Parlem de Sarrià 114

AJUNTAMENT El pati de les Aprenentes

Pati Mar tí Ballada i Fàbregas

Activitatas per a la gent gran i famílies

Campament de Nadal i Cavalcada de Reis

Que vénen els romans!

ENTITTAT S. Pastorets de Sarrià

Cantaires de Sarrià

AV Sarrià de Dalt - Els Socs

Amics dels Gegants de Sarrià de Ter

Esplai PL

CULTURA Biblioteca Emília Xargay Comencem un nou curs

XII Aniversari Biblioteca E Xargay

Sala Dolors Xabé Exposició “De fang i de llum”

Ar tistes. Damià Escuder torna a Sarrià

Llibres “Les modistes d’Auschwitz” de Lucy Adlington

Història Una foto amb història “La mamá del millón”

Pastorets de sempre

ESPAI 2.0. El teletex al segle XXI

DOSSIER Modistes i tallers de costura

L'ENTREVISTA Paquita Panosa i Pepita Riera, cosidores

L’ULL DEL PONT Donació del fons Just Manuel Casero i Madrid

QUADERN D'APUNT S

OPINIÓ PSC

ERC

PAS

JxS

ESPAI ESCOL AR INS Sarrià de Ter Joan Fuster, de Sueca a Sarrià Confetti El joc i les caixes al pati Escola Montserrat. Nadales d’ara i sempre al Pavelló de Sarrià de Ter ESPORT S. UES

FC Sarrià

THE SARRIÀ NEWS

parlemDESARRIÀ

Consell de Redacció: Josep Brugada, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M Sansalvador, Isabel Vidal i Jordi Duch Correcció lingüista: Toni Ruscalleda

Agraïments: Ajuntament de Sarrià de Ter

Han col laborat: M Rosa Falgàs, Meri Raurich, Ricard Humet, Cristina Vicedo, Jordi Pla, Lurdes Casanovas, Amics dels Gegants, Sarriart, Monitores i monitores Esplai Pl, Anna Sala, Presen Serrano, Jordi Dalmau, Jaume Sala, Imma i Carme Oliveras, Anna Berloso, Carme Puigdemont, Jordi Paretas, Lluís Aymerich, Elisa Llenas, Pere Coll, Carme Peix, Mireia Masó, Narcís Farroni, Estela lòpez, Mònica Aymerich, Narcís Fajula, Nuria Senen, Mònica Garcia, Laura Aguilar, LLuís Bosch Martí, Comissió Festes Escola Montserrat, Departament Humanitats INS, Lidia Bonilla, FC Sarrià

Portada: Rosita Xargay, Juana Espígol, Emília Maynegre amb Emília Ribes i Teresita Solà, al taller de costura del carrer Major Foto cedida per Carme Peix

Disseny i maquetació: Mercè Soler

Impressió: Impremta Pagès

Subscripció anual: 10 euros

Tiratge: 1 500 exemplars

e-mail: parlemdesarria@gmail com

Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732

La revista l’edita el grup G E R D S de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter

El consell de redacció de Parlem de Sarrià no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades

LA RevISTA jA éS A InTeRneT: www parlemdesarria org

Facebook: ParlemdeSarrià GERDS DE TER

Per llegir les revistes sense descarregar: www issuu com/parlemdesarriadeter

AGRAïM LA COL LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

Per publicitat i cartes a la redacció podeu contactar amb: josep.brugada@gmail.com

L’OBLIT DEL TREBALL FEMENÍ

Quan vàrem iniciar la recerca de les modistes que, en un moment o altre, havien treballat a Sarrià de Ter, poc pensàvem que ens trobàríem davant d’un col lectiu tan gran La sensació, després d’aquesta recerca, i de la crida als familiars per tal que ens aportessin dades i fotografies antigues, és que són moltes més de les que en un primer moment ens podíem imaginar Per tant, aquest dossier no pretén de ser exhaustiu sinó més aviat es tracta d’una mostra del que era una manera de viure i de relacionarse al poble en una època de la nostra història contemporània. Temps enrere, en època franquista, les noies que treballaven en alguna fàbrica o per compte d’altri, per l’imperatiu de la dictadura, ho havien de deixar quan es casaven. Fer de mestressa de casa comportava haver de fer-ho tot, i en aquest tot s’incloïa fer-se fins i tot els vestits, almenys els de les dones, els de les nenes o de les noies. Això comptant que a les llars hi hagués diners per a comprarse la tela Recloses dins l’àmbit familiar, les dones varen trobar una petita escletxa, una petita ajuda a l’economia familiar amb el taller de costura; un ecosistema que consentia que poguessin anar mudades i alhora poder tenir un petit ingrés

Són nombrosos els testimonis de filles i fills, els quals expliquen que la seva mare cosia moltes hores, fins tard, que s’hi deixava la vista i la salut El seu treball, les robes que es desfeien, que es reaprofitaven, la que es passaven d’unes a altres i, després de tants anys, malauradament gairebé no ens queda cap testimoni de tota aquesta labor, tret dels vestits de núvia i de comunió Creiem que és una tasca artesana que s’ha menystingut i valorat poc

El treball de la casa -abans adjudicat exclusivament a la donaacostumava a ser efímer: netejar, cuinar i rentar, tal com es feia aleshores Sense ginys mecànics consumia moltes hores i no durava gens Amb la costura, el treball es veia i val a dir, que les dones i les noies anaven molt arreglades D’algun taller de modistes també varen sortir pantalons per vestir, roba de treball i els vestits de mariner per a les corresponents comunions

Si com a treball artesà, cosir s’ha valorat poc, el que és segur és que no s’ha tingut en compte com a treball no remunerat És el que intenta avaluar l’economia feminista, sobretot el de les dones que es queden a casa, per la cura dels fills, de la gent gran, per totes les tasques que fan no retribuïdes, només per l’estalvi dins l’economia familiar En el moment que per alguna d’aquestes feines s’ha de contractar algú, o bé comprar el menjar fet a fora, o fer-se un vestit a mida, és quan es coneix el valor econòmic de la feina, majoritàriament el de la dona D’aquí el títol d’aquest editorial: «L’oblit del treball femení». Com que al llarg del temps no ha tingut gaire contraprestació econòmica, no ha comptat a les estadístiques ni per a la comptabilitat nacional, aquesta labor ha quedat en un buit, com si el treball de la dona no existís

Aquest número de Parlem de Sarrià sobre les modistes de Sarrià de Ter va acompanyat d’una exposició a la Sala Dolors Xabé, a la Cooperativa, on s’exposaran els estris que solien utilitzar les modistes i algunes peces de roba que per sort algunes famílies han guardat També, la Biblioteca Emília Xargay, s’afegeix a aquest homenatge i, per al Dia Internacional de la Dona Treballadora farà una exposició i actes al voltant de les dones cosidores n

a j u n t a m e n t

EL PATI DE LES APRENENTES

En primer lloc deixeu-me felicitar l e s p e r s o n e s q u e v a re n t e n i r aquesta idea i l’Ajuntament per acceptar-ho.

Posar aquest nom vull pensar que es refereix a "les persones aprenentes", o sigui tothom, fins i tot al professorat. Jo vaig aprendre molt! Fins i tot persones no inscrites a cap curs però que venien a les activitats com excursions i visites culturals també les podem posar dins les persones aprenentes, ja que quan organitzàvem activitats cultur a l s , c o m e x c u r s i o n s , e s t a v e n obertes a totes les persones del poble i rodalies.

Dit això, vull remarcar el protagonisme de les dones Iniciada la democràcia, les dones necessitaven tenir titulacions per poder optar a treballs diferents dels de fins al moment Anteriorment la majoria estaven a casa fent els treballs típics de les dones d’aleshores com fregar, cuinar, rentar, tenir cura dels fills, com a molt eren perruqueres, modistes o treballaven a la fàbrica Torras Hostench i una minoria estudiaven per mestres o alguna carrera universitària Recordo que hi va haver noies que varen venir a obtenir el graduat escolar per poder optar a un treball a Correus

Varen venir moltes dones que varen marcar, en positiu, el programa de l’Escola. En els anys de la dècada dels 80 era possible organitzar tallers i activitats d'ensenyaments no reglats o no formals com tallers de dibuix i pintura, tapís i macramé, cuina, fotografia Dues activitats remarcables fetes per dones era l’intercanvi de coneixements Per exemple, l’Anita, veïna de Sarrià que vivia molt a prop de l’Escola, venia a aprendre a llegir i escriure però al mateix temps era professora Ella ens ensenyava a fer mitja La

Maria, veïna del Pont Major, venia a treure’s el títol de Graduat Escolar i al mateix temps ens va ensenyar a fer “quadres tridimensionals”.

Una altra activitat remarcable va ser la visita del Congrés de Diputats a Madrid: vàrem ser la primera Escola d’Adults d’Espanya a visitar-lo (juny del 1982) Hi vàrem anar 10 dones, algunes d’elles va ser la primera vegada que sortien de viatge sense el marit

Rosa M Falgàs Casanovas Mestra de l’Escola d’Adults de Sarrià de Ter

Rosa Falgàs i Mònica Aymerich, durant la inauguració del pati de les aprenentes de l’Escola d’Adults. Foto AVS

L’anècdota és que com que érem la primera Escola d’Adults de tot Espanya que visitava el Congrés de Diputats ens varen convidar a un vermut al bar dels Diputats, cosa que a les següents visites que vàrem fer, els anys següents, ja ho havien organitzat de manera diferent, no anàvem al bar però ens feien la foto a la Sala de plens del Congrés de Diputats Hi vàrem anar almenys 3 anys més i l’última vegada va ser durant l’intercanvi cultural amb un Centre de Formació d’Adults de Palomeras de Madrid, que després ells ens varen tornar la visita per la celebració del 10è aniversari de l’Escola d’Adults de Sarrià de Ter.

Per tot això i per ser capaces de trencar el silenci de les dones a l’inici de la democràcia, crec que es mereixen aquest reconeixement, ja que quan es va tancar “oficialment” l’Escola d’Adults de Sarrià de Ter, les dones han continuat organitzant-se per continuar aprenent. Ara s'anomenen “Dones més que mai” i continuen organitzant activitats d’aprenentatge que consideren importants i necessàries i per això només podem felicitar-les Endavant!!! n

Un grup de 10 dones de l’Escola d’Adults de Sarrià de Ter, varen anar a Madrid a visitar el Congrés de Diputats el juny de 1982

Visita al Congrés de Diputats a Madrid, durant l’intercanvi cultural amb un Centre de Formació d’Adults de la població de Palomeras (Madrid). Foto: Rosa Falgàs

PATI MARTÍ BALLADA I FÀBREGAS

Assumpció Vila

Martí Ballada fou un home reservat, un alcalde, en temps de la dictadura franquista, que va posar tota la seva energia en resoldre el problema més important que solen tenir les famílies al llarg de la seva vida: l’habitatge A en Marti també se’l va conèixer per tenir altres interessos comuns: en una primera època de joventut, fruit del seu temps, el conreu de l’esperit, un apropament a l’Església; més endavant, ja en la seva maduresa, en l’èmfasi en l’educació no formal, aprofitant la finestra de llibertat que permetia el règim i que es concretà en el Patronat de Pares de Família, altra vegada sota l’aixopluc de l’església catòlica, un instrument que va canalitzar una enorme activitat en el lleure a Sarrià de Ter

Nascut el cinc de febrer de 1927 a Sarrià de Ter, fill de Narcís Ballada i Elvira Fàbregas, el seus pares regentaven una botiga de queviures al carrer Major, 158 Tenia una germana, l’Estrella Ballada, casada amb el forner Josep Llausàs Va estudiar a l’escola nacional de Sarrià, l’escola pública, amb els mestres Isidre Macau, mestre naturalista, i amb Climent Guardiola, mestre republicà, qui també li feu de professor de tenidoria, quan el varen depurar per haver practicat la coeducació, l’ensenyament de nens i nenes en la mateixa aula

L’Ajuntament de Sarrià de Ter ha dedicat el pati del que fou l’antic patronat d e p a re s d e f a m í l i a a Martí Ballada, dinamitzador, alcalde, jutge de pau, persona polifacètica. En un senzill acte al mateix pati del 17 de desembre 2022, juntament amb els s e u s n e b o t s , l a D o l o r s Llausàs Ballada i en Joan Masdemont Xabé, vàrem re c o rd a r a n è c d o t e s , l a seva trajectòria i els anys feliços que vàrem passar a la casa de colònies de Granollers de Rocacorba.

Començà a treballar a l’Agència Gómez de Girona, però la mort prematura del seu pare Narcís, l’obligà a regentar la botiga familiar Els seus anys de joventut participà de la colla sardanista “Pomells de Joventut” que perdurà fins al 1945 i es revelà com gran organitzador de sortides amb el jovent del poble S’involucrà en la comissió de festes, en el ball de can Xargay, en les cele-

Assumpció Vila, l’alcalde Narcís Fajula, els nebots Dolors Llausàs i Joan Masdemont, durant la inauguració del pati Martí Ballada

Instant musicals després de la inauguració, amb Marcel Torres

bracions de Sant Gaietà, de Sant Antoni i en la vida parroquial L’any 1951 es casà amb Dolors Xabé Ferrer, mestra banyolina instal lada a Sarrià i tots dos portaven la botiga familiar. El matrimoni no va tenir fills.

L’any 1955, entrà a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, essent alcalde Jordi Manzanero, en representació del terç familiar Aquest mateix any s’inaugurà la nova Biblioteca als baixos de l’Ajuntament, una iniciativa pionera i inusual en un poble tan petit El 1961 morí Jordi Manzanero i Marti Ballada fou nomenat alcalde

El matrimoni va decidir deixar la botiga per anar a buscar feina i en Marti va entrar a treballar, l’any 1963, primer a can Pons, empresa de manipulats coneguda més endavant com Manter, i després a can Vila , la societat Emilia Vila SC

Sarrià passà de ser el poble de poc més 1 000 habitants concentrats en el carrer Major i les cases disperses de Sarrià de Dalt, a doblar la població amb la construcció del grup d’habitatges Paulí Torras, a redós de la fàbrica Torras Hostench L’empenta de l’empresa portà molts treballadors al municipi que malvivien en habitacions rellogades de cases sense tenir les condicions mínimes d’habitabilitat. Tot aprofitant les lleis estatals de promoció d’habitatge, impulsà des de l’Ajuntament la creació del barri de La Rasa, que s’inaugura l’any 1968 i que serà un maldecap continuat per l’Ajuntament per la necessitat de dotar-lo dels serveis necessaris, amb un pressupost municipal esquifit

L’any 1964, amb un grup de pares, va promoure el Patronat de Pares de Família en un local d’autoconstrucció situat al pati de l’Ajuntament, on es programava cinema dominical i teatre amateur Aquesta entitat seria l’embrió de les colònies de vacances a Granollers de Rocacorba, una autèntica escola en el lleure que ha format a més d’una generació de sarrianencs.

Sota el seu mandat, es va promoure la construcció d’habitatges socials del Patronat de la Santa Creu, al barri del Pla de l’Horta, que s’inicia l’any 1970 i on es localitzà la vil la romana, la qual es tornà a enterrar

Una tímida obertura del règim franquista va permetre, cap a 1973, deixar un espai municipal dins de l’edifici del mateix Ajuntament a un grup de joves que es va constituir com el grup Carrilet, el qual editava una revista underground, clarament opo-

sada al règim i al mateix consistori La revolució emparada de legalitat Més endavant , l’Ajuntament compra els terrenys per les noves escoles, a la muntanya de Sarrià de Dalt, que s’inauguraren l’any 1977 A la mateixa muntanya es va construir una estació potabilitzadora per portar l’aigua potable des de la riera Xuncla fins a Sarrià de Ter, que no va arribar a funcionar ja que amb l’annexió a Girona, Sarrià es va adherir a la xarxa de serveis d’aigua potable i clavegueram de Girona

Martí Ballada i Dolors Xabé, en una trobada de jutges de pau de l’any 2002

En Martí amb el seu gos, en Lon, al Passeig del Riu Fotos cedides per Joan Masdemont

També es compren les cases de ca l’Ensesa i can Samsó per obrir el carrer Josep Pallach, una nova sortida cap al riu Ter Malgrat l’oposició municipal, l’any 1976 Sarrià fou annexionada a Girona i Marti Ballada deixà de ser alcalde

Es va prejubilar de can Vila l’any 1984 i va recloure’s a Granollers de Rocacorba L’any 1990, l’alcalde Jordi Cañigueral el va nomenar Jutge de Pau i es retrobà amb la gent de Sarrià de Ter, preparant minuciosament els casaments que oficiava Juntament amb Dolors Xabé, col·laboraren uns anys amb l’esplai de la gent gran del poble Va morir l’any 2006

En l’editorial de la revista n 58, Parlem de Sarrià se’l defineix com una persona generosa, idealista, constant, catalanista, breu de paraules, però sobretot una persona honesta Sense fer soroll, va gestionar, va dirigir la seva activitat política a resoldre problemes i a fomentar l’educació dels joves sarrianencs”. n

DE PAPER, FERRALL A I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

MAGATZEM I OFICINA

Avda. de França, 155-157 - 17841 SARRIÀ DE TER

Tel i Fax 972 17 15 57

plaques instal lades al pati del carrer Firal Fotos AVS

ACTIVITATS PER A LA GENT GRAN I LES FAMÍLIES

Meri Raurich. Equip Jubilus

Des de l’Oficina Municipal d’Atenció a la Gent Gran i Famílies de Sarrià de Ter, vam donar el tret de sortida al curs 2022-2023 el mes de setembre duent a terme les inscripcions a les activitats i serveis que oferim. Prop de 80 persones van fer-nos confiança un curs més i podem dir que el ventall d’activitats que s’organitzen per a la Gent Gran del municipi, va en augment, així com les col·laboracions amb Ràdio Sarrià i la Biblioteca Municipal Emília Xargay.

Durant el quart trimestre d’aquest curs (setembre a desembre de 2022) hem realitzat vàries activitats especials a banda de les habituals que oferim i que són àmpliament conegudes per la gent gran del municipi (les podeu consultar al Sarrià Actiu i a les xarxes pròpies de l’Ajuntament i Jubilus)

En primer lloc, hem pogut gaudir de tres xerrades: dues a càrrec de la farmacèutica Anna Maria Blanco parlant sobre l’insomni i el dolor (dins el programa d’educació sanitària a la Gent Gran del Col·legi Oficial de Farmacèutics) i una emmarcada en les malalties cardiovasculars i la Marató de TV3 (a càrrec de l’equip de divulgació de la Marató) L’activitat específica per la Marató de TV3 no només va comptar amb aquesta xerrada, sinó que també es va sortejar una panera gràcies a una donació de la Farmàcia Blanco i llibres de la Biblioteca, així com la venta d’articles nadalencs fets a mà pels usuaris de l’Espai Respir La recaptació total va superar els 100€

Volem destacar que enguany hem pogut consolidar l’activitat “Cercles de converses de l’avui per recordar l’ahir” amb la participació de professionals de la Biblioteca Municipal i es va poder traçar el pas del temps en l’Homenatge a la Vellesa de Sarrià de Ter I ja hi ha agendades noves trobades de cares al 2023

Per finalitzar l’any 2022, es va organitzar la tradicional Quina Nadalenca oberta a tots els usuaris de les activitats i serveis de l’Oficina (que va aplegar una trentena de persones i va comptar amb la participació de la regidora Desirée Arasa i l’alcalde Narcís Fajula)

Es van sortejar tres paneres, dues donacions del supermercat Bonpreu-Esclat i una altra gentilesa d’Ecosol A nivell de l’Espai Respir, es va programar un

taller d’origami nadalenc a càrrec de VidalFont Paper i que es va obrir als familiars dels participants i se’ls va obsequiar amb un detall de Flors Romaní

Des d’aquestes línies, vull agrair la confiança que diposita l’Ajuntament en la nostra entitat; a totes les persones usuàries i les seves famílies, així com als agents que col laboren amb l’Oficina Municipal d’Atenció a la Gent Gran i Famílies n

Quina nadalenca

CAMPAMENT DE NADAL I CAVALCADA REIAL

Durant els 2 dies, els assistents van poder gaudir de la màgia i les novetats presentades en aquesta nova edició A part de les instal lacions que ja eren habituals, com la fàbrica de carbó màgic, les fades dels xumets, la carpa del mag Magí perquè els més menuts entreguessin la seva carta, la gran jaima central amb tallers i «photocall» de temàtica oriental i el circuit de ponis, tres instal lacions més van cobrar vida La primera de totes va ser el taller de construcció

d’escales caracteritzat per alumnes de l’INS Sarrià, els quals rebien als assistents convidant-los a fer-se una foto amb ells mentre treballaven Una altra instal lació destacada també conduïda pels alumnes i professorat de l’institut va ser la gran carpa del xef reial, espai on van oferir servei de bar per a recaptar fons i on es va poder gaudir dels peculiars espectacles del gran pallasso Globó, el qual encarnà el personatge de xef de ses majestats

Al costat d’aquesta instal lació s’hi va instal·lar també un nou espai: la

Aquest passat Nadal a Sarrià de Ter s’han p ro g r a m a t u n m u n t d ’ a c t i v i t a t s d e t o t a mena. Una de les cites indispensables de les festes de Nadal sarrianenques és el campament de Nadal. Enrere han quedat totes les restriccions derivades d e l a C o v i d - 1 9 , l e s q u a l s a l m e n y s v a n tenir la part positiva de reinventar el form a t d e l c a m p a m e n t fins a aconseguir el g r a n e s d e v e n i m e n t que tenim actualment. E n g u a n y, l e s d a t e s escollides van ser els dies 4 i 5 de gener.

cuina reial Els assistents van poder gaudir de la deliciosa xocolata desfeta amb melindros a càrrec de l’associació de veïns de Pla dels Vinyers i del brou calent servit pels joves cuiners reials, també caracteritzats per alumnes de l’institut

Passats els dos dies que va durar el campament, va arribar el gran moment esperat Mentre el grup de percussió de l’Escola de Música Sarriart «Bandtukats» caldejava l’ambient amb el seu magnífic repertori, ses majestats els Reis d’Orient sortiren a saludar enmig

Ricard Humet Àrea de Cultura i Festes

Campament Reial al parc de a Cooperativa Foto AVS

d’una gran multitud dirigintse cap a les seves carrosses estacionades fora del parc de la cooperativa Un cop se sentiren tres petards ressonar pel nostre poble, començà la cavalcada! En aquesta ocasió, el mag Magí també va ser convidat a desfilar amb ses majestats seguint el clàssic recorregut pels carrers de la nostra població Un cop arribats al carrer Major, de nou el grup «Bandtukats» amenitzaren la seva arribada. Des del balcó de

l’Ajuntament van fer el seu clàssic discurs convidant a tothom a anar a dormir aviat per deixar-los fer la seva feina

Des de l’Àrea de Cultura i Festes fem una valoració molt positiva, tant per l’afluència d’assistents com sobretot per la implicació i compromís de totes les entitats i dels voluntaris i voluntàries que van fer possible que, un any més, el campament i la cavalcada fossin un èxit! n

Campament Reial

El rei negre a la cavalcada de Reis Fotos AVS

QUE VÉNEN ELS ROMANS!

El passat mes de novembre Sarrià de Ter va celebrar la segona edició d’una festa dedicada a la Vil·la Romana del Pla de l’Horta. Ajor nada per causes climatològiques en la data prevista inicialment, al final, i gràcies als deus dels núvols i les tempestes, el 12 de novembre la Vil·la Romana lluïa les seves m i l l o r s g a l e s ro m a n e s e n una activitat que a més de lúdica volia contribuir a la divulgació i promoció d’aquest jaciment arqueològic, c o n s i d e r a t u n d e l s m é s importants de la península ibèrica i declarat Bé d’Interès Nacional.

Prèviament, però, el dia abans, el professor de la Universitat de Girona i membre de l’equip del Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria que dirigeix les excavacions, David Vivó, va portar a terme una interessant xerrada que, sota el títol de «Un dia en la vida d’un romà», partia de la realitat de la vivenda que fou la vil la al llarg dels diferents períodes històrics en què va ser ocupada La quotidianitat que les variades estances, jardins, patis, magatzems acollien el dia a dia d’un gran senyor i la seva família que segurament ocupaven un lloc preeminent en l’àmbit romà de Gerunda

La xerrada, a la qual va assistir un nombrós públic entre el que hi havia molts alumnes de secundària de Sarrià de Ter, va ser seguida amb

interès també gràcies a les reconstruccions gràfiques efectuades per l’equip de la Universitat de Girona, que, a partir de les parets de morter, mosaics, peces ceràmiques, paviments i tots els vestigis posats al descobert al llarg de les diferents campanyes d’excavacions, han pogut definir amb enorme precisió com va ser aquesta important residència romana Aquesta vil la posseeix tots aquells elements que demostren que a més de ser habitatge era un centre d’explotació agrícola que disposava de terres de conreu, pastures pel bestiar, boscos; destacant la seva important producció de vi

El dissabte 12 de novembre, el Pla de l’Horta es desvetllà al compàs de les passes de l’Associació de Romans SVC i el grup de Tabalers Pik bé que, partint del centre cívic La

Cristina Vicedo. Tècnica de Cultura

Desfilada del grup de romans al Pla de l’Horta, a càrrec de l’Associació de Romans SVC

Cooperativa, varen anar efectuant diferents formacions al llarg del seu recorregut i carrers propers a la Vil la

A les 10 del matí obrien les parades del Mercat Romà instal lades a la plaça de la Vil la Romana, on comerciants de la zona oferien els seus productes i demostracions Poc a poc els carrers es van anar omplint de públic i es varen iniciar també les visites guiades a la Vil la conduïdes per l’arqueòloga Ana Costa, directora de les excavacions, que de primera mà va anar explicar als diferents grups quina era la història i les característiques d’aquest jaciment; les troballes, les diferents etapes de la Roma republicana en què aquesta residència fou habitada; i també l’estat actual de les excavacions que poc a poc descobreixen nous espais encara per documentar

Els més petits de casa disposaven a més dels tallers artesans d’Amb G de Gat Mar i Nquart per convertir-se per un dia en un autèntic romà i, si volien, podien completar la seva transformació elaborant

la seva pròpia vestimenta romana Tot això amenitzat amb la música de Sübitus que transportava el Pla de l’Horta molts segles enrere entre oliveres i vinyes A mig matí el grup d’animació Drakònia va oferir als assistents dos espectacles: un d’ells basat en la dramatització, «Comprador d’esclaus», en què es donava a conèixer la realitat dels esclaus dins de la societat fortament estratificada de la Roma republicana I un segon espectacle, «Lluita de gladiadors», que divulgava la figura dels gladiadors i de la seva importància en la vida i la interacció social d’aquella època

L’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt va col laborar activament en oferir un Servei de Bar al públic assistent que es va acostar a la seva barra on servien begudes i montaditos Es van ocupar també de servir el càtering als voluntaris i col·laboradors de la festa. Per la qual cosa vagi des d’aquí l’agraïment als membres de l’associació de veïns de part de tot l’equip organitzador de la festa

La tarda va transcorre entre tallers, parades del Mercat Romà i espectacles i música El temps es va confabular amb la festa i sense llamps i trons el públic que es va acostar aquell dia a la Vil la Romana va poder gaudir d’un bon dia de tardor n

Música dels tabalers Pik. Fotos Ajuntament Sarrià de Ter

Visita guiada a l’excavació a càrrec de l’arqueòloga Ana Costa Fotos Ajuntament Sarrià de Ter

e n t i t a t s

PASTORETS DE SARRIÀ

Jordi Pla Torrent

Després de la tempesta ve la calma. Aquella calma que tots necessitem per deixar enrere aquella maleïda tempesta biològica que va posar contra les cordes a tots els Estats fent trontollar els pilars estructurals de la socialització. Han passat 2 llargs Nadals per tornar a la normalitat, i és que encara m’emociona escriure aquest article per dir amb la boca ben oberta: enguany sí, aquest any hem fet els Pastorets!

Muntar una obra de teatre com els Pastorets són mesos de feina, i no exagero gens ni mica, quan dic que a l’estiu ja es posa fil a l’agulla en l’adaptació del guió per modificar i millorar aquells aspectes que puguin permetre fer uns Pastorets més moderns, contemporanis, àgils, alegres, divertits, buscant gags que agradin, i madurant les idees per afegir-les a l’obra Trobar quin personatge farà aquell gag, a quina escena, en quin moment Tot es mesura al mil límetre si es vol allargar la vida dels Pastorets Ha de ser una obra viva, i no es pot caure en l’error de fer-los sempre iguals, amb els mateixos actors, amb el mateix guió, amb el mateix decorat, la mateixa música, el mateix

gag La idea és sorprendre els espectadors amb coses noves Personalment, sempre he pensat que per fer els Pastorets s’han de complir 2 objectius; el primer, regalar somriures als espectadors, que molts d’ells ho agraeixen i alguns fins i tot ho necessiten. I el segon objectiu, de caire més personal, és fer la guitza a aquelles persones que venen al teatre amb intenció de pair els canelons

Endinsats a la tardor estiuenca, la ciutat de Girona anunciava que no es farien els Pastorets Això podia provocar un corrent migratori d’espectadors cap al nostre poble Es va decidir contractar una direcció professional per millorar el projecte Malauradament, no tot són flors i violes en la enginyeria arquitectònica

Pastors expectants Fotos Rosa Maria Bartrina

dels Pastorets Tal va ser així, que a finals de novembre, els pastorets de Sarrià de Ter penjaven d’un fil Es van haver de prendre decisions d’urgència, no sempre al gust de tothom Baixes i incorporacions d’última hora, canvis a l’escenografia, músiques Moltes modificacions en poc temps La suspensió per tercer any consecutiu estava sobre la taula i calia que tothom fes un últim esforç per tirar endavant aquell projecte

Un d’aquests esforços el va fer el mateix escriptor d’aquest article que va passar de ser un simple pastor a ser, a més a més, director accidental de l’obra

Les dues representacions (25 de desembre i 7 de Gener) dels pastorets van donar llum i escalf a la platea I entre bambolines hi havia nervis, tensió i moltes ganes d’ensenyar a l’espectador la feina feta durant tants mesos de dedicació Va ser un èxit La gent va riure molt. I els qui van venir a pair els canelons, ho van fer molt bé perquè no se’ls va notar gaire

Per tant, aprofito aquest espai per donar les gràcies a totes les persones que han aportat el seu granet de sorra per donar llum, vida i continuïtat a les nostres tradicions catalanes Sense ells això no seria possible Però tampoc seria possible sense aquells pares, mares i parelles que han ajudat a fer-ho fàcil i fins i tot s’hi han involucrat De veritat, gràcies

I per acabar voldria fer un crit d’auxili en defensa de la cultura Entre tots, i jo el primer, hauríem d’arremangar-nos les mànigues per ser partícips activament Està molt bé viatjar a la ciutat comtal per veure grans produccions teatrals, però no ens hem d’oblidar que a Sarrià de Ter es fan moltes activitats, i a vegades l’assistència i la col·laboració també és necessària. Si fem un esforç, obtindrem un poble amb riquesa cultural i quan això passi, podrem dir amb orgull: jo soc de Sarrià de Ter!n

En Lluquet i en Rovelló fan un son Fotos Rosa Maria Bartrina

Fòrum de pastors Fotos Rosa Maria Bartrina

CANTAIRES DE SARRIÀ, NOUS REPTES

Lurdes Casanova

Els cantaires seguim fent camí. Durant els mesos d'octubre i novembre ens vam dedicar a assajar el repertori tradicional de Nadal, incorporant noves peces que ens han estimulat molt, algunes d’universals i d'altres més desconegudes, en català, castellà, anglès i en llatí! Les dificultats creixen, però també la motivació, les ganes d'aprendre i el goig d'aconseguir nous reptes. Hem volgut destacar una cançó especial de cada concert.

L’arrencada de les festes nadalenques la va donar l'encesa dels llums de Nadal, el 2 de desembre, on vam compartir amb un públic molt col laborador unes quantes nadales tradicionals Però també ens vam estrenar amb un fragment de l'Al leluia de Haendel, del cèlebre oratori "El Messies" Cantar aquesta peça provoca una exultació de l'ànim i una misteriosa emoció que no es pot explicar amb paraules

Quinze dies després, vam celebrar el concert especial de Nadal, que cada any oferim pels volts d'aquestes dates i en el que convidem dues corals més En aquesta ocasió, van ser la coral Viarany, de Girona, i la coral Veus de l'estany, de Banyoles. Cadascuna interpreta el seu propi repertori, però ajuntar-se més de seixanta cantaires dalt de l'esce-

nari per fer els cants comuns, és tot un goig. Aquest dia també vam estrenar una cançó Ens la van ensenyar dos cantaires de casa, la Laura i l'Òscar, que són valencians, així que teníem el propòsit de fer-la amb la dicció valenciana (si ens en vam sortir o no, ja és una altra cosa) Es tracta de la "Nadala del desert", la història d'un miracle del dia de Nadal: quan es cremava una muntanya emblemàtica anomenada "El Bartolo", i tota la gent no donava a l'abast per apagar el foc, una nevada inesperada el va aturar i va salvar la muntanya Segons la cançó, va ser en el moment de néixer el Nen Jesús

El 27 de desembre, vam anar al centre geriàtric "La Solana", de Banyoles, una cita que si no hi ha pandèmies que ens ho impedeixin, solem tenir cada any Les panderetes i els cascavells que tocaven els resi-

Concert familiar a la Biblioteca Foto J Duch

dents del centre i les veus d'alguns d'ells, van fer el concert més animat La cirereta la va posar la cançó "Oh happy day", cantada en anglès i amb l'entusiasta interpretació com a solista d'en Lluís Cañigueral.

I ja al mes de gener, com tenim costum, participem en una cantada familiar a la biblioteca Emília Xargay, després del taller de confecció de fanalets que s'hi ofereix per a nens i nenes Aquí vam iniciar el concert amb un gospel en anglès: "Soon and very soon", una cançó animada que es presta a ser acompanyada picant de mans i amb moviment Vam interpretar algunes cançons clàssiques, però amb les tradicionals no hi va faltar la col laboració de la mainada i familiars Un concert acollidor i entranyable

I encara pocs dies després, el 7 de gener, vam fer una activitat inèdita per a nosaltres: un grup d'onze cantaires vàrem anar al centre penitenciari "Puig de les basses", a Figueres, per fer un petit concert per als interns Varen assistir-hi unes trenta-cinc persones, entre dones i homes. Després de cantar algunes cançons clàssiques vàrem fer un reguitzell de nadales/villancicos que varen cantar també els presos amb emoció, ja que sobretot aquests dies troben a faltar l’escalf de les festes (alguns d’ells no tenen visites) Són persones a les que, en tot cas, la justícia ha sentenciat amb la privació de llibertat La majoria, però, han estat condicionats per situacions personals i ambientals que en bona part comprometen la presa de decisions, sovint equivocades Tenen dret, però, a que se'ls doni, si és possible, un recolzament perquè mantinguin l’esperança de que poden sortir-se’n I l’actuació de la nostra coral va ser un gra de sorra en aquest acompanyament Varen estar molt

agraïts i esperant que puguem tornar-hi el proper any. Per part nostra, també els estem agraïts, a ells i als voluntaris que col·laboren amb la presó per oferir-nos el privilegi de tenir una experiència tan enriquidora Aquí vam cantar en totes les llengües que "dominem" (de moment, català, castellà, anglès i llatí, però segur que en vindran més) Algunes cançons, tot i ser molt populars, mai no havien format part del nostre repertori, però amb l'ajuda del públic que hi havia a la sala, van sortir gairebé rodones Qui no ha cantat mai "Ay del chiquirritín" o la "Marimorena?, nosaltres, com a mínim, ja no ho podem negar!

Finalment, per acabar el cicle de Nadal, la festa petita de Sant Julià

ens brinda l'oportunitat de cantar les últimes nadales de la temporada, algunes incorporades dins la celebració de la missa i d'altres en el concert posterior, com la "Nadala marinera" que aquest any l'hem interpretat acompanyada de l'acordió, tal com correspon a una havanera. A més, sempre aprofitem l'avinentesa per admirar la mostra de pessebres que s'hi fa i a la que hi participen alguns artistes de la nostra coral

A més del goig de cantar, de compartir experiències diverses i fer coneixences allà on anem, també ens anima que cada temporada tenim alguna nova incorporació i això fa la coral més gran

Us animem a venir i gaudir de bona companyia tot cantant n

Tres corals dalt de l'escenari, iterpretant el cant comu Foto J. Duch

A l'entrada del Centre Penitenciari de les Basses Foto J Canigueral

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS SARRIÀ DE DALT – ELS SOCS

Josep M Sansalvador

En un moment complicat, quan l’associacionisme i el voluntariat han anat de retirada, apareix una notícia esperançadora. Ens hem entrevistat amb en Manel Rivas Vizcaíno, president de l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt-Els Socs. L’associació veïnal original ja tenia un pas fet cap a la seva liquidació definitiva, però s’ha aconseguit reflotar-la i ampliarla amb la incorporació del barri del Pla dels Socs. Amb pocs mesos de nova caminada, ja s’hi veu gran energia i salut.

En Manel, 37 anys, professional de l’electricitat de maquinària, “un home que porta aigua del Ter a les venes”, ens parla en nom de la junta

Trobeu una associació a punt de plegar i la revifeu Com ha anat, això?

Al llarg de 2022 l’associació de veïns de Sarrià de Dalt havia decidit plegar, per cansament i falta de relleu La pandèmia havia fet molt mal

S’havia celebrat un dinar “de liquidació” que servia de comiat Però hi havia part dels veïns que consideraven que calia sobreviure com a entitat I també al barri dels Socs hi havia un interès lògic en tenir una associació de veïns.

Com que hi ha moltes dificultats administratives per crear-ne de noves (tràmits burocràtics, noves firmes bancàries, nou CIF, nous estatuts ), Sarrià de Dalt va frenar la dissolució i

vam incorporar als estatuts el sector dels Socs Ja teníem part de la feina feta i s’havia d’aprofitar

Va sorgir una junta nova?

Sí, ara la junta està composada per 5 membres dels Socs i 4 de Sarrià de Dalt Compartim part del despatx de les Dones més que mai a la Coope, i també el Grup de Muntanya ens cedeix un espai al Cau per poder fer reunions Vam haver de pedalar fort

Els membres de l’Associació de Veïns, a la devesa de la Cooperativa on es va fer l’arrossada de la Festa Major

Disfresses per la Castanyada i el Halloween

Sortida infantil per anar a buscar el tió al bosc de l’Escola Montserrat

perquè tot això era a l’estiu i teníem la mirada posada en l’arrossada de la festa major Ens reunim cada mes, i quan hi ha alguna activitat a la vista, encara més sovint

I a partir d’aquell moment ja no heu parat. A l’arrossada vam reunir 350 persones a dinar i ens ho va cuinar el Càtering Vilanova Després ens vam cuidar de la barra al festival Sarrià Sona, a l’esplanada del Pou del Glaç L’octubre ens va tenir ocupats l’organització de la castanyada i Halloween, entre els nostres dos barris Vam preparar l’engalanament de cases, disfresses, una disco mòbil A la mainada els va agradar molt el “quemanubes”, llaminadures al caliu Sense oblidar la tradició: vam coure i repartir 80 quilos de castanyes i vam muntar tallers de manualitats i concursos. La nostra idea és estendre-ho a tot Sarrià

També vam participar a la Fira dels Romans, muntant la barra.

De cares a Nadal, encara més activitat…

Nosaltres volem ser una associació

“de quilòmetre zero” Vol dir que tot el que comprem ho gastem a Sarrià, per donar vida al poble. Tant les begudes i entrepans que hem servit a les barres com els tions que vam escampar per Nadal els hem comprat a comerços d’aquí Teníem ganes d’organitzar aquesta sortida infantil A partir d’activitats preparades a l’aparcament de l’Escola Montserrat, els nanos anaven a buscar el seu tió en grups de 10 per la zona de bosc més net al darrere de l’escola En vam repartir un centenar llarg!

Heu tingut una bona resposta per part del públic i dels veïns?

Estem contents de la participació, i tant Però sempre seguirem demanant la col·laboració i la implicació de tothom en tots les festes i actes que organitzem Sempre falten mans

Ara mateix comptem amb uns 150 socis, aproximadament. Cada soci paga una quota simbòlica per fer front a totes les activitats que oferim

I de cares a 2023 quins projectes teniu?

A part de consolidar tot el que ja s’ha fet, sí que tenim una pila de projectes i idees Volem mirar de fer diverses activitats al llarg de l’any que encara s’estan coent

Seguirem col laborant amb les activitats que s’organitzen al poble

Com va la relació amb l’ajuntament? Quina carta als Reis els faríeu?

La col laboració és bona Ens cedeixen el material que necessitem (taules, cadires, tanques) i ens donen facilitats quan toca organitzar alguna cosa

De coses a demanar en tenim moltes, moltíssimes! Cobrir la pista esportiva del costat de la Cope A la zona verda de l’avinguda Capellades, posar-hi unes porteries per jugar i reixes perquè les pilotes no surtin… Caldria limitar el pas de vehicles pesants per l’avinguda Capellades: això se solucionaria amb una bona senyalització on toca Pensem que a Sarrià hi convé una zona municipal per a autocaravanes: sota el pont de l’autopista o en un terreny en direcció a la font d’en Xuncla serien bones ubicacions. Segur que portaria gent i

consum al poble Hi ha un tema que cal resoldre: un pipican, cal que aquest emplaçament es triï amb consens i opinió de tots els veïns i veïnes de Sarrià de Dalt i Pla dels Socs.

Sembla que a Sarrià de Dalt i als Socs s’hi viu bé, que hi ha bona entesa entre veïns

Havent superat la pandèmia tot fa una altra cara. Hi ha més optimisme i ganes de fer coses Bona part dels nous veïns del barri són vinguts de Girona o d’altres llocs. Potser falta major implicació sarrianenca i pensar en sentit de barri A vegades hi ha qui es queixa per coses sense massa importància, per petits fets irrellevants L’objectiu de l’associació és escoltar totes les veus i actuar en benefici de tothom La feina no es fa enviant missatges als grups de whatsapp: ara hi torna a haver una entitat amb capacitat de moure’s i fer feina De moment, ja hem fet la fusió amb el Pla dels Socs, i aquesta pensem que és una bona operació

Doncs bona feina! Encert i molta sort! n

FINAL DE TEMPORADA GEGANTERA 2022

Amics dels Gegants de Sarrià de Ter

Amb la festa major de Sarrià de Ter i l’11 de setembre celebrats amb normalitat, encaminem el final de la temporada dels Amics del Gegants de Sarrià de Ter, que aquest any culmina amb dos esdeveniments.

El 24 de setembre els Amics dels Gegants fem sortida a la festa major de Corçà, una sortida atípica Aquell cap de setmana ja és temps d’escoles, esports i altres calendaris començats però es decideix anar-hi tot i haver de fer un esforç extraordinari entre tota la colla per organitzar-ho Al principi de la rua ens informen que no inaugurarem un mural preciós sobre els gegants del poble obra de Pilarín Bayés, que no ha arribat a temps per qüestions alienes Ens n’ensenyen una imatge i ens convidaran en breu a inaugurar-lo Fem una rua extensa per tota la vila i com si fóssim a casa i degut a la situació vial de Corçà, fem ús dels senyals lluminosos per travessar la C-66 en aquest cas, i poder accedir a la part antiga del poble i fer un final de cercavila a la plaça amb totes les colles i les gales que es mereix una festa major

Per no trencar la tradició assistim a les Fires de Girona, la darrera sortida de l’any i una de les mes multitudinàries en públic i assistents de la colla, a part de la nostra pròpia. És una trobada que reuneix 25 o 30 colles aproximadament i fem plantada al Parc del Migdia Tothom es pot acostar, tafanejar i conèixer els gegants Posteriorment ens fan fer gairebé de trapezistes pel pont del “llac” del parc del Migdia i fem la tradicional ruta per l’Eixample fins fins a la plaça del Lleó Allí fem un final de festa amb el tradicional ball de colla, i acabem la temporada amb la ballada de tots els gegants conjunta a la nostra capital, Girona

Tancada la temporada toca a la junta que estava un any de “pròrroga“ fer balanç i enfocar el futur L’anàlisi des del punt de vista musical és positiu S’ha aconseguit anar ampliant el nombre de músics, i es va millorant trobada a trobada Ells punts principals: la constància en l’assaig, el coneixement dels companys a l’hora de tocar En l’apartat por-

tadors tenim més carències: així com hem aconseguit ampliar el número de músics el nombre de portadors més aviat ha disminuït, moltes vegades per motius de salut o edat, ja que als membres de la “colla d’amics” que varen muntar els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, els és impossible aixecar un gegant i la renovació es minsa

Des del discurs que sempre es pot fer més i millor, s’analitzen les accions portades a terme per aquest motiu, es

considera que s’ha fet arribar a diferents àmbits i a diferents espais però la renovació i “rejoveniment” de l’associació està essent complicada

Amb aquesta realitat la junta també reflexiona a nivell individual i posteriorment col lectiu i es planteja que la junta actual no seguirà, cadascú per diferents motius, i per tant es proposarà la possibilitat de que entri un nou equip o sinó es dissolgui l’associació Una decisió de difícil prendre però que també pot

representar deixar pas a noves iniciatives o nous camins, mai se sap. En qualsevol cas animar a tothom a qui engresqui la música i el fet geganter a entrar a l’entitat.

És probable que quan llegiu aquest article estem en “temps de descompte” per prendre aquesta decisió Animeu-vos ! Quedaran poques setmanes per treballar per la continuïtat d’aquest projecte, iniciat per una colla d’amics i l’Ajuntament de Sarrià de Ter n

Trobada gegantera per Fires de Girona Fotos Cristina Silvestre

ESPLAI D’HIVERN

Durant aquests mesos d’hiver n a l’esplai PL no hem parat de jugar, aprendre i c o n è i x e r l l o c s n o u s d e Sarrià! Tant els monitors com els infants hem gaudit molt cada dissabte de compartir el lleure junts i juntes al nostre poble. Hem fet gimcanes, jocs, tallers i moltes activitats més.

També vàrem anar d’excursió, on vam poder apreciar la natura que ens envolta! Quan es van apropar les festes de Nadal, a l’esplai vàrem fer jocs i tallers per preparar-nos per tot allò que ens esperava durant les vacances Una de les coses que més il lusió ens feia era poder anar de colònies de Nadal, i ens ho vam passar d’allò més bé!

COLÒNIES DE NADAL

Aquest Nadal vam viure unes colònies increïbles! Tant infants com monitors hem jugat, rigut i après moltes coses noves Van aparèixer dos personatges, en Marcel i la Raquel, que amb l’ajuda de les fades del present, passat i futur vam ajudar-los a solucionar el conflicte També vam anar d’excursió al volcà de Santa Margarida i vam poder apreciar la bellesa de la Garrotxa

Per acabar-ho de rematar, vam mantenir l’esperit nadalenc fent una gran quina i menjant torrons per postres Ho vam gaudir moltíssim i esperem tornar-nos a veure per Setmana Santa n

Monitors i monitores de l’Esplai Pl

A punt de començar una activitat

Colònies de Nadal a La Cot

Excursio per Sarrià de Ter

B I B I L I O T E C A E . X A R G A Y

cultura

COMENCEM UN NOU CURS A LA BIBLIOTECA E. XARGAY

Anna Sala Aquest any l’inici de curs a la biblioteca ha estat un retor n t o t a l a l a n o r m a l i t a t a m b moltes ganes, molta il·lusió i amb molts projectes a la butxaca que us volem presentar tot seguit.

Les activitats que estem organitzant moltes són les que ja coneixeu i que organitzem habitualment, com hores del conte, dissabtes en família, tallers per als més petits però també xerrades, presentacions, tallers, per als més grans

Continuem amb projectes iniciats el curs passat com: Som Altaveu, la biblioteca com a plataforma per donar a conèixer sarrianencs i sarrianenques que estan iniciant els seus projectes laborals i que els volen donar a conèixer a la resta d’habitants del municipi O també com el “Cercle de mares”, aquest espai de

trobada per a mares i nadons, que canvien el seu horari i passen a reunir-se els dijous a la tarda convertintse ara en Cercle de criança

M’agradaria destacar especialment l’oferta de clubs de lectura que aquest any presentem des de la biblioteca Mantenim amb un elevat ritme d’inscripcions en el club de lectura de narrativa, el book club i el llegir el teatre Com a novetat presentem: el club de lectura sarrià en negre -club de lectura de novel la negra-, club de lectura d’art, que organitzem conjuntament amb el Centre Cívic la Coope, i el club de lectura de pares, que s’inicià a finals d’any i tindrà una trobada trimestral.

Per als més petits tornen: el club de lectura llegim en veu alta: àlbums il·lustrats, per a tots aquells nens i nenes que s’inicien en la lectura i el club de lectura infantil, per a tots els nens i nenes que a partir de 10 anys

els hi agradi llegir i que tinguin ganes de compartir les seves lectures

També m’agradaria destacar que iniciem un projecte conjunt amb l’oficina d’atenció a la gent gran Jubilus que hem anomenat Converses d’avui per recordar l’ahir, que pretén ser un taller de memòria oral perquè tots els sarrianencs i sarrianenques que tinguin ganes de recordar festes populars, oficis populars, puguin fer-ho en un marc incomparable com és la biblioteca i de la mà del personal de la mateixa biblioteca

Com veieu hem començat molt forts i amb moltes ganes I esperem que tots vosaltres també ens acompanyeu amb la mateixa il lusió i les mateixes ganes Qualsevol persona que estigui interessada en participar en alguna d’aquestes activitats, ja ho sap, ha d’adreçar-se a la biblioteca i li donarem tota la informació necessària n

5% dte.* en reparacions, instal·lacions elèctriques canvis de caldera, aire condicionat i muntatges d’energies renovables...

XII ANIVERSARI BIBLIOTECA E. XARGAY:

La

Salamandra, contes musicats de Mercè Rodoreda

Quan arriba els volts del 12 de desembre la biblioteca Emília Xargay us espera per celebrar l’aniversari de la inauguració de la biblioteca a la seva seu actual. Seguint ja el que ve essent, per tots els sarrianencs i sarrianenques, una tradició, cada any organitzem una vetllada literària entor n els llibres i la lectura. Alguns anys hem gaudit de recitals de contes com el de Roald Dahl, de lectura teatralitzada de textos, de teatre íntim, com van ser els anys que vam poder gaudir del cicle Llibràlegs, ... Aquest any hem volgut recordar Rodoreda aprofitant que el 2023 farà 40 anys de la seva mort, amb un espectacle musical d’alguns dels seus contes més representatius.

L’Arannà, el duet musical format per Lara Magrinyà i Anna Sala, veus i teclats respectivament, ens van acostar, amb el seu espectacle La Salamandra, als contes de Mercè Rodoreda a través d’una proposta sonora de veu i piano

D’aquest espectacle, dirigit per a tota mena de públic, n’han sortit set cançons pròpies i originals, amb les històries de Rodoreda com a rerefons, que engloben estils musicals molt diferents i amb un estil ben personal que barreja composicions electròniques amb referències i fragments de tradició musical clàssica

I és que tal com deia Anna Sala, pianista del duet, en una entrevista recent: “No volem que

sigui un concert de dalt a baix, sinó que tu puguis entrar en certs mons diferents, com si llegissis set contes diferents”

L’activitat va tenir molt d’èxit entre el públic assistent que va poder gaudir de la transformació, a través de la música, d’aquests contes rodoredians magistralment interpretats per aquest duet acabat de sortir del forn de l’ESMUC Us deixo algunes fotos perquè us animeu a acompanyar-nos en el proper aniversari de la nostra biblioteca Una data molt especial per nosaltres que ens agradaria compartir amb tots els habitants de Sarrià de Ter, siguin o no usuaris de la biblioteca Apunteu-vosho al calendari i reserveu-vos la data per l'any vinent n

L’Arannà, duet musical format per Lara Magrinyà i Anna Sala, varen musicar els contes de Mercè Rodoreda. Foto AVS

Presen Serrano

Àrea de cultura sala exposicions Dolors Xabé

La sala Dolors Xabé proposa un diàleg creatiu entre l’obra escultòrica i fotogràfica de dos artistes: Mar Gorriz Arcusa (Barcelona, 1961) i Jaume Llorens i Bach (Porqueres, 1966).

Parteixen de plantejaments estètics diferents i també de la representació de cartografies emocionals aparentment allunyades, però han trobat punts de contacte que els han permès vestir un fil conductor per a l’exposició: l’estima i respecte per l’entorn natural del que formem part, la màgia o la poesia que els pot arribar a transmetre i alhora un emmirallar-se en aquesta mirada externa, despullada de judicis, per descobrir com hi traspuen els propis sentiments

“Mirar enfora i aclucar els ulls per descobrir-hi paisatges emocionals interiors”

El treball de Jaume Llorens és el fruit de moments de silenci escoltant la natura Un intent d’aproximar-s’hi d’una manera íntima i contemplativa per celebrar-ne la bellesa o la màgia que ens regala Tanmateix, vol traslladar l’impacte emocional o estètic que aquest contacte sovint provoca Es poden trobar imatges volgudament simples, de vegades molt mínimes, que pretenen suggerir més que no pas explicar Poden parlar no tant de la mateixa natura com del seu propi paisatge emocional i tampoc parlen bé d’allò que explícitament reflecteixen

L’obra de Mar Gorriz Arcusa se situa entre l’escultura i la ceràmica, una obra figurativa S’inspira en moments viscuts, persones que coneix, lectures que la commouen. La natura i la relació de l’home amb els animals hi són molt presents Amb un estil senzill, molt personalitzat i un material tan natural i primari com el fang construeix personatges que semblen sortits d’un conte, els quals reflecteixen sentiments, situacions que transmeten tranquil litat, calma, fins i tot ens fan somriure n

“El meu treball és el fruit d’una aproximació íntima i contemplativa a la natura que m ’envolta”

"Entre l'escultura i la ceràmica construeixo personatges que semblen sorgits d'un conte i que reflecteixen sentiments"

Mar Gorriz i Jaume Llorens.

D A M I À E S C U D E R T O R N A A S A R R I À

La Maria Capellas, vídua del nostre amic Damià Escuder, ens va mostrar no fa gaire tot un seguit d’obres damianesques que acabava de fer emmarcar en El Molí del carrer Santa Clara. Tots els quadres formen part d’una exposició que tindrà lloc a Sarrià de Ter, poble natal de l’insigne artista, pensador i activista català. A banda de l’exposició, el municipi està estudiant fer un catàleg i posar una placa a la casa on va néixer.

L’any 2018, Girona ja li va retre homenatge en una exposició antològica de la seva obra artística que va tenir lloc al Museu d’Història La mostra es va anomenar Damià Escuder, totes les vides i va ser comissariada per la doctora en història de l’art Maria Lluïsa Faixedas

En el cartell que anunciava l’exposició, es veia una foto d’en Damià caminant esperitat pel pont de la Creu Blanca de Girona en direcció cap al carrer Calderers L’autor de la instantània, Jordi Mestres, va saber captar la seva ànima en aquesta imatge fugissera, mostrant un Damià actiu, un home que anava sempre a la idea, ràpid i rialler

Era un català, gironí i sarrianenc universal, un home local i internacional alhora Tenia molts contactes i un tarannà viatger Era un ésser religiós, espiritualista i metafísic

Deia que creia en totes les religions encara que ell es definia principalment com a cristià i budista. Això no era cap obstacle perquè també fos un estudiós de les ciències empíriques més importants. No oblidem que la seva primera llicenciatura va ser en Química Després va estudiar filosofia Coneixia a fons el pensament grec i l’obra de Sant Tomàs, un dels grans savis de l’església Admirava els místics castellans com Sant Joan de la Creu Estava colpit pel llegat de Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Verdaguer, Gaudí i era un gran lector de l’obra de Hegel , Nietzsche, Marx, Lenin, Ho Chi Minh, Martin Heidegger, Diem això amb fonament de causa, atès que hem heretat part de la seva immensa biblioteca que ens ha cedit molt amablement la Maria Capellas Molts dels llibres d’en Damià estan subratllats, tenen ano-

tacions de lectura i tenen a les cobertes i pàgines interiors dibuixos galàctics que mostren el seu món oníric i fantàstic

Com va dir la Maria Lluïsa Faixedas, en Damià és un personatge que no deixava indiferent Alguns l’han qualificat de boig o excèntric, per nosaltres va ser pràcticament un geni Potser per això, perquè l’admiràvem molt, tot i no compartir moltes de les seves idees Hem parlat i escrit molts articles sobre ell, l’hem dibuixat i pintat en quadres i retaules El més important és l’intitulat Damià Escuder, el nou Ramon Llull dels Països Catalans

En el nostre estudi, tenim una sala-oratori dedicada a ell Allà hi custodiem la seva biblioteca, obres al·legòriques, reculls de premsa, Per nosaltres, la dimensió d’en Damià va més enllà de la seva obra pictòrica, la seva petjada transcen-

Lluís Bosch Martí

Fotografia de Jordi Mestres, que il lustrava l'exposició "Damià Escuder, totes les vides" de Girona

deix a l’artista, el pensador, el poeta Era una mena de místic visionari creador d’un metallenguatge personal que beu de fonts clàssiques i modernes, de les tradicions religioses cristianes i orientals, del romànic i el gòtic més simbòlic i espiritual Tenia un gran coneixement de l’art d’avantguarda occidental, des de l’espiritualitat en l’art de Kandisnki fins a Paul

Klee o Joan Miró, Antoni Tàpies

Del seu vessant científic, hem de dir que coneixia a fons la teoria de la relativitat d’Albert Einstein i la física quàntica formulada per Werner Karl Heisenberg Tant l’un com l’altre són uns savis que agraden molt als creients de la Nova Era, el paradigma de la nova espiritualitat

En Damià, també tenia una forta connexió amb el món tibetà-budista. A nosaltres ens fascinaven els seus llençols al legòrics i els petits grafismes, dibuixos estètico filosòfics, com el que va crear com a logotip de la Taula de Girona Són una mena de laberints còsmics estel lars, bigs bangs de línies de circumval lació, fugues en totes direccions d’un ésser que viatjava per tots els espais, com un alfa i omega navega dins el Déu natura del pensament d’Spinoza que, atenent a la seva filosofia panteista, diu que tot forma part de tot Tot això sense oblidar l’etern esdevenir dels àtoms

Tornant a l’inici, durant les gairebé dues hores que vam ser al Molí amb la Maria, vàrem anar destapant i contemplant les obres damianesques que anàvem batejant amb noms diversos Posàrem títol a les enigmàtiques i complexes obres, grafismes pictòrics d’un visionari que en cada traçada, escriu, inventa un anagrama propi meravellós Ara tanquem els ulls i ens imaginem, com tantes vegades havíem fet, escoltar les explicacions, ordres, fantasies del profètic mestre Damià Escuder A través d’ell, un no creient com jo en la mística espiritualista, sento que tot està connectat, Plató, Spinoza, Nietzche, el pensament cristià i budista tot traspua en tota l’obra d’en Damià.n

Quadre de Damià Escuder exposat en l'exposició del Bòlit del mes d'octubre de 2022, "Els desconeguts de sempre"

Una de les obres que la seva vídua, Maria Capellas, ha ofert a l'Ajuntament de Sarrià de Ter de l'any 1995

Editorial Columna, Barcelona, 2022

Josep Brugada

El títol del llibre em va cridar l ’ a t e n c i ó s o b re t o t a t e n e n t q u e d e s d e l c o n s e l l d e redacció de la nostra revista Parlem de Sarrià vam decidir que dedicaríem un número a les dones sarrianenques que s’han o s’havien dedicat a la c o n f e c c i ó ; a l e s n o i e s i dones del nostre poble que van fer de modistes, cosidores, brodadores, pantaloneres i que es dediquessin a q u a l s e v o l t a s c a , p e r d e scomptat ben noble, pràctica i artística, relacionada amb el fil i l’agulla.

Aquest llibre, vaig pensar que podria tractar-se d’una novel·la, però en començar a llegir-lo vaig veure clarament que no ho era Les modistes d’Auschwitz tracta d’una investigació històrica molt afinada que ha dut a terme la historiadora i novel lista anglesa Lucy Adlington (Londres, 1970), sobre un conjunt de dones que durant l’expansió europea del nazisme van poder sobreviure concretament al camp de concentració d’Auschwitz a la Polònia ocupada, gràcies que, totes elles -per diverses causes en la seva vida personal d’abans de la guerra, ofici o necessitat- van dedicar-se a la costura i a la confecció

La gènesi o origen d’aquest llibre va ser la novel la que Lucy Adligton havia escrit anteriorment en un estil literari de ficció sobre unes hipotètiques dones que arribaren al camp de concentració d’Auschwitz i que van

salvar-se de ser exterminades a la cambra de gas pel sol fet de demostrar a aquells energúmens que tenien traça i sabien cosir La novel la intitulada La cinta vermella, traduïda i publicada també en català, va fer -per entendre’ns- la volta al món, de manera que a l’autora anglesa i al seu editor, després de publicada l’obra de ficció, efectiva-

ment els van començar a ploure cartes i correus en els quals algunes supervivents dels camps els anunciaven que elles havien estat efectivament al camp d’extermini d’Auschwitz; que eren modistes i van sobreviure a l’holocaust justament perquè, abans del desastre, es dedicaven a la noble tasca i a l’art de cosir a casa seva i als seus països

respectius D’aquesta manera, doncs, amb la repercussió i l’èxit literari de la novel la, l’escriptora anglesa, bo i reflexionant sobre els testimonis que havia rebut, va proposar-se d’investigar la realitat d’aquelles noies i dones que van existir realment i que van patir la misèria humana del camp, però que, molt i molt afortunadament, varen sobreviure Algunes d’elles eren jueves txeques o eslovaques El fet que Lucy Adlington es posés de primer antuvi en contacte real amb una d’elles, la senyora Kóhut, de noranta-vuit anys, que vivia a Califòrnia, li va permetre estirar el fil de la qüestió (el de la realitat) i a través d’ella va poder conèixer i entrevistar encara algunes supervivents i familiars directes d’altres dones i noies que van ser deportades a Auschwitz, com Olga Kovákz, Irene Reichenberg, Renée Ungar, Brancha i Katka Berkovic, Marta Fuchs, Hunya Volkmann, Hunya Storch, Katka Feldbauer, Krystyna Chiger, entre moltes altres, de nacionalitat txeca, eslovaca, franceses o poloneses Val a dir que amb molta sort, elles van treballar al taller de modistes que els nazis van organitzar en aquest i en altres sinistres camps de la mort La primera pregunta que ens podem fer abans d’entrar en matèria és: ¿per què els nazis van organitzar un taller

“L E S M O D I S T E S D’A U S C H W I T Z” de Lucy Adlington

de costura a Auschwitz? Doncs perquè, ja entrada la guerra, la producció de teles de tot tipus anava molt escassa a Alemanya i als països ocupats i els jerarques nazis, com sigui que van despullar literalment els jueus de totes les seves pertinences i van acumular tones i tones de vestits requisats als camps, van pensar que totes aquelles peces, fins i tot la roba interior, s’havia de reciclar Abans de fer la selecció de totes aquelles peces de vestir -vilment robades- s’organitzaren uns rentadors per tal de posar-les en condicions Per polir o desinfectar aquella roba es necessitaven més de cent dones, les quals feien els torns en les bugades dia i nit Després es van crear els tallers de modistes, cosidores i planxadores als diversos camps Calia fer tot tipus de peces per als soldats del front, reciclar mitjons, peücs, guants, roba interior i robes d’abric de tot tipus També, com s’explica al llibre, la dona del comandant del camp referenciat acudia sense massa escrúpols al taller de les modistes per tal que li fessin -a partir de la roba afanada als proscrits jueus- roba per ells i per als seus fills Hedwig Höss, amb uns exemplars de la revista alemanya Burda, de patrons i models de confecció, no tenia cap inconvenient de presentarse als tallers i exigir a les preses que li fessin una faldilla, una brusa o un vestit jaqueta com els que apareixien a les fotografies Les preses, si volien conservar els seus llocs de feina, havien d’espavilar-se a trobar en el magatzem, que en deien Kanada, entre els munts de roba de les dones jueves, la peça escaient o més aproximada per tal de fer el que aquella cretina o altres dones dels militars nazis demanaven I així va

ser com en aquest camp es van constituir uns tallers apartats per a dones; uns sinistres soterranis, on demostressin que sabien cosir amb fil i agulles i treballar amb les màquines de cosir de pedal que els hitlerians havien requisat de les cases jueves Les noies -si bé alliberades d’altres treballs forçats del camp i d’altres imaginables salvatjades- treballaven més de dotze hores diàries o en torns nocturns per tal de satisfer les demandes

Els nazis –com diu Adlington–eren conscients del poder de la roba com a element escenificador Hitler havia arribat a dir que: -Les dones de Berlín s’havien de convertir en les més ben vestides d’Europa S’havia d’acabar allò de les modes de París

Així va ser, doncs, com es crearen aquells tallers, un soterranis poc coneguts per altres preses i presos del camp, als quals hi anaren a parar almenys algunes de les dones i les noies que demostraren als nazis que sabien cosir Adlignton, pel cap baix, a temps, va anar contactant, doncs,

amb familiars directes d’aquelles modistes i cosidores amb la finalitat d’entrevistar-les i deixar constància gràfica i escrita del que les modistes van viure en aquell infern Moltes d’elles a dia d’avui, heroïnes supervivents, són molt ancianes o ja malauradament són mortes o amb fills o filles o familiars directes que saben al detall la història de les supervivents Tots aquests personatges són els qui fil per randa li van anar explicant i desgranant a la historiadora anglesa moltes anècdotes, solidaritats, complicitats, patiments, experiències personals i per descomptat també les més aberrants atrocitats del camp Molts d’aquests familiars directes li van proporcionar a la Lucy documents i fotos personals de les modistes i és amb descabdellament de totes i cadascuna de les històries personals que -lectores i lectors- àvidament podem anar passat les pàgines d’aquest llibre, testimoni atroç, de vides supervivents de dones que, amb una força sobrehumana, amb uns treballs i sacrificis ingents, aconseguirien de sobreviure a la vergonya mundial i a l’holocaust de l’immens camp de concentració i factoria d’Auschwitz

Saber cosir de forma barroera o de forma més refinada va constituir per moltes de les dones entrevistades per Adlington una autèntic miracle de salvació al camp. El fil i l’agulla foren una redempció! Les que no en sabien, o en la seva vida havien fet altres feines i tenien fills, ja us podeu imaginar quina va ser la seva fi Molts aspectes de la vida en aquesta factoria de la mort que tal vegada no sabíem o no ens podíem ni imaginar queden reflectits en les pàgines d’aquest llibre absolutament colpidor n

U N A F O T O A M B H I S T Ò R I A

Josep M Sansalvador

Com si fos un apèndix de l’exposició Els desconeguts de sempre que es va poder veure als centres Bòlit de Girona entre octubre de 2022 i gener de 2023, vam descobrir el muntatge audiovisual Una mamá de un millón, de l’artista s a r a g o s s a n a S o f í a G i m é n e z , àlies SOFYA96. Cridava l’atenció la targeta promocional de la instal·lació: una instantània de finals dels anys seixanta de Sarrià de Dalt, amb una pancarta i gran expectació de públic. Al fons, tot de policies de trànsit i una inefable Sanglas 400 de la Guàrdia Civil. La pancarta resa: “Mama del millón” / ha sapigut guanyar la simpatia d’Espanya / el poble de Sarrià de Dalt et saluda (sic).

La foto, proveïda pel Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de l’Ajuntament de Girona, és obra de Narcís Sans. Sans, que també era corresponsal de TVE, aleshores tenia botiga i estudi a la pujada del Pont de Pedra de Girona i era un dels grans reporters gràfics de la vida a ciutat. El seu fons documental, constituït per milers i milers d’imatges i negatius, està cedit al CRDI, que es cuida de la seva custòdia i difusió

Qui era la Mamá del Millón? Ens hem de remuntar a l’any 1968, a aquella època de la televisió en blanc i negre i només dos canals de la monopolística TVE Presentat primer per Joaquín Prat i des-

prés per José Luis Pécker (dues estrelles de les ones estatals), es va començar a emetre un concurs titulat “Un millón para el mejor”. Com el títol indica, l’objectiu era posar a prova els coneixements i les habilitats dels participants per atorgar a la final la xifra màgica d’un milió de pessetes (extraordinària, formidable en aquell moment), al guanyador dels finalistes Fou un programa de grandíssima audiència i alguns dels candidats a milionaris van gaudir d’una popularitat immensa D’entre aquests, va excel lir la senyora Mercè Carbó de Figueras, de Barcelona La motivació de la participació d’aquesta concursant, tal

“L A M A M Á D E L M I L L Ó N”

Targetó de benvinguda a l’exposició “Els desconeguts de sempre ” de la sala Bòlit del “Pou Rodó” de Girona

com ella va revelar, va ser optar al premi per assegurar que a la seva filla Lurdes, que patia una discapacitat psíquica, no li faltés de res Aleshores un milió de pessetes, sis mil euros, podien arreglar una vida La noblesa de l’objectiu i la tenacitat en la participació van fer-li guanyar la simpatia dels espectadors I al mateix temps, van posar focus i mogueren consciències respecte a la situació de les persones que, com la seva pròpia filla, eren considerats “subnormals” Vet aquí una paraula desafortunada, de duresa extraordinària, però que en aquells anys era utilitzada amb absoluta normalitat –

i lleugeresa- com a qualificatiu Arran de la popularitat televisiva de la senyora Carbó, va ser convidada arreu de la península a visitar localitats on aquesta sensibilitat envers la discapacitat ja estava funcionant A Sarrià de Dalt ja hi existia, des de desembre de 1966, el Centre d’Educació Especial “Mater Dei”, instaurat sota el paraigua de l’Associació Protectora del Disminuït “Àngelus” Funcionava en uns locals de la parròquia de Sarrià de Dalt Es dedicava a donar resposta educativa a alumnes amb disminució psíquica lleugera i mitjana. Tal com es pot comprovar en les fotos que Narcís

Sans va deixar-nos, l’expectació popular va ser considerable Imaginem-nos un seguici de cotxes amb l’estrella televisiva, motoristes de trànsit obrint pas i el veïnatge esperant-la al final de la carretera de Sarrià de Dalt

La pancarta, a l’alçada de la plaça de can Nadal, era la benvinguda oficial La foto és anterior a la construcció de l’autopista: el mur que fa de teló de fons va desaparèixer i només s’arriba a intuir la continuació de la carretera que mena cap al mas Tomàs i cap a l’església de Sant Pau. S’hi retraten veïns del Sarrià de l’època, joves i grans Quins podeu reconèixer?

És curiós el criteri de fotografiar la rebuda amb la protagonista d’esquenes Qui sap si la urgència de la instantània ho requeria… Ni que sigui per fer honor al moment, a la història viscuda i a la figura de la senyora Mercè Carbó, he fet mans i mànigues per aconseguir una altra imatge del mateix dia Aquesta sí, de cares n

Mercè Carbó, la “Mamà del millón”, a Sarrià de Dalt Foto Arxiu Narcís Sans CRDI/ Ajuntament de Girona

P A S T O R E T S, S E M P R E

Jordi Dalmau

Una de les riqueses de Catalunya és la cultura popular. Tot allò que ens arriba des de molts anys passats i es conserva perquè s’ha estimat, allò que engresca i es treballa i es continua, té un carisma que ha de ser propagat i reconegut. Les representacions de Pastorets en són una peça molt notable. S’han de conèixer alguns detalls històrics.

Acabada la Guerra Civil espanyola, any 1939, els Pastorets varen trobar serioses dificultats per continuar la tradició Podem recordar alguns detalls d’aquell desig de supervivència des de l’”Elenco Teatral” del Centre Cultural, c/ Força, 29, de Girona, que era una secció de la Congregació Mariana

La llengua catalana era prohibida, cosa que va ser una greu contrarietat Al Centre Cultural ja hi havia la tradició abans del 1936: es representava “La rosa de Jericó”, una obra escrita en vers i en català per Josep Duró i Gili, amb música de Rossend Molera, estrenada l’any 1908 A la colla dels Pastorets, als anys quaranta, hi teníem Valerià Simón, que era poeta destacat, i ja estava disposat a fer la necessària traducció de l’obra, però hi havia l’inconvenient de que era fora i s’ocupava d’afers molt diferents: complia el servei militar a Ceuta; davant d’aquella urgència, el director de la Congregació Mariana, el pare Ramon Palau, va connectar amb l’autoritat militar que tenia incumbència sobre el soldat Valerià Simón perquè el rebaixés de tot servei al quarter i pogués dedicar-se intensivament a la traducció al castellà de “La Rosa de Jericó”. Tot va funcionar bé, a remolc dels esdeveniments Obstacle salvat Després de dos Nadals, dues temporades de “Pastorcillos”, es va recuperar la representació en el seu català original

Una altra anormalitat va durar més temps; era la prohibició en el camp del teatre de representacions mixtes, homes i dones a l’ escenari. Aquesta “norma” afectava el teatre amateur, en canvi l’entrebanc no hi era en el teatre professional Coses de l’època

Tan estricta era aquella normativa vigilant sobre els amateurs, que fins i tot hi havia una editorial, la “Galeria salesiana”, que editava obres de teatre per a ser representades per homes sols (Cal suposar que, separadament, una altra editorial publicava per a dones soles) En els Pastorets del Centre Cultural es va “trencar el glaç” incorporant-hi una filla del nostre company director: ella intervenia, sense dir paraula, feia el paper de la Marededéu, asseguda amb el Nen Jesús a la falda, a l’apoteosi del quadre final Als Pastorets del col legi La Salle, a Girona, també varen fer una resolució així: dos germans que hi actuaven varen portar una seva germana a la colla, igualment representant el paper de la Marededéu, també sense dir paraula Tímidament, allò era un retorn (o desig) d’una certa naturalitat Parlem dels anys 40, és clar Més tard vàrem tenir un altre avenç en la normalitat: el paper de l’arcàngel Sant Miquel, amb molt de paper parlat, el va representar una noia Teníem llavors a la Congrega-

ció Mariana el pare Claudi Solano com a director i li vàrem exposar el desig dels qui fèiem Pastorets d’avançar en la normalitzaió; va escoltar-nos molt bé i ens va satisfer: ell era professor a l’ensenyamnent del Servicio Social, de la Sección Femenina I el mateix pare Solano va presentar-nos una seva alumna que podria venir “a fer Pastorets” al Centre Cultural: ella va representar magníficament el paper de l’arcàngel St Miquel. I així va ser, tot un èxit, que ara, des de l’actualitat, es veu memorable

D’aquella història de “La rosa de Jericó” ja fa 80 anys Els qui llavors actuàvem de comparses als entranyables cors de diables i de pastors, perquè, exactament “no en sabíem més, teníem quinze anys,” ara podem explicar alguna escena de la tramoia d’aquest país I ens sentim feliços sempre que els nostres Pastorets tornen a alçar el teló Ens hem de veure, gent de totes les edats, com una baula d’aquesta tradició nadalenca, portadors d’una torxa de vertadera cultura popular, de col.laboració artística, i així es va transmetent una sembra i una collita de formació cívica i moltes coses més És una llarga pàgina del costumari català, amb fondària d’arrels molt estimades

A tots els que continuen fent-ho possible, des de Sarrià de Ter o d’allà on sigui, moltes felicitats! n

espai 2.0

EL TELETEXT, AL SEGLE XXI

Roger Casero Gumbau, blocaire

L'Internet dels anys noranta, del segle passat, naturalment. Així és com podem definir, avui en dia, el teletext, un servei d'informació que s'emetia, i s'emet encara avui, a través del senyal de la televisió. Per estrany i sorprenent que ens sembli, el teletext segueix essent un servei utilitzat a Espanya, ben entrat al segle XXI, per més de dos milions de persones!

Haver utilitzat, al seu dia, el teletext és una d'aquelles coses que revela en quina generació es pertany, assenyalant especialment als de la Generació X i als de l'anomenat “baby boom”anomenats avui “boomers”

El teletext era, i és encara, un canal d'informació que a banda de consultar l'actualitat (darreres notícies, resultats esportius, predicció meteorològica, etc ) també incloïa informació com l'horòscop i, naturalment, la programació de la televisió.

El funcionament era molt senzill i, situats a l'inici, cada pàgina d'informació tenia un número de tres xifres, que tan sols havies d'indicar amb el comandament a distància Recordo que d'algunes pàgines em sabia el número d'accés de memòria!

A banda de la informació també incorporava un sistema de subtítols que es sincronitzava amb la programació que s'estava fent Fins i tot podies navegar pel teletext amb la informació sobre impressionada en l'emissió o bé dividint la pantalla en dues finestretes, una per l'emissió, l'altra pel teletext

Creat per la BBC anglesa als anys setanta del segle passat, a Espanya va arribar l'any 1988 i als anys noranta va viure la seva època d'esplendor, fins que Internet va anar entrant poc a poc a les nostres vides i a les nostres cases, fins i tot conquerint els televisors amb els Smart TV

Internet ha arraconat el teletext però no l'ha matat; el teletext encara segueix donant servei i al voltant de dos milions de persones el segueixen consultant a Espanya

Com el transistor a piles o el diari en paper, el teletext resisteix amb la seva senzillesa, la seva paleta de colors bàsica i la facilitat del seu ús.

Segurament resisteix encara per una qüestió generacional, com hauria de resistir més l'atenció bancària presencial i personalitzada o l'atenció telefònica sense missatges gravats i inintel ligències artificials (o artificioses) responent

Embriagats de tecnologia i de realitat virtual sembla que, tristament i per moments, perdem el món i la realitat de vista, la realitat analògica que funciona sense dades ni connexió a internet, la realitat de persones, no sempre grans, que se senten excloses víctimes de la bretxa digital

El teletext, al segle XXI, a banda d'un vestigi del passat és un símbol de resistència.n

Modistes i tallers de costura

No fa tants anys, vestir-se era una activitat que se circumscrivia dins l’àmbit familiar o l’entorn veïnal proper. Qualsevol festa o celebració, un casament, una comunió, un bateig, es preparava minuciosament amb temps ja que s’havia de triar la tela, reservar hora per la modista, emprovar.. tota una litúrgia. De quan parlem? Potser tot va començar a canviar a la dècada dels 80 del segle passat, fa quaranta anys, quan les empreses tèxtils varen deslocalitzar la producció, primer dels teixits i després de la confecció i el país es va omplir de botigues, de marques d’importació de productes dissenyats a Europa, però fabricats fora, al Marroc, a l’Índia, a Taiwan, a la Xina.

Aquell ecosistema que suposava la fabricació de teixits a Catalunya, a Espanya, de confecció i de producció local, va deixar molta petja Arreu hi havia modistes, sastres, pantaloneres, camiseres, homes i dones que cosien i trobaven en el mercat teles adients per fer-se els vestits En una senzilla cerca de les modistes de Sarrià de Ter, n’hem trobat moltes que s’havien tret el títol del sistema Martí i, en algun cas, havien tingut taller de costura

El sistema de Corte y Confección Martí, creat per Da Carmen Martin Riera (de Missé) l’any 1890, suposava un mètode fiable i segur per les modistes que els hi permetia fer els patrons Aquest sistema, que encara avui existeix, va crear una xarxa d’acadèmies en pobles i ciutats que vetllaven l’aprenentatge de les futures modistes i enviaven els treballs per validar a Barcelona, a l’Institut del sistema Martí, on s’expedia el títol

Assumpció Vila

Imatge de la botiga Teixits Girona de 2008 Arxiu El Punt Diari de CRDI Ajuntament de Girona

A Girona, l’acadèmia més coneguda era la de Lluïsa Cotcho (al carrer Cort Reial, les voltes d’en Rosés, de Girona), que va funcionar de 1958 a 1996 1 També va haver-hi d’altres modistes que ensenyaven per obtenir el títol i que figuren en els certificats de les modistes com Consol Colomer (1950), Ma José Cuffí (1956), a l’Argenteria, Ana Ferrer (1960), la de la plaça Independència de Girona o la de la Bisbal

Les modistes novelles compraven un llibre del Sistema Martí, anaven a classe un parell de dies a la setmana, d’una a dues hores cada dia També adquirien una llibreta per prendre mides, del mateix sistema Martí, que podien trobar a la llibreria Dalmau de la Rambla de Girona Segons ens ha explicat Matilde Bassó, les proves que passaven les futures modistes consistien en cosir mig vestit de glassilla, mitja jaqueta sastre, un conjunt de butxaques i una camisa de dormir

El llibre del sistema Martí constava de 71 lliçons, on anava explicant com fer el patró per cada peça del cos, com agafar mides, com fer peces entallades, pantalons, faldilles, bruses El seu mètode, seguint la manera de prendre mides, els permetia fer els patrons per cada talla, seguint la proporció

Abans de començar amb les lliçons, en el llibre es detalla el material que necessita l’alumne per començar l’estudi i que ens l’anem trobant a cada taller de modista:

-cinta mètrica

-llibreta per anotar mides (del sistema Martí)

-paper ample o fulles de 100x 150 cm pel tall dels patrons

-regla o esquadra (tenien una esquadra numerada Sistema Marti)

-Llapis del núm 1

-Goma d’esborrar

-Cola per enganxar

-glassilla o mussolina per assajos

-maniquí

- ruleta, tisores, agulles, agulles d’enfilar

-taula o sobretaula quadrada de 150 cm

Catàlegs de les màquines Wertheim i Singer, cedits per Àngel Canyigueral

Llibreta d’anotar mides del S Marti, cedit per Raimunda Coll

Llibreta d’anotar mides cedida per Raimunda Coll

1 Revista GAVARRES n. 33 de 2013. “Aprendre a cosir” de Meritxell Daranas

dossier [modistes i tallers de costura

Les teles les trobaven a les botigues can Reixach (abans ca l’Oliver), de la Rambla, a teixits Girona, al carrer Gran Via, a ca l‘Eloi, a cal Rei, a can Llens, a Teixits Sabadell De totes aquestes botigues emblemàtiques se’n ha perdut la mena, només queda La Moda, on encara es poden trobar tot tipus de botons i complements.

A Sarrià de Ter, moltes noies varen aprendre el sistema Martí de joves Algunes d’elles varen tenir durant un temps el seu propi taller de costura, amb les seves aprenentes Per la majoria, l’ingrés era un complement familiar, o més aviat un ingrés que els hi permetia una certa independència, però insuficient per treballar per compte propi Només en dos casos dels que hem trobat varen tenir prou autonomia, el de l’Enriqueta Puigdemont, que s’especialitzà en fer pantalons, i el de la Rosita Xargay, sastressa, qui amb la seva filla Juanita Espígul, també feia vestits i pantalons i varen obrir una botiga al carrer Firal, Novetats Rosa, d’ especialitats tèxtils

En la mesura que l’economia familiar millorava, o quan les noies es casaven i tenien fills, cosir va esdevenir més marginal i només es cosia per la pròpia família

Amb tot, la feina de cosir, dins l’àmbit domèstic s’ha valorat per la feina feta, artesana, a mida, però s’ha menystingut com aportació dinerària de la unitat familiar. Mentre que el jornal de l’home era sagrat i, per tant, la seva feina també ho era, el treball de la dona, de mestressa de casa a tota hora, que consistia en educar es fills, cuidar de la gent gran, cosir, cuinar, netejar, criar aviram, s’englobava en “sus labores” i no es quantificava econòmicament El treball femení no remunerat, invisible, no s’ha estudiat fins que la dona ha entrat de ple en el mercat labo-

ral i per tant s’ha hagut de contractar algú per fer les tasques de cura Aleshores s’ha començat a parlar d’economia feminista i el debat, ha passat de l’àmbit microeconòmic, dins de la casa, a l’àmbit macroeconòmic, el dels pressupostos públics

Aquest dossier de dones modistes de Sarrià de Ter només és una petita mostra de totes les dones que varen cosir i dissenyar amb passió, esmerçant-hi hores, dia i nit, per poder fer una entrega a temps De la mateixa manera que s’està reivindicant que surti a la llum i es valori l’obra de les dones artistes, hem de reivindicar les dones modistes i la seva feina, que al cap i a la fi, era pura artesania n

Anuncis del programa de Fires de Girona

Paper d’embolicar de les botigues Can Rexach i can Comadira. Cedits per Assumpció Vila

DOLORS MARTÍ BALLO (Sarrià

de Ter, 1928-2013)

Assumpció Vila

La Lola i la Mercè Martí, les dues filles del matrimoni d’en Miquel Martí i la Victòria Balló, varen aprendre a cosir de ben joves amb la seva mare. La Lola, quan tenia 18 anys, va anar a Girona a aprendre el sistema Martí i va obrir el taller de costura a la mateixa casa familiar, al carrer Major, 77 Algunes aprenentes que la Mercè recorda varen ser la Constància Muñoz, la Rosa Gelada, la Maria Roca, la Lluïsa Roch, la Narcisa Rodeja i ella mateixa, la seva germana, Mercè Martí

L’any 1952 la Lola es va casar amb en Miquel Busquets Mundi i es va traslladar a la fusteria de can Mundi, al capdamunt del carrer, on va continuar amb el taller Varen tenir dos fills, en Santi i en Miquel

El matrimoni i la seva família es va desplaçar a treballar a Saragossa l’any 1971

Quan varen tornar es varen traslladar a la nova casa del carrer Trèvol, cap a 1972, ja que la casa familiar, al taller de fusteria, es va enderrocar per passar-hi l’autopista En la nova casa ja no tenia el taller de modista

El mestratge de la Lola el guarda la Mercè Martí, la qual durant una temporada va col·laborar amb les Dones del Coro tot fent vestits de paper. n

Mercè i Lola Martí Balló

Lola Martí i família, el seu home, en Miquel Busquets Mundi i els fills Santi i Miquel a la plaça de l’Obra, davant l’antic cinema Xargay

Lola i Mercè Martí Balló

La Mercè i la Lola amb la seva mare, a la casa familiar de Sarrià de Ter Fotos cedides per Mercè Martí

MATILDE BASSÓ ESTRABAU

(UllaSTreT, 1934)

Assumpció Vila

La Matilde va néixer a Ullastret, filla d’en Salvi Bassó, d’Ullastret, i de la Mercè Estrabau, de Matajudaica

Als 17 anys es va treure el títol del Sistema Martí en un taller de dues germanes modistes de La Bisbal d’Empordà, on hi anava en bicicleta

Per treure’s el títol havien de demostrar que sabien cosir:

-mig vestit de glassilla

-mitja jaqueta sastre

-un conjunt de butxaques

-una camisa de dormir

Els polits es feien a mà, ja que les màquines Singer antigues, amb pedals, no sobrefilaven Les proves les enviaven a Barcelona per tal que els convalidessin el títol Conserva una tela de color gris amb una mostra de cadascuna de les butxaques que havia d’aprendre a fer. El títol també el té, però en unes golfes inaccessibles

De petita anava a cosir a Ullastret amb la modista del poble que es deia Palmira Casas Quan la Palmira es va quedar en estat, amb la Matilde varen poder atendre tota la clientela

Es va casar amb Felip Sala Llobet, de Foixà, el març de 1957, el forner del poble d’Ullastret. Al cap de poc varen venir a viure a Sarrià de Ter, a can Caua, i el seu home anava a treballar a Girona de forner Va deixar la feina per entrar a treballar a la fàbrica de paper de J y F Torras Hostench Al cap de cinc anys, el 1962, ja s’havien fet la casa al carrer Josep Trueta

El matrimoni va tenir tres fills: en Joan Sala Bussó (1958), la Mercè Sala Bassó (1964) i en Jordi Sala Bassó (1974)

Al lluminós taller de costura del darrera la casa hi anaven d’ajudantes, la Pilar Brugué, la Teresa Brugué i l’Angelina Sirvent Cosien per clientes de fora, algunes de Girona i de Lloret, i per tots els parents i familiars De les clientes de Sarrià es recorda la Loreto, la dona d’en Pep Aymerich, la Dolors Marcè i la seva mare La roba l’anaven a comprar a can Reixach, a la Rambla, on hi treballava en Quim Barret fill de Sarrià, també a Cal Rei o a Teixits Girona De les seves mans varen sortir molts vestits de mudar, vestits jaqueta, abrics, vestits de comunió i algun de núvia

Ho va deixar l’any 2000, quan va morir el seu home, en Felip Sala, el qual va estar quatre anys en coma degut a un vessament cerebral Encara conserva el taller, la màquina de cosir i per ella es fa el que convingui. n

La Matilde, amb la seva inseparable màquina de cosir Singer

La Matilde, a la placeta de la Font de Sarrià de Ter Fotos A Vila

CONSTÀNCIA MUÑOZ RUIZ

(PUlPí, 1930)

Assumpció Vila

Quan la Constància no tenia més d’un any, els seus pares, l’Andrés Muñoz López i la Isabel Ruiz Sánchez, provinents de Pulpí, varen instal lar-se tot primer a can Batllori de Sarrià de Ter i després al Pont Major, davant la casa de cal metge Agustí Riera i Pau A Sarrià de Ter hi va néixer el seu germà Antonio, al Pont Major la seva germana Maria Pilar i més endavant la seva germana Anna, a Sarrià de Ter

El seu pare va començar a treballar al cimà, a ca l’Omedes de Sant Julià de Ramis.

Quan tenia 12 anys va començar a aprendre a cosir a can Tupí, del Pont Major, ca les germanes Rosita i Juanita, que vivien davant les monges del Pont Major. Feia la roba per les seves germanes, l’Annita i la Ma Pilar

Cap a 1944, quan tenia 14 anys, el seu pare va voler venir a viure a Sarrià de Ter, a la casa coneguda com “la quadra”, del carrer Major Amb 16 anys ja anava a cosir a casa la Lola Martí, a tocar l’Ajuntament, amb les altres noies que la Lola tenia d’aprenentes, la Narcisa Rodeja i la seva germana Mercè Martí Aleshores es va treure el títol del Sistema Martí, tot anant a una acadèmia del carrer Argenteria

La Constància va començar a treballar a can Bes Sabaters, al carrer de la Neu, amb en Narcís Bes Després va anar a treballar a la Grober, a Girona, i després a can Pons (Manter) Ho va deixar estar i va voler anar a treballar de modista amb l’Angelina Badia, al carrer del Pont Major

Es va casar amb en Joan Canals Duch En Joan era fuster que treballava per la fusteria Danés i sempre feia treballs per la fàbrica Torras Hostench Els sogres eren pagesos i vivien a la mateixa casa on ha viscut des que es va casar, al carrer Major El matrimoni no va tenir fills.

Quan va enviudar, l’any 1980, va demanar per entrar a treballar a can Torras, on va fer de comptadora de paper S’hi va estar fins als 58 anys, quan va plegar l’any 1988 Aleshores va continuar anant al taller de costura de l’Angelina Badia Durant uns anys, també va anar a Girona, on l’Angelina havia traslladat el taller, dins la botiga de mobles Boada del carrer Ultònia Quan en Pere Boada va tancar la botiga, totes dues varen tornar al taller de modista del pis dalt de la fusteria del carrer Joan Bosco del Pont Major

Ja al carrer Joan Bosco, s’hi va reunir la meva mare, Joaquima Simon Amb la Constància s’hi trobaven cada tarda i tornaven totes

L’Angelina Badia i la Constància Muñoz, varen ser dues modistes inseparables durant molts anys

dues al captard a peu des del Pont Major a Sarrià de Ter L’Angelina prenia mides, feia els patrons, tallava, emprovava La Constància cosia a màquina, una Singer amb motor, mentre que la Quimeta feia les feines petites, més delicades i entretingudes, les vores, els botons, girar els cinturons, fer els acabats a mà, n

Rosa Simon i Constància Muñoz a la plaça de l’Om del Pont Major el 1991

Constància Muñoz, amb un vestit fet per ella

dossier [modistes i tallers de costura

ANGELINA BADIA SIMON

(PonT Major, 1937)

Assumpció Vila

L’Angelina és l’única filla del matrimoni de Pere Badia de cal cadirer del Pont Major i de la Rosa

Simon de Sarrià de Ter De petita va anar al col legi de les monges Dominiques del Pont Major i ja l’any 1956, es va treure el títol del sistema Martí a l’acadèmia de modistes de D Maria Jose Cuffi de Girona, títol que li va permetre fer de mestra d’altres aprenentes

El primer taller de costura el va posar a l’entrada de la casa del carrer del Pont Major, 16. Es va casar amb en Pere Boada Artau, l’any 1958, fuster ebenista de Girona i varen tenir tres fills, la Ma Àngels Boada (1960), la Montserrat Boada (1962-

1992) i l’Emili Boada Badia (1977)

Entre les seves ajudantes hi havia la Pura García, de ca l’esparter, la Francesca Vila, de can Geis, i la Carme Carabellido

Quan es varen traslladar al pis de dalt de la fusteria del carrer Joan Bosco, núm 62, el 1975, ja no va tenir les modistes que l’ajudaven, només va mantenir a la Constància Muñoz i, els anys que anava a treballar a la botiga de Girona, també només hi anava la Constància

L’Angelina cada any anava a la desfilada que organitzava els magatzems can Gratacós a l’hotel Majèstic i els magatzems Santaeulàlia de Barcelona D’allà es proveïa d’algun patró original i les teles les triava dels mostraris dels comercials

que passaven amb la maleta de mostres de roba

Com a modista, l’Angelina era molt apreciada: tallava els patrons, emprovava, prenia mides, aconsellava les clientes a triar una tela i un determinat patró tot depenent del vestit que es volia fer Després ja feia la primera prova amb les teles encarades i embastades, abans de passar a màquina Emprovava al seu dormitori, on hi tenia un gran mirall que a les clientes els servia per veure com quedava el vestit pel darrera. Una vegada passat a màquina, abans d’acabar el coll i els punys, es tornava a emprovar i, al final, el darrer retoc, amb els acabats, els botons i cremalleres Les mides de cada clienta les tenia anotades en aquelles llibretes del sistema Martí, totes juntes enfilades

Quan hi havia un casament, la feina es complicava: el vestit de núvia, de seda, o de seda salvatge, amb cua, llaçades, pedreria, acabats i adornaments, els vestits dels familiars, tots de festa Podia durar mesos fins que no tenia tot el parament fet

D’aquest taller en tinc un record molt nítid D’adolescent, el mes de juliol, quan no anava a col legi o a colònies, vaig anar al taller del carrer del Pont Major, on hi recordo moltes modistes, potser sis, al voltant del cosidor, ple de fils de colors i fils d’embastar, xerrant, passant revista i fent puntades Vaig aprendre a cosir botons amb cama, vores a mà, sobrefilar, embastar i poca cosa més, ja que no em deixaven tocar la màquina de cosir ni tampoc hi vaig tenir interès Quan es varen canviar d’habitatge hi anava bàsicament com a clienta i a buscar la meva mare que hi solia anar cada tarda per ajudar i fer la nostra roba Cada vega-

Pere Boada i Angelina Badia, al cosidor del seu domicili al Pont Major 2017 Foto AVS

da que els comercials portaven la maleta, l’Angelina trucava les clientes per recordar-los que podien passar a triar, sobretot si tenien pensat alguna festa en concret.

A banda de les robes de can Gratacós i de can Santaeulàlia, tenia la revista de la casa Ellegance de Paris, i es procurava teles de modistes d’alta costura com Ungaro Aquelles peces, bàsicament sedes, eren clarament originals A Girona hi trobava la roba més senzilla, els forros, els cotons, a can Reixach, a cal Rei, a ca l’Eloy, però també hi podia anar a buscar una crepe de seda georgette Els botons, com tothom, a La Moda de Girona De Barcelona més d’una vegada li havia portat un encàrrec urgent de can Gratacós els divendres, abans d’agafar el tren de tornada I també recordo haver anat a fer algun encàrrec a Girona, a casa una senyora que vivia dalt de l’Ajuntament que era brodadora o a dalt del pis de la Torras Hostench, a l’edifici dels sindicats, on hi havia l’Aurora, que era modista i sargidora

Per fer els patrons utilitzava un paper cel lulosa transparent que normalment li procurava el meu pare, uns finals de bobina d’una cel·lulosa de 35g que li duraven molt temps.

Encara conservo molta roba feta per ella, de teles de gran qualitat, amb la seva etiqueta personal Modas Badia, Gerona Acostumava a deixar a

cada banda de la costura quatre centímetres, que han servit per anar acomodant la peça Les robes no s’esquinçaven mai, passaven senceres a les meves cosines més joves, o si no es podien eixamplar, a alguna amiga a qui li esqueia

Va començar a deixar de cosir cap a 2010, quan la vista ja li fallava i també tant la Constància com la Joaquima varen deixar d’anar a ajudar-la Cap a 2016 la malaltia d’Alzheimer ja es va fer evident n

Angelina Badia, amb el seu vestit de casament de seda fet per ella mateixa l’any 1958

Angelina Badia, Pere Boada amb les seves filles Montserrat i Ma Àngels per la comunió de la Ma Àngels l’any 1967

Montse Boada, Ma Àngels Boada i Assumpció Vila al carrer del Pont Major, per la comunió de la Ma.Àngels

Laura Paradell vestida per la comunió per la seva àvia Angelina Badia el 2001

Francesc Vila i Joaquima Simon, amb un abric fet per Angelina Badia cap a 1970

ÀNGELA

Elisa Llenas Torrent

TORRENT MASPOCH

(Tallada d’eMPordà, 1932)

L’Àngela va néixer a la Tallada d’Empordà el 10 de juliol de 1932, filla de l’Elisa i l’Evarist. És la darrera de quatre germans, en Joaquim, en Josep i la Pilar Amb només 7 anys la varen portar a viure a Verges amb els avis materns, l’àvia Pepa i l’avi Ponç, per fer-los companyia i cuidar-los

Aquí comença l’interès per la costura en veure que l’àvia Pepa feia camises, bates i vestits per familiars i amics a canvi d’ajudes a les feines del camp

En morir els avis, l’Àngela tenia 15 anys i tornà a la Tallada d’Empordà amb els pares i germans Els matins els ajudava al camp i a les tardes tornava a Verges per cosir juntament amb les seves cosines germanes, l’una modista i l’altra pantalonera

És el maig de 1949 quan va anar a aprendre de camisera a Girona amb la Rosita Guich Carol ubicada al primer pis de

Àngela Torrent amb el seu home, Josep Llenas Johera, el qual porta una camisa feta per ella

Edifici, ja enderrocat, a tocar el pont de pedra on Rosita Guich ensenyava a fer camises

l’edifici del carrer Santa Clara cantonada amb el Pont de pedra (edifici ja enderrocat per ubicar-hi una plaça) Assistia a classes de dilluns a dissabte, en règim d’internat i tornant a casa dels pares el dissabte i diumenge Les classes tenen una durada de sis mesos És a l’octubre de 1949 quan ja amb els coneixements de camisera tornà a la Tallada d’Empordà i va instal lar el taller de costura a Verges, on a les tardes feia camises, bruses camiseres, calçotets i pijames. Sempre el client portava la roba i ella tallava i cosia les peces encarregades

Els clients inicialment eren dels pobles veïns, de la Tallada, Ultramort, Verges i Foixà

L’octubre de 1956 es va casar amb en Josep Llenas Johera i s’instal laren a Salt, on hi varen residir fins al març de l’any 1965 Aquí els clients, majoritàriament eren gent que treballava a la fàbrica de filats Coma Cros, que portaven també la roba procedent de la mateixa fàbrica on treballaven

És l’any 1965 que es va traslladar a viure definitivament a Sarrià de Ter Continuà fent camises fins l’any 1981 Ara els clients procedien de l’entorn de Sarrià de Ter, Sarrià de Dalt, de Salt, Fornells de la Selva i Barcelona, alguns dedicats a vendre retalls de roba que portaven clients per confeccionar la peca de roba

L’Àngela i en Josep varen tenir dos fills, l’Elisa (1961) i l’Evarist (1968) i a partir de 1987, quan nasqué el seu primer net, en Xavier, i més endavant dos més, la Berta (1995) i l’Ignasi (1997), és quan cus quasi exclusivament per la família

Recorda, com a curiositat, el preu de la primera camisa, que era de 12 pessetes, i de l’última, que era de 3 000 pessetes Emprava 5 hores completes (ella diu a preu fet) en confeccionar-ne una, essent el procés:

1 - Prendre les mesures al client

2 - Mullar la roba

3.- Planxar-la

4 -Marcar-la amb els patrons i amb les mides preses

5 - Tallar-la

6.- Cosir-la

7 - Emmidonar el coll (posteriorment es varen substituir els colls emmidonats per peces especials que es folraven conformant el coll de la camisa.

8 - Brodar-hi les inicials del nom a la banda esquerra a l’alçada del pit

9.-Planxar-la i entregar-la.n

Màquina de cosir, camises i patrons pertanyents a l’Àngela Torrent Fotos Elisa Llenas

TERESA COLL I HEREU (Sarrià

de Ter, 1928-2017)

La Teresa, la meva mare, va néixer a Sarrià de Ter un 8 de juliol de 1928. Els seus pares eren en Siset, de Medinyà, i la Quimeta, de Santa Llogaia del Terri. Tots vivien en una casa situada a l’actual carrer Major, número 174, de Sarrià de Ter Des de ben joveneta es va dedicar a la professió de modista i va tenir moltes “noies” a cosir Recordo aquest nom, “les noies”, quan es referia a les joves a qui ella ensenyava aquesta bonica professió

El 8 de maig de 1952 la Teresa es va casar amb l’Eduard Berloso Solera, que vivia a Girona i es va traslladar a viure a Sarrià de Ter

Normalment cosia tota la tarda i acabava a l’hora de sopar, si la feina ho permetia, si no, hi tornava altra vegada fins a l’hora d’anar a dormir i, de vegades, al matí també havia de cosir Mentre cosia escol-

tava la radio, a la tarda era el programa “El consultorio de Elena Francis” Sempre cosia junt amb la seva mare, que l’ajudava tant a cosir com en les feines de la llar, així com a cuidar els quatre fills que varen tenir la Teresa i l’Eduard: la Nuri, en Narcís, l’Eduard i l’Anna No cal dir que feia la roba de tota les filles, no faltava l’abric d’hivern que s’estrenava per Fires i l’abric de primavera que s’estrenava per anar a beneir la palma Quan els fills eren petits feia les americanes i pantalons dels seus fills també

Les clientes eren de diferents indrets, quan volien un vestit, una brusa, abric, vestit jaqueta primer de tot anaven a triar la roba que la Teresa els mostrava en els diversos mostraris de roba que tenia per cada temporada, triar el disseny, prendre mides, fer patrons, tallar, passar bastes fluixes, embastar i la

Anna Berloso Coll

Teresa Coll al seu cosidor

Teresa Coll

Teresa Coll i Eduard Berloso

Eduard Berloso i Teresa Coll, el dia del seu casament

primera emprova, si calia retocar i continuar cosint, llavors la segona emprova Fer la vora, els traus, cosir els botons, planxar i embolicar el vestit amb un paper blanc transparent o amb un mocador de farcell i agulles de cap Comprar els fils, agulles, botons tot a la botiga La Moda de Girona o a Ca la Pilar de Sarrià, si calia fer brodats, prisats això a l’Estrella de la plaça Marquès de Camps de Girona

Recordoque almenys una vegada a l’any feia uns vestits llargs amb uns brodats brillants preciosos per una senyora de Girona per anar al Gran Teatre del Liceu.

Els anys 80 va deixar de cosir per la gent, a causa de tants anys de fer de modista tenia molts problemes a les cervicals, va entrar a treballar a Correus i repartia les cartes al sector antic de Sarrià de Ter

L’any 1962 tota la família va anar a viure a la nova casa en el que avui és el passatge Principat de Sarrià, aquí hi va viure fins al dia de la seva mort, el 29 d’octubre de 2017 n

Familia Berloso Coll pel ram Sarria de Ter

Teresa Coll i ajudantes. Dretes Margarida Portulas, Margarida Coll, Roser Montornes, Paquita Roura Assegudes, Teresa Coll, Emilia Ballada

Teresa Coll, Sr Vitcens, Nuria Berloso, Catalina Cos, Eduard Berloso Fotos cedides per la família Berloso Coll

Anna Berloso amb el vestit de la primera comunió Fet per la seva mare.

La Teresa prova a una clienta un vestit de seda

ROSITA

XARGAy

(Sarrià de Ter, 1928-2017)

JOANA ESPÍGUL (Girona, 1934)

La família de la Rosita va arribar a Sarrià de Ter pels volts de 1930 Venia de Girona, on havia portat una dispesa amb la seva mare, i també feia feines de modista en el seu temps lliure De joveneta, havia anat a Barcelona a aprendre l’ofici de sastressa

Va esclatar la guerra i el seu marit, Pere, va marxar al front La Rosita, juntament amb la seva mare, la Pepa, que era comadrona, i la seva filla Juanita, es van traslladar a Figueres per treballar a l'hospital. Quan la Guerra

Civil espanyola va acabar varen tornar a Sarrià de Ter i la Rosita va entrar a treballar a l’hospital de Girona, però per qüestions de salut ho va haver de deixar i va decidir tornar a fer de modista En aquells moments vivien de lloguer en un pis del carrer Major (actualment Can Boet) i la planta baixa va quedar buida, així que també la varen llogar i van posar a la part de davant la botiga de robes i a la part de darrere el taller de costura Com era costum en aquell temps, les modistes tenien noies que volien aprendre a cosir Aquest també va ser el cas de la Rosita, que va tenir noies que venien de pobles dels voltants amb bicicleta o a peu Quan arribava la festa de Santa Llúcia organitzaven un bon dinar amb els diners que havien anat estalviant al llarg de l’any i un cop fins i tot varen anar a Barcelona amb tren.

Carme Peix Espígul i Estel Peix Feliu

Joana Espígul, el dia de la seva comunió, amb un vestit fet per la Rosita Xargay

En Màrius Peix amb vestit de mariner fet per la seva mare Joana

Rosita Xargay, Joana Espígol i Emília Maynegre, al taller del carrer Major

A la Rosita li agradava molt anar a Barcelona a veure els aparadors de les grans botigues, com la de Santaeulàlia al passeig de Gràcia i sempre que podia mirava de trobar entrades per veure les desfilades de vestits que es feien en els Pavellons Firals de Montjuïc, en especial les desfilades de vestits de núvia

Al llarg de la seva vida va fer tot tipus de vestits, americanes, pantalons, abrics, vestits de comunió, de núvia, uniformes També va ser de les primeres modistes que varen fer pantalons shorts. Li venien clientes de fora de Sarrià perquè els hi fes, ja que en les botigues de Girona encara no se’n trobaven.

Una vegada jubilada, també col laborava amb l’esplai d’avis en la confecció de vestits de paper, la primera vestimenta dels gegants

La Juanita, la seva filla, va aprendre amb ella l'ofici de pantalonera L'ajudava des que era petita a polir i a fer traus fins que als 17 anys va començar a fer pantalons Temps després, al carrer del Firal, van crear la botiga Novetats Rosa Llavors, la Juanita ja era casada amb l’Endalet Peix i havien nascut els seus dos fills, en Màrius i la Carme Novetats Rosa era un local espaiós amb dos grans mostradors i un ampli ventall de “gènero”: mocadors, roba interior, pijames, llençols, samarretes, camises, jerseis, pantalons “bons i fets”... La Rosita continuava fent de modista i la Juanita arreglava peces mentre atenien la botiga Un dia hi va passar un viatjant i, tot conversant, els hi va suggerir fer cortines Els hi va deixar un mostrari i, de seguida, van tenir la primera clienta. Va ser així com les cortines es van convertir en un nou pilar del petit negoci familiar: la Juanita les confeccionava i el seu marit Endalet s'encarregava d'instal lar-les

La botiga va tancar l'any 1990, quan la Juanita es va jubilar, poc després de la mort de la Rosita Avui, en aquell local que un dia va estar replè de fils i roba, hi trobareu la perruqueria “Reflexa't” n

Casament de l’Emília Ribas, amb un vestit fet per la Rosita i la Joana

La Rosita Xargay posa be el vestit de núvia de la Paquita Ibars

MA ROSA SALA PERICH (Sarrià

de dalT, 1932-2020)

La meva mare, Ma Rosa Sala i Perich, va néixer a Sarrià de Dalt el 23 de juny de 1932 Fou la sisena filla del matrimoni de Carme Perich Baró i de Jaume Sala Mainegre , la més petita d’una colla de noies de can Parraguera A Sarrià de Dalt, abans del grup d’habitatges Torras hi havia el veïnat de Baix i el veïnat de Dalt, al voltant de l’església de Sant Pau

Va anar a aprendre a llegir i escriure amb el mossèn Josep i després va passar a les “escuelas nacionales” amb el mestre Climent Guardiola, de qui li va quedar un gran record.

Com que a casa seva eren molts, als catorze anys es va posar a treballar i va entrar a l’empresa Cle-Val Quan acabava la jornada laboral va apuntar-se a una acadèmia, al barri vell de Girona, de “corte y confección” que feia servir el sistema Martí, on va aprendre a fer patrons, prendre mides, embastar les teles i provar si es posaven bé Cosia amb una màquina Singer, amb pedals Deia que no li agradava fer butxaques i colls

Un cop acabada l’acadèmia i amb el títol, es va casar amb en Jaume Sánchez López i es varen quedar a viure a can Parraguera amb els seus

pares Va decidir posar-se pel seu compte de modista. Per aquella època acabaven de construir l’última fase dels habitatges Torras i feina no li’n va faltar. L’any 1957 naixia el seu fill Jaume

Jaume Sala Sánchez

Francesc Sanchez lopez i Ma Rosa Sala Perich 2004

Ma Rosa Sala 1952

Era molt primmirada, tot havia de quedar impecable. Per això, el que més li emprenyava era quan algú li portava un vestit per arranjar que havia fet una altra modista

De les seves mans va sortir algun vestit de núvia de noies que es casaven a la parròquia de Sant Pau, a la dècada dels anys 60 També tingué algunes noies aprenents a cosir

Sovint es quedava tota la nit cosint, ja que havia d’entregar el vestit l’endemà Deia que la feina, degut a la dedicació que s’hi emprava, no era ben pagada

I aquí es on va entrar en escena el meu pare, a l’inici de l’any 1970, la petita indústria de patates xips que va muntar anava cada cop a més i li va dir a la meva mare : “Noia, no perdis el temps amb l’agulla i ajuda’m amb el negoci” i així fou com va penjar l’agulla, el didal, les tisores i les eines de modista com a professional.

Ja era gran, pocs mesos abans de morir, i encara enfilava l’agulla a la màquina de cosir elèctrica que havia comprat els darrers anys. Deia que tot i no veure-hi bé, les mans se li anaven soles Això sí, encara que no exercís de modista, arribat el 13 de desembre anava a missa i a posar una espelma a Santa Llúcia, perquè li guardés la vista i, fins el darrer moment de la seva vida, així ho va fer

Va morir el 6 de març de 2020, cinc dies abans del confinament i va poder tenir l‘enterrament i missa que desitjava a la mateixa església on va ser batejada, hi va fer la primera comunió, va ser confirmada, pabordessa i es va casar i va dir l’últim adéu als veïns que havien dut els seus vestits

Sovint deia: no hi ha millor regal a la vida que no hagis d’haver marxat d’on ets nat n

Casament de Neus Saurina i Rius

Rosa Sala i el seu fill Jaume Sala Sánchez

[modistes i tallers de costura

LORETO SOLÀ JOFRE

(SanT andreU del Terri, 1937)

La Loreto, la meva mare, va néixer el 7 d’agost de 1937 a Sant Andreu del Terri i era filla d' Antoni i Mercè De ben joveneta va començar a anar a classes a Banyoles per aprendre a cosir Es va treure el títol del sistema Martí l'any 1958, a Barcelona

Es va casar amb Narcís Vidal Massa, natural de Sant Andreu Salou el 1969 i van tenir dos fills, la Isabel i en Carles

En Narcís Vidal, paleta de professió, es va fer una casa a Sarrià de Ter on l'any 1972 la Loreto hi va crear un petit taller de costura i en el qual hi va tenir vuit aprenentes de Sarrià i algun poble veí, de les que recorda el nom de l’Agnès, la Dolors, la Maria, la Margarita, la Carmen, la Trini, la Pilar i la Conxita.

Entre els anys 80 i 90 va treballar per una botiga de roba de Banyoles fent arranjaments a diferents peces de vestir i també per a Comercial Medinyà fent les mateixes tasques

Al llarg dels anys ha anat cosint a casa per a la gent del poble i altres llocs.

A més d'arranjaments, ha fet bruses, vestits, faldilles, jaquetes i vestits de núvia n

Isabel Vidal Solà

La Loreto, amb la seva màquina de cosir

La Loreto, de jove Agost de 1937

MARIA TIXIS RIBERA

(Girona, 1930)

Vila

La Maria ha cosit molt, amb una Gritzner amb pedal que ja pertanyia a la seva mare, l’Emília Ribera. Va néixer a Pedret, el desembre de 1930, a la fàbrica La Aurora on el seu pare, en Patrici Tixis, feia d‘escrivent Pocs anys després, quan la fàbrica va tancar, varen venir a viure a casa els avis, a can Ribera, al carrer Major, 130 de Sarrià, on els seus pares varen posar una botiga de tot, com moltes que hi havien al carrer de baix de Sarrià Per aquell temps, hi havia una botiga a cada porta, a can Pla, a cal Xixo, a ca l’Amàlia

La Maria va tenir tres germans: en Josep Ma, en Jaume i en Salvador De petita va assistir a l’escola nova unificada Francesc Macià, creada l’any 1938 a l’edifici del Coro, amb la mestra Catalina Parra Era temps de guerra i, quan passava un avió, es posaven sota la taula amb un llapis als llavis A partir del 39 va anar a escola al col·legi de les monges Dominiques del Pont Major

Quan tenia 18 anys va anar a aprendre el sistema Martí a una acadèmia que regentava la Consol Colomer, que donava a la Rambla de Girona però s’hi accedia pel carrer de les Olles Hi va anar durant dos anys, dos dies a la setmana, dos o tres hores cada tarda Amb el títol a la butxaca va anar a cosir amb la seva cosina, la Lolita Romans, a ca la Selo Al matí cosia per ella i per la família, i a la tarda per la Lolita

Cap a 1950, l’empresa J y F Torras Hostench va contactar amb modistes del poble per fer els vestits de treball del personal Així, tant la Maria Tixis com l’Enriqueta Puigdemont varen fer nombrosos pantalons, pantalons amb pitet, jaquetes, pels treballadors de la fàbrica amb les teles blaves que els proporcionava la mateixa empresa Prenien les mides als treballadors, emprovaven i cosien les peces La seva mare feia els polits, sobrefilava i brodava amb punt de creu les lletres J F T H a la butxaca de la jaqueta Aquest encàrrec no va durar gaires anys, ja que l’empresa va decidir fer la roba de feina a una empresa de confecció

L’any 1952 es va casar amb en Sixto Besalú Frigolé i varen tenir dos fills, en Josep (1955) i en Santi (1957) Després d’aquest encàrrec per la Torras no va cosir per altres, només per la família n

Assumpció

Maria Tixis i Cristina Sirvent, pel Corpus de 1947 Arxiu Massafont CRDI/Ajuntament de Girona

La maquina de cosir alemana, Gritzner

Maria Tixis

CONCEPCIÓ CAIXÀS CAMPMOL

(CaMPdorà, 1931-Sarrià de Ter, 2014)

Va néixer a Campdorà al carrer Prosperitat, 9, el dia 26 d’abril de 1931, el carrer que segueix al del Pont Major Els seus pares eren en Josep Caixàs Vergès i la Maria Campmol Camps i tenia una germana, la Carme, de quatre anys més, que actualment viu a la casa on van néixer

Quan es va casar amb en Jaume

Oliveras Rosés, el 16 d’abril de 1956, va anar a viure a Sarrià, al carrer Major, 60. El matrimoni va tenir dues filles, la Carme, nascuda el 1957, i l’Imma, que va néixer el 1964

Durant més de 50 anys va fer del seu ofici, el de modista, la seva passió El seu taller era a l’entrada de l’habitatge familiar, al carrer Major.

Aquella època gairebé tothom es feia fer els vestits, abrics, bruses

Tenia una clientela molt fidel i agraïda Algunes clientes que recor-

dem eren la Ma Teresa Guardiola i les seves filles, la Sra Conxita Vidal, veïnes de Sarrià i dels pobles del voltant, també algunes esposes de militars de Girona i, els estius, algunes senyores de Barcelona que passaven l’estiu a la Costa Brava .

Per descomptat a nosaltres també ens feia la roba.

Recordem de petites l’entrada de casa ple de noies que els ensenyava a cosir, la Maria Martínez, l’Anna Mari Muñoz, la Tere Juan i la seva cosina Delia i moltes d’altres.

La nostra tia, Maria Puigderrajols, era la que l’ajudava a passar punts, sobrefilar, fer vores, picar solapes

Com la majoria de modistes es va treure el títol del sistema Martí cap als anys 50 juntament amb la seva germana La tia Carme també feia de modista, ella a la casa on van néixer, veïna al Pont Major

Els estris més significatius que recordem eren la taula de tallar, unes tisores enormes, un regla de

Carme i Imma Oliveras

Conxita Caixas i Josep Oliveras

Conxita Caixas i Josep Oliveras pel seu casament

fusta, la màquina de cosir, el guix i, el que no podia faltar, la cinta mètrica i la llibreta de les mides

Les teles les compraven al Sr Joan Batlle, un viatjant de la Casa Coromines de Barcelona, deixava una maleta plena de mostres de tot tipus de tela, les senyores les triaven i al cap de pocs dies el mateix Sr Joan portava la comanda També era molt habitual anar a comprar a Can Reixach a la Rambla de Girona.

Va ser una modista molt entregada a la seva feina, la feia molt contenta, quan tenia la peça feta n’estava molt orgullosa

Ens va deixar el 8 de febrer del 2014 i encara a dia d’avui et trobes algú que quan passa per davant de casa diu que encara sembla que la veu cosir darrera els vidres n

Conxiata i Carme Caixas

Dolors Oliveras Puigderrajols, Carme i Imma Oliveras

Conxita Caixas i Imma Oliveras

Josep Oliveras i Conxita Caixas

i tallers de costura

EMÍLIA MAyNEGRE FORNELLS

(Sarrià de Ter, 1941-2018)

L’Emília va néixer al mas de La Pallonera, de Sant Medir, l’any 1941 Els seus pares, en Vicenç Maynegre i l’Enriqueta Fornells, varen tenir sis noies, la Carme, l’Angelina, l’Emília, la Maria, la Dolors i la Roser i es varen traslladar a Sarrià de Ter cap a l’any 1957

Va aprendre a cosir amb el sistema Martí a Girona i va obtenir el diploma el març de 1961, amb la professora Nico Garcia A Sarrià de Ter anava a cosir amb la Rosita Xargay, com es pot veure en la bonica foto de la portada La Rosita i la seva filla

Juanita tenien el taller de sastreria en una casa del carrer Major ben a prop del seu habitatge familiar i contigu a la casa de l’Emília Xargay Pagès

Es va casar amb en Pere Coll Tayeda l’any 1967 i el matrimoni va tenir tres fills, la Josefina, la Susanna i en Pere L’Emília i en Pere varen viure a la mateixa casa dels pares i, a la part de darrera que dona a l’hort, hi varen construir un lluminós cosidor

De jove, abans de casar-se havia treballat a can Vila, a la fàbrica de bosses Emilia Vila SC, anant cada dia des del mas de la Pallonera fins a Sarrià de Ter Com solia passar en

aquells anys del franquisme, les noies, quan es casaven havien de deixar la feina i dedicar-se a la casa Tot i això, amb el seu home, en Pere Coll, varen obrir una sabateria, “Calçats Coll” a Girona, just davant on ara hi ha la Llibreria 22

Cosia amb una màquina Sigma, es feia els patrons, emprovava, passava a màquina Les teles les comprava principalment a Teixits Sabadell i els botons, cremalleres i d’altres complements majoritàriament a La Moda i a les Galeries Pilar de Sarrià de Ter. Feia roba per tota la família, vestits de comunió i de casament per amistats, i familiars n

Josefina, Susanna i Pere Coll Maynegre

Enriqueta Fornells, Angelina, Carme, Roser, Dolors, Maria Maynegre , amb en Pere Coll i l’Emília Maynegre el dia del casament, l’any 1967

Angelina Maynegre, Pepita Mira i Maria Maynegre amb vestits fets tots per l’Emília

Emília Maynegre i la seva jove Clara Bou Fulcarà

Susanna Maynegre amb un vestit fet per la seva mare

Carme Fornells, vestida de núvia per l’Emília Maynegre

ENRIQUETA

PUIGDEMONT CARRERAS

(SanT jUlià de raMiS, 1916-Sarrià de Ter, 2006)

Carme, Montse, Ma Rosa Puigdemont Bofill

L’Enriqueta Puigdemont era filla de la Carme i de l'Eusebi i va néixer a Sant

Julià de Ramis, atès que tant l'avi patern com el seu pare treballaven als Ciments Omedes (Cimà) i més tard es varen traslladar a viure al carrer Major de Sarrià,105

Ella era la mitjana de tres germans, en Joan era el gran i la Siseta la petita Va tenir tres nebodes, filles del seu germà

Com que l'escola se li feia carregosa va deixar els estudis per anar a aprendre a cosir en una acadèmia de Girona, temps que ella recordava de molta felicitat i llibertat I va optar per aprendre l'ofici de pantalonera aconsellada pel Dr Agustí Riera i Pau, metge de Sarrià d'aleshores

Se servia de dues màquines de

cosir, una d'antiga i una altra d'elèctrica, la recordem amb la cinta mètrica sobre les espatlles, un guix blau per marcar on havia de tallar i cosir, un petit bloc on hi anava apuntant les mides dels pantalons que havia de fer i una fusta adaptada que es posava sobre la falda i que li servia de taula de treball

L'ajudaven a cosir la seva mare, Carme Carreras, i a vegades també la seva germana, Siseta Puigdemont, sobretot quan venien festes religioses assenyalades com el Ram, Corpus o comunions, que era quan tenia més feina, la de fer pantalons per als nens de Sarrià de Ter

També va fer uniformes de treball per als treballadors de la Fàbrica Torras a part de pantalons de vestir cada dia A més a més, la va emprendre quan el sexe femení va començar

a portar pantalons, ella no en va portar mai però s'hi va avenir a fer-ne

Va ser una gran lectora de poesia i prosa de Jacint Verdaguer (Mn Cinto) i una gran entusiasta pel país que la va veure néixer i pel poble que la va veure créixer

Malgrat la feina, sempre tenia un somriure als llavis i es va fer tips d'explicar-nos contes d'en Patufet n

Narcisa i Enriqueta Puigdemont amb la Pilar Viader, la Maria Masdemont, entre d’altres

Enriqueta Puigdemont

L’Enriqueta Puigdemont amb la seva família

Carme Montse i Ma Rosa Puigdemont Bofill amb la tia Enriqueta al pati del carrer Firal, l’an 1961.

Enriqueta Puigdemont amb Rosa Bofill i les nebodes Carme, Montse i Ma Rosa Puigdemont, des del carrer Firal, l’any 1961.

Joan i Enriqueta Puigdemont amb l’àvia Carme Carreras i les nebodes de l’Enriqueta, Carme, Montse i Ma Rosa Puigdemont Bofill 1962

MARIA DESPUIG I TERESA DESPUIG CaMiSeS, PijaMeS i CalçoTeTS

Jordi Duch Despuig

Una de les peces de vestir més antigues, que actualment encara està en ús, és la camisa, vestimenta utilitzada tant per dones com per homes

La Maria (+) i la Teresa Despuig són dues germanes que van néixer a Sarrià Els seus pares eren en Modest Despuig i la Pilar Vilosa, i tenien un altre germà, en Paquito (+) Tots cinc vivien en una casa del carrer Major, número 86 Durant anys la família es va dedicar a vendre peix al carrer, just davant de casa seva, compaginant-ho amb altres feines, com era habitual en aquell temps

Les dues noies, al llarg de més de

vint anys, entre el 1942 i el 1965, van treballar de camiseres des de casa.

La Maria, que era la germana gran, quan tenia 15 anys, va anar a aprendre a fer patrons de camises, tallar i cosir amb una modista que hi havia prop del Pont de Pedra de Girona Al cap d’un any ja coneixia l’ofici i va començar a treballar a Sarrià, al domicili familiar Amb el temps, en va ensenyar a la seva germana Teresa, i al cap de poc realitzaven els treballs conjuntament, fins que la germana gran es va casar i va anar a viure a Llagostera La Teresa, que també es va casar més endavant, va seguir treballant pel seu compte a Sarrià

Per fer els encàrrecs no disposaven d’un obrador pròpiament dit,

però tenien un espai a l’entrada de la casa habilitat per a treballar-hi, amb la màquina de cosir i tots els estris necessaris per fer els patrons, tallar, cosir i planxar.

La feina era agraïda, sobretot perquè els compradors n’estaven satisfets i perquè representava una ajuda econòmica

La demanda principal era fer camises, tant de tall masculí com femení, atès que no se’n trobaven de confeccionades, sobretot per a mides especials Els homes s’estimaven més que les camises fossin fetes a mida que no comprades bones i fetes; la majoria eren blanques, tot i que també se’n feien moltes de quadres o ratlles Les dones, tot i que no

La Maria, camisera i la Teresa, aprenenta

era tan habitual que se les fessin fer, les volien al seu gust, amb robes estampades, llises, de colors variats

Les camiseres diferenciaven les camises per la tela, el color o el disseny, pels tipus de colls, mànigues o punys. Una bona camisa requeria que les mànigues cobrissin per complet el braç fins als canells i fins i tot un poc més

El treball consistia en prendre les mides, fer els patrons, triar les robes, el tipus de coll i punys que volien, tallar i cosir a mà i a màquina Normalment, un cop fet tot això, es portava la butxaca de la camisa a una brodadora del Pont Major perquè hi brodés les inicials Finalment, s’hi cosia la butxaca i es planxava la camisa per entregar-la al client o clienta

La Teresa ens comenta que també tenien molts encàrrecs per fer retocs a les camises, que consistien generalment en girar els colls i els punys que s’havien gastat per l’ús Aquesta era una pràctica molt habitual per allargar el temps de vida de la camisa A moltes cases no sabien fer aquests retocs, ja que calia conèixer aquesta part específica de la feina

La tela que més s’utilitzava era l’anomenada “popelín”, que és una roba fina i lleugera, de cotó o seda, que forma unes fines ratlles horitzontals

L’anaven a comprar a Girona, a can Reixach És una roba que es treballa bé, però el seu principal inconvenient és que s’arruga amb facilitat

En aquells anys, segons el record de la Teresa, la confecció de la camisa podia costar entre quinze i vint-i-cinc pessetes La roba a part El temps que hi dedicava, solia ser d’un dia o dia i mig, tenint en compte que hi havia altres feines per fer, tant de cosir com a casa

A part de les camises, les dues germanes s’havien especialitzat també a confeccionar pijames i calçotets Per fer-los, utilitzaven roba de cotó Els calçotets eren sempre blancs, amb

botons Els pijames, podien ser molt variats, de ratlles, estampats, llisos També es feien molts pijames per a mainada Moltes persones s’estimaven més fer-se fer aquestes peces de roba, ja que s’adaptaven molt millor a la seva constitució que si les compraven fetes

Els encàrrecs majoritàriament eren de Sarrià de Ter, Pont Major, Sant Julià i alguns de Girona

A mida que van anar apareixent botigues de roba confeccionada, l’oferta de camises i roba en general era més assequible per a tothom i la demanda de confecció a mà va anar desapareixent ràpidament

Amb tot, l’ofici no es perd, i la Teresa ha continuat fent la roba per a ella i la seva família durant molt de temps n

La Teresa ara, fent mitja

[modistes i tallers de costura

ISABELITA, LA MADRILENyA COSIDORA

Isabelita, la nostra mare, va néixer a Madrid l’any de 1930 Era la petita de cinc germans, tots nois. Per circumstàncies familiars desgraciades -que aquí no referiré- no va poder pròpiament freqüentar una escola en condicions A Isabelita, que així era com l’anomenaven tots els qui vivien en aquell casalot de la Calle de Zorrilla on pràcticament va criar-se, situat ben bé darrera del Congrés dels Diputats de la

capital, la van fer anar a una escola regentada per una mestra, la senyora Valentina Velarde, que era filla d’un militar, a la Calle del León. La Isabelita va freqüentar els alliçonaments pertinents a casa d’aquella mestra que la va ensinistrar, a ella, a la seva cosina Ana i altres nenes de diferents edats en algunes coses; li va ensenyar de llegir, li va regalar alguns llibres i en una ocasió fins i tot li va prometre una capsa de pintures -si feia bondat-

estris que sí, ulteriorment van fer la felicitat d’aquella criatura A casa de la mestra hi va aprendre de llegir i escriure. I sobretot hi va aprendre de dibuixar La nostra mare, des de l’edat de la infantesa i l’adolescència tingué una extraordinària passió per dibuixar nines de paper, que després de donarlos color, ella mateixa s’encarregava de retallar I va ser així com Isabelita, òrfena de mare i quasi de pare, va aprendre algunes beceroles per defensar-se a la vida i aquelles nines retallades en paper o en el millor dels casos amb cartró van despertar-li la imaginació Van ser aquells dibuixos de colors retallats que li van fer volar enllà, enllà, la imaginació i viure històries fantàstiques i delicioses, amb els contes que llegia amb aquella santa mestra de santíssima paciència amb altres nenes del barri cèntric de Madrid, víctimes innocents dels estrips de la infausta Guerra Civil Per sort i ja de més grandeta, la Isabelita, quan deuria de tenir entre els quinze i els setze anys, la van fer anar a aprendre de cosir a casa d’una modista que li deien Doña Blanca, on també hi treballava un sastre D’aquell taller de cosir, sastreria i botiga, situada a la Carrera de San Jerónimo, nº6, fundada l’any 1885, se’n deia El Paraíso, establiment de cert renom a la capital, de manera que en aquella casa hi va aprendre amb molta afició, soltesa i perícia l’art de fer vestits, tant per a grans com a petits També va instruirse a fer faldilles, cossets i armilles Per a ella, el fet d’anar a cosir va representar-li un cert alliberament perquè allà en aquella botiga-taller de costu-

Josep i Elisabet Brugada i Gutiérrez-Ravé

Isabel Gutiérrez-Ravé, a la plaça dels cinemes de Girona

res hi va aprendre un art i s’alliberava -almenys per unes hores- de ser la ventafocs d’aquell pis tan gran, al qual ens hem referit, cèntric i sempre ple d’homes Anar a cosir volia dir per ella, que per algunes hores del dia s’alliberava de la tirania de la seva tia, i li permetia de transitar lliurement pels carrers de la capital i apreciar la palpitació dels dies, bo i creuant places i avingudes i aturar-se a badar en alguns dels aparadors d’aquella capital de la postguerra. A la casa de la modista, la nostra mare hi va adquirir molts coneixements perquè posà els cinc sentits en aquelles nobles tasques A més a més tenia el valor afegit que aprenia del que feia i com ho feia la mestressa de les modistes o dels pacients i delicats treballs que observava del sastre mateix La feien anar a portar algunes peces de roba acabades en algun pis o casa de gent adinerada Rebia propines i l’encarregada li donava algunes monedes perquè pogués agafar el tramvia, però Isabelita es guardava els diners del bitllet del tram per a comprar-se algun entrepà o algun pastisset en alguna pastisseria No cal ni subratllar la gana que es passava a Madrid després del conflicte bèl lic espanyol Malgrat tot, en aquell casalot de la Calle de Zorrilla les coses no van canviar

La casa El Paraíso, tan acreditada y conocida de toda España, avre de nuevo su local, después de una gran reforma en su organización e instal lació El Paraíso, fundado en 1885, fué la firma más en boga en Madrid. El paraíso invita al público en general a visitar sus cuatro magníficas secciones: Vestidos y abrigos (alta costura), Lencería fina, Sastrería de lujo para caballero, Camisería moderna y novedades. Todos los días desfile de modelos (por rigurosa invitación)

LA MÁS LUJOSA Y VARIADA COLECCIÓN DE MODELOS EXCLUSIVOS

Llegenda de propaganda de l’anunci aparegut a les pàgines del diari ABC de l’any 1946 de la casa de Confecció El Paraíso de Madrid, Carrera de San Jerónimo, 6, on va treballar la nostra mare Isabel Gutiérrez-Ravé

pitança, en el seu temps lliure, la mare cosia i un dia l’encarregat de la fàbrica, el Sr Maseda, la va veure cosir i li va dir si li faria uns davantals per als seus fills, a la qual cosa la mare hi accedí de molt bon grat Sempre aprofitava el temps per a cosir i per guanyar-se alguna propineta

Quan la nostra mare amb divuit anys va emigrar de Madrid a Catalunya per causes familiars -que ara i aquí no venen al cas- ella va continuar cosint. Es feia vestits per ella. En la seva vida sarrianenca i gironina sempre va cosir Quan treballava a l’empresa Optimus o a Can Pla de les ràdios, a la carretera de Barcelona de Girona, al migdia, quan amb altres noies s’havien cruspit la corresponent carmanyola de la

Anys després, quan va treballar a Sarrià de Ter a la secció de dones de la Fàbrica de paper Torras, en el seu temps lliure, confeccionava també camises de dormir per a les noies de la fàbrica Segurament es tractava, no de guanyar algun diner, que també podria ser, o tal vegada la cosa era de fer-se favors entre noies La nostra mare sempre va cosir Va fe també alguns vestits i ves tits jaqueta per a noies de Sarrià Quan ja va casar-se les noies que accedien a matrimoni -en aquells temps del franquisme- no els era permès de continua treballant a la fàbrica, va seguir cosint Jo de menu det sempre la vaig veure cosint i atenent les feines de la llar, que eren moltes Sempre la vam veure treba llant; feia de tot, cortines «visillos» Ens feia moltes coses de la robeta: panta lons curts, camises, vesti dets i els uniformes per a

les noietes que anaven al col legi de les monges Dominiques de l’Anunciata al Pont Major Ens ho emprovava tot i ens ho confeccionava amb gran amor de mare La meva germana Bet recorda que li va confeccionar un «pitchi», un abric que va estrenar per les Fires de Girona Si tenia un abric que ja no era moda però la roba era bona, el girava i en podia fer un vestit jaqueta o una faldilla o un altre abric. La confecció de pantalons va ser tal vegada el que menys se li donava bé La meva germana recorda que, com que no tenia una talla gaire comuna, la nostra mare treia els patrons de la revista alemanya Burda i acabava resolent un modelet poc comú Ma germana recorda que li deia:

-Mama, m'agrada això que he vist a la revista i a vegades aprofitava algun retall de roba que tenia o anàvem a Girona a comprar a Cal Rei, o a Can Llens i d'altres que ara no recordo

dossier [modistes i tallers de costura

Quan vivíem a les cases d’en Sunyer de Pont Major, la nostra mare anava a casa de la Sra Maria de Can Sais a cosir Aquesta senyora, que era molt bona persona i molt atenta, li feia els patrons per als vestits; els hi retallava, els embastava i la nostra mare els cosia, els acabava i se’ls emprovava En aquesta casa de Can Sais, s’hi aplegaven altres modistes i altres cosidores La nostra mare va confeccionar també molts davantals per als nens que anàvem a Girona al col legi dels Maristes Feia brodar amb fil blau fins i tot una ema majúscula, lleugerament historiada, que era, com una mena d’escut de roba, emblema dels germans de l’orde del Beat Marcel lí Champagnat Va confeccionar alguns d’aquells davantals per als nois.

Als anys setanta, va estar per uns dos anys elaborant vestits de confecció per a la Casa Ramilans de Santa Coloma de Farners Recordo que amb un guix especial marcava les peces en línies blanques; les mànigues, per exemple, i llavors amb molta cura retallava les teles seguint fil per randa els patrons Cosia amb habilitat colls amb farbalans, mànigues, cossets i punyetes, i l’habitació de cosir, «el quarto de cosir» que en dèiem, acabada la feina del dia, restava plena d’una inabastable escampadissa de fils i de retalls de tota mena de teles Els encàrrecs que ma mare confeccionava, que eren vestidets per a nens però certament més per a nenes, els havíem d’anar a buscar cada dissabte a la tarda a una casa que hi havia al final del carrer Major del poble de Salt, avui la plaça de Mossèn Cinto Verdaguer A aquella casa hi acudien diverses senyores que es dedicaven a cosir i fer confecció per a la susdita empresa de Joan Ramilans Hi havíem d’anar cada dissabte a la tarda, de manera que jo m’havia de quedar a dinar també els dissabtes a la dispesa dels Maristes perquè els meus pares em venien a buscar al col legi de Santa Eugènia situat en un edifici propietat de la família Magaldi, cap a quarts de cinc de la tarda Eren temps dels estudis primaris. Llavors ens adreçàvem pel carrer Santa Eugènia cap a Salt a casa de la senyora «-Miriveu, veu, veu », que és el mot que li va atribuir el meu pare a

La Isabelita cosint a la porta forana de can Panosa a Sarrià de Ter.

Isabel amb la seva neboda Carme Gutiérrez-Ravé a la plaça de l’Obra de Sarrià de Ter

aquella senyora que oferia a la nostra mare els patrons i els models dels vestits que hauria de cosir durant els dies de la setmana Això de «-Miri, veu, veu », era el mot amb el qual vam batejar aquella bona senyora saltenca, que amb la més bona intenció del món no parava mai de xerrar i s’eternitzava mostrant-li a la mare els patrons i les formes, els ribets i els farbalans amb els quals hauria de cosir les peces dels vestidets, que tots eren iguals, talla més o talla menys I

cada dissabte la mateixa història, «-Miri veu veu veu i Miri veu, veu » i jo i el meu pare havíem d’esperar-nos a vegades més d’una hora per tal que ma mare mostrés i entregués a la garlaire saltenca la feina de confecció que havia fet durant la setmana i que li proporcionés el model i els treballs per a la setmana següent I cobrar la feina, està clar, cosa que segons em diu ma mare li reportava un benefici d’unes dues-centes pessetes dels anys setanta.

A ma mare sempre, en domini de les seves plenes facultats, l’hem vista, a les tardes dels dies feiners, gairebé sempre cosint Arrecerada a la llum de la tarda que entrava pel «cuarto de cosir» -que en dèiem- per la finestra, sempre

cosia Quan deixava més o menys de cosir, també feia mitja o llegia novel les li agradaven molt els textos de Galdós, de Pereda, Dosvtoievki, Tolstoi, Flaubert, Balzac i moltes altres obres de bona literatura i d’història A la mare li agradaven molt els assajos històrics

Sabia discernir literàriament el que era bo i el que no ho era tant!, de manera que també llegia perfectament en català novel les que jo havia llegit prèviament i que tenia per bones Llegia molt i amb passió n

Etiqueta de la Casa de confeccions Ramilans de Santa Coloma de Farners

dossier [modistes i tallers de costura

Dones del Coro

En la revista Parlem de Sarrià n. 80 de 2012, ens vàrem fer ressò del taller de costura que el grup anomenat “Les Dones del Coro” havien creat per fer vestits de paper, que durant uns anys varen ser una de les atraccions de les Jornades del Paper. Aquell grup de modistes varen dissenyar autèntiques meravelles, fent servir paper pinotxo i materials peribles. Algunes de les modistes eren la Lolita Romans, la Montserrat Aymerich, la Pilar Falgàs, la Mercè Martí, Joaquima Lozano, la Quimeta Roura, la Montserrat Homs i la Victòria Massegú. La darrera desfilada es va fer l’octubre de 2019.

DOLORS ROMANS XARGAy

(Sarrià de Ter, 1921- 2013)

La Dolors Romans, la Lolita, era filla de ca la Selo, la Consuelo Xar gay, de la carnisseria del carrer Major, la qual, anys a venir, regentaria el matrimoni d’en Josep Alemany i la Jacinta

La Lolita va anar a aprendre de jove el sistema Martí a Girona Devia ser per l’any 1940, ja que la data de l’edició del llibre que guardava és de 1939 Va començar a cosir al pis de dalt de la botiga que portaven la seva mare i el seu germà, l’Albert, a l’alcova de l’habitació que donava al carrer El seu germà Albert va anar a aprendre de sastre a Cornellà del Terri, però mai va exercir

Assumpció Vila

Mercè Martí Joaquima Lozano

Montserrat Homs, Joaquima Roura, Victòria Massegú

Lolita Romans i Montserrat Aymerich, al taller de les Dones del Coro, el 2012 Foto AVS

Es va casar amb en Pere Ribera Capell i vivien a la mateixa casa familiar on va néixer la filla gran, la Consol Més endavant el matrimoni es va traslladar a la casa del carrer Major, actualment 136, (abans Calvo Sotelo, 10) on varen néixer els seus fills, Dolors (1955-2020) i en Jordi (1963)

El cosidor es va traslladar a l’entrada de la casa Allà rebia les clientes, les emprovava Si alguna noia sabia cosir, ella els preparava els patrons i després acabaven la roba a casa seva

En els darrers anys va col·laborar amb les Dones del Coro fent vestits de paper i també va col laborar en algun “pase” dels vestits n

Lolita Romans, en un passi de vestits de paper per la Fira del Paper de Sarrià de Ter de l’any 2011

Narcisa Puigdemont, Lolita Romans i Imelda, davant del Coro, l’any 1942

[modistes i tallers de costura

Dones del Coro

MONTSERRAT AyMERICH VINyALS

(Sarrià de Ter, 1933-2020)

La Montserrat va néixer l’any 1933 a can Verd de Sarrià de Dalt De petita va anar a estudiar a les Dominiques del Pont Major i ajudava a les tasques de la casa de pagès, sobretot a repartir la llet de les vaques, a Sarrià de Baix i al Pont Major. A Sarrià de Dalt es passava casa per casa al vespre

De jove va ser pabordessa de la mare de Déu del Roser, que se celebrava el diumenge després de Pasqua Li hauria agradat estudiar, però els pares la varen matricular a l’acadèmia de Corte y Confección del sistema Martí, cap a 1954. Sabia cosir, però de modista no va exercir mai

L’any 1958 es va casar amb en Narcís Pla Brunells i varen anar a viure a ca l’Adroguer del Pont Major, on es va posar a ajudar a la botiga de la família Era una persona molt activa Va tenir quatre fills i va fer moltes feines de comercial, com venda d’assegurances, representant del Círculo de Lectores, venda de productes Stanhome

Cap a 1970 varen construir una casa a Sarrià de Dalt Ja des dels inicis de la constitució de l’associació Dones més que mai de Sarrià de Dalt (2000) s’hi va implicar juntament amb la Joana Rosdevall, l’Assumpció Grimal i la Quimeta Roura

La seva afició a l’associacionisme i a la costura la va portar a fundar pels volts de l’any 2011 l’associació Dones del Coro, començant per una exposició de nines i fent les primeres incursions en la confecció de vestits de paper Després de la visita a Mollerussa, juntament amb la Pilar Falgàs, varen engrescar-se amb la confecció de vestits de paper i la celebració de diverses desfilades i exhibicions

Amb la malaurada defunció de la Pilar, la Montserrat va continuar amb la confecció de vestits de paper amb les altres dones La Montserrat va morir l’any 2020, després de patir un ictus, en plena pandèmia de la Covid-19 n

Lluís Aymerich Vinyals

Montserrat Aymerich amb una nina vestida de paper, per la Fira del Paper de l’any 2010 Foto AVS

Montserrat Aymerich, de jove

Montserrat Aymerich recull un premi de primers auxilis.

Dones del Coro

PILAR FALGÀS FIGUERES

(la Sala 1941-Sarrià de Ter 2014)

Es va casar l’any 1966 amb en Joan Paretas Saló, i el mateix dia del casament, el 4 de desembre, s’instal·laren a Sarrià de Ter El matrimoni va tenir dos fills, en Xicu (19672001) i en Jordi (1971)

No deixà la costura i tot primer anà Girona en una botiga per fer arranjaments fins que la varen cridar, dels Magatzems Mari Més endavant va treballar a la Sastreria

Gubau, de la plaça del Vi de Girona, al costat de l’Ajuntament, on s’encarregava, des de les golfes de la mateixa botiga, de fer els arranjaments dels vestits d’home d’alta costura de marques com Ermenegildo Zegna Desmuntava peça a peça els pantalons i les americanes per ferlos a la mida del client i, en una ocasió, el representant italià la va felicitar pel seu bon fer

La Pilar era filla del poble de La Sala, municipi de Foixà Nascuda el 12 de març de 1941, el matrimoni d’en Francesc Falgàs i la Maria Figueres va tenir quatre fills més, en Pere, en Quimet, la Pilar i la Dolors

Amb 19 anys, després d’estudiar a Verges, se’n va anar a l’acadèmia que regentava la Sra Mercè Ferrer a Girona. Durant uns tres anys es va quedar a viure a Girona, anava a clas-

ses de costura i s’hostatjava durant la setmana en una residència de monges Es va treure el títol de la “Institución universal de corte y confección del sistema Martí” amb un matrícula, el 3 de maig de 1960 Un cop acabat va tornar a La Sala on ensenyava 5 ó 6 noies a cosir i es feien la roba que portaven, les faldilles, bruses, abrics, americanes Al cap d’uns anys se’n va anar a treballar a l’Escala, en una botiga de roba prop de la platja petita, on s’hi quedà uns tres anys

Va deixar la sastreria i amb en Joan, el seu home, primer varen portar el bar de la piscina de Sarrià de Dalt varen muntar una llibreria a La Punxa, a Girona Tot i això, a l’altell hi tenia un petit taller de costura on feia els arranjaments per la gent del barri, fins i tot algun vestit de casament Més endavant treballà de cuinera, també varen portar el bar del Centre Parroquial de Sarrià de Dalt, però sempre tenia a casa seva un petit “quarto” amb tots els estris de cosir, per fer-se roba per ella i pels veïns del poble

Quan amb en Joan es varen fer càrrec de la cafeteria del Coro, es va implicar amb un grup de dones, les “Dones del Coro” a confeccionar els vestits de paper per la desfilada que

Jordi Paretas Falgàs

La Pilar al Coro, tot cosint vestits de paper

es feia cada any, aprofitant les Jornades del Paper de Sarrià de Ter Així, la màquina de cosir que l’havia acompanyat tants anys, va passar a cosir vestits de paper, d’aquell paper pinotxo que tant costava de fer seguir els punts

Sempre disposada a ajudar, va col laborar desinteressadament amb els arranjaments dels vestits i les decoracions dels reis, també fent banderes i davantals per la UES, les banderes de Sarrià que onejaven a l’Ajuntament, o desfilaven al Critèrium esportiu, o senyeres catalanes per guarnir el poble per la festa major Va ser una gran modista de vocació i per ella no hi havia res impossible Amb la màquina de cosir, tant si eren vestits de roba, com de paper, tenia una gran imaginació i una gran capacitat a l’hora de fer una feina La Pilar ens va deixar, l’any 2014 n

Pilar Falgàs de jove a l’era de Can Saus de Parlavà l’any 1958

[modistes i tallers de costura

FINA ESPUÑA CASAS

Ala revista Parlem de Sarrià núm 109, en Jordi Duch va entrevistar la Fina Espuña al seu taller del carrer Major de Sarrià La Fina va aprendre a fer brodats a la casa l’Estrella, a la plaça Marquès de Camps de Girona i a cosir en va aprendre amb la seva cunyada, que tenia el títol de modista

Va arribar a Sarrià quan es va casar amb en Ramon Font, l’any 1964, i van tenir tres fills Explica que al llarg dels anys ha treballat per diferents empreses, la “NaF Naf”, la “Divuit de Cassà de la Selva, la “Ramilans” i “El petit Blau marí”, ambdues de Santa Coloma de Farners, però ara

treballa bàsicament per particulars En el seu taller del carrer Major també va tenir aprenentes a qui ensenyava a brodar

Entre brodats i arranjaments, a la Fina sempre se la veu envoltada de teles, vestits i fils de colors A banda, entre la feina de cosir, tenir cura dels nets, troba una estona per caminar amb la seva filla Rosa i per anar a gimnàstica al pavelló n

De jove, lluint un vestit fet i brodat per ella mateixa

La Fina brodant

Vila

OLGA TKACHENKO (SVerdloVSk,

1974)

L’Olga ha obert, des de fa dos anys, el març de 2021, un taller de costura al pla dels Socs, al carrer Capellades, on hi fa arranjaments per la gent de Sarrià de Ter, de Girona i de pobles de les comarques. Té molta habilitat per fer mitja i la botiga l’ha omplert amb jerseis, complements, tapets, fets a mà.

L’Olga va néixer a Rússia i, dos anys més tard, el 1976, se’n va anar a viure amb els seus pares Victor i

Eugènia Stepanenko, al poble de Sverdlovsk, a Ucraïna

Va estudiar Economia Interna-

cional de 1993 a 1998 a la Universitat de Lugansk i, en acabar, va entrar a treballar al banc Ucraïna International Bank, on treballà en l’àmbit de banca privada

A l’Institut havia après a cosir, però mentre treballava al banc va fer un cicle formatiu de costura, ja que li agradava molt cosir Es va casar l’any 2001 amb Alexi Tkachenko i han tingut dos fills, la Sofia, de 18 anys, i en Nikolai, de 13

L’any 2012 va venir de vacances a Palamós i va decidir que volia venir a viure a Catalunya Encara que havia estudiat una mica de castellà a la Universitat, es va apuntar el

2013 a l’escola d’idiomes i des de fa 9 anys que viu al Pla de l’Horta Tant a ella com al seu home els ha costat obtenir el permís de residència, però ara ja es troben del tot establerts

Al taller hi té una màquina elèctrica de marca japonesa, de les que s’utilitzen en els tallers de confecció, a més de tot tipus de bobines de fil de cosir. A banda, algun aparell per fer els traus i els acabats

S’ha especialitzat en fer arranjaments, ja que la confecció és molt cara, i els clients tenen moltes opcions de comprar a les botigues a bon preu. n

Assumpció

L’Olga al seu taller de costura amb tot de manualitats de mitja i ganxet

Sentada, amb la seva inseparable màquina de cosir japonesa

COSTURA CREATIVA: DE LA NECESSITAT AL GAUDI

Una dada curiosa: a l’Àfrica, especialment en entorns rurals, l'ofici de la costura és majoritàriament un ofici d’homes, mentre que en la cultura occidental té més acceptació la visió que és un "ofici de dones" Segons el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, DIEC2, els sastres i les sastresses són les persones que tenen per ofici fer vestits per a home, i els i les modistes són els professionals que ideen vestits i capells per a senyores Ambdós conceptes inclouen els conceptes de creació, disseny i confecció de roba

I jo em pregunto: com és que, si tradicionalment la costura és una tasca d’arrels femenines, la majoria de grans creadors de moda i directius d’empreses de roba són homes, com també passa en el món de la cuina?

Daniel Borràs, el 18 de juny de 2018, publicava un article a la prestigiosa revista de moda VOGUE, on es palesen unes xifres que evidencien aquesta incoherència:

La costura va néixer al Paleotític, 30.000 anys aC, a causa de la necessitat de tapar-se el cos per protegirse del fred. Al llarg de la història la costura era femenina; formava part de les tasques de la llar, com la cuina, neteja, la cura de fills i filles, àvies i avis i un llarg etcètera. Avui dia, amb la incorporació de la dona al mercat laboral, aquesta situació no ha canviat gaire perquè la gran majoria de costureres i professionals de la moda són dones (més del 70 %).

“Les xifres: el 70% dels professionals que treballen en el camp de la moda són dones. A més, elles són les principals consumidores i en àmbits com el de les models guanyen en presència i en sou Però compte: del total d’aquesta indústria, gairebé un 14% correspon a dones que ocupen alts càrrecs en despatxos i espais creatius de disseny, creació i confecció Per tant, la moda no és un “món de dones”, ni tan sols d’igualtat de gènere Les xifres pertanyen a una enquesta del Council of Fashion Designers of America (CFDA) en col laboració amb la revista Glamour i té com a títol The Glass Runway, el concepte del sostre de vidre de les dones en el món empresarial Altres dades prou explícites i alhora preocupants són que el 100% de les dones consultades (més de 500 de 200 empreses del sector) creuen que la desigualtat és un problema en la moda, fet que només el 50% dels homes pensa”

UNA EXPERIÈNCIA PERSONAL D’APRENENTATGE

Per a mi, aprendre a cosir ha estat, fins fa un parell d’anys, una matèria pendent

Quan tenia vora tretze anys, a principis dels anys vuitanta, la meva mare, tot reproduint els estereotips de la seva joventut, va creure “necessari” apuntar-me sense dilació a classes de costura del mètode Martí, perquè les dones havíem de saber cosir per portar una casa el dia de demà Per sort, hi anava amb dues amigues de l’escola i veïnes del barri, les mares de les quals pensaven igual que la meva Anar-hi no era una opció, era una obligació És a dir, que mai no ens van preguntar si realment volíem aprendre’n, de costura. El motiu devia ser, lògicament, que ja coneixien la resposta

Mireia Masó i Cerdà

Mireia Masó

UN REPTE DE JOVENTUT FRUSTRAT

Lamento haver decebut la meva pobra mare, però la meva carrera com a costurera va durar aproximadament un mes: la professora, la senyora Mari, no ens feia ni cas; només atenia les senyores d’edat i les clientes solvents i duradores Recordo que vaig avorrir els patrons, de tants com en feia Jo només frisava per poder agafar la màquina o les agulles i començar a filar Però aquest moment d’aprenentatge real i gaudi encara hauria d’esperar quaranta anys La meva mare em va transmetre els rudiments bàsics -de supervivència- que tothom necessita al llarg d’una vida: cosir botons, fer vores, sargits, això sí, amb enfilades de vago incloses que la mare em recriminava sempre (fils quilomètrics per no haver de canviar-lo sovint) Encara en tinc el costum, per bé que cada cop més justificat: la vista ja no és la que era

UN REPTE DE MADURESA ACONSEGUIT

Just fa tres anys, poc abans del començament de la pandèmia, mentre buscava materials tèxtils i de paper perquè els meus alumnes poguessin fer punts de llibres per al casal d’avis, vaig conèixer una noia, la Bibiana, que era professora de costura en una escola-taller al centre d’Olot Em va dir: “Vine i prova-ho, sense compromís”, I així va ser, i tot per una serendipitat Al cap de pocs dies vaig comprar-me una màquina de cosir i des de llavors no he deixat les classes ni la costura He fet un munt de peces: bosses, motxilles, abrics, jerseis, moneders, bufandes, jaquetes, jaquetons, camises, pantalons i faldilles

ACTUALMENT

L’estona que hi dedico és de dues hores setmanals al taller, i algunes a casa si tinc temps He après a llegir

patrons, com es cusen els diferents teixits: mussolines, punt, viscosa, softshell, seda, vellut, pana, acotxats; quines agulles cal posar per a cadascun (després de trencar-ne moltes); els diferents preus; les tendències de moda; el reaprofitament del meu vestuari a través de la seva desconstrucció

Aprendre de cosir torna a estar de moda, no importa quina edat tinguis: des del nen o nena de 6 o 7 anys, passant per gent com jo, de mitjana edat, fins a jubilats i jubilades Els tallers de costura estan plens de persones, primer interessades, després il lusionades i finalment satisfetes de comprovar com aquell desig d’aprendre a cosir que havien tingut durant anys (malgrat els patrons), finalment esdevé realitat

BENEFICIS DE LA COSTURA

Hi ha estudis que demostren els beneficis de la costura:

-Millora la concentració i la memòria

-Augment de la creativitat

-Disminució de conductes compulsives com menjar, fumar

-Reducció de la tensió muscular -Reducció de l’estrès

-Desenvolupament de la consciència de sostenibilitat, reaprofitament

-Augmenta l’autoestima

Personalment, en puc corroborar la majoria: cosir requereix una concentració total, fet que permet desconnectar de totes les cabòries quotidianes, personals i laborals. Alhora, t’obliga a pensar en nous projectes de creació, disseny, reproducció o reaprofitament. Aquest procés apassionant implica una presa de decisions personals que esdevindrà una creació pròpia des del principi fins al final, fet que és molt gratificant i desenvolupa l’autoestima La satisfacció aconseguida al final del procés de creació, en el meu cas, és directament proporcional a les hores invertides

Les classes de costura creativa són, per a mi, una forma de llibertat on jo en soc l’única protagonista n

DONES MÉS QUE MAI. TALLER DE COSTURA

PAQUITA PANOSA

I

PEPITA RIERA, COSIDORES l ’e n t r e v i s t a

Una de les moltes activitats que porta a terme l’associació de Dones més que mai de Sarrià de Ter, és el taller de tall i confecció. Cada dijous es troben al centre la Cooperativa per aprendre les tècniques bàsiques que els permeten elaborar els seus propis vestits i d’altres creacions.

La constància, les ganes de voler fer quelcom que t’agrada, la pràctica i el treball en grup són alguns dels elements que fan que aquest taller esdevingui molt estimulant i profitós per totes les participants

Els objectius d’aquesta activitat es complementen també amb les finalitats pròpies de l’associació, la d’empoderar la dona, donar-li confiança en ella mateixa i en les seves capacitats

“Dones més que mai” és una entitat del poble que va començar a caminar fa més de vint anys per la voluntat d’un grup de dones de formar part activament del centre cívic La Cooperativa L’associació és molt viva i ha tingut una trajectòria fins a dia d’avui plena d’iniciatives de diferents tipus Actualment conformen l’associació més de 90 dones, participant de tota una sèrie d’activitats, gimnàstica, pintura, marxa nòrdica, taller de ratafia, excursions culturals, tro-

bades, dinars en dates assenyalades

L’activitat que avui ens ocupa gira al voltant de la roba, el fil i l’agulla, les màquines de cosir, el treball precís i el saber fer d’un grup de dones que setmana rere setmana van gaudint d’aquest espai

Hem conversat per fer aquesta entrevista amb la Paquita Panosa, presidenta de “Dones més que mai”, i la Pepita Riera, responsable i dinamitzadora del grup de costura

Jordi Duch

La Paquita i la Pepita en el moment de l'entrevista

La costura es defineix com un art amb més de 20 000 anys d’antiguitat, que s’utilitza per fer roba i d’altres articles per la casa Abans, a les famílies, cosir era un fet habitual i per a les noies, un coneixement que s’aprenia amb les mares, les àvies i també a l’escola El fet de saber cosir permetia allargar la vida de la roba i també estalviar en comprar-ne de nova

Fins ben entrat el segle XIX la roba es feia tota a mà amb fil i agulla i fou l’any 1846 quan es va patentar la primera màquina de cosir i aquest fet va canviar moltes coses, sobretot perquè va fer possible la producció massiva de roba

L’existència de les modistes o sastres, professions amb molta tirada, sobretot al segle passat, sempre ha estat compatible amb les ganes que moltes persones tenien de ferse la roba elles mateixes Moltes cases, doncs, tenien màquina de cosir i elaboraven roba de forma autodidacte o havent fet algun curs de formació D’aquesta manera els vestits tenien un valor especial i es guardaven molt de temps

Qui no recorda aquell vestit especial per a una data determinada? Qui no ha trobat alguna peça de roba per casa que havia estat feta per l’àvia o la mare? Són molts els records lligats a la costura, imatges, moments

i situacions que han format part de les nostres vides

Actualment, es cus en tallers especialitzats, fent roba a mida, arranjaments, fins col leccions de moda i creacions diverses Però podríem dir que per molts cosir s’ha convertit més en una afició que en una necessitat, tot i que hi ha moviments que reivindiquen amb força el tornar a fer les coses per tu mateix

De moment quedem-nos amb allò més positiu: cosir pot arribar a ser una activitat molt profitosa, que produeix sensació de benestar, que permet l’expressió d’emocions positives, millora l’atenció i concentració i més coses

A veure què ens diuen les protagonistes de l’entrevista.

Com va sorgir aquest taller de costura?

Quan la cooperativa es va tancar, es va crear el grup “Dones més que mai” Les promotores van ser la Joana Rosdevall i l’Assumpció Grimal A poc a poc es van anar organitzant activitats diverses a partir dels interessos del grup Una d’aquestes activitats és aquest taller de costura

Aquest taller, ha estat sempre format només per dones?

Gairebé sempre, ja que al llarg de la nostra història (més de vint anys)

només hem tingut dos homes que han vingut a aprendre a cosir

Actualment som 14 dones

Quines són les activitats pròpies d’aquest taller?

Depèn dels coneixements de cadascuna N’hi ha que venen a aprendre a cosir D’altres ja en saben però volen millorar; d’altres necessiten ajuda per fer les peces que volen fer, o compartir el seu temps i els seus coneixements

Al taller disposem de màquines de cosir, planxa i altres estris necessaris per a la costura Algunes cosidores porten la seva pròpia màquina, ja sigui per aprendre a utilitzar-la o per confeccionar les seves peces de roba

Heu tingut encàrrecs?

En general no, però hem fet algunes coses que no són personals, com els vestits antics dels tres Reis, cortines per la cooperativa

Una cosa curiosa va ser durant el temps del confinament per la Covid Al començament no hi havia mascaretes enlloc A través de la Joana Rosdevall, ens vam posar en contacte amb diferents col lectius Vam recollir moltes robes que teníem per casa i d’altres que ens varen portar particulars; a més a més, una empresa ens va donar la roba verda de les mascaretes En vam fer 850! Va ser

El Taller de costura Treballant amb les maquines de cosir

una feina compartida: algú ens portava les robes tallades, un altre tallava les cintes a mida i nosaltres les cosíem I encara ens les venien a recollir per repartir-les

En què us inspireu per fer les vostres creacions?

Quan volem fer alguna cosa, mirem revistes de moda, o ho busquem per internet o compartim idees entre nosaltres

Com vàreu aprendre a cosir?

Quan la mare marxava a treballardiu la Pepita- jo agafava la màquina de cosir i cosia Després vaig anar amb una modista a aprendre’n. Més endavant, quan ja tenia els fills, vaig anar a una acadèmia a aprendre a fer patronatge.

Jo -diu la Paquita- primer amb deu o dotze anys, vaig anar a aprendre’n amb la Rosa Sala, que era una modista d’aquí el poble Després també vaig anar a cosir amb les missioneres

Les modistes no et cobraven res per l’ensenyament, però cosies per a elles coses senzilles, primer feies punts fluixos i anar avançant fins a tallar quan ja en sabies Si t’havies de fer alguna cosa per a tu, també t’ajudaven A la Pepita, per exemple, la modista li va fer el vestit de casament

Tothom pot formar part d’aquest grup? Calen habilitats especials?

Sí Tothom hi pot participar Només cal tenir bones mans, interès, seguir les instruccions de les que en saben i ganes de fer-ho

Què és el que us agrada més d’estar en aquest grup de cosidores? Què us aporta, personalment?

D’entrada la persona que ve aquí ja és perquè li agrada, però, a més, trobar-se tota la colla, compartir experiències, poder fer i arreglar la nostra roba, és motiu de molta satisfacció

També hi ha molt bon ambient i això anima a venir

Si aquesta feina l’hem de fer a casa, tens dubtes o no trobes el moment de posar-t’hi Aquí, una per l’altra, ens animem Quan una companya s’emprova alguna peça, totes opinem sobre el vestit: que si s’ha d’allargar d’aquí, si allà et penja És una comunitat

Quins teixits són els que més i menys us agraden?

El cotó és el millor teixit per treballar Tant els cotons fins com els gruixuts són els més agraïts, perquè es manipulen amb més facilitat.

Les gases, les blondes i teixits més delicats són els que menys ens agraden perquè comporten més dificultat

Els punts d’ara, aquests que venen de la Xina o d’altres llocs, costen molt de cosir Les màquines els reboten perquè són teixits espessos

A més, un cop t’has fet els patrons, els has tallat i cosit, pot ser que els teixits es donin i perdin la seva forma A vegades has d’afegir-hi una cinta o galó quan els cuses perquè no es donin Fins i tot a l’hora de tallar, costa molt Les estisores et diuen que ho tallis tu!

Segons quines robes, com el “lamé”, aquella que es fa servir per als vestits de patinatge, costa molt de manipular

Les robes de fa vint anys no tenen res a veure amb les que hi ha ara Abans feies un vestit i es mantenia sempre igual Ara et compres una roba per fer-te uns pantalons i al cap d’un any s’han estriat les costures o s’ha donat Són robes ordinàries, amb menys qualitat.

Abans es cosia per necessitat. Actualment ho fa poca gent. Què en penseu d’això?

La gent té altres prioritats Abans hi havia molt poques botigues de roba confeccionada Quan els nostres nens eren petits l’havíem de fer La roba era molt més cara però era de bona qualitat i et durava molt Ara et

pots comprar els vestits per pocs diners, i en canvi la tela és costosa, per tant, si t’has de comprar la tela i fer-te-la, et surt molt més car

Surt a compte cosir?

No Totes les coses manuals, no surten mai a compte El material és car i hi dediques moltes hores

Però personalment, i tant que ens surt a compte! Per començar tens l’obligació els dijous a la tarda de sortir de casa, arreglar-te i venir A part de cosir, un dia celebrem un sant o un aniversari, ens expliquem coses que ens passen i ens recolzem unes a les altres Et sents molt acompanyada.

Avui en dia, es perd molt el contacte amb la gent Tot el dia anem amb els mòbils que fan perdre les amistats Aquí totes el fem servir, és clar, però tenim el contacte humà Si a una no li surt una cosa, l’altra li ensenya i aquest fet d’ensenyar és gratificant pel que aprèn i pel que ho ensenya

Esteu satisfetes d’haver tirat endavant aquest grup?

Sí, molt Tot i que no durarà per molt temps, perquè totes tenim una edat Bé, ja n’hi ha alguna de jove, però el relleu és difícil, com en totes les associacions

Finalment, què podem dir per promocionar aquesta activitat?

Que cosir és un coneixement que mai farà cap nosa i en canvi pot ser molt útil en determinades circumstàncies

A més és molt relaxant. Quan ets a casa, per exemple, primer fas la feina de la casa Quan estàs de tot, t’asseus al sofà i això és un descans, però al cap d’una estona de mirar la tele, et ve de gust de posar-te a cosir, com el que fa mitja, ganxet o puntes al coixí Són feines molt relaxants Si estàs acostumada a feinejar, no et pots estar asseguda mirant la televisió sense fer res n

DONACIÓ DEL FONS JUST MANUEL CASERO i MADRID

l u’ l l d e l p o n t

A mitjans de novembre de 2022 la família de Just Manuel Casero i Madrid vam fer la donació del fons documental del qui, entre d'altres coses, va ser president del Consell Municipal de Sarrià de Ter entre mitjans de 1979, fruit de les primeres eleccions municipals, i finals de gener de 1981 quan, després d'un curt període de malaltia, va morir sobtadament a l'edat de 34 anys.

Al llarg de la seva activitat política, social, cultural, periodística i cívica Just M. Casero va escriure molt, generant documents, articles i molts altres materials escrits, alguns publicats en forma de columna o articles periodístics en revistes, diaris i altres publicacions, d'altres publicats en forma de llibre i molts altres van restar inèdits fins que, arran de la seva mort, primer la revista Presència i sobretot després Jaume Guillamet van publicar alguns dels seus escrits (que incloïen entre d'altres relats i poemes) en un dossier especial de la revista i en un llibre que Guillamet (Memòria de Just, Edicions 62, 1999), amic d'en Just, va publicar a mode de biografia.

Durant més de quaranta anys, després de la seva prematura mort, els escrits, documents i papers d'en Just van restar desats en calaixos i armaris de casa sota la cura i custòdia de la seva vídua, Maria Mercè Gumbau Reynalt, la meva mare, però a partir del 40è aniversari de la seva mort va començar a gestar-se la idea de donar aquest fons al Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona

La donació d'un fons documental, per mínim interès històric que tingui, és la millor manera de preservar-lo i de deixar-lo com a llegat per a les futures generacions, també per al seu estudi i difusió Els arxius no només en tenen cura, també els documenten, cataloguen i digita-

Roger Casero Gumbau, veí del Pont Major

Mercè Gumbau, l’alcadessa Marta Madrenas i Joan Boadas, durant l’acte de cessió del fons documental de Just Casero

litzen, a banda naturalment de posar-los a l'abast de qualsevol persona, fent que un fons personal esdevingui de domini públic

Els arxius públics són essencials per a la preservació de la memòria, per a tenir cura de llegats personals que transcendeixen les persones que el van generar i prenen una dimensió pública imprescindible per posar en context fets, relacions i moments històrics

Les administracions tenen una responsabilitat sobre aquesta tasca i no se'n poden desentendre; d'aquí la importància de rebre, tenir cura i digitalitzar documents i arxius, i entre els arxius, naturalment, també fotografies

El criteri arxivístic és diferent del criteri personal; l'escriptor, editor i fotògraf Quim Curbet m'explicava un dia que, en la donació del seu fons fotogràfic a l'arxiu municipal de Girona, ell considerava que hi havia fotografies que, per la seva qualitat fotogràfica (artística, per entendre'ns) quedarien descartades, però des de l'arxivística algunes imatges tenien rellevància per la presència de persones concretes en circumstàncies concretes És a dir, més que el valor artístic l'arxivística valorava en moltes de les seves imatges el valor narratiu i de testimoni

El 15 de novembre de 2022 el Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona va rebre el fons Just Manuel Casero i Madrid, format per 10 capses d’arxiu, 4 capses de diari i 2 carpetes de gran format; entre moltes altres qüestions aquest fons també conté, inevitablement, documentació sobre el Consell Municipal de Sarrià de Ter

L'acte de donació del fons va ser presidit per l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, pel cap del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona, Joan Boadas i Raset, reconegut recentment amb dos prestigiosos premis, el "Fellow of the ICA" i el "Emmett Leahy Award", considerat aquest darrer el “Nobel” de l'arxivística, reconeixements que li han arribat a les portes de la seva jubilació

Sobre els arxius, sobre el fet d'arxivar els papers, Just M. Casero en va escriure una columna, un Quiosc, que començava així: “Sóc un nostàlgic dels papers Els papers poden arxivar-se de dues maneres: traspassant-los tots periòdicament a la bossa de les escombraries, o apilonant-los sobre una taula, en un armari, esperant el temps d'arxivar-los Però aquest és un temps que no arriba mai programat, que no és un temps fatal com el temps d'exàmens, la festa major, la setmana santa.”

“Els papers també tenen el seu cor”, deia en aquest article en el que reflexionava sobre la dificultat de desprendre'ns-en Aquesta mateixa dificultat l'expressava Maria Mercè Gumbau el dia de la donació del fons: “Reconec que el passat 9 d’agost, quan en Lluís Esteve Casellas (tècnic de l'arxiu de Girona) va sortir de casa amb totes les caixes i carpetes vaig sentir una mica de recança El pis del Pont Major seria, des d’ara, una mica més buit, una mica més trist

Aquell rau-rau, però, va deixat pas al ferm convenciment que a en Just li hauria agradat aquest pas que estem fent, i que tots els seus escrits i papers restaran des d’ara i per sempre en les millors mans ”

Per acabar, ja que parlem de papers i d'arxius, recordar que l'any 2008, en el marc de la X Fira del Paper, Sarrià de Ter va acollir un congrés internacional d'Arxius i Drets Humans i es va fer, també, una exposició sobre “Els papers de Salamanca” Serveixi aquesta coda per a posar en valor la funció pública dels arxius, i alhora reivindicar la recuperació de la Fira del Paper de Sarrià de Ter, tristament extingida, confiem que només temporalment n

Quadern d’apunts

Tot s’aprofita

Un amable veí que ha estat fent endreça de papers a casa seva m’ha fet arribar un curiós document local que m’era desconegut El juny de 1986 –aleshores jo encara no vivia a Sarrià- l’ajuntament (aleshores presidit per Jordi Cañigueral) va fer circular entre els veïns una publicació amb l’avançament de les normes subsidiàries de planejament, en període d’examen i al·legacions. Incloïa una carta extensa de l’alcalde i un singular plànol desplegable de tot el municipi amb la catalogació urbanística de cada sector.

Com que a l’hora d’editarho hi devia haver espai sobrer i érem al mes de juny, es va aprofitar per imprimir a la contraportada la programació de les activitats nocturnes de l’estiu. Per exemple, el 8 d’agost hi va haver una audició de sardanes a la placeta de la Font a càrrec de la cobla Vila de Blanes. O el 22 d’agost, al vespre, al Pla de l’Horta s’hi projectà l’entretinguda pel·lícula “El baile de los vampiros”.

Tant el 1986 com ara mateix, només es té el que s’estalvia n

llarga balconada i generoses obertures exteriors Aquesta s e n y o r a t e n i a u n c o s t u m insòlit: corria i feinejava per casa seva despullada, conilla de pèl a pèl.

No cal ni dir que entre els veïns masculins de les cases del davant l’expectació era màxima i l’alerta era incessant. n

Un valent a la carretera

Fins a un moment molt entrat de la postguerra hi havia una permissivitat oficial amb les anomenades “cases de tolerància”, de vida alegre. Al barri vell de Girona n’hi havia diverses de molt concorregudes Una de les de major consideració era al carrer Nou del Teatre. Estava regentada per una senyora molt popular en l’època a qui anomenaven Patxitxa, que hi feia les funcions de “madame”. Si en devia ser de coneguda que arriba a ser esmentada en els capítols més descordats de la novel·la Ciutat petita i delicada, de Jaume Ministral; i apareix en document a t s e s c r i t s d e l s e n y o r Enric Mirambell, que fou cronista oficial de la ciutat de Girona Segons m’explica un testimoni veterà, la senyora Patxitxa i moltes de les seves companyes de gremi eren clientes d’una perruqueria de Sarrià, a la placeta de la Font, on es van començar a realitzar les primeres “permanents” d’aquestes comarques. Tant li devia plaure la vida a Sarrià de Baix que s’hi va instal·lar. Va residir una bona temporada en un pis del carrer Major equipat amb una

Ap r i m e r s d ’ o c t u b r e , davant d’un establiment a l’avinguda de França, vaig poder parlar uns minuts amb un veritable valent de la carretera. Venia d’Itàlia amb una Piaggio Ciao de 50cc (encara més minimalista que aquells populars Vespinos nostrats). Portava un senzill equipatge, un pneumàtic de recanvi sota el seient i uns bidons de benzina i oli per fer mescla per al petit motor de 2 temps. La seva destinació era al Marroc: v o l i a t r a v e s s a r t o t a l a península arran de costa i havia de fer-ho forçosament evitant autovies i autopistes Les motos com la seva no hi poden circular.

M’admira trobar gent tan decidida amb tan escassos mitjans: espero que arribés a lloc i tornés a ca seva sense incidència i li desitjo molt llargues rutes. n

Crònica picant (o directament verda)

Josep M Sansalvador | josepmsansalvador@gmail com

Amb l'arribada de la tardor ens esperen matins freds, migdies calorosos, dies més curts, la caiguda de les fulles dels arbres, l'olor de castanyes... Però últimament també, durant aquesta època és quan comencem a rebre la visita dels porcs senglars. Animals salvatges que, d'uns anys ençà, es deixen veure per les zones més urbanes de la província per tal de buscar menjar fàcil amb els perills que això pot ocasionar.

No va ser estrany trobarnos l'hivern passat a un grup de senglars travessant l'N-II del nostre municipi, els cubells de l'orgànica oberts i la bossa escampada o fins i tot algun animal menjant glans a dins dels parcs infantils on hi ha les alzines que protegeixen els infants del sol de l'estiu. És obvi que no és una problemàtica exclusiva de Sarrià de Ter, i és per això que el Govern de la Generalitat juntament amb el Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural va anunciar

un pla de xoc per controlar les poblacions de senglars a Catalunya Està clar que és un problema que va en augment i que fa que part de la ciutadania tingui la preocupació de trobar-se un animal salvatge tot passejant tranquil lament La solució no serà fàcil i no dependrà exclusivament del que puguin fer els municipis individualment, sinó que es pugui dotar de recursos als municipis més afectats des del Consell Comarcal, la Diputació i la Generalitat. És per això que des del nostre grup municipal vam presentar una moció per, entre altres coses, instar l'equip de govern a estar atents a l'anunci d'aquestes ajudes per tal de poder mitigar els danys que poden ocasionar en el nostre municipi

No només els senglars estan en l'actualitat de la convivència animal Sarrià de Ter és un poble amb un

nombre important d'habitatges que tenen un animal de companyia dins de la seva unitat familiar I sí, llegiu bé, perquè el 16 de desembre del 2021 es publicava en el BOE la Llei 17/2021, de 15 de desembre, de modificació del Codi Civil, la Llei Hipotecària i la llei d'enjudiciament civil, sobre el règim jurídic dels animals, on una de les grans modificacions és que els animals passen de tenir l'estatut jurídic de coses a ser considerats éssers vius dotats de sensibilitat En considerar-se éssers vius dotats de sensibilitat s'introdueixen normes en relació amb les possibles crisis matrimonials per a concretar el règim de convivència, entre d'altres. Aquesta modificació de la llei hauria de derivar en una renovació de certs punts de l'ordenança de tinença d'animals del nostre municipi, que, després de ser aprovat per Ple la proposta de revisió, ja deu estar a punt de posar-se sobre la taula

Sense despitar-nos massa del fil dels animals de companyia, com dèiem, tenim un important nombre

Estela Lòpez Grup municipal PSC

de gossos censats al municipi i això fa que els propietaris dels gossos busquin on poder passejar-los amb tranquil·litat D'uns anys ençà hi ha zones del poble que s'han fet servir per a deixar córrer els gossos aprofitant que eren zones tancades amb tanques, però no hem d'oblidar que aquestes zones són de propietat privada i més d'hora que tard acabaran essent zones de construcció on ja no es podran passejar els gossos sense anar lligats, és per això que proposàvem buscar localitzacions per a possibles llocs d’esbarjo canins (pipican) en els diferents barris de Sarrià de Ter El repte és aconseguir en cadascun dels barris una zona lúdica pels gossos on els propietaris els puguin deixar córrer sense perill pels animals i afavorint la convivència amb altres veïns que poden no estar tranquils quan es passegen els animals sense lligar Important serà

també fer pedagogia que un lloc d’esbarjo caní no és un lloc on ens oblidem de la responsabilitat que tenim els propietaris de fer-nos càrrec de les deposicions del nostre gos i de les correctes normes de convivència entre animals És de justícia dir també, que la gran majoria dels propietaris són molt conscients de les responsabilitats que comporta tenir un animal de companyia a casa També, en el municipi de Sarrià de Ter comptem amb diverses colònies de gats controlades per l'associació de voluntaris “Amics dels gats de Sarrià de Ter” És una associació sense ànim de lucre que ofereix els recursos dels quals disposa, sigui com a subvenció o com a donacions de particulars per tal d'assegurar la protecció i el benestar dels gats sense llar de Sarrià de Ter Els voluntaris s'encarreguen de la identificació dels gats, l'esterilització i amb

l'ajuda de la veterinària els hi fan una marca per reconèixer els esterilitzats Una feina encomiable que valorem molt positivament des del nostre grup municipal i que animem a continuar dotant de recursos des del consistori També cal estar atents a les ajudes que des del Consell Comarcal del Gironès es posen a disposició dels municipis que ho sol licitin per a l'esterilització dels gats sense llar

En definitiva les polítiques sobre drets dels animals impulsades des de les diferents institucions promouen l'harmonia entre animals i persones i posen a disposició del ciutadà les eines necessàries per aconseguir-la No obstant això, cal tenir en compte que per assolir un bon grau de convivència cívica cal tolerància i el respecte mutu entre les persones que viuen amb animals i aquelles altres que no n

S A R R I À D E T E R , P R E S E N T I F U T U R

EL SARRIÀ DEL PRESENT

En els darrers anys, Sarrià de Ter ha experimentat una sèrie de canvis que l’han convertit en un pol d’atracció a tots els àmbits Alguns dels aspectes d’aquest desenvolupament, els podem veure en cultura, ensenyament i festes

L'Institut de Sarrià de Ter, l’escola Montserrat i la Llar d’infants, conjuntament amb l’equip de govern municipal, vetllen pel benestar i l’aprenentatge de qualitat dels nostres fills i filles

A Sarrià podem gaudir d’un centre cívic com La Cooperativa, on enguany s’hi imparteixen més de cinquanta formacions contínues com ara el Mindfulness, la informàtica o la pintura Aquest Centre, on s’ubiquen també la Sala d’exposicions Dolors Xabé, la piscina municipal i un restaurant de bon menjar, ha esdevingut un referent cultural i d’oci.

També tenim un Centre d’Arts Escèniques, on activitats com el teatre amateur i els espectacles de gran format conviuen per proporcionar als sarrianencs i sarrianenques una oferta lúdica i cultural digne de la seva personalitat Les Nits del Coro ens ofereixen, dijous rere dijous, espectacles polivalents de petit format que ens ajuden a trencar la setmana i ens permeten, a un preu molt assequible, gaudir de bones interpretacions mentre sopem tranquil lament

La biblioteca de Sarrià “Emilia Xargay” és un model de bon funcionament Actualment, i des de fa uns quants anys, el número de préstecs de llibres creix sense aturar-se Cal destacar, també, la gran quantitat d’activitats que s’arriben a fer -com

ara els clubs de lectura, tallers, xerrades, l’hora del conte - totes elles d’una qualitat excel lent. Recentment hem pogut gaudir de les Activitats Nadalenques a la Biblioteca.

L’encesa dels llums de Nadal, amb el Concert dels Cantaires de Sarrià, la Revetlla de Cap d’any, el Campament Reial, la Cavalcada de Reis i Els Pastorets ens han fet gaudir a grans i petits, de la màgia nadalenca

Seguint en clau d’esdeveniments i festes, també podem parlar del Carnestoltes, les Jornades de la Dona Treballadora, la Festa del Pla de l’Horta, l’Homenatge a la Vellesa, el Liceu a la Fresca, el Cinema a la Fresca (AAVV Pla dels Vinyers i Pla de l’Horta ), la Festa Major, la Diada Nacional de Catalunya, la Fira Romana del Pla de l’Horta, el Festival Insomni, el Sarrià Sona i d’altres

Per contrastar la importància que té la cultura sarrianenca, només cal analitzar les publicacions de les diferents xarxes de comunicació del mes de gener 2023 12 de cultura i festes, 3 de circulació viària, 2 de gestió municipal, 1 de seguretat, 1 de gent gran i 1 de neteja

Per finalitzar la meva visió actual sobre el Sarrià cultural, he de dir que totes aquestes activitats lúdiques i culturals han estat possibles gràcies a l’esforç i dedicació de les persones que treballen als departaments de cultura, ensenyament i festes, a l’equip de govern i els seus regidors i regidores, a les entitats i als voluntaris i voluntàries La meva sincera felicitació a tots i a totes per aquesta gran labor

Sarrià de Ter com a poble esportiu és també un dels més actius de la comarca Tenim un alt índex d’es-

portistes federats en molts esports, com ara el Handbol (sens dubte el vaixell insígnia de l’esport sarrianenc), el Futbol, el Bàsquet, el Ciclisme, la Gimnàstica Rítmica, el Patinatge Artístic, les curses d’Orientació i tantes d’altres modalitats esportives que practiquen grans i petits del nostre municipi

Des de l’Ajuntament potenciem les entitats i les AAVV que donen identitat a la nostra població En tenim moltes i de molt variades, de molt antigues i molt recents, esportives, culturals, mediambientals, artístiques, socials i d’altres Les Dones més que mai, els Amics dels Gegants, els Amics dels gats, les AAVV de Sarrià de Dalt-Socs, Vinyers, Horta i la Rasa en són algunes d’elles

Un reconeixement especial es mereix aquesta revista, Parlem de Sarrià, que al llarg de tants anys ens manté al dia dels esdeveniments i recorreguts de les diferents entitats i al mateix temps esdevé un motor de coneixement, opinió i recerca en diferents àmbits: històrics, literaris, artístics, socials, del poble

Comercialment, Sarrià, igual que a la resta de poblacions, està canviant Les noves tecnologies han canviat el model de comerç Mentre que anys enrere el centre comercial per excel lència se situava al c/ Major, avui, el comerç s’ha desplaçat per tots els barris i fins i tot s’ha ubicat en algun dels polígons industrials del poble Com a exemple, la recent implantació del Bon Preu a la zona industrial del Xuncla

A nivell urbanístic Sarrià s’està ordenant poc a poc Amb l’arribada de l’Institut d’Ensenyament Secundari, la circulació viària de tot el seu entorn s’ha adequat per poder assumir l’augment de trànsit que signifi-

Narcís Fajula Alcalde de Sarrià de Ter Grup municipal ERC

carà un equipament on hi arribaran a estudiar més de 1 000 alumnes cada dia

Les vies verdes també han fet presència a Sarrià de Ter Les vores del passeig del riu, des de Girona fins a Sant Julià, s’estan convertint en nuclis aglutinadors de convivència i contacte amb la natura

Des de l’Ajuntament seguirem implementant, tenint en compte sempre les opinions majoritàries dels veïns i veïnes, els diferents plans de circulació viària a tots els barris del poble Com alcalde de Sarrià de Ter, porto personalment la gestió d’aquesta àrea d’Urbanisme amb un ferm compromís de millorar els carrers i voreres del nostre municipi

En la meva modesta opinió, el Sarrià de Ter d’avui és un poble dinàmic i en creixement, on els seus habitants poden viure tranquils, gaudir de tots els serveis necessaris i desenvolupar els seus projectes personals i familiars.

EL SARRIÀ DEL FUTUR

La meva visió del futur sarrianenc passa per tornar al carrer Major la seva vitalitat i que aquesta faci honor al seu nom En un futur no gaire llunyà, noves empreses s’instal laran al carrer Major i al barri de Sarrià de Baix L’Hotel tornarà a estar en marxa i s’obrirà una Residència Geriàtrica

Després d’un llarg camí de gestions, en un local de titularitat municipal, hem arribat a un acord conjunt amb l’empresa que obre el Geriàtric, i fruit d’aquest acord hem signat un conveni per obrir un Centre de dia per a la Gent Gran Per tant, el carrer Major tornarà a ser un pol de serveis al ciutadà, sobretot per aquells que més ho necessiten, la nostra Gent Gran

Les instal lacions municipals també seran millorades Ja ha començat el trasllat de les dependències municipals a les noves estructures que disposem a la carretera de Sarrià de Dalt La brigada també s’hi ha instal lat. Tanmateix, en aquestes noves infraestructures, l’IES fa alguna de les seves activitats de pràctiques escolars.

L’actual tendència tecnològica i ecològica ens obliga a fer canvis en els models de comunicacions amb l’administració pública És per això que en aquest àmbit també durem a terme millores d’atenció al ciutadà Actualitzarem el Hardware i el Software de sistemes, les diferents pàgines Webs i potenciarem l’ús de les Xarxes Socials per comunicar-nos bilateralment entre l’ajuntament i el ciutadà

Som conscients que molts veïns i veïnes necessiten formació en l’ús de les noves plataformes de gestió i

comunicació Per aquest motiu, crearem un lloc específic de formació a l’OAC, que atendrà aquelles persones en les diferents necessitats de comunicació que tinguin amb l’Ajuntament

Tanmateix, en aquest àmbit tecnològic estarem amatents a qualsevol novetat que pugui ser d’utilitat pel nostre poble Avaluarem aquestes novetats, i si s’escau, les impulsarem dins del nostre municipi.

Bé, podria seguir exposant la meva visió del futur del poble, però ho deixaré per futurs articles en aquesta revista nostra, en intervencions a Ràdio Sarrià, i com no podria ser d’una altra manera, de forma personal, sempre que el motiu ho justifiqui, doncs com ara i en el futur, l’equip humà de l’ajuntament resta sempre al vostre servei ! n

Grup municipal PAS Sarrià de Ter

Sense participació veïnal no hi ha polítiques públiques.

L’opinió dels ciutadans del municipi és tan vàlida com la dels qui governen, en tant que aquests són –o haurien de ser– la veu del poble.

Probablement aquest sigui el darrer escrit en aquesta revista de la primera legislatura del PAS Poble Actiu Sarrià de Ter es va presentar com una candidatura popular, amb la voluntat ferma de millorar la participació ciutadana i la transparència Amb certa tristesa i un bon grapat d’il·lusió –per allò del “tot estar per fer” –, constatem que poca cosa s’ha aconseguit fins a dia d’avui, en aquests dos sentits I no és una qüestió tècnica o de mala praxis dels treballadors És, rotundament i únicament, una qüestió de voluntat política; de voluntat de l’equip de govern d’obrir calaixos i finestres i parar l’orella Hem parlat molt de la poca transparència d’aquest govern Hem parlat i ho hem denunciat als estaments que pertoca i també públicament. Hem donat molts exemples d’informacions demanades pels regidors que no ens han estat facilitades Tanmateix, en aquest article no ens hi estendrem més, perquè aquest és un aspecte que l’equip de govern que hi hagi en cada moment pot resoldre: explicar-ho tot i explicar-ho bé, i que tothom ho escolti Per tant, un canvi d’equip de govern pot fer girar aquesta truita

Pel que fa a la participació ciutadana, sembla que ERC Sarrià de Ter

encara no n’ha entès el concepte: la participació es dona quan els ciutadans participen en la presa de decisions. No val a dir que el poble no participa, quan se’ls demana que aportin mà d’obra a les decisions preses pel govern, sense ser-ne els protagonistes

Segons el portal Parlament cat: La participació ciutadana és la incorporació, de forma transparent i estructurada, de la societat civil a la presa de decisions públiques, per tal de fer millors polítiques i de més qualitat democràtica Juntament amb la transparència i l'obertura de dades, conforma el govern obert, una nova forma de governar que transforma la relació entre els ciutadans i les administracions La participació ciutadana ens permet obtenir unes relacions transparents entre l'Administració i la ciutadania, i implicar la societat civil en els objectius col lectius

Des del PAS, per tant, no estem fent volar coloms ni ens hem inventat res de nou ni gens estrany Es tracta de comptar amb els veïns i veïnes en la presa de decisions Tanmateix, any rere any tenim el mateix debat: la gent de Sarrià de Ter no participa? És clar, el que no farà la gent de Sarrià de Ter és de bastaix de les decisions preses pel govern, ni seguir treballant quan volgudament se’ls silencia des del poder polític (és el cas de Plataforma Prou o Ona Sarrià)

Semblaria lògic que quan es prenen decisions sobre la celebració de festes populars es compti amb els ciutadans que han portat a terme les festes fins aquell moment També

semblaria lògic que quan es prenen decisions que afecten la mobilitat d’un barri, es compti amb la participació dels veïns afectats, com a mínim També tindria sentit que el projecte de millora del teatre compti amb la participació –l’opinió vinculant, la proposta–, del grup de teatre i gent interessada del municipi, o que el nou local de joves –tant la ubicació, com la proposta de contingut–es decideixi AMB els joves O, potser, si sembla massa –parafrasejant Martí i Pol–, decidir el local de joves amb el grup de teatre, o la celebració de festes populars amb els veïns afectats, o la remodelació del teatre amb els joves, o la mobilitat amb les persones que han portat iniciatives de festes populars

Si de debò tot això sembla rebuscat i complicat, podríem reduir-ho a convocar els consells participatius –creats formalment al reglament de participació de l’Ajuntament, i formats per persones i entitats interessades en un tema concret–, més d’un cop l’any Però no tenim ni això: la realitat és que s’han convocat 2 consells d’educació en 4 anys, 2 consells de cultura i 0 consells de joventut El PAS també va proposar crear un consell de la gent gran, per tal que aquests incideixin en les polítiques públiques que afecten sobretot en aquest àmbit, però també en altres Aquest, no tan sols no s’ha convocat, sinó que no s’ha ni tan sols constituït 0 consells de comunicació (tot i la privatització de la ràdio), i al ple del mes de gener del 2023 –mentre escrivim aquest article– es pretenia convocar una comissió per crear una

escola municipal de música sense comptar amb CAP entitat ni professional de la música del municipi: entenien que la comissió només havia d’estar formada per polítics Sort que, en aquest cas, vam ser a temps d’entrar la proposta que a la comissió hi hagués Sarriart, els mestres de música de l’IES Sarrià de Ter, l’ATV i altres professionals de música del municipi; i sort també que en aquest cas ERC ho va acceptar Aquesta manera de funcionar, a les persones que formem part del PAS ens sembla l’ADN de la governabilitat municipal: sense participació veïnal no hi ha polítiques públiques Prendre decisions al marge de l’opinió i necessitats de les entitats i dels veïns i veïnes no és governança pública d’un partit que s’anomena d’esquerres

Per ERC Sarrià de Ter, quan els regidors de l’oposició o els veïns els proposen idees diferents, l’equip de govern ho redueix, tot sovint, a una qüestió de “diversitat d’opinions” S’obliden que l’opinió dels ciutadans del municipi és tan vàlida com la dels qui governen, en tant que aquests són –o haurien de ser- la veu del poble

I sí, el PAS actuem de forma assembleària No és estrany que els regidors portem al Ple propostes que ha fet l’assemblea, o que votem qüestions que potser veuríem diferents Però respectem l’opinió dels ciutadans que participen quan se’ls dona veu i vot

I aquest és el poble que volem: un poble valent, sostenible, amable; un poble que eduqui, que vetlli els uns pels altres, que faci comunitat. Un poble que participi, que tingui veu i vot en les decisions de polítiques públiques Un poble fet a mida de les persones que hi viuen

Com a regidors, volem agrair la implicació de tota l’assemblea, un bon número de persones valentes que ens han acompanyat durant aquests quatre anys, i un número encara més gran de persones encara més valentes que acompanyaran la nova legislatura els propers quatre anys, i els que vindran Estem segurs que el poble té moltes coses a dir Només falta un govern que els escolti: obrir finestres i calaixos, compartir informació, i ventilar la casa Bon any 2023 n

Taller de Finucha Prats, per la Fira del Paper 2021. Foto AVS

Taller de Sastres Paperers, per Fira del paper 2021

Narcís Farroni. Regidor per Junts x Sarrià

En el mes d’octubre i amb la comunicació i intenció de c o n g e l a r e l s p r e s s u p o s t o s municipals, vàrem accelerar el treball que dúiem fent des de l’estiu, pensar i treballar e n l a s i t u a c i ó e c o n ò m i c a actual de la població i presentar a l’equip de govern i a la resta de grups municipals la nostra idea, esborrany i fotografia del que crèiem que havien de ser els pressupostos del 2023.

Tinc el convenciment que no tan sols és una responsabilitat treballar en el pressupost des de l’oposició, sinó que també és un deure Potser no fer res i desgastar l’equip de govern i criticar la feina feta, potser, hauria sigut bo com a estratègia política, però la nostra visió o posició (respectant sempre totes les posicions) és posar per davant les necessitats i prioritats de les nostres veïnes i veïns.

Creiem necessari i així ho hem fet, iniciar el pressupost partint d’uns ingressos reals, i a partir d’aquí , que la nostra proposta s’avingués al màxim amb el nostre programa i necessitats de tot el que les entitats, associacions i veïns ens han anat transmetent

En qualsevol negociació has de ser conscient que el tot o res majoritàriament no funciona, les decisions unilaterals alhora tampoc són bones per al conjunt de la població, però amb propostes clares , visió de futur

i arguments pots aconseguir molts dels objectius que et proposes Hem aconseguit més dotacions per serveis socials , entitats culturals i esportives, associacions de veïns, entitats que treballen per al benestar animal, per al jovent i per a la gent gran, això no és un “cafè per a tothom”, sinó que ha sigut el treball de redistribució de molts imports, veure aquells imports que en els últims anys no s’han desenvolupat i centrar els recursos, dins les possibilitats reals, en el dia a dia, en el propi poble L’ajuntament és la primera eina que tenim per veure i sentir el retorn dels nostres impostos, una administració que el primer que ha de fer és gestionar amb la màxima cura i responsabilitat els recursos de què disposa

La realitat actual és que hi ha poc marge per inversions amb recursos propis, cada cop es depèn més de subvencions, però seguirem treballant per ser el màxim d’autònoms, econòmicament parlant, com a poble.

Tanmateix, com a grup continuem creient que el gruix econòmic de despesa de sous i salaris és molt elevat, això no vol dir que reclamem o vulguem acomiadaments, però creiem que és necessari redistribuir i treballar per un altre tipus de gestió, un exemple: la gent no pot esperar 30 dies a una

cita o reunió o atenció amb serveis socials, i aquí ens hem de centrar a donar més eines i recursos als treballadors/es per donar un servei més ràpid i àgil cap a la ciutadania

De pressupostos n’hi han de molt bons, de bons, i dels que “això es el que tenim”, nosaltres aquests pressupostos 2023 els anomenem Pressupostos Reals i així els hem treballat

Vetllarem i treballarem pel compliment del mateix i alhora amb tota la responsabilitat que comporta treballar per la població , assumirem i treballarem per corregir els entrebancs o errors que ens trobem pel camí i alhora seguirem amb empenta per millorar tot allò que funcioni i agradi n

Joan Fuster, de Sueca a Sarrià, paSSant per LLofriu

L’Institut de Sarrià de Ter està situat al número 45 del carrer

Joan Fuster i Ortells. Lluny de c o n s i d e r a r- l o a n e c d ò t i c , a q u e s t f e t e n s h a m o g u t a dedicar una atenció especial a l ’ a s s a g i s t a d e S u e c a ( 1 9 2 21992), en ocasió del centenari del seu naixement. Així doncs, hem decidit que Joan Fuster protagonitzés el cinquè número de Ticeris, la revista digital de l’Institut de Sarrià de Ter (els cinc monogràfics es poden consultar al web del centre), i hi hem inclòs un article de C r i s t i n a Vi c e d o , t è c n i c a d e C u l t u r a d e l ’ A j u n t a m e n t d e Sarrià, sobre el nomenclàtor del municipi.

La proposta del monogràfic fusterià ve d’un any enrere Des d’aleshores, hi hem treballat amb molta il lusió i hem aprofundit en la lectura d’un autor prolífic i de primera línia, ple d’arestes, que a secundària no s’estudia mai prou La revista és el punt de partida d’una commemoració que encetem quan l’Any Fuster ja és història recent. El publicarem un dimecres 15 de febrer, i aquest mateix dia, en un acte obert al públic, estrenarem Joan Fuster a escena, confegit a partir de textos fusterians que Nuri Hernández, professora de música, ha relligat per unificar l'acció teatral. I el mes de març portarem a l’institut l’exposició itinerant Joan Fuster: una vida il lustrada I amb els alumnes de 2n i 4t d’ESO farem, al segon i al tercer trimestres, sortides vinculades a l’obra de Joan Fuster i, també, de Josep Pla, protagonista secundari d’aquest número de Ticeris

e s p a i e s c o l a r

Departament d’Humanitats de l’Institut de Sarrià de Ter

El primer bloc d’articles de la revista, “L’escriptor que es feia llegir”, conté vuit textos de temes molt diversos Salvador Vendrell, professor jubilat de secundària i escriptor, explica com va néixer la tertúlia entre joves estudiants de batxillerat de Sueca i Joan Fuster, al mític número 10 del carrer Sant Josep de la capital de la Ribera Baixa; Francesc Montero, director de la Fundació Josep Pla, es fixa en la relació d’amistat, traduïda en col laboració literària i admiració mútua, que van mantenir Joan Fuster i Josep Pla; Lola Badia, catedràtica de literatura medieval de la Universitat de Barcelona, analitza la producció fusteriana relativa als clàssics catalans (i valencians, sobretot) de l’edat mitjana; Vinyet Panyella, escriptora, investigadora cultural, subratlla la importància seminal de l’assaig de Fuster sobre literatura catalana contemporània; Toni Rico, professor de secundària i expert en l’assagisme polític de Joan Fuster, n’emmarca el pensament en tres categories lligades a les xarxes socials: tuitaire, influencer i hater; Audrey Bureau, professora de l’Institut de Sarrià de Ter els dos cursos anteriors, i actualment a la UdG, apropa la figura de Montaigne com a autor de capçalera de Joan Fuster; Pere Suau, professor de secundària i poeta, ens explica

com s’ha commemorat l’Any Joan Fuster a les Illes Balears; finalment, l’article de Cristina Vicedo, tècnica de Cultura de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, situa els orígens i l’esperit del nomenclàtor de Sarrià de Ter, on Joan Fuster i Ortells conviu amb altres escriptors catalans destacats

Joan Fuster a escena ocupa l’espai central de la revista Nuri Hernàndez signa aquesta petita peça d’orfebreria teatral, que representaran els alumnes de les optatives de Música, Teatre i Llatí i que mirarem que tingui una mica de recorregut damunt dels escenaris.

El tercer i últim bloc, que hem titulat “Tot cercant Fuster”, conté dos articles breus de docents de Sarrià de Ter i els treballs d’alumnat de dos instituts: el de Sarrià de Ter i l’Antoni Llidó de Xàbia (Marina Alta, Alacant) L’endemà del dia que vam decidir que dedicaríem el cinquè número de Ticeris a Joan Fuster, vam voler fer arribar una proposta de col laboració a un institut del País Valencià A través de Toni Rico, un dels col laboradors d’aquesta revista, natural de Novelda, el gener del 2022 vam contactar amb Voro Gómez, professor de l’Institut Antoni Llidó de Xàbia Poc abans de jubilar-se, i fins i tot un cop jubilat, Voro Gómez ha fet possible que hi hagués, a Xàbia, un equip de professors dispo-

sats a treballar l’obra de Joan Fuster a les aules per publicar-ne els resultats en una revista de la qual no havien sentit a parlar mai

La intenció primera era consensuar activitats per fer a banda i banda, amb grups d’alumnes del mateix curs, o bé d’edats similars, que haurien d’interaccionar d’alguna manera Les dificultats per encarrilar aquesta proposta ens van portar a dissenyar finalment tres blocs d’activitats que treballaríem per separat, però amb alumnes dels mateixos cursos, o gairebé

Així ho explica Francesc Reus Bas, cap del departament de valencià de l’IES Antoni Llidó:

“Quan, a final de curs anterior, el nostre company Voro Gómez ens va comentar el possible intercanvi amb l’INS Sarrià de Ter, ens va semblar molt interessant, però no va ser fins a començament d’aquest curs que ens vàrem adonar de la magnitud de la col laboració En eixe confús moment de començament de curs, amb noves programacions, nova llei educativa allò que ens va empènyer va ser la voluntat de retre homenatge a Joan Fuster i que els alumnes pogueren conèixer una figura cabdal en la història cultural i social del País Valencià

Per tal de fer-ho extensible a la major part d’alumnes, ens vam plan-

tejar una coordinació interdepartamental per treballar més el coneixement des de diferents perspectives És per això que, a banda del departament de valencià (Magda Mengual, Teresa Signes, Francesc Reus; explicació, contextualització històrica, tria), s’hi va implicar el Departament de Filosofia (Helena Ferrando) a l’hora de comentar els aforismes de Fuster; el Departament de Dibuix (Elisa Torres i Paula Soriano) fent il lustracions dels mateixos aforismes comentats i el Departament de música (Quico Moragues) a l’hora d’interpretar la música que acompanya el recitat dels poemes ”

El fruit de la feina feta als dos instituts són tres blocs d’activitats complementàries En el primer, que hem titulat “Nega’m la cançó lleugera”: la poesia de Joan Fuster, recitada, publiquem tres poemes de Joan Fuster, escollits per Salvador Ortells, director de l’Espai Joan Fuster de Sueca i curador del llibre Fuster recitable, i els acompanyem amb els àudios de quatre alumnes de 1r d’ESO de Sarrià: Mireia Ayguadé, Yaiza Pujadas, Roc Coronel i Jan Serrano En aquest mateix bloc publiquem quatre àudios d’alumnes de Xàbia, de 2n d’ESO, amb acompanyament musical simultani

El segon bloc, que hem titulat “Aquell dia d’abril que em vas obrir la porta”: Joan Fuster i Josep Pla, escriptors que s’escriuen, pren com a excusa un fragment llarg de l’homenot dedicat a Fuster, on Josep Pla evoca el dia que el va anar a conèixer a Sueca A partir d’aquest text i de dues fotos, una de 1960 i l’altra de 1973, els alumnes de Sarrià, de 2n d’ESO (Arnau Caldas, Víctor Márquez, Ia Bernal) i 3r d’ESO (Mar Nevado, Pau Geronès), han inventat cartes que Josep Pla hauria enviat, a la dècada dels setanta, a Joan Fuster per rememorar el dia que es van veure per primer cop, el tracte que els ha dispensat el pas del temps i

l’estreta relació intel lectual i d’amistat que han mantingut Per la seva banda, els alumnes de Xàbia, de 4t d’ESO, han escrit les cartes que hauria fet arribar l’escriptor valencià al palafrugellenc en aquelles mateixes dates

Finalment, el tercer bloc, que hem titulat “Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria”: els aforismes i l’assaig breu de Joan Fuster, conté, d’una banda, un treball ambiciós de creació literària a partir del Diccionari per a ociosos i dels aforismes de Joan Fuster, amb el suggerent títol Diccionari per a estudiosos (alumnes de 4t d’ESO de Sarrià i els dos professors de Llengua catalana i literatura: Albert Bayot i Txell Lafuente), i, de l’altra, un treball de cerca, comentari i adaptació d’aforismes amb il lustracions realitzades pels nois i noies alacantins (alumnes de 4t ESO i 1r de Batxillerat de Xàbia)

Les il lustracions que fan de separadors dels articles són obra dels alumnes de Joel Bech, que ha tornat a embolcallar els materials amb un disseny extraordinari Els alumnes d’Andreu Elies han il·lustrat, per la seva banda, les entrades del Diccionari per a estudiosos

Acabem amb aquestes paraules

de Francesc Reus Bas: “[Col laborar en aquesta revista] Ha estat una experiència molt enriquidora pels nostres alumnes i hem de dir que en realitat allò que ens ha motivat ha estat el mateix esperit de Fuster i la seva casa, que sempre estava oberta a tot aquell que tingués ganes de reflexionar al voltant de la política, la literatura, la filosofia i tot allò que tingués a veure amb el País Valencià i la nostra llengua comuna.”

Us convidem a llegir la nostra revista i a llegir, sobretot, l’obra de Joan Fuster i Ortells, lúcida, provocadora, necessària n

eL joc i LeS caixeS en eL pati

En el pati de l’escola bressol Confetti tenim moltes caixes de plàstic de diferents mides i colors. És un material inespecífic que fomenta la imaginació i la creativitat als infants, creant reptes motrius. Els ofereixen moltes possibilitats perquè és un material obert al que li poden assignar infinitat de significants i usos diferents.

QUÈ FAN ELS INFANTS AMB LES CAIXES?

-Fan torres i les apilen Van col locant una caixa al damunt d’una altra, buscant totes les caixes que van trobant pel pati, per després tirar-les a terra. En aquests moments hi ha un munt d’emocions: alegria, frustració

(si un infant agafa una caixa o s’avança i tira la torre a terra, si la torre cau )

-Creen estructures per saltar Les posen una darrera l’altre com si fos un tren i caminen per sobre Es un joc en equip i de col laboració, estimula el joc social, la psico-

motricitat gruixuda, l’equilibri, el respecte pels companys i pel seu ritme i l’espera

-Es fiquen a dins com si fos un cotxe o un tren proporcionant-los un espai de seguretat i de joc

-Construeixen habitacions, casetes i refugis (per representar per exemple el conte dels tres porquets i refugiar-se del llop) És un joc de gestió i negociació entre els infants que hi participen

-Poden transportar objectes petits com culleres i pots o altres més pesants i voluminoses com troncs, fustes, camions i altres caixes Les arrosseguen pel pati, fan camins entre la sorra o fan soroll a l’arrossegar Simplement el fet de transportar la caixa buida ja els ofereix una sensació de ser capaços

L’infant decideix què vol fer i com ho farà, gaudeix transportant una caixa d’un lloc a l’altre, creant i destruint, pujant, saltant i baixant, seient, ficant-se a dins i descansant.

Les caixes al pati també els ofereixen la possibilitat de desenvolupar les seves capacitats: el coneixement del cos i el moviment, l’autoestima, l’autonomia, l’ex-

Nuri Senen, Mònica Garcia, Laura Aguilar

pressió, l’observació, l’exploració, l’interès, la iniciativa, el respecte, l’autonomia personal i la relació social.

Mitjançant la seva manipulació estan desenvolupant habilitats globals que abasten tots els aspectes de la persona, socials, afectius, motrius, comunicatius, cognitius i que són el camí per aconseguir que els infants assoleixin les competències bàsiques.

Les caixes afavoreixen el joc en equip i l’organització entre els companys Es creen diferents rols entre els infants i un intercanvi de mirades on creix el llenguatge de manera espontània És una font de diversió on es construeix una infinitat de possibilitats per imaginar, crear, compartint nous aprenentatges, experiències i sensacions noves

El paper de l’adult és fonamental; els proporciona seguretat i els facilita poder crear un joc lliure i espontani creant nous aprenentatges i estimulant la imaginació, deixa que l’infant faci de manera lliure, descobreixi les seves pròpies possibilitats i on es permet equivocar-se i tornar a construir n

nadaLeS d’ara i SeMpre aL paVeLLÓ de Sarrià de ter

Després de dos anys sense poder fer el Festival de Nadal d e m a n e r a p re s e n c i a l , e l passat dimecres 21 de desembre els nervis van tor nar a l’escola Montserrat. Aquest any i sota el lema “Cançons de Nadal d’ara i sempre”, el pavelló Municipal de Sarrià de Ter es va tor nar a omplir de música i alegria, doncs no hi ha res millor que veure’ns les cares i poder acabar el trimestre de la millor manera possible.

Enguany el format del festival va canviar una mica, cosa que va portar molta feina conjunta de l’Ajuntament, l’Ampa i la comissió de Festes de l’Escola, així doncs, hi va haver dos torns: un primer torn amb les actuacions immillorables de l’alumnat d’infantil, cicle inicial i de sisè, i un segon torn on vam poder gaudir dels excel lents balls dels grups de cicle mitjà i superior

La funció va començar amb la presentació per part del senyor Narcís Fajula, alcalde de Sarrià, la senyora Montserrat Xandrich, directora de l’escola, i la senyora Klani Espinal, membre de l’Ampa Seguida-

ment el claustre de l’escola va iniciar el festival amb una breu, però brillant actuació que va donar pas als balls de totes les nenes i els nens de l’escola

Un cop van acabar les actuacions del primer torn, el pavelló es va desallotjar de manera ordenada i ràpida i així, el segon torn va començar de la mateixa manera i molt puntualment

Volem pensar que tota la feina, dedicació i sobretot il lusió que hi ha darrere el festival, es va veure reflectida a dalt de l’escenari i esperem que cap altra situació impedeixi la celebració d’un acte que ens omple de tanta felicitat n

La Comissió de Festes de l’Escola Montserrat

P3B

2nA

2nB

e s p o r t s

U E S AINA SOLER ARASA

LA PRIMERA ESPORTISTA FEMENINA DE LA UES

QUE PARTICIPA EN EL C AMPIONAT ESTATAL DE SELECCIONS AUTONÒMIQUES D’HANDBOL

Lídia Bonilla i Ventura. Àrea social UES

Aina Soler Arasa és jugadora d’handbol infantil de la Unió Esportiva Sarrià. Quan tenia deu anys i després de fer uns tastets en gimnàstica rítmica i hípica, el 2019, va decidir provar l’handbol i sembla que li va anar bé, perquè només quatre anys després, ha aconseguit ser la primera jugadora de la UES que assisteix al CESA.

Aquest campionat estatal selecciona els millors jugadors masculins i jugadores femenines de les categories infantil, cadet i juvenil del territori i els convoca a un campionat de seleccions territorials durant gairebé una setmana. Aquest any, les dates triades han sigut del 3 al 8 de gener i el punt de trobada, la Costa Blanca A més, a part d’aquest campionat, també s’hi ha disputat el Torneig Internacional d’Espanya

Per arribar fins aquí, l’Aina, que juga de primera línia, ha hagut de passar per un procés de selecció que ha durat mesos Primerament, va passar el filtre de la Selecció Gironina, després el de la Selecció Catalana i, finalment, després d’intensos entrenaments, va ser escollida per formar part de l’equip que aniria al CESA23 a Alacant

Els primers enfrontaments del Campionat d’Espanya van ser contra el Castilla la Mancha, Castilla León i Canàries Tot i que es va perdre, els resultats van ser molt ajustats en els tres casos Això va fer que la Selecció Catalana hagués de disputar tres partits més, ara, a la Copa d’Espanya. A quarts de finals, la Selecció Catalana va superar l’Aragó però a les semifinals van sortir derrotades contra el Múrcia i per acabar, les

catalanes van superar la Selecció Madrilenya aconseguint el tercer lloc final

Segons declaracions de l’Aina “el que més em va agradar va ser poder fer noves amistats Vam fer un grup molt maco També em va anar molt bé veure altres maneres de jugar a handbol L’experiència va ser súper, hi havia molt bon ambient, 100% handbol El que menys em va agradar va ser perdre partits que hauríem pogut guanyar”

L’Aina viu envoltada d’handbol a casa i al poble La seva germana, la Laia, també juga en categoria sènior; el seu pare, l’Albert, va ser molts anys jugador de la UES i continua vinculat al club fent d’entrenador La mare, la Desi, també hi està molt implicada i no es perd mai cap partit de les seves filles

A més, el club viu un moment esplèndid d’esport femení En els últims anys la presència de jugadores ha augmentat més que notablement i s’enorgulleix de tenir una base fantàstica i amb moltes ganes d’assolir noves fites

L’Aina no sap què passarà d’aquí a cinc anys, l’únic que té clar és que seguirà treballant al màxim per millorar i continuar creixent com a jugadora d’handbol. n

U E S

UN NADAL MÉS, TRIOMFA LA QUINA DE LA UES

Lídia Bonilla

La Unió Esportiva Sarrià, és un dels pocs clubs d’handbol privats de Catalunya. Això vol dir, que és 100% del soci i, en conseqüència, les despeses són 100% seves, també. Per sort, el club disposa d’ajudes i subvencions públiques i privades que fan que suportar el manteniment del club sigui una mica menys feixuc. Una de les maneres d’aconseguir ingressos és organitzar la quina de Nadal i, per sort, aquest any ha tornat a ser un èxit.

Els membres de la junta de la UES han dedicat bona part de les festes a preparar la quina amb l’objectiu que el club sigui viable econòmicament I el poble, una altra vegada, ha estat a l’alçada

CONCERT DE CAP D’ANY AMB L'ORQUESTRA MARIBEL

A més, aquest any, l’Orquestra Maribel ha confiat en nosaltres per portar la barra del concert de Cap d’any L’Ajuntament de Sarrià de Ter ha cedit l’espai municipal del pavelló i la gent del poble l’ha omplert

La junta vol agrair a tots els col laboradors del club la seva contribució amb regals i premis per aquests dies de quina Són nombroses les entitats que han col·laborat amb el club: L’Ajuntament de Sarrià de Ter, establiments del poble i de zones properes, restaurants, empreses i particulars també han donat un cop de mà Amb tot això, només falta dir que ens retrobem a la quina l’any que ve n

Àrea Social de la Unió Esportiva Sarrià

F C S A R R I À

AFRONTEM EL 2023 PLENS D’IL·LUSIÓ

SomSarria1978

El cap d´any coincideix, aproximadament, amb la meitat de la temporada futbolística i, per tant, podem fer-ne una valoració.

Hem de destacar l’estrena del nou equipament de respecte, en homenatge als colors del poble.

El Primer Equip va començar amb dubtes la temporada, però en aquests moments porta 8 partits invicte, i s´ha instal·lat a la part alta de la classificació Amb una plantilla dissenyada per jugar a Quarta Catalana, podem dir que el rendiment de l´equip que dirigeix Jonathan Aragon està essent extraordinari

El Juvenil A acaba la primera volta segon classificat, i somniant amb l ascens a Juvenil Preferent, i el Juvenil B està destacant a 2ª divisió

Els 2 infantils es troben a 2ª posició, en una lluita aferrissada per l ascens i el títol dels seus grups Hi posen moltíssima passió i un joc vibrant.

F C S A R R I À

Prebenjamins i escoleta són els més petits, i ens enamoren als seus partits, plens d´esportivitat i joia.

I finalment, l’equip femení del club, l infantil de Futbol-7 És la primera temporada d´un equip femení del FC Sarrià, i la seva progressió és espectacular Esperem tenir 2 equips femenins més per la propera temporada

Esperem que la temporada continuï essent un èxit Estem esperant a tots els nois i noies de Sarrià que els agradi el futbol i vulguin portar els colors del nostre club, al Camp Municipal Antonio Moratalla, per formar part dels nostre gran projecte Seguim aprenent i seguim millorant

Alevins de futbol-7, tenim l´aleví de Primera Divisió, que competeix de tu a tu amb clubs com el Girona Fc o el Sant Gregori Els Alevins de Segona ens ofereixen partits plens de gols i emoció

Els benjamins posen tota la passió i il lusió pel nostre esport i el nostre club

T H E S A R R I À N E W S

LA

INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT, EN EL SUPLEMENT MÉS IM PRESCINDIBLE

Vandalització artística

Dies enrere dos activistes van voler cridar l’atenció sobre l’escalfament global a Sarrià de Ter. Van decidir actuar sobre la façana de la Casa-Museu d’un popular artista local. Dit i fet, van llençar diverses llaunes de salsa de tomata en conserva sobre la porta d’entrada i es van enganxar de mans a la paret amb un potent adhesiu. Un portaveu del grup executor de la performance va llegir un comunicat reivindicatiu, tal com s’ha fet en altres intervencions d’aquest estil en diferents museus del món

El fet diferencial sarrianenc, la particularitat del cas, ha estat que el propi artista local ha aplaudit la col laboració espontània dels activistes i ha decidit deixar-los enganxats a la fatxada.

“La creació artística és un concepte obert Agraeixo aquesta participació perquè, total, no vindrà pas d’una mica més de color i de dues peces extra, fixades a la façana És de les primeres vegades que tinc ocasió d’incorporar-hi elements orgànics vius!”, ha volgut explicar el propi artista, entusiasmat, a aquest rotatiu n

Marcel Delcamp

TSN, carrer Firal/Lloses

Llums de Nadal

A primers de desembre, abans del mega-pont de la Puríssima, va tenir lloc l’encesa oficial de l’enllumenat nadalenc. Si bé els ornaments lluminosos als carrers ja eren visibles des de dies abans, el plat fort va ser l’encesa de l’arbre de la plaça Emília Xargay Després de la posta de sol es va procedir a realitzar un compte enrere i ¡clic! es feu la llum. De cares a l’any vinent ja s’ha anunciat la visita per a l’ocasió de l’alcalde de Vigo, don Abel Caballero, popular per il luminar la seva ciutat amb 11 milions de bombetes LED. Diu que no s’ho vol perdre Vejam si la cosa s’anima.n Estrella Espurnes TSN, plaça del Toro

Prèmit!

Aquest suplement acaba de ser distingit i premiat amb el valuós guardó internacional Fake News Excellence (FNE), que reconeix la capacitat de tergiversar declaracions, publicar notícies absurdes i difondre novetats absolutament falses Diu que aviat ens convocaran per anar a recollir una placa de record a Las Vegas Des de la redacció, sorpresos i astorats, no sabem quina cara ferhi Més ben dit, no sabríem pas què dir-hi, pobres de nosaltres, que lluitem per una veracitat informativa a prova de dubtes i de sospites. No ens en sabem avenir.n Sam MacDonalds TSN, desert de Nevada

Suplement d’economia. Avui: la inflació

Davant les preocupants notícies econòmiques que només fan que recordar-nos que la inflació i els seus efectes són les principals amenaces pel creixement econòmic, hem fet una enquesta a peu de carrer. Hem volgut conèixer el parer dels ciutadans sobre l’IPC, la inflació subjacent, la inflació de la demanda… però només hem pogut constatar que el principal símptoma que es reconeix no és la inflació sinó la inflor La inflor de les gònades n Franc Marc TSN, becari

LA FRASE DEL DIA: Els homes genials comencen grans obres, els homes treballadors les acaben Leonardo da Vinci