Parlem de Sarrià 112

sumari P

E D I T O R I A L

LA VIDA SARRIANENCA SEGUEIX EL SEU CURS

AJUNTAMENT. Sarrià de Ter i la mobilitat sostenible Sarrià de Ter redacta l’agenda urbana ENTITTATS. Amics dels Gegants ONG Família de Hetauda CULTURA. Biblioteca Emília Xargay. Revetlla Sant Jordi 8M La Biblioteca amb nom de dona Som Alatveu Caminem amb les paraules Presentació llibres: Josep M Sansalvador i Francesc Duch Sala Dolors Xabé. Exposició “Construint Diàlegs” Espectacles. Cicle Escenaris 2022, Concert Principal de la Bisbal, Nits del Coro 30 Mostra de Teatre Versos de Vena Festival de totes les arts Llibres. Sempre ens quedarà el Pallars...

ESPAI 2.0. Instagram “tiktokeja?

QUADERN D'APUNTS L'ENTREVISTA. Dues botigueres del carrer Major IN MEMORIAM Agraïts a l’Antoni Moratalla L’ULL DEL PONT. La Brigada del salabret OPINIÓ. PAS JxS PSC DOSSIER D’HISTÒRIA. El Ius Primae Noctis... o el dret de cuixa La Batalla de Llevant ESPAI ESCOLAR. Confetti. Educar els infants Escola Montserrat. Les nostres escriptores INS Sarrià de Ter. L’ensenyament de les arts a l’INS de Sarrià de Ter MUNTANYA. Trekking al camp base de l’Everest per la Vall de Gokyo ESPORTS. UES FC Sarrià THE SARRIÀ NEWS

parlemDESARRIÀ

4 7 9 11 13 15 16 17 18 19 20 20 21 22 24 26 28 29 30 35 39 41 43 44 45 52 62 66 70 72 79 82 83

Consell de Redacció: Josep Brugada, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador, Isabel Vidal i Jordi Duch.

Correcció lingüista: Toni Ruscalleda Agraïments: Ajuntament de Sarrià de Ter Han col·laborat: Amics dels Gegants, Marian Arjona, Ester Ferrero, Júlia Bartrina, Anna Sala, Presen Serrano, Ricard Humet, Rosa Marcos, Mia Báez, Mties Martí, Mònica Aymerich, Narcís Farroni, Quim Rodríguez, Mònica Singla, Cristina Garcia, Comissió de Festes de l’Escola Montserrat, Albert Bayot, Carla Alemany i Borja Garcia, Xavi Rodirguez, Lidia Bonilla Portada: Sarrià té Museu, de Mauri Rodríguez Domínguez Disseny i maquetació: Mercè Soler Impressió: Impremta Pagès Subscripció anual: 10 euros Tiratge: 1.500 exemplars. e-mail: parlemdesarria@gmail.com Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732 La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

El consell de redacció de Parlem de Sarrià no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

LA RevISTA jA éS A InTeRneT: www.parlemdesarria.org Facebook: ParlemdeSarrià. GERDS DE TER Per llegir les revistes sense descarregar: www.issuu.com/parlemdesarriadeter

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

Per publicitat podeu contactar amb: josep.brugada@gmail.com

odríem dir que la nostra (i vostra) revista Parlem de Sarrià, segueix el seu progrés, el seu ritme. Ja en sumem, 112. Des del Consell de Redacció estem convençuts que la revista fa un bon paper entre totes les sarrianenques i sarrianencs i va més enllà. Volem remarcar que progressa adequadament perquè el nostre magazine segueix essent un referent per a la població, per a propis i estranys. Ho és des de diversos punts de vista. Reflecteix els esdeveniments més importants de les entitats del nostre poble i ens presenta els resums pertinents de les seves activitats socials, culturals, folklòriques i esportives. La revista Parlem de Sarrià és i volem que sigui també la gent. La vida i la mort dels sarrianencs també ens ha interessat sempre. N’hem fet i en farem sempre memòria. En aquest número que teniu a les mans malauradament hem de lamentar el traspàs de l’Antonio Moratalla, que va ser un gran, extraordinari activista en l’àmbit esportiu, sobretot del futbol al barri sarrianenc de la Rasa. Des d’aquestes pàgines i amb aquest escrit ens volem sumar al dol d’amics i familiars.

Malgrat els traspassos, la vida sarrianenca segueix el seu curs, no s’atura... Neixen iniciatives, els artistes locals ens ajuden a veure d’una altra manera la nostra societat i el món que ens envolta. Com a col·lectiu en constant evolució que som, els canvis generacionals també a casa nostra s’imposen. Arriben noves formes de comerç i altres -per jubilació dels seus propietaris- han de tancar necessàriament les seves botigues. En aquest capítol hi trobareu les entrevistes que ha preparat el nostre redactor, en Jordi Duch, sobre la botiga de fruites, verdures i queviures de “Ca la Margarita” i la botiga de robes i complements de “La Imma”. Ens sap greu la desaparició d’aquests dos comerços tan emblemàtics de Sarrià, però els números i els anys indefectiblement s’imposen. El poble sofreix canvis generacionals i inevitables, però sempre queda l’esperança d’un futur amb nous reptes. Alguna cosa s’haurà de moure en la futura activitat econòmica del poble, del mateix carrer Major, aquest carrer que els dimecres, el dia de mercat, per fortuna, pren un altre caire, es dota d’un ambient ciutadà que fa prou goig. Així, doncs, amb aquest nou número que teniu a les mans de la revista Parlem de Sarrià, volem seguir oferint-vos el magazine de sempre, amb afany de renovació, en el qual hi trobareu les informacions més diverses, el ventall obert de tantes activitats del nostre poble. Les de caire social, polític, musical, cultural, sanitàries, educatives i esportives; activitats totes elles, que sortits d’una tremenda pandèmia, que ens ha atrapat a tots, no cessen. Aquest activisme, que malgrat les adversitats no vol parar, afaiçona el tarannà i la gran voluntat de fer poble de tot Sarrià. Som locals i som cultura. En aquestes pàgines hi trobareu un article interessant que ens remet a una de les llegendes de l’imaginari de l’edat mitjana. També hi podreu llegir un molt interessant article d’investigació sobre la memòria històrica tocant a Sarrià que, l’Assumpció Vila, en la seva incessant tasca d’investigació, productiva i nova per a la recuperació dels fets, que ens tocaren de prop sobre la guerra civil, ens ofereix. La memòria històrica a Sarrià de Ter, doncs, ens afecta de molt a prop i està molt bé que ens en fem ressò perquè molts sarrianencs i sarrianenques en van ser els protagonistes i la seva gesta personal no la podem oblidar. És doncs amb aquesta gran voluntat de servei i de contribuir al foment de la cultura local, que ens volem projectar amb i en les pàgines de la revista, a la cultura també global. Ens agrada confeccionar la revista, però encara ens agrada més que la llegiu i la gaudiu, que l’aprecieu i si molt convé que ens la critiqueu. Ens agradaria que ens arribessin a la nostra redacció més suggeriments, més critiques i més valoracions. Heus ací un nou número -ja universal si se’ns permet- de Parlem de Sarrià. Llegiu-nos i tots plegats, poble amb molta entitat, ens sentirem més triomfants! n

pds_3

A J U N T A M E N T

SARRIÀ DE TER I LA MOBILITAT SOSTENIBLE Marian Arjona i Mendoza

A

Persones representants de les entitats que participen en el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible. Acte de presentació a l’Estació Jove de Girona el 17 de març de 2022.

Crisi ambiental, sostenibilitat, transició energètica, descarbonització, canvi climàtic, digitalització, són paraules i expressions que escoltem arreu. Estan presents en els discursos de les persones que parlen en entorns polítics, des de l’administració pública, des de diferents entitats que criden a la nostra consciència ecològica i que exigeixen que es tinguin presents els Objectius de Desenvolupament Sostenible o com ells diuen, els ODS.

4_pds

les campanyes publicitàries tradicionals i al que ara anomenem màrqueting digital, apareixen constantment també aquests missatges. Ens proposen ser sostenibles i pensar en les generacions futures mentre consumim els seus productes i serveis: cotxes, alimentació, tèxtils fabricats amb zero emissions i serveis diversos amb una petjada de carboni molt baixa. Hem d’invertir en els nostres habitatges per aconseguir ser autosuficients i dependre el mínim possible de subministraments com l’electricitat o el gas. I finalment, en el nostre poble estem participant directament en la gestió del servei públic de reciclatge i de recollida selectiva de residus.

Aquestes propostes i mesures, i moltes d’altres que apareixen en l’entorn de desenvolupament sostenible del que hem d’acabar partici-

pant, perquè ens hi van moltes coses, estan al nostre abast.

Nosaltres, com a persones consumidores de productes i de serveis, com a ciutadans i ciutadanes, hem de triar aquelles que, en funció de les nostres possibilitats, ens siguin abastables. Us proposo començar amb coses petites, com comprar un producte alimentari de proximitat o, si podeu, practicar la mobilitat sostenible anant a treballar en bus, en bicicleta o a peu.

La intenció, en començar a escriure aquestes ratlles, era parlarvos del Pla de Mobilitat Urbana Sostenible Supramunicipal de Girona. Us en puc dir moltes coses d’aquest Pla perquè participo, des del meu lloc de treball, en l’equip que l’està dissenyant i que l’haurà de tirar endavant.

Tot seguit us en faig alguns apunts per informar-vos, 1. Que hi ha onze municipis, entre

AJUNTAMENT [Sarrià de Ter i la mobilitat sostenible!

ells Sarrià de Ter, treballant conjuntament des de fa més de dos anys per millorar la qualitat de vida de la ciutadania des de diferents àmbits vinculats a la mobilitat.

2. Que s’han identificat hàbits i necessitats de mobilitat compartits entre els onze municipis i que s’estan plantejant propostes i solucions per a la ciutat de Girona i per a cada un dels municipis participants.

3. Que les necessitats dels municipis són molt diverses però que el mètode de treball els situa a tots en un mateix nivell.

4. Que s’ha pensat en solucions que contemplen la diversitat i l’autonomia de cada municipi.

5. Que s’afronta el repte des de diverses perspectives: el transport públic de viatgers, les persones que caminen, les bicicletes, els vehicles elèctrics, els aparcaments, les zones de baixes emissions i la distribució urbana de mercaderies.

6. Que tot just, i després de més de dos anys, es continua definint el projecte i es farà constantment, perquè les institucions que hi ha al darrera saben que ens hi juguem molt i aposten per una àrea urbana de Girona on s’impulsi un nou paradigma de mobilitat. Un dels objectius més importants és que la ciutadania modifiqui la seva percepció de la mobilitat i que cada vegada siguin més les persones que se sentin orgulloses de moure’s de forma sostenible, saludable i col·lectiva.

Per acabar els apunts sobre el Pla de Mobilitat Urbana, dir-vos que

totes les persones i entitats que ho desitgeu, podreu participar des de Sarrià de Ter, en la presa de decisions i en el disseny del producte final. Es tracta d’un instrument de desenvolupament local participatiu, que es podrà coordinar amb les iniciatives que ja s’estiguin portant a terme en aquest entorn, per donar resposta als nous reptes socioeconòmics vinculats a la sostenibilitat.

I, tornant a la pràctica de la mobilitat sostenible, a les coses senzilles, diàries i fàcils, us plantejo Bus L6 una pregunta: Quins incentius tenim per agafar el vehicle privat, quan sabem que és una elecció poc sostenible ho estem fent, agafem el bus.

Podem dir que el servei de bus no (excepte que disposem d’un vehicle sempre funciona bé, que algunes elèctric) i amb un cost econòmic elevegades li manca puntualitat, que el vat?

A Sarrià de Ter tenim un servei de mateix trajecte multiplica per tres el transport públic que arriba pràctica- seu temps en segons quines franges ment arreu del poble, amb parades a horàries... podem dir tot això i moltots els barris, amb una freqüència tes més coses.

Personalment crec que si el serde circulació molt alta, i a un preu vei no funciona com hauria de fermolt assequible si utilitzeu les targetes multiviatge del Consorci ho, ens hem de queixar i si dieu que ATMG. L’Ajuntament de Sarrià forma no serveix de res queixar-nos, torpart d’aquest Consorci i participa del nem a queixar-nos les vegades que seu finançament. Hem d’aconseguir calgui! Fins que ens escoltin! que aquest servei sigui competitiu Podrem fer-ho quan utilitzem habitualment l’autobús, quan veiem el davant el vehicle privat.

Proposo que, les persones que que és millorable i també quan el vivim a Sarrià, si podem i encara no valorem com es mereix.

Imatge pública del Pla de Mobilitat Urbana Sostenible

pds_5

AJUNTAMENT [Sarrià de Ter i la mobilitat sostenible!

Presentació pública del Pla de Mobilitat Urbana Sostenible. 17 de març de 2022.

Les persones que vivim a Sarrià de Ter som afortunades! No tots els pobles tenen l’autobús tant a l’abast. El nostre servei de transport públic ens permet moure’ns per l’à-

rea urbana de Girona de forma econòmica i sostenible. Mentre més vegades l’utilitzem, més possibilitats tindrem d’avaluar el servei i de proposar millores que incentivin

altres persones a utilitzar-lo.

Si pots, deixa el cotxe a casa. Fes un altre pas per la sostenibilitat des de Sarrià de Ter. Comença amb una cosa petita i senzilla, agafa el bus! n

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 - 17841 SARRIÀ DE TER Tel. i Fax 972 17 15 57 6_pds

AJUNTAMENT [Sarrià de Ter redacta l’agenda urbana

SARRIÀ DE TER REDACTA L’AGENDA URBANA Esther Ferrero

L’

QUÈ ÉS L’AGENDA URBANA Agenda Urbana Espanyola (AUE) és un instrument de planificació estratègica, sense caràcter normatiu, d’adhesió voluntària que, seguint els criteris establerts per l’Agenda 2030 (els Objectius de Desenvolupament Sostenible – ODS de Nacions Unides), la nova Agenda Urbana de les Nacions Unides i l’Agenda Urbana per a la Unió Europea persegueix l’assoliment de la sostenibilitat en les polítiques de desenvolupament urbà.

Així mateix, l'AUE constitueix un mètode de treball i un excel·lent punt de partida per orientar les polítiques urbanes cap a la consecució de ciutats i pobles més sostenibles, saludables, inclusius i habitables. Per a això, l'Agenda Urbana Espanyola se centra en 10 objectius estratègics: 1. Ordenació del territori i conservació, protecció i ús racional del sòl.

2. Foment de la compacitat i la regeneració urbana.

3. Millora de la resiliència urbana i prevenció i reducció dels impactes del canvi climàtic.

4. Gestió més sostenible dels recursos i impuls de l' economia circular.

5. Foment de la mobilitat sostenible i la ciutat de proximitat.

6. Recerca de la cohesió social i l'equitat.

7. Impuls de l'economia urbana local.

8. Accés a un habitatge digne i assequible.

9. Foment de la innovació digital.

10. Millora dels instruments de governança.

QUINA ÉS LA UTILITAT D’AQUESTA AGENDA URBANA? L’Agenda Urbana de Sarrià de Ter, alineada amb el marc estratègic i les eines metodològiques proposades per l’Agenda Urbana Espanyola, té com a objectius principals: • Incorporar els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) al projecte de municipi que té Sarrià, integrant en la nostra estratègia les diferents polítiques urbanes que permetin dissenyar el futur d’un Sarrià més sostenible econòmicament, social i mediambiental.

• Propiciar millores a nivell intern pel que fa a la planificació, el finançament, el coneixement, la governança, la transparència i la participació.

• Rebre finançament dels fons Next Generation • Alinear l'estratègia de Desenvolupament Urbà Municipal amb les prioritats d'inversió del pròxim període de finançament 2021–2027, identificant possibles programes i fonts de finançament sobre els quals poder donar suport al desplegament dels projectes estratègics del futur de la nostra ciutat.

SARRIÀ COM A EXPERIÈNCIA PILOT Actualment s’estan articulant 20 milions d'euros per als projectes pilot d'Agenda Urbana de les entitats locals amb les quals el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana està signant protocols de col·laboració. En total són 121 les candidatures de municipis i entitats supramunicipals les que estan rebent la subvenció per aquests projectes.

pds_7

AJUNTAMENT [Sarrià de Ter redacta l’agenda urbana

Sarrià de Ter és un d’aquests projectes pilot de l'Agenda Urbana, l’únic a la província de Girona. És per això, i per estar alineats amb prioritats i formes de fer del Ministeri de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana, que se segueix la seva metodologia proposada.

El document d’AU es tracta del full de ruta del municipi fins al 2030.

Aquest exercici de planificació estratègica del nostre municipi no pretén fer tabula rasa, sinó que se suma a tots els esforços de planificació previs.

D’aquesta manera, l’Agenda Urbana servirà per engegar els projectes del “Sarrià del Futur”, ja que pot funcionar com a força tractora per a canalitzar els Fons Europeus necessaris per a dur a terme els projectes de transformació cabdals de Sarrià, com són la recuperació de la façana del riu al municipi, la integració de la N-II a l’entorn urbà, la reordenació dels espais industrials o la definició d’un espai de centralitat al municipi.

QUIN ÉS EL CAMÍ A RECÒRRER? El projecte d’Agenda Urbana de Sarrià consta de diferents fases que tenen com a finalitat generar un instrument estratègic capaç de vertebrar i alinear els projectes del municipi amb els eixos estratègics plantejats pel MITMA. La fase Diagnosi constitueix el punt de partida mitjançant el qual es realitza:

8_pds

• Anàlisi documental del planejament estratègic i urbanístic de Sarrià i alineació d’aquest planejament amb els eixos estratègics de l’AU, els ODS de l’Agenda 2030 i els eixos de l’Agenda Urbana de Catalunya.

• Anàlisi DAFO (Debilitats i Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) del municipi • Formulació dels reptes inicials extrets de la diagnosi del municipi • Procés de participació ciutadana amb l’objectiu d’obrir un debat amb la ciutadania i les entitats i recollir les seves aportacions sobre els objectius estratègics de l'Agenda Urbana.

Al seu torn, es realitza la Formulació Estratègica que serveix de “ròtula” entre la Diagnosi i el Pla d’Acció, ja que permet vertebrar els reptes de ciutat que han sortit a la Diagnosi amb els projectes de ciutat, mitjançant una sèrie de línies d’actuació ad hoc per a Sarrià, que són les que es treballaran al Pla d’Acció.

En el Pla d’Acció es realitza una proposta de plans, programes i pro-

jectes o accions concretes a desenvolupar fins al 2030, tenint en compte la metodologia proposada per l'Agenda Urbana Espanyola i els principis horitzontals i objectius transversals marcats per aquesta. Per a cada eix estratègic es definirà el programa d’actuació necessari per al desenvolupament d'acord amb els objectius que es volen assolir i als ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) lligats a cadascun d’ells. Per a cada programa d’actuació s’elaboraran fitxes descriptives on s’indicarà des de la descripció del programa com les activitats concretes a realitzar, passant pel cronograma d’actuacions i els agents involucrats en cadascun.

Finalment es dissenyarà i implementarà el Sistema de Seguiment i Avaluació que es realitzarà mitjançant l’Observatori d’Indicadors Urbans. L’Observatori consisteix en una plataforma online basada en indicadors de desenvolupament sostenible que faciliten la implementació del Pla d’Acció i poden mesurar el futur grau d’implementació efectiva de l’Agenda Urbana de Sarrià. n

E N T I T A T S

COMENCEM LA TEMPORADA 2022 Amics dels Gegants de Sarrià de Ter

Plantada de gegants a Cassà de la Selva

L’any II dC (segon any després de la Covid) hauria de ser una temporada de recuperació i normalització a tots nivells, de represa d’activitats i iniciatives que els dos anys anteriors anaven coixes. No és gens estrany que aquests primers mesos haguem pogut participar en actes que ja començàvem a enyorar. Acompanyeu-nos i en farem un repàs:

E

l mes de gener, com a punt final de les festes de Nadal, vam participar a la Cavalcada de Reis, com sempre donant suport i fent seguici al voltant de la carrossa del Rei Blanc. Enguany es va recuperar el format de cavalcada clàssica, vam tornar a veure fanalets pels carrers, es van tornar a llançar caramels i vam estrenar les noves carrosses reials, que esperem que facin llarg i profitós servei.

A finals de febrer, quan per calendari tocava, vam ser presents a la Rua de Carnestoltes de l’Escola Bressol. Vam fer ballar les figures del poble entre la sorpresa dels més menuts de Sarrià i de les

seves famílies, que és segur que feia temps que esperaven reveure en Cinto i la Maria.

El mes de març vam recuperar la celebració de l’assemblea anual, de manera presencial i amb el format clàssic amb dinar social previ.

Ens van acollir les instal·lacions de can Bellvitge en un cap de setmana passat per aigua, i vam poder despatxar qüestions formals i estatutàries de l’associació i prendre la temperatura de la colla davant uns anys que s’entreveuen d’esforç i que no resultaran senzills si del que es tracta és de la supervivència del moviment geganter a Sarrià.

Com sempre, recordem que el futur passa per la participació, per la

pds_9

ENTITATS [Amics dels Gegants

Carnestoltes 2022 en marxa

A Corçà tiren bateig Geganters a Corçà

voluntat i per la implicació de tots plegats. Necessitem músics, geganters, acompanyants: tot suma i agrairem la companyia de tothom.

També a final de març vam participar a la trobada Giroestany, que va tenir lloc a Cassà de la Selva. Aquell diumenge va ser igualment plujós, però el pavelló cassanenc va permetre la celebració de la reunió del 2022 de les colles de les comarques del Gironès i del Pla de l’Estany.

Saltant al mes d’abril, vam ser

10_pds

presents a la rua carnavalesca ajornada de Sarrià, donant suport al Rei Carnestoltes i encapçalant una desfilada que va comptar amb variades i animades comparses. I també vam anar de festa: la colla amiga de Corçà estrenà uns nous gegantons i ens van convidar a la festa de bateig.

Els gegantons de Sarrià de Ter van ser presents a la vila de l’Empordanet i vam poder gaudir d’un sarau memorable.

Per dissort i per falta d’efectius

ens van posar falta en dos compromisos als quals no vam poder ser presents: ni per anar a Sant Jordi Desvalls a inaugurar el seu banc gegant ni per participar a la Vila Gegantera de Santa Eugènia de Ter hem aconseguit el nombre necessari de braços portadors ni de músics bufadors i percutors. És una llàstima i la confirmació que ens cal tot el suport i tota la participació del món.

Amb la vostra col·laboració ho podem aconseguir.n

ENTITATS [ONG Família de Hetauda

ONG FAMILIA DE HETAUDA

Júlia Bartrina

Família de Hetauda

Família de Hetauda neix quan Aina Barca, la seva fundadora, viatja en 2012 al Nepal amb tan sols 21 anys i constata la realitat dels nens amb discapacitat intel·lectual. La societat nepalesa creu que la discapacitat és un càstig diví per pecats comesos en vides anteriors. Moltes persones pensen que els nens amb discapacitat intel·lectual no tenen ment i, per tant, no poden aprendre. Aquests nens solen viure apartats, a l'ombra. Sovint estan tancats a les seves cases i la seva vida es redueix solament a menjar i dormir. Ells no tenen veu per a reclamar els seus drets i sovint les seves famílies tampoc saben com fer-ho.

M

oguda per aquesta realitat injusta, en tornar del seu viatge, Aina Barca va decidir fundar l'organització Família de Hetauda. Els nens que havia conegut ja formaven part de la seva família i era incapaç d'oblidar-los. Aina tenia la forta convicció de poder transformar la seva exclusió en esperança. I així, molt aviat, es va posar a treballar incansablement amb un somni clar: que els nens amb discapacitat intel·lectual poguessin anar a escola, igual com ho feien els nens de la seva edat.

Actualment, Família de Hetauda els dona suport a través de: Escoles d'Educació Especial, Tallers Ocupacionals, Centres de Fisioteràpia i Residències Escolars perquè tinguin una llar.

La visió de l'organització és un Nepal inclusiu i acollidor on totes les persones amb discapacitat intel·lectual tinguin accés als mateixos drets i oportunitats. Avui dia, beneficien a més de 80 nens/es i joves de Hetauda i Kàtmandu. Amb tot, la llista d'espera és de més de 90 i no

deixa de créixer cada any.

Per això, el seu actual repte és construir una Residència escolar nova on allotjar nous estudiants.

D'altra banda, l'organització destaca també pel seu Programa d'Apoderament. El paper principal de la dona al Nepal és casar-se jove i servir al marit. La majoria no ha tingut la possibilitat d'estudiar, inclusivament entre les joves. Des de l'associació s'ha creat un lloc de treball segur en el qual puguin desenvolupar les seves habilitats, treballant l'apoderament femení i la sororitat com a via per a combatre els comportaments i la discriminació sexual. Més de 30 treballadores – entre mestres, fisioterapeutes, cuineres, coordinadores i directores d'escola- integren aquest equip feminista imparable.

El dimarts 3 de maig Família de Hetauda va protagonitzar un esdeveniment de sensibilització en el Teatre del Centre de Sarrià de Ter de Girona. Aina Barca, fundadora de l'ONG, va realitzar una xerrada sobre la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual al Nepal i la

pds_11

ENTITATS [ONG Família de Hetauda

labor que l'organització realitza.

També es va projectar el documental Asha i es van emportar productes del Nepal, alguns fets pels estudiants del Taller Ocupacional.

L'esdeveniment va ser organitzat per Júlia Bartrina, una voluntària de Sarrià que va viatjar fins al Nepal per a col·laborar. Durant l'acte va llegir una emotiva carta on va il·lustrar la seva experiència al país de l’Himàlaia.

A continuació, es comparteix l'entendridor text d'una vivència única.

UN TROSSET DE MI S’HA QUEDAT ALLÀ “Ahir va ser el meu últim dia a l’escola i puc dir que ha estat l’experiència més bonica i enriquidora de la meva vida. Crec que és difícil d’explicar tot el que m’emporto d’allà, tant d’afecte, tants somriures i abraçades a canvi de res. He intentat ajudar amb tot el que he pogut, però el que jo he rebut a canvi, no té preu.

He après d’ells molt més que ells de mi. Aquesta experiència m’ha obert els ulls, m’ha permès veure altres realitats. Cada nen i nena m’han ensenyat a valorar més les petites coses del dia a dia, m’han ensenyat a ser feliç amb poc, m’han ensenyat a obrir la ment a altres maneres de sentir, pensar i actuar.

M’han fet replantejar moltes coses i m’han ensenyat el que realment és important.

12_pds

Estic immensament feliç d’haver conegut l’ONG Familia de Hetauda i haver tingut l’oportunitat de viure aquest mes amb aquests nens i nenes tan especials. Per a mi, són un exemple de superació. En tota la meva estança no he vist ni una sola mala cara. Sempre somrient i feliços, malgrat les circumstàncies en què es troben.

Soc conscient que no podem salvar tots els nens i nenes del món de les injustícies que els envolten, no

obstant això, sí que podem aportar el nostre granet de sorra a fer del món un lloc millor i ajudar-los, dins les nostres possibilitats. Crec que poques coses hi ha més gratificants que col·laborar per a fer que altres realitats siguin menys dures.”

Gràcies, Aina, per fer possible que aquests nens i nenes puguin tenir una escola, una casa, en definitiva una vida digna amb esperances i somnis. I gràcies per deixar-me formar part d’aquest projecte. n

cultura

ENTITATS [Amics dels Gegants

B I B I L I O T E C A E . X A R G AY Anna Sala

REVETLLA DE SANT JORDI A LA BIBLIOTECA E. XARGAY 22 d’abril ja és una data clau per a la programació cultural de la biblioteca E. Xargay. I és que aquest dia celebrem la ja tradicional Revetlla de Sant Jordi de la Biblioteca i a la Biblioteca.

D

esprés de l’èxit de l’any passat vam decidir continuar mantenir-ne el format afegint-hi petites modificacions que ajudessin a amplificar la festa i la revetlla. Aquest any totes les àrees i diferents entitats del municipi van col·laborar i/o participar d’una o altra manera amb l’organització de la Revetlla de Sant Jordi a Sarrià de Ter. La tarda va començar amb un cafè-tertúlia amb la participació i col·laboració de l’Oficina d’Atenció a la Gent Gran, les Dones més que Mai i els membres del nostre club de lectura de narrativa d’adults, que ens van presentar recomanacions literàries per comprar l’endemà, diada de St. Jordi. Vam acompanyar aquest cafè-tertúlia amb pastes i cafès per a tots els participants de la mà de la Cafeteria del Coro, gestionada per ECOSOL. El projecte Mau ens va amenitzar aquestes primeres hores de la tarda amb una sessió de micro obert.

Paral·lelament a la sessió de micro obert es va dur a terme un taller d’origami per adults a càrrec de JoanJofre, de Vidalfont Paper.

En una revetlla com aquesta no podíem oblidar els nens i nenes i així a les 18h vam tenir un espectacle de música i contes amb el País de Xauxa fent les delícies de grans i petits. I vam fer entrega també dels premis del XII Concurs de Punts de llibre de St. Jordi que anualment organitza la biblioteca pública amb la col·laboració de l’Escola Montserrat i que el tema d’enguany era la pau.

Els components del grup Bandtukats, alumnes de l’Escola de Música de Sarriart amb Edgar Massegú al capdavant ens van fer un tastet de batucada, sumant-se d’aquesta manera a la Revetlla de St. Jordi de la biblioteca.

Vam tancar la tarda amb l’actuació musical de la Girona Marxing Band, una de les grans formacions de la Moderna. Destinada a joves estudiants de vent i percussió, ha tingut com a finalitat endinsar-los en el llenguatge de la música popular de Nova Orleans, a més de treballar repertoris d’altres estils.

pds_13

CULTURA B I B I L I O T E C A E . X A R G AY

Ràdio Sarrià va tornar a acompanyar-nos fent un programa especial en directe des de la biblioteca per retransmetre com s’estava desenvolupant la jornada: entrevistes als participants i organitzadors i ràdio en directe van ser una manera de poder gaudir de la revetlla des de les ones de la ràdio.

I durant tota la tarda, a la mateixa plaça Catalunya hi havia parades de diferents entitats que ens acompanyaven per donar un aire més festiu i cultural a la revetlla.

Així, la Fundació Els Joncs van vendre roses i altres productes artesanals i manuals elaborats per ells mateixos als tallers que tenen a la Fundació, a Sarrià de Ter. Els pares dels alumnes de 6è de l’Escola Montserrat tenien una parada amb menjar i begudes per recollir diners per al viatge pro-fi de curs dels alumnes de 6è.

I si era St. Jordi no hi podien faltar els llibres. Teníem també una parada amb venda de llibres d’autors locals però també de novetats editorials recents amb en Jordi Duch i en Josep M. Sansalvador exercint dels nostres llibreters de capçalera.

Va ser una tarda plenament festiva que des de la biblioteca valorem molt positivament, tant pel desenvolupament de la jornada en si com per la participació/col·laboració de les diferents entitats del nostre municipi. Volíem un Sant Jordi per a tothom i amb tothom i crec que vam aconseguir-ho.

Us animem l’any vinent a reviure novament amb tots nosaltres una revetlla com la que hem viscut aquest any: amb més propostes culturals, amb més participació, amb més animació ... per convertir la Revetlla de Sant Jordi de la biblioteca en la Revetlla de St. Jordi de Sarrià de Ter. n

5% dte.*

LLUM · AIGUA · AIRE CONDICIONAT · CALEFACCIÓ

en reparacions, instal·lacions elèctriques canvis de caldera, aire condicionat i muntatges d’energies renovables... * Presentant aquesta publicitat

14_pds

Tel. 682 420 503 - jmdepalol@gmail.com - www.jmdepalol.com

CULTURA B I B I L I O T E C A E . X A R G AY

8M: LA BIBLIOTECA AMB NOM DE DONA Un any més la biblioteca E. Xargay va voler commemorar el 8 de març, Dia Internacional de la Dona, homenatjant les dones sarrianenques, moltes d’elles anònimes i usuàries habituals de la nostra biblioteca

L’

any passat el nostre homenatge va estar dedicat a l’associació de Dones Més que Mai. Aquest any l’homenatge es va voler centrar en les dones que participen en les activitats que duu a terme a Sarrià de Ter l’entitat Jubilus i que formen part de l’Oficina d’Atenció a la Gent Gran.

L’exposició d’aquest any també tenia com a objectiu reivindicar totes aquelles dones sarrianenques que de manera anònima i desconeguda han lluitat, en la seva feina, en la seva vida, en la seva família, per forjar-se un paper i un nom a la vida. I ho han aconseguit i nosaltres les volem recordar i així mateix els hi vam voler reconèixer.

Gràcies a la col·laboració de les dinamitzadores de Jubilus, la Meri i la Sílvia, vam poder muntar una exposició que va donar cos a tot aquest homenatge.

També vam voler retre homenatge a totes aquelles dones que de manera desinteressada al llarg de l’any 2021 i principis del 2022 havien col·laborat i/o participat amb algunes activitats que es duen a terme a la biblioteca. Raimonda Coll, Marta Juvanteny, M. Lluïsa Amorós, Isabel Ruiz i Sandra Guillen, totes elles col·laboradores de la biblioteca, van ser també protagonistes d’aquest 8 de març que vam fer de la biblioteca E. Xargay una biblioteca amb nom de dona. n

pds_15

CULTURA B I B I L I O T E C A E . X A R G AY

SOM ALTAVEU: MARTA JUVANTENY, SANDRA GUILLÉN, CERCLE DE MARES El projecte Som Altaveu és una plataforma que va néixer a la biblioteca Emília Xargay amb l’objectiu de donar a conèixer sarrianencs i sarrianenques que tinguin ganes de presentar els seus projectes i les seves ofertes laborals als altres. Posem la biblioteca a disposició de totes les que tinguin ganes de presentar-se en societat des del punt de vista laboral.

V

16_pds

am iniciar aquest projecte amb dues sarrianenques de luxe com són la Marta Juvanteny i la Sandra Guillén. La Marta Juvanteny, psicològa i coach, ens va venir a fer una xerrada/taller sobre com triar els objectius per canviar la nostra vida. La Marta ofereix, a través de la biblioteca E. Xargay, classes gratuïtes de coaching a totes aquelles persones que hi estiguin interessades.

La Sandra Guillén va venir a parlar-nos d’aromateràpia com a estil de vida i va donar-nos eines per iniciar-nos en aquest complex món que és l’aromateràpia.

També Isabel Ruiz, conductora del cercle de mares, forma part del projecte Som altaveu. Isabel Ruiz, psicològa i educadora, fa acompanyament emocional en les diferents etapes de la maternitat tots els dijous a la biblioteca Emília Xargay. Des de la biblioteca oferim un espai de trobada i de reflexió per compartir experiències i inquietuds i créixer com a mares i ho fem amb la Isabel Ruiz com a acompanyant.

Totes aquelles persones que tinguin projectes amb els quals es vulguin promocionar i donar a conèixer disposen de la biblioteca E. Xargay com a plataforma per iniciar-se i presentar-se. Us animem a passar per la biblioteca a preguntar i a informar-vos sobre aquesta plataforma, sobre com ens podem convertirnos en l’altaveu dels vostres projectes professionals. n

CULTURA B I B I L I O T E C A E . X A R G AY

CAMINEM AMB LES PARAULES: FEM CULTURA I FEM SALUT PER SARRIÀ DE TER Caminem amb les paraules: fem cultura i fem salut per Sarrià de Ter és un projecte conjunt entre la biblioteca E. Xargay i el CAP de Sarrià de Ter amb l’objectiu d’afegir un apunt cultural a la ruta de salut, altrament anomenada del colesterol, que havien dissenyat els referents de l’activitat física del CAP de Sarrià de Ter.

L

a ruta del colesterol es va estrenar l’any passat per commemorar el dia mundial de l’activitat física, que cau el 6 d’abril, i aquest any per la mateixa data des de la biblioteca vam omplir de paraules les diferents parades d’aquest recorregut.

Així, vam buscar textos (poesies, relats curts, articles, ...) que permetien establir certa relació amb els diferents llocs per on passava la ruta i a cada parada fèiem una lectura d’un d’aquests textos. Trobem textos d’autors i poetes catalans: Joan Maragall, Joan Vinyoli, Joana Raspall, Mercè Rodoreda, ... de sarrianencs il·lustres com Just Manuel Casero, d’autors clàssics com Càtul, ...

L’equip de la biblioteca E. Xargay, encapçalat per la Rosa Dachs i la M. Carme Carrascal, es van encarregar de buscar i editar aquests textos i convertir-los en un llibret que podeu demanar a la biblioteca i així podreu fer cultura i salut per Sarrià de Ter, sols, acompanyats o en grup.

Esperem que aquesta col·laboració entre CAP i biblioteca tingui continuïtat en moltes altres projectes que tenim en ment, però almenys en continuar celebrant conjuntament el dia de l’activitat física d’una manera tan especial com l’hem celebrat aquest any. n

pds_17

CULTURA B I B I L I O T E C A E . X A R G AY

JOSEP M. SANSALVADOR i FRANCESC DUCH PRESENTEN LLIBRE A LA BIBLIOTECA E. XARGAY Aquests primers mesos de l’any han estat mesos molt productius pels autors sarrianencs. Així la bilbioteca E. Xargay ha acollit la presentació de dos llibres de dos sarrianencs il·lustres.

U Nuria Martí Constans. Foto Rosa Bagudanch

Francesc Duch

18_pds

n és Josep M. Sansalvador, que va publicar el llibre “De res, massa” i que va presentar a la nostra biblioteca el passat febrer amb la Núria Martí Constans com a mestra de cerimònies i amb una sala plena a vessar d’amics, coneguts, familiars i veïns que van voler acompanyar en Josep M. en aquest dia tan assenyalat per ell.

L’altre autor sarrianenc que va passar per la biblioteca Emília Xargay a presentar el seu últim treball va ser Francesc Duch. És el segon llibre de contes d’aquest jove autor que porta per títol “El vol de l’Alicia” i que va guanyar el 30è Premi Ciutat de Badalona de Narrativa i el 34è Premi Països Catalans-Solstici d’Estiu.

Francesc Duch ja havia presentat el seu primer llibre “Altres mares” a la nostra biblioteca l’any 2019 i ens va fer molta il·lusió tornar-lo a rebre per presentar un nou llibre tan ben aclamat i tan premiat, perquè significa la consolidació d’aquesta jove promesa en el món dels llibres i de la literatura.

Des de la biblioteca Emília Xargay els desitgem molts èxits, molts premis i els esperem ben aviat amb noves presentacions i nous projectes a la nostra biblioteca. Esperem que es converteixin en els nostres escriptors de capçalera. n

CULTURA SALA DOLORS XABÉ

EXPOSICIÓ Presen Serrano Responsable de la sala Dolors Xabé

Enguany s’ha iniciat el cicle «Diàlegs» a la Sala d’exposicions Dolors Xabé. L’espai expositiu ha apostat per posar en contacte diferents artistes que no es coneixien. Aquest fet ha provocat el treball en comú entre artistes, és a dir, sortir del seu espai de treball individual per posar en comú diferents ítems de l’exposició amb altres professionals. Altrament, aquest contacte ha permès el diàleg entre les seves obres a l’espai expositiu.

L’

exposició «Construint Diàlegs» inicia aquest cicle al gener amb les artistes: Clara Gassiot, Beni Ballesta i Olga Massaguer. Les seves obres exposen les seves mirades que componen un diàleg a tres, i que ens mostren com diverses maneres d’expressió mitjançant l’art, poden conviure en un mateix espai. La riquesa dins de la diversitat; natura, emoció i color. A voltes l’atzar obre possibilitats que s’endinsen en el desconegut i afloren en obres concretes que dialoguen entre elles.

La pintura de Beni Ballesta s’expressa amb un naturalisme poètic. A través del seu paisatge de l’Empordà, i amb subtil equilibri figuració i l’abstracció. Les seves obres conviden l’espectador a formar part del paisatge.

Les obres de l’Olga Massaguer mostren els sentiments mitjançant els rostres de persones que s’estima i amb les quals treballen amb lliber-

CICLE DIÀLEGS

Construint Diàlegs, amb Clara gassiot, Beni Ballesta i Olga Massaguer.

tat creativa.

L’artista Clara Gassiot juga amb els blaus del cel que, com ella ens explica, donen aire i eixamplen els pulmons, blaus del cel espaiós i profund. En les seves obres busca generar noves sensacions i emocions.

Tanmateix, vol que les seves obres vagin més enllà d’allò observable, on tot és pura emoció, intuïció i sentiment. A l’espectador li ha d’arribar pura vibració cromàtica que entra per la vista i per la pell, ha d’inhalar i exhalar blaus.

A l’abril la sala va acollir l’exposició «Per on s’escola el silenci» de les artistes Finucha Prats i Núria Prats.

Ambdues artistes estableixen un diàleg de confidencialitat fent partícips els espectadors d’aquesta complicitat que evidencia el nexe entre les obres.

Els mòbils de Núria Prats escriuen el moviment a través del silenci. L’artista els proporciona vida i cada un dels instants és diferent.

“Per on s¡escola el silenci” amb Núria i Finucha Prats.

Sense mots, amb un suau alè, es descriu la seva ànima. Els materials s’extreuen de la natura.

La Finucha Prats exposa obres en les quals utilitza les tècniques de gravat i el monotip. Els gravats són aquí còmplices d’aquest transcórrer d’essències. Atrapen els mots no expressats i obren petites escletxes per on s’escolen per explorar altres equilibris.

L’exposició transmet un silenci de paraules en què la vitalitat del mòbil i la sensibilitat del gravat es donen la mà.

Ambdues exposicions han convidat a fer un recorregut per temàtiques diferents oferint als visitants un diàleg entre les obres exposades.

L’objectiu és crear accions i experiències artístiques que interpel·lin la ciutadania i hi dialoguin. En aquest context, aquest projecte esdevé un procés de creació que adopta formar a la sala d’exposicions Dolors Xabé. n

pds_19

CULTURA

Ricard Humet Àrea de Cultura i Festes

CICLE ESCENARIS 2022 Un any més, amb la col·laboració del Consell Comarcal del Gironès i la Diputació de Girona, s’ha tornat a programar el cicle Escenaris a la nostra població. Es tracta d’una xarxa teatral més densa del país, creant una cartellera en la qual participen divuit municipis de la comarca i un total de dinou programadors.

Espectacle La vida breve

E

nguany s’ha pogut dur a terme sense les restriccions a causa de la Covid-19, fet que ha afavorit l’assistència de més públic en comparació amb la darrera edició.

El diumenge 20 de març va començar el cicle amb l’obra «Ondina» de Les Anxovetes, un conte musicat i alhora un concert teatralitzat de qualitat excepcional, on a través de les vivències de tres germanes l’espectador descobreix el món de l’havanera i tot allò que l’envolta.

Al cap d’una setmana justa va ser el torn de l’espectacle de màgia familiar «Clàssic» de Fèlix Brunet, que ens mostrà la millor màgia amb tècniques modernes però amb un preciós aspecte clàssic.

Finalment, el cicle es va concloure el diumenge 3 de d’abril amb « La lluna d’en Joan» de la cia. Teatre Nu. Aquesta obra és una adaptació d’un clàssic de literatura infantil on es tracten les emocions d’un nen que ha de salvar la vida del seu pare.

Per la següent edició està previst augmentar el nombre de funcions buscant programar més obres per adults.

L’any vinent, més i millor! n

CONCERT LA PRINCIPAL DE LA BISBAL El dissabte 12 de març, el teatre del CentreEspai d’Arts Escèniques va acollir un concertespectacle a càrrec de la Principal de la Bisbal.

E

ls assistents van gaudir d’un repertori farcit de cançons de tot el territori de parla catalana a ritme de sardana, jota, havanera, rumba o balada. Cançons populars dels Països Catalans convertides en autèntics himnes, melodies que van fer viatjar a tothom des de Mallorca a l’Alguer i des de València al Rosselló. Va ser una magnífica ocasió de tornar a escoltar a Sarrià de Ter la Cobla Principal de la Bisbal juntament amb la seva vocalista: la soprano Esther Buqueras. L’espectacle ens va demostrar que la cobla és una eina extraordinària que pot adaptar-se a diversos estils, allunyant-se de la concepció tradicional. n

20_pds

Ramon Bartrina a l'espectacle Luciferina

NITS DEL CORO 2021-22 La temporada d’enguany va començar el passat 13 de gener canviant la dinàmica habitual de començar la programació a primers d’octubre.

E

n aquell moment la covid-19 encara marcava el nostre dia a dia i durant les primeres representacions encara es va mantenir la dinàmica de la por i la poca afluència de públic, tot i oferir cultura amb totes les mesures de seguretat. Per sort, a mesura que la crisi sanitària anava quedant enrere, el públic es va anar engrescant de nou i funció rere funció (i de nou podent menjar i beure durant els espectacles) s’ha anat recuperant l’afluència de públic habitual de les Nits.

La companyia Vivir del bolo va tenir l’honor d’iniciar el cicle anual amb el seu espectacle de poesia i música «La tierra y el barrio». Des d’aleshores, quinzenalment han passat per l’escenari obres amb una gran varietat d’estils com ara clown, màgia, teatre, humor gestual, contes i coples...

El dijous 16 de juny, la companyia Carlo Mô serà l’encarregada de cloure la temporada amb “Yougur”, teatre d’humor gestual parodiant com les càrregues de la vida a vegades es converteix en quelcom estimat i necessari, i altres en una obra inútil i interminable.

Estem orgullosos de dir que les Nits del Coro continuen sent un referent en la cura en el tracte amb públic i artistes, sense menystenir una cuidada ambientació i una bona oferta de tapes i begudes a bon preu. n

CULTURA

30 MOSTRA DE TEATRE Rosa Marcos

Veníem d'un Nadal complicat, vam haver d'ajornar diferents assajos i posteriorment la mateixa estrena dels Pastorets... amb tota la pena que això va comportar… I com hem anat fent els darrers anys, ens disposàvem a muntar la 30 Mostra de Teatre 2022.

Bojos per la pasta - Inestable Ceretana

El sopar dels idiotes - Wcteatre

E

Cancun - Toc de Teatre

El mateix de sempre - Oriarta

ls quatre grups convidats en tenien moltes ganes i aquesta força que ens van encomanar va ser l'antídot per seguir…això sí, amb molta prudència…

Va ser una mostra diferent, el públic i els mateixos actors ho donaren tot al teatre.

Vam començar el 6 de febrer amb el grup WC Teatre d'Arbúcies amb la seva particular versió de l'obra “El sopar dels idiotes” vam riure plegats, aprenent que no has de subestimar mai un idiota!

El segon grup del 20 de febrer, Toc de Teatre de Celrà amb l'obra "Cancún" omplien de nou amb aquesta obra divertida i un final inesperat!

Amb "Bojos per la pasta" del dia 6 de març represen-

tada pel grup Inestable Ceretana de Puigcerdà... vam veure tot rient que la "pasta" te l'has de guanyar i que d'inestable res.. Que són un grup molt estable!

El 13 de març, posàvem punt final a la mostra amb el musical "El Mateix de Sempre" del grup Ori Art de Sant Julià de Ramis, on el públic novament s'ho va passar genial i no va fer el mateix de sempre.. sinó una obra divertida i amb missatge social…

He de dir que, malgrat els moments difícils que ha viscut la "Cultura" durant la pandèmia, vam gaudir durant tota la mostra d'un públic fidel i entregat... i per nosaltres els organitzadors, aquest és el nostre premi i sense vosaltres, res d'això, res d'aquestes línies escrites fora possible! n

pds_21

CULTURA

Jordi Duch

VERSOS DE VENA de Joaquim Vilar

El poeta amb els acordionistes. Foto Josep Codina

El passat 25 de març es va fer un acte a la Biblioteca de Sarrià per commemorar el Dia Mundial de la Poesia. Una celebració que es realitza cada any des de 1999, quan la Conferència General de la UNESCO el va proclamar.

E

l principal objectiu de celebrar aquest dia és recolzar i fomentar la diversitat lingüística mitjançant la creació poètica, així com fer visible aquelles llengües que actualment es troben en perill de desaparició.

Les llengües van lligades sempre al tarannà i a la personalitat d’un poble, un cop un poble ha perdut la seva llengua, ja no és allò que era abans, en cap aspecte. Adquireix unes altres maneres de fer, de costums i una personalitat que són una imitació dels qui parlen la nova llengua.

La nostra llengua ha viscut moments molt difícils i complicats al llarg de la història i actualment

22_pds

torna a ésser motiu de reivindicació davant de tots aquells que la volen menystenir. El català és un dels pilars fonamentals del nostre país i en aquest acte es va voler mostrar també la bellesa de la llengua.

L’acte es va encapçalar amb aquest argument: “DEFENSAR EL PAIS PER DEFENSAR LA LLENGUA, DEFENSAR LA LLENGUA PER DEFENSAR EL PAÍS” Aquest dia ens vam aplegar una bona colla de persones a la biblioteca per gaudir d’una lectura comentada de poemes de Joaquim Vilar. Vam poder veure com mitjançant la paraula ben trobada i l’enginy de qui la busca s’esdevé la creació poètica.

En Quim, que va viure la seva infantesa a Sant Julià de Ramis, és filòleg i ha estat molts anys professor de llengua catalana a diferents instituts gironins. També ha anat compaginant aquesta tasca amb la recerca incansable de qualsevol element del nostre entorn per escriure’n poemes. N’ha publicat a revistes

especialitzades i ha estat guardonat en certàmens poètics.

L’acte va consistir en la lectura de deu poemes, cadascun amb un comentari fet per l’autor sobre el seu origen, la motivació i les intencions. La lectura es va intercalar amb la interpretació musical de cinc cançons populars catalanes amb instrumentació d’acordió, per part de Lurdes Casanova i Paco Ortega.

La interpretació que hom fa quan llegeix un poema pot ser molt personal i subjectiva i a voltes té poc a veure amb la idea que en tenia el poeta quan la va escriure. Una lectura comentada de poemes t’obre la porta a la ment del poeta, als sentiments que han provocat la poesia i els vincles i emocions que surten de l’autor a través d’uns mots ben trobats.

Acompanyem aquest resum de l’acte amb dos dels poemes que en Quim va llegir i comentar. Sense aquest comentari, però, cadascú dels lectors haurà de trobar els sentiments que li provoquen..n

CULTURA

AHTAMAR Hem vist el monstre i en coneixem les entranyes.

I la meva fona és la de David.

José MARTÍ Armènia és un camell que ha de passar pel forat d’una agulla.

–Ieghixé TXARENTS, 1937

Un moment de la lectura de poemes. Foto Jordi Duch

BELLESA Cada infant que dorm un estel el vetlla.

—Apel·les MESTRES La Bellesa -parlo d'allò que és bell i, per bell, sublim, i no pas sinistrecanta l'íntima solitud dels boscos: espera i escolta la veu del cucut, s'emociona amb la del rossinyol, reconeix de l'oriol les tres veus, comparteix xerrola amb les orenetes, i s'extasia amb el son dels infants.

(2021)

Que torni Tamar la bonica princesa de Van i encengui de nou la foguera.

I que ens doni ales per volar fins a Tatev i per pujar els alts graons de Noravank.

Que hi puguem entrar i sortir com orenetes.

I comprendre.

Que ens volen camells passant pel forat d’una agulla i amb la lògica de la història ja fa temps que no hauríem d’existir.

Però nosaltres llancem la veritat contra la lògica amb la fona de David.

I quan la lògica s’esberla, la realitat comença.

(2019)

pds_23

CULTURA

SARRIÀ TÉ MUSEU FESTIVAL DE TOTES LES ARTS: DE BAT A BAT I DE GOM A GOM

Mia Baez

El que va començar fa tres anys essent una jornada de portes obertes amb l’avinentesa de celebrar el Dia Internacional de l'Art promogut des del Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona, aquest 2022 es va transformar en un festival amb tots els ats i uts, essent l’acte més multitudinari del Dia de l’Art a la comarca. Amb més de 60 artistes convidades provinents d'altres comunitats autònomes o fins i tot de França o Holanda, Les Lloses 69 es va convertir en un paradís per a tot amant de l’art i la cultura. L'energia que es va poder percebre va ser molt familiar i d'unió, cosa de grata importància en temps de post-con¬finament. Una de les finalitats de l’esdeveniment és teixir una xarxa entre artistes i reunir forces en el seu conjunt, amb Sarrià de Ter com a epicentre de la motivació

El wàter disco

A

questa singular Casa Museu és l’única en que l’artista està viu i, viu al seu interior.

Viure envoltat d'escultures no és quelcom al qual estem acostumats, a la casa pots trobar-hi una habitació negra plena de quadres de neó, una calaixera de colors plena de roba interior transformada en arte povera, o escultures desmuntables dins del congelador. La casa està en constant canvi

24_pds

i evolució, qui faci una visita avui, i llavors al cap d’un any una altra, veurà obres completament noves, serà com visitar dos museus diferents.

En aquest peculiar espai es va dur a terme la jornada, en la qual també es va donar per inaugurat el Vàter-Disco, la discoteca més petita d'Europa, l’única dins d’un vàter. Es tracta d’un lavabo amb més de 3.000 trossets de miralls patronats a mida, tot un

CULTURA

treball a mà de centenars d’hores fet per l’artista i el seu col•laborador, inspirats en la revisitació contemporània del trencadís d’en Gaudí que en va fer Niki de Saint Phalle. Fins i tot el visitant es pot emmirallar en el mateix paper higiènic. En el seu interior, tot escoltant música rave a tot tall, també s’hi pot veure la típica bola de discoteca traslladant a balladors o caganers a espais psicotròpics. A part de la seva funcionalitat bàsica, també ha estat utilitzat com a fotoreclam; alguns grups de música ja estan planejant gravar el seu videoclip allà.

El dia del festival, al jardí es va poder gaudir de música en viu, amb músics com Crida, Genni amb Aleks Locksmith, Pol Ramirez, Les Ninettes, Andy i Albert Llovet, The Soul of Sound, The Torres Tones, Ari Ramírez i Albert, Lets, Hugo Martínez i Marc Pou. El carrer per un dia, va foragitar el trànsit i es va convertir en una superilla d’art per als veïns, per a les performances de Daura Mangara, un artista total de Banyoles, Montserrat Anguiano, que va fer un bodypainting en directe, Joel Claros, ballarí de dansa contemporània, el qual es va marcar uns balls completament improvisats, també va ser escenari d’una narració en català verdeguenià de l'actor gironí Martí Peraferrer, o espai per una munió de dibuixants, pintors, escultors... com ara el col·lectiu Urban Sketchers de Girona, que van immortalitzar cada racó, o el dibuixant, caricaturista i il·lustrador barceloní Lluïsot, i obres de Provi Casals, Adela Vila, Teresa Seguí, Ferrán de la Rosa, Marco Valerio, Bella, Marylin Ávila, Edra Galzerán, Mauri R, Esteve Holgado, Inés Serras, Mia Baez, Luïsa Ramió, Keith Khan y dos col·lectius més: Arpillera i Dones tocades per la Lluna. També va ser lloc per a les taules d'exposició col·locades al llarg del carrer amb obres d’Agostina Laurenzano i el sarrianenc Jesús Germenart, Patrícia Maseda, l’exposició fotogràfica del

fotodocumentalista Marc Hors, fundador de la galeria Atelier Güell de Barcelona, així com també l’escultor i poeta barceloní Miguel Escobar o la presència de la botiga de decoració i restauració La Pura Creació, que la podeu trobar en Carrer del Nord n. 13 de Girona. I per si fos poc vam comptar amb una ONG pròpia, amb un projecte anomenat WART impulsat per la sarrianenca Anika Power -que també va participar a la exposició amb un ganxet-, la Nuri Martínez i la Magda Arans.

L’acte central va ser la presentació dels catàlegs de l’obra recent de

colabis gentilesa de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, la premiada cervesa artesana Moska made in Sarrià, els vins ecològics del celler El amor salvará al mundo, i la cuina artística de Jordi Parés, professor de l’Escola d’Hosteleria de Girona que juntament amb la Carnisseria Nadal, acaben d’obrir un espai fantàstic de tallers anomenat Takkokken, que ubicat al Carrer Major, està agermanat amb la Casa Museu; tant és així que l’Edgar hi ha intervingut una paret.

La gran diversitat de formes que té el món de la cultura va ser inspi-

El pati de la casa Museu, ple de gent.

l’Edgar Massegú, que han sigut auto editats amb l’ajuda de mecenatge privat. Va estar acompanyat a la taula per Jordi Torrent del Molí paperer Sastres Paperers de Banyoles, l’holandés Erwind Van den Arend, director de la galeria Art Sant Roach de Ceret a França, i la sarrianenca Raimonda Coll representant dels Amics del Museu d’Art de Girona.

Per a fer l'esdeveniment més agradable es va oferir refrigeri i pis-

rador per a les gairebé 400 persones que van assistir a l'esdeveniment, les quals es van quedar amb ganes de més i van fer saber de les seves bones impressions als organitzadors.

La jornada de portes obertes es tracta d’un festival que transforma per un dia Sarrià de Ter en epicentre comarcal cultural, i obre les seves portes a la diversitat artística sense jerarquies: l’any que ve més i millor! .n

pds_25

CULTURA

SEMPRE ENS QUEDARÀ EL PALLARS i «ERA VAL D’ARAN» per Josep Brugada

JOSEP M.ª ESPINÀS L’últim traginer A peu pel Pallars i la Vall d’Aran Edicions La Campana.

Barcelona 2011

En l’actualitat es reediten els llibres que Josep Maria Espinàs va escriure fruit de les seves excursions i viatges a peu per molts indrets de la geografia de Catalunya o també, de manera curiosa i interessant, els textos que va dedicar als indrets de Castella, Extremadura, el País Basc, Galícia, Andalusia, Mallorca i Aragó. També per indrets fronterers com les comarques del Matarranya, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén i la Marina Alta al País Valencià.

Hem de dir que sempre es tracta de volumets que posen al descobert detalls de geografia, del folklore, de la genuïna gastronomia, del paisatge, però, sobretot, reflecteixen llenques de converses interessants amb tot tipus de persones i mentalitats.

E

ls llibres de l’Espinàs tenen aquesta voluntat d’apropar els lectors al costat més peremptòriament humà de les persones, a vegades bo i reflectint converses positives però a vegades diàlegs tal vegada una mica esquerps.

La intencionalitat d’Espinàs en les èpoques que feia els seus viatges a peu era i és apropar-nos d’una manera directa sobretot a la gent amb qui es topava. L’autor barceloní -com hom sap- ha estat un home polifacètic nascut a la capital l’any

26_pds

1927, per tant, avui és un venerable nonagenari. Advocat de professió, fundador dels Setze Jutges (grup que va iniciar el moviment la Nova Cançó), ell mateix va interpretar moltes melodies i va traduir al català algunes cançons dels grans chansonniers de la cançó francesa. Va dedicar-se també al periodisme com a col·laborador en diverses revistes, diaris i mitjans de comunicació.

Excel·lí com a entrevistador a les televisions en programes en llengua catalana, bo i cercant la conversa i descobrint-nos personatges poc donats a deixar-se veure en els mitjans. La labor literària i periodística d’Espinàs ha estat reconeguda, doncs, amb molts premis i guardons.

Una de les seves grans passions, però, ha estat l’escriptura; exercici que ha practicat en el seu dia a dia, fent efectiva la màxima llatina del Nulla die sine linea, és a dir cap dia sense escriure una ratlla. Bona prova d’això és que durant molts anys publicava una columna literària i d’opinió al diari Avui i també al diari El Periódico de Catalunya. En aquesta glosa, però, el que ens interessarà de reflectir és el Josep Mª Espinàs, barreja d’aquesta mena de boy scout, excursionista-escriptor, que va pel món amb l’equip de caminar: proveït d’una llibreteta i un bolígraf i anota tot allò que li sembla curiós, rar, costumista, destacable o sorprenent. Espinàs és un home essencialment urbà amb diversos motors: les cames i el cap per a la ulterior creació literària. Dotat en tot moment d’una gran capacitat per a l’observació, la particular meditació, ens ofereix un munt de descripcions i en tot moment se’ns mostra hàbil en reflectir-nos la seva fina ironia. I

diem bé, els seus llibres de viatges a peu tenen una categoria literària perquè ens posen al descobert l’antropologia inherent dels indrets, sobretot de la gent, els contrastos del paisatge, l’origen dels topònims (dels nom de lloc), les particularitats de la llengua o llengües (o dialecte si és el cas), que es va trobant pel camí, de tal manera que alguns dels seus llibres porten al final un petit glossari de les particularitats d’una llengua, com l’aragonès per exemple, del basc, de l’occità o de llengües com el gallec, el bable d’Astúries o els matisos dialectals que finíssimament percep del castellà d’Andalusia o d’Extremadura. A Josep Mª Espinàs li agradava tot això.

Justament el seu primer llibre, que esdevé l’interessant recopilatori d’itineraris i anècdotes del seu primer viatge a peu, data de l’any 1956.

Aquest any va ser el del primer viatge començat el 14 d’agost d’aquell estiu amb la intenció d’endinsar-se, per les comarques del Pallars Jussà cap al Pallars Sobirà i d’aquí entrar, bo i ascendint pels corriols costeruts del Port de la Bonaigua, (2017 m), a La Vall d’Aran, «la Vall de Valls». Com diu ell mateix, han passat molt anys des d’aquell memorable estiu, concretament seixanta-sis anys. El món ha canviat extraordinàriament des d’aquella data, fins i tot els indrets de muntanya, per més recòndits que fossin justament aleshores, una dècada després d’acabada la guerra civil. Avui, és clar, tots aquests indrets i llogarrets ofereixen nous atractius. A l’època que Espinàs va realitzar aquell periple sortint a peu des de La Pobla de Segur pujant als congostos de Collegats per anar a parar a Gerri de la Sal cap a Sort, es

CULTURA

podien comptar amb els dits de la mà els excursionistes que hom trobava per aquells tocoms. Els números de La Guardia Civil que controlaven els pobles, els passos fronterers o el contraban anaven amb bicicleta, vegeu!; les estacions d’esquí encara no existien. No hi havia escaladors, no es feia rafting al Noguera Pallaresa, no hi havia autocaravanes i la gastronomia que hom degustava era la de la pura subsistència de les fondes quan el caminant les trobava o altrament es veia obligat a dormir en una borda o a la palla d’alguna era. Espinàs va tenir el do pacient del caminant, de l’explorador de vides, de costums i de paisatges.

Una mena de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) però català, que va voler percebre també les palpitacions de la natura, els misteris i els sons de la nit, els colors de les matinades a l’alta muntanya, el fresseig dels rius amb els salts inaudits de les truites, els encanteris del paisatge. El francès se n’anava caminant d’Annecy a Suïssa, de Ginebra fins a Torí; Josep Mª Espinàs volgué recórrer en aquella avinentesa el nostre Pirineu lleidatà, deixant-se portar amablement pels seus somieigs, les seves particulars meditacions i per la calma, sobretot per la calma.

Aquest llibre de L’últim traginer, itinerari que podreu anar seguint a partir del dibuix que ell mateix va traçar dels pobles on va hostatjar-se, esdevé absolutament deliciós perquè ens transporta a la riquesa

autèntica d’uns temps passats. Si a algú li vagués de tornar a resseguir aquell itinerari -diguem-ne- espinasià, us asseguro que ja li valdrien ben bé bones bones cames i molt coratge. Si per cas el lector d’avui no vol prendre tan valenta aventura, almenys li queda el savi consol de llegir aquestes ja memorables pàgines del barceloní. Se sentirà transportat una vegada més a aquells pobles encalmats, deliciosos, amb aquelles impertèrrites esglesioles romàniques envoltades de rierols remugaires i la gent d’aquelles valls.

Les pàgines de Josep Mª Espinàs, de bo de bo no volen pressa. Aquests i altres llibres dels seus viatges a peu que -com hem dit- ara es tornen a reeditar, el lector/-a els pot llegir cada dia de cada dia, i només li caldrà un petit esforç, una minsa dedicació: llegir-ne tres o quatre capítols cada dia. Això li permetrà d’assaborir els encants del territori amb un devessall de frescor i podrà tanmateix deixar volar la seva ment a través de les postals dels pobles i valls del Pallars i de la Vall d’Aran.

Si hom ha visitat en alguna ocasió aquests indrets, malgrat que han passat molts anys, els podrà rememorar i reconèixer perfectament. Si hom no hi ha estat mai, no hi fa res.

Amb la lectura d’aquestes pàgines li vindran ganes d’anar-hi i en darrer terme, aquestes lectures, us podran encara arreglar uns inoblidables i bells dies de vacances. Emporteuvos-en el volum però... n

pds_27

espai 2.0 INSTAGRAM "TIKTOKEJA"?

Roger Casero Gumbau, blocaire

Diuen els que viatgen que els centres comercials de les grans ciutats cada vegada s'assemblen més; al capdavall s'hi instal·len les mateixes marques i franquícies i acaben configurant una aparença semblant desmentida pels seus centres històrics i monuments singulars. Coses de la globalització.

Q

uelcom semblant passa amb les xarxes socials, que aparentment són diferents i s'hi poden fer coses diferents, tot i que acaben convergint en funcionalitats i compartint quasi els mateixos continguts. És clar que algunes xarxes socials comparteixen propietari. Com Instagram i Facebook, que són de Meta; però d'altres són directament competència i se la fan, la competència, mirant-se de reüll i fins i tot, vilment, copiant-se.

En la meva modesta experiència d'usuari d’Instagram he vist com darrerament prioritza la visualització de contingut audiovisual (els “Reels”, petites peces de vídeo) per davant del contingut pel que Instagram va ser creat, les imatges, les fotografies. A

què respon aquest canvi? Entre d'altres factors, al creixement i consolidació de la plataforma TikTok entre els i les joves.

Fusionada l'any 2018 amb Musical.ly TikTok és una de les responsables, per exemple, de la proliferació de vídeos en format vertical, ja que és una eina que neix, creix i es reprodueix en els telèfons mòbils.

TikTok és la versió internacional de la xarxa social xinesa Douyin, llançada l'any 2016, i que serveix bàsicament per a crear i compartir vídeos d'entre 1 segon i 10 minuts. TikTok és vídeo; no hi busqueu fotos, que les fotos deuen ser, ja, coses de “boomers”! A TikTok hi ha vídeos i, sobretot, hi ha joves, molts joves.

I si amb la compra d’Instagram al seu dia va permetre a Facebook (ara Meta) recuperar públic jove, amb l'eclosió de TikTok Instagram torna a ferse gran; d'aquí que reaccionés amb els “Reels”, vídeos curts amb els que competir amb TikTok. La realitat i el drama per Instagram és que precisament molts dels vídeos que es veuen a través de la seva xarxa són precisament de TikTok; és a dir, la marca TikTok penetra a Instagram. És com si mirant una sèrie produïda per TV3 es veiés a la televi-

cal flequer

FLECA-PASTISSERIA 28_pds

Des de 1896

sió un programa, per exemple, d'Antena 3... Instagram procurarà corregir aquesta qüestió, que tampoc es tracta de donar ales a la competència fent-la créixer a casa teva.

Instagram està pilotant alguns canvis de la seva interfície (la forma com presenta els continguts a l'aplicació mòbil), donant més espai a les imatges, preferentment al contingut audiovisual, en una aparença més immersiva, diuen, que fa que l'espai per al contingut ocupi quasi tota la pantalla, i amb una línia de temps (el “timeline”) que, oh sorpresa, s'assembla al de TikTok...

Segons l'informe Digital 2022 elaborat per l'agència "We Are Social" i la plataforma de gestió de xarxes socials "Hootsuite", TikTok va créixer un 7,3% el 2021, sumant uns 60 milions d'usuaris; tot i que globalment Instagram té més usuaris que TikTok, només cal que feu un petit estudi casolà entre la canalla del vostre voltant menor de 16 anys per adonar-vos ràpidament quina és la xarxa preferida entre els més joves.

Instagram "TikTokeja"? Renovar-se o morir; adaptar-se o morir; copiar o morir, podeu dir-ho com vulgueu, però com en l'evolució de les espècies, sobreviu la que sap adaptar-se millor. n

• TORTELLS • BUNYOLS • COQUES

Obert cada dia Av. de França, 21 - Sarrià de Ter Botiga: 972 173 412 Oficines: 972 594 283 info@calflequer.com

Quadern d’apunts Josep M. Sansalvador | josepmsansalvador@gmail.com

E

Emília Xargay, taurina

l món del toro va ser una constant a l’obra de l’escultora Emília Xargay i a la plaça que porta el seu nom, a Sarrià de Baix, en tenim un monumental testimoni. Entre abril i maig es va poder veure a la Casa de Cul-

tura de Girona una mostra fotogràfica dedicada al reporter gràfic Pablo García Cortés, Pablito, el popular fotògraf de Los Sitios i habitual de moltes altres capçaleres de premsa. Una fotografia de l’estiu de 1973 cridava l’atenció: el matador Dámaso Gómez rebia el “IV Trofeo Ciudad de Gerona” concedit per la plaça de toros local, que consistia en una peça dissenyada per Xargay.

On devia anar a parar aquella figura metàl·lica, recargolada? Ves a saber si es conserva.

La instantània, en blanc i negre i molt de l’època, té el valor documental d’aquell moment, fa pràcticament mig segle, quan l’escultora tenia el taller ni més ni menys que al mateix barri on hi havia la plaça de braus gironina: a l’antic poble de Santa Eugènia de Ter. n

S

El porta a porta

i un tema ha marcat el pols ciutadà de manera destacada durant els últims mesos no és altre que la posada en marxa de la recollida selectiva de deixalles pel mètode porta a porta.

Estàvem avisats i era un fet consumat que ens venia a

sobre, però tot i així el canvi ha estat una revolució tan important que les converses de celobert, les tertúlies al carrer o al bar, les publicacions a les xarxes socials i les anècdotes posen de manifest que aquestes decisions són difícils de vendre i molt més de posar en marxa amb el cent per cent d’acord i de satisfacció.

Els dies immediats a la retirada dels històrics contenidors es va poder constatar un veritable campi qui pugui d’abandonament d’objetes de la més variada espècie al carrer: mobles, matalassos, roba, deixalles de tota mena… Hi havia qui feia endreça i corria per abandonar on fos les noses que, aviat, ja seria molt difícil treure’s de sobre fent l’orni i incomplint de manera descarada les més elementals normes cíviques.

El proveïment a cada domicili de quatre cubells per a aquesta funció va ser, en general, planificat i ordenat, però també sovintejaren les crítiques a causa de la dificultat per encabir en pisos de dimensions reduïdes tot aquest nou einam.

La desaparició dels contenidors el cap de setmana previ a l’inici del porta a porta també fou motiu de comentaris i queixes: en especial perquè aquesta retirada va fer-se de manera poc exemplar. Durant molts dies es va poder veure el parc de contenidors en desús, plens tal com es van recollir, en una mena de camp de concentració ignominiós en una esplanada entre la via de l’AVE i i’autopista.

La primera nit de recollida va ser un espectacle. S’estava a l’expectativa del pas dels camions de recollida des del minut zero, amb una intensitat que riu-te tu de la Cavalcada de Reis. Van circular anècdotes i interrogants de tot

tipus: que si els operaris van equipats amb rellotges lectors de codis de barres, que si hi ha cubells que queden mal apilonats a la vorera o a l’entrada dels blocs de pisos, que si havia de baixar el plàstic i vaig baixar el vidre, que si m’he quedat jo la galleda marró de la veïna, que si el comptador de recollides de l’app no funciona correctament, que a veure quan ens començaran a bonificar les taxes…

Ens en sortirem però queden mesos llargs per arribar a un funcionament rodat i exempt d’incidències, net de queixa.

Penso que el Porta a porta no és altra cosa que la constatació d’un fracàs col·lectiu.

Si tothom hagués estat prou responsable i s’hagués practicat el noble reciclatge i la separació endreçada de deixalles tal com tocava, no hauria calgut arribar a un sistema que ocasiona servituds, suspicàcies i incomoditats a dojo. En algunes èpoques i en alguns llocs han estat molt més expeditius.

Llegiu la novel·la Ciutat petita i delicada, de Jaume Ministral: hi ha pàgines molt reveladores sobre la relació amb les deixalles domèstiques dels habitants d’una població que viu de cara a un riu.n

pds_29

L’ E N T R E V I S TA

DUES BOTIGUERES DEL CARRER MAJOR Jordi Duch

Als pobles, des de sempre hi ha hagut establiments, sovint familiars, que han anat impregnant de personalitat els carrers. Són botigues petites però que fan una gran tasca social i comercial. Parlem del comerç que coneixem de molts anys, alguns de tota la vida, i darrere del mostrador hi trobes sempre la persona coneguda perquè és veí o veïna, que t’anomena pel teu nom i coneix els teus gustos quan vas a comprar allò que necessites.

E 30_pds

l petit comerç de proximitat és un comerç sostenible per definició, no has de fer grans distàncies per anar a comprar, és de fàcil accés pels veïns, pots anar-hi a peu i t’ofereixen productes de qualitat.

La realitat, però, és que tot i els avantatges que puguem trobar-hi, van desapareixent per diverses raons: perquè els hàbits van canviant, perquè no hi ha relleu generacional, per motius de caire personal, econòmic o també per la implantació de grans superfícies comercials amb menys personalitat, però que fan impossible de competir-hi.

El carrer Major de Sarrià estava farcit d’a-

quests petits negocis familiars que donaven vida, color, dinamisme,... que amb el pas dels anys han anat desapareixent, quedant en l’oblit i amb la nostàlgia d’un temps passat i diferent.

L’any 1986 es va fundar l’Associació de Comerciants i Veïns del carrer Major i posteriorment, l’any 2000, es va canviar el nom, quedant com Associació de Comerciants de Sarrià de Ter. Al llarg de tots aquests anys fins avui han portat a terme amb més o menys continuïtat diverses activitats com la fira comercial, arrossades, caminades populars, sorteig de regals per Nadal.

En aquest número de la revista entrevistarem dues dones botigueres del carrer Major que deixen la seva activitat després de molts anys i tanquen els seus respectius comerços: Imma Oliveras Caixàs (Confecció i Merceria IMMA), actual presidenta de l’ Associació, i Carmen Clopés Font (Ca la Margarita, fruiteria i botiga de queviures), tresorera de l’Associació.

L’ E N T R E V I S T A [ C a r m e n C l o p é s F o n t

CA LA MARGARITA

Carmen Clopés Font Els inicis van ser molt difícils perquè només agafar la botiga, a l’agost, la meva mare va quedar embarassada de mi i a més a més tenien i cuidaven porcs, gallines i conills.

Quan el meu pare es va morir, la meva mare va assumir tota la responsabilitat de la botiga. Jo tenia dos anys i mig. Ella anava a mercat a les quatre del matí, a la plaça del Lleó de Girona, a les voltes. Em tapava en una manta i em deixava a casa les meves ties al carrer Major.

Quan tornava, obria la botiga mentre jo em quedava a casa les meves ties.

Al migdia elles li portaven el dinar i al vespre em tornaven cap a casa.

Vam viure a sobre la botiga fins l’any 1972.

L

La Carmen a la botiga

a botiga de ca la Margarita fa 60 anys que està al carrer Major, és un petit supermercat dedicat a la venda de queviures, fruita i d’altres productes per a la llar.

La Carmen va néixer i ha viscut sempre al poble. La seva mare, la Margarita Font Martí i el seu pare Fernando Clopés Ferrer (que va morir en l’accident de la Torras Hostench l’any 1965, quan ella tenia dos anys) varen agafar la botiga l’agost de

1962,. Té dues filles, un fill i un net.

Juntament amb el seu marit, en Teo Santodomingo Amado, ha portat la botiga durant tota la seva vida laboral fins ara.

Quan es va obrir aquesta botiga? Com van ser els inicis?

La botiga es va obrir l’any 1962. Va ser un traspàs d’una petita botiga que hi havia abans, ca la Ravessa.

Quan es van jubilar, la meva mare i el meu pare se’n van fer càrrec, tot i que no coneixien res de l’ofici.

Com et vas iniciar tu en aquest ofici?

Des de joveneta jo ja sabia que volia dedicar-me a la botiga. Vaig estudiar BUP i COU nocturns i durant el dia ja hi treballava. Ho he fet tota la vida.

Primer al costat de la meva mare i més endavant, quan em vaig casar amb en Teo, que era de Barcelona, ell es va incorporar també al negoci familiar.

Què ens pots dir de la teva botiga?

Al principi era molt petita, després quan jo era jove la vam fer una mica més gran i, finalment, l’any 85 la vam engrandir tot el que vam poder, tot el que donaven les parets.

Aquesta feina et lliga molt. Jo baixo cada dia a les vuit. A les dues vaig a comprar la fruita. A la tarda torno a obrir...

Ha estat una botiga de poble. Ara que es parla tant de comerç de proximitat, t’hi has identificat d’aquesta manera?

Sí, em considero una botiga de proximitat, sobretot pel que fa a la frui-

pds_31

L’ E N T R E V I S T A [ C a r m e n C l o p é s F o n t

La Carmen i en Teo a l’entrada de la botiga

ta. Una botiga de poble és estar tot el dia al servei del client. Els horaris són llargs, de 8 a 14 i de 17 a 21. Cal saber escoltar el client i tenir-hi tota l’atenció, tenint en compte que cada client és un món. Arriba un moment, que tu saps el que vol cadascú només de veure’l entrar per la porta.

Com es compagina la vida familiar i la laboral, quan t’has de fer càrrec d’un negoci?

He tingut tres fills. Vaig tenir l’ajuda de la meva tia, quan eren petits. Els meus fills ja sabien que si el dissabte no podia anar a veure’ls jugant a futbol o fent altres activitats, jo hi era amb el pensament, i així es quedaven tranquils. Només calia explicar-los i ells ja veien que la botiga era la il·lusió de la meva vida. Jo sempre els he dit que la botiga és com el seu germà petit. Sempre ha sigut la meva prioritat, l’hi he tingut sempre molta estimació.

Quines qualitats creus que s’han de tenir per portar una botiga i estar de cara al públic?

S’ha de tenir molta mà esquerra i molta paciència. Saber escoltar el client i reconèixer sempre el que vol, donar-los un servei, el que no troben en un altre lloc. Acabes coneixent perfectament la persona i els dones un recolzament.

32_pds

Què és el que més t’agrada d’aquesta professió i el que menys? La tornaries a fer?

M’ha agradat molt estar de cara al públic. Hi he estat durant 45 anys i tot el que fa a aquest ofici m’agrada. No hi ha res que m’hagi desagradat o molestat. Ho tornaria a fer sense pensar-m’hi.

Tanques definitivament. Creus que ho trobaràs a faltar?

La Margarita i la Carmen Tanquem el negoci perquè sempre hem estat el matrimoni treballant junts i pleguem també junts. Hem complicat. Primer, t’hi has de passar hagut de prendre aquesta decisió moltes hores del teu temps personal per qüestions de salut. A més, no i pocs volen assumir aquest cost. tenim continuïtat familiar. Els meus Tothom vol una feina d’hores concrefills han agafat altres camins i la tes, el cap de setmana festa i un sou botiga no els atrau, i un negoci fix. Aquí has de defensar cada dia el sense motivació, no porta enlloc. teu sou.

Personalment ho trobaré a faltar Abans hi havia 40 negocis al molt, ja que el negoci em funciona carrer Major. Vaig estar a l’associabé i m’agrada molt. ció de comerciants des de l’inici, i actualment encara en soc la tresoreCom veus el futur del comerç a Sarrià? ra, esperant que algú ens agafi el El comerç al carrer Major va quedar relleu, però com que porta una feina mort al moment que van treure al darrera poc agraïda i de moltes molts dels aparcaments. La gent vol hores, costa trobar algú que ho vulla comoditat d’obtenir el gènere al gui fer. pas de la porta. Tots els llocs que no El mercat no ha perjudicat, hi ha tenen facilitat de poder aparcar, arri- moviment, la gent passeja, es troba un moment que la gent no hi va. ben, van a esmorzar i compren. És Avui dia portar un negoci és molt com una petita festa.n

L’ E N T R E V I S T A [ I m m a O l i v e r a s C a i x à s

CONFECCIÓ I MERCERIA IMMA

Imma Oliveras Caixàs temps vaig anar aprenent moltes coses. Quan va ser el moment, m’hi vaig quedar com a treballadora fins que la Pilar va plegar per jubilació.

En aquell moment jo mateixa vaig fer-me càrrec de la botiga.

L

Què ens pots dir de la teva botiga? És una botiga tèxtil típica de poble. He tingut una mica de tot. Hi ha merceria, llenceria, roba de casa, roba d’home, de dona... De mainada, tot i que ho he tocat poc, tinc roba fins a dos anyets.

La roba era directa de fàbrica, me la portava un viatjant tot i que alguna cosa jo mateixa anava a buscar-la al magatzem. He treballat amb aquest sistema fins ara.

He tingut majoritàriament clients de mitjana edat i grans i no només de Sarrià, sinó també de Celrà, Bordils, Sant Julià i altres pobles veïns.

També de Montjuïc, el Pont.... Durant anys ha estat l’única botiga d’aquest ram dels voltants.

Quan es va obrir aquesta botiga?

Vaig obrir la botiga, que sempre ha estat al carrer Major, l’octubre de 1999 i la veritat és que els primers anys va anar molt bé. Abans la gent no anava tant a Girona a comprar.

Compraven més al poble.

Hi ha hagut molts de canvis, des del començament fins ara?

Sí, n’hi hagut molts. Abans era impensable tancar la botiga per fer algun pont o fer festa els dissabtes.

La gent ha canviat els hàbits, i el dissabte va a voltar. Abans era el dia d’anar a comprar roba o complements. Ara també, evidentment, però s’estimen més anar a Girona, Barcelona, grans magatzems, centres comercials... en família.

Com vas iniciar-te en aquest ofici?

Quan jo tenia 9 anys vaig començar a anar a les Galeries Pilar (una botiga de roba que hi havia al costat de l’ajuntament) els dissabtes a la tarda. Només anava a ajudar i amb el

Ara que es parla tant de comerç de proximitat, t’hi has identificat d’aquesta manera?

Sí. M’he identificat amb el comerç de proximitat, perquè sempre tens els teus clients, el tracte amb la gent és

L’Imma a la botiga

a Imma va néixer a Sarrià i va viure tota la seva infantesa al poble.

El seu lloc de treball sempre ha estat de botiguera al carrer Major i fa 23 anys que regenta aquest establiment. Té una filla, un fill i un net. Ha estat regidora de l’Ajuntament a l’equip de govern portant l’àrea de salut, gent gran i serveis socials, durant el període 2013-19. Actualment viu a Banyoles.

pds_33

L’ E N T R E V I S T A [ I m m a O l i v e r a s C a i x à s

L’Imma i la seva família

proper, t’expliquen coses, o les expliques tu, ens donem consells... però crec que el comerç de proximitat en pobles així petits, serà molt difícil que es mantingui, ja que la gent que han estat els clients de tota la vida es van fent grans i el jovent està acostumat a voltar molt i a comprar on line.

Com es compagina la vida familiar i la laboral, quan t’has de fer càrrec d’un negoci?

L’horari de treball és molt extens.

Arribar a les nou del matí a la botiga i tornar a les nou del vespre a casa limita les tasques familiars.

Fa 36 anys que visc a Banyoles, m’estava treballant a Sarrià durant tot el dia i em quedava a dinar amb els meus pares. Compaginar la vida laboral amb la familiar es pot fer si comptes amb ajuda d’avis, tiets...

Aquest va ser el meu cas. Quan jo arribava de la feina, moltes vegades els nens ja havien fet els deures i sopat.

Portar el negoci sola fa que no puguis fer moltes coses. Tot i així, si algun cop havia de fer algun tràmit, tancava la botiga per una estona.

Quines qualitats creus que s’han de tenir per portar una botiga i estar de cara al públic?

Primer de tot, s’ha de ser agradable, amable i tenir clar que el client sempre té raó.

34_pds

Què és el que més t’agrada d’aquesta professió i el que menys? La tornaries a fer?

M’agrada molt el tracte amb la gent, sobretot els que conec. Quan te’ls trobes pel carrer, et saluden, et coneixen i hi parles. Treballar a Girona en una botiga, segurament no hauria estat el mateix, ja que aquí el tracte és molt proper i en una ciutat seria més impersonal.

Si fos com fa quinze anys, ho tornaria a fer. Però, tal com estan les coses ara, segurament m’ho hauria de rumiar.

Tanques definitivament. Creus que el trobaràs a faltar?

Tanco perquè en aquests moments ja no és rendible, jo em passo tot el dia a la botiga i ara que no hi són els meus pares els migdies es fan molt llargs.

A més la pandèmia ho ha acabade rematar. Molta gent es va acostumar a comprar per internet.

Sí que ho trobaré a faltar. Quan surto a fer el cafè al Coro, em vaig trobant gent pel carrer Major i et van saludant, et paren per parlar una mica... penso que trobaré a faltar el contacte amb la gent del poble.

Com veus el futur del comerç a Sarrià?

Crec que a la banda de l’avinguda de França se’n poden sortir bé, perquè hi passa molta gent, trànsit, hi ha aparcaments..., però un tipus de botiga com la que jo tinc, ho veig difícil.

Potser soc pessimista, però estem massa a prop de Girona. Segurament hi haurà gent que ho trobarà a faltar, és clar, sobretot poder comprar petites coses com un fil, una cremallera, que ara s’haurà d’anar a Girona. Però no és suficient per guanyar-s´hi la vida, tenint en compte que les despeses són altes. ...

Seran molts els records que quedaran per sempre en la memòria d’aquestes dues dones que deixen el negoci que durant tants anys han tirat endavant. També de molts sarrianencs que al passar pel carrer Major a l’alçada dels dos establiments potser els envairà la nostàlgia d’un temps passat i l’enyorança d’un carrer, en el seu noment ple de comerç i de vida.

Avui, però, que tot canvia i evoluciona tant ràpidament, cal mantenir l’optimisme adaptant-nos als nous temps i esperant que el carrer Major pugui recuperar el dinamisme que li correspon.n

L’aparador de la botiga

I N

M E M O R I A M

AGRAÏTS A L’ANTONI MORATALLA Matíes Martí.

Ens trobem al Local Social de la Rasa amb l’Ana Mari, vídua de l’Antoni. Fa cosa.

L’Antoni ens va deixar el 14 d’abril i la seva absència es fa notar, a la Rasa i també a Sarrià, on trobaríem poques persones, sobretot les nascudes al segle passat, que no el coneguessin.

En l’entrevista que en Jordi Duch li feia a l’historiador Javier Antón Pelayo1, en el darrer Parlem de Sarrià, a la pregunta del “per què és important el coneixement històric en la societat en què vivim”, en Javier ens respon que “la història ens ajuda a explicar els orígens del present”. I, segurament, aquests darrers anys, quan l’Antoni es passejava per la Rasa o Sarrià -sempre acompanyat per la seva família, esposa, filles/gendres o néts/néta-mentre la gent conversava amb ell, mostrant-li afecte i empatia, mentalment repassava la transformació viscuda al barri i a Sarrià, on la memòria “a llarg termini” com anomenen els psicòlegs, ens trasllada a aquells entranyables anys, quan hi havia tantes reformes a fer, per aconseguir entorns més habitables i més compatibilitat social, binomi que ens porta als “orígens del present”.

pds_35

IN MEMORIAM [Antoni Moratalla

1980 La Rasa

P

Revetlla Sant Joan Quo Vadis Poble (3) amb Guillem Ramos i Toni Moratalla

erò comencem pel començament. L’Antoni Moratalla va néixer a El Provencio, Cuenca, el 14 de gener de 1945 i, al gener del 1956 arriba a Sarrià. (A algú li vindrà al cap, aquella “famosa” fredorada del febrer de 1956).

Va anar a viure a ca la Maria de l’Estanc, carrer Major,14, ca la Maria Celis, que llogava habitacions amb dret a cuina. L’Antoni era el petit de quatre germans, dos ja vivien a Sarrià, en Ricardo i en Venanci, i ell va arribar amb els pares i la germana, Isabel. La seva primera feina, en començar a treballar, va ser amb el fotògraf Martí de la Cort Reial i, després, a la Tintoreria El Sol. Amb 23 anys, entra a la Torras, però només hi treballa un any.

Mentrestant, els pares han trobat una nova casa de lloguer, al carrer

36_pds

Camp de futbol

Major, 115, de Sarrià, on va residir força temps. Ens comenta l’Ana Mari que es varen vendre la casa que havien deixat al poble de Cuenca, per donar el traspàs per aquesta habitatge. Després de la Torras, va anar a treballar a Comercial Elèctrica Girona S.A., on ja s’hi jubilarà després de 40 anys a l’empresa.

Un parell d’anys de festeig són el preludi del seu casament, al 1968.

Viuen dos anys al carrer Ballesteries de Girona, i més endavant un any a “La Cuadra”, al carrer Major, 11 (ara carrer Major, llavors José Antonio). En aquella època, a “La Cuadra” hi havia 8 habitatges, 3 a la PB, 3 al 1r pis i 2 al 2n pis. Definitivament, al 1971, l’Antoni i l’Ana Mari, ja amb la primera filla, venen als pisos del Patronat-PPV- a la Rasa, que a iniciativa de l’Ajuntament de Sarrià, es varen construir al que llavors s’ano-

menava Camp de les Falgueres o Pla de Dalt. Com podem imaginar, ens trobem en ple franquisme i, malgrat les bones intencions de l’Ajuntament, es lliuren els pisos amb les justes mesures d’habitabilitat (carrers, clavegueram, entorn...).

I si abans hem parlat d’en Javier Antón, ell i el seu germà Jesús, van ser una mica “protagonistes” de la consecució del que després seria un camp de futbol2. En Joan Quesada en fa una acurada ressenya en l’apartat que us esmentem: ”En una zona plena d’herbes i matolls, prop de la riera de la Rasa, dos joves entremaliats en aquells anys, van calar foc al lloc i el van deixar net del tot (acompanyem fotografia). A raó d’aquest fet, el desaparegut Sr. Diego del Bar de la Rasa, va tenir la iniciativa de fer en aquest lloc un camp de futbol per als joves del barri. Juntament amb

IN MEMORIAM [Antoni Moratalla

una trentena de col·laboradors, la majoria actualment són els primers socis del F.C.Sarrià, van començar a netejar bé el descampat i comencen a preparar el terreny que avui és el nostre Club”.

I, entre aquests voluntaris col·laboradors, una bona munió de veïns, comandats per l’Antoni, varen començar la plasmació del F.C. Sarrià. S’havia comentat que, donades les circumstàncies, la caserna de la Guardia Civil de Sarrià va haver de deixar el seu emplaçament a causa de la construcció dels accessos a l’Autopista A-7, i ocupava provisionalment una casa de l’Autovia de Sarrià. Que podria trobar un bon indret en aquest sector, al triangle format pels blocs del Patronat, Cobega S.A. i la riera de la Rasa. (Dono fe que l’aspecte era vergonyós, amb perill d’insalubritat).

Direm que la faceta esportiva de l’Antoni havia començat com a jugador d'handbol al Ntra. Sra. de Montserrat, abans de la seva fusió amb l'A.D.C. de Sarrià de Dalt, i esdevenir U.E.S. Arran d’una lesió en un dit, va estar uns quants anys fent d’àrbitre d’aquesta disciplina esportiva.

Establint un paral·lelisme amb l’handbol, l’altre esport de referència a Sarrià de Ter3, esmentem unes paraules de l’Emili Rodríguez: ”L’eficàcia de sumar ha estat un dels trets idiosincràtics que, en moments difícils, ha mogut la gent per tal d’organitzar-se, per treure’s les castanyes del foc i sumar esforços entorn d’un objectiu o interès comú (la construcció de la pista, la cobertura del pavelló,...)”.

Semblantment va passar amb el F.C. Sarrià, l’esperit voluntariós de molts veïns i veïnes va ajudar a aconseguir fites importants i necessàries per a la millora de recursos i la cohesió social, en aquest cas la construcció d’un equipament esportiu. Perquè, a Sarrià, ja existien les

1993 Visita Jordi Pujol a La Rasa. Foto cedida per Nicolàs Pichardo

pistes esportives de Sarrià de Baix, una, i a Sarrià de Dalt, al costat de la piscina, l’altra, ambdues dedicades a la pràctica del “Balonmano”, però de camp de futbol feia molts anys que no n’hi havia cap a Sarrià, a nivell de poble. Per això, quan l’Antoni, al 1978, essent el primer president i soci nº1, sempre va voler mostrar que el camp de futbol era i seria un equipament de poble, i no un equipament de barri. D’aquí el nom de F.C. Sarrià de Ter. El 8 d’abril del 1978 és la data de constitució del Club.

Fins al setembre del 1981, ell en fou el President. Del setembre del 81 al del 83, exerceix de secretari. Tornarà a la presidència al 1984, i ja fins al 1989. Eren anys de no parar… Calia insistència per anar aconseguint millores en tots els aspectes.

Com també la integració d’una representació de la Rasa, a la Junta de l’Associació de Veïns de Sarrià: A.VV. de Sarrià-Comissió de la Rasa (1979/1983). Personalment puc dir que es tractava de “superar” la barrera física de l’Autovia, tot integrant la part oest amb la part est. Passava quelcom semblant amb el Pla de l’Horta i Sarrià de Dalt (recordeu els ponts de vianants?).

Tot i que el Club comença a federar-se el 1978, a les dues primeres temporades no hi havia vestidors, i els jugadors es canviaven en els

garatges propers al camp o a les dependències del bar La Rasa. La construcció de les casetes no arribarà fins al 79/80, gràcies a la insistència del Club i de la Comissió de la Rasa esmentada, quan es constitueix l’Ajuntament de Girona i, de retruc, el Consell Municipal de Sarrià, amb en Just Casero de capdavanter. Gràcies al material proporcionat per l’Ajuntament de Girona, es va aprofitar la construcció per encabirhi un petit Local Social, que servirà per a reunions, missa i Escola d’Adults… Tot plegat amb la col·laboració veïnal. No vull esmentar noms, però no puc deixar de recordar a

pds_37

IN MEMORIAM [Antoni Moratalla

l’Andrés Pichardo i el seu fill Nicolás.

L’Antoni no para d’insistir a la Real Federación de Fútbol, per deixar els vestidors el màxim d’endreçats possible. Al 1978, també s’inicia la Revetlla de St. Joan, veritable Festa Major del barri, amb “vaquillas” incloses durant uns anys, atracció de propis i forans… Concursos de Flors i de Relats literaris, Quo Vadis, Festival Infantil, Jocs de cucanya, Ball, Atraccions de fira... En començar els 2000, tot va anant de baixa.

El nostre protagonista no para, i cap al 1987 aconsegueix de l’Ajuntament de Sarrià la construcció de l’actual Pista Esportiva, i ja a l’any següent, el F.C. Sarrià assumeix l’organització de les 24 hores de Futbol Pista, que en un principi s’havien iniciat (1982) a la pista de la piscina de Sarrià de Dalt. També, a la nova pista de la Rasa, s’hi juguen els partits de

bàsquet femení, dels equips acabats de constituir al col·legi Montserrat.

(Els primers anys del Club de Futbol, i de manera testimonial, hi va haver algun partit de futbol femení).

Són uns anys d’autèntica dedicació, col·laborant en la Festa a la Vellesa i la Festa Major de Sarrià de Baix, amb la Comissió de Festes (C.O.F.E.S.), i moltes entrevistes a Ràdio Sarrià. L’Ana Mari diu que difícilment parava a casa.

Arribats als 90, i atès que els pisos del barri necessiten un repàs de pintura, l’Antoni promou l'Associació de Veïns de la Rasa, per donar més empenta i força a la millora de l’estètica de tot el sector. La mateixa Associació de Veïns, de la que n’és el seu primer president, aconsegueix la construcció de l’actual Local Social. La seva millor il·lusió era que el President Jordi Pujol vingués a

1 Revista Parlem de Sarrià, núm.111. Des.2021. L’Entrevista, pàg.48.

2 Sarrià de Ter, El paper de la història. F.C. Sarrià. Joan Quesada, pàg.444.

3 Sarrià de Ter, El paper de la història. La Unió Esp. Sarrià. Emili Rodríguez, pàg.437.

38_pds

inaugurar la rehabilitació dels pisos al 1992.També fou realitat (adjuntem carta enviada pel President de la Generalitat, que l’Antoni guardava emmarcada i amb molta estima). El seu compromís amb Sarrià el porta a l’Ajuntament com a regidor(19951999). L’entusiasme l’esperonava a insistir davant les Institucions per a la millora de les comunicacions, sobretot la perillositat de l’Autovia (llavors ja Avinguda de França) i la millor convivència veïnal.

Engrescador, fins a darrera hora, malgrat que la salut no l’hagi acompanyat aquests darrers anys. Es mostrava orgullós del que és en l’actualitat el F.C. Sarrià, amb una Junta incansable, una bona munió d’equips de base i els seus preparadors i la participació dels pares i mares.

Amb un Primer Equip, aconseguint fites importants. (D’aquí que l’Ajuntament de Sarrià hi dediqués destacables recursos en la instal·lació de la gespa artificial, la construcció de les grades i adequació de l’entorn prop de la Riera). Moltes persones, quan els comentàvem que residíem a la vora del camp de futbol, deien que tenien els genolls pelats de venir a jugar-hi.

A l’abril del 2021, i amb les restriccions d’aforament i les mesures Covid pertinents, el Club li va retre un discret i emotiu Homenatge d’Agraïment. Enguany, el F.C. Sarrià i l’A.VV. de la Rasa han proposat a l'Ajuntament de Sarrià que les Instal·lacions Esportives Municipals portin el seu nom, com a reconeixement a la seva fermesa i tenacitat.

Acabem fent esment dels trets que li atribuïen al 2007, quan des de Ràdio Sarrià se li va concedir el Trofeu al Mèrit Social i Cultural: Emprenedor, Tossut i Inquiet. n

L ’ U L L

D E L

Roger Casero Gumbau, veí del Pont Major.

P O N T

L A BRIGADA DEL SAL ABRET

"No és la nostra brossa, però sí és el nostre Planeta". Aquest és el "leitmotiv" de la Brigada del Salabret, un grup de persones voluntàries que es dediquen a la neteja d'espais del nostre entorn, de les comarques gironines. A finals de gener de 2022 van netejar una àmplia franja d'entre les dues ribes del riu Ter al seu pas pel Pont de l'Aigua. Aquell dia, un diumenge assolellat d'hivern, jo m'hi vaig sumar. Aquesta va ser la meva experiència.

U

na companya d'una associació de veïns d'un barri de Girona em va fer arribar la convocatòria de la Brigada del Salabret: la propera trobada es feia entre el Pont Major i Sarrià de Ter i va pensar que potser m'interessaria participar-hi. La Brigada del Salabret fa les seves convocatòries a través de les xarxes socials i amb dies d'antelació sempre anuncien on faran la seva propera actuació; sempre es troben en diumenge i per al 23 de gener el punt de trobada era l'aparcament que hi ha rere la gasolinera de tocar el Pont de l'Aigua,

al Pont Major. M'hi vaig presentar vestit amb roba còmode i vella, d'aquella que no passa res si s'embruta o s'esquinça.

Quan vaig arribar m'hi vaig trobar en Joan Olivet, un escalenc jubilat que minuts més tard vaig saber que era el fundador de la iniciativa. En Joan em va donar una saca i un parell de guants i vam començar a arreplegar brossa del voltant de la gasolinera, repassant el camí, la nova via verda, que mesos enrere es va inaugurar sense massa ressò estrenat i que de moment mor allà mateix, mentre s'enllesteix la connexió amb Campdorà i Celrà.

pds_39

L’ U L L D E L P O N T [ L a B r i g a d a d e s a l a b r e t

En poca estona vam arreplegar un munt de guants de plàstic, d'aquells que podem fer servir quan posem gasolina, com quan ens servim fruita i verdura d'un supermercat, alguna llauna de cervesa i refresc, paquets de tabac... Excepte els guants de plàstic, més localitzats en aquella zona, les llaunes, els paquets de tabac i altres deixalles com ampolles de plàstic i sobretot “tovalloletes” van ser una constant!

Fins i tot vam arreplegar una persiana, llençada a la vora del riu.

Una estona més tard va arribar la Maria Badia, una de les voluntàries que, a banda de recollir la brossa, s'encarrega de la difusió i les convocatòries de les trobades a les xarxes socials. La Maria aquell dia tenia un objectiu molt clar: netejar el sota i els entorns de tots i cadascun dels ulls del pont; això volia dir calçar-se unes botes d'aigua, d'aquelles que t'arriben ben bé fins a la cintura, i travessar el riu per arribar a la zona que hi ha al bell mig.

He passat moltes vegades per sota el Pont de l'Aigua, pel costat de la riba del Pont Major hi ha un camí,

40_pds

ara via verda, però mai m'hi havia posat de peus al llit (més que a la galleda!), just a sota el pont! Reconec que al principi no les tenia totes, però la determinació de la Maria em va convèncer i carregats amb saques buides ben aviat ens vam trobar, tots tres, al bell mig de l'aigua!

Arribant sencers a la franja de terra del mig del Pont de l'Aigua, ben aviat va quedar clar què hi trobaríem: més llaunes de cervesa i refrescs, més ampolles de plàstic i més paquets de tabac, tot llençat, fàcil deducció, des de dalt del Pont de l'Aigua.

Més enllà de l'experiència de travessar el riu Ter de riba a riba per sota el Pont de l'Aigua, l'inventari d'aquell diumenge van ser 36 kg de brossa recollits, amb una persiana i una pila de llaunes, ampolles de plàstic i de vidre, tovalloletes, bricks de tota mena, gots i fins i tot pilotes; tot recollit per tres persones més una voluntària espontània que ens va ajudar a pujar les saques plenes de roba des de dalt del pont.

Trenta-sis quilos de brossa recollida pels voltants del Pont de l'Aigua

que va arribar allà per l'actitud incívica de qui passa per sobre el pont, tant a peu com en vehicle, i que impunement llancen la llauna, la burilla, el plàstic o la tovalloleta pont avall, no sé si confiant que el riu s'endurà la merda, la seva merda, corrent avall.

"No és la nostra brossa, però sí és el nostre Planeta" diuen els de la Brigada del Salabret, però aquell dia jo vaig tenir la impressió que recollia la nostra merda, la que els veïns i veïnes del Pont Major i de Sarrià de Ter (segur que també gent d'altres indrets que transiten pel pont, no ho nego) llancem per més que a banda i banda del pont hi ha papereres, per la mandra d'haver d'esperar a arribar a casa i llençar la nostra brossa a les nostres escombraries.

La Brigada del Salabret fa una feina que no li correspondria fer, una feina que hauria de ser responsabilitat de les administracions; també fa una feina que no caldria fer si tothom s'apliqués la màxima que diu que “no és més net qui més neteja, sinó qui menys embrut.”

Us convido a fer un cop d'ull a les seves xarxes socials només per a comprovar com d'incívics som encara a dia d'avui, incívics Km0; també per si us animeu a participar, algun dia, en alguna de les seves trobades, enfundats amb guants i amb ganes de contribuir a fer del nostre planeta, del nostre entorn, un millor espai en el que viure. No és tan difícil, ni costa tant... n

O P I N I Ó

PAS

UN POBLE QUE EDUQUI Mònica Aymerich

El Ple del mes de gener de 2022 de l’Ajuntament de Sarrià de Ter va aprovar, per unanimitat, l’adhesió a l’Aliança Educació 360 promogut per la Diputació de Barcelona, la Fundació Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica (FMRP).

E

l projecte Educació 360 preveu l’educació a temps complet, la igualtat d’oportunitats per a tots els infants i adolescents i la comunitat com a espai educatiu. I vull fer esment d’aquest darrer punt: la comunitat com a espai educatiu.

Aquest és el títol del que heu fet tota la vida els veïns i les veïnes del poble: educar els nostres infants, tenir cura els uns dels altres i créixer

respectant-nos.

Com diu el manifest, els nois i les noies aprenen en tots els espais de la seva vida quotidiana: a l’escola i a l’institut, amb la família, a casa, als carrers i a les places, a l’esplai i quan fan esport o marxen de colònies. També en temps de vacances.

El manifest també diu, textualment: “L’àmbit local és l’espai idoni per garantir les oportunitats educatives i la coordinació dels actors de la comunitat. També la cohesió social i la formació de ciutadans. Els ajuntaments són un actor privilegiat en el lideratge educatiu.

Educació 360 proposa que més enllà de les bones experiències, la política educativa transcendeixi l’ensenyament reglat i garanteixi més i millors oportunitats per a tothom”.

Així doncs, l’aprovació d’aquesta adhesió per part del nostre Ajunta-

ment implica promoure el desenvolupament de projectes d’Educació 360 a Sarrià de Ter. És a dir, a més de tenir cura dels projectes d’educació formal -escola bressol, escola i institut-, també enfortir l’educació no formal i la informal: donar suport a les iniciatives socials i confiar en els veïns i veïnes. I aquesta és la clau de l’expressió la comunitat com a espai educatiu del projecte Educació 360.

Tanmateix, després de tot aquest discurs i aprovació per part del Ple, la realitat és ben desoladora. N’esmentem alguns punts que ens preocupen: - Les associacions de veïns estan en el moment de major crisi de la història del nostre municipi: dues ja s’han dissolt. Això hauria de fer saltar totes les alarmes i centrar tots els esforços en millorar-ho si volem ser un poble amb qualitat de vida veïnal i una comunitat que eduqui.

pds_41

OPINIÓ [PAS

- ERC de Sarrià de Ter ha trencat la interlocució amb Ona Sarrià i la Plataforma Prou per desavinences. I és clar, participar -i educar- implica tenir punts de vista diferents. Benvinguda sigui la diversitat!

- També està en crisi l’Associació de Comerciants de Sarrià de Ter; en el pressupost de l’ajuntament pel 2023 s’ha eliminat la partida destinada a aquesta entitat. Una clara mostra de la poca voluntat de promoure’n la seva existència.

-L’esplai PL, que fa una tasca educativa integral i integradora dels nostres infants, s’ha de desplaçar, cada dissabte a la tarda, a fer la seva activitat a zones privades perquè la plaça de l’Església, que és el seu espai natural d’activitat, s’ha convertit en un APARCAMENT. Cal posar els mitjans a l’abast d’aquestes entitats, amb cura i dignitat.

-I a nivell formal, no es convoquen consells municipals d’educació.

42_pds

El primer consell convocat després de l’arribada del nou institut es va fer al cap de 2 anys i per demanda expressa a través d’una moció del PSC. L’equip de govern no hi deuria pensar...

Podríem seguir posant punts i punts de la poca participació que promou aquest ajuntament: les decisions es prenen des del consistori sense comptar amb el suport d’entitats i persones que dediquen temps i passió a fer un poble actiu i participatiu. No saben que això no funciona: promoure la participació vol dir que els veïns i veïnes dissenyin i decideixin les activitats i l’ajuntament hi posi els mitjans. I no a la inversa.

Acabem amb unes dades objectives publicades al portal de transparència 2021, i feu-ne els vostres judicis. La inversió en educació al nostre municipi és la més baixa de tots els municipis veïns. En conseqüència,

tot allò que no vam invertir ahir en educació ho hem de fer avui en seguretat. I el que no invertim avui ho pagarem demà. Cal canviar aquesta tendència urgentment. És a dir, mentre que els pobles del voltant inverteixen més de 10 vegades la despesa de seguretat a educació, a Sarrià de Ter posem gairebé el mateix import a les dues partides. No cal ser gaire savi per intuir la tendència del nostre municipi cap a un lloc més controlat, però no més cívic ni cohesionat.

Ens adherim a un pacte nacional per l’educació que exigeix coordinació, però ens oblidem de coordinar el nostre municipi i de donar suport a les entitats que de debò fan que l’educació a temps complet sigui una realitat. És una mostra més de la voluntat sobre el paper d’implicar el municipi en projectes d’abast nacional, que després queden en paper mullat. n

O P I N I Ó

T

JxS

ENFIL ANT

Narcís Farroni. Regidor a l’oposició Junts x Sarrià

Enfilant el final de curs de les escoles, les entitats i els clubs, desitgem a tots i a totes que els objectius marcats s’hagin acomplert, sobretot que s’hagi intentat, i agrair l’esforç , dedicació i compromís de tots i cadascun dels col·lectius.

E

nfilem també un últim any de legislatura , una legislatura marcada per temporals i pandèmies (sobretot pandèmia), que tant ha trasbalsat el dia a dia de tota la població.

HINOJOSA Tenim molts assumptes encara per resoldre, que no hem de parar ni ens hem d’aturar en seguir-los treballant. El tema Hinojosa continua estant en els mes preocupants. En el passat PLE del mes d’abril, vàrem demanar a l’alcalde reunir-nos tots els grups amb l’empresa per tal de visionar in situ les millores realitzades (si s’han executat) i les que queden per realitzar i seguir treballant per arribar a les millors condicions possibles. Sembla a ser que a finals de juny tindrem aquesta reunió, ben-

vinguda sigui, i miraré de ser més clar en els Plens per tal que l’Alcalde m’entengui més bé en les peticions.

GESTIÓ MUNICIPAL Un àmbit que també ens agradaria deixar clar és la nostra posició envers els departaments municipals, o dit clarament, els treballadors i treballadores municipals. Junts x Sarrià no va en contra de cap treballador/a ni de cap departament en concret; sovint s’ha deixat anar en Plens o reunions, com si anéssim en contra de la feina dels servidors públics, tot al contrari, el treballador/a té la seva feina i se la treballa, tot el respecte i reconeixement, en el que no estem d’acord és en el model de gestió de funcionament de treball de l’equip de govern, augmentant en quasi 40% l’estructura laboral en els últims anys. La nostra crítica no és cap al treballador/a, com es vol vendre , és cap al responsable de la gestió.

PORTA A PORTA Arribant al 1r trimestre del nou servei de recollida, continuem defensant que és el millor sistema actual

per arribar als percentuals de reciclatge requerits; ara bé, en temps actuals no entenem com les aplicacions informatives dels usuaris no estan actives, creiem que és un punt de millora urgent i important. Hem d’analitzar també si les freqüències i elements a recollir estan funcionant i/o si són els adients, pensant sempre en les necessitats generals de la població.

AGENDA URBANA Destaquem el projecte participatiu com a una oportunitat de veure quin poble volem o ens agradaria, entre tots i totes, en totes les franges d’edat. Alhora restem expectants i realistes, una cosa és un estudi o projecte i l’altra és realitzar-lo. Una situació econòmica actual, ara que està tan al dia el retorn de les inversions, ens obre molts dubtes que tot plegat es pugui dur a terme en els pròxims anys.

Per acabar, i ja entrant en la temporada d’estiu, desitgem a tots i a totes que gaudiu d’aquesta època de l’any tan nostra i tan mediterrània i sobretot que gaudim i cuidem el nostre entorn. n

pds_43

O P I N I Ó

L A FORMACIÓ PROFESSIONAL: UNA OPORTUNITAT MÉS DE FORMACIÓ I INSERCIÓ L ABORAL A SARRIÀ DE TER

PSC

Quim Rodríguez Vidal. Regidor del PSC Ajuntament de Sarrià de Ter

El juny de l’any vinent, els alumnes de la primera promoció del nou institut de secundària de Sarrià de Ter hauran finalitzat l’ensenyament obligatori (4t d’ESO). El centre es prepara per a l’organització dels batxillerats i, també, d’algun cicle formatiu, diu el director.

Q

uan un/a estudiant finalitza l’ESO (educació secundària obligatòria) i ha de prendre la decisió de com continuar la seva formació, els camins més habituals són escollir entre cursar el batxillerat o cursar un cicle formatiu. La primera és l’opció tradicional per a aquell/a jove que té molt clar que el seu objectiu final és l’estudi universitari (o accedir a un cicle formatiu de grau superior), si no és així, el camí més oportú és la formació professional, ja que permet amb dos anys obtenir una titulació amb accés al món laboral i alhora ofereix continuïtat acadèmica que no exclou l’accés a la universitat.

La formació professional és el conjunt d’ensenyaments que preparen per desenvolupar un ofici. Combina formació teòrica i pràctica, part de la qual té lloc en empreses acreditades.

Es divideix en tres tipus: la formació professional específica, la contínua (la que es fa des dels mateixos centres de treball) i l’ocupacional (destinada a persones en atur), que la nova Llei orgànica d’ordenació i integració de l’FP, impulsada pel Ministeri d’Educació, ja preveu flexibilitzar i compatibilitzar amb una nova estructura que facilitarà l’accés a tot un ventall de formacions de diferent durada i nivell d’aprenentatge, que recull des d’unitats més petites o microformacions, fins a aconseguir els títols i cursos d’especialització. D’aquesta manera, cada persona podrà dissen-

44_pds

yar i configurar itineraris propis adaptats a les seves expectatives professionals i necessitats laborals.

La formació professional ha fet un gir important, ja que esdevé avui una elecció molt interessant, tant per la continuïtat acadèmica que ofereix, com per la inserció laboral.

La formació professional està clarament en contacte directe amb el món laboral, amb les empreses i permet conèixer de primera mà com treballen aquestes i faciliten la inserció posterior.

Els/les estudiants d’FP, a través de la formació en centres de treball o pràctiques, aprenen treballant a les empreses.

Alguns, els de la formació professional dual, ho fan, a més, durant un període de temps llarg i perceben una remuneració econòmica Un altre tipus de formació són els PFI (programes de formació i inserció). És una formació que va destinada a joves que no graduen l’ESO, desocupats, i d’entre 16 i 21 anys, tenen una segona oportunitat que els permet reincorporarse al sistema educatiu per prosseguir estudis de formació professional, evitant l’abandonament prematur, i que alhora els permet assolir les competències professionals d’una qualificació de nivell 1 del Catàleg de qualificacions professionals. És un tipus d’ensenyament pràctic, vinculat a un ofici amb una part de formació més genèrica, ja que realitzant aquest curs després es poden preparar l’accés a cicles formatius de grau mitjà.

L’estudi d’Inserció laboral dels ensenyaments professionals 2021, un treball que analitza la situació laboral i formativa de les persones graduades dels curs 2019-2020 en ensenyaments professionals, enquestades entre sis i nou mesos després d’haver acabat els seus estudis, elaborat pel Departament d’Educació i el Consell General de Cambres de Catalunya, conclou que les per-

sones graduades en aquests tipus d’estudis presenten major ocupabilitat, si es considera les altes xifres d’atur juvenil de Catalunya –per la població entre 16 i 24 anys-. Així, hi ha menys atur entre les persones graduades en FP -13,86%-, si es compara amb la mitjana d’atur juvenil 33,40%- en la data d’elaboració de l’estudi, que en aquest cas és més del doble superior a l’atur dels graduats.

Les famílies professionals relacionades amb l’àmbit industrial són les que tenen una inserció laboral més alta entre el total de les 24 famílies analitzades per l’estudi. Aquestes famílies superen entre el 50% i el 60% de la inserció en el moment de realització de l’enquesta. Les 5 primeres famílies amb major inserció són indústries extractives (70,3%); fusta, moble i suro (64%); maritimopesquera (58%); instal·lació i manteniment (58%) i electricitat i electrònica (57,7%). També hi ha un forta demanda dels serveis socioculturals i de la sanitat.

Amb la nova llei dels estudis de formació professional del govern espanyol, el futur dels estudis d’FP agafa empenta per a l’ocupació, ja que potencia la formació dual. La formació dual és una formació d’èxit per entrar al mercat laboral.

S’ha fet un esforç molt gran per crear noves titulacions que van des de la fabricació intel·ligent fins a la digitalització del manteniment, la ciberseguretat, la implementació de les xarxes 5G, els vehicles elèctrics, la realitat virtual o la realitat augmentada.

L’administració educativa, la comunitat educativa de Sarrià i el teixit productiu i econòmic de l’entorn, tenim l’oportunitat de dissenyar i implantar nous itineraris laborals per als/les joves. Al sector productiu fan falta professionals amb qualificació intermèdia, tècnics i tècnics superiors, ja que són l’essència de qualsevol empresa. n

D O S S I E R

D ’ H I S T Ò R I A

EL IUS PRIMAE NOCTIS O EL DRET DE CUIXA, ¿VERITAT O LLEGENDA? Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé

DRET DE CUIXA, Palazzo Comunale di San Gimigniano, c.1306. Italia

S’ha dit i escrit moltíssimes vegades que els catalans som un poble, una gent que essencialment les nostres arrels provenen de Roma. Res més cert. La llengua, els costums, aspectes de la gastronomia, els sistemes de construcció, les vies, els ponts i els camins dels nostres territoris són una herència de la cultura romana i, per tant, conseqüència del que s’ha convingut en anomenar: romanització. Només cal donar una ullada als nostres entorns per a constatar-ho.

Per a bé o per a mal tots els nostres costums i també el dret s’enllaça amb l’herència de tants segles de colonització. Doncs bé, és a partir del mateix dret romà, públic i privat, en el qual es constatava que hi havia homes i dones que eren lliures i altres que no ho eren, no gaudien de drets, per tant, eren pura i simplement esclaus.

A

quest dret romà, doncs, va anar evolucionant tanmateix amb els segles i a l’època visigòtica (segles V al VIII), els territoris que no estaven en poder i control dels musulmans, regien la societat a partir del corpus iuris civilis de l’emperador romà Justinià (482-565 dC.). Arribats als segles XI i XII, que és quan es comencen a trobar textos redactats en llatí envers una lenta transició a les diverses llengües romàniques, en aquests escrits de caràcter jurídic ja apareix en nom de COLONI o COLONUS, és a dir, un terme referit als pagesos. Aquests en principi

pds_45

DOSSIER D’HISTÒRIA [El ius primae noctis

Manuscrit medieval

havien de ser persones lliures però amb algunes condicions. En els primers textos jurídics que se’ns han conservat en els territoris de la Catalunya Vella, és a dir, els territoris que estaven i estarien alliberats del domini de la cultura musulmana, hom parlava i es referia als RUSTICUS, o sigui al concepte que modernament entendríem com a pagesos; dones i homes, certament cristians però que no gaudien de privilegis.

Així, doncs, RUSTICUS, esdevenia el terme més corrent i certament despectiu per a designar els camperols.

46_pds

No cal que recordem que Catalunya, des de molts segles enrere ha tingut una estructura geogràfica, social, econòmica essencialment pagesa, on tot, subsistència, vida social i vida íntima girava entorn del MANSUS, el mas, i socialment estava tutelada pels grans senyors, per les parròquies, monestirs i bisbats. El concepte de RUSTICUS es referia als homes lligats a la terra i aital terme ja apareixia en les compilacions jurídiques visigòtiques i carolíngies, textos legals que eren vigents a la Catalunya Vella.

Va ser el comte de Barcelona Ramon Berenguer I (10231076), al segle XI, doncs, el qui va fer compilar ja en forma de llibre, els primers textos jurídics que havien de reglamentar la vida de les dones i els homes de les llenques de país cristianitzades. En els territoris dominats pels musulmans, no tingueren lògicament vigència els codis carolingis. Aquest aplec legislatiu, codi jurídic, que va fer redactar el comte Ramon Berenguer I, s’anomenaren USATICI o Usatges.

Eren un conjunt de drets i deures que havien de regir entre els homes i les dones dels nostres comtats o baronies i esdevenien una derivació de la Lex Gotica que, alhora, derivava en alguns aspectes del dret romà que parlàvem abans. La prova és que es va descobrir un fragment escrit del Forum Iudicum traduït ja al català de finals del segle XI. Els Usatges, doncs, que eren -sobre el paper- una compilació de drets i deures, en principi escrits en llatí i posteriorment compilats en una molt primitiva llengua catalana, el que determinaven en primera instància eren els drets

del comte. O sigui, que feta la llei feta la trampa... El primer que fixaven els Usatges era justament i sobretot, la protecció dels drets del comte i la seva persona. La societat feudal funcionava així... amb aquesta estructura piramidal en el vèrtex de la qual hi havia el comte, que a més era el representant de Déu. El comte esdevenia per definició l’amo i senyor de totes les coses de la terra i al qual els súbdits, laics o religiosos, li devien homenatge. En el dret romà al capdamunt de tot, lògicament s’hi situava l’emperador. I per tant, segons el text en català antic dels Usatges: Totz hòmens fermen dret a lur senyors on que lur senyors lur manen. A la Postat, sos vescomtes e comdors.

Es parla, doncs, no d’homes lliures d’igual a igual, sinó de senyors e vassayls; per tant, ja ho tenim definit: una societat evident i irremeiablement classista i de classes socials, com la romana. En el dret romà, l’esclau no tenia la consideració jurídica de persona sinó de cosa: Lurs senyors penran postat del lur castel o lur empararan lo feu ne lur terra...

El senyor, doncs, quasi per definició -i agafat al peu de la lletra- esdevé amo del castell i de les terres. I el vassall soliu ha de servir irremissiblement el seu senyor en tot allò que podrà i segons que hauran convingut, perquè, el senyor -això sí- té el deure de protegir els seus: [qui solidos] qui és sol de son senyor, ricament lo deu servir, e segons son poder ho segons covinença.

Els vassalls estan sotmesos al seu senyor i malgrat que aquest els ha de protegir, li tenen respecte i por perquè és poderós. Pensem per exemple que als segles X i XI, un home (senyor) que té un cavall i el munta per si mateix és poderós.

Aleshores si per mala sort un vassall cometia algunes injúries contra el

DOSSIER D’HISTÒRIA [El ius primae noctis

seu senyor, les quals no eren susceptibles d’esmena, aquest podia per castigar-lo- disposar dels seus béns i si convenia apropiar-se també de la seva pròpia muller. Homes i dones eren una propietat del senyor: ...ho li fotrà sa muller, o li toldrà sa muller o son castell, (vol dir la vivenda).

Per tant, també els vassalls havien de jurar fidelitat al seu senyor, però no al revés, aquests no havien de jurar fidelitat als vassalls: ...deuen jurar feeltat (...) mas los senyors no juren a lurs hòmens.

Així, doncs, el codi jurídic dels Usatges va ser una compilació molt elemental de textos legals, que més que res protegia els poderosos i els servents o els serfs, els quals en tot moment s’havien de mostrar submisos. Segons l’historiador Pierre Bonnassie, que va analitzar molts aspectes de la societat catalana dels segles X i XI, «La justícia catalana dels vols de l’any mil no apareix veritablement com una justícia de classe, si de cas ho tradueixen d’una manera brutal, la dominació damunt els febles»1. Res més clar, doncs. En el cas que les dones haguessin (ai las!) comès homicidi, adulteri, haguessin robat o haguessin produït altres malifetes, el príncep o comte, que tenia la jurisdicció criminal, podia: [mulieribus] A les fembres tolre lo nas, e·l pot, e les oreyes, e les mamelles, e, si obs (si molt convé) és cremar en foch. E per ço cor terra no pot viure senes justícia. És a dir se les podia castigar tallant-los el nas, el llavi, les orelles i les mamelles i si molt convenia, se les podia fer cremar a la foguera.

Aquestes accions així de bèsties a sobre tenien la barra de dir-ne: dreturera justícia. No obstant això, els Usatges, entre altres coses, sancionaven o podien sancionar aquells que violaven una donzella o una

dona o violaven una dona adúltera no verge i si no la deixava embarassada, igualment: [Si quis violenter] Si alcú força punçela, o la prena per muyler, si ela e sos parents o volen e li donen exovar, hi li dó marit de sa valor. E si alcú força avoltra no verge, e <no> la emprenya, exament.

A pesar d’això, val a dir que el comte davant dels seus vassalls sempre tenia les de guanyar, perquè per la llei d’aquells temps, si el pagès moria sense descendència, és a dir, era eixorch, els béns que tingués el pagès passaven directament al senyor: De les coses e de les richees dels pageses exorchs qui són morts, lurs senyors ayen la part encems que agueren los hereus...

Finalment, per acabar aquest petit excurs sobre alguns aspectes dels continguts d’aquestes lleis o Usatges, drets de costums, farem referència a les cugúcies, que eren les sancions que es podien imposar a la dona en cas de ser atrapada en adulteri. Feien una distinció: si l’adulteri era conegut o consentit pel marit o no. Si la cugúcia era feta los marits no volens, és a dir sense que el marit ho sabés, aquest podia reptar la muller a un judici. Si l’adulteri era consentit, aleshores, el senyor, assabentat d’aital malifeta, podia aplicar i fer prevaldre el seu dret. És a dir, desposseir aquella dona de totes les seves pertinences i repartir-se-les amb el marit enganyat, anomenat justament cuguç, o aquesta pobra havia de porgar davant el senyor el seu defalliment. Per tant, entre els segles X fins al segle XV, es penalitzava civilment l’adulteri de la dona, però els textos «legals» no deien res de l’adulteri dels homes.

En resum, el que podem dir és que les compilacions legals del dret, tant

Carta de Ferran I perquè creguin a Antoni d’Agullana S.XV, CRDI

Llibre del Sindicar Remença de 1448. El rei Alfons el Magnànim des de Nàpols concedeix el permís perqupe els pagesos de remença es puguin reunir i crear un sindicat. CRDI

si ens referim als Usatges, com si ens referim a les ulteriors Compilacions legals de Pere Albert, el text més antic del qual disposem és del segle XIII, o els Furs de València de 1261, que després de la conquesta van ser traduïts immediatament al català, la llengua de la conquesta, els textos legals seguien lligant els pobres pagesos a la terra i al mas i si aquests volien establir algun canvi en les seves vides o costums, s’havien de redimir amb el seu senyor. Es redimien bo i fent efectius uns pagaments, sovint amb espècies o amb els productes de les collites; és a dir, amb uns acords amb el senyor respectiu. Havien de satisfer una REMENÇA. D’aquí ve doncs que s’anomenessin RUSTICUS DE REDIMENÇA, ¿On eren els drets, però? ¿Per qui eren?

QUINS EREN ELS MALS USOS? En tota l’Edat Mitjana, doncs, van tenir vigència una sèrie de males pràctiques ius maltractandi entre les relacions de pagesos i senyors. És a dir, el dret que malauradament tenien els senyors a maltractar els seus homes propis. Els pagesos (i les

1 BONNASSIE, Pierre, Catalunya mil anys enrera (segles X-XI), Economia i societat feudal, p. 172, 2 Vols. Edicions 62, Barcelona, 1979.

pds_47

DOSSIER D’HISTÒRIA [El ius primae noctis

Mals usos. Els pagesos de remença estaven de per vida lligats a la terra i al mas.

Imatge Wikimedia Common

seves mullers i fills) en definitiva, eren una propietat dels senyors, per tant, poc havien canviat les coses respecte de la societat romana.

Catalunya a l’Edat Mitjana s’estructurava en una societat certament esclava i aquest esclavatge oscil·lava, doncs, amb l’estatus que tenien els pagesos de remença i els «esclaus esclaus» que per exemple compraven els reis (pensem que encara al segle XV, el rei Alfons el Magnànim (1396-1458) es permetia el luxe de comprar i vendre esclaus).

Pensem que l’escriptor gironí Francesc Eiximenis (1330-1409), a mitjans del segle XIV, tenia un tant mal concepte del que era un pagès, que el considerava: bròffech [aspre] e rústech se mostra pagesaç, indigne de tot bé e de tota honor. I en altres textos escrivia: Los pagesos són sens aytals acompanyaments, car són grossers e brutals perquè estan comunament solitaris e participen ab gen[t]s grosseres e brutals2, i tota la seva obra escrita, moral, extraordinària, gira a l’entorn de l’educació d’aquests. Així doncs, el règim o l’estatus en el qual vivien els pagesos a l’edat mitjana, lligats a la terra i al

mas, poc preocupava, en general, a l’Església. Al segle XV, el bisbe de Girona Bernat de Pau (1394-1457) es mostrà molt cruel i despietat envers les condicions socials dels pobres pagesos i amenaçà fins i tot d’excomunicar la responsable reina Maria de Castella (1401-1458), si aquesta s’atrevia a aixecar els mals usos i les servituds rurals.

Els pagesos de remença, que vivien i treballaven a redós del mas, es passaven el seu esclavatge de pares a fills, de generació en generació; com expressa l’historiador Albert Paradera, «Les famílies pageses van acabar no tenint altra llei que la que dictava el caprici arbitrari del senyor»3. Res més cert, doncs.

Aquests rústecs havien de viure en una casa de la qual no eren ni podien ser-ne mai propietaris, els calia treballar una terra que no era seva i estaven obligats a realitzar les tasques de la femada dels camps (adobar i preparar les terres), llavors realitzar la jova o llaurada, llavors la tirada o sembrada, la batuda, l’esventada i tria del gra i ulteriorment havien de fer les corresponents tragines. El pagès estava obligat a participar en totes aquestes tasques i en rebia una part de les collites per a la seva subsistència. També la muller del pagès -si s’esqueia- havia de participar en el didatge, o sigui, l’obligació d’alletar els infants del senyor. Seguien a aquests costums, la ferma d’espoli forçada, que era quan el pagès volia casar-se, una part del dot que aportava la muller al casament, s’havia de redimir al senyor. El senyor cobrava el que acordava amb el pagès, i si no hi havia acord, aquest acostumava a rebre dos sous per cada lliura del dot i l’escreix. Si el pagès moria intestat, això és, sense que hagués fet testament i deixava muller i fills, el senyor havia de rebre -ni més ni menys

que -la tercera part del valor d’aquells béns!-. Aquest mal ús s’anomenava intestia. Llavors existia també -vegeu el cas!- el mal us anomenat eixorquia, que era la deixa que s’havia d’atorgar al senyor perquè el pagès era solter o s’havia mantingut sense fills o sigui sense descendència legítima. El senyor de l’eixorc aleshores rebia una tercera part dels béns del pagès i del bestiar que aquest hagués menat en vida.

En darrer terme existí també el mal ús anomenat àrsia, que era la indemnització que havia de restituir el pagès en cas que s’hagués incendiat el paller, la collita o la casa. A vegades els mateixos pagesos, en acte de revolta contra tanta tirania dels senyors, calaven foc a tot plegat, i si es demostrava que havia estat intencionat, el pagès podia ser condemnat a mort, tots els seus béns confiscats o romania al mas ell i la seva família en unes condicions encara més severes d’esclavatge i precarietat.

Aquestes servituds que ulteriorment anirien anomenant-se ius maltractandi van anar evolucionant amb el temps, però encara ens queda fer referència del dret del senyor a la primera nit o IUS PRIMAE NOCTIS, que seria conegut com a dret de cuixa, en castellà conegut com a derecho de pernada i a França droit de cuissage.

IUS PRIMAE NOCTIS Naturalment, aquest ius maltractandi, el dret del senyor a passar la primera nit amb la dona del pagès, el que se n’ha dit ius primae noctis, no s’ha pogut documentar o s’ha pogut documentar molt poc. ¿Per què?

Doncs perquè ja a l’Edat Mitjana era considerat una salvatjada monumental i en cas d’haver existit -que hi ha alguns historiadors que soste-

2 EIXIMENIS, Francesc, Dotzè llibre del Crestià, Vol. II, Cap. 821, p.337, Col·legi Universitari de Girona, Diputació de Girona, 1987.

3 PARADERA, Albert, Via fora, lladres!, La revolta dels remences contra la servitud feudal, Col. Càlam, Editorial Barcanova, Barcelona, 2003.

48_pds

DOSSIER D’HISTÒRIA [El ius primae noctis

nen que va existir- actes immorals com aquests, senzillament no es descrivien, no es traslladaven a l’escriptura del pergamí o del paper. Tampoc els representants de l’Església en tenien notícia; ja n’hi havia prou que es divulgués en el boca orella. Ara bé, el que s’ha de dir és que tots aquests mals usos que hem anat desgranant mínimament anaren evolucionant fins al punt que els pagesos van revoltar-se contra el capteniment i els abusos de tota mena dels seus senyors; aixecaments que van perllongar-se almenys fins al segle XV amb les respectives sentències arbitrals; en primera instància dels reis Alfons el Magnànim i la seva muller Maria de Castella (1401-1458) i la intervenció posterior l’any 1460 i 1486 de Ferran II anomenat el Catòlic (1452-1516).

La seva muller, Isabel La Catòlica (1451-1504), no volia saber res dels catalans i menys dels pagesos. En el projecte de concòrdia entre el rei i els representants dels pagesos, textualment es feia referència a la possibilitat: Que lo senyor puxe dormir la primera nit ab la muller del pagès i en la declaració IX de la Reial Sentència Arbitral firmada al monestir extremeny de Guadalupe, entre els representants pagesos i els reials, de l’any 1486 s’escrivia: Ni tampoco puedan la primera noche que’l pages prende mujer dormir con élla o en senyal de senyoria la noche de las bodas de que la mujer será echada en la cama pasar encima de aquella sobre la dicha muger.

Aquests textos i altres que podríem adduir ens demostren que si això s’havia escrit és perquè al cap i a la fi en les societats medievals, no només catalana, sinó en molts reialmes europeus, el fet de violentar la dona degué de produir-se d’una manera o altra.

El còdex castellà del Libro de las Siete Partidas, que són una molt interessant compilació unificada en llengua castellana de lleis, que procedeixen del mateix dret romà, fetes recopilar pel rei Alfons X el Savi (1221-1284), podem llegir en la Partida Cuarta: Ley 2: Comunalmente, según las leyes seglares mandan, todo hombre que no fuese impedido por orden o casamiento puede tener barragana sin miedo de pena temporal, solamente que no la tenga virgen ni ser menor de doce años, ni tal viuda que viva honestamente y que sea de buen testimonio. Y tal viuda como esta, queriéndola alguno recibir por barragana u otra mujer que fuese libre desde su nacimiento y no fuese virgen, débelo hacer cuando la recibiese ante hom-

Capella de L'Esperança, Castell de Cartellà, 1911, Foto Valentí Fargnoli, CRDI

Can Travé d’Usall, mas de remença, foto Valentí Fargnoli, 1911, CRDI

Mas de Remença, El Cortal Gran de Sant Pere Pescador, S. XIV, Foto Joan Subies, 1925

Masia de Remença, Mas Reixach de Saus, Autor desconegut, 1925, CRDI

pds_49

DOSSIER D’HISTÒRIA [El ius primae noctis

Pagès amb dos bous, Sant Feliu de Pallerols, Foto Josep Buyl, 1960, CRDI

Finestral renaixentista, s. XV, Masia Can Xiana de Rupià, Foto Joan Subies, 1925, CRDI

Retrat de Pagès II, 1920, autor desconegut, CRDI

Pagès amb barretina, 1920, autor desconegut, CRDI

Església de Sant Pere de Llorà, Vall del Llémena, terra de remences, foto Miquel Murillo, CRDI, 19

bres buenos, diciendo manifiestamente ante ellos como la recibe por barragana suya; (…) Otrosí ningún hombre no puede tener muchas barraganas, pues según las leyes mandan, aquella es llamada barragana que es una sola, y es necesario que sea tal que pueda casar con ella si quiere aquel que la tiene por barragana.

Ley 3: Ilustres personae son llamadas en latín las personas honradas y de gran condición, que son puestas en dignidades, así como los reyes y los que descienden de ellos, y los condes, y otrosí los que des-

50_pds

cienden de ellos, y los otros hombres honrados semejantes de estos; y estos tales como quiera que según las leyes pueden recibir barraganas, tales mujeres hay que no deben recibir, así como la sierva o hija de sierva, ni otrosí la que fuese liberada ni su hija, ni juglaresa ni su hija, ni tabernera, ni regatera, ni sus hijas, ni alcahueta ni su hija, ni otra persona ninguna de aquellas que son llamadas viles por razón de sí mismas o por razón de aquellos de los que descendieron, pues no sería conveniente cosa que la sangre de los nobles hombres fuese esparcida ni

juntada a tan viles mujeres...

Ley 6: Completo poder tiene el señor sobre su siervo para hacer de él lo que quisiere, pero con todo esto no lo debe matar ni estemar, aunque lo hiciese por qué, a menos de mandamiento del juez del lugar, ni le debe herir de manera que sea contra razón de naturaleza, ni matarle de hambre, fuera de si lo hallase con su mujer o con su hija, o haciendo otro yerro semejante de estos, y entonces bien lo podría matar.

El medievalista Elvis Mallorquí en un estudi sobre el delme a les comarques gironines ens explicita

DOSSIER D’HISTÒRIA [El ius primae noctis

que els frares franciscans de la vila d’Hostalric, entre els segles XV i XVI, es deia que cobraven a totes les dones casades, d’amagat dels seus marits, un delme (una dècima part de la seva collita), que consistia en favors sexuals a compte de les nits que muller i marit passaven junts4. Aquesta anècdota, que ens podria ser propera no s’ha pogut documentar i, per tant, hem de creure que forma part del llegendari popular referit tal vegada a l’animadversió que alguns pagesos o senyors d’aquelles terres de la Selva tingueren envers els frares franciscans.

Per textos documentals podríem afirmar que el tema dels abusos dels senyors o amos dels masos envers els pagesos que treballaven les terres i tenien cura dels ramats i els lligams d’aquests, ben bé no van desaparèixer del tot en les societats agràries fins almenys el segle XIX. La figura dels mossos de pagès, els jornalers o alguns lligams de masoveria a Catalunya no deixaren de ser encara formes més o menys atenuades de la remença o de l’esclavatge. n

A mode de conclusió...

En conclusió, el que podem dir respecte al ius primae noctis és que es tractava d’una pràctica secreta a l’Edat Mitjana europea que corroborava l’esclavitud amb la qual vivien alguns vassalls per part dels abusos inaudits i salvatges de part de determinats senyors feudals. Ens pot semblar sorprenent que en l’Europa dels reialmes cristians, els senyors, els comtes, els barons i alguns religiosos (fins i tot papes) podien abusar impunement de la virginitat de les dones dels vassalls o de les monges que servien en les estances vaticanes5. El Ius primae noctis, com a acte secret i bàrbar, no va documentar-se però, ni consta que fos jutjat. Ara bé, en altres societats en les quals la tribu era sotmesa a la voluntat del cap, com els sacerdots d’algunes tribus africanes, en algunes comunitats brahmàniques, sudamericanes, en algunes comunitats cèltiques, a Escòcia mateix o a la llunyana Rússia, aquestes pràctiques, -llegenda o realitat- es veu que van existir. Per exemple el mercader venecià Marco Polo (1254-1324) en el seu Llibre de Meravelles o de Descripció del món, escrit al segle XIII, ens refereix extensament tots els privilegis de folgança, que sobre dones i donzelles tenia el Gran Khan o emperador de la Xina: ...no hi havia bella dama que, si ell la desitjava, no posseís a caprici. Sapigueu, doncs, que en aquest reialme cap dama bonica no pot casar-se si el rei no l’ha vista abans. Si li plau, la pren per muller, i si no li plau, li dona diners perquè pugui trobar un marit segons la seva condició6.

4 MALLORQUÍ GARCÍA, Elvis, El llibre verd del bisbe de Girona

(1362-1371). El delme i l’estructura feudal de la diòcesi de Girona al segle XIV, Diputació de Girona, Girona, 2011.

5 FRATTINI, Eric, Los papas y el sexo. Dosieres secretos del Vatica-

no, pederastas, violadores, homosexuales, Espasa-Calpe, Barcelona, 2011.

6 POLO, Marco, Llibre de les meravelles. La descripció del món, p.

256 i 472, També capítol LXXXII. Edicions Proa, Barcelona, 2009.

pds_51

LA BATALLA DE LLEVANT LA LLUITA DEL PAÍS VALENCIÀ Assumpció Vila

Presoners a Corbalan, en el sector de Mora de Rubials, 29.05.1938. Fons Biblioteca Nacional

Després de la desfeta del front d’Aragó el març de 1938, l’exèrcit rebel va avançar cap a Vinaròs, fins trencar l’enllaç entre el país Valencià i Catalunya el 15 d’abril de 1938. Inesperadament, Franco va donar ordres d’envair València, per la qual cosa es dirigiren cap a Castelló de la Plana.

52_pds

DOSSIER D’HISTÒRIA

M

El nou centre d’interpretació a Viver, comarca de l’Alt Palància, València. Foto AVS

entrestant, l’exèrcit republicà es va anar replegant des de Terol, formant un arc, una línia defensiva que abraçava des del sud de Terol, enllaçava amb la línia de Llevant, la qual passava per tot el Maestrat, fins tocar el mar a Orpesa. Aquesta línia defensiva es desplegava al llarg d’una complicada orografia i zona muntanyosa, des dels Monts Universals (Conca) fins al Mediterrani, en un perímetre d’uns 230 quilòmetres. La part oriental passava per Olocau del Rei, Cinctorres, Ares de Maestrat, Catí, Tirig i els contraforts de la serra d’Irta.

Una segona línia de defensa, al sud de Terol, passava per Mora de Rubials i també enllaçava amb la línia de Llevant.

La defensa republicana estava encomanada als exèrcits, el CdE de Maniobra del coronel Menéndez, amb l’Agrupación Táctica de Divisiones, els CdE XXII, XXI i el CdE de Llevant del general Hernández Saravia.

Durant prop de dos mesos aquesta línia va resistir defensant Castelló, sobretot al turó de Montegordo, situat a la confluència de les vies d’accés a Albocàsser des de Cati i des de Tirig. Les tropes franquistes

queden obligades a aturar-se al riu Sant Miquel, al Maestrat. Els exèrcits republicans s’unificaren en un de sol, anomenat “Nuevo Ejército de Levante”, comandat pel general Menéndez.

En aquesta batalla, per la banda republicana es varen congregar un total de 228 batallons distribuïts en 57 brigades mixtes, i un total de 114.000 homes, dels quals 90.000 estaven a la línia de defensa i uns 24.000 en reserva.

Pel bàndol franquista, l’ofensiva era comandada per la 4a divisió de Navarra del general Alonso Vega, les 83a i 84 divisions del CDE de Galícia, comandades pel general Antonio Aranda Mata i Martin Alonso que actuaren en la zona de Castelló i el CDE de Castella comandat per Jose Enrique Varela que actuà en terres de Terol.

L’exèrcit franquista va estar auxiliat en aquesta batalla pel C.T.V. “Cuerpo de Tropas Voluntarias Italiano” la brigada Italo-espanyola de les Fletxes negres, així com la legió Còndor que bombardejà Albocàsser i Ares del Maestrat. Amb els bombardejos, els republicans quedaren molt minvats de forces. La 70 divisió Toral republicana i la divisió d’Extremadu-

Un dels plafons de l’antic centre d’interpretació de la Batalla de Llevant a Viver., on es poden veure les línies de defensa que es varen construir en trinxeres per la serralada interior.

ra no varen poder fer front a l’avanç de la divisió 4a de Navarra, del general Alonso Vega, per la qual cosa es replegà cap a la següent línia de defensa, després que les poblacions Albocàsser, Benassal i Castelló patissin nombrosos bombardejos. Els franquistes conquistaren Atzeneta del Maestrat el 8 de juny de 1938 i el 12 de juny s’ordenà l’evacuació de Castelló.

La resistència dels valencians va permetre construir la següent línia de defensa, la XYZ , coneguda també com línia Matallana, que se situava per sota de Castelló, des de la Vall d’Uixó i Almenara, per la serra d’Espadà i el fossat de la capçalera del riu Palància. La seva construcció la feu el grup de l’Exèrcit de la regió central, que tenien com a cap de l’Estat Major el coronel Matallana.

pds_53

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Batalla de LLevant

54_pds

Trinxeres de la línia XYZ a Vilavella, comarca de la Plana Baixa, Castelló, prop de Nules. Fotos AVS

La línia XYZ, començava a Almenara, seguia pel terme de la Vall d’Uixó, la conca d’Eslida fins a l’Alcudia de Veo, continuava per Matet, la Vall d’Almonesir, Gaibiel, Viver, Xèrica, Begís, el Toro, la Salada, continuava per la serra de Javalambre pel nord-est de la Iesa, continuava pel sud de Terol, fins arribar al riu Túria, a Santa Cruz de Moya (província de Conca), però amb una successió de cims que superaven, en alguns casos, els 1.000 metres d’altitud.

La construcció d’aquesta línia de defensa s’inicià a de les darreries d’abril de 1938, una vegada deturat el general Aranda al riu de Sant Miquel (Alcalà de Xivert), fins al final de juny del mateix any. En aquest període s’hi feu el que es considera la seva columna vertebral.

De juny a setembre, quan coincideix amb la màxima intensitat de la batalla de l’Ebre, les divisions dels exercits republicans es van replegant a la línia XYZ i ocupen els catorze centres de resistència.

Del 13 al 25 de juliol varen tenir lloc a la zona de Sarrión, població situada a la estratègica carretera de Terol a Sagunt, una batalla on els italians del CTV varen tenir un gran protagonisme en el que anomenaren L’operazione Levante.

L’exèrcit franquista volia situar-se a Abentosa, un important nus de comunicacions i desplegà moltes tropes, aviació i artilleria per conquerirla. La resistència republicana fou intensa, i l’e-

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Batalla de LLevant

El centre d’interpretació de Sarrión, comarca de Gúdar-Javalambre a Terol, conté molts utensilis trobats en els camps de batalla. Fotos AVS

xèrcit rebel no va aconseguir passar de Viver, on es deturà. El 25 de juliol va començar la batalla de l’Ebre i l’exèrcit franquista hi envià tropes que tenia situades a Llevant.

Durant la segona fase de la batalla de l’Ebre, el front de Llevant és de baixa intensitat. L’exèrcit franquista passa a una posició merament defensiva i construeix un cinturó paral·lel al de la línia XYZ, però de formigó. Tot i l’ajuda italiana, l’exèrcit rebel no va poder avançar vers València i el front s’estabilitzà durant mesos.

D’aquí que es consideri que els republicans varen guanyar la batalla de Llevant i es coneix com una victòria silenciada.

València fou conquerida el 29 de març de 1939 quan ja feia mes d’un mes que havia caigut Catalunya. La guerra civil va acabar oficialment l’1 d’abril de 1939.

A la zona de la batalla queden molts vestigis, com les trinxeres de terra del bàndol republicà i les de formigó del bàndol nacional que es troben al llarg de la línia XYZ. També hi ha dos centres d’interpretació, un de nou a Viver, il·lustrat amb plafons, i un petit museu, molt humil, a Sarrión, amb vestigis i pertinences dels soldats i fotografies.

En aquesta batalla hi varen perdre la vida tres combatents sarrianencs:

pds_55

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Batalla de LLevant

E

L’Esteve amb les seves dues germanes grans, Margarida i Enriqueta Perich Quintana davant de l’edifici del Coro a Sarrià de Ter

ESTEVE PERICH QUINTANA

Esteve Perich, vestit de soldat. Fotos cedides per Esteve Vilallonga

56_pds

l jove Esteve Perich tenia divuit anys quan el varen cridar per anar al front d’Aragó.

Nascut a Sarrià de Ter, el 18 de desembre de 1918, vivia a can Garibaldi, la casa de la placeta de la Font, coneguda com la Plaça de la República.

Era el fill petit d’una família de tres germans. Els pares, Narcís Perich Masó i Dolors Quintana Bonavia vivien de la pagesia. Les germanes eren Margarida Perich Quintana, (1814) i Enriqueta Perich Quintana (1916).

Tot i que pertanyia a la lleva del 1939, fou cridat a files l’octubre de 1937 i es va incorporar a la 117 Brigada Mixta, 2n batalló, que aleshores operava per la zona de Terol. La desfeta del front d’Aragó es va produir cap a març de 1938 i, des d’aleshores, els combatents es replegaren a la serra de Javalambre.

Esteve Perich treballava com a metal·lúrgic i pel que sembla tenia lleugera sordesa.

L’ajuntament de Sarrià de Ter va rebre un comunicat de la 117 Brigada Mixta 2a on deia que havia desaparegut al sector de Mora de Rubials l’1 de juny de 1938.

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Batalla de LLevant

Joaquim Vilallonga Ponte i Antònia Ponte, davant la casa de can Garibaldí a la placeta de la Font (abans plaça de la República) de Sarrià de Ter.

Document de l’arxiu de l’ajuntament de Sarrià de Ter. Arxiu Històric de Girona.

A la Biblioteca Nacional es conserven diverses fotografies de presoners del sector de Mora de Rubials, del 29 de maig de 38, probablement Esteve Perich fou fet presoner i executat.

La seva germana, Enriqueta Perich, es va casar amb Enric Vilallonga de Cassà de la Selva i van tenir dos fills, en Fermí i Esteve Vilallonga Perich. Fermí Vilallonga es va casar amb Antònia Ponte de Sarrià de Ter i el seu fill (net d’Enriqueta Perich) es en Quim Vilallonga Ponte.

L’altra germana, Margarida Perich Quintana es va casar amb Ramon Masó.

Les fotos les guardava l’Esteve Vilallonga Perich, que viu a Palamós.n Esteve Vilallonga Perich

pds_57

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Batalla de LLevant

Josep Sala Batallé, vestit de soldat, davant de l’edifici del Coro a Sarrià de Ter

Amb els companys de l’escorxador de Girona

E

JOSEP SALA BATALLÉ

Josep Sala, davant de l’escorxador de Girona, a l’Avinguda Ramon Folch amb els companys de feina.

58_pds

Joan Sala Vilosa amb la seva mare Adela Vilosa i la seva àvia, Maria Batallé el dia del seu casament, el 30 d'agost de 1962

n Josep Sala Batallé va néixer a Salt el 25 de novembre de 1909, al carrer Princesa número 48. El seu pare era en Pere Sala Campllonch de Llorà i la mare era la Maria Batallé de Sarrià de Ter. Els Batallé eren una coneguda família de carnissers del Pont Major, la casa coneguda com a cal Rei, amb família a Sarrià de Ter, on era la fonda Casadevall, anteriorment fonda Batallé.

Els avis paterns es deien Josep Sala, de Sant Privat d’en Bas, i Anna Campllonch, de Llorà. Els avis materns, eren en Josep Batallé, de Sarrià de Ter, i Magdalena Caula, de Besalú.

Josep Sala Batallé es va casar amb Adela Vilosa Mirambell (c.a.1934), varen tenir un fill, en Joan Sala Vilosa, nascut el 26 de maig de 1936, al Pont Major, quan Josep Sala, pare, tenia 26 anys.

Treballava de “matarife1” a l’escorxador de Girona, al costat de Correus, a l’avinguda de Ramon Folch. Després de néixer el fill, el matrimoni s’instal·là a cal Borni, a Sarrià de Ter, en una caseta del darrera al pati. Sembla que hi va caure una bomba i es varen traslladar a cal Sanat, al carrer Major n. 112

1 En català: matancer

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Batalla de LLevant

Cal Sanat, al carrer Major de Sarrià de Ter

Va pertànyer a la lleva de 1930 i va ser cridat a files el setembre de 1937. Va morir als 29 anys, el 27 de desembre de 1938, al front de Llevant, prop de Castelló.

D’haver-ho sentit explicar de la Gracieta Ametller Barceló, sembla que en Josep Sala Batallé va anar a veure el seu fill, i de resultes el varen anar a buscar i el varen empresonar.

En Joan Sala Vilosa passà moltes temporades a casa les seves àvies, la Maria Batallé del Pont Major i a Corçà on vivien els avis paterns.

L’Adela Vilosa es va tornar a casar amb en Jaume Garolera i varen tenir tres fills, dos nenes, la Lluisa, la Carme i un nen, en Josep. En Joan Sala Vilosa, (àlies Xoli per no saber pronunciar el nom de Jordi), els portava força edat i els va haver de cuidar molt temps.

En Joan Sala Vilosa va estudiar comerç, gràcies a una tia de la família Mirambell que se’n va fer càrrec. Se’n va anar a treballar a Dosrius, també en una empresa càrnica i va conèixer la seva dona Rosa Jubany Boix, i s’instal·là a Mataró, on encara hi viu.

Té una filla, la Gemma Sala Junyent. n

Joan Sala Vilosa en l’actualitat. Foto AVS

pds_59

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Batalla de LLevant

El carrer Major de Sarrià, abans carrer de Baix, on hi ha la botiga de can March.

E

Dibuix de Josep March Josep March en el moment de marxar cap al front.

JOSEP MARCH FORNELLS n Josep March havia nascut a Sarrià de Ter el 28 febrer de 1916. El seu pare, Joaquim March Xifra, conegut com en Quim rajoler, s’havia casat dues vegades- De la primera dona, Francesca Viader Carreras.

Viader, va néixer en Lluís March Viader, l’any 1899, a Anglès, el pare de Rosa March Coll. En Quim March es va tornar a casar amb Dolors Fornells Duran, de can Cinta, forners de Sarrià i varen tenir dos fills, en Josep March Fornells (1916) i la Maria March Fornells (1910). En Quim March era conegut com el rajoler petit, per haver treballat en la rajoleria de l’avinguda de França. El fill, en Lluís March, havia treballat com operari de la fàbrica de paper La Aurora, on figura en una foto de grup de 1931.

La Rosa conserva l’alta del negoci de 1905 de botiga de queviures que Dolors Fornells inicià al carrer Abajo 167, on encara ara viu Rosa March Coll, i que sempre vàrem conèixer com

Rosa March coll, davant de la casa del carrer Major on vivia Josep March.

60_pds

1 Document localitzat a l’arxiu de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, lleves, AHG.

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Batalla de LLevant

a botiga. El seu fill Josep devia ajudar-la en el negoci familiar, ja que en la seva fitxa militar, posa com ofici el de comerç.

En Josep March pertanyia a la lleva del 37, que va ser cridada al front l’agost del 37. De les dades que disposem, va morir a la població d’Artana el 7 de juliol de 1938. Artana es troba a la Serra d’ Espadà, on passa la famosa línia XYZ i on, després de la caiguda de Castelló, el mes de juny, s’intensificaren els combats. Tenia aleshores 22 anys i era solter.

La germana, Maria March Fornells, es va casar amb Esteve Almoyner, conegut com l’alcalde republicà, per haver-ho estat durant el període bèl·lic.

Al final de la Guerra Civil, es varen exiliar a França, on varen tenir una filla. Varen retornar a Espanya cap als anys 60 i varen anar a viure al barri de Sant Andreu de Barcelona.

La inscripció al registre civil es feu arran de l’expedient del jutjat de 1a instància de 02.04.1940. En el diari El Pirineo, surt la referència de l’auto i es on posa que va morir a Artan. n

Llibres que conserva Rosa March Coll, pertanyents a Josep March Fornells, alumne de l’escola de Sant Julià de Ramis.

Bibliografia: -La batalla de Llevant, una victòria silenciada. Guerra i revolució a Castelló. Vicent Grau Reig. Universitat Jaume I. 2021 -Italianos en la batalla de Levante. Operazione Levante de,13 al 25 de julio de 1938. Blas Vicente Marco y otros. Dlobeuve comunicacion. 2014.

pds_61

E S PA I

E S C O L A R

Educar Els infants

Cristina Garcia i Mònica Singla Educadores de l’aula de nadons

Rai al llit

El ritme diari que l'infant viu a l'escola l'ajuda a adquirir unes habilitats personals (ordre, rutina, neteja...), socials (saber esperar, no fer mal...) i també enforteix la seva força de voluntat i la seva autonomia.

Com ho fem?

62_pds

DORMIR A l’inici de curs, fem una trobada amb les famílies i ens informen de com dorm l’infant: panxa avall, de costat… i així el primer dia que dorm a l’escola ho podem tenir en compte.

Cada infant té el seu llit amb els llençols que porta la família, també el xumet i algun drapet o nino si ho necessita.

Durant el matí alguns infants necessiten dormir una estoneta i l’educadora els acompanya oferint la seva companyia. A mesura que es fan més grans ja no dormen al matí i fan la migdiada després de dinar.

En el moment que l’infant es desperta de la migdiada, s’ofereix un espai de joc fins a les 15h.

Kai

CANVI DE BOLQUER Per l’educadora és un moment d’intimitat amb l’infant.

A l’escola bressol disposem d’un espai per canviar el bolquer als infants, és un moment de relació individual, on infant i educadora intercanvien mirades, somriures, paraules. L’educadora en tot moment vetlla perquè aquest moment sigui agradable.

Fem el canvi de bolquer quan l’infant ho necessita, quan el bolquer està ple de pipi o quan hi ha una deposició.

Les famílies porten cada setmana un grapadet de bolquers i tovalloletes i crema, si s’han acabat.

RENTAR MANS Abans de dinar i de berenar rentem la cara i les mans.

També és un moment individual amb l’educadora i l’infant. A mesura que es van fent més autònoms participen més en aquest moment.

Marc

DINAR El moment dels àpats forma part del nostre projecte d’escola, ens organitzem per tal que sigui un moment agradable per als infants, que gaudeixin amb els gustos i les textures dels diferents aliments.

El grup de nadons dinen i berenen a l’aula asseguts amb les trones.

A l’inici de curs els infants dinen verdura triturada amb diferents proteïnes (pollastre, vedella, peix). Anem introduint les diferents proteïnes quan

Abril

pds_63

ESPAI ESCOL AR [Confetti

Lucia

Berta

Fiona

Yael

la família ja les ha introduït primer a casa. Així evitem possibles reaccions al·lèrgiques.

El nostre cuiner, en Pau, prepara els trinxats durant el matí. A mesura que l’infant va creixent, l’interès pels aliments sòlids també augmenta, així que poc a poc va menjant bocins de patata, pastanaga, peix... fins que comença a menjar el primer i el segon plat, ja tot sòlid. Aquest procés de passar del trinxat al sòlid és totalment individual i les educadores l’anem acompanyant, sense pressa i amb respecte.

64_pds

Aquest curs hem consolidat diferents elaborats que fa el nostre cuiner, com l’hamburguesa de peix amb verdures, les croquetes vegetals i les mandonguilles de peix.

Tenim en compte que el menú que oferim sigui variat i atractiu als infants, potenciant que ells puguin escollir. Per exemple, a l’arròs tres delícies l’infant tria si vol pèsols, tonyina o pastanaga.

BERENAR A la tarda oferim als nadons fruita aixafada. A mesura que van creixent berenen la fruita sencera (plàtan, poma, pera, síndria, meló...) acompanyat per pa amb tomàquet o pa amb oli i embotit.

També oferim la coca casolana i els pancakes elaborats per en Pau. L’infant, en els moments dels àpats, sempre té a l’abast el seu got d’aigua, al principi és un got que porten les famílies de casa i a mesura que l’infant es fa més gran beu amb el got de vidre en l’espai del menjador.

LLIBERTAT DE MOVIMENT Deixar que l’infant per ell sol evolucioni amb el moviment és un dels eixos pedagògics de l’aula de nadons. Aquest respecte cap a l’infant hàbil i competent, capaç per ell mateix de créixer des del terra fins a caminar.

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

Per tant, no potenciem cap postura que per ell mateix no faci, no l’asseiem, no l’agafem de la mà per caminar.

A l’inici de curs els infants no es desplacen, per tant a l’aula col·loquem una superfície aïllant i més tova que el terra. A mesura que creixen amb el moviment s’ofereixen estructures de fusta per enfilar-se, poder baixar i pujar, posar-se dret amb recolzament...

Quan l’infant ja es desplaça per ell sol, oferim un espai nou, el pati.

EL PATI L’espai del pati està ple de noves experiències per a l’infant. Té la sorra, elements com pales, galledes, cullerots petits... també els carretons, cotxes... i estructures per enfilar-se. El joc del pati també dona resposta a la curiositat innata d’explorar el món que

els envolta.

En el pati d’Infantil hi tenim un espai tancat amb el terra de cautxú, ideal per als més petits. Només ens falta una pèrgola per poder gaudir durant totes les èpoques del curs, ja que amb la calor és un espai inviable.

El moviment lliure, que desenvolupa l'habilitat, la perseverança, l'equilibri, la força, la concentració i la voluntat, permet l'aprenentatge per mitjà de l'exploració i el descobriment. És la base d'un pensament i un actuar autònom i lliure.s. n

Valentina

pds_65

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

lEs nOstrEs EscriPtOrEs Comissió de Festes de l’Escola Montserrat

P4 A

El dia 8 de març del 2022 es va celebrar el dia de la Dona, i com cada any l’alumnat de l’escola Montserrat ho va celebrar amb una exposició de murals, enguany dedicats a les nostres escriptores.

L’

6è B2

exposició es va poder visitar fins al passat 31 de març a la sala Dolors Xabé del Centre Cívic la Cooperativa. També es va gravar un vídeo que van preparar les nenes i els nens de l’escola explicant la preparació i el contingut dels murals, ja que no es va poder fer la inauguració de l’exposició de manera presencial.

Com cada any, en els murals es podia llegir la biografia de l’escriptora, l’explicació de la seva professió, les curiositats o anècdotes de la seva vida o obra i una part plàstica feta amb volum representant algun aspecte rellevant d’alguna de les seves obres. Tot això plasmat en el mural de fons blanc que simbolitza les pàgines d’un llibre. En alguns murals hi havia el codi QR, en el qual es podia veure l’entrevista feta a l’autora.

66_pds

El treball previ als murals era investigar i indagar sobre l’obra i la biografia de l’autora i, si era possible, entrevistar-la. Cada grup classe disposava d’un dels llibres de la seva autora, i això ha sigut possible gràcies a la feina de la comissió de la biblioteca de la nostra escola i la col·laboració de la biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. Estem molt contentes amb el resultat d’aquest projecte que, a part de tenir una bellesa visual, ha permès a l’alumnat realitzar un treball competencial, en el qual han buscat i sintetitzat la informació, han preparat i realitzat les entrevistes, han llegit fragments de les obres de l’autora i finalment han escrit, s’han preparat i han gravat les exposicions orals. Per tant, un projecte molt complet i enriquidor dedicat a les dones importants!!! n

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

2n A

3r A

5è B

2n B

3r B

6è A

pds_67

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

6è C

68_pds

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

pds_69

ESPAI ESCOL AR [Institut Sarrià de Ter

l’EnsEnyamEnt dE lEs arts a l’ins dE sarrià dE tEr Albert Bayot Institut de Sarrià de Ter

Ens agrada dir que a l’Institut de Sarrià de Ter donem importància pedagògica a les arts.

Però no ho diem de forma excloent.

70_pds

D

e fet, la focalització sobre allò que considerem fonamental a l’Institut l’expressem en els set plans competencials que tenim organitzats i que són: 1. El pla lector 2. El pla d’expressió oral i escrita 3. El pla artístic 4. El pla de recerca i experimentació 5. El pla tecnològic 6. El pla de salut i manteniment físic 7. El pla d’actualitat

Els set plans inclouen activitats, accions i projectes transversals que procuren anar aportant els elements necessaris perquè els nois i les noies que passen pel centre adquireixin unes bases fermes de formació intel·lectual i humana que els permetin créixer, viure en societat i seguir estudiant i formant-se de forma constant. I a aquests objectius hi han de contribuir, de manera interrelacionada, les diferents disciplines pròpies dels currículums escolars.

ESPAI ESCOL AR [Institut Sarrià de Ter

Però, sovint, remarquem el pla artístic perquè la societat actual ens té massa acostumats a fer lectures resultadistes sobre tot allò que fem i, encara ara, en el nostre sistema educatiu, les matèries artístiques tenen una aurèola immerescuda de banalitat, com si el que ensenyen, en el fons, no fos prou útil. I, és clar, de vegades ens toca explicar per què això no és així.

Des dels seus inicis, l’Institut de Sarrià va voler apostar per unes propostes fermes en les matèries artístiques dotant-les de professionals qualificats i molt motivats, d’un projecte innovador com el Rockin’, d’una oferta d’optatives prou significativa i de l’organització, en els nostres plans anuals, d’activitats de participació i d’exhibició dels aprenentatges artístics de l’alumnat que contemplen la música, el teatre, la dansa, la pintura, l’escultura, la fotografia i la literatura. I aquesta aposta parteix del convenciment que l’educació artística contribueix a una societat millor, a edificar persones sensibles i respectuoses, a estimular pensaments creatius i ments obertes, a fomentar interès per allò que és pròpiament humà i que ens fa més persones. En definitiva, a aconseguir veure i fer veure l’art com un estat superior del desenvolupament humà.

Sempre hem dit que no pretenem preparar grans artistes -tampoc no ho excloem- sinó contribuir a fomentar ciutadanes i ciutadans consumidors d’art i de cultura, persones que valorin els llibres, els museus, el

cinema, el teatre, la cançó,...com a elements de consum per al gaudi, el temps lliure i la formació.

Ben aviat haurem completat tota l’etapa d’ESO, l’ensenyament obligatori, i haurem posat un bon fonament en el que podríem considerar una línia de centre. Ara aspirem a fer un pas més: la possibilitat d’oferir la branca artística del batxillerat, de manera que el nostre projecte pugui tenir una continuïtat clara pel que fa

a l’oferta a l’alumnat i, a més, puguem contribuir a ampliar una opció que, a la comarca del Gironès, amb un sol centre que imparteix Batxillerat artístic a la ciutat de Girona, ha quedat superada per una demanda creixent.

Estem preparant la proposta per tal que el Departament d’Educació pugui estudiar-la i aprovar-la de cara al curs 2023-24. Esperem poder-la anunciar ben aviat.n

pds_71

M U N T A N Y A

TREKKING AL CAMP BASE DE L’EVEREST PER LA VALL DE GOKYO Carla Alemany i Borja Gracia Grup Muntanya Sarrià

ETAPA 3. Vistes a Everest, Lothse i Ama Dablam

Després de molt de temps imaginant-nos als peus de la muntanya més alta del planeta, per fi aquest any vam tirar cap endavant un projecte que dúiem molt de temps planificant. El 13 d’abril, la meva parella i jo volàvem cap a Kathmandú, capital del Nepal, país on s’hi troben 8 dels 14 cims de més de 8.000 metres que existeixen a tot el món 72_pds

A

banda dels tràmits habituals d’organitzar qualsevol viatge de muntanya (vols, hostatges, material, guies, permisos, etc.), per a realitzar el trekking fins al Camp Base de l’Everest hi havia tres aspectes que ens preocupaven especialment: 1. Necessitàvem un mínim de 17 dies de vacances a les nostres feines per a completar un trekking de 13 dies i tenir alguns dies addicionals per als vols i possibles incidències que poguessin sorgir.

2. Anàvem a exposar-nos a una alçada de fins a 5.420 metres on l’aire que respiraríem tindria menys del 55% d’o-

MUNTANYA [Trekking al camp base del’Everest

xigen en comparació amb el que respirem habitualment a nivell del mar.

3. Per a arribar fins al campament base de l’Everest a través de la Vall de Gokyo anàvem a acumular un total de 148 km de distància, més de 8.600 metres de desnivell i 80 hores d’exercici, dividits en 12 etapes, mentre carregàvem entre 10 i 12 kg de motxilla a l’esquena. Si bé és cert que existeix l’opció de contractar un portedor nadiu del Nepal que et carregui fins a 40kg d’equipatge, nosaltres vam decidir ser autosuficients i portar tot l’equipament necessari sense cap ajuda externa.

Degut als dies necessaris, l’organització del viatge anava demorant-se poc a poc, ja que no resultava gens fàcil trobar un període que ens vingués bé als dos entre obligacions laborals i esportives, exàmens d’oposició, pandèmies, etc. No obstant, finalment vam aconseguir organitzarnos amb les nostres respectives feines i vam començar amb l’organització del viatge.

Respecte al tema de l’alçada, l’any anterior ja havíem superat de forma puntual els 5.300 metres a l’Equador i havíem patit lleugers mals de cap degut a la manca d’oxigen, però en aquesta ocasió l’exposició seria major ja que anàvem a dormir al voltant dels 5.000 metres durant 5 nits seguides. Per a minimitzar el risc, hauríem d’ascendir progressivament des de 2.700 metres, a intervals màxims de 500 metres per dia, i realitzant un dia d’aclimatació a meitat viatge.

Una vegada resolt el problema de les vacances, planificada la metodologia d’aclimatació i realitzat l’entrament previ oportú, ja només ens quedava gaudir del viatge. Passem a explicar-vos breument cadascuna de les 12

etapes que van composar el trekking fins al camp base de l’Everest.

ETAPA 1. Lukla (2.880 m) – Phakding (2.610 m). 2,5 hores, 7,5 km, 450 m desnivell Ja a Kathmandú, la primera etapa començava amb un vol de vertigen sobre una avioneta d’hèlixs de 18 passatgers que havia d’aterrar al particular aeroport de Lukla, ubicat entre els grans cims de l’Himàlaia a 2.800 metres d’alçada i considerat com l’aeroport més perillós del món. Només l’inici del viatge ja va resultar una aventura per ell mateix.

Una vegada a Lukla, arribava la primera presa de contacte amb els Himalaies. Caminaríem unes 3 hores fins al primer lodge, que és com s’anomenen al Nepal els petits albergs particulars on s’allotgen els milers de senderistes que viatgen cada any fins a l’Everest.

Pel camí vam veure per primera vegada els famosos portadors, carregant a les seves espatlles qualsevol element que ens poguérem imaginar. També vam creuar una sèrie de ponts penjants que creuen de banda a banda el riu Dhudh Kosi (Milk River per als occidentals), no aptes per a gent amb vertigen.

ETAPA 1. Sherpa portejador_Carla Alemany

ETAPA 2. Phakding (2.610 m) – Namche Bazar (3.440 m). 5 hores, 11,5 km, 1.050 m desnivell L’etapa continuava amb la mateixa dinàmica que el dia anterior.

Seguíem caminant per la vall entre mules, “portejadors” i senderistes fins a creuar el pont més emblemàtic de la zona, el Hillary Bridge, anomenat així en memòria d’Edmund Hillary, una referència al món del muntanyisme per ser la primera persona en coronar l’Everest.

ETAPA 2. Namche_Carla Alemany

pds_73

MUNTANYA [Trekking al camp base del’Everest

Lhotse (8.516 metres, la 4a muntanya més alta del món) i l’Ama Dablam (de només 6.812 m però considerada com una de les muntanyes més belles del món) al fons. Sens dubte aquest va ser un dels moments més màgics del viatge, ja que vam veure per primera vegada, i en una mateixa panoràmica, 3 dels cims més emblemàtics i reconeguts arreu del món.

Després de l’alba i de parar per esmorzar, vam seguir visitant alguns poblats sense perdre alçada per continuar amb l’aclimatació i a l’hora de dinar ja érem altra vegada al lodge per descansar. Per ser el dia de descans, al migdia ja portàvem més de 4 hores i 650 metres de desnivell a l’esquena.

ETAPA 4. Lodge a Dole_Borja Gracia

ETAPA

4. Namche Bazar (3.440 m) – Dole (4.100 m). 7 hores, 12 km, 1.150 m desnivell

ETAPA 5. Nevant a Machermo_Guia Nepal

Una vegada creuat aquest pont penjant tocava la primera prova d’esforç real, salvant 700 metres de desnivell amb una pujada constant fins al poble de Namche Bazar ubicat a 3.440 metres. Per posar-nos en situació, en aquesta segona etapa ja hauríem arribat fins al cim de l’Aneto, que és el sostre del Pirineu.

Respecte a Namche, és la capital i centre neuràlgic de la Vall del Khumbu. Es tracta d’una petita ciutat entre muntanyes amb infinitat de lodges, i tendes de muntanya i “souvenirs”.

ETAPA 3. Aclimatació Namche Bazar (3.440 m). 4,5 hores, 8,5 km, 650 m desnivell Com hem indicat abans, per a poder arribar fins a l’alçada pretesa, tan

74_pds

important era la forma física com la capacitat del cos per a adaptar-se a la manca d’oxigen a la que se sotmetrà. Per aquesta raó havíem planificat una nit addicional a Namche, donant així temps al nostre organisme a adaptar-se a les noves condicions.

No obstant, encara que ho sembli, aclimatar no és sinònim de descansar. Per a realitzar una bona aclimatació és convenient ascendir tot el possible durant el dia i tornar a dormir a l’alçada original.

Així que per al nostre “dia de descans” ens vam programar el despertador a les 4.30 del matí, vam sortir a la muntanya quan encara era tot fosc, i a les 6 de la matinada ja ens trobàvem a un mirador a 3.900 metres per veure la sortida del sol amb els cims de l’Everest (8.849 m),

Una vegada aclimatats ja podíem seguir amb la nostra travessa. A partir d’aquest punt ens desviaríem de la ruta normal al camp base, per dirigir-nos cap a Dole per la Vall de Gokyo. Seguint aquesta ruta alternativa aconseguíem, per una banda, realitzar una ruta circular (ja que tornaríem pel camí habitual), veient diferents paisatges i poblats sherpes (així s’anomena als nadius de la zona dels Himalaies), i per altra banda, evitar durant un temps la massificació de visitants que realitzen aquesta ruta cada any durant la primavera i la tardor.

Després de 7 hores caminant vam arribar a un fantàstic lodge a Dole, un petit poble situat a un prat d’ensomni sota una de les muntanyes més famoses al món de l’escalada, el Cholatse.

MUNTANYA [Trekking al camp base del’Everest

L’etapa 4 va resultar exigent degut a que acumulava un total de 1.100 metres positius a una alçada considerable, on anàvem disposant cada vegada de menys oxigen a l’ambient. A més, la nit al refugi ja va ser la primera a l’alta muntanya, allunyats de les zones més turístiques i transitades. A partir d’aquest punt ens esperàvem diverses nits sense cobertura als telèfons, amb temperatures a l’interior de l’habitació entre 1 i 5 ºC, i amb els símptomes lleus habituals de dormir a aquestes alçades (dificultat per dormir, sensació de falta d’aire davant qualsevol esforç, etc.).

ETAPA 5. Dole (4.100 m) – Machermo (4.450 m). 4,5 hores, 8,5 km, 700 m desnivell L’etapa 5 seguia ascendint per la Vall de Gokyo fins al poblat de Machermo. En tan sols 2,5 hores vam arribar al nostre destí, temps que va passar sense adonar-nos-en mentre contemplàvem per primera vegada la increïble cara sud del Cho Oyu, de 8.201 metres d’alçada i sisena muntanya més alta de la terra.

Una vegada al poblat, vam deixar les motxilles al lodge i vam continuar ascendint uns 300 metres més durant 2 hores per a aclimatar els nostres cossos a l’alçada, que cada vegada era més exigent.

Aquesta etapa va resultar més suau que l’anterior, fet que vam agrair per recuperar forces per als dies següents. No obstant, durant el camí final d’aclimatació, de forma sobtada se’ns va cobrir el cel a sobre i va començar a nevar de debò, fent d’aquesta “passejada” una altra aventura per al record.

ja que arribaríem als llacs de Gokyo, 5 llacs a més de 4.700 metres amb aigües cristal·lines procedents del desglaç integrats en un paisatge d’ensomni. A més de gaudir de les vistes, l’arribada a Gokyo suposava completar la nostra aclimatació, ja que durant les següents 5 nits dormiríem a alçades similars mentre aniríem realitzant sortides puntuals per sobre el llindar dels 5.000 metres.

En aquesta jornada el clima sí que ens va acompanyar i va resultar una ruta fantàstica. A més, vam passar una nit relativament còmoda al lodge, el que significava que els nostres cossos s’havien aclimatat correctament i no hauríem de tenir cap problema relacionat amb el mal d’alçada durant els propers dies.

ETAPA 7. Gokyo (4.800 m) – Gokyo Ri (5.357 m) – Dragnag (4.700 m). 7 hores, 7 km, 800 m desnivell A partir d’aquesta jornada per fi arribava el moment d’enfilar-nos cap als punts més alts d’algunes de les muntanyes que ens envoltaven.

Durant l’etapa 7 en concret pujaríem al cim del Gokyo Ri, a 5.357 metres d’alçada.

Als Himalaies és habitual que a partir de les 11 del matí pugin núvols (o tempestes) a través de les valls,

ETAPA 6. Lago Gokyo. Carla Alemany

privant als excursionistes de qualsevol vista. Per aquest motiu, per arribar aviat dalt del cim i gaudir del paisatge, a les 6 del matí ja estàvem als peus de la muntanya per completar els 600 metres de desnivell en un pendent mitjà del 300% que ens separaven del cim. Aquest fort pendent i la manca d’oxigen que ja sofríem a aquestes alçades (com hem

ETAPA 6. Machermo (4.450 m) – Gokyo (4.800 m). 5 hores, 12 km, 550 m desnivell El dia 6 del trekking era una de les fites assenyalades a la planificació, ETAPA 7. Cim Gokyo-Ri_Guia Nepal

pds_75

MUNTANYA [Trekking al camp base del’Everest

indicat abans, al voltant del 55% de la quantitat que tenim aquí) van fer la pujada especialment dura, requerint unes 2 hores per superar una distància de només 2 km.

Això sí, una vegada al cim vam visualitzar una panoràmica única al món, amb vistes privilegiades a 4 “vuit mils” (Cho Oyu, Everest, Lothse i Makalu). Des d’aquell punt també vam poder observar la morrena de la Glacera Ngozumpa, originada a les faldes del mateix Cho Oyu i considerada la glacera més llarga de l’Himàlaia degut als seus 20 km de longitud.

ETAPA 7. Creuant la morrena de la glacera Ngozumpa_Carla Alemany

Després d’unes quantes fotos per al record i de gaudir de les vistes, vam desfer el mateix camí que havíem ascendit prèviament i ens vam dirigir cap a la següent parada del viatge, el poblat de Dragnag. Però per a arribar fins allí hauríem de travessar els 3 km d’amplària de la glacera Ngozumpa.

Malgrat ser una travessa màgica per l’aspecte lunar que ofereix el conjunt dels cràters causats pel desglaç i la capa de roca descomposta que cobreix el glaç permanent, ascendir i descendir les innombrables dunes de la glacera ens va costar més temps i esforç del que teníem previst.

A les 15.00 de la tarda, just quan començava a nevar, ja érem al lodge per descansar; però el fred i les hores d’esforç acumulades ens van provocar una baixada de les defenses i Carla va començar amb alguns símptomes de refredat. A més, degut que al lodge no disposàvem d’aigua calenta i a l’habitació estàvem al voltant dels 2 ºC, la Carla va anar sentint-se cada vegada pitjor, arribant al punt de replantejar-nos si seguir amb la ruta o parar un dia per a recuperar forces.

ETAPA 8. Dragnag (4.700 m) – Cho La Pass (5.420 m) – Dzongla (4.900 m). 8 hores, 9,5 km, 850 m desnivell

ETAPA 8. Final de la glacera_Guia Nepal

ETAPA 8. Acabant l'etapa amb l'Ama Dablam i el Cholatse al fons_Borja Gracia

76_pds

Per a l’etapa 8 ens tocava travessar el Cho La Pass, un pas d’alta muntanya a 5.420 metres que separa les Valls de Gokyo i del Khumbu.

Aquest dia hauríem d’afrontar el major repte de tot el viatge, ascendir 850 metres, la major part d’ells per sobre dels 5.000 metres, amb una grimpada final molt exigent i una baixada a través d’una glacera.

Finalment, amb l’ajuda dels medicaments, Carla havia passat bona nit i, malgrat no trobar-se al 100% i que ens esperava un dia llarg, vam decidir seguir avant amb la planificació. Com a l’etapa anterior, a les 6 del matí ja ens trobàvem en ruta, amb la idea d’arribar abans de les 11 al coll de muntanya i garantir-nos bones condicions climatològiques.

Amb el ritme lent i constant que requereixen aquestes alçades, vam anar remuntant poc a poc la vessant oest del Cho La Pass, i amb ajuda de cordes fixes per a la grimpada i un lleuger mal de cap per l’esforç, a les 11.30 havíem arribat al punt més

MUNTANYA [Trekking al camp base del’Everest

alt i ens disposàvem a baixar per la glacera. Per sort, el clima ens respectava i la temperatura era d’uns 5 graus, així que la neu no estava glaçada i vam poder creuar la glacera sense cap problema.

Ja només quedava recórrer els últims 3 km per una vall envoltats de la cara sud del Lobuche, la cara nord del Cholatse (formada per una increïble paret vertical de gel de més de 1.000 metres) i la cara oest de l’Ama Dablam; una vall espectacular.

A les 18.00 de la tarda, després de 8 hores de camí, més les respectives parades d’alimentació, vam arribar exhaustes al lodge del poblat de Dzongla, i poc després ja havíem dinat-sopat i estàvem al llit per dormir. Malgrat les condicions “bàsiques” de comoditat del lodge, en aquell moment, contemplant a través de la finestra de l’habitació els colors del capvespre amb l’Ama Dablam al fons, i amb la satisfacció d’haver finalitzat l’etapa més dura del viatge, ens semblava que ens trobàvem en un hotel de 5 estrelles i que no podríem estar a cap lloc millor.

ETAPA 9. Dzongla (4.900 m) – Piramyd (5.000 m).

3 hores, 8 km, 350 m desnivell La següent etapa consistia en una aproximació a ETAPA 10. Camp Base Everest (1)_Carla Alemany la zona de l’Everest que ens serviria, a més, de descans després 2 dies intensos. Per la seva banda, Carla seguia amb alguns símptomes de refredat però semblava que aquest es trobava estable.

Una vegada creuat el Cho La Pass, ja ens trobàvem altra vegada a la ruta habitual que segueix la majoria de viatgers per arribar fins al Camp Base, retrobant-nos amb la massificació d’excursionistes, portadors i iacs dels primers dies. Llevat de les 3 hores de caminada de l’aproximació, d’aquesta jornada destaquem que vam passar la nit a l’interior d’un Centre d’Observació Internacional destinat a registrar i analitzar els ETAPA 10 Arribada al Camp Base de l'Everest_Guia Nepal fenòmens meteorològics i geològics que ocorren al cor de l’Himàlaia. El centre d’investigació és un edifici piramidal completament envidrat i recobert per plaques solars ubicat a 5.010 metres, just més de 8 hores de camí, però l’esperàvem amb una gran sota la glacera del Lobuche, una altra experiència a il·lusió. guardar a la motxilla de records que tornaríem a casa.

No obstant, la nit al Centre Pyramid va resultar molt

ETAPA 10. Piramyd (5.100 m) – Camp Base Everest (5.364 m) – Lobuche (4.920 m). 8,5 hores, 16 km, 650 m desnivell Després de 9 dies d’esforç, en aquesta etapa arribaríem fins al Camp Base de l’Everest, l’objectiu principal del viatge. Ens esperava una altra jornada dura, amb 16 km i

freda, amb 1ºC a l’interior de l’habitació, i el refredat de la Carla va empitjorar: dolor de gola, sensació de malestar, fluixesa i dolor muscular... Vam decidir començar a caminar amb l’esperança que la medicació fes efecte.

A les 9 del matí, després de 3 hores caminant, ja ens trobàvem al poblat de Gorakshep (últim lloc habitat abans del Camp Base) i en 2 hores més ja havíem tra-

pds_77

MUNTANYA [Trekking al camp base del’Everest

ETAPA 11. Memorial victimes Everest_Borja Gracia

realitat va resultar ben diferent. La primera etapa del “descens” va acumular un total de 27,5 km, 750 m de desnivell positiu, 2.200 m de desnivell negatiu (equivalent a baixar uns 700 pisos) i 9 hores caminant. A més, encara que amb menor mesura que el dia anterior, Carla seguia amb alguns símptomes del refredat.

Durant l’etapa vam creuar el “Everest Memorial”, amb diferents monuments en record a les 291 víctimes registrades a l’Everest, des de la seua primera ascensió en 1953.

A les 18 de la tarda vam arribar a la ciutat de Namche, on ja havíem passat 2 dies durant l’anada, i vam poder tornar a gaudir de totes les comoditats de la “civilització”: temperatures confortables, aigua calenta als banys, Wifi, endolls pels aparells elèctrics, etc. Malgrat el cansament acumulat de les 2 últimes jornades, vam poder tornar a parlar amb la família i amics i vam celebrar que ja teníem el viatge quasi finalitzat.

ETAPA 12. Namche Bazar (3.440 m)

Etapa 12. Porta d'acces a Lukla_Borja Gracia

– Lukla (2.880 m). 7,5 hores, 19,5 km, 650 m desnivell vessat la morrena de la glacera del Khumbu i havíem arribat al nostre destí. Ens trobàvem junt a un mar de tendes d’expedicions, alpinistes i sherpes que esperaven el moment oportú per ascendir fins al punt més alt del món. Des d’aquí també podíem observar a pocs metres la famosa cascada de gel del Khumbu, les immenses parets glaçades del Nuptse (7.861 m) i l’icònic pas de Hilary, a pocs metres del cim de l’Everest.

Després d’aquest moment màgic tan esperat, vam iniciar el retorn cap a Lobuche per passar-hi la nit. Però les 3 hores de tornada se’ns van fer especialment dures. A banda del cansament acumulat i la quantitat d’hores que portàvem per sobre dels

78_pds

5.000 metres, el refredat de Carla havia anat empitjorant i va arribar al lodge a les 17.00 de la tarda amb 38ºC de febre i tremolors de fred.

ETAPA 11. Lobuche (4.920 m) – Namche Bazar (3.440 m). 9 hores, 27,5 km, 750 m desnivell Una vegada aconseguit el nostre propòsit i haver recuperat energies al lodge, tocava retornar per la vall del Khumbu en direcció a Lukla, on havíem iniciat el trekking, dividint la baixada en 2 etapes.

Com que anàvem a perdre alçada i no hauríem de pujar cap altra muntanya, podíem arribar a pensar que serien 2 jornades relaxades, però la

L’última etapa seguiria amb la mateixa dinàmica que l’anterior. Si bé és cert que ja notàvem la menor alçada a l’hora de realitzar qualsevol esforç, vam haver de caminar durant 7,5 hores més fins a arribar a Lukla, on el matí següent ja agafaríem un vol cap a Kathmandú.

L’expedició havia resultat més dura del que havíem imaginat, però la satisfacció personal que vam sentir tots dos en creuar el portal d’entrada al poble de Lukla va compensar sobradament tot el sacrifici sofert. Sens dubte, una experiència única, que ja veurem si algun dia tenim esperit per tornar a repetir!

Salut i muntanya, n

E S P O R T S

U E S

LA UNIÓ ESPORTIVA SARRIÀ ORGANITZA LA 3A EDICIÓ DEL CAMPUS D’ESTIU D’HANDBOL SARRIÀ 2022 Xavi Rodríguez

La Unió Esportiva Sarrià organitzarà aquest estiu la tercera edició del campus d’handbol a Sarrià de Ter. Com en les edicions anteriors, les activitats estaran destinades a educar, fer salut i divertir a partir de l’esport i, més concretament, l’handbol.

T

ot i deixar enrere les restriccions, tanmateix sense desaparèixer del tot els casos de Covid, la Unió Esportiva Sarrià ha volgut tornar a programar una activitat d’estiu pels més joves el mes de juliol, sense despreocupar-se de les mesures de seguretat determinades per les autoritats sanitàries que en tot moment en van fent un seguiment de l’evolució i actualitzant les mesures de seguretat pel que fa al lleure.

El campus d’estiu es realitzarà del dia 27 de juny al 29 de juliol, amb la possibilitat de participar en torns setmanals o mensuals, i en el que es podrà gaudir no només de l’handbol sinó també de moltes altres activitats (piscina, sortides, jocs de taula, jocs ...) els nois i noies d’entre 6 i 16 anys -nascuts entre el 2006 i 2015- al pavelló de la Unió Esportiva Sarrià, principalment, però també a molts

activitats serà semblant al de l’edició anterior:

altres espais de Sarrià de Ter (la piscina municipal, la pista de l’Institut, el passeig del riu, les sales de La Cooperativa i altres pistes exteriors i espais de lleure).

Com en l’edició anterior a l’inici de la setmana es seguirà configurant els diferents grups de treball, tenint en compte l’edat i el nivell esportiu i, s'assignaran monitors a cada grup. Els formadors dels diferents grups seran nois i noies titulats per la Federació Catalana d'Handbol, complint amb la normativa de lleure de la Generalitat de Catalunya i el Consell Català de l’esport, i estaran coordinats pel secretari tècnic de la Unió Esportiva Sarrià i entrenador de l’equip sènior masculí de la UES, Josep Espar. El programa d’activitats s’adaptarà a les particularitats de cada grup i als espais on estaran ubicats.

La planificació genèrica de les

7.50 a 9 h: Servei despertador.

9 a 11 h: Sessió d’entrenament general.

11 h: Break 11.15 a 13 h: Sessió d’entrenament específic. /Activitat de lleure / Piscina 13 h: Sortida dels inscrits que no dinen al campus.

13 a 15 h: Menjador (al pavelló de la UES) 15 h: Entrada dels inscrits que no dinen al campus.

15 a 17 h: Sessió de tarda: campionats, partits, ...

17 h: Sortida de tarda.

Cada grup de convivència no compartirà el mateix espai de treball amb altres grups per tal de respectar les recomanacions de les autoritats sanitàries. Els grups poden anar variant setmanalment.

Esperem que el Campus d’estiu d’Handbol 2022 tingui el mateix o èxit més gran que l’anterior edició, en què el nombre de participants va superar les expectatives, que des d’un primer moment ja es preveien altes, després de la bona acollida que va tenir la primera edició. Moltes gràcies per la confiança i que gaudiu d’un estiu únic i irrepetible entre amics, companys i monitors. n

pds_79

ESPORTS [UES

LA UES FA MOLT BON PAPER A LA LLORET CUP 2022 Lídia Bonilla i Ventura Àrea social de la UES

Equips i acompanyants]

Aquesta Setmana Santa, la UES ha participat al torneig internacional d’handbol Lloret Cup. La competició, que ha comptat amb una seixantena de clubs de diferents nacionalitats, ha resultat ser molt més que un torneig d’handbol. S’han jugat prop de 150 partits i s’han marcat més de 5000 gols, però sobretot s’ha fet pinya, s’ha fet equip i s’ha fet club. Han estat 4 dies de competició intensa, del 10 al 13 d’abril on han combinat el joc amb la convivència.

L

a UES ha inscrit 8 equips i ha competit en les categories aleví, infantil, cadet i juvenil amb més de 100 jugadors del club del nostre poble. Els han acompanyat 10 entrenadors i Víctor Espeso que ha organitzat i dinamitzat cada jornada i que, segurament, és qui més ha gaudit i patit durant aquests dies. A més, moltes famílies han volgut acompanyar els jugadors sarrianencs a les 5 pistes on s’han disputat els enfrontaments: el Molí 1 i 2 de Lloret de Mar, el Pavelló de Palafolls, el Pavelló de Vidreres i el Pavelló de Pineda.

Els resultats: La competició ha reunit equips de gran nivell i la UES ha arribat a la final de tres categories mostrant un joc i una intensitat molt remarcable.

L’infantil femení s’ha proclamat campió de la seva categoria després de vèncer La Roca a la final, mentre el cadet i juvenil masculins van quedar finalistes.

En definitiva, amb ganes de més Lloret Cup! n Sorteig Inicial

80_pds

ESPORTS [UES

Equip Copa

Trofeus

Autobus

pds_81

F C ESPORTS

S A R R I À

RESUM DE LA TEMPORADA

Arribem al juny i tanquem la temporada 2021-22. Després de la pandèmia, hem viscut la primera temporada sencera i amb normalitat, i en la que hem pogut gaudir i patir.

E

l primer que volem fer és agrair a les famílies que formem el FC Sarrià de Ter, als nostres aficionats i als patrocinadors el suport que ens han donat aquesta temporada.

Des del punt de vista formatiu, estem molt satisfets, ja que hem complert els objectius marcats per la temporada. Els equips prebenjamins i benjamins han evolucionat molt be i han gaudit de l´entrenament, del futbol i dels seus companys.

Els resultats han sigut immillorables i probablement estem davant d´una de les millors de la història del club: Juvenil i Cadet han aconseguit el

82_pds

títol de lliga i l´ascens a 1ª Divisió.

El primer equip i l´infantil A han lluitat fins a l´últim partit pel campionat.

L’aleví A ha assolit la permanència a 1ª Aleví.

Els equips B han preparat els jugadors de cara a la temporada vinent amb molt d’èxit.

I hem estrenat l’equip femení d’alevines, que han portat una empenta extraordinària.

Per un club de les nostres dimensions, la competència que hi ha al territori i amb les limitacions tan enormes que tenim amb els mitjans dels quals disposem al camp d´Esports (vestidors, dimensions del terreny de joc…), aquestes fites són un gran triomf.

Ara arriba l’època de planificar i preparar la temporada que ve, que obrirem amb el Torneig de Festa Major.

Hem de sentir-nos molt orgullosos de qui som, com som i del futur que ens espera. Amunt Sarrià, Somsarrià 1978 n

THE SARRIÀ NEWS

LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT, EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE

LA FRASE DEL DIA:

Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció”.

Dèficit mèdic

A l’acabament del mes de gener va saltar una alarma que es va traduir d’immediat en sonores protestes ciutadanes i del personal del propi centre a les portes del CAP de Sarrià. Dels sis metges titulars que correspondria, durant setmanes només n’hi havia un d’operatiu.

The Sarrià News va voler entrevistar aquest solitari facultatiu –demana guardar l’anonimat- que, per falta de temps disponible, es va haver de limitar a fer-nos unes breus declaracions sobre la marxa: “És estressant. He de fer tots els papers de l’auca i tan aviat visito una senyora de noranta anys com una criatura de mesos. Ara en ve un que té la grip i ja n’hi ha una altra que s’espera amb mal d’orella. Quan he acabat d’arrencar un queixal a un usuari he de marxar a fer un domicili a Colomers…”

Recuperant l’èpica dita de Winston Churchill, mai tants degueren tant a tan pocs.n Damià Cosme TSN, CAP Sarrià

Fets i gent

A primers de febrer, a la zona del Pi de la Bateria va ser localitzada una granada del temps de la Guerra Civil. És probable que restés allà des dels compassos finals del conflicte

armat, durant la retirada.

Aquest mitjà ha pogut conèixer de primera mà que les actuacions policials immediates a la troballa van estar presidides per un bon dilema: “Que els TEDAX actuïn immediatament i la detonin o bé la dipositem a les oficines, a objectes perduts, per si el propietari la ve a reclamar”.

Sembla que la primera opció va guanyar per golejada.n Laura Orsini TSN, Sarrià de Dalt

Entreteniments

Recordeu el Tetris, aquell clàssic videojoc (data dels anys ’80!) que consistia en anar completant un trencaclosques fent encaixar grups de quatre peces quadrades que anaven caient de la part superior de la pantalla? Era entretingudíssim i arribava a enganxar.

Estem d’enhorabona, especialment els residents en habitatges de menor superfície: aquest mes d’abril ens acaben de caure al damunt quatre peces de forma cúbica que caldrà anar fent encaixar en armaris, cuines o quartos de mals endreços de la manera més eficient possible.

Cada dos dies podrem treure’n dues al carrer durant un horari limitat per tornar-les a fer encaixar més tard. Una aplicació informàtica (el dia que funcioni bé) ens anirà dient quina

(Groucho Marx)

puntuació tenim a la partida.

Ens divertirem, i no pas de manera virtual. I totalment gratis i sense gastar electricitat! n Isabel de Santa Tecla TSN, Pla de la Rasa

Fauna

La temporada d’estiu ja està al caure i l’abundància de porcs senglars arreu del territori no deixa de ser un motiu més de preocupació. A la costa ja són habituals les escenes de simpàtics porcs salvatges amb ullals d’un pam passejant-se per la platja o sortint de l’aigua després d’una remullada. Els d’aquí no volen quedar enrere i se n’han vist refrescant-se a la riera d’en Xuncla, al passeig del Riu o al Caldàrium del Pla dels Socs.

Segons que ha pogut saber The Sarrià News, ja n’hi ha una família sencera (pare, mare i quinze godalls que es mouen habitualment per la zona del volcà de Can Guilana) que estan disposats a treure l’abonament per a la piscina municipal per a tota la present campanya.

Fonts administratives municipals consultades han fet esment de la dificultat per resoldre el cas en no poder acreditar de manera fefaent on està empadronada aquesta colla. n Jabba Lee TSN, La Coope

pds_83