Parlem de Sarrià 109

sumari

ENTITTATS. Jubilus Cantaires de Sarrià AV Pla de Vinyers Esplai PL CULTURA. Biblioteca Emília Xargay. Sant Jordi 2021 8 M: La Biblioteca té nom de dona La Cooperativa. Exposició “El camí Uraraka” Llibres. “Quality Land” III Premi Recerca Isidre Macau Altaveu. La salut a un sol clic” Crònica d’una expedició ESPAI 2.0. Els cost energètic d’un correu electrònic QUADERN D'APUNTS L'ENTREVISTA. Fina Espuña Casas OPINIÓ. PAS. Per arribar a Roma cal un mapa ERC. L’Institut i les decisions estratègiques per a Sarrià de Ter JxS. Sarrià de Ter, decisions presents i futures PSC. Horts urbans per recuperar-nos de la Covid-19?

C’s. Srebrenica...no et puc, no et vull oblidar DOSSIER D’HISTÒRIA. Hannah Arendt. La història d’una dona excepcional La bossa de Bielsa ESPAI ESCOLAR. Confetti. Proposta d’actvitat en paper de vàter Escola Montserrat. Jornades de la dona Institut Sarrià de Ter. Gamifiquem el final de curs SALUT. Vacuna Covid-19 ESPORTS. Club Rítmica Sarrià FC Sarrià UES THE SARRIÀ NEWS

4 6 9 10 12 14 16 18 19 20 22 24 26 28 32 34 35 36 38 40 50 58 60 63 65 67 68 70 75

parlemDESARRIÀ

Consell de Redacció: Josep Brugada, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador, Isabel Vidal i Jordi Duch.

Correcció lingüista: Toni Ruscalleda Agraïments: Ajuntament de Sarrià de Ter Han col·laborat: Jubilus, AV Pla Vinyers, Presen Serrano, Anna Sala, Ester Castelló, Esplai PL, PAS, ERC, Enrik Porcar, Estela Lopez, Monica Garcia, Joel Bech i Eudald Grabulosa, Emili Marco, Club Rítmica Sarrià, Gerard Quesada, Cristina Capell, UES. Portada: Memorial de Walter Benjamin a PortBou. Foto: Josep Brugada Disseny i maquetació: Mercè Soler Impressió: Impremta Pagès Subscripció anual: 10 euros Tiratge: 1.500 exemplars. e-mail: parlemdesarria@gmail.com Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732

La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

El consell de redacció de Parlem de Sarrià no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

LA RevISTA jA éS A InTeRneT: www.parlemdesarria.org Facebook: ParlemdeSarrià. GERDS DE TER Per llegir les revistes sense descarregar: www.issuu.com/parlemdesarriadeter

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

Per publicitat podeu contactar amb: josep.brugada@gmail.com

E D I T O R I A L

UNA REVISTA AMB NOMS DE DONA

E

n el contingut d’aquesta revista hi trobarem –com qui no vol la cosa- diverses històries de dones, les que protagonitzen activitats locals a Sarrià mateix, per exemple, en el Grup de Cantaires que feliçment han acomplert vint anys. Les que van protagonitzar la 19ª. Jornada de la dona, les educadores de la nostra escola Confetti, les que treballen entorn de Jubilus, l’Oficina de de la gent gran i famílies, les nostres dones que es dediquen a les tasques polítiques municipals, l’Estela López, per exemple, que ens ha presentat el projecte de Recuperació dels Horts Urbans.

Les professores i mestres de la nostra escola i del nostre institut, les monitores de les colònies. Les activitats de la Biblioteca Emília Xargay, que ha commemorat el 8M i que coordina l’Anna Sala. La de les dones que participen en el projecte Poble Actiu, la Presen Serrano que com a responsable de la sala d’exposicions sarrianenca Dolors Xabé ens glosa l’exposició, “El camí Uraraka” de Yoko Kataoka. Les dones que participen en el Club Gimnàstica Sarrià. Les nostres dones investigadores, com l’Assumpció Vila, infatigable recercadora, historiadora ja especialitzada en els avatars de la guerra civil a Catalunya, a Espanya i en el nostre poble, que analitza en aquesta avinentesa la trajectòria del sarrianenc Jaume Carreras Masó (1917-1938, que en aquest número ens presenta l’estudi sobre la Bossa de Bielsa (Osca). Hi trobareu a més a més en aquest número, una entrevista del nostre redactor en Jordi Duch a la Fina Espuña Casas, brodadora, una autèntica artesana a partir dels fils i les teles.

Hi trobareu també un complet dossier escrit ad hoc per Josep Brugada sobre una part de la vida de Hannah Arendt, una dona excepcional d’orígens jueus, nascuda a Alemanya quasi amb el segle XX, que va haver de patir un brutal exili a partir de 1933, com tots els seus companys i amics alemanys, intel·lectuals, filòsofs i escriptors jueus els quals van haver d’abandonar el seu país, vulguis no vulguis, a causa de la persecució dels nazis.

En definitiva, estimades i estimats lectors de Parlem de Sarrià, en aquest número, la nostra i vostra revista pren novament nom de dona.

La foto de la portada és l’impressionant monument que simbolitza els valors humans de la cultura i la pau. Memorial construït en acer corten, que va realitzar l’artista israelià, recentment traspassat, Dani Karavan en honor del filòsof Walter Benjamin i altres exiliats jueus europeus que van haver d’abandonar les seves pàtries i llars. El memorial es troba en el promontori que hi ha al cementiri de la vila de Portbou el qual mereix –sens dubte- una meditada i il·lustrada visita. n

pDS_3

E N T I T A T S

LES ACTIVITATS NO S’ATUREN OFICINA GENT GRAN I FAMÍLIES Equip de Jubilus

É

s en aquest darrer nivell on la reconversió ha estat més important que mai i les ganes de participar de les persones usuàries ha fet possible poder tirar endavant, tot oferint espais d’aprenentatge relacionats amb les noves tecnologies i l’ús de l’aula virtual oberta per Jubilus.

Durant el període comprès entre

4_pds

Des de l’àrea de dinamització de l’oficina d’atenció a la gent gran i famílies de Sarrià de Ter, s’organitzen activitats adreçades a les persones grans del municipi i la situació de la pandèmia no les ha aturat en absolut, ans al contrari, ens va plantejar el repte de com seguir oferint les activitats lúdico-formatives (com els tallers d’alfabetització digital a través de dispositius mòbils i ordinadors) i preventives (com els tallers de manteniment de la memòria), que formen part de la programació habitual, així com les activitats especials.

Dinàmica del dia de la dona

els mesos de gener i abril d’enguany s’han pogut organitzar activitats especials com la commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora (8-M) i la celebració de Sant Jordi, així com quatre xerrades sobre l’alimentació saludable (a càrrec de la farmacèutica Anna Ma. Blanco), la gestió emocional en temps de pandèmia ( a càrrec de la psicòloga de

Jubilus, Sílvia Puig), consells de seguretat i noves estafes en temps de Covid ( a càrrec dels Mossos d’Esquadra) i la vacunació de la Covid (a càrrec de Llucía Fernández i Agnès Ministral, de les Àrees Bàsiques de Salut de Celrà i Sarrià de Ter).

Per la commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora es va elaborar un vídeo amb foto-

ENTITATS [Jubilus

Recital de poemes a La Placeta, per Sant Jordi.

grafies de joventut de dones usuàries de les activitats, sota el nom “Amb veu de dona”, i es va presentar a través de l’aula virtual de Jubilus.

En total hi varen participar 12 dones i varen compartir un espai d’experiències el 10 de març.

Finalment, per a la celebració de Sant Jordi es va organitzar una activitat conjuntament amb Ecosol, consistent en un recital de poemes a la placeta de la Font el mateix divendres 23 d’abril al matí. Hi van participar 11 dones i també vam comptar amb la presència de les persones usuàries de l’espai Respir. Totes elles varen rebre l’obsequi del llibre gràcies a Ecosol. Destacar que des de l’espai Respir, es va elaborar un mural amb moments destacats de la història recent en relació a les dones. n

pds_5

ENTITATS [Cantaires de Sarrià

20 ANYS DE CANTAIRES Ester Castelló i Lurdes Casanova

V

Els maldecaps del senyor Qualsevol. Foto Enric Penalba

Tot va començar un bon dia en què vaig anar a veure el que era llavors alcalde, Josep Turbau, per oferir-li d’engegar una coral al poble de Sarrià de Ter. Feia poc que havia anat a viure a Campdorà, i em vaig assabentar que a Sarrià no hi havia cap coral. Havent dirigit dos cors quan vivia a Lleida, i amb alguns cursos de direcció al “sarró”, em vaig decidir a fer aquesta empresa.

6_pds

àrem començar amb integrants dels “amics dels gegants”, assajant una estona abans que es trobessin per a practicar amb la gralla, allà mateix, a la part exterior del Cau, i de mica en mica s’hi van anar afegint altres persones. Era el desembre de l’any 2001.

Amb el temps, vam començar a preparar concerts, convidar altres corals, anar a altres pobles a cantar, recuperar les caramelles, estrenar cançons pròpies com “El cistell de Pasqua”; la falca per Ràdio Sarrià, (amb la Farners, llavors mestra a l’escola bressol “Confetti”) i l’himne de l’equip de futbol, que vam anar a enregistrar, totes dues, en un estudi.

Més endavant, també una cançó d’anniversari per a l’escola Montserrat, amb un poema de Lluís Torner,

que vam cantar juntament amb tots els nens de l’escola. I així vam fer una mica de cada: fins i tot moltes cançons de les que cantàvem, també les ballàvem, com aquesta que m’ha vingut ara al cap: “Vine, vine amb mi a ballar, que t’allargo jo la mà.

Cap aquí, cap allà, i després giravoltar!

Cap allà, cap aquí, fes un salt i vine amb mi!”

I moltes altres!

Al principi, em tocava encarregarme de tot: anar a fer les fotocòpies de les partitures, preparar els cartells dels concerts, contactar amb altres corals per a fer intercanvis, fer els tràmits amb l’ajuntament... però més endavant l’associació “Taca” (amb Mònica Aymerich i Rosa Isern) va col·laborar amb la coral fent elles

ENTITATS [Cantaires de Sarrià

els cartells, i la Rosa ens acompanyava tocant el piano en algunes cançons. També anàvem a demanar col·laboració a diversos comerços del poble, per a preparar els concerts de final de curs i de Nadal: embotits, regalets... Les flors venien de l’Emília, que actualment i ja fa uns quants anys, canta a la coral i forma part de la junta. I de mica en mica es va anar veient la necessitat de crear una junta, per a fer més força, tenir més veu, i crear l’associació “Els Cantaires de Sarrià”, amb el logo que ens va fer en Joan Güell (epd), i presidida en el seu inici per en Jordi Palomeras, que ens va ajudar molt amb la seva experiència com a cantaire, també en altres corals. En aquells moments de la meva vida, però, vaig decidir que volia anar cap a una altra banda, i explorar altres territoris musicals.

Vaig deixar pas a la Núria Gibrat i a la nova coral, ja constituïda com associació.

Actualment, i després d’haver substituït la Núria en les baixes per maternitat, torno a estar en el lloc de directora musical, però ara amb tota l’ajuda de la junta, i amb una coral consolidada com a tal gràcies a l’esforç de la Núria, de tots els que han participat activament per aconseguir-ho, i de tots els cantaires que han passat i que encara estan a la coral. En el nostre repertori, intentem incloure diversos tipus de música: des de música sacra, que cantem a les misses, fins a música tradicional i d’arreu del món, passant per l’òpera i música de pel·lícules, entre moltes altres. Aquest any recuperarem dues cançons que es van escriure expressament per a nosaltres, en el 10è aniversari de la coral: “En cantarem una altra”, de Pau Canyigueral, i “Un cant de germanor”, d’Ester Castelló.

També volem reestrenar l’Himne a la Senyera, de l'orfeó "La Joventut".

Aquest orfeó sarrianenc, format per més de seixanta cantaires, nens,

Primer concert de 2021 a la placeta de la Font. Foto Fina Feliu

Pregó Cantaires 2012. Foto Quim Llunell

adults, homes i dones, estava dirigit per Josep Baró i Güell, que va compondre aquest "Himne a la Senyera de l'Orfeó La Joventut, de Sarrià de Ter". Va ser estrenat l'any 1921. És a dir, que en el nostre 20è aniversari es compliran 100 anys d'aquesta obra. Vet aquí un bon motiu per tornar-la a interpretar, ja que forma part de la història del nostre poble.

Alguns cantaires han estat sempre integrants de la coral, des dels inicis fins ara, que ja són vint anys, i com diu la cançó, "encara tinc força".

Són el pal de paller de l’entitat, envoltat per un gran nombre de persones que hem anat participant en aquest projecte, des de pocs dies

fins a algunes temporades o moltes, veïns de Sarrià, Sant Julià, Medinyà, Girona i altres pobles dels voltants, tothom posant el seu granet de sorra per mantenir viva una entitat del nostre municipi.

La gran majoria de la nostra activitat es basa en assajar un cop per setmana i participar en determinats actes socials (acompanyar una missa, festes de la vellesa, festes majors, celebracions institucionals o particulars...). Tots ens satisfan de debò, però alguns, per alguna circumstància, han quedat en la nostra memòria, com aquell cop, convidats a cantar a l’aplec a la Mare de Déu del Mont, per Sant Bernat Menthon,

pds_7

ENTITATS [Cantaires de Sarrià

Inicis de la Coral. Foto cedida Ester Castelló

en què enmig de la processó va començar a nevar i tota la muntanya va quedar vestida de blanc. O el dia en què just acabat el concert, una tempesta no ens deixava sortir de l’església. La broma sobre la conseqüència dels nostres cants estava servida!

També hem realitzat alguns projectes de gran envergadura, que tot i que hi hem hagut de dedicar molt d'esforç, ens han omplert d'orgull. Un exemple és l'obra de teatre "Els maldecaps del senyor Qualsevol" estrenada l'any 2014. Quan el seu autor i director, en Lluís Aymerich, ens ho va proposar, semblava que el cor, fora d'escena, acompanyaria amb alguns cants, però poc a poc, en Lluís ens va anar "ensarronant", i en realitat va resultar ser un autèntic musical, on els cantaires havíem de sortir a escena cantant i interpretant coreografies, disfressats de "neurones"! La música, creada per l'Ester Castelló, era de dificultat considerable i incloïa solistes i cor. Vam estar molt ben acompanyats al piano per la també cantaire i professora de música Eva Ordás. La vam portar per uns quants teatres amb molt d'èxit, però interpretar-la al FITAG (Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona) va ser molt emocionant.

Aquell mateix any vam participar en un macro concert amb 400 cantaires, "Cantem en Llibertat", organitzat per l'Agrupació Coral de Giro-

8_pds

na. Un espectacle molt emotiu que feia un passeig per la història de Catalunya en commemoració del tricentenari dels fets de 1714. I al 2016, un altre : "Seny i Rauxa dels Països Catalans. Al Nostre Aire". Tots dos ens van exigir mesos d'esforç, tant per aprendre el repertori, com per dedicar caps de setmana als assajos amb totes les corals i músics implicats.

Un altre repte molt important va ser l’any 2012: fer el pregó de la festa major del nostre poble. En aquells moments dirigia la coral la Núria Gibrat, que amb gran mestria va saber compaginar les cançons amb el text i els moviments a l'escenari, aconseguint un espectacle molt digne i del que ens vam sentir molt orgullosos.

Marededéu del Mont. Foto Ernest Penalba

Fa dos anys, el 2019, l’actor i dramaturg Martí Peraferrer ens va convidar a participar en l'obra de teatre "Les Vides del Castellum", que es representaria a les ruïnes del poblat ibèric, a Sants Metges. L'Ester Castelló va fer els arranjaments musicals perquè la coral pogués interpretar un efecte sonor que va donar volum a l'obra. Des de la nostra situació, per sobre de l'escenari, i amb el joc de llums, l'espectacle va ser impressionant.

Molts altres concerts i trobades ocupen els records de cada cantaire i també dels nostres acompanyants, que ens donen suport i ens animen.

Enumerar-los seria "missió impossible", però romanen en la memòria de cadascú i ens provoquen alguns somriures inesperats.

Durant aquest últim any, el de la pandèmia, hem hagut d'estar menys actius, com tothom, però no hem deixat que la flama s'apagués, i ara hem reprès els assajos i ja tenim projectes.

De moment, però, toca celebrar els vint anys dels "Cantaires de Sarrià" Des d’aquí volem dir a tothom qui hi ha participat en algun moment: PER MOLTS ANYS, CANTAIRES! n

ENTITATS [AV Pla dels Vinyers

EN MEMÒRIA DE L'ÀNGEL PONSATÍ (1945-2021) AV Pla dels Vinyers

N

Des de l'Associació de Veïns del Pla dels Vinyers volem compartir aquest record per l'Àngel Ponsatí, el nostre veí i membre de la junta que ens va deixar aquest passat mes de febrer.

o cal que expliquem qui era l'Àngel perquè és conegut de tothom a Sarrià, i ja fa anys que va merèixer una entrevista en aquesta mateixa revista, per la seva contribució a moltes de les iniciatives i entitats del poble. L’Angel va néixer a Les Serres l’any 1945 i va venir a viure a Sarrià de Ter l’any 1972.

Fa molt de temps, quan al Pla dels Vinyers encara hi havia més camps que cases, s'hi va instal·lar amb la seva família, la Carme i els seus fills David i Adam.

Aquí hi va començar la seva activitat empresarial, en un petit taller que va saber convertir en una empresa moderna que avui treballa per tot el món. Però malgrat la feina i les seves moltes ocupacions i aficions, sempre va trobar temps per treballar desinteressadament en les activitats que donen vida al poble.

Volem que aquest sigui un record de la seva manera de ser i de fer, i també un reconeixement a la seva tasca, perquè ha estat una persona fonamental de la nostra Associació. L'Àngel va participar en la seva creació el 2003, en va ser president del 2007 al 2016, i després hi va continuar treballant, sempre atent a les necessitats dels veïns i el barri. És per tot això que hem proposat a l'Ajuntament que es posi el seu nom a la pista poliesportiva del Pla dels Vinyers. n

L’Àngel Ponsatí amb la seva ona Carme Bonadona

L’Àngel solia amenitzar les festes del Pla dels Vinyers tocant la bateria.

pds_9

ENTITATS [Esplai PL

SORTIDES PELS ESPAIS DEL POBLE Monitors i monitores de l’Esplai PL

P

Aquest trimestre, els de l’Esplai PL no hem parat! Pel que fa a l’esplai dels dissabtes, hem pogut tornar a l’esperada presencialitat i gaudir dels espais del poble.

Hem jugat a les places a un munt de jocs, hem anat a gaudir a la riera d’en Xuncla i al Pont Major, hem jugat a jocs de taula i també hem fet algun taller. Fins i tot algun dia ens varen visitar uns pirates molt moderns que ens varen orientar pel barri de Sarrià de Baix, trobar un tresor i recordar-nos la importància de la cooperació i el treball en equip.

Infants a l'activitat de Setmana Santa

el que fa a les colònies de Setmana Santa, aquest any hem hagut d’abandonar la idea d’una casa de colònies, però no les ganes de voler fer alguna activitat igualment. Així doncs, les monitores i els monitors vàrem oferir una proposta i un bon grup de nens i nenes van voler

10_pds

sumar-se a l’aventura amb nosaltres. El resultat de tot plegat van ser tres dies ben intensos: molts jocs, una excursió a Sants Metges, una gimcana pel poble... i tot acompanyat d’un sol que, clarament, va pintar de vermell la cara de tothom. Al mateix temps, un equip format per un empresari, una enginyera, un biò-

leg i una apicultora van contactar amb nosaltres per dur a terme un projecte que pretenia millorar la situació de vulnerabilitat en què es troben les abelles. D’aquesta manera van endinsar-nos en el món de les abelles i vam poder comprovar perquè cada granet, en aquest cas de pol·len, compta. n

ENTITATS [Esplai PL

El grup de grans a l'excursió.

Excursio a Sants Metges.

El grup de petits fent una activitat pel poble.

pds_11

cultura B I B L I O T E C A E M I L Í A X A R G AY

Sant Jordi 2021 de la Biblioteca

Anna Sala

Actuació de Gessamí Boada i Kquimi Saigi per la revetlla de Sant Jordi.

12_pds

Aquest any per St. Jordi la biblioteca E. Xargay va voler aprofitar la millora de la situació de pandèmia per tornar a celebrar el Sant Jordi. I amb el St. Jordi les activitats que organitzàvem habitualment el dia 22 d’abril, en què celebrem la ja tradicional Revetlla de la Biblioteca.

CULTURA Biblioteca

E

ls dies previs a St. Jordi vam voler anar escalfant motors iniciant una campanya conjunta amb l’Associació de Comerciants de Sarrià de Ter. Sota el lema “Fem cultura, fem comerç, fem Sarrià de Ter” vam organitzar una col·laboració conjunta entre les dues entitats per fomentar la compra a Sarrià i l’ús del servei de préstec de la biblioteca municipal.

En el marc d’aquesta col·laboració l’aparador de la biblioteca es va omplir amb imatges i informació dels comerços locals i cada un dels comerços van acollir un aparador amb material de la biblioteca. Com a colofó de la campanya vam organitzar un sorteig que per participar-hi calia obtenir una butlleta que repartien els comerços de proximitat després de cada compra i dipositar-la a una bústia de la biblioteca d’haver fet ús del servei de préstec. Els guanyadors es van endur un lot de llibres i de productes dels comerços participants.

Dins d’aquesta campanya també l’espai Inspira’t va realitzar alguns tallers per adults i per infants a la biblioteca relacionats amb aquesta data tan assenyalada que és St. Jordi i que tenia com a objectiu donar-se a conèixer com a col·lectiu i com a grup d’art de Sarrià de Ter en un espai tan emblemàtic com és la biblioteca.

Valorem molt positivament aquesta campanya perquè la col·laboració amb altres entitats i/o organitzacions del municipi és un

dels reptes en què volem treballar des de la biblioteca en els propers anys. Creiem que la col·laboració ens fa més forts i ens ajuda a avançar cap endavant amb més força.

I el dia 22 d’abril, com ja va essent habitual, a la tarda vam celebrar la Revetlla de St. Jordi, que aquest any ja entrava en la seva IX edició. Vam voler aprofitar l’oportunitat que ens ofereix la plaça que hi ha davant la biblioteca per muntar les activitats a l’aire lliure i així complir al màxim amb tots els protocols de seguretat que demanava el Procicat.

Així doncs, per als més petits hi va haver una hora del conte musical sobre dracs, balls i roses en què els protagonistes van ser tots els nens i nenes que van poder cantar, ballar i escoltar contes de la mà de Pep Puigdemont.

Per als més grans a les 19 h de la tarda hi va haver l’actuació musical en directe de Gessamí Boada acompanyada al teclat i a les segones veus per Kquimi Saigi i que us recomanem molt ferventment. Tot escoltant el concert i veient la posta de sol vam poder gaudir també de la degustació de la cervesa artesana Moska que s’elabora en el nostre municipi i que també va voler col·laborar en aquesta jornada.

Entremig d’aquests dos actes vam aprofitar per fer l’entrega de premis del XI concurs de Punts de llibre de St. Jordi que anualment organitza la biblioteca pública, així com també el sorteig de les paneres de

la campanya de St. Jordi entre Biblioteca i Associació de Comerciants.

Per posar veu a aquesta revetlla ens va acompanyar ràdio Sarrià en directe des de la biblioteca, on es va fer un programa especial amb entrevistes als diferents participants i actors implicats en aquests projectes i deixant constància a les ones de tota la jornada.

També els nois i noies de la Fundació Els Joncs i els seus monitors es van apuntar a aquesta diada festiva de revetlla i van muntar una paradeta a la pl. Catalunya, just davant la biblioteca, on van vendre roses i altres productes artesanals i de manualitats elaborats per ells mateixos en els tallers que tenen a la Fundació que està situada al nostre poble.

Va ser una prèvia del St. Jordi d’allò més entretinguda, que va continuar l’endemà dia 23 d’abril a la plaça de la Font, on durant tot el matí hi va haver lectures en veu alta acompanyats pel Projecte Mau. La biblioteca també va estar present aquest dia amb una petita paradeta on vam voler mostrar, a tothom qui es va apropar per allà, les nostres darreres adquisicions tant per adults com per a nens.

Des de la biblioteca valorem molt positivament aquest St. Jordi 2021, ens emplacem a celebrar-lo i a implicar més entitats, associacions, escoles, … l’any vinent i us animem a tots vosaltres a viure una mica el St. Jordi a Sarrià de Ter de l’any 2022. n

pds_13

CULTURA Biblioteca

8M: La Biblioteca té nom de dona Anna Sala

Aquest any per commemorar el dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona, la biblioteca Emília Xargay va voler convertir els seus passadissos en carrers, rambles i places que portaven el nom de dones actuals, lluitadores i treballadores, moltes d’elles usuàries habituals de la nostra biblioteca.

L’

objectiu de la biblioteca era retre homenatge a totes aquelles dones que de manera anònima i desconeguda han lluitat, en la seva feina, en la seva vida, en la seva família per forjar-se un paper i un nom a la seva vida. I ho han aconseguit encara que potser mai ningú els ho hagi reconegut. A la biblioteca els ho vam voler reconèixer i per això vam muntar una

petita ciutat entre les prestatgeries de la nostra biblioteca amb places, rambles i carrers amb els noms i les

cal flequer

FLECA-PASTISSERIA 14_pds

Des de 1896

fotografies de totes aquestes dones.

Aquesta exposició volia fer palès també el greuge comparatiu que existeix en el nomenclàtor dels nostres pobles i ciutats, en què les dones hi són ben poc presents. I per posar-ho de relleu vam escollir dones treballadores, anònimes i allunyades de l’interès públic per posar de manifest aquesta reivindicació. Així doncs, netejadores, metgesses, investigadores, artistes, pageses, operàries de fàbriques, activistes, empresàries, dones d’associacions, …totes elles, per igual, van poder tenir el seu carrer o la seva plaça amb una placa amb el seu nom, una fotografia i una petita referència a la seva dedicació professional.

Va ser una exposició que va tenir una gran acollida i en la que segurament ens vam deixar moltes dones dins el tinter, però va ser un petit tastet per reivindicar i celebrar d’una manera molt especial aquest 8 de març. n

• TORTELLS • BUNYOLS • COQUES

Obert cada dia Av. de França, 21 - Sarrià de Ter Botiga: 972 173 412 Oficines: 972 594 283 info@calflequer.com

CULTURA Biblioteca

pds_15

CULTURA L A C O O P E R AT I VA

Presen Serrano.

Responsable de la sala Dolors Xabé

EXPOSICIÓ

“El camí Uraraka” de Yoko Kataoka La sala Dolors Xabé va acollir l’exposició «El camí Uraraka», de l’artista Yoko Kataoka, del 17 d’abril al 31 de maig d’enguany.

Afortunadament, l’exposició s’ha pogut portar atès que estava programada per setembre i octubre del 2020, però per la Covid es va posposar fins a nova data.

A

questa exposició ens va convidar a somiar entre l’harmonia de colors i de patrons inspirats en la natura del nostre entorn i ens proposa un estil de vida Uraraka, caminant sense presses.

«Uraraka» és una d’aquelles paraules japoneses difícils de definir. Es pot traduir com la pau i l’alegria d’un dia primaveral, però també

16_pds

com un estat d’ànim clar, sense núvols. Aquest concepte s’alinea amb la filosofia i manera de viure de l’artista, que busca una vida senzilla, sostenible i en convivència amb la natura seguint els seus cicles estacionals.

Yoko Kataoka és nascuda a Tokyo. Va conèixer l’estampació Bingata en una exposició de tresors nacionals al Museu Nacional de

Tokyo i se’n va enamorar per la simplicitat i preciositat d’aquesta tècnica. Aquest descobriment la va portar més tard a Okinawa, on va aprendre dels mestres locals i es va llicenciar en Belles Arts i Disseny Tèxtil. Quasi 30 anys després segueix practicant aquesta estampació artesanal.

Com a extensió de l’exposició es va portar a terme el taller de «Bingata». Durant dues tardes i amb

CULTURA

sessions de 3 hores cadascuna, els participants van gaudir de l’aprenentatge de la tècnica Bingata i a la vegada de la cultura japonesa que l’envolta.

Bingata és una tècnica tradicional d’estampació tèxtil japonesa que es va desenvolupar a Okinawa (illa tropical del sud de Japó). Cap al s.XV s’utilitza per estampar roba tradicional com kimonos o Obis (cinturons).

Principalment, Bingata s’empra com a plantilla i es pinta amb pigments naturals. Aquesta tècnica té una riquesa multicolor, afegint-hi la senzillesa i calidesa pròpia de l’estampació feta a mà i exclusivament amb materials naturals.

Com a cloenda de l’exposició es va celebrar un Finissage a la terrassa de la sala Dolors Xabé amb copa de cava i bunyols típics d’Okinawa fets per l’artista Yoko Kataoka. n

pds_17

CULTURA

LLIBRES

“Quality Land” Marc-Uwe Kling Àngel Garcia

Des d’aquestes pàgines hem recomanat tota mena de llibres amb el desig sempre d’afavorir el gaudi dels lectors. Uns dels gèneres de què hem parlat és el de la novel·la distòpica (Fahrenheit 451 de R. Bradbury o El conte de la serventa de M. Atwood, entre d’altres), on se’ns presenta un futur més aviat fosc i tenebrós. Ara, en temps de distància i mascaretes, enmig d’una pandèmia potser una mica distòpica que ha incrementat considerablement la nostra relació telemàtica, la novel·la que us proposem també és distòpica però vista des d’un vessant menys dramàtic i amb una pàtina d’humor.

Q

uality Land és una visió irònica d’un futur tan proper que hi podrem descobrir, deformats per la sàtira de l’autor, alguns dels nostres hàbits actuals més quotidians: les xarxes socials, la compra de productes on line o els suggeriments que ens fa el nostre navegador cada cop que engeguem l’ordinador.

En Peter Aturat és un desballestador de baix nivell que no s’atreveix a destruir les màquines defectuoses que li adjudiquen i que guarda, amb afecte, en un soterrani del seu taller.

Un dia rebrà de l’empresa The Shop un producte que no ha demanat (cosa usual, ja que l’empresa sol fer cas de les preferències que estipula el navegador i no de les comandes que li puguin fer) i que tampoc no vol. El llibre és el periple que haurà de viure en Peter, ajudat per alguns dels robots que conserva, quan decideix tornar aquell objecte, que signi-

18_pds

fica afirmar que el Sistema s’ha equivocat. La qual cosa no pot ser i a més és impossible.

El país QualityLand neix després de la gran crisi del segle (hi ha hagut tres crisis del segle en pocs anys). El desgavell a la borsa i el pànic dels mercats aconsellen un canvi de nom del país, una nova imatge i una nova cultura, deixant enrere algunes responsabilitats històriques una mica incòmodes. També els cognoms de les persones s’han canviat per superar la rèmora de noms medievals com Ferrer, Cabré o Teixidó. Els nens duen de cognom l’ofici del pare i les nenes el de la mare. Les ciutats més importants del país son: al sud, la industrial i pròspera Growth; al nord, la ciutat universitària Progress; al centre, la ciutat comercial Profit i la capital del país i del món lliure, QualityCity.

El llibre està farcit de pàgines negres on s’inclouen publicitat, notí-

cies “d’interès general” i, com en un xat qualsevol, les delirants observacions i opinions dels ciutadans.

En el preàmbul l’autor ja ens avisa que el llibre no es pot connectar a internet i que porta incorporada la funció de passar pàgines enrere. Una clara picada d’ullet de la sàtira que serà el conjunt de la novel·la.

El final, com no podia ser d’altra manera, és sorprenent i acordant amb tota la trama exposada.

Benvinguts a QualityLand! n

Marc-Uwe Kling és músic, actor i escriptor, autor de la reconeguda Trilogia del Cangur i que va rebre amb aquesta proposta de lectura que avui us presentem, el premi a la millor novel·la de ciència-ficció del 2018.

CULTURA

III Premi Recerca Isidre Macau Jordi Duch

El passat dia 7 de maig es va fer la presentació a la biblioteca del 3r Quadern Isidre Macau “Més enllà d’una carta” i el lliurament per part de l’alcalde del “Premi de recerca Isidre Macau”. Aquest premi guardona el millor treball de recerca de Batxillerat de l’IES Narcís Xifra de Girona atorgat per l’Ajuntament de Sarrià, enguany a l’estudiant M. Mercè Sansalvador, veïna del nostre poble.

Màrius Sirvent, professor de l’INS Xifra, Ma. Mercè Sansalvador, Narcis Fajula, alcalde de Sarrià de Ter, Jordi Estefanell regidor de Cultura

E

l treball de recerca és una activitat d’investigació que ha de fer tot l’alumnat de Batxillerat. És una recerca adequada al nivell d’estudis que està cursant l’alumnat i està tutoritzada per un professor. Com tot treball d’investigació, presenta unes parts ben definides, les bases teòriques que emmarquen la recerca, un treball de camp amb l’anàlisi de resultats i unes conclusions.

En el cas que ens ocupa, el treball guardonat conté l’anàlisi de més de 2.000 cartes escrites pels nens i nenes de Sarrià adreçades als Reis Mags d’Orient entre els anys 2008 i 2017.

Després d’unes paraules del tutor de recerca de l’alumna, l’autora ens va fer una presentació del seu treball, agafant com a referent les aportacions de la sociologia i de l’autor Zygmunt Bauman, que tracta l’enfrontament entre la modernitat i la postmodernitat per arribar a la societat actual. Això ho fa a partir de l’anàlisi de conceptes com el consumisme, la inseguretat, la crisi econòmica, l’evolució tecnològica i la publicitat.

En la seva recerca, la M. Mercè fa una anàlisi exhaustiva de les cartes als reis dels nens i nenes del poble sota la perspectiva dels conceptes esmentats anteriorment i la seva evolució a través de les demandes que hi feien.

El treball com a investigació conclou amb la resposta a les hipòtesis que l’autora es va formular al seu inici, el que esperava trobar i no ha trobat, la relació amb les demandes dels infants i la crisi econòmica d’aquells anys, la influència de la publicitat i les estratègies de màrqueting que condicionen els infants, els canvis que s’han produït en els seus desitjos i la clara demostració de que els nens i nenes, com ella mateixa escriu, viuen en una societat de consumidors on ells també en formen part.

Amb l’atorgament del premi es posa de manifest, no solament

la qualitat del treball, la bona redacció i l’adequació dels plantejaments amb la recerca, sinó també el nivell de reflexió personal i d’anàlisi de l’autora estudiant de Batxillerat.

Des de la revista Parlem de Sarrià només ens queda felicitar d’una manera molt especial la M. Mercè i encoratjar-la davant de tots els reptes que se li plantegin d’ara endavant. n

pds_19

CULTURA

A l t a v e u “La Salut a un sol clic” Conferència de la Dra. Marta Aymerich

Jordi Duch

Per reforçar un dels continguts de la revista número 107, ens va aplegar a la biblioteca una xerrada que tenia un interès especial, la salut, la ciència i la relació amb les noves tecnologies.

L

a Marta Aymerich ens va explicar, entre moltes altres coses, que la major part de la població mundial està en bon estat de salut; és molt més freqüent la salut que la malaltia i en canvi donem molta més importància a la malaltia.

Cada vegada més les persones estem informats, implicats en la salut i els professionals s’enfronten a molts pacients que volen participar-hi precisament per aquest motiu.

A nivell mundial hi ha moltes dades i accés a eines digitals que poden anar directe a un professional sanitari. La tecnologia permet personalitzar la salut de les persones. És el concepte de salut digital com a intersecció de diverses disciplines, els professionals d’atenció sanitària i les telecomunicacions en general.

En època de pandèmia hem utilitzat molt les tecnologies, hem estat espectadors de totes les dades que utilitzen els professionals per fer interconsultes, podem tenir la nostra història clínica al mòbil, busquem informació per internet,...tot plegat ens fa conscients que la salut és nostra, no de ningú més.

20_pds

Marta Aymerich, durant la conferència a la Biblioteca Emilia Xargay del 21 de maig

Algunes dades són contundents, com que el 70% dels espanyols mira internet abans d’anar al metge o la gran quantitat d’apps de salut (325.000 l’any 2017), dirigides a professionals amb contingut mèdic, a pacients i a la població en general, per a la prevenció o promoció de la salut.

Cal posar la ciència al servei de les persones, i la doctora

Aymerich ens va plantejar una recepta per fer un bon treball d’investigació, que inclou una sèrie d’ingredients: La curiositat, cal fer-se preguntes i tenir interès per les idees.

La passió. Al costat de la recerca i l’educació, és imprescindible per descobrir, a nivell individual i col·lectiu, per anar construint un món millor.

CULTURA Altaveu

L’atreviment, no s’ha de tenir por de fer proves, encara que moltes no tindran èxit, fer plantejaments per poder solucionar problemes.

La generositat, cal compartir i explicar a tothom el que descobreixes, la ciència oberta. El coneixement ha d’estar disponible, cal treballar conjuntament.

Perseverança, no deixar-se vèncer per un contratemps i continuar aprenent sempre. Com deia Einstein, “Una vegada pares d’aprendre comences a morir”.

Finalment, segons la Marta, també cal una bona dosi de somriure: malgrat les dificultats, la investigació comporta moltes alegries.

Amb la barreja de tots aquests ingredients podem tenir la salut a un sol clic gràcies a la ciència i la tecnologia. n La sala de conferències de la biblioteca es va omplir per escoltar la Dra. Marta Aymerich

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 - 17841 SARRIÀ DE TER Tel. i Fax 972 17 15 57

pds_21

CULTURA

CRÒNICA D’UNA EXPEDICIÓ

Josep M. Sansalvador josepmsansalvador@gmail.com

Assumpció Vila, l’arxiver Josep Sansalvador i Josep Ma Sansalvador, a l’arxiu Gavin

“SUB MARIAE NOMINE” El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes es troba a la comarca de la Noguera, seguint la carretera que va de Balaguer a Àger, en el terme d’Ós de Balaguer. El rodal ha abandonat la plana extensa de les Terres de Ponent i comença a enfilar-se cap a muntanya: el paisatge es torna verd i l’aigua és abundosa; res a veure amb el secà. És un indret carregat d’història. Va ser fundat durant el segle XII pels comtes d’Urgell i una comunitat de monjos premonstratesos que venien de França i que s’hi van estar durant segles. A començament del segle XX s’hi establiren els Germans Maristes, que hi van fundar un seminari propi.

Hores d’ara, la comunitat Marista segueix tenint-hi residència i part del conjunt monumental s’ha habilitat com a hostatgeria. Envoltat de vinyes i jardins, el complex transmet una impagable sensació de calma, d’endreça i d’assossec que convida a

22_pds

passar-hi uns dies d’estada, fent-lo camp base de sortides i excursions, estudiant i preparant exàmens o, ben senzill, gaudint-ne en recolliment.

L’ARXIU GAVÍN En unes dependències annexes al monestir hi té la seu l’Arxiu Gavín. Es tracta de l’arxiu particular més gran d’Europa, fundat pel senyor Josep M. Gavín i Barceló (Creu de Sant Jordi de la Generalitat) i recull la feinada colossal de tota una vida de recerca i documentació. Està especialitzat en cultura popular i religiosa i va iniciar-se com a un inventari exhaustiu d’imatges d’esglésies de Catalunya.

El senyor Gavín ha recorregut el país, poble per poble, i s’ha dedicat a fotografiar catedrals, esglésies, ermites, capelles, oratoris, fins i tot ruïnes i vestigis d’edificacions litúrgiques. El volum de referències s’acosta als trenta milers... L’arxiu documental, acollit per la comunitat Marista, amb el pas del temps, s’ha

enriquit i ha crescut amb més fotografies: castells, torres, pous de glaç, ponts, creus de terme, monuments megalítics, etc. No hi hauria d’haver pedra a Catalunya que no estigués inventariada per l’Arxiu Gavín.

A banda de la catalogació i fotografia de totes aquestes referències, la col·lecció incorpora -fins a un total aproximat actual de quatre milions de peces- reculls de goigs, nadales, recordatoris de primera comunió o de defunció, estampes religioses i marianes, postals de tota temàtica, banderins, medalles, cromos i àlbums... I vet aquí el motiu de la nostra visita, monografies i revistes locals de poblacions catalanes.

DE SANSALVADORS VA LA COSA El senyor Gavin té una edat respectable, més de noranta anys, i ha delegat la tasca d’arxiver en la figura de Josep Sansalvador Castellet.

Malgrat la coincidència de nom i cognom, d’una diferència exacta

CULTURA [Crònica d’una expedició

d’un any en les nostres dates de naixement i d’una afició sòlida per les motos, no som família.

Sabíem l’un de l’altre mercès a l’existència de Facebook. Fa temps, el Sansalvador de les Avellanes conegué que a Sarrià de Ter es publica aquesta digna revista que teniu als dits i va fer-nos arribar la petició d’aconseguir-ne una col·lecció completa per poder-la incloure al dipòsit de l’Arxiu Gavín. Aquestes peticions són molt senzilles de respondre i al consell de redacció ens va il·lusionar d’immediat la demanda, però va costar una certa dedicació la recopilació d’una mostra de cada exemplar des del número zero fins a l’últim.

Finalment ho vam aconseguir i, aquesta primavera, superades les dificultats de moviment i alleugerides les mesures de confinament, vam poder-hi fer cap i complir amb aquest compromís. L’expedició sarrianenca la composavem Assumpció Vila, Mamen Boadas i un servidor de vostès. Així, des de fa poc, Parlem de Sarrià figura al fons documental de l’arxiu particular més gran d’Europa, amb el compromís d’anar-hi trametent cada número que aparegui.

UNA FEINADA DESCOMUNAL En la nostra visita a l’Arxiu, Josep Sansalvador ens va oferir una visita guiada molt detallada i ens vam poder fer una idea aproximada del que representa la feina d’arxiver. Ens va presentar la figura del fundador Gavín, ens va mostrar la imatge de la Mare de Déu dels Arxius, que presideix la sala de consulta, oberta al públic interessat a investigar o documentar-se. Ens va guiar per monumentals prestatgeries mecanitzades que guarden els milions de documents que tenen sota custòdia. Ara per ara, la digitalització

és incipient i minsa, però en escassos segons ens va aconseguir la informació que atresora sobre les esglésies de Sarrià, i ens va obrir un arxiu amb retalls de premsa amb informació local de caràcter patrimonial, cultural i històric. Cada dia de l’any rep els divuit diaris que es publiquen al país i li toca repassar-los plana per plana, seleccionant, retallant i col·leccionant aquelles notícies, articles i reportatges que entrin dins la temàtica del repertori. A més, té la missió de recollir tot el material que pugui rebre, d’atendre peticions i consultes, i de mantenir en perfecte ordre les múltiples temàtiques que toquen.

Josep Sansalvador i Assumpcio Vila amb un retall del Diari de Girona

VASOS COMUNICANTS Una visita a una institució així és enriquidora en grau extrem. En el nostre cas hi anàvem a fer un lliurament determinat, però les portes se’ns van obrir a la curiositat. Vam detectar-hi alguna petita mancança i vam obrir els ulls a una destinació que sovint és ignorada però que pot ser molt útil a l’hora de donar camí a papers, documents, lligalls de paperam familiar que d’altra manera correrien el risc acabar al contenidor blau.

Vam emparaular amb Josep Sansalvador una devolució de visita: li falta documentar la capella o oratori del grup Torras a Sarrià de Dalt i caldrà cercar referències sobre el convent de la Divina Pastora, que havia existit a la vora del pont de l’Aigua. Servirà per verificar que els goigs locals estiguin en ordre i per proveir-lo de la documentació que li sigui útil.

Haurem posat una petita pedra més en la conservació i engrandiment de la història documentada d’aquest país.

I no em veig amb cor de cloure l’article de cap altra manera: amen. n

L’arxiver Josep Sansalvador mostra les fotografies de les esglésies de Sarrià de Ter que conserven a l’arxiu Gavin

L’arxiver Josep Sansalvador, Assumpció Vila i Carme Boadas

pds_23

espai 2.0 EL COST ENERGÈTIC D'UN CORREU ELECTRÒNIC Roger Casero Gumbau, blocaire

L'energia en general, i la transició energètica en particular, centren aquests darrers anys part del debat polític i social a partir de conceptes com pobresa energètica, el propi de transició energètica, o energies renovables, interpel·lant-nos sobre la responsabilitat personal i col·lectiva que tenim davant la poca sostenibilitat manifesta del planeta.

A

quest debat, certament polièdric i no exempt de polèmica i controvèrsia, inclou tant la producció de l'energia com el consum, és a dir, com produïm l'energia i com la utilitzem, pel que és un debat que no només interpel·la a les empreses energètiques, també a tots i totes nosaltres, siguem empreses, administracions, entitats o, simplement, ciutadanes i ciutadans.

24_pds

Aquests darrers mesos el debat s'ha centrat en dues qüestions molt concretes: l'horari de la rentadora, en motiu del canvi tarifari implementat a Espanya, i la conveniència o no d'instal·lar parcs solars i molins de vent al territori, especialment a l'Alt Empordà. Aquestes qüestions, en el fons, giren al voltant dels dos grans temes: com generem l'energia i com la consumim, en aquest cas quan la consumim!

La rentadora s'ha erigit com a símbol del consum energètic, i el seu horari en un autèntic trencaclosques per a moltes famílies, més enllà dels "mems" i les bromes que han circulat per internet. I si bé és cert que la rentadora és un electrodomèstic que consumeix molta energia, també en consumim molta, possiblement més de la que ens pensem, fent altres coses aparentment innòcues per al medi ambient: escriure un correu electrònic, veure una sèrie a Netflix o fer una videoconferència.

Sí, internet també gasta molta energia, i segurament en podríem fer

un ús més sostenible.

Internet consumeix molta electricitat per a que funcioni, i nosaltres, com a consumidores i consumidors, volem que ens arribi a alta velocitat i sense interferències. Internet necessita electricitat per a fer funcionar tota la seva infraestructura (pensem ens els routers i altres aparells que tenim instal·lats i connectats a la xarxa elèctrica, a casa nostra), necessita espai per emmagatzemar dades, necessita refrigerar els servidors que emmagatzemen les nostres dades (això del núvol sembla molt ecològic, però en realitat no ho és tant!), i necessita electricitat per a fer funcionar tot el que connectem a internet, que cada vegada són més aparells!

Un estudi de la Diputació de Palència situava el consum energètic derivat de Internet en el 10% del consum d'electricitat de la Unió Europea, el 7% de consum a nivell mundial, amb una demanda que es duplica cada dos anys i amb més del 50% d'aquest consum d'electricitat

procedent de fonts no renovables i contaminants com el carbó i l'energia nuclear.

QUANT CONTAMINA UN CORREU ELECTRÒNIC? Es calcula que cada correu electrònic genera uns 10g de CO2, pel que si en rebem o enviem uns 3 al dia, és a dir uns 1.000 cada any, la petjada ecològica del nostre correu equivaldria a uns 10kg de CO2 cada any. Us pot semblar poca cosa, i en part és cert; la incidència del correu electrònic en la nostra contribució de generació de CO2 representa només el 0,5%; però per poc que sigui, segur que podem prendre decisions per mini-

mitzar-ne l'impacte.

Veure Netflix també contamina; es calcula que cada hora de consum emet 440g de CO2, pel que una temporada d'una sèrie, equivalent a unes 10 hores, emet 4,4kg de CO2.

Quantes hores al dia dediqueu a Netflix o a altres plataformes similars?

Zoom també contamina, tot i que les videoconferències i el teletreball també han contribuït a reduir les emissions de CO2 en la mesura que ens han estalviat desplaçaments, tot i que poc a poc anem recuperant la mobilitat, i el teletreball no ha vingut per quedar-se per a tothom, sinó només per a uns quants.

Sigui com sigui el debat continua

girant sobre els mateixos dos eixos: com generem energia i com la consumim. Pel que fa al consum, de la mateixa manera que socialment hem après a tancar l'aixeta i a tancar llums, també haurem d'aprendre a racionalitzar altres usos d'aparells elèctrics i de serveis com internet, procurant consumir menys, o consumir el just i necessari.

I naturalment haurem de seguir avançant en la necessitat de generar energia de fonts renovables, prescindint cada vegada més de les d'origen fòssil, i per tant necessitarem anar tancant, espero que positivament per a tothom, o per a la majoria, els debats oberts que avui tenim al territori... n

pds_25

Quadern d’apunts Josep M. Sansalvador | josepmsansalvador@gmail.com

E

A ritme de Gran Premi

D

La Locomotora Negra

esprés de 50 anys de trajectòria brillant, sembla que La Locomotora Negra acaba la bufera.

Aquest 2021 la mítica big band barcelonina, ànima del jazz a Catalunya, ha anunciat que s’acomiada dels escenaris i dels auditoris, per desesperació dels seus seguidors incomptables.

Quina relació pot tenir LLN amb Sarrià de Ter, per ferla aparèixer en aquest Quadern, es preguntaran vostès?

La banda va ser fundada de resultes de l’entusiasme jazzístic que transmetien unes audicions de discos que se celebraven a casa d’un arquitecte, el senyor Joaquim Gili i Moros (Barcelona 1916-1984). L’arquitecte Gili va ser l’autor del projecte de construcció de l’Escola de Mestratge Industrial de Sarrià de Dalt (vegi’s Parlem de Sarrià 80, 2012) i era tanta la seva passió pel jazz que els seus fills i altres amics van crear el grup musical per difondre aquest estil arreu, en directe. L’ànima i director de La Locomotora Negra ha

26_pds

estat el senyor Ricard Gili, fill de Joaquim i també arquitecte. Molts i molts anys enrere, abans de la creació del grup i durant la primera fase de l’execució de l’edificació, els Gili pare i fill havíen vingut sovint a Sarrià en visita d’obra.

Estaria molt bé i seria ben simpàtic que, acabades les instal·lacions i posades definitivament en servei per la Fundació Els Joncs, la cerimònia d’inauguració portés el segell musical de la veterana banda. In live.. n

ls veïns d’una zona determinada de Sarrià de Baix hem quedat sorpresos, aquest hivern, per una insòlita remodelació de les pintures a la calçada.

En efecte: part del carrer Firal i part del carrer Ripollet han vist un redisseny i nova distribució dels passos de vianants, de la delimitació dels aparcaments d’autos i motos i, en especial, d’unes singulars àrees pintades en vermell viu, que no admeten trànsit ni estacionament. Hem notat copets a l’espatlla amb comentari socarró inclòs: -Alça, que l’ajuntament us estén la catifa vermella...!

Més que la catifa, que no fa ni fred ni calor i es despintarà a marxes forçades, el que sí que resulta impressionant és l’essa formidable que hom troba a l’alçada del transformador del carrer Ripollet. Servidor de vostès té una tirada pel motociclisme clàssic i no pot evitar transportar-se a la “chicane” del Jarama cada vegada que hi passa.n

Sarrià, els bateigs i la Nit dels Ignorants

D

e detractors de les xarxes socials sempre n’hi haurà, però els favorables guanyem per golejada i no ens cansarem mai de reivindicar-ne la utilitat a l’hora de buscar tres peus al gat. Són un instrument magnífic per fer universal allò que podria quedar com a exclusivament vilatà i per elevar l’anècdota a categoria.

Vegem-ne un exemple: a finals d’abril el programa de Xavier Solà a Catalunya Ràdio La nit dels ignorants va penjar a la seva pàgina al Facebook una consulta d’una tal senyora Eva, de Segur de Calafell. Deia “Ara tinc 71 anys. Quan era petita, a Sarrià de Ter, en acabar un bateig, els padrins sortien de l’església i donaven ensaïmades i xocolata a tota la mainada. Algú ho recorda?

S’ha perdut aquest costum?”

La petició de la senyora Eva va ser reproduïda en un grup de cobertura local en aquesta mateixa xarxa i va rebre un bon gruix de comentaris i aportacions de persones de Sarrià, que complementaren i enriquiren les que es van fer a la publicació original.

A casa no tenim previsió de cap bateig, però si la senyora Eva ens llegeix i torna a Sarrià algun dia, que sàpiga que està convidada a una xicra amb acompanyament..n

E

Altaveu i autobombo,també

n el número de març i abril de 2021, Revista de Girona va publicar un petit article d’aquest mateix columnista sobre el salt del Timbarro, a Sarrià de Dalt. Consta que va tenir certa bona acollida i que va despertar consultes i ganes d’anar-hi a molts lectors d’arreu de la comarca que encara no coneixien aquell bell enclavament. Tot sigui per la difusió del patrimoni natural local i per aportar un granet de sorra a l’estima per la nostra riera, digui-se’n de Rimau o d’en Xuncla. n

pds_27

L’ E N T R E V I S TA

FINA ESPUÑA CASAS Brodadora

Jordi Duch Despuig

Durant molt temps als pobles la roba es feia a mida. Sastres, modistes i brodadores confeccionaven tota mena de vestits i adornaments per tothom que ho necessitava. Són oficis artesans relacionats amb la creació a partir de fils, teixits o teles manipulades. Elaboren robes de tota mena, puntes de coixí, tapissos i brodats, entre d’altres, mitjançant diferents tècniques i servintse de diversos materials.

La Fina, brodant

28_pds

L’ E N T R E V I S T A [ F i n a E s p u ñ a C a s a s

A

Detall de l’obrador

Sarrià hi va haver una bona colla de dones que es dedicaven a l’ofici artesà del vestir. Eren les modistes i cosidores que donaven servei a la majoria d’homes, dones i nens del poble. Des de casa treballaven en el seu petit taller, fent els patrons, tallant, cosint i emprovant. Les brodadores feien els acabats decorant la peça fins que resultava al gust del client.

Avui parlem amb una brodadora.

El seu ofici consisteix principalment en ornamentar un teixit amb dibuixos fets amb passades d’agulla, emprant fils de cotó, llana, seda o altres, a sobre de llençols, cobertors, bruses, vestits, jocs de taula i altres peces.

Algú va dir que brodar és com pintar amb el fil i l’agulla i posar de manifest el treball, l’esforç i la capacitat artística de qui ho fa.

Si un dia qualsevol enfilem el carrer Major, tot passejant ben d’hora i arribem a l’alçada de can Font, potser veurem una porta entreoberta, just perquè hi passi un traç d’aire fresc, i rere unes ventalles que ja tenen una bona colla d’anys, amb unes cortines que amaguen el dintre, podrem sentir el soroll d’una màquina de cosir. Es tracta del petit obrador de la Fina, on dia rere dia des de fa més de 60 anys, dona forma als seus brodats amb constància i dedicació.

Com a la novel·la de Tracy Chevalier, “Las mujeres de Winchester”, on la protagonista de la història aprenia l’ofici amb la comunitat de brodadores de la catedral, tot lluitant contra les adversitats de la vida, la Fina ha anat creant amb les seves mans teixits que perduren al llarg del temps, amb esforç i superant els quefers quotidians.

La Fina Espuña neix a Vilablareix, de pares que treballaven de pagès i vivien del camp. Eren tres germans, dos nois i ella. L'any 1964 es va casar amb Ramon Font Melció i va venir a viure a Sarrià, al carrer Major. Van tenir tres fills, dues noies i un noi, i té quatre nets. Durant tots aquests anys ha treballat de brodadora. Moltes de les seves creacions estan repartides per les cases i les famílies del nostre poble i d'altres indrets. Tota la vida ha compaginat la seva feina amb les obligacions familiars. És una dona molt treballadora que des de sempre ha començat la jornada a les cinc del dematí, al costat de la màquina de cosir de pedals (l'elèctrica no li dona el resultat que ella vol), envoltada pels fils, les teles, els cèrcols, amb la ràdio de fons i plasmant les seves idees sobre els diferents teixits. En el seu petit taller, on hi ha treballat tantes i tantes hores, s'hi sent molt a gust i hi passa molt bons moments, tal i com ens ho explica ella mateixa.

Com vas aprendre a brodar?

Quan tenia catorze anys la que llavors era xicota del meu germà, Conxita Puig, me’n va ensenyar a Santa Eugènia i aviat ja vaig començar a treballar-hi i a tenir-hi traça. A tall d’anècdota, un dia estava fent un dibuixet d’una noia. Mentre el feia va venir la clienta que l’havia encarregat i va dir “a la nena li fas fer?”, tota molesta. I la meva cunyada li va respondre “sí, ho fa ella perquè té més paciència que jo”. Quan ho va tenir, li va agradar i la propera vegada li va dir “ja pot fer-ho la nena”.

Als quinze anys vaig anar tres mesos a "L'Estrella", a la plaça Marquès de Camps de Girona, un taller on brodaven i ensenyaven a brodar. Tot i que jo ja sabia l'ofici, hi vaig anar per perfeccionar. Allà hi treballava i al mateix temps aprenia.

El primer any de treballar va ser una mica avorrit perquè primer has de dominar la màquina i llavors ja pots anar fent, però per fer-ho bé, cal saber dibuixar i combinar els colors.

De petita ja t'agradava la costura?

Sí, m'agradava molt. Als cinc anys ja em vaig fer un vestit. La meva mare era modista, però no s'hi va dedicar perquè treballava a pagès. La meva cunyada, però, tenia el títol de "corte i confección" i per tant també vaig aprendre a tallar i cosir. La mestra de

pds_29

L’ E N T R E V I S T A [ F i n a E s p u ñ a C a s a s

La Fina Espuña amb en Ramon Font

com les tovalloles, jerseis de llana... llavors ho he de brodar a sobre del paper clavat a la tela. Un cop fet, es treu el paper sobrant.

Alguns treballs com les De jove, lluint un vestit fet i brodat per ella mateixa. incrustacions de pedreria, brillants, perles, vidrets... l'escola de Vilablareix, on anava de no es poden fer a màquina. Llavors petita, ja em va dir que m'havia de les faig a mà, amb molta paciència. dedicar a alguna feina manual, artís- Recordo que en un vestit de núvia hi tica, ja que se’m donava molt bé. vaig haver de cosir tretze mil perles d’aquelles tan remenudes. Va ser És una feina creativa o t'has de cenyir a una feinada! uns models?

No és només una feina mecànica, cal Hi ha molta diferència en com treballacreativitat i tenir idees. Al comença- ves als inicis o ara? ment feia servir dibuixos i lletres per La manera de treballar és la mateixa catàleg, però ara ja ho dissenyo jo al llarg dels anys, però el que ha mateixa i no necessito els models. canviat molt és la feina, que va lliNormalment tinc molta llibertat per gada a la moda. crear els motius. Em donen una idea Entre els anys 60 i 80 es demanadel que volen, però em diuen "tu ven tot tipus de brodats en els vesmateixa, tu mateixa". També hi ha tits, jaquetes, mocadors, llençols, qui vol una cosa concreta, o ja ve tovalloles, roba per nadons... Per amb una idea feta i el que faig és Nadal, per exemple, no parava de intentar reproduir-la. brodar peces pels aixovars que les Es fan servir diferents tècniques segons mares regalaven a les seves filles el teixit? per quan es casessin.

No. En general es treballen de la Actualment brodo molts noms a mateixa manera tots els teixits. Es les bates de col·legi, bosses del beredissenya el motiu, es dibuixa en un nar, inicials a les tovalloles... també paper i es calca a la roba. Però sobre per les dones que fan puntes al coixí, d’algunes teles no s’hi pot dibuixar, faig els brodats d'acabament, que és

30_pds

un treball molt artesà i hi afegeixo algun detall; sovint es planyen de qui els ho farà quan jo em jubili!

Alguna d’elles ja m’ha dit que té interès en aprendre la tècnica d’enclavatge. Un cop li hagi ensenyat, cal fer molta pràctica per dominar-ho.

Ara no és moda portar brodats personalitzats als vestits perquè ja venen amb els brodats de fàbrica.

Els treballs que realitzes requereixen molta dedicació, penses que es valora suficientment?

La meva impressió és que el resultat agrada a les persones que m'han fet l'encàrrec. Una vegada a una senyora se li va enganxar la planxa a una brusa que li agradava molt i dubtava si valia més la pena comprar-ne una altra. Li vaig arreglar amb un brodat i va dir molt contenta que la brusa era més maca que abans.

Econòmicament parlant, en el meu cas, sempre ha estat una feina de complement. M'hi he passat moltes hores treballant. Si es valorés pel temps de dedicació, hauria d'estar molt més ben pagat, però es paga pel resultat. Els preus no han evolucionat molt, però en canvi el material s'ha encarit amb el temps. Un cabdell de fil que costava 8 pessetes, ara val 8 euros, per exemple.

L’ E N T R E V I S T A [ F i n a E s p u ñ a C a s a s

En general, quins tipus de clients has tingut?

Actualment només brodo per particulars, però al llarg dels anys he treballat per diferents empreses, com ara la “Naf Naf”, la “Divuit” de Cassà, la “Ramilans” i “El Petit Blau Marí” de Santa Coloma. Aquestes empreses em demanaven confeccionar el mostrari; un cop l’havia dissenyat i fet la mostra, si els agradava, l’empresa en feia la producció. Quan era poca quantitat, les feia jo mateixa o ho compartia amb altres brodadores.

Durant tot aquest temps he tingut molts encàrrecs de gent de Sarrià i voltants, moltíssims, però no puc comptabilitzar-ho.

També he fet algunes feines per institucions...Recordo haver brodat algunes estovalles per l’ajuntament, l’escut dels policies (ara ja venen fets), una quants tapets o cobertors per l’església...

Has ensenyat l’ofici?

Va haver-hi un temps que vaig ensenyar a brodar a cinc o sis persones. Ho feia a casa, on hi tenia diverses màquines.

Brodat a punt d’acabar

L’interès de totes les aprenentes era per fer-se elles mateixes la seva roba, però no per continuar l’ofici.

Totes eren de Sarrià i n’hi havia alguna que hi tenia molta traça, però cap va voler treballar-hi. Vaig deixar d’ensenyar ja fa temps.

Com veus aquesta feina d'aquí uns anys?

Durant molts anys les brodadores fèiem un servei ben valorat. A Girona i rodalies érem unes quinze, cadascú treballava per ella mateixa, però ens repartíem les feines que no podíem assumir, sobretot quan treballàvem per empreses, perquè hi havia molt

Peça dels seus inicis practicant tot tipus de brodats

de volum de feina. Crec que en aquest moment no n’hi ha cap més d’aquell grup que segueixi en actiu.

Com que no hi ha relleu, aquest ofici artesà s’anirà perdent, però sempre hi haurà brodats de fàbrica.

Acabem aquesta entrevista i la Fina es posa de nou a la màquina per acabar de brodar unes flors sobre unes estovalles, que ben segur agradaran a qui les hi ha encomanat. n

pds_31

O P I N I Ó

PAS

PER ARRIBAR A ROMA C AL UN MAPA

Poble Actiu Sarrià de Ter

I

Ja fa poc més de dos anys que el PAS formem part del consistori. El nostre objectiu és clar: ser un altaveu dels veïns i veïnes, ser un poble participatiu, viu i actiu. Un poble de les persones i per a les persones. Volem un poble cívic, cohesionat, lliure i solidari. Treballem amb una visió social, participativa, democràtica i republicana. amb aquest full de ruta sempre a davant, aquest segon any hem fet diverses propostes a l’equip de govern. Moltes d’aquestes, val a dir, convidats per aquests, amb la idea i voluntat de treballar plegats per construir junts el poble que volem.

Entre altres, vam presentar una proposta pel nou pla de mobilitat del Pla de l’Horta, hem fet el mateix pel barri de Sarrià de Baix, i hem presentat una proposta de Festa Major força diferent a la que s’acabarà portant a terme.

De tot això, l’equip de govern n’ha agafat trossets i els ha portat a terme sense planificació, ni participació, ni debat, ni temps de pair-ho.

De manera que, segons com es miri, ens poden dir que algunes coses han estat idea del PAS, o que el PAS hi hem estat d’acord. En la idea segurament sí, però no pas de la manera amb la qual s’han desenvolupat. Per exemple, ens agrada el carril bici, però no té sentit que es faci d’un dia per l’altre i, sobretot, sense parlar-ho prèviament amb els veïns i veïnes del barri. Tampoc païm que es faci sense unes bandes que protegeixin el ciclista del cotxe. El PAS som partidaris de la participació, i per això cal trobar-se amb els veïns i veïnes i explicar-los cada pas que es farà al seu barri, escoltar, debatre i, si cal, rectificar o modificar. Especialment si és tan important com trobar-te un carril bici a davant del teu garatge o un canvi de direcció al carrer que passes cada dia, sense previ avís o

32_pds

poc senyalitzat. A banda de poc transparent, en aquest cas ens sembla perillós.

I el mateix podem dir del tancament del passatge de l’Església, a Sarrià de Baix. Inicialment, el PAS donem suport a la idea de fer els carrers amb preferència per als vianants, però novament aquest pas s’ha fet sense planificació, ni participació, ni transparència: tallar el trànsit pel passatge de l’Església implica augmentar-lo a tot el carrer Major, i ens preguntem: a quin objectiu respon, aquesta acció? Ens interessa treure vehicle motor de dins el

Pilones al passatge de l’església.

poble, i no pas augmentar-ne la incidència. Igual que en el cas del Pla de l’Horta, els veïns han estat els últims en assabentar-se’n, especialment si no tenen xarxes, que llavors ho han conegut quan s’han quedat encastats amb la pilona, literalment.

Des del dia que vam entrar al consistori —de fet, aquest és un dels motius pels quals ens vam presentar—, demanem planificació en totes les actuacions que fem al municipi.

Sempre que ens han convidat a pensar o participar en algun projecte ho hem fet de valent: ens ho hem estudiat, hem analitzat, hem parlat amb

OPINIÓ [PSC

els veïns i hem aportat idees. Però seguim amb els efectes sorpresa, sense un full de ruta que defensi aquestes actuacions que a molts ens semblen fetes amb presses i sense cap justificació vàlida. Ho hem parlat diverses vegades en aquesta revista, però és urgent i imprescindible que l’equip que governa el municipi tingui una planificació, un full de ruta, uns objectius pensats. És l’única manera de saber si estem gaire a prop o gaire lluny del poble que volem. El PAS encara ens sentim lluny perquè sabem on ens agradaria arribar, però no sabem a on ens porta ERC, tot i que ho hem demanat i hem treballat amb força.

La proposta que vam presentarlos sobre la Festa Major, una vegada més, buscava la participació de tots, la presència d’activitats properes amb presència a tots els barris i per a totes les edats. Això implicava més participació, més presència, més cobertura, menys aglomeracions i més estalvi econòmic. Però la seva idea de fer, novament, una festa multitudinària, pensada per atraure

visitants de fora ha seguit endavant.

En parlarem al proper número, però a l’assemblea del PAS ens sembla que atraure gent de fora amb grans grups de música i grans muntatges escènics va en detriment de la gent del municipi, que veu minvada l’activitat a peu de carrer i per a la qual l’ajuntament hi ha d’invertir més diners dels desitjables.

La despesa per a la festa major, igual que moltes altres partides del pressupost, ha augmentat de forma irracional. Us fem un petit recordatori dels motius pels quals no vam donar suport als pressupostos, perquè pensem que és important tenirho present. Seguim pensant que són un error que ens passarà factura més endavant: Seguretat vs. serveis socials: el pressupost d’ERC per aquest 2021 destina més del doble en seguretat que en serveis socials o educació.

Transport sostenible: l’Ajuntament ha eliminat els 6.000 euros que es destinaven al Bus Jove perquè no se n’ha fet ús en l’últim any. Potser no recorden que els nostres joves

han estat un any tancats a casa, sense classes presencials? És urgent recuperar la bonificació del transport públic per als joves. Això, també és educació.

Ràdio Sarrià: ha passat de 25.000 a 60.000 euros, i ens han tret la Neus Mercader i el moviment social i cultural que hi estava associat.

Impostos i multes: el servei de Xaloc ens costa 140.000 euros anuals, un tracte distant i un munt de desplaçaments al centre de Girona.

Creació de places a l’ajuntament, que comprometen el pressupost molt a llarg termini.

I molts altres punts que trobareu més desenvolupats al número 108 del Parlem de Sarrià, o als fulls informatius del PAS. Si seguim invertint més en seguretat que en educació, si no cuidem les persones i anem disminuint les ajudes a les entitats, anem directes a un poble diversificat, distant i poc solidari. I si no tenim el mapa que ens porti al poble que volem, potser arribem a algun altre lloc on potser, fins i tot, no ens agradi viure. n

pds_33

O P I N I Ó

ERC

L’INSTITUT I LES DECISIONS ESTRATÈGIQUES PER SARRIÀ DE TER Grup ERC de Sarrià de Ter

Per aconseguir grans canvis s’ha de tenir visió estratègica. No només s’ha de governar la gestió del dia a dia, sinó que també hem de tenir la capacitat de mirar a mig i llarg termini. Tenir una mirada estratègica i saber cap a on volem caminar, i el nostre institut n’és un clar exemple.

T

El pati de l’INS Sarrià de Ter acollirà un altre mòdul per alumnes de tercer d’ESO.

enim un institut al nostre poble per l’esforç i treball que s’ha invertit des de molts de fronts, i sobretot per tenir capacitat estratègica d’avançar-nos i començar un camí per assolir l’objectiu que ens havíem marcat com a poble.

Sembla que no fa pas gaire, però vam començar a treballar-hi el 2007.

Aquest any ens plantegem la necessitat d’un nou equipament educatiu al nostre poble perquè la tendència demogràfica ja apuntava que la població a Sarrià de Ter augmentaria. És a dir, cada cop tindríem més jovent al nostre poble, els instituts de referència a la comarca començaven a tenir unes ràtios per aules elevades i no podrien donar resposta a la necessitat creixent de joves del nostre poble. El

34_pds

punt clau és la reserva de sòl per educació aquest mateix any 2007.

Així, el 2007 es posen en marxa les màquines i es treballa en coordinació per fer un front comú amb els pobles de Sant Julià de Ramis, Sant Jordi Desvalls, Cervià de Ter i Medinyà. El 2015, comencen les negociacions de tots els alcaldes de la zona Nord de Girona per ubicar l’Institut a Sarrià de Ter. 4 anys més tard, el 2019, s’instal·laven els primers mòduls.

Sempre hem considerat important tenir un institut a Sarrià de Ter, perquè no és tan sols que el jovent no s’ha de desplaçar a un altre municipi cada dia per anar a un institut, sinó perquè el fet que estigui al nostre poble implica sobretot que puguin fer vida al poble.

El nou institut a Sarrià de Ter ens permet sobretot treballar i fer políti-

ques de joventut amb jovent de 12, 13 i 14 anys. El proper curs ja tindrem alumnes de tercer d’ESO, pensem que tindrem aproximadament 380 alumnes. És cert que no tots són de Sarrià de Ter, però sí la gran majoria. I aquesta és una oportunitat que aprofitem.

Estem centrant els esforços perquè el jovent es quedi a Sarrià de Ter, no només durant les hores d’institut, sinó també fent-hi les activitats i la vida social. Cada cop més el nostre jovent es queda a Sarrià de Ter i, per tant, hi ha un arrelament al poble que no podíem tenir abans quan no teníem l’institut. El nostre jovent es relaciona més entre ells i podem “fer cantera”.

Els esforços s’estan centrant en l’institut, en teixir sinergies amb l’institut per oferir activitats i accions que donin resposta als adolescents a partir de 12 anys. No únicament les polítiques de joventut han de fer aquest grup d’edat, però sí que ha de ser i està sent el grup diana. Hem de conèixer el nostre jovent, donar resposta a les seves necessitats i, sobretot, estar sempre al seu costat.

Allò que començàvem el 2007 és ara una realitat, és una oportunitat que vam saber aprofitar, que vam treballar i vam aconseguir. I ara és un element de cohesió del poble, de dinamització de la zona on està ubicat l’institut i una gran oportunitat pel nostre jovent. n

O P I N I Ó

JxS

SARRIÀ DE TER, DECISIONS PRESENT S I FUTURES

H

Narcís Farroni. Regidor a l’oposició Junts x Sarrià

El nostre dia a dia i en tots els àmbits està ple de decisions, decisions quotidianes amb tot tipus de grau d’importància.

em passat i estem passant una crisi social, sanitària i econòmica diferent a les viscudes.

Quan hi ha una crisi podem trobar similituds en anteriors, però totes elles son diferents i tenen mols matisos de complexitat. Malauradament no serà l’última que viurem, la societat i la vida està plena de crisis, però hem de fer l’esforç d’aprendre de totes elles, com a persones i com a societat.

En aquest context de crisi i de presa de decisions, hem de fer una mirada, una reflexió al futur, al futur del nostre poble, on venen i vindran decisions importants i que haurem de treballar plegats per minimitzar els errors i estar el màxim d’encertats.

Des de les administracions locals hem de treballar al màxim perquè la

nostra població no es quedi enrere en l’àmbit social, econòmic, educatiu, cultural... en tots els àmbits.

Sarrià de Ter, en els seus 4 punts cardinals, té unes limitacions geogràfiques i orogràfiques que tots coneixem o hem començat a conèixer, és per això que en els planejaments , plantejaments i projectes hem de treballar conjuntament perquè no siguin (i amb perdó de l’expressió) un tapaforats, una peça del puzle que no sabem on col·locar.

La distribució comercial, industrial, urbanística i les inversions en equipaments seran cabdals en el present i els pròxims anys per al futur del nostre poble.

Les accions i polítiques mediambientals, per una sostenibilitat global en tota la població, també han

d’ésser primordials i importants en les seves mesures i decisions.

Ens venen reptes importants per afrontar, en poc temps l’institut de Sarrià se’ns farà petit i i dependent del seu creixement , evolució i necessitats, una nova ubicació i alhora òptima construcció i distribució seran cabdals. Els equipaments culturals i esportius de Sarrià també necessitaran una adequació i possible evolució constructiva. Educació, cultura i esport son motors d’evolució, aprenentatge i futur en la societat.

Per aquestes decisions i objectius, hem de ser participatius, empàtics , consensuar, escoltar els veïns i veïnes, participar junts amb entitats, associacions, col·lectius, hem de proposar projectes i idees, però alhora les hem de teixir i construir entre tots i totes.n

5% dte.*

LLUM · AIGUA · AIRE CONDICIONAT · CALEFACCIÓ

en reparacions, instal·lacions elèctriques canvis de caldera, aire condicionat i muntatges d’energies renovables... * Presentant aquesta publicitat

Tel. 682 420 503 - jmdepalol@gmail.com - www.jmdepalol.com

pds_35

O P I N I Ó

PSC

HORT S URBANS PER A RECUPERAR-NOS DE L A COVID-19?

Estela Lopez. Regidora PSC Ajuntament Sarrià de Ter

Ja fa més d'un any que la Covid-19 condiciona les nostres vides. Sortir a fer un cafè amb els amics, a fer una passejada o a jugar a la petanca no està dins del nostre dia a dia com sí que ho havia estat fins al març de 2020.

D

Antigues hortes del Pla de l’Horta.

urant l'inici de la pandèmia, una de les grans preocupacions que ens sobrevenien als diferents grups municipals del consistori era la gran limitació que tenien les persones grans per a poder fer algun tipus d'activitat física. El sedentarisme a certes edats és un factor de risc per patir malalties coronàries, lesions osteoarticulars, risc de desenvolupar la diabetis mellitus tipus II, entre d'altres.

Des del grup municipal del PSC ens vam plantejar quines actuacions es podrien dur a terme des del consistori per tal de fomentar el retorn a l'activitat física tan necessària en tots els grups d'edat, però més, si s'escau, en els majors de seixanta anys.

36_pds

Ja són molts els municipis que tenen en funcionament horts comunitaris com a pont per afavorir la interacció social entre els usuaris, les relacions intergeneracionals, la cultura ecològica i el sentiment de pertinença al poble, però també com a una gran eina per incentivar l'activitat física diària del col·lectiu més vulnerable a les malalties que poden sobrevenir al sedentarisme. També, els horts, poden ser un lloc d'inclusió social on les famílies vulnerables del poble vegin una millora de la seva qualitat de vida en tenir accés a productes ecològics i frescos per al seu autoconsum.

Les bases i el reglament d'ús seran el següent pas un cop fixada la ubicació definitiva dels horts i, des

del PSC, tenim algunes idees de com ens agradaria que funcionessin. Ens agradaria que sobretot sigui un espai on convisquin els usuaris, hi hagi esperit de cooperació entre ells, que s'estableixin noves relacions i puguin compartir experiències i coneixement. També, veure la interacció entre persones de diferents edats que poden tenir diferents tècniques per conrear, però alhora diferents filosofies de vida que poden confluir en un mateix espai. Els diferents centres educatius del municipi hi podrien tenir la seva pròpia zona.

Voldríem que hi hagués espai per la formació en tècniques de cultiu.

Tallers que ensenyin a com compostar, tenir clar el calendari de sembra, aprendre a fer els nostres propis

OPINIÓ [PSC

insecticides ecològics, conservació de llavors, preparació del nostre planter o com fer els nostres horts sostenibles hidrològicament parlant.

Com dèiem a l'inici de l'article, el projecte dels horts comunitaris comença amb l'objectiu que la gent gran trobi un espai per reprendre l'activitat física de manera entretinguda i sobretot productiva. Els períodes d'inactivitat durant el darrer any han estat prolongats i per tant la pèrdua

d'elasticitat i de la força dels nostres músculs s'ha fet evident.

Veiem en els horts una possibilitat per a la gent que no té possibilitats en el seu domicili trobi un espai on anar a peu i moure's per l'espai. Els períodes productius dels horts són llargs, requerirà una implicació important per part dels usuaris, però creiem que tindrà la seva recompensa. La satisfacció personal de recollir els fruits del seu esforç, degustar les fruites, verdures i hortalisses que

puguin cultivar en el seu espai serà el premi a l'esforç i a la constància i que, de ben segur, el seu estat emocional se'n beneficiarà.

Com bé indica l'Organització Mundial de la Salut (OMS), els beneficis de l'activitat física van més enllà de la millora de l'estat físic. Ens ajuda a incrementar la capacitat de concentració, la creativitat, redueix l'ansietat i l'estrès.

Intentem que els horts siguin un punt d'inflexió en la recuperació després de la Covid-19 n

pds_37

O P I N I Ó

C’s

SREBRENIC A… NO ET PUC, NO ET VULL OBLIDAR Enric Porcar. Regidor C’s Ajuntament Sarrià de Ter

T

Any 1995... tinc només 27 anys i per avatars de la vida treballo a Hongria. Des de Szeged a prop de la frontera amb la fins aquell moment encara, la República Federal Iugoslava. Comencem ja bé amb el nom. reballo, per Nacions Unides com a integrant d´una missió de l'EU-OSCE.

Ajudo, com a membre d'un equip internacional, en la implementació de l'UN Resolution 1244 que decreta un embargament comercial ampli contra Sèrbia i Montenegro.

Un divendres –no recordo la data exacta i potser ja no la vull tornar a recordar- baixo al hall de l'hotel on tenim les nostres oficines. Un cop allà m'informen que el destacament holandès que els protegia... havia abandonat Srebrenica emportant-se només les dones i els nens molt petits. No m'ho podia creure!

Vaig pujar immediatament dos pisos on un destacament d’observadors de l'OTAN també tenien les seves oficines. em trobo a la porta al comandant -Deputy Head of Mission i el miro als ulls. Directament li pregunto si el que m'acaben de dir és cert. Recordo que em mira seriós i em diu secament: Yes it's true...

Sí, és cert.

En aquell moment, sortia de les oficines un militar francès; ens mirem fugaçment directament als ulls i recordo, que amb tristor ell va baixar la seva mirada.

Tots tres ho sabíem. Sabíem el que passaria. I el comandant –irlandès, va dir seriós...

Let´s pray for them, let's hope nothing will happen.

Encara no havia passat res... i recordo que em va envair la ràbia, la tristor... les llàgrimes –i encara en aquells moments a uns centenars de quilòmetres al sud potser encara no

38_pds

havia passat res del que jo temia.

Vaig pujar a la meva habitació i vaig tenir ganes de marxar d'allà, de tornar a casa, la nostra feina semblava

No em calia esperar la confirmació. El dolor d'aquella gent, de les famílies... va començar a pujar dins meu. Inenarrable. Dies més tard... la

Ap Photo

no tenir els efectes desitjats. De vegades –ho reconec, veig amb clarividència el futur.

Després de sopar... vaig tornar a preguntar i no hi havia notícies... l'endemà dissabte tampoc... ni el diumenge segons em van dir. Calia esperar al dilluns. El cap de setmana es va fer llarg.

I aquell dilluns va arribar amb notícies preocupants... no se sabia on eren els homes i nens musulmans abandonats presoners en mans de l'exèrcit Serbobosnià.

Jo sé qui eren Radovan Karadzic... Ratko Mladic--- però no eren sols, centenars de paramilitars els acompanyaven i cap d'ell qüestionaria les ordres. Estaven en guerra.

confirmació que uns 8.000 homes i nens van morir aquell cap de setmana. Inenarrable, encara avui ho sento.

Passen els anys i Srebrenica em persegueix. L'any 1999 torno a la zona, contractat llavors directament per la UE com a expert... i un dia treballant a prop de Sarajevo... a la població Bosniana de Visoko, uns companys bosnians em parlen d'uns magatzems i els connecten amb Srebrenica. Sorprès, li demano en Munib i Mensur que m’hi portin immediatament i en qüestió de pocs minuts estic plantat davant la porta d'una antiga fàbrica en la qual no puc entrar, però que des de fora veig a terra disposat de forma quadriculada un munt de restes i roba.

Era un dels centres d'identificació i

OPINIÓ [C’s

classificació de les restes mortals d’aquelles 8000 persones.

Sabem on són la majoria! –em diuen des d’allà, però encara no les desenterrem i anem fent la feina esperant un dia tenir a tothom identificat. Vaig tornar a Sarajevo a la nit amb el 4x4 plorant amb el meu intèrpret Bekim al costat. Mentre conduïa recordava al militar i sabia que les seves pregàries de llavors no van tenir ressò. Ho acabava de veure amb els meus ulls!! Durant la meva estada a Sarajevo vaig poder visitar altres magatzems i -en silenci, honorar-los.

Però jo tenia un desig íntim. El dia va arribar -uns mesos més tard, en què vaig disposar de dos dies lliures, i vaig comunicar la meva oficina la intenció de visitar personalment Srebrenica.

Em van prohibir anar amb un dels cotxes diplomàtics que utilitzàvem, lògic, i cap dels intèrprets em va voler acompanyar: eren musulmans també.

Em van dir si era boig... que perquè hi anava... etc., etc. Però tots, quan vaig tornar, em van mirar després amb respecte en arribar a la feina.

Els vaig explicar que era un tema personal, que només volia anar a dipositar unes flors, a resar al meu Déu per les ànimes dels que ja no hi són. I així vaig agafar el meu

propi vehicle, també sota protecció diplomàtica -que mai se sap!, esperava em pogués ajudar en el viatge si alguna cosa no anava bé.

I sí, vaig arribar, us asseguro que no havia sentit mai tant dolor en l'ambient. Els homes em miraven de reüll... els nens no jugaven... no hi havia quasi vida al carrer i les cases encara trencades recordaven el que havien passat poc temps abans.

Tothom estava trist, no se sentien ni els ocells i les poques dones que vaig tenir ocasió de veure, em miraven receloses darrere les cortines de casa seva. Un record d'horror. De l'horror de la vida dels qui ocupen aquelles habitatges que no són ni seves. Tot era silenci i cares desencaixades. Si algú creu en esperits, m'entendrà Vaig complir escrupolosament amb una petició del meu estimat intèrpret en Bekim: "Enric, quan estiguis al poble, -molim te!!... no trepitgis cap plaça, cap jardí... Camina sempre sobre l'asfalt". Possiblement aquells a qui vas a honorar estan encara allà a sota, mal enterrats de qualsevol manera. Trigarem anys a donar-los sepultura digna.

En aquests dies se celebra el trist 25è aniversari de l'horror... i fins i tot fa poc que un dels màxims responsables va tenir condemna ferma.

L´altre ja és mort. El Tribunal Penal Internacional per l'antiga Iugoslàvia va progressant massa lentament.

Jo només vull explicar-vos-ho i posar el meu gra de sorra de la vivència personal. Tot fruit de l'odi.. tot fruit de les ganes de quedar-se un tros de terra... tot fruit de voler ser independent de l'altre...

Tot fruit de pensar que "això només és meu i tu marxa!".

La degeneració humana que va viure la República Iugoslava no té nom, us recordo que això va passar fa poc... que no va passar lluny.

Aquí s’hi van crear bèsties tarades.

Em trobareu compromès contra l'odi, contra l'exclusió... Contra les idees supremacistes. Contra la divisió, contra l'insult... En aquell conflicte van morir centenars de milers de persones que mai havien pensat que el veí es tornaria un carnisser, que l'horror no passa, que la crueltat té límits. I no és cert.

No existeixen contrincants, no existeixen enemics... només persones que pensen diferent. Seguim el camí de la convivència, la unió i el respecte humà, que creieu-me, és molt millor. La bèstia tarada no soc jo i segur que tu tampoc.

Que la llum dels que no hi són ens ensenyi el bon camí per on hem de transitar sempre. n

pds_39

D O S S I E R

D ’ H I S T Ò R I A

HANNAH ARENDT (1906-1975) LA HISTÒRIA D’UNA DONA EXCEPCIONAL EL DESAFIAMENT INTEL·LECTUAL ALS TOTALITARISMES

Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé

Hannah Arendt (Joana) va ser una dona jueva que va néixer a la ciutat alemanya de Hannover el 14 d’octubre de 1906, en el si d’una família de jueus liberals amb una economia arreglada. Eren hebreus, sí, però no eren fanàtics de la religió ni practicants exacerbats. El pare, Paul Arendt, amb estudis d’enginyeria va treballar en una fàbrica de maquinària agrícola i la mare, Marta Cohn, va ser una dona de molta empenta, molt crítica i amb una formació cultural raonable per l’època, partidària del socialisme i admiradora de les idees i les conviccions socialistes de Rosa Luxemburg (1871-1919). El matrimoni Arendt van ser militants socialistes.

Hannah Arendt, l’epoca de les conferències , els llibres i els viatges per Europa i els Estats Units.

40_pds

D

e petita, Hannah és una nena de temperament viu, alegre i amb una gran curiositat per les coses que l’envolten. La família va viure a la ciutat de Könisgberg a la Prússia Oriental que, quan va ser presa pels soviètics, s’anomenà Kaliningrad. Quan Hannah és encara petita, el pare va caure malalt a causa d’una sífilis mal curada, cosa que la família va haver d’amagar i Hannah ho va suportar amb estoïcisme. La mare anotava en un diari les reaccions i els progressos escolars de la filla. L’any 1913, quan Hannah a penes havia acomplert els set anys, van morir el seu avi i posteriorment el seu pare, de manera que la família Arendt va veure’s reduïda a l’àvia, la mare i ella. La mare, Marta, que era una dona amb inquietuds socials i polítiques (militava al Partit Socialista Alemany quan encara era il·legal), va separar-se de Hannah per fer una estada a París i posteriorment va viatjar també a Viena i fins i tot a Anglaterra, amb la qual cosa el caràcter de Hannah es fa una mica esquerp a causa de l’absència de la mare. Convivint amb la seva àvia, que li feia costat, ella llegeix i es cultiva.

No obstant això, no assimila bé la separació de la seva mare per tant temps. A l’escola la jove Hannah és una noieta brillant. Quan Marta torna dels seus viatges i després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, decideix que totes tres s’han de traslladar a la ciutat de Berlín perquè allà ella hi té una germana i on li sembla que el futur haurà de ser millor per a totes tres, que no pas en una ciutat petita i tancada. A Berlín, influenciada pels corrents de debat marxistes, Marta participa en reunions polítiques i en manifestacions a les quals en determinades ocasions també hi participa Hannah. Val a dir que la personalitat de Rosa Luxemburg, una altra dona excepcional, influeix de manera decisiva en Marta però també en la joveneta Hannah. Quan

DOSSIER D’HISTÒRIA [Hannah Arendt

Rosa Luxemburg va ser assassinada per contrarevolucionaris alemanys d’extrema dreta (els Freikorps), als jardins berlinesos de Tiergarden i llençat el seu cadàver al canal berlinès Landwehrcanal, la nit del 15 de gener de 1919, juntament amb Karl Liebknecht (18711919), ambdues, Hannah i la seva mare van participar en la manifestació silenciosa que es va convocar a la ciutat.

Eren èpoques convulses i les que vindrien encara ho serien més.

L’any 1920 la mare de Hannah decideix tornar-se a casar amb un Hannah de ben joveneta home vidu, Martin Beerwald (1869-1941)1, un agent de negocis que procura una estabilitat econòmica per a totes, per UNA NOIA A LA UNIVERSITAT a Marta, per Hannah i per a les dues ALEMANYA, 1924 filles de Martin que són cinc anys més grans que l’Arent. A Hannah li costa De retorn a la ciutat de Könisgberg assumir la nova situació però s’hi s’examina dels darrers cursos de acostumarà perquè és una noia adap- l’Institut i l’any 1924, amb divuit anys, table, de cor i de gran humanitat. es matricula a la facultat de filosofia Clara i Eva, les filles de Martin, tin- de la universitat de Marburg a l’estat dran sempre un tracte amable amb federal de Hesse. Allà, Hannah, semella i li cediran els seus llibres, cosa pre envoltada d’homes, perquè tamque la va fer feliç. És més, tot i la dife- poc era massa freqüent que les noies rència d’edat -cinc anys- que són acudissin en aquelles èpoques a les molts en l’adolescència, les noies aules universitàries alemanyes, incorporaran Hannah entre les seves empesa pel coratge i les idees d’una amistats de manera que el seu primer mare progressista i feminista, es amor va sorgir del cercle d’amics d’e- troba amb joves universitaris com lles. Entre 1923 i 1925, quan té ja dinou Gershom Scholem (1897-1982), amb anys havia recopilat els seus poemes Walter Benjamin (1892-1940), Kurt de joventut i seguia estudiant al Lui- Blumenfeld (1884-1963), Karl Jaspers senschule aprofitant sobretot en les (1883-1969), Hans Jonas (1903-1993) i matèries que li resultaven més agra- amb el professor Martin Heidegger dables. Esdevé una jove crítica, no té (1889-1976). Amb tots ells Hannah va pels a la llengua, tossuda i deixa anar mantenir-hi una relació epistolar. les seves opinions vulguis no vulguis Hem de pensar que tot just l’any 1920 davant dels seus professors, cosa que la universitat d’Oxford a Anglaterra li costà alguna expulsió de les aules i havia permès la presència de dones en els College. La universitat alemande l’institut.

1 Capturat i assassinat pels nazis per ser home de negocis jueu.

pds_41

DOSSIER D’HISTÒRIA [Hannah Arendt

insistim, no era habitual que un professor universitari tractés amb alumnes a les aules perquè com ja hem dit- de noies en una facultat de filosofia n’hi havia ben poques. Martin Heidegger, a més d’intercanviar Hannah Arendt en la seva joventut a Berlín idees amb la noia, se n’enamora. Tenim doncs, un clàssic: l’alumna que s’enamora del professor i el docent, de l’alumna. No obstant això, Martin era un home casat, tenia trentacinc anys i dos fills i ella en tenia dinou. Els dos, doncs, comencen a relacionar-se, a intercanviar idees i a la fi ell, el dia 10 de febrer de 1924 li escriu una primera carta, en la qual començant pel formulisme “Benvolguda senyoreta Arendt”, li suggereix que s’han de veure aquella mateixa nit i “parlar-li al cor”: “Tot ha de ser planer i clar i pur entre nosaltres...”. Així, d’aquesta manera comença la primera Hannah i el seu primer marit Gunther Stern, Berlin, 1929 missiva que li escriu. A la ya admetia dones a partir de 1903, segona carta que li tramet ja li diu, tot i que en època de l’imperi aus- “Estimada Hannah”. Al mes de març trohongarès les universitats estaven la carta ja acaba amb les següents obertes a les dones. A la de Marburg, paraules, “Guardo el meu amor per a en el quadre d’honor dels professors tu. Martin”. Per tant, amb aquestes universitaris de l’època i dels estu- missives va començar una història diants, com a dona, només hi apareix d’amor i una relació intel·lectual que Hannah Arendt. s’estroncaria en el moment que els corrents antisemites poblaren AleARENDT A LA UNIVERSITAT manya i el verí va estendre’s també a les universitats. A la universitat de Hannah Arendt, doncs, a la universi- Maburg, però, Hannah coneix l’any tat s’interessa molt per la filosofia 1925 un altre estudiant apassionat que planteja els temes existencials, per les lliçons de Heidegger, Günther per l’essència del cristianisme (Sant Stern (1902-1992), un noi molt eixerit Agustí, per exemple). Llegeix i estu- quatre anys més gran que ella. Maldia amb passió de manera que quan grat tot, i sabent d’antuvi que el assisteix a les classes de Martin Hei- mestre Heidegger estava casat, per degger queda fascinada per la dia- tant, una relació duradora era lèctica del professor. Aleshores, impossible, Hannah, amb vint-i-qua-

42_pds

tre anys, finalment no es resisteix als requeriments d’amor del jove Günther Stern. Viure només de l’amor platònic no podia ser. Com que havia perdut l’avi i el pare, sentia la necessitat de companyia. Günther està bojament enamorat d’ella, és l’amor de la seva vida. Mentrestant els dos joves viuen i treballen a la universitat intensament, llegeixen les seves respectives tesis de doctorat i Hannah, d’amagatotis, segueix escrivint-se amb el seu professor estimat (i fins i tot es veuen), fins que ell accepta una càtedra de la universitat de Friburg per la influència de fer més o menys el joc al nazisme. Heidegger, en la seva posició universitària nega la participació d’uns estudiants jueus en un seminari que ell dona i fa expulsar alguns professors que són jueus. Hannah això no li perdona i sorgeixen friccions entre ells de tal manera que l’última carta que ell li escriu enviant-li una mena de disculpa data de l’hivern de 1932-33. No es tornaran a escriure fins disset anys després, passat el tremend tràngol de la guerra mundial.

ELS NAZIS AL PODER Ella, doncs, s’ha casat amb Günter Stern, que alhora és un cosí d’un altre amic universitari de la Hannah2, Walter Benjamin, també de família jueva, filòsof brillant i estudiós de la càbala. Benjamin esdevindrà llavors un gran amic de Hannah. Günther i Hannah, un cop casats (juny de 1929) segons el ritual jueu, decideixen anar a viure a Berlín perquè creuen que a la gran ciutat tindran més possibilitats de desenvolupar les seves carreres. D’ençà de l’any 1926, però, les joventuts hitlerianes campen pels carrers de la ciutat amenaçant amb ganivets i barrots. L’ambient ciutadà comença a enrarir-se molt.

Mentre viuen a Berlín -i això és ja cap als anys trenta- l’antisemitisme es constata de ple en els àmbits ciu-

2 Walter Benjamin s’havia casat als vint-i-cinc anys amb Dora Sophie Pollack amb qui va tenir un fill, Stefan. Walter es va separar d’ella l’any

1935 quan ja vivia a París. Vegeu UWE-KARSTEN HEYE, Los Benjamin, una familia alemana, Editorial Trotta, Madrid, 2020.

DOSSIER D’HISTÒRIA [Hannah Arendt

tadans, i Günther n’és conscient però ella viu massa refiada. Fins que no es produeix l’ascens al poder de Hitler, després de les eleccions de 1932, aquest és nomenat canceller pel president Paul Von Hindenburg el 30 de gener de 1933, malgrat que aquest havia afirmat que no el voldria «ni per carter del seu barri». Un mes després, l’incendi del Reichstag i les arbitràries detencions que es van produir, esdevindran per Hannah uns fets decisius. S’adona del perill i la gravetat de la situació. Günther reacciona perquè la seva família ja s’havia significat molt com a antinazi i se’n va a París. Les relacions entre Günther i Hannah tampoc van bé. Ella, valenta i tal vegada bastant inconscient del que s’estava proclamant contra els jueus, decideix romandre a Berlín. Es dedica a recollir pels barris de Berlín propaganda nazi per tal de difondre-la aviat a l’estranger. L’activitat -no cal dir-hoera una autèntica temeritat. Malgrat tot, ella està en contacte amb associacions jueves i creu -bastant innocent aleshores- que s’ha de combatre els nazis des del terreny. La seva temerària activitat s’acaba aviat perquè és detinguda en ple centre de Berlín portant al damunt documents comprometedors. La seva mare també va ser arrestada. Hannah planta cara als interrogatoris i -miraculosament!- la deixen en llibertat tot i sabent que la tornarien a buscar per jutjar-la. És la primera vegada que se l’ha jugada i li ha sortit bé.

Tant la seva mare com ella no trigarien massa a fugar-se de Berlín i del país. Cada dia que passava la situació per als jueus era pitjor, fossin nascuts a Alemanya o no. Aquell mateix mes d’agost de 1933, surten de nit de la ciutat en direcció a la frontera Txeca. Sortejant les patrulles dels camises marrons aconsegueixen arribar a una casa fronterera en la qual sabien, per les associacions sionistes (nacionalistes hebreus partidaris de formar un

Rètol del carrer dedicat a Hannah Arendt a Berlín.

estat a Israel), que havien passat per allà diversos personatges jueus alemanys i comunistes. L’endemà al vespre, després de ser acollides, segueixen la marxa a peu cap a Praga. Des de Praga, ja amb tren, decideixen anar a Ginebra, on la mare de Hannah hi tenia una amiga, militant socialista berlinesa. Al cap d’uns dies, a través d’una agència política jueva van en tren a París, on es reuneixen amb el seu marit Günther. A França es mira amb indiferència i malament els jueus alemanys exiliats perquè en general viuen en la precarietat i malviuen. En aquell moment a França hi havia trenta-set mil jueus. A finals de 1933 als francesos no saben el que els espera.

PARÍS A París, Hannah, la seva mare i Günther viuen del que poden, no oblidem que són universitaris doctorats; treballen per algunes revistes, en publicacions antifeixistes i en alguna traducció. Els recursos, però, son mínims. Participen en activitats del Partit Comunista però amb l’atenció de no mostrar-se’n massa crítics perquè estan envoltats de dogmàtics i això no permet fer crítiques al règim soviètic. Hannah és una dona crítica des de la seva infantesa i algunes actituds no les pot tolerar. A París la convivència amb Günther no va bé, sigui per la precarietat, per la situa-

ció en la que conviuen (viuen tots dos i la sogra en un apartament) o pel nerviosisme de saber que no podran tornar a Alemanya, Günther, que té ja els seus pares als Estats Units, decideix marxar. Ella, una vegada més es queda sola amb la seva mare a París. A la ciutat de la llum, Hannah s’espavila i contacta amb editors i associacions jueves, finalment aconsegueix un treball, afavorida per la baronessa Rothchild en una associació de beneficència per a jueus on fa de secretària. En aquella època una dona que sabés escriure a màquina era molt valorada. A més, l’associació serveix de tapadora per repatriar durant els anys de 1934-1935 jueus a Palestina.

Germaine Roschild (1884-1975) era una dona culta i compromesa amb el que ja s’estava desenvolupant a França i per tant, les dues dones van congeniar de seguida. Hanna en aquestes dates va fer un viatge a Haifa, va a visitar-hi un cosí i la seva dona que havien aconseguit escapar d’Alemanya i que viuen a Jerusalem.

D’aquest viatge no en parlarà en els seus escrits. Després tornaria a París també amb la ignorància o amb la innocència de no saber encara el que s’esdevindria. A París es retrobarà amb el seu amic, filòsof jueu alemany, Walter Benjamin, de família burgesa, amb el qual acabarà de travar uns llaços d’amistat quasi com si fos un seu germà. Walter Benjamin i

pds_43

DOSSIER D’HISTÒRIA [Hannah Arendt

Hannah Arendt

la seva germana Dora -com moltshavien fugit de Berlín l’any 1933 a causa de la seva condició d’intel·lectuals jueus. Hannah cada dia l’anava a buscar quan sortia de la Biblioteca Nacional, passejaven i prenien cafè junts. També en les tertúlies intel·lectuals dels cafès i en la bohèmia parisenca, Hannah coneixerà Heirinch Blücher (1899-1970), un alemany autodidacta, bastant culte, de conviccions comunistes, de trentaset anys, el qual s’enamorarà perdudament d’ella. Li declara la seva passió malgrat que està casat i ella primerament no ho sap. Ella el rebutja de ple, però ell li declara que l’esperarà el temps que faci falta. Malgrat tot, quan es troben i deambulen pels carrers de París, parlen de política i de filosofia. Se sent a gust amb ell, s’escriuen cartes i finalment, “una mica enamorada de l’amor”, accedirà a ajuntar-s’hi. Heirinch desperta en ella la intel·ligència, el debat i l’apassionament pel sexe. Des de París, i pels seus contactes assisteix a Ginebra al Congrés Jueu Mundial.

Mentre els dos estan separats s’escriuen cada dia. Hannah i Heindrich van casar-se civilment a París el 6 de gener de 1940. Quan es reagrupen a la ciutat de la llum, recullen tota la

informació que poden del que s’està esdevenint a Alemanya i a Berlín. Es converteixen, doncs, en fervents opositors al règim hitlerià.

Els dos comencen una activitat clandestina perillosíssima; actuen des de París com a autèntics espies del nazisme, juntament amb altres amics i sobretot amb l’amic inseparable de Hannah, Walter Benjamin, el qual d’ençà de 1938 conviu en un apartament amb la seva germana Dora al número 10 de la Rue Dombasle3. L’any 1936, amb la guerra d’Espanya, les coses prenen un caire nefast per als militants demòcrates, pels socialdemòcrates i pels comunistes. Amb la colla d’intel·lectuals de París, segueixen els esdeveniments de la guerra civil espanyola. A París, l’any 1939 ja hi ha més de quinze mil refugiats alemanys, ciutadanes i ciutadans que la majoria de francesos miren amb molt recel, amb desconfiança perquè temen que els acabin usurpant els seus llocs de feina. Hannah i els seus amics romanien a França perquè estaven convençuts que era el país europeu de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però en aquells moments els simbolismes de la bandera gal·la amb els seus colors no desprenien cap d’aquests valors. Davant l’amenaça del feixisme, no hi havia llibertat, tampoc no campava la igualtat perquè els bens de primera necessitat escassejaven i més per als immigrats i en darrer terme, per als alemanys exiliats, més aviat se’ls expressava poca fraternitat. Quan l’1 de setembre de 1939 els nazis envaeixen Polònia, les coses a França prenen una altre caire. França declara la guerra a l’Alemanya de

Hitler dos dies després que aquests esclafessin amb la guerra ràpida els polonesos. La Gestapo persegueix els refugiats alemanys i jueus per França i comencen les indignants deportacions als camps de concentració de jueus alemanys, també els de França i els de tot arreu. El 14 de juny de 1940 les tropes nazis desfilen ja per París i el dia 21, als boscos de Rethondes (Compiègne), Adolf Hitler fa firmar als francesos la fi de les hostilitats en el mateix vagó de tren que ho van fer ells amb els alemanys en la primera guerra mundial de 1918. La signatura de l’armistici esdevé una autèntica humiliació per a França. El company de Hanna és detingut i deportat al camp de concentració de l’estadi olímpic de Yvesdu-Manoir al poblet de Colombes, a uns 10 quilòmetres del centre de París, juntament amb el professor Walter Benjamin, on aquest molt desesperat per la situació no deixa de buscar la companyia i de conversar amb Heindrich. A més, a Benjamin li havia arribat la malaurada notícia que el seu germà Georg havia estat atrapat per la Gestapo i deportat al camp de concentració de Mauthausen4. Els suïcidis al camp parisenc i la misèria l’acabaren, doncs, de desesperar. Walter, per sort, per la seva edat i per l’estat precari de salut amb què es trobava fou declarat no apte per als treballs de manera que no va ser deportat a un camp de treballs forçats, però sí -al cap de dues setmanes- traslladat a peu (París-Nevers, 244 quilòmetres) al camp de voluntaris de Vernouche a la ciutat de Nevers. Allí va romandrehi tres mesos. A Vernouche Benjamin va conèixer Hans Fittko (1903-1960), que era el marit de Lisa Fittko (19032005)5, la qual havia aconseguit escapolir-se juntament amb Hannah

3 UWE-KARSTEN HEYE, Op. Cit. Cap. III, p.54 4 GEORG BENJAMIN, (Berlín 1895 - Mauthausen 1942), exercí de metge pediatre, militant i activista comunista. Va centrar la seva activitat

mèdica en l’assistència als nens desnodrits, afamats i abandonats de Berlín, activitat que comptà amb l’ajuda de la seva germana Dora fins 1933. Era el mitjà dels germans Benjamin.

5 Sempre activista per la pau, va morir a Xicago a l’edat de 96 anys. A partir de 1933 va exiliar-se ja a Praga on va conèixer el seu marit Hans, que era un periodista d’esquerres alemany no jueu.

44_pds

DOSSIER D’HISTÒRIA [Hannah Arendt

Arendt del camp de concentració de Gurs i es trobava ja a Portvendres prop de la frontera francoespanyola.

Fittko, que no era jueu sinó un periodista comunista, va proporcionar a Benjamin el contacte de Lisa a la localitat rossellonesa. Ajudat, doncs, per alguns amics intel·lectuals i perquè el seu estat de salut -com hem avançat- era molt precari van aconseguir alliberar-lo del camp de Vernouche. Benjamin va tornar a París on tenia el seu apartament de la Rue Dombasle6. En veure que el seu habitacle havia estat escorcollat per la Gestapo, ben espantat decideix abandonar de seguida la capital. Va agafar l’últim tren que sortia cap al sud i va adreçar-se cap a Lourde (Lourdes), on sabia -perquè s’havien escrit- que Hannah i la seva germana Dora Benjamin havien sortit del camp de Gurs. Quasi tots els amics escriptors i intel·lectuals de Hannah són detinguts i internats en camps de concentració francesos. Alguns intel·lectuals francesos es mobilitzen per tal que s’aturin les detencions però aconsegueixen poca cosa. Afortunadament el company de Hannah, Heindrich, va ser alliberat del camp de concentració francès perquè no era jueu però havien perdut el contacte i no sabien res l’un de l’altre.

AL CAMP DE CONCENTRACIÓ Quan el govern alemany va ordenar que tots els refugiats havien d’identificar-se davant les autoritats franceses col·laboracionistes, Heindrich i Hannah van ser detinguts i portats a sengles camps de concentració, ell a l’estadi esportiu prop de París i ella juntament amb moltes altres dones alemanyes jueves- serà traslladada al camp de concentració de Gurs, a la zona dels Pirineus Atlàntics, tocant en territoris bascos, no lluny de la ciutat de Pau, on malviuen 9.000 presoneres. Hannah lluita allà -

durant cinc setmanes- contra la misèria, la brutícia i la humiliació.

Aquell camp -com molts altres- fou un infern i fins i tot va confessar en una carta que per les condicions de vida que va portar allí va valorar la idea de suïcidar-se. La Gestapo acudia al camp per endur-se les dones jueves de nacionalitat alemanya que considerava perilloses per traslladarles directament als camps d’extermini alemanys controlats pels nazis.

Hannah era una d’elles. Des de les vicissituds del camp de Gurs, havia fet gestions per tal de contactar amb el seu marit i amb altres companys de l’època berlinesa, però cal dir que totes les cartes que va enviar van ser inútils (segurament interceptades!).

Ni rastre de Heindrich. En un moment de relaxació de la vigilància del camp de Gurs, Hannah i un escamot de dones -entre elles l’heroïna Lisa Fittko i Dora Benjamin- van aconseguir escapolir-se’n i comencen a avançar per les dreceres, camins i carreteres. Van arribar a Lourdes on van estar-s’hi algunes setmanes. Allà Hannah va retrobar-se amb Walter Benjamin ja que s’escrivien puntualment per saber on es trobaven. Benjamin havia fugit de París de seguida que va poder (14 de juny de 1940), amb el darrer tren perquè la policia nazi el buscava. Hannah, Benji (així l’anomenava ella en les seves cartes) i la germana Dora van passar algunes setmanes junts a la petita ciutat de Lourdes tot esperant notícies de Heindrich, però aquestes no arribaven. Aleshores Hannah, amb la idea de retrobar el seu marit, pensava que el lloc més adient per aconseguir visats cap als Estats Units seria Marsella. Amb aquesta intenció, doncs, va aviar Benjamin perquè anés a Marsella. No podia arriscar-se a viatjar amb ell ni amb la seva germana perquè tant el professor com la seva germana Dora (patia una afecció reumàtica incurable) esta-

Lisa Fittko.

ven, doncs, en aquell moment molt febles i no podien de cap manera desplaçar-se caminant. Van fer mans i mànegues amb els pocs francs que tenien perquè almenys Benji arribés a Marsella agafant diversos trens. Dora Benjamin va quedar-se un any més a Lourdes7. Hannah Arendt, mentrestant, per tal de buscar en lloc segur el seu marit va adonar-se que podria adreçar-se una mica més al nord, a la ciutat de Montauban, on quan fugien de París havia contactat amb una amiga alemanya, no jueva, però antifeixista, Carlotte Klenborg (19091998), que tenia parents en aquesta ciutat. De Lourdes a Montauban va fer el viatge a peu mentre amb altres companyes cercaven acolliment en algunes cases de pagès de bona voluntat i de solidaritat. Montauban (Departament del Tarn) encara era en la zona lliure del control nazi i dels indesitjables col·laboracionistes francesos.

MONTAUBAN Caminant, doncs, per les carreteres, dormint en pallers, fent feines a les cases rurals a canvi de subsidència alimentària, Hannah, aconsegueix arribar a la ciutat de Montauban on efectivament, en un poble proper i amb gran alegria troba la seva amiga Lotte. Des d’allà va provar de

6 En aquest carrer de París, hi ha avui una placa per a la memòria dels perseguits pels nazis en la qual es fa constar que Walter Benjamin, traductor a

l’alemany d’obres literàries franceses de Proust i Baudelaire, va viure en aquell apartament entre els anys de 1938-1940.

7 DORA BENJAMIN, (Berlín 1901- Zuric, Suïssa 1946), va abandonar Berlín amb el seu germà Walter l’any 1933. Dora havia estudiat en diverses

universitats i s’havia especialitzat, doctorant-se amb una tesi molt singular d’economia i pediatria. Els darrers estudis li van permetre de treballar amb Georg Benjamin, el germà mitjà, que havia estudiat medicina pediàtrica i va ser un actiu militant comunista.

pds_45

DOSSIER D’HISTÒRIA [Hannah Arendt

a Marsella per tal d’obtenir els visats per als Estats Units a través del Emercency Rescue Committe, que gestionava el valerós periodista americà Varian Fry8. Després d’obtinguts aquells documents, amb Heindrich, el seu marit, decideixen de traslladar-se a Marsella. La vella ciutat portuària va convertir-se en una immensa xarxa on els exiliats intenten organitzar-se per anar als Estats Units”. No obstant això, la Gestapo segueix practicant detencions arbitràriament9.

L’AMIC FILÒSOF. WALTER BENJAMIN

Hannah i el seu segon marit Heinrich Blücher

nou tenir notícies de Heindrich, però res, tot era en va. A Montauban, que es trobava -de moment- en zona “no ocupada” i tenia un alcalde socialista, hi havia força jueus alemanys que havia conegut a París i molts que s’havien fugat dels camps molt abans dels decrets de persecució del govern de Vichy. Però aviat Montauban es convertiria en una ratonera perquè la Gestapo sabia de sobres que a la ciutat s’hi havien refugiat molts jueus alemanys. La sort, miraculosament, va estar gairebé sempre a favor de Hannah, perquè mentre es trobava al centre de la ciutat, un dia passejant pel carrer major va veure un home que tenia una vaga semblança amb el seu marit i -atzars de la vida- era Heindrich. La vida de Hannah Arendt és, doncs, com una novel·la, “l’amor esdevingué una autèntica força del destí”. Des de Montauban i amb la complicitat de l’amiga Lotte i la seva família estudien l’estratègia per a poder embarcar-se als Estats Units. A la ciutat francesa mantenen contactes amb antifeixistes i comunistes i se solidaritzen amb tota forma de resistència.

Com sigui que el seu ex-marit Günther Stern era ja als estats Units, aconsegueix contactar amb ell per

tal que li aconsegueixi visats per aquell país. Arribaren els visats, però -de moment- no serviren per a res.

Calia un certificat de residència i de feina a França. Hannah i Heinrich no tenien papers, ho havien perdut tot, no tenien residència ni cap treball fix a França i la Gestapo els buscava a ells i a gent com ells. La situació era molt difícil, com va escriure ella mateixa, “estàvem atrapats en una via morta”.

MARSELLA Convenia traslladar-se a Marsella on possiblement -amb els visats americans- podrien prendre un vaixell per tal d’anar a Lisboa i d’allí fer la travessia atlàntica als Estats Units.

Sobreviuen com poden. El mes de juliol de 1940 el govern de Vichy havia ordenat que tots els jueus, metèques (immigrants) i altres «indesitjables» s’han d’inscriure en el cens del municipi on es trobin. El cercle es va tancant. Alguns jueus i jueus alemanys són detinguts i deportats a camps de concentració.

La persecució és brutal i els col·laboracionistes francesos amb els nazis esdevé un autèntic escàndol. Hanna, malgrat el perill no desisteix i viatja

A Marsella, Hannah, a través d’un amic comú, contacta de nou amb el seu entranyable filòsof, Benji, el qual viu amagat en un hotel de mala mort tot esperant de poder prendre un vaixell i marxar de França, “Estem en el punt més baix de la democràcia del món”, deia el filòsof. Benjamin li explica que està decidit a passar a Espanya a peu a través dels Pirineus perquè no disposa de visat de trànsit ni de residència però té una carta d’un frare dominic que el recomana.

Benjamin, mentre havia estat al camp de Vernouche (Nevers), havia contactat també amb Hans Fittko, periodista alemany que sabia la manera de poder passar clandestinament a Espanya. Hans li havia revelat al professor Benjamin la manera de poder passar la frontera francoespanyola. Li havia indicat que s’adrecés a la vil·la de Portvendres que allí hi residia -amagada- la seva dona Lisa i que ella faria tot el possible per passar-lo a Espanya per la secreta “Ruta F”. A Marsella Benjamin confia darrerament a Hanna la custòdia d’alguns textos manuscrits que ell havia elaborat i que s’estimava molt. Recordem que tant ell com Hanna són professors universitaris

8 VARIAN FRY, (1907-1967) periodista americà que va ajudar des de Marsella als jueus alemanys a fugir als EE.UU. Va aconseguir salvar més de

dos-mil jueus i intel·lectuals.

46_pds

9 Podeu veure la novel·la d’ANNA SEGHERS, Trànsit, publicada per Editorial La Magrana, Barcelona, 2005.

DOSSIER D’HISTÒRIA [Hannah Arendt

alemanys i mentre viuen mesos de desesperació pel seu destí tràgic i incert, escriuen, llegeixen, mediten i pensen. Walter porta ja quasi set anys fora d’Alemanya. De Marsella, Hannah i el seu marit s’escapoleixen per ben poc. La policia els ha preparat una trampa mentre estan a l’hotel i ella aconsegueix, una altra vegada més pels pèls -amb una mentida- fer-se escàpol de la policia.

Aleshores sembla que en tren, creuant -no sabem com- la frontera espanyola, eludint controls, amb algun document acreditatiu de trànsit, passant per diverses ciutats segurament, Figueres, Girona, Barcelona, després Lleida, Saragossa, Madrid-, fent els oportuns transbords i despistant en tot moment els agents franquistes aconsegueixen arribar a Lisboa. A la capital portuguesa hi han de romandre uns tres mesos. A Portugal també la Gestapo els vigila. A Lisboa, escrivia ulteriorment Hannah, “Europa vomita les restes del seu estómac enverinat”. El 2 de maig de 1941, Hannah i Heinrich van aconseguir un passatge als Estats Units.

EL PERIPLE DE WALTER BENJAMIN Als seus quaranta-vuit anys Walter Benjamin, l’amic entranyable de Hannah doncs, també havia decidit d’abandonar Marsella perquè la seva vida perillava com havia perillat la del seu germà Georg. Hans Fittko li havia dit que fent un gran esforç, traslladant-se a la població rossellonesa, la seva dona Lisa i alguns amics podrien passar-lo a Espanya. Benjamin, que no gaudia de tots els documents degudament segellats que poguessin acreditar-lo i amb el temor de ser atrapat per la Gestapo i traslladat de nou a un camp de concentració, va optar finalment per marxar de Marsella. Amb tren -sense ser descobert- va poder arribar a Portvendres.

El gran amic filòsof Walter Benjamin.

HANS I LISA FITKKO, HEROIS DE LA RESISTÈNCIA Lisa Fittko, que adquirí el cognom del marit perquè ella era ucraïnesa però nacionalitzada alemanya, i el seu marit, des d’aquell poblet rossellonès es van dedicar entre 1940-1941 (vegeu la temeritat!) clandestinament a passar personatges rellevants alemanys, jueus de totes nacionalitats o fins i tot paracaigudistes anglesos cap a l’Espanya de Franco10. Sens dubte una tasca molt arriscada i summament perillosa...

Walter Benjamin va aconseguir, doncs, contactar amb Lisa i es va presentar una nit de finals de setembre de 1940 a la porta de la mansarda a Portvendres on vivia la parella. Benjamin estava decidit a fer -al revés- el costerut itinerari, la ruta Líster que havien fet els republicans espanyols, un camí de vells contrabandistes que li havia dit i explicat secretament a la Lisa l’alcalde antifeixista de Banyuls monsieur Vicent Azéma. Benjamin, malgrat la seva feblesa física, patia d’insuficiència cardíaca, estava disposat a assumir riscos i tanmateix no es separava d’una cartera de pell en la qual hi portava un manuscrit seu. La Lisa, quan van preparar l’itinerari, li va dir:

-I amb aquesta cartera i disfressat de mariner has vingut des de Marsella?

Benjamin li va dir que sí, en efecte, per res del món podia separar-se d’aquella cartera, per a ell era molt important i per res del món havia de caure en mans de la Gestapo.

Llavors, per prendre’n mesures, el dia abans assajaren de fer almenys mig camí de l’itinerari que els havia revelat l’alcalde socialista Vicent Azéma. L’itinerari sortia de Portvendres i anava cap a Banyuls i d’aquí cap a Portbou. El dia acordat, a les quatre de la matinada, barrejats amb alguns pagesos que anaven a la

Walter Benjamin a Marsella 10 Vegeu FITTKO, Lisa, Mi travesía de los Pirineos. Evocaciones, 1940-1941, Muchnik Editores, Barcelona 1988.

pds_47

DOSSIER D’HISTÒRIA [Hannah Arendt

Escultura d’acer de l’artista hebreu Dani Karavan, 1930-2015

vinya van començar a fer aquell vell itinerari de contrabandistes. Van fer, doncs, una quarta part del camí per provar, però Benjamin, després d’haver vençut una costa, estava tan cansat que no es va veure amb cor de tornar enrere. Va decidir que es quedaria allí amagat enmig d’uns matolls fins que l’endemà Lisa i els qui l’acompanyaven tornessin. I així va esdevenir-se. Benjamin va passar tota la nit al ras, sense ser descobert afortunadament per cap carrabiner ni per ningú. A la matinada del dia 24 de setembre van seguir ja la marxa pel pas de Rompissó (583m), a la muntanya del Querroig a les Alberes marines. Benjamin, que patia trastorns cardíacs, s’havia de parar cada deu minuts, sempre però arrapat a la seva cartera. No obstant les dificultats, Lisa, la senyora Henny Gurland, (1900-1952), fotògrafa alemanya vinculada al SPD)11 i el seu fill Joseph, aconseguiren -després de caminar més de deu hores- d’arribar a Portbou. A Portbou, a la duana de l’estació, les autoritats franquistes van dir-li que no podia entrar a Espanya perquè mancava un segell en un dels seus documents i, per tant, no eren vàlids. Sembla ser que Benjamin no era massa conscient que a Espanya s’havia instaurat una dictadura. Els franquistes havien disposat just el dia abans que no podien deixar pas-

Placa Commemorativa de Walter Benjamin al cementeri de Port Bou

sar a ningú que no tingués en ordre un visat francès. Benjamin no el tenia. Van discutir-se amb la policia.

No va poder seguir avançant. Un dia abans, tal vegada, hauria pogut passar. Davant el temor de ser tornat a França i davant el perill evident de ser atrapat per la policia francesa en connivència amb la Gestapo, Walter Benjamin va quedar-se per unes hores a Portbou -sota estrictes mesures de vigilància- però a la nit del 26 de setembre de 1940, la història oficial diu que es va suïcidar a la cambra de la Pensión de Francia on va intentar de refer-se del gran cansament de la caminada i on se li havia permès de passar la nit. Sembla que duia una quantitat de píndoles de morfina a la butxaca per llevar-se la vida quan ho cregués oportú, perquè ja havia amenaçat que se suïcidaria vistes les situacions de desesper amb les quals havia hagut de sobreviure els darrers anys. Sigui com sigui, actualment la hipòtesi del suïcidi s’ha posat en qüestió malgrat l’escrit (avui desaparegut) que Benjamin va entregar l’última nit a la fotògrafa Henny Gurland, que l’assistí en els darrers moments i pagà les despeses del seu enterrament. La carta ella l’havia de fer arribar al seu amic filòsof Teodor W. Adorno, però la senyora Gurland la va estripar perquè no la comprometés. Ella, quan va

arribar als Estats Units, en una missiva a l’amic comú Max Horkheimer, datada l’onze d’octubre de 1940, va refer de memòria el contingut de la carta-testament del malaurat professor i filòsof Walter Benjamín que deia així: “En una situació sense sortida, no tinc altra elecció que posar-hi terme. La meva vida finirà en un petit poble dels Pirineus on no em coneix ningú. Us prego que feu arribar els meus pensaments al meu amic Adorno i li expliqueu la situació a què m’he vist abocat. No tinc temps per escriure totes les cartes que m’hauria volgut”.

Es diu que agents de la Gestapo (camuflada com a agents de duanes a Portbou) en connivència amb la guàrdia civil van torturar el professor Benjamin i el van rematar a l’habitació de la mateixa pensió. Cal deixar clar que l’any 1940, tant a Portbou com a Figueres hi havia soldats i dirigents nazis. Tot fa pensar que haurien estat còmplices de la ignonímia contra Benjamin, els amos de la mateixa pensió (convenia callar), l’alcalde Guixeres franquista de la població, elements de la Falange com el senyor Gorgot, la guàrdia civil i el rector de la parròquia Mossèn Andreu Feixa. Aquests energúmens, addictes al règim franquista, van pressionar fins i tot el jutge de pau

11Partit Socialdemòcrata Alemany. Henny va treballar com a periodista gràfica al periòdic alemany Vorwärts, va venir a Espanya per la guerra civil i va haver de fugir també per la mateixa Ruta Líster però en direcció a França l’any 1939. Quan per fi va arribar als Estats Units va conèixer el filòsof i psicoanalista alemany Eric Fromm (1900-1982), d’orígens jueus, i es va casar amb ell en terceres núpcies.

48_pds

DOSSIER D’HISTÒRIA [Hannah Arendt

per tal que enllestís ràpid les diligències judicials per tal que a la població ningú pogués sospitar que el van executar. No interessava que s’allargués gaire el rumor de la causa de la mort d’aquell estranger.

Es va dir que s’havia suïcidat i prou.

I això és el que va quedar. Donat que Benjamin era berlinès, no van esperar cap dia a informar-se si tenia família (que la tenia, la seva germana, la seva ex-dona i el seu fill, la seva cunyada eren vius). No li van aplicar cap autòpsia, no van fer cap informe de la seva mort, es va certificar que havia mort d’hemorràgia cerebral, van guardar algunes de les seves pertinences, les quals sembla que la senyora Henny Gurland va demanar que les fessin arribar al consolat americà de Barcelona, i res més.

No se sap què va passar amb el manuscrit del seu maletí. Comptat i debatut hi ha una aurèola de misteri entorn de la tràgica mort de Benjamin que tard o d’hora s’haurà d’escatir. El drama de Walter Benjamín fou una mort terriblement desesperada12.

HANNAH ARENDT S’ASSABENTA DE LA MORT DE BENJI Benjamin, a Marsella, havia confiat a Hannah alguns dels seus manuscrits.

Abans de sortir de Marsella, Hannah Arendt i el seu marit van assabentarse de la mort de Benjamin. Aleshores ella, quan s’adreçaren a la frontera espanyola un mes després de la mort de l’amic, l’octubre de 1940, per passar a Espanya, van personar-se a Portbou per tal de veure on havien enterrat el seu amic. Ningú va saber donar-li raons d’on l’havien sepultat.

No existia cap làpida, ni cap indicació d’on el van sepultar o potser l’enterraren amb un altre nom. Es va saber posteriorment, 1945, que les seves despulles anaren a parar en una fosa comuna. Tampoc hi hagué rastre de les seves pertinences ni de què se n’havia fet del manuscrit que

contenia la cartera. Hannah li va dedicar un poema:

“Un dia retornarà el crepuscle, la nit caurà de les estrelles.

Reposarem els nostres cossos dislocats, a prop d’aquí, lluny d’aquí.

En les tenebres s’escolten dolces melodies que despunten.

Escoltem-nos, abandonem els nostres costums, trenquem a la fi les files.

Veus llunyanes, el dolor proper: la veu de cada mort que ens ha precedit, esdevé el missatger enviat per aconduir-nos al somni.”

HANNAH ARENDT ALS ESTATS UNITS Després de tres mesos de romandre a Lisboa esperant de poder trobar un vaixell que els aconduís als Estats Units i després de la navegació i de tres setmanes de desorientació, Hannah i Heinrich Blücher van arribar a Nova York a finals de maig de 1941. A partir d’aquí, i després que al juny recuperessin també la mare de Hannah, Marta, que s’havia quedat a Lisboa, comencen uns capítols per a una nova vida que tampoc estaran exempts de dificultats. Tots van haver d’aprendre la llengua anglesa i amb moltes dificultats superaran la

vida americana, de tal manera que l’any 1952 van esdevenir ciutadans nord-americans. Hannah Arendt va seguir escrivint i donant conferències sobre el que suposà el totalitarisme a Europa, tant el de Hitler com el de Stalin. Va esdevenir professora, conferenciant i editora en diverses ciutats americanes. Naturalment tornà a Europa amb una fama i un prestigi extraordinaris, merescut però. La vida de Hannah Arendt des de 1941 a 1975, fins que va morir, esdevé també una autèntica carrera d’obstacles d’un altre caire; de trasbalsos intel·lectuals, però aquests esforços la van consagrar com una dona crítica, filòsofa, il·lustre pensadora d’unes conviccions de pedra picada que en tots els llibres que va escriure sempre va dir el que pensava: «...pensar tan sols no ens fa lliures perquè la llibertat es mostra en l’acció, en la intervenció en el món...Pensar és un exercici en soledat, mentre que ser lliure és actuar.»

El que succeí després del seu periple de vida americana, de la seva assistència al judici a Jerusalem del nazi capturat a l’Argentina Adolf Eichmann (1906-1962), de les seves estades a Europa, formen part d’uns extensos capítols d’una vida també impressionants i excepcionals; de lluita i treball intel·lectual constants per a la pau, la concòrdia i la fraternitat al món. n

La Arendt en el judici al nazi Adolf Eichmann 1960, Jerusalem.

12 Podeu veure el documental de DAVID MAUAS, Quien mató a Walter Benjamin, 2005. També la pel·lícula del director

MANUEL CUSSÓ-FERRER, La última frontera, 1992.

pds_49

DOSSIER D’HISTÒRIA [La bossa de Bielsa

LA BOSSA DE BIELSA

Soldats de la 43a divisió a la zona de Bielsa. Arxiu Biblioteca Nacional de España. Biblioteca Digital Hispánica (BDH)

Assumpció Vila

A final de març de 1938, les tropes republicanes se situaren a la línia dels rius Segre, Ebre i Noguera Pallaresa. Per sorpresa de l’exèrcit franquista, varen deixar el front d’Aragó sense resistència així com la ciutat de Lleida. En l’article del front del Segre1 explicava com les tropes republicanes es varen reorganitzar per preparar la batalla de Catalunya, amb les grans ofensives del Segre i de l’Ebre.

50_pds

P

er la banda d’Osca, la desfeta del front d’Aragó va empènyer les divisions 43a i 31a del Xè Cos de l’Eexèrcit (CE) republicà cap a les muntanyes, deixant la línia El Grado- Barbastro-Monzón sense defensa. La 31a va continuar la seva retirada i va sortir de Viella cap a França, deixant indefens el flanc esquerre que fou ocupat per la 3a i 62a divisió del CE de Navarra franquista. Així, la 43a divisió republicana, que continuava defensant la carretera paral·lela al riu Cinca, es va trobar encerclada per les tropes franquistes en una vall pirinenca, abrupta i de difícil accés.

A l’esquerra, Benasc va quedar a mans del CE de Navarra, limitat per les tropes republicanes que se situaren a l’altra banda de la Noguera Pallaresa. L’exèrcit franquista obtingué el control de totes les centrals hidroelèctriques. El flanc dret i sud, Biescas, El Grado, els controlava les divisions 61a i la 63a de l’exèrcit de Navarra comandat pel general Solchaga.2 Quedava un triangle que les tropes de la 43a divisió, en particular, la 130a Brigada Mixta, la 102a BM i la famosa 72a BM, integrada per comunistes, defensaran en una guerra de guerrilles, magnificada per la propaganda republicana. El 26 de març el cap de la 72a BM, Antonio Beltrán, el esquinazau, fou nomenat cap de la 43a divisió, en substitució d’ Antoni Escassi. A Beltrán se li atribueix l’èxit de la resistència de 63 dies a les muntanyes, fet que suposà una distracció per les tropes franquistes i va permetre a les tropes republicanes reorganitzar-se. Com va succeir en d’altres ocasions, Escassi va passar a França i, en lloc d’exiliar-se, es va unir a l’exercit franquista.

Beltrán va decidir resistir mentre tingués munició. Arreplegà tot el que va poder de la 31a divisió, tot el menjar i animals de càrrega dels pobles i cases que trobà en la retira-

DOSSIER D’HISTÒRIA [La bossa de Bielsa

Taller de sabateria de la 43a divisió a Bielsa. Foto Mayo. BDH

Els guies de la 43a divisió acompanyen uns fotoperiodistes de l’Humanité i del Frente Rojo a la zona de Bielsa. Arxiu. Biblioteca Digital Hispánica (BDH)

Soldats de la 43 divisió. Foto Mayo. Arxiu BDH

1 Sarrianencs al Front del Segre. Revista Parlem de Sarrià n.108 de desembre 2020.

2 Informació extreta del llibre “La Bolsa de Bielsa” amb els textos “La Bolsa de Bielsa, el heroico final de la República en Aragón” d’Antonio Gascón Ricao, y “Caminos. Reconstrucción” de José Ma Escalona. Ed. Diputación Provincial de Huesca. 2005.

pds_51

DOSSIER D’HISTÒRIA [La bossa de Bielsa

Evacuació de la població civil de les valls pirinenques cap a França per Puerto Viejo del 7 al 14 d’abril de 1938

Arribada a França, escortats per gendarmes. Fotos extretes del llibre La Bolsa de Bielsa, editat per la Diputación de Huesca. 2005

da, sense deixar res per l’enemic, fent volar tots els ponts per dificultar l’avenç de les tropes franquistes.

Tot i així, la diferència de material i mitjans entre un exèrcit i l’altre era abismal. Amb més de 7.000 homes, els de la 43a divisió gairebé s’havien de defensar amb les pedres, estalviant munició, sense abric suficient, sense botes, calçats amb miserables espardenyes, en una zona de temperatura hivernal que podia arribar a 15º sota zero, enfangats i molls.

52_pds

Els caps militars varen decidir evacuar la població civil del territori.

Així, del 7 al 14 d’abril de 1938, s’organitzà una evacuació, controlada per la mateixa 43a divisió de l’exèrcit republicà, dels habitants de les valls que passaren a França per Puerto Viejo fins Aragnouet. Varen quedar a la zona alguns joves que s’uniren a l’exèrcit en treballs auxiliars i vigilar les finques.

Si la diferència entre material d’artilleria era de la nit al dia, no cal

dir què va passar amb l’aviació. Els franquistes varen comptar amb avions Savoia 79 i Junkers 52 i Heinkel-45 que bombardejaven les posicions de la 130a BM i que foren els responsables del bombardeig dels pobles de la vall, Bielsa, Plan, Laspuña y Tella, els dies 7 i 8 de juny de 1938, deixant-los enrunats talment com va passar a Gernika.

L’ofensiva republicana de maig de 1938 pretenia recuperar Lleida i alliberar la 43a divisió, però en frustrar-se, va deixar a la 43a arraconada amb cap altra sortida que no fos per França.

La 3a divisió de Navarra, pel seu flanc esquerre, per l’est, es va reforçar amb una agrupació del CE marroquí anomenada Agrupación Lombana. Aleshores, les tropes que encerclaven la bossa de Bielsa sumaven uns 14.600 combatents, més del doble del que comptaven els republicans. A més, els republicans no varen rebre reforços d’artilleria degut a la política francesa de no intervenció i subsistiren amb el que estalviaven.

La gran ofensiva de l’exèrcit rebel va començar el 9 de juny per la banda de Benasc, amb bombardejos sobre els pobles de Plan, San Juan i Gistaín, de la vall de Gistau. Davant tenia forces de la 72a BM i també de la 130a BM i de la 102a BM. Malauradament, un malentès amb la 102a BM va obrir foc amic a la seva mateixa brigada mixta, tot alertant l’exèrcit rebel de la seva posició i obligant els soldats republicans a deixar els llocs atrinxerats i replegar-se. El dia 11 de juny, les brigades 130a i 72a s’envien al nord-oest de Gistain i començaren a replegar-se, direcció Bielsa i el canal de La Fortunada, el port per on passaren a França. Les tropes de la 102a passaren França pel port de Urdiceto, per on també s’evacuaren els malalts de l’Hospital de Pineta, a Gistaín.

En aquest atac, es creu que va morir Jaume Carreras Masó, de can Rossa, el 13 de juny de 1938. Pertanyia a la 72a BM i consta com a mort a Gistaín.

DOSSIER D’HISTÒRIA [La bossa de Bielsa

El 14 de juny, sota el bombardeig feixista, les tropes republicanes varen enfilar el camí cap a La Fortunada i abandonaren les valls. El dia 16 ja no hi quedava ningú, tots els militars varen arribar a Aragnouet i Fabian i d’allà foren traslladats a Arrerau, França.

Al poble d’Arrerau, una comissió presidida pel subprefecte de Bagneres de Luchon preparà un referèndum per decidir on anirien les tropes republicanes. Un total de 411 homes i 5 infermeres varen anar a Irún. Els altres, es creu uns 6.889 soldats republicans, optaren per reincorporar-se a l’Espanya republicana i se’ls envia amb combois fins a Portbou.

En el seu viatge de retorn s’aturaren a Girona, on foren rebuts el 17 de juny com a herois. Un grup de soldats va anar a Sarrià de Ter per donar la mala notícia a la família Carreras Masó, fet que va explicar Maria Carreras al seu net Valentí Costa.

Els membres de la 43a divisió es reincorporaren a l’exèrcit i tornaren a lluitar en el front de l’Ebre i del Segre, per a després tornar a anar cap a l’exili.

Un dels que es va reincorporar al front de l’Ebre, provinent de la bossa de Bielsa (Osca), fou el sarrianenc Francesc Mera, tal com va explicar Anna Verdaguer. Malauradament, aleshores en aquella entrevista no es va aprofundir en els fets de Bielsa i ara no queda cap testimoni oral.3 3 Vegeu la revista Parlem de Sarrià n. 72 de gener a-marc 2010.

Entrevista a Anna Verdaguer pàg. 22

Arribada dels soldats republicans al poble d’Arrerau, França

Mentre l’exèrcit creuava la frontera, el poble de Bielsa fou devastat per l’aviació alemanya que lluitava amb l’exèrcit rebel. Durant anys es va fer creure que la destrucció havia estat per l’exèrcit republicà en la seva retirada, fins que al final s’ha conegut l’autoria del bombardeig. Fotos BDH

pds_53

DOSSIER D’HISTÒRIA [La bossa de Bielsa

Ell 17 de juny de 1938 els gironins varen retre un homenatge a la plaça de la Independència als combatents de la 43a Divisió del Xè Cos de l’exèrcit de l’Est, amb l’assistència dels comandaments militars autoritats de la Generalitat com el conseller d’Economia Sr. Comorera de l’Ajuntament de Girona, l’alcalde accidental Llorenç Busquets, tal com explica el Diari l’Autonomista del 18 de juny.

54_pds

DOSSIER D’HISTÒRIA [La bossa de Bielsa

E

Jaume Carreras Masó, a l’edat que va marxar per anar al front.

La família Carreras Masó, al pati de la fonda de can Rossa, en una foto dels anys 30. Drets, un soldat, la germana Maria Carreras, el pare Emili Carreras, la mare Maria Masó, i un jove Jaume Carreras. Sentats, dos amics i el germà Josep Carreras

JAUME CARRERAS MASÓ (Sarrià de Ter 1917-Gistaín 1938)

n Jaume era el segon fill de la família Carreras Masó. Nascut a Sarrià de Ter el 2 de novembre de 1917, els seus pares, Emili Carreras Moriscot i Maria Masó Culubret, regentaven la popular fonda de can Rossa, al carrer Major, aleshores carrer Fermí Galan, n. 22.4 De professió mecànic, en la seva fitxa consta com a afiliat a la UGT. Pertanyia a la 72a Brigada Mixta de la 43a Divisió del Xè Cos d el'Exèrcit. Va ser mobilitzat el setembre de 1937, amb d’altres sarrianencs de la lleva de 1938.

Tenia tres germans, Maria, Fitxa del soldat Jaume Carreras que es troba a l’arxiu de Els germans Josep, Maria, Jaume i Salamanca.

Josep i Laura. En Josep CarreLaura Carreras Masó. ras va ser el barber del poble; la Maria regentà una botiga de souvenirs a l’avinguda de França amb la seva filla, Carolina González, i la Laura va tenir una botiga de queviures a la mateixa fonda, fins que l’any 1955 tota la finca fou llogada a Juan Butiña, el qual ja tenia la fàbrica de paper al local que havia estat la quadra de la fonda de can Rossa.

Consta com a mort el 13 de juny de 1938 al sector de Gistaín . La informació ens l’ha proporcionat l’historiador Jordi Oliva, el qual l’ha extret del fons de pagadories de l’exèrcit republicà de l’arxiu de La família Carreras en l'actualitat. D'esquerra a dreta, Carolina Costa González, neta de Maria Carreras Masó; Joaquim Carreras Duran, fill de Josep Carreras Masó; Alba Carmona i la petita Marina Carreras Salamanca.5 Carmona, esposa i filla de Tapi Carreras, net de Josep Carreras Masó i, Valentí Costa González, net de Maria Carreras Masó. Foto AVS

4 Vegeu la revista n.10 Parlem de Sarrià de novembre a desembre 1995 pàg. 16 5 Centro Documental Memoria Histórica, Serie Militar, C. 1178. Subpagadoria de Girona. Archivo Salamanca

pds_55

DOSSIER D’HISTÒRIA [La bossa de Bielsa

A Gistaín no hi ha cap record de la guerra, ni cap menció en el cementiri, tot i que els combats tingueren lloc prop del poble. Els seus habitants, com a tota la vall, varen abandonar el poble a primers d’abril de 1938 i no varen començar a tornar fins cap als anys 60.

El Museu de Bielsa té una planta, molt digna, amb fotos i material de guerra que recorda els combats i els fets ocorreguts durant els mesos d’abril a juny de 1938.

El museu fou promogut per l’anterior director, José Ma Escalona, persona que va dedicar molts esforços a investigar i recollir testimonis de les persones que s’havien hagut d’exiliar a França. També a la plaça de l’Església hi ha un monòlit amb el record de la gent de Bielsa que va morir en el bombardeig i ens els combats. La guerra va passar una enorme factura als habitants d’aquesta vall, amb la desfeta de les famílies i la pèrdua de les seves propietats, que varen poder començar a reconstruir, pedra sobre pedra, fins vint anys més tard. n

L’accés a la vall de Gistau, és per un congost.

Cementiri del poble de Gistain, des d’on s’observen les muntanyes on varen tenir lloc els combats.

56_pds

El poble de Gistaín. Fotos AVS

DOSSIER D’HISTÒRIA [La bossa de Bielsa

Imatges del museu de Bielsa, amb restes de material trobats a la zona.

Fotos AVS

pds_57

E S PA I

E S C O L A R

PROPOSTA D’ACTIVITAT AMB PAPER DE VÀTER

Mònica Garcia Educadora de l’EBM Confetti, aula de les orenetes.

Els infants de l’aula dels mussols, nascuts entre el mes de juny i l’octubre de 2019, experimenten amb rotllos de paper de vàter.

El material és presenta de diferents maneres: els rotllos a terra, pilons de paper, una corda amb el rotllo sencer i tires de paper.

58_pds

I

Iniciem la proposta deixant als infants explorar el material lliurement mentre l’educadora observa. La primera reacció és estirar el rotllo, seguidament el trenquen i més tard inicien un joc de posar-se paper per sobre on es crea un ambient de rialles. Alguns infants passen per sota la cortina i d’altres els hi agrada amargar-se on hi ha més paper. Els infants fan que l’educadora s’introdueixi en el joc per llençar i rebre els trossos de paper.

Observem que alguns infants utilitzen el paper per mocar-se i mocar als companys.

Aquesta proposta permet interactuar entre els infants, treballar la motricitat fina i gruixuda i satisfer la necessitat de llençar sense fer mal ni fer malbé el material de l’escola.

Per finalitzar l’activitat, l’educadora agafa una bossa per recollir el paper amb la col·laboració dels infants. n

ESPAI ESCOL AR [Confetti

pds_59

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

JORNADES DE LA DONA “Les nostres sanitàries” és eL títoL de La 19a exposició de L’escoLa Montserrat a La jornada de La dona

A

El passat dia 8 de març es va inaugurar l’exposició que van fer els alumnes de l’Escola Montserrat amb motiu del Dia de la Dona. quest any, però, la inauguració no es va poder fer presencialment com s’ha fet cada any a causa de les restriccions per la Covid. Malgrat tot, es va poder veure l’exposició online i cada classe va gravar un vídeo explicant com havien fet el mural i què havien après de la persona a qui l’havien dedicat. Vam penjar els vídeos a la pàgina web de l’escola.

Això sí, l’exposició es va poder veure, com sempre, a la sala Dolors Xabé del Centre Cívic la Cooperativa.

60_pds

Aquest any vam dedicar l’exposició a les nostres sanitàries, a totes les mares i familiars que es dediquen al món sanitari, un sector molt important i necessari en el temps de pandèmia que estem vivint.

L’exposició tenia l’objectiu de conèixer i reconèixer de més a prop la feina que fan les dones que treballen en aquest àmbit. Per fer-ho, vam preguntar de què es tractava la seva feina i com havien viscut la pandèmia.

El primer que vam fer va ser preguntar a les mares de l’escola que treballen de sanitàries si tenien ganes de col·laborar, contestar-nos algunes preguntes sobre la seva feina i sortir en el mural. Com que vam veure que hi havia bona rebuda, vam

preguntar a més familiars (tietes, nebodes, ...) i entre totes vam assignar una o més dones per cada classe.

A partir d’aquí les nenes i nens van començar a pensar preguntes per fer, vam fer una entrevista a les mares per videoconferència i vam aprendre més coses sobre els seus llocs de treball.

Una de les preguntes que van fer tots els grups va ser com havien viscut la pandèmia, i vam incloure algunes anècdotes als murals. D’aquesta manera també vam fer el nostre petit homenatge a totes elles.

Entre tota l’escola ens va quedar una exposició ben variada. Vam poder conèixer infermeres, auxiliars, metgesses, fisioterapeutes, investigadores, etc. n

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

pds_61

ESPAI ESCOL AR [Escola Montserrat

62_pds

ESPAI ESCOL AR [Institut Sarrià de Ter

GAMIFIQUEM EL FINAL DE CURS Joel Bech i Eudald Grabulosa

Dins del projecte educatiu de l’Institut de Sarrià de Ter es concreta que al final de cada curs, durant una setmana, es realitzarà un projecte de gamificació.

Aquesta tipologia de projectes transforma l’experiència educativa en una activitat lúdica.

E

n aquest segon any de vida de l’Institut de Sarrià de Ter hem pogut estrenar el projecte de gamificació, ja que el curs passat, arran del confinament, la proposta es va haver de reconvertir en un escape room virtual basat en el llibre Mites grecs de Maria Angelidou. Aquest va ser el punt de partida que ens va portar a pensar en els projectes de gamificació d’enguany, que hem fet girar al voltant de la matèria de Socials i dels temes històrics que es treballen al llarg del curs: en el cas de 1r d’ESO, la Grècia clàssica; en el cas de 2n d’ESO, la Catalunya medieval.

A l’hora de plantejar els projectes també s’ha tingut en compte el desenvolupament abstracte de l’alumnat. Per tant, el joc de 2n d’ESO tenia components estratègics més complexos que no pas el de 1r d’ESO. Per a cada joc vam dissenyar un lloc web, és a dir, un suport digital on hi apareixien el reglament i les fases del joc, així com diferents vídeos explicatius.

El projecte de 1r d’ESO, com hem dit, estava ambientat en la Grècia clàssica. Cada classe pertanyia a un

arxipèlag del mar Egeu i cada grup cooperatiu, a una polis. A partir de les cartes de missió, que a través de codis QR portaven a reptes de les diferents assignatures relacionats amb el món grec, els alumnes aconseguien fitxes de moneda que utilitzaven per comprar cartes militars i de tecnologia. En diferents moments del dia, les diferents polis s’enfrontaven per aconseguir dominar les altres polis i expandir la seva àrea d’influència. Al final de la jornada hi havia una fase d’ofrenes, amb format de taller, que permetia als grups guanyadors obtenir una carta especial que podien fer servir l’endemà.

Aquesta fase d’ofrenes també es duia a terme en el projecte de 2n d’ESO, d’ambientació medieval. Cada classe pertanyia a un comtat i els grups cooperatius representaven famílies nobles que competien per obtenir punts d’influència i disputar-

se el títol de comte. Les missions completades donaven, igual que a 1r d’ESO, fitxes de moneda, però en aquest cas servien per comprar cartes de construcció que representaven les edificacions que cada família tenia en el seu territori. N’hi havia de diferents tipus, com ara militars, comercials o culturals, que permetien guanyar punts d’influència i avantatges estratègics. Els grups cooperatius, convertits en famílies, també podien comprar cartes d’habitants, que servien per enfrontar-se a les altres famílies, cosa que donava al joc un afegit de dinamisme.

L’últim dia apareixia un gir argumental en el joc: els conflictes ja no eren entre els grups cooperatius de cada classe, sinó que les classes s’enfrontaven entre elles.

L’alumnat ha fet una valoració molt positiva del projecte. Els curs 2021-2022 tornarem a jugar.n

pds_63

ESPAI ESCOL AR [Institut Sarrià de Ter

64_pds

S A L U T

Vacuna cOVID-19 Emili Marco

La pandèmia de la COVID-19, causada pel SARS-CoV-2, té uns costos humans i econòmics importants a escala global. El desenvolupament de vacunes per poder controlar la pandèmia ha estat un repte sense precedents, al qual s’està responent d’una manera excepcionalment ràpida fent servir totes les tecnologies disponibles per obtenir vacunes eficaces i segures en el menor temps possible.

S

’estan desenvolupant amb tecnologies que es fan servir habitualment per a vacunes de virus inactivats, de virus atenuats, basades en proteïnes amb adjuvants i sense, de partícules similars a virus, i també de menys habituals o totalment noves, com ara de vectors virals (replicants i no replicants), d’ADN i d’ARN. Són moltes les vacunes que s’estan desenvolupant, però de moment només n’hi ha quatre que hagin passat la fase d’aprovació: Pfizer/BioNTech, Moderna/Lonza, Oxford/AstraZeneca i J&J/Janssen. Totes quatre han estat aprovades a Europa pel Comitè de Medicaments Humans (CHMP) de l’Agència Europea de Medicaments (EMA).

Al llarg de les properes setmanes i dels propers mesos, vacunes que es troben en fase III, com ara la de Sanofi/GSK i la de CureVac, passaran a la fase d’aprovació i, en conseqüència, de distribució a la societat. A més, se segueixen negociant acords amb Novavax.

Si es completen tots els acords, i en el cas que s’aprovin totes les vacunes de les farmacèutiques amb les quals té negociació, la UE haurà assegurat al voltant de 2.000 milions de dosis de diversos fabricants.

OXFORD /ASTRAZENECA VAXZEVRIA

PFIZER/BIONTECH COMIRNATY

Com actua?

• Utilitza un virus atenuat i modificat genèticament (adenovirus).

• Produeix immunitat a partir de la reacció del cos a les proteïnes del virus.

•Eficàcia del 81,3% amb la segona dosi, 12 setmanes després de la primera dosi.

Presentació i conservació •Vials multidosi de 10 dosis de 0,5 ml.

•Mantenir entre els 2º i els º8 C. •No s’ha de congelar.

•No s’ha de diluir.

A qui es pot administrar?

• De 60 fins a 69 anys*. *Edat acordada a l’Estat espanyol.

Contraindicada Hipersensibilitat greu a alguna dosi prèvia o algun dels components.

Administració •Intramuscular en el deltoides.

•Dues dosis de 0,5 ml.

•interval entre dosis: 10 a 16 setmanes (70 – 112 dies).

Efectes adversos Es resolen pocs dies després de la vacunació, són lleus o moderats.

- Febre o febrícula - Fatiga - Maldecap - Calfreds - Nàusees - Dolor articular o muscular - Sensibilitat o dolor al lloc de la injecció S’ha descrit un efecte advers molt rar i potencialment molt greu: trombosi associada a disminució de les plaquetes, sobretot en persones menors de 60 anys.

Com actua?

•Utilitza ARN missatger basat en el genoma de la COVID-19.

•Produeix immunitat combinada: humoral i cel·lular.

•Eficàcia del 95%, 7 dies després de la segona dosi Presentació i conservació •Vial multidosi amb els que s’obtenen 6 dosis de 0,3 ml.

•Conservar a -70º C. •Descongelar abans de la dilució.

A qui es pot administrar? . Des dels 16 anys Contraindicada •Hipersensibilitat greu a alguna dosi prèvia o algun dels components.

Administració •Intramuscular en el deltoides.

•Dues dosis de 0,3 ml.

•Interval entre dosis: almenys tres setmanes (21 dies).

Efectes adversos Es resolen pocs dies després de la vacunació, són lleus o moderats, - Sensibilitat o dolor al lloc de la injecció - Febre o febrícula - Fatiga - Maldecap - Calfreds - Nàusees - Dolor articular o muscular

pds_65

S A L U T [ L a C o v i d 19

MODERNA / LONZA

JOHNSON & JOHNSON / JANSSEN

RAONS PER VACUNAR-TE CONTRA LA COVID-19 Com actua?

• Utilitza ARN missatger basat en el genoma de la COVID-19.

• Produeix immunitat combinada: humoral i cel·lular.

• Eficàcia del 94,5%, 14 dies després de la segona dosi.

Presentació i conservació • Vial multidosi amb 10 dosis de 0,5 ml.

• Conservar entre -25ºi -15 ºC durant 7 mesos.

• Descongelada, mantenir a temperatura ambient entre 8 °C i 25 °C durant 24 hores o entre 2 °C i 8 °C durant 30 dies.

A qui es pot administrar?

• Des dels 18 anys.

Contraindicada • Hipersensibilitat greu a alguna dosi prèvia o algun dels components.

Administració • Intramuscular en el deltoide o múscul vast de la cuixa.

• Dues dosis de 0,5 ml.

• Interval entre dosis: almenys 4 setmanes (28 dies).

Efectes adversos Es resolen pocs dies després de la vacunació, són lleus o moderats, - Sensibilitat o dolor al lloc de la injecció.

- Febre o febrícula - Fatiga - Maldecap - Calfreds - Nàusees - Dolor articular o muscular

66_pds

Com actua?

• Adenovirus humà del refredat comú (adenovirus 26) sense capacitat de replicació.

• Produeix immunitat a partir de la reacció del cos a les proteïnes del virus.

• Eficàcia del 66,9% amb una única dosi.

Presentació i conservació • Vials multidosi (almenys de 5 dosis).

• Conservar entre 2º i 8ºC. • Caducitat de 3 mesos.

• Es pot conservar fins a 12 hores sense refrigerar.

A qui es pot administrar?

• Des dels 18 anys.

Contraindicada • Hipersensibilitat greu a alguna dosi prèvia o algun dels components.

Administració • Intramuscular en el deltoide o múscul vast de la cuixa.

• Una única dosi.

Efectes adversos Es resolen pocs dies després de la vacunació, són lleus o moderats, - Sensibilitat o dolor al lloc de la injecció - Febre o febrícula - Fatiga - Maldecap - Calfreds - Nàusees - Dolor articular o muscular S’ha descrit un efecte advers molt rar i potencialment molt greu: trombosi associada a disminució de les plaquetes, sobretot en persones menors de 60 anys.

1. T’IMMUNITZARÀS Amb els anticossos de la vacuna contra la COVID-19, limitaràs al màxim la possibilitat de patir una malaltia que pot arribar a ser molt greu.

2. MINIMITZARÀS ELS RISCOS Amb la vacuna, reduiràs la possibilitat de desenvolupar símptomes persistents, d’entrar a l’UCI i de morir a causa de la COVID-19.

3. ÉS SEGUR S’ha demostrat que totes les vacunes aprovades són segures, i el seu ús està avalat per la comunitat científica i pels organismes internacionals. Els beneficis són molt superiors als riscos.

4. TINDRÀS MÉS RECURSOS SANITARIS Si baixen els contagis, disminuirà la pressió assistencial i, en conseqüència, el sistema de salut et podrà oferir una millor atenció en cas que ho necessitis.

5. PROTEGIRÀS ELS TEUS El gest de vacunar-te també beneficia la gent que t’envolta: evita que la malaltia es propagui i arribi als teus familiars i amics.

6. FORMARÀS PART DE LA SOLUCIÓ Amb la vacuna, s’arribarà a la immunitat de grup, podràs recuperar el teu dia a dia i es reduirà l’impacte social i econòmic negatiu provocat per la pandèmia.

E S P O R T S

CLUB RÍTMICA SARRIÀ Junta Directiva

Un any més estem a punt de finalitzar la temporada, però per al Club Rítmica Sarrià no ha estat un any com qualsevol altre. En aquest esport, com a la gran majoria, ens ha tocat reinventarnos, adaptar-nos a una realitat insòlita i començar una nova aventura.

A

mb la tornada als entrenaments per fi van arribar les competicions. En un esport com el nostre, en el que mostrem el resultat de la nostra feina en poc més d’un minut, les competicions són l’expressió màxima de l’esforç de les nostres gimnastes.

Poder tornar al tapís és poder tornar a ensenyar al món el resultat de moltes hores d’entrenament i sacrifici.

No només ha tocat reinventar-nos com a esport, també ha tocat reinventar les competicions. El COVID ha ‘segrestat’ molts ingredients d’aquestes jornades.

Hem vist graderies mig buides, hem escoltat el silenci dels pavellons, hem viscut el buit a la pista sense l’anar i venir constant de gimnastes, sense les abraçades, sense els nervis de veure les gimnastes rivals.

Tot i així, SÍ que hem tornat a veure les nostres gimnastes aixecant el cap just abans d’entrar a pista, caminant amb pas ferm sobre el tapís i les hem vist gaudir ensenyant-nos els seus exercicis.

Acabem la Lliga Territorial amb l’orgull de tenir moltes de les nostres gimnastes entre les primeres posicions de la classificació. En un any on la classificació no era vinculant, el millor premi per a les nostres esportistes ha estat veure recompensada la seva dedicació amb un minut i mig de glòria sobre el tapís .n

pds_67

F C

S A R R I À

HOMENATGE A TONI MORATALLA

Fotos Josep Ma Cairó.

Gerard Quesada

El passat dissabte dia 24 d’abril, a les instal·lacions esportives del F.C. Sarrià de Ter de la Rasa, va tenir lloc un íntim i emotiu homenatge al Sr. Antonio Moratalla Triguero, 1r president i un dels fundadors del F.C. Sarrià de Ter. Club que va néixer concretament el 3 d’abril de 1978.

68_pds

V

a ser el Sr. Moratalla, juntament amb un grup de persones de Sarrià, que van creure oportú que per millorar la vida al poble i sobretot per donar una opció esportiva i d’integració al jovent del poble, el millor era crear un Club de futbol i unes instal·lacions esportives on es pogués practicar aquesta activitat.

Ningú va dir que aquella idea seria una feina fàcil d’executar, però amb molta il·lusió, esforç i dedicació per part d’ells van ser capaços de tirar-la endavant.

L’any 1978, any del seu naixement, en un principi el Club únicament estava format per un sol equip, però el Sr. Moratalla, juntament amb la seva junta, van lluitar moltíssim

per regirar aquesta situació. Va ser gràcies a ells i a la resta de persones que han cregut en el projecte, com són totes i cadascuna de les que al llarg d’aquests anys han format part de les diferents juntes directives, així com tots els voluntaris que fins a dia d’avui d’una manera o altra han cooperat amb el Club, que podem dir orgullosos que actualment el F.C. Sarrià de Ter gaudeix d’una immillorable salut esportiva i que cada any creix amb equips.

Per tot això, des del F.C. Sarrià de Ter vam considerar oportú que, tot i les restriccions decretades amb motiu de la pandèmia, aprofitaríem el partit del campionat de lliga que havia de jugar aquell dissabte 24 d’abril a la tarda el nostre equip de la

F C

categoria de 4a Catalana, per a convidar el Sr. Moratalla a fer la “sacada” d’honor, i en aquell moment retre-li un més que merescut homenatge fent-li entrega d’un quadre amb una fotografia amb tots els equips actuals del club i a on a la part central de la mateixa fotografia, n’hi ha una del mateix Sr. Moratalla agraintli tota la feina feta. Com ja hem dit, va ser un acte íntim, molt lluny de l’acte que ens hauria agradat fer-li.

És clar que el Sr. Moratalla, per tot el treball, la dedicació, l’esforç i la il·lusió dedicada durant els 43 anys de vida del nostre Club, es mereix un homenatge multitudinari i a fe que ens hauria agradat moltíssim haverho pogut fet, però aquest acte multitudinari no ens ha estat possible perquè estem obligats a complir els protocols que ens indiquen des de Catsalut per la Covid-19. Per aquest motiu, a l’acte d’homenatge va

S A R R I À

assistir la família del Sr. Moratalla i una petita representació del F.C. Sarrià de Ter, i demanem disculpes a tota aquella persona que hauria volgut assistir i que no ha pogut, però com ja hem dit i per evitar mals majors, hem volgut ser molt curosos amb les normes establertes i per aquest motiu vam considerar fer-ho íntimament.

Moltíssimes gràcies per la vostra comprensió. n

pds_69

U E S

e n t r e v i s t a

“SARRIÀ, HO ÉS TOT, ÉS CASA”

PARLEM AMB PERE ARNAU I PAU GUITART

UES Sarrià

En Pere Arnau Garcia té 24 anys, ha nascut a Sarrià de Ter i hi ha viscut sempre excepte un any en què va traslladar-se a Barcelona per poder jugar a les categories inferiors del FCB. Juga a handbol, és lateral dret i mesura 1’86. La temporada 20-21 l’ha disputada a la Unió Esportiva Sarrià a Divisió d’Honor Plata. A la propera, s’estrenarà a la lliga ASOBAL, al club Ángel Ximénez de Puente Genil. Estudia infermeria.

Pere Arnau

E

n Pau Guitart Alguacil té 24 anys, també ha nascut a Sarrià de Ter i hi ha viscut sempre excepte aquest darrer any que ha estat a Puerto Sagunto on ha fet una boníssima temporada. És porter i mesura 1’80.

El destí per la propera temporada és encara un misteri per a nosaltres, però no per a ell, que assegura que continuarà a la lliga ASOBAL tot i que encara no pot desvetllar on.

Aquesta temporada ha après a valorar molt el que té i fins i tot li han agafat ganes d’estudiar psicologia.

Us uneix alguna cosa més que l’handbol?

Vam créixer junts, al mateix carrer.

Els nostres pares i els de l’Arnau Rovira eren veïns i bons amics. Vam passar moltes hores al pavelló des

70_pds

de ben petits. Actualment, la nostra colla d’amics està formada per jugadors d’handbol i tots vivim ben a prop (comenten tots dos)

Pere, com és en Pau a fora la pista?

En Pau és molt extrovertit, juganer (en Pau no pot deixar de riure) li agrada fer bromes però quan el necessites hi és.

Pau, i en Pere com és a fora la pista?

En Pere és el germà petit de la colla, té dues facetes destacades: per una banda és el més seriós de tots i el que té més seny però també té una altra cara, que és la que més m’agrada: és original, natural, directe i també molt divertit.

I a dins la pista en Pau és... És un gran porter, òbviament. En Pau sempre ha destacat des de ben petit

i en totes les categories, però l’alçada no l’acompanyava. Ara demostra una gran seguretat i a nosaltres ens dona sempre molta confiança i sabem que et pot treure una pilota molt difícil.

I en Pere?

En Pere a la pista és qui agafa la responsabilitat, destaca molt ofensivament i transmet seguretat a l’equip.

Pau, què és el que més t’ha sorprès a la lliga Asobal?

Realment, el canvi més brusc va ser l’ascens a la divisió d’honor plata. De fet, hi ha molts jugadors que es mouen entre plata i Asobal. Potser un any ets en una categoria i al proper a l’altra. El que sí m’ha sorprès és la gran qualitat dels jugadors, tant tàcticament com tècnica. A nacional, els jugadors solen destacar

U E S

e n t r e v i s t a

per un tret característic, en canvi a Asobal s’ajunten moltes qualitats en una sola persona.

Hi ha competitivitat entre companys?

Moltíssima. Tothom ho dona tot al màxim, a qualsevol instant, fins i tot fan flexions a l’hora del descans per a anar a beure aigua. D’aquí un mes marxem tots dos i durant aquest mes comencem la preparació física, córrer, fer peses per poder arribar allà en condicions. És una categoria en què s’ha de lluitar cada moment per guanyar-te el lloc i has d’estar al màxim.

Et sents pressionat?

A principi de temporada, no; durant els entrenaments, no; quan fa dos dies que no jugues en un partit, sí; quan portes dos partits seguits perdent, sí; quan estàs a punt de baixar, sí… El més important és el cap perquè el físic, la tècnica i la tàctica les treballes cada dia.

I qui t’entrena el cap?

Actualment a l’handbol no hi ha prou pressupost per destinar-hi un cabal important i treballar les emocions per saber gestionar moments de tensió és bàsic.

Pau, dona-li un consell a en Pere Ves i gaudeix-ho al màxim. Nosaltres tenim la sort que si no surt bé podem tornar a casa, però hi ha jugadors que venen de fora o que han de mantenir la família i no es poden permetre perdre aquesta feina. Ells sí que tenen pressió.

Pere, tu vas marxar de casa quan eres cadet amb només 15 anys, ara ho veus diferent?

Molt diferent, va ser una experiència dura lluny de la família, tot i que hi vaig fer amics em sentia una mica sol. Ara he madurat, he fet estudis d’infermeria que m’asseguren un futur si això no funciona i hi vaig amb més ganes de gaudir de l’handbol.

Pau Guitart

Com és que aquest any t’has decidit, anteriorment, ja havies tingut altres propostes…

Quan vaig començar a ser sènior ja vaig tenir alguna proposta però encara no em veia prou preparat, volia encarrilar els estudis d’infermeria. Ara he acabat el segon curs i m’està agradant molt… la veritat és que m’ha costat molt decidir-me però al final l’handbol és la meva vida.

De la UES han marxat grans jugadors com en Natan Suárez, en Guiti i ara tu, com veus el primer equip de Sarrià per a la propera temporada, hi ha possibilitats de mantenir-se a la categoria?

Jo hi confio molt, són jugadors que s’entenen, porten molts anys jugant junts. També hi ha en Josep Espar com a entrenador nou que buscarà un sistema de joc totalment diferent que farà que l’equip funcioni. També és veritat que la divisió d’honor s’està reforçant molt i pujarà el nivell, però jo hi confio.

La UES és un club modest sense gaire pressupost…

Sí… aquest any que he estat a ASOBAL (reflexiona en Pau) he vist que la

gent de Sarrià no és conscient del que representa jugar a Plata, ni els mateixos jugadors. Jo tampoc ho vaig valorar prou. Aquesta temporada a Puerto Sagunto hem fet desplaçaments molt cansats. Et lleves molt d’hora, fas moltes hores d’autobús, dorms algunes hores al bus perquè el club no et pot pagar un hotel i després… a jugar.

Sempre heu defensat el poble a mort, què té Sarrià?

Sarrià té (diu en Pau) les meves àvies, els meus amics… per mi Sarrià ho té tot. Jo hi he tingut la família (explica en Pere) el meu avi va fundar, entre d’altres, el club; el meu pare va ser vicepresident, la meva mare presidenta i és on passem les hores, és casa.

Els vostres pares van ser jugadors del club també…

Sí (comenta en Pau), el meu pare també era porter.

El meu pare també va jugar però en categories petites (continua en Pere) però sempre va estar vinculat al club.

La meva mare sí que va jugar, era central.

pds_71

U E S Cada vegada hi ha més noies que juguen…

Això està molt bé (diu en Pere), dona vida als clubs (segueix en Pau).

L’afició ha estat sempre un plus durant els partits a la UES… Des de sempre (afirma en Pere), la gent del poble ho porta dins, des de petit sempre he animat, no puc veure un partit assegut sense empènyer l’equip…

I aquesta temporada, heu trobat a faltar l’escalf del públic?

No m’agrada gens, jugar sense públic (confirma en Pere) Jugar amb públic fa que el públic t’acompanyi tota l’estona, tant en els moments complicats com en els moments de remuntada… el públic és quasi el 80% (diu en Pau) Per què costa tant marxar de Sarrià?

Per l’ambient que hi ha sempre al pavelló. Quan ets aleví i acabes de jugar un partit no te’n vas a casa, et quedes allà i esperes a veure els equips d’altres categories (explica en Pau que ha estat entrenador). És un ambient que cal potenciar (diu en Pere) que vinguin sovint al pavelló i visquin l’handbol, l’handbol i més handbol.

Com podem fer visible un esport minoritari com el vostre?

Apostant i invertint en handbol. Aquí és molt difícil, però hi ha altres països que ho fan. Cal fer-lo més present, publicitar-lo més, que se’n parli més, que es potenciï a tots nivells (coincideixen tots dos) Per cert Pere, quants gols li faràs l’any que ve a en Pau? En un partit o dos?

Només te’n deixaré fer un i perquè som amics (riu en Pau) Home… no sé, no crec que pugui ser dels màxims golejadors de l’equip perquè no és el meu principal objectiu però tres per partit.. segur que sí.

I tu li’n pararàs algun?

Que em faci els que vulgui mentre nosaltres acabem guanyant.n

72_pds

LA UNIÓ ESPORTIVA SARRIÀ TORNARÀ A ORGANITZAR AQUEST ESTIU EL CAMPUS D’HANDBOL SARRIÀ 2021 Xavi Rodríguez

La Unió Esportiva Sarrià tornarà a organitzar, conjuntament amb l’Uni Girona i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, el segon campus d’estiu a Sarrià de Ter. Com en l’edició anterior les activitats estaran destinades a educar, fer salut i divertir a partir de l’handbol, a més de fer conèixer, aprendre i millorar una mica més la pràctica d’aquest esport.

V

El darrer any ha estat complicat pel que fa a la pràctica esportiva, sobretot per les edats de base; restriccions d’activitats als recintes esportius, confinaments, … Amb la intenció d’omplir aquest buit la Unió Esportiva Sarrià ha tornat a programar una activitat d’estiu pel mes de juliol seguint les noves mesures de seguretat aprovades pel PROCICAT en el seu document “Criteris generals per a l’organització de les activitats de lleure educatiu 2020/2021” El campus es realitzarà del 28 de juny al 30 de juliol, amb la possibilitat de participar en torns setmanals o mensuals, i en el que es podrà gaudir no només de l’handbol sinó també de moltes altres activitats (piscina, sortides, jocs de taula, jocs ...) els nois i noies d’entre 6 i 16 anys -nascuts entre el 2005 i 2015- al pavelló de la Unió Esportiva Sarrià, principalment, però també a molts altres espais cedits per l’Ajuntament de Sarrià de Ter (la piscina municipal, la pista de l’Institut, el passeig del riu, La Cooperativa i altres pistes exteriors i espais de lleure).

Com en l’edició anterior es seguirà configurant diferents grups de treball, tenint en compte l’edat i el nivell esportiu i, s'assignaran monitors a cada grup. Els formadors dels diferents grups seran nois i noies titulats

TEMA DE PORTADA [felicitats ràdio sarrià

Esperem que al finalitzar el Campus d’estiu d’Handbol 2021 la valoració que se’n faci sigui igual o més positiva que la de l’edició anterior. El nombre de participants i la voluntat de repetir d’aquests, va fer veure al club que les hores de feina i dedicació van estar ben invertides. Al finalitzar cada jornada les cares dels nois i noies ho corroboraven amb un somriure ben gran. Així que aquest estiu no sigui diferent; correu, salteu, esforceu-vos i gaudiu de totes les activitats i l’handbol.

Divertiu-vos i passeu-vos-ho molt bé amb els amics i amigues, companys i monitors, i segur que serà un moment únic i irrepetible. Poble, passió i handbol! .n

Cartell informatiu del Campus d’estiu d’Handbol 2021 de la UES

per la Federació Catalana d'Handbol, complint amb la normativa de lleure de la Generalitat de Catalunya i el Consell Català de l’esport, i estaran coordinats pel secretari tècnic de la Unió Esportiva Sarrià i entrenador de l’equip de la Divisió d’Honor Plata de la UES, Josep Espar. El programa d’entrenaments d’handbol s’adaptarà a les actualitzades recomanacions de les autoritats sanitàries, pel que fa a ràtios, distàncies de seguretat, etc.

El planning genèric de les activitats serà semblant al de l’edició anterior: 7.50 a 9 h 9 a 11 h 11 h 11.15 a 13 h 13 h 13 a 15 h 15 h 15 a 17 h 17 h

Servei despertador.

Sessió d’entrenament general.

Break Sessió d’entrenament específic. /Piscina.

Sortida dels inscrits que no dinen al campus.

Menjador Entrada dels inscrits que no dinen al campus.

Sessió de tarda: campionats, partits,...

Sortida de tarda.

Cada grup de convivència tindrà material propi de lleure que no compartirà amb altres grups. Els grups poden anar variant setmanalment.

U E S

LA “TAURÓ”

LA CERVESA DE LA UES

Cristina Capell Aylagas Àrea Social de la Unió Esportiva Sarrià

En aquestes línies us volem explicar el que ha estat una de les revolucions d’aquesta temporada a la UES: la cervesa “Tauró”.

T

ot va començar quan l’Asier Arroyo, jugador de l’equip benjamí de la UES, va veure una publicitat de la cervesa que fan al club d’handbol Bidasoa (Irún). Així doncs, no va dubtar a preguntar al seu pare si a la UES es podria fer el mateix.

Així és com en Pae Arroyo i en Jordi Paretas, membres de la junta, van començar a posar fil a l’agulla a aquest projecte tan engrescador. És cert que hi havia molta feina a fer, però comptàvem amb els millor veïns amb qui dur a terme aquest propòsit: la cervesa Moska de Girona. La cervesa artesana Moska podeu trobar-la a Sarrià al costat del pavelló d’handbol, i és per això que vam demanar-los que fossin ells els encarregats de produir la nostra cervesa. En Josep els va explicar que calia partir d’una quantitat mínima de 1300 ampolles per començar a treballar. En Pae i en Jordi van acceptar el repte.

Pel club és molt important apostar per una cervesa artesana i de pro-

74_pds

ximitat amb el poble. Que els productors siguin del poble i a prop del pavelló marca una manera de fer i un estil de club. Els valors d’aquesta cervesa no deixen de ser els que el club transmet en el seu dia a dia i hem volgut que hi siguin presents durant tot el seu procés de creació.

A continuació us explico quin va ser aquest procés, començant pel nom de la cervesa, “Tauró”. Els hools estareu d’acord que no podia ser un altre. Ja que el tauró ens acompanya en els nostres càntics de victòria i en gran part del merchandasing del club.

Ja fa uns anys que ha passat a ser la nostra icona més característica. Més tard, s’havia de pensar en el disseny de l’ampolla. L’objectiu era que en aquesta s’hi identifiqués els colors i l’esperit de la UES. Per això, els colors de l’etiqueta són blau i groc i també hi apareix el dibuix del tauró. A través d’en Dani Casas, membre de la junta, es va aconseguir que el packaging de la cervesa fos tot de cartró, sense plàstic. Complint un dels nostres

objectius, la sostenibilitat. Finalment, es va triar que els taps fossin daurats com a símbol de la cervesa “amb gust a victòria”.

Després de tot aquest procés, s’ha fet una gran tasca de promoció perquè tothom pugui tenir una cervesa “Tauró” i que el nom de la UES estigui a totes les cases.

Com a club tenim la il·lusió que aquest projecte funcioni i somniem amb la possibilitat de fer altres cerveses amb noms diversos que recordin les fites de la UES. Esperem que es faci realitat ben aviat! n

THE SARRIÀ NEWS

LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT, EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE

LA FRASE DEL DIA: “La mort no és el final. Sempre queda el plet per l’herència.” (Ambrose Bierce)

Obituari

La redacció de The Sarrià News en pes se suma al dol de la Casa Reial Britànica pel traspàs del Duc d’Edimburg, ocorregut en data recent. Felip de Mountbatten, consort de la Reina Isabel, a banda de les seves obligacions reials, va ser un memorable humorista, autor de sortides de to àcides, negres i surrealistes, tal com ens agrada a nosaltres.

Incomprès per bona part de la societat (es va fer portar a enterrar a cavall d’un Land Rover), ara per riure només ens quedaran el posat de peix bullit i la bossa de mà i els barrets de la seva muller, la Reina. God save the Duke. n Johnny Walker TSN, Palau de Buckingham

Correus i telègrafs

Veïns de tots els barris ens han fet arribar queixes i cert malestar pel retard en la recepció del correu postal a les bústies de llurs domicilis.

Sembla que la correspondència no va a l’hora, tot i els esforços de la plantilla del servei local de Correus per posar-hi remei.

Una senyora del Pla dels Vinyers va rebre el mes de febrer una carta del seu nòvio d’aleshores, de quan feia la mili a la Legió l’any 1977.

Encara riu, de veure’l cofat amb el característic “chapiri”

en la foto que hi acompanyava.

A casa d’un veí de Sarrià de Dalt es va rebre, pels volts de Sant Josep, una postal amb la imatge d’una màquina de tren de vapor. Deia “Recuerdo de San Feliu de Guíxols” i era de quan el seu avi hi va passsar uns dies de colònies.n Trini Segells TSN, Estafeta

Pandèmia i salut

Coincidint amb les primeres tandes de vacunacions a ciutadans de determinada franja d’edat, es va donar el cas del sarrianenc X.N.A. (ho deixarem en inicials per pura confidencialitat), que figurarà en els annals de les principals institucions mèdiques internacionals. Sabut com és que les vacunes que s’administren contra la Covid ens inoculen tota mena de metalls magnètics, l’imprudent X.N.A. va tenir l’acudir de sortir de vacunar-se al CAP i anar-se’n a dinar a la Coope. Va ser començar a passejar-se entre taules parades i acumular a l’alçada de l’espatlla esquerra coberteries completes: culleres, forquilles, ganivets, culleretes de postres i una safata de servir amanida, fins a un total de quaranta-cinc quilos. Tot d’acer inoxidable de la màxima qualitat.n Carles Ferrer de Tall TSN, Pla dels Socs

Esports

Agafat al vol, ja en temps de descompte de la present edició d’aquest full, hem quedat gratament sorpreses del resultat d’un partit de futbol celebrat al camp de la Rasa entre el F.C. Sarrià i l’equip de La Pera. Ni més ni menys que victòria dels locals per 9 a 6.

Quinze gols en total: pimpam-pim-pam, noranta minuts de llenya contínua per part dels dos equips.

Emocionat, un aficionat comentava que l’últim resultat amb aquest volum de dianes es va veure, fa molts anys, a l’hora del pati de l’escola Montserrat, en època del senyor Ibarzàbal. n Mari Flor de la Gespa TSN, camp de La Rasa

La reivindicació

Després de números anteriors descafeïnats, exempts de trempera i d’esperit combatiu, aquesta secció recupera l’ambició i l’amplitud de mires i es conjura com a òrgan ideal per fer sentir la seva ànima reivindicativa. En la situació actual cal un crit unànime. No podem quedar enrere respecte a d’altres poblacions del voltant.

Reivindiquem que Sarrià tingui un monòlit alienígena immediatament! Ja fem tard! n Víctor Clam TSN, desert de Utah

pds_75