MA ROSA SALA PERICH (Sarrià

de dalT, 1932-2020)

La meva mare, Ma Rosa Sala i Perich, va néixer a Sarrià de Dalt el 23 de juny de 1932 Fou la sisena filla del matrimoni de Carme Perich Baró i de Jaume Sala Mainegre , la més petita d’una colla de noies de can Parraguera A Sarrià de Dalt, abans del grup d’habitatges Torras hi havia el veïnat de Baix i el veïnat de Dalt, al voltant de l’església de Sant Pau

Va anar a aprendre a llegir i escriure amb el mossèn Josep i després va passar a les “escuelas nacionales” amb el mestre Climent Guardiola, de qui li va quedar un gran record.

Com que a casa seva eren molts, als catorze anys es va posar a treballar i va entrar a l’empresa Cle-Val Quan acabava la jornada laboral va apuntar-se a una acadèmia, al barri vell de Girona, de “corte y confección” que feia servir el sistema Martí, on va aprendre a fer patrons, prendre mides, embastar les teles i provar si es posaven bé Cosia amb una màquina Singer, amb pedals Deia que no li agradava fer butxaques i colls

Un cop acabada l’acadèmia i amb el títol, es va casar amb en Jaume Sánchez López i es varen quedar a viure a can Parraguera amb els seus pares Va decidir posar-se pel seu compte de modista. Per aquella època acabaven de construir l’última fase dels habitatges Torras i feina no li’n va faltar. L’any 1957 naixia el seu fill Jaume

Era molt primmirada, tot havia de quedar impecable. Per això, el que més li emprenyava era quan algú li portava un vestit per arranjar que havia fet una altra modista

De les seves mans va sortir algun vestit de núvia de noies que es casaven a la parròquia de Sant Pau, a la dècada dels anys 60 També tingué algunes noies aprenents a cosir

Sovint es quedava tota la nit cosint, ja que havia d’entregar el vestit l’endemà Deia que la feina, degut a la dedicació que s’hi emprava, no era ben pagada

I aquí es on va entrar en escena el meu pare, a l’inici de l’any 1970, la petita indústria de patates xips que va muntar anava cada cop a més i li va dir a la meva mare : “Noia, no perdis el temps amb l’agulla i ajuda’m amb el negoci” i així fou com va penjar l’agulla, el didal, les tisores i les eines de modista com a professional.

Ja era gran, pocs mesos abans de morir, i encara enfilava l’agulla a la màquina de cosir elèctrica que havia comprat els darrers anys. Deia que tot i no veure-hi bé, les mans se li anaven soles Això sí, encara que no exercís de modista, arribat el 13 de desembre anava a missa i a posar una espelma a Santa Llúcia, perquè li guardés la vista i, fins el darrer moment de la seva vida, així ho va fer

Va morir el 6 de març de 2020, cinc dies abans del confinament i va poder tenir l‘enterrament i missa que desitjava a la mateixa església on va ser batejada, hi va fer la primera comunió, va ser confirmada, pabordessa i es va casar i va dir l’últim adéu als veïns que havien dut els seus vestits

Sovint deia: no hi ha millor regal a la vida que no hagis d’haver marxat d’on ets nat n