Parlem de Sarrià 116

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 - 17841 SARRIÀ DE TER Tel. i Fax 972 17 15 57

5% dte.*

LLUM · AIGUA · AIRE CONDICIONAT · CALEFACCIÓ

en reparacions, instal·lacions elèctriques canvis de caldera, aire condicionat i muntatges d’energies renovables... * Presentant aquesta publicitat

Tel. 682 420 503 - jmdepalol@gmail.com - www.jmdepalol.com

sumari

TAJUNTAMENT. Resultat eleccions municiplas Cuidar-nos per cuidar FESTA MAJOR 2023 ENTITTATS. Cantaires de Sarrià. Endavant amb la música Esplai PL. Estiu 2023 CULTURA. Biblioteca Emília Xargay. Nova temporada d’activitats culturals Mosaic literari Sala Dolors Xabé. Exposició “Vítric” Col·lectiva - Olga Sala Música. “What a wonderful world” Art. Cessió del fons Damià Escuder “Love, el jardí de l’amor Maria Capellas parla de Damià Escuder ESPAI 2.0. Elon Musk mata l’ocell de twiter QUADERN D'APUNTS DOSSIER D’HISTÒRIA. L’exili obrer. La Casilda Sagarruy i la seva família Sobre els optimistes mal informats DOSSIER MODISTES I TALLERS DE COSTURA. Emília i i Brugués IN MEMORIAN. Acomiademl’Emili L'ENTREVISTA. Mauri Rodríguez Domínguez L’ULL DEL PONT. Sarrià de Ter, 40 anys d’independència OPINIÓ. JxS PSC ERC ESPAI ESCOLAR. Institut Sarrià. Institut Sarrià creix i arrela Escola Montserrat. Renovació del galliner i de l’hort Confetti. Tendal del pati de cautxú ESPORTS. FC Sarrià UES THE SARRIÀ NEWS

E D I T O R I A L EL NOU GALLINER DE L’ESCOLA MONTSERRAT 4 5 7 12 14 16 17 18 20 22 23 26 30 31 32 43 46 50 53 58 59 60 61 63 64 66 68 70 71

parlemDESARRIÀ

Consell de Redacció: Josep Brugada, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador, Isabel Vidal i Jordi Duch.

Correcció lingüista: Toni Ruscalleda Agraïments: Ajuntament de Sarrià de Ter Hi col·laboren: Mònica Aymerich, Ricard Humet, Jordi Dalmau, AV La Rasa, AV Sarrià de Dalt-els Socs, Ernest Penalba, Mauri Rodríguez, Esplai Pl, Joaquim Vilar, Anna Sala, Presen Serrano, Raimonda Coll, Antoni Roura, Josep Turbau i Conxi Martin, Maties Marti, Narcís Farroni, Quim Rodríguez, Josep M Viladomat, Albert Bayot, Mar Palma, Mònica Singla, FC Sarrià, Lidia Bonilla.

Portada: Les gallines Flor d'ametller, al galliner de l'escola. Foto: Escola Montserrat Disseny i maquetació: Mercè Soler Impressió: Impremta Pagès Subscripció anual: 10 euros Tiratge: 1.400 exemplars. e-mail: parlemdesarria@gmail.com Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732 La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

El consell de redacció de Parlem de Sarrià no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

LA RevISTA jA éS A InTeRneT: www.parlemdesarria.org Facebook: ParlemdeSarrià. GERDS DE TER Per llegir les revistes sense descarregar: www.issuu.com/parlemdesarriadeter

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

Per publicitat i cartes a la redacció podeu contactar amb: josep.brugada@gmail.com

A vegades, una portada ens pot sorprendre. Gallines? Però si a Sarrià de Ter costa de trobar algun galliner... D’acord, en trobareu a les cases de pagès, en alguna casa aïllada i en algun hort reconvertit del Passeig del Riu, però ja són ben escasses. Abans de l’abans, cada casa tenia un galliner, fins i tot, les cases del grup d’habitatges Paulí Torras. Quan es varen construir preveien un petit tros tancat per l’aviram. Tot va canviar quan es varen començar a construir blocs d’habitatges i cases on el més preuat era i és tenir lloc per al garatge del cotxe.

La iniciativa de l’Escola Montserrat de tenir un petit hort i un galliner per apropar les aus, els pollets i els productes de la terra a la mainada és una excel·lent idea, en la línia d’educar d’una manera total; no només en continguts, sinó educar per a la ciutadania, per a la vida en comú i per al coneixement de la natura. La implicació dels pares i mares que han liderat el projecte, de l’AFA i de tota la comunitat educativa, ha donat com a resultat un gran galliner i un hort arreglat, on les nenes i els nens, entre alguna classe o durant la classe de ciències de la natura, podran tenir cura de les gallines i de les hortalisses.

I amb això podem enllaçar amb l’article de la regidora d’educació del nostre ajuntament, Mònica Aymerich, que esmenta el projecte Bildung: “Conèixer les teves arrels i poder imaginar el futur”. Si els nostres avis tenien pollets i gallines al pati de casa, els nens i nenes de Sarrià de Ter també podran recollir els ous i donar-los menjar al pati de l’escola, bo i revivint els costums dels seus antecessors.

DAMIÀ ESCUDER TORNA A SARRIÀ DE TER L’entesa entre la vídua Maria Capellas i l’Ajuntament de Sarrià de Ter per a la cessió d’un conjunt d’obres de l’artista Damià Escuder, nascut a Sarrià de Ter, ha estat el leitmotiv de l’exposició “Love, el jardí de l’amor”, que es va inaugurar a la sala El Coro els dies de la Festa Major. En els continguts culturals d’aquesta revista hi trobareu un ampli dossier dedicat a l’artista i una acurada entrevista a la seva vídua, que serva molts records de l’artista.

L’EXILI OBRER La Casilda Sagarruy va ser una d’aquelles dones que, durant la guerra civil espanyola, es va implicar en la revolució des de l’inici.

Treballadora de la fàbrica Grober de Girona, filla de jornalers, casada amb un picapedrer, l’esclat de la revolució els va aportar esperança. No tenien res, només el fruit del seu treball amb el qual amb prou feines sobrevivien. Tot i haver nascut a Sarrià de Ter, es va implicar políticament a Girona. Va ser nomenada regidora de l’Ajuntament de Girona el 26 de novembre de 1937, en representació de la C.N.T. Abans que Girona fos ocupada pels nacionals, prenen el camí de l’exili, juntament amb d’altres regidors, amb el seu home Emili Ros i el seu nebot Josep Bosch Sagarruy. La Casilda i el seu marit acaben refent la seva vida a la ciutat de Castres, al departament francès del Tarn i, el seu nebot, a la ciutat de Cherbourg en Contentin, departament de La Manche, també a França.

La seva és una historia de gent senzilla, que es veuen empesos a l’exili, sense poder haver acomplert el seu somni.

pds_3

ajuntament

E

ELECCIONS MUNICIPALS 28M 23 l 28 de maig d’enguany, va haver eleccions municipals.

En els dies previs hi va haver diferents reunions veïnals, de tots els partits amb entitats i per barris, i un debat a la sala del Coro, organitzat per Ràdio Sarrià.

En els quadres adjunts, s’observa la participació, que ha estat més baixa que en d’altres eleccions i el número de regidors que ha aconseguit cada partit polític, seguint la llei d’Hondt.

El resultat ha capgirat l’escena política de Sarrià de Ter, essent guanyador, per nombre de vots, el grup PAS (Poble Actiu per Sarrià) amb sis regidors, el qual, mercès l’acord assolit amb el grup municipal PSC, amb dos regidors, forma govern amb majoria. A la foto, el nou equip de govern, davant la porta de l’ajuntament de Sarrià de Ter.n

Grups municipals a l’equip de Govern PAS: Isaac Ramió Lafuente, Edgar Castellanos Blasi, Mònica Aymerich Martínez, Marta Bussó Puig, David Fernández Garcia, Cristina Angelats Noguer.

PSC: Joaquim Rodríguez Vidal, Estela López González

RESULTATS PARTICIPACIÓ: 2.228 (55,97%) PAS

ERC

PSC JUNTS

blancs nuls

206 193 399

126 145 271

82 78 160

49 55 104

12 12 24

9 16 25

149 147 296

88 82 170

38 50 88

30 30 60

5 7 12

8 12 20

LA COPE Mesa A Mesa B TOTAL

GRUPS MUNICIPALS A L’OPOSICIÓ ERC: Montserrat Soria Ribera, Josep Viladomat Fusellas, Vanesa Martínez Moreno, Jordi Duch Despuig JUNTS X SARRIA: Narcís Farroni Ruiz

EL CORO Mesa A Mesa B TOTAL

LA RASA Mesa A Mesa B TOTAL

124 113 237

72 65 137

61 59 120

48 33 81

REGIDORS

6

4

2

1

6 9 15

6 11 17

PARTICIPACIÓ Cens

Vots

%

844 882 1.726

485 489 974

56,43%

553 559 1.112

318 328 646

58,09%

581 561 1.142

318 290 608

53,23%

LA COPE Mesa A Mesa B TOTAL

EL CORO Mesa A Mesa B TOTAL

LA RASA

4_pds

Mesa A Mesa B TOTAL

AJUNTAMENT

CUIDAR-NOS PER CUIDAR LA IMPORTÀNCIA DE LA FORMACIÓ AL LLARG DE LA VIDA I LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA Mònica Aymerich Regidora de cultura, educació no formal, comunicació i bon govern

si em cuido jo –em cultivo la ment i el cor-, puc cuidar les persones més properes –la meva comunitat, el meu barri, el meu poble- i, per tant, contribueixo a tenir cura de construir un món millor.

M’

agradaria dedicar el primer article de la revista Parlem de Sarrià des que Poble Actiu Sarrià de Ter som al govern a la participació ciutadana i l’educació al llarg de la vida, punts en els quals sempre ha pivotat el projecte de poble del PAS. En l’àmbit personal, són dos objectius pels quals he treballat des de ben jove. Iniciant la meva activitat voluntària a l’esplai d’aquest municipi i fins avui a la política municipal, passant per tot tipus d’entitats artístiques, culturals i educatives en l’àmbit local, nacional i internacional, participant en projectes europeus de cultura i educació no formal.

En tot aquest periple, m’agradaria exposar un terme que darrerament està molt estès i que, per a mi, explica clarament perquè la participació i l’aprenentatge al llarg de la vida tenen una importància cabdal en el desenvolupament d’una comunitat. En el nostre cas, Sarrià de Ter. Es tracta del concepte Bildung.

Segons l’enciclopèdia digital col·laborativa Viquipèdia, “el terme Bildung (en alemany: «formació») es refereix a la tradició alemanya de conrear-se a si mateix, on la filosofia i l'educació estan vinculades de manera tal que es relaciona a un procés de maduresa personal i cultural. Aquesta maduresa es descriu com una harmonització de la ment i el cor de l'individu, i en la unificació de la individualitat i la identitat dins de la societat en general.”

Dit en altres paraules, i tal com indica el gràfic: si em cuido jo –i, per tant, em cultivo la ment i el cor-, puc cuidar les persones més properes –la meva comunitat, el meu barri, el meu poble- i, per tant, contribueixo a tenir cura de construir un món millor.

Aquesta filosofia, tot i que el mot prové de l’alemany, està molt treballada als països nòrdics –Suècia, Dinamarca, Noruega-, i a poc a poc es va estenent a la resta de països europeus. S’organitzen seminaris, xerrades, conferències i altres trobades de professionals per tal de consensuar com aquest concepte pot integrar-se a les nostres vides i a les nostres societats de la mateixa manera que ho van fer a Dinamarca al segle XIX. És evident que en les societats nòrdiques hi ha un alt grau de civisme que té a veure amb el nivell de vida basat en una economia rica d’aquests països, en la poca

immigració i en altres polítiques que ara mateix són lluny de les nostres.

Però també té a veure, i molt, amb l’educació i amb la cultura, que tenen cura d’aquest creixement integral de les persones.

«Bildung és un fenomen complex, el concepte del qual té arrels profundes en el pensament europeu de l’educació. A l'època clàssica, els grecs l'anomenaven Paideia. Des de 1774 fins al voltant 1810, pensadors com Herder, Schiller i von Humboldt van explorar la Bildung com un fenomen secular, relacionant al desenvolupament emocional, moral i intel·lectual, i al paper de l’individu com a ciutadà. Aquesta comprensió laica i alemanya de Bildung va inspirar la invenció danesa de folk-Bildung (vindria a traduir-se com el Bildung popular) pels volts de 1840 i 1850. És a dir, Bildung no només per a la burgesia sinó també per a la joventut rural de Dinamarca. Folk Bildung va donar poder a una classe inferior i va permetre a Dinamarca passar per una transformació pacífi-

pds_5

AJUNTAMENT [Cuidar-nos per cuidar

ca des d’una monarquia absoluta pobre i agrícola a una democràcia pròspera i industrialitzada. Avui, la nostra societat es troba en una transformació d'estats-nació industrialitzats a un món digitalitzat on tothom ha de prosperar. Perquè això succeeixi pacíficament, hem d'apoderar tothom i necessitem aquesta idea del folk-Bildung per al segle XXI».1 Així doncs, des del meu parer i el meu aprenentatge, crec que el concepte Bildung explica què pot aportar la cultura i l’educació no formal (entitats, esports, educació en el lleure, voluntariat...) en una societat.

I és per això que he pres aquest compromís a Sarrià de Ter, amb l’esperança d’aportar una mica d’aquesta

filosofia per seguir construint el poble del futur.

La xarxa europea Bildung, formada per 13 països europeus, entre els quals hi ha l’entitat gironina ACEFIR (Associació Catalana per l’Educació, la Formació i la Recerca), defineix el concepte com la combinació de l'educació i el coneixement necessaris per prosperar a la nostra societat, i la maduresa moral i emocional tant per ser jugador d'un equip com per tenir l’autonomia personal necessària per a desenvolupar la convivència cívica dins una comunitat. Bildung també és conèixer les teves arrels i poder imaginar el futur.

Així, doncs, el compliment s'aconsegueix a través de l'activitat pràctica que promou el desenvolupament

1eaea.org. Xarxa europea Bildung formada per 13 països europeus.

6_pds

dels talents i les habilitats individuals, que al seu torn condueixen al desenvolupament de la pròpia societat, no limitant-se a acceptar l'statu quo sociopolític, sinó incloent la possibilitat de participar en les decisions de la societat en la qual es viu.

Per això, des d’aquesta regidoria i des del nou govern hem començat de valent potenciant els projectes de les entitats i conceptes com l’educació 360 o la col·laboració amb els pobles veïns. En definitiva, iniciatives que fomentin la participació ciutadana i tinguin cura de l’aprenentatge al llarg de la vida, com a elements indispensables per a la salut individual i col·lectiva, la tolerància i la convivència de les persones en la nostra comunitat. n

star e f un pregó majo popular 3

TEMA DE PORTADA [felicitats ràdio sarrià

“S

Josep M. Sansalvador

202

arrià és tothom qui estima Sarrià”, afirmava l’alcalde Isaac Ramió des del balcó municipal en el moment de presentar els pregoners de la Festa Major 2023. Era la seva estrena en aquesta funció i anava un pas més enllà d’aquella conegudíssima dita del “tothom que hi viu i treballa…” i la seva definció tenia plena justificació. Els pregoners d’aquesta anyada eren les quatre Associacions de Veïns vigents i operatives de Sarrià de Ter –representades per les persones que n’ocupen la presidènciaque no és necessari acreditar que s’estimen el poble amb tota l’ànima i que estan al davant d’entitats que són motor i vida popular, també en paraules del batlle Ramió.

Quatre associacions que representen cinc barris: des del Pla de Vinyers es reivindicà la força veïnal i es rememorà la figura del recordat Àngel Ponsatí; el representant de Sarrià de Dalt i del Pla dels Socs va explicar la seva difusió fervent de Sarrià arreu dels cinc continents i la voluntat d’entomar relleus i de no deixar apagar la flama col·lectiva; des del Pla de la Rasa es féu esment de l’esperit de participació i d’associacionisme en múltiples iniciatives cíviques i culturals.

Per fi, des del Pla de l’Horta, es llançà un crit entusiasta: “Com Sarrià no hi ha cap poble!”

A punta de fosc, es consumia el mes d’agost i començava la festa. El grup Port Bo va interpretar havaneres, es va compartir el cremat tradicional i un grup de voluntaris músics i geganters van aconseguir fer reviure el ball de la Maria, en Cinto, en Quimet i algun capgròs. Tant de bo que l’esperit veïnal, comunal i participatiu que els representants de les associacions, pregoners d’enguany, ens han transmès representi una revifalla sòlida i esperançadora en el teixit cívic sarrianenc.

Brindem per això! n

Ricard Humet i Jiménez Àrea de Festes

Balconada de gala. Foto MMSB

quan arriba el setembre és moment de rematar l’estiu celebrant la nostra Festa major! una setmana abans, com ja comença a ser tradició, les previsions de pluja ens auguraven un cap de setmana desastrós per a fer activitats a l’aire lliure però, encara que no hauria de ser motiu d’alegria per les conseqüències que comencem a patir pel canvi climàtic, la climatologia va fer un tomb inesperat i vam poder celebrar tots els actes amb normalitat!

E

l dijous 31 d’agost es donà el tret de sortida amb el pregó, enguany a càrrec de les entitats veïnals del nostre municipi amb la participació dels Gegants de Sarrià amenitzant l’acte. Tot seguit vam poder gaudir d’un bon cremat i cantada d’havaneres amb el trio Port Bo. L’endemà 1 de setembre, la primera cita de la festa fou el Micro obert de Festa Major a la plaça Josep Pallach amb la cantautora Marina Prat com a convidada especial. Dues hores més tard arrencava la ja tradicional la caminada nocturna organitzada per l’AAVV del Pla de L’Horta amb bany a la piscina municipal al finalitzar el trajecte, amb una gran participació. Més tard, els balls en línia de Fina Puig a la pista de la Cooperativa de nou van ser tot un èxit!. En arribar

pds_7

festamajor2023

Els gegants obren el pregó. Fotos MMSB

la nit va ser el moment de gaudir del recinte de concerts i barraques de la Plaça dels Gegants. Els encarregats d’amenitzar la nit van ser Oxigen, Orquestra Diversiones, els Sarrianencs Milenrama acomiadant-se dels escenaris i Animal dj’s. El recinte va vibrar amb unes 4000 persones que van poder gaudir d’aquestes actuacions i del magnífic servei de sopar i barra que aquest tant la UES, com el Club de Bàsquet Sarrià van oferir a tots els assistents.

El dissabte 2 de setembre va ser el moment de gaudi dels més menuts, els quals van gaudir d’un matinal d’activitats infantils i familiars amb inflables, festa de l’escuma amb la col·laboració de les AAVV de Pla de l’Horta i Pla dels Vinyers i amb la presència dels Gegants de Sarrià.

A la mateixa hora, a la bassa del Golf Girona es celebrà el tercer concurs de pesca infantil en honor al gran Àngel Ponsatí organitzat pel GEIEG. A les 12:00, a la Sala Dolors Xabé, es va inaugurar la nova temporada 2022-23 amb la magnífica exposició «Vítrics» de l’artista Olga sala.

A partir del migdia, l’oferta d’activitats s’ampliava amb el tradicional concurs de botifarra al Coro, l’audició de sardanes a la Plaça de l’Obra a càrrec de la Cobla Baix Empordà, les sevillanes a la Rasa a càrrec de l’Associació Algarabia, el ja consolidat i exitós concurs d’escalada

8_pds

Caiacs al riu Ter, al seu pas per Sarrià de Ter.

de caixes al bar C+C amenitzat per la xaranga Bufa Tramuntana, la segona edició de torneig Josep Mir al pavelló de la UES i la presentació de l’equip de tercera catalana juntament amb el tercer torneig de futbol de Festa Major al camp de futbol de la Rasa.

Arribada la nit el recinte de la Plaça dels gegants va tornar a obrir les seves portes per la segona nit de barraques, repetint de nou una gran afluència de públic que van gaudir de les actuacions del combo de l’Escola de Música Sarriart, la presentació de seu primer disc i debut de la sarrianenca Ariana, els incondicionals Orquesta Maribel i Celtic dj’s per a rematar la nit. .

El diumenge va arrancar amb la tercera edició del concurs de pesca d’adults “Àngel Ponsatí” al riu Ter i amb una nova edició de les visites guiades pel jaciment de la Vil·la Romana que ens va permetre descobrir les noves troballes i millores en les instal·lacions. Alhora, a l’església de Santa Pau es celebrava l’ofici solemne en honor a Sant Antolí i també arrencava des del local social de la Rasa la 31a Passejada en bicicleta, la qual finalitzà a la nova llera habilitada al costat del passeig del riu on el club de piragüisme Salt-ter van oferir un any més l’activitat familiar de caiac pel riu Ter. A les 11:15h, de nou, començà l’ofici solemne de Festa Major a la parròquia de Ntra.

Sra. de la Misericòrdia i seguidament els cantaires de Sarrià van oferir una petita audició a l’interior de l’església. A les 11:30h arrencava també la tercera edició del vermut musical de l’associació cultural Apaga la Tele al passeig del riu amb els grups Guineu i la dj Lídia Noguerol.

A l’hora de dinar, la ja consolidada AAVV de Sarrià de Dalt/Els Socs van celebrar de nou l’arrossada del Parc de la Salut amb un gran èxit de participació i molt bona organització. A les 17:00h fins ben entrada la nit va ser el torn del tradicional concert i ball de Festa Major al pavelló d’esports, enguany amb ballada de sardanes prèvia i amb l’espectacular posada en escena de La Selvatana.

La Festa d’enguany es va allargar uns dies més amb d’altres activitats com la competició 3x3 organitzada pel Club de Bàsquet Sarrià amb pavelló d’esports, l’acte institucional de diada nacional de Catalunya a la plaça de l’Iglú on també es va fer l’entrega de premis del concurs de dibuix i la 12a edició de tirada al plat de Festa Major al Club de tir “El Molí” de Llançà.

Des de l’Àrea de Cultura i Festes seguim treballant per a que la nostra festa es consolidi com una d’aquelles imprescindibles assenyalades al calendari, i pel que hem vist aquest any, cada cop ens hi anem acostant més! n

quina vesprada més bonica MICRO OBERT

Jordi Dalmau

B

si hem de començar definint amb un adjectiu, l’espectacle de micro obert i cançó d’autor i autora de la Festa major de sarrià de Ter, el dia 1 de setembre, seria Bonic. onic, segons el diccionari és “De bon veure per les seves qualitats”, i us puc assegurar que ho va ser.

Un munt d’artistes es van aplegar en un sol escenari, per compartir, música, poesia, pallassades, il·lusions, rialles i petons.

Que n’és de bonic, i em reitero, veure passar per l’escenari nens i nenes, fent els primers passos amb un instrument, o amb la senzillesa de la seva veu, aplegats, o bé amb un acompanyament, d’un sol piano, o d’altres artistes que, dins del seu petit mon, els van convidar a fer de l’escenari, un raconet per expressar, amb la senzillesa dels mots i gestos la més petita de les rialles i captivar al públic assistent que anava i venia per veure què, i qui hi havia participant.

Tanmateix i sense menystenir a ningú, en aquesta festa, hi havia motius per pensar que hi ha prou talent al poble, i que només fa falta seguir-los escoltant.

Vam gaudir, i de valent, de poemes, de tota mena, recitats amablement per tota una colla de participants, ara si, més adults, i amb l’ànima encesa per les lletres que escriuen.

Aquest any, la poesia va ser molt protagonista, potser sincerament es va trobar a faltar més músics a l’escenari, que per mil raons de pes, no hi van poder participar.

Nens i nenes dalt de l’escenari per acompanyar amb cors a la cantant.

Marina Prat, va oferir un concert molt emotiu. Fotos: Rosa Bagudanch

Ara bé, de tot el que hi va haver, i de tots colors, es pot dir que aquest Micro Obert, va ser més obert que mai.

Ens quedava la traca final, la cantautora Marina Prat, amb una guitarra i una veu senzilla i acurada ens va regalar les cançons que cuina poc a poc.

Una frase que ella transmet és: “Ara que camino decidint tots els meus passos, sempre vaig al ritme que em marca el compàs”, i us podem assegurar que així va ser.

Ens va regalar cançons del seu primer disc, “Serendipia” (2017) i l’últim treball, “Sabates de cartró” (2022).

Aquella vesprada, ella ens va portar per camins plens de metàfores i

poesia, un viatge emocional, amor, desamor, imaginació i esperança, així com a partir de la seva pròpia evolució artística, les últimes cançons que, des d’una mirada ja més madura i amb retocs d’un humor subtil, ens van portar per camins potser desconeguts fins ara.

La col·laboració veïnal, imprescindible, el lloc, entranyable, el vent, impassible, tot plegat, i permeteu que em reiteri, molt “BONIC”.

Només desitjar que, en properes ocasions, la mateixa passió s’encomani de més futurs artistes i potser, alguna descoberta farà que valgui la pena, com sempre ha estat, compartir aquestes estones tan preuades. n

pds_9

festamajor2023

concert festa major Isabel Vidal

E

dia 3 de setembre de 2023 a les 19.00h.comença l’esperat concert de festa major del nostre poble a càrrec de l’orquestra la selvatana. ls veïns i no veïns de Sarrià ja ocupen totes les cadires preparades, aviat no en queda cap de buida.Tenim ganes de bona música.

A l’inici, una veu en off fa un repàs de la trajectòria de l’orquestra,que celebra 100 anys i premiada amb la Creu de Sant Jordi.

Les notes de “Sweet Caroline” encenten el repertori de la primera part del concert que durant una hora i mitja ens transportarà a diferents èpoques, altres temps, nostàlgics moments.

Seguiran amb peces tan diferents com “Què serà?”, “La Malagueña”(1947), ”Aquarela do Brasil” (1939), ”Strangers in the night” (1966), un arranjament de “Granada” i “La Malagueña” (interpretada per la secció de trompetes) “Brodway en concert”, un muntatge musical per part dels can-

Concert de l’orquestra La Selvatana. Foto: Isabel Vidal

tants solistes amb cançons com “Cantant sota la pluja” i “New York, New York”.

I al final de la primera part, una selecció de les melodies interpretades per Madonna, Britney Spears i Lady Gaga que formaven part de “Moulin Rouge”.

La segona part es divideix en dos blocs. En el primer, els clarinetistes de la formació musical toquen “Clarinets Polka” de Henry Mancini que podem escoltar a la pel·lícula “La gran carrera”.

Tot seguit, escoltem diferents temes que formen part del musical “Aladdin”

cremat i bicicletes

El segon bloc ens acosta al final d’aquest concert i estarà dedicat a la música catalana (amb una picada d’ullet a la italiana amb “Bella Ciao”), intercalant cantants solistes i músics que interpretaran diferents sardanes que no poden faltar en cap festa major com “Llevantina”, ”La Santa Espina”, ”Girona m’enamora” com també “Que tinguem sort”, “L’estaca”, ”Amics per sempre”.

El colofó final va arribar amb “La senyera”, “Marxa Radetsky” de Richard Strauss i el famós brindis de l’ òpera “La Traviata”.

L’any vinent, més. n

AV LA RASA

D

aquest setembre hem tornat a gaudir dels actes de la nostra festa major de sarrià de Ter. es de l’Associació de veïns de la Rasa hem organitzat el cremat que acompanya les havaneres. És un dels primers actes de la festa i reuneix un grup de voluntaris que remenen les cassoles d’un flamejant líquid fet a base de rom. Un cop s’apaga el foc, vol dir que l’alcohol ja s’ha cremat, es procedeix a repartir la beguda entre tots els participants.

Enguany s’ha esgotat tot el cremat, que sempre és un bon senyal que la beguda era molt bona.

10_pds

Fotos: Associació Veïns La Rasa

El segon acte que organitzem des de la nostra associació de veïns és la passejada amb bicicleta. És un acte de caire familiar que serveix per visitar els diferents barris que formen part del poble. Es tracta d’una activitat oberta a tothom i molt apta per fer amb nens petits que poden anar en bici amb la tranquil·litat que per una estona els carrers són seus.

A mig recorregut, enguany prop de la zona del pou de glaç, s’ha procedit al reagrupament dels ciclistes i a oferir-los aigua per hidratar-se. Així han pogut continuar amb la passejada que ha finalitzat al paaseig del riu. On tots els participants reben una aigua i un paquet de patates per recuperar forces. Allà poden enllaçar amb les altres activitats que es porten a terme on finalitzem.

Esperem que tothom hagi gaudit d’aquestes activitats dirigides a dos tipologies de públic molt diferents. I només ens queda dir : l’any que ve us tornem a esperar! n

arrossada

AV SARRIÀ DE DALT - ELS SOCS

cada any més i millor!  més de 400 persones han gaudit plegades de l'arrossada popular! Tot un èxit  molt i molt agraïts i content de la gran jornada d'avui!  Fins l'any vinent!!!

Fotos: AV Sarrià de Dalt-Els socs

pds_11

entitats

CANTAIRES DE SARRIÀ

ENDAVANT AMB LA MÚSICA

A

Acompanyats per la cobla interpretant Els Segadors en la Diada. Foto, J. Duch

12_pds

Ernest Penalba

continuem la temporada musical amb un bon grapat de cançons a la butxaca, cançons de tota mena, com siyahamba, una cançó sudafricana en llengua Zulu que significa "caminem", o vell pelegrí, una cançó espiritual negre prou coneguda per tots i ens atrevim en anglès amb un recull de cançons de pel·lícula del compositor anglès andrew lloyd Weber, autor de bandes sonores com "el fantasma de la òpera", "Jesucrist superstar" o la molt coneguda "don´t cry for me argentina", sense deixar de banda música de casa com la sardana l'empordà.

mb tot això ens plantem al concert d'homenatge a la vellesa de Sant Julià de Ramis.

Vàrem cantar la missa i en acabar vam fer un petit concert. Com cada any la família Pòrtules-Felip ens van delectar amb un piscolabis que es va posar d'allò més bé, per cert, al final van caure quatre gotes. No crec que ho féssim tan malament, no!

El cap de setmana del 17 i 18 de juny va ser molt complet. El dissabte celebràrem el concert de cloenda de curs al pati Martí Ballada amb les corals Tribana de Salt i Coral de Corçà, vam passar una bona estona a la fresca i xerrant i intercanviant parers amb els convidats. L'endemà els convidats vam ser nosaltres, vàrem anar en bus a Llançà, on estàvem convidats per la Coral Palandriu amb

motiu del concert de primavera d'enguany. A part de nosaltres i la coral amfitriona, hi havia també La Chorale Orpheon banyulenc, del poble rossellonenc de Banyuls de la Marenda. El concert va ser molt divers i distret.

També al juny, més concretament el dia 21, com ja és habitual es va celebrar a Girona el dia de la música. Enguany es va obrir un nou escenari per fer-hi actuacions. Es tracta del pati de la Casa de Cultura, on aquest any van cantar les corals convidades.

El 28 de juny ens reunírem per fer l'últim assaig de la temporada i fer un repàs del recorregut de l'últim curs, vàrem fer unes setmanes de descans per agafar forces i tornar als assajos el dia 23 d'agost per anar preparant la Festa Major de Sarrià.

Després de descansar les cordes vocals, tornem amb molta feina i moltes ganes de tornar a cantar. A finals d'agost ens hi posem. Tenim només dos assajos i com diem vulgarment li fotem canya a l'assumpte. Amb les cançons ben repassades, fem el concert de festa major a l'església de la Misericòrdia, tot just després de la missa. Tot i els pocs assajos crec que va quedar prou bé.

Acabem el periple estiuenc amb la celebració de la Diada Nacional de Catalunya. Van ser dos concerts, un a Sarrià i un altre a Sant Júlia de Ramis, en els dos va haver-hi l'acompanyament dels Segadors i la ballada de sardanes amb la cobla La Principal de Porqueres. Només falta dirvos una cosa: que visca la música i fins aviat! n

ENTITATS [Cantaires de Sarrià

Mauri Rodríguez

T

el 14 de setembre passat els cantaires de sarrià vàrem ser convidats a cantar a la missa en què, amb la visita de la seva mare General, les Germanetes dels pobres s’acomiadaven de la seva estada a Girona. rist esdeveniment, degut a les poques vocacions religioses i a l’avançada edat de les germanes que hi ha ara. Això les obliga a deixar la residència a mans d’una empresa que gestioni el treball que durant tants anys han realitzat de manera desinteressada.

A l’homilia, mossèn Ponsatí parlà de la feina tan extraordinària que realitzaven aquestes religioses i de tant com Girona els havia d’agrair.

Ens va sorprendre, ja que la majoria no hi havíem estat mai, la capella amb uns preciosos vitralls, en un espai ampli que ajuda al recolliment i la pregària i a donar gràcies per poder estar en aquest lloc tan especial. n

A la capella de les Germanetes dels Pobres

Els Cantaires et diem adeu, Fina

A

La Fina amb un grup de cantaires. Foto E. Penalba

quest passat mes de setembre hem perdut una bona cantaire i una gran persona: la Fina Espuña, coneguda a tot el poble. Un puntal a la corda de sopranos, una gran companya i molt bona persona. D’aquelles que es fan estimar, disposada sempre a donar un cop de mà, discreta, alegre i positiva.

La tindrem en el nostre pensament quan cantem i en molts altres moments. Ella ens va brodar la clau de sol en cada brusa del vestuari nou que vam estrenar el curs passat. Ha arranjat els complements quan ha calgut i n’ha fet de nous. Trobarem a faltar la seva veu, la seva amistat i el seu tarannà; també era reconeguda per altres habilitats: en totes les festes tots esperàvem amb delit els seus brunyols, que desapareixien just quan sortia la safata.

Fins i tot ens ha deixat de forma discreta, participant en totes les activitats dels cantaires fins a l’últim dia de curs, amb tota la fortalesa i sense fer cap enrenou. S’ha anat apagant durant l’estiu, i en silenci ha marxat. Sempre la tindrem en el nostre record.

Una persona molt propera als cantaires li va escriure aquest poema:

Avui hem vist volar una alosa, cel amunt sota l’espai.

Ha estès les ales fortes fent signe d’amor inversemblant!

Al pati de Marti Ballada. Foto J. Duch

Des d’allí t’ha obert la porta.

“Guarda’ns un lloc al teu costat, al racó on l’Alba dolça té la llum que no s’esborra mai”.

Farem particel·les noves.

Cantarem altres cançons.

Dins l’enyor, cada passa, serà per nosaltres camí de retorn!

Descansa a la Pau de Crist.

Concepció Batallé. Setembre de 2023

Concert a Llançà. Foto Esteve Carreras

pds_13

ENTITATS [Esplai PL

ESPLAI PL ESTIU 2023 Equip de monitores i monitors de l’Esplai PL

Grup de mitjans del casal!

després d’alguns mesos, encara tenim emocions guardades de campaments! va ser una setmana intensa; moltes activitats, cançons, polseres i pluja... però tot això va anar acompanyat de noves amistats.

S

urant els nou dies vam conviure amb la pluja i el sol mentre jugàvem i apreníem nous mètodes d'entreteni-

ment.

La ruta la vam gaudir d'una manera especial, amb un berenar deliciós i vistes espectaculars. Bona companyia amb un cel estrellat.

Sentiments intensos que no podem esperar per tornar-los a

14_pds

reviure els propers campaments!

Les colònies d'aquest estiu ens han servit per composar una gran cançó i compartir molts moments.

Tot va començar quan ens van venir a visitar tres pingüins dient-nos que algú estava sabotejant pel·lícules, canviant-los la trama. Entre tots i totes vam poder ajudar als diferents personatges perquè poguessin veure la importància dels canvis.

Tot això va passar a la casa de colònies de Sant Pere de Riu on no vam parar de jugar, ballar, gaudir i des d’on vam caminar fins la platja.

Estem segures que vau gaudir tant de les colònies com ho vam fer l'equip de monitors i monitores. Desitgem que l'estiu que ve ens retrobem per viure noves experiències

inoblidables.

La resta de l’estiu ens ha passat volant. Al casal hem fet activitats molt i molt xules: jocs cooperatius, tallers, piscina, jocs a l’aire lliure, cinema, excursions… i moltes més!

Al llarg de les deu setmanes hem descobert contes i gèneres cinematogràfics diferents, des de la rateta que escombrava l’escaleta fins a la comèdia amb el pallasso Pastanagoti.

Un any més, hem pogut compartir molts moments especials que guardarem en la nostra memòria.

Amb tot això tanquem la temporada d’estiu molt contents i contentes i us esperem durant l’hivern i tot el que vindrà després amb moltes ganes! n

ENTITATS [Esplai PL

Excursió a la platja!

Joves a campaments!

pds_15

cultura B I B I L I O T E C A E . X A R G AY Anna Sala

NOVA TEMPORADA D’ACTIVITATS CULTURALS A LA BIBLIOTECA E. XARGAY un any més comencem un nou curs a la biblioteca e.

Xargay i ho fem reprenent algunes de les activitats que ja són un clàssic a la nostra biblioteca com són les hores del conte pels més menuts, les activitats familiars tan variades com diverses que oferim en els dissabtes en família, els tallers de manualitats per a infants però també les xerrades, les presentacions de llibres, els tallers... per als no tant petits.

M’

agradaria destacar que continuem amb l’oferta de clubs de lectura que vam iniciar la temporada passada. Mantenim amb un bon ritme d’inscripcions el club de lectura de narrativa, el book club i el llegir el teatre que són ja uns clàssics de la nostra biblioteca. Continuen amb força amb el club de lectura sarrià en negre, club de lectura de novel·la negra, club de lectura d’art, que organitzem conjuntament amb el Centre Cívic la Coope, i intentarem donar una nova empemta al club de lectura de pares, que s’incià l’any passat i que tenim ganes que es consolidi aquest any.

Pel més petits retorna el club de lectura llegim en veu alta: àlbums il·lustrats, per a tots aquells nens i nens que s’incien en la lectura i el club de lectura infantil, aquest any adreçat a tota la mainada de 4t i 5è de primària que els agradi llegir i que tinguin ganes de compartir amb els altres les seves lectures.

També m’agradaria destacar que

16_pds

continuem amb el projecte que l’any passat vam inicar conjuntament amb l’oficina d’atenció a la gent gran, Jubilus, Converses d’avui per recordar l’ahir, un taller de memòria oral perquè tots els sarrianencs i sarrianenques que tinguin ganes de recordar festes populars, oficis tradicionals, ... puguin fer-ho en el marc incomparable de la biblioteca i de la mà del personal de la mateixa biblioteca.

Intentarem potenciar projectes que ens agraden i que pensem que tenen un valor afegit com és el Som Altaveu, la biblioteca com a plataforma per donar a conèixer sarrianencs i sarrianenques que estan iniciant els seus projectes laborals i personals i que els volen donar a conèixer a la resta d’habitants del municipi. I mirarem com enfoquem de nou el Cercle de mares, aquest espai de trobada per a mares i nadons perquè continuï essent la biblioteca el lloc on puguin compartir les seves experiències, les seves preocupacions, les seves alegries.

Aquest any projectes i gràcies al Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona participarem en la segona edició del projecte BiblioSTEAM, un projecte formatiu, transversal i interdisciplinari adreçat a tota la ciutadania, amb especial atenció als joves, que té per objectiu promoure i fomentar el coneixement científic i tecnològic entre els usuaris de les biblioteques públiques.

I com ja vam fer l’any passat i també gràcies al Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona durem a terme tallers tecnològics adreçats a infants i joves (de 6 a 16 anys) a través del projecte Bibliomaker. Un projecte formatiu que es basa en l’ús de les TAC (Tecnologies de l’Aprenentat-

ge i el Coneixement). Aquest any en farem de robòtic i de continguts en arts digitals.

També continuarem apostant per la cultura i per la col·laboració amb les diferents entitats i centres educatius del municipi en la celebració de dues dates que per nosaltres són clau en el nostre calendari. Una és la celebració del nostre aniversari, enguany farem 13 anys, pels volts del mes de desembre i l’altra, la Revetlla de St. Jordi, el 22 d’abril.

Com veieu l’activitat a la biblioteca Emília Xargay no s’atura. Hem tornat amb moltes ganes de continuar contribuint, des de la biblioteca, a dinamitzar cultural i educativament Sarrià de Ter utilitzant tots els recursos que tinguem al nostre abast.

Si teniu ganes de participar en alguna d’aquestes activitats podeu adreçar-vos a la biblioteca per demanar informació i si s’escau fer la vostra inscripció. Us esperem, doncs, una temporada més a la biblioteca amb totes aquestes propostes i amb moltes altres que vagin sorgint al llarg d’aquest curs que tot just ara comença. n

CULTURA

MOSAIC LITERARI Prosa: Jordi Duch

Poema: Joaquim Vilar

sota aquest títol volem il·lustrar un mateix fet o paraula a través de recursos literaris diferents. en aquesta ocasió ens hem fixat en un estri molt senzill i proper que per a moltes persones pot passar desapercebut: el badoc d’abastar figues. i ho hem fet en prosa, poesia i dibuix.

ELOGI DEL BADOC Si hagués de trobar una definició pel badoc d’abastar figues, us diria sense gaires miraments ni paraules erudites, que és una eina de senzillesa admirable, que no et deixa indiferent i que és capaç d’aturar el temps.

La seva elaboració no requereix d’un estil massa depurat, ni de massa lliçons de tècnica sobrera, simplement el pas dels anys i la repetició l’ha anat conservant, amb l’atenta mirada del pagès que li vetlla el descans fins que arriba la temporada.

Agafem una canya, llarga i consistent. En el cap més gruixut hi fem un tall amb forma de creu i la badem amb una pedra rodona o dos talls prims de canya o un tap de cava del que vam beure per la festa major. L’estri ja està servit i a punt per a la seva servitud.

No hi ha casa amb una figuera prop seu que no disposi de badoc. Possiblement el seu origen es deu remuntar a les antiguitats, als països asiàtics, d’on prové la figuera amb la seva flor i fruit tot d’un: la figa.

A la vessant mediterrània tenim figues per Sant Joan, les primeres, i les darreres cap a finals d’estiu. És la temporada en què el badoc fa el seu jornal, agafat amb les mans fermes de qui vol atrapar les figues; la mirada del que feineja dirigeix el badoc cap a la seva captura... aquella madura o la més cli-

Dibuix: KunsepMJ

vellada, la de més amunt no, perquè l’ha picotejada un pardal, però lluquem la del costat amb tota la seva ufana. Llavors, amb delicadesa, fem girar la canya cap a la dreta o l’esquerra, tant se val, i el fruit s’asseu sense dificultat a la trona. Enretirem la canya i desem la fruita al cistell.

Si una figuera pot viure fins a 200 anys, de quantes caigudes ens haurà previngut el badoc!, doncs des que la mare de Déu es va amagar sota d’ una figuera amb el nen el dia dels innocents, el badoc ha estat com un sentinella amatent sota la planta, avisant a nens, joves i avis atrevits que la figuera és de fàcil trencadís. No cal que hi pugeu ha anat dient, jo soc aquí i la meva feina és ajudar-vos a collir-ne, sigui blanca, negre, de coll de senyora o d’ull de perdiu.

Els que fem servir tant subtil aparell, només podem tenir una actitud d’agraïment cap al badoc, ens allarga la mà, ens acosta el fruit perquè endolcim el gust i la mirada amb els colors de tan ancestral drupa. I tanmateix, aquesta eina que ha sortit de la terra, ens apropa al cel. n

BADOC Soc badoc i miro enlaire, boca oberta, ull a punt; faig més llarg el braç que em mena i asseguro els peus damunt l’herba seca del bancal on arrela la figuera, coll de dama o de senyora, figues blanques, figues negres.

La boca tinc esquerdada i per ull, un tros de pedra ben rodona com la canya que em fa de cos i que és seca.

El temps que fa que existeixo es perd en la nit dels segles: potser abans del Neolític ja badava per les feixes inventat per gent senzilla que no es fiava de les branques ombrejants però estantisses, traïdores, trencadisses…

Jo bado i basto les figues -llamí que un déu tastariacom si es tractés d’ambrosia.

Les hec i poso al cistell.

Les rescato de l’ocell de ben amunt ja picades: pels oriols i pels pardals gatjos i merles i garses.

No hi ha pas eina més fina més austera i més genuïna que suporti el pas del temps i evolucioni amb afany: que ara en comptes d’una pedra em bada un tap de xampany.

pds_17

CULTURA L A C O O P E R AT I VA . S A L A D O L O R S X A B É

EXPOSICIÓ “VÍTRIC”

Col·lectiva - Olga Sala Presen Serrano Responsable de la Sala Dolors Xabé

la sala dolors Xabé inaugura l’exposició vítric el 3 de setembre, dins la programació de Festa major.

18_ pds

A

questa exposició és una col·lectiva representada per Olga Sala. Olga Sala és vitrallera des de 1989, els seus inicis van ser a la cooperativa de Vitrall STD i després set anys a la CB. STD de vitralls.

A l’Edat Mitjana, l’art i la tècnica dels vitralls estaven vinculats a un coneixement que cercava la unió entre matèria i llum. Posteriorment, a l’època del Modernisme català, torna a agafar protagonisme i aconsegueix, a través dels vitralls i amb formes inspirades en el món natural, introduir dintre

dels espais la bellesa, màgia i vida de la naturalesa.

El vitrall neix de la necessitat de vestir les obertures de les esglésies romàniques tardanes i gòtiques. Les finestres s’engrandeixen i, a més de resguardar l’interior dels edificis del vent i la pluja, els vitralls transformen la llum i la fan entenedora a través dels vidres de colors. El plom, que fins i tot es pot modelar amb les mans, és l’esquelet de qualsevol vitrall, l’estructura bàsica que subjecta les peces del vidre.

CULTURA

Fotos. AVS

L’artesania és un sector d’inqüestionable valor econòmic, social, cultural i mediambiental, que es converteix en l’expressió d’un territori, de les seves tradicions i de la seva capacitat creativa. Un patrimoni de coneixement i de mestratge, sense renunciar al seu origen i la seva essència.

Reconèixer l’artesania com un compromís i tradició. Però l’artesania no és simplement passat, sinó present i és, sobretot, futur.

El vidre presenta una naturalesa resistent i fràgil, és protagonista indiscutible de l’arquitectura, i també s’utilitza per formes utilitàries, com perfums, vins i licors. Tanmateix, està present a la ciència i la tecnologia. El vitrall és una matèria idònia per crear art. En 2022 ha estat proclamat com “Any Internacional

del vidre per l’ONU”, per destacar la importància tecnològica, científica i econòmica del vidre, dominant la contribució d’aquest element a les nostres vides.

L’exposició “Vítric” representa l’artesania com a capacitat creativa.

Hi ha un nombre elevat d’obres artesanes: miralls, arbres, quadres, llums de diferents formats, entre altres. n

“Des de Catalunya els vitralls viatgen al món i, alhora, el món ve a veure’ls a Catalunya”.

Jordi Bonet - Vitraller

pds_19

CULTURA MÚSICA

WHAT A WONDERFUL WORLD CRÒNICA D’UN CONCERT ANUNCIAT Josep M. Sansalvador josepmsansalvador@gmail.com

Jazzmen, membres de la Fundació i representants de l’Ajuntament. Fotos: Josep M.Sansalvador

aquest article comença fa més de cinquanta anys.

L’

any 1968, la Junta Central de Formación Industrial (del Ministerio de Educación y Ciencia), sota cessió gratuïta per part de l’Ajuntament de Girona, va fer un encàrrec a un prestigiós professional de l’arquitectura de Barcelona per edificar una futura Escola de Mestratge Industrial a Sarrià de Dalt. L’arquitecte era el senyor Joaquim Gili i Moros (Barcelona 1916-1984) i, a banda de la seva importantíssima trajectòria professional que podeu consultar en el número 80 (2012) d’aquesta revista,

20_pds

era un gran aficionat al jazz, en especial de l’època dels més celebrats compositors americans. A finals dels anys seixanta, amb el seu fill Ricard, també arquitecte, havíen vingut a Sarrià en visita de l’obra que dirigia.

Els fills de l’arquitecte Gili (Ricard, Toni i Carles), hereus de l’afició jazzística del pare, l’any 1971 van fundar La Locomotora Negra (nom que pot escriure’s igual en català que en castellà, un detall molt a tenir present en aquell temps), la big band més potent que hagi pogut sorgir mai en aquest país. El cercle comença a agafar curvatura.

Passen els anys, el projecte d’Escola de Mestratge acaba com el rosari de l’aurora, hi ha tot de vicissituds, reversions, ofertes de venda,

aventures registrals, i finalment el que ja estava construït és adquirit per la Fundació Els Joncs, dedicada a la inclusió social de persones amb dificultats intel·lectuals. Després de grans esforços, de moltes obres de rehabilitació i d’actualització, el projecte inicial convenientment modificat és una realitat. Els Joncs ho dedicarà a les seves activitats formatives, laborals i assistencials. Entre 2020 i 2021 l’arquitecte i jazzman Ricard Gili té coneixement de l’acabament d’aquella obra que havia conegut de jove. “L’edifici és viu” (Ricard Gili dixit) i en mans d’una entitat amb vocació educativa i benèfica. Ha arribat el moment de fer realitat el lligam entre arquitectura i música a la casa.

CULTURA

Dos moments del concert de jazz als Joncs. Foto: JMS

El complex d’Els Joncs té una sala multiús espaterrant. És aquell espai en forma de volta que tota la vida havia semblat l’entrada a un túnel sota el Pi de la Bateria. El dia 11 de juliol va tenir-hi lloc una roda de premsa de presentació del concert, programat per la setmana vinent. Hi van ser presents patrons de la fundació, membres de l’equip docent, dos dels germans Gili i representants municipals de Sarrià.

S’hi anuncià un concert amb finalitat benèfica, destacant la vessant educativa de la sessió. Interpretarien un repertori de música assequible, per passar-ho molt bé i de fundació a fundació: de la Fundació Jazz Class a la Fundació Els Joncs. En efecte, La Locomotora Negra com a tal s’havia acomiadat dels escenaris a finals de desembre de 2021, a l’Auditori de Girona, després de mig segle d’actuacions i d’èxits. Vindria a tocar a Sarrià de Dalt una formació

de sis solistes excelsos, tots membres de LLN en un moment o altre durant els anys de vigència d’aquella gran banda.

Arribat el dia del concert, cap expectativa va decebre. La sessió Jazz als Joncs va ser extraordinària, a càrrec dels Jazz Class Jammers: Ricard Gili, trompeta i veu; Toni Gili, saxo; Oriol Romaní, clarinet; Pep Rius, guitarra; Jordi Casanovas, con-

trabaix i Carles Gili, bateria. L’entrada va ser un èxit, el concert fou notícia a mitjans de premsa, ràdio i televisió a nivell nacional. El públic va xalar de valent amb les peces més celebrades del repertori clàssic més animat. Louis Armstrong, Duke Ellington i el millor del jazz i el swing. What a Wonderful World, interpretada amb veu ronca pel solista Ricard Gili va sonar de manera meravellosa, emotiva, sota la volta de la gran sala multiús. Un cercle perfecte es tancava i serà desitjable que tan impressionant i simpàtica vetllada es pugui repetir amb periodicitat.

Que hi hagi cercles concèntrics.

Que la Locomotora, els Jammers, qui sigui, tants com puguin, tornin aviat i ben sovint a Sarrià de la mà de la Fundació els Joncs. n

pds_21

CULTURA [Damià Escuder

CESSIÓ DEL FONS DAMIÀ ESCUDER Mònica Aymerich

Maria Capellas, per la inauguració de l’exposició a la cafeteria del Coro, envoltada dels quadres de Damià Escuder.

E

s tracta d’un total de 42 obres de Damià Escuder (Sarrià de Ter, 1934 – Barcelona, 2011), que són representatives de les diferents etapes creatives.

Escuder va ser un artista polièdric que va treballar sobretot el dibuix i la pintura, però també el cinema i l’escriptura. Les obres donades al nostre municipi recorren les diferents èpoques i mostren part de les vicissituds que va viure.

Va ser una persona compromesa en el camp social i polític: un catala-

22_pds

nista convençut, que va militar en diverses formacions obreres, va ser i va ser detingut per haver participat en els fets del Palau (maig del 1960).

L’any 1984 el van ordenar monjo budista. Una persona que en va veure de tots colors i que, en l’àmbit artístic, avui se’l reconeix com un geni que va mostrar l’extravagància del moment convuls que li va tocar viure.

Aquesta donació ha estat possible gràcies a la perseverança de la nostra veïna, la historiadora i presi-

denta dels Amics del Museu d’Art de Girona, Raimonda Coll, qui també ha comissariat l’exposició “Love, el jardí de l’amor”, que mostra el fons de Damià Escuder donat a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, i que es va inaugurar a l’edifici El Coro durant la festa major d’enguany, el 31 d’agost.

Des del consistori ens mostrem agraïts per la confiança i el reconeixement i prenem el compromís de catalogar i promoure la divulgació de l’obra i la figura de Damià Escuder, que va néixer al nostre municipi. n

CULTURA [Damià Escuder

“LOVE, EL JARDI DE L’AMOR” Raimonda Coll Bonet

Gràcies, alcalde i regidors de l’ajuntament de sarrià, per acompanyar la maria capellas, esposa de damià escuder. avui celebrem la donació de més de 50 obres (entre pintures i documentació) al Fons patrimonial d’art de sarrià de Ter. així com també la tornada de damià al poble on va néixer. aquesta, doncs, és una petita mostra d’aquesta cessió que estarà exposada al coro (gràcies, lluïsa) fins al 22 de novembre i esperem que en un futur no massa llunyà (sembla que l’any 2025) es pugui veure la mostra completa al centre cívic la cooperativa sala dolors Xabé.

D

amià Escuder, un artista que va formar part de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG) durant la transició, també de l’Assemblea de Catalunya i dels moviments per la pau i justícia, militava al FOC, amic de Lluís Maria Xirinacs, pacifista català i defensor de l’amnistia, té una biografia extensa i intensa que intentaré resumir.

Damià Escuder i Lladó (Sarrià de Ter, 16 d'octubre de 1934 - Barcelona, 15 d'agost de 2011) va ser un artista, professor de química, filòsof, català, cristià, budista, que va començar la seva formació als nou anys a l'Aca-

Raimonda Coll fa la presentació de l’exposició amb la presència de l’alcalde Isaac Ramió, del 4art tinent d’alcalde, Quim Rodríguez, i de Maria Capellas, vídua de l’artista Damià Escuder. Foto: AVS

dèmia Coquard i tot seguit a l'Institut de Batxillerat de Girona. Una vegada finalitzat el batxillerat va començar a estudiar Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona, però “va tardar un any més del que estava previst en acabar-lo perquè va ser sancionat amb la pèrdua d'un any acadèmic per formar part d'una manifestació estudiantil en contra del franquisme”, diu la Viquipèdia....

La veritat és que conèixer en Damià no és fàcil. En el meu cas, he tingut la sort o el destí em va apropar a la seva esposa, Maria Capellas, i a través d’ella i d’altres amics comuns, com Lluís Bosch Martí, que

m’hi varen introduir. La seva obra, la lectura i el procés vital van perfilant la personalitat, vas intuint el personatge, al que tothom defineix terriblement polifacètic. Cal remarcar que l’octubre del 2018 el Museu d’Història de Girona, de la mà de Lluïsa Faxedas, va fer una gran mostra de la seva obra: Damià Escuder.

Totes les vides.

Per a mi en Damià, de qui els sarrianencs ens en podem sentir plenament orgullosos, era un home que en podríem dir de CIÈNCIA, en majúscules. Un empíric nat, un empíric de creences i per descomptat de fets.

Ell no segueix les masses, ell crea el

pds_23

CULTURA [Damià Escuder

Imatge del públic assistent a la inauguració de l’exposició. Foto: Ajuntament de Sarrià de Ter

Algunes dels quadres que es podien veure a l’exposició a la cafeteria del Coro. Foto JMS

24_pds

CULTURA [Damià Escuder

El problema de l’aigua a la societat actual

S

Lluïsa Herrera, Presen Serrano, Maria Capellas i Raimunda Coll.

Foto: Ajuntament Sarrià de Ter

seu propi camí, a ell no li interessen els cecs que condueixen a altres cecs, ell lluita per il·luminar i no caure en els abismes relatius de la raó. Era un esperit lliure i sobretot compromès.

La seva mare, Amor Lladó, fou professora a la veïna població de Sant Julià de Ramis, queden clares, doncs, les influències familiars en aquests primers anys de vida, les anades a peu diàriament fins al col·legi, aquest fet tan simple, no va ser mai un aspecte secundari, era un home curtit; d’adult podia dormir dins del seu cotxe o practicar l’activisme polític amb consciència i sacrifici, amb la mateixa perseverança que el misticisme. L’art li ocupà un espai central i formà part inseparable del seu sistema de relacionar-se i interpretar el món.

Vivia moltes vides en una sola, com un avatar.

La seva esposa, la Maria, ha estat molt generosa amb Sarrià, ja hem remarcat la donació a aquesta vila, fet que ampliarà el fons de la Corporació, juntament amb el d’Emília Xargay i de la Vil·la Romana del Pla de l’Horta. Serveixin també aquestes paraules per posar en el lloc que li pertany de la memòria, en el nomenclàtor de Sarrià, amb un artista més: ara és el torn de Damià Escuder.

Moltes gràcies a totes les persones que ho han fet possible.

I per acabar voldria llegir un text que va escriure el mateix Damià. “El problema de l’aigua a la societat actual” de l’any 2000. D’una utopia va passar a una realitat. És un text premonitori o científic? A vosaltresus toca de decidir. Moltes gràcies! n

ituació Històrica. Feta la revolució tecnològica, destruïts el món paleolític i neolític, enrere l’edat antiga, l’edat mitja i el temps modern, dominada la terra i la natura, els homes “lliures”, atomitzats i sotmesos a les lleis del mercat bipolar, presidit per la piràmide dels bitllets, s’han concentrat en grans pobles i ciutats. S’ha difós el model de felicitat estàndard (nivells B, C i D) Però atenció! Sembla que hi ha òlibes negres. Els científics objectius fan de profetes i diuen: sense aigua no hi ha vida amb estructura: esquelets d’àtoms de carboni.

El cos de l’home està fet de macromolècules en un medi aquós. Sense aigua no hi ha vida! Si aquesta es contamina, no hi ha naturalesa, ni plantes, ni animals, tampoc l’home.

Mirem i “mesurem” les nostres despeses: ai, el món de la quantitat, tan modern i occidental! Aigua pel te, aigua pel cafè, aigua per la coca-cola, aigua pel lavabo, litres i litres al llarg del dia i de la nit. El sol i la lluna. Quant gasta cada ciutadà en aigua que no es recupera? Molts litres. Quan gest una ciutat d’un milió d’habitants? Segurament, massa aigua. La ciutat és insostenible, es torna rígida. Ja no és de pedra, si no de ciment. Mala vida, un desastre.

Quin és el problema? La vida de “la ciutat món global” es pot desequilibrar pel problema de l’aigua. Fem una anàlisi global de la situació. Tenim enfront fets realment preocupants: l’augment de la temperatura del planeta que pot portar canvis geogràfics i a desertitzacions; l’augment del forat de la capa d’ozó, que dona lloc a possibles malalties de la pell; l’augment de la contaminació de l’aire i de l’aigua, la degradació de rius i muntanyes, de llacs, mars tancats i semitancats (Bàltic, Mediterrani) i també dels oceans: possible extinció de les espècies més properes a l’home, els grans mamífers. Les vaques boges! Tot plegat, un drama de tragèdia grega.

Anem cap a casa. El pla hidrològic espanyol, fet pels castellans, és un autèntic desastre per la zona dita “austríaca” de la península, és a dir, per Catalunya, València, Aragó i Euzkadi. A conseqüència d’aquest pla hi ha un gran moviment ciutadà i ecologista amb participació dels sindicats obrers, que promouen manifestacions a Saragossa, Barcelona i Madrid per un model alternatiu, “la nova cultura de l’aigua”. Cal no perdre la fe i la confiança i esperar que els homes aprenguin a viure en pau en ells i segueixin els passos marcats per la naturalesa. Salvem el planeta! El temps es rebel·la i es revolta Damià Escuder, any 2000.

pds_25

CULTURA [Damià Escuder

MARIA CAPELLAS PARLA DE DAMIÀ ESCUDER Josep M. Sansalvador josepmsansalvador@gmail.com

Foto: Josep M.Sansalvador Foto JMS

l’any 2011 moria a Barcelona en damià escuder. una personalitat realment polifacètica, impossible d’etiquetar, que va conrear moltíssims aspectes com ara l’art, la filosofia, el pacifisme, la religió, el compromís social, l’ecologisme… a finals de 2018, una gran exposició al museu d’Història de Girona va ser el preludi de la donació a l’ajuntament de la ciutat d’un important fons artístic i documental per part de la seva vídua, maria capellas.

26_pds

CULTURA [Damià Escuder

Damià Escuder, en una imatge del diari Ara.

A

quest any, mercès a l’exposició LOVE-El jardí de l’amor, que hem pogut visitar al Coro durant la Festa Major i més enllà, i també a propòsit de la cessió d’obra, llibres i documents que la senyora Capellas ha fet a l’Ajuntament de Sarrià, hem tingut ocasió de parlar amb ella. Amb generositat, ens ha dedicat temps i paciència i ens ha permès conversar i repassar la trajectòria artística i vital d’en Damià Escuder.

A la cafeteria del Coro hi ha una dotzena d’obres que fan un gran efecte. A curta distància de taules i cadires, tan a l’abast del públic, és un senyal de proximitat i de confiança.

N’hi ha un parell que han quedat una mica desnivellades-, ens diu, i l’ajudem a equilibrar-les en els cavallets.

Finalment, tenim obra d’en Damià a Sarrià, el poble on va néixer. Imagino que ha estat un procés llarg…

Sí, força. Després d’aquella exposició al Museu d’Història vaig fer la donació a Girona d’obra, documentació i records. Vam signar l’acord amb l’alcaldessa Madrenas però la idea de fer també una cessió a Sarrià va sorgir més tard. Arran d’una exposició d’en Lluís Bosch Martí -havien estat

grans amics- a la sala d’art de la Llibreria 22, vaig tenir ocasió de conèixer na Raimonda Coll, que em va recordar l’origen, el naixement sarrianenc d’en Damià. Al seu DNI s’hi llegia “nacido en Sarrià de Ter”, però sempre ens havíem considerat gironins-gironins.

Va residir al poble poc temps, de molt petit, per raó de la feina de la seva mare, que es deia Amor Lladó, com a mestra a Sant Julià. Durant la guerra, el pare –que es deia Damià, com ell- va ser mobilitzat al front i el petit Damià i la mare se’n van tornar a Girona. El seu record d’infància més llunyà eren uns bombardeigs al carrer del Carme. Sempre deia que ell era “un nen del Vietnam”, per aquell record tremend. A Girona, ja acabada la guerra, va néixer el seu germà, en Joan.

Aquella irrupció de Sarrià, tants anys després, va fer-me l’emoció d’una mena de connexió que es reactivava.

La Raimonda es va cuidar de contactar amb l’ajuntament, amb en Jordi Estefanell, aleshores regidor de Cultura, i amb la tècnica Cristina Vicedo, amb qui hem teixit una col·laboració molt estreta. Finalment, a finals d’agost vam poder inaugurar aquesta mostra aquí, al

Coro, que em sembla un lloc entranyable i ple de caliu i de vida.

Realment, aquest personatge és de veritat complex i difícil d’abastar en tota l’extensió. A l’exposició de Girona es parlava de “Totes les vides” de Damià Escuder.

La seva formació universitària va ser a Barcelona, a la facultat de Química. Acabats els estudis es va dedicar a la indústria, a la fabricació de resines d’epoxi. I d’aquesta activitat en va fer culpable, sempre més, de problemes de salut tal vegada per haver estat en contacte amb productes químics nocius. Ja que parlem de química, he de dir que a en Damià se l’ha vinculat en determinada època de la seva vida amb la psicodèlia i l’àcid LSD. Però aquesta associació és fruit del desconeixement i de la mala interpretació. Com a químic, en coneixia perfectament els efectes.

Estava convençut que la droga no té sortida, que pot fer molt de mal i, tal com deixà escrit en articles i opinions, la sola solució a les addiccions és la meditació i l’espiritualitat.

La psicodèlia, l’undeground, els hippies, la contracultura…eren fruit del moment i de l’actualitat internacional. Al món hi havia aires de reno-

pds_27

CULTURA [Damià Escuder

ter. Era un gran lector, especialitzat en assaig, filosofia, humanisme. Una de les poques novel·les que li vaig veure llegir: Vida privada, de Josep M. de Sagarra.

Els últims temps de la seva vida va tenir un gran interès per un clàssic: Moby Dick. En tenia moltes edicions. Va estudiar-ho i reforçar-ho a través de pel·lícules i vídeos.

vació, aires que venien de fora. L’art, la música, el grafisme, el pensament, el cinema, la política, la religió: tot era coincident. Era un moment extraordinari, ple d’energia.

Una temporada va viure i anava pel món en un 600 pintat de coloraines per ell mateix.

L’espiritualitat és un altre pilar de la seva personalitat.

-En Damià era profundament cristià.

Havia pujat en una família de profundes conviccions i aquest era un aspecte fonamental de la seva personalitat. En aquell moment, a l’Església catalana s’hi vivia una obertura i s’hi respirava una filosofia encaminada als aspectes socials. Va tenir molta afinitat amb Lluís Maria Xirinacs. El visitava durant la vaga de fam que aquest va fer davant de la presó Model, van participar a la Marxa de la Llibertat (1976) i en d’altres iniciatives. S’estimaven molt. És precisament en aquesta època quan ens vam conèixer. Jo era més jove que ell, i em va oferir la secre-

28_pds

taria a Girona de Pax Christi, un moviment pacifista emmarcat en l’Església. Fèiem comunicats a la premsa, publicàvem manifestos pacifistes quan hi havia algun fet destacable durant aquella transició.

Vam fer recorreguts amb Pax Christi arribant fins a Bèlgica, a Flandes i a Irlanda del Nord.

La seva formació cristiana es va consolidar a la presó. Va estar empresonat a Barcelona, a Carabanchel, a Sòria... En aquelles presons es van organitzar uns grups de revisió de vida, sempre amb l’Evangeli com a model. Va construir un model ètic de vida basat en aquests tres conceptes: veure, jutjar i actuar.

Les estades a presó també li havien fet veure que els problemes del món eren filosòfics. En sortir en llibertat es va matricular a la carrera de Filosofia i va fer tota la llicenciatura a la Universitat de Barcelona.

D’aquella època es lamentava de no haver disposat de recursos econòmics per poder comprar tots els llibres que hauria hagut de menes-

L’havien empresonat per qüestions polítiques, d’activisme antifranquista.

-Igual que en el cristianisme, la família Escuder era també profundament catalanista. En Damià havia nascut independentista. Va ser detingut per haver participat en el repartiment d’unes octavetes de solidaritat amb els miners asturians.

També, anys abans, havia intervingut en els famosos Fets del Palau de la Música a Barcelona. En aquella sinistra comissaria de la Via Laietana va patir tortures: va coincidir-hi amb en Jordi Pujol, també fet pres i torturat pels mateixos càrrecs. Anys a venir, en Pujol arribaria a President de la Generalitat. Van mantenir record i relació tota la vida. A la inauguració de l’exposició del Museu d’Història de Girona, el president Pujol va voler ser-hi present.

Aquesta activitat política, lligada a la seva religiositat de profund vessant social, l’assimilava i l’aproximava a la Teologia de l’Alliberament.

Com va tenir lloc l’aproximació al budisme?

Quan ens vam conèixer ell ja hi tenia connexions. Vam aprofundir la vinculació amb les visites que fèiem al centre de Dharma, budista tibetà, de Barcelona. Hi vam conèixer lames del llinatge Kagyu molt destacats.

Més endavant aquest coneixement es faria més profund amb la nostra visita al monestir budista tibetà Kagyu de Holy Island, a Escòcia, que va ser el primer d’Europa. Arran de tot això, en els últims anys de vida d’en Damià l’estimació al budisme i

CULTURA [Damià Escuder

l’admiració pel Lama Yeshe Losal (que havia vingut algunes vegades a Barcelona) va donar com a fruit la traducció de l’anglès al català del llibre “Viure el Dharma”, obra d’aquest Lama. El vam traduir a quatre mans i va poder sortir publicat dos anys abans del traspàs d’en Damià.

En Damià pensava que aquesta obra és fonamental, ho considerava el seu testament humanístic.

L’any 1996 vam fer un llarg viatge a la Xina, amb un grup de Tai Chi. L’atreia molt tot allò relacionat amb la cultura oriental. Es va enamorar de la cal·ligrafia i la cultura xinesa. Fins al punt que, ja jubilat, va matricular-se a la Universitat Pompeu Fabra i va assolir un elevat coneixement de xinès. No va parar mai d’estudiar.

La seva activitat docent, professional, es desenvolupà a Barcelona.

Sí. Quan va poder resoldre els problemes del “certificado de penales” causats pel seu pas per la presó, va reprendre la docència. Donava classes com a professor d’institut.

Vivíem a Barcelona. Va exercir de professor de matemàtiques a diferents instituts: Arbúcies, Cerdanyola, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet… Havia preparat oposicions a catedràtic però es va jubilar de professor. No encaixava amb la rigidesa dels claustres professorals. Ell era molt partidari de la llibertat de càtedra i d’avaluació de l’alumnat.

Vivíem a Barcelona però no vam perdre mai el contacte amb Girona, pels lligams familiars i d’amistat. Jo continuo residint-hi. I d’ençà que em vaig jubilar, dedico moltes estones a endreçar, classificar i arxivar els seus documents, llibres, escrits, dibuixos. Hi ha una feinada! Torno cada setmana a Girona, això sí.

Em consta que va crear grans lligams artístics al voltant de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona…

-Entre el final del franquisme i la

Fotos: Fons familiar Maria Capellas

transició es va viure una època interessantíssima, de gran efervescència no només artística sinó cultural en general. Es teixia una gran solidaritat entre artistes. Sempre més va mantenir amistat amb en Bosch Martí, amb l’Enric Ansesa Gironella, amb en Faixó, amb en Lluís Güell, amb en Piculives… Recordo aquells anys d’extraordinària creativitat i actualitat a Girona. Quantes sales d’exposicions, quantes galeries d’art que es van obrir… Estant a Barcelona, quan veníem a Girona sempre hi havia ocasió per a alguna trobada informal. Aquestes obres que tenim exposades aquí, al Coro, són d’aquells any i fins i tot anteriors.

Apreciava molt l’Enric Marquès, convençut comunista, que va morir prematurament. Durant el viatge a la Xina, en Damià li feia homenatges de record en cementiris xinesos.

La preocupació pel medi ambient, per l’ecologia, va ser també una de les seves constants.

I tant. A nivell local i a nivell global.

Des de campanyes per salvar les carpes de l’Onyar, a la defensa dels Aiguamolls de l’Empordà, a redactar comunicats contra les proves nuclears franceses a Mururoa, al Pacífic.

S’estimava molt el territori, que vam

conèixer bé de la mà de l’excursionisme. Vam formar part del Centre Excursionista de Catalunya, on s’hi vivia un ambient social formidable. I també del Cercle d’Agermanament Occitano-Català. Ens ho vam passar molt bé. Ens posàvem les xiruques, agafàvem els bastons de caminar i anàvem a conèixer el país.

Va continuar fins als últims moments al corrent de l’actualitat política del país?

-Sí. Llegia la premsa, estava molt informat i tenia gran sensibilitat independentista. A les converses polítiques alliçonava i, per la seva formació científica, analitzava la informació i l’actualitat amb mentalitat d’estratega. Mesos abans de morir, l’any 2011, encara va participar activament en les mobilitzacions del moviment 15-M a la plaça Catalunya de Barcelona.

Fent conjunció de les seves formacions, científica i humanística, en Damià sentenciava: “Les molècules són estructures i, si la vida s’aguanta, és precisament per les estructures. I els catalans no en sabem fer ni mantenir-les”.

Doncs vet aquí una sàvia reflexió d’en Damià Escuder que caldria no perdre mai de vista. n

pds_29

espai 2.0 ELON MUSK MATA L'OCELL DE TWITTER Roger Casero Gumbau, blocaire

matar l'ocell de Twitter potser no és com "matar un rossinyol", però la referència a la metàfora de la mítica novel·la de Harper lee no és, a criteri meu, gratuïta. elon musk no ha matat un rossinyol, sí un monarca blau coronat, l'ocell en què, sembla ser, podria haver inspirat el fins ara mític logotip de Twitter.

E

l monarca blau coronat, "Hypothymis azurea" de nom científic, és un petit ocell que es troba principalment a les regions del sud-est asiàtic, des de l'Índia i Sri Lanka fins a Indonèsia i les Filipines. Aquest ocellet, d'uns 16 centímetres, es caracteritza per la seva coloració vistosa, amb una part superior del cos de color blau brillant i un pit de color blanc. El nom "blau coronat" fa referència al color blau de la clapa, a manera de corona, que té al cap.

Mesos enrere Elon Musk, propietari de Twitter, va eliminar l'icònic ocell blau i el nom d'aquesta xarxa social per col·locar-hi una intrigant "X" i rebatejant-la, també, com a "X".

Què amaga realment aquesta "X"?

Què hi ha rere la "X"? El canvi de nom i d'imatge no ha estat l'únic que ha tingut aquesta xarxa.

De fet, d'un temps ençà veiem que a Twitter (perdó, "X"), és menys democràtica, si és que mai ho ha

30_pds

estat; com en altres eines i xarxes socials, qui passa per caixa té més avantatges. I és que Twitter (perdó, "X", és que em costa anomenar-la així...) tampoc escapa de la monetització del seu contingut i ja sabem que tot té un preu.

Però el canvi, en mans de Musk, és més profund i alhora intrigant i preocupant: si Twitter va néixer com un servei de "microblogging" que valorava essencialment la conversa, "X" té la voluntat de ser un espai en el qual puguem fer moltes altres coses, a banda de comunicarnos i conversar: entretenir-nos (com fem en altres xarxes com Instagram o TikTok) i sobretot consumir, comprar.

Elon Musk, d'alguna manera, ha matat la innocència de Twitter (que potser tampoc ho era tant, d'innocent), i d'aquí l'inevitable paral·lelisme amb el rossinyol de Harper Lee. La metàfora de "matar un ros-

sinyol" reflecteix la cruesa del racisme i la injustícia en la societat de l'època (Alabama, anys trenta del segle passat), i com la innocència i la bondat poden ser destruïdes quan es condemna a persones innocents a causa dels prejudicis i la discriminació racial. L'acte d'injustícia que l'advocat Atticus Finch (protagonitzat a la pel·lícula per un magistral Gregory Peck) vol evitar, condemnar un innocent, seria com "matar un rossinyol".

En un moment de la novel·la Atticus Finch diu: "Els rossinyols no es dediquen a res més que a cantar per alegrar-nos. No devoren els fruits dels horts, no nien als baguls del blat de moro, no fan res més que vessar el cor, cantant per al nostre delit. Per això és pecat matar un rossinyol".

Matant Twitter, potser Elon Musk no ha comès cap pecat, simplement ha matat (una vegada més) la nostra innocència.n

A

Quadern d’apunts Josep M. Sansalvador | josepmsansalvador@gmail.com

Alguns exemples pràctics de reutilització

banda dels lectors habituals, dels passavolants i dels assistents als clubs de lectura, la Biblioteca Emília Xargay compta amb un perfil d’usuaris insòlit: els reutilitzadors de paper de diari.

Vaig poder-me interessar per la qüestió i, efectivament, ha resultat que el paper de diari (i fins i tot segons quin paper cuixé) és molt valorat i demanat a estira cabells.

Hi ha qui demana paper de diari vell per afegir-lo al compostatge de residus orgànics i de jardineria: es veu que hi va bé. Hi ha qui en demana per fer-ne tires i fer jaç per a gossos, gats i altres mascotes domèstiques.

Un ús molt més clàssic i casolà és destinar-lo a cobrir les rajoles humides de passadissos i sales després de fregar.

Algú en demana i en recull per a algún familiar que té un comerç d’articles fràgils que requereixen un embolicat protector de cada peça. Diria que ja ha passat al camp del record la funció d’embolicar-hi entrepans. Les pròpies treballadores de la biblioteca en destinen una part a manualitats o a material ornamental quan preparen algun acte o exposició. I sembla que el paper d’una determinada i concretíssima publicació de la premsa del cor és especialment indicat per encendre foc en forns de coure ceràmica. Té el gruix i el satinat que el fa imprescindible per a la ignició a graus exactes però ha de ser, això sí, d’aquella precisa capçalera. És un repte que animo a dur a terme a les bibliotecàries de l’Emília Xargay. De la seva experiència i del seu tracte amb els usuaris-recol·lectors en pot sortir una història recopilada dels moltíssims usos que es pot donar al paper de diari abans que el camió del porta a porta se l’endugui de manera definitiva i irremissible. n

“H

Aventura sobre quatre potes

i ha un cavall al carrer de les Lloses!”, em digueren una tarda de juliol i va faltar-me temps per anar-ho a veure. Al solar que fa cantonada amb el carrer Sant Gaietà hi havia no un sinó tres magnífics quadrúpedes. Lligats a una tanca i a un senyal de trànsit, el seu propietari els havia convertit en eficients màquines de segar, que aprofitaven molts metres quadrats de rodals d’herba que en aquell moment encara conservava un xic de verdor.

Rafel. Aquest també munta a cavall.

El recorregut ha representat 132 dies, quatre jocs de ferradures i dos parells de botes i 2.800 quilòmetres recorreguts. Poca broma.

Han anat fet etapes d’uns vint o vint-i-cinc quilòmetres diaris, procurant estar descansant durant les hores de màxima insolació, buscant espais verds per pasturar i amb abastiment d’aigua. Un dels animals està destinat a cavalcadura i els altres dos s’empren per carregar l’equipatge. Podeu seguir la crònica detallada del viatge a la revista digital “Viajeros a Caballo”.

Si l’any passat vaig poder conversar amb un motorista que anava cap al Marroc amb un ciclomotor de 50cc, em sembla que aquesta odissea cavallar és un punt i a part. Llarga vida als aventurers! n

S

Paisatge d’estiu

Al cap d’una estona va arribar el ramader: acudia a lloc amb uns cabassos de pinso per consum dels animals, i em va explicar la seva història. Més de quatre mesos enrere havia emprès una aventura. Va sortir del cap de Gata, a Almeria, va travessar Andalusia, va pujar per Extremadura i Castella cap a Galícia per després seguir pel Cantàbric cap al País Basc i Navarra, Aragó, travessar els Monegros i entrar a Catalunya per les comarques de ponent.

Destinació final: Avinyonet de Puigventós, on resideix i fins a on, des de Sarrià, només quedaven un parell d’etapes. Àngel Sánchez Ardid és un empordanès amant de les rutes a cavall, del turisme eqüestre. Va parar a Sarrià per fer nit a casa d’una amistat i va trobar un espai adient per als seus equins. Ha fet aquest viatge en companyia d’en Ray, un cavall de pura raça espanyola; amb la Rebeca, una euga; amb en Rodolfo, un matxo i amb un gos molt manyac que es diu

i quan va passar per Sarrià la cavalleria d’Àngel Sánchez alguna zona no pavimentada del poble encara lluïa una tonalitat verdosa acceptable, el rigor de les calorades de finals de juliol i agost ha acabat de canviar el paisatge.

Les grans superfícies dels antics accessos a l’autopista llueixen un to daurat, de rostoll segat, de vegetació resseca que, més que al Gironès, sembla que estem als secans de la Segarra un cop acabada la feina de les “cossetxadores”.

La duresa dels estius, la manca de pluja, les restriccions d’aigua... són realitats a les quals ens haurem adaptat de cop i sense anestèsia.n

pds_31

dossier d’història 32_pds

L’exili obrer

LA CASILDA SAGARRUY I LA SEVA FAMÍLIA Assumpció Vila

E

Emili Ros i Casilda Sagarruy a Castres, el juny de 1955. Foto cedida per la família Bosch-Le Bitouzé

en els crèdits de la pel·lícula “Belfast”, del director Kenneth Branagh, apareix aquesta frase, com a corol·lari: “pels que varen marxar, pels que es varen quedar, pels que ja no varen tornar”.

n el conflicte bèl·lic de la guerra civil espanyola, els qui es varen quedar al país varen patir bombardejos, fam i la repressió de la postguerra; els que no varen tornar moriren sense que ningú els honorés i només el seu record va quedar en la memòria familiar. Els exiliats varen marxar cap a França i, després de passar pel calvari dels camps de concentració del sud de França, varen començar a situar-se en diferents departaments. La major part d’ells no varen tornar fins trenta anys més tard, després d’establir-se en un nou país.

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ e x i l i o b r e r. L a C a s i l d a S a g a r r u y i l a s e v a f a m í l i a

La Casilda Sagarruy i l’Emili Ros s’havien conegut a Sarrià de Ter de joves. La Casilda va néixer a Sarrià de Ter el 4 de setembre de 1908 i l’Emili, a Campdorà el 13 de juliol de 1907. La Casilda era la petita d’una família de sis germans, filla dels cosins José Sagarruy Vidal (1871-1944) i la Basilia Sagarruy Benach (18731952) , veïns del poble de Peralta de la Sal (Osca), que avui pertany a la mancomunitat de Peralta de Calasanz, a la comarca de la Litera. El cognom familiar varia segons el secretari de l’ajuntament. Així a vegades s’inscriuen com a Sagarrull i a vegades com a Sagarrui o Sagarruy.

A Sarrià de Ter hi vivia una altra família, la Sagarrull Cabanes, el pare de la qual, Melchor Sagarrull Benach, era germà de la Basilia Sagarruy Benach, també provinent de Peralta de la Sal. Però de sempre, el cognom d’aquesta branca familiar s’ha escrit com a Sagarrull.

Els fills nascuts del matrimoni Sagarruy Sagarruy, segons dades del cens de 1910, eren en Jeroni (1893) nascut a Bescanó, d’ofici espardenyer; la Marcelina, nascuda a Sarrià de Ter (1895-Barcelona 1930), jornalera de fàbrica als quinze anys; en Josep (Sarrià de Ter, 1897), jornaler de fàbrica de ciment amb tretze anys; la Narcisa (Sarrià de Ter, 1900 - Girona, 1983); la Paulina (Sarrià de Ter, 1903 Barcelona, 1995) i la Casilda (Sarrià de Ter, 1908 - Castres, França, 2000).

Varen viure en diverses cases del poble, sempre de lloguer. En el cens de 1910 vivien al carrer Abajo, 188, juntament amb l’àvia materna, Teresa Benach, vídua amb 70 anys, i en el cens de 1924 viuen al carrer Abajo, 173, els pares, José i Basilia, la filla, Narcisa Sagarruy Sagarruy, amb el seu marit, Baldiri Bartrina Bertran (Celrà, 1898) i la filla petita, Casilda Sagarruy Sagarruy, que aleshores tenia setze anys i no treballava.

La Casilda va anar a l’escola nacional del carrer Major, centre que s’havia inaugurat l’any 1910, amb la

La Casilda, la primera de la tercera fila començant per dalt, d’esquerra a dreta, en una foto de grup de nenes de l’escola de Sarrià de Ter de cap a l’any 1920, amb la mestra Magdalena Ferrer. Foto cedida per família Simon Bellapart.

Casilda Sagarruy amb treballadores, se suposa de la fàbrica Aurora, cap a 1930.

Foto cedida per Dolors Bartrina Pérez

mestra de les nenes, la senyora Magdalena Ferrer. En una fotografia de cap a 1920, se la identifica clarament com una nena que deuria tenir uns dotze anys, ja en el darrer any d’escolarització.

En el cens de 1930, la família Sagarruy viu al carrer Abajo, 196, amb els pares José i Basilia i la Casilda Sagarruy Sagarruy. En aquest cens es detallen la professió d’en José Sagarruy com a jornaler de fàbrica i la de la filla, Casilda Sagarruy, de vint-i-dos anys, treballadora en una fàbrica de cintes.

Per altra banda, la família Bartrina – Sagarruy, en Baldiri Bartrina, la

Narcisa Sagarruy i el seu fill Josep Bartrina Sagarruy, de sis anys, nascut l’any 1924, habiten la casa del carrer Abajo, 56, ( on ara hi ha la farmàcia Pere Estudis). En aquest cens, Baldiri declara que treballa de paleta.

Els nens i nenes comencen a treballar a l’adolescència, acabada la migrada escolarització. En la seva família, tant el germà Josep com la Narcisa, es posen a treballar de ben joves. La Casilda va entrar a treballar a la fàbrica de paper “La Aurora”, de Pedret. Ho sabem perquè surt en dues fotos de les que varen quedar al domicili Bartrina Sagarruy quan la

pds_33

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ e x i l i o b r e r. L a C a s i l d a S a g a r r u y i l a s e v a f a m í l i a

Treballadors de la fàbrica de paper La Aurora, del 12 d’agost de 1930. S’hi reconeixen, Casilda Sagarruy, Patrici Tixis, Lluís March i Jaume Humet, de Sarrià de Ter. Foto fons DBP

Emili Ros i Casilda Sagarruy, acabats de casar, l’any 1933.

Foto dons DBP

La jove parella, Emili i Casilda, al Passeig Canalejas de Girona, cap a 1933.

34_pds

Els matrimonis Baldiri Bartrina i Narcisa Sagarruy (avis de Dolors Bartrina), Ramon Arboix i Paulina Sagarruy, i Emili Ros i Casilda Sagarruy, en una visita al Tibidabo de Barcelona. Foto fons DBP

Casilda i l’Emili varen exiliar-se. En la primera, en una foto de 1930, amb tots el treballadors, homes i dones, del fotògraf Emilio Pérez de Girona. En la mateixa filera on s’asseu la Casilda, s’hi reconeix en Patrici Tixis, que havia estat alcalde de Sarrià de Ter i, en la filera del darrera, en Lluís March, també veí de Sarrià de Ter. A l’altra foto, s’hi observa la Casilda amb d’altres treballadores, suposadament de la mateixa fàbrica de paper.

Deu ser aquest mateix any, ja que en el cens de 1930, la Casilda ja declara anar a treballar a la fàbrica de cintes (SA Grober), donat que la fàbrica de paper “La Aurora” entra en crisi, degut, en part, a motius propis i en part per la caiguda de la borsa americana, el crack del 29, una crisi que es traslladà a Europa un any més tard i que va coincidir amb l’esclat de la Segona República d’abril de 1931.1 “La Aurora”, creada l’any 1845 als Molins Nous de Pedret, feia paper premsa i s’aprovisionava de la pasta de paper de l’empresa de Sarrià de Ter, la fàbrica de Josep Flores, pionera en elaborar pasta de paper a partir de la fusta. Des de 1912, “La Aurora” es denominava “Manuel Vancells, Sociedad en comandita” i va tancar definitivament l’agost de l’any 1932, deixant sense feina a 62 treballadors. El propietari, Manuel Vancells, es va suïcidar al mateix recinte de la fàbrica el 27 d’octubre de 1932.

1 Vegeu JOSEP CLARA a l’article “LA AURORA, fàbrica de paper continu (1845-1932) al llibre, Girona al segle XIX, pàgs. 145-161, Editorial Gothia, Girona, 1978.

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ e x i l i o b r e r. L a C a s i l d a S a g a r r u y i l a s e v a f a m í l i a

La fàbrica de cintes, SA Grober, situada al barri del Mercadal a Girona, on abans hi havia hagut el convent de Sant Francesc, aplegava moltes treballadores, dones, noies i nenes, com ho constata la Gemma Busquets. Segons dades que aporta de 1921, hi treballaven 727 dones, un 77% del total, i 210 homes.

“La fàbrica Grober era una de les indústries tèxtils més importants de la ciutat. Va ser fundada l’any 1890 per Cristòfol Grober i Viotti, un italià establert a Girona, i va estar en actiu fins al 1978. Es dedicava a la fabricació de trenyelles i cordons de seda, llana i cotó, també cintes, gomes, betes o trenes i altres elements de passamaneria.

Era una de les indústries establertes al cor del barri del Mercadal. I quan algú deia que treballava a la fàbrica volia dir que treballava a la Grober. És amb aquesta frase que ens podem fer una idea de la influència, de l’empremta en la memòria i història de la ciutat, que la Grober va tenir entre les famílies treballadores i en especial entre les dones. En moltes localitats de les comarques gironines, la fàbrica que donava feina a bona part dels seus veïns marca i determina una forma de viure i de relacionar-se”.2 De Sarrià de Ter hi anaven en tartana, menada per en Rossend Despuig.

Sortien molt aviat, a les 4h del matí, ja que el primer torn començava a les 5h del matí i anaven recollint treballadores en un petit circuit pel poble. Maria Tixis de Sarrià de Ter, explica que durant el trajecte en tartana, feien mitja per aprofitar el temps, i hi havia qui hi anava a peu tot darrera la tartana i també feia mitja mentre caminava.

A les 9 h del matí entrava un altre torn de mitja jornada, fins la 1 del migdia. En aquelles 4 hores, la major part de les treballadores de Girona tornaven a casa a fer el dinar, mentre que les treballadores de Sarrià enllaçaven el torn i acabaven a les 13h, quan la tartana les tornava a casa.

2 Gemma Busquets. Conferència de març de 1923, “Les dones i la Grober”.

Emili Ros, en una fotografia de la casa Unal de Girona, quan tenia 22 anys.

Emili Ros, de jove, en una foto de 1928 a la devesa de Girona quan tenia 21 anys. Foto fons DBP

Emili Ros, a la dreta, amb la colla de picapedrers a les pedreres de Girona.

Citació per l’Emili Ros, de la lleva del 1928, signat per l’alcalde Esteve Almoyner.

Fons Ajuntament de Sarrià de Ter. AHG

pds_35

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ e x i l i o b r e r. L a C a s i l d a S a g a r r u y i l a s e v a f a m í l i a l i a

Paulina, la seva germana Narcisa Sagarruy Sagarruy, amb la seva jove Carme Pérez, el seu fill Josep Bartrina Sagarruy i el net Enric Bartrina Pérez. Foto fons DBP

Per altra part, l’Emili Ros Vilar i la seva família s’instal·len a Sarrià de Ter procedents de Campdorà, on han nascut els germans. Així ho indica el cens de 1924, que viuen al carrer Abajo, 43, (on hi havia la Impremta Carlos) amb la mare Maria Vilar Clà (1879) i set fills: Joan Ros Vilar (1903) de Celrà, de professió jornaler; Rita Ros Vilar (1905), jornalera de fàbrica; Emili Ros Vilar (1907), de professió jornaler de fàbrica; Carme Ros Vilar (1909), jornalera de fàbrica; Dolors Ros Vilar (1911); Lluís Ros Vilar (1915) i Marti Ros Vilar (1917). En aquest cens, el cognom Vilar apareix com a Vila. Tots varen néixer a Campdorà, per tant, devien instal·lar-se a Sarrià de Ter després del naixement d’en Martí i després de la mort del pare Joan Ros Batet En el cens de 1930, consta que a la mateixa casa hi viuen la mare, Maria Vilar Cla, l’Emili Ros Vilar, de vint-itres anys, de professió picapedrer, la Dolors Ros Vilar, de vint anys, jornalera de fàbrica de cintes, en Lluís Ros Vilar, de 15 anys, aprenent de mecànic, i en Martí Ros Vilar, de tretze anys, aprenent de barber. L’Emili aprèn l’ofici de picapedrer, com es veu en una foto amb els companys, de 1925, quan tenia divuit anys.

36_pds

Els dos joves, la Casilda i l’Emili es casen a Sarrià de Ter el 19 d’agost de 1933 i se’n van a viure a Girona, prop de la feina, al carrer Hortes, 24.

En el cens de 1936, de Girona, l’Emili continua sent picapedrer, però la Casilda no declara tenir cap ofici.

També s’han traslladat a Girona la resta de la família Sagarruy i la família Bartrina, en concret al carrer Indústria, número 7, un carrer conegut abans com carrer Grober, però que durant la República va canviar de nom. En Baldiri Bartrina treballa al Molí Salvador, la Narcisa Sagarruy i en Josep Bosch Sagarruy , nebot, fill de la Marcelina, treballen a la fàbrica Grober. El fill, Josep Bartrina Sagarruy, té set anys ja que és nascut l’any 1929 a Sarrià de Ter i els avis, Josep i Basilia Sagarruy, ja són jubilats. En aquesta casa hi viuen fins a final de la guerra, l’any 1939.

En esclatar la guerra civil espanyola, el matrimoni Ros Sagarruy s’involucra amb el moviment anarquista, organitzat al voltant del sindicat CNT (Confederación Nacional de Trabajadores). Són treballadors i la revolució els aporta esperança. L’Emili té vint-i-nou anys, forma part de la lleva de 1928 que és cridada al front l’abril de l’any 1938, segons consta

en la butlleta signada per l’alcalde de Sarrià de Ter, Esteve Almoyner, però demana pròrroga per ser fill de mare vídua. No es té constància que s’incorporés al front.

A Catalunya es col·lectivitzen terres, fàbriques i es creen els comitès antifeixistes. A Girona, la fàbrica Grober, on treballava part de la família, es va col·lectivitzar pel fet que els antics propietaris i directius marxaren. La SA Grober va ser dirigida per Lluís Morillo i Vilardell com a interventor i com a director constava, Josep Bertran i Olivé.

Casilda Sagarruy, empesa per la correlació de forces revolucionàries, entra de regidora a l’Ajuntament de Girona en representació de la CNT, com a substituta del regidor Lluís Trias, el 26 de novembre de 1937. És una de les dones regidores que són nomenades durant la República, com ho foren també, Antònia Adroher (mestra, nomenada en representació del POUM), Isabel Bueno (mestressa de casa nomenada pel PSUC), Angelina Compte Lliuró (PSUC) i Àngela Moñino Comas (obrera de les JSU).

Casilda és una dona de caràcter i, com tots els treballadors de la seva generació, no ha tingut gaire oportunitat per estudiar, però sí que és una persona amb criteri. En el moment d’entrar a l’Ajuntament no treballa fora de casa i té vint-i-nou anys.

L’historiador Josep Clara explica que “més del 80 per cent dels regidors del temps de guerra eren, doncs, gent inexperta, però de la lectura de les actes i de l'informe que reproduïm o l'apèndix I hom pot dir que saberen adaptar-se als afers administratius i que gestionaren els destins municipals sense dificultats i sense arrauxaments destructius”.

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ e x i l i o b r e r. L a C a s i l d a S a g a r r u y i l a s e v a f a m í l i a

“Quan el govern de la Generalitat decideix que els anarquistes entrin al govern de la Generalitat es dissol, per decret de 27 de setembre de 1936, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, ordenant de retruc la dissolució dels comitès locals i la creació dels Consells Municipals. Aquests s’havien de configurar amb la representació dels mateixos partits polítics que conformaven el Govern de la Generalitat. A Girona, després de diversos estira i arronsa, se segueix el que mana el decret de 9 d’octubre de 1936 i es nomenen 9 regidors de la CNT, 9 regidors per ERC, 6 pel PSUC i 3 del POUM. Els regidors d’Acció Catòlica i de la Unió de Rabassaires varen quedar vacants. Es reelegí Expedit Duran com a president del Consell Municipal”.3 Seguint el que diu Josep Clara: “Arran dels fets de maig de 1937, el POUM va ser declarada organització feixista i el Govern de la Generalitat va decretar la seva dissolució. El POUM va sortir de l’Ajuntament i s’augmentà la participació del PSUC, quedant amb 9 regidors d’ERC, 9 de la CNT, 9 del PSUC, 3 d’Acció Catòlica i 3 de la Unió de Rabassaires.

En el transcurs d'un ple extraordinari celebrat el 29 d'octubre de 1937, es constitueix el nou ajuntament.

Per ERC hi trobem: Pere Cerezo, nomenat president del Consell Municipal, Rafel Portas, Llorenç Busquets, Josep Ma. Dalmau, Joaquim Morillo, Miquel Sala, Gurmesind Sarda, Ricard Frigola i Gabriel Auguet. La CNT està representada per Dimas Bussot, Jaume Calvet, Miquel Monleón, Josep Carbó, Lluís Trias, Alfons Díez, Ferran Pla, Miquel Sesé i Expedit Duran. El PSUC hi tenia Lluís Morillo, Esteve

Garriga, Santiago Budó, Pere Cardús, Pere Cervera, Angelina Compte, Miquel Sacristà, Josep Cabruja i Rafael Llapart. La representació d'Acció Catalana Republicana fou confiada a Enric Mitjà, Joan Arnay i Josep Planes, i la d'Unió de Rabassaires a Pere Vila, Joan Perpiñà i Miquel Figarola. Per circumstàncies diverses, però sobretot per causa de les mobilitzacions, les agrupacions polítiques o sindicals hagueren d’efectuar substitucions dels seus representants. El 26 de novembre de 1937 Casilda Sagarruy substitueix Lluís Trias (CNT)”.

Des d’aquesta data, Casilda Sagarruy assisteix a tots els plens de l’Ajuntament de Girona, fins que al final de la guerra marxen tots els regidors cap a l’exili. L’alcalde, Pere Cerezo, ja és fora de la ciutat des del 25 de gener de 1939.

A l’exili marxen els regidors, entre ells, l’editor Josep Dalmau, d’ERC, Casilda Sagarruy i el seu marit, Emili Ros, Angelina Compte i també el nou alcalde, Joan Ballesta i Molinas, del PSUC, nomenat el 28 de gener de 1939.

La fàbrica Grober, on havien treballat la Casilda, la Narcisa i en Josep Bosch, és incendiada pels militars republicans durant els dies de la retirada. Cremen les naus de mercaderies i les naus de maquinària. La Casilda i el seu nebot no veuran la destrucció de la fàbrica on havien trenat cintes; miren endavant, fugen, mentre la ciutat és bombardejada i els avions segueixen la comitiva fins la frontera.

La Casilda deixa a casa de la seva germana Narcisa algunes pertinences i les fotos que quedaran en una capsa oblidada i mai les reclamarà. La Casilda i l’Emili se’n van sense res, es tenen ells dos,

Narcisa Sagarruy amb la seva jove Carme Pérez, a Girona. Foto: Fons DBP

Josep Bartrina Sagarruy i Carme Pérez, de joves.

Foto: Fons DBP

3 Vegeu CARLES UTSET, Francina in Història de Girona, ADAC, pàg. 361 i l’article de JOSEP CLARA “El personal polític de l’Ajuntament de Girona (1936-1939)a Revista de Girona n.109 de 1984».

pds_37

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ e x i l i o b r e r. L a C a s i l d a S a g a r r u y i l a s e v a f a m í l i a

El matrimoni Ros Sagarruy vivia en un pis d’aquesta casa del 42 rue Bouisaders, a Castres. Foto AVS

La tomba del cementiri de Saint Roch a Castres, on es troben les restes de la Casilda Sagarruy i l’Emili Ros. Foto AVS

com han estat sempre des que es varen casar. Amb ells marxa també el seu nebot, en Josep Bosch Sagarruy, el qual també tem ser empresonat pel fet d’haver militat de jove a les organitzacions anarquistes.

Quan creuen la frontera amb França els espera la platja d’Argelers. La Casilda i l’Emili, pel fet d’haver estat membres de la CNT, aconsegueixen deixar el filat aviat. Poc més tard, aconseguiran treure del camp el seu nebot Josep Bosch.

En el seu periple acaben de masovers en una granja. Al final s’instal·len a la petita ciutat de Castres al Departament del Tarn (França), on l’Emili troba feina de picapedrer i la Casilda va a treballar en cases particulars.

Del seu pas a França no es coneix res. Ni l’arxiu de la CNT, ni l’arxiu Midi-Pyrénées tenen informació dels dos al seu pas en un camp de concentració del Rosselló. L’arxiu de Castres ha localitzat els certificats de defunció, les dades del domicili familiar, però no han trobat cap més informació.

De fet, els regidors a l’exili també es dispersen. Mentre que a l’editor Josep M. Dalmau, regidor per ERC, el trobem al Rosselló, on surt en una foto amb Anna Verdaguer, en un poble prop de Perpinyà4, la Casilda va a la vila de Castres.

A la casa núm. 40 de la rue de Bousadiers de Castres, els visiten els seus familiars, el fill de la Narcisa Sagarruy, en Josep Bartrina, la seva dona, Carme Pérez i les filles bessones Dolors i Rosa Bartrina Pérez. S’instal·len en la mateixa casa, un tercer pis, moblat amb molta precarietat, ja que el lavabo és una comuna al

terrat. Tenen algunes fotos familiars passejant per la ciutat i pel parc. Són fotos comunes, de gent treballadora amb els seus familiars.

Quan mort la seva germana, la Narcisa Sagarruy Sagarruy, a Girona el 1983, la Casilda torna a refer la seva relació amb la germana Paulina, que és vídua i viu a Barcelona. Aleshores, qui els sol visitar és la neboda, Rosa Arboix Sagarruy i el seu marit Josep González. Les germanes Paulina i Casilda tenien molt temperament, així doncs, qui anava sovint a Castres eren la Rosa i el seu home. De tant en tant, la portaven a Barcelona a passar alguns dies o un mes. En una ocasió la varen portar a Montserrat. La Casilda els parlava de l’amor del seu home, de com passaven les tardes ballant i escoltant música al menjador de casa seva. I, quan parlaven de política, parlava de l’Emili que també havia sigut anarquista.

Mai els va mencionar que ella havia estat regidora i per això es va haver d’exiliar, fins al punt que encara els nebots ho dubten, malgrat la informació que ho corrobora a les actes de l’Ajuntament de Girona.

L’Emili va morir a Castres el 7 de setembre de 1976, amb 68 anys, i la Casilda mai va voler deixar la ciutat francesa, ja que volia ser enterrada a la mateixa tomba que el seu marit. Morí a Castres, en el domicili 34, rue Camille Rabaud, una residència d’avis, l’onze de febrer de l’any 2000.

La Casilda i l’Emili es troben enterrats al cementiri de Castres, sota una tomba de marbre amb la foto dels dos. Malauradament es troba en mal estat, ja que ha cedit i s’està torçant.

4 Vegeu la revista Parlem de Sarrià nº 72 de març de 2010, l’entrevista a l’Anna Verdaguer Dorca.

38_pds

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ e x i l i o b r e r. L a C a s i l d a S a g a r r u y i l a s e v a f a m í l i a

JOSEP BOSCH SAGARRUY

E

Un jove Josep Bosch amb propaganda, l’agost de 1936, amb Angelina Foret i Maria, a Girona.

n Josep Bosch Sagarruy era el segon fill de la Marcelina Sagarruy Sagarruy, (Sarrià de Ter, 1885Barcelona, 1930) i de l’Esteve Bosch Ayats (Olot 1896 - Barcelona 1970).

Va néixer a Girona l’1 de gener de 1921.

De jove va estudiar en una escola religiosa de Barcelona on era pensionista mercès a un germà del pare que era religiós.

Quan va morir la seva mare, tant en Josep Bosch com el seu germà Enric varen ser acollits a casa la seva tia, Narcisa Sagarruy Sagarruy, a Sarrià de Ter. De jove el trobem en el cens de 1936 de Girona, al carrer Cristobal Grober, 7 (Indústria), treballador de la fàbrica SA Grober des de 1933 a 1939. Hi habitava amb els seus oncles Baldiri Bartrina, Narcisa Sagarruy, el seu cosí, Josep Bartrina Sagarruy i els seus

Josep Bosch i el grup de la FAI Avelino Loriente, a Roses l’any 1936.

Josep Bosch a Madrid, amb Fàbregas i Chibecas

pds_39

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ e x i l i o b r e r. L a C a s i l d a S a g a r r u y i l a s e v a f a m í l i a

Josep Bosch i Marguerite Le Bitouzé, “Tout le deux pour la vie” març de 1944

Josep Bosch a Cherburg

Josep Bosch, cap a 1975, a Cherburg a casa el seu fill Jean Michael.

Fons família Bosch- le Bitouzé

40_pds

avis, Josep Sagarruy i Basilia Sagarruy. S’involucra en els moviments juvenils, amb la FAI, reparteix propaganda, tal com es pot veure en alguna de les fotos aportada per la família.

Va entrar a França el 9 de febrer de 1939 com a refugiat espanyol, segurament acompanyat de la seva tia Casilda Sagarruy i l’oncle Emili Ros. Era un vailet de 18 anys. Segons la família va estar pres al camp d’Argelers i d’allà els deixà una cançó que cantaven els presoners republicans. Tenia una cicatriu al llavi a causa d’un tret de pistola de quan sortia d’Espanya. Josep Bosch els va explicar que es va trobar malalt quan estava al camp d’Argelers, però que la tia Casilda el va anar a buscar. Va anar a treballar en una granja, però no tenen el record d’on era.

Durant els anys 1939-1940 va treballar a la Societé Chenard Walker, una empresa que fabricava cotxes al poble de Gennevilliers, municipi del Departament Alts del Sena, a l’Oest de París. Després de la invasió alemanya de França, el juny de 1940, fou reclutat per les tropes d’ocupació i va fer diversos treballs des de l’any 1940 a la fi de 1942. A partir de 1942 fins 1944, continua treballant per les tropes d’ocupació com a cuiner al poble de Gonneville, prop de Cherbourg, a la Normandia.

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ e x i l i o b r e r. L a C a s i l d a S a g a r r u y i l a s e v a f a m í l i a

L’agost de 1944 va establir-se a Cherbourg (La Manche) on ja va treballar per les tropes aliades fins al 1946. Primer, al dipòsit 701 de les tropes aliades de la 32 rue Hipolite de Tocqueville, de Cherbourg fins l’any 1946, i després va fer de docker al mateix lloc del port de Cherbourg de 1946 a 1949.

El 9 de juliol de 1949 el varen contractar a la cerveseria Le Cerf on va treballar de cerveser i posteriorment va treballar en diferents feines a diversos llocs.

Es va casar a la ciutat de Cherbourg el 2 de març de 1949, amb Margueritte Le Bitouzé, de nacionalitat francesa, i varen tenir 4 fills (Enric, 1944-2021), Jean Michel (1948), Martine (1951) i Jeanine (1960). Va morir al mateix Cherbourg en Contentin, l’any 1999.

Els fills habiten a Cherbourg, prop d’on vàren néixer. La família Família Bosch-Le Bitouzé amb els seus fills visitaven sovint els seus oncles Casilda i Emili a Castres o els trucaven o s’enviaven correspondència.

Tot el que es coneix de les dues famílies prové de la memòria oral i de la recerca en els arxius. No varen deixar testimoni escrit de tot el seu periple per França, ni de tota la seva activitat política realitzada abans de deixar Catalunya. La Casilda, l’Emili, en Josep, varen ser víctimes de la repressió franquista. La por, enquistada en els seus cossos, les notícies provinents de l’Espanya franquista, els varen fer desistir de tornar a Espanya. No apareixien a la causa general, ni de Sarrià de Ter, ni de Girona, per tant, tampoc eren buscats per la policia.

Eren treballadors, jornalers, sense més patrimoni que les seves mans i la seva capacitat per guanyar-se la vida. França els va oferir feina i, passada la segona guerra mundial, tranquil·litat i prosperitat. En Josep hi formà una família, i ja mai va pensar en tornar. La Casilda i l’Emili no varen voler tornar i començar de nou. Unes vides senzilles, de gent treballadora, una revolució fallida, pagada amb molts anys d’exili. I, com en tants casos, oblidats per la història.

Tant en Jean Michel com la Jeanine, dos dels fills d’en Josep Bosch, han aconseguit recentment la doble nacionalitat espanyolafrancesa. Amb aquest gest reten un tribut al seu pare. n

CANÇÓ ARGELERS 1939 Música tango: “De esta noche me emborracho”

Somos unos tristes refugiados a este campo llegados después de mucho andar.

Hemos pasado la frontera a pie y por carretera con nuestro ajuar, Mantas, macutos y otras hierbas de latas de conservas y algo de humor.

Es lo que hemos podido salvar después de tanto luchar contra el fascio invasor, Y al campo de Argeles sur Mer nos fueron a encerrar pa’ no comer.

Y pensar que hace 10 años España entera era una nación feliz libre y obrera, Que abundaba la comida, no digamos la bebida el tabaco y el papel.

Habia muchas diversiones la paz en los corazones y mujeres a granel.

Y hoy ni cagar podemos sin que venga un Mohamet nos tratan como penados y nos gritan los Gendarmes “Alé” “Alé (estribillo) Viento chabolas incompletas ladrones de maletas arena y mal olor.

Mierda por todos los rincones sarna hasta los riñones, fiebre y dolor, Colas para coger dos litros de agua con bacilos leña y carbón, Alambradas para tropezar de noche al regressar buscando tu chalet Y por todas partes donde vas tu oyes por detrás “Alé” “Alé”

pds_41

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ e x i l i o b r e r. L a C a s i l d a S a g a r r u y i l a s e v a f a m í l i a

Josep Bosch, Casilda Sagarruy i Marguerite Le Bitouzé, a Castres l’any 1985.

Els germans Jeanine i Jean Michael Bosch, amb la seves parelles i la seva cosina Dolors Bartrina, a Ultramort.

Jean Michael Bosch i la seva senyora, a Cherburg en Contentin. Foto AVS

cal flequer

FLECA-PASTISSERIA 42_pds

Des de 1896

• TORTELLS • BUNYOLS • COQUES

Obert cada dia Av. de França, 21 - Sarrià de Ter Botiga: 972 173 412 Oficines: 972 594 283 info@calflequer.com

DOSSIER D’HISTÒRIA [Sobre els optimistes mal informats

Sobre els optimistes mal informats Antoni Roura

en vladimir putin n’és un clar exemple. aquest escolanet del patriarca Kiril i deixeble avantatjat de Hitler es pensava que en la invasió de ucraïna, un país amb un pallasso de president, seria rebut amb banderetes com a Hitler amb l’annexió d’Àustria .

a canvi que Ucraïna entregués tot l’arsenal atòmic a Rússia, aquesta respectaria les seves fronteres. I no ho ha fet.

Encara que el cas d’Ucraïna no té res a veure amb el que volem comentar a continuació, sí que els personatges que hi intervingueren foren també uns optimistes mal informats al demanar en un moment determinat, l’ajuda de França.

nyora el temps que la Unió Soviètica dominava tota l’Europa occidental i ara troba que Rússia ha quedat massa petita i la vol engrandir. És de suposar que algun des seus immediats col·laboradors, amb més seny que ell, li devia aconsellar que no ho fes. Però la seva supèrbia i egocentrisme l’impedeix escoltar ningú.

Va faltar al pacte acordat després que l’antiga Unió Soviètica es desintegrés. Pacte que establia que

INTENT DE DESCONNEXIÓ DE CATALUNYA AMB ESPANYA EN LES DÈCADES DE L640-1660

E

La sublevació que es va produir a Catalunya que va desencadenar en els luctuosos fets coneguts com el Corpus de Sang , el 7 de juny de 1640, en què la violència desfermada dels pagesos del Principat que perpetraren nombrosos assassinats a Barcelona, va culminar amb l’assassinat del Virrei de Catalunya, Comte de Sant Coloma, vàlid el rei Felip IV. Espanya en aquell temps estava econòmicament exhausta degut a les llargues guerres exteriors que mantenia contra la França de Lluís XIII, com més tard ho feu contra la de Lluís XIV; també cal afegir-hi el conflicte amb els Països Baixos.

Per a prevenir una possible invasió de les tropes franceses, el govern d’Espanya tenia estacionades per l’Empordà i a altres llocs propers a l’actual frontera un contingent de

tropes majoritàriament mercenàries però absolutament mancades de subministres d’intendència. Els habitants de les zones ocupades havien d’allotjar-los, que era el màxim a què estaven obligats, però a més els imposaren de fer-se càrrec de la manutenció i la paga de la soldada.

Comte Duc d’Olivares

Els pagesos havien protestat diverses vegades davant del Virrei contra l’impost del “quinto”, el 20 %, que havia imposat a Catalunya.

A aquest impost s’hi oposaren els consellers de Barcelona i els diputats de la Generalitat però la petició fou denegada pel govern de Felip IV. Les protestes també eren constants contra els abusos dels mercenaris cada vegada més encoratjats.

En resposta a aquestes queixes, el Virrei ordenà que, “los soldados fueran alojados aunque, si fuera preciso echando de la cama a los vecinos”. Així de provocativa fou la resposta.

Vladimir Putin

pds_43

DOSSIER D’HISTÒRIA [Sobre els optimistes mal informats

Per aital circumstància hi eren les tropes espanyoles estacionades a prop dels Pirineus.

Lluís XIII i el cardenal de Richelieu van fer tot el possible perquè la sublevació catalana prosperés per tal de debilitar la influència dels Àustria a Europa i de passada apro-

Pau Claris

Abans dels fets del Corpus de Sang, els revoltats pagesos i ciutadans cansats dels abusos dels soldats s’havien alçat en armes contra les tropes d’ocupació obligant-les primer a refugiar-se a Girona i després de diverses escaramusses a expulsar-les al Rosselló.

La tensió entre els catalans i el govern del Comte Duc es va radicalitzar encara més. El cabdill de la lluita a favor dels drets dels catalans era Pau Claris, aleshores braç eclesiàstic de la Diputació del General i fet president de la Generalitat.

Les conseqüències en què va derivar el problema fou que mentre a Castella es preparava un exèrcit sota el comandament del nou virrei, marqués de Vélez, a Catalunya la Diputació de Barcelona entra en negociacions amb França amb la finalitat de declarar la República Catalana sota la protecció de França.

GUERRA DELS TRENTA ANYS. CONSEQÜÈNCIES PER A CATALUNYA

CAPITULACIÓ DE BARCELONA

Cardenal de Richelieu

piar-se dels territoris espanyols a l’altra banda dels Pirineus, és a dir, tota la Catalunya Nord, el Capcir, el Conflent i el Rosselló Catalunya necessitava la implicació de França per tal de fer front a l’exèrcit realista, motiu pel qual va arribar fins i tot a nomenar comte de Barcelona a Lluís XIII, una vegada hagués promès respectar les llibertats catalanes (23 de gener de 1641).

La guerra va continuar primerament favorable als exèrcits enviats per França amb l’ajuda dels catalans.

Les contínues derrotes dels espanyols va ofuscar l’estrella del Comte Duc, partidari de la política repressiva, coincidint alhora amb la mort de Richelieu (1642) i Lluís XIII (1643).

Tant França com Espanya estaven immerses en la Guerra dels Trenta Anys en bàndols enfrontats: França, malgrat la diferencia religiosa, es decantà pel bàndol protestant liderat per l’aleshores poderosa Suècia, mentre que Espanya ho va fer pel bàndol catòlic liderat per la Casa d’Hamburg.

44_pds

Amb la mort de Lluís XIII i Richelieu va minvar l’ajut de França a la causa catalana. Aquests fets van ocasionar que l’equilibri de forces es decantés clarament a favor dels exèrcits de Felip IV. L’estat d’ànim dels catalans va anar canviant i gràcies a la nova política conciliadora de Felip IV va fer que mentre augmentava l’empatia amb les tropes reialistes alhora augmentava l’animadversió contra els francesos, també ara pels excessos comesos per ells contra els catalans.

Lluís XIII rei de França

La capitulació de Barcelona (desembre de 1652 ), després de catorze anys de revoltada, va ser l’inici del final de la contesa en acabar-se les hostilitats amb la signatura de la Pau dels Pirineus (7 de novembre de 1659).

Aquest tractat liquidava la rivalitat entre França i Espanya. Com a compensació per les pèrdues sofertes per França passaven al seu domini, el Rosselló, el Conflent i el Capcir.

De la Cerdanya no en parla.

Font: Història de España de l’historiador Antonio de Cárcer y de Montalbán. Síntesi del capítol: “Sublevación de Cataluña”.

ALGUNES REFLEXIONS SOBRE AQUESTA GUERRA Primer La guerra no hauria esclatat sense la despòtica política del Comte Duc d’Olivares, personatge impregnat d’una catalanofòbia impressionant que va propiciar l’alçament en armes dels catalans cansats de tantes humiliacions sofertes. L’origen de la catalanofòbia del Duc era deguda que Catalunya disposava d’unes normes de govern establertes ja en temps de la unió de la Corona d’Aragó i Castella, que provenien de l’època carolíngia i que li atorgaven un

DOSSIER D’HISTÒRIA [Sobre els optimistes mal informats

ampli marge de llibertat, entre elles, que només podia reclutar soldats de lleva per a la defensa d’Espanya i Catalunya.

Segon Les tropes estacionades a aquesta banda dels Pirineus haurien d’haver estat a la part Nord del Rosselló, per defensar, també, la part espanyola ultra pirinenca.

Sembla que el govern de Felip IV li importava poc la Catalunya Nord.

Tercer Catalunya va resultar altament perjudicada amb la pèrdua de tota la Catalunya Nord, des de temps cobejada per França. Per a Espanya perdre una part de Catalunya era un mal menor, perquè en certa manera quedava Catalunya més empobrida i debilitada i, per tant, més dòcil de governar en el futur

GREU ERROR: CATALUNYA DEMANA LA INTERVENCIÓ DE FRANÇA Quart Cal preguntar-nos: ¿Per què la Generalitat estava tan mancada d’informació, sobre les veritables i delejades aspiracions de França d’annexionar-se tota la Catalunya Nord i fiar-se de la paraula de dos personatges de la ganya com foren Felip XIII i el cardenal Richelieu?

Cinquè A mesura que la guerra s’allargava, ocasionant tants morts, invàlids, malalties i escassetat dels productes alimentaris, fa que l’estat d’ànim del poble canviï i que la classe dirigent abjuri dels principis que els impulsaren a la guerra. El cansament provocat a la vista de tantes calamitats minvaren l’entusiasme inicial, propiciant el canvi de bàndol i passar-se la majoria a la disciplina de Felip IV.

Sisè El que afirma l’historiador Antonio de Cárcer, que la guerra es decantava a favor d’Espanya, no és totalment cert, potser durant algun temps sí, però a la firma del Tractat de Westfàlia, França mantenia una posició de força. Encara tenia tropes que ocupaven La Seu d’Urgell, Bagà, Ripoll, Roses, Cadaqués i altres poblacions, totes aquestes estaven, encara, sota domini francès

Cardenal Mazzarino

FI DE LA GUERRA DELS TRENTA ANYS AMB LA SIGNATURA DEL TRACTAT DE WESTFÀLIA En aquesta contesa el destí va jugar descaradament a favor de França. Al finalitzar la Guerra dels Trenta Anys, la més mortífera de totes les guerres, amb el Tractat de Westfalia arriba a tota Europa, la desitjada pau. A França i Espanya, enfrontats en bàndols contraris, també.

Però les tropes franceses ocupaven encara diverses contrades de Catalunya amb importants contingents estacionats justament a l’altra banda dels Pirineus.

TRACTAT DELS PIRINEUS, EL 7 DE NOVEMBRE DE 1659 CATALUNYA NO HI FOU CONVIDADA Per resoldre aquest contenciós es reuniren el representants d’Espanya i França al País Basc francès, a l’Illa dels Faisans. La primera trobada fou el 13 d’agost de 1659. El cardenal Mazzarino, successor del cardenal Richelieu, en representació de la França de Lluís XIV. Per l’Espanya de Felip IV fou representada primerament pel “falcó” Luis Méndez de Haro i, més tard, pel “colom” Comte de Fuensaldaña, molt més conciliador per arribar a acords, tal com volia Felip IV. En el Tractat dels Pirineus passaven a domini francès la Catalunya Nord, fins al Rosselló. De la Cerdan-

Comte de Fuensaldaña

ya no en parla, però França, des de la seva posició de força, aconsegueix imposar-se i reclama la meitat de la Cerdanya, Fuensaldaña cedeix i així passen a França 33 pobles de la Cerdanya Nord, però s’exclou l’enclavament de la vila de Llívia Aquesta nova claudicació queda reflectida en l’Acord de Llívia (12 de novembre de 1660).

Nota: vegeu l’obra “La partició de Catalunya” dels historiadors Michel i Annie Bougain, on relaten minuciosament, gairebé dia i hora, de totes les trobades entre els representants de França i Espanya.

Resumint D’aquesta aventura bèl·lica, provocada pel nefast Comte Duc d’Olivares, Catalunya en va sortir molt mal parada. Hi va deixar, com deien abans el pagesos: “els bous i les esquelles”. n

pds_45

dossier

Modistes i tallers de costura

Emília Pi i Brugués Josep Turbau i Conxi Martín

sempre a punt per la gresca, present i disposada a ajudar on hi havia necessitat. va passar la seva infantesa i joventut al lloc on va néixer, al bell mig de la capital de la tramuntana. Tocada per aquest vent, com ella solia dir, els primers anys de la seva vida no van ser precisament dies encalmats sinó mes aviat esventats.

46_pds

L

a Matilde ens rep a casa seva per parlar-nos de la seva germana. Fa 62 anys que viu a França. El seu home, en Quimet Quintà, de Ventalló, hi va anar a la verema el 1955, ja en la primera temporada els amos el van clissar i li van demanar que es quedés a premsar, després a podar i així va estar 45 anys treballant pel mateix amo.

La Matilde es va comprometre amb en Quimet quan tenia 28 anys, es van casar al cap de nou mesos i va anar a viure amb ell a França quan aquest ja feia cinc anys que hi treballava. Ara, la Matilde te 91anys, viu sola, però amb el recolzament del seu fill i els seus dos nets, als que estima i adora. Dels vuit germans només en queda ella. Tot repassant fotografies anem desgranant els detalls de la seva llarga vida i la de la seva germana gran, l'Emília Pi. Per raons que no venen al cas, l'avi de l'Emília va ser pare quan tenia 70 anys, tot i això encara va poder conviure 19 anys amb el seu fill, l'Hermenegildo Pi i Caselles, el pare de l'Emília.

Aquest vivia al número 10 del carrer de les Terreres de Figueres, i al número 17 del mateix carrer hi vivia la Lola Brugués Vila. En

DOSSIER [Modistes i tallers de costura

L’Emília, en Lluís, en Ramon, juntament amb el matrimoni de Salvador Ribas i d’altres.

Emília Pi, de jove

aquella època es feia molta vida al carrer i no és gens estrany que l'Hermenegildo i la Lola es coneguessin i més tard es casessin.

L'Emília va ser la primera filla d'aquell matrimoni, la gran de vuit germans, quatre noies i quatre nois. Ella va néixer el 7 d'abril del 1921, després la Carme, la María, en Narcís, l'Hugo, que va morir amb sis mesos a causa d'una pulmonia, i després vindrien la Matilde, en Jordi i en Ramon, nascut el gener de1936. De petit el pare de l'Emília va coincidir al col·legi amb en Salvador Dalí, un figuerenc il·lustre també tocat per la tramuntana.

Durant la guerra civil, l'Hermenegildo estava al camp d'aviació que hi havia a Figueres, ell era un dels més grans dels que hi havia al camp i al final de la guerra els van agafar tots.

Va estar pres a Irún, on hi va passar tres anys. Quan va arribar a casa estava molt malalt de càncer i ja no recuperaria la salut. La mare els cuidava a tots.

De petita va començar a cosir aprenent de l'avia materna. Cosia i feia vestits per tota la família. Cosia de tot i per a tothom, vestits de comunió, de núvia, per dones i per homes.

Casament de L’Emilia Pi amb en Lluís Blanc l’any 1948

Tenia unes mans d'or per això. De joveneta, quan no tindria més de divuit anys, ja li van donar un premi per un vestit que va fer. Un dia, quan va acabar la guerra, va anar a l'estació amb la mare, perquè era la més gran, un tren havia quedat allà abandonat i carregat de moltes coses, van agafar dues peces de roba, una era verda i l'altre de quadres i van fer vestits per a tota la família.

El pare de l'Emília va morir el setembre del 1947. El gener de l'any següent l'Emília es va casar amb en Lluís Camps, quan ella en tenia 27. Es van conèixer amb en Lluís a l'hostal on treballava l'Emília, al mateix carrer on vivia. En Lluís feia la polleria de l'hostal els dijous.

En Lluís era del Pont Major. De fet, es deia Lluís Blanc Camps, però tothom el coneixia pel segon cognom, ja que tenia un tiet força conegut que així se'n deia. En Lluís tenia camions i feia transport de vi de Màlaga. Al retirar-se volia que el seu

L’Emília amb l’àvia materna, de qui va aprendre a cosir.

Fotos cedides per Matilde Pi

nebot es quedés amb el negoci, però encara era jove i s'ho va vendre.

Quan es van casar van venir a viure a Sarrià de Ter. Van estar-se uns quatre anys a la part de dalt de la casa del Dr. Garriga, fins que van mudar-se a la casa que van comprar i arreglar al mateix carrer Major, al número 104.

pds_47

DOSSIER [Modistes i tallers de costura

Emília amb un vestit premiat

Tot ballant sevillanes

Reconeixement per la seva col·laboració amb els vestuari de Scopas

Pastorets al Centre Parroquial de Sarrià de Ter, de qui ella en va fer tot el vestuari.

L’Emília Pi es va encarregar del disseny i costura dels vestits d’en Baldiri i la Carmeta, els gegants de Sarrià de Ter, així com les camises de la colla gegantera.

48_pds

Disfresses pel pesonal de Scopas

En Lluís va morir el 1996. L'Emília tenia 75 anys. Van poder conviure 49 anys.

Ja de casada, quan vivia a Sarrià, va anar a aprendre "el corte" a Girona. Potser li serviria per millorar el seu ofici, però el cert és que ja en tenia un bon domini.

El 25 d'octubre de 1969 s'inaugura a Empuriabrava una discoteca i sala de festes. Aquest modern complex va ser el més gran que hi havia en aquell moment a l'Alt Empordà. Es deia SCOPAS. En un primer moment hi cabrien 500 persones assegudes i 1.500 dretes. Després s'ampliaria fins a 5.000 persones.

Cal destacar que en els moments més àlgids, SCOPAS va arribar a tenir 150 treballadors i no hi havia cap Empordanès i empordanesa que no hagués trepitjat SCOPAS almenys un cop. A l'estiu s'omplia de turistes belgues, alemanys i nòrdics buscant diversió I ara us preguntareu: de què ve aquesta referència a la sala de festes en la vida de l'Emília Pi? Doncs tal com explica Sònia Fuentes al setmanari EMPORDÀ del 17 de novembre de 2019, la Margarita Cotxo Pi, amb el seu marit i cinc amics més van donar vida a la mítica discoteca. La Margarita assegura: "organitzàvem tota

DOSSIER [Modistes i tallers de costura

classe de festes, carnavals, balls de disfresses, la gent s'ho passava molt bé". La Margarita Cotcho era neboda de l'Emília. I el fill de la Matilde, en Lluís Quintà Pi, també nebot de l'Emilia, gaudia implicant-se i participant en aquelles festes.

Així és com l'Emilia es va veure involucrada també en les festes de la discoteca cosint vestits i disfresses que els seus nebots i tots els amics li encarregaven any rere any.

Alternant el fil i l'agulla, cosint els vestits per la sala de festes d'Empuriabrava, l'Emilia Cosia també vestits per a veïns, veïnes i coneguts. Feia "comèdia" a Sarrià de Dalt, gaudia recitant poemes, moltes vegades de memòria i en el seu cercle li deien la balladora.

Sempre anava acompanyada del seu germà petit, en Ramon, al que cuidava i protegia com si fos fill seu. En Ramon era sord-mut i ajudava l'Emília en tot el que podia.

A vegades, quan es reunien una colla de dones que no paraven de xerrar, es feia entendre per dir-los que li feien mal de cap i aconseguir que callessin una mica. A l'església feia d'escolà, ajudava a les misses i lluïa satisfet la sotana i el roquet que li havia cosit l'Emília. Quan va morir, el 9 de gener de 2006, fou enterrat amb aquesta sotana i roquet. El 1977 arriba a la parròquia de la Misericòrdia de Sarrià de Ter mossèn Josep Gispert "Pitu" amb ganes de fer neteja a l'església i fer una renovació.

Les imatges de les diverses mare de deu, del Roser, del Carme i dels Dolors tenen el cap de porcellana i el cos és una estructura de fusta, per això porten un vestit de roba que va ser renovat en totes les imatges per l'Emília, va vestir tots els sants i es cuidava de netejar i endreçar l'església i també el cementiri. Mossèn Pitu va eliminar algunes peces del vestuari cerimonial i en va renovar d'altres com una alba feta també per l'Emília amb roba que li va facilitar en Josep Cases. Així, de mica en mica

En Lluís, l’Emília i en Ramon

l'Emília va anar cosint moltes de les peces de roba utilitzades en la litúrgia de la parròquia.

A Sarrià cosia per a tothom.

També va cosir vestits de paper, va vestir nens i nenes per la primera comunió i per la comunió solemne.

Va vestir núvies i els seus familiars, disfresses i vestits per fer teatre. I el que és més gros, va vestir els primers gegants de Sarrià, en Baldiri i la Carmeta.

La germana de l'Emília, la Matilde, solia visitar-la cada setmana a Sarrià i ens explica que li deia "nena aguanta'm l'escala" quan s'enfilava per prendre mides per fer els vestits dels gegants. Per tallar la roba dels vestits, el fill de la Matilde, en Lluís, va aconseguir una taula grossa que estava a l'estació de tren de Perpinyà, la Gare de Sant Charles.

Després, l'Emília, també va fer les camises dels geganters amb roba amb ratlles verticals blaves i blanques.

A l'Emília li agradava fer teatre i en feia a Sarrià de Dalt, així que també va fer vestits per fer teatre.

Com a bona afeccionada al teatre no faltava mai a col·laborar amb els pastorets del Centre Parroquial i amb l'ajut de les companyes de l'Esplai van cosir tot el vestuari dels pastorets. Això va ser cap a l'any

1990, a partir de dos fardos de roba van donar forma als vestits de pastors, àngels, dimonis, sagrada família i la resta de personatges que hi intervenen. Ens explica en Josep Cases que aquest vestuari i l'atretzo s'ha conservat molts anys per la cura en guardar-lo d'un any per l'altre en una habitació amb calefacció que li treia la humitat després de netejarlo amb escuma en sec. Són peces molt maques, molt ben fetes i ben cosides perquè no es desfessin.

Quan se li va demanar de fer els vestits dels reis per la cavalcada s'hi va posar de seguida. Aquests vestits es guardaven en una habitació de les antigues escoles a l'edifici modernista d'en Rafael Masó.

Poc després de la mort d'en Ramon, l'Emília va deixar de poder valdre’s per ella mateixa i li va costar acceptar-ho, ja que estava acostumada a fer sempre el que volia. Va ingressar en una residència on va passar els seus últims set anys, deixant-nos amb 93 anys el 12 de juny de 2014.

Així doncs, gaudiu quan veieu els pastorets, la cavalcada de reis i en Baldiri i la Carmeta, recordeu que el que esteu veient és en bona part gràcies a l'Emília Pi Brugués, veïna de Sarrià, que tenia unes mans d'or per cosir i sempre estava a punt per ajudar on hi havia necessitat. n

pds_49

in memoriam 50_pds

Acomiadem l’Emili Maties Martí

sempre ens dol haver d’acomiadar un familiar, un amic, un veí. el seu llegat, la seva personalitat, perduren i perduraran en el nostre pensament, en la nostra memòria…d’alguna manera, seguiran visquent amb nosaltres.

T

ots deixem empremta del nostre pas per aquesta vida, i les petjades quedaran en menor o major mesura. En el cas que ens afecta, l’Emili Saenz de Pablo Riera, un veí i amic de la Rasa, té el valor afegit del seu component social…

En els anys 70, 80 i 90 del segle passat era gairebé obligat, per poc temps disponible que tinguéssim, dedicar una estona a les tasques col·lectives del barri o del poble, sobretot en els barris de nova creació, perquè es varen anar constituint les Entitats (AA.VV., Clubs Esportius,...) i com que hi havia molt a fer (urbanisme, serveis, lleure,...) i les Institucions (Ajuntament, Diputació,...) no podien arribar a tot arreu, era imprescindible el voluntariat cívic per poder posar una mica d’ordre en el nostre entorn… (No hi havia mòbils ni xarxes socials).

I, ja que toquem aquest tema, deixeu-me dir que quaranta anys després, i amb el canvi de segle, aquest “voluntariat” s’ha anat diluint en favor de les Institucions, i costa trobar perso-

Emili Saenz de Pablo Riera

nes que, desinteressadament, vulguin col·laborar en les Entitats (AA.VV., Amics dels Gegants...) i la bona salut de l’esport i les manifestacions artístiques (música, art,...), gairebé sempre es deu al pas obligat dels infants i adolescents en la pràctica escolar d’alguna disciplina o extraescolar (handbol, futbol, rítmica, bàsquet, música, art,...). Vagi el meu respecte i admiració per totes les persones que dediquen part del seu temps, altruísticament, en els diversos Clubs o Entitats.

Però avui i aquí volem recordar l’Emili, que va néixer un 18 de juny del 1952, a Girona. Al

1976, es casa amb la Margarita Cufí, i ve a viure a la Rasa. Ben aviat (1977), al costat de molts altres veïns, dóna un cop de mà en fer la neteja del terreny , on avui hi ha ubicat el camp de futbol de Sarrià de Ter, per evitar que s’hi fes una caserna de la Guàrdia Civil… Com anècdota explicava que allà li van fotre el “tràmec”1.

Aquest mateix any, 1977, neix la seva primera filla, la Cristina.

“El 8 d’abril del 1978 va tenir lloc la primera reunió de la Junta Directiva del F.C. Sarrià, i va servir per a la incorporació del Club dins la Federació Catalana de

IN MEMORIAM [Acomiadem l’Emili

Futbol, fet que va tenir lloc en la temporada 1978/1979. Va ser nomenat president el Sr. Antoni Moratalla, traspassat l’any passat, de qui vàrem fer referència al nº 112 de Parlem de Sarrià2. ”Després va venir la construcció dels vestidors, amb una subvenció de la Real Federació Catalana de Futbol i l’Ajuntament de Girona (Sarrià estava annexionat a Girona, i disposava de la delegació municipal del Consell Municipal de Sarrià, 19791983). En la ressenya on ens il·lustrem, trobem esmentat l’Emili, juntament amb Fernando Segura, Miguel Segura, Fausto Jiménez, César Fernández, José Pérez, Antonio Fuentes, Jesús Antón, Javier Antón, Andrés Pichardo, NIcolás Pichardo,... i tants altres que ens deixem i han deixat petjada en aquest Club”3.

Al 1982, varen començar les 24H. de Futbol Pista, a la Pista de la Piscina de Sarrià de Dalt, animades per la Revista Poble (amalgama de les Entitats socials i esportives d’aleshores), i amb l’animador Guillem Ramos, entre altres. En aquella primera edició, es va aprofitar per organitzar activitats paral·leles per ferne ressò i animar a tothom… Al 1987, l’Ajuntament accedeix, per la petició insistent de la Junta del F.C. Sarrià, a la construcció de l’actual Pista Esportiva, i des del 1988, les 24H. es juguen a la Rasa, amb el F.C. Sarrià fent-se càrrec de la corresponent organització. L’Emili també va estar uns anys al peu del canó.

I, una vegada el F.C. Sarrià i la Pista Esportiva estan en dansa, comencen els partits de bàsquet femení. Durant uns anys, l’Emili ajuda molt en la Revetlla de Sant Joan, Festa Major del barri, que assoleix un bon renom, amb actuacions musicals, jocs per a la mainada, activitats lúdiques i les “vaquillas”, que aplegaven molta gent d’arreu…

Al 1981, neix el segon fill de l’E-

L’Emili amb la seva dona, Margarida Cufí

L’Emili i la Margarida, amb els seus nets. Fotos cedides per la família Saenz de Pablo-Cufi

mili i la Margarita, en Dani Cap al 1984, es crea una Comissió entre els veïns dels habitatges del Patronat (“Asociación Constructora Benéfica”, denominada PATRONAT PROVINCIAL de la VIVENDA de GIRONA), les vivendes de Protecció Oficial (avui, Rasa 2, 4, 6, 8, 10 i 12) i l’Administració pertinent (en Sebastià Salellas, e.p.d., era aleshores el gerent), amb la finalitat d’alleugerir el temps de lloguer i poder procedir a les escriptures de compravenda de pisos i locals. L’Emili també va serhi, com un dels membres de la Comissió més eficients i efectius.

Arribat el 1990, els pisos comen-

1 Parlem de Sarrià, nº43 (oct/nov/des 2002). Ràdio Sarrià, 19 anys, pàg.30.

2 Parlem de Sarrià, nº112(gen/feb/mar/abr 2022).”Agraïts a l’Antoni Moratalla”,pàg.35.

3 Sarrià de Ter, El Paper de la Història. El Club de Futbol Sarrià. Joan Quesada,pàg.444

cen a tenir uns anys, i els cal una rehabilitació. Aprofitant l’avinentesa, el 17 de febrer del 1990 es funda l’A.V. de la Rasa, amb l’Antoni Moratalla de president. Des dels seus inicis, l’Emili en va ser membre fundador, i va estar a la Junta de vicepresident. Després de la rehabilitació (el President Pujol en va fer la inauguració), va venir la construcció del Local Social, zones d’esbarjo per a la mainada, les comunicacions, el transport públic,...També la col·laboració en l’organització i participació de la cavalcada de Reis, des del 1993, quan l’assumeix l’Ajuntament de Sarrià, les AA.VV. pensen com serà la

pds_51

IN MEMORIAM [Acomiadem l’Emili

seva participació, i a nivell personal, l’Emili posava el cotxe a disposició i tancava la comitiva amb el cotxe/escala, dedicant-hi moltes hores al seu condicionament.

El juliol del 2002, en la Festa de la Ràdio d’enguany, se li concedeix el Premi al Mèrit Social i Cultural, que Ràdio Sarrià atorgava cada any a alguna persona que mereixia un reconeixement popular.

En el currículum de l’Emili, hi trobem que s’ha implicat molt en el moviment social de Sarrià i la Rasa, fent la contrada més amable, i procurant fer “poble”, gràcies a una millor Amb el president Pujol quan va visitar Sarrià de Ter i el barri de La Rasa, l’any 1992. permeabilitat de l’autovia. Per això, va Fotos fons AV La Rasa seguir de prop i mensualment el desenvolupament dels Plens Municipals.

Va treballar com a mecànic oficial de 2ª a Comercial Humet, SA; encarregat d’una fàbrica de parafina o comercial de productes de perruqueria.

Recanvista a can SIIMA, durant 21 anys, es jubila com a recepcionista nocturn a l’Hotel Jocana. Això sí, sempre ajudant a la Margarita en la botiga de queviures, anant a buscar la fruita i la verdura.

A primera vista, l’Emili es mostrava una mica fred i distant, però cordial en el tracte. De fet, sempre li va agradar passar molt desapercebut a tot La junta de l’AV de La Rasa, cap a 1990 arreu on ha estat. Molt amic dels seus amics, es desvivia per a tota la família: la Margarita, la Cristina, en Dani, els seus quatre néts i la resta de la família, era feliç quan els tenia a tots al voltant de la taula.

Gran enamorat de la natura, amb les seves passions, la cacera-l’afició més gran-i la cura de l’hort. Afeccionat a la fotografia, i des dels anys 90 col·leccionava totes les notícies que feien referència a Sarrià.1 Admirem la seva resiliència i fermesa per superar els contratemps que la salut li va presentar aquests darrers anys.

Aquesta manca de salut que el destí ha volgut que no L’Emili col·laborava en nombroses iniciatives veïnals fent de rei a la cavalcada de Reis. ho pogués superar.

L’Emili em tenia molt d’afecte i, per això, te'n devia una, amic! T’enyorarem. Fins sempre! n

52_pds

“Quan veig algú que se sorprèn davant dels meus dibuixos, m’agrada pensar que li transmeten pau.”

Jordi Duch

en aquesta ocasió hem conversat amb la mauri, una dona de mirada franca i somriure amable que té una habilitat poc coneguda per a molts: dibuixa i pinta en un estil mot peculiar.

l’entrevista

Mauri Rodríguez Domínguez

V

a ser ja fa més d’un any que va exposar les seves obres, coincidint amb la visita de portes obertes a la casa museu de l’Edgar Massegú, al carrer Firal. Poc després, un dels seus dibuixos fou portada de la nostra revista, el n.112.

En aquells moments penso que poques persones sabíem de la seva afició i tampoc teníem clar a què responien aquelles figuracions sobre paper, les observàvem, pensàvem i cadascú les interpretava segons el seu criteri.

pds_53

L’ E N T R E V I S T A [ M a u r i R o d r í g u e z D o m í n g u e z

La Mauri amb en Jordi i els seus fills.

Els seus dibuixos, dissenys, colors, imatges cridaven l’atenció de l’observador encuriosit perquè en aquelles petites obres podíem copsar una mescla d’habilitat, tècnica, expressió i motivació estètica que et convidava a pensar en cada representació.

Tot i que no es defineix com a artista, la Mauri té la facultat d’expressar i crear sobre paper imatges que provenen dels seus sentiments, emocions, vivències, records... i que esdevenen creació artística. Potser el motor que li empeny el traç respon a una necessitat vital de comunicar el que prové del seu interior.

La manera tan personal de dibuixar li dona originalitat; explora idees i les fa visibles a través de traços i colors diversos. Un entès en la matèria potser ens diria que és art abstracte, o simplement la combinació de figures geomètriques que poden representar o imaginar paisatges, persones, natura,… o el no res, només figures per il·lustrar una realitat que no coneixem.

54_pds

Sovint ens costa d’explicar el que ens impulsa a fer determinades coses, les idees i els nostres pensaments es combinen de tal manera que hi responem a través de les diverses formes que tenim d’expressió o en alguna de les habilitats per les que hi tenim predisposició i es transformen en creació artística, a través del dibuix, la pintura, els colors…, l’art visual.

Costa molt d’explicar els continguts de l’art només a través del raonament, ja que bona part prové de l’interior de cada artista. Un bon escriptor, Teodor Kallifatides, diu: “veiem la literatura i l’art com si descrivíssim la nostra vida, quan en realitat el que fan és crear-la”.

L'admiració per la bellesa en sentit ampli, ha ocupat a moltes generacions, cada moment històric, cada persona o cada artista hi ha buscat la seva font d’inspiració sense cap altra finalitat que la contemplació de la seva creació.

Tot parlant amb la Mauri, intentem trobar les seves motivacions, fonts d’inspiració, significat i sentit de la seva obra.

Qui és la Mauri?

Soc d’un poble d’Extremadura, a Badajoz, anomenat Valencia del Ventoso; als catorze anys vam marxar, els meus pares, la meva àvia i els meus germans per venir a treballar a Catalunya. La meva vida d’alguna manera va començar als disset anys quan vaig conèixer en Jordi Cañigueral; tots dos érem de la JOC (Joventut Obrera Catòlica) i en unes jornades que es feien a Vic, de seguida vaig fixar-me en ell.

Vam coincidir només el tercer dia, a l’hora dels adeus. M’hi vaig acostar i li vaig dir “et vindria de gust un cafè?” I va dir que sí. A partir d’aquí tot es va anar succeint. Molt aviat, als dinou anys, ens vam casar. Ell feia la mili i jo vaig anar amb ell cap a Osca. Des que vam tornar sempre hem viscut a Sarrià. Hem tingut quatre fills i tenim deu nets. Ara vivim aquí a la Mota, però ho fem tot a Sarrià, anem al metge, hi comprem, anem a la coral... En Jordi va estar a l’ajuntament vuit anys, jo hi havia fet catequesi, la nostra filla va inaugurar els gegants i un munt d’altres activitats relacionades amb el poble.

Has rebut alguna formació relacionada amb l’art?

Jo no tinc cap formació reglada. Em vaig apuntar a l’Escola d’Adults de Sarrià just quan vaig necessitar el graduat escolar per entrar a correus a treballar-hi, i amb dos anys em vaig treure el títol que va servir-me per entrar a treballar.

He treballat a correus des de 1989, 11 anys a Sarrià, que va representar per a mi una vivència mot important, i la resta de vida laboral a Girona, fins a la jubilació.

Pel que fa a la formació artística, durant uns set o vuit anys vaig anar al taller de pintura que es feia a Sarrià de Dalt. Però era una pintura figurativa, copiada de diferents formats, per exemple reproduíem una estampa, dibuixant-la, pintant-la i ampliant-la, però jo volia fer altres coses, com utilitzar tècniques diferents (tinta, paper, dibuix...) i treballar la creativitat. Per a mi anar a classe em resultava fer un sacrifici, ja que treballava des de les set del dematí, dinava un entrepà i anava a classe.

L’ E N T R E V I S T A [ M a u r i R o d r í g u e z D o m í n g u e z

Obres realitzades al taller de pintura

A més, al cap del temps, vaig tenir molts quadres que havia de repartir; en donava a la meva germana, les meves filles i altres familiars i amics... Massa producció per a mi i vaig deixar d’assistir al taller.

Per tant, podríem dir que ets autodidacte?

Sí, quan vaig anar al pis de Sarrià no teníem quadres i jo mateixa els pintava i els penjava i quan n’estava cansada els tirava. Llavors els demanava a en Pepe Herrera, un bon artista de Sarrià. Els d’ell, però, els conservo tots. També en tinc algun de l’Emília Xargay, però no sempre et pots permetre obres d’artistes molt reconeguts...

També m’agrada molt, quan hem anat de viatge, comprar quadres de petit format d’artistes de carrer, penjar-los i recordar-ho.

A la teva família hi havia algun pintor o algun artista que pogués ser un referent per a tu?

No. La meva mare va aprendre a llegir tota sola, el meu pare en sabia molt poquet i jo vaig anar a l’escola també poc temps. Però l’afició de dibuixar ja la tenia de petita, encara conservo algunes llibretes amb dibuixos i l’he anat mantenint sem-

pre. Com anècdota, l’any 1975 vaig guanyar un concurs de pintura que s’havia convocat als Salesians. Es deia “Premio de Pintura Joven” .

Quan vares començar a practicar aquesta tècnica i aquest tipus de dibuix?

Jo no t’ho sabria dir perquè des de fa molt de temps, quan estava asseguda a la tele, ja ho feia. Agafava un full, un diari, les paperetes sobrants de les votacions, els sobres o qualsevol paper de rebuig; pintava en aquests suports i després els llençava. Ara ho faig en una llibreta. Quan era el sant o l’aniversari d’algú, sobretot de les meves netes, en comptes de donar-los un sobre en blanc, els decorava amb aquests dibuixos, i encara ho faig.

Et defineixes com una artista?

No. Jo penso que tinc una part molt sensible i a vegades he necessitat expressar-ho. Reconec que les altres persones que tenen sensibilitats diferents no poden captar el que tu estàs sentint, el que tu estàs vivint, per això sé que d’alguna manera el que faig forma part del meu interior.

Ets de profundes creences?

Des que he nascut he estat educada

en la religió catòlica i l’he practicat, però cada vegada vaig més cap a la interiorització que l’externalització.

Com definiries els teus quadres?

Els meus quadres són de caràcter introspectiu, dibuixos que faig sense ser-ne conscient, sense un pensament previ, sense cap intenció de que la gent els vegi. Una cosa semblant a la meditació, sola en el teu món, en el teu esperit, la teva tristesa o alegria... i quan t’aixeques de la meditació ets una persona diferent.

Cada moment de la nostra vida que vivim som diferents. Jo no soc la mateixa Mauri de fa un any ni de fa cinc anys ni de quan em vaig casar... tot segueix el seu curs com el dibuix que es va creant.

Per tant, les teves creacions abstractes, transmeten sentiments del teu interior que no estan allunyats de la teva realitat?

I tant, i formen part de la meva pròpia vida. Mira, cada adversitat o entrebanc important que hem patit a la vida m’ha dificultat molt i fins i tot impedit expressar-me dibuixant.

Els teus quadres tenen sempre significat per a tu?

No. Quan jo em poso a pintar, començo pel punt central del que

pds_55

L’ E N T R E V I S T A [ M a u r i R o d r í g u e z D o m í n g u e z

serà el dibuix. I quan acabo penso, com és que has pintat això? D’on ha sortit això? Llavors em venen a la ment aquests records de nena, de naixement, que és com una llavor que plantes i en surten més i més, que van fent créixer el mandala. I després aquest dibuix em parla, és la pròpia pintura que fa que jo li doni un significat.

Així entenc que el significat el trobes a posteriori. Explica m una mica la tècnica que fas servir.

No hi ha tècnica! Jo només m’assec amb els bolígrafs de colors al costat i un full en blanc. Puc començar, per exemple amb tres colors a la mà, no sé per què, i sempre començo pel centre del paper. Un cop acabat, en alguns hi reconec una forma i la ressegueixo. Pel que fa als colors, també és intuïtiu i aleatori, sense cap predeterminació. Si volgués dibuixar un paisatge o una imatge, ja sabria per endavant els colors que faré servir (verd per l’herba, blau pel cel, si he de dibuixar pedres, o una marededeu, una vitrina... puc copiar-ho o imaginarho), però com que no pretenc res en concret, surt el que surt. Alguna vegada ho he fet sobre paper ja imprès (diari, fotografia), omplint les imatges de formes i colors.

56_pds

Cada quadre està format per la repetició del que podríem anomenar microformes, geomètriques, o no?

Sí. Però no hi ha cap quadre que repeteixi les mateixes figures, fent que cada un sigui singular i original.

A la persona que observi la teva obra, què t’agradaria transmetre-li?

Això mai m’ho havia plantejat. Em sembla que a cada persona el mateix dibuix li dirà coses diferents. Però des de la meva percepció, quan veig algú que se sorprèn davant dels dibuixos, penso, o m’agrada pensar que li transmeten pau. Que simplement li agradi mirar-lo, que li provoqui benestar i que no li faria res tenir-lo penjat a casa.

Quines figures són les més característiques, les més representades? Podríem dir que és art abstracte geomètric?

Sí. Les figures són molt diverses, estrelles, punts, creus, línies, cercles, ovals i moltes altres d’irregulars. Quan dibuixo, tot el que faig serveix per completar el dibuix. No rectifico mai tatxant o esborrant, les formes van fluint soles.

Els resultats són molt diversos i poden suggerir imatges diferents, papallones, vegetació, catifes, cares, mans, objectes familiars...

Què te’n diuen les persones que veuen els quadres?

Em sorprèn molt perquè gent que hi entén m’han dit el mateix:“Això no hauria d’estar aquí, això hauria d’estar en algun lloc on tothom ho pogués veure”. Però resulta que jo no tinc les eines per anar a buscar una sala on me’ls puguin exposar.

Necessitaria algú proper que ho gestionés.

Tot continuant la conversa, hem demanat a la Mauri una cosa poc habitual de preguntar a un artista: que ens faci una petita descripció d’algun dels seus quadres, el significat i el que per ella poden expressar. Tot i que ens diu que mai no ha fet aquest exercici, intentarà fer-ho de forma espontània: Hem acabat l’entrevista i no puc deixar d’escriure unes lletres sobre el lloc i l’espai on viuen la Mauri i en Jordi, un entorn que convida a la conversa, la reflexió i l’observació.

Envoltats pel bosc, amb diversitat de plantes, i un conjunt de formes variades, ordenades només per la llum del sol que l’arbrada dona pas..., tot plegat en una sola imatge com si d’un quadre es tractés. n

L’ E N T R E V I S T A [ M a u r i R o d r í g u e z D o m í n g u e z

En aquest he pintat sobre la foto d’un diari. Simplement és una nena que està a la platja, jugant amb la sorra.

Com que ara tots els nens es volen tatuar, li he volgut posar un tatuatge de flors, d’alegria, de benestar, que no sigui res estrident, que no molesti a ningú i que sigui agradable de mirar-la.

Quan miro aquest quadre, veig que hi ha molta diversitat i que en la diversitat tot es perfecte. Tot pot anar junt. Et venen ganes de mirarlo, et dona pau i benestar. No hi ha lluita enlloc. Per més colors que hi hagi aquí barrejats, un color s’apropa a l’altre, de bon grat; a vegades un color no vol tenir-ne un altre al costat, aquí tots els colors volen estar junts.

Aquesta imatge sorgeix a partir d’un pic dibuixat al mig del paper, que és com una llavor de la terra o una llavor humana, molt i mot petita que es va fent gran i a mida que va creixent, veiem com a la vida mateixa vas estimant gent, els pares, els avis, els amics, vas descobrint la natura, els animals, vas plorant i et vas fent gran, vas sent persona i t’allunyes d’allò que eres al principi, però no pots deixar de créixer, fins que arribarà un moment en què la vida ens dirà “t’ho he donat tot i has de deixar lloc per a un altre”.

Aquest em diu que d’alguna manera estem protegits, o ens acompanyen o ens vigilen. Simplement no estem sols, estem acompanyats, tot i veure la tristesa i la solitud al meu voltant, penso que hi ha gent que t’estima; els ulls dibuixats, els camins que s’obren cap a tot arreu, els colors, blanc com un cel, el blau de l’aigua, tot es veu dolç, acompanyat de l’alegria d’un groc que no crema.

pds_57

l’ull del pont

S ARRIÀ DE TER, 40 ANYS D'INDEPENDÈNCIA Roger Casero Gumbau, veí del Pont Major.

perquè sarrià de Ter no ha celebrat al mes de març d'enguany, com sí que ha fet salt, els 40 anys d'independència municipal?

T

ot i que jo tinc les meves sospites, possiblement no em correspon a mi respondre aquesta pregunta. Sí manifestar, amb un punt de tristesa, que em va saber greu que l'efemèride d'aquesta fita històrica passés desapercebuda al llarg del mes de març; és clar que també podria ser que jo, despistat, m’hagués perdut alguna commemoració, evocació o record.

Afortunadament, l'Ajuntament de Sarrià de Ter encara hi és a temps, que si tots els sants tenen vuitada aquesta celebració també, i abans no s’acabi l’any Sarrià de Ter pot recordar no només els fets, també qui els va fer possible..

Potser tampoc caldria que Sarrià de Ter fes com la vila de Salt, que cada any commemora la independència municipal lliurant els Premis Tres de Març, un reconeixement a persones i entitats que han treballat pel municipi, la seva gent i el seu entorn. Aquests premis, més enllà dels reconeixements, han contribuït a mantenir viu el record de la data any rere any i en les efemèrides més assenyalades la celebració ha estat més sonora, com enguany.

El nom dels premis fa referència a la data, el 3 de març de 1983, que el Govern de la Generalitat

58_pds

El 30 de desembre de 1976, Sarrià de Ter passà a formar part de la ciutat de Girona, fins el 3 de març de 1983, any que va recobrar la independència.

va aprovar el Decret 72/1983 de 3 de març pel qual es va aprovar la segregació dels antics municipis de Salt i Sarrià de Ter del terme municipal de Girona per constituir-se en municipis, recuperant així la independència municipal.

A Sarrià de Ter potser no cal que fem uns premis Tres de Març, però si caldria reivindicar més aquesta fita, la independència municipal, la recuperació de la identitat de poble, diluïda durant quasi una dècada per la de barri.

La fita, certament, va ser històrica i va ser fruit de la lluita i el treball de moltes persones i entitats, fruit de moltes reivindicacions i filla, també s’ha de sir, de la democràcia. Efemèrides rodones com la d'enguany no haurien de passar desapercebudes, ans al contrari. Com he comentat abans, encara hi som a temps.

També seria interessant establir una data de celebració i en aquest sentit jo sempre havia sen-

tit a l'alcalde Josep Turbau reivindicar el 9 de març. Si el 3 de març la Generalitat va aprovar el decret de segregació, el 9 de març aquest es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, fent-se aleshores efectiva la independència municipal. Salt sempre ha tingut com a referència la data del 3 de març; quina data tenim a Sarrià de Ter? La història la coneixem i, afortunadament, està ben documentada, tan sols l'hem de recuperar i recordar-la, especialment en boca dels qui la van protagonitzar, fentlos alhora un acte de reconeixement i recuperant la seva memòria, que també és la nostra.

Fa 40 anys Sarrià de Ter va recuperar la independència municipal, que no s'acabi l'any sense que aquesta efemèride passi desapercebuda; no ens podem permetre que aquesta fita històrica s'esborri de la memòria col·lectiva. n

opinió

JUNTS

AC ABAMENT QUE OBRE UN INICI

X

SARRIÀ

Narcis Farroni Regidor per Junts x Sarrià a l’Ajuntament de Sarrià de Ter

E

en aquest període estiuenc, repassem els acabaments i valoracions, els cursos, les temporades, els cicles i això més ràpid del que ens sembla ens obre un nou inici.

ns trobem dins l’inici d’un nou mandat, un inici que observo amb barreja de sentiments, entre l’expectació de cap a on anirem i el temor de cap a on ens poden portar.

Si una cosa tenia clar el 2018 quan vaig iniciar aquest camí municipalista, era que havia de pensar en tots, en totes les ideologies i pensaments, lògicament tinc el meu, però no él podía imposar o intentar que fos una imposició en les decisions, llavors també tenia que tenir clar un model, i un model per tots no solament un model amb igualtat, sino

que sobretot que tingues equitat.

Tinc el temor que les decisions que es poden prendre a partir d’ara, i que amb una majoria clara de 8 , amb el pacte realitzat, que podran fer i desfer com es vulgui, vagi cap a un sentit únic, cap a un pensament únic, i cap a un model únic.

Si tinc aquest temor, es perquè ja s’aprecien decisions sense consens, informant després de la decisió i no a l’inversa, sense donar peu a manifestar o proposar una visió diferent, i no dic que al final del camí tot anirà malament, desitjo que no per bé de tots, ho dic perquè em sorprèn que allò que es pregonava en l’anterior mandat del consens, de la informació, del parlar-ne, esta sent mínim en aquests inicis, tan sols per una petita part o per algun membre puntual.

L’expectació davant del camí que seguirem, també se’m planteja com un

repte, d’aprenentatje i alhora de lluita per manifestar i exposar quan calgui la visió diferent que podem tenir en alguns aspectes, formals o decisions .

Tot i que 4 anys passen ràpid, no vol dir que no hi hagi temps, hi ha temps, estic convençut, per fer, reorganitzar, mantenir, canviar i millorar moltes coses, i en el treball que tinc i tenim el deure i responsabilitat de realitzar, desitjo i així ho lluitaré, que hi hagi l’equitat que citava més amunt, la igualtat que tots ens omplim, que no hi hagi rancúnia o deutes pendents en les decisions que es prenguin, que s’accepti opinions i visions diferents i no tan sols allò que ens agradi sentir o que diuen i demanen els nostres.

Aquelles mirades llargues, que es deien en l’anterior mandat, que hi hagin diferents mirades, no tan sols uns ulls, seria un bon inici. n

pds_59

opinió

PSC

40 ANYS D’INDEPENDÈNCIA . L A SEGREGACIÓ DE S ARRIÀ DE TER DEL MUNICIPI DE GIRON A Quim Rodríguez Vidal.

Regidor del PSC

SARRIÀ DE TER VA DESAPARÈIXER LEGALMENT COM A POBLE I ES VA CONVERTIR EN BARRI DE LA CAPITAL Des dels anys seixanta, la capital de la província, en el que es va dir -“la Gran Gerona”-, va incorporar antics municipis de les rodalies, com va ser el cas de Sant Daniel, Santa Eugènia de Ter i Palau-sacosta, més tard, part de Celrà i Sant Gregori i també de Salt i Sarrià Javier Antón Pelayo, (Revista de Girona núm.131, dedicada a Sarrià de Ter) explica que, el febrer de 1966, l’Ajuntament de Sarrià va rebre un expedient impulsat pel consistori gironí on es justificava l’annexió del poble a la capital. Davant d’això, el consistori va acordar oposar-se totalment a aquesta pretensió.

El 30 de desembre de 1976, Martí Ballada, alcalde de Sarrià d’aleshores, va cedir el bastó de comandament a Ignasi Ribot, alcalde de Girona..

No comptaven, però, amb el fet que Sarrià tenia una vitalitat social i una empenta política molt notables: es van crear tres associacions de veïns, un naixent club de futbol, la potent Unió Esportiva Sarrià i un seguit d’entitats d’esbarjo, culturals, escolars i parroquials, que treballaven cada dia per demostrar l’autosuficiència del poble, com diu la publicació Sarrià, un fet singular (1982).

LA DEMOCRÀCIA TORNA ALLÒ QUE EL FRANQUISME HAVIA ARRABASSAT El 3 de març de 1983, un Decret de la Generalitat de Catalunya restablia les institucions sarrianenques que havien estat suprimides per la política franquista

60_pds

PRUDÈNCIA I AUDÀCIA El passat mes de maig, amb les eleccions municipals, es donava la coincidència de l’efemèride de la recuperació democràtica del municipi de Sarrià de Ter i la composició de la nova corporació. Per encarar el nou mandat (2023/2027), vaig suggerir que actuéssim amb prudència i audàcia. Tal com ho havien fet l’alcalde Jordi Cañigueral el mateix 1983, juntament amb els regidors Joaquim Rodríguez, alcalde en funcions de març a Clemente Peruga, Narcís Casassa, maig 1983, Jordi Canyigueral, primer alcalde electe el maig de 1983, i Isaac Ramió, actual alcalde electe.

Ricard Castaño, Josep Ramon Palau, Manuel Barea, Jordi Paloma, Norberto Garcia, Blas Ivars, Les primeres eleccions municipals democràtiques, després del franquis- Ricard Ametller, Federico Delgado i me, van posar les coses al seu lloc. El Pere Salvatella.

Aleshores van haver de gestionar consistori gironí va crear el Consell serveis i personal traspassat (hereMunicipal de Sarrià: una transició política que es va convertir en una tat, diu Cañigueral), condició del gestió de primer ordre amb fets i pro- Decret, però interpretació del consisjectes molt variats i ambiciosos en tori gironí. Es van haver d’equilibrar un moment en què encara les man- pressupostos sense renunciar als sercances eren moltes, -“des de la urba- veis, però amb la fermesa i la deternització de carrers fins a l’impuls de minació de tirar endavant.

Ara, el nou equip de govern, amb les classes d’adults o de català”-.

L’amic Just M. Casero deia (1980) - l’alcalde Isaac Ramió al capdavant, “Volem la independència. Volem tor- entenem que cal ser prudents en la nar a la situació legal i administrati- vessant política, compartir projectes i va anterior als decrets d’annexió. cercar amplis acords, cal ser rigoroSarrià poble ha de tornar a ser Sarrià sos en l’organització de l’administraAjuntament, en el marc d’una nova ció, eficaços en els serveis municipals i preveure i planificar bé els organització comarcal i municipal”-.

Fa vint anys que la revista Parlem recursos i les despeses municipals.

L’audàcia dels nous reptes, espede Sarrià (n. 44), va dedicar una bona part de la publicació a l’anàlisi políti- cialment els que són derivats del ca i sociològica d’alguns dels prota- canvi climàtic, de la mesura i la consgonistes d’aquells anys i trobem una ciència de l’ús dels béns, l’atenció a valoració posterior en el llibre Sarrià les persones i la universalització del coneixement. n de Ter, el paper de la història (2006)

opinió

ERC

PAR TICIPACIÓ, AUTOCRÍTIC A I C ANVIS Josep Viladomat

la present revista parlem de sarrià és la primera que s’edita des de les darreres eleccions del 27 de maig, pel que des del nou Grup d’esquerra republicana de sarrià de Ter no volem deixar passar l’oportunitat de publicar la nostra anàlisi d’aquestes eleccions .

E

l cens de les darreres eleccions era de 3.986 sarrianencs amb dret a vot . Això significa 141 persones més que les darreres eleccions i evidencia el creixement constant demogràfic del poble, en els darrers anys. Si fem una mirada al passat, el 1979, quan s’independitza de Girona, la població era de poc més de 3.500 habitants, mentre que a dia d’avui s’ha consolidat a la franja de més de 5.000 habitants .

El primer punt que volem destacar, i certament ens preocupa , és la disminució de participació en 433 votants. Passant d’una participació del 69,44% al 2019 al 56,12% de participació. Les eleccions municipals són les que els sarrianencs i sarrianenques tenen els polítics més propers .

Per tant, en pobles com Sarrià saben que el seu vot pot ser més útil, i poden conèixer molt millor les persones que voten, ja que en percebran els afectes d’una manera més propera i immediata. Així doncs, des del nostre punt de vista, aquesta baixa participació requereix una llarga reflexió en diferents àmbits que volem compartir. Nosaltres plantegem a continuació algunes hipòtesis: · La desafecció global en la política general. Degut a diferents situacions polítiques dels darrers anys a nivell de país ha portat a que la falta de confiança en la política general

Debat Ràdio Sarrià al Coro. Fotos AVS

es traslladi a la política municipal. La gent li manca confiança en la política i en els polítics i per aquest motiu no dona importància al dret de vot, i la seva repercussió . · Les propostes del poble.

Una altre àmbit a analitzar és si les propostes del poble són poc diverses i integradores de tots el perfils de votants . En un poble com Sarrià de Ter, fer una llista política no es fàcil, com poder tenir en compte opcions per a tots els ciutadans. Moltes vegades la llista es composa d’amics, de persones amb les que col·laboren amb entitats, veïns i fins i tot de persones que canvien de llista, en diferents períodes electorals .

Per tant, en un poble de 5.000 habitats tenir 4 llistes com en les darreres eleccions no es fàcil. Tot i això, aquesta reflexió ens porta a pensar si falten opcions integradores i engrescadores per als votants del nostre poble que no han votat . · Poble dormitori . La situació de proximitat, ubicació i comunicació amb Girona ens porta a reflexionar si Sarrià s’està convertint cada cop més en població atractiva al costat de Girona. I les famílies que hi venen

a viure volen dormir a Sarrià perquè hi té el seu habitatge, però no s’hi volen implicar. És a dir, si els fills i filles no van a l’escola del poble, si els adults no treballem al poble, si no volten pel poble per fer alguna compra, si no fan ús de cap de les activitat socials al poble ,etc. En aquests casos potser arriben a pensar “com m’afecten les decisions polítiques dels pobles ? M’afecten gaire les decisions de poble i per tant no cal el meu vot?”

Aquetes són algunes de les reflexions que ens han sorgit, però segur que podem posar moltes més paraules, arguments i reflexions a cada un d’aquests punts . Per aquest motiu em sembla vital fer aquest planteja-

pds_61

OPINIÓ

ment en els àmbits que calgui i avançar. Des de la meva òptica de no nat a Sarrià i de recent reincorporat a la política municipal, des d’aquest context , avançar, vol dir treballar amb l’ànim de ser més inclusius i propers com a poble , aconseguir que tothom senti que el fet de desplaçarse a unes urnes per votar el nostre alcalde té sentit. Les persones han de tenir la confiança amb el vot.

Això s’aconsegueix, per una part, essent coherents amb els objectius definits i amb el full de ruta al qual els partits polítics ens comprometem amb el programa electoral. Una altra part, informant la població dels motius de totes les decisions, tant de les més senzilles ben i ben rebudes per tots, com de les més polèmiques i moltes vegades difícils d’entendre a curt termini, però més clares i justificades amb el pas del temps.

I finalment, la mes important, amb fets. Les persones han de veure i sentir que cap on avança el seu territori és un entorn cuidat, valorat, i amb el pas del temps i els objectius el votant vegi que el seu vot ha servit per acostar el seu poble al Sarrià de Ter que volem pel demà.

Ens sembla vital fer aquesta reflexió en clau política. Com a nou líder a l’oposició de ERC Sarrià de Ter, un servidor i el meu equip hem fet una lectura des de la humilitat i l’autocrítica. Hem passat de tenir la confiança de 1.141 sarrianencs i

62_pds

sarrianenques al 2019 a tenir la de 578, i hem passat a ser la segona força més votada al poble. Això ens ha fet perdre el lideratge i perdent el lideratge d’aquest, també l’alcaldia en minoria que havíem ostentat els darrers 4 anys.

Aquest fet requereix molta escolta activa dels veïns, anàlisis i raonaments, i sobretot molta reflexió per aquest canvi de suport. Algunes de les nostres reflexions són: el canvi de lideratge succeït fa 6 anys a la nostra llista, el desgast de decisions polítiques després de 16 anys de govern, el distanciament amb el poble per les decisions preses, l’esdeveniment de la Covid 19, una situació mai esperada i que va limitar el contacte amb les persones i la possibilitat d’aproximació. Aquestes poden ser algunes explicacions entre moltes altres, que seguim i seguirem analitzant perquè la voluntat havia estat prendre les millor decisions per Sarrià de Ter. Volem aprendre dels errors i del passat per projectar una millor estratègia de futur.

L’autocrítica ja ens ha portat a una proposta de canvis, el cap de llista Narcís Fajula va dimitir, i en l’assemblea post eleccions, la secció local d’ERC Sarrià de Ter va estar d’acord que un servidor, Josep Mª Viladomat, amb un nou equip de persones, n’agaféssim el relleu. D’aquesta manera, juntament amb en Jordi Duch, la Montse Soria i la Vanessa Martínez

ens quedem al consistori en representació d’Esquerra Sarrià de Ter. Un cop agafat el relleu, i enfront del que sembla acord previ, el pacte PAS (CUP Sarrià de Ter) i PSC Sarrià, han posicionat els grups municipals al capdavant de l’ajuntament. Se’ls obre un període en què hauran d’afrontar el repte de gestionar el dia a dia de l’organisme municipal, sense oblidar satisfer les necessitats dels sarrianencs i sarrianenques, de les entitats del poble, dels autònoms, de les empreses. I també han de tenir present no deixar de pensar i projectar el Sarrià del 2030, per tenir el poble que volem.

El ràpid acord entre els actuals partits de govern ha deixat Esquerra Sarrià com a líders de l’oposició, i hem entomat el repte amb valentia i energia. Tenim la complexa tasca de treballar i escoltar els sarrianencs i les sarrianenques, estar a prop del poble i fer que el dia a dia sigui el més amable i agradable possible, garantir tenir un projecte de futur amb una visió global i estratègica del poble. Volem ajudar a generar l’entorn perquè Sarrià de Ter creixi i tingui les eines de gestió i el marc legal per tal que el futur estratègic del poble estigui pensat i compartit amb la majoria de sarrianencs i sarrianenques.

Nova gent, nou equip, noves vibracions, noves emocions... treballarem des de l’oposició. Endavant! n

L’INSTITUT DE SARRIÀ DE TER CREIX I ARRELA Albert Bayot

el 12 de setembre de 2019 posàvem en marxa l’institut de sarrià de Ter, que aplegava l’alumnat de sant Jordi desvalls, viladasens, cervià de Ter, medinyà, sant Julià de ramis i sarrià de Ter, i que donava resposta a una demanda expressada per aquesta zona des de feia anys. començàvem amb 108 alumnes i 12 docents. el curs 2022-2023 hem acabat la primera promoció d’eso, amb 506 alumnes i 50 professores i professors al centre, i ara ens preparem per iniciar el Batxillerat, amb 579 alumnes i 62 docents.

É

s evident que el creixement exponencial que ha fet el centre l’ha convertit, ara ja, en un institut consolidat, de dimensions considerables i en camí d’esdevenir un centre amb una oferta completa de Secundària Obligatòria i de Batxillerat.

Mentrestant, l’equip directiu responsable d’aquest primer període ha estat designat per a un altre mandat, de quatre anys, amb l’objectiu de conduir el procés de consolidació i d’arrelament del centre. És per això que el projecte de direcció presentat i aprovat planteja quatre objectius: 1r. Assegurar i millorar, de forma constant, els resultats educatius de l’alumnat.

2n. Millorar la cohesió social.

3r. Contribuir a la dinamització cultural i social dels municipis de la zona d’escolarització.

4t. Consolidar i assentar el projecte de centre.

En acabar aquest curs 2022-23, hem pogut tenir els primers resultats comparatius de les proves externes i han estat positius, sobretot pel que fa a la llengua catalana. Hem de continuar en la línia del rigor i de l’exigència que ens ha caracteritzat i hem de procurar augmentar, més encara, el nivell aconseguit pels nostres alumnes en la resta de les àrees.

La cohesió social s’ha de fonamentar en la capacitat que

tenim de fer que cada alumne/a evolucioni tant com pugui i que els seus aprenentatges siguin allò més sòlid que pugui endurse per tirar endavant la seva vida. Per a nosaltres és un èxit que tots els nostres alumnes de 4t, s’hagin graduat o no, continuïn estudiant.

La contribució del centre a la dinamització de la zona també ha estat i serà un element bàsic.

L’Institut ha generat noves dinàmiques, amistats, colles i, fins i tot, grups de música i ha procurat ser sensible a aquest fet amb propostes i iniciatives diverses i, a més, ha començat el seu procés d’internacionalització amb els intercanvis europeus. Ara els nois i les noies de la zona formen part d’un col·lectiu social juvenil que els identifica i això és una aposta estratègica de futur que cal aprofitar.

Finalment, la consolidació i l’assentament del centre ha de passar per una primera fase en la qual completem els estudis de batxillerat, en què busquem un nom per al centre que generi consens i en què els seus punts forts acabin essent un referent pedagògic a les nostres comarques i al país.

Tot això ho aconseguirem amb l’ajuda dels municipis, de les famílies i amb una tasca rigorosa en el dia a dia que esperem saber acomplir. n

espai escolar

Institut Sarrià de Ter

pds_63

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

RENOVACIÓ DEL GALLINER I DE L’HORT Mar Palma Calle Coordinadora de l’Aula de Ciències

E

La construcció del nou galliner de les flors, ha estat dissenyat amb cura.

Tot va començar ja fa uns quants cursos quan des de la comissió de l’aula de ciències vam creure que seria una molt bona experiència per al nostre alumnat fer néixer pollets amb la incubadora de l’escola. es va demanar a en víctor Fernández la seva ajuda i assessorament. necessitàvem ous fecundats i sabíem que ell era criador, expert en el tema i tenia gallines a casa. a partir d'aquí la implicació d’en víctor, l'interès de l’alumnat, la col·laboració dels mestres i equip directiu i l’ajut de l’aFa, va fer que, amb molta il·lusió pel que suposaria per a l’escola, al novembre del 2019 poguéssim inaugurar el Galliner de les Flors.

64_pds

n Víctor va triar aquest nom tan encertat ja que les nostres primeres gallinetes eren de la raça Flor d’ametller.

Es tracta d'una raça de gallina autòctona de Catalunya, de mida petita, elegant i desperta. Pot tenir diferents colors de base però sempre motejada de blanc, recordant els pètals de les flors dels ametllers.

La seva gran utilitat en un galliner ha estat sempre la de covar i tenir cura dels pollets. Això, a més del seu caràcter dòcil, fa que sigui un animal fàcil de criar. Al llarg d’aquests cursos ens ha demostrat ser una molt bona raça per a iniciar-se en un primer galliner. Molts dels alumnes tenen un molt bon record i han gaudit del contacte amb aquests animals, han pogut observar el dia a dia en la vida de les gallines, col·laborar en tasques d’a-

limentació, neteja, recollida d’ ous i també han pogut observar el procés de cria: posta i cova dels ous, naixement del pollets.

Han anat passant alguns cursos i l’interès i curiositat de l‘alumnat sempre han estat presents, així com l’entusiasme d’en Víctor per a continuar el projecte. Per això el darrer curs ens vam començar a plantejar si seria possible una ampliació del galliner. De seguida es va fer la proposta a l’equip directiu que va fer partícips a l’AFA i a l’ ajuntament del poble. Quan es va donar el vistiplau en Víctor ja ho tenia tot planejat per a posar-se mans a l’obra. Ha estat una feina desinteressada, feta amb ganes, acurada, a la qual ha dedicat moltes hores dels darrers mesos d’estiu. És principalment gràcies a ell que aquest setembre l’escola ha començat amb un nou galliner.

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

El que en un principi havia de ser una ampliació ha acabat essent un gran galliner. En una part, la més gran, hem introduït gallines de la raça Prat tradicional «pota blava», varietat blanca que es troba en perill d’extinció.

Aquestes són descendència d’unes que van enviar a en Víctor provinents de l’INIA (Institut Nacional d'Investigació Alimentària i Agrària) de Madrid. A l’altra part hi haurà les nostres gallinetes flor d’ametller. Fins i tot, disposem d’un quartet per a guardar el pinso i d’altres estris.

Les nenes i nens de l'escola se’n continuaran cuidant, les nenes i nens de l'escola estan molt agraïts a en Víctor. Sense el seu entusiasme no podríem oferir als nostres alumnes un context natural d’aprenentatge on puguin tenir contacte i cura d'animals.

El proper 23 d’octubre tenim previst fer una petita festa d’inauguració del nou galliner, així com de l’arranjament de l’hort escolar.

No podem deixar d’esmentar que el nostre hort també ha estat arreglat aquest estiu i donar les gràcies a en David Saulina per la seva tasca desinteressada, primer fent l’hort a partir d’un disseny elaborat i dissenyat pels alumnes, i després portant a terme gratuïtament l’extraescolar d’hort al llarg de molts cursos. Molts alumnes han gaudit d’aquesta activitat gratuïta: han regat, cultivat verdures, arrencat herbes dolentes… En David els ha sabut transmetre l’ estimació per la terra, l’entorn i la natura.

Estem molt contents de tenir aquests dos espais a l’escola!

Gràcies David i Víctor n

El nou galliner tidrà, a més de les gallines Flore de l’Ametller, i de la raça Prat de pota blava.

pds_65

TENDAL DEL PATI DE CAUTXÚ Mònica Singla Directora EBM Confetti

en el pati d’infantil 1, ens quedava un espai ampli que volíem aprofitar per oferir un espai de joc per als més petits. es va parlar amb els tècnics de l’ajuntament de sarrià de Ter i juntament amb la mª Àngels roura es va fer un disseny de la superfície que es cobriria amb cautxú.

66_pds

D

urant el mes de maig de 2020 es va habilitar aquest pati i es va posar un tancat de barana de fusta en tot el voltant.

Aquest pati ens permet sortir a l’exterior amb els infants que encara no caminen, ja que el cautxú es força agradable i tou.

Quan va arribar l’estiu ens vàrem trobar la dificultat de que amb el bon temps l’espai no es podia utilitzar, el sol tocava directe durant tot el matí i no teníem cap superfície

amb ombra. Primer es va pensar en posar uns arbres externs, tapar una barana exterior...

El curs 2020-2021, l’ajuntament va provar unes veles per crear ombres però van ser insuficients i es van treure.

I al final es va decidir que el més eficient era col·locar un tendal que cobrís tota la superfície de cautxú.

Durant el curs 2021-2022 es va demanar llavors la col·laboració de l’AFA per tal d’aconseguir recursos econòmics per poder col·locar un

ESPAI ESCOL AR [Confetti

tendal gran. Es van mirar diferents pressupostos i l’AFA va decidir començar a fer diferents actuacions com muntar una barra de bar per les festes de l’escola... però tot i l’esforç, durant aquest curs no es va disposar de suficient suport econòmic.

Per això el curs 2022-2023, l’AFA va continuar pensant activitats: calendaris, paneres per Nadal, servei de bar per la festa de Nadal, servei de bar per Carnestoltes, una parada de llibres i roses per st. Jordi, la festa de la primavera amb jocs, joguines de segona mà i servei de bar... i la festa de fi de curs.

I al juny del 2023 es va poder assolir el tendal. L’empresa va fer el muntatge i durant el mes de juliol tots els infants de l’escola van poder gaudir d’aquest espai.

Agraïm la dedicació i la constància, especialment a l’Emma Herrera (la “presi”), l’Anna Garcia de Marina, la Nuria Navas, la Sónia Maquena i a tota la junta de l’AFA. També agraïm tota la col·laboració per part de les famílies, ja que sense elles aquest tendal no hauria estat possible.

Heu deixat la vostre petjada!!!

AFA escola caminem junts!n

pds_67

esports

FC SARRIÀ DE TER

Infantil femeni

el Fc sarrià de Ter afrontem aquesta nova temporada amb il·lusions renovades, però conscients dels grans reptes que tenim.

68_pds

E

ncetem una temporada rècord en quant a esportistes al club (287 jugadors i jugadores), en quant a equips femenins (Cadet, Infantil i Benjamí) i equips en total (21 equips).

Per tant, la feina formativa dels nostres entrenadors i entrenadores ha de destacar per la seva capacitat futbolística, metodologia i pel seu tracte als jugadors.

D'altra banda, se'ns planteja un repte competitiu molt important, ja que tenim el Primer Equip en Tercera Catalana, per segona temporada consecutiva, i debutem en les Preferents Juvenil i Aleví, i el Primera Cadet. Aquests 3 equips, més tots els de futbol 11, segur que ens brindaran grans moments de futbol d'alt nivell.

Els assistents, també van poder gaudir d'entrepans de botifarra a la brasa i beguda, a benefici del club.

La Jornada va acabar amb el Partit de Juvenil Preferent FC Sarrià de Ter- Girona FC, que va acabar amb derrota per als nostres, en un partit apasionant i d'alt nivell.n 1a Cadet

En futbol 7 prevaldrà la formació, perquè arribin preparats/as per a fer el salt a futbol 11.

Aquest èxit esportiu i institucional requeria celebrar-lo d'alguna manera, i s'ha fet a través d'una presentació espectacular de tots els equips del club. El diumenge 1 d'octubre, al Camp Municipal “Antonio Moratalla”, amb la presència del alcalde el Sr. Isaac Ramió, del Regidor David Fernández, i del representant de la FCF, Carles Mallart, van acudir tots els jugadors del club. Es va realitzar un mosaic amb el nom del club i del poble, es va presentar als equips d'un en un, i es van fer les fotos oficials de cadascun dels equips.

Juvenil preferent

Primer equip

pds_69

U E S

LA UES TANCA LA TEMPORADA 22-23 AMB UN GRAN SOPAR DE FAMÍLIA Lídia Bonilla i Ventura Àrea Social Unió Esportiva Sarrià

E

l 17 de juny es va celebrar la festa de final de temporada de la Unió Esportiva Sarrià.

Com ja és tradicional, la família de la UES va voler reunir tots els equips, els tècnics, la junta directiva i familiars en un sopar per acomiadar la temporada.

La plaça del pavelló de la UES va acollir unes dues-centes persones que van aplaudir a tots els jugadors, membres de l’staff i delegats, que van recollir un detall de record. La festa va acabar amb un sopar a l’aire lliure, música i molt bon ambient. n

70_pds

THE SARRIÀ NEWS

LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT, EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE

LA FRASE DEL DIA: No estiguis mai dret quan puguis estar assegut. No estiguis mai assegut quan puguis estar ajagut. (Atribuïda a Henry Ford)

Queixes ateses

Una vegada més la festa major no ha estat encertada al gust del cent per cent de la població. Una de les queixes més repetides, any rere any, és l’edició d’una versió de butxaca del programa festiu. La concentració de tants actes en poques dates obliga a anar amb aquest díptic de cartolina permanentment a mà, a l’infern de l’americana o a la ronyonera.

L’impressor ha de fer mans i mànigues per encabir-ho tot en pocs centímetres quadrats i el cos de lletra utilitzat és molt petit.

Costa de llegir.

S’ha anunciat que de cares a l’any vinent, juntament amb el programet, es lliuraran unes ulleres graduades, adequades a les necessitats de cadascú, que aniran a càrrec del Departament d’Òptica i Lectura de la Generalitat, en virtut d’un conveni econòmic signat recentment.

Seran dels xinos, això sí. Que ningú es faci il·lusions. n Iris Bonavista TSN,Comissió de festes

“La pertinaz sequía”

Si les coses no s’arreglen de manera substancial, l’any vinent no es podrà dur a terme l’activitat festiva de navegació amb caiacs al tram del riu Ter pròxim a la

resclosa. El cabal d’aigua és insuficient, les embarcacions s’embarranquen, els rems no poden fer la seva feina i tot plegat queda molt deslluït.

En el cas extrem que les coses no només no millorin sinó que puguin empitjorar, ja s’està pensant en alguna alternativa. Ens hem posat en contacte amb un especialista en la matèria que ens ha confirmat les pitjors perspectives: “Si no plou i el riu queda sec, canviarem els caiacs per un campionat d’aixecament de pedres, a l’estil dels esports rurals bascos. De rierencs no en faltaran i podrem fer diverses categories, des de les infantils a les superiors. Estem en contacte amb uns assessors d’Arrigorriaga, per anar preparant el reglament....”

Déu no ho vulgui. n Roc Riera TSN, llera del Ter

Actualitat agroalimentària

Una senyora sarrianenca molt activa en una coneguda pàgina d’una no menys coneguda xarxa social va publicar durant el mes d’agost informació detallada de totes les perolades de pots de conserva de tomata que anava fent. L’actual campanya tomatera li ha resultat un èxit: es coneix que el planter utilitzat és de bona

classe, que la terra és bona i que les mans dels hortolans són expertes. A finals de temporada, es podien comptabilitzar per centenars els pots de conserva elaborats.

Davant tan gran producció, ha decidit emprendre el camí de la producció extensiva. L’autoritat viària ha decidit millorar i ampliar els accessos cap a casa seva de manera que els camions de gran tonatge hi puguin accedir amb més facilitat. Sembla que de cares a l’estiu que ve ja té signat un contracte per proveir de matèria primera la casa Solís, que farà servir tomata sarrianenca per al seu conegut “tomate frito”.

Està demostrat que a Sarrià, quan ens hi posem no hi ha qui ens pari.n Cherry Roig TSN, La Rasa

La reivindicació

Després de molts números descafeïnats, sense dir ni piu perquè ningú es queixa ni reivindica “rien de rien”, ha estat aquesta redacció en pes qui reivindica per unanimitat que el redactor en cap, Sam Enfot, actualment en recerca i captura i parador desconegut, doni senyals de vida. O com a mínim, que es deixi veure i pagui una ronda. Ja tocaria. n Nolasc A. Gat TSN, Becari

pds_71