Parlem de Sarrià 110 by GERDS de Ter

sumari

ENTITTATS. Amics dels Gegants Cantaires de Sarrià Esplai PL Jubilus CULTURA. Biblioteca Emília Xargay. “Passat, present i futur...” Sala Dolors Xabé. Exposició “Esquerdes en el paisatge en blanc” Música. Festival Emergent Picnics Musicals a la Fresca Festa Major Micro Obert Llibres. “Economia en el canvi climàtic” “Pegasus” “Joanot Martorell (1410-1465)” “Infidelitat” ESPAI 2.0. Twitch, en viu i en directe QUADERN D'APUNTS L'ENTREVISTA. Pastisseria i Fleca Llausás Inmemoriam. Joaquim Carreras OPINIÓ. JxS PSC PAS DOSSIER D’HISTÒRIA. L’Avi Quim, un pagès al carrer Major ESPAI ESCOLAR. Confetti. L’autonomia en els hàbits de vida quotidiana Escola Montserrat. Recuperem l’hort Institut Sarrià de Ter. A Sarrià creix l’Institut SALUT. Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis participen en l’estudi “Desvela” ESPORTS. FC Sarrià UES THE SARRIÀ NEWS

parlemDESARRIÀ

E D I T O R I A L 4 6 8 11 12 14 15 17 18 23 25 28 31 32 35 37 38 43 45 46 48 50 64 66 70 73 74 76 79

Consell de Redacció: Josep Brugada, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador, Isabel Vidal i Jordi Duch. Correcció lingüista: Toni Ruscalleda Agraïments: Ajuntament de Sarrià de Ter Han col·laborat: Amics dels Gegants, Ernest Penalba, Monitors Espali Pl, Mei Raurich, Anna Sala, Preen Serrano, Ricard Humet, Jordi Dalmau, Mireia Masó, Grup de Muntanya Sarrià, Narcís Farroni, Quim Rodriguez. PAS, Elena Batllori i Nuria Senen, Montse Asencio, Albert Bayot, Agnès Ministral, FC Sarrià, Xavi Rodriguez, Lidia Bonilla Portada: Caiac a la resclosa d’en Vinyals, al riu Ter, per la Festa Major 21. Foto Quim Llunell Disseny i maquetació: Mercè Soler Impressió: Impremta Pagès Subscripció anual: 10 euros Tiratge: 1.500 exemplars. e-mail: parlemdesarria@gmail.com Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732 La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

El consell de redacció de Parlem de Sarrià no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades. LA RevISTA jA éS A InTeRneT: www.parlemdesarria.org Facebook: ParlemdeSarrià. GERDS DE TER Per llegir les revistes sense descarregar: www.issuu.com/parlemdesarriadeter

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

Per publicitat podeu contactar amb: josep.brugada@gmail.com

DE NOU A LA NORMALITAT

a portada que encapçala la revista amb la fotografia del Ter a l’alçada de la reclosa, les aigües reposades i un nen amb el caiac, ens transmeten tranquil·litat, com si fos reflex de la normalitat que tots esperàvem i que poc a poc ens hi anem apropant. Així ho podrem anar constatant en els diversos articles que configuren aquest número. Els gegants han recuperat l’activitat, tornen a estar presents en carrers i places i els cantaires han normalitzat els assajos i actuacions, encarant la celebració del seu vintè aniversari. S’han reiniciat els campaments, les colònies, el casal i s’ha reprès també la presencialitat en totes les activitats de l’oficina Municipal d’atenció a la gent gran i famílies. A la Biblioteca han celebrat una sèrie d’actes de commemoració dels 10 anys que ja s’ haurien d’haver fet l’any 2020, explicant-nos com van plantejar l’exposició que ho reflectia. Des de l’àrea de cultura de l’Ajuntament se’ns relaten també el Festival Emergent 2021, els Pícnics musicals a la fresca i el micro obert a la Placeta. La festa Major d’aquest any al recinte de la Plaça dels Gegants i tota la sèrie d’actes programats han estat l’anunci de que la propera ja es podrà fer, així ho esperem, amb total normalitat. Tres llibres de tres sarrianencs, Joan Vila, Roger Torrent i Josep Brugada, ens han introduït en temes tan interessants com l’economia i el canvi climàtic, l’estat que ens espia i una lliçó d’història amb el rerefons de Tirant lo Blanc. A l’espai de l’entrevista aquesta vegada hem parlat amb la família Llausás, tota una institució al nostre poble. Cinc generacions ens ho confirmen, tot i fent que al llarg de tants anys hàgim pogut gaudir d’un bon pa i unes bones postres per les dates més assenyalades. L’Assumpció Vila, experta en recuperació històrica, ens il·lustra la vida de pagès des del carrer Major a la primera meitat del s. XX, a través del record del seu avi (l’avi Quim). Documents, escrits, certificats, guerra civil, temps de sega,... Dins l’espai educatiu, mestres i educadores ens mostren activitats perquè els més petits adquireixin hàbits d’autonomia i l’hort a l’escola pels més grans. Un aparador d’experiències per a tots els alumnes. L’handbol amb les noves equipacions, el futbol amb el primer torneig de festa Major i moltes coses més ens van indicant, com hem dit a l’inici, el retrobament amb la normalitat post COVID. Sigui també des d’aquesta editorial i les pàgines interiors, un record per Joaquim Carreras, col·laborador des de l’inici d’aquesta revista, que dissortadament ens va deixar en plena maduresa. n

pds_3

E N T I T A T S

REOBERTURA GEGANTERA Amics dels Gegants de Sarrià de Ter

Fotos Amics dels Gegants

Després de molts mesos aturats deixant passar els mals moments de la pandèmia, aquest estiu hem començat a veure la llum. El món geganter va recuperant de mica en mica l’activitat: les colles estan més animades, els músics tornen a assajar i la faràndula torna a ser present en carrers i places.

ls gegants de Sarrià han pogut tornar a sortir a prendre l’aire i el sol i a ballar en alguna festa. Només és el principi de la reobertura, però tot sembla indicar que de cara a la temporada vinent podem plantejar-nos objectius més optimistes i ambiciosos. Així, per Sant Jaume, vam ser convidats a la festa major de Salt. Sense

4_pds

cercavila, amb un nombre reduït de colles, a distància i amb limitacions, però ens va fer molta il·lusió poder estrenar la temporada. Per la festa major de Sarrià també vam ser al carrer. No ens en vam perdre ni una: vam ser presents al Pregó inaugural, vam poder organitzar les matinades del dissabte i a la tarda vam convocar tot de colles amigues que ens van acompanyar en la nostra trobada. La protagonista de la festa fou l’Emília Xargay, homenatjada sota el format de nou capgròs que es va presentar en societat i que vam poder estrenar i posar de llarg durant aquesta celebració. Segur que l’artista sarrianenca hauria estat molt feliç de veure la

seva efígie reproduïda en cartró pedra, disposada a ballar i participar en tot sarau. Moltes gràcies a la Fal·lera Gironina, als Amics dels Gegants de Salt i a les colles geganteres de Caldes de Malavella i de Santa Eugènia de Ter per la seva participació. I també el nostre agraïment al nombrós públic que ens va venir a veure, en un format de ballada diferent però igualment lluït. Per la Diada Nacional, com sempre, vam ser presents a l’acte institucional. Vam fer companyia a les sardanes i als Cantaires de Sarrià en una matinal tradicional de cultura popular catalana. Encarem la tardor amb l’agenda plena de compromisos, que us anirem explicant en pròxims números. Som i serem. Seguim i seguirem. n

ENTITATS [Amics dels Gegants de Sarrià de Ter

Nou capgròs en homenatge a l’Emília Xargay. Foto Quim Llunell

pds_5

ENTITATS [Cantaires de Sarrià

TORNEM A LA NORMALITAT Ernest Penalba

Cantada 23 juliol a la placeta. Foto Jordi Duch

Doncs sí, sembla que a poc a poc tornem al que en diem la "normalitat", allò que ens semblava tan quotidià i que ara veiem que costa tant d'aconseguir, com per exemple, els assajos de la coral.

esprés del periple nadalenc, vàrem fer uns quants concerts dispersats pel poble -mercat setmanal, encesa dels llums de l'arbre de Nadal a la plaça Emília Xargay i també a l’exterior de la biblioteca- on vàrem intentar mantenir al màxim l'esperit nadalenc malgrat les circumstàncies. El que ja no vàrem poder celebrar, a causa de les restriccions, va ser el concert del dia 10 de gener amb motiu de la festa petita de Sant Julià. A

6_pds

partir d'aquí va haver-hi un petit parèntesi de l'activitat cantaire. Això va durar fins al dia 14 d'abril, quan amb totes les mesures anticovid, vàrem reprendre els assajos. Teníem molta feina, perquè encara que estudiïs a casa no és el mateix que fer-ho en grup. El primer que va fer la junta directiva va ser comprar unes mascaretes expresses per cantaires. Després l'Ester va fer un planning d'assajos. Els primers dies els grups eren reduïts, assajos d'una hora i amb integrants d'una sola veu. De mica en mica les restriccions es varen anar suavitzant i a poc a poc el grup es va anar fent més nombrós.

Fins que per fi el dia 13 de juny vàrem poder fer el primer concert de l'any. Va ser per l'homenatge a la vellesa de Sant Julià, amb la tradicional missa i un petit concert per acabar. El dia 20 de juny va ser el torn de Medinyà, on també la gent gran del poble va gaudir del seu dia. En aquest cas i en absència de la directora, l'Ester, la direcció va anar a càrrec de la cantaire Lurdes Casanova, que va fer un paper esplèndid. Com que aquest any no podíem fer el concert de final de curs, els dies 17 de juny i 23 de juliol, vàrem fer en col·laboració de la cooperativa Ecosol dos concerts a la placeta, van servir també per donar inici a la celebració del 20è aniversari de la coral. Ves-

ENTITATS [Cantaires de Sarrià

Concert Festa Major a la plaça de l'Obra el 5 de setembre. Foto Josefa Marcos

tits amb colors d'estiu, un repertori variat i fent participar al públic, la gent va gaudir d'allò mes. A causa del retard en els assajos, aquest any l'agost va ser de treball, ja que el dia cinc de setembre ja ens esperava la festa major de Sarrià. Va ser com l'any passat en format concert a la plaça de l'Obra, on fins i tot el temps hi va acompanyar. I continuem. El dia 11 de setembre i amb motiu de la diada nacional de Catalunya, vàrem cantar a Sarrià i a Sant Julià, mantenint viva la flama nacional. A Sant Julià, també celebren la seva festa aquest mes de setembre, en aquest cas la cantada va ser una missa en honor a Sant Cosme i Sant Damià, els Sants metges, a l'ermita del mateix nom. I ja per acabar, l’última cantada que ressenyo és la festa major de Medinyà, que va ser el dia tres d'octubre a l'església de Sant Sadurní amb una missa i concert per celebrar la diada. Com veieu, ni pandèmies ni virus ens tiren enrere, ah, i a finals d'any hi haurà una sorpresa. I és que la música no s'atura. n

Concert a Sant Julià l’11 de setembre. Foto Josefa Marcos

pds_7

ENTITATS [Esplai PL

ACTIVITATS D’ESTIU A L’ESPLAI Monitors i monitores de l’Esplai PL

Grup de petits del Casal

Grup de minis del Casal

CASAL D’ESTIU 2021 l casal hi rebem inscripcions de participants des dels 3 fins als 15 anys, i ens organitzem en 4 grups: Minis, Petits, Mitjans i Grans. I aquest any hem pujat molt les inscripcions; al pic de l’estiu hem estat 120 participants. Així que, abans de res, mil gràcies a totes les famílies per a fer-ho possible! Cada grup d’edat segueix les seves pròpies pautes i té les seves dinàmiques internes, per adaptarnos al màxim als gustos i necessitats de tots. Això sí, els Minis i Petits

8_pds

L’any passat va ser un any marcat per la covid, i aquest any, tot i les expectatives de millora, també ho ha sigut. Tot i això, des de l’Esplai en fem un balanç molt positiu. Aquest estiu hem pogut tornar a la triada d’activitats estrella en un format molt més proper al de prepandèmia: campaments, colònies i casal. Esteu llestos per saber què hi hem estat fent?

han fet la volta al món, visitant cada setmana un país diferent. N’han descobert les tradicions típiques, la música tradicional i els jocs més jugats per totes i tots. França, Mèxic, Xina, Japó, han sigut algunes de les destinacions de tots aquests nens i nenes. Els grups de Mitjans i Grans s’han centrat en un projecte: netejar i tenir cura de l’espai de la llera de la riera Guilana al seu pas per la Font de Can Nadal. I la conclusió a la que van arribar és que tot aquest espai està molt descuidat. Cada setmana en van treure 2 bosses d’escombraries

ben plenes d’envasos, llaunes, ampolles de vidre, papers… Així que també volem aprofitar aquest escrit per fer una crida. Si no ens en cuidem nosaltres, no ho farà ningú! Si volem mantenir els espais bonics que té Sarrià, hem de deixar de tractar-los com si fossin abocadors! Per acabar, també ens agradaria agrair a l’escola Montserrat la cessió dels espais i tot el suport logístic, un any més, estem molt contents i ens sentim molt privilegiats de poder tirar endavant el casal en un lloc tan especial com és l’escola! n

ENTITATS [Esplai PL

Excursió de campaments

CAMPAMENTS 2021 er fi, després d’un temps parats, hem pogut desplegar les tendes i passar nou dies envoltats de natura. Qui ho diria que trobàvem a faltar les mosques, la calor, dormir al ras i riure amb els companys i companyes que fem quan estem de campaments. És per això que aquests campaments han sigut una bafarada d’aire fresc per nosaltres. Aquest any, hem tingut la sort d’acampar a Ballsau, Vilanova de Sau. Un espai molt bonic i curiós on es respira una inquietud estranya. Una inquietud amb por de topar-te amb algun ésser màgic en forma de silur o bé, sense voler, de salmó. A mesura que passaven els dies, vam conèixer uns personatges d’allò més curiosos i extravagants. Aquests personatges provenien d’un circ que es desplegava uns metres més avall del nostre camp i, com que érem veïns, ens van convidar a formar part del circ. Enmig de jocs com el tot si val, l’es-

Fotografia de grup de campaments

pardenya, el joc del tresor i molts més, els personatges es van posar malalts. Així va ser com vam conèixer el Doctor Castor. Un doctor, que tenia més cara que esquena, ens va enviar a buscar el remei de la malaltia a Tavertet. Tot i això, quan contemplàvem les magnífiques vistes que teníem a mesura que avançava l’excursió, vam perdonar el doctor d’havernos manat arribar fins allà. Després de descobrir que el Doctor Castor era qui emmalaltia els treballadors del circ i d’haver jugat a jocs d’aigua, activitats de nit, etc.,

estàvem exhaustes de tantes emocions viscudes durant els campaments. És per això que l’últim dia ens va quedar una barreja de gust amarg i dolç a les nostres papil·les gustatives. Un gust amarg perquè marxàvem cap a casa i sabíem que no tornaríem a gaudir d’un dinar tots junts en molt de temps. Un gust dolç perquè sabíem que l’any que ve gaudiríem de més experiències com les que hem viscut aquest any. Una abraçada molt forta a tots els participants d’aquests campaments 2021. n

pds_9

ENTITATS [Esplai PL

Excursió a la platja de colonies

COLÒNIES 2021 l dia 17 de juliol vam agafar un autobús per marxar cap a Sant Pere de Riu, la casa de colònies de Pineda de Mar. Allà vam poder gaudir de 9 dies molt intensos tot fent gran diversitat de jocs, activitats i tallers. Vam tenir l'oportunitat de conviure amb gent que no coneixíem, però que sabem que sempre quedaran en el nostre record. Quan els infants van pujar a l'autobús, ja portaven un carnet que els permetia entrar a l'acadèmia ART, però no eren gens conscients de tot el que els esperava després d'aquell trajecte. A poc a poc van anar coneixent el claustre de professors i cada dia vam poder gaudir d'unes classes úniques en les diferents modalitats. La creació d'una cançó amb la Melody, fer la samarreta amb la professora de moda, imaginar un conte amb la de literatura, jugar a l'among us a la vida real, descobrir com funciona el món del cinema amb la Claque, etc.

10_pds

Cantant la cançó de les colònies

Però es va anar complicant la setmana i va desaparèixer el trofeu que l'acadèmia havia obtingut com a reconeixement per la feina ben feta. Això va comportar que els participants de les colònies es convertissin en els investigadors per descobrir què és el que havia passat. I després de llargues hores d'investigació va tenir lloc el judici final on es va descobrir que el professor de pintura, la de dansa i la de música l'havien robat, ja que no volien compartir el trofeu amb

la resta d'arts perquè elles es consideraven les primeres arts. Tot i perdre pilotes, veure un eclipsi lunar, fer serveis per mantenir la casa neta, entre tots i totes vam fer un molt bon equip. Vam marxar amb moltes ganes de tornar-hi l'any vinent per poder veure el canvi que hem fet durant aquest temps. I com deia la nostra cançó: els moments compartits sempre quedaran a la memòria. Esperem tornarnos a veure ben aviat! n

ENTITATS [Jubilus

OFICINA MUNICIPAL D’ATENCIÓ A LA GENT GRAN I FAMÍLIES DE SARRIÀ DE TER Mei Raurich. Equip Jubilus

Interior de la sala gran del Coro

Centre social del Pla de l’Horta

Amb l’arribada del mes de juny i la flexibilització de les mesures indicades pel Procicat, des de l’Oficina Municipal d’Atenció a la Gent Gran i Famílies de Sarrià de Ter es va poder reprendre la presencialitat en totes les activitats. Recordem, en aquest punt, que el Servei Respir ha estat en actiu donant resposta a les necessitats no només dels usuaris, sinó també de les seves famílies.

ls mesos de juny, juliol i agost han estat la confirmació que la Gent Gran de Sarrià de Ter continua amb les ganes intactes de voler seguir participant a les activitats que s’ofereixen. Tant és així, que es van crear

tres grups del Taller de Manteniment de la Memòria (en els dos espais habituals: a l’edifici El Coro i al Local Social del Pla de l’Horta), un grup del Taller de Gimnàstica de Manteniment i un altre grup del Taller de Gimnàstica de Rehabilitació. Simultàniament, durant aquests mesos, es va estar preparant el menú d’activitats per al curs 2021-2022. Per tal de garantir la seguretat

de les persones usuàries a les activitats, així com les professionals, se segueix apostant per treballar amb grups reduïts de màxim 15 persones seguint amb les recomanacions de les autoritats competents: distància, mans, mascareta. I no només això, sinó també la ventilació dels espais i la higienització i desinfecció del material. Ens retrobem al següent número de la revista, on us presentarem totes les activitats organitzades per la Setmana de la Gent Gran i altres iniciatives! n

pds_11

cultura

B I B L I O T E C A E M I L Í A X A R G AY

EXPOSICIÓ

“Βιβλιοθήκη / Bibliothēca/ Biblioteca Passat, present i futur Sarrià de Ter, 1955-2020” Anna Sala

L’any 2020 va fer 10 anys que la biblioteca Emília Xargay es va traslladar a la seva seu actual i volíem celebrar aquesta data tan assenyalada amb una sèrie d’actes al llarg de l’any, que ens havien de portar a la celebració final i tancament de l’any dels 10 anys amb una activitat el dia 12 de desembre de 2020. Malauradament, la pandèmia de covid-19 va impedir que durant el 2020 es poguessin dur a terme activitats culturals a les biblioteques i la majoria d’actes que teníem previstos van haver de ser posposats fins a mitjans / finals del 2021. 12_pds

CULTURA Biblioteca

ntre els actes de celebració que havíem preparat hi havia la inauguració d’una exposició sobre aquests 10 anys de la biblioteca. Sota el títol Βιβλιοθήκη / Bibliothēca / Biblioteca: present, passat i futur. Sarrià de Ter, 1955-2020, vam voler organitzar una exposició sobre la història de la Biblioteca a Sarrià de Ter des de 1955, any en què es va inaugurar la primera biblioteca a Sarrià, fins a l’actualitat i amb una mirada posada en el que ens depara el nostre futur més immediat. Els continguts de l’exposició es van pensar seguint un recorregut cronològic-temàtic en base a tres eixos bàsics: Passat (Temps era temps…), Present (Avui és demà…) i Futur (Avançant a pas valent…) distribuïts en uns 14 plafons que contenien un petit text informatiu i unes quantes fotografies que ens havien de permetre veure en imatges no només l’evolució que havia tingut la biblioteca a Sarrià de Ter sinó també l’evolució que les biblioteques públiques en general han tingut al nostre país. Un repàs en clau de passat, present i futur de la manera més il·lustrativa possible per veure el paper que les biblioteques van jugar en el passat, el que estan jugant a l’actualitat i el que jugaran o que ens agradaria que juguessin en el futur. Aquesta exposició es va inaugurar el dia 7 de maig a la biblioteca i per arrodonir aquest acte vam comptar

amb la presència de l’actriu Olga Cercós, que ens va fer gaudir d’allò més llegint-nos Els dietaris de les bibliotecàries, 1920-2015. Un recull de textos que repassa el que escrivien cada dia les bibliotecàries en el seu dietari a mena de resum de la jornada, anècdotes, incidències o demandes. Al llarg dels anys, aquests dietaris s’han convertit en una part de la història del nostre país i s’hi recullen des dels bombardejos durant la Guerra Civils, els talls de llum que patien les biblioteques d’aquella època, o la censura a la tasca bibliotecària per part del règim franquista. Aquesta vetllada va tenir com a colofó final el lliurament del Premi Isidre Macau i la presentació del 3r. Quadern Més enllà d’una carta, de M. Mercè Sansalvador. El Premi Isidre Macau, organitzat per l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, premia aquells treballs de recerca en l’àmbit de Batxillerat que estan relacionats o estretament vinculats amb Sarrià de Ter, la seva història i la seva cultura. Si teniu ganes de veure aquesta exposició i passeu per la biblioteca Emília Xargay, encara la podreu visitar ja que la tenim penjada entre les parets de la nostra biblioteca. Us deixo algunes fotos per anar-vos-en fer venir gana i animar-vos a venir a la biblioteca i aprofitar també per visitar aquesta exposició, on potser alguns de vosaltres us podreu trobar entre les fotografies que vam escollir. n

pds_13

CULTURA SALA DOLORS XABÉ

EXPOSICIÓ

“Esquerdes en el Paisatge en Blanc“ Raquel Moron

Presen Serrano Ajuntament de Sarrià de Ter-Àrea de Cultura

Inauguració de l’exposició Esquerdes, el 4 de setembre. Presen Serrano, Raquel Moron, Narcís Fajula, Jordi Estefanell. Fotos AVS

La sala Dolors Xabé acull l’exposició «Esquerdes en el paisatge en blanc» de l’artista Raquel Moron. Es va inaugurar el 4 de setembre, dins els actes de la Festa Major.

14_pds

aquel Moron és artista visual i activista cultual. Especialitzada en projectes Artístics Comunitaris, projectes que desenvolupa amb diferents col·lectius a través de l’entitat ART-CREA, de la qual és responsable i promotora. Directora artística del Festival d’art inund’ART que es realitza a Girona des de fa 11 anys. Entre els seus projectes ha guanyat un premi d’innovació Pedagògica pel CNJ i té publicacions en diferents llibres i diaris, com «Art i transformació social» per la fundació Bofill. Ha estat promotora de la

xara ARTIBARRI que aglutina diferents entitats relacionades amb projectes d’animació sociocultural. Promotora de diferents jornades, intercanvis internacionals i conferenciant de projectes artístics pel canvi social. L’exposició presenta una obra pictòrica creada amb materials naturals com l’argila blanca i pigments naturals, a partir dels quals ha elaborat un treball on traspassa de l’esquerda des del silenci a la quietud, d’un paisatge en blanc, un espai per retrobar-se i reconstruir-se. L’artista ha elaborat un treball de capes i textures que es juxtaposen. Són capes que la nostra pell acumula com a experiències i ressonàncies, algunes d’aquestes cauen i d’altres nosaltres les fem caure. En aquestes capes hi han esquerdes que es trenquen, aquest fet ens permet anar a la primera capa, a aquella on resideix l’essència, on el misteri més amagat comença a sortir i fa que es dissolgui amb la resta de capes. Com a extensió de l’exposició es va oferir un viatge sensorial personalitzat per a un únic espectador. Aquest viatge, «Home», es va portar a terme juntament amb la creadora d’arts escèniques Raquel Estevens, els dies 9 i 10 de setembre. n

CULTURA AJUNTAMENT

Ricard Humet Àrea de Cultura i Festes de l’Ajuntament de Sarrià de Ter

Festival Emergent 2021 i Festa Familiar amb Rikus L’Emergent és un festival d'arts escèniques que es porta a terme a diferents poblacions de la comarca del Gironès, on es garanteix una programació d'arts en viu dinàmica, propera i fresca, la qual busca sorprendre constantment l'espectador amb una ràpida successió d'actuacions de diversos i molt variats gèneres escènics (música, dansa, teatre, màgia, monòlegs, poesia, audiovisuals, ombres xineses, malabars, mim, circ...).

L’

edició 2021, la qual es va celebrar l’1 de juliol de 2021 dins el parc de la cooperativa com a novetat, ha estat una mica més relaxada pel que fa a les mesures Covid-19, però malauradament encara no ens hem salvat de mascaretes, distàncies, gels hidroalcohòlics i limitacions d’aforament. Enguany l’espectacle va començar amb el peculiar espectacle del poeta Josep Pedrals, el qual escriu llibres d'investigació en el gènere (assajos novel·lats sobre poètica i vida), recita poesia de forma professional (ha actuat per Europa, Amèrica i Àsia), explica la poesia en cursos i conferències (en universitats, instituts i escoles), difon i divulga la

Nuria Grahan, al festival Emergent. Foto AVS

poesia en diversos mitjans de comunicació (actualment a Betevé i El País)... Tot seguit va ser el torn de la compositora meitat irlandesa meitat catalana Núria Graham presentant el seu últim treball At Last (2021), un single de dues cançons que actua de frontissa entre Marjorie i una nova etapa sonora que culminarà en un esperadíssim nou àlbum. De nou a l’escenari d’arts escèniques, el clown Jose Luís Redondo amb el seu espectacle «ARRIBA!», ens mostrà una situació còmica amb desequilibris i equilibris, ampolles de vidre, ball, habilitats i bestieses... que van fer riure a tothom una bona estona.

pds_15

CULTURA Festival Emergent

El colofó de la nit va arribar amb l’actuació del músic Caïm Riba, que juntament amb Pol Cruells, músic amb qui ja fa temps que col·labora i comparteix escenaris, i també forma part d'aquest nou projecte, ens van presentar el nou àlbum Llunes de Plutó (RGB Suports 2021), disc alegre i ple de positivitat. L’endemà de l’esdeveniment, i aprofitant tot el muntatge i logística del Festival Emergent, es va optar per programar una festa familiar amb el grup d’animació Rikus i el seu espectacle «Visca la Festa». Aquesta iniciativa va sorgir de la necessitat d’oferir una mica d’alegria a les nenes i els nens del poble, els quals no van poder celebrar la festa de fi de curs de l’escola per les restriccions del Procicat del moment. De nou, l’emplaçament del parc de la Cooperativa resultà un lloc ideal per a aquests tipus d’esdeveniments! Unes 300 persones, tot i que asseguts en una cadira, van passar una divertida tarda al ritme d’en Rikus i les seves barretines i d’un genial espectacle de circ previ a l’actuació. n

16_pds

Caïm Ribas i el seu grup. Foto AVS

CULTURA Ajuntament

Pícnics musicals a la Fresca! El passat 2020 va néixer el Pícnic Musical a la Fresca com a activitat de nova creació en uns moments on gairebé no es podia programar res ni gaudir de música en directe amb unes mínimes condicions. L’esdeveniment va anar tan bé que, tal i com es va afirmar en aquell moment, enguany s’han programat dues noves dates. La Font de Can Nadal va tornar a ser el lloc escollit per acollir aquests concerts de petit format.

Ivette Nadal. Foto AVS

ls assistents es van col·locar per petits grupets amb distància de seguretat i van portar de casa seva les seves neveres amb menjar i beguda, com en l’anterior edició. La primera data escollida fou el 18 de juny, data en clau de cantautores femenines, on vam poder gaudir de les actuacions en directe de la magnífica veu de la rosinca Madamme Mustash, el relat intimista i proper de la poeta i cantautora de Granollers, Ivette Nadal, i de l’energia i positivisme reivindicatiu de Tona Gafarot acompanyada pels seus grans músics. La segona data escollida va ser el 9 de juliol. En aquesta ocasió és va optar per les arts escèniques i per diferents estils musicals. La vetllada va començar amb l’espectacle «La vane», format en solitari d’una de les integrants de la Cia. Las Mamarrachas, la qual va fer un monòleg amb grans dosis d’humor i de realitat, que va fer pixar de riure a tots els assistents. El show va continuar amb el duet empordanès Litus2, els quals van fer un repàs dels millors hits de pop i rock de la història amb una qualitat musical brutal i un gran sentit de l’humor. Els rumberos Rumcatatá van acabar de rematar la festa amb el seu folklore i bones vibracions. Aquesta activitat ha vingut per quedarse i ja s’està treballant en les edicions per aquest proper estiu. n Madame Moustache. Foto AVS

pds_17

CULTURA Ajuntament

FESTA MAJOR Des de l’Àrea de Cultura i Festes s’ha tornat a treballar molt dur juntament amb els millors professionals del sector cultural i tècnic per a poder oferir una nova edició de festa major «especial covid»,ara sí, de nou amb recinte perimetral, dispositius de seguretat, registre d’assistència, controls de temperatura, gel hidroalcohòlic, neteja i desinfecció constant...

18_pds

elebrem que enguany molts més ajuntaments que l’any anterior han tingut la valentia de tirar endavant la festa major del seu poble. Com ja vam dir al seu moment, la #culturasegura és possible primer de tot si s’hi creu i si s’hi aposta, i aquesta ha estat sempre l’actitud de l’àrea i els professionals contractats en tot moment. A diferència de l’any anterior, gràcies a una lleugera flexibilització de les mesures per part del Procicat, es van poder tornar a programar algunes activitats populars que es van haver de suspendre, com ara el concurs d’escalada de caixes, les matinades o la trobada gegantera. Cal dir però que teníem l’esperança de que els indicadors milloressin i per fi ens poguéssim desempallegar de les cadires al recinte de concerts i els assistents poguessin estar ja a peu dret, però de ben segur que pel 2022 així serà, i tot això serà aigua passada.

CULTURA Festa Major

El nou recinte de festes a l’aire lliure de la plaça dels Gegants, així com la resta d’activitats en altres localitzacions, es van tornar a muntar exactament com l’any anterior seguint tots els mateixos protocols. Aquest any el recinte firal també s’ha vist incrementat pel que fa al nombre d’atraccions ofertades. També es va poder comptar de nou amb l’ajuda incondicional de la UES, que va permetre disposar d’un servei de bar segur. El primer acte programat va ser el diumenge 8 d’agost amb el consolidat concurs de tir a Vilopriu, organitzat per l’AA.VV. Pla de L’Horta. Seguidament, dijous 2 de setembre, es donà el tret de sortida de la nostra festa amb el tradicional pregó amb la Fundació els Joncs, amenitzat amb un bon cremat i cantada d’havaneres amb el grup Havaname. Aquest esdeveniment es va

haver de moure a l’interior del Pavelló per risc de pluja, la qual portà alguns maldecaps durant aquell cap de setmana. I és que l’endemà divendres 3 de setembre, va ser la pluja la que ho va destarotar tot... La caminada nocturna organitzada també pel l’AA.VV. Pla de l’Horta es va haver de suspendre, el Micro obert especial festa Major amb actuació de Toni Beiro es va haver de muntar al Teatre de Centre, i per acabar de rematar-ho, l’actuació de Buhos al recinte de barraques de la plaça dels Gegants es va haver d’anular per impossibilitat de complir amb els horaris de muntatge i proves de so,

imprescindible per a poder tirar endavant l’actuació. Sort que la pluja per fi va parar en el moment adequat i almenys va poder actuar l’Orquestra Maribel oferint el seu nou repertori en una nit en què el mal temps no va espantar els assistents. L’actuació del dj. Ariza també es va veure afectada i es va haver de moure l’endemà a la pista de la Rasa. L’actuació de Buhos es programarà en nova data el proper mes de desembre! El dissabte 5 de setembre el poble es va despertar amb les tradicionals matinades (aquest cop encara sense correaigua infantil) fins a arribar a l’esplanada del costat de la

Fotos Quim Llunell

pds_19

CULTURA Ajuntament

Llar d’infants Confetti, nou emplaçament escollit per la festa infantil amb inflables i escuma (les excavacions de la Vil·la Romana han reduït considerablement l’emplaçament original). Durant l’activitat també es van repartir les làmines per al concurs de pintura infantil. Paral·lelament, al llac del Golf Girona, es va fer el concurs de pesca infantil. A les 12:00, a la Sala Dolors Xabé, es va inaugurar la magnífica exposició «Essència de la pell» de l’artista Raquel Morón. Havent dinat, l’oferta d’activitats s’ampliava amb el tradicional concurs de botifarra al Coro, el torneig de futbol de festa Major entre el FC Sarrià de Ter i el FC Vilablareix, el concurs d’escalada de caixes al bar C+C amenitzat per la xaranga Bufa tramuntana i la trobada gegantera amb el bateig del cap gros d’Emília Xargay a la plaça Cata-

20_pds

lunya. Arribada la nit, els seguidors dels balls en línia van poder gaudir amb Fina Puig de l’activitat realitzada a la pista de la Cooperativa, la qual va tornar a tenir un gran èxit d’assistència. A les 21.00h el recinte de la plaça dels Gegants va tornar a obrir les seves portes per la segona nit de barraques, amb els consolidadíssims Dr. Prats i les millors versions amb al Masovera Barbuda. El diumenge va arrancar amb una visita guiada pel jaciment de la Vil·la Romana que ens va permetre descobrir les noves troballes i millores en les instal·lacions. Durant el matí també es va dur a terme el tradicional concurs de pesca d’adults als rius Ter i Fluvià. Alhora, a l’església de Santa Pau se celebrava l’ofici solemne en honor a sant Antolí i també arrencava des de la pista de la Rasa la 29à Passejada en bicicleta,

la qual finalitzà a la nova llera habilitada al costat del passeig del riu on el club de piragüisme Salt-Ter van oferir una divertida nova activitat familiar de caiac pel riu Ter. A les 11.15h, de nou, començà l’ofici solemne de Festa Major a la parròquia de Ntra. Sra. de la Misericòrdia i seguidament els cantaires de Sarrià van oferir un petit concert a la plaça de l’Obra i l’orquestra Selvatana va oferir un ball de sardanes amb la seva cobla. Com a novetat, a les 12.00h l’associació cultural Apaga la Tele i el Jovent de la Flama van organitzar un vermut musical al passeig del riu amb els grups Trio Nilo, Disaster Jacks i Gambardella. Entrada la tarda, unes quantes famílies van gaudir del magnífic scape room «El gran tresor» organitzat per Imaginagirona. A les 19.00h va ser el torn del tradicional concert i ball de Festa Major, enguany amb la bona companyia de la gran Orquestra Selvatana. La Festa d’enguany es va allargar uns dies més amb noves activitats, com el recorregut sensorial «Home» de l’artista Raquel Morón que es va oferir a la Sala Dolors Xabé els dies 9 i 10 de setembre, l’acte institucional de la diada nacional de Catalunya a la plaça de l’Iglú, on també es va fer l’entrega de premis del concurs de dibuix de Festa Major, la cursa d’orientació de muntanya Rogaine Fundació el Joncs i l’obra de teatre per adults «Kilòmetres» de Meritxell Yanes al Centre-Espai d’Arts Escèniques. El 2022, des de l’Àrea de Cultura i Festes estem convençuts que per fi podrem celebrar una Festa Major amb plena normalitat, recuperant les activitats populars que tampoc s’han pogut celebrar aquest any i seguirem treballant perquè es consolidi com una d’aquelles festes imprescindibles assenyalades al calendari.n

CULTURA Festa Major

pds_21

CULTURA Pregó Festa Major

2021: Un Pregó Joncós Josep M. Sansalvador

Fotos Quim Llunell

E Lluís Pòrtulas, director escola

A Sarrià hi ha una mena de compromís de confidencialitat que fa que la identitat del pregoner de l’any no es conegui fins pocs dies abans de l’inici de la festa major. En aquesta ocasió la discreció ha estat absoluta i no s’ha revelat que la Fundació Els Joncs en seria protagonista fins a les acaballes d’agost. La notícia ha coincidit, curiosament, amb el fitxatge del futbolista Luuk de Jong per part del Barça. Un altre jonc, vet-ho aquí. 22_pds

l pregó s’ha celebrat al pavelló municipal, tal com estava anunciat, però a cobert per evitar qualsevol ensurt meteorològic. Definitivament, sembla que el noble balcó municipal i el carrer Major en general queden orfes de festejos mentre durin les circumstàncies excepcionals de pandèmia: una llàstima que esperem que es reverteixi aviat. Hi ha hagut l’acompanyament festiu dels Amics dels Gegants i la part musical ha anat a càrrec del grup Havàname. El tradicional cremat –què hi farem!també ha passat a la reserva. El cos central de l’acte és el pregó pròpiament dit, amb cert protocol i presència d’autoritats municipals pròpies i veïnes. La Fundació Els Joncs ha preparat un pregó que ha servit per repassar la seva història al costat d’alumnes i famílies necessitades d’una atenció especialitzada. S’ha fet esment als inicis a Fornells de la Selva, al pas per la zona més enlairada del barri vell de Girona i s’ha evocat l’arribada a Sarrià a la

meitat dels anys 80, de la mà de Jaume Xifra, qui va ser una pedra fonamental en la compra dels locals de la frustrada escola industrial de Torras Hostench. Després de molts anys de consolidació i recuperació de terrenys i instal·lacions, la Fundació i l’Escola gaudeixen d’un entorn digne d’admiració. La tasca que duen a terme en el dia a dia és lloable i constitueixen una referència a nivell nacional en el seu camp d’actuació. Igual que els joncs que creixen a la vora de rius i aiguamolls, els Joncs de la Fundació històricament han sabut exercitar la flexibilitat, agilitat i cintura necessàries per suportar les tempestes més temibles, els entrebancs més feixucs i els problemes més exigents. La calma arriba i el jonc es redreça i torna a mirar amunt. Aquesta capacitat és la principal garantia de continuïtat i solidesa de cara al futur. El Barça, per contra, ara per ara, per més De Jongs que hi juguin, sembla un envà de canyes, no pas de joncs. n

CULTURA Micro Obert

Música, Poesia, MICRO OBERT, Sarrià de Ter, Escudella Barrejada.... Jordi Dalmau (Mau) @projectemau. 2021

Tot a punt per una vesprada més de música, poesia, cançó, plena de bioritmes que ens transportaran en una barreja més viva que mai, això si, dins una sola filosofia, compartir tots els moments, mots, sons i cançons per un bé comú, la felicitat.

ota l'amenaça d'una tempesta de llamps i trons i gotellades grosses, el Centre d'Arts Escèniques es converteix en el millor aixopluc de tot aquest moviment que, si o si, no defallirà en fernos la vida una mica més agradable a tothom. Finalment, tot connectat, llums, micròfons, guitarres, il·lusions, i van passant del primer a l'últim espectacle, un munt d'artistes, de tota mena, brillants, novells, plens de vida, de paraules per explicar, de colors en forma de sons, que combinats amb tota cura es converteixen en cançons. I hom es pregunta, com hem arribat a aquesta catarsi poètica - musical? Micro Obert, una paraula que significa moltes coses, però que en el context del poble de Sarrià de Ter, pren una dimensió per a molta gent prou coneguda, i la conclusió és que tot es resumeix en els petits racons i petits instants, on durant quasi dos anys i escaig, en un raconet a la Placeta de la Font, s'hi han anat forjant uns vincles entre un munt de gent, que, o bé tímidament, o bé amb més solera, han passat tot aquest temps pel "Coro", si si, la cafeteria de la plaça, on de manera voluntària, i amb ganes de posar un xic de vida i aire renovat, una bona colla d'amics

i amigues, coneguts i desconegudes, i altres bèsties, han compartit les tardes i els vespres fins a data d'avui, llegint poesia, cantant una cançó, experimentant el plaer de seure al costat d'una persona potser desconeguda, que en breus instants, ens descobrirà una màgia infinita, el plaer d'una melodia que porta dies preparant per compartir-la.

que es mereixen tots els aplaudiments. Si, això és un Micro Obert, i que per molts anys, existeixin per tot arreu, on això si, més endavant, els que s'hi vulguin dedicar en cos i ànima, puguin tornar als orígens, recordant d'on van sortir, i puguin agrair eternament, que un bon dia, a la Placeta de la Font, i a milions de petits racons, ells i elles van sonar per primer cop. Tornem al Centre d'Arts Escèni-

Toni Beiro al centre d’arts Escèniques de Sarrià de Dalt.

D'altres, ja fa dies que assagen, volen fer-ho bé, se'ls hi nota, algunes veus ressonen a la plaça, (aquests si que son bons... buf..), d'altres escolten amb un somriure a la cara com uns infants agafen un micròfon per primer cop, com si fos un gelat, i hi deixen anar cançonetes porugues,

ques, el Micro Obert, ha finalitzat, però, queda un detall, un moment on tot plegat agafa la dimensió necessària per a un últim acte que omplirà i ressonarà fort, dins les quatre parets de l'espai o ens trobem, el concert de la Festa Major, amb música d'autor.

pds_23

CULTURA Micro Obert

Micro obert al Coro

Toni Beiro, Nascut a Olot, un músic garrotxí , un home que va començar la seva carrera en solitari al 2003 amb la seva primera maqueta “Por Narices” (produccions Origami), quan surt guanyador del concurs d'artistes i bandes emergents en l'Embarraca't de Figueres, i que és descobert per tot un Antonio Orozco, que, després d'escoltar-lo en una prova de so, li posa en safata actuar en els seus concerts com a teloner tan sols amb la seva guitarra i veu. Tot una sèrie de concerts i experiències el porten a presentar el seu primer disc en solitari, “Indomable”, (Worldmusicfactory), posteriorment l'any 2008 surt el seu segon disc, “Hijos de un mundo hostil”, el 2010 grava dos singles en català: “Tirar endavant”, i “El petit més Gran”, aquesta última dedicada la dedica a Leo Messi. Any 2011, tercer disc “Utopías Coloristas” (Vicious group) i participa com a col·laborador a Ràdio 4, Rne Catalunya, cantant cada setmana la

24_pds

seves cançons al programa “Directe 4.0” continuem, a finals del 2013, treu el seu quart treball, “Els grans herois”, (Satélite K), que, a diferència dels altres, és tot en català. A destacar entre d'altres les col·laboracions amb en Raimundo Amador, “O'Funk'illo” i Anye Bao “Estopa”, entre milers. Aquest tros de cantautor, fet a si mateix, navega entre el pop i el rock més salvatge i finalment, el 2019 surt a la llum el seu nou disc "Enmig del no-res", amb cançons com ara "MENTIDES", on ell mateix descriu que vol cantar en defensa de la llibertat, la democràcia i la justícia, on clarament fa una condemna a la repressió amb la voluntat de construir un món millor. Sempre dempeus! diu en una de les referències escrites per definir un dels seus videoclips, i això és el que es va proposar i ben bé que va assolir, el divendres 3 de setembre de 2021, dins una comunió amb el públic assistent a l'acte, que es va

fer molt visible. Fent un acte d'aquells que tant demostren no només la qualitat d'un artista, si no també la seva senzilla i honesta humanitat, va descriure la seva actuació amb les següents paraules: "Ahir vaig ser molt feliç a Sarrià de Ter".... "vols ser el músic més agraït del món", ... i segueix per finalitzar dient : "Que bonic que això succeeixi en un concert meu. No es pot pagar la felicitat amb diners". Resumint, potser la filosofia amb la que val la pena quedar-se, és la que s'han pogut viure a la Placeta de la Font, i a tot allò que representa un Micro Obert. Deixem pel final, i amb la humilitat de emular una frase de'n Toni Beiro, que resumeix tot aquest article amb un final mereixedor d'una bona reflexió: El camí autèntic i purista és llarg i gens fàcil, ara bé, la energia que et dona durant el viatge, és la millor experiència. Llarga vida al Micro Obert n

CULTURA LLIBRES

“Economia en el canvi climàtic” Full de ruta cap a la societat frugal de Joan Vila (Icaria editorial, Barcelona, 2021) Josep Brugada

En Joan Vila i Simón és un home que va néixer a Sarrià de Ter l’any 1954, i en aquella època, temps de postguerra, al poble no hi havia ningú que tingués calefacció ni de gas ni de gasoil ni elèctrica a les seves cases.

o existia encara a les llars -perquè no hi havia arribatni la bombona de butà per a les cuines ni per a estufes. A Sarrià, doncs, la majoria de cases s’escalfaven amb la llar de foc, amb el braser i cuinaven amb carbonet. Així estaven les coses en el temps de la infantesa i l’adolescència de

l’autor del llibre que comentem. I qui ens hauria de dir que des de la perspectiva d’aquest poble del que avui forma part de l’àrea urbana de Girona, l’autor es convertiria en tot un especialista en qüestions energètiques, industrials i mediambientals. Paradoxes de la vida, doncs. No cal dir que Joan Vila ha estat un sarrianenc que ha desenvolupat una ja llarga carrera com a enginyer industrial i empresari del sector paperer. Aquí, però, no ens dedicarem a glosar la seva vida en aquest sentit sinó més aviat a posar de manifest els seus amplis coneixements i les seves anàlisis en qüestions relacionades amb l’energia, lligada amb l’economia i les matèries primeres que ens proporciona la natura. El lli-

bre no diré que d’entrada espanta, però sí que fa un gran respecte per tot el que s’hi diu i s’analitza en la direcció de com tots fem ús i abús dels recursos naturals que en l’actualitat encara ens proporciona la natura. Jo diria que el llibre, encara que en petit format, té un caràcter enciclopèdic perquè en el seu contingut hi trobareu tot el que s’ha de saber quant a estalvi energètic, del futur dels recursos naturals, de la lluita per la qualitat de vida i la sostenibilitat. És evident però que, situats ja en les primeres dues dècades del segle XXI, la qüestió del canvi climàtic i dels recursos naturals ha esdevingut un clam entre la mateixa població per l’acció dels oracles dels mitjans de comunicació.

pds_25

CULTURA LLibres

Joan Vila, en una reunió a LC Paper, amb el Conseller d’Empresa i Treball , Roger Torrent de la Generalitat de Catalunya, Pau Vila i Lluís Juncà, Director General d’Innovació.

Si a finals del segle passat vam començar a adquirir una consciència sobre l’equilibri ecològic i la preservació de la natura i els recursos que ens proporciona, avui ja estem en un moment d’alarma quant a la seva preservació. I ja que el nostre interlocutor va néixer a Sarrià de Ter, i alguns recordem com era el poble als anys cinquanta -o en el meu cas en els anys seixanta- abans d’analitzar pròpiament els continguts del llibre voldria comentar l’anècdota següent. Si del nostre poble, Sarrià, se’n diu de Ter és perquè hi passa el riu Ter. Orgull vilatà, sens dubte. Doncs bé, a finals dels anys quaranta, la meva mare i moltes sarrianenques anaven a rentar la roba al riu i nosaltres vers l’any 1965 o 1966 ens hi havíem banyat, cosa que vol dir que l’aigua que hi circulava era més o menys neta. Doncs bé, aquesta situació es va ben capgirar justament a partir d’aquest darrer any. A la ribera del riu a més l’ajuntament de torn va decidir que al riu s’hi anirien a cremar totes les deixalles del poble (muntanyes de brossa barrejada amb orgànic, plàstic, vidre i llau-

26_pds

nes i aneu a saber què més!). I molts recordem com Sarrià vivia d’esquena al riu i van convertir la seva ribera en un abocador i un cremador de deixalles indignant. Els d’aquesta època recordaran també com la paperera Torras Hostench, SA i alguna altra empresa ubicada al municipi van començar a contaminar de manera deliberada i sense control el riu i les seves riberes d’una manera intolerable. ¿Qui se’n recorda dels icebergs d’escuma i pasta deixatada de paper per sobre les aigües del riu entre altres substàncies contaminants? Doncs bé, superats els darrers anys del franquisme, recuperada la democràcia, la conscienciació ecològica i les mesures que progressivament es van emprendre van anar paulatinament redreçant una situació mediambiental que ens hauria aconduït a la desaparició del planeta, començant per allò que teníem de més local. Diguem que tots nosaltres avui tenim més consciència ecològica, molta més que fa trenta o quaranta anys. Ara ningú podia pretendre les insensateses que es van fer aleshores amb el riu. És més,

avui, la ribera del riu on ens havíem banyat és un passeig, i al riu hi viuen -diguem feliçment- els ànecs de coll verd i potser alguna llúdriga. La consciència ecològica de tots ha canviat. L’educació i els mitjans hi ha fet molt. I el llibre (o llibres) que ha publicat el professor Joan Vila sens dubte- hi han contribuït. Economia en el canvi climàtic és un recull d’anàlisis i evidències del que avui -com dèiem- és ja un clam, la urgència del canvi climàtic perquè hi ha actituds i activitats arreu que han esdevingut pràctiques insostenibles i amb tota urgència cal posar-hi solucions. El món i nosaltres- habitantsno podem esperar més. Joan Vila exposa els problemes però no deixa la tasca per fer, proposa en tot moment solucions. El llibre esdevé molt i molt interessant, educatiu, ens consciencia perquè a més, amb una tipografia en negreta ad hoc ens anuncia i destaca allò que hem fer i com a col·lectivitat ens convé; a més s’ajuda amb gràfics i estadístiques per fer la seva exposició més didàctica. Sempre recordaré, quan jo era un mal estudiant de ciències i no hi

CULTURA LLibres

havia manera de sortir-me’n de les matemàtiques, que l’amic Vila, en una conversa a Sarrià, em va explicar per què servien i havien de servir. Vaig ser víctima d’una mala pedagogia, és clar; no es pot estudiar matemàtica, o física o química a la babalà, sense saber d’entrada quina aplicació tenen o poden tenir. Doncs, així, les coses en aquest llibre; es denuncien fets, realitats però també s’hi proposen solucions. Per exemple, quant al consum deliberat, “consum ostentador” que fem de molts productes, els quals són fruit d’una determinada elaboració i generen de manera escandalosa un rebuig que s’ha de reciclar, potser la solució sigui: hem de consumir realment allò que només necessitem, allò que ens cal, precisament el subtítol del llibre empra l’adjectiu frugal que és sinònims d’auster, moderat. El contingut del llibre deriva, doncs, cap als camins d’una vida amb més austeritat. Estalviar (també energia) és una manera de contribuir a l’equilibri del món, “acumular béns no té cap sentit” -afirma Vila- p. 24. El llibre com el seu títol indica ens parla d’alguns indicadors de l’actual economia, sempre amb una voluntat didàctica, i per dir-ho en termes tecnològics el text esdevé una mena de “cicle combinat” entre les economies dels països i la seva proporcionalitat amb les conseqüències d’aquesta en l’equilibri ecològic del planeta, element tan necessari. No cal dir altrament que es fa una crida d’urgència al que s’ha convingut en anomenar “canvi climàtic”. Això avui ha esdevingut el centre del debat dels grans problemes mundials (si no és que ja és el més peremptori!). Val a dir que hi ha països que ja s’hi han posat a treballar de manera seriosa per cercar solucions i d’altres fan el ronsa. Vila afirma en aquest sentit (p.112) que el canvi climàtic global és “un greu problema que demana una acció nacional immediata”. Així les

coses, doncs. I seguidament, com dèiem, Vila no només denuncia sinó que fa propostes i això és el que els lectors trobaran en aquestes pàgines que ens fan esparpillar tant als especialistes com als profans. La reducció de les taxes de CO2 han de ser imminents i el procés passa també per la general conscienciació, tal i com vam començar a fer en anys pretèrits. Tots hem après a reciclar, a estalviar des del punt de vista energètic i a valorar el que la natura ens segueix oferint. Apunta també l’autor sarrianenc sobre l’ús i abús que fem dels recursos que ens proporciona la terra, que ens proporcionen l’aigua, els boscos (l’alarmant pèrdua de massa forestal), les reserves de combustibles, els recursos minerals, la pol·lució, les tones alarmants de deixalles, l’ús escandalós i perniciós dels plàstics, l’efecte hivernacle, el ciment, tots aquest elements són passats pel sedàs d’unes anàlisis de present i de perspectiva de futur amb dades i estadístiques a l’abast que ens assenyalen on som i quins són els horitzons on podem arribar en la manipulació humana d’aquests elements. Tot això va lligat en el discurs del llibre amb altres vectors com el creixement/decreixement de les taxes de natalitat si no volem que una part de la humanitat es tombi irremissiblement cap a l’altra: anàlisi sociològica del que està passant a l’Àfrica, per exemple, amb el que vivim al vell continent. Per tal d’avançar envers un equilibri demogràfic a fi i efecte de millorar la qualitat de vida del planeta, Vila fins i tot proposa per a un futur pròxim que la natalitat de les parelles no augmenti en més de dos infants, (natalitat baixa, regulada). I lligat també amb les persones, amb la sostenibilitat i la qualitat de vida, es refereix a l’habitatge; en denuncia la precarietat, l’especulació, perquè “l’economia ha d’estar al servei del benestar del ciutadà” (p. 127) al revés

no té sentit per la vida humana. Un altre tema relacionat, doncs, també amb el canvi climàtic i amb les emissions de CO2 és la qüestió de la mobilitat sostenible, autèntic cavall de batalla dels nostres dies en els desplaçaments de les perifèries vers les ciutats o entre la interacció de les ciutats mateixes. El llibre convida a posar ja sobre la taula projectes urgents i que esdevinguin alternatius al Cafarnaüm de la mobilitat al qual hem arribat; Vila apunta algunes solucions tant per al transport de persones com el de mercaderies, qüestions lligades a l’eficiència econòmica però també a la sostenibilitat peremptòria, avui ja ineludible. El llibre, evidentment, traça una sèrie de conclusions després de les anàlisis que planteja i dels debats que pot suscitar i com a colofó de bones pràctiques, això des del punt de vista industrial i energètic. Fa un repàs de les innovacions dutes a terme durant més de quaranta anys a l’empresa que ell mateix dirigeix a Besalú, LCPaper, i com a paradigma comenta també altres característiques d’empreses que podríem considerar modèliques de la comarca de la Garrotxa. Com he escrit al principi aquest llibre, Economia en el canvi climàtic és una bona eina per a la reflexió que té moltes arestes que menen al debat, i com he dit, el veig, no com una eina d’ús ràpid sinó com un discurs continu per a la reflexió pausada de tots els múltiples temes que tracta. Un llibre per pensar punt per punt, que si fos una guia de viatges esdevindria una mena de vademècum socioeconòmic i ambiental per la nostra singladura com a humans cap al futur que anhelem col·lectivament, un futur que tots volem amb qualitat de vida i sostenibilitat. El text en molts àmbits convida a actuar. Alguns, a més de prendre’n nota, s’han d’arremangar, Joan Vila és dels qui s’arremanguen! n

pds_27

CULTURA LLibres

“Pegasus” L’Estat que ens espia de Roger Torrent Josep Brugada

(Editorial Ara Llibres, 2021)

Heus ací un altre llibre d’un sarrianenc, aquesta vegada ben conegut de tots nosaltres, en Roger Torrent, perquè ha estat regidor, alcalde, diputat a la Diputació de Girona, diputat al Parlament de Catalunya i en el moment de publicar el llibre era president del Parlament de Catalunya, (actualment és Conseller d’Empresa i Treball).

oncs bé, el llibre Pegasus. L’Estat que ens espia ja ens posa en clar antecedent de tot el que aquest nostre il·lustre sarrianenc ens desvetllarà en el contingut de les seves pàgines. Ça va de soi, que dirien els francesos, va d’espionatge, doncs. El tema val a dir que no ens ve massa de nou si atenem als mecanismes que històricament i en «democràcia» ha tingut i té l’Estat espanyol per perseguir i espiar els polítics i les persones que d’una manera o altra s’oposen, tenen, poden tenir una visió crítica o incòmoda per a les estructures de l’Estat. A l’Estat espanyol -com tots ja sabem- el que se n’han dit «clavegueres de l’estat» existeixen i la «guerra bruta» també; hom n’ha elaborat arriscats reportatges que fan feredat i que lògicament posen molt en entredit que la societat en la qual vivim sigui «democràtica, democràtica»; és a dir, transparent. Mai potser ens hauríem pensat que arribats a les dècades del segle XXI, viuríem

28_pds

escàndols d’espionatge com els que es donen encara lamentablement a Rússia, com si fóssim protagonistes d’aquelles pel·lícules potser no tan fantàstiques del James Bond. Afirma Torrent: «l’espionatge polític no és cap originalitat. Al contrari, és un clàssic» (p.68), en conseqüència a «L’Estat espanyol es practica l’espionatge contra els adversaris polítics (...) és impropi d’una democràcia que els aparells de l’Estat espiïn de manera il·legal els adversaris polítics.» (p.92). En l’actualitat, doncs, amb els sistemes tecnològics d’informació no és impossible colar-se en el contingut del correu o en la missatgeria dels telèfons mòbils d’un alt executiu o de qualsevol ciutadà que serveixi en la política o en qui sigui. Els paranys que ens poden parar a tots són molts i aquests paranys per saber coses de la nostra activitat privada i pública són actualment molts. Encara recordo molt entranyablement que als anys vuitanta -quan tot

just començava a generalitzar-se la singladura informàtica- el nostre professor d’estètica José Mª Valverde, ens deia: -Nos van a poner un xip en la cabeza y nos lo van a leer todo, todo, todo... L’emèrit professor no s’equivocava. Passats quaranta anys d’aquella predicció de l’entranyable professor, Torrent, en la mateixa línia, es pregunta en el seu text: «Si algú diu que, avui dia, les nostres vides depenen totalment d’una petita combinació de silici, plàstic, ferro, alumini, coure, plom, zenc, estany, níquel i bari, direm que exagera. (...) Els nostres telèfons estan sempre amb nosaltres. El conjunt d’informació que generem passa per aquest aparell que portem sempre a sobre. » (p.32). Ni més ni menys. Els nostres telèfons mòbils i la informació que generen s’han convertit en la nostra animeta, gairebé en el continent de la nostra consciència i del nostre pensament, en «el nostre univers particular». Per tant, actualment els atacs cibernètics o intervenir un telèfon mòbil, els e-mail i el contingut dels Whats-App ja no és res que ens hagi d’estranyar. De nosaltres es podrien saber moltes coses. Tecnològicament és possible envair l’espai de la privacitat, però quan aquesta es veu amenaçada en una persona amb càrrec públic o rellevant, això encara esdevé més preocupant. Hi ha qui busca deliberadament i sense escrúpols l’escàndol. La llibertat d’actuació i de pensament de tota

CULTURA LLibres

persona hauria de ser inviolable, però la cosa certa és que no ho és. Roger Torrent, juntament amb Ernest Maragall, tots dos polítics membres d’ERC, juntament amb altres, els seus telèfons han estat intervinguts a partir d’un programa anomenat Pegasus. La notícia que alguns telèfons mòbils havien estat espiats va saltar de seguida a la premsa internacional, The Guardian se’n va fer ressò i també diaris d’àmbit espanyol. Com diu Torrent en aquest llibre, qui espiava sabia on havia d’adreçar les seves passes, «just allà on es cou allò que interessa políticament» (p.27), i justament el president del Parlament català, el diputat Maragall i altres, per la seva trajectòria política independentista han estat en el cercle de la diana, en el punt de mira. La qüestió destapada pels diaris no era banal. A través d’aquest programa informàtic, Pegasus, ha estat possible punxar almenys 1.400 telèfons mòbils. Hom procedí a realitzar escoltes il·legítimes, un centenar d’elles pertanyien a activistes, periodistes i polítics. Per tant, l’escàndol esclatà i d’aquesta trama se’n diu «the WhatsApp incident» -com afirma l’autor- «se’l considera el desen-

Presentació del llibre per la Llibreria 22

cadenant de tota la trama d’espionatge global...» (p.28). La qüestió, però -i això és el més escandalós i intrigant de tot plegat- és que aquest programari Pegasus es ven a estats i el telèfon del president del Parlament va ser un dels intervinguts pel programari: «NSO Group ven els seus productes exclusivament a governs. La detecció d’un cas d’atac per mitjà de software espia Pegasus indica l’acció d’un govern» (p.61). Davant d’aquesta constatació, Torrent es pregunta: «Quin estat pot estar interessat a atacar el president del Parlament de

cal flequer

FLECA-PASTISSERIA Des de 1896

Catalunya? (p.61)» Em sembla que la resposta està en la ment de tots i no pot ser més clara. Tanmateix i en aquest interí, mentre tots plegats patíem la pandèmia COVID-19, la política indefectiblement seguia el seu curs; pel que explica Torrent, Catalunya romania tutelada perquè en aquests temps el mateix Ernest Maragall corria la cursa per assolir l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona i tenia moltes possibilitats de superar la prova, però, ai las!, podria ser l’única vegada que la capital de Catalunya tingués un alcalde independentista. Maragall va ser també,

• TORTELLS • BUNYOLS • COQUES

Obert cada dia Av. de França, 21 - Sarrià de Ter Botiga: 972 173 412 Oficines: 972 594 283 info@calflequer.com

pds_29

CULTURA LLibres

doncs, un polític espiat, amb la qual cosa que tothom faci les seves càbales al respecte del que va poder passar. Ernest Maragall no va ser alcalde. Però, ¿qui hi havia darrera del programa Pegasus? Ja ens ho podem imaginar; l’Estat espanyol era un dels clients del software d’aquella empresa, el CNI en disposava. En les pàgines del llibre s’explica, doncs, fil per randa en què consistia l’esmentat programa, qui el tenia i quins usos en feia. El Catalangate, com en diu l’autor, estava servit. La política catalana, el sobiranisme, ha estat tutelat, espiat...Roger Torrent, doncs, en el llibre ens va desgranant pàgina rere pàgina en què han consistit les accions d’espionatge i ha estat ell el primer polític català a ser-ho amb aquest sistema i dissortadament no l’únic. Així, doncs, per tot el que es va desgranant, la vulneració dels

drets fonamentals ha afectat de ple l’independentisme i l’Estat espanyol, que sovint es vanta d’ésser un estat plenament democràtic, encara és l´hora que faci res per escatir el que va passar amb l’espionatge de Pegasus a Catalunya i en altres àmbits. Torrent, doncs, explica llargament i molt tècnicament com ha estat aquest intent de desestabilització de la política catalana i d’afectar de ple la integritat d’alguns dels seus representants. El més sorprenent de tot, però, i després d’haver llegit tot el que explica l’autor sarrianenc, és que la Fiscalía General del Estado no ha fet res al respecte, «No ha obert cap investigació». Això, per qui signa és realment un escàndol, o sigui, s’espien polítics i aquesta institució de l’Estat, la qual se suposa que ha de vetllar per la transparència i per la democràcia impol·luta, es queda

tan ampla davant de casos de corrupció i d’espionatge. I aquí no ha passat res... En fi, llavors que no s’exclamin si paulatinament va quallant un sadollament generalitzat, i tant i tant recel a Catalunya envers les institucions de l’Estat espanyol. S’ho guanyen a pols dia rere dia i a sobre el president del seu govern, el Sr. Pedro Sánchez, va venir a dir allò de: «...qui controla la fiscalia...? Si l’Estat espanyol no surt del poti-poti en el qual es troben les seves institucions, començant per la roda de molí que és la monarquia enfangada en el seu propi llot i acabant per la Judicatura, els Llarena de torn, el Tribunal Suprem, el Constitucional, el Consell d’Estat, la cúpula militar i tot plegat, que no ens demanin ni el vot ni el suport. Ve un moment que la paciència s’acaba...per testimoni, també aquest llibre. n

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 - 17841 SARRIÀ DE TER Tel. i Fax 972 17 15 57 30_pds

CULTURA LLibres

“Joanot Martorell” (1410-1465) El cavaller del rei de Josep Brugada Jordi Duch

Josep Brugada, professor erudit i escriptor sarrianenc, ens té acostumats a llegirlo, bé sigui a través dels seus molts articles d’interès a la revista del poble, com també als diversos treballs i llibres de recerca sobre temes de personatges històrics i de divulgació cultural publicats. És un escriptor que es mou bé en molts dels àmbits literaris i, com dirien abans i ara també, amb molt bona ploma.

l llibre que ha publicat enguany dins la col·lecció Base Històrica, de l’Editorial Base, és la vida de Joanot Martorell, home bregós, savi i aristòcrata valencià, autor de la novel·la Tirant lo Blanc publicada a València el 1490 i considerada la primera novel·la moderna d’Europa. La narració, fruit d’una acurada investigació que ens situa de ple en les gestes dels cavallers al segle XV, ens mostra un home que tingué una vida molt agitada, amb lluites, estades a Anglaterra, Portugal, Itàlia,...També fou coneixedor de la vida cortesana i de molts cavallers de l’època. Darrera d’aquest personatge, també hi hagué un amant de la literatura que escrivia sovint lletres de batalla contra els seus rivals. Fou contemporani de poetes i escriptors com Ausiàs March (que fou cunyat seu), Jordi de Sant Jordi i Andreu Febrer.

Tota la vida de Joanot va estar envoltada de festes, combats, tornejos i també de litigis i contenciosos judicials, en una societat valenciana del segle XV donada als fets socials i als costums dels cavallers. Les seves vivències foren el pòsit, la base perquè acabés escrivint la millor de les novel·les cavalleresques del món. Tot i les nombroses aportacions biogràfiques sobre el personatge i de la seva novel·la Tirant que ja disposem, Josep Brugada ens ha escrit aquesta nova biografia que tenim a mà amb redacció acurada i amb l’esperit didàctic que emana de qui ha tingut la responsabilitat d’una aula com a professor, fent fàcil allò que no ho és. Així, doncs, la lectura del llibre esdevé una agradable lliçó d’història, amb un llenguatge apropiat que situa el lector en els avatars i aspectes de la vida personal i social del “millor dels cavallers” i de la seva novel·la. Els trenta-cinc capítols de què consta el llibre fan un repàs exhaus-

tiu molt ben documentat de la seva vida: el llinatge Martorell (família originària de Catalunya i establerta a la ciutat de Gandia al segle XIII), l’escut del seu llinatge, els pares i germans, jocs d’infantesa i detalls de la seva educació. Ens fa també un retrat de la societat medieval a través de la seva condició d’aristòcrata i cavaller: la vida cortesana, els serveis al rei, els amors, les festes, els tornejos, guerres i viatges per diferents països. Dedica una bona part del llibre al Martorell escriptor i a la seva magnífica obra, redactada per un home de món, molt culte, que va saber moure’s bé en els cercles culturals valencians. També ens explica exhaustivament aspectes del manuscrit del Tirant, la seva impressió i el coneixement del món cavalleresc, amb referències a d’altres autors i investigadors. Tot plegat, esdevé un llibre amb un munt d’històries sobre el personatge que introdueix al lector de ple en l’ambient medieval, on a cada capítol es van descobrint i aprenent detalls del cavaller Joanot Martorell, la seva època i el seu gran llibre, Tirant lo Blanc. En resum, Josep Brugada ens ofereix una lectura planera, amena i molt instructiva. Dona coneixement i t’imbueix de ple en un temps passat dramàtic i emocionant a la vegada. n

pds_31

Creació literària CULTURA

Infidelitat Per Mireia Masó

em de parlar, Júlia. No puc esperar més. Ja fa massa dies que ho estic demorant. Curiosament, avui en Joan ha arribat d’hora de la feina, fet inusual en ell. S’ha tret l’americana de fil, l’ha deixat rebregada damunt la cadira i ha llançat la maleta de pell damunt la taula, amb tanta energia que gairebé ha fet caure la figureta de Lladró de la pastoreta bucòlica, un dels únics presents de noces que els va agradar i no van vendre a Wallapop. En Joan sembla molt nerviós: no para de bellugar-se i la suor li raja sense parar pel front i per les temples -té les venes dilatades per la calor, o potser pel nerviosisme, o qui sap si per totes dues coses-. La seva dona està encimbellada a l’escala metàl·lica domèstica de tres graons acabant de netejar els prestatges de l’armari del menjador, i no ha sentit el que li acaba de dir el seu marit perquè duu uns auriculars posats. Llavors ell, tot fent petar la llengua en senyal d’impaciència, l’agafa pel braç amb suavitat alhora que amb determinació, la fa baixar de l’escala i l’obliga a asseure’s al sofà amb ell. Ella encara du els guants de goma posats i té el drap de la pols en una mà i el glassex multiusos en una altra. La Júlia té els ulls rodons i foscos esbatanats i la boca oberta, perplexa per l’actitud del seu home. En Joan li treu els walkman i li repeteix la frase d’abans: -Hem de parlar, Júlia. No puc esperar més. Ja fa massa dies que ho estic demorant. Mentre espera la temuda reacció de la seva dona, es refrega nerviosament les mans suades. -De què parles? Què dius que estàs demorant? - Es tracta d’això nostre…

-Què és “això nostre”? La televisió nova, el pis a Puigcerdà, el cotxe elèctric que volem comprar…Ah, potser et refereixes a la nostra decisió de tenir un fill. --Ostres, Júlia! Sembles curta quan vols. No, No i No! Em refereixo al nostre matrimoni. -Perdona, Joan, però... des de quan un matrimoni és una “cosa”? -No comencis amb les teves apreciacions semàntiques, sisplau, ara no estàs fent classe de llengua. -Es pot saber què li passa, al nostre matrimoni? -Doncs que no m’hi acabo de trobar bé; tu i jo no ens entenem prou, Júlia. -Però com pots dir això, si des que som casats no hem discutit ni una sola vegada? -Em sembla que aquest és el problema… La Júlia corruga el front i es treu els guants de goma pausadament, amb una delicadesa típica de cirurgià. Els deixa, juntament amb el drap de la pols brut i l’ampolla de glassex multiusos, damunt la tauleta dels diaris. Després s’arrepapa al sofà, agafa una cigarreta rossa i l’encén amb parsimònia, com qui realitza un ritual prou important. Fa la primera calada llarga i intensa. -M’estàs dient que et vols separar, Joan? -Doncs sí. Ja no puc continuar així, Júlia. Ella parla sense pujar el to de veu, relaxadament a pesar de les circumstàncies però amb un posat d’incredulitat. Fa una segona calada, més curta però igual d’intensa que la primera. -Però si només fa sis mesos que som casats. Com pots saber que això nostre no funciona, si no hem tingut temps de conèixer-nos, i menys d’avorrir-nos. No té sentit. Mira, no ho acabo d’entendre. Vols dir que no hi ha algú més en la teva vida? Silenci absolut.

Creació literària CULTURA

-Contesta’m, sisplau! -Ummm, bé…Doncs més o menys. -Què vol dir més o menys? O sí o no? Qui és l’altra persona? La conec? Tinc dret a saber-ho, no? En Joan no pot creure que la seva dona conservi un posat tan calmós i racional malgrat l’escena que s’està desenvolupant. Fa dies que s’estava preparant per aquest moment que tant li ha tret el son, intentant preveure la reacció de la Júlia, tot imaginant els milers de retrets que ella li faria, l’atac de nervis i el previsible desmai, la figureta de Lladró esberlada en mil bocins, la cristalleria volant pel menjador, ell amagat sota la taula... Però no, és evident que s’ha equivocat; ella no ha cridat, no ha plorat, no s’ha comportat com una histèrica amb un atac de nervis, cosa que, val a dir, hauria estat totalment comprensible i perdonable o, millor dit, perfectament normal i fins i tot més satisfactori per a ell que no pas l’actitud desconcertant de la seva muller. -Joan, em pots fer el favor de contestar? T’he fet una pregunta. Ets sord? En Joan està astorat: no acaba d’encaixar la reacció de profunda maduresa de la Júlia, que continua fumant com si tal cosa. Fins i tot es permet el luxe de ser irònica, “ets sord?” li ha dit. Quina sang freda que té ! Uau, els té ben posats, la Júlia. No hi ha dubte que és una dona amb categoria, valenta i forta, i per això l’admira. Una dona així és el que li convé a ell, pobre pocasubstància. En Joan, en aquest moment, s’avergonyeix i es penedeix de cor d’haver-la traït, d’haver-li estat infidel. La Júlia no s’ho mereix això, ni se’l mereix a ell. On trobarà una altra dona així? En un moment, la situació se li ha capgirat. Al Joan li agradaria fer marxa enrere per esborrar els darrers deu minuts de la seva vida, però és impossible. Tant de bo no hagués sigut sincer i honrat amb ella. Hauria d’haver callat com una tomba, però els remordiments el tenallaven fins al punt de desitjar no haver-la de mirar mai més directament als ulls i veure-hi l’etern retret. Al cap i a la fi tots els matrimonis tenen els seus secrets, i no és obligatori desvetllar-los. Fins i tot hi ha qui sosté que perquè una parella rutlli, convé tenir-ne algun.

-Jo…veuràs estimada…només és que…t’he estat enganyant amb algú. En Joan per fi ho ha dit, tot i que no gaire convençut, i sent alleujament, com si un llast enfarfegant i invisible que arrossegava des de feia quatre mesos i mig s’hagués esvanit. Però no del tot. La seva gran intuïció pressent que hi ha alguna cosa estranya en tot allò, en el to de veu de la Júlia, en la seva exquisida mostra de civilització. Això demostra el poc que la coneix, la seva dona, ja que, al capdavall, només fa sis mesos que són casats i tres de nuviatge, com ella ha dit, i en tan poc temps no es pot arribar a conèixer ningú. Mentre pensa a la velocitat de la llum, nota com li llisca la suor per les temples, a raig, com un cavall desbocat. -Et veig molt nerviós, Joan. Tranquil·litza’t. Analitzem la situació. Vols una cigarreta?- ell primer fa que no amb el cap, tot sacsejant-lo de banda a banda amb tanta fruïció que se sent un crec. -Vaja, les cervicals una altra vegada! Maleïdes siguin. En Joan, com a informàtic que és, no resta al marge de les conseqüències nefastes que per a la salut té l’abús de l’ordinador com a eina de treball. -Vols que et faci un massatge, estimat?- li pregunta ella amatentment. -No cal, no cal. No em facis perdre el fil, dona. Ara sí que em fumaria una cigarreta. Bé, com t’anava dient, per on anava? -M’has dit que m’has fet el salt, però no amb qui. -Es pot saber per què estàs tan relaxada? Sembla com si t’ho prenguessis com un joc i m’estiguessis prenent el pèl. -Jo?, i ara, de cap manera. Només t’escolto, i has de saber que admiro la valentia que has tingut en fer aquest pas. De fet, ets molt més noble i sincer que no pas jo. -Què dius, ara? Es pot saber de què parles? -Bé, havia decidit no dir-t’ho mai, però posats a confessar-nos, vull que sàpigues que jo també t’he enganyat amb una altra persona. -Quèèèèèèè? ! -Que sóc una dona infidel, adúltera, vaja, que ets

pds_33

CULTURA Creació literària

un banyut com jo. Haurem d’eixamplar les portes. -Però com has pogut fer-me una cosa així? Tu no ets d’aquestes… -De la mateixa manera que tu m’ho has fet. I lamento dir-te que sí que soc una dona d’aquestes. Ningú està immunitzat contra els instints primerencs i salvatges, estimat. La situació s’ha complicat en pocs minuts; s’ha capgirat 180 graus. La cursa dels esdeveniments és imparable. La Júlia manté una relativa calma; en canvi, en Joan, està completament fora de si. S’ha descordat la camisa, s’ha arromangat els punys, s’ha encès una altra cigarreta -ha oblidat que en tenia una d’encesa al cendrer-, s’ha aixecat del sofà i ha començat a caminar nerviosament en cercles pel menjador, tot repetint una vegada i una altra “no ho entenc, no ho entenc”. Té els nervis a flor de pell. -Asserenem-nos, Joan. Un cop posades les cartes sobre la taula, veiem quines possibilitats tenim. Si així ho vols, ens podem separar, que era, de fet, el que tu volies només fa un quart d’hora. Jo, particularment, no ho vull, però respectaré la teva decisió. Encara que potser seria la decisió més encertada, ja que tant tu com jo hem estat incapaços de mantenir el sagrat jurament que vam fer només fa sis mesos. A més, és culpa nostra: només vam festejar tres mesos i de seguida ens vam voler casar. Potser si haguéssim esperat una mica més de temps per conèixer-nos, no hauria passat res. Jo, per part meva, he de dir que la meva infidelitat va ser cosa d’una nit, només va ser pura luxúria, conseqüència de l’alcohol, sense més transcendència, una nit boja. No ens hem tornat a veure mai més, i com pots entendre, no n’estic enamorada, tot i que sí penedida. No t’ho volia dir perquè ho considerava una insignificança. Com veus, soc una covarda comparat amb tu. En canvi, a tu, t’estimo. I tu, te l’estimes, a ella? Perquè això teu no ha estat aventura d’un nit, oi? -Qui és ell? Digue-m’ho Júlia, necessito saber-ho. -Et recordo que tu tampoc m’has dit amb qui m’has estat infidel. -No, digue-m’ho tu primera. -A veure, Joan, a mi m’és ben igual, amb qui m’has fet el salt. Només vull saber si te l’estimes, si te n’has enamorat de debò, perquè en aquest 34_pds

cas, potser sí que ens haurem de separar. Si no significa res per a tu, podríem esborrar aquest lamentable i sòrdid passatge de les nostres vides i tirar endavant, tot ignorant el passat. Contesta, va: te l’estimes, a ella? -No, de cap manera. Només ha estat una aventura de quatre mesos. I a més, m’acabo d’adonar que és a tu a qui estimo de debò. Només han calgut trenta minuts per saber-ho, viure sense tu no té sentit per a mi. T’admiro, i per això t’estimo. És més, et necessito, Júlia. En acabat d’aquesta confessió en Joan s’apropa a la Júlia i l’estreny entre els seus braços. Es fan un llarg petó amb llàgrimes als ulls. -Així doncs, ho oblidem tot, amor meu? Començarem de nou. Podríem encarregar un nen aquest estiu…-ella somriu amb picardia mentre ell torna a mostrar un posat de transcendència. -Sí, però vull demanar-te un últim favor. Qui és ell? El conec? Quan va ser? -Escolta, Joan, no hi tornem, sisplau. El millor és no remoure el passat. Deixa-ho estar, vols?. -No seré capaç de tornar a començar si no m’ho dius. El dubte em rosegarà tota la vida. -D’acord, ho faré, però digue-m’ho tu primer. -No, de cap manera, comença tu, les senyores primer. A més, has dit que no ho volies saber. -Acabo de canviar de parer. Ara ho vull saber. I has de començar perquè TU ets el responsable d’aquesta situació, t’ho recordo. -No vull. -Mira Joan, se m’acaba d’acudir la solució.Com que tots dos volem escatir “la incògnita de l’altra persona” i veig que no ens posarem d’acord en qui ha de ser el primer, agafarem un tros de paper, escriurem el nom de l’altra persona i ens l’intercanviarem al mateix temps. Que te’n sembla? -Molt béI així ho fan. Escriuen el nom de l’altra persona, dobleguen els papers i se’ls intercanvien. Quan tots dos acaben de llegir-lo, amollen un crit alhora i es miren esfereïts sense parpellejar. El que acaba de succeir és l’última cosa que s’haurien imaginat mai: en els dos papers hi ha escrit el mateix nom, una amistat comuna de les de tota la vida...Qui ho hagués dit.

espai 2.0 TWITCH, EN VIU I EN DIRECTE Roger Casero Gumbau, blocaire

Deixeu-me començar amb una confessió: fins ara m'havia endinsat amb més o menys atreviment, amb més o menys fortuna, a les diferents xarxes socials que han anat sortint; amb Twitch m'he quedat, literalment, a les portes. Potser és una qüestió personal, o potser generacional, però el cas és que, pel motiu que sigui, Twitch no forma part de la meva vida digital.

a meva singladura en aquest món de les xarxes socials va començar l'any 2007 registrant-me i entrant a Facebook; després van venir Twitter, a principis de 2008, i més endavant YouTube, Linkedin, Instagram o Periscope. Facebook és la xarxa social per definició, i tot i que ja no és atractiva per al jovent, continua essent la xarxa social de referència; a Twitter hi domina la paraula i és sempre de rabiosa, i caduca, actualitat; YouTube és el gran repositori de vídeos, amb més hores de vídeo de les que ens queden de vida, independentment de l'edat que tinguem; Linkedin és la principal xarxa social de caràcter professional, Instagram és on les imatges valen més que mil paraules i Periscope, que ja és història, havia de ser la gran plataforma d'emissió en directe (“streaming”) que finalment, sembla, és i serà Twitch. Twitch s'ha popularitzat molt darrerament, però la seva història és llarga, amb un recorregut de més de 10 anys, i si per a la majoria de nosal-

tres (i aquí m'hi incloc) fins fa poc era totalment desconeguda, no ha estat així per a milions d'aficionats als videojocs; potser això explicaria part de les meves resistències a Twitch: no m'agraden els videojocs! La història de Twitch comença quan, a principis de 2007, Justin Kan, Emmett Shear, Michael Seibel i Kyle Vogt creen Justin.tv, una plataforma que permet l'emissió de vídeos en directe; el canat inicialment retransmetia la vida d'un dels seus fundadors, Justin Kan, a

través d'una petita càmera que duia ajustada a la seva gorra de beisbol. Poc després la plataforma es va obrir a nous usuaris permetent que qualsevol persona pogués fer retransmissions en directe. Poc a poc Justin.tv va anar creixent, especialment en la categoria de retransmissió de videojocs. Entre els anys 2008 i 2009 Justin.tv triplica el seu trànsit, amb més de 20 milions d'usuaris únics mensuals.

Aquest fenomen, l'especialització, és una arma de doble fil, ja que per una banda et permet un gran creixement dins un col·lectiu específic, però per l'altra la mateixa especialització pot portar-te a un carreró sense sortida. Un exemple seria MySpace, xarxa social amb vocació generalista que al seu dia es va especialitzar molt en el sector de la música, i aquesta especialització va ser una de les causes del seu declivi. Per contra, Instagram al seu dia era una aplicació de filtres molt focalitzada als amants de la fotografia, i avui el seu ús és generalitzat, i ja és igual si t'agrada o no la fotografia. L'any 2011 els propietaris de Justin.tv llancen un nou canal enfocat a un dels fenòmens creixents dins el món dels jocs electrònics, els esports electrònics (“e-esports”). Twitch ràpidament esdevé el portal de referència de retransmissió dels “eesports” (tot un fenomen també digne d'estudi), i el seu creixement exponencial de transmissions i usuaris el fa referència especialitzada inevitable per a jugadors de videojocs (“gamers”) en general. Al 2014 Twitch ja és una de les principals fonts de trànsit a internet als Estats Units, rere Netflix, Google i Apple, amb més de 45 milions de visitants que hi dediquen una mitjana d'una hora i mitja al dia. És evident que aquestes dades no passen desapercebudes i aquest any passen dues coses significatives: es tanca el

pds_35

espai 2.0 canal Justin.tv, que fins aleshores havia coexistit amb Twitch, i entra en escena el gegant Amazon, que adquireix Twitch per 970 milions de dòlars. Twitch, nascuda com a derivada (“spin-off”) de Justin.tv, se la menja i acaba en mans d'una de les grans corporacions tecnològiques; i avui, tot i que segueix altament especialitzada en videojocs i esports electrònics, és una referència inevitable de la retransmissió en directe (“srtreaming”) en general. I és aquí on habiten molts retransmissors en línia (“streamers”), com per exemple el popularíssim Ibai Llanos. Ara l'actualitat ja no només es cou als mitjans tradicionals, que encara resisteixen, o a les xarxes socials com Facebook, Instagram o Twitter, ara l'actualitat també es cou a Twitch. L'auge de Twitch i les seves

36_pds

retransmissions en directe han fet aparèixer aquesta nova categoria, el retransmissor en línia (“streamer”), que no són ben bé com els que ja havíem assimilat des de fa uns anys, els retransmissors de YouTube (“YouTubers”). Els “YouTubers” publiquen els seus vídeos i continguts, prèviament enregistrats i generalment editats, a YouTube, mentre que els “streamers” generen el seu contingut en viu i en directe, amb una alta interacció amb els públic que els segueix, també en viu i en directe, una interacció que no es produeix, en general, a YouTube. I tot i que YouTube, com altres eines socials, permet la retransmissió en directe, Twitch va guanyant la partida. De fet, el que molts “streamers” de Twitch fan és, una vegada feta la retransmissió en directe, editar-la i publicar-la a YouTube. Al principi he comentat que amb

Twitch m'he quedat a les portes; a nivell personal perquè a mi els videojocs mai m'han despertat interès ni curiositat, i Twitch prové del món dels videojocs, tot i que estan creixent molt els continguts relacionats amb la cultura, i especialment la música i les arts escèniques. També especulava amb factors generacionals; segons Twitch el 70% dels seus espectadors tenen entre 16 i 34 anys, i hi passen una mitjana de més d'una hora i mitja al dia. Actualment Twitch té més de 140 milions d'usuaris actius al mes i més de 30 milions de visites al dia. És clar que no tot és seure i mirar: segons Twitch, els seus usuaris no només veuen contingut, sinó que (naturalment) també el creen; el 2020 més de 13 milions de persones van decidir transmetre’s per primera vegada a Twitch.” De moment no és el meu cas! n

Quadern d’apunts Josep M. Sansalvador | josepmsansalvador@gmail.com

Morena de la Serra

propòsit de l’apunt publicat en el número 108 sobre les primeres porteries d’handbol sarrianenques, un amable lector ens amplia la informació i ens facilita l’enriquiment de l’anècdota. El nostre comunicant tenia aleshores 9 anys i mig, corria l’any 1955 i l’esport començava a guanyar adeptes. A Girona, l’equip del GEiEG guanyava el campionat d’Espanya de “balonmano a 11”. A Sarrià s’anava fent popular entre la mainada i el jovent i s’estava en procés de formació de l’equip local. El senyor Andrés Rodríguez, mestre i artífex esportiu, va plantejar diversos noms per l’equip, tots molt de l’època i de ressons marians: Nuestra Señora de Guadalupe, Virgen de Covadonga... que portats a Sarrià sonaven a japonès. A instància dels germans Morcillo, jugadors i fills del “Jefe de Puesto de la Guardia Civil”, es va proposar un nom molt més arrelat i coherent: Montserrat. Es va sotmetre a democràtica votació i aquesta opció va arrasar per golejada. Vet aquí la denominació del Grupo Deportivo Nuestra Señora de Montserrat. Tot va bé si acaba bé.n

Automobilisme històric...

emenant arxius fotogràfics antics ha aparegut una foto insòlita. És de primers dels anys setanta -exactament del ’72- i s’hi pot veure una reunió de cotxes històrics davant d’un jove hotel Nord Gironí abans de créixer un pis més. S’hi poden distingir Fords, Renaults, un Hispano Suiza... i marques desaparegudes. La bellesa de la foto queda remarcada per la força del blanc i negre. Correspon a una parada de la Caravana

Internacional de Cotxes Vetustos que fa molts anys que organitza el Motor Club Girona i que a primers de tardor omple les carreteres de la demarcació de noble ferralla. En aquella ocasió van fer parada i fonda a Sarrià i la instantània que en va quedar de record és d’un anacronisme deliciós.n

...i automobilisme actual

entre els xofers de 1972 tal vegada gaudien d’un còctel de gambes i pijama per postres al menjador de l’hotel, a pocs metres ja hi funcionaven a tot taco els accessos a l’autopista (anomenada aleshores A7) i les cabines de peatge. No sabem si la Caravana de Vestustos va seguir viatge per autopista, però han passat quatre dies i ja no recordem el veritable scalextric que hi havia entre el Pont de l’Aigua i el

pla de l’Horta, el desmantellament del qual va representar treure una bona nosa del centre del poble i guanyar un bon grapat de vessanes de terreny alliberat de l’asfalt i el formigó de l’autopista. Gairebé a tancament de l’edició d’aquest número podem brindar per la gratuïtat dels peatges dels nostres trams de l’AP7. Després de dècades i dècades de tiquets i teletacs, ara la circulació és de franc. Una nova efemèride a celebrar per transportistes, automobilistes i ciutadania en general. Per molts anys i que duri!n

Quin brunyol!

ens dubte, les queixes més recurrents i comentades durant els dies previs a la festa major 2021 han anat contra l’aplicació que havia de fer més senzilla la reserva i el registre d’assistència als actes festius. S’és conscient que la situació de pandèmia i les mesures sociosanitàries obliguen a determinades servituds, però aquesta aplicació ha resultat un turment. Un autèntic maldecap per a les persones grans i pels poc avesats a la tecnologia: han acabat passant per les oficines municipals i essent atesos personalment. Un trencaclosques a l’hora d’inscriure’s a un acte: va resultar que s’havien de fer totes les peticions de cop. Si es volien fer d’una en una, a la segona ja no hi havia opció. Si hom s’apuntava a tot arreu “per si de cas” hi havia el risc de ser amonestat en cas de no compareixença... Un desastre d’app. Un disbarat d’hores perdudes tant pels ususaris com pels administradors. Una autèntica cafetera russa. Mai més, si us plau.n

pds_37

L’ E N T R E V I S TA

PASTISSERIA I FLECA LLAUSÁS Cinc generacions a Sarrià de Ter Jordi Duch Despuig

Pitu Llausàs Vila i Estrella Ballada Fàbrega, 3a generació. Foto Joan Castro, Punt Diari.

“massa anys ha que el forn ja crema, no el deixis pas apagar que quan els forns se refreden, costa torna’ls abrandar”

38_pds

quest fragment de poema de Bonaventura Gassol podria molt bé resumir la trajectòria de cinc generacions (enguany 137 anys) de la família Llausàs al voltant de la farina, els dolços i pastissos, tot formant part de la vida quotidiana de Sarrià, oferint els seus millors productes en els dos establiments que actualment tenen al poble. Som molts els sarrianencs i sarrianenques i gent d’altres indrets que els hem confiat la celebració de moments especials, dates assenyalades al calendari

anual de festivitats o hi hem comprat el pa com a aliment bàsic de cada dia. Al llarg de molt més d’un segle han sabut conservar la tradició, l’elaboració artesana i l’ús d’ingredients naturals com a símbol de qualitat, compaginant l’experiència i el coneixement que dona l’ofici i al mateix temps adaptant-se a l’evolució dels hàbits de consum de les persones al temps que vivim. Aquesta vegada, des de la Revista hem volgut parlar amb en Narcís Llausàs i la M. Dolors Fajula, que fa ja força temps que es van jubilar després de molts anys de treball i esforç, deixant pas als seus fills per seguir tirant endavant els establiments i l’ofici..., fent que el “forn no es refredi”, com deia el poeta.

L’ E N T R E V I S T A [ P a s t i s s e r i a i F l e c a L l a u s á s

El pa és un producte bàsic i sempre ha estat de gran importància arreu com a aliment essencial de la nostra dieta. De pa a tots els llocs del món se’n menja. No és estrany, doncs, que l’ofici de forner (que va ser aprovat l’any 1474 pel rei Joan II, destacant-ne la seva necessitat per a la població), fos considerat com un dels millors, ja que era gratificant i t’assegurava l’aliment i la feina per tota la vida, tot i ser molt sacrificat. El pastisser, per altra banda, és la persona encarregada d’elaborar diversos productes, principalment dolços: coques, xocolates, galetes, pastissets... Tanmateix, per aquest motiu és considerat l’ofici més dolç i actualment ha assolit un alt grau de perfecció i està en constant evolució. Flequer i pastisser, doncs, són els dos oficis artesans que la família Llausàs ha anat mantenint al poble durant tants d’anys, sempre al voltant de la farina i el pa, fent-nos gaudir d’unes bones postres.

FENT HISTÒRIA “El petit comerç és una creació del poble i la botiga és la resposta a una necessitat social”. Aquestes paraules de Josep M. Espinàs podrien exemplificar el que va passar. En Vicenç Vila i la seva família, que eren veïns de Sarrià, vivien al carrer Major, 29, i es dedicaven a vendre grana. A casa tenien un forn i molts veïns els hi portaven el pa a coure. Fou l’any 1884 quan en Vicenç va decidir inscriure el forn per coure pa, segons consta en la matrícula de contribució industrial de Sarrià de Ter, i al 1893 ja figurava com a flequer en el padró industrial. Ell va ser flequer i potser encomanant-se al seu patró Sant Honorat, que segons la llegenda enfornava i desenfornava els pans de dos en dos, va decidir obrir l’establiment al carrer Major, sense pensar que cinc generacions mantindrien viu allò que ell va començar.

Emili Llausàs i Mercè Vila , 2a generació Foto Família Llausàs.

En aquells temps Sarrià devia tenir uns 500 habitants, amb la població dispersa, amb dedicació al camp i a les hortes. En Vicenç, treballant com havia après, amania la farina amb el llevat natural, l’aigua, la sal i li donava el repòs que li propiciés el sabor, i després d’una jornada llarga de treball, cada nit enfornava per tenir el pa a punt al matí. Per aquells anys l’Emili Llausàs Ripoll, que era fill de Flaçà i estava treballant a Barcelona, va venir a ajudar a la fleca i s’hi va quedar com a forner. Fou aquí on va conèixer la Mercè Vila Guich, que era la filla d’en Vicenç i s’hi va casar l’any 1913. Fou llavors que l’Emili i la Mercè es van fer càrrec del negoci, l’un portava l’obrador i l’altra despatxava a l’establiment. Durant els anys següents el negoci va prosperar i modernitzar, entre altres coses, amb la compra, l’any 1917, d’una màquina amassadora que es fabricava a Sabadell i que segons la publicitat de l’època: “produce un perfecto amasado y su marcha es regular y silenciosa”. Un temps més tard, el 1923, la fleca es dona d’alta amb el nom Llausàs.

Els anys següents foren anys d’esforç i treball consolidant l’establiment a Sarrià. El matrimoni va tenir quatre fills, Dolors, Mercè, Lluïsa i en Josep (“Pitu”) que fou qui va continuar el negoci. En Pitu Llausàs va anar aprenent l’ofici a diferents llocs, als 13 anys va fer de flequer a Port-bou, més endavant de pastisser a la Cubana de Figueres, a Can Mercader de Banyoles i també a Can Batlle de Torroella. Quan va esclatar la guerra, fou destinat al regiment d’intendència a Alzira, després a Reus i tancat a un camp de concentració d’Extremadura, fins que va poder tornar.

Antònia Ramió Guillot, Mercè Llausàs Vila i una familiar. Foto família Llausàs

pds_39

L’ E N T R E V I S T A [ P a s t i s s e r i a i F l e c a L l a u s á s

havien fet d’una manera artesanal. Van tenir tres fills, l’Emili, en Narcís i la Maria Dolors. L’any 1963, en Pitu Llausàs va contribuir a la fundació de l’Agrupació de flequers de Sarrià de Ter, Pont Major i Sant Julià de Ramis, any en què l’immoble del “Coro” va passar a ser propietat de l’Agrupació i es va consolidar com a Panificadora, unificant els diferents obradors. Dels seus tres fills, en Narcís fou el que va aprendre l’ofici i va continuar a l’establiment treballant al costat dels seus pares. L’any 1972 es va casar amb Estrella Ballada amb els seus filla Emili i Narcís Llausàs, Maria Dolors Fajula Picart i cap a 1950 a la plaça de l' Església. Foto cedida per la família Llausàs. ambdós van obrir una nova botiga, l’actual, a la placeta de la Durant els anys de la guerra civil, Font, compaginant en aquells com a conseqüència del bombardeig moments els dos establiments fins sobre Sarrià que tingué lloc el 30 de que a l’any 1986 els seus pares es van juny de 1937 per part d’un avió del jubilar i ells van continuar agafant el bàndol feixista, a més de les víctimes relleu generacional de ple, tot i que ja i destrosses molt importants que va ho estaven fent feia anys. causar al poble, l’aparador de la fleca La botiga del carrer Major va tancar Llausàs al carrer Major quedà total- definitivament entrats els anys 90, ment malmès. quedant únicament la de la Placeta, En Pitu es va casar amb Estrella tot i que més endavant, l’any 2000, van Ballada Fàbrega i ambdós es van obrir una nova botiga al carrer del Pont dedicar de ple al negoci, a la botiga i que va durar poc temps. obrador del carrer Major. L’establiUn sinistre important va tenir lloc ment va anar millorant molt i el van el 21 de gener de 2001, quan de matiampliar, als volts de l’any 1943, amb nada es va incendiar una paella plena pastisseria, treballant com sempre d’oli, provocant molts desperfectes a

Pitu Llausàs i Emilia Pi, al casament d’Enric Xargay i Enriquets Dosta, al cinema Xargay, l’any 1956. Foto família Llausàs.

40_pds

l’obrador i altres zones de la botiga de la placeta. Tot i l’afectació que van patir, es van poder recuperar i tirar endavant. En Narcís i la Maria Dolors tenen dos fills, en Narcís i la Maria Teresa, que són qui han agafat el relleu com a cinquena generació. L’un, havent ja après l’ofici del seu pare, es dedica de ple a l’obrador, mentre que la filla es dedica a portar la nova granja-flecapastisseria que van obrir al Pla dels Socs l’any 2007.

ELS RECONEIXEMENTS Un establiment amb tanta tradició al poble i a la comarca, no podia estar exempt de reconeixements, així fou guardonat per la Cambra de Comerç de Girona l’any 1987 amb una distinció que es dona als establiments amb més tradició de les comarques gironines. Al 2002 també foren premiats pel Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya en la 3a edició dels premis “a la iniciativa comercial” per haver mantingut durant més d’un segle la seva activitat oferint un servei i dedicació als ciutadans. L’any 1994, fou atorgat a Narcís Llausàs el títol de Mestre pastisser artesà de mans del president de la Generalitat i al 2014 també els fou lliurat al Palau de la Generalitat el reconeixement com a establiment centenari. L’any 2006, en motiu d’una trobada de territoris i pobles amb el mateix topònim Sarrià, l’ajuntament de Barcelona els va lliurar una placa commemorativa. Cal dir que en aquella ocasió, la pastisseria Llausàs va preparar unes postres vinculades a la tradició paperera del poble, fent unes galetes que van anomenar “paperets”

Pitu Llausàs, acabant un pastís de noces. Fot família Llausàs

L’ E N T R E V I S T A [ P a s t i s s e r i a i F l e c a L l a u s á s

L’ENTREVISTA La M. Dolors i en Narcís ens expliquen algunes de les seves vivències a la fleca:

Són molts anys sempre al voltant de la botiga, la farina i el pa. Què en penseu de l’ofici després de tants anys? Per mi és un orgull que hagi durat tants anys, i no soc una Llausàs. Cinc generacions en un mateix negoci familiar, no es veu gaire. És un ofici molt exigent, que requereix molta dedicació, amb horaris llargs i diferents dels altres, però també tens una gran recompensa del producte ben elaborat, dels clients... Quin és el secret perquè un negoci familiar duri tants anys? Com us heu repartit la feina? El més important és que pertanyi a la família i que aquesta hi sigui sempre, per ajudar i donar suport. Però també cal oferir un producte de la màxima qualitat possible. Les feines ens les hem repartit de forma natural: jo sempre he estat a la botiga, i en Narcís a l’obrador. Cadascú s’ha ocupat dels clients i dels proveïdors de la seva part, sense interferir-se en les tasques. Com vas començar la teva professió de flequer i pastisser? La de pastisser la vaig començar a can Batlle de Torroella i la de flequer a casa, amb el meu pare. De petit volia ser mecànic, però com que vaig viure l’ofici, ajudant a enfornar, m’hi vaig trobar bé i vaig seguir amb el negoci familiar. Va ser fàcil adaptar-se al negoci familiar? Treballar de cara al públic ha resultat satisfactori? Al principi va ser molt dur, perquè era nova, vaig haver d’aprendre des del començament. Jo ja havia treballat, en una perruqueria i a can Torras. Vaig haver d’adaptar-me a la família i a la feina. Però vaig saber trobar el meu lloc. De fet, cadascú s’ha d’adaptar al seu treball.

Dolors Fajula Picart i Narcís Llausàs Ballada. 4ª generació..

A mi m’ha agradat molt treballar de cara al públic. Tothom t’explica els seus problemes, perquè als altres els sembla que tu no en tens, de problemes. Parlar amb els clients és agradable i distret.

Com heu pogut compaginar els horaris de treball amb la vida familiar? Bé, ha estat fàcil compaginar-ho. En Narcís treballava a les nits. Ha fet horaris molt diversos. En general, anava a dormir molt tard i s’aixecava molt aviat. Dels nens ja me’n cuidava jo. Val a dir que vaig tenir sort de la meva mare que em va ajudar molt. Per altra banda, sempre hem tingut algun treballador i això ha fet que la feina fos més repartida. Al llarg de la trajectòria professional, t’has hagut d’anar formant? Sí, els coneixements bàsics no són suficients. Hi havia una escola a Sant Julià de Ramis on el gremi hi impartia cursets a les tardes (doncs l’horari del pastisser, ja se sap...) Se’n feien de molts tipus, per exemple alguna vegada havia vingut un confiter francès per fer classes de com treballar amb la xocolata. En aquest ofici, cal anar innovant? En aquesta feina s’han de fer canvis, això segur. Abans, en temps del meu pare, si un producte es venia bé, deien “això no falla” i per tant no calia canviar res. Actualment, tot va canviant i sempre van sortint coses

noves, tant a nivell d’obrador com a la botiga.

Seguiu el calendari pastisser català de festivitats? Sí, seguim el calendari. Això comporta molta feina extra per tongades. A la feina del dia a dia, cal afegir-hi els productes específics de cada festa. Tot i alterar la rutina diària, és una motivació. En aquestes diades es compaginen molt els encàrrecs amb la venda directa a la botiga. Ha canviat molt la manera de treballar? Home, jo havia vist el meu pare amassar la pasta, perquè la màquina petita no la vam tenir fins tard. No podíem pas fer-ho amb la màquina grossa que era per pastar 50 quilos com a mínim. Per fer-ne quatre quilos s’havia de fer a mà. Normalment solíem fer tres fornades al dia en vuit hores. Tot era francament artesà. No hi havia gaire res més. Ara, tot i tornar-ho a fer artesanalment, se’n poden fer moltes de fornades, depèn del llevat i de com fas anar el forn. Podeu explicar alguna anècdota? Una vegada va venir un viatjant que portava una figureta del burro català i vaig pensar, “mira, el podríem posar en el tortell de reis, en comptes del rei”. Aquesta broma va tenir èxit, i vam decidir que ho repetiríem l’any següent, però mai més hem trobat la figureta de la mida adequada per introduir en el tortell i hem hagut de tornar a posar-hi el rei.

pds_41

L’ E N T R E V I S T A [ P a s t i s s e r i a i F l e c a L l a u s á s

La botiga de la Placeta de la Font

Narcís Llausàs Fajula, a l’obrador, 5a generació.

Ara que els vostres fills han agafat el relleu, com veieu el futur d’aquest negoci familiar? Doncs mira, ho hauran de lluitar molt, continuar lluitant com vàrem fer nosaltres i tirar endavant. I la família fer pinya i ajudar. Hauran de treballar i hauran de passar tot el que calgui.

Ma. Teresa Llausàs Fajula, a la botiga del Pla dels Socs, 5a generació

Actualment hi ha una gran producció de pa industrial. Com ha afectat als forns tradicionals com el vostre? Ha afectat força, es ben diferent, però tot i que hi ha un tipus de gent que vol aquest pa, n’hi ha que s’estimen més el pa fet artesanalment, el pa autèntic de fleca.

pregunten “com es fa això, com es fa allò”, però només per tractar aquests productes. En èpoques concretes, per exemple per fer brunyols, em demanen que els posi les quantitats adequades de tots els ingredients que es necessiten segons el que jo sé i també els aconsello.

Quin és el secret de fer un bon pastís? El secret és que hi hagi bon ”genero” i saber-lo tractar.

Quins són els productes que atrauen més als clients? Tot i que intentem que tots els productes siguin de la màxima qualitat, n’hi ha de més apreciats. Els xuixos són els reis, els més demanats, però també agraden molt els bracets de nata, la nata, les “mousses”...

Hi ha qui us ha demanat que els ensenyeu a fer pa o algun pastís a casa? En general, no. Alguna vegada, si compren xocolata o altres ingredients, em

42_pds

Veieu una sisena generació? Les nostres netes encara són joves i estan estudiant. Per la meva part, si m’ho haguessin de preguntar a mi, diria que es dediquessin a una altra cosa. Però elles ho hauran de decidir i les recolzarem. El que decideixin elles estarà bé. I si s’haguessin d’ajudar, ho farem. Desitjant que la Fleca i Pastisseria Llausàs continuï per molts anys, acabarem com hem començat, amb poesia. Un fragment del poema “Pa”, de Quim Vilar, veí de Quart i nascut a Sant Julià de Ramis.

...Damunt la pala, quina olor de pa tou... La crosta cruix i a dins del pa, -ben blancaalena la molleda.

JOAQUIM CARRERAS IN MEMORIAM

Grup de Muntanya Sarrià Consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià

n Joaquim Carreras tema. i Mitja va néixer el 29 d’agost de 1961 a Sarrià de Dalt i ens va deiEls muntanyencs xar el 20 de juny de 2021. graduem els passos Era fill d’en Rafel Carrecomplicats segons la ras i la Dolors Mitjà, va dificultat, ara estem tenir un germà més petit, davant d’un pas molt en Josep Maria. Sempre va difícil, el que no hauríviure a Sarrià de Dalt, priem volgut afrontar mai, mer al carrer del Bosc, i com és el comiat d’en després al Pi de la Bateria.. Quim, l’estimat Pitxi per Va anar a l’escola de Sarrià molts de nosaltres. de Dalt i va treballar en el sector de la construcció. Es Amb ell al Grup vam va vincular des de ben jove créixer en l’experiència i a l’entitat del Grup de en l’amistat. En Quim Muntanya Sarrià amb qui era un home de muntanva fer nombroses excurya, gaudia igual si es sions al Pirineu i als Alps, trobava als cims del PiriLa gent que fem muntanya som conscients indrets que coneixia molt neu, dels Alps o de la de la transitorietat de les nostres vides. Malbé i va fer també molts més modesta excursió grat això, sempre tenim present els qui van viatges arreu del món com infantil pels nostres ser els nostres companys de cordada. Tal es reflecteix en moltes de com diu la cançó: «el seu record no l’esborra- entorns. Bon amic amb qui les pàgines de la Revista rà la pols del camí». Parlem de Sarrià. A la revissempre volies compartir viatge fent cims i cresta en Quim va estar-hi vinculat des del principi, assistes, no ens reca gens de recordar-nos-en. En tint sempre a les reunions al programa esportiu de Ràdio Sarrià, del consell de redacció coordinant la on hi narrava les aventures i desven- Quim era un muntanyenc segur, secció de muntanya i expressant tures de les sortides a la muntanya pacient i meticulós. Davant la difisempre la seva satisfacció. En Quim de la gent del Grup. Va ser membre cultat tenia una ironia que molt parlava poc, però quan ho feia mani- de la junta i els darrers anys va ser el sovint arrencava la rialla de tots en festava les seves opinions amb president del Grup. Es sentia pel els moments més complicats. Ja fa temps poc a poc la malaltia molta circumspecció. Era molt edu- damunt de tot molt sarrianenc. li ha anava minvant les forces, però cat i afable i era sempre una persoEra un home meticulós i auster na disposada a col·laborar. amb qui podies confiar i tenir-hi una en Quim amb la seva fermesa, era un Durant molts anys va participar conversa tranquil·la sobre qualsevol dels mes actius del Grup en la gestió

pds_43

IN MEMORIAM [Joaquim Carreras

bo i aportant nous projectes. Això només pot fer-ho el qui sent per la muntanya la més noble vocació i també gran estima pels seus amics. Quim! quanta alegria ens vas fer viure, tantes anècdotes i vivències! Ara notem aquest sentiment de nostàlgia dels bons moments passats, per això sempre restaràs en el nostre record. Els qui amb tu hem tingut el goig de viure, de fer activitats volem dir-te per sempre: Quim t’estimem. n

Al Porxo, en Joaquim Carreras i en Marc Terrades, president i secretari de l'entitat, l'any 2006.

En Joaquim Carreras en un trajecte cap a Nuria.

Fotografia des del Bastiments, el dia que vam pujar en homenatge de'n Joaquim Carreras.

44_pds

Excursió a l'Aneto l'any 1982. D'esquerra a dreta en Sant Palomeras, en Pep Aymerich, en Joaquim Carreras i en Raimon Cros.

O P I N I Ó

JxS

SETEMBRE, TORNANT A L'INICI

Narcís Farroni. Regidor a l’oposició Junts x Sarrià

Setembre, el mes de la nostra Festa Major, de la tornada a l'escola, a l'institut, a la feina, a l'activitat diària.

nguany, una festa major una mica més normalitzada, més participada, amb noves aportacions i un xic més de diversitat. Agraïm a les entitats, veïnes, veïns i totes i cadascunes de les persones que han fet possible la festa major i alhora felicitem els pregoners, a la Fundació Els Joncs, per la gran tasca social que realitzen dins i fora del poble. Setembre es també l'inici del curs escolar, per molts i moltes entrada nova a la primària i a la secundària i per altres tancant i obrint etapes. També es l'inici de les activitats esportives de les nostres entitats i clubs, activitats culturals i educatives extraescolars, amb la dedicació i il·lusió per part de tothom. Anem creixent poc a poc, i des de la política municipal hem de seguir treballant al màxim, per donar servei en tots el àmbits, espais educatius i esportius, hem de treballar plegats per preveure que, en un futur no gaire

llunyà , la manca d'espai o horaris a compartir pot esdevenir un fre i alhora un problema. Inici també del curs polític, a on les ordenances fiscals, el pressupost municipal i la pròxima implantació del porta a porta seran els punts claus i imminents a debatre, negociar i aprovar si s'escau. Des del nostre grup, la millora d'accessos en mobilitat, l'aportació de recursos i mitjans a les persones i entitats seguirà sent un punt clau de cares a aquest curs. Ara es temps de plantejar bé els recursos de què disposem, el Covid ja no pot esser una excusa, ja el coneixem i la situació també, plantegem bé les inversions presents i futures, en aquestes aportacions sempre hi serem. Un altre eix nou i important són el P.I. d’en Xuncla i els antics accessos de l'AP-7, la nova implantació d'una nova superfície comercial d'alimentació pot esdevenir una atracció per a noves

empreses en el polígon, i es converteix en una bona oportunitat per a endreçar i ordenar aquest sector, el qual pot ser a nivell laboral i econòmic molt beneficiós per a la població. Tanmateix els antics accessos de l'AP-7 són un espai importantíssim a nivell urbanístic, d’equipaments i serveis i d'unió definitiva entre el pla dels Vinyers i la Rasa i en conseqüència per al nostre municipi. Acabarem el setembre i tindrem altre cop el record d'aquells 4 primers dies d'octubre, seguirem defensant la llibertat, la democràcia i el dret a decidir ara i sempre, però en una opinió personal i sempre dins el respecte de diferents posicions o pensaments (així hauria de ser), vàrem votar, vàrem guanyar i aquell és el nostre mandat i el que s'ha d'aplicar i desitjo que més aviat que pas tard, perquè hi hagi el color que hi hagi de l'altra part, fa segles que ens ha demostrat que negociar i complir no està dins el seu diccionari. n

pds_45

O P I N I Ó

PSC

TRAIEM-NE L’AIGUA CL ARA! Quim Rodríguez Vidal. Regidor del PSC Ajuntament de Sarrià de Ter

S’implantarà un nou mode de gestió pública de l’aigua a Sarrià de Ter. Noves formes de control social: la transparència, la informació, la rendició de comptes i la participació ciutadana efectiva es de 1993, l’abastament de l’aigua potable al nostre municipi es gestiona en règim de participació mixta: “Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter, SA” (inversors particulars, amb participació majoritària, i una participació menor per part dels tres municipis). El setembre del 2017, el Jutjat d’Instrucció Número 2 de Girona va prendre la mesura cautelar d’apartar-ne el soci privat Girona SA, perquè va detectar irregularitats en la gestió (a partir d’una denúncia de la CUP de Girona i l’Ajuntament de Girona). Girona, Salt i Sarrià hem apostat per un canvi de gestió, ara totalment pública, que permetrà destinar la reinversió dels beneficis en la millora del sistema de l’aigua i sanejament i l’adaptació de les necessitats socials del moment, per respondre a les necessitats de les persones. Els processos d’urbanització i industrialització desenvolupats al llarg del segle XX generalitzen a tot el territori el model de servei centralitzat d’abastament domiciliari modern creat al segle anterior. Aquest model consisteix bàsicament en la captació d’aigua d’una font, pou, riu o, com en el nostre cas, embassament, que és transportada fins a una planta de tractament per fer-la potable i després és emmagatzemada en dipòsits i distribuïda a través d’una xarxa de canonades de diferents calibres i pressions fins als

46_pds

domicilis. Com més pura és l’aigua en origen, i com més a prop de l’usuari es capta, menors són els costos de potabilització i transport. D’altra banda, les aigües usades es condueixen per una altra xarxa de canonades i clavegueres fins a una estació depuradora (EDAR), on se sotmeten a un conjunt de processos físics, químics i biològics abans de tornar-la al medi ambient (de la depuradora de Campdorà al riu) Al llarg de les dècades transcorregudes des de la seva introducció, els sistemes d’abastament i sanejament han anat perfeccionant-se i guanyant en complexitat. Però en moltes ocasions també envellint, cosa que incrementa els costos i fa que perdin eficiència, la qual cosa causa importants problemes mediambientals. La major part dels sistemes actuals de sanejament presenten, a més, altres problemes d’infraestructura, com els relacionats amb el drenatge urbà i la manca de separació de les aigües residuals de les pluvials. D’altra banda, la manca de participació ciutadana en la gestió dificulta la presa de consciència i l’exercici de la responsabilitat individual en l’estalvi i l’ús sostenible de l’aigua potable i el sanejament. L’aigua és un bé comú; com a servei bàsic i públic volem que la participació i la presa de decisions vetllin per la seva millora col·lectiva, que es faci efectiva l’educació ambiental reglada i fomenti la consciència social activa i disposicions i

actituds que els més grans sempre ens han ensenyat. En un debat sobre la gestió sostenible de l’aigua de l’aixeta, ens van explicar que un home gran “nahua” de la serra nord de Puebla (Mèxic), explicava que el governador de l’Estat, després d’haver observat el trajecte que diàriament feien els habitants de la localitat per abastarse d’aigua (la font es trobava a dos quilòmetres), va prometre fer una canalització per tal que l’aigua arribés al poblat i estalviar desplaçaments feixucs. Feta l’obra, el governador va veure que les dones continuaven anant a peu a la font, com havien fet sempre, i en demanar per què, van dir: si en traiem poca, com sempre hem fet, la font mai s’esgotarà. La cultura els havia ensenyat un tipus d’exercici del que avui anomenen consum ètic, que s’exerceix tenint en compte un conjunt de valors, com ara, l’austeritat, la solidaritat o el respecte a la natura. El nou reglament que s’està redactant (i consensuant) entre els agents socials (Aigua és Vida i associacions de veïns) i administracions, garanteix l’accessibilitat de l’aigua, els criteris de tarificacions, i, en general, els drets i obligacions per part de la mateixa administració i la ciutadania. Malgrat tot, certes actituds poden ajudar a fer un ús racional de l’aigua, a banda de reduir-ne el consum (se’n penalitzarà l’excés). Per exemple:

OPINIÓ [PSC

Tancar les aixetes quan no s'utilitzen En rentar-se les mans o les dents es consumeixen entre 2 i 18 litres d'aigua (una aixeta oberta raja a 10 litres/minut), segons si la persona deixa córrer l'aigua inútilment o bé tanca l'aixeta mentre s'ensabona, es renta les dents, s'afaita o renta els plats a mà. Incorporar a les aixetes dispositius reductors del cabal Són econòmics i senzills de col·locar, ja que s'enrosquen a les mateixes aixetes i redueixen el consum d'aigua fins a un 50%. Si cal canviar les aixetes, és preferible posar-les de monocomandament; el seu consum d'aigua és de 6 a 8 litres/minut. No descongelar els aliments sota l'aixeta Si es treuen amb temps del congelador o es descongelen amb el microones s'aconsegueix no malbaratar aigua. Dutxar-se en lloc de banyar-se Quan una persona es dutxa consumeix entre 30 i 80 litres d'aigua, mentre que per omplir una banyera se’n necessiten entre 200 i 300. També és important aprofitar l'aigua que surt de la dutxa mentre s'espera que s'escalfi, i en comptes de deixar-la perdre, recollir-la amb una galleda i utilitzar-la per netejar, regar, etc. Hi ha dispositius reductors del cabal per a les aixetes de les dutxes que permeten estalviar fins a un 50% d'aigua. Reparar les aixetes i cisternes dels vàters que perdin aigua En el cas de fuites d'aigua, cada gota que cau cada dos segons suma en total 6.000 litres d'aigua malbaratada a l'any, i un fil d'aigua que no s'atura són 36.000 litres/any. Si s'eviten les fuites i es reparen les aixetes que degoten es pot aconseguir un estalvi de fins a 30 litres al dia.

Instal·lar cisternes de vàter amb doble càrrega Cada vegada que s'utilitza la cisterna del vàter es consumeixen entre 6 i 10 litres d'aigua. Una mesura per reduir aquesta quantitat és col·locar una o dues ampolles plenes de sorra dins del dipòsit del vàter o instal·lar un sistema de buidatge regulat, que permetrà reduir a la meitat el consum d'aigua. D'aquesta manera es pot evitar gastar uns 4.000 litres d'aigua a l'any. No utilitzar el vàter com a paperera D'aquesta manera s'evita gastar entre 6 i 10 litres d'aigua per cada vegada que s'activa la cisterna. Posar la rentadora i el rentaplats amb la càrrega completa i utilitzar programes d'estalvi Un cicle d'una rentadora utilitza de 60 a 90 litres d'aigua (si la rentadora no és de baix consum, pot consumir uns 200 litres d'aigua), i el del rentavaixelles de 18 a 30 litres. Cal tenir ambdós electrodomèstics a plena capacitat abans de posar-los en funcionament, cosa que permetrà estalviar aigua i energia elèctrica. No utilitzar la mànega per a la neteja de vehicles És preferible rentar el cotxe en un túnel de rentatge -que disposen d'instal·lacions que reciclen l'aigua-

o amb una esponja i una galleda en lloc d'utilitzar la mànega, que pot consumir fins a 350 litres d'aigua. Regar la gespa o les plantes de bon matí o al vespre per evitar l'evaporació de l'aigua Per regar una superfície de gespa de 100 m2 són necessaris 400 litres d'aigua. Per reduir l'evaporació i estalviar aigua es recomana regar ben d'hora al matí o al vespre. Millorar la qualitat de l'aigua Hi ha molts productes que s'aboquen a l'aigüera que són de difícil eliminació o nocius: pintura, oli, productes de neteja, dissolvents, etc. Un litre d'oli mineral pot contaminar 10.000 litres d'aigua. Cal separar-los i portar-los a la deixalleria. L’aigua té un cost i té tant valor, que no té preu!, n

pds_47

O P I N I Ó

PAS

POSAR CL AUS A L’ESPAI PÚBLIC Sarrià de Ter va perdent espais socials, i és urgent recuperar els espais de tots i totes i tenir cura dels espais verds que aporten una millora a la nostra salut.

LA ZONA DE LA COOPERATIVA Allà hi teníem, abans de la petjada d’ERC, un parc per mainada gran i petita, una pista —que calia arreglar, certament—, i un espai d’esbarjo per a tothom. Anteriorment també una pista de tennis que s’ha deixat perdre. Amb la darrera transformació d’aquest espai ara hi tenim: una pista de formigó a tocar dels veïns (amb les molèsties que això representa per a aquests) i dos espais tancats amb clau: el parc per a mainada petita, que s’obre quan l’equip de govern ho considera oportú, i l’espai de la piscina, de gespa artificial —és a dir, plàstic— que s’obre només 3 mesos l’any. L’espai de trobada i esbarjo s’ha perdut completament.

ELS ESPAIS VERDS DEL PLA 0DE L’HORTA

Accés restringit al l’espai verd de l’escola bressol Foto AVS.

ls espais verds en entorns urbans s’han associat a beneficis per a la salut física i mental dels habitants d’un territori. Hi ha diversos estudis que ho demostren i gent gran que ho corrobora. És una certesa i corre pressa que ens ho creiem. I encara són més beneficiosos si se’ls hi dona un ús de socialització: espais oberts on trobar-nos, socialitzar-nos, conèixer-nos i respectar-nos per créixer junts.

48_pds

Al PAS estem preocupats per la poca cura que mostra ERC en la gestió dels espais verds i els espais comuns, posant formigó i tancant a pany i forrellat tot allò que els sembla que poden controlar. En aquest article posarem alguns exemples, però ens centrarem sobretot en tres espais en els quals creiem que l’equip de govern gestiona amb criteris més propis d’una empresa privada que d’un partit que s’anomena d’esquerres.

Aquest barri va patint transformacions i va perdent espais comuns que es van tancant a mercè de les consideracions de l’equip de govern, sense una planificació a llarg termini (des del primer moment era sabut que l’institut no té prou espai on està col·locat, però buscar-hi un altre emplaçament requereix treball i estudi previs i fins i tot col·laboracions. És a dir, vol dir una planificació que no s’està fent, com hem denunciat milers de vegades). En aquest indret, doncs, l’espai del costat de l’escola bressol ha passat de ser una zona verda per als veïns a ser un espai tancat que només s’obre quan a l’equip de govern li sembla oportú i sota amenaça publicada a les xarxes de: “obrirem sempre que es respecti el mateix”, com si aquest

migó, i del qual no se’n té cura des del consistori; o la font dels tres canons, encara més impracticable. I els camins rurals? A poc a poc van quedant en l’oblit i ben aviat no s’hi podrà passar, malgrat els esforços d’alguns agents culturals del poble que s’esforcen per donar-los a conèixer —els col·laboradors i coordinadors d’aquesta revista, per exemple—. L’Ajuntament no hi dona importància, però cal que tots i totes nosaltres estiguem amatents i defensem els espais verds i els espais públics: són de tots i totes i són una millora per a la nostra salut física i mental.n

Plaça d el’Obra, amb cotxes. Foto AVS

espai no fos de totes, i tots en fóssim usuaris amb els mateixos drets i deures. Qui considerarà que se n’ha tingut cura? I qui decidirà qui és el culpable de no tenir-ne cura? A casa nostra, aquesta política no és, per a res, d’esquerres.

LA PLAÇA DE L’ESGLÉSIA DE SARRIÀ DE BAIX Probablement el nostre poble és un dels pocs municipis en el qual la plaça de l’Església és un aparcament, també de formigó, on els cotxes tenen preferència per sobre les persones. A tall d’exemple, la mainada i els joves de l’esplai s’han de desplaçar a fer jocs a la zona verda més propera, que és privada i, per tant, amb un alt risc de desaparèixer. I seguint amb la poca planificació, les darreres accions en aquest entorn semblen d’acudit: converteixen la plaça de l’Església en un pàrquing i hi tanquen la circulació als cotxes. La travessera de l’Església, des del carrer Major, ja no és accessible en cotxe. És a dir, si un cop has entrat al carrer Major decideixes sortir de Sarrià, has d’anar a fer la volta fins al final de tot del poble. A casa nostra, això no és reduir la circulació de vehicles amb combustible fòssil de dins el municipi; més aviat és augmentar-la. No ens podem estendre més en aquest article, però no volem tancar-lo sense anomenar la plaça de Can Nadal, que ha passat de ser un espai agradable de pícnic i passejada a un racó fosc, també amb for-

pds_49

D O S S I E R

D ’ H I S T Ò R I A

L’AVI QUIM, UN PAGÈS AL CARRER MAJOR Assumpció Vila Simon

Joaquim Simon Caritg

A casa hi ha una capsa amb documents relatius al meu avi Quim, plegats curosament per la meva mare. Tot i conèixer-ne el contingut, no els havia llegit amb deteniment. La barreja de papers, contractes, permisos, rebuts, abasta tota la vida del meu avi i, crec, poden explicar una manera de viure Sarrià de Ter, de la primera meitat del segle XX, en un poble on la pagesia, de sempre, havia estat una activitat residual.

50_pds

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ a v i Q u i m , u n p a g è s a l c a r r e r M a j o r

La família Simon a la Torre Bagura

n Joaquim Simon Caritg, l’avi Quim, va néixer a Torroella de Montgrí l’any 1881. Era el quart d’una família de 9 germans1, fill dels masovers de la Torre Bagura, La Torre Bagura. Foto Valenti Fargnoli 1911 en Joan Simon Devant i la Francesca Caritg. La família Simon varen ser masovers de la Torre Bagura per tres generacions, des que Joaquim Simon Negre, de Vullpellac , hi anà a viure amb Àgueda Devant, de Torroella. De jove, en Joaquim Interior de la Torre Bagura. Foto Valentí Fargnoli. Simon Caritg va anar a escola a Torroella i, més endavant, cap a 1897, quan tenia 16 de Robert de Torroella, i tenia anys, va aprendre els fonaments de moltes terres de regadiu i closes, comerç. En una petita llibreta on hi per la seva proximitat al riu Ter. Com molta gent en aquella ha impreses les taules de multiplicar època, va anar a veremar a Frani de dividir, hi tenia anotat models de ça, a Beziers , departament de rebuts, de pagarés, de comptes i de contractes. Tot i que la Torre Bagura l’Herault, Occitània. També va Exterior de la Torre Bagura, en l’actualitat. Foto AVS era una finca que demanava molts participar en la fixació de la gran duna que cobria part del collet de braços, el jove Joaquim va ser jornaler, pastor i treballador per compte les Sorres a la muntanya del Montgrí yol i mobilitzà tots els joves de Torrod’altri, ja que la masoveria passaria i que amenaçava expandir-se cap als ella en una tasca èpica. Les primeres al germà gran, en Josep Simon, cone- camps de la plana de Torroella. actuacions varen començar el 1896 al gut com en Pepet de la Torre Bagura. Aquest projecte, ideat per l’enginyer terme municipal de Sant Martí d’EmLa finca, un mas fortificat de cap a de forest, Primitiu Artigas, natural de púries, fins passar al mas de l’Horta 200 vessanes, pertanyia al marquès Torroella, fou pioner a l’Estat espan- d’en Reixach a Torroella de Montgrí.

Els germans Simon Caritg eren Rosa (1875), Joaquima (1876), Josep (1878-1932), Joaquim (1881-1951), Balbina (1884), Fidel (1885), Eugenia (1887), Gràcia (1884) i Joan (1891). La Balbina i en Fidel varen morir de joves, la Rosa Simon es casà amb en Marià, de Barcelona; la Joaquima Simon amb en Benet Bosch de ca l’oliaire del Pont Major; en Josep Simon, l’hereu, masover de la Torre Bagura, amb Matilde, de Fontanilles; la Gràcia Simon amb Lluís Sureda Paradís, de l’Escala; L’ Eugènia Simon, soltera, titular de la popular merceria Eugènia de Torroella, i en Joan Simon es quedà al mas amb el seu germà.

pds_51

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ a v i Q u i m , u n p a g è s a l c a r r e r M a j o r

El sometent de Torroella l’any 1910, davant l’església de Sant Genís.

Certificat 1924

Certificat Medalla coure commemorativa 1er centenari setges Girona.1910

52_pds

Insígnia sometent

Als 21 anys, el 1901, fou declarat útil com a soldat i llicenciat l’any 1913 després de quedar 12 anys a la reserva, sense que hagués de fer el servei militar ni participar en la guerra del Marroc. Cap a 1905 fou nomenat sometent. D’aquesta etapa hi ha dos fotos del grup de sometents de Torroella de Montgrí, una d’elles, davant l’església de Sant Genís de Torroella, on es veu un jove Joaquim Simon ben plantat, amb la seva boina, tabard de pana i bastó. Aquesta foto fou presa el 1910, quan el grup de sometents participà en els actes del centenari de la participació dels sometents en els setges de Girona. Se’ls donà un diploma acreditatiu, on es pot veure el lema Pau, Pau i sempre Pau. A casa s’ha conservat una insígnia de coure, amb l’escut de la Mare de Déu de Montserrat, que simbolitzava el sometent català. L’any 1924, quan governava el general Primo de Rivera, se li concedí el dret a utilitzar la

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ a v i Q u i m , u n p a g è s a l c a r r e r M a j o r

medalla de la Constància al cos de sometents, tot i que com a sometent no va tenir cap càrrec, fou merament un individu. Cap a 1907 es va emancipar i se’n va anar de masover al mas Simon, conegut com a mas dels Tres Reis del Pont Major, un casalot, aleshores pertanyent al poble de Sant Daniel, propietat de la família Regàs del Pont Major. Es va casar amb Rita Bellapart Serra, de Bellcaire, de 21 anys, el gener de 1908 a l’església parroquial del poble i varen anar a viure al mas Simon. Segons el catàleg de l’Ajuntament de Girona, data del s. XVI, però va ser reformat el 1804 per Joan Simon, tal com es llegeix a la llinda de la porta. El mas conserva en l’actualitat la mateixa estructura de temps enrere, a la planta baixa hi ha una cuina, les quadres dels animals, el forn i l’escala de pujar al primer pis on hi havia les estances dels senyors i les dels masovers. Per casualitat, Joaquim Simon portava el mateix nom amb què era conegut el mas dels Tres Reis, el mas Simon. Com era habitual en aquella època, quan va anar a viure a Sarrià de Ter, a Joaquim Simon sempre se’l va conèixer com en Simon, provinent del mas Simon de Sant Daniel. En aquest mas, la nova parella no s’hi està massa temps, ja que les condicions de la masoveria eren lleonines, tot i que no en tinc constància escrita, sinó només per la memòria oral. El masover havia de donar la meitat de les collites al propietari, quan l’habitual d’una masoveria era pagar 1/3 part de les collites i a més, de la masoveria se solia deixar a part l’aviram, que gestionava la mestressa i, pel que sembla, hi va haver conflicte pels ous, producte de les gallines. A Sant Daniel va néixer la

El mas Simon, també conegut com el mas dels Tres Reis. Foto Joan Pallàs

Llinda mas Simon. Foto Joan Pallàs

primera filla del matrimoni, Maria, el juny de l’any 1910. Mesos més tard, el setembre de 1910, Joaquim Simon signà un contracte de lloguer amb Pedro Balmaña Ros, de Sant Feliu de Guíxols, per la casa del carrer Abaix, 142, (ara Major, 134). Joaquim Simon es compromet a pagar en dues anualitats, 160 pessetes, 80 pessetes el 25 de desembre i 80 pessetes per Sant Joan. A partir d’aquest moment, Joaquim Simon deixarà de ser masover per convertir-se en pagès autònom,

gestionant una petita explotació ramadera, amb els seus contractes, ingressos i deutes. Aleshores tenia 30 anys. El 1912, el matrimoni compra la casa a Pedro Balmaña i constitueix una hipoteca per la quantitat no desemborsada, al favor del mateix propietari. La casa, tot i que és el doble de gran que les cases del carrer Major, ni de bon tros era com els masos on abans havia treballat, el mas Simon o la torre Bagura. La casa es dividia en dues parts. En una

pds_53

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ a v i Q u i m , u n p a g è s a l c a r r e r M a j o r

Pou mitger

Brancal de porta retallat per poder pasar el carretó.

54_pds

Forn de la cuina

meitat, on la família hi feia vida, a la planta baixa, hi havia el menjador, la cuina amb llar de foc, forn i la pastera i, al primer pis, una alcova i dues habitacions per a la mainada. L’altra meitat estava totalment destinada a les feines de pagès. L’entrada, on habitualment hi havia el porc i el carro, la quadra on jeien les vaques i una gran pallissa, on s’emmagatzemava la palla, l’herba, el farratge, el gra o la farina i els productes de l’hort, per temporada, les patates, els llegums, les tomates de penjar, els alls enforcats, les cebes. No hi havia nevera, per tant només s’emmagatzemaven els productes que se servaven i les conserves. També, a la planta baixa, al pati interior, hi havia la comuna i un pou mitger amb la finca del costat, a can Ribera, que encara

existeix. El farratge i la palla s’entraven des del carrer, damunt del carro, al primer pis, per guardar-la a la pallissa. En la part del darrera, la casa arriba fins al riu Ter, amb un generós hort on en Joaquim Simon hi plantà tota mena d’arbres fruiters, un perer, un cirerer, un ametller. Al final de l’hort, una gran figuera i un muret limitaven l’espai amb el riu. També va ocupar un hortet dins del llit del riu, tot i que s’inundava sovint. De la gran inundació de l’any 1940, l’aigua del Ter arribà fins a la meitat de l’hort, sense tocar les cases. El 1911, Joaquim Simon signa un contracte indefinit d’arrendament amb Francesc Auguet Farró, propietari, veí de Perpinyà, d’un camp de vuit vessanes de secà, anomenat la Rasa Grossa, a Sarrià de Ter.

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ a v i Q u i m , u n p a g è s a l c a r r e r M a j o r

Camp llarg, a la Rasa, en l’actualitat. Fto AVS

El preu de l’arrendament era de 300 pessetes a l’any, a pagar en dues anualitats, en el domicili de la casa familiar del Sr. Auguet, al Pont Major. El camp, conegut com el camp llarg, serà arrendat en les mateixes condicions durant anys. En la llibreteta on cada semestre s’anotava el rebut del lloguer, fins al 1935 l’import de l’arrendament fou el mateix, més de 20 anys d’estabilitat de preus, sense inflació. A mesura que va consolidant el negoci, Joaquim Simon va anar llogant altres terres prop del municipi. Així, a Pedro Vila Guich li arrenda per 100 pta. l’any , des de 1911, l’anomenat camp Petit del Ferial (el carrer Firal). Al camp llarg s’hi conrea blat i en els camps petits, naps, napicol, userda, tota mena d’aliment pels animals. El mateix any, Joaquim Simon contracta una pòlissa d’assegurances amb la companyia La Cata-

lana, (antecessora de Catalana Occidente) per la casa, l’aixovar, les eines, els animals, l’aviram, la palla i el farratge. En dos addendes, també assegura la palla i el carruatge que es troben fora de la casa, en el cobert del “Horno antiguo de Huguet”, és a dir, en l’antiga bòbila dels Auguet, al carrer Firal. El total de la pòlissa és de 10,55 pta., per uns bens assegurats per valor de 3.625 pta. Mica en mica Joaquim Simon va adaptant la casa a les necessitats. Per tal d’entrar amb comoditat el carro, sol·licita un gual al Ministerio de Obras Públicas, ja que el carrer Major és la carretera de Madrid a França, permís que li fou concedit el 1914. També retalla el brancal d’una porta de dins la casa per tal que hi passi el carretó per anar a l’hort. Mentrestant, la família va creixent. L’any 1912 neix la Joana, una nena que no sobreviurà un any i el

1913, la Rosa Simon Bellapart. Passaran molts anys fins que no neixi la meva mare, Joaquima Simon Bellapart, l’any 1927, quan Rita Bellapart ja te 40 anys i Joaquim Simon, 46. En plena Restauració, sota el regnat del rei Alfons XIII, l’abril de 1920, és nomenat regidor de l’Ajuntament de Sarrià de Ter. Formaven aquell consistori, Joan Tomàs Matas, alcalde; Francesc Mitjans Garcia, tinent d’alcalde; Ramon Hugas Trias, síndic; Josep Ribera Binsà, regidor 1r; Joan Gelada Espluga, regidor 2n; Martí Torrent Oliveras, regidor 3r; Juan Carré Planesas, regidor 4t, i Joaquim Simon Caritg, regidor 5è. Juntament amb Josep Ribera, formen part de la comissió de policia i instrucció. En la documentació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, han desaparegut els llibres d’actes relatius al període 1922-1930, quan coincideix amb la dictadura de Primo de Rivera. De l’any 1922 hi ha una factura del constructor Josep Pagès (avi d’Emília Xargay Pagès) amb treballs de paleta dins la casa. Més endavant fa construir la segona pallissa i demana permís de càrrega a la casa veïna, pertanyent a Josep Ribera, un document que data de l’any 1926. El 1927, neix la meva mare Joaquima Simon, i el mateix any, una altra nena, la Narcisa, la qual morirà nou mesos més tard, el setembre de 1928. El fuster Isidro Busquets, que també era l’enterramorts, conegut com en Mundi, factura el taüt, les despeses del convit i de l’enterrament, amb el següent detall: Por un ataud por la niña: 32,00 pta Por tocar convidar y darle sepultura 7,50 pta Por los 8 niños que la llevaban: 1,20 pta Secretario: 1,00 pta

El febrer de 1928, Joaquim Simon s’endeuta per comprar una nova casa, davant per davant, a la carretera de França, 163, (ara Major 133) , comprometent-se amb un pagaré a

pds_55

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ a v i Q u i m , u n p a g è s a l c a r r e r M a j o r

Matoneres

un particular i hipotecant de nou la casa on viu, a favor del matrimoni Pruneda Solé, de Sarrià de Ter. Els baixos de la nova casa li serviran de magatzem per les eines i el carro i, la resta, el primer pis, on hi ha l’habitatge, queda d’us d’un llogater. Als camps, quan s’havia de fangar i llaurar, hi anava amb dues vaques que arrossegaven el carro i el rastell. Quan la filla gran, la Maria, es va casar amb en Jaume Comerma, aquest va aportar un cavall a la casa per ajudar l’avi Quim en la feina dels camps. El blat, el passava pel sedàs i, ensacat, el portava al molí de Campdorà, tot i que en alguna època l’havia portat al molí de Tomet, a la vall del Terri. Més endavant es refà econòmicament i signa de nou contractes de lloguer de terreny. Així es desprèn del contracte d’un camp propietat de Josep Martí Oliveras, de ca l’Eixerit del carrer Major, de Sarrià de Ter, que signa amb el testimoni de Gaspar Viader, carreter de Sarrià de Ter, i de Francesc Roca Oms, del Pont Major, l’any 1934. El camp de les alzines clares, a Sant Julià, és l’altre camp important que l’avi Quim menava. No en conec exactament la data d’inici del con-

56_pds

tracte, entre la documentació només consten alguns rebuts de pagament dels anys 1943-1945, per 200 pta./any. Els rebuts els signa Rosa Dam, del Pont Major. Segons el que em va explicar la meva mare, el camp tenia 5 vessanes de terra i la propietat passà a Ramon Oliveras, com el camp llarg de la Rasa. També d’aquesta època, de 1933, hi ha rebuts de Pedro Vila Guich, que li relloga un camp de l’hereva de Ferreol Sarrà. L’economia pagesa era ben simple, de mera subsistència. Del blat que es recollia en els camps, en depenia l’ingrés anual, una vegada pagades les rendes de lloguer, els jornals i el moliner. Un altre ingrés de la família era la llet que produïen les tres vaques i el mató que l’àvia Rita feia amb la llet sobrant, un dolç molt apreciat entre la mainada. Les matoneres, unes copes de ceràmica de diferents mides, omplien l’armari del menjador. No hi havia més ingrés en diners, la resta era el que es produïa a l’hort, les verdures, fruites, llegums i els animals, l’aviram, els conills i el porc que es criava a la casa, es matava al gener i s’havia de racionar tot l’any pel consum familiar. La

vida transcorria amb poques diferencies tal com s’havien criat de joves en Joaquim Simon i la Rita Bellapart, amb una vida d’esforç per uns ingressos que no havien pràcticament evolucionat en 50 anys. Tot es feia a la casa i tot servia. L’aigua de la comuna es recollia amb un cullerot i amb la semal es repartia pel camp. Amb les cendres de la llar feien la bugada i emblanquinaven els llençols. L’única escalfor de la casa era la del foc a terra de la cuina, on es coïa tot, la vianda, els matons i, quan es matava el porc, es coïa la carn per fer embotits dins d’enormes perols. De cada collita en guardaven les llavors per l’any següent, així com les patates per sembrar. Tot el que es collia es conservava en pots, en vinagre, en sal o al bany maria. La poca liquiditat que aconseguien per la venda del blat, de la llet i els matons, servia per comprar la grana per sembrar, eines, espardenyes o alguna peça de roba per fer-se un vestit. La roba se sargia infinites vegades, es feien els mitjons i tot s’apedaçava. De l’àvia Rita es conserven els quaderns de brodar i fer lletres per marcar els llençols i les agulles de fer mitja i mitjons. La filla gran, la Maria, es va casar a Sarrià de Ter, amb en Jaume Comerma Marcè, de la Mota, Palol de Revardit, el 19 de novembre de 1939. Quan esclata la Guerra Civil, Jaume Comerma es troba fent el servei militar, però torna sense cap pena ni obligació de repetir la mili. Treballa de peó de fàbrica i, més endavant , entra a la fàbrica Torras . Quan es casa, aporta un cavall al negoci del sogre. Per contra, els pares de la núvia, Joaquim Simon i Rita Bellapart, donen com a dot a la filla gran, en capítols matrimonials signats davant el notari Jaume Genover de 4 de desembre de 1942, tots els béns i drets que deixessin al morir. Com que la Maria Simon Bellapart va

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ a v i Q u i m , u n p a g è s a l c a r r e r M a j o r

Maria Simon i Jaume Comerma. 1939

Rosa Simon i Pere Badia, cap a 1936, davant la fàbrica Mitjans i l’era d’en Japon al carrer Josep Flores

morir l’any 1944, sense fills, els béns de la dot, seguint el dret català, varen retornar als pares. La Rosa es va casar amb Pere Badia de cal cadirer del Pont Major, el mateix dia de l’alçament, el 18 de juliol de 1936, i decidiren no anar de viatge a Barcelona, sinó a l’Estartit. La Rosa i en Pere varen tenir una única filla, l’Angelina, nascuda el juliol de 1937. Entre la documentació es troben unes cèdules personals, que permetien el vot i que es consideren l’antecedent del DNI. Aquestes cèdules es varen crear el 1926 i, durant la II República les va emetre la Generalitat. Després, amb el franquisme, la cèdula personal la va emetre la Diputació de Girona, com en el model que es conserva de 1939. Si s’observa la cèdula de 1939, el nom del carrer ha canviat, passant a nomenar-se Calvo Sotelo. Durant anys, fou el carrer d’Abaix, durant la Guerra Civil el carrer es va denominar de Fermin Galan i , després, quan el franquisme, Jose Antonio i Calvo Sotelo. Amb la democràcia, cap a 1980, es varen redenominar els carrers i sempre més s’ha conegut com el carrer Major. La Guerra Civil va suposar un enorme trasbals per a les famílies sarrianenques. Per sort, dins la família Simon no hi va haver cap pèrdua personal.

Cèdula personal de Maria Simon Bellapart. 1934

Cèdula personal de Joaquim Simon Caritg . 1935

Cèdula personal de Rita Bellapart Serra. 1939

pds_57

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ a v i Q u i m , u n p a g è s a l c a r r e r M a j o r

en els arxius del seu Ajuntament hi consta el total recollit dels particulars i entregat a les autoritats. Ara per ara, sembla no prosperar aquesta demanda. Després de la Guerra Civil, el mateix 1939, la família celebra la comunió solemne de Joaquima Simon i el casament de Maria Simon amb Jaume Comerma. Dels rebuts de lloguer dels camps s’observa que els any de la guerra no es varen pagar els lloguers, però es

varen reclamar parcialment els anys següents. Així en un rebut del comerciant Pere Vila Guich, de l’any 1940, es paguen 50 pessetes, el 50% de les anualitats de 1937 i 1938, “quedando liquidado de los atrasos del período rojo”. A Sarrià de Ter les coses varen canviat molt amb la construcció de la fàbrica Torras, passant pràcticament tota la població activa a treballar-hi . Varen quedar pocs pagesos, a Sarrià de Baix, ca l’Esparreguera, can Pòrtulas, can Menció, can Romans, ca l’Ametller, can Pruneda, can Carreras i les masies de Sarrià

Rita Bellapart Serra.

La vida transcorria amb la mateixa normalitat, seguint el pas del temps, de les collites i del que calia plantar a cada estació. Joaquim Simon aprofitava la fira del Pont (o de Sant Miquel) que se celebrava anualment prop de l’església de Sarrià de Ter, per tancar la compravenda de vedells i a la fira de Sant Andreu de Torroella, per mantenir el contacte amb les novetats agrícoles. Al finalitzar la Guerra Civil, l’any 1939, Joaquim Simon va entregar els diners republicans a les autoritats municipals, en total 1.003 pessetes, segons podem llegir en el resguard que se li donà. Aquests diners mai varen ser rescabalats pels nous dirigents, ni els varen convertir en la nova moneda i, com tanta gent a Sarrià de Ter, es varen quedar sense cap estalvi. L’Ajuntament de Sant Julià de Ramis ha pledejat amb el govern d’Espanya pel retorn d’aquests diners als seus propietaris, ja que

58_pds

Resguard entrega dels diners republicans. 1939

Recordatori de la comunió solemne de Joaquima Simon Bellapart de 1939 “Año de la Victoria”

Rebut lloguer Pedro Vila Guich 1940

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ a v i Q u i m , u n p a g è s a l c a r r e r M a j o r

Permis compra explosius.

El pou, en l’actualitat.

de Dalt. A ca l’Ametller (cal borni) tenien un semental, on, segurament, en Joaquim Simon hi portava les vaques. Els moliners també es varen circumscriure a moldre només per menjar pel bestiar, ja es començaven a veure els primers vehicles a motor, l’autobús i , de mica en mica, varen desaparèixer els carros, els cavalls, la feina del carreter i el baster i naixien altres feines com la del carrosser i els tallers mecànics. La Torras també va portar problemes, un d’ells la qualitat de l’aigua. La mare explicava que, quan la fàbrica Torras va engegar, les vaques ja no varen voler abeurar al riu, com de costum. O sigui que l’avi Quim es va veure obligat a construir un nou pou al pati, per poder tenir prou aigua pels animals. El 1942 demana al Gobierno Civil permís per comprar explosius a la casa José Alonso de Girona, dos quilos de dinamita, 45 pistons i dos rotlles de metxa . La casa Alonso

fou coneguda molts anys com l’Armeria Alonso de Girona. El nou pou, era de portland, totalment tancat, és contemporani a la construcció del dipòsit d’aigües pluvials, que encara es conserva. El pou també existeix, però ha canviat la fisonomia exterior. De totes maneres, Joaquim Simon s’adapta i troba alguna escletxa per fer negoci. El nou règim controla la producció de blat amb el SNC, (Servicio Nacional Trigo) i fa exhaustius controls a la qualitat de la llet. Com que l’avi té una explotació agrícola de petites dimensions, pot fer importacions de gra de l’Argentina, operació que fa en alguna ocasió amb el comerciant de Sarrià de Ter, Francesc Ramió, el qual ven el blat que l’avi no necessita per l’explotació. L’avi Quim no tenia diners per mecanitzar la feina del camp i continuava fent les feines de pagès com abans, a mà, ajudat del cavall o de dues vaques, per Llibreta de ramader 1942.

pds_59

DOSSIER D’HISTÒRIA [La bossa de Bielsa

Rebuts Sindicat Agrícola de Sarrià de ter, 1940 i 1942.

Joaquima Simon Bellapart, davant la casa del carrer major 134, cap a 1950.

llaurar i tirar del carro. Tal com explicava la meva mare en el text que acompanya les fotografies de 1945, la sega es feia a mà, però el batre el feia una màquina que llogaven al Sindicat Agrícola de Sarrià de Ter. La palla la deixava en els pallers de can Barnoia, al carrer Firal, i el blat, després de batre’l, el portava a la casa on amb diferents sedassos s’anava separant de les impureses i del segon, fins deixar-lo a punt per anar al molí. La màquina de batre del Sindicat Agrícola es guardava en un cobert al pati de l’Ajuntament, on hi ha l’edifici del Patronat. No he trobat documentació relativa a l’associació de la Germandat de Socors Mutus, tret d’un regla-

60_pds

ment de la Hermandad La Catalana, però sense cap anotació ni inscripció, per la qual cosa fa sospitar que no s’hi devia associar, com tampoc a la de sant Gaietà, que era pròpia de Sarrià de Ter. Entre la documentació hi ha algun document divertit, com el “remey per curar de pulmonia, inflamació i mal de custat”. Rita Bellapart va morir el gener de 1951, amb 64 anys i, en Joaquim Simon, l’abril del mateix any, amb 70 anys. En ple franquisme, llevats els somnis de joventut, treballant de sol a sol, tal com havien fet tota la vida, amb les mateixes mancances i la mateixa manera de fer que havien après de petits. Dins la famí-

lia, ningú més farà de pagès. Els homes, el meu pare, en Francesc Vila, amb qui es va casar Joaquima Simon un any més tard, el 1952, sempre va treballar a la fàbrica de paper de can Vila i, en Pere Badia va deixar els oficis de cadirer i barber per anar a també a treballar a la fàbrica. Joaquima Simon va llogar durant uns anys el camp a en Pere Vila Guich, el que tenia rellogat de l’hereva de Ferreol Sarrà, bàsicament per aliment pel bestiar. La mare va mantenir els primers anys de casada la casa, l’hort, l’aviram, els conills, fins que l’any 1973 els meus pares varen canviar de domicili, deixant tancada la casa amb tot el que havia pertangut als avis dins. n

DOSSIER D’HISTÒRIA [La bossa de Bielsa

Sega al camp llarg. Joaquima Simon, Angelina Badia, Rosa Simon, Montserrat Fulcara. 1945

REGLAMENT DE SOMETENTS DE CATALUNYA Cos creat l’any 1890 a Catalunya, inspirat en un antic cos militar que ajudava a vigilar l’entorn rural, sota les ordres del capità general de Catalunya. El reglament del sometent es va estendre a tot Espanya quan la Dictadura del General Primo de Rivera. Va ser dissolt durant la II Segona República, excepte pel sometent rural català, restablert durant la Guerra Civil i el franquisme i dissolt definitivament l’any 1978. El composaven homes majors de 23 anys, de bona moral, sobretot a l’àmbit rura

TEMPS DE SEGAR Text escrit per Joaquima Simon Bellapart, del 25 d’abril de 1997, que seguia a una exposició de fotos antigues a l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

casa nostra érem tres germanes, i el pare no ens planyia pas a l’hora de treballar. Ja de petita anava al camp a herbejar o a portar el dinar als homes quan eren al camp de les alzines clares, al terme de sant Julià de Ramis. L’any 1945 jo només tenia 18 anys. Feia poc que havia mort la meva germana Maria, i la Rosa, casada amb en Pere Badia de cal cadirer del pont Major, ens venia a ajudar quan al camp cap mà no era sobrera. En Pere i la Rosa es varen casar el 18 de juliol de 1936 i, enlloc d’anar de viatge de nuvis a Barcelona tal com havien previst, varen acabar a la platja de l’Estartit. En els anys de la postguerra el segar es feia a mà. En una de les fotos (1) es pot veure la dalla, l’arquet i el rampí, els estris que utilitzaven per segar i recollir el blat; el pare agafava la dalla amb les dues mans, tallava el blat per la base i amb l’arquet l’acompanyava deixant-lo estirat al terra. Les noies anàvem al darrera i amb el rampí el recollíem i el deixàvem a punt per fer la garba. El camp que es veu al darrera és el que en dèiem el camp llarg, prop dels quatre camins, i com el de les alzines clares, ens el tenia llogat en Ramon Oliveras, de Sant Julià. El sembrat és dret i les garbes es poden fer amb facilitat. A les mans hi tinc un manat

d’espigues que em serveix per lligar la garba per

pds_61

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ a v i Q u i m , u n p a g è s a l c a r r e r M a j o r

després apilar-les en garberes, com la que hi ha a l’esquerra de la foto. La Rosa sosté el rampí ajudada per la seva filla Angelina. També hi surt Montserrat Fulcarà, amb barret de palla, la qual ens donava un cop de mà i ens acompanyava a berenar. Al fons es veu la muntanya d’en Rubau, sense vegetació, les cases del carrer Major i la filera de plàtans de la carretera de Banyoles.

Sega al camp llarg. Rosa Simon, Montserat Fulcara, Pere Badia, Angelina Badia, Joaquim Simon.1945

Sega al camp llarg. Rosa Simon, Montserrat Fulcara, Joaquima Simon, Angelina Badia, Joaquim Simon. 1945

Sega a les alzines clares. Joaquima Simon. 1946

62_pds

En l’altra foto (2) del mateix dia estem berenant al costat del camí llarg: Rosa Simon talla el pa; Joaquim Simon, el meu pare, queda d’esquena; Pere Badia, el propietari de la màquina de fotografiar, em dona instruccions; Angelina Badia fa una ganyota i Montserrat Fulcarà, coqueta, mira l’objectiu. El carretó cap per avall serveix de taula, i una saca, d’estovalles. En el cabàs i el càntir s’hi resumeix tot el saber dietètic-energètic dels anys de la postguerra: amanida, pa i embotit. L’any següent, la feina es va empitjorar. Durant els mesos de maig i juny havia plogut molt i el blat d’espiga plena, vençut pel pes, s’havia ajagut. El tallàvem amb la dalla però no quedava arrenglerat i la feina era ben nostra per tal d’adreçar-lo i lligar-lo. En la foto (3), sembla que reculli el blat de qualsevol manera, de tant regirat com estava. Aquest era el camp de les alzines clares de 5 vessanes, més petit que el camp llarg, que en tenia 8. En total, amb aquests camps i un altre al costat de la casa de l’Horta, menàvem unes 17 vessanes de blat, userda o d’altres cereals que sembraven per donar menjar als animals. Algunes vegades, el pare llogava jornalers per tal que l’ajudessin. En la foto (4) hi ha en Francesc Martí Maynegre, en Miquel Nadal, en Josep Expósito, tots del Pont Major, juntament amb el meu pare,

D O S S I E R D ’ H I S T Ò R I A [ L’ a v i Q u i m , u n p a g è s a l c a r r e r M a j o r

Sega al camp de les alzines clares. 1946. Francesc Marti Maynegre, Miquel Nadal, Josep Exposito, Quim Simon, Joaquima Simon, Anita Tomas, Montserrat Fulcara

Sega al camp de les alzines clares. 1946. Quim Simon, Francesc Marti, Pere Cargol, Josep Exposito, Pere Badia,

a més de les meves amigues, Anita Tomás i Montserrat Fulcarà, per qui el segar era una festa. A l’altra foto (5), es veu el meu pare amb un gros barret que li cobreix tota la cara, en Francesc Martí, en Pere Cargol, en Josep Expósito i el meu cunyat, en Pere Badia. La feina està mes avançada i els garberons fets. Quan s’acabava el segar es desfeien els garberons i amb el carro portàvem les garbes a batre a l’era d’en Barnoia, en Salvador Rovira,

just on ara hi ha la plaça Emília Xargay. Aleshores, el sindicat agrícola tenia una màquina de batre que llogava a hores. En poc temps teníem el blat ensacat que portàvem al molí de Campdorà. Abans, però, n’ havíem retirat una part que servia per pagar la quota del SNC (Servicio Nacional de Trigo), l’equivalent a l’impost de la renda, i la part que servia per pagar al propietari de la terra si s’havia establert el pagament en espècie.

De la palla en fèiem pallers, que s’arrengleraven prop de l’era i, mica en mica, ens emportàvem la palla en coves per menjar i jaça pels animals, tres vaques i un cavall. De la llet de les vaques, la mare, Rita Bellapart, en feia matons per vendre. Els pares varen morir l’any 1951 i des de l’any següent ja no he tornat a segar més. També ens seria difícil trobar el camp llarg, sepultat sota l’accés a l’autopista.

pds_63

E S PA I

E S C O L A R

L’AUTONOMIA EN ELS HÀBITS DE VIDA QUOTIDIANA Elena Batllori i Nuria Senen Educadora de l’EBM Confetti

A l’escola bressol fomentem l’adquisició d’uns bons hàbits. Aquests faciliten el desenvolupament, l’autonomia, el benestar i la socialització dels infants. Diàriament es donen molts moments en què es fomenta l’autonomia dels infants. 64_pds

ls infants estan a l’etapa de la imitació, per això a l’escola bressol tenim molta cura alhora de dirigir-nos als infants. Ens ajupim a la seva alçada, els parlem amb un to de veu suau, expliquem el què fem i farem..., per exemple quan tenen mocs els diem “tens mocs, agafem un mocador i suaument els hi traiem”, o els diem tens mocs i

demanem que s’acostin. A mesura que van guanyant autonomia, els infants tenen a l’abast el paquet de mocadors i la paperera i tots sols l’agafen, es moquen ( si cal l’educadora els acaba d’acompanyar) i llencen el paper a la paperera. Alhora de rentar cara i mans, estem assegudes a la seva alçada i anem verbalitzant i acompanyant a rentar-se fins que tots sols o amb poca ajuda aprenen a obrir l’aixeta, fregar-se, agafar el paper, eixugar-se i llençar el paper a la paperera. En els hàbits d’alimentació, l’organització i el seguiment d’un ordre ajuden a l’infant a anticipar-se a l’acció, a integrar i comprendre, afavorint la seva participació. Després de ficar el pitet, cada infant té una cadira al menjador on hi ha la seva foto. Vetllem perquè l’estona de menjar sigui el màxim de tranquil·la possible. Les educadores estem assegudes i els repartim i manipulem el menjar al seu davant, ficant a cada infant una quantitat adequada. Hi ha infants que necessiten més quantitat que d’altres. L’infant té dret a que no li agradi algun aliment i ho respectem. L’infant que no vol menjar, no el forcem ni li donem missatges negatius. En l’hàbit dels descans tenim cura i els acompanyem amb una actitud de respecte. Els més petits necessiten fer un son a mig matí i a mesura que es van fent grans en fan prou amb la migdiada ( a totes les aules de 1-2 anys hi ha un espai tranquil de descans).

ESPAI ESCOL AR [Confetti

En el dormitori cada infant té un llit i dorm al mateix lloc, deixen les sabates a sota del llit i s’estiren. Alguns s’adormen sols i d’altres necessiten la presència i companyia de l’educadora. Quan l’educadora acompanya amb presència, confia, dona temps i veu l’infant capaç i competent durant aquests moments, ell esdevé protagonista de la seva acció educativa, se sent més segur i satisfet de les seves conquestes diàries. n

pds_65

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

RECUPEREM L’HORT! SEMBRA D’ADOB VERD AMB LA TÈCNICA NENDO DANGO Montse Asencio Duran

A l’Escola Montserrat tenim un hort preciós que cuidem entre els nens i les nenes de l’escola, amb l’ajuda i guia d’en David Saulina. Però després d’una aturada obligatòria degut al confinament del 2020, i un curs en què els protocols COVID no ens van permetre fer moltes de les coses a les que estàvem acostumats, entre elles l’activitat d’hort, que normalment es feia barrejant alumnes de diferents cursos, l’hort va quedar una mica abandonat.

66_pds

enint en compte que l’hort és un dels projectes més importants de la nostra escola, la comissió d’hort es va reunir per parlar sobre la situació de l’hort i fer propostes per recuperar-lo i deixar-ho tot a punt per quan es pogués reprendre l’activitat amb els alumnes. Hi havia dues opcions: posar en marxa l’hort i plantar verdures i hortalisses, amb les condicions en què estava la terra en aquell moment, o fer una sembra d’adob verd per preparar la terra i així poder tenir un hort fèrtil de cares al curs 2021-2022. Finalment, veient les condicions en què es trobava l’hort, i seguint sempre els consells d’en David Saulina, la comissió va decidir fer la sembra d’adob verd i enfocar el treball que fessin els alumnes de cares a preparar l’hort. Després de llegir el llibre “Revolucionario de una brizna de paja. La filosofia y la obra de Masanobu Fukuoka”, de l’autor Larry Korn, en David ens va proposar fer una sembra d’adob verd fent servir la tècnica japonesa “Nendo Dango”.

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

I en què consisteix aquesta tècnica? Nendo Dango -bola d’argila en japonès – és una pràctica de cultiu desenvolupada pel biòleg japonès Masanobu Fukuoka, que es basa en la filosofia de donar i rebre de forma natural en lloc d’exigir a la terra fins esgotar-la. Consisteix en fer boletes d’argila barrejada amb humus o substrat vegetal, llavors i aigua que, un cop seques, s’escampen pel terreny que volem repoblar. Quan plou, les boles s’humitegen, es desfan i les llavors germinen. Aquesta tècnica, tot i que no està gaire estesa, ha estat una gran solució per recuperar sòls i reforestar boscos en algunes zones del món. Decidida la tècnica que empraríem per començar aquesta recuperació de l’hort, el següent pas va ser decidir qui s’encarregaria de posar-la en pràctica. Els alumnes de cicle mitjà van ser els encarregats de fer aquesta recuperació de l’hort, en dos tallers que vam fer durant el mes de març amb uns dies de diferència. Els alumnes de tercer van fer la primera part, que consistia en barrejar argila amb humus o terra vegetal, i llavors de facèlia, fajol i mostassa, afegint-hi una mica d’aigua i fent boletes, que posteriorment es van emmagatzemar i es van deixar assecar a l’hort. Passats uns dies, els alumnes de quart van fer la segona part, que consistia en escampar les boles per la zona de l’hort i els arbres fruiters i cobrir-les amb humus i compost del que fem al composta-

dor de l’hort, vigilant que quedessin ben tapades. Després de dues o tres setmanes, l’hort es va començar a omplir de plantes i herbes que durant els mesos de primavera i d’estiu vam anar tallant i deixant a terra perquè fessin d’adob natural. El setembre del curs 20212022, l’hort estava en condicions de tornar a produir. El taller va ser molt enriquidor i ens va ajudar a sensibilitzar els alumnes sobre problemes ambientals tan greus com són la desforestació, l’empobriment del sòl, la pèrdua progressiva d’arbres fruiters, ... i les possibles solucions que tenim al nostre abast. La tècnica Nendo Dango no només ens pot servir per fer la sembra d’adob verd, sinó que es poden utilitzar qualsevol tipus de llavors de diferents espècies d’arbres o arbustos. Podem guardar les llavors de la fruita que mengem i fer-ne petites boles amb argila que podem escampar quan anem a passejar. El fet que la llavor estigui dins de la bola d’argila evita que es converteixin en aliment d’ocells, rosegadors o d’altres animals, i quan es donin les condicions ambientals, potser aquelles llavors germinaran. Amb petits gestos com aquest podem ajudar a protegir i restaurar els boscos i aturar i revertir la degradació del sòl i la pèrdua de biodiversitat. Per aquest motiu, vam decidir presentar l’activitat a l’aparador d’experiències de la setmana de la Natura 2020-2021, on hi participen les escoles verdes de la demarcació de Girona per donar a conèixer bones pràctiques ambientals. n Fotos Escola Montserrat

pds_67

fent les boles...

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

68_pds

...i

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

sem

brant

pds_69

ESPAI ESCOL AR [Institut Sarrià de Ter

A SARRIÀ, CREIX L’INSTITUT Albert Bayot Director de l’Institut de Sarrià de Ter

L’Institut de Sarrià de Ter, que, des del curs 2019-20, acull l’alumnat procedent de la mateixa població i de Sant Julià de Ramis, Medinyà, Viladasens, Cervià de Ter i Sant Jordi Desvalls, creix any rere any. Si el centre iniciava la seva activitat amb cent deu alumnes i dotze professores i professors, aquest curs 2021-22, en què ja s’imparteix fins a 3r d’ESO, hi ha tres-cents setanta-dos alumnes i un claustre format per trentasis docents.

70_pds

més, el centre ha crescut amb una línia més de mòduls prefabricats integrats a l’edificació inicial. Aquesta ampliació ha suposat la incorporació de sis aules més i quatre despatxos o sales de treball per al professorat de les diverses àrees docents: humanitats, ciències i tecnologia, orientació i expressió artística i educació física. El creixement de l’ampliació i de la que es farà el proper estiu ha fet disminuir molt l’àrea del terreny dedicat a esbarjo i per això l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha habilitat un segon espai per a pati que, a la tarda i durant els caps de setmana, serveix també com a espai de joc públic.

Situats ja a la recta final de la implementació de l’ESO, el centre es prepara per a l’organització dels batxillerats i, també, d’algun cicle formatiu a fi de poder consolidar-se i establir el seu projecte estable d’oferta educativa per a la zona. L’institut ha anat definint la seva línia pedagògica a partir dels quatre eixos bàsics: la varietat metodològica, l’atenció a la diversitat en un marc inclusiu, els plans competencials i la dimensió personal i social. Aquest darrer eix, a més, ha de tenir una repercussió important en els pobles de l’alumnat ja que planteja, entre altres aspectes, el coneixement de la vida associativa i cultural dels pobles de procedència dels nois

ESPAI ESCOL AR [Institut Sarrià de Ter

i noies i la seva implicació i participació social. La voluntat de l’Institut és esdevenir un centre educatiu amb la seva principal funció, la formació dels nois i noies, però també un espai cultural, social i de dinamització juvenil per a la població de Sarrià de Ter i per als altres pobles adscrits. Una tasca que no fem sols sinó amb l’acompanyament i el suport dels ajuntaments i del Consell Comarcal del Gironès i amb la col·laboració de diverses entitats i associacions de la zona. n

Fotos AVS

pds_71

5% dte.*

LLUM · AIGUA · AIRE CONDICIONAT · CALEFACCIÓ

en reparacions, instal·lacions elèctriques canvis de caldera, aire condicionat i muntatges d’energies renovables... * Presentant aquesta publicitat

Tel. 682 420 503 - jmdepalol@gmail.com - www.jmdepalol.com

72_pds

S A L U T

SARRIÀ DE TER I SANT JULIÀ DE RAMIS PARTICIPEN EN L’ESTUDI “DESVELA” Agnès Ministral Masgrau

El projecte DESVELA: anàlisi del paper de les aptituds personals com a DEterminants de la incidència de morbiditat, eStils de vida, qualidad de Vida, ús de sErveis y mortaLitAt, es portarà a terme amb unes 200 persones de les poblacions de Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter.

L’

objectiu d’aquest projecte es buscar quines característiques i habilitats de les persones estan relacionades amb una millor salut i estils de vida més saludables. D’aquesta manera es podran dissenyar intervencions més personalitzades per prevenir el desenvolupament de malalties. Aquest estudi es porta a terme amb investigadors i investigadores de 9 CCAA simultàniament. La participació a l’estudi es proposarà a l’atzar a veïns i veïnes de les dues poblacions d’entre 35 i 74 anys. Els seleccionats rebran una carta informativa a casa, i posterior-

ment una trucada on els explicaran els detalls de l’estudi. Els que acceptin participar faran una visita que inclourà una exploració física i preguntes de diversos qüestionaris. Cada participant rebrà per correu convencional un informe dels resultats de les seves proves. A més, aquelles persones interessades també podran participar en una altra part del projecte que implicarà una sessió en grup per comentar què en pensen de la seva participació a l’estudi i de les preguntes que els hi han fet. Les visites es faran a les instal·lacions de la Unitat de Suport a la Recerca en Atenció Primària del carrer Maluquer Salvador, 11, de Girona. L’equip investigador del projecte són professionals de medicina, infermeria i biologia que pertanyen a l’Institut d’Investigació en atenció primària Jordi Gol i a l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona Dr. Josep Trueta.

El sarranienc Fernando Blanco ha participat a l’estudi i està content d’haver-ho fet, ja que pensa que pot ajudar a millorar la salut d’altres persones. Animem a la participació a totes les persones que rebin la invitació. L’equip de professionals dels centres de Salut i els Ajuntaments de les dues poblacions estan assabentats i recolzen la realització d’aquest projecte. n

pds_73

E S P O R T S F C

S A R R I À

I TORNEIG DE FESTA MAJOR

Aquest any, per primer cop, el FC Sarrià de Ter ha pogut portar a terme un projecte molt desitjat, que era fer un Torneig per la Festa Major del poble, amb l´objectiu de que la Festa tingui una activitat més, i de poder disfrutar d’una bona estona de futbol dintre de l’ambient tan especial que té la nostra festa.

74_pds

s també, un pas més dintre del creixement que estem tenint com a entitat, amb una millora notable dels resultats, de la formació esportiva i humana, i de la mirada amb la que ens perceben en el nostre entorn. Per tant, el 4 de setembre es va disputar el I Torneig de Festa Major, entre el primer equip del FC Sarrià de Ter, de 4ª Catalana, i el Vilablareix FC, de 3ª Catalana. El partit va ser un èxit total, amb un camp ple, complint l´aforament màxim permès, amb un joc vibrant i una afició entre-

gada. El Trofeu de Campió es va quedar a casa, amb una victòria per 5-1 davant un equip de superior categoria. Esperem que aquest resultat sigui el preludi d’una gran temporada del nostre primer equip i de tots els equips del futbol base del FC Sarrià de Ter, que han arrancat ja les seves lligues, amb uns objectius formatius molt clars. Volem agrair el recolzament de l´Ajuntament al projecte del Torneig, i a tota l’afició pel seu suport als nostres colors. SOMSARRIA! n

F C

S A R R I À

Fotos Quim Llunell.

pds_75

U E S

L’EQUIP DE DIVISIÓ D’HONOR PLATA DE LA UNIÓ ESPORTIVA SARRIÀ VA PRESENTAR LES NOVES EQUIPACIONS DE LA TEMPORADA 2021/2022 Xavi Rodriguez

Primera equipació UES. Peu de pàgina: El primer equip de la Unió Esportiva Sarrià, lluint la que va ser la primera equipació del club, abans de començar un partit de la fase d’ascens a Divisió d’Honor contra l’ADA Jaén al pavelló de La Salobreja (Jaén). Foto d’Arxiu UES

Al partit inaugural de la nova temporada, la tercera a la Divisió d’Honor Plata, la Unió Esportiva Sarrià va estrenar la nova equipació que lluirà a les diferents competicions en què participarà al llarg de la temporada present –campionats de Lliga i Copa del Rei- arreu del territori estatal.

76_pds

S’

ha renovat el disseny de les noves samarretes del primer equip i el projecte ha estat a càrrec de l’empresa TC Equipacions Esportives de Salt. Es mantenen, però, els colors blau, groc i blanc que sempre han acompanyat la UES, des que es va produir la fusió de les dues entitats del municipi -GDNS Montserrat de Sarrià de Ter i l’ADC de Sarrià de Dalt- al llarg, ja, de quaranta-quatre anys. La primera equipació es caracteritza per tenir el blau com a color predominant, amb tocs grocs i blancs. La segona, en canvi, té el groc com a color predominant, acompanyat pel blau i blanc.

U E S Com a novetat es fa visible la incorporació dels logotips de les empreses i entitats que han volgut apostar i donar suport al projecte del club sarrianenc en diversos espais de l’equipació. Entre aquests, apareixen a la part davantera: TAX Economistes i Advocats; CAN VEÍ Restaurant; ATTSU Calderes Industrials; CELTOURS Agència de viatges; MOTOS COLOMER; DAPECSA Isogrup Estructures Metàl·liques; PARANÀ Gelat i Cafè i CUNOVESA Grup Serveis globals d’enginyeria; a la part posterior: AUGI Automatismes Girona, l’Ajuntament de Sarrià de Ter i la Diputació de Girona; als laterals de les mànigues; CICLES JK i RIGAU ASSESSORS; i a la part posterior del pantaló; Fundació Els Joncs. La Unió Esportiva Sarrià vol donar les gràcies a totes aquestes entitats i empreses de proximitat i d’altres col·laboradors anònims, pel suport que donen de manera desinteressada i fan possible que es continuï aconseguint els objectius esportius i socials del club d’handbol de Sarrià de Ter. Ben aviat, les noves samarretes es posaran a la venda perquè els socis, aficionats o simpatitzants les puguin adquirir i lluir per fer costat a l’equip i a la UES. n

Els capitans del primer equip de la UES -Guillem Torres, Nitu Pòrtulas i Josep Ballester- van ser els encarregats, juntament amb el porter Antonio Moreno, de ser els primers en lluir les noves equipacions de la temporada 2021/2022. Fotos UES

pds_77

U E S “SARRIÀ, HO ÉS TOT, ÉS CASA”

LA UES COL·LABORA AMB L’AJUNTAMENT ENCARREGANT-SE DE LES BARRAQUEST Lídia Bonilla i Ventura Àrea social de la Unió Esportiva Sarrià

LA UES COL·LABORA AMB L’AJUNTAMENT ENCARREGANT-SE DE LES BARRAQUES

n aquesta darrera Festa Major s’ha tornat a respirar un cert ambient de normalitat després de la festa descafeïnada de l’any passat. Tot i que s’han tingut en compte les mesures sanitàries oportunes, es respirava en l’ambient les ganes de gresca. Els membres de la junta i alguns socis col·laboradors s’han aplegat darrere la barra per fer entrepans i servir begudes a tots aquells que estaven disposats a passar una bona vetllada. El mes de setembre és quan arrenca la pretemporada i es fan els primer partits amistosos. El pavelló de la UES ja estava en plena efervescència durant aquests dies de festa i ningú va dubtar a passar per les barraques després dels entrenaments o dels partits. Des que hi ha hagut Festa Major al poble, la Unió Esportiva Sarrià hi ha participat d’una manera o altra, ja sigui organitzant tornejos, sopars o col·laborant amb l’Ajuntament. Ara només podem desitjar que l’any que ve ens puguem oblidar per fi de mascaretes i distàncies per poder gaudir de la festa al cent per cent.

Des de l’obertura del recinte de la Festa Major fins a l’hora de tancar, tot i el temps enterbolit dels primers dies, mai va fer decaure l’ambient festiu que gaudia la barraca de la UES a l’hora de servir entrepans i begudes. Fotos Lídia Bonilla

78_pds

THE SARRIÀ NEWS

LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT, EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE

LA FRASE DEL DIA: “El matrimoni és una creu. I la “querida”, el Cirineu.” (Carles Fages de Climent)

Crisi energètica

Vivim temps energèticament convulsos. El preu del megawatt hora està arribant a nivells estratosfèrics, en bona part motivats per l’alça incontestable del preu del gas. Per lluitar contra el malbaratament gasístic i participar en una racionalització del consum, durant els últims mesos s’ha actuat en el gasoducte que discorre pel carrer Josep Flores, a la zona industrial. L’esvoranc que s’ha pogut observar durant les obres correspon a un canvi de vàlvules, a la reducció dràstica del diàmetre dels tubs i a la substitució de l’estació distribuïdora per un encenedor Clipper recarregable. “Aquest hivern, qui no tingui un bon braser a casa es pelarà de fred”, han revelat a aquest rotatiu fonts generalment ben informades. n Quimeta Grau Carbó TSN, Sala de màquines

El transformador

Tips de sentir queixes sobre dos transformadors del poble (moltes d’elles publicades en aquesta pàgina) situats a l’avinguda de França i al carrer Ripollet respectivament, alts directius de les companyies distribuïdores de corrent elèctric van considerar necessari posar fil a l’agulla i actuar. El propòsit seria lloable però el resultat no fou l’esperat:

per un error en la transmissió d’instruccions tècniques se’n va enderrocar un tercer, quan no calia. “N’han fotut a terra un que no tocava, però ho han fet com si semblés un accident”, ha confessat a aquest cronista un capatàs de manteniment d’instal·lacions. Ara per ara, els que feien nosa encara hi son i el que feia servei està esgavellat. Seguirem informant.n Eudald Xispes TSN, Pla de l’Horta

Limitació de velocitat

Ha començat a regir la limitació de velocitat del trànsit de vehicles en vies urbanes a 30 Km/h. Les principals artèries del poble han estat senyalitzades convenientment i s’han posat en marxa mesures coercitives com ara l’ús exhaustiu de cinemòmetres (radars, parlant en plata). De moment, els vehicles més fotografiats han estat patinets elèctrics, bicicletes de mountain bike i un Vespino trucat que va ser caçat a 140 en un tram recte. Sembla que els conductors d’automòbils ja porten molta llenya a sobre i saben quin pa s’hi dona.n Glòria Fittipaldi TSN, rotonda de la Via Augusta

Silenci nocturn

Tot i no ser destinació vacacional ni gaudir d’un nombre remarcable de llits

disponibles per allotjar-hi passavolants, la Regidoria de Turisme d’aquest poble s’ha avançat a la jugada i ha silenciat la campana de l’ajuntament “abans que algú comenci a queixar-se”. Amb visió de futur, la regidora ha explicat a aquest mitjà que “no podem permetre que cap persona es desvetlli en horari de descans per culpa d’unes campanades”. La mesura, a més de preventiva, ha estat dràstica: “Hem fet emmudir la campana no només durant la nit, sinó que al matí i tot, per si a algú se li acut fer la migdiada del canonge”. n MariSol Longines TSN, carrer Major

La reivindicació

Que no, que diu que la reivindicació plantejada en el darrer número no era la bona. Reclamar un monòlit alienígena per Sarrià de Ter és una petició adotzenada, descafeïnada, sense suc ni bruc. Ara resulta que ja hi ha un excés de monòlits d’origen extraterrestre escampats per les comarques i un de nou no aportaria res de bo al poble. Deixem-ho així: de moment, en espera de millor criteri i d’encertar el tret, aquesta vegada no reivindicarem res i ens ho rumiarem per més endavant. n Erika Gadubtes TSN, Banc del Sinofós

pds_79