Parlem de Sarrià 111 by GERDS de Ter

sumari

AJUNTAMENT. Dinamitzem les àrees industrials Sarrià de Ter impulsa el mercat de tarda Activitats de Nadal Fira del Paper ENTITTATS. Esplai PL Cantaires de Sarrià Amics dels Gegants Jubilus Cercle de mares Amics dels gats de Sarrià de Ter CULTURA. Biblioteca Emília Xargay. Llibràlegs V Presentació llibre “Joanot Martorell (1410-1465)...”” Presentació llibre “Economia en el canvi climàtic:...” Sala Dolors Xabé. Exposició “Cabòries Teixides” Babeus La Faràndula d’Edgar Massegú Llibres. “El vol de l’Alícia i altres contes” “Una vil·la a Florència” “Abans de les cinc a casa” ESPAI 2.0. Metavers, el nou univers que ens vol conquerir? QUADERN D'APUNTS IN MEMORIAM Lluís Pla Oliveras “Tano” Francesc Ramió Vila L'ENTREVISTA. Javier Antón Pelayo. Historiador L’ULL DEL PONT. “Girona XX-XXI. Geografia Urbana d’una ciutat...” OPINIÓ. JxS PSC PAS C’S DOSSIER D’HISTÒRIA. La Festa del Corpus La Plaça de Can Nadal ESPAI ESCOLAR. Confetti. Descobrint la tardor Escola Montserrat. Un Nadal de pel·lícula Institut Sarrià de Ter. Llegir: gaudir, aprendre, ser SALUT. Càncer de mama MUNTANYA. Un estil de vida ESPORTS. UES FC Sarrià THE SARRIÀ NEWS

parlemDESARRIÀ

E D I T O R I A L 4 6 8 10 12 14 16 18 21 22 24 25 26 27 29 30 31 32 34 35 36 41 48 53 55 56 57 58 60 67 77 79 85 88 92 96 98 99

Consell de Redacció: Josep Brugada, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador, Isabel Vidal i Jordi Duch. Correcció lingüista: Toni Ruscalleda Agraïments: Ajuntament de Sarrià de Ter Han col·laborat: Amics dels Gegants, Montserrat Eijo, Juanjo Cáliz, Ricard Humet, Jan Millastre, Prese Serrano, Cantaires de Sarrià, Amics dels gats, Esplai PL, Isa Ruiz, Amics dels Gegants, Jubilus, Narcís Farroni, Quim Rodríguez, Mònica Aymerich, Enric Porcar, Laura Aguilar, Aida Masdemont, Comissió festes Escola Montserrat, Comissió Biblioteca INS Sarrià, CAP Sarrià, Carla Alemany i Borja Garcia, Lidia Bonilla, FC Sarrià Portada: La Faràndula. Foto de l’Edgar Massegú. Disseny i maquetació: Mercè Soler Impressió: Impremta Pagès Subscripció anual: 10 euros Tiratge: 1.500 exemplars. e-mail: parlemdesarria@gmail.com Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732 La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

El consell de redacció de Parlem de Sarrià no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

LA RevISTA jA éS A InTeRneT: www.parlemdesarria.org Facebook: ParlemdeSarrià. GERDS DE TER Per llegir les revistes sense descarregar: www.issuu.com/parlemdesarriadeter

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

Per publicitat podeu contactar amb: josep.brugada@gmail.com

DIFÍCIL RECUPERACIÓ

esprés de gairebé dos anys de pandèmia es comencen a recuperar les activitats mentre les mesures sanitàries es relaxen. En un dia ventós del mes d’octubre es va poder fer la Fira del paper; els Amics dels gegants han pogut assistir novament a alguna trobada gegantera i els Cantaires de Sarrià també han reprès les seves actuacions. L’escola Montserrat va poder celebrar el festival amb un Nadal de pel·lícula al pavelló municipal i el Campament Reial, la Cavalcada dels Reis Mags va tornar a ser força lluïda. Tot i amb això, a final d’any, es van haver de suspendre la major part dels àpats nadalencs i la representació teatral dels Pastorets malgrat que tot estava a punt. En el moment de tancar aquesta edició, Rússia ha envaït Ucraïna, avergonyint Europa, menyspreant la vida humana, enfonsant l’economia dels dos països i, de retruc, la de la Unió Europea. La geopolítica ha tornat a treure el cap i no hem d’oblidar el passat per entendre el present. Ens ho diu molt bé l’historiador Javier Anton Pelayo en l’entrevista que Jordi Duch li ha fet per aquest número: “Sense coneixement del nostre passat i sense considerar les experiències dels nostres predecessors ens convertim en ciutadans fàcilment manipulables, ingenus, arrogants i irreflexius....En definitiva, la història ens ajuda a explicar els orígens del present”. En Lluís Pla i en Francesc Ramió malauradament ens han deixat aquest hivern. Tots dos varen ser persones molt lligades al poble, tots dos varen treballar intensament per facilitar la vida als altres. Amb gran resignació i pena hem d’acceptar que a mesura que passa el temps, a causa de malalties irreversibles, ens deixen sarrianencs molt estimats; persones que malauradament han acomplert el seu trajecte vital entre nosaltres. No obstant això, no podem acceptar la conformitat de les morts gratuïtes, els morts en la guerra, per exemple, que ens dolen molt - per evitables- ja que són fruit de la malignitat humana. Aquest -com podreu comprovar- és un número molt atapeït d’articles i de fotografies. A banda de dos articles d’història, la Festa del Corpus i la plaça de can Nadal que alimenten la curiositat i el coneixement del nostre passat, hi ha una nova secció, L’Ull del Pont, amb la intenció d’acostar Sarrià de Ter amb el barri gironí més proper, el Pont Major. La ressenya de Roger Casero del llibre de Narcís Sastre Fulcarà, fill de la sarrianenca Montserrat Fulcarà, ens dona pautes sobre una realitat urbana que hem de tenir sempre present. La fotografia de la portada és una intervenció que l’artista Edgar Massegú ha fet en la que era l’antiga capelleta del Roser del Centre Parroquial de Sarrià de Dalt i que ha nomenat com a Faràndula. La intervenció artística en l’espai urbà s’ha de consolidar a fi i efecte d’amorosir i dignificar un poble que té moltes ferides obertes, com es fa palès en la devastada plaça de can Nadal i el seus entorns. Per això, intervencions com la de l’Edgar, arranjant una antiga capella i la de Clàudia Pérez, amb la seva darrera pintura mural, La Falguera de la plaça Emília Xargay, s’agraeixen pel que signifiquen de renovació i condicionament de l’espai urbà, a més de mostrar-nos el seu talent artístic. n

pds_3

A J U N T A M E N T

DINAMITZEM LES ÀREES INDUSTRIALS! Montserrat Eijo Sayanes Tècnica Àrea Promoció Econòmica Ajuntament Sarrià de Tere

Dins les actuacions iniciades per l'Àrea de Promoció Econòmica i Desenvolupament Local s'ha començat una actuació que afecta el Pla d'en Xuncla, però que vol ser una actuació a extrapolar als altres sectors comercials i industrials del poble. Es basa en un innovador model associatiu anomenat APEU.

l desembre de 2020 la Generalitat va publicar la Llei 15/2020 proposant un model d'entitat associativa anomenada Àrea de Promoció Econòmica Urbana (APEU). Aquest model es basa en un esquema de col·laboració publicoprivada però donant el pes majoritari al sector privat. La iniciativa per a la delimitació i constitució d'una àrea de promoció econòmica urbana la pot prendre els titulars del dret de possessió del 25%, una associació empresarial o l'ajuntament del municipi. A Sarrià de Ter, ha pres la iniciativa l'ajuntament acollint-se a la subvenció de l’Ordre EMC/55/2021 del Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, orientada a la delimitació i constitució d'un APEU que englobi el sector industrial del Pla d'en Xuncla. És la voluntat de l'Ajuntament que l'àrea objecte de l'estudi en surti reforçada, atraient

4_pds

noves activitats econòmiques que ocupin els locals, naus i solars buits. Només dos ajuntaments de Catalunya han aconseguit aquesta subvenció i un és el nostre! Però, què és un APEU? Un APEU és una entitat que arriba allà on les associacions fan sostre, perquè estableix un règim d'adscripció obligatòria per a tots els establiments que es

trobin en l'àmbit delimitat, així com el pagament, també obligatori per part d'aquests, del finançament necessari per a les actuacions a dur a terme. Aquest caràcter d'obligatorietat evita el fet habitual en les associacions que fan actuacions per a tots només finançades pels associats i que acaba sent el motiu pel qual no es duen a terme actuacions moltes vegades necessàries i tanmateix inassolibles. Per altra banda, no podem pretendre que s'imposi una quota obligatòria com una càrrega més a assumir per l'empresari o el propietari, és, per tant, imprescindible que l'actuació a dur a terme es consideri necessària fent que la quota deixi de ser una "quota" i passi a ser una despesa d'un bé necessari. És per això que l'Ajuntament, com a promotor de la constitució de l'entitat, està contactant amb els empresaris o propietaris per tal de recollir les seves inquietuds, les fortaleses del Pla d'en Xuncla i les seves mancances, i amb totes aquestes idees poder marcar les actuacions a proposar. Un cop establertes, es farà un estudi pressupostari i es farà una publicació de la proposta, convocant en els terminis legals una votació. Si la votació surt

AJUNTAMENT [Dinamitzem les Àrees industrials!

positiva, s'engegaria el procés de constitució, on ja el protagonisme recauria en el sector privat, en els empresaris de les naus ocupades i en els propietaris dels terrenys o naus sense activitat i on l'Ajuntament tindria un paper d'ajuntament, executant el conveni que s'hagi establert. L'APEU s'ha de constituir per dur a terme una actuació que sigui de mínim tres anys i màxim cinc, però en realitat si l'APEU neix amb contingut suficient i prospera, esperem que l'APEU, en passar els 3 anys, sigui el motor de molts altres temes a banda dels suggerits en un principi i hagi passat a ser aquell nexe cohesionador sense el qual no s’entendria el polígon. Des de l'Ajuntament pensem que si sabem trobar entre tots les fórmules per poder iniciar aquesta aventura amb el Pla d'en Xuncla, podrem extrapolar aquest model a la resta d'àrees comercials i industrials del poble. I... si la Llei és del desembre de 2020 i les subvencions del 2021, i ara estem començant... com podem saber que és un model que funciona? L'APEU es basa en el model dels Business Improvement Districts (BID) que va sorgir originàriament al Canadà els anys seixanta i dels quals n'hi ha més de 2.000. Altres països que han implantat aquest model amb èxit són els Estats Units, el Regne Unit i Alemanya. Austràlia, Irlanda, Japó, Sèrbia i Nova Zelanda estan difonent el concepte. n

cal flequer

FLECA-PASTISSERIA Des de 1896

Vista aèria del sector del Pla d’en Xuncla. Foto Ajuntament Sarrià de Ter

• TORTELLS • BUNYOLS • COQUES

Obert cada dia Av. de França, 21 - Sarrià de Ter Botiga: 972 173 412 Oficines: 972 594 283 info@calflequer.com

pds_5

AJUNTAMENT [Sarrià de Ter impulsa el Mercat de tardes

SARRIÀ DE TER IMPULSA EL MERCAT DE TARDES PER ARRIBAR A TOTA LA POBLACIÓ Juanjo Cáliz Tècnic de Promoció Econòmica

L’

Ajuntament de Sarrià de Ter i des de l’àrea de Promoció Econòmi-

ca i Desenvolupament Local va engegar el passat 1 de desembre un segon mercat setmanal a la plaça Salvador Genís i Bech, popularment coneguda com la plaça de l’Iglú. Aquest nou mercat setmanal, en horari de tardes, té com a objectiu apropar a la població de Sarrià de Ter un nou servei obert a tothom i que permet tenir continuïtat del mercat setmanal dels matins a la població, millorar la dinamització comercial dels barris del Pla de l’horta i Pla de Vinyers i descobrir o redescobrir la compra als mercats no sedentaris.

6_pds

Apostar pel mercat setmanal, de qualitat i proximitat per a tothom, ens permet recuperar els valors de proximitat, esdevenir punt de trobada i posar en valor la identitat territorial.

Els mercats setmanals locals són patrimoni històric i social en què hi participen productors locals i venedors de tot tipus de productes que responen a la necessitat d’una població que veu com un punt de trobada i socialització amb veïns i veïnes. Durant els últims anys hem viscut grans transformacions en matèria comercial, en els diferents canals de distribució i formes de producció que han anat modificant i alterant les compres del nostre dia a dia. Els últims anys, veiem com els mercats ambulants tenen la necessitat de reinventar-se i seguir modificant les formes de venda. L’estructura comercial de Catalunya manté la tradició comercial del mercat setma-

nal de cada població que dinamitza i facilita el desenvolupament dels petits i mitjans nuclis urbans, fent que el sistema comercial dels mercats esdevingui un mediador comercial, cultural i sobretot social dins el propis mercats. En els últims anys, s’estan establint nous hàbits de consum i de compra entre la població, principalment entre els més joves, s’està posant en relleu la compra dels productes de qualitat i també de proximitat per un consum de productes més responsables amb el medi ambient i l’alimentació sana que promou un retorn a la posada en valor dels costums, identitat i també dels valors propis de cada territori.

AJUNTAMENT [Sarrià de Ter impulsa el Mercat de tardes

El mercat setmanal de Sarrià de Ter té una llarga trajectòria a la nostra població, amb més de trenta anys, ubicat al carrer Major, dóna servei no només als ciutadans de Sarrià de Ter, sinó que, a més, acull els veïns de Sant Julià de Ramis i el sector del Pont Major de Girona, que per proximitat, qualitat i tracte personal i proper escullen el mercat de Sarrià com a referent. Des de l’àrea de Desenvolupament Local i Promoció Econòmica de Sarrià de Ter, s’aposta per oferir un nou servei cap als veïns i veïnes de Sarrià de Ter, i així, millorar la dinamització comercial dels barris del Pla de l’horta i Pla de Vinyers. Ha d’esdevenir un mercat de proximitat, tant en la localització com en l’adaptació horària, posant el mercat a disposició de tots els ciutadans. Es proposa ampliar l’horari comercial del mercat, mantenint el mercat al carrer Major als matins i ampliant el servei amb un mercat de tardes, ubicant-lo al Pla de l’Horta i més concretament a la plaça de l’Iglú. Amb aquest canvi es pretén arribar al públic més familiar i les persones que, per qüestions de mobilitat o conciliació laboral, els hi és impossible assistir al mercat setmanal dels matins i, per tant, arribar a totes les franges d’edat i adaptació horària amb els dos mercats. Des del consistori municipal es pretén, així, arribar a tot el públic potencial de Sarrià de Ter i perifèria, creant noves necessitats i recuperant o creant nous hàbits de compra, descobrint o redescobrint la tradicional compra al mercat. La plaça de l’Iglú és un espai obert i ampli, a prop dels serveis als ciutadans i ciutadanes que es troben a prop del CAP, l’Escola Bressol, parc infantil a la mateixa plaça o l’Institut, entre d’altres. És punt d’arribada

Fotos Ajuntament de Sarrià de Ter

de l’autobús de l’Escola Montserrat i, per tant, punt de trobada entre infants i famílies. És visible des de l’avinguda de França, fet que permet tenir una major visibilitat i, per tant, una major afluència de gent. També disposa d’espais d’aparcament per estacionar i agilitzar les compres. En aquesta nova ubicació, ens permetrà tenir un recorregut pròsper tant en el mercat setmanal com en fires o mercats temporals que s’hi puguin realitzar en un futur. La proposta va ser ben rebuda pels marxants del mercat dels matins i des del passat 1 de desembre s’ha establert el mercat setmanal de tar-

des. Amb un èxit d’assistència des del primer dia, principalment els dies laborals, els habitants de Pla de l’Horta i Pla de Vinyers, famílies i marxants valoren positivament aquestes primeres setmanes de mercat de tardes i esperen que es consolidi com un servei més per a tothom. El mercat de tardes, doncs, està en ple procés de creixement i consolidació a Sarrià de Ter. Us convidem a venir-hi, descobrir-nos, veure quin ambient s’hi respira i com són els i les marxants que ens acompanyen i ens ajuden a fer les nostres compres. Us hi esperem a tots i a totes de 16 h a 19 h a la plaça de l’Iglú! n

pds_7

AJUNTAMENT [Activitats de Nadal

ACTIVITATS DE NADAL Ricard Humet Àrea de Cultura i Festes

Campament Reial. Foto Quim Massegú

Aquest passat 2021 l’àrea de Cultura i Festes ha continuat amb el seu compromís de programar cultura segura i de qualitat. De nou, però amb més experiència que mai, la logística i organització han estat un repte considerable: mesures de prevenció, distàncies de seguretat, aforaments controlats, canvis d'última hora del Procicat... Malgrat tot això, els habitants de Sarrià de Ter han pogut gaudir d'una oferta d'activitats nadalenques variades, encara que l'última variant òmicron s'emportés per davant actes com els esperats Pastorets, que van haver de suspendre els actes a l'últim moment.

8_pds

encesa de l'arbre de Nadal de la plaça Emília Xargay va donar el tret de sortida a les festes de Nadal. Els assistents van poder gaudir d'una bona xocolata calenta mentre els Cantaires de Sarrià feien una petita audició, que, alhora, els va servir per escalfar motors pel concert de celebració dels seus 20 anys que dies més tard van oferir al teatre del Centre-Espai d'Arts Escèniques. L'escola de música Sarriart també va oferir un concert especial de Nadal al teatre del Centre oferint un repertori nadalenc amb el toc de música moderna que els caracteritza. Una de les altres activitats destacades va ser el concert de Buhos al pavelló municipal d'esports. Unes 700 persones van vibrar amb ells durant una hora i mitja, amb el

valor afegit que en aquell moment es permetia de nou poder estar drets i ballar. Aquest concert es va reprogramar al Nadal, ja que havien d'actuar per la Festa Major d'enguany i per causes meteorològiques es va haver de suspendre. L'endemà, al Pla de l'Horta es va fer la tradicional cagada popular del tió, on tots els nens i nenes del poble van poder gaudir de l'espectacle d'animació de Jordi Patxecu. Mentre el tió els hi donava un regalet, els assistents també van poder berenar amb una bona xocolata calenta oferta per l'AAVV del Pla de l'Horta, que fa ja més d'un parell de dècades que organitzen aquest acte. Una de les altres cites indispensables de les festes nadalenques de Sarrià és el campament de Nadal. Aquest any, tot i que a l'anterior es va oferir un format més

AJUNTAMENT [Activitats de Nadal

Cavalcada de Reis. Fotos Ajuntament de Sarrià de Ter

Concert de Buhos

exclusiu per evitar aglomeracions, s'ha tornat a fer obert a tothom però controlant-ne l'aforament. Durant els 2 dies, les famílies van poder gaudir d'un circuit similar al de l'any anterior però amb algunes novetats. Rebuda del patge amb els seus trucs de màgia, visita a la fàbrica de carbó amb el carboner i el seu ajudant, parada a l’espai de la llum on els més menuts podien deixar el seu xumet a les fades, tallers i contes a l'espectacular jaima reial que presidia el centre del campament, rebuda

del mag Magí, on es dipositaven les cartes a ses majestats els Reis d’Orient i, per finalitzar, visita a l’estable dels ponis amb posterior volta pel seu circuit. L´endemà de la finalització del campament va arribar la nit més esperada: la cavalcada de Reis! Aquest any s'han pogut recuperar les tradicionals cavalcades i per celebrar-ho ses majestats els Reis d'Orient van estrenar unes noves i flamants carrosses per a l'ocasió. Els assistents del campament van

poder veure la sortida dels Reis des de l'interior i va començar la desfilada. Un recorregut pels carrers del poble va permetre als habitants de Sarrià poder gaudir-ne sense tantes restriccions com l'any anterior, però evitant aglomeracions i amb la mascareta posada en tot moment. Des de l’àrea de Cultura i Festes fem una valoració molt positiva d’aquestes festes de Nadal i esperem que l'any vinent ja puguem gaudir de tot plegat amb plena normalitat. n

pds_9

AJUNTAMENT

Fira del Paper La Fira del Paper, del diumenge 3 d’octubre es va traslladar enguany a la plaça Emília Xargay, on es situaren els tallers i les parades d’objectes. Al mig de la plaça s’hi instal·là un espai Kapla de jocs de construcció de peces, per gaudi de la mainada.

AJUNTAMENT [Activitats de Nadal

Mural participatiu “La Falguera”, de Clàudia Pèrez, a la mateixa plaça Emília Xargay.

Els gegants, com sempre, amatents a la festa popular. Parades i tallers, aquesta vegada sota una forta ventada. Fotos AVS

pds_11

E N T I T A T S

Participants jugant

INICI D’UN NOU CURS Equip de monitors i monitores de l’esplai PL

Un any més, l’inici d’un nou curs escolar porta a un nou any amb molt de lleure. I com que ja ens hi estem mig acostumant, ho hem fet aplicant les mesures pertinents per poder gaudir de bones estones entre infants, monitors i monitores. Aquest primer trimestre ha servit per fer coneixença entre tots i totes, ja que tornar a començar després d’un temps és sinònim de noves incorporacions i de retrobaments.

12_pds

unts hem descobert diferents espais i places del nostre poble on poder jugar a jocs tradicionals, fer tallers i fins i tot excursions. Però hi va haver un dia que vam rebre una visita molt especial que ens va preparar per a l’arribada de Nadal. Vam rebre en Rudolf i quatre arbres de Nadal que ens van fer passar diferents proves per practicar els dies que s’anaven acostant. Vam practicar la recollida de caramels per la Cavalcada dels Reis Mags, vam versionar nadales i vam aprendre un joc

per jugar amb la família. La recompensa de totes aquestes proves va ser un magnífic calendari d’advent que va ajudar els infants a preparar l’arribada de les festes amb receptes, tallers, jocs i alguna llaminadura. Tot i que ens va fer molta llàstima, a l’últim moment vam haver d’anul·lar les colònies de Nadal, però donada la situació complicada d’aquelles dates era el que tocava fer. Això ens va deixar amb moltes més ganes de les següents, que seran per Setmana Santa, així que us hi esperem a tots i a totes! n

ENTITATS [Esplai PL

Excursió d'un dissabte a la tarda.

Infants al Salt del timbarro

Infants amb els calendaris d'advent

pds_13

ENTITATS [Cantaires de Sarrià

ANIVERSARI DELS CANTAIRES

Un moment del concert. Foto Lluí́s Batchelli

En motiu de la celebració del vintè aniversari de la coral "Cantaires de Sarrià", alguns dels seus components ens fan unes petites reflexions.

MONTSERRAT FELIP Vint anys d’història ho són tot i no són res. Ho són tot perquè en aquestes dues dècades hem tocat tots els registres del cançoner, i no són res perquè sobretot aquests deu últims anys m’han passat volant. Encara no m’he pogut esborrar la celebració del desè aniversari que ja hem festejat el vintè. Si no fos per aquests dos últims anys de pandèmia, us diria que amb l’embranzida hauríem arribat als 25 sense adonar-nos-en, però la Covid19 ho ha alentit tot i hem hagut d’esperar el Nadal per poder bufar les espelmes que eren enceses des de l’estiu.

14_pds

Jo diria que tots aquests anys han valgut molt la pena i, que si Déu vol, encara ens queda corda per alguns anys més, sobretot després de la satisfacció que hem sentit reestrenant, al cap de cent anys justos, el Cant de la Senyera de l’Orfeó Joventut de Sarrià, que ha sigut la cirereta al pastís del nostre festeig.

M. GRÀCIA ARPA El concert del 20è aniversari havia de ser un esdeveniment per la coral, però la pandèmia ens va esguerrar els plans. Fins ara fèiem cantades, misses i trobades amb altres corals, però ara havia de ser un concert i ens vam posar les piles. Teníem un repertori llarg i difícil, amb cançons noves i amb una novetat, ens havíem de moure, omplir l'escenari i estàvem sols. Era un repte, però qui vol pot, hi vam posar ganes, temps, il·lusió i vàrem fer "El Concert".

Estem contents, ens ha quedat un espectacle molt digne, hem gaudit i crec que hem crescut com a coral.

LURDES CASANOVA El Concert, ai el Concert! Durant molts mesos, alguns cantaires barrinàvem què podríem fer per a celebrar el vintè aniversari. Una trobada amb unes quantes corals?, compartir un gran concert amb músics de renom?, fer un bon àpat popular?, una diada d'activitats diverses?, una gira de concerts per altres contrades?... Però tot l'any 2020 pendents de la pandèmia, i quan pensàvem que el 2021 seria diferent, les restriccions van tornar a començar el gener mateix. Vam haver d'oblidar-nos de preparar uns actes on s'hi haguessin d'implicar moltes persones. Només podíem comprometre'ns nosaltres mateixos, de manera que si s'havia d'anul·lar, no afectés ningú més.

ENTITATS [Cantaires de Sarrià

Ens vam haver de conformar amb un concert en solitari. Això no el convertia en un concert normal, ans el contrari. La responsabilitat va recaure en tots els cantaires, i tots ens ho vam agafar amb molt d'entusiasme. Així el vam convertir en "El Concert". Resumir vint anys en unes quantes cançons (comptem amb un repertori de més de cent cançons) va ser laboriós, no només fer una tria representativa, sinó també disposar de prou temps per a prepararles (no vam poder començar els assajos fins a mitjans d'abril, i encara en petits grups). I com ja sabeu, hi va haver molt més que cançons; en realitat va acabar sent un espectacle, amb llums, efectes especials, moviment, reportatge audiovisual, presentacions dinàmiques i molta energia positiva. Vam comptar amb l'ajut de molts professionals, el pianista Pau Riuró, el tècnic de so Jordi Dalmau (Mau), la coreògrafa Lu Arroyo i dues directores!, la Núria Gibrat i l'Ester Castelló. Ah!, i també un grup d'instrumentistes (d'entre els cantaires). A alguns els preocupava una cosa: que tant d'esforç només fos per a nosaltres mateixos. Però la sorpresa va ser molt agradable en veure tant de públic. Tot va ser rodó. Ens ho vam passar molt bé i donem per ben celebrat aquest aniversari. Tot darrere en vindran d'altres.

ERNEST PENALBA Com passa el temps, 20 anys ja. Sembla que va ser ahir que vàrem fer el pregó del 10e aniversari. Tot i que en pandèmia, estàvem disposats a fer quelcom per celebrar-ho i vàrem pensar que estaria bé aprofitar el concert

A la sala gran del Coro. Foto Ernest Penalba

de Nadal per fer-ho, i així va ser. Es va fer una comissió per organitzar una mica tot l'esdeveniment i a poc a poc la cosa va anar prenent forma. Amb cançons dels primers temps de la coral, altres de més noves i algunes d'última fornada, sense deixar de banda les nadales més tradicionals, en total 15 temes d'allò més variat. Arriba el dia del concert, preparacions, nervis, detalls d'última hora... Comença el xou, l'Ester ens va dirigint amb molt d'encert en les primeres cançons. Ara és el torn de la Núria, que ens posa nostàlgics amb temes de fa uns anys. Els nervis ja han desaparegut, ara a gaudir. Continuem, cants espirituals, cançons d'aniversari, projecció d'un audiovisual de la història de la coral i la cirera del pastís, un conjunt de cançons de Nadal empalmades que cantarem amb una coreografia feta expressament per la Lu Arroyo, una passada, com a colofó unes nadales populars amb instruments i la col·laboració d'antics cantaires. Espero que la gent del públic hagi gaudit tant o més que nosaltres. n

Logo de l'aniversari. Cedit per Gori Pozas

pds_15

ENTITATS [Amics dels Gegants

GEGANTS: RECTA FINAL DE L’ANY Amics dels Gegants de Sarrià de Ter

Aplec de Caldes de Malavella. Fotos Amics dels Gegants de Sarrià de Ter

Acabat l’estiu, passada la Festa Major, comença la recta final de l’any geganter. Aquells mesos concentren bona part de les trobades més esperades de la temporada i, des dels Amics dels Gegants de Sarrià, mirem de fer mans i mànigues per no deixar-ne cap en blanc.

l primer cap de setmana d’octubre va ser intens: el dissabte vam ser presents a Caldes de Malavella, a la Fira de l’Aigua, amb una dotzena de colles. Va ser un dels aplecs geganters que van contribuir a trencar el gel i mirar que els actes anessin deixant de mica en mica el petit format al qual ja ens anàvem acostumant. Un èxit: plantada, balls al carrer, sopar i fi de festa. Ja tocava! L’endemà, sense descans per a la Maria i

16_pds

en Cinto, vam participar a la Fira del Paper. Novament, la nostra faràndula sortia a casa, estrenant un nou emplaçament firal a la plaça Emíla Xargay. Vam posar a disposició del públic tallers de manualitats per als més menuts que van resultar un èxit de participació i d’entreteniment. El següent cap de setmana s’havia de celebrar a Sant Feliu de Guíxols la trobada de la Vila Gegantera Gironina. Vam punxar: per falta d’efectius no hi vam poder assistir. No ens cansarem de fer crides a la participació i a engrandir la colla. Quants més siguem, més lluny arribarem! No podem fer curt ni de músics, ni de geganters ni d’acompanyants.

Arribat el mes de novembre, per Fires de Girona, es va seguir la línia de les trobades més o menys nombroses. La famosa sisena onada encara no havia arribat ni se l’esperava! Al Parc del Migdia hi va haver una bona reunió de colles geganteres de les comarques i del país, que van passejar les figures pels carrers de l’eixample gironí, amb celebrat fi de festa a la vora del Mercat del Lleó. I el mes de novembre també ens va tenir ocupats amb la participació a la trobada intercomarcal Giroestany, amb colles d’ambdues comarques i molt bon ambient dominical a Campllong. El matí es presentava fresc i ennuvolat però la participació de les colles de Sarrià, Santa Eugènia de Ter, Salt, Campllong, Banyo-

ENTITATS [Amics dels Gegants

Trobada intercomarcal Giroestany a Campllong

les, Celrà i Cassà de la Selva va ser un èxit de públic, i el dinar i el final de festa amb ball, del tot encertat. No volem acabar aquesta pàgina sense esmentar l’aparició de la col·lecció de llibres Sota faldilles gironines,que anirà recollint de manera gràfica i literària tota la família gegantera dels pobles de la demarcació. En un primer volum es passa llista al repertori del Gironès i la Selva, i la faràndula de Sarrià hi té una presència ben destacada. Felicitats als autors, Clara Anglada i Cesc Canet. n

Aplec de Caldes de Malavella

pds_17

ENTITATS [Jubilus

OFICINA MUNICIPAL ATENCIÓ A LA GENT GRAN Jubilus a Sarrià de Ter

na de les novetats és que les xerrades mensuals s’han pogut tornar a fer presencialment, i ja n’hem tingut 3; el mes d’octubre sobre voluntats anticipades a càrrec de Susanna Collell (ABS de Celrà), la segona el mes de novembre sobre la interpretació de la factura de llum amb les noves franges horàries, a càrrec de Paula Rodríguez (Institut Català de l’Energia) i la tercera sobre les malalties mentals, a càrrec de

18_pds

L’Oficina Municipal d’Atenció a la Gent Gran i Famílies de Sarrià de Ter ha engegat un nou curs, el 2021-2022, encara marcat per la pandèmia. Prenent – i intensificant- les mesures àmpliament conegudes per tothom, el 100% de les activitats i serveis que oferim s’han reprès de manera presencial: el Servei Respir, el Taller de Gimnàstica de Manteniment i de Rehabilitació, el Taller de Manteniment de la Memòria (4 grups), el Taller de Smart Avis, l’Aula d’Informàtica i les xerrades mensuals. Ens ubiquem, en línies generals, a l’Edifici d’El Coro, però desenvolupem algunes activitats al Local Social del Pla de l’Horta (un dels grups de taller de manteniment de la memòria) i al Centre Cívic La Cooperativa (l’aula d’informàtica). A dia d’avui, comptem amb més de 60 persones inscrites.

l’equip de divulgació de la Marató de TV3. Totes elles, gravades i retransmeses en diferit per Ràdio Sarrià. Les activitats especials d’aquest primer trimestre (setembre-desembre 2021) es troben relacionades amb les Festes de Nadal i com es van adaptar per tal de garantir la seguretat de totes les persones participants. Així, doncs, el passat dilluns 20 de desembre es va celebrar la Festa de Nadal oberta a tots els usuaris de les activitats, duent a

terme tres quines, on es va obsequiar els guanyadors amb 3 paneres, donades pel grup Bonpreu-Esclat. Per tal de minimitzar riscos, no es van repartir els tradicionals cartrons ni es va asseure tothom de costat; sinó que es van imprimir 3 cartrons en un paper individual i cadascú anava marcant els números que s’anaven cantant. En un altre nivell, molt més reduït, el divendres 24 de desembre vam convidar un familiar de cada usuari del Servei Respir a la

ENTITATS [Jubilus

Festa de Nadal pròpia, on també es van realitzar tres sortejos i es va obsequiar a cada participant amb un detall nadalenc a càrrec de Flors Romaní. En aquestes celebracions, també vam comptar amb la col·laboració d’Ecosol. Aprofitem aquestes línies per desitjar a tots els lectors de la revista Parlem de Sarrià la millor de les entrades al 2022! n Equip Jubilus a Sarrià de Ter: Carbonell Barberà, Àgatha (Àrea Espai Respir). Coromina Camps, Maria Rosa (Direcció). Llorens Iborra, Josep Ma (Àrea d'Activitat Física) Amb les col·laboracions de la resta dels membres de Jubilus. Podeu entrar a https://jubilus.cat/

Sorteig de tres paneres

Festa de Nadal a l’espai Respir.

pds_19

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 - 17841 SARRIÀ DE TER Tel. i Fax 972 17 15 57

20_pds

ENTITATS [Cercle de mares

CERCLE DE MARES Isa Ruiz

Cercle de mares és un espai de trobada, un espai per a créixer, un espai d'acompanyament emocional, un espai de confiança, un espai on compartir i fer tribu. s un moment per a tu, per a posar-te al centre del teu moment vital, per a fer autocura, per a maternar en comunitat i per a poder viure la maternitat escoltada, respectada i valorada. Si ets mare aquest és el teu espai: no importa si estàs embarassada o si ja tens un infant. Totes sou benvingudes, així com els vostres infants. Ens trobem cada dijous al matí de 10h a 11h a la biblioteca Emilia Xargay de Sarrià de Ter i les sessions són gratuïtes. Em dic Isa Ruiz i soc mare de dos infants, un de dos anys i un de nou mesos. Soc psicòloga i educadora social. En el meu camí professional porto forces anys acompanyant tant adolescents com les seves famílies, i arran de les meves maternitats vaig decidir reenfocar la meva carrera professional cap a l'acompanyament a la maternitat i a la criança. Gràcies al meu company per viure aquesta aventura amb mi. El cercle de mares és un projecte que faig de forma totalment desinteressada i que sorgeix de la necessitat de viure el postpart acompanyada i de poder crear una comunitat de dones que, com jo, es troben en aquest moment tan vital. n

pds_21

ENTITATS [Amics dels gats de Sarrià de Ter

ASSOCIACIÓ AMICS DELS GATS DE SARRIÀ DE TER Mireia Gómez / Carme Mutos / Carmen Vargas

am contactar amb l’ajuntament per comptar amb la seva col·laboració, obtenint una bona predisposició, acceptant el projecte i atorgant una subvenció, que actualment es destina íntegrament a la gestió de les colònies (els gats, tot i ser independents, solen viure en colònies). Inicialment, nosaltres mateixes fèiem aportacions econòmiques per cobrir les despeses d’alimentació i algunes cures. També hem rebut donacions de pinso d’alguns establiments del poble. La tasca que portem a terme és de voluntariat. Vàrem començar fent un cens de les diverses colònies existents al municipi, controlant-les, capturant i esterilitzant els gats, mascles i femelles i retornant-los a la seva colònia.

22_pds

Aquest gener s’ha constituït l’associació “Amics dels gats de Sarrià de Ter”. La tasca que es porta a terme, la vam iniciar l’any 2016, que veient la gran quantitat de gats que corrien pel poble sense ningú que se n’ocupés directament, llevat de donar-los menjar sense cap control, vam començar un projecte, amb el suport de la fundació “Fauna”. Quan ens trobem que, tot i la nostra actuació, alguna gata ha parit, fem un seguiment dels cadells durant un o dos mesos i els oferim en adopció. La finalitat és disminuir la població de gats. Actualment hi ha al voltant de quinze colònies al municipi, que poden tenir de dos a vint gats cadascuna. Si tenim en compte que alguns es moren o desapareixen, en aquests moments tenim una població en llibertat d’entre setanta i vuitanta gats ( sense comptar els que estan a les cases). Cada persona voluntària de l’associació s’ocupa de gestionar el nombre de colònies que li pertoqui. Som uns quinze alimentadors, però els que disposem de més temps donem suport als que no s’hi poden dedicar tant. Els alimentem, els recollim (amb

unes gàbies-trampa) els portem a la veterinària per fer l’esterilització i després d’operar-los, els fa una marca en forma de V a l’orella (a l’esquerra els mascles i a la dreta les femelles) per reconèixer els esterilitzats. Després de l’operació se’ls manté durant 24 hores en observació, i si les seves condicions de salut són les correctes, se’ls retorna a la colònia. En determinats casos cal recórrer al sacrifici humanitari. Ens trobem, a vegades, que la gent els dona restes de menjar, en plats o plàstics i això és contraproduent, ja que queda el terreny brut i atrau les rates. Nosaltres els donem pinso i alguna llauneta per alimentar gats, però la buidem a sobre d’un paper de diari que ens emportem un cop acabada. D’aquesta manera queda tot net.

ENTITATS [Amics dels gats de Sarrià de Ter

També controlem que estiguin sans, que no tinguin puces o un altre paràsit. En aquests casos, els donem medicació o els desparasitem. Comptem amb l’ajuda de la Diana (la veterinària), que ens orienta, ens facilita les intervencions, les cures... i qualsevol cosa que necessitem. També agraïm la col·laboració de la policia municipal, que ens avisa quan algú ha denunciat un incident amb aquests animals, o hi ha hagut alguna queixa. Els gats de particulars també fan augmentar la població de gats de carrer, ja que poden campar lliurament. Caldria que els propietaris tinguessin cura de l’esterilització i de fer-los posar un xip identificatiu. Tot i que hi ha persones que pensen que cal fer desaparèixer aquestes colònies, nosaltres creiem que fem una bona tasca, ja que evitem la seva proliferació, controlem el seu estat per evitar malalties i intentem que tinguin una qualitat de vida. Hem de tenir en compte que els gats formen part de la fauna del poble i que fan disminuir el nombre de rates. No ens hem constituït com una protectora d’animals; som una associació que, tal com diuen els nostres estatuts, vetlla per la protecció i benestar dels gats de Sarrià de Ter, compartint l’espai del poble amb bona harmonia amb les persones i l’entorn. Apliquem el programa CER (captura-esterilització-retorn) pel control d’aquesta població animal, fent que no creixi, gestionant i mantenint les colònies existents. Promocionem l’adopció dels gats sociables per treure’ls del carrer i donar-los una llar amb persones responsables. Som una associació oberta a la col·laboració i participació de les persones que voluntàriament vulguin formar part d’aquest projecte. Amb aquest escrit volem animar a tothom qui hi estigui interessat a posar-se en contacte amb nosaltres.n

cultura

X I A N I V E R S A R I B I B I L I O T E C A E . X A R G AY

Anna Sala

Llibràlegs V

El 12 de desembre de 2021 va fer 11 anys que vam inaugurar la biblioteca a la seva seu actual. Cada any per celebrar aquesta data tan assenyalada per nosaltres i per tots els sarrianencs i sarrianenques mirem d’organitzar alguna vetllada literària especial entorn els llibres i la lectura. L’any passat, en plena pandèmia, no ho vam poder celebrar i aquest any teníem ganes de tornar-hi amb un espectacle del qual ja havíem pogut gaudir a la biblioteca en anys anteriors i que ja ha creat la marca. Em refereixo al cicle Llibràlegs, que enguany ja encarava la seva cinquena edició. 24_pds

Meritxell Yanes i Mercè Pons, de la cia MeriYanes Produccions. Foto Bibloteca Emilia Xargay

libràlegs és una proposta de teatre íntim en format alternatiu, on s'enllacen quatre històries breus entre dues actrius que interpreten vuit personatges diferents. La trobada és sempre en una biblioteca, on el poder dels llibres i les emocions vinculades a la paraula són els principals protagonistes. Aquesta nova edició és volgudament paritària, amb dos autors i dues autores imprescindibles del panorama català: Marta Aran, Toni Gomila, Lara Díez Quintanilla i Jordi Casanovas, que també assumeix la direcció de les quatre històries. La interpretació va anar a càrrec de la Meritxell Yanes i la Mercè Pons. Llibràlegs va néixer en el marc del Festival Temporada Alta 2014, de la mà del dramaturg i director Jordi Prat. L'any 2016 la companyia Mentidera Teatre (actualment convertida en MeriYanes Produccions) en va agafar el relleu i gràcies a la seva bona acollida any rere any s'han anat repetint noves edicions fins arribar en aquesta cinquena edició.

Aquesta nova edició de Llibràlegs no va defraudar els assistents que van poder gaudir una vegada més d’uns textos magistralment escrits, però també magistralment interpretats per dues grans actrius del panorama artístic català, com són la Meritxell Yanes i la Mercè Pons. L’activitat va tenir un nombrós èxit de públic ja que Llibràlegs té una llarga trajectòria darrera i un bon grapat de seguidors en cada nova edició. Esperem que puguem continuar gaudint d’aquest tipus de teatre en petit format i que la biblioteca Emília Xargay pugui continuar acollint-lo. Us deixo algunes fotos perquè us animeu a acompanyar-nos en el proper aniversari de la nostra biblioteca. Una data molt especial per nosaltres que ens agradaria compartir amb tots els ciutadans i ciutadanes de Sarrià de Ter, siguin o no usuaris de la biblioteca. Apunteuvos-la al calendari i reserveu-vos-la per l'any vinent. n

CULTURA Biblioteca

X I A N I V E R S A R I B I B I L I O T E C A E . X A R G AY

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

“Joanot Martorell (1410-1465), el cavaller del rei“ de Josep Brugada

El 12 de novembre passat a la biblioteca E. Xargay vam presentar l’últim llibre del sarrianenc Josep Brugada. El llibre repassa la trajectòria del llinatge dels Martorell, originaris de la Catalunya Vella però establerts al regne de València d’ençà dels primers temps de la reconquesta del rei Jaume I.

osep Brugada va estar acompanyat pel filòleg Pep Vila, que li va fer la presentació del seu darrer llibre. Amics, familiars i veïns de Sarrià vam poder conèixer de la mà d’un expert en la matèria la figura del cavaller Joanot Martorell, autor de la millor novel·la cavalleresca europea del s. XV escrita en català, com és Tirant lo Blanc. Aquest és el tercer llibre de Josep Brugada que presentem a la biblioteca E. Xargay. La novel·la Gervasius, que tan bona acollida va tenir entre els nostres usuaris, i el llibre Poemes a Metimna també van ser presentats a la nostra biblioteca. Esperem que en Josep tingui una prolífica vida com a escriptor i que continuï escollint Sarrià de Ter i la biblioteca E. Xargay per presentar les seves publicacions. n

pds_25

CULTURA Biblioteca X I A N I V E R S A R I B I B I L I O T E C A E . X A R G AY

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

“Economia en el canvi climàtic: full de ruta cap a la societat frugal” de Joan Vila

Joan Vila, sarrianenc de naixement i camprodoní d’adopció, va passar el passat octubre per la biblioteca Emília Xargay per presentar-nos el seu últim llibre, Economia en el canvi climàtic; full de ruta cap a la societat frugal. També va parlar-nos de l’emergència climàtica i que per aturar-la caldrà fer alguna cosa més que simples canvis tecnològics.

26_pds

aldrà un profund canvi cultural en els hàbits de consum dels ciutadans, que suposarà renunciar a augmentar els nostres nivells de confort. Els consumidors com a tal hem de començar a aprendre a consumir només el que realment necessitem. En uns moments d’incertesa climàtica i de pujada desorbitada del preu de l’electricitat, escoltar algunes de les propostes de sostenibilitat, de canvi d’hàbits del consum, de canvis culturals, de solucions reals que proposa per a mitjà termini per a Catalunya de la mà d’un comunicador tan clar i tan clarivident com Joan Vila va ser un autèntic privilegi. Joan Vila també és autor de Caminant per la vall de Camprodon: els nostres camins (2003); LC Paper: Fàbrica de paper 1881 (2006) i La crisi des de la trinxera: economia per a empresaris (2014). n

CULTURA Sala Dolors Xabé SALA DOLORS XABÉ

EXPOSICIÓ

Presen Serrano Responsable de la sala Dolors Xabé

“CABÒRIES TEIXIDES“ Babeus

El mes de novembre i desembre del 2021 la sala d’exposicions Dolors Xabé va acollir l’exposició «Cabòries teixides» de l’artista Babeus.

abeus és el nom artístic i sobrenom de Josep Maria Bernabeu i Serret. Nascut a Celrà el 24 de maig de 1964, de ben jove descobreix l’art del tapís. Va viure el gran punt d’inflexió de la seva trajectòria creativa quan, l’any 1987, va fer un curs intensiu de tapís a l’Escola Municipal d’Art de la Mercè de Girona, que va significar el descobriment d’un art tèxtil que, amb l’ajut inicial de Carles Delclaux, ha donat, des d’aleshores, sentit a la seva vida d’artista, omplint també, a bastament, la seva trajectòria existència personal. Josep M. Bernabeu és creador tèxtil, és mestre de Taller de l’Escola Municipal d’Art de la Mercè. Durant tres dècades de carrera artística ha creat més de 200 tapissos i ha exercit la docència a Celrà, Flaçà, Vidreres, Hostalric, Porqueres i al seu taller al barri gironí de Pont Major. L’objectiu que es marca a la formació és que els alumnes aprenguin a teixir i, alhora, coneguin les possibilitats i les limitacions de la tècnica. L’artista ens explica que el títol d’aques-

pds_27

CULTURA SALA DOLORS XABÉ

Jordi Estefanell, Presen Serrano i Babeus, a la sala Dolors Xabé.

ta exposició està relacionat amb els pensaments, imaginacions irreals sorgides d’experiències, prejudicis, lectures, músiques, etc. Segons les seves paraules, les cabòries sorgeixen dels pensaments. «En molts d’aquests pensaments no cal aprofundir i intento fotografiar-los, d’altres, pocs, em proposen creacions que poden arribar a ser un tapís. Així que els meus teixits són producte de pensaments de moments concrets. Després de trobar el que em sembla que podrà ser la peça i trobar solucions tèxtils, definir colors, m’atreveixo a posar fil a l’agulla. Així doncs, aquí acaben les cabòries i comença el ritual per crear un teixit».

28_pds

Com a extensió de l’exposició es van portar a terme diferents tallers amb els alumnes de l’Institut de Sarrià de Ter. Aquestes activitats es van fer a finals de desembre durant la setmana cultural de l’institut. La sala Dolors Xabé aposta per l’artesania tèxtil com a art. Fent un recorregut històric, a partir de la Bauhaus, fundada el 1919 per Walter Gropiu, l’artesania tèxtil va passar a convertir-se en un gènere artístic amb vida pròpia. Des de llavors, les obres comencen a ser concebudes no només com a productes artesanals, sinó com a obres d’art amb contingut conceptual. Des de la segona meitat del segle XX un gran nombre d’artistes

de tot el món recorren tant a tècniques tradicionals com a noves no convencionals que inclouen feltre, fibres vegetals, paper o altres elements a la creació de les seves obres. Les avantguardes artístiques van influir notablement en les arts aplicades i l’art tèxtil, tornant difuses les fronteres entre disciplines i tècniques. Motiu pel qual algunes obres eren de difícil classificació, considerades de gran valor artístic per la crítica, en el món del col·leccionisme, museus i galeries d’art. Encoratgem a potenciar l’artesania com a art, com a disciplina, on la producció no l’anomenem objecte, sinó obra. n

CULTURA

La Faràndula de l’Edgar Massegú

El 19 de setembre es va inaugurar l’escultura pública “La Faràndula” de l’artista sarrianenc Edgar Massegú, situada on abans hi havia la capelleta del Roser, prop del Centre d’Arts Escèniques, el que abans havia estat Teatre del Centre Parroquial Mn Domingo Casanelles. L’Edgar va embolicar l’escultura a la manera de l’artista Christo, un llençol blanc que li va permetre mantenir l’enigma fins el darrer moment. Després de la descoberta i dels parlaments, vàrem poder escoltar l’actriu Mariona Ginés la qual va llegir un text de l’Edgar sobre l’amor.

L’actriu Mariona Ginés va llegir un text de Edgar Massegçu

pds_29

CULTURA LLIBRES

“EL VOL DE L’ALÍCIA i altres contes“ de Francesc Duch 30è Premi Ciutat de Badalona de Narrativa / 34è Premi Països Catalans-Solstici d’Estiu

“M’hauria agradat aturar aquell moment i quedar-nos-hi per sempre, amb l’Alícia tombada damunt la palla amb els cabells onejant-li per aquell aire fresc que s’acabava de girar [...] tant de bo aquella escena m’hagués durat tota la vida.”

n fet fortuït, però molt tràgic, converteix aquesta escena idíl·lica, dolça, plaent, en un seguit d’adversitats inversemblants que uns adolescents intentaran superar, encara que sigui danyant algú altre. El passat mes de novembre, l’editorial Viena va publicar el llibre El vol de l’Alícia i altres contes, guanyador d’aquest Premi de la ciutat de Badalona. Si l’autor ja ens va sorprendre amb Altres mares (Pagès editors. XIII premi 7Lletres 2018) amb unes narracions intenses, improbables i extremes que ens van fer bategar, el llibre que aquí es presenta no ens deixarà indiferents perquè atrapa el lector des del principi fins al final. Els relats que formen El Vol de l’Alícia i altres contes voregen i fins i tot traspassen els límits. La necessitat d’un canvi vital, la culpa o la vergonya marquen l’esdevenir dels protagonistes de cada història. En aquest llibre hi trobem uns personatges amb dissort i un instint ferotge per aferrar-se a la vida; o per escapar-ne. En alguns dels cinc relats hi ha també un fil de por que tensa i afluixa a conveniència. Per dir-ho en poques paraules hi veurem una gran conspiració que abasta a tot el món, bessons que es

30_pds

retroben després de molts anys en circumstàncies difícils, una nena que desapareix, adolescents que fugen d’una situació extrema i una cicatriu que ho remou tot. Totes les narracions tenen en comú la tensió i la necessitat d’arribar al final del conte per conèixer el desenllaç d’unes històries intrigants. L’autor ens ofereix una lectura colpidora que et demana un temps de reflexió per assimilar la força en

què es descriuen els relats. El text està escrit amb un estil molt personal, on el recorregut de les frases, el llenguatge i els diferents recursos literaris utilitzats, el fan esdevenir una prosa de lectura fàcil però molt ben planejada. Tot plegat va marcant els temps de les narracions de tal manera que el lector s’endinsa en les històries, generant la incertesa de cada final, amb girs inesperats i a voltes provocadors. El jurat li va atorgar el premi, d’entre les 119 obres presentades, i va voler destacar d’aquesta obra, “l’excel·lent nivell d’escriptura i la coherència interna de tots els contes, que tenen un punt de suspens catastròfic que manté al lector a l’expectativa, proporcionant escenes que et queden al cap per sempre més”. Francesc Duch va créixer entre Girona i Sarrià de Ter i ha viscut durant uns anys a París i a Motreal. L’any 2013 comença a escriure i des de llavors ha estat reconegut en diferents certàmens literaris i ha publicat en diversos reculls de contes. A més dels guardons ja esmentats, recentment també ha guanyat el Premi de Narrativa Ribera d’Ebre 2021 amb la novel·la Joana (que té prevista la seva publicació el proper estiu).n

CULTURA LLIBRES

“UNA VIL·LA A FLORÈNCIA“ de William Somerset Maugham Traducció de Julià de Jòdar Petits plaers / Viena edicions Barcelona, 2021 Josep Brugada

Heus ací un altre thriller segurament ambientat en un municipi a uns vuit quilòmetres i en una elevació d’uns tres-cents cinquanta metres d’alçada, prop de Florència als anys quaranta. Alemanya, doncs, encara en guerra i Itàlia com aliada. Com que tot el llibre està envoltat de certs misteris i també d’enjòlit, el nom de la població tampoc se’ns revela en les seves pàgines.

el que podem llegir d’aquesta novel·leta absolutament deliciosa, la població on passa l’acció narrativa ben segur és Fiesole, una vila a llevant de la ciutat florentina on mentre el visitant hi puja pot contemplar unes magnífiques, extraordinàries vistes de la ciutat i de la fabulosa cúpula de Filippo Brunelleschi de la basílica catedral de Santa Maria dei Fiore i del campanille de Giotto di Bondone. A través de la vida d’una jove vídua, aristòcrata anglesa, Mary Panton, de trenta anys, instal·lada al país de Toscana, doncs, en una vila-palau del segle XVI, que pràcticament ho té tot en aquesta vida menys l’amor correspost, l’autor anglès William Somerset Maugham (1874-1965), com és denominador comú en algunes de les seves novel·les, fa canviar literàriament la

vida dels seus personatges per un cop brusc de mala sort o de fatalitat. Així com podríem apreciar que l’escriptor sicilià Luigi Pirandello (1867-1936) feia canviar el destí dels seus personatges literaris per un cop de bona sort, per exemple, en la novel·la El difunt Mattia Pascal (1904), Somerset Maugham fa canviar de sobte el destí de Mary Panton, de resultes d’un infortuni realment producte d’una gran inconsciència. La protagonista, com qui no vol la cosa, es veu immersa en un desgraciat infortuni que li haurà de canviar la vida perquè la mala consciència la perseguirà i la determinarà ja per sempre més. La lliçó que podem extreure d’aquesta corprenedora història, que té sens dubte alguns moments trepidants, és que per a tots nosaltres la vida no està feta només de ruti-

nes o de linealitats constants. La narració ens ve a demostrar que tots som funàmbuls en el fil de la vida, fil que irremissiblement en algun moment es pot trencar i la nostra existència pot donar un tomb de cent cinquanta graus. Tot en un moment se’n pot anar a can Pistraus. Això és el que li esdevé a l’atractiva protagonista envoltada de dos homes que pretenen els seus favors i el seu amor. El thriller, doncs, d’ambientació toscana, esdevé en el fons del fons una reflexió del què és i en què ha de consistir l’amor, l’estimació corresposta, el feeling, el sexe i la fidelitat. El llibre té l’encant d’aquella aristocràcia anglesa, que van descobrir les belleses de la Toscana i es dedicaren a restaurar les velles viles de l’època dels Mèdici i altres de gran encant. n

pds_31

CULTURA LLIBRES

“ABANS DE LES CINC SOM A CASA“ d’Albert Forns Canal Josep Brugada

Premi BBVA, Sant Joan 2020 Edicions 62, Barcelona, 2020

Segurament som molts, molts més dels que ens podríem pensar, que ens agrada atansar-nos a les llibreries de vell, a les parades de llibres de segona mà o a les botigues on salden llibres.

empre m’ha agradat tafanejar allà on hi ha llibres, siguin vells o nous. Fins i tot fa pocs mesos, passejant per Girona, en un banc solitari vaig tenir la xamba de trobar quatre volums diferents, en perfecte estat, sobre la Revolució Francesa, deixats allà, abandonats. No tenia cap explicació que algú hagués desat aquells quatre títols d’aquell tema monogràfic allà en aquell banc urbà. Hom no va pels parcs de la ciutat oblidant-se d’una concreta bibliografia d’assaig. Si el desconegut o desconeguda, n’hi hagués deixat un sol, de llibre, podria haver pensat que el potencial lector/a -potser distretament- se l’hauria oblidat allà. Però no, qui els va deixar allí –insisteixo, eren quatre volums i no pas antics- ho va fer expressament. Va deixar aquells títols allà ex professo perquè algú ulteriorment se n’aprofités. Havia de ser, però, no un lector/a qualsevol, llegidors d’història tal vegada i a més que s’agradessin d’informar-se sobre l’al·ludida Revolució Francesa. No cal dir que aquell diumenge, més aviat gris, en acabar la nostra

32_pds

passejada dominical vam tenir premi, uns interessants llibres del tema que els he anunciat. Sempre m’ha fet mal al cor veure i trobar llibres o documents llençats i abandonats a la via pública. Maquinalment m’hi atanso sempre per tal de veure quin valor tenen, en quin estat es troben i si són d’interès o no. Alguna vegada m’he emportat alguna sorpresa...I és clar, si hom freqüenta el que dèiem, llibreries o magatzems de vell, mercats, els Encants o el tradicional i antic mercat de Sant Antoni de la ciutat de Barcelona els diumenges, sempre acabes trobant algun títol interessant a un preu raonable o com aquell qui diu a cap preu... Doncs bé, això és el que li esdevé al protagonista-autor d’aquest llibre que es titula Abans de les cinc som a casa. He escrit la paraula «llibre», sí, perquè no sabria com qualificar aquest títol. No és ben bé una

novel·la, seria més aviat un text en el qual se’ns explica una investigació i la trama total de la història és de la mena del que ara se’n diu un thriller. El llibre certament és el descabdellament d’una investigació a partir d’uns dietaris, unes enigmàtiques llibretes que l’autor compra al mercat de Sant Antoni de Barcelona un diumenge per un preu no precisament barat. Mirat així a l’atzar podem preguntar-nos: ¿Poden tenir interès unes llibretes personals escrites en bona cal·ligrafia i en aquest cas escrites en llengua catalana? Aquesta és la qüestió de Abans de les cinc som a casa. No faré ara el que també en termes moderns se’n diu un espòiler del llibre, és a dir una filtració de l’argument. Només avançaré que a partir d’unes llibretes que constitueixen un diari personal d’un ignot personatge, l’autor es convertirà en un autèntic investigador, millor dit, en un detectiu privat, el qual posarà al descobert les vides d’uns personatges, homes, dones, que interaccionaven per la Barcelona de finals dels anys seixanta fins ben bé els anys noranta. Cinema, òpera, restaurants, concerts, gastronomia, futbol, excursionisme, la Catalunya profunda, viatges, apareixen reflectits en el dia a dia d’aquestes llibretes anotades que l’autor va adquirir. La investigació comença com comença qualsevol investigació, amb un full completa-

CULTURA Festa Major

ment en blanc o -si volen- com aquell qui té un trencaclosques al davant i ha de començar a ordenar cadascuna de les peces perquè tot a poc a poc i amb grans dosis de paciència- vagi encaixant. Jo diria que el llibre és una mena de viatge per la memòria com ho va ser aquella excepcional obra d’Umberto Eco, La meravellosa flama de la reina Loana, la qual fa temps vam comentar en les pàgines d’aquesta revista. Aquest llibre que ens plau de comentar, amb aquest títol, Abans de les cinc som a casa, es converteix en un text -diguem-ne històric- perquè ens repassa molts aspectes de la vida de la ciutat comtal dels anys seixanta i setanta, la Barcelona encara grisa que donava les seves batzegades en els darrers anys sòrdids del franquisme. Una ciutat que encara conservava aquelles inconfu-

sibles sales de cinema sense crispetes amb acomodadors uniformats proveïts de llanterneta, de les grans pel·lícules en pantalla gran que tant havien apassionat Terenci Moix. Aquest llibre amb aquest títol, Abans de les cinc som a casa, si el llegeixen entendran el seu per què. És ambientat essencialment, doncs, en aquesta Barcelona premoderna. És tracta, a més, d’un llibre que conté un gran enjòlit, un gran suspense, que es diu. El que sí m’és llegut d’explicar quant al text que comento és que és ric en intertextualitat i en informacions complementàries sobre autors que han escrit dietaris literaris, com Walter Kemposki, Günter Grass, Herta Müller o W.G. Sebald i que tant a Alemanya, Anglaterra, o a Itàlia -ens informa- existeixen unes institucions culturals que s’han

dedicat i es dediquen a arxivar i estudiar tots els dietaris, llibretes, blocs escrits, documents personals de tota mena que es troben procedents d’arxius familiars, de pisos buidats, de llibreters de vell o de familiars que lleguen tota mena de paperassa familiar a aquestes institucions. En el cas alemany sobretot, s’hi han arxivat tota mena de dietaris de l’època de la guerra, textos escrits per soldats, per dones alemanyes, per jueus, per nazis, per dissidents, per mestres i per intel·lectuals, etc. Així, doncs, Abans de les cinc som a casa es tracta de la sensacional troballa de tretze llibretes que expliquen coses d’una més que interessant investigació. Si llegeixen el llibre, que passa molt bé, ho descobriran tot, fins i tot el cop d’efecte final. Com diuen a la tele, no se’l perdin! n

pds_33

espai 2.0 METAVERS, EL NOU UNIVERS

QUE ENS VOL CONQUERIR? Roger Casero Gumbau, blocaire

Aquestes darreres dècades hem anat incorporant paraules i conceptes que, tot i que ara utilitzem amb naturalitat i formen part del nostre dia a dia, no sempre en coneixem suficientment els seus ets i uts, i a vegades ni falta que fa.

m refereixo per a exemple a la paraula Internet, de la que jo en tinc un coneixement bàsic i elemental, i que encara té per a mi grans dosis de misteri: com funciona Internet? Afortunadament no sempre cal conèixer del tot quelcom per a fer-ho servir... A mi encara em meravella com d'un disc de vinil en pot sortir música amb el delicat fregadís d'una agulla. D'un temps ençà hi ha una altra paraula que està molt en voga, Metavers, especialment des que Mark Zuckerberg ha rebatejat el seu conglomerat d'empreses tecnològiques amb el nom de "Meta", de Metavers, i també ha creat el seu propi Metavers... Heus ací un gran nínxol de negoci, diuen, en aquest nou univers que jo, ja em perdonareu, no acabo de comprendre. I és en aquests casos quan el present i el futur se'ns fa tan incomprensible, que part de les respostes les podem trobar al passat. Casualment un dia vaig sentir parlar d'un petit llibre de E. M. Forster, La Máquina se para, publicat l'any 1909. Sí, el 1909! I aquest llibre, publicat fa més de cent anys, em va ajudar a comprendre millor, tot i que no del tot, això del Metavers. Forster, autor d'obres cèlebres adaptades al cinema com "Una habitació amb vistes" (1908) o "Retorn a Howards End" (1910), dibuixa a La Máquina se para una societat que viu soterrada després que la vida sobre la

34_pds

superfície de la Terra s'hagi tornat hostil, i les persones viuen aïllades en petits cubicles hexagonals, com un rusc d'abelles, a mercè d'una màquina, La Màquina, que els proveeix de tot. Les persones amb prou feines tenen contacte físic i es comuniquen a través d'un sistema de comunicació semblant al que avui seria una vídeo trucada, a través d'unes plaques blaves... Un sistema proveït per La Màquina, que també proveeix l'aire que respiren, l'aliment que mengen, els llits en els que dormen, la música que escolten i unes conferències que, d'una forma poc subtil, els adoctrina: "La Máquina nos alimenta y nos viste y nos aloja; nos hablamos por medio de ella, existimos en ella. La Máquina es amiga de las ideas y enemiga de la superstición: la Máquina es omnipotente, es eterna; bendita sea la Máquina." La seva bíblia és El Llibre, que conté tot el que cal saber sobre La Màquina, una màquina inventada i construïda pels homes i que, paradoxalment, des de fa temps que els sotmet. La ciència i la tecnologia, en aquest món anticipat per E. M. Forster, lluny d'alliberar-nos i fer-nos la vida més fàcil, ens reclou, aïlla i esclavitza, ens confina i priva del contacte social, ens condemna a viure una vida artificial i virtual, contra la que alguns, pocs, es rebel·len. La ciència i la tecnologia com a elements de control social. No costa massa fer el paral·lelisme entre La Màquina i Internet, entre aquesta vida isolada i depenent que descriu el llibre amb el Metavers, aquesta realitat virtual que, sembla, ens dóna l'oportunitat o la fantasia de tenir una segona vida virtual i, aparentment, més apassionant que l'analògica. El Metavers no és el primer intent de vida virtual paral·lela a l'analògica, fa quasi vint anys, a principis de segle, també va tenir el seu minut de glòria

"Second Life", i ara fins i tot la Generalitat de Catalunya s'ha submergit en aquest món a través del CatVers, el Metavers català. La paraula Metavers ("meta" vol dir més enllà i "vers" prové de univers) encara no és al diccionari però la Viquipèdia la defineix com el "concepte utilitzat generalment per a descriure una experiència immersiva i multisensorial en l'ús aplicat de diversos desenvolupaments tecnològics immersius d'Internet". Els videojocs són un dels motors d'aquest desenvolupament, també les empreses tecnològiques i les xarxes socials, que hi veuen, entre d'altres coses i sobretot, una oportunitat de negoci. Al Metavers, com en la nostra vida real, també hi ha propietat privada, béns de consum i economia, també hi ha diners i, per tant, negoci, i tothom vol la seva part del pastís d'aquest món virtual que, en certa manera, està per fer i sobretot per explotar. Ja fa anys que les nostres vides analògica i digital s'hibriden, amb avatars i realitat augmentada, amb la intel·ligència artificial i el "núvol", amb les criptomonedes i els NFT (Token No Fungibles, uns actius digitals avui per avui molt preuats). Fins i tot amb la implosió de les xarxes socials a les nostres vides sembla que vivim, per moments, en mons paral·lels sense haver de triar entre la pastilla blava o la vermella de Matrix: n'hi ha prou entrant a Twitter... Internet va arribar per quedar-se, i poc a poc ha anat conquerint més espais de la nostra vida; ja fa anys que parlem de l'Internet de les coses i ara ja és, com l'aigua i l'electricitat, un servei bàsic i indispensable. I per si en dubtàvem, la pandèmia de la Covid-19 i el confinament ens ho han confirmat. El Metavers ha arribat, veurem, també, si per quedar-se. n

Quadern d’apunts Josep M. Sansalvador | josepmsansalvador@gmail.com

Reaparegut?

ortava més d’un any desaparegut, però el mes de desembre de 2021 va tornar a fer-se present a les bústies: el full Sarrià Actiu, que vol ser una agenda cívica i cultural d’activitats sarrianenques, és una peça que sol estar enganxada per mitjà d’un imant a la porta de la nevera de moltes cases. Va bé disposar-ne i aniria millor que fos més exhaustiu, que tot el que s’ha de celebrar al poble hi sortís relacionat, per estar-ne al corrent i alerta de les novetats. Després de tot un any de no aparèixer, gairebé se n’havia perdut la mena. Aquesta aparició de final d’any podria fer pensar en una recuperació, però a l’hora d’escriure aquest comentari ja es troba a faltar el número de gener. Ves que no sigui un aquí caic i allà m’aixeco… n

Qui ho ha vist i qui ho veu

i posem el punt central d’un radar buscador d’oficines bancàries al carrer Major ens en sortiran dues, equipades amb personal i caixers automàtic, lluny de les quatre que hi havia no fa pas cap eternitat. Algú es recorda de la Banca Catalana o de la Caixa d’Estalvis de Catalunya? Si ampliem el radi, trobarem que ni a Sant Julià de Ramis, ni al Pont Major, ni a Pedret… en queda cap. Per trobar-ne alguna caldria arribar més lluny, a Medinyà o a Cornellà de Terri, o al barri gironí de Fontajau i encara gràcies. El procés de tancament d’oficines és real i irreversible. És l’antítesi d’aquella política bancària d’anys enrere d’obrir sucursals a cada població, a cada

carrer. Els locals queden buits i en el millor dels casos les entitats hi deixen un caixer automàtic, en qui recau la responsabilitat de resoldre la necessitat més bàsica d’obtenció d’efectiu o de consulta de moviments als comptes per part del veïnatge. Al Pla de l’Horta, en una antiga oficina ara tancada, hi sobreviu un caixer que és víctima sovint de comportaments poc cívics. El maltractament i la brutícia per part dels usuaris i la poc sovintejada neteja que hi hauria de procurar l’entitat titular el fan la metàfora viva, desangelada, del trist desert bancari on hem anat a raure.n

habitatges, n’han anat a terra i se n’han aixecat de nous però encara queda algun vestigi d’aquelles guardes de pedra que hi havia a les entrades amb trànsit de mules, haques o cavalls. Guarda-rodes, guardacantons? Com se’n deien a Sarrià?n

Els pas dels carros i el pas del temps

ls pobles que no disposem ni d’esglésies romàniques, ni de catedrals gòtiques o de palaus del Renaixement anem una mica justos de patrimoni arquitectònic. Ens hem de conformar en l’observació de petits detalls de construcció popular que puguin tenir algun tret de singularitat cultural. Un esgrafiat en una façana, un ràfec fet amb cura, una finestra de pedra picada amb gràcia, una llinda amb una inscripció… poden ser petites joies d’un catàleg flac però autèntic. Temps era temps, moltes plantes baixes de cases servien per tancar-hi un animal i la carreta, el tamborell o la tartana corresponents. En maniobrar per entrar o sortir calia estar al cas de dues coses: que no es fes malbé la cantonada de la porta d’entrada o el brancal de pedra i que tampoc es pogués malmetre la pròpia roda o el botó del carro. S’han restaurat molts

pds_35

I N

M E M O R I A M

LLUÍS PLA OLIVERAS “TANO”

Ricard Humet i Jan Millastre

El passat 29 de novembre de 2021 el poble de Sarrià de Ter se’n va anar a dormir amb la trista notícia de la mort d’en Lluís Pla Oliveras, conegut per tothom com a “Tano”. La notícia ens arribà des de Holguín, Guatemala, lloc on residia en l’actualitat i des d’on orquestrava i dirigia múltiples projectes de cooperació per Centre Amèrica. En Tano i el seu llegat són coneguts arreu, però per a qui no va tenir la sort de coneixe’l, aquest article pretén explicar una mica la seva trajectòria des dels seus inicis i donar-li el reconeixement que es mereix, ja que va arribar a fer tant des de la seva “difícil” condició física, que no hi hauria d’haver cap sarrianenc/a que desconegui la seva figura. Sens dubte, en Lluís sempre serà el millor ambaixador que ha tingut i tindrà Sarrià de Ter. En Lluís Pla Oliveras va néixer a Sarrià de Ter, a la casa familiar del Pla d’en Xuncla, el 25 de juliol de 1967. En aquella gran finca rústica hi vivia amb els seus pares, Pere Pla Quintana i Maria Oliveras Comas i els seus germans, Josep i Elisa. Després del greu accident que va patir, el maig de 1985, en que quedà tetraplègic, els pares varen construir en els terrenys de la finca, unes naus industrials que els servien d’ajut per sufragar les despeses de la seva dependència. Durant molts anys, en Lluís, en “Tano”, va estar convivint amb els seus pares, el seu germà Josep Pla, la seva cunyada Joaquima Torrent i els seus nebots, la Meritxell i en Jordi. Finalment se’n va anar a viure a Holguin, Guatemala, on va morir el proppassat mes de novembre.

36_pds

IN MEMORIAM [Lluís Pla Oliveras, “Tano”

En Tano, a la seu de les antigues escoles del carrer Firal, quan feien la revista l’Atipic.

es de ben jove en Tano ja tenia molt clara quina seria la seva vocació. Volia ser mag! La gent que en té records sempre comenta que hauria arribat molt lluny, ja que de seguida va adquirir moltes habilitats que feien ensumar que no passaria desapercebut. Aquest somni, però, es va estroncar quan va patir un greu accident de trànsit que el va deixar tetraplègic, perdent així quasi tota la mobilitat. Però hi ha una cosa molt important que l'accident no li va prendre: la seva ment meravellosa! Els mesos posteriors a l'accident, com tothom es pot imaginar, van ser molt durs. En poc temps, però, gràcies al seu ímpetu, ganes de viure i el recolzament incondicional de la seva família i les seves amistats, va poder iniciar una nova etapa en la seva vida. En Tano tenia la virtut d'aglutinar la gent al seu voltant i d'encomanar als altres les seves ganes de fer i de tirar endavant. Tot el dia maquinava idees i projectes i els seus propers actuaven com si fossin les seves mans. Així va ser com ell i els seus amics van crear l'Associació Cultural Apaga la Tele, buscant fer quelcom

més de profit que estar tot el dia al carrer perdent el temps. A través d'aquesta entitat i l'empenta d'en Tano i la seva capacitat de mobilitzar i liderar, moltes generacions han après una cosa que hauria de ser essencial per al bon desenvolupament emocional de tots els joves i que malauradament s'està perdent de nou: fer i actuar sense ànim de lucre. Els anys anaren passant i com que en Tano mai en tenia prou, aquests projectes de caire més juvenil poc a poc se li anaven quedant petits (deixant de banda que gràcies a ell ja funcionaven sols amb la implicació de tots els joves que va motivar). Era el moment de fer un pas més endavant i començar a treballar en quelcom més gran i ben aviat transfronterer. Corria l'any 1999 quan en Lluís, juntament amb Carles Bossacoma, Fermí Sidera (en pau descansi), Paqui Vega i Quico Serrat, van fundar GERD (grup editor de la revista del discapacitat), amb el propòsit de fer una revista amb aquesta temàtica, la qual es va anomenar “L'Atípic”. La primera oficina que tingué l'entitat fou a la recent reformada Cooperati-

va, des d'on es feia l'edició, recerca de reportatges i obtenció dels recursos necessaris per a la realització d'aquesta revista. Cada trimestre van arribar a editar i distribuir 15.000 exemplars. Durant uns anys l'entitat va anar creixent, canviant també la seva seu a l'antiga escola d'adults del carrer Firal. Més endavant en Tano i els seus van facilitar i lluitar perquè aquest espai es convertís en l'actual escola de música Sarriart. Però en Lluís, com tots sabem, mai en tenia prou. L'any 2002, mentre la revista i l'entitat se seguien consolidant, va decidir fer un viatge a Cuba juntament amb el seu amic Jordi Granados, amb tot el repte personal que suposava per ell degut a la seva condició. Desprès de superar tots els entrebancs per arribar-hi, un cop allà es va sentir més motivat i fort que mai per assolir qualsevol repte que es proposés. Passejant pels carrers de l'Havana, en Lluís es va creuar amb l'Euclídes, un senyor amb cadira de rodes que va despertar en ell un fort interès per saber com vivien a Cuba les persones amb discapacitat. S'adonà que, tot i que el sistema sanitari cubà és molt potent, hi havia una greu mancança

pds_37

IN MEMORIAM [Lluís Pla Oliveras, “Tano”

Estampació de la samarreta Pla del’Horta, Aguacatán

Tao, Jan i la junta directiva d’Asopedi, fons d’edificació de l’escola Rio San Juan

38_pds

de recursos com ara cadires de rodes, bastons, caminadors i ajudes tècniques. Un cop de tornada a Catalunya, el primer que va fer va ser començar a remoure-ho tot i a mobilitzar a tothom per aglutinar el màxim possible de material d'ajuda tècnica i buscar tot els recursos necessaris per enviar un contenidor de donació a Cuba. En aquell moment, un altre incondicional d'en Tano va aparèixer a la seva vida: en Jan Millastre. Li havien parlat d'en Tano i dels seus i va decidir acostarse a les oficines de Gerd per aprendre com es feien els estatuts d'una associació, en aquest cas l'entitat Kreamics (Associació d'afectats per cremades de Catalunya), de la qual en Jan n'és el president i el braç executor. Al cap d'una setmana d'aquesta visita, en Tano, acompanyat en aquesta ocasió de més gent, tornaven a Cuba a fer entrega del material que havien enviat en un contenidor. I com hem dit anteriorment, el tarannà d'en Tano va arrossegar instantàniament en Jan a acompanyar-los en aquesta nova aventura. Un cop arribats van començar a treballar amb ACLIFIM (Associación de limitados físicos motores de Cuba) repartint per tota l'illa el material que havien enviat. En aquell moment Gerd es transformà en una entitat de cooperació i començà a créixer exponencialment, fins al punt que al 2008, a la localitat d'Holguín, s'inaugurava una fabrica de cadires de rodes amb la presència a l'illa de la Diputació de Girona i l'Alcalde de Sarrià de Ter, que en aquell moment era Roger Torrent. Tornant al que no parem de repetir, en Lluís a cada viatge que feia engrescava i s'emportava multitud d'amics i de professionals per col·laborar en tots els projectes de cooperació. Desplaçant-nos de nou al moment en què es feu el segon viatge a Cuba, en Tano va aprofitar per desplaçar-se a Guatemala, més concret a Aguacatán (municipi agerma-

IN MEMORIAM [Lluís Pla Oliveras, “Tano”

nat amb Sarrià de Ter) acompanyat dels seus amics Samu i Paqui, a visitar una amiga i a detectar necessitats per a engegar-hi nous projectes de cooperació com els de Cuba. I com us podeu ja imaginar, en poc temps ja s'estava construint un taller de cadires de rodes i començà a crear-se tota una xarxa de projectes de cooperació a centre amèrica. L'any 2007 van engegar unes campanyes mèdiques a Guatemala fent desplaçar fins allà a dos grans metges (Fernando Fonseca i Conxita Mier) amb l'objectiu d'identificar i classificar les discapacitats i necessitats de tots els nens del país. S'aprofità aquest moment per fer un documental que els hi va obrir les portes a engegar projectes de més gran magnitud i dotats de més recursos, com ara la construcció de l'escola d'educació especial de persones amb discapacitat Maestro Fermín a Aguacatán, en homenatge al gran Fermí Sidera, i el projecte Programa integral de persones amb discapacitat, en el qual el govern va donar recursos a tota la xarxa de centres sanitaris. Aquesta escola rep nou alumnat cada curs i disposa d'una àrea de fisioteràpia que dóna atenció als nens necessitats i a les seves famílies Abans de l'inici de la pandèmia actual, en Tano va decidir fer un canvi d'aires i es traslladà a viure a Guatemala acompanyat de nou per en Jan. Volia estar a prop dels seus projectes i a part, el clima de la zona el feia sentir molt millor físicament. Hi va viure feliçment durant dos anys fins al moment de la seva mort. Tots aquests projectes han anat caminant, creixent i evolucionant any rere any fins a dia d'avui. A mode resum, en Tano i els seus estan aconseguint, a part els projectes exposats, noves fites que segueixen caminant malgrat haver perdut l'ànima matter de tot plegat. Una d'elles és el projecte amb el Fons Català de Cooperació de construcció

Reunió amb Red de Sobrevivientes, El Salvador, uns dies abans de la seva mort

En Tano amb una altra de les seves mascotes.

d'una escola d'educació especial, actualment en quarta fase de construcció. En el moment que en Lluís ens va deixar, l'equip venia de El Salvador d'inaugurar un nou taller de reparació de cadires de rodes. Tot això són els primers passos per assolir l'objectiu (que tot i semblar utòpic, amb il·lusió s'està aconseguint) de crear una xarxa centre americana de distribució de cadires de rodes i ajudes tècniques. És un projecte ambiciós però hi ha moltíssima gent involucrada a nivell internacional com us podreu imaginar. En aquest moment Gerd està coordinant El Salvador, Guatemala i Nicaragua amb l'ajuda incondicional del Fons Català de Cooperació.

En Tano ha fet molt per les persones amb discapacitat, per les seves famílies, per al seu entorn proper i ha contribuït a fer un món no molt millor, sinó màgic! Ha despertat il·lusions, somriures, ganes de viure, ganes de fer, i ganes d'il·lusionar i compartir. Qualsevol cosa a dir sobre en Tano es quedaria petita, ja que veient com era ell i la seva condició física, és un exemple a seguir i a admirar, i podríem dir la frase que mai deixava de repetir, “no hi ha coses impossibles, sinó homes incapaços”, significa Lluís Pla Oliveras. Que la terra et sigui lleu company, t'estimem! n

pds_39

IN MEMORIAM [Lluís Pla Oliveras, “Tano”

EN TANO PLA, L’ATÍPIC Roger Casero Gumbau Regidor de Solidaritat i Cooperació de l'Ajuntament de Sarrià de Ter (2003-2007).

a primera imatge que tinc d'en Tano és, fa més de vint anys, al local que l'associació GERD, entre d'altres coses editora de la revista L'Atípic, tenia al Centre Cívic la Cooperativa de Sarrià de Ter. Encara el veig allà, en aquell local atapeït de papers i material, de fum de tabac i maria, un local que, com ell, desbordava vitalitat i projectes. Com a regidor de cooperació vaig viure el trasllat que l'entitat va fer a les antigues escoles de Sarrià de Ter, ja que era evident que el despatx de la Cooperativa se'ls havia fet petit, que l'entitat, entre d'altres amb l'empenta d'en Tano (també de l'enyorat Fermí Sidera o d'en Jan Millastre) tirava endavant projectes de coo-

peració, "ensamblar" i portar cadires de rodes allà on encara no n'hi havia prou. En Tano, ho reconec, era insistent, molt insistent, a vegades fins i tot incòmodament insistent, però tenia aquella manera de dirte les coses que t'hi acabaves implicant d'una o altra manera, que la insistència no era per ell, que era pels altres. I és que en Tano estava compromès, intensament compromès amb els altres i, especialment, amb els que com ell necessitaven una cadira per rodar pel món. El seu compromís, la seva determinació, era aclaparadora i et superava. En Tano era un home d'acció i no te n'adonaves i tornava a ser a Cuba, o a Guatemala, passejant aquell somriure

contagiós que mai acabaves de saber si se'n reia d'ell, de tu, de la vida o de tot plegat. És per tot això que en Tano, tan atípic com la revista que editava, em xarbotava la consciència i no em deixava, ni a mi ni a ningú, indiferent. Perquè quan deia que "no hi ha coses impossibles sinó homes incapaços", inevitablement et preguntaves, en la més poruga de les intimitats, quanta incapacitat afegies a les coses impossibles. La seva cadira ja no el farà rodar més, però el seu esperit, lliure com ell, ens seguirà percudint la consciència, foragitant-la de la zona de confort, en cas que s'hi instal·li. Gràcies per la lliçó, Tano. Descansa en pau. n

5% dte.*

LLUM · AIGUA · AIRE CONDICIONAT · CALEFACCIÓ

en reparacions, instal·lacions elèctriques canvis de caldera, aire condicionat i muntatges d’energies renovables... * Presentant aquesta publicitat

40_pds

Tel. 682 420 503 - jmdepalol@gmail.com - www.jmdepalol.com

I N

M E M O R I A M

FRANCESC RAMIÓ VILA EN FRANCESC, L’HOTEL NORD GIRONÍ I LA REVISTA Assumpció Vila

El cafè de l’Hotel Nord Gironí era dels millors de Girona. En Francesc formava part de la xarxa de cafès Cornellà, dels que creuen que un bon cafè atreu i fidelitza els clients. Des que vaig tornar al poble, el 1985, que anava a l’hotel gairebé cada dia. Per mi era un bon punt de trobada per totes les reunions i, quan ens vèiem, amb en Francesc parlàvem de tot, de política, del poble, de música, de viatges, de gent que coneixíem... L’hotel era un espai on m’hi sentia molt còmoda, on a més d’un bon cafè, sempre hi havia gent diversa, ara ciclistes, ara comerciants, ara muntadors de les fàbriques, gent que celebrava aniversaris i festes i, per no oblidar-ho, el tràfec de la setmana de Temps de Flors de Girona, amb autobusos diaris de francesos que feien l’àpat a l’hotel.

pds_41

IN MEMORIAM [Francesc Ramió Vila

La botiga familiar de can Veí, on va néixer en Francesc Ramió. Foto cedida per Estrella Ballada ca 1968.

l capdamunt del carrer Major estava sempre molt animat, amb l’Emília Pau a la floristeria, la Rosa Manuvens a l’estanc, en Francesc a l’hotel i, és clar, l’Antonio Ramírez, el cambrer més estimat de tots. Aquell cap de carrer era un submon dins del poble. Nascut al carrer Major de Sarrià de Ter, a can Veí, el 25 d’agost de 1948, fill de Francesc Ramió Guillot i de Maria Vila Palop, la família va construir un hotel prop d’on abans hi havia hagut la botiga familiar. Més particularment, sobre les runes de l’antic convent de la Divina Pastora, de la fusteria de can Mundi i del vell quarter civil. En Francesc sempre fardava que tenia una finestra gòtica del convent al lavabo de la planta baixa. Els seus pares, en Francesc i la Maria, eren veïns i es coneixien de joves. La Maria, la Sra. Maria, com la coneixíem tots, va venir de Gelida amb el seu pare, que fou encarregat de la fàbrica Torras Hostench de Sant Julià de Ramis. Sempre deia que quan va venir a Sarrià de Ter, li va caure l’ànima als peus, venint de Gelida, una vila que despuntava en comparació al pobre poble de Sarrià. La família Ramió Vila va tenir quatre fills, en Joaquim, metge cardiòleg, en Francesc, hoteler, la Ma Àngels,

42_pds

comerciant, i en Joan empressari i gestor. Cap al 2010, la Sra. Maria vivia a l’hotel, escrivia un diari i feia punta de coixí. El pare era un comerciant que, a més de botiga d’alimentació, menava el negoci de vins Viprase i les naus del passatge Ramió. L’Hotel es va inaugurar el 1972, tan aviat es va obrir la sortida de l’autopista Girona Nord, d’aquí el nom de l’hotel Nord Gironí. En Francesc es formà a l’Escola de Turisme Ferran Agulló i des que es va inaugurar l’hotel que s’hi passà la vida, atenent clients i formulant plats i menús. Com deia en la carta de comiat que va enviar als mitjans quan va tancar l’hotel el desembre de 2012, “L’hotel m’ha permès observar la vida en directe, sense necessitat de sortir a fora per veure-la, sense esforç l’he tinguda al davant, i la gent ha vingut al meu terreny, crean coneixences i lligams que en alguns cops ha estat una ampliació de la meva família”. L’hotel, quan es va construir constava de dues plantes. Més endavant, quan era alcalde Jordi Canyigueral, es va edificar una tercera planta. En Francesc ho aprofità per posar en el frontal, on hi podria lluir un rellotge de sol, el seu irònic “Tempus fugit ben de pressa”.

1 Revista Parlem de Sarrià núm. 11, gener-febrer 1996.

A la planta baixa, l’entrada que donava al carrer Major, hi havia una barra de bar i taules mentre que l’entrada a l’hotel es feia pel carrer Via Augusta. Cap al 2005 va reformar-lo posant la barra de bar on abans hi havia una estança només per as hostes. Des del començament fins a 1992 l’hotel va atraure els clients de la sortida nord de l’autopista A-7, en direcció Girona i la Costa Brava. Quan es va construir la nova sortida de l’autopista i l’enllaç amb el congost a Sant Julià de Ramis, en Francesc ja va veure que havia de treballar en una altra direcció i es va enfocar més en el turisme que venia via Ryanair i en cuinar per grups. El sarrianencs batallaven per tal que l’Estat enderroqués els antics accessos de l’autopista, una de les múltiples lluites contra les infraestructures que ha hagut de suportar el poble. Al final, després de moltes baralles, es va enderrocar l’escalextric i es varen construir les rotondes i l’autovia actual. A la recepció de l’hotel moltes vegades hi havia algun familiar, tot primer la seva tia Antònia Ramió Guillot i després algun dels seus nebots, com en Roger Torrent Ramió o la Idoia Torrent, la qual es va trobar havent de gestionar el col·lapse de la nevada del 8 de març de 2010. En Francesc es va casar el 1988 amb Conxita Mier Albert, metgessa d’origen asturià, i se’n va anar a viure a Figueres, tot i que moltes vegades passava la nit a l’hotel. L’any 1996, quan vàrem fer el dossier sobre el tren petit, vaig entrevistar Antònia Ramió al mateix hotel, com a testimoni de l’accident del Carrilet de 19381. Ja en aquell article en Francesc s’hi involucrà, buscant fotos i donantme detalls d’altres supervivents. Aquella història era particularment punyent per la seva família, ja que en l’accident hi varen perdre la vida el seu avi Francesc Ramió Buscató i la seva tia àvia, Esperança Ramió Buscató.

IN MEMORIAM [Francesc Ramió Vila

Acabava d’obrir el local del davant, a can Melció, el que ara és el restaurant can Veí i se’ns va acudir que seria un bon lloc per fer-hi la primera festa de la revista. Dins la sala del restaurant, en Carles Salmeron, aleshores director del Museu del Transport de Castellar de N’Hug, hi va fer la conferència sobre el tren de Girona a Banyoles i després es va passar el documental del cineasta Antoni Martí, “El tren petit”. En acabar, un aperitiu al pati del mateix restaurant. Si la memòria guarda moments especials, aquest n’és un d’important2. A la revista núm. 17 de l’abril de 1997, ja va iniciar els seus articles “La cuina del xef”. En aquell primer ens explicava la seva col·laboració en un programa de Catalunya Ràdio on presentà el “platillo” que feia en representació del poble, convidat per l’alcalde Josep Turbau. Es varen anar succeint les receptes, les amanides, els plats de tardor, amb bolets,

Caravana internacional de cotxes vetustos de l’any 1972, aturats davant l’hotel Nord Gironí. Foto Narcís Sans, arxiu Sans, CDRI ajuntament de Girona.

codonyat i botifarra esparracada, la cuina d’hivern, la cuina de quaresma, la cuina d’estiu, els gelats, plats per Nadal, plats per fer règim després dels àpats de Nadal, crema i brunyols de Pasqua Florida, els macarrons per nens, els fideus, el “rosse-

jat de fideus electorals”, i un munt de receptes que podem anar copiant si rellegim els seus interessants articles. No només ens dona la recepta, sinó que fa un repàs d’un estil de vida ja perdut, com el dinar de la Festa Major i el rostit de la tornaboda3.

2 Revista Parlem de Sarrià núm. 12, març-abril 1996. 3 Podeu recuperar les receptes de cuina de Francesc Ramió als següents números de la revista Parlem de Sarrià. Núm. 17 d’abril 1997, “El platillo”,

núm.18 “Les amanides”, núm. 19 “Plats de tardor”, núm. 20 “Cuina d’hivern”, núm. 21 “Cuina de quaresma”, núm. 22 “Cuina d’estiu”, núm. 23 “Els gelats”, núm. 24 Cuina d’hivern, núm. 25 “Plats per fer règim”, núm. 26 “Pasqua Florida”, núm 27 “No conec cap nen que digui no a un plat de macarrons”, núm.28 “Rossejat de fideus electorals”, núm.29 “Dinar de paper”, al núm 31 “La bona cuina” , núm. 33, La cuina de Festa Major, núm.34 ·El dinar de Nadal, núm.36 “Hay mucho que hablar del bacalao”, 37 L’escudella de Festa Major, núm. 38 “Temps de castanyes”, núm.39 “Un sopar de duro”, núm. 41 “L’arrossada de la riera”, núm.42 “Menjar plegats”, núm.44 “Dolços contra el fred”, núm.47 “La cuina d’en Dalí, núm.50 La cuina asturiana 1a part. Núm.51 “La tornaboda”, núm. 54 La cuina asturiana 2a part. Núm. 62 “La cuina de sempre”, núm. 68 “Cuina de guerra”, núm. 81 i 82 La cuina xinesa, núm. 87 “La cuina dels romans”.

pds_43

IN MEMORIAM [Francesc Ramió Vila

El maig de 1997, per la II festa de la revista, vàrem omplir el local del restaurant. Foto Pere Mir

Un altre ple absolut per la IIIa festa de la revista, el juny de 1998, per escoltar la conferència de Joaquim Ma Puigvert i veure el vídeo sobre la Guerra Civil a Sarrià de Ter.

Presentació del vídeo sobre la Guerra Civil realitzat per Raimonda Coll.

La cloenda de la IIIa festa fou al pati del restaurant. Fotos Sebastià Martí.

44_pds

En Francesc explicava les coses de manera planera, intentava fer cuina tradicional, recuperant receptes de sempre i paraules també de sempre, sense sofisticació, tal com ell les havia après de petit darrera els fogons de la seva àvia Angeleta. Confiava més en els productes frescos i senzills que en la cuina d’autor i totes les seves recomanacions es dirigien a escollir productes de temporada, també més econòmics, i en fer plats més senzills. També recuperava algunes varietats com els salsafins, (ànec amb salsafins) per la Festa Major. D’ell recordo que promovia la paraula “grenyal” (per no parlar “al dente”) o eixarreït, per dir que la carn era seca. En Francesc sempre s’havia interessat en la política i, quan el seu nebot, en Roger Torrent, es va presentar per ERC a l’alcaldia de Sarrià de Ter, no va dubtar en ajudar-lo en la campanya. Així ho explica en l’article del “Rossejat de fideus electorals”, amb la recepta de la fideuà que va fer per la presentació del jove candidat el juny de 1999. La 2a festa de la revista, de maig de 1997, va consistir en un concert de l’Orfeó de Sants a l’església de Sarrià de Ter i un aperitiu al mateix local del restaurant. Per fer els articles sobre l’Orfeó Joventut i el Coro, vàrem tenir la col·laboració del seu germà, en Joaquim Ramió, el qual guarda el primer estendard de l’Orfeó Joventut . Per la 3a festa de la revista de l’any 1998, vàrem repetir el format d’èxit. En el local del restaurant, una conferència del doctor en història Sr. Joaquim Puigvert, un vídeo realitzat per la historiadora Raimonda Coll i la factoria d’Antoni Martí. De primer es va inaugurar el monòlit de la placeta del Pont de l’Aigua i, una vegada finalitzat l’acte, dins del restaurant es va servir un còctel al pati. El zenit va arribar amb les primeres jornades del paper de 1999, quan en Francesc ens va sorprendre amb un imaginatiu dinar de paper: “mandrins de pernil farcits, acompanyats amb amanida de conill en escabetx, salmó de Noruega en papillota, amb verduretes del temps, mil-

IN MEMORIAM [Francesc Ramió Vila

Trobada de les Misericòrdies de Reus, el juliol de 2006 a l’Hotel Nord Gironí. En Francesc va fer el pastís de la celebració.

fulles de llimona4. Aquest era el menú per l’acompanyament de les autoritats, ja que en aquelles jornades es va fer l’agermanament amb Capellades. La seva col·laboració amb les jornades del paper va ser contínua, preparant cada any un menú especial pels paradistes i pels visitants. El local del restaurant oferia moltes possibilitats per fer-hi presentacions. Així, per les IV Jornades de Cooperació i Solidaritat de l’octubre de 2002 s’hi va celebrar l’acte d’agermanament entre Aguacatán (Guatemala) i Sarrià de Ter, amb la presència de l’alcalde d’Aguacatán, Pablo Escobar, i l’alcalde de Sarrià de Ter, Josep Turbau5. També s’hi varen celebrar els sopars de l’associació de comerciants, tota mena de reunions de grups polítics i les trobades d’antics alumnes del poble. En Francesc era un activista. Tossut com el que més, quan una cosa no li anava bé, no tenia aturador. Recordo un parell d’anècdotes en què es va sortir amb la seva i que varen ser profitoses per al poble. Quan l’Ajuntament va demanar als veïns què els semblava que en les naus de la fàbrica Mitjans s’hi instal·lés una dis-

4 Revista 5 Revista 6 Revista 7 Revista

coteca, ens hi vàrem oposar frontalment, empesos per en Francesc, que va buscar qui presentés la protesta formalment. L’experiència del bar musical GTI ja havia estat suficient per als veïns del cap del carrer Major. El projecte va ser avortat el 1996, però l’estudi previ de l’arquitecte Josep Ma Birulés va ser profitós per un article sobre la nau dels Flores, i per una conferència durant les jornades de paper sobre Patrimoni Industrial d’ octubre 2000. Ara, en aquelles naus hi ha una bonica botiga de bicicletes6. Quan jo era regidora de cultura, un grup de voluntaris de la comissió d’obres de l’església de Sant Pau de Sarrià de Dalt varen demanar obrir una finestra a l’absis i esborrar les pintures de Joan Orihuel. Des de l’Ajuntament ens vàrem oposar que desapareguessin les pintures, però el mossèn, Francesc Planella, va continuar amb la seva croada. Ja només quedava anar al Bisbat, quan en Francesc Ramió ho va fer saber a la premsa. Tot es va precipitar i des del Bisbat varen demanar al mossèn mantenir les pintures. No sé d’on les va treure, però en Francesc tenia tres grans fotografies de les pintures de Joan Orihuel, que es varen reproduir a

l’article de Josep M. Vinyals a la revista7. Així, gràcies a la contundència d’en Francesc es varen salvar les pintures de l’església de Sant Pau, obra del que fou mestre d’artistes gironins i de l’Emilia Xargay. A més dels articles a la revista, en Francesc va col·laborar amb l’ajuntament fent cursets de cuina al seu restaurant. La Lluïsa Taulé, una de les seva alumnes, explica que amb l’Amàlia Brugada, la Carme Reverter i la Rosa Viella, cap a 1998, varen fer un curs de la cuina de Nadal i varen preparar una cuixa de porc amb melmelada. La Neus de Ràdio Sarrià també el va contactar pel programa “La bona cuina”, dels anys 2010 a 2012. Els àudios de les seves receptes són una autèntica delícia, amb la seva veu esquerdada, que ens el recorden ben vivament. La Neus anava a gravar-lo a l’hotel, a mig matí, quan la feina li ho permetia. L’any 2006 en Francesc va iniciar una renovació integral de l’edifici, amb la voluntat de modernitzar-lo i fer-lo més atractiu. La crisi de 2008, la davallada del turisme, dels congressos i dels treballadors de fàbriques, el va agafar a contrapeu, amb un fort endeutament.

Parlem de Sarrià núm. 29 43 desembre 2002. La solidaritat entre els pobles. 27 maig 1999 “les naus d’en Flores o la pervivència d’una arquitectura modesta . Josep M.Birulés Parlem de Sarrià núm.51 de desembre 2004.

pds_45

IN MEMORIAM [Francesc Ramió Vila

L’hotel Nord Gironí, el setembre de 2001, quan va instal·lar les plaques solars a la teulada. Foto: AVS

En la sala renovada, hi vàrem fer el dinar de les Misericòrdies, una visita d’una associació de dones de Reus, que porten el nom de Misericòrdia, o dels seus acrònims, Missy, Coia, Còria. En Francesc va fer el menú i el pastís de record8. Tot i que anava sovint a Astúries, en els darrers anys va fer algun viatge llarg amb la seva dona, Conxita Mier. La Conxita, metge pediatra de Figueres, va fer pel seu compte un viatge d’ajuda humanitària a Aguacatán, convidada per GERD. En aquell viatge, la Conxita i el seu fill, en Quico Ramió, varen conèixer en Tano i els col·laboradors de GERD. Malauradament, en Tano Pla també ha mort aquest hivern9. Del viatge a la Xina, en va fer tres articles, “De badoc per la Xina” (número 75 de desembre 2010, 76 de març 2011 i 77 de juny 2011), a més dels dos articles sobre cuina xinesa dels números 81 i 82. En Francesc solia preguntar-me quin tema estava tractant i donava informació. Un dia em va aportar les escriptures de la casa de can Melció, on hi ha el restaurant can Veí, ja que s’hi esmentava una antiga fàbrica de sabó. D’aquella informació, tot

estirant el fil del registre de la propietat i dels plànols de la finca que també aportà, en va sortir l’article sucós sobre una fàbrica de sabó al segle XIX, tota una curiositat, a més d’engreixar la llegenda de la família Farró de Sarrià de Ter10. Quan el desembre de 2012 em va comentar que tancava l’hotel i es jubilava, només vaig pensar en fer-li un parell de fotos a la recepció de l’hotel. Em sap greu no haver-ho aprofitat per fer-li una entrevista amb profunditat i que expliqués totes les anècdotes i facècies que li havien passat al llarg dels seus quaranta anys a l’hotel Nord Gironí. Per sort, en Jordi Nierga el va entrevistar l’any 2017, un article publicat al llibre “Hostals, Fondes i Hotels” de

8 Revista Parlem de Sarrià núm. 57 de juny 2006 9 Revista Parlem de Sarià núm. 60 de de març de 2007. 10 Revista Parlem de Sarrià n.81 juny 2012.

46_pds

l’editorial Gavarres, que recupera l’essència i la memòria del que fou aquell hotel de poble, a l’entrada de Girona. Una vegada rellegits els seus articles, crec que tenen prou interès per fer-ne un llibret que reculli totes les receptes i recomanacions, publicades en el seu dia a la revista, així com transcriure els àudios que es varen gravar a ràdio Sarrià. Després que va tancar l’hotel, ens vàrem veure molt poc. En algun enterrament i poc més. A les darreres fotos se’l veia molt acompanyat i feliç amb el seu net. Va deixar dit que el dia del seu enterrament obrissin una ampolla de cava i així va ser. Sorneguer, en el darrer moment va voler que tothom fos feliç. n

IN MEMORIAM [Francesc Ramió Vila

Imatges familiars d’en Francesc, la seva dona Conxita Mier, la seva mare Maria Vila i l’Emília Pau, veïna.

pds_47

L’ E N T R E V I S TA

JAVIER ANTÓN PELAYO Historiador

“El relat històric ha d’estar construït amb un compromís ètic: ha de ser autònom i imparcial” Jordi Duch Despuig

En aquest número de la revista parlem amb Javier Antón Pelayo, erudit historiador sarrianenc, professor i investigador. A l’entrevista podem gaudir d’una autèntica lliçó de coneixement i de vida.

a néixer a Zamora el 1967. El juny de 1970, quan encara no tenia tres anys, amb els seus pares, Félix i Elena, i germà Jesús van emigrar a Girona, atès que les possibilitats de futur que oferia la seva terra d’origen eren molt escasses. La família es va establir en primera instància a Sarrià de Ter, on des de meitat dels anys seixanta hi havia una petita colònia de zamorans –els Pelayo, els Juan, els Esteban i els Gago–, la major part dels quals eren originaris de la comarca de Sayago. Com passa a tots els emigrants de motivació econòmica, els inicis van ser difícils, però esmerçant molt de treball i esforç van aconseguir una estabilitat. El pare va començar de seguida a treballar a la Nestlé, a Al seu despatx de professor a la UAB.

48_pds

L’ E N T R E V I S T A [ J a v i e r A n t ó n P e l a y o

Sant Gregori, i van anar a viure en una casa vella i freda del carrer del Pont Major. Un any més tard van traslladar-se a un pis de la Rasa, on s’havien acabat de construir els tres primers blocs. Quan va morir el dictador va néixer la seva germana Pilar. Va cursar l’EGB a l’escola de Sarrià i recorda mestres com l’Àngel Rodríguez, la Maria Lluïsa Martínez i en Quim Rodríguez. Aquest darrer va despertar-li l’interès per la història i el compromís social i cívic. Durant aquests anys volia ser futbolista. Va començar a jugar al F. C. Sarrià amb 10 anys i valora com extraordinària la tasca del club en favor dels adolescents. També va formar part del grup de joves que organitzava la Revetlla de Sant Joan a la Rasa, que durant uns anys va ser sonada. Fa el BUP i el COU a l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona, on va gaudir principalment de les matèries d’història, història de l’art i literatura. El 1985, va començar la carrera d’història a la Universitat. Era el primer membre de la seva família extensa que accedia a l’ensenyament superior i, afortunadament, amb el temps, no va ser l’únic. A la universitat va conèixer la Montserrat Jiménez Sureda, de l’Escala, amb la qual va lligar el seu destí. Des d’aleshores els seus camins han anat sempre junts, a nivell personal i professional. Un cop llicenciat va fer el doctorat, fent de professor associat al Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB i el 1996 va llegir la tesi, La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807). Els projectes d’investigació li van permetre realitzar, juntament amb la Montse, llargues estades de recerca a Madrid, Simancas, Bolonya, Perpinyà, Bordeus i Venècia. Quan, el 2007, va néixer la seva filla Clara, es van instal·lar en una casa

Familia Anton Pelayo, Javier, Jesus, Felix, Pilar i Elena.1996.

a Sarrià de Dalt i es van fer més sedentaris. Malgrat que la seva feina és a Barcelona, mai no s’han plantejat de viure allà. Paral·lelament a la recerca, ha desenvolupat les tasques pròpies d’un professor a la Universitat Autònoma de Barcelona: docència, recerca i gestió. En Javier està molt satisfet dels tres llibres que ha publicat sobre els Burguès de Girona, on s’analitzen les relacions familiars d’aquest casal gironí a través de la seva correspondència: La sociabilitat epistolar de la família Burguès de Girona (1799-1803) (2005); La correspondència epistolar de la família Burguès (1750-1850) (2013); i La comunicació epistolar de la família Burguès durant l’estada a Coromines (1727-1774). Conserva un particular record de la recerca i el llibre que va fer amb la Montserrat, La memòria de pedra. Les làpides sepulcrals del pla de la catedral de Girona (2005). “Vam abocar-hi tant de temps!”

L’ENTREVISTA Perquè és important el coneixement històric en la societat en què vivim? Sense coneixement del nostre passat i sense considerar les experiències dels nostres predecessors ens convertiríem en ciutadans fàcilment manipulables, ingenus, arrogants i irreflexius. Tots els procediments que avui en dia apliquem són fruit de processos que s’han desenvolupat lentament al llarg del temps, sovint amb esforç i patiment, i ens han permès acumular experiències imprescindibles per a la nostra supervivència com a espècie. Pensar històricament és un recurs indispensable per tenir referents identitaris i consuetudinaris, és a dir, per identificar com funciona una estructura social, les institucions d’un país, les tradicions, el sistema de valors, els hàbits culturals o les relacions amb altres grups humans. En definitiva, la història ens ajuda a explicar els orígens del present.

pds_49

L’ E N T R E V I S T A [ J a v i e r A n t ó n P e l a y o

Quin és o ha de ser el paper de l’historiador en el nostre món, quina és la seva funció social? A més de la tasca acadèmica, docent i investigadora, a les historiadores i als historiadors actuals se’ls reclama definir la seva funció social o la finalitat pràctica de la seva feina. Formular aquesta pregunta a d’altres professionals, com un fuster, un informàtic o un metge, seria ociós. Els historiadors i les historiadores construeixen amb la seva recerca un discurs històric fonamentat en fonts diverses i contrastades (documentació manuscrita, textos impresos, fotografies, testimonis orals, restes arqueològiques, entre moltes altres). Aquest relat històric ha d’estar construït amb un compromís ètic: ha de ser autònom i imparcial, dos principis fonamentals per aconseguir la credibilitat d’un professional que exerceix la tasca de mediador entre el passat i el present i que posa en evidència la inexorabilitat del canvi. El passat era molt diferent del present i el futur serà molt diferent del present. La perpetuïtat de la situació actual és una quimera. Tot canviarà. Massa sovint veiem com davant de fets concrets que es produeixen, sembla que oblidem allò de que “la història es repeteix”. Què podem aprendre de la història? No és que la història es repeteixi, això és impossible, però el passat col·lecciona fenòmens i situacions similars als reptes actuals dels quals podem extreure moltes lliçons. L’anàlisi de processos com la resolució de conflictes, la immigració, les crisis polítiques i econòmiques, les amenaces pandèmiques, l’educació, entre d’altres, ens permet reconstruir com els nostres avantpassats es van enfrontar a les mateixes

50_pds

Grau d'Humanitats de la UAB el 2006.

qüestions que nosaltres ens enfrontem ara i, alhora, podem valorar els procediments que van aplicar per superar conjuntures conflictives o crítiques. Fa més de 2.000 anys que Ciceró deia que “la història és mestra de la vida i testimoni dels temps”, és a dir, la història té un valor didàctic, però això no ens permet fer prediccions sobre el futur. Hi ha d’altres científics socials, com els economistes o els politòlegs, que ho intenten, però sempre s’han de rectificar a si mateixos.

L’historiador Pierre Nora ha afirmat que “un historiador és un àrbitre de les diferents memòries”. Per què és tan important el concepte de “memòria històrica”? La memòria no deixa de ser una “instrumentalització del passat en el present”, sovint amb finalitats polítiques o ideològiques. Com argumenta el mateix Pierre Nora en el seu clàssic Les lieux de mémoire (1984), la memòria és una evocació del passat, un fenomen de recreació que, per definició, és artificial, cultural i socialment determinat. Cada present reconstrueix les diferents versions dels seus passats. Sí, el passat està mort, però la impressió que nosaltres tenim del passat està viva, depèn del nostre interès i, evidentment, és mal·leable, interpretable.

Després hi ha les memòries doloroses, traumàtiques, fets del passat que han deixat víctimes que demanen una reparació. La gestió d’aquestes memòries sòrdides no és fàcil, però representa un intent de fer justícia, reconèixer el patiment d’una part de la població i evitar que caiguin en la bassa de l’oblit, en la no-història. Els principals responsables de la memòria històrica -particularment d’aquesta memòria tràgica- no són els historiadors o les historiadores, sinó els polítics i els responsables institucionals que patrocinen una memòria i n’obliden una altra.

La història ha estat objecte de moltes versions diferents, per no parlar clarament de manipulació. Què es pot fer per actuar sobre això? Molts dirigents polítics han tingut consciència del paper de la història en un determinat projecte social. Quan els historiadors i les historiadores són complaents amb la direcció que traça el poder es converteixen en intel·lectuals orgànics. Nicolau Maquiavel, per exemple, va actuar com a historiador dels Mèdici, els senyors de Florència, als quals va afalagar amb una Història de Florència (1520-1525) que participa de l’ideari patriòtic que lideraven els seus patrocinadors i, fins feia poc, enemics. La història és interpretable, es pot

L’ E N T R E V I S T A [ J a v i e r A n t ó n P e l a y o

veure des de diferents punts de vista, la qual cosa aporta una mirada plural del passat. Això resulta molt positiu si genera debats constructius, però quan es manipula conscientment la història és perquè el productor del relat vol agradar al poder. El poder autoritari exigeix una versió única del passat, que serveixi per justificar el present i per projectar un determinat futur. Ja el 1949 George Orwell, en la seva coneguda distòpia 1984, va escriure que “qui controla el passat controla el futur, qui controla el present controla el passat”. Quan als anys cinquanta del segle XX alguns historiadors soviètics van començar a criticar la línia oficial que imposava el Partit Comunista, el Primer Secretari del Partit de la URSS, Nikita Khrushchev, va pronunciar aquella famosa i eloqüent frase: “Els historiadors són perillosos i capaços de posar-ho tot cap per avall. Han de ser vigilats”.

Al teu parer, qui són els verdaders protagonistes de la història dels pobles? Quan els nostres pares i avis van estudiar història, els llibres estaven farcits de “grans personatges”, sobretot de gènere masculí, és a dir, reis, militars, polítics, religiosos, descobridors, filòsofs i literats. Ells eren els actors d’una història que avançava linealment, una data darrera l’altra, fites memoritzables que marcaven “grans esdeveniments”, com la mort d’un monarca, la victòria en una batalla, el descobriment d’un territori o la publicació d’un llibre de consideració universal. Des dels anys setanta del segle XX la història s’ha democratitzat. El relat històric ha donat veu a les masses, als camperols, a les dones, als proletaris, als marginats i als menors d’edat. Sense menystenir els líders, la “Nova història social” ha reputat els de baix, la gent

corrent que amb la seva feina i les seves petites aspiracions ha participat en la construcció de la història.

Amb les noves tecnologies, tenim accés a molta informació i d’una manera immediata. Quins penses que són els desafiaments que teniu els historiadors en aquest nou marc que tenim davant nostre? El 1968 Emmanuel Le Roy Ladurie va afirmar que l’historiador del futur interessat en la història quantitativa “serà programador o no serà”. Aquest historiador francès considerava la computació com una habilitat necessària per desenvolupar la tasca historiogràfica i, de fet, el seu vaticini s’ha complert en bona mesura. Ara no cal ser un programador per fer un ús intensiu dels procediments informàtics, però gairebé no hi ha cap historiador o historiadora que renunciï als avantatges que proporciona un PC i el seu programari per escriure textos, gestionar dades, construir gràfics i taules o emmagatzemar informació. Una altra qüestió és la capacitat que tenen els bancs de dades, els arxius, els repositoris bibliogràfics per posar a l’abast dels historiadors i les historiadores un allau de documents, articles i llibres que cada vegada menys pot assumir un individu. La manca de control absolut sobre un determinat tema genera una ansietat que, en general, no existia fa 30 anys. La safata d’entrada amb les novetats bibliogràfiques o documentals que arriben s’acumulen per la incapacitat temporal de llegir i analitzar amb cura tanta producció científica. I després hi ha la informació que tothom pot trobar a Internet, una informació que no sempre compta amb garanties científiques, que potser ha generat una persona poc documentada o, senzillament, interessada en manipular un determinat tema. Una de les principals tas-

ques docents de les historiadores i dels historiadors en aquests moments és oferir als estudiants eines i estratègies -en definitiva, criteri- per documentar-se mitjançant fonts solvents i ajustades al seu nivell acadèmic.

Una de les teves recents investigacions ha donat llum a cartes familiars dels segles XVI al XIX sobre la vida quotidiana de les famílies a Catalunya. Quines són les aportacions més rellevants d’aquesta recerca? El projecte de recerca sobre les cartes familiars de Catalunya ha servit per recuperar i analitzar milers de cartes dipositades en els arxius patrimonials o familiars que han estat cedits a arxius de titularitat pública. La web del projecte es troba en aquesta adreça: epicat.uab.cat. Tot aquest material ens permet aprofundir en determinades temàtiques històriques i serveix per documentar certs àmbits del passat que únicament es poden testimoniar a través d’aquesta font. Per exemple: la història de les emocions, la història de les mentalitats, la història de la vida quotidiana, les relacions entre pares i fills i les estratègies matrimonials. A través de les cartes les dones, els infants i els joves, testimonis tradicionalment silenciats, aconsegueixen tenir veu pròpia i singularitzada. Les cartes familiars expliquen la història amb ingenuïtat, perquè els i les remitents no són conscients que els seus relats particulars, íntims, acabarien convertint-se en valuoses fonts alternatives al discurs oficial. Cal remarcar, a més, que les cartes familiars constitueixen el material escrit més proper al llenguatge oral. A través d’aquesta font es pot estudiar l’evolució de les llengües a Catalunya, atès que durant aquests segles la diglòssia entre el català i el castellà es reflecteix perfectament en les cartes.

pds_51

L’ E N T R E V I S T A [ J a v i e r A n t ó n P e l a y o

però per ser un professional de la història cal realitzar uns estudis superiors i cal superar unes fites. Després hi ha historiadors i historiadores que es poden dedicar a tasques molt variades per guanyar-se la vida, però la manera d’interpretar històricament la realitat ja no els abandonarà mai.

Amb la Montserrat i la Clara a la pista de gel de Girona ( 2015)

Són nombroses les teves investigacions, llibres i treballs publicats sobre temes diversos en l’àmbit de la història social, cultural o estudis historiogràfics. Penses que hi ha interès per la història en l’actualitat i sobretot per part de la població més jove? Els joves i els ciutadans en general s’interessen per la història per raons molt variades. Hi ha qui s’acosta al passat per pur exotisme i visita el patrimoni històric, assisteix a reconstruccions històriques en viu, consumeix pel·lícules i novel·les històriques i gaudeix amb melodramàtics documentals que recreen episodis pretèrits de manera grandiloqüent. Tot aquest material contribueix a definir una determinada representació de la història, de vegades una mica nostàlgica, però, en qualsevol cas, molt diferent del nostre present tan monòton i previsible. Com argumenta l’historiador i geògraf nord-americà David Lowenthal en el seu llibre El passat és un país estrany (1985), cada vegada, sobretot els més joves, s’observa el passat com un territori incomprensible, enigmàtic i ambigu. Als homes i dones de fa dos-cents anys el passat no els resultava aliè, no els semblava un territori desconegut, perquè la

52_pds

vida, en molts aspectes, durant mil·lennis, no va canviar gaire. En canvi, les societats posteriors i, particularment, les del segle XXI, hem experimentat una enorme distància respecte al passat. Això provoca que qualsevol pràctica laboral, cultural, domèstica, religiosa o política del passat necessiti una explicació -no sempre fàcil- que faci entenedores les solucions, decisions i actituds dels nostres avantpassats. No, ells i elles no eren ximples, senzillament adaptaven els seus criteris a les possibilitats que els hi oferia el medi, normalment garbellats pel pragmatisme i les creences màgiques que imposava la necessitat.

Què recomanaries als joves que volguessin realitzar estudis relacionats amb la història? Per endegar qualsevol estudi cal vocació i curiositat, les dues premisses més potents per aplicar esforç, constància i disciplina gaudint del procés. Als nois i noies que estudien per plaer les coses els hi va millor, són més feliços i interpreten la vida en termes més positius. La història està a l’abast de tothom, fins i tot la recerca històrica,

Ja fa uns quants anys vas escriure en el Quadern de la Revista de Girona sobre la història de Sarrià de Ter. Des del teu punt de vista d’historiador, com veus l’evolució del poble? Sarrià de Ter és un poble privilegiat: a prop de Girona (però amb una distància física suficient per singularitzar-lo de la capital), ben comunicat, amb un riu cada vegada més net, amb uns boscos i racons naturals magnífics i amb un notable patrimoni històric i arqueològic. Fins fa cent anys havia estat un poble agrícola, activitat de la qual ja no queda rastre; després es va fer industrial i, amb l’inici del segle XXI, intenta fer compatible aquesta recent tradició manufacturera amb una oferta residencial i de serveis. Aquestes activitats no sempre són compatibles i, per tant, en algun moment caldrà decidir quina opció és la millor per Sarrià. Estem vivint mundialment uns temps difícils amb la pandèmia. Ara ens sembla que és un fet molt rellevant. Amb la perspectiva del temps, creus que serà considerat com un fet històric important? Sí, 2020 serà un any que quedarà en la memòria col·lectiva, sobretot per l’impacte i la por que va causar un virus en una societat prepotent que considerava que les epidèmies eren un determinisme del passat. La Covid ens ha fet més humans en la mesura que ha posat de manifest la nostra vulnerabilitat i ens ha igualat amb les societats que vivien una epidèmia de pesta al segle XIV o al segle XVII. Ha estat una autèntica cura d’humilitat. n

L ’ U L L

Roger Casero Gumbau.

Narcís Sastre i Fulcarà, gironí amb arrels sarrianenques, allibera el geògraf que duu a dins per a oferir-nos, en aquest llibre, la seva mirada tècnica, professional i alhora apassionada dels canvis urbanístics que han transformat la Girona del tombant de segle, i ens projecta els reptes de la Girona present i futura, una ciutat que se segueix debatent entre els seus jo administratiu i municipal, i real i supramunicipal. Escrit en plena pandèmia de la Covid-19, el llibre també recull, i així actualitza, com el confinament i les restriccions han afectat i afecten l'espai públic i l'espai privat i, per tant, la planificació urbana i urbanística.

es de Sarrià de Ter la relació amb Girona es podria definir d'amor odi, una relació amb sentiments ambivalents, aparentment contraris i contradictoris que, en realitat, es complementen i s'harmonitzen més bé del que sembla. Des de Girona la relació amb Sarrià de Ter, observada amb ulls sarrianencs, es podria definir que va des de la utilitat a la indiferència, que no deixa de ser una versió menys apassionada i més pragmàtica de l'amor-odi. Com seria avui Sarrià de Ter de seguir essent un barri de Girona? Com s'hauria desenvolupat a nivell urbanístic? Quina dotació d'equipaments tindria? Hauria conservat els trets d'identitat propis o s'haurien diluït, com amb més o menys mesura ha anat passant amb Palau Sacosta, Sant Daniel o Santa Eugènia... El llibre Girona XX-XXI. Geografia

D E L

P O N T

"GIRONA XX-XXI GEOGRAFIA URBANA D'UNA CIUTAT EN MOVIMENT"

Narcis Sastre Fulcarà, signant el seu llibre

urbana d'una ciutat en moviment (Llibres del Segle, 2021), de Narcís Sastre i Fulcarà, no tracta explícitament aquestes qüestions, per bé que sí que hi sobrevola en algun passatge, sobretot en relació al Pla Director Urbanístic del Sistema Urbà de Girona (PDUSUG) del que, a banda de Girona, Salt, també en formen part Vilablareix, Fornells de la Selva i Sarrià de Ter. Aquest Pla Director Urbanístic, tot i ser vigent, sembla que reposa més còmodament al fons dels calaixos dels respectius ajuntaments, ja que quan gosa treure el cap resulta inevitable que no es produeixin tensions entre municipis, com hem vist, per exemple, amb la ubicació del nou Hospital Doctor Josep Trueta. La planificació conjunta continua essent, doncs, una assignatura pendent. Més enllà d'aquesta relació ambivalent entre Girona i Sarrià de Ter (i la resta de municipis de l'àrea

urbana), és evident que part del que fa o deixa de fer Girona afecta a Sarrià de Ter, i viceversa. Un exemple podria ser l'obertura del Pont de l'Aurora de Girona, que ha desviat part del trànsit provinent de Campdorà cap al Pont Major; un altre exemple seria l'Institut de Sarrià de Ter, que ha impactat en el ser o no ser de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona. És precisament per aquesta interdependència, encara que desigual i descompensada, que el llibre de Narcís Sastre sobre el present i futur de Girona també és d'especial interès per a Sarrià de Ter, ja que per sobre de la ciutat administrativa es desplega la ciutat real, l'àrea urbana, de la que Sarrià de Ter en forma part i no se n'escapa, ni vol fer-ho. Narcís Sastre desplega el seu particular plànol de la ciutat al llarg de 14 episodis, 14 rutes en les que ens guia per a diferents espais i

pds_53

L’ U L L D E L P O N T [ G i r o n a X X - X X I

Presentació del llibre a Girona

indrets, testimonis i protagonistes de la transformació urbanística de Girona dels darrers seixanta anys. Llegint el llibre hom té la sensació de passejar-se per la ciutat mentre en Narcís explica, amb una bona mixtura de coneixement científic, normativa urbanística, sempre feixuga, i vivències personals, com i perquè s'ha transformat la plaça U d'octubre, el Parc Central, el sector dels Químics,... Sastre s'hi aproxima des de la mirada més científica i professional, i alhora també des de la mirada de qui coneix i ha trepitjat el terreny. Des de la perspectiva de Sarrià de Ter no se'ns escapa una conclusió que Sastre comparteix en el primer capítol, "Reciclar ciutat: Girona en evolució", un capítol de caràcter introductori: "la Girona que avui coneixem es va definir i desenvolupar entre 1980 i 2010, els anys de major dinamisme". Convé recordar que Sarrià de Ter va recuperar la independència municipal l'any 1983, pel que el seu propi desenvolupament urbanístic (Pla de l'Horta, el Pla de Vinyers, sector Cobega i Pla dels Socs), recosint barris i creant nous espais urbans i equipaments, es va fer amb la ja recuperada autonomia municipal. La resposta a les preguntes abans plantejades (Com seria avui Sarrià de Ter de seguir essent un barri de Girona? Com s'hauria desenvolupat a nivell urbanístic?...) és pura ficció, tot i que no seria descabellat especular si, per exemple, s'hauria prioritzat el desenvolupament urbanístic de la peça que

54_pds

al seu dia es va reservar per a la Facultat de Medicina, a tocar de Girona... Tornant al llibre, Narcís Sastre se serveix de la transformació de Girona per fer pedagogia sobre urbanisme, explicant per exemple com el motor industrial de la ciutat va perdent força (la Grober, la Gerundense, els Químics, la Pagans...) i com es reciclen els espais que s'alliberen, bé per a usos residencials, bé per a guanyar espais verds (o grisos), bé per ambdues coses. La seva vocació docent i pedagògica li permet fer-nos àgil i fàcil la lectura als qui, com jo, no tenim coneixements específics sobre urbanisme, i sobretot ens ajuda a identificar, observar i comprendre millor els canvis de la ciutat de Girona, dels que nosaltres mateixos també hem estat testimonis, tot i que ens els hem mirat des d'una altra mirada, des de Sarrià de Ter estant. Al llibre es copsa el pols entre la complicada convivència de l'activitat industrial i dels usos residencials, quelcom que Sarrià de Ter coneix i pateix avui molt més que Girona, que ja fa dècades que ha centrifugat l'activitat industrial. A Sarrià de Ter aquesta és, sobretot des de la darrera crisi de Torraspapel, una qüestió encara no resolta, si és que hi ha resolució possible. Després de fer-nos passejar, entre d'altres indrets, per la Devesa, Domeny, Santa Eugènia, la Creueta o l'Eixample (recomano fer la lectura del llibre amb un plànol de la ciutat a mà), Narcís Sastre tanca el llibre amb

uns "apunts sobre la ciutat que ve" i amb un darrer capítol dedicat a qui pagarà la festa! Sobre la ciutat que ve ens introdueix el concepte de "Girona soft", parlant més de "soft city" (ciutat tova) que de "smart city" (ciutat intel·ligent), un matís gens innocent ja que posa la tecnologia al seu lloc: és el mitjà per a gestionar la ciutat de forma més eficient, no la finalitat en si mateixa. Narcís Sastre ho té clar: la ciutat al servei de les persones, i sobretot en la condició de vianants. I això requereix un urbanisme tou ("soft") que promogui "ciutats plurals, verdes, dinàmiques i inclusives". Ciutats més pensades per a les persones que per als cotxes. Pel que fa a qui pagarà la festa, Narcís Sastre apunta algunes propostes sobre la fiscalitat clàssica, com l'IBI, i d'altres més modernes apostant més pel “peatge de congestió”, paradigma de Londres, que pel de les “zones de baixes emissions”, ara més en voga a casa nostra. També ens fa reflexionar sobre els costos per l'ús i ocupació de l'espai públic dels vehicles, també quan els aparquem, i la necessitat que per una millor mobilitat i sostenibilitat en reduïm l'ús i limitem l'espai que ocupen, especialment quan els aparquem, i que l'aparcament gratuït tendeixi a desaparèixer a través de fórmules flexibles i variables de pagament. No se li escapa, a Narcís Sastre, que aquesta és una qüestió no exempta de polèmica i controvèrsia, que a la festa a tothom ens agrada anar-hi, i a ningú li agrada pagar-la! Esmentar finalment que el llibre té un proemi a cura de Damià Calvet, conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya entre el 2018 i el 2021, un pròleg a cura de Joaquim Nadal, alcalde de Girona del 1979 al 2002, i un epíleg de l'alcaldessa Marta Madrenas. Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment ens ofereix una imatge dinàmica de la transformació urbanística de Girona, una transformació que des de Sarrià de Ter no podem deixar d'observar, ni que sigui de cua d'ull. n

O P I N I Ó

JxS

TOT PROJECTE ÉS UN C AMÍ Narcís Farroni. Regidor Junts x Sarrià

Acabem de passar un Nadal on les restriccions han tornat a ser un punt de conversa , disconformitat i conformitat. Per sort moltes activitats nadalenques s’han pogut celebrar, cosa que felicitem els participants, organitzadors i col·laboradors i els agraïm tota la feina feta. Per altre costat, d’altres activitats s’han hagut de suspendre o ajornar, “Els Pastorets” una d’elles , on l’agraïment també hi és present, per l’empenta i temps d’assajos destinats.

omencem un inici d’any polític amb el pressupost municipal sobre la taula, aprovat en minoria per part d’ERC i amb l’abstenció ja habitual del PSC. Entenem un pressupost com el projecte d’un equip, d’un col·lectiu , per tirar endavant les seves idees, per seguir un camí. Entenem que la situació pandèmica ha anat canviant molts conceptes, però la vida i la política , que haurien d’anar molt lligades, es això, contratemps i canvis de rumb, i si saps amollar-te , innovar i ser valent, pots seguir, potser no amb tot, però sí amb part del teu projecte. Manca això , un projecte clar del que es vol; programa electoral tothom en fa, tothom el pot fer, i ara mateix la pandèmia no és nova, ja fa temps que hi estem avesats, no ha de ser ja una excusa , sinó un repte a superar, a reestructurar i una possibilitat per reordenar molts calaixos. Nosaltres apostem i apostarem per mes recursos a les entitats i associacions, no deixar-les caure, el consistori ha i hauria d’estar per donar

suport, no es redueix en una subvenció , i actuarem sempre amb una voluntat clara d’estar al seu costat . Sabem de fa anys on són molts dels punts crítics arquitectònics del nostre poble, marcant prioritats i urgències, seguirem demanant i treballant per a la seva millora i adequació. Les millores de mobilitat, millores mediambientals i de sostenibilitat, un altre punt important, arribat el moment de decisions importants , la nostra posició sempre serà la d’informar amb rigor, transparència i amb la voluntat de fer participar al màxim els nostres veïns i veïnes, ho entenem així , com a manera de treballar en fons de consens. En l’àmbit educatiu i arran de la sentència del 25% en castellà donem suport al 100% al projecte educatiu i lingüístic de l’Institut de Sarrià de Ter, al model d’escola catalana, on sabem i creiem que calen més millores, renovació i evolució del model amb les idees, projectes i experiència dels professionals educatius de tots els àmbits, però mai des d’un tribunal, ha d’esser el col·lectiu educatiu el que aporti i des de l’àmbit polític dotar dels recursos necessaris. El mateix passa amb la sanitat, fa un temps que tenim un problema d’efectius mèdics al nostre CAP, la nostra posició és la mateixa que qualsevol altre departament, primer i per davant de tot sempre prevaldran les necessitats de la nostra població, sense partidismes, és igual quin partit governi un departament o altre, la nostra feina és lluitar i reclamar el necessari a tots els departament per igual, així ho entenem i així ho farem, sempre.

La inversió en educació, sanitat i cultura, amb el temps, és la inversió més econòmica per al futur de la societat, No sabem què ens espera en aquest 2022, però tenim clar que per part nostra , el 2022 seguirem caminant endavant i treballant pel projecte principal, que no és cap altre que Sarrià de Ter. n

pds_55

O P I N I Ó

PSC

EL VIATGE DELS RESIDUS S’INICIA EN EL CONSUM Quim Rodríguez Vidal. Regidor del PSC Ajuntament de Sarrià de Ter

La gestió final dels residus (els abocadors o les incineradores) provoca impactes ambientals. L’elevat consum (consum de masses) perjudica el medi ambient (extracció, contaminació i rebuig). El primer pas és disminuir els nivells de consum (productes, aigua i energia) i ser conscients i responsables amb aquests hàbits de consum.

ls impactes directes sobre el medi ambient deguts a la producció de béns i serveis hi afegim la problemàtica dels residus (que s’ha anat complicant darrerament amb la incorporació de compostos químics dels productes). En aquest sentit, som responsables de les nostres deixalles i tenim l’oportunitat de canviar alguns dels nostres hàbits de consum. Sarrià de Ter (previst pel maig del 2022), juntament amb d’altres 13 municipis més de la comarca del Gironès, ha començat a implantar el model de recollida selectiva porta a porta, consistent a lliurar els residus –prèviament separats en origen- al servei municipal de recollida davant de la porta de casa (o dels espais acordats), en uns dies i hores determinats per cada fracció objecte d’aquest tipus de recollida. És un model de recollida selectiva que es fonamenta en el fet que els posseïdors dels residus (ciutadans, comerços, etc.) en separen les diverses fraccions a l’origen, però en comptes de dipositar-les en uns contenidors que de forma permanent romanen a la via pública, les diverses fraccions són recollides directament al punt de generació, d’acord amb el calendari preestablert, i sobre el qual s’ha de poder efectuar un mínim de control i seguiment. El nou model té avantatges i inconvenients pel que fa al canvi d’usos i costums: d’una banda, s’observen nivells més alts i regulars de recollida selectiva, es retiren els contenidors de la via pública (es recupe-

56_pds

ra espai públic i està més net, no hi ha pudors), desapareix l’anonimat (més corresponsabilitat), s’estableix una recollida més propera i individualitzada i els sistemes complementaris de recollida selectiva (fracció vegetal, voluminosos, especials, etc) tendeixen a funcionar millor; de l’altra, s’està subjecte a un horari de lliurament més estricte, suposa un canvi d’hàbits important per a moltes llars, cal guardar els residus fins al dia de recollida, i el cost de la recollida és igual o una mica superior (fins a 20%) a una recollida selectiva amb contenidors. Ens caldrà, a més, una informació i atenció acurada per a la ciutadania, els acords polítics i fiscals per ajudar les famílies (els propers dos anys seran d’estudi per al pròxim pagament per generació). Aquesta nova implantació es complementa amb l’ús de la deixalleria (Pla d’en Xuncla, de 10 a 14 h i de 16 a 19 h.), prèvia sol·licitud d’una targeta magnètica (gratuïta). Operativa de fa temps, el seu ús regular (un mínim de sis vegades durant l’any anterior) té una bonificació fiscal de la taxa d’escombraries. S’hi poden portar: -Residus especials (pneumàtics, fluorescents i làmpades de mercuri, bateries, dissolvents, pintures i vernissos, piles, electrodomèstics que contenen substàncies perilloses, olis usats) -Residus ordinaris (paper i cartró, vidre, envasos lleugers, plàstics, ferralla i metalls, tèxtils) -Voluminosos (mobles, electrodomèstics que no contenen substàncies

perilloses, ferralla electrònica –ordinadors, petits electrodomèstics, aparells electrònics), altres (fustes, restes de poda, runes). Una altra manera de reciclar s’aconsegueix amb una bona gestió del compostador de matèria orgànica (recipient o contenidor que facilita el compostatge), que es pot adquirir al mercat o fer-ne la demanda a l’ajuntament, on les restes orgàniques, per un procés natural i accelerat de descomposició, es transformen en adob. Cal dipositar-hi sobretot restes orgàniques vegetals i d’altres com restes de fruita i verdura, closques d’ou i de fruits secs, taps de suro, paper de cuina, marro de cafè, restes d’infusions, flors, fulles, plantes verdes o seques, gespa, serradures de fusta natural i palla) i evitar restes de carn i peix, excrements d’animals, terra (frena el procés), cendra i tot el que no és biodegradable. També els fabricants han de posar al mercat productes duradors, els comerciants facilitar la venda a granel i les administracions promocionar les mesures necessàries perquè els ciutadans puguem consumir sense malmetre el medi ambient. Reduir, reutilitzar i reciclar són les estratègies més importats per minimitzar l’impacte dels residus en el nostre entorn natural. Cada material, cada objecte, cada servei té una història, des que neix fins que esdevé residu: un cicle de vida que també comença en el consum responsable. n

O P I N I Ó

PAS

EL PAS VOTA UN NO ROTUND ALS PRESSUPOSTOS DEL 2022 DE SARRIÀ DE TER Mònica Aymerich

Novament, el pressupost de l’Ajuntament de Sarrià de Ter per a l’exercici 2022 s’ha aprovat amb els únics vots a favor de l’equip de govern. Si el PSC no hagués donat la seva abstenció, aquests no haurien tirat endavant. Tant el PAS, com Junts x Sarrià com el partit dels Ciutadans hi hem votat en contra. Això, per a qualsevol equip que governi un ens públic, hauria de ser un element de reflexió. Però per a ERC Sarrià de Ter és, senzillament, una opinió dels altres. Cap autocrítica, de res.

és que aquests pressupostos no tenen en compte la participació, ni la transparència, ni vetllen per la necessitat social que viu en aquests moments la nostra societat. Al contrari de tot això, són uns pressupostos que promouen l’empobriment a llarg termini del municipi a base de contractacions i subcontractacions de tota mena de serveis que serien innecessaris si la seva gestió es basés en la transparència, la generositat i la confiança cap als veïns i associacions que formen Sarrià de Ter. Sabem que és tediós desengranar els motius i les partides que ens han portat a la reflexió d’aquests pressupostos, i des del PAS cada any ens els estudiem amb atenció i esperança, amb la ferma voluntat de trobar-hi punts en comú per poder construir el poble que volem, però cada any veiem com això és una il·lusió, una idea irrealitzable. Estem molt lluny de veure en aquests números la voluntat i la generositat de donar al poble les eines per desenvolupar el potencial de les entitats i dels veïns i veïnes que tenen ganes de participar. En els gairebé 3 anys que portem de legislatura, hem constatat que la idea de participació que tenim el PAS i ERC és ben diferent: el PAS entenem que l’Ajuntament ha de confiar i posar les eines a l’abast de les persones i les associacions que

des de fa temps treballen per interessos públics i comuns, i no dirigir el que aquestes porten a terme. Des d’ERC, en canvi, la participació és entesa com el voluntariat que treballa per executar les idees que l’Ajuntament dissenya. I això queda plasmat als pressupostos: d’entrada, no hi ha diners per les entitats si aquestes no justifiquen l’execució d’activitats. És a dir, les associacions han d’avançar els diners i llavors, un cop justificat, se’ls pagarà vés a saber quan i com, i quina quantitat. Per a nosaltres, l’Ajuntament ha d’impulsar les entitats i la generació d’activitats a través de facilitar-los les eines de què disposa: diners, espais, mà d’obra.. Dit d’una altra manera, cal un espai de confiança cap a les persones, que en aquests moments no existeix. Per tot això, i el que explicarem a continuació, el vot del PAS als pressupostos del 2022 de l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha estat un NO rotund. Entenem la complexitat que ha tingut l’equip de govern en confeccionar el pressupost en aquesta època de pandèmia. Tot i així, pensem que això no l’eximeix de fer arribar en temps i forma tota la documentació annexa al pressupost -una tendència que s’ha anat repetint al llarg dels anys, de la qual hem avisat i hem demanat reiteradament-. La no transparència és un fet que es

repeteix, i que venim denunciant any rere any. - Seguretat i acció social: en el moment de més necessitat social, Sarrià de Ter segueix gastant el doble en seguretat que en acció social. Destinem a seguretat 408.000 euros. Recordem que des del 2015, l’augment d’aquesta partida és de 260.000. - Destinem a personal i manteniment de l’ajuntament, quasi 1 milió d’euros. Aquest 2022, la partida augmenta en 45.000 euros, que corresponen a més contractació de personal. (L’augment des del 2015 al 2022 és de 550.000 €: “pa per avui, gana per demà”). - A més d’aquest import, cal tenir en compte que seguim pagant 180.000 euros a Xaloc perquè ens faci tot el servei de recaptació. Recordem que ja hem exposat en diverses ocasions que externalitzar tota la gestió d’impostos a Xaloc ens sembla car i dificulta els tràmits als veïns i veïnes. - Tampoc compartim la partida de festes: enguany torna a augmentar i s’hi destinen un total de 125.000. Gairebé el 80 % d’aquesta partida va destinat a una festa major que no incentiva la participació ni el gaudi i la convivència dels veïns. Des del PAS ja vam plantejar un model de Festa Major participativa amb un cost el 50 % més econòmic, però ja fa anys que des de l’equip de govern s’opta per un model de subcontractació que no compartim. Seguim pensant que les festes del poble han de ser una iniciativa social i participativa. Recordem que en els últims 5 anys s’ha multiplicat per 4 (de 38.000 euros el 2015 als 125.000 actuals).

pds_57

O P I N I Ó

- Per finalitzar, no entenem el dispendi en brigades, obres i serveis municipals , que és d’uns 380.000. Pensem que aquesta partida és desorbitada, si tenim en compte que a banda d’aquesta quantitat de diners, tenim contractats a empreses externes pels serveis de paletes, pintors i jardiners, per un valor superior a 100.000 euros. - Mobilitat: en 2 anys ha baixat 12.000 euros. El 2021 ja en va baixar 6.000 i enguany torna a baixar 6.000 euros més. Això ens dona la idea que, clarament, Sarrià de Ter no aposta pel transport sostenible. Pràcticament ha desaparegut la partida de col·laboració amb l’associació de comerciants. NO hi ha partida pressupostada per aquest concepte. Ens sembla del tot incomprensible no col·laborar amb les entitats que promouen el comerç local, especialment en un moment com el que vivim, on l’aturada provocada per la pandèmia de la Covid-19 està creant greus problemes en l’economia local. No. El PAS no donem suport a uns pressupostos que fotografien un poble que no té marge de resposta, que segresta els diners del demà amb partides que no recuperarem, que no promou la participació i que, de manera reiterada, evita la transparència. Esperem, una vegada més, que aquest capítol faci reflexionar l’equip de govern amb una mica d’autocrítica, comenci a comptar amb les associacions i accepti altres opinions i idees, no com a crítiques, sinó com a riqueses per construir el poble que és de tots i de totes . n

58_pds

“GRÀCIES ALC ALDE”?... PER FER-NOS MÉS POBRES Enric Porcar

Seria més fàcil rebatre que el meu article dávui versés sobre conceptes polítics i dópinió. Tots tenim diverses visions i opcions de solucions. És la riquesa de la democràcia. Costa trobar, però, la certesa i la veritat de postulats ideològics. Però no, avui parlaré de diners, de números, que resulta un tant més fred, certament, però més aclaridor i fàcil déntendre.

stem en la fase d’aprovació del pressupost municipal per al 2022, del qual ja parlaré més endavant. Més del mateix? Segurament sí, coneixent la dinàmica que portem dáquest equip de govern municipal. Però parlem del darrer exercici tancat del 2020? Dáquest sí que tenim els números oficials. I són dolents, no ens enganyem. Això són faves comptades i els números, amb la seva naturalesa freda, són un bon indicador del que realment ens passa a Sarrià de Ter. Essent un regidor de Ciutadans, segur que léquip dÉRC estarà encantat de dir que méquivoco! Mentre que altres partits potser haurien de confirmar el que dic o demostrar que no és així. No es pot estar al mig amb això. Sarrià no és un territori diferent. Llàstima, perquè si a qui mana no se li fan veure els errors, com és la nostra obligació des de lóposició, no avancem, ans al contrari. Però va, deixo de parlar jo i dono la paraula als números. Mireu, fa uns mesos vam tancar oficialment el darrer exercici comptable. Any 2020. Detall sospitós: van intentar fer el tràmit el quart divendres dágost, però no se’n van sortir en la intenció de passar pel tràmit sense que l’oposició donéssim la nostra opinió. Seré breu i clar perquè vull que s’entengui perfectament: lÁjuntament de Sarrià de Ter tenia en Tresoreria, a l’inici dány 2020, un total d’ 1.374.000 € i vam acabar lány amb només 951.000 €. Vam perdre la important quantitat de -423.000 € de liquiditat. Som més pobres i força més en poc temps. Vam perdre uns 35.000€ al mes

de liquiditat. És molt, i el que és pitjor, sésgota. Aviat vindran tensions de tresoreria, òbviament. No invento la roda. Això sí, mantenint els 3 crèdits bancaris totalitzant 1.250.000 € i sense fer amortitzacions anticipades, que podrien, en un moment donat, alleugerir una mica el problema i, com a mínim, les ràtios de solvència. Li preguntarem un dia a la regidora el que són les ràtios de solvència, léfecte “apalancament” i dáltres conceptes... És més fàcil jugar amb els diners dels altres per fer el que un vol, oi? Senyors dÉRC, això ja ho hem vist al Parlament darrerament, pagant sous a treballadors de luxe que ni anaven a fitxar . Sácostumen a fer el que volen amb els nostres diners i després callen com qui no sent que la cosa vagi amb ells. És lògic fer-ho així. Total?, la manca de diners la paguen (i/o la pagaran) tots els ciutadans de Sarrià, no és cert senyors? El resultat pressupostari de lány va ser de -564.144,71€, que aquesta xifra és la mare del problema. I no ho dic jo, ho diu el secretari en el seu informe, per més que la regidora digui que no és així. Tela! A Sarrià de Ter hem perdut un 40% dels diners estalviats durant anys, diners dels ciutadans. És molt! Cada habitant de Sarrià ha perdut 1.000 € per persona i res fa pensar que això no continuarà igual. Tant de bo méquivoqui, però apostem? Ho sento, però ja ho vaig avisar, aquest equip de govern està gastant massa. No gestionen bé. Òbviament, el que jo digui, com referia abans, té poc resultat a certes oïdes. Com si pertàn-

C’S

yer a un partit diferent restés encert a qui avisa. Ells diran que es va recaptar menys! De quin impost? Ah! No se sap. No, senzillament van inflar les previsions díngrés de forma irreal. Això no és culpa ni de covids ni d’impagaments. És un problema de mala gestió i mala previsió. I ja temo que continuarem. Vigileu!, aquest pensament es lávantsala dúna altra pujada dímpostos que jo, ja aviso, no veig amb bons ulls. Deliri particular dels partits désquerres que pensen que lo nostre és seu. Ja aviso per anticipat que no soc partidari de pujar impostos, sinó de ser eficient i gestionar bé. S´ha de ser eficient, senyor alcalde. Eficients! Un equip de govern no cobra per fer el que vol, sinó que cobra per gestionar els diners de tots i fer-ho bé. No ho pot fer qualsevol, òbviament. Si no en sap, demani ajuda. Per posar un exemple, quan es van comprar tablets per a léquip de govern van comprar les més cares del mercat. No és rellevant? Doncs per a mi sí que ho és, és un bon indicador de la forma de pensar i fer dáquest equip de govern. l en què es gasten els diners de lájuntament? Doncs mireu, una vegada més ens trobem que el 48% de les despeses són per a pagar només sous i salaris, el famós Capítol 1. Vigileu! Que segur que encara voldran contractar més persones, fer-les fixes i la xifra serà pitjor. Sí, ciutadans de Sarrià de Ter, quasi que el 50% de tots els impostos que us cobra lájuntament van directament a pagar sous i salaris (els de léquip de govern també, òbviament). És, de llarg, la partida on s´ha de fer un esforç immens i, des d’avui mateix, amb valentia. A dia d’avui tenim compromès, i és una ràtio fixa per molt de temps, cap a un 50% dels diners per a pagar només sous i salaris. Potser que ens plantegem ser més eficients, senyors, perquè els ciutadans -i amb tota la raó del món- potser es plantegen si l’estructura municipal és eficient. Així doncs, si seguim així, perdent més de 423.000 €/any, en qüestió dún any i mig ens quedarem sense diners de tresoreria. Poca broma. I que ve desprès? Doncs fàcil: demanar més crèdits, més pòlisses... més endeutament. I als bancs els hi agrada cobrar interessos -que aviat seran més elevats. Tindrem llavors un problema déstabilitat financera, de tensions de tresoreria, que pot crear -i crearàgreus problemes per a pagar proveïdors en termini, i qui sap si potser per a pagar nòmines a temps. En fi, per fer la feina pròpia dún Ajuntament. No us preocupeu, arribat en aquest punt, segur que trobaran culpables en d’altres ubicacions i partits. Que no em mirin, fa temps que aviso. Aniran al banc a buscar més diners: total, paga el ciutadà I avui, mentre us escric, ve quan léquip de govern ens presenta la seva proposta de Pressupost pel proper any 2022. I lluny de pensar en revertir la situació,

es planteja un pressupost encara més elevat. I a la meva pregunta a la regidora de si com a mínim tenen pensat fer una disminució anticipada dels crèdits que tenim, la resposta va ser curta: NO, diuen que no cal. Ja no calia preguntar res més. No me’n fio de l’equip de govern, hi votaré en contra. La confiança es guanya, no es regala. Voilà, doncs, temo que en poc temps passarem de tenir un Ajuntament de Sarrià de Ter amb diners al banc a demanar diners al banc. Que trist! Serem més pobres i amb impostos més elevats. La ineficiència i la ineficàcia tenen un preu que es manifestarà inequívocament al llarg del temps. Gràcies senyor Narcís Fajula, alcalde, i “algú/na altre”, per fer-nos més pobres. n

D O S S I E R

D ’ H I S T Ò R I A

LA FESTA DEL CORPUS Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé

La processó, al carrer Carrilet. Es reconeixen en la foto en Salvador Tixis, d’escolà i en Josep Casadevall que sosté el tàlem. Foto de l’arxiu Lluis Hugas Grau de 1940. Inspai. Centre de la imatge. Diputació de Girona

L’origen de la festa del Corpus Christi es remunta -almenys a la ciutat de Girona- a principis del segle XIV quan va ser instituïda pel sagristà de la catedral, Berenguer de Palol el qual sabem que va morir l’any 1314. La festa havia estat instituïda amb caràcter universal pel papa Urbà IV l’any 1264. Però ¿Què és i què representa la festa del Corpus Christi o Corpus Domini? Era la manera que tenia l’Església Catòlica d’exterioritzar la presència de la figura de Jesucrist com a fill de Déu davant de tots els creients i que aquests l’adoressin. Es tractava, doncs de fer ressorgir la figura del Crist de dintre les esglésies per tal que el poble, totes les vilatanes i vilatans, poguessin honorar directament per carrers i places la seva presència.

60_pds

a processó que tenia lloc el segon dijous del mes de juny, servia per exaltar i exterioritzar el cos de Crist davant d’aquells que en negaven l’existència. Aleshores per fer veure als feligresos la transsubstanciació del cos de Crist en pa i vi en la celebració de l’Eucaristia, es treia en processó la custòdia o ostensori, vas sagrat, en el qual s’hi podia veure el cos de Crist a través de la sagrada forma per tal que tothom el pogués venerar. Al mateix temps, els capellans que acompanyaven la comitiva impartien la benedicció a tots els creients. El fet de treure la custòdia als carrers i places, vas sagrat repujat en or i pedres precioses, extremament guardada i vigilada, esdevenia per molts un misteri i molt probablement per a molts encara ho segueix essent avui. Els càtars d’Occitània negaven el fet de la transsubstanciació del cos de Crist. Heus ací un altre element més de la seva heretgia. ¿Com es podia veure, visualitzar el cos de Crist? Era i és un misteri sobrenatural que ens remunaria a les paraules de l’incrèdul Tomàs, apòstol de Crist: Adoro te, devote, latens Deitas, quae sub his figuris vere latitas”, (t’adoro amb devoció, Déu amagat, ocult veritablement sota aquestes aparences). TERRITORIS ON ES CELEBRAVA LA FESTA

La cosa certa però és que aquesta festa, «festa grossa» al regne de València (1263) o a Mallorca (1335), per exemple, es remunta a l’antiguitat baixmedieval. De fet a Girona primitivament la processó del Corpus es feia al matí dintre del recinte del claustre de la catedral. L’any 1321 el bisbe Pere de Rocabertí (c.XII-1324) va ordenar que es fes una custòdia, quae fiat pulcra ad portandum Corpus domini nostri Jesuchristi die festi Corporis eiusdem, «pulcra i ben feta per tal que pugui portar el cos

DOSSIER D’HISTÒRIA [La festa del Corpus

La processó davant ca l’Esparreguera. Joves amb l’estendard de Sant Antoni. Foto de l’arxiu Lluis Hugas Grau de 1940. Inspai. Centre de la imatge. Diputació de Girona.

A les dones no els estava permès anar a la processó. Només hi anaven les pabordesses i les nenes que aquell any havien fet la primera o la sena comunió. Foto de l’arxiu Lluis Hugas Grau de 1940. Inspai. Centre de la imatge. Diputació de Girona.

de nostre senyor Jesucrist en el dia de la seva festa». De fet però, sabem que l’actual custòdia de la catedral de Girona es va fer fer al taller dels orfebres gironins Francesc Artau i fill, i no va ser acabada fins al mes d’agost de l’any 14381. Per tant, podem concloure que la celebració de la festivitat del Corpus Christi va començar a desenvolupar-se pels carrers de la ciutat en la primera meitat del segle XIV. Llavors a la processó van començar-li a afegir alguns elements profans. Primera-

ment les ciutadanes i ciutadans engalanaven els carrers amb branques d’alguns arbres i confeccionaven catifes de flors per al pas solemne de la processó amb el bisbe, els canonges de la catedral i altres capellans. Quant al fet d’engalanar els carrers amb branques d’arbres, al 1387 al Manual d’Acords de l’Ajuntament de Girona, s’hi va escriure un ban el qual feia referència a la reglamentació que havia de tenir la processó o desfilada pels carrers de la ciutat. Concretament es deia que es

1 FRANCESC ARTAU, va ser un orfebre gironí. Va formar part del consell de la ciutat entre 1389-1390. Va rebre l’encàrrec de realitzar les joies per a la coronació del nou rei Alfons IV de Catalunya, conegut posteriorment com Alfons el Magnànim. Francesc Artau treballava un taller d’orfebreria amb el seu fill als quals també se’ls atribueix la construcció de l’arqueta gòtica del monestir de Sant Esteve de Banyoles.

pds_61

DOSSIER D’HISTÒRIA [La festa del Corpus

juglars per la solemnitat de la feste dessús dita. E axí nos considerants que·ls dits juglars son assí molt necessaris per la dite feste e solemnitat de aquella, hauríem gran plaer que·ls dits juglars lus deguessets lexar, e si lo contrari feyets, la qual cosa no crehem nos desplauríe molt. Car de ço e de majors coses cobesejam e desigam complaura á la ciutat. E los fets per manera que los dits juglars se’n vinguen ab lo portador de la present encontinent o al pus luny dimecres per lo matin. Deus sia en vostra guarda. Scrite en Gerona a tres de juny l’any mil ·CCCC· nou Als feels e amats nostres, los batlles e prómens de Corsán COPIADOR DE CARTES DELS JURATS DE 1409 A 1411. FOLI.16. P.14 LA FESTA DEL CORPUS CHRISTI EN EL DECURS DE LA HISTÒRIA Corpus Sarria de Dalt. Foto Neus Surina, 1965

«podien tallar branques d’arbres que no donessin fruit». I també, en el susdit Manual d’acords de 1439 s’anota per primera vegada la despesa per l’ús de flor de ginesta per a la festa del Corpus. Per tant, i segons explicitava l’arxiver Julián de Chía2, la tradició d’engalanar els carrers i de fer catifes amb flors és un costum que remunta a finals de l’edat mitjana. Estem parlant evidentment d’una festa molt religiosa i assenyalada en el calendari, protagonitzada bàsicament pel clergat però com dèiem suara, la processó va anar progressivament dotant-se i va anar acompanyada també d’elements profans. Per exemple, sabem que en la de Girona al segle XV hi desfilaven joglars «ab trompes»; és a dir amb instruments de música que amenitzaven el seguici. Quant als instruments que utilitzaven els joglars, hi havia tubes, flabiols, tambors, rabeguets i sonadors de corda. Normalment -ens explica Chía- els sonadors de corda eren de la mateixa ciutat però en canvi algunes cobles de

62_pds

joglars, que es contractaven ex professo, mai millor dit, venien de les poblacions de Cassà de la Selva, de Medinyà, de Púbol, d’Aiguaviva o de Sarrià, Celrà i Cervià. De l’any 1409 tenim notícia d’una carta escrita pel bisbe de Girona al batlle i als prohoms de la vila de Corçà en la qual el mitrat gironí diu que: com és que no els plau de deixar-los els joglars d’aquell poble perquè acudeixin a la gran i solemne festa del Corpus de la ciutat de Girona, considerant que era molt necessària la presència d’aquells músics a Girona:

Lo Bisbe de Gerona, Batlle e promens, sapiats que los Jurats d’aquesta ciutat, son venguts devant nos, dients, que vosaltres no·ls volets jequir alcuns juglars, qui són aquí, los quals, ells han necessari per la solemnitat de la feste del preciós cos de Jesuchrist, qui ací’s farà gran e solemna. Perquè han pregat a nós, que·us deguerem scriura que lus deguessets lexar los dits

La festa del Corpus a finals de l’edat mitjana a Girona va anar prenent forma i acabà tenint uns ressons populars per la presència dels joglars i ministrils al final de la desfilada religiosa. Aquestes mostres festives val a dir que es van anar incrementant i arribaren als nostres dies, almenys en els nostres records de la segona meitat del segle XX que més avall comentarem. Sigui com sigui però, arribats al segle XVIII a algun cronista d’ascendència aragonesa però nascut a Xàtiva, com el frare predicador Jaime Villanueva (1765-1824), que presencià la processó del Corpus a Girona, no li van agradar les desfilades dels capgrossos i gegants que hi presencià perquè escrivia: los propios autores, confundiendo cosas antiguas con otras más modernas, añaden que la procesión se hacía por la mañana y que además de ir en ella gigantes y otras ridículas figuras, en las plazuelas de San Pedro y del vino los beneficiados de la catedral representaban el sacrificio de Isaac, el sueño y venta de José y otros asuntos sagrados.3

2 CHÍA, Julián, La festividad del Corpus en Gerona, Inprenta del Hospicio Provincial, 1883, Gerona. 2 VILLANUEVA, Jaime, Viaje literario a las Iglesias de España,Vol.XV, Viaje a Gerona y a Rodas. Real imprenta de la Real Academia de la Historia, Madrid, 1850.

DOSSIER D’HISTÒRIA [La festa del Corpus

L’any 1380 la festa del Corpus, que es celebrava el dijous després del diumenge de ressurecció, per cinquagèsima, és a dir cinquanta dies després del diumenge de Pasqua Florida va coincidir amb la vinguda a Girona de la reina Violant de Bar (1365-1431), segona esposa del rei Joan I (1350-1396), Duc de Girona. Per aquesta efemèride els jurats de la ciutat van fer una crida per tal de, «fer empaliar, enramar, agranar, e netejar les carreres [els carrers] (...) sien necessaris fer los dits apereyllaments». La festa del Corpus, doncs, tot i ésser una festa eminentment religiosa, amb el pas dels anys va anar-se fornint de molts seguidors i de força elements populars. Tant fou així que a la ciutat de Berga el Corpus ha acabat per esdevenir la famosa festa popular de «La Patum». A la vila d’Arbúcies s’han fet famoses les seves enramades, a Barcelona i a Tarragona, la tradició de «l’ou com balla» i les catifes de flors a les viles de Sitges o a La Garriga. Pel que fa a la popular festa del Corpus a Barcelona van ser diversos els poetes que van escriure sobre l’esdeveniment, un d’ells Josep Carner (1880-1970), que de manera molt gràfica ens va escriure aquesta composició:

Al pas de la custòdia Noble seient de reialesa antiga on passa Déu esdevingut Forment! A la ciutat, la sobirana Espiga de la vida immortal lliura el sement. Ara promesa i venerada siga l’amor que atenyerà secretament a tot el que reïx i el que es mustiga i al nom i parla de la nostra gent. Doneu clavells del vostre pit, donzelles; ofreneu, els minyons, les meravelles que recereu, no nades en el cor. I brandi el tàlem en la clara festa la sina tota plena de ginesta, en lassitud i joia del tresor.

Els sarrianencs decoraven el carrer i les places amb altars En aquesta foto de Josep Casas de juny de 1963, a la Placeta de la Font, es reconeixen a l’esquerra Catalania Despuig, Lola Casas i Mercè Cotcho i a la dreta Joaquima Despuig i Emili Vilà Cotcho.

LA FESTA DEL CORPUS A PONT MAJOR Així, doncs i havent fet un petit excurs sobre algunes característiques de la festa del Corpus a Girona a finals de l’edat mitjana, ara ens podrem cenyir al que queda dels nostres records de tan celebrada festa al barri gironí de Pont Major i després ens referirem també a la que es desenvolupava també a Sarrià de Ter. Tinc un record força clar de com era i com s’esdevenia la festa del Corpus al barri gironí del Pont Major als anys seixanta. Es celebrava la missa solemne a la parròquia de Nostra Senyora de la Pietat on el celebrant de torn en el moment de la consagració del pa i el vi mostrava l’àuria custòdia als feligresos. S’introduïa una sagrada forma a l’òscul de l’enlluernadora custòdia i tot seguit es sortia en desfilada cap al carrer. Normalment assistien a la celebració tres capellans, el titular de la parròquia amb brodada casulla i dos altres clergues visitants, que en cas del Pont Major solia ser el vicari de Sarrià i el rector de Sant Julià. Sortien de l’Església tots tres sota pal·li. Davant hi anaven alguns escolans ben abillats amb els seus roquets blancs un dels quals portava l’encenser que anava fumejant el pas amb aquella olor intensa que fan els interiors de les catedrals, és

El mateix altaret de la placeta de la font , amb els cosins Josep i Amàlia Brugada. Foto familiar de Josep Brugada.

a dir, olor d’encens. El del mig portava una gran creu processional. El pal·li era portat pels homes que s’havien casat aquell any al barri. Sota el pal·li, el capellà de la parròquia exhibia l’enigmàtica i enlluernadora custòdia. Després del pal·li majestuós, hi desfilaven les pabordesses, dones vestides de negre i amb llarga «peineta» al cap i mantellina; les úniques dones a les quals els era permesa la seva presència a la processó. Les altres dones havien de contemplar el seguici (popularment el passacalle) des dels respectius bal-

pds_63

DOSSIER D’HISTÒRIA [La festa del Corpus

Con la sangre gloriosa de José Antonio se han escrito los destinos de la nueva España que nada ni nadie logrará torcer

La processó al llarg del carrer Major. Enric Xargay porta l’estendard de la germandat de Sant Gaietà. Fotos de l’arxiu Martí Massafont. 1947. CDRI Ajuntament de Girona.

Les autoritats anaven al centre de la processó. Francesc Ramió Guillot, autoritat militar, l’alcalde Narcís Pòrtulas i el jutge de pau Baldiri Busquets. També es reconeix al fons en Pep Brugada Bosacoma, conegut com en Pep de l’Horta,

cons i, qui a casa seva no tenia balcó, prou s’espavilava per anar a casa de la veïna. Les pabordesses representaven les confraries de la parròquia. Elles procuraven que la festa fos lluïda i eren les encarregades de recaptar diners per a sufragar en aquest cas les despeses de la festa del Corpus. Llavors darrera de les pabordesses hi desfilàvem els nens i les nenes que aquell any havíem fet la primera comunió. Desfilaven també amb un ciri llarg a la mà els homes del barri. Al darrera, a certa distància, feien ballarugues els tradicionals capgrossos vinguts de la ciutat de Girona els quals es movien graciosament al so de la música popular d’uns músics peculiars del barri de Pedret, «Els Panots», que els vèiem i escoltàvem també a la desfilada de Sarrià. També assistia a la processó un destacament militar del

64_pds

cos d’artilleria dels quarters de Girona en un simbolisme que agermanava malauradament el nacionalcatolicisme dels darrers anys del franquisme. Els militars feien un cert respecte, per no dir una gran por amb l’armament i els cascs de veritat que portaven. Davant d’algun dels altarets que els veïns havien adornat amb la imatge de Jesucrist o d’una Verge Maria, els militars, paraven la marxa i en un exercici castrense s’agenollaven i entonaven el cant d’una Salve crec. Mai vaig entendre perquè s’havia de barrejar la milícia amb la religió. En una paret raconera de l’edifici modernista de les Destil·leries Regàs, de Hijos de Nicolás Regàs al Pont Major, on després hi va lluir un anunci del gran licor Dringod que elaboraven en aquests magatzems, hi havia hagut una inscripció feixista que feia posar els pèls de punta, que deia:

De fet -mal m’està el dir-ho- la festa del Corpus a Pont Major era tot un poutpourri; una barreja de tradició religiosa, tradició popular i milícia. Quan no assistíem directament a la processó, algun dia abans havíem anat a l’estanc de la senyora Teresa a comprar unes bosses de paperets i serpentines de colors per tirar el dia de la processó quan passava el Santíssim. I érem feliços fent això i tot el carrer quedava després encatifat de paperets i serpentines. Algú tal vegada més polit, des dels balcons corresponents tirava pètals de ginesta. Quan hom tirava les serpentines des d’algun balcó, quedaven penjades dels fils elèctrics, i passaven els dies i allí penjant, restava el record acolorit i popular del pas de la divina processó. On el seguici del Corpus havia estat molt lluït també era al col·legi dels pares Salesians de Pont Major. La processó als Salesians es feia a la tarda i els seminaristes i antics alumnes, amb la col·laboració d’algunes dones, havien elaborat unes magnífiques catifes amb serradures de colors que eren un goig de veure. Als Salesians va ser on per primera vegada vaig veure les catifes confeccionades amb molta artisticitat amb serradures de colors. LA PROCESSÓ A SARRIÀ A Sarrià, però, la processó del Corpus era sensiblement diferent. No hi havia ni militars ni capgrossos, almenys del meu record. El que sí hi havia i hi desfilava era algun capgros franquista. La processó discorria igualment com a Pont Major. Sortia de la plaça de l’Obra on recordo que algun any havíem fet una catifa de flors per tal d’il·luminar i acolorir el pas del pal·li i el Santíssim. Recordo molt bé que un any, només d’acabar les grises classes

DOSSIER D’HISTÒRIA [La festa del Corpus

del batxillerat, l’aleshores rector de la parròquia de Nostra Senyora de la Misericòrdia, mossèn Gabriel Roura, ens va demanar que per la corresponent festa del Corpus féssim una catifa de flors a la plaça. Amb una colla de nois i noies ens en vam anar al faldar de la muntanya de Montagut a Sant Julià de Ramis per tal de collir pètals de ginesta que aplegàrem en molta abundància en unes saques. Vam collir molta ginesta. Amb altres pètals de rosa i amb serradures vam fer una raonable i artística catifa a la plaça de l’Obra de Sarrià. La processó a Sarrià recordo que se’m feia bastant llarga pel recorregut que es desenvolupava. A més a més, al mes de juny solia fer molta calor. Acabàvem francament cansats. Sortia la comitiva de la plaça de l’Obra, pel passatge de l’Església, cap a l’esquerra vers el pont de l’Aigua, llavors girava i desfilava per tot el carrer Major direcció França. Enfilava la carretera de Banyoles (abans Calle del Carmen, avui Carrilet), passava el pontet de la Rasa i en començar el terme de Sant Julià de Ramis baixava pel carreró del Camp de l’Era i tornava pel Carrer Major de Sarrià. Moltes sarrianenques i sarrianencs havien confeccionat de bon matí alguna bella catifa amb flors i encenalls de fuster al bell mig de la calçada del carrer. Quasi totes les voreres del carrer Major estaven atapeïdes de gran testos amb flors i fulles, amb enormes testos d’hortènsies violàcies, testos amb verdes d’apidistra o orelles de ruc ben regades, fresquívoles. Algunes mestresses de casa, de bon matí, havien tret aquells testos grans a les voreres del carrer, a mode de concurs, a veure qui treia l’hortènsia més ufanosa a l’aire lliure per a decorar el recorregut del Santíssim. Les catifes solien tenir gran abundància de pètals de ginesta que donava a l’aire primaveral de la diada una olor penetrant de perfum bo i de cosa fresca. Els veïns havien guarnit també les façanes de les cases amb enramades, branques d’arbres diversos i als balcons hom hi havia improvisat domassos amb algun cobrellit lluent. Altres, patriotes o temerosos del franquisme adornaven el seu balcó amb una bandera espanyola entravessada de cap a cap (no cal dir que preconstitucional). Ja que he esmentat els militars que desfilaven pel Pont Major, a Sarrià, com que hi havia quarter de la Guardia Civil, desfilaven vestits de gala els corresponents nombres de la benemérita. Recordo perfectament el rivet groc del tricorni que per aquella festivitat lluïen i que simbolitzava gala i elegància. En el decurs de la processó alguns vilatans havien preparat un altaret amb alguna Mare de Déu engarlanada també de flors i gases blanques per tal que la processó s’hi aturés. Davant d’aquells

Els homes a la processó, flanquejant el tàlem i la custòdia. Es reconeixen, d’esquerra a dreta (2) Narcís Moret, (3) Miquel Ribas, (4) Francesc Vila, (6) Martí Rigau, (7) Francesc Clotas, (8( Hermengildo Teixidor, (9) Albert Carreras, (12) Jaume Comalada, (13) Domingo Barret i (14) Ricard Casademont. Fotos de l’arxiu Martí Massafont. 1947. CDRI Ajuntament de Girona

Els “panots” Músics de Pedret que acompanyaven la processó. Foto de l’arxiu Martí Massafont. 1947. CDRI Ajuntament de Girona

Joan Brugada del Terri a la processó de Sarrià de Ter. Els homes desfilaven amb un ciri a la ma, i es poden veure ben bé les branques vegetals que engalanen les façanes de les cases. Foto de l’arxiu Martí Massafont. 1947. CDRI Ajuntament de Girona.

pds_65

DOSSIER D’HISTÒRIA [La festa del Corpus

Quan s’acabava la processó de Corpus es ballava una sardana davant l’Ajuntament mentre les autoritats feien el vermut. En aquesta foto s’hi reconeix en Josep Brugada Bosacoma, en Martí Rigau, la Maria Busquets i en Marti Ballada. Foto de l’arxiu Martí Massafont. 1947. CDRI Ajuntament de Girona.

Sardana davant de l'Ajuntament. Es reconeixen els joves Martí Rigau (d'esquena), Francesc Clotas, Martí Ballada, i Miquel Ribas. Foto arxiu Martí Massafont- 1947. CDRI Ajuntament de Girona

A la processó del Pont Major hi anaven els capgrossos de Girona. Fotos de l’arxiu Martí Massafont. 1947. CDRI Ajuntament de Girona

66_pds

altarets, el capellà deixava reposar la custòdia i es feia alguna ofrena tal vegada cantant el, «Crec en un Déu pare totpoderós, creador del cel i de la terra...» A la Placeta, en una de les portes de l’edifici del Coro, sempre hi havia un d’aquests altarets perfectament ornats. L’estructura de la processó a Sarrià era sensiblement diferent de la de Pont Major, però en allò essencial no variava. Pot ser una de les variables respecte del barri veí és que el carrer major de Sarrià era aleshores la carretera nacional de Madrid a França i per tant, els escadussers cotxes, camions o autocars que passaven, s’havien d’aturar necessàriament pel pas del seguici religiós. Era llavors quan havíem vist alguns turistes estrangers fent fotos del pas d’aquella singular comitiva la qual, segurament per a molts d’ells, esdevenia una bella mostra del typical Spain. I aneu a saber què se n’ha fet d’aquells reportatges fotogràfics i a quin país devien d’anar a parar... El pas del tàlem, implicava seriositat i es feia un silenci absolut trencat només per la marxa processional dels timbals i fiscorns dels «Panots». Sota pal·li desfilaven, doncs, els tres capellans i la custòdia. Seguien les pabordesses, els nens i les nenes de la primera comunió i de la segona, els solters, els casats que sostenien les columnetes del tàlem i els homes. Sí, només als homes -imperatiu dels temps!- els era llegut de desfilar a la processó del Corpus proveïts amb un llarg ciri en una mà i si s’esqueia vestits amb americana i corbata. Allò era festa grossa i devocional...Darrera el tàlem hi desfilaven els corresponents nombres de la Guàrdia Civil que flanquejaven alguna autoritat, normalment l’alcalde del poble. El seguici anava amenitzat -com hem dit- per una petita orquestra local i popular, «Els panots», músics que venien del barri gironí de Pedret els quals posaven una nota musical simpàtica i popular però gansonera com ella sola. Mentre la processó discorria, els músics, de manera sincopada interpretaven la música però quan la comitiva religiosa s’aturava es feia el silenci, trencat només per l’esvalot i els xiscles de les orenetes que feien niu sota els ràfecs dels teulats de les cases. Quan la processó es donava per acabada, llavors -anys seixanta- les autoritats locals amb l’excusa de la festa, devien haver convençut la autoridad competente perquè deixés que el poble ballés una sardana, una única sardana davant de la Casa Consistorial. Mentrestant l’alcalde i els regidors, les autoritats forasteres es permetien de fer un vermut dintre les dependències municipals i per descomptat vedat al poble. Al poble només li era permès de ballar una sardana...encara com! n

DOSSIER D’HISTÒRIA

LA PLAÇA DE CAN NADAL EL LOCUS AMOENUS DELS SARRIANENCS Assumpció Vila

Veinat Mas Font. Foto V. Fargnoli.

Del record dels més grans, la plaça de can Nadal era l’espai on es feia l’anxovada de la festa Major i les ballades de sardanes. Un espai idealitzat que concentra la malaurada història recent de Sarrià de Ter.

pds_67

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Plaça de Can Nadal

El veïnat del Mas Font i el Mas Reitg, amb la bassa de can Nadal. Foto de Valenti Fargnoli entre 1911-1930

El mas Tiranda, indicat per V.Fargnoli com el Mas Benefici. Foto Valentí Fargnoli

l poble de Sarrià de Dalt, format per masies esparses, consta de tres veïnats. El de l’església de Sant Pau comprèn el mas Tomàs, davant l’església; el mas Tiranda, dins la petita vall de la riera Guilana o del Veïnat i les cases properes a la riera; el Mas Reitg (també conegut com a can Jaqué o la Residència Torras) ; el mas Font ( can Batlle o can Nadal) i can Maset (can Tomaset o can Riuró). Més avall, cap al sud, unes quantes cases formen el veïnat de Sant Sebastià, amb els masos Mas Joan, can Brugué (abans Mas Marcó o Marcé), can Vert (o mas Jordi), can Marcel·lí, can Busquet, can Poll, can Conna (can Riembau) i can Parraguera. El tercer veïnat comprèn les masies de la vall de la riera Xuncla o riera Rimau, amb les masies de can Xuncla, el molí d’en Xuncla, can Rovira, can Matas i can Camós (abans can Gimbernat). El molí d’en Tomàs, a la riera Xuncla, és propietat del mas Tomàs. No s’ha estudiat a fons l’origen de les masies de Sarrià de Dalt, tot i que existeixen alguns documents antics. L’església de Sant Pau data del s.XI i en el fogatge de 1497 se citen vilatans que s’associen a les masies conegudes, com Font, Reig, Tomàs, Riembau, Rovira i Guilana. Amb la Guerra del Francès (18091814), l’església de Sant Pau, el mas Benefici i l’església de Sant Sebastià varen quedar molt malmeses1. En l’època antiga, la major part d’aquests masos eren de domini directe d’autoritats eclesiàstiques, com el monestir de Sant Pere de Galligants, la Seu de Girona i l’església de Sant Fèlix de Girona, mentre que el mas Tomàs pertanyia a una família benestant, amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. L’administració dels bens de la Seu, la catedral de Santa Maria,

El veïnat de l’església de Sant Pau, amb la creu de terme. Foto Valenti Fargnoli

68_pds

1 Vegeu Javier Anton Pelayo, en el llibre Sarrià de Ter, núm. 131 de la col·lecció de la Revista de Girona.

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Plaça de Can Nadal

corresponia a les institucions dels Aniversaris de la Catedral i a les Pabordies. Amb les rendes de les propietats adjudicades a la institució dels Aniversaris, es celebraven misses en record dels difunts que havien cedit les propietats, mentre que les rendes de les finques administrades per les pabordies, servien pel manteniment dels canonges pabordes. Les pabordies de la Seu de Girona eren 12, una per cada mes de l’any. La de Maig rebia rendes, delmes i censos de propietats dels pobles de Sant Julià de Ramis, Sarrià de Ter, Juià, Campdorà, Girona, la Pera, Parlavà, Sant Gregori i Castell d’Empordà. La Pabordia de Juliol comprenia terres del veïnat del Xuncla La masia de can Font, antigament mas Batlle, es coneix com a can Nadal, per mor d’una família de masovers que hi habitaren al segle XIX. En el cens de Sarrià de 1854, es citen, com habitants del Mas Font, Joan Nadal nascut a Sarrià, de 48 anys, la seva dona Rosa, també de Sarrià, set fills i la dona i fill d’en Josep Nadal, en total 11 persones. El mas Font havia pertangut en temps pretèrits, a la Catedral de Girona proindivisa amb l’Hospital Civil de la ciutat, el de Santa Caterina i era administrada pels Aniversaris de la Catedral. De les dades del Registre de la propietat de Girona2, inscripció A, consta com a “finca de 52 vessanes de cultiu i bosc amb alzines, equivalents a 11 ha 36a, 86ca. Llinda a Orient amb la riera del veïnat i amb terres del mas Reitg, pel Sud, amb terres del Mas Marcó, amb el riu Xuncla i el mas Tomàs, i a ponent amb el mas Gimbernat, amb terres de l’Hospici i del mas Guilana, i a cerç (Nord) amb el Mas Tomàs, amb terres del mas Benefici i amb terres de l’Hospici. Aquesta finca, comprada com un lot en la subhasta de l’Estat de 30 d’abril de 1866, s’esmenta que es compon de 4 masos, Font, Reig, Tiranda i Benefici

El cadafal de la plaça de can Nadal, tal com era originalment. Foto V. Fargnoli

Ballada de sardanes a la plaça de can Nadal, de primers del s.XX. Foto cedida per Lola Martí

La primera cooperativa “La amistad” annexe a can Nadal. Foto cedida per Assumpcio Grimal

2 Finca registral n.77 de Sarrià de Ter, inscrita al tom 997 Llibre 11, foli 104, inscripció 10. Aquesta finca, juntament amb les núm. 68 i 88

de Sarrià de Dalt, es varen agrupar en la finca 531, tom 997, llibre 11, folis 102, 104 i 98. Registre de la Propietat de Girona, núm.4

pds_69

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Plaça de Can Nadal

1. Una heretat de casa i terra anomenada Mas Jordi5, en 13peces, renda d’un terç dels seus fruits. 2. Un camp que abans havia pertangut al Mas Jordi de Sarrià, renda de 82 rals. 3. Una heretat de casa i terres del Mas Font en set peces, sita en el terme de Sarrià, renda d’un terç dels seus fruits. 4. Un camp dividit en tres trossos, que abans havia pertangut al Mas Font, a Sarrià, una renda de 541 rals i 11 maravedís. 5. Un camp a Sarrià de renda 85 rals i 11 maravedís. El conjunt d’habitatges Paulino Torras es varen construir en els terrenys de conreu del que fou la finca del mas 6. Una heretat de casa i Font, adquirida per l’empresa J y F Torras Hostench SA, l’any 1952. terres anomenada Mas Reitg a Sarrià, renda d’un terç dels LES DESAMORTITZACIONS DEL S.XIX per l’Administració de la Catedral i seus fruits. l’Hospital Civil de Girona, a favor del 7. Un camp que abans havia perAl segle XIX es varen portar a terme monestir de Sant Pere de Galligants, tangut al Mas Reitg a Sarrià, renda diverses desamortitzacions de bens que suposava “una mitgera de blat i de 120 rals. que, segons el govern espanyol, es una lliura de 19 sous de moneda cata8. Un camp del Mas Reitg, de trobaven “en mans mortes”, és a dir, lana de renda, equivalent a 7,775 Sarrià per 554 rals i 22 maravedís. que no es transmetien o que no pro- escuts” . Aquest cens el compra el veí duïen suficientment. L’objectiu del de Sarrià de Baix Pere Farró Sala, govern era modernitzar l’Estat el qual pertanyia a una de les espanyol i obtenir diners per tal de famílies més poderoses del redimir deute de l’Estat. El principi poble, arran de la confiscació per revolucionari de modernitzar el país part de l’Estat dels béns del es va malmetre per la manera en Monestir, segons escriptura de 17 què l’Estat organitzà les subhastes, de juliol de 1847. ja que la major part de les finques va La desamortització derivada passar a grans fortunes i tenidors de de la Llei Espartero de 1841, inirendes, enlloc de passar a la petita cià la confiscació dels bens del burgesia i pagesia local3. clergat secular, bens que no La desamortització coneguda com havia tocat la llei de desamortitla de Mendizábal (1835-1837) va decre- zació de Mendizábal. Així, algutar la supressió dels ordres religiosos, nes finques de Sarrià de Dalt, que amb la confiscació de totes les seves pertanyien a la Catedral de Giropropietats. Arran d’això desapareixen na, foren confiscades per l’Estat, els cenobis gironins i, en el cas de tal com es desprèn del BOP núm. Sarrià de Ter, es posen a subhasta els 116 de setembre de 1842, en el bens que pertanyien al monestir bene- qual s’esmenten, com a propietat dictí de Sant Pere de Galligants. de l’Obra de la Catedral de GiroEnriqueta Vila Pinsach i Joan Vila Simon a l’anxovada de la En la documentació de la finca del na, les següents finques rústiplaça de can Nadal, de l’any 1958. Foto família Vila Simon 4 mas Font trobem un cens establert ques i la seva renda anual : 3 Per entendre l’abast de la desamortització a Girona, podeu consultar Rosa Congost a Revista de Girona, núm. 113, 1985.

70_pds

“La desamortització a Girona, mite, realitat i anècdota”. 4 Vegeu el document de Josep Brugada a Parlem de Sarrià, núm. 8 de 1995. 5 El mas Jordi és el mas Vert o ca l’Aymeric, al veïnat de Sant Sebastià.

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Plaça de Can Nadal

Ara bé, aquest document només ens serveix per veure que l’any 1842, els tres masos de Sarrià de Dalt, Mas Jordi, Mas Reitg i Mas Font eren propietat de la Catedral de Girona. La desamortització del regent Baldomero Espartero no es va arribar a concloure, ja que al cap de tres anys la llei es va derogar, en haver-hi un canvi de govern i entrar el partit moderat. Així, les finques confiscades per la Llei de 2 de setembre de 1941, varen ser restituïdes als propietaris originals. Les coses tornen a canviar durant el bienni progressista, quan Baldomero Espartero torna al govern i nomena ministre d’Hisenda Pascual Madoz, conegut pels investigadors per haver elaborat un extens inventari de finques de tots els pobles d’Espanya6. Aquesta informació li va ser útil per la nova llei desamortitzadora, de 1r de maig de 1855, posant a la venda: “Todos los predios rústicos y urbanos, censos y foros pertenecientes al Estado, al clero, a las ordenes militares de Santiago, Alcántara, Calatrava, Montesa y San Juan de Jerusalén; de cofradías, obras pías y santuarios: el secuestro del ex-infante Don Carlos, a los propios y comunes de los pueblos; a la beneficiencia, a la instrucción pública y cualquiera otros pertenecientes a manos muertas, ya estén o no mandados vender por leyes anteriores” Fou la més importat pel volum de recursos que va mobilitzar. Es varen confiscar bens comunals dels Ajuntaments, finques del clergat secular i de les ordes militars, entre d’altres. Aquesta desamortització ha estat molt criticada pel fet que molts boscos d’aprofitament comunal varen passar a mans privades, empobrint molts pagesos i municipis amb la conseqüent desforestació dels boscos, ja que es va intensificar la venda de carbó vegetal i de la fusta. El conjunt de finques que s’incorporen a l’inventari estatal de finques rústiques de Girona amb el núm. 92, corresponen als masos Font, Reitg, Tiranda i Benefici i s’adjudiquen en subhasta pública de 30 d’abril de 1866 a favor de Francesc Alsina Forns, casat, de 45 anys, veí de San Gervasi de Cassoles de Barcelona, per la quantitat de 20.000 escuts, a pagar en deu terminis, el primer dels quals en el moment de signar l’escriptura.

Rafael i Assumpcio Grimal, a la llinda de can Nadal. En aquesta foto s’observa la placa de la façana amb la llegenda “Fills de Francesc Alsina, agost de 1913”

Per l’anxovada o feixina de can Nadal, els sarrianencs portaven una carmanyola amb vianda, estenien unes estovalles sobre l’herba i feien un berenar de forquilla. A la foto, la família Badia Simon, amb Pere Badia, Rosa Simon, Angelina Badia, Anita Tomàs i Joaquima Simon, l’any 1950. Foto família Vila Simon.

Família Panosa-Brugada. Anxovada de l’any 1957. 6 És el conegut Diccionario geográfico-estadístico histórico de España y sus posesiones de ultramar (1846-1850). Es troba digitalitzat.

pds_71

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Plaça de Can Nadal

L’any 1968 varen començar les obres de construcció de l’autopista A-7, enderrocant la casa de can Nadal, deixant solament el porxo. Foto J.Palau

El mas Reitg, una vegada enderrocat can Nadal. L9any 1969,

El banc del pi de la bateria, dedicat “al malaguanyat jove Antonino Duran i Alsina. Any 1921” Foto AVS

72_pds

Abans de la subhasta del domini directe, l’Estat subhasta els arrendaments de les finques que ha confiscat, en particular les del mas Font i les del mas Reitg. En diversos BOP de l’any 1865, trobem que s’adjudiquen els arrendaments als següents veïns: pel mas Font, a Jaume Cat, pel mas Reitg a Josep Nadal, i per diverses peces de terres del mas Font i Reitg, als veïns de Sarrià Joan Aubó, Josep Sala, Joan Batallé, Esteve Fàbrega, Jaume Lloberas, Josep Fàbrega, Pere Farró i de Gregori Corominas del Pont Major. Per tant, és de suposar que les terres dels masos confiscats no estaven precisament “ocioses” sinó que es trobaven llogades i es conreaven per diferents persones i masovers. El mateix any 1866, l’Estat subhasta dos camps més dels masos Reitg i Font i que pertanyien als Aniversaris de la Catedral i a l’Hospital de Girona, de 2 vessanes cadascun , amb els núm. 102 i 103 de l’inventari de l’Estat, els quals se situaven a Sarrià de Baix. Els adquireix Pere Tomàs, veí de Sarrià de Dalt7. En aquest cas, ha estat un hisendat sarrianenc qui ha pogut accedir a les subhastes. L’any 1879, Francesc Alsina compra a Pere Farró Banchs, hereu de Pere Farró Sala, el cens que gravava el mas Font, per la quantitat de 155,30 escuts, amb la qual cosa obté la totalitat del domini directe del mas. De la lectura de la documentació inscrita en el registre mercantil no se’n treu tota l’aigua clara. En principi, la gran finca que posseïa la Catedral de Girona, només corresponia als masos Font i Reitg, tot i que fa referència al mas Tiranda i Benefici. Dins dels límits del mas Font (can Nadal) hi havia tres edificis, la casa principal, el mas Riuró (can Maset) i el porxo. El mas

7 Llibre 131 de la Notaria d’Hisenda de 1866. Vendes núm 48 de 22.03.1866 i núm. 49. De 11.08.1866 AHG

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Plaça de Can Nadal

Tiranda, segons les dades de la finca 88 del Registre de la Propietat, fou venut a Francesc Alsina Forns per Domingo Sala Puig el mateix any 1866, per la qual cosa, en la documentació posterior, el mas Tiranda queda inclòs en el conjunt de la finca. Quant al mas Benefici que s’esmenta en la documentació, l’única referència del mateix és el peu de foto de V. Fargnoli, que nomena el mas Tiranda com a Mas Benefici. Quan mort Francesc Alsina Forns, l’any 1897, la propietat passa als fills i nets. Dels set fills d’en Francesc Alsina Forns, un d’ells, en Francesc Alsina Amils, ha premort sense descendència i un altre, l’Isidre Alsina Amils, també ha premort però deixa tres fills, Francesc, Petronila i August Alsina Planes. Per tant, de la gran finca comprada a l’Estat, passa a cadascun dels fills i els seus descendents, Ricard, Ramon, Antoni, Carme, Josepa i els fills de l’Isidre, en una sisena part indivisa. ¿Quan es va urbanitzar l’entorn de la plaça del mas Font? En un plafó ceràmic que hi havia a la porta d’entrada de la finca, hi posava “Fills de Francesc Alsina, agost de 1913”8, tal com explica Assumpció Grimal en el seu article sobre la Cooperativa la Amistad. En la llinda del porxo “el Cau” hi figura la data de 1791, probablement la data de construcció del porxo o pallissa i l’era i, en una placa que dóna a la plaça, figura la llegenda “Mas Font, plassa de Francisco Alsina”. Francesc Alsina en va ser propietari des de 1866 fins al seu traspàs, el 1897. Des d’a-

questa data, la finca anà passant als hereus gravats fins a l’any 1952, quan la va comprar l’empresa J y F Torras Hostench SA. Podem situar probablement la urbanització de la plaça de can Nadal a primers del segle XX, ja que es disposa d’alguna foto molt antiga on s’hi veu gent ballant sardanes. L’espai es va convertir des d´aleshores en el lloc preferit dels sarrianencs. Continua essent d’ús privat, i tancat, que s’obre per celebracions. L’espai esdevé el locus amoenus, un indret ombrívol, fresc, amb una font i lloc per asseure’s, amb un cadafal que servia per a ubicar-hi els músics . Aquest element singular, modest, d’arquitectura popular, ha estat l’element identificador de la plaça de can Nadal. L’anxovada, feixina o tornaboda de la Festa Major de Sarrià de Ter es feia el dimarts a la tarda després del diumenge de Festa Major del mes de setembre. Aquesta se solia celebrar diumenge i dilluns i el dimarts al matí ja es treballava. Però a la tarda es feia aquesta berenada de germanor. La gent s’asseia pels voltants del cadafal, enmig dels pins i treia unes estovalles per les provisions. D’aquest aplec, hi ha moltes fotos familiars, ja que l’anxovada es va continuar fent fins a l’any 1963. El primer registre que tenim és el programa de Festa Major de 1928. A partir de 1964 es va fer una festa infantil a la pista de Sarrià de Baix, però de totes maneres, per la Festa Major de Sarrià de Dalt, s’hi posava l’envelat i s’hi feia el ball.

8 Vegeu l’article d’Assumpció Grimal a la revista Parlem de Sarrià, núm. 22 de 1999.

Cadafal placa can Nadal. Foto S.Marti. 1998

Font de can Nadal. Foto S.Marti 1998.

pds_73

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Plaça de Can Nadal

La placa de can Nadal 1998. Foto Salvador Marti

Can Tiranda. Foto S.Marti

El juliol de 1952, l’empresa J y F Torras Hostench SA compra la finca als hereus de Francesc Alsina. Així, els germans Petronila, Ricard, Àngel, Carmen, Rosa Alsina Batista (fills de Ricard Alsina Amils ), els germans Francesc, Petronila i August Alsina Planas, (fills de Isidre Alsina Amils), els germans Ricard, Carme, Matilde Duran Alsina (fills de Carmen Alsina Amils) i els germans Lluís, Josepa, Anna Ma. Tuca Alsina (fills de Josepa Alsina Amils), venen a perpetuïtat dues finques per un 1, 1 milió de pta., corresponent la meitat a la finca del Mas Font, és a dir, 550.000 pta. i la resta per les finques segregades del Mas Reitg i mas Tiranda. La finca del mas Font, després de les segregacions, continua sent de dimensions notables, 5ha, 54a 24ca, i la descripció dels camps i del bosc, la situa a tocar la riera Xuncla i el mas Gimbernat (can Camós), és a dir, els camps on es va edificar el grup d’habitatges Torras i la muntanya del Pi de la Bateria. Precisament en el cim d’aquesta muntanya hi ha un banc de pedra amb la llegenda “Al malaguanyat jove Antonino Duran Alsina, 1921”, un dels nets de Francesc Alsina Forns i fill de Carme Alsina Amils. L’empresa J y F Torras Hostench S.A. demanà poder iniciar les obres de construcció del grup d’habitatges Paulí Torras i la reforma del mas Reitg, el juny de 19529. D’immediat construeix la 1a fase de 24 habitatges per l’arquitecte gironí Joaquim Ma Masramon, el mateix que dirigeix la reforma del Mas Reitg i el converteixen en la residència Torras, una casa que dona servei als directius de l’empresa. En total, es construiran 100 habitatges, en els antics camps de can Nadal Des de l’any 1954, l’empresa Torras Hostench instal·là al mas Font, can Nadal, una granja lletera

Mas Reitg, can Jaque, Residencia Torras. Foto S.Marti, 1998

74_pds

9 Article d’Elisa Llenas “El grup d’habitatges protegits Paulino Torras” a revista Parlem de Sarrià, núm.52 de 2005.

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Plaça de Can Nadal

per complementar l’alimentació dels treballadors de la fàbrica. La granja, regentada pel Sr. Rafel Grimal, disposava de 8 vaques lleteres. Aquella petita granja, on a més de llet repartia aliments bàsics, fou l’embrió de l’economat regit pels mateixos treballadors. Més endavant, el 1958, es va crear la Cooperativa La Amistad10. Mentre Torras Hostench va ser-ne el propietari, s’hi va hostatjar, a més de la família Grimal Puig, l’escultor Domènec Fita amb la seva dona Àngela Rodeja, i a can Maset, el matrimoni d’en Tomàs Lladó i la Carme Boada11. L’any 1968 s’anuncia la construcció de l’Autopista de Madrid- La Jonquera. El traçat passa ben bé per sobre Sarrià de Dalt i la modesta Cooperativa ha de buscar un nou emplaçament. Des de 1969, els treballs de destrucció per construir l’autopista són esfereïdors. Mai més, aquell indret bucòlic serà un lloc tranquil, ja que queda sota el viaducte que salva la riera Guilana. Pel camí, l’autopista s’emporta 4 cases del grup d’habitatges Paulí Torras i les masies de can Nadal (Font) , can Maset (Riuró) i can Mariano Gelada. La Cooperativa es construeix de nou on actualment hi ha el centre cívic, al costat de la zona esportiva del grup Torras. També es reconstrueixen 4 habitatges del grup, al cim de la muntanya coneguda com el Pi de la Bateria, enmig del bosquet de can Nadal. La gran finca del mas Font queda més parcel·lada. En un racó de la muntanya, al camí de la riera Xuncla, el 1966 se cedeix un terreny a l’Ajuntament de Girona per tal que l’Estat hi construeixi una escola de mestratge industrial, una operació fallida, que finalment ara ha passat a la fundació Els Joncs. Tot i així, la plaça de can Nadal segueix atraient públic. S’hi fa ball i

Dinar popular al camp de les botxes. Foto cedida per la família Puigmal Lladó

sardanes per la Festa Major de Sarrià de Dalt, jocs de mainada pel casal d’estiu i és el lloc d’esbarjo per a la gent gran que hi puja a jugar botxes. La carretera de Sarrià de Dalt a l’església també s’amplia quan es construeix el grup d’habitatges. Per accedir a la nova escola Montserrat dalt de la muntanya, l’any 1977, s’asfalta per tal d’accedir-hi cotxes i més tard, els autobusos. De la masia de can Nadal el porxo sobreviu a la destrucció i se cedeix al Grup de Muntanya Sarrià l’any 1975. De l’antiga construcció en varen quedar les parets, però una brigada de voluntaris, muntanyencs i sarrianencs, refarà tot l’interior, fent un espai acollidor pel grup. Més endavant, l’any 1988, l’empresa Torras Hostench el ven a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, juntament amb la plaça de can Nadal i el camp de les botxes12. El porxo ha estat lloc de trobada dels excursionistes sarrianencs i el lloc de reunió de moltes entitats de Sarrià de Dalt, fins que amb la conversió de l’antiga “Cooperativa La Amistad” en el Centre Cívic “La Cooperativa”, més o menys totes les entitats tenen un espai per reunir-se, quedant per tant

el porxo d’ús exclusiu del Grup Muntanya Sarrià. Un grup de joves, de l’entorn del grup Apaga la tele (ATV), que solen reunir-se al seu local dels baixos de les escoles, aprofita la plaça per ferhi una festa nocturna amb el nom de Butirrock. Com deia en Tano Pla, un dels impulsors, varen demanar permís per fer-hi concerts i no els el varen donar, però sí que en varen tenir per fer una botifarrada. Tot en ordre. La plaça de can Nadal encara hauria de veure més progrés passarli pel damunt. El projecte del tren d’alta velocitat AVE va acabar situant-hi una sortida d’emergència. Els anys de lluita veïnal per canviar el traçat de la línia d’Ave, que inicialment passava en trinxera per molta part del municipi, s’acabà amb un projecte soterrat des de Girona fins a Sant Julià de Ramis, amb les servituds de les canals d’evacuació. Del que es veu, hi ha un pou i una escala d’emergència, per una evacuació13. Encara no s’havia acabat l’obra de l’AVE que l’Autopista AP7 va plantejar una ampliació a 4 carrils per banda, dins del mateix perímetre en

10 Article d’ Assumpció Grimal “La Cooperativa l’Amistat”, en la revista Parlem de Sarrià, núm.24 d’octubre 1998. 11 Article de Mònica Aymerich “Fita a Sarrià de Dalt” en la revista Parlem de Sarrià, núm. 108 de desembre 2020 12Article de Joana Rosdevall “El porxo de can Nadal, el Cau” a la revista Parlem de Sarrià, núm. 28 de juliol 1999. 13 Revista Parlem de Sarrià, n.63 de desembre 2007

pds_75

DOSSIER D’HISTÒRIA [La Plaça de Can Nadal

L’ampliació de l’autopista va suposar doblar els pilars del viaducte que passa per sobre la riera Guilana i el porxo de can Nadal. Foto AVS

El porxo de can Nadal. seu del Grup Muntanya Sarrià. Foto AVS

Durant les obres de construcció de l’AVE, de l’any 2011, la plaça de can Nadal es va ocupar per construir un dels pous d’emergència de la línia que passa soterrada. Es va desmuntar el cadafal i es varen numerar les pedres per tornar-lo a reconstruir. A pesar d’aquesta meticulositat, el cadafal no ha quedat com era.

què es trobava l’anterior autopista, estrenyent els vorals. Ara bé, els viaductes de la riera Guilana i de la riera Xuncla es varen haver d’ampliar, la qual cosa volia dir més pilars per sostenir una plataforma que cega del tot el viaducte que abans quedava més diàfan. Els dos projectes, l’ampliació de l’autopista i el soterrament de l’AVE, es varen fer ensems, i més o menys s’acabaven cap l’any 2012. Ha estat la darrera estocada, amb una retallada de l’espai lúdic i sobretot de la superfície àrea. De torna, a la popular plaça de can Nadal es va rehabilitar el cadafal i hi es va crear un espai amb jardineres de corten per herbes remeieres. Els grafiters no han tingut compassió de la senzilla plaça i tot l’espai demana a crits una cura especial. n

76_pds

En un racó de la plaça s’hi ha col·locat una jardinera de corten amb herbes remeieres. Malauradament, els grafiters se l’han fet seva. Foto AVS

E S PA I

E S C O L A R

DESCOBRINT LA TARDOR Laura Aguilar iAida Masdemont Educadores de l’EBM Confetti

Els nens i les nenes de 2-3 anys de l’aula dels Kiwis i Pinyes han experimentat amb elements naturals propis de la tardor com poden ser pinyes, aglans, castanyes, fulles… una estació molt característica pels seus colors i les seves olors. Aquest material dóna moltes possibilitats educatives per fomentar la creativitat i la imaginació dels infants.

n tret característic de la tardor ha estat el plaer de jugar amb les fulles. En el pati de l’escola tenim un munt de fulles de diferents tons i mides. Els infants han gaudit llençant fulles enlaire, trepitjant-les, observant els seus colors, carregant fulles a dins dels carretons i trencant-les. Una altra proposta que hem ofert ha estat manipular la pell de la mandarina i la taronja. Hem triturat les peles de la mandarina a trossos ben petits i els hem posat a dins d’una safata. I en l’altra safata les peles amb una mida més grossa. Dins la mateixa safata els infants han trobat cullerots, culleres petites, embuts, pots… diferents estris per manipular.

En grup petit s’han ofert tisores petites per retallar les peles de mida més grossa. L’objectiu d’aquestes safates es oferir als infants la possibilitat d’experimentar amb les dues textures, iniciar conceptes matemàtics com la mida, la forma i el pes; gaudint d’una estona divertida amb l’olor que deixen aquestes fruites mentre s’estan manipulant. Una altra proposta ha estat oferir els fruits de la tardor amb safates i oueres. Els infants emplenaven els forats amb avellanes, castanyes, pinyes, aglans... una manera divertida d’exercitar la psicomotricitat fina,

necessària per les pròximes etapes educatives. També s’han ofert pots de diferents mides per omplir/buidar i diferents objectes com les culleres metàl·liques o les pinces . Durant la tardor, amb l’ajuda de l’AFA de l’escola hem torrat un grapadet de castanyes que hem compartit amb les famílies en el moment de la recollida dels infants. n

pds_77

ESPAI ESCOL AR [Confetti

78_pds

ESPAI ESCOL AR [Un Nadal de pel·lícula

UN NADAL DE PEL·LÍCULA Comissió de Festes de l’Escola Montserrat

Aquest curs, tot i les ganes de voler fer un festival com temps enrere, la situació sanitària actual ens va tornar a frenar i ens va deixar sense el tradicional Festival de Nadal de l’Escola Montserrat. Ara bé, la il·lusió i la motivació no van desaparèixer i ho vam preparar tot amb totes les ganes de cada curs.

nguany el nostre festival el vam titular “Un Nadal de pel·lícula” i cada curs va representar una pel·lícula coneguda de Nadal amb la seva respectiva banda sonora. Entre bombolla i bombolla, les classes es van convertir en múltiples escenaris i, de mica en mica, es van anar perfilant les actuacions. A cada aula es respirava un ambient festiu d’esforç i de cooperació, que van convertir cada una de les actuacions en la màgia que representa el nostre festival. Vam dedicar dos dies per anar a gravar les diferents actuacions al teatre del Centre d’Arts Escèniques. Els nervis i l’excitació eren palpables a l’escola amb la preparació prèvia, alguns nens ja venien vestits des de casa, altres es van vestir i

engalanar a l’escola; la veritat és que tots els nens i nenes feien molt de goig! Amb molta organització vam anar, grup per grup, a gravar les representacions. Per un moment cada nen i nena es va convertir en actor i actriu i van mostrar a l’escenari totes les seves millors aptituds. Els mestres també vam voler participar d’aquest festival i amb un obrir i tancar d’ulls ja teníem la nostra actuació, modesta però realitzada amb molta il·lusió. Tots vestits de negres, amb uns globus que feien llum, per uns moments ens vam convertir en nens i nenes. Llums, càmera i en el Centre d’Arts Escèniques de Sarrià va sorgir un Nadal de pel·lícula que, dies més tard, va arribar en format vídeo a les aules i a les llars de totes les famílies de l’escola Montserrat. n

pds_79

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

P3 A

P3 B

P4 A

80_pds

P4 B

ESPAI ESCOL AR [Un Nadal de pel·lícula

P5 A

1r A P5 B

1r B

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

2n A

2n B

3r A

82_pds

3r B

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

4t A

4t B

4t C

5è A

pds_83

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

5è B

6è A

6è B

84_pds

6è C

ESPAI ESCOL AR [Institut Sarrià de Ter

LLEgIR: gAUDIR, APRENDRE, SER

Comissió de Biblioteca Institut de Sarrià de Ter

Alberto Manguel (Buenos Aires, 1948) tenia setze anys quan va conèixer Jorge Luis Borges, que aleshores ja era gairebé cec. Borges va proposar-li d’afegir-se al grup de lectors que cada vespre anaven a casa seva a llegir-li en veu alta. Manguel ho va fer entre 1964 i 1968, en diferents llengües, i ho explica a Con Borges (Alianza Editorial, 2004).

L’

autor d’Una historia de la lectura considera que la passió pels llibres només es pot adquirir “por contagio”, amb mestres i professors que siguin bons lectors. I proposa que, per encomanar aquesta passió als adolescents, se’ls presenti la lectura com un acte conscient de rebel·lia, “de resistencia al rebaño, a la estupidez, a eso que la sociedad de consumo nos inculca: que no somos suficientemente inteligentes para acceder a las cosas más bellas, más importantes. Tenemos que aprender a encontrar sistemas para negar esta gran mentira”. El compromís de l’Institut de Sarrià de Ter per formar ciutadans resistents

Pla lector 2n ESO, curs 2021-2022

exigeix que l’aprenentatge de la lectura, el potencial de la lectura per a l’aprenentatge i el gust per la lectura es potenciïn a totes les àrees i a tots els nivells. Els dos primers objectius generals de l’institut, en l’àmbit de l’alumnat, són precisament 1) oferir una formació lingüística funcional, sòlida i tan àmplia com sigui possible, i 2) exigir l’ús correcte i acurat de les llengües. (Els verbs són rellevants: oferir, exigir.) Atès que la competència lectora és la base de tots els aprenentatges, l’èxit escolar de cada alumne passa per augmentar la competència comunicativa lingüística i per desenvolupar, com un tresor per a tota la vida, l’hàbit lector. El centre porta a terme el seu Pla de

pds_85

ESPAI ESCOL AR [Institut Sarrià de Ter

Lectura en veu alta, optativa llegim i escrivim

Club de lectura professorat, novembre 2021

Lectura de Centre, inclòs en el Projecte Lingüístic 2019-2023, atenent la diversitat sociolingüística, amb el català com a llengua vehicular i d’aprenentatge però amb la inclusió, també, del castellà i de les altres llengües estudiades al centre (anglès, francès i alemany), i amb el vistiplau del Consell Escolar i la

86_pds

col·laboració de l’entorn. L’eina principal és el Pla Lector, un espai diari de 30 minuts en què els alumnes es relacionen de diverses maneres amb la lectura (de novel·les, de contes, de revistes, etc.). El professorat responsable està format, sobretot, pels tutors de cada grup, i les actuacions que es proposen són les següents:

Lectura individual i en silenci per part del professorat i de l’alumnat. Lectura en veu alta per part de l’alumnat. Lectura dramatitzada, en diverses llengües, per part del professorat: un dia a la setmana, els professors llegeixen als alumnes contes, fragments d’obra, poemes, llegendes, etc. Recomanacions de lectures (que l’alumnat tria lliurement segons els seus gustos i preferències, tot i que s’ha de llegir, com a mínim, un llibre en català per trimestre). El PLEC, dins del pla competencial de lectura, va introduir el curs passat dos clubs de lectura, per a 1r i 2n d’ESO, i enguany ja en són quatre: un per a cada curs i un altre per al professorat i el PAS. Tots ells compten amb la col·laboració de la biblioteca municipal Emília Xargay, que proporciona els lots de llibres, i tenen periodicitat bimestral o trimestral. Aviat s’hi afegirà un club de lectura per a pares i mares dels alumnes, de manera que haurem arribat a tota la comunitat educativa. Tant el Pla Lector com les lectures obligatòries de les assignatures de català i castellà, ajustades al currículum, permeten que el nostre alumnat es familiaritzi amb els diferents gèneres literaris o temàtiques i amb obres mestres de tots els temps. A 1r d’ESO llegeixen, entre d’altres, una antologia de mites grecs; a 2n d’ESO, literatura medieval; a 3r d’ESO, literatura moderna; i a 4t d’ESO llegiran, el curs vinent, literatura contemporània. També vetllem perquè una de les lectures de cada curs sigui de poesia. S’intenta que els alumnes integrin la informació sobre l’autor i l’època, el tema o els temes del text literari, el seu context històric o les tècniques narratives (o poètiques, o teatrals) que s’hi fan servir, i, també, o sobretot, que elaborin una opinió argu-

ESPAI ESCOL AR [Institut Sarrià de Ter

mentada respecte de les lectures. Tots els continguts de les assignatures de llengua i literatura, a més, pengen d’un projecte que té un recorregut de quatre cursos (de 1r a 4t d’ESO) i es basa en la lectura i l’exploració (literària, lèxica, gramatical) de textos organitzats en sis dossiers a cada curs. A les classes de llengües estrangeres, el poder de la literatura és també una eina miraculosa. És molt gratificant veure com un alumne llegeix un conte, una història d'un autor anglòfon, francòfon o germanòfon, se la fa seva i l'explica en una llengua que encara no domina del tot. Per un instant perd de vista les seves mancances lingüístiques i es mou per l'impuls de contar aquesta història que l'ha commogut. Els recursos desplegats no acaben aquí. L’Institut de Sarrià de Ter també fomenta la lectura a l’optativa de 1r d’ESO Llegim i escrivim, a l’assignatura optativa de teatre i amb les exposicions bimensuals, el programa quinzenal de Ràdio Sarrià o la revista Ticeris. A l’optativa Llegim i escrivim es treballen textos de diferents tipologies llegint-los sempre en veu alta i a continuació treballant-los amb activitats de comprensió diverses. També es fa una lectura en veu alta d’un llibre escollit pel professor on participen tots els alumnes. L’optativa de teatre, anual, s’ofereix a 2n i a 3r d’ESO i culmina en dues representacions al llarg del curs. Abans de començar la interpretació de personatges, cal treballar amb profunditat la lectura dramatitzada del text, modelant les entonacions i esculpint la parla de cada personatge amb els matisos, els tons, els registres o les pauses que s’adeqüen millor en cada cas. Es tracta d’un treball de lectura lenta i

Club lectura 2n ESO, curs 2020-2021

reiterativa que culminarà en la memorització del text. Cada trimestre els membres de la Comissió de Biblioteca preparen una o dues exposicions vinculades a efemèrides literàries o com a complement d’activitats programades al centre. Aquestes exposicions resten visibles al corredor central i es reforcen amb sessions informatives dins del Pla Lector. El curs passat es van dedicar a Quino (1932-2020), Isaac Asimov (1920-1992), Gianni Rodari (19201980), la literatura concentracionària (com a apartat d’una exposició que també parlava de Joan Pinsach, veí de Sarrià que va morir a Mauthausen) i Sebastià Roig (coautor d’Ullals, novel·la escollida per al club de lectura de 2n d’ESO de final de curs). Enguany se n’ha dedicat una a Dante Alighieri (1265-1321) i ara mateix es pot veure la que hem preparat sobre Gabriel Ferrater (1922-1972). El programa quinzenal de Ràdio Sarrià “L’institut de Sarrià” també és una eina potent per treballar la lectura, en aquest cas lligada a la locució radiofònica. Hi hem incorporat

esporàdicament continguts literaris, com ara la lectura del conte “El almohadón de plumas”, d’Horacio Quiroga, per Halloween, o el ral·li que vam dedicar a la lectura gairebé íntegra de la novel·la El violí d’Auschwitz de Maria Àngels Anglada, en la diada de Sant Jordi del 2021. Finalment, volem afegir que la revista de l’Institut de Sarrià, Ticeris, que té format de monogràfic digital, va titular el primer número, el febrer de 2021, Què llegim? Per què llegim? En un dels quinze articles que s’hi recullen, la Comissió de Biblioteca hi comenta els resultats d’un qüestionari anònim que es va passar a tot l’alumnat de 1r i 2n d’ESO. Quan els vam demanar que valoressin les lectures prescriptives, vam obtenir respostes com ara que els ajudaven a ampliar el vocabulari i a millorar l’ortografia i l’escriptura en general, a relaxar-se, a adquirir o consolidar un hàbit, a descobrir nous mons i –molt important!– a parlar-ne amb els companys. Són respostes d’estudiants rebels que ens diuen que anem pel bon camí. n

pds_87

S A L U T

CànCer de mama 19 d’octubre, Dia Internacional de lluita contra el Càncer de Mama Agnès Ministral Masgrau Cap Sarrià de Ter

El càncer de mama és el tumor que apareix a la mama, l’òrgan del cos que fabrica la llet per alimentar els nadons els mesos següents al seu naixement. Però també és una part del cos molt important per a l’autoimatge, l’estètica i la feminitat.

nivell mundial el càncer de mama és el més freqüent en les dones (a tot el món s’estima que se’n van diagnosticar 1.671.000 casos el 2012). La supervivència a 5 anys és del 85%. Representa aproximadament el 15% de tots els càncers de tot el món. Habitualment apareix a partir dels 45-50 anys d’edat, però aquesta edat tendeix a baixar i actualment el 10% dels casos es manifesta en dones de menys de 40 anys. Una mica menys de l’1% dels diagnòstics de càncer de mama es produeix en homes. S’associa a una història familiar de càncer de mama de tipus hereditari. El diagnòstic i el tractament són similars als que es fan amb les dones afectades. D’altra banda, entre el 5 i el 10% de càncers de mama són de tipus hereditari: es deuen a la presència d’un o dos gens que es transmeten de generació en generació: el BRCA1 (predisposa al càncer de mama) i el BRCA2 (predisposa al càncer de mama i també al càncer d’ovari). Quan hi ha història familiar de càncer de mama, de manera que

88_pds

aquest apareix a dones de totes les generacions i a una edat cada cop més jove, es pot participar d’un consell genètic, en el qual s’avaluen els riscos de patir la malaltia i les diverses opcions que es poden seguir: seguiment exhaustiu, mastectomia profilàctica (extirpar els pits per precaució, plantejable en alguns casos) o la teràpia farmacològica preventiva si es considera que el risc de patir la malaltia és alt. PREVENCIÓ DEL CÀNCER DE MAMA Quan parlem de “prevenció” en càncer cal tenir clar que ens referim a un concepte estadístic: una persona en particular no pot assegurar que no tindrà mai càncer, ni tan sols seguint un estil de vida recomanat. Però sí que és cert que, a nivell poblacional, determinats estils de vida redueixen el risc de tenir càncer perquè contribueixen a que menys persones desenvolupin la malaltia. En el cas del càncer de mama s’ha observat que les dones que són mares a una edat jove (abans dels 30 anys) i que alleten els seus fills de manera natural, donant-los el pit, tenen un risc inferior de desenvolupar la malaltia. De fet el retard en la maternitat podria ser una de les causes de l’augment del càncer de mama. D’altra banda, alguns factors que poden incrementar-ne el risc i que es poden evitar són el consum important d’alcohol i de greixos animals, el sedentarisme, l’obesitat i els tractaments hormonals substitutius de la menopausa.

SÍMPTOMES D’AQUESTA MALALTIA En els seus estadis inicials el càncer de mama no sol produir signes o símptomes gaire visibles. Sovint és a partir d’una autoexploració mamària o una mamografia de seguiment que la dona es detecta un bony al pit o a l’aixella, que abans no hi era. De vegades també es produeix una retracció del mugró (que sembla anar-se’n cap endins), un canvi en la textura de la pell, dolor a la palpació o un augment de la mida del pit afectat. Si apareix algun d’aquests símptomes cal anar al metge al més aviat possible. De tota manera també poden ser deguts a malalties benignes (un quist de greix, un gangli inflamat per alguna causa no relacionada amb el càncer, etc). Per això tenir aquests símptomes no vol dir necessàriament que es tingui càncer. DIAGNÒSTIC DEL CÀNCER DE MAMA El càncer de mama és una de les malalties en les que hi ha més dedicació pel que fa al diagnòstic precoç. El cribratge (en anglès, screening) que es fa regularment a les dones a partir d’uns 50 anys -dependent de la regió- NO evita el càncer, però pot ajudar a detectar-lo a temps, quan encara es troba en una fase molt inicial. El programa de detecció precoç es va posar en marxa a partir de dos descobriments importants: •Que detectar el càncer a temps fa que la probabilitat de curar-lo augmenti espectacularment: actual-

SALUT [El càncer de mama

ment el 85% de dones amb càncer de mama es curen gràcies al diagnòstic precoç. •Que una mamografia permet detectar bonys o anomalies al pit susceptibles de ser un tumor. Per això és molt important que participi d’aquest programa quan li ho aconselli el metge de capçalera o rebi una carta d’avís. La mamografia és una radiografia del pit. Pot ser lleument dolorosa perquè cal aplicar una certa pressió, atrapant el pit entre la plataforma i una placa transparent. Però és una prova fiable i no invasiva. Si en una mamografia hi ha sospita de la presència d’un tumor, el més probable és que es repeteixi: de vegades una massa sospitosa desapareix quan es torna a fer la prova, fins i tot si la repetició es fa pocs minuts després de la primera. En cas que torni a aparèixer la massa sospitosa es poden fer els següents exàmens: Anàlisis de sang i d’orina: permeten tenir informació general del funcionament del cos i mirar si es detecta la presència de marcadors tumorals: substàncies que sovint es troben de manera normal al cos, però que quan apareixen en una proporció determinada poden estar indicant que hi ha un tumor: són, per exemple, la CEA (antigen carcinoembrionari), el CA 15-3 (antigen carbohidrat) i el CA 27-29. Com a regla general, no és recomanada la mesura de marcadors tumorals en pacients en pocs símptomes, quan la probabilitat de la població és baixa. El seu ús principal està en la vigilància postoperatòria i en la monitorització desprès la quimioteràpia, teràpia hormonal o radioteràpia. Ecografia: és una prova indolora, no invasiva i de resultats immediats, que permet veure la mida i la localització del possible tumor. Ofereix més precisió que la mamografia. Ressonància magnètica nuclear (RMN): la prova consisteix en injec-

tar un contrast que permet veure millor les zones a observar, i estirarse a un llit que passa per un per tub on es projecta un camp magnètic. El que veu el metge és quines parts del cos presenten anomalies. La prova no utilitza radiació i no resulta dolorosa, però pot provocar molèsties si la persona pateix claustrofòbia. Biòpsia: si es confirma la presència del tumor es fa una biòpsia, amb la qual s’obté una mostra de cèl·lules tumorals per establir de quin tipus es tracta. TRACTAMENT DEL TUMOR DE MAMA El tractament del càncer de mama pot dependre de molts factors: del moment en què es detecta el tumor, del tipus de malaltia i fins i tot de

les preferències de la pacient. El metge li recomanarà el tractament que creu que pot ser més eficaç i més segur i, amb tota la informació disponible, prendrà una decisió conjuntament amb vostè. Per això és important fer les preguntes necessàries als professionals de la salut, encara que sembli que no són adequades o importants. La informació és necessària per prendre la decisió correcta. Sovint, més que de tractament es parla d’estratègia terapèutica, perquè les diferents opcions es poden combinar entre elles: la cirurgia, la quimioteràpia (neoadjuvant: abans del tumor, per reduir-ne la mida i ferlo operable, o després del tumor per eliminar les altres cèl·lules tumorals), la radioteràpia, etc.

CIRURGIA La cirurgia és el tractament d’elecció per al càncer de mama. Això vol dir que és el que més probablement formarà part de l’estratègia terapèutica. La cirurgia pot consistir en una tumorectomia (extirpació del tumor i de les cèl·lules del voltant), una quadrantectomia (extirpació del quadrant del pit on es localitza el tumor) o una mastectomia (amb la qual s’extirpa la mama sencera). La cirurgia pel càncer de mama tendeix a ser cada cop més conservadora: intenta eliminar només la part necessària del pit i conservar la resta, i complementar la intervenció amb radioteràpia: el tumor pot tenir cèl·lules microscòpiques que no es veuen durant la intervenció, i que també cal eliminar. També es pot fer una biòpsia del gangli sentinella: els ganglis són unes petites cavitats del sistema limfàtic on es drenen alguns líquids del cos, i estan disposats en forma de cadena; els tumors poden utilitzar aquests ganglis per escampar-se i crear metàstasi. El gangli sentinella (que vol dir “vigilant”) és el primer gangli de la cadena que recull líquids procedents de la mama, de manera que és el que es veurà envaït per les cèl·lules tumorals en primer lloc. Si en analitzar el gangli sentinella el resultat és positiu, cal recórrer tota la cadena limfàtica per veure fins on han arribat les cèl·lules tumorals i eliminar-ne els ganglis; si el resultat és negatiu vol dir que el tumor no ha començat a escampar-se. Després de la intervenció quirúrgica cal estar atent a la possibilitat que es produeixi un limfedema (acumulació de líquids al braç del costat de l’operació, que no poden ser recollits adequadament perquè se n’ha extirpat la cadena limfàtica), problemes de mobilitat del braç (dificultat per aixecar per sobre d’un angle determinat, o amb

pds_89

SALUT [El càncer de mama

dolor quan s’intenta) i a les conseqüències psicològiques que suposa haver perdut un pit. QUIMIOTERÀPIA La quimioteràpia consisteix en l’ús de medicaments que impedeixen la reproducció de les cèl·lules, afectant en major mesura les cèl·lules tumorals i en menor mesura les sanes. El tractament sol ser ambulatori (a l’hospital de dia, sense haver d’ingressar si no hi ha complicacions) i es rep a intervals més o menys regulars, en funció del tipus de tumor. La infusió -el procés d’injectar els fàrmacs- pot durar unes hores, i els efectes secundaris triguen 2 o 3 dies a aparèixer. Per evitar punxar repetidament una vena, se sol portar un catèter -que no provoca molèsties- de manera permanent, unit a una vena de gran calibre. Els efectes secundaris més destacats d’aquests medicaments (que NO apareixen sempre) són els vòmits, la fatiga, l’anèmia i la caiguda dels cabells. Els vòmits es poden tractar de manera preventiva o quan ja s’han iniciat i, afortunadament, cada cop hi ha medicaments més potents per controlar-los. El metge li’n pot recomanar d’eficaços. Abans de cada cicle de quimioteràpia li faran una anàlisi de sang, perquè si hi ha dèficit d’alguns components com les plaquetes o els leucòcits, caldrà esperar uns dies. RADIOTERÀPIA La radioteràpia és un tractament local: només afecta a les cèl·lules que s’irradien. Si cal fer quimioteràpia, la radioteràpia es fa després: ambdós tractaments no coincideixen en el temps. Les sessions de radioteràpia duren molt poc, entre treure’s la roba, col·locar-se en la posició, fer el tractament i vestir-se passen uns 15 minuts, però la irradiació pròpiament dita no arriba a un minut. Es fa en diversos dies, habitualment 5

90_pds

dies a la setmana durant algunes setmanes. La pacient pot fer vida normal mentre dura la radioteràpia. Prèviament es fa una simulació, per marcar les zones a irradiar i l’amplitud de la zona que rebrà els raigs: els radiòlegs poden no ser els mateixos cada dia, i unes marques que es pinten sobre el cos els ajuden a conèixer les característiques del tractament, que és personalitzat. Entre els efectes secundaris de la radioteràpia hi ha la fatiga, les taques a la pell semblants a les cremades solars -que desapareixen uns mesos després del tractament-, el limfedema (com el que pot aparèixer després de la cirurgia) i la depilació de l’aixella del costat del pit que s’irradia. Per contrarestar aquests símptomes, el metge pot indicar alguns productes: és important consultar-ho amb ell abans de fer servir algunes cremes d’ús habitual. També cal protegir aquesta zona del sol, ja que la pell irradiada es torna més sensible. HORMONOTERÀPIA Algunes dones segueixen un tractament farmacològic d’inhibició hormonal una vegada l’estratègia terapèutica es dóna per finalitzada, per evitar una possible recaiguda del càncer. Si encara no ha arribat la menopausa i s’han trobat receptors hormonals positius se sol administrar Tamoxifen (una pastilla) durant uns quants anys després; si és després de la menopausa es fan servir altres medicaments com l’Anastrozol o l’Exemestan. Els efectes secundaris d’aquests tractaments són semblants als de la menopausa. EVOLUCIÓ I PRONÒSTIC Si la malaltia es detecta a temps, el 85-90% de les dones afectades es curen. A partir de llavors caldrà fer controls de seguiment, per comprovar que el tumor no reapareix i,

sovint, el tractament hormonal descrit anteriorment. Si la malaltia torna, es pot repetir el tractament que es va fer el primer cop, però haurà de ser més agressiu i, per tant, els seus efectes secundaris també seran més intensos. Els tumors que evolucionen poden fer metàstasi: alguna cèl·lula tumoral es pot desprendre, viatjar pel torrent sanguini i instaurar-se a una altra part del cos per donar lloc a un altre tumor. Generalment ho fan al fetge, al cervell, als pulmons o als ossos. Un equip multidisciplinari, format per professionals de diferents camps de la salut, dissenyarà l’estratègia terapèutica més adequada. IMPACTE PSICOLÒGIC DEL CÀNCER DE MAMA Si li han diagnosticat un tumor o un càncer pot reaccionar amb incredulitat, por, ansietat, tristesa, depressió, ràbia, etc. És normal respondre d’aquesta manera, ja que es tracta d’una malaltia greu i aquesta reacció és la manera d’adaptar-s’hi i d’encaixar la notícia. Pot necessitar temps per aprendre a fer front al tractament i a les seves conseqüències, a l’impacte de la malaltia en l’entorn social i familiar, i al canvi de l’autoconcepte que implica. És bo que es doni permís a vostè mateixa per plorar, o per estar trista o enfadar-se, fins i tot davant d’alguns consells de l’entorn sobre “ser forta” o “ser optimista perquè tot anirà bé“. Igualment poden aparèixer preocupacions sobre els fills o la parella. La seva família també patirà, i necessitarà les mateixes atencions. A diferència d’altres tumors, el de mama té efectes més visibles, sobretot després de la cirurgia. Si s’ha hagut de sotmetre a una mastectomia pot tenir la sensació d’haver perdut una part de vostè mateixa”, com diuen algunes dones, ja que el pit juga un paper molt important

SALUT [El càncer de mama

en la identitat individual i en la feminitat d’una dona. És possible que se senti menys atractiva o amb menys autoestima. Pot passar un temps abans no s’atreveixi a mirarse al mirall o a exposar-se nua davant de la seva parella. Normalment la parella està molt disposada a ajudar. Es pot desorientar una mica o reaccionar de manera inesperada perquè no sap com fer-ho, i pot tenir por de tractar certs temes. Dir-li obertament què és el que necessita vostè, ajudarà a la parella a fer-se càrrec de la situació. De vegades també cal fer front a mirades curioses, preguntes indiscretes o que només pretenen satisfer una curiositat morbosa. És vostè qui decideix què explica i a qui ho explica, i està en el seu dret de donar la informació que vulgui a qui vulgui. La vida sexual també es veu afectada, ja que moltes dones amb càncer de mama rebutgen el contac-

te físic. El sexe no s’ha de convertir en una preocupació més; en tot cas hauria de ser una manera de que vostè i la seva parella s’ajudin mútuament quan els dos ho desitgeu. És molt important la comunicació sincera, i confiar en un professional de la sexologia si es creu convenient. Si el càncer avança i els metges veuen que la cura no és possible, no significa que ja no hi hagi res a fer. Se la podrà acompanyar a vostè i a la seva família i intentar destinar el temps restant a fer aquelles coses que vulgui fer: tancar temes econòmics o familiars, visitar llocs o persones, deixar un llegat pels fills o els néts, etc. Moltes persones es queden més tranquil·les si han pogut fer un treball de repàs vital que els permeti concloure que la seva vida ha tingut un sentit. També es pot preparar el dol a nivell personal o familiar. El tractament pal·liatiu s’orienta

a controlar els símptomes tant físics com psicològics (dolor, angoixa, etc) i a garantir que la intervenció terapèutica es fa preservant la comunicació entre professionals, pacient i família, i garantint la dignitat de la persona a l’hora de prendre decisions. Es tracta d’una intervenció multidisciplinària en la que intervenen professionals que treballen coordinadament: metges, infermeres, psicòlegs, treballadors socials, etc. El càncer de mama és el que té més atenció social i mediàtica, degut a la pressió que han exercit les dones per augmentar-ne el coneixement i la investigació. S’han creat molts grups d’ajuda mútua i col·lectius de dones afectades que la poden ajudar. Una cosa tan senzilla com intercanviar experiències pot ser més útil del que sembla per no sentir-se sola en passar per aquesta situació. També pot comptar amb l’ajut dels professionals de la psicologia si ho necessita. n

pds_91

M U N T A N Y A

A punt d'arribar al cim de Font Blanca. Foto Borja Gracia

Un eSTIL de VIda Carla Alemany i Borja Gracia Grup Muntanya Sarrià

Des de fa uns mesos, la meva parella i jo hem passat a formar part del Grup de Muntanya Sarrià, GMS per als membres del club més veterans. Per a qui no ho sàpiga, el GMS és un grup d’amics que inverteixen part del seu temps a gaudir de la muntanya. I amb aquesta intenció ens vam decidir a provar sort.

92_pds

a nostra primera sortida planificada fou al cim del Balandrau, a l’octubre de 2021. De primeres es tractava d’una excursió senzilla, però com és habitual a la muntanya, la climatologia pot convertir el camí més simple en una autèntica aventura. El vent, la pluja i la boira ens van donar la benvinguda al grup. Vam aconseguir arribar al cim, però la panoràmica no ens arribava més enllà d’uns pocs metres de distància. I és que, a pesar que abans de cada sortida ens mirem de dalt a baix la predicció del temps i estudiem ben bé quines seran les condicions meteorològiques, s’ha de contemplar qualsevol escenari i estar preparat per a qualsevol cosa que pugui venir a la muntanya.

MUNTANYA [Un estil de vida

En Gerard, Quim i en Borja, de camí al Balandrau. Foto Carla Alemany

Després de “l’escalfament” al Balandrau, venia un dels plats forts del programa. Arribava el torn del colossal Pedraforca, una muntanya emblemàtica dins l’àrea del Parc Natural del Cadí-Moixeró i una muntanya que portàvem molt de temps esperant. L’ascens al Pollegó Superior del Pedraforca és llarg i tècnic, però gràcies al suport i experiència dels nostres companys vam superar el tram més complicat. Una vegada arribats al cim, només ens quedaven més de 1.000 m i 2 hores de descens per la seva famosa tartera... La següent parada fou el pic del Costa Pubilla al prepirineu Ripollès. Ja ens trobàvem a finals de novembre i el fred hivernal començava a fer presència, observant-se ja a l’horitzó neu als principals cims del Pirineu oriental. Malgrat el fred habitual d’aquestes dates, resultà una gran jornada plena d’anècdotes i rialles amb bona part dels membres del grup. No recordem una sortida a la muntanya sense cap anècdota per contar a la tornada. Ja al desembre, s’iniciava la tan esperada temporada de neu i esquí. Les primeres setmanes de desembre foren generoses si a la climatologia ens referim, cobrint-se totes les valls i cims del Pirineu d’una gran quantitat de neu. Al GMS ja feia temps que es notaven les ganes de treure els esquís del traster! La nostra introducció al pirineisme hivernal va ser al pic d’Eina, a la Vall de Núria, l’única vall del Pirineu oriental a la que només es pot accedir caminant o amb un tren cremallera. Si el fred previst no era suficient per replantejar-nos la sortida, se sumava que a les 4.45 h de la matinada havíem de sortir cap allà per tal de poder agafar el primer tren que ens apropés fins a la remota vall. Una vegada a Núria, la meitat dels membres férem l’ascens amb raquetes de neu mentre Pujant la part final del Pedraforca. Foto Carla Alemany

pds_93

MUNTANYA [Un estil de vida

que els més veterans ens acompanyaven amb els esquís de muntanya. Cap al migdia tots junts vam arribar a un pic, però per a la nostra sorpresa no es tractava del pic d’Eina previst inicialment, sinó del pic de Noufonts, encara uns metres més alt que el primer. L’última experiència viscuda al GMS fou una sortida de cap de setmana al Pirineu andorrà, dos dies de convivència acompanyada d’experiències a l’alta muntanya. En aquesta ocasió els elegits foren el pic del Montmalús, per al dissabte, i el pic de la Font Blanca, per al diumenge. El primer dia d’expedició al Montmalús ens vam trobar amb la neu lleugerament glaçada degut a les baixes temperatures, però vam poder realitzar l’ascens amb raquetes i esquís de muntanya respectivament. El dia finalitzà amb unes bones cerveses i un merescut descans a un alberg a Canillo. A les 6 del matí del diumenge tornava a sonar el despertador per començar l’última sortida, aquell Sis excursionistes del GMS dalt del Costa Pubilla. Foto un espontani voluntari

La Carla i en Gerard dalt del Noufonts. Foto Borja Gracia

94_pds

Esperant el sopar després de fer cim. Foto la cambrera del restaurant

dia intentaríem coronar el pic de la Font Blanca, de 2.904 metres d’alçada. A diferència del dia anterior, aquest fou una mica més complicat ja que la neu glaçada, sumada als pendents pronunciats, ens van obligar a fer ús dels grampons i piolets. Segons avançava la jornada, les hores anaven passant i seguíem lluny del destí, així que cap al migdia vam haver de desistir d’arribar fins al cim. Malgrat no aconseguir el nostre objectiu, l’experiència va ser molt enriquidora per nosaltres, ja que vam aprendre noves tècniques de progressió per terrenys glaçats junt amb els nostres experimentats companys. Al cap i a la fi, fer muntanya no consisteix Farners, Eva i Carla baixant del Montmalús. Foto Borja Gracia només en coronar cims, sinó també en passar-ho bé i en aprendre tot el possible entre la infinitat de coses que ens ofereix el món de l’alpinisme. Així doncs, de la curta experiència viscuda, només us podem dir que ser del GMS és un estil de vida, és viure la muntanya amb tota la seva essència, sempre acompanyat d’amics amb qui comparteixis les mateixes aficions i reptes. Us animem a tots que proveu l’experiència, de segur que hi repetireu. n La Carla pujant direcció el Font Blanca. Foto Borja Gracia

pds_95

U E S

E S P O R T S

QUINA FESTASSA!

Al llarg dels diferents dies que es va realitzar la Quina, el pavelló municipal de Sarrià de Ter es va omplir de gent amb ganes de tornar a la normalitat sempre respectant les normes que les autoritats exigien per la Covid-19. Foto UES

Lídia Bonilla Àrea Social de la Unió Esportiva Sarrià

Per sort, aquest Nadal s’ha pogut recuperar amb certa normalitat la tradicional Quina de la Unió Esportiva Sarrià. Els membres de la junta, mesos abans de les festes, han organitzat amb dubtes i incerteses tot el necessari per a poder celebrar la quina.

uina satisfacció poder veure el pavelló municipal de Sarrià de Ter ple de gom a gom amb ganes de divertir-se i col·laborar amb l’handbol. No és fàcil demanar a cada un dels assistents el certificat COVID, recordar-los que han de dur la mascareta i que respectin distàncies, però tothom té tantes ganes de passar-ho bé que no hi ha hagut cap problema. La veritat és que ha sigut un èxit importantíssim i molt gratificant, ja que els beneficis d’aquesta festa ajuden a cobrir les despeses que genera una entitat privada amb tants esportistes. Les fotografies que acompanyen aquest article mostren el bon ambient que es va respirar a cada un dels dies que hi va haver quina. GRANS COL·LABORADORS, PREMIS ESPECTACULARS! Són nombroses les entitats que han col·laborat amb el club: l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha proporcionat les instal·lacions. A més, establiments del poble, restaurants, empreses i particulars també han donat un cop de mà amb els premis: Damm ha col·laborat amb algun

96_pds

barril de cervesa; Coca-Cola amb lots de Coca-cola de vidre; Icmedia ha proporcionat les instal·lacions multimèdia; Ferreteria Decofer amb lots i productes per a la llar i la cura personal; Faura vins amb lots de vi; Cervesa Moska amb lots cervesa pròpia; Moncolor pintures amb barrils de pintura; Boadas 1880 amb pernils; Fruites i verdures Hamda ha volgut col·laborar amb fruita; Bio Espai Can Falgàs amb verdures ecològiques; Aromàtics amb productes d’aromateràpia, Carnisseria Nadal amb

ESPORTS [UES

lots d’embotits; Pastisseria i fleca Llausàs amb vals i tortells; Mima’t amb massatges relaxants; Pizzeria da Marco amb boníssimes pizzes; Restaurant Can Veí amb vals per anar a sopar; TC equipacions esportives amb samarretes; Jet Ski l’Escala amb passejades amb moto aquàtica; Rostisseria Domeny amb pollastres, patates i ampolles de cava; ComFred suministres amb una bomba d’aire Ekokai que ha fet les delícies de la guanyadora, Balonmano ProShop amb material esportiu; Motos Colomer amb roba i complements per a motoristes; Cicles Jk amb bicicletes plegables , Òptica del Pont amb ulleres de sol. La junta directiva també s’ha preocupat de les paneres i d’aconseguir premis fantàstics com ara hidronetejadores Karcher, aspiradores Nilfisk, caixes d’eines, televisions, un Iphone, pernils, bicicletes plegables i molts i molts fuets! n

Les paneres i altres premis com televisions, bicicletes i altres a punt de ser entregades als guanyadors. Foto UES

Pere Pons fent entrega de la samarreta signada que seria sortejada entre els participants de la Quina de la UES. Foto UES

Alguns dels afortunats mostrant els premis aconseguits a la Quina. Foto UES

En tot moment els assistents van mostrar ganes de divertir-se i passar-ho bé, i es va poder veure i viure en cada moment de cada dia que es va fer la Quina de la UES. Foto UES

pds_97

F C

ESPORTS

S A R R I À

MIREM ENDAVANT

Hem començat el 2022 i és impossible no fer una mirada cap al 2021, que ens ha deixat esgotats i cansats d´escoltar paraules com COVID, positius, tests, etc.

l FC Sarrià de Ter hem patit i estem patint força aquesta pandèmia, ja que ens ha obligat a adquirir hàbits nous, que no ajuden res a fer una pràctica esportiva normal, com no poder fer ús dels vestidors ni de les dutxes o no poder donar les mans als rivals com a gest désportivitat. Tampoc podem entrenar ni competir amb normalitat, a causa dels continus contagis o confinaments dels nostres jugadors. Però a pesar de tot, hem agafat hàbits més higiènics i estem entrenant i competint millor que mai. Fa 3 anys vam instaurar una nova metodologia de treball, basada en entrenaments integrals, tenint la pilota com l´única referència. Als partits es premissa indispensable fer un joc formatiu, construint les jugades des de línici. Aquest any s’està reflectint aquesta feina a les classificacions dels nostres equips i a la valoració que tenim dels nostres equips des de la resta de clubs amb els quals competim. Primer Equip, Juvenil A, Cadet i Infantil A estan lluitant pel títol i láscens a les seves lligues, fent un joc atractiu. A més, hem crescut en nombre de jugadors i déquips, i lámbient al camp désports es magnífic cada cap de setmana, tant en presència de públic com en esportivitat. Com cada any, hem fet una jornada solidària en benefici d’AACIC. Aquest cop va ser un dissabte del passat desembre, amb un petit estand. Estem en constant millora i creixement, el proper projecte per a la temporada que ve serà la del futbol femení, i ja hem començat a treballar. Volem representar el nostre club i el poble amb orgull i dignitat, i creiem que ho estem fent. SOMSARRIA 1978! n

98_pds

Primer Equip, Juvenil A, Cadet i Infantil A estan lluitant pel títol i l'ascens a les seves lligues, fent un joc atractiu.

Com cada any, hem fet una jornada solidària en benefici d’AACIC. Aquest cop va ser un dissabte del passat desembre, amb un petit estand.

Estem en constant millora i creixement, el proper projecte per la temporada que ve serà la del futbol femení, i ja hem començat a treballar

THE SARRIÀ NEWS

LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT, EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE

LA FRASE DEL DIA:

Actualitat mèdica

A partir de la publicació d’aquest número i amb la finalitat de fidelitzar la clientela, per cada deu prospectes de test d’antígens que presenti, el portador tindrà dret a que li facin una prova PCR amb totes les de la llei. Sense cap mena de compromís i totalment de franc: només caldrà acudir al CAP corresponent en franges horàries de baixa afluència de públic, prèvia cita concertada a través de l’opció habilitada de l’aplicació “La meva salut”. A propòsit, fem el favor de pronunciar-ho bé: /pe-sé-erra/. De res.n Maria Remei Farigola TSN, Ambulatori

Actualitat comercial

Ens hem de congratular de l’èxit comercial que ha representat la posada en marxa del mercat setmanal en versió de tardes. Els marxants paren i desparen al carrer Major amb el desfici de poder repetir la maniobra havent dinat, però ja al Pla de l’Horta. “Una tarda en van venir uns que van comprar mig quilo de castanyes i dos moniatos”, ens explicava un paradista del ram de la fruita i la verdura. L’autoritat municipal responsable de la iniciativa emprenedora ja ens avança una primícia formidable: “Procurarem també que els dimecres hi hagi mercat en versió nit, al Pla dels Socs, així ho posarem fàcil als que pleguin tard

La frase del dia: Pagant sant Pere canta (anònima / popular catalana)

del Bon Preu i de la fàbrica Hinojosa”. La consigna és clara: dimecres, dia de mercat sigui a l’hora que sigui.n Melitó Mercadal TSN, Plaça de l’Iglú.

Posar-se al dia

La llengua és un organisme viu, en evolució constant i convé que es vagi adaptant a les noves circumstàncies civils i culturals de la societat a la qual serveix com a vehicle de comunicació. Cal que la parla sigui testimoni fidedigne d’un temps i d’un país. Tota aquesta teoria barata es posa de manifest i es torna pràctica més que mai en les noves expressions, frases fetes i locucions que s’han identificat en el parlar dels sarrianencs. Un treball de camp en permet recollir de ben enginyoses i ocurrents: “Ets més car de veure que el carter de la Rasa”. “Tinc la nevera més buida que la bústia del tercer segona”. “Això és més llarg que un dia sense postals”. La riquesa expressiva del moment és extraordinària. Ai, si mossèn Alcover ho pogués viure! n Màrius Xerrac TSN, Institut d’Estudis Sarrianencs

Enquestes de servei

The Sarrià News s’afegeix a la vetlla pel bon servei i per la qualitat en l’atenció dels lectors. El lector és “lo” principal. De la mateixa manera que ja fa temps que les companyies d’assegurances,

els bancs, els serveis telefònics, els subministradors d’aigua, gas i llum, els concessionaris de cotxes i l’administració pública en general ho estan aplicant, nosaltres també els farem una enquesta de satisfacció a tots vostès una vegada hagin llegit aquest suplement. No pateixin, els tenim fitxats a tots i els enviarem un missatge, un correu electrònic o un wattsapp una vegada el nostre sistema central n’hagi detectat la lectura completa. L’enquesta de satisfacció serà preferentment telemàtica, però també hi haurà l’opció (premi la tecla asterisc) que els truqui una operadora sud-americana a les quatre de la matinada i els formuli les preguntes d’una manera més personal. Vostès mateixos. Agraïts per la seva atenció. n Osvaldo Manuel de la Concha TSN, carrer Petit

Desmentit

No és cert que, tal i com alguns malintencionats volen fer creure, durant les activitats fluvials de la passada festa major el vaixell del Piolín atraqués a la riba del Ter amb finalitats inquietants. “Només eren quatre nanos amb piragües. Que no ens facin veure garses per perdius, ‘que no estamos tan mal’ ”, ha manifestat de manera tranquil·litzadora a aquesta redacció el Regidor de Nàutica de torn. n Marina Mercant TSN, resclosa del Ter

pds_99