Parlem_de_Sarria_62

Quan l’any 1983 el Consistori va decidir unificar les dues festes majors que es feien al poble, per alguns va semblar que havia d’esclatar una revolució. En el rerefons, hi havia la dimissió de les dues comissions organitzadores i la necessitat d’unir recursos per fer una festa més lluïda. Com tots els canvis, amb el temps es va anar polint el format, mantenint els actes tradicionals de cada barri i lligant-los amb els que s’esperen amb delectació: els concerts, el ball i l’espectacle. Els responsables d’organitzar-la procuren innovar i provar nous grups, contractar bones orquestres i afegir aquelles propostes de les entitats que suposin atreure diversos públics.

Com en altres pobles, al final es va optar per fer tota la festa gratuïta, oblidantnos dels abonaments i dels “palcos”. En els darrers anys, la resposta dels sarria-

La Festa de totes les festes nencs i sarrianenques ha estat massiva, comptabilitzant més gent cada any, amb la satisfacció que dóna saber que després de tants maldecaps almenys la gent s’ho ha passat bé.

Enguany els canvis introduïts també han tingut una gran acceptació: el retorn de dos actes al seu lloc tradicional, l’arrossada a Sarrià de Dalt, les sardanes i el ball dels gegants a la plaça de l’Església, el tren turístic per veure els espantaocells i les barraques. A destacar i a felicitar el pregó dels Amics dels Gegants, un acte divertit, amè i que dona compte de la vitalitat d’aquest grup que compleix vint anys. Tot ha servit perquè encara més gent anés a donar un tomb pel pavelló, xerrar i trobar-se amb els veïns, que al cap i a la fi, d’això es tracta, de rela-

CONSELL DE REDACCIÓ

Josep Brugada, Ivan Bustamante, Dani Cañigueral, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador.

DISSENY i MAQUETACIÓ

Estudi Gràfic David Coll · 972 220 154

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA IMPRESSIÓ AGRAÏMENTS HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO

SUBSCRIPCIÓ ANUAL

E-MAIL PORTADA

LA REVISTA JA ÉS A INTERNET:

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

Esther Alemany Impremta Monserrat.

Ajuntament de Sarrià de Ter, Diputació de Girona.

Lluís Aymerich, Josep M.Viñals, Àngel Cañigueral, Gemma Simon, A.V.Sarrià de Dalt, Amics col·lecionistes plaques cava, A.V.Rasa, Raimon Cros, Esther Ferrero, Ramon Riera, Jordi Paretas, Ràdio Sarrià, Mijac, Anna Ma. Fornells, Dolors Xabé, Rosa Muñoz, Emili Marco, Francesc Ramió, Victòria Padrosa, EB Confetti, CEIP Montserrat, Loli Fernández, Nicolás Pichardo, Grup Muntanya Sarrià.

10 € 1.500 exemplars. revista@sarriadeter.cat

Es pot recuperar l’ofici, donar més lluïment al concurs de pesca fluvial o posar un espantaocells a la façana de l’Ajuntament, però segurament es mantindrà el format actual, que s’adiu amb les preferències de la majoria dels veïns i veïnes. En un context global, en que cada diumenge es pot sortir de festa o anar a alguna fira de les que s’organitzen a les nostres contrades, la Festa Major, una vegada s’ha girat el full del mes de setembre, es recorda com l’acte del retorn a la normalitat després de l’impasse de l’estiu.

Sumari Tema de portada Ajuntament Opinió Entitats Àlbum de fotos Cultura Anecdotari Espai escolar El petit PdS Salut La cuina del xef Natura Esports News

4 14 21 28 30 32 43 44 53 54 56 58 59 62

Els gegants saluden des del balcó de la casa consistorial, des d’on varen fer un divertit pregó. Foto: Quim Llunell.

NOTA: La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732

El consell de redacció de PARLEM DE SARRIÀ no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

~

www.sarriadeter.cat

Però la Festa Major concentra la major part de recursos i d’actes més importants que l’Ajuntament programa al llarg de l’any. Cap més concert amb orquestra, cap més espectacle, cap més audició de sardanes. Amb el bon temps se succeiran els àpats a l’aire lliure i els balls populars amb la disco mòbil; una mica de teatre, algun concert de cant coral i de música tradicional i poca cosa més. Els sopars i balls de la revetlla de Sant Joan, de Cap d’Any i de Carnestoltes es varen deixar de programar perquè cadascú anava a la seva bola i no hi havia el quòrum necessari per mantenir-les.

La Festa Major ha quedat per tant com la única festa

editorial

TIRATGE

cionar-nos i de sentir-nos part de la comunitat.

on es pot escoltar bona música. No sembla tampoc preocupar massa a la gent, ja que la facilitat per accedir amb cotxe a altres pobles on també els actes són gratuïts o la proximitat de les Fires de Girona fan que a títol individual, aquestes mancances se supleixin.

3 PdS 62

2007: Un pregó gegantí Fotos: Quim Llunell

~

tema de portada

[festa major]

Josep M. Sansalvador

4 PdS 62

Va ser per la Festa Major de l’any 2003 que vaig agafar el toro per les banyes i em vaig proposar escriure una crònica del pregó. Amb la condescendència del Consell de Redacció d’aquesta revista i, sobretot, amb l’amabilitat dels lectors, la cosa ha anat continuant fins a l’actualitat. I puc dir que és un dels actes la cobertura del qual més em motiva. Entre els pregons que he tingut el goig de fer-ne crònica i els que he escoltat en general, aquí i arreu, ja puc dir que en tinc una petita col·lecció.

Repassant, repassant, se’n poden trobar de musicats, de cultes, de populars, d’aquells que sonen a manifest, d’aquells que sonen com un sermó, de seriosos, de divertits … També es podrien classificar segons si el pregoner és persona física o jurídica i, en el cas dels de Sarrià, una classificació que dóna molt de joc és segons si aquell dia ha plogut o no.

Per poder anar trampejant la feina que es gira, unes jornades abans del dia d’autos, en conèixer el nom del pregoner, servidor ja comença a esbossar algun apunt i mira d’endevinar d’on poden venir els trets.

Aquell dia en concret, a més, cal tenir els efectius de la Brigada Municipal sota discreta vigilància per detectar qualsevol moviment que pugui indicar trasllat de tablados i cadires

El pregó dona el tret de sortida de la Festa Major.

La Corporació municipal en pes ha presidit el seu primer pregó.

cap al pavelló. Aquest any, però, ha tingut lloc un fet insòlit que m’ha trencat esquemes: m’ho hauré de mirar de dins o de fora? La notícia que els pregoners de la Festa Major del 2007 serien –seríem- els Amics dels Gegants de Sarrià, amb motiu del vintè aniversari de la constitució de la colla, ha causat un cert trasbals. No només per la satisfacció de formar part de l’entitat sobre la qual recau aquest honor, també per saber que la participació ha de ser activa i col·lectiva: cal que entre tots sigui teixit el text del discurs, cal coordinar els personatges i les músiques, cal assajar, cal treure la pols dels capgrossos i renovar-los el vestuari. Tota la colla gegantera ens hem vist extraordinàriament agraïts i motivats per aquesta crida, però els protagonistes veritables, en justícia, han estat els gegants i nans. Si els gegants fan molta festa, aquest any l’han feta grossa!

Amb tots els efectius dels Amics dels Gegants mobilitzats, han pogut sortir del magatzem la Carmeta i en Baldiri, en Quimet, els capgrossos vells: el senyor Esteve, la Betty, l’Oriol, en Sidro, …i la Maria i en Cinto, els nans (en Patufet, el dimoni, l’arlequí…) i la joveneta Montserrat. Haver de donar el cop de martell de sortida oficial de la Festa Major de Sarrià és un acte prou important que justifica de sobres treure tota l’artilleria al carrer. La corporació municipal en pes, nova de trinca, acabada d’estrenar com qui diu, ha presidit el seu primer pregó. Cadascun dels personatges de cartró ha tingut el seu paper. Els gegants –i gegantes- a ras de carrer i la resta dalt del balcó consistorial (lloc on sempre hem defensat, a peu i a cavall, que és on s’han de pronunciar els pregons), s’han anat presentant i explicant les seves vivències i anècdotes de collita pròpia.

Des dels més veterans i pesants fins als més recents i minúsculs, tots aquests protagonistes ja formen part

del patrimoni festiu popular de Sarrià. Com si fossin de la família, els hem deixat dir i hem rigut de gust els seus acudits. Diu que hi ha una regla d’or en aquesta mena de parlaments: el que cal aconseguir que es mogui és el cor o el cervell. Si el que es mou és el cul, malament rai: vol dir que al públic se li fa llarga tanta estona assegut. En el nostre cas, per a satisfacció de tots, sembla que els únics culs que es movien ho feien al ritme del Valset d’en Cinto i la Maria, o de la Cançó per fer adormir els galls.

Després de vint anys de presència continuada a les festes, festetes i festasses de Sarrià de Ter, els Amics dels Gegants ja són –somuna peça insubstituïble, un ingredient principal de qualsevol sarau. L’amable oferiment municipal proposant ser pregoners ha de ser vist com un reconeixement a tota aquesta trajectòria de dues dècades de gralla i timbal, de

Joaquima Torrent, presidenta dels Amics dels Gegants saluda als veïns i veïnes i presenta l’espectacle del grup.

La Betty mira embadalida el jove alcalde.

El vals d’en Cinto i la Maria.

[festa major]

~

Tota la colla gegantera posa abans de l’inici de la festa.

No es podria cloure la crònica de l’acte sense citar la tradicional cantada d’havaneres (aquest any a cura del grup Xarxa) i l’habitual cremat, que vesteixen el carrer Major amb un aire mariner molt perfumat.

Dono fe que fins i tot l’equip de govern municipal assaboria glops de rom i taral·lejava cançons antillanes, fenomen rar i molt difícil de presenciar fins ara. Però el que crec molt significatiu i també val la pena fer-ne esment –s’ha sabut al temps de redactar aquesta pàginaés que per Fires de Sant Narcís, a Girona seran pregoners els amics de la Fal·lera Gironina. El món geganter és d’actualitat. També en això, com en tantes altres coses, a Sarrià haurem estat pioners!

tema de portada

gegants i capgrossos, de remolc i carretera. Ha de veure’s com una consideració a tots aquells i aquelles que d’ençà de la fundació del grup han passejat el nom del poble per tot el país. Els Amics dels Gegants hem intentat presentar una crida escrita i llegida a moltes mans, creativa, popular i original, que per damunt de tot fos divertida i amb una cantarella gens oficial.

Com que el resultat ha quedat ben lligat, ens sembla que ens n’hem sortit. Al criteri del públic deixem l’opinió, però el que major il·lusió ens faria seria que fos recordat amb simpatia durant molts anys.

5 PdS 62

Trobada d’ intercanvi de plaques de cava 2007 Amics del Col·leccionisme de Plaques de Cava – Sarrià de Ter

~

tema de portada

[festa major]

L’estiu del 2007 ha representat per als mercats financers internacionals la posada de manifest de la crisi hipotecària nord-americana, dels efectes de la qual –sembla- n’anirem sentint a parlar encara una bona temporada. En el nostre petit univers de la xapa de cava i la placa de xampany, sembla que també ha arribat el moment de sofrir una correcció en el mercat.

6 PdS 62

L’afició pel col·leccionisme d’aquestes peces va arrelar amb força a Catalunya entre els anys 1997-98.

Abans ja hi havia hagut honorables precedents, però si haguéssim de buscar la data en què l’afició esdevé massiva, la podríem situar als voltants d’aquests deus anys enrere. Durant aquest decenni s’han convocat centenars de trobades, s’han publicat catàlegs a dojo, han proliferat els col·leccionistes professionals i, per damunt de tot, hem assistit a un fenomen d’estampació i llançament de noves peces a la plaquesfera per part de fabricants, cavistes i embotelladors com no s’havia vist mai enlloc. És possible que s’hagi arribat a saturar un punt l’afició per simple inflació de noves plaques i per l’inabastable volum que l’afer està prenent.

En aquestes circumstàncies, hem arribat a la tercera edició de la Trobada d’Intercanvi de Plaques de Cava a Sarrià de Ter amb els ànims una mica a l’expectativa. A l’hora de convocar la nostra reunió hem intentat fer prevaldre el criteri de prudència. S’ha encarregat una tirada curteta d’ampolles amb una placa exclusiva, limitada i, sempre amb el suport de l’Ajuntament, n’hem pogut obsequiar una de cor-

tesia (una placa pirula, en diem en el nostre argot), de nou disseny i llampant color, amb l’escut del municipi. Aquest any 2007 també hem variat d’emplaçament. Del pavelló municipal hem passat, de la mà de l’arrossada de la Festa Major, als jardins del Centre Cívic la Cooperativa, que ens ha acollit per primera vegada. Hi han participat col·leccionistes locals i comarcals, alhora que alguns de vinguts de diferents punts del país. També hem tingut la presència de dos comerciants que ens han ofert les novetats i materials i publicacions.

No pas amb l’afluència d’altres anys, però les transaccions, contactes i intercanvis s’han anat duent a terme amb satisfacció dels participants. Al final de jornada, el balanç ha estat molt positiu. Gràcies a la col·laboració i bona disposició de col·leccionistes i visitants, hem pogut expedir la totalitat de les ampolles de cava i tothom ha marxat cap a casa amb un bon record.

Només queda esperar que, amb vistes a l’any vinent, les turbulències en el món de la placa de cava –que, tal com passa en els mercats financers, poden ser cícliques- hagin afluixat, que el nombre de nous col·leccionistes vagi en augment i que els veterans no es deixin vèncer per l’avorriment. Per part nostra, continuarem al peu del canó. L’any que ve tornarem i des d’aquí volem donar testimoni del nostre gran agraïment a l’Ajuntament, al Centre Cívic i a tothom que ens ha donat suport i ha participat en aquesta activitat que, de mica en mica, es va fent clàssica en el programa de la Festa Major.

Concert de Festa Major per La Selvatana J. V.

A les sardanes de la tarda quedem per al concert.

L'espectacle musical de La Selvatana no es pot perdre.

Hi ha qui ja s'ha avançat i l'ha vist en altres festes majors. També ve gent de fora expressament per a aquest acte que des de fa anys és el més popular i que disposa d'un local bastant adequat.

La Selvatana es fundà a Cassà de la Selva el 1913 com a cobla. Posteriorment, ha esdevingut orquestra i compta entre els seus premis amb la Creu de St. Jordi de la Generalitat i, sobretot, un merescut prestigi popular.

El concert sol acabar despertant la fibra patriòtica amb la Santa Espina. El públic respon amb la participació dempeus. L'entusiasme i l’espontaneïtat en aixecar-se no és sempre igual, depèn força de la preparació anímica provocada per l'anterior cançó. En aquest aspecte, he trobat a faltar un millor encert del director en escollir el repertori per obtenir un final més brillant.

~

Fins l'any que ve!

[festa major]

Aquest any s'han interpretat: L'Empordà, El cant dels ocells, Amor particular (Lluís Llach), Ara que tinc vint anys (J.M Serrat), La santa espina, El cant de la senyera, L'hora dels adéus.

A petició del públic, es va afegir Girona m'enamora, corejada per tothom.

Me’n vaig satisfet. M'he trobat amb gent que feia temps que no veia.

L'espectacle ha estat de bon nivell: músics i vocalistes de primera, la sonoritat bona (el pavelló ja pot acollir concerts), la il·luminació, també (no han abusat dels focus dirigits contra el públic) i els seients, còmodes.

Esperem que s'hagin descartat per sempre als concerts les cadires plegables.

tema de portada

El pavelló està ple. M'asseguren que hi ha més gent que l'any passat.

Comença el concert amb Granada, tierra soñada por mi. Mostren, els cantants, la seva bona forma: Ulises Ordúñez, Robert Fábrega, Eliseu Quintana, Rut Camps i Noèlia Mora.

Jesús Santaliestra, director i arranjador musical del concert, ens va guiant pels diferents apartats.

L'espai líric: La del manojo de rosas de Sorozabal; La Gran Via, de F. Chueca i J Valverde; La Calesera, de Fco. Alonso.

Davant meu, una senyora reserva el seient a una amiga.

Finalment, arriba. Es disculpa i es saluden efusivament.

Després comenten, satisfetes, l'actuació del cantant. No em molesten; el volum és fort, però no massa. L'any passat, recordo haver petit una mica per excés de volum musical que semblava que arribava a saturar-se i distorsionar-se en alguns moments. En canvi, avui el trobo molt adequat. Després descobreixo per què: la inversió que ha fet l'Ajuntament cobrint les parets amb plaques de fusta sens dubte dóna bons resultats.

S'eliminen els rebots i millora molt la sonoritat del local.

Els tècnics de so de l'orquestra i el públic ho agraïm.

Felicitats, Ajuntament.

Segueix Danses del món amb Rossini, Bach...en què l'actuació dels solistes instrumentals ens deixa satisfets.

Després el Musical de Hollywood amb peces tan reconegudes i populars com Candilejas, El violinista en el tejado, Cats, West side history, Sonrisas i lágrimas i Grease.

La caracterització dels vocalistes ens submergeix amablement en l'espectacle.

No va faltar el vals jota, en què els trompetistes pogueren lluir-se.

Finalment, s'arriba a l’últim apartat: música catalana.

Aquí sentim normalment músiques i lletres molt conegudes, però malauradament poc escoltades. Se’ns desperten emocions i sentiments familiars que ens ajuden a sentir-nos identificats amb la terra.

7 PdS 62

Una mirada als fòssils

~ 8 PdS 62

A partir d’una petició de l’Assumpció Vila, anterior regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sarrià, vàrem fer una exposició de fòssils, titulada Endinsant-nos, a través dels fòssils, en el nostre passat llunyà, amb motiu de la Festa Major.

A aquesta exposició li vaig voler donar un aire pedagògic, que pogués abastar diferents nivells d’aprenentatge, des del descobriment i primers coneixements dels neòfits fins a un aprofundiment mitjà o profund (amb els fòssils més representatius i/o curiosos de la col·lecció) dels més entesos. Gairebé totes les visites, més de 550 persones, sense comptar les del dia de la inauguració, varen ser guiades, per tal de fer més amenes i entenedores les explicacions de plafons i vitrines.

A causa de les dificultats per la coincidència de l’exposició amb els primers dies d’escola i institut, així com la curta durada d’aquesta, dues setmanes i mitja a causa d’una propera exposició que s’havia de preparar amb motiu de la Fira del Paper, tan sols van poder passar alumnes de dues escoles, i de dos cursos de batxillerat de diferents instituts de secundària. D’altra banda, sí que va poder passar un bon nombre de mestres, professors, geòlegs i/o aficionats a la paleontologia.

Es va aprofitar també l’ocasió per tal que diferents persones de Sarrià de Ter i voltants poguessin portar els fòssils que tenien a casa i poder-los determinar a partir, sobretot, dels exemplars classificats, trobats als jaciments de Sarrià de Ter- Sant Julià de Ramis mostrats en l’exposició.

Hi havia nou plafons on s’explicava i mostrava què són els fòssils, com

es formen, la història de la vida a la Terra, l’explicació de la fauna i flora fòssils dels jaciments de Sarrià- Sant Julià…

Amb fòssils d’arreu del món, el pes de l’exposició el conformaven setze vitrines amb la següent temàtica: • Una sobre la fossilització

• Tres d’invertebrats (amb explicacions, fotos i fòssils representants dels principals grups fòssils) • Una de vegetals (tant marins com continentals) • Una de pistes i marques (de vertebrats i d’invertebrats) • Cinc de vertebrats (marins i continentals) • Una de curiositats • Una amb una síntesi de reconstrucció paleotafonòmica.

• Tres amb els fòssils de Sarrià de Ter- Sant Julià de Ramis, tractats com un sol grup de jaciments. Una d’aquestes vitrines es concreta amb la fauna carcínica (crancs) trobada en aquests municipis.

Acompanyava l’exposició un muntatge fotogràfic, fet amb en Pep Armengol, amb unes tres-centes diapositives digitals i les explicacions oportunes, fetes exclusivament a fòssils petits de la col·lecció o a petits i interessants detalls d’altres de més grans, i fetes amb ampliacions d’entre vint i vuitanta.

Foto: A. Vila

tema de portada

[festa major]

Àngel Cañigueral i Viñals

L’Àngel es va bolcar en el muntatge i organització de l’exposició. Cada dia atenia els visitants i els explicava la procedència i les característiques dels fòssils.

La gran majoria de la mainada va jugar a tots els jocs que s’havien organitzat; anaven d’un joc a un altre, i s’escoltaven frases com: “Marta, repetim en aquest...

Corre anem a aquest altre... Guaita com ha quedat en Quimet de farina.... Puf!!, s’ha rebentat el globus...”.

Tot plegat, hi havia una bombolla d’entusiasme i de rialles, traduïda en una cara de sorpresa després de mossegar un tall de poma, en treure la llengua per la perícia d’afaitar un globus i mossegar el llavi per saltar més ràpid.

~

El colofó final va estar representat pel grup Ratataplam, una combinació fenomenal de música i escuma.

L’animació i la disbauxa era la nota predominant enmig de l’escuma, la canalla, la música i, no ho oblidem, de tots els pares i mares que acompanyaven la mainada; i que més d’un i d’una s’hauria endinsat per l’escuma tot cantant i ballant... No ho negueu, la mirada us delatava!!!!

[festa major]

El dissabte dia 8 de setembre els membres de l’Esplai PL-Mijac i de l’AV del Pla de l’Horta ens vàrem reunir a primera hora per acollir tota la mainada de Sarrià de Ter i contrades properes. Els jocs de cucanya van aplegar a la zona de la pista de bàsquet del Pla de l’Horta un munt de mainada que venia disposada a treure tot el suc a la xerinola i amb tot el coratge per ser els més murris i resoldre exitosament els trepidants jocs que els esperaven.

L’objectiu era ben clar per a tota la mainada: divertir-se, jugar, ballar i submergir-se a través de l’escuma.

Els nens i nenes van anar passant pels diferents jocs que s’havien preparat: cursa de sacs, pintar-se la cara, afaitar un globus o recollir pomes amb les dents en una safata de farina, són algunes de les diverses activitats que van organitzar. Així doncs, no resultava gaire dificultós veure un vailet amb la cara pintada i que saltava dins d’un sac; passats uns instants, es podia veure el mateix vailet amb la cara pintada, plena de farina i afaitant un globus.

tema de portada

L’animació i la disbauxa era la nota predominant enmig de l’escuma

Gemma Simón. A.V. Pla de l’Horta

Foto: A.V. Pla de l’Horta

La Festa al Pla de l’Horta

9 PdS 62

Foto cedida per Joan Suñer

Arrossada al camp de les botxes de Sarrià de Dalt l’any 1982 [Foto cedida per Joan Suñer]

L’ arrossada de la festa major i altres esdeveniments

~

tema de portada

[festa major]

Associació de Veïns de Sarrià de Dalt

10 PdS 62

Durant molts anys es va celebrar per la Festa Major una arrossada popular a Sarrià de Dalt. L’any 1981 va ser el primer any en què es va començar a celebrar a l’entorn de la font i plaça de Can Nadal. En algunes ocasions es va fer al camp de les botxes, però el gran nombre de persones que hi assistia va fer que la Comissió de Festes es plantegés el seu trasllat a la plaça de la font de Can Nadal.

Transcrivim textualment uns paràgrafs del número del setembre de 1981 de l’aleshores revista d’informació local de Sarrià i Pont Major que descriuen l’esperit de la festa de l’arrossada: “Voldríem trobar-nos tots, el poble sencer, a la plaça, com feien els nostres avis per conviure plegats, fer-hi petar la xerrada i els infants jugar i gaudir; en resum, d’una forma oberta, sense parets que tanquin l’espontaneïtat, cercar l’obertura del lloc i de les persones.”

“A l’hora de dinar tindrem l’arrossada, aquest any les mestresses de casa poden estar de festa completa, tin-

dran cuina i a més dinar gratuït. Bé, el motiu de l’arrossada tots el veieu, no?

Volem trobar-nos plegats a l’entorn de les taules a l’ombra dels arbres que tantes festes han vist passar. Una diada familiar a nivell de poble.

Volem que la gent surti de les seves cases a compartir l’arròs i la joia de trobar-nos tot el poble agermanat.”

Encara que aquestes paraules varen ser escrites fa 26 anys, descriuen perfectament l’esperit i l’ambient que s’ha viscut a l’arrossada de la Festa Major d’aquest any organitzada per l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt amb la col·laboració de l’Ajuntament. El dissabte dia 8 de setembre unes 600 persones es varen ajuntar al parc de la Cooperativa per gaudir d’una esplèndida jornada de convivència veïnal.

A més de participar en l’organització de l’arrossada, l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt va organitzar altres activitats que ja han esdevingut clàssiques de la Festa Major: la quarta baixada de carretons i la cinquena exposició d’espantaocells.

Per la Festa Major d’enguany uns 70 veïns de Sarrià han muntat el seu espantaocells. Les temàtiques, com els anys anteriors, han estat molt variades. Aquest any, com a novetat important, el dissabte dia 8 i el diumenge 9 s’ha disposat d’un trenet amb el qual grans i petits han pogut recórrer els carrers de Sarrià per veure pràcticament tots els espantaocells. Els membres de l’Associació de Veïns de Sarrià de Dalt que vàrem fer de guia presentant als passatgers d’aquest trenet els diferents espantaocells, vam poder veure la bona acollida que va tenir aquesta iniciativa. El trenet es va omplir pràcticament en tots els viatges aplegant grans i petits i es va enfilar fins més amunt de Can Tomàs, i és en aquesta part del recorregut on varen poder sentir els comentaris més variats, des del que comentava quant de temps feia que no havia pujat per allí, fins aquell que explicava anècdotes viscudes en temps passats en aquests paratges de l’entorn de Sarrià.

Foto: Roger Casero

Foto: Joana Rosdevall

Un tren turístic ha recorregut tots els carrers de Sarrià on hi havia un espantaocells.

Una “mumaraca” en un balcó del carrer Major.

Foto: Roger Casero

El diumenge dia 2 organitzàrem la baixada de carretons. Aquest any, amb el mateix bon ambient que en anys anteriors, 13 carretons varen baixar diverses vegades, o almenys ho van intentar, pels carrers de Sarrià de Dalt.

Aprofitem aquest escrit per donar les gràcies a tots els veïns de Sarrià que ens han donat un cop de mà en tots aquests actes que hem organitzat enguany i que esperem poder repetir el proper any.

L’arrossada de l’any 2007

Papereria i Ofimàtica

~

C/ Major de Sarrià, 159 • 17840 SARRIÀ DE TER Telèfon 609 32 02 31 • Fax 972 17 04 83 a/e: ohpaper@wanadoo.es

[festa major]

Complements i màquines d’oficina Material d’arxiu Material de dibuix Material d’escriptura i correcció Material d’informàtica Material escolar Papers i manipulats Articles i objectes de regal Llaminadures

tema de portada

Oh! Paper

11 PdS 62

Passejada en bicicleta per Sarrià

A.V. de la Rasa

Fotos: Agustín Jaime

Aquesta Festa Major 2007, l’AV del barri de la Rasa ha organitzat la XV Passejada en Bicicleta.

~

tema de portada

[festa major]

Es tracta d’un acte totalment consolidat i que compta amb un gran èxit de participació.

Enguany s’ha batut el rècord de participants amb 249 persones inscrites. Els ciclistes arriben puntualment al barri de la Rasa on s’inscriuen pel mòdic preu de 2 € per persona. A canvi, reben un petit obsequi i un dorsal que els permet participar en el sorteig d’un val per anar a comprar qualsevol producte de la botiga Motos Llach de Sarrià de Ter.

12 PdS 62

L’èxit d’aquest senzill acte recau en el fet que es tracta d’una passejada oberta a tothom, grans i petits. La majoria de participants són famílies senceres que vénen a gaudir d’un agradable passeig pels diferents barris que conformen el nostre poble. És una excusa per treure la pols a les bicicletes i fer una tranquil·la visita a tot Sarrià, aprofitant que els carrers per on van passant les bicis tenen (momentàniament) el trànsit de cotxes tallat. El ritme lent i pausat fa que tothom pugui seguir sense problemes, fins i tot els més menuts, que amb les seves quatre rodes pedalen de valent per seguir el ritme.

Per poder recuperar les forces, a mitja passejada, i coincidint amb l’arribada a Sarrià de Dalt, la gent va poder gaudir d’un petit refrigeri. L’AV de Sarrià de Dalt va oferir a tots els participants unes begudes fresques per recuperar forces i ànims per poder continuar fent camí.

Seguidament, es torna a engegar la passejada que finalitza al pavelló municipal d’esports. Allà, tornen a tenir un petit refrigeri i un pica-pica de cloenda de la festa, que està organitzat i servit per la gent de l’AV de la Rasa.

Seguidament, tots els participants amb dorsal entren dins el pavelló on es fa el sorteig del val regal. Aquest acte finalitza la passejada amb bicicleta i tothom queda lliure per tornar cap a casa seva, després d’una bona suada, o quedar-se a gaudir de l’espectacle infantil que s’ofereix seguidament al pavelló.

Només ens queda donar les gràcies a tots els participants i col·laboradors; sense ells això no seria possible. I a tots, dir-vos que us hi esperem en la pròxima edició !!!

La passejada és una excusa per treure la pols a les bicicletes i fer una tranquil·la visita a tot Sarrià

Festa Major 2007: un model que ha funcionat Raimon Cros i Farrerós Regidor de Serveis Públics, Participació Ciutadana i Barris Fotos: Quim Llunell

Concert d’havaneres amb el grup Xarxa.

Sempre havíem cregut que la Festa Major, la nostra festa, havia de ser més participativa i arrelada als nostres barris. De fet, no cal dir que una festa més participada és, evidentment, una festa més arrelada. No en va, com més gent s’implica en qualsevol esdeveniment és més probable que passin dues coses: primera, que hi hagi més públic i, segona, que surti millor. I això és precisament el que ha passat enguany a la nostra Festa Major.

I entre tots és el que hem fet. A mi m’agrada dir una cosa i és que aquest any hem tornat a viure la Festa Major. Així amb majúscules. Perquè la Festa ha servit per al que havia de servir. Ha estat un punt de trobada entre els sarrianencs de totes les edats, entre els més grans i els més petits, entre els que fa més temps que hi som i els que en fa menys. Han estat uns dies de celebració, de moments divertits i d’estones emotives. Ens ha servit per dinar amb la família o xerrar amb els amics. Ens ha servit, en definitiva, per fer poble.

~

La ubicació de l’arrossada i de les sardanes del diumenge, per posar alguns altres exemples de les novetats impulsades, han significat un creixement de la gent que n’ha gaudit. No es tracta de

I no podem oblidar la qualitat. Perquè també n’hi ha molt, d’això. Com a espectadors busquem espectacles que ens agradin, que ens omplin, que ens facin sortir de casa per anar al pavelló.

I crec que en aquest sentit hem mantingut una línia molt interessant. No cal parlar del concert de l’orquestra Selvatana o l’espectacle d’en Jordi LP. Seguirem en aquesta línia, perquè, de fet, això és el més fàcil. El més complicat és aconseguir crear un ambient de festa de poble.

[festa major]

Les barraques, creades de nou i impulsades aquest any pels Amics dels Gegants, la UES i l’ATV, van acostar gent al pavelló municipal i van contribuir de manera més que evident a crear ambient de gresca a l’entorn del ball. Ha funcionat. El balanç global de les barraques, en tots els sentits, és molt positiu. Hem encetat així una dinàmica que s’ha de consolidar i finalment convertir en un element habitual de la Festa. Gràcies a l’esforç de les entitats que de manera valenta s’hi van prestar hem aconseguit iniciar-les; ara es tracta de millorar-les.

parlar de xifres, perquè la Festa no es redueix a això. Però en qualsevol cas, estem convençuts que la fórmula de l’èxit ha de ser això, trobar el compendi entre les tradicions més arrelades i les iniciatives més innovadores. O no és exactament això la idea d’ajuntar un element tan clàssic com és l’espantaocells i una proposta tan moderna com és el trenet turístic?

tema de portada

Ja de bon principi, els regidors encarregats d’organitzar la Festa, en Jordi Paretas i jo mateix, ens vam plantejar dos objectius clars: implicar totes les entitats del poble i retornar la Festa al carrer. Teníem molt clar quin model de Festa volíem i la intenció era explicar-lo a totes les entitats. És per això que es va parlar amb totes les associacions sarrianenques per proposar-los o bé organitzar un acte de la Festa (qualsevol) o bé muntar una de les barraques que es van implantar per primera vegada. Totes van respondre d’alguna manera o altra. I aquest és el principal mèrit de la Festa i de la nostra vida associativa: les ganes de fer coses.

Algunes, com les associacions de veïns de la Rasa i Sarrià de Dalt van organitzar el sopar o l’arrossada, respectivament. D’altres, com el MIJAC i l’AV del Pla de l’Horta, van fer-se càrrec dels jocs infantils i la Festa de l’Escuma. O també s’ha d’esmentar l’AV del Pla de Vinyers que va ser l’encarregada d’organitzar l’esmorzar de l’11 de setembre.

Amb això vam aconseguir el que ens plantejàvem, és a dir, una major implicació i èxit de públic. I és que és indiscutible que en tots i cadascun dels actes d’aquesta Festa Major 2007 hi ha hagut molta gent. Començant pel gran pregó dels Amics dels Gegants i d’un inici de festa espectacular i acabant per les sardanes i l’acte institucional de la diada nacional, els sarrianencs i les sarrianenques vam acudir massivament a la majoria de les activitats que es van programar. I per explicar aquest èxit, a part d’esmentar, com ja hem fet, el treball de les entitats organitzadores, cal tenir molt en compte els canvis i les millores fetes en el programa d’actes.

13 PdS 62

Foto: E. Ferrero

El conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, prova un dels artilugis creats amb material reciclat davant la mirada divertida d’altres autoritats.

La deixalleria ja és un fet

~

ajuntament

Esther Ferrero

14 PdS 62

El proppassat 15 de setembre es van fer els actes oficials d’inauguració amb la presència de les autoritats, encapçalades pel conseller de Medi Ambient i Habitatge i amb els màxims representants dels ajuntaments de Sarrià de Ter, Girona i Sant Julià de Ramis, així com el president del Consell Comarcal del Gironès i la gerent de la Junta de Residus de Catalunya.

L’acte, a més a més, va comptar amb un seguit de jocs ambientals realitzats amb materials reciclats, un inflable de recollida selectiva, trencaclosques gegants, joc dels embolics i parxís de residus, on petits i grans van poder aprendre una mica més sobre com i què es recicla, d’una manera lúdica.

La nova deixalleria ocupa un espai de 2.635 m2 i està ubicada al Polígon del Pla d’en Xuncla, dóna servei a uns 37.000 habitants aproximadament dels municipis de Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis, Cervià, Sant Jordi Desvalls i la zona nord de Girona.

Foto A. Vila

L’alcalde Roger Torrent va presentar als veïns i veïnes assistents, la nova deixalleria comarcal del Gironès. Darrera seu, d’esquerra a dreta, Jordi Martinoy, delegat del govern a Girona, Genoveva Català, gerent de la Junta de Residus, Anna Pagans, alcaldessa de Girona, Francesc Baltasar, conseller de Medi Ambient, Narcís Casassa, alcalde de St. Julià de Ramis, i Lluís Freixes, president del Consell Comarcal del Gironès.

voluntària. És un espai, doncs, que permet acollir tots aquells residus que són susceptibles de ser reciclats o recuperats, així com aquells tòxics o perillosos d’origen domèstic que serien perjudicials per al medi ambient, si es fes la seva eliminació a través de la recollida ordinària.

Foto A. Vila

El projecte ha estat elaborat per l’enginyer industrial del Consell Comarcal, Sr. Jordi Güell i Camps, i la construcció va anar a càrrec de l’empresa Àrids Vilanna, SL amb un pressupost de 351.403 euros, dels quals 318.624 euros han estat finançats per l'Agència Catalana de Residus de Catalunya, i està considerada de tipus B dins de les categories establertes per la Generalitat.

La seva gestió ha estat delegada per tots els ajuntaments al Consell Comarcal del Gironès que ha donat la seva concessió, mitjançant concurs, a Tècniques i Recuperacions del Gironès, SL (TIRGI).

Les deixalleries, tal i com defineix la llei, són centres de recepció i emmagatzematge de residus selectius, que els particulars, petits comerços i petites indústries poden fer servir de manera

Jocs per infants fets amb material reciclat.

ajuntament

~

Telèfon 972 17 11 51

15 PdS 62

La celebració de l’Onze de

Setembre a Sarrià Ramon Riera i Font

Fotos: Quim Llunell

Els Cantaires de Sarrià varen finalitzar amb el cant dels Segadors, corejat per tots els assistents.

~

ajuntament

Vet ací una vegada un historiador, que feia una bona colla d’anys que vivia apartat de la seva apassionant matèria, que un bon dia va rebre una alegre trucada que en certa manera feia temps que havia esperat. Li demanaven de fer el discurs i/o xerrada dels actes institucionals de l’Onze de Setembre al seu poble, a Sarrià. Per aquelles coses estranyes de la vida, el dia abans també li havien ofert de participar en els actes que Òmnium Cultural organitzava a Girona el 10 de setembre, als actes previs a l’ara ja famosa i irreversible “marxa de torxes”. La vida té aquestes coses, que, sigui com sigui, mai ens deixarà de sorprendre.

16 PdS 62

L’historiador tenia un cert dilema. Li tocava fer un resum d’una recerca que havia fet l’any anterior sobre els primers anys de la Segona República a Sarrià de Ter, dels primers ajuntaments que van arrencar la república i van patir les tensions de l’anomenat bienni negre, en què els partits conservadors de Madrid havien intentat esfondrar el règim republicà amb conseqüències de les quals ni els petits pobles, com el nostre, van poder defugir. El problema de tot plegat és que l’article parlava de dretes i d’esquerres, amb

tots els noms i cognoms, i enguany al nostre poble governa precisament una coalició que comprèn les dues tendències.

Què havia de fer l’historiador?: havia de ser simpàtic?, havia de ser discret?, havia de tallar el fil temporal?, havia d’ocultar noms?; com diu el mestre, les paraules són els sons que poden fer més mal...

L’altra xerrada de què parlàvem, la del dia 10, era molt més fàcil, en aquest sentit. Les circumstàncies de l’onze de setembre de 1714 tenen uns dolents molt clars i unes víctimes molt evidents i amb fàcil identificació amb el present, sobretot si – en el moment d’escriure aquestes línies - pensem en termes de flama i fotografia. El discurs de l’11 era –en certa manera- més perillós... però malgrat això, agraït i orgullós, el nostre protagonista va acceptar sense cap dilació. Al cap i a la fi la història és la història, no?

Els mesos van anar passant. Ja se sap que a l’estiu tota cuca viu, i el temps xafogós sembla que s’escoli més de pressa. No sé per què. El cas és que, arribat el moment, els dubtes dels quals partia seguien al seu lloc i, deixant de banda certes peripècies personals del nostre historiador, pròpies d’una novel·la de

fulletó i que segurament acabaran nodrint la lletra d’una cançó dedicada a una escala (una escala i, a més, de mà), també l’assaltaven nous dubtes sobre si hagués hagut d’ampliar la informació amb altres fonts –a part de les actes de l’Ajuntament-, fossin documents com cartes o informes o consultant el testimoni de gent del poble que hagués tingut ocasió de conèixer algun dels protagonistes dels fets, però ja era tard.

El matí del dia onze, després de la ressaca de la gentada dels actes de Girona i sobretot els nervis passats, el nostre protagonista va fer gala de la seva impuntualitat militant. El primer dels actes del dia era la ballada de sardanes al Pla dels Vinyers, on va arribar ja a la darrera peça. Com a la resta de la nova festa, va haverhi una abundant afluència de gent i l’Associació de Veïns, al peu de la furgo, va estar ben entretinguda repartint manduca a tort i a dret.

Sort que havien tirat llarg, perquè, si no, algú s’hagués quedat amb gana; de fet, fins i tot va haver-hi gent que va menjar a peu dret!

I arribà per fi l’acte institucional onzesetembrístic. Quan va arribar l’historiador (aquesta vegada d’ho-

Roger Torrent va cloure l’acte de l’onze de setembre.

ra, val a dir-ho), tot ja estava preparat. La tarima, amb el sol ben orientat picant-hi amb força, les copes i el cava, l’aigüeta de l’orador... les cadires (seguint la tònica general va caldre anar a buscar-ne més, per la gent que anava arribant i seguia destrossant càlculs i previsions).

L’historiador va aprofitar per fer una curta visita al que resta de l’antic Patronat, on altres temps havia fet l’indio amb una colla de desaprensius que es feien dir Gas Boig, convertit ara en magatzem municipal, sense perdre per res del món el seu poder evocatiu, tan adient amb la diada.

Més remenament de cadires. A veure on s’han assegut aquests o aquells. De vegades sembla com si la política municipal o els protocols que l’acompanyen siguin menors, però res més allunyat de la realitat.

Mira, que ha arribat tal o tal altre! A veure... tu allà, tu més endavant, deixem lloc aquí...

Acabat el discurs, i amb el clatell ardent, l’historiador va assistir al parlament del nostre nou alcalde, del qual la categoria “elegància” ja es pressuposa i, per tant, no va sobtar tant a qui escriu tot això. Va tenir el moment una mica més difícil perquè el protagonista ja havia provocat l’avorriment absolut en la mainada que assistia a l’acte i ara ja estaven força descontrolats fent xerinola i d’altres responsabilitats típiques de la seva edat.

Acabats els parlaments i respirat una mica d’aire per tothom, vam assistir al concert de la coral de Sarrià, que va anar molt bé. Ja se sap que la música és un bàlsam per als cors ferits. Però, aleshores, va arribar el moment terrible... els Segadors. Amb emoció patriòtica, la majoria dels assistents a l’acte vam afegir-nos al cant, cosa que va augmentar de manera proporcional el volum i la desafinació; però bé, hi

~

El cas és que en vistes de la gentada, el nostre protagonista va deixar anar la història tal i com li havia vingut donada. Va fluir per si sola.

Gairebé sense comes. Amb noms i amb unes poques dates. De fet, la història és la història i, si la maquillem, no fem res més que convertirla en una mona lletja.

La primera intenció era donar clarament la idea que la Guerra Civil i la República foren dos coses diferents, i més perquè la primera va atrofiar i destruir la segona sense cap mena de pietat. En segon lloc, es tractava de fer veure una mica el treball i els anhels dels equips que en aquells dies van dirigir la política municipal (insisteixo, en cap manera menor, sinó primordial per a tots

nosaltres). Finalment, i aquí va venirli com un rampell, la frase final resolutòria, es tractava d’evocar i recordar aquelles persones que es van esforçar pel nostre poble en aquells anys. I n’hi havia que carregaven cap a l’esquerra i d’altres que carregaven cap a la dreta. Fos com fos, cap d’aquells homes i dones es mereixia quedar relegat i perdut en aquells llibres polsosos. Les seves il·lusions i, de vegades, els seus sacrificis són eines útils per conèixer el passat i prendre exemple per al futur.

ajuntament

I l’acte es va obrir. El micròfon va iniciar el seu característic brunzit baix (tan baix com segurament el seu cost). Rec, rec, catacrac... i s’inicià la primera part del discurs que hauria de patir la concurrència.

L’historiador mira la gent, a veure si han dormit bé o què – hom li havia insistit no poques vegades que fos breu, que la gent s’avorriria- i semblen prou frescos. De fet, la majoria ja venien ben alimentats de Pla dels Vinyers. Estaran interessats? ... Déu ho vulgui.

El parlament del senyor segon tinent d’alcalde es va desgranant amb certa elegància (¿per què no podria haver presentat així quan compartíem escenari amb els Groullers, el punyetero?), i finalment es clou amb un digníssim “Visca Catalunya Lliure!”. Ara li toca pujar al nostre impuntual protagonista. La boca és ben seca. Sort que s’havia muntat el xiringuito sota el faristol.

Damunt la petita tarima, amb el sol escalfant-li manyagoiament la coroneta, l’historiador se n’adona d’una altra cosa. La frase. Renoi, la frase.

Sempre cal una sentència resultona per cloure el discurs, que evoqui una mica el que s’ha dit i proporcioni una conclusió mínimament èpica. Podria ser realment aquesta, la inquietud que li havia tret el son?

Enguany el parlament va recaure en l’historiador Ramon Riera que es centrà sobre els anys de la República a Sarrià de Ter.

17 PdS 62

Sardanes al pla dels Vinyers.

~

ajuntament

ha desafinacions que es fan ben grates, i aquesta no en va ser una excepció, sempre deixa un bon regust de boca, encara que l’endemà ja no recordem quina és la nostra pàtria davant d’algun irreductible client vallisoletà o que quan se’ns atansa algú amb la pell més fosca que nosaltres li parlem sistemàticament en castellà...

Finalment, els geganters van cloure l’acte amb una bona bellugada, d’aquelles que fan venir set de cava, amb el qual vam brindar (i no precisament al sol, com fan alguns) i tothom va aprofitar per fer-la petar en un ambient mes distès, en què l’historiador va rebre unes quantes felicitacions i alguna afectuosa estirada d’orella.

18 PdS 62

De tot plegat, el més interessant, durant aquella xerradeta, va ser comprovar com força gent se li acostava amb ganes de parlar de l’experiència dels de casa seva en temps de la Segona República i la Guerra Civil, malauradament gairebé sempre relacionada amb la repressió o amb escadussers records d’escadusseres misèries.

Però, com a mínim, en parlem. En tornem a parlar, com mai hauríem d’haver deixat de fer.

Per si mai ho hagués oblidat, ara l’historiador recorda clarament quina és la seva feina.

Nota: òbviament, haureu notat que aquest article és un senzill homenatge a un dels millors escriptors de les lletres catalanes d’avui, en Quim Monzó, i la seva apoteòsica entrada a la Fira de Frankfurt. Felicitats, mestre!

Desfilada de les petites del Club Patinatge Sarrià.

Criterium Esportiu 2007 Jordi Paretas i Falgàs Regidor d’Esports

A Sarrià, com ja és tradició, després de la Festa Major ens toca celebrar el Critèrium Esportiu, i ja en van vuit.

Sí, sí, aquest ja ha estat el vuitè!!! I això vol dir que és una festa més que consolidada.

El grup d’animadores

~

És per celebrar i festejar aquesta rica vitalitat esportiva que organitzem el Critèrium, una festa que, com deia al principi, ja està molt arrelada, però que cal anar millorant any rere any, perquè sigui un referent, no només a casa nostra, sinó arreu. Algunes novetats ja les hem aplicat enguany. En concret, vàrem optar, per exemple, per fer una desfilada més dinàmica. Pel que fa a les instal·lacions, vàrem estrenar les noves grades de pavelló i això ens va fer canviar una mica la distribució natural de l’espai. La desfilada, com sempre, va ser tot un èxit, ja que veure tots els esportistes desfilar conjuntament fa un goig especial!!!

ajuntament

Per a molts no caldria explicar-ho, però als poc coneixedors cal dir-los que el Critèrium és la festa esportiva del poble. Es fa a principi de temporada i serveix per presentar-nos tots els esportistes dels diferents clubs esportius de Sarrià. Enguany hem estat més de 500 esportistes i 7 entitats esportives. Un rècord que va a més, perquè cada vegada som més sarrianencs i sarrianenques que destinem una part del nostre temps a practicar algun esport. Es va ampliant l’oferta, la qualitat dels practicants i la vida esportiva del poble. Anem, en definitiva, ampliant la família esportiva de Sarrià de Ter, una família que inclou tothom que fa possible l’activitat esportiva dins el nostre poble: jugadors, entrenadors, delegats, fisioterapeutes, pares/mares, avis/àvies, directius, responsables de les instal·lacions i tot un munt de gent que fa de l’esport l’eina integradora més forta del nostre poble.

19 PdS 62

Aquest Critèrium té dues parts molt ben diferenciades: la primera és la desfilada de tots els esportistes i que serveix per donar inici a les temporades que mica en mica tots els clubs van iniciant; i la segona, i no menys important, és el reconeixement als millors esportistes de la temporada anterior, el reconeixement de les fites aconseguides i el premi a la tasca esportiva.

Aquest any es van guardonar: Millor esportista infantil Mireia Rustarazo (CPA Sarrià) Millor esportista infantil Guillem Jordà (UE Sarrià) Millor esportista infantil Laia Aymerich (C Gimnàstica Sarrià) Millor esportista infantil Gerard Montiel (CB Sarrià) Millor esportista infantil Carlos Blázquez (FC Sarrià) Millor esportista sènior Idoia Torrent (CPA Sarrià) Millor esportista sènior Pàcid Parals (UE Sarrià) Millor esportista sènior Laia Jiménez (C Gimnàstica Sarrià) Millor esportista sènior Guillem Sobrevias (CB Sarrià) Millor esportista sènior Fco. Javier Palomares (FC Sarrià) Millor esportista sènior Lluís Xargay (GM Sarrià) Menció especial Grup de Benjamins campiones territorials (C Gimnàstica Sarrià) Menció especial Grup d’ Infantils campiones territorials (C Gimnàstica Sarrià) Menció especial Equip Aleví campions de Girona (UE Sarrià) Menció especial Grup de Xous campiones comarcals i segones territorials (CPA Sarrià) Menció especial Sole Muñoz en reconeixement a la seva col·laboració en el món esportiu sarrianenc (C Gimnàstica Sarrià)

Per altra banda, també hem d’esmentar la presència del delegat territorial d’Esports de la Generalitat de Catalunya a Girona, el Sr. Josep Saguer, i la del conseller d’Esports del Consell Comarcal de Gironès, Sr. Tarcici Balló, a més de les autoritats municipals. I s’ha de dir que ens fa una il·lusió especial que ens acompanyin representants d’altres institucions de l’àmbit esportiu, perquè entenem que és una manera de reconèixer l’esforç que fan els nostres clubs i els nostres esportistes.

Bé, finalment, no voldria desaprofitar aquest espai i aquestes línies per desitjar a tots els esportistes una temporada plena d’èxits, però, per sobre de tot, una temporada plena d’esportivitat!!! Que faci que l’esport a Sarrià segueixi essent un referent per a moltíssims esportistes.

~

ajuntament

Els més joves del Club Bàsquet Sarrià esperen pacientment s’entreguin els premis al millor esportista de cada entitat.

20 PdS 62

RESTAURANT MAS NOU MENÚ DIARI: De 13 a 16 h. i des de les 20 h.

CASAMENTS • BATEIGS • APERITIUS BANQUETS • COMUNIONS • CONVENCIONS Ctra. Palamós, km.1 • CAMPDORÀ Tel. 972 21 70 43

Propostes del PSC per fer avançar Sarrià de Ter Roger Casero Gumbau portaveu del grup municipal del PSC a l'Ajuntament de Sarrià de Ter sarriadeter.socialistes.cat // rogercasero.blogspot.com

La nostra responsabilitat: la millora de les polítiques públiques Els tres grups municipals de Sarrià de Ter tenim encomanada la tasca, entre d'altres, de desenvolupar idees i proposar iniciatives que esdevinguin polítiques públiques al servei dels ciutadans. Aquesta és una responsabilitat de tots els grups, independentment si estan o no al govern. Els grups municipals que formen el govern tenen el mandat de desenvolupar-les i executar-les, ja que són ells qui disposen dels instruments tècnics i econòmics per fer-ho.

Tradicionalment, només s'associa l'acció política als governs, mentre que, també tradicionalment, només s'associa la vigilància de l'acció política als grups polítics que no estan al govern, els que estan a l'oposició. En la política local aquest fet s'evidencia més pel fet que no es diferencia el govern dels grups polítics, tal com passa als parlaments.

La millora del transport públic

No són les úniques millores que cal fer, però entenem que són les primeres que calia prendre aquest estiu.

Caldrà abordar en un futur altres millores, com la gratuïtat del servei per a les persones grans i altres col·lectius.

Ordenances fiscals 2008 Des del PSC de Sarrià de Ter hem fet una proposta àmplia, raonada i raonable de millora i ampliacions de les bonificacions fiscals en la proposta d'aprovació dels impostos (les Ordenances fiscals) per al 2008. A l'hora de fer la proposta hem partit d'una premissa molt senzilla i, alhora, molt responsable: fer la proposta que faríem si estiguéssim al govern.

Durant els darrers dos anys del govern del PSC es van començar a introduir millores en les bonificacions dels impostos; seguint aquesta línia, enguany hem proposat millores en el pagament de l'impost de béns immobles (IBI) i ampliacions de les bonificacions en la taxa de recollida de residus, la taxa d'escombraries.

Pel que fa a l'IBI, hem proposat un sistema de fraccionament del pagament dels impostos municipals, dividint-los en dos fraccionaments (60-40), aplicable en els casos de domiciliació bancària, amb la finalitat d’alleugerir la càrrega econòmica dels contribuents en el període de pagament dels impostos, establint un primer pagament del 60%, sense interessos de demora, durant la primera setmana de maig, i el segon pagament, del 40% restant, la primera setmana d’octubre.

~

Des de la proposta hem plantejat la necessitat d'abordar qüestions d'una vital importància per al nostre poble, com la millora del transport proposada al Ple del mes de juliol. Una proposta del grup municipal del PSC que abordava la necessitat d'emprendre una sèrie de

Des del PSC, doncs, hem proposat la simplificació dels recorreguts, recuperant, alternativament cada quinze minuts, els dos recorreguts clàssics de l'autobús interurbà.

També hem proposat l'ampliació del recorregut de l'autobús, en els dos sentits, al sector de Sarrià de Dalt i el Pla dels Socs, acostant l'autobús als nuclis de població i donant un major servei als habitants d'aquests sectors.

opinió

Des del PSC de Sarrià de Ter tenim per missió, aquests propers quatre anys, rebatre aquest convencionalisme; ens sembla que la millor manera de trencar aquesta dinàmica és precisament exercir d'una manera àmplia les nostres responsabilitats. És la nostra voluntat, no només exercir el clàssic paper de seguiment de la tasca de govern, sinó també, en igual o major mesura, exercir la nostra responsabilitat municipal des de la proposta política, ser actius i propositius. Així ho expressàvem el passat 16 de juny al Ple de constitució del nou consistori: “Serem, doncs, propositius, treballant des de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, amb el nostre nou paper fora del govern”. No governar no exclou la possibilitat que, en tant que regidors de Sarrià de Ter i, per tant, servidors públics, des del PSC fem propostes per a la millora de les polítiques públiques del nostre Ajuntament per al nostre poble.

mesures, ni les úniques ni les definitives, per millorar el servei públic de transport interurbà, invertint d'aquesta manera el descontentament i la insatisfacció dels usuaris del transport públic.

21 PdS 62

Pel que fa a la taxa d'escombraries, hem proposat que la taxa s'ajusti a la legislació vigent amb la utilització de l'indicador de l'IPREM com a indicador de renda per a la bonificació del 90% en els casos de jubilats i pensionistes.

Des del PSC també hem proposat l'ampliació de les bonificacions a altres col·lectius, establint una bonificació del 25% de la taxa d'escombraries per a les famílies nombroses, les famílies monoparentals i els joves emancipats menors de 30 anys.

Amb la posada en funcionament de la deixalleria comarcal, des del PSC hem proposat l'establiment d'una bonificació del 10% de la taxa d'escombraries per l’ús de la deixalleria comarcal, amb la finalitat d'estimular-ne l'ús; hem proposat que es beneficiïn d'aquesta bonificació els contribuents que acreditin que han utilitzat la deixalleria municipal un mínim de sis vegades l'any. En la proposta apuntàvem la necessitat de reglamentar convenientment aquesta qüestió per garantir en tot moment el correcte benefici de la bonificació.

Des del nostre grup hem proposat també l'establiment de bonificacions a la taxa d'escombraries per als comercials i petits industrials del nostre poble. Entenem que les polítiques públiques també han d'estar orientades

als sectors productius i econòmics dels nostre poble, ja que la seva funció és d'una vital importància per a Sarrià de Ter. Hem proposat una bonificació del 90% de l'import de la taxa per als petits industrials i comercials que disposin d’una certificació ambiental que inclogui els residus generats, com ISO 14000 o EMAS o Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental.

Per a aquells que no disposin de les esmentades certificacions, però que acreditin haver-ne iniciat el procés, hem proposat una bonificació del 30% de la taxa d'escombraries.

Finalment, també hem proposat per als petits industrials i comercials una bonificació del 40% de l'import de la taxa d'escombraries als qui acreditin la selecció i el tractament propi tant de la FORM com de les restes vegetals.

Des del PSC hem fet altres propostes de millora de les polítiques públiques del nostre Ajuntament, com la del Pla educatiu d'entorn, que dibuixa un nou horitzó d'oportunitats per a la comunitat educativa de Sarrià de Ter. També hem proposat l'emplaçament d'un centre de dia de la Generalitat de Catalunya per a la gent gran a Sarrià de Ter.

Les millores del PSC dels impostos per al 2008 IBI - Fraccionament del pagament per als domiciliats (60-40) Taxa escombraries - Bonificació 25%:

- Bonificació 10%: - Bonificació 90%: - Bonificació 30%: - Bonificació 40%:

joves emancipats menors de 30 anys famílies nombroses famílies monoparentals ús de la deixalleria comarcal (mínim 6 vegades) petits industrials i comercials que disposin d’una certificació ambiental petits industrials i comercials que acreditin l'inici del procés per obtenir una certifica ció ambiental petits industrials i comercials que acreditin selecció i tractament propi de la FORM i restes vegetals Foto A. Vila

~

opinió

Les nostres propostes no sempre han estat ben vistes pel govern; la proposta per a la millora del transport, la de les Ordenances fiscals i la del Pla educatiu d'entorn han estat rebutjades pel govern.

22 PdS 62

Malgrat això, des del grup municipal PSC de Sarrià de Ter seguirem treballant i exercint plenament les nostres responsabilitats, és a dir, seguirem fent propostes per a la millora dels serveis i equipaments municipals. Aquesta és la nostra missió; aquesta és la nostra voluntat: seguir treballant per fer, de Sarrià de Ter, un bon poble per viure-hi.

Roger Casero, amb el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar per la inauguració de la nova deixalleria comarcal del Gironès a Sarrià de Ter.

Foto Roger Casero

Imatge de les instal·lacions de la deixalleria situada al polígon Xuncla.

FERRETERIA DECOFER ■ ■ ■ ■

FERRETERIA JARDINERIA PINTURA REGALS

■ ■ ■ ■

PARAMENT PER LA LLAR PETIT ELECTRODOMÈSTIC MATERIAL ELÈCTRIC… TAMBÉ FEM CLAUS

SERVEI A DOMICILI “OFERTES TOTS ELS MESOS” TOT EL QUE NECESITES PER CASA TEVA ESTEM AL TEU SERVEI!!

opinió

A SARRIÀ DE TER, LA TEVA FERRETERIA

~

Ens trobaràs al Pla de l’Horta, Pça. Vila Romana, 4 - Tel. 972 17 00 52

23 PdS 62

Foto: Assumpció Vila

La pedrera de can Rubau genera pols, sorolls i molèsties als veïns de Sarrià de Ter.

La contaminació acústica i lumínica

~

opinió

Ivan Bustamante i Galera

24 PdS 62

Les melodies que han anat sonant al nostre poble han evolucionat segons els grups musicals de moda, però també podríem considerar melodies el so de l’aigua saltant els rierencs del Ter o els refilets dels ocells; també hi ha qui ens diria que en fan les màquines de la fàbrica o el motor d’un cotxe, i és que per a gustos no quedarem.

infraestructures, zones d’especial protecció de la qualitat acústica (espais naturals protegits, entorn d’hospitals...) i zones acústiques de règim especial en indrets amb activitats sorolloses (espais d’oci, polígons industrials...). Deixa en mans dels ajuntaments fer el mapa de capacitat acústica, per tal de definir les diferents zones de sensibilitat acústica del municipi.

On es situa, doncs, el límit a partir del qual un so esdevé fressa? Doncs, en lleis s’ha definit el soroll com els sons molestos que poden esdevenir perjudicials per a la salut de les persones. S’han concretat, a més, quins són els nivells precisos que no s’han de superar, tenint en compte les hores de descans i fins i tot les necessitats dels animals més o menys sensibles dels espais naturals.

De forma general, s’acostumen a definir les zones residencials com a sensibilitat alta, així com els paratges protegits, com ara el Ter o la Riera de Xuncla, els quals són considerats Lloc d’Importància Comunitària dins la Xarxa Natura 2000, i acostumen a ser zones d’especial protecció de la qualitat acústica.

A Catalunya, la Llei 16/2002, de protecció contra la contaminació acústica, considera els llocs com a zones de sensibilitat acústica i aquesta pot ser alta, moderada o baixa. Permet establir zones de soroll entorn de les

Els valors límits d’immissió, és a dir, la fressa que es percep en un lloc, no la que fa algú, en zones de sensibilitat acústica alta és de 60 decibels entre les 8 del matí i les 9 del vespre i de 50 decibels entre les 9 del vespre i les 8 del matí; s’han de fer plans específics per minimitzar la fressa quan en aquestes zones es superen els

65 decibels en l’horari diürn o els 60 en el nocturn.

A les zones d’especial protecció de la qualitat acústica, els valors límits d’immissió són de 50 decibels en l’horari diürn i de 40 en el nocturn.

Desconeixem a hores d’ara quin és el nivell de fressa que es sent en alguns carrers del nostre poble a causa de l’activitat de determinades empreses o quin serà el de la futura autopista. Però després d’anys d’aguantar com han pogut, veïns de Sarrià de Baix s’han mobilitzat i han recollit signatures.

Sabem que l’Ajuntament està parlant amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, amb l’Ajuntament de Girona i amb alguna empresa. Es mesurarà el soroll, i també la pols; alguns asseguren que compleixen la llei i que estan disposats a fer obres per millorar.

D’altres recorden com, ara fa just 10 anys, una pols d’origen desconegut va acabar amb uns enderrocs... i uns filtres instal·lats un cap de setmana.

Cal recordar també que molts veïns del sector es queixen de fa temps de la intensa llum que des de la riba est del Ter il·lumina les cases a la nit. També hi ha una llei per a això, és la 6/2001, d'ordenació ambiental de l'enllumenament per a la protecció del medi nocturn, el

desenvolupament del reglament de la qual s’ha fet amb el Decret 82/2005.

Hi estableix les zones E1 (espais naturals protegits, com el nostre Ter), E2 (sòl no urbanitzable, com els nostres horts), E3 (nucli urbà i sòl urbanitzable) i E4 (sòl urbà d'ús intensiu a la nit en activitats: comercials, industrials o de serveis, i també vials urbans principals; les determina cada ajuntament, però les ha d’aprovar el DMAH, i no hi poden haver zones E4 a menys de 2 km d'una zona E1).

La il·luminació intrusa (que és la llum artificial que rep un objecte o espai sense que li correspongui) màxima permesa en superfícies verticals en zones E1 és de 2 lux al vespre (des que es pon el sol fins a les 22.00 h) i 1 lux a la nit (de les 22.00 h fins que surt el sol), i en zones E3, de 10 lux al vespre i 5 lux a la nit. A més, els llums de nit situats en sòl no urbanitzable han de ser amb làmpades de vapor de sodi i la intensitat lluminosa màxima emesa en direcció a àrees protegides és de 50 quilocandeles al vespre i 0,5 a la nit. No estaria de més mirar-s’ho.

La protecció del Ter pot ser una nova eina útil per millorar també la qualitat de vida al nucli urbà, ja que, tot i que alguns animals són més sensibles que els humans, nosaltres també agraïm poder dormir com un liró.

AUTOESCOLA GIRONÈS

opinió

GIRONA: Av. Jaume I, 36 - Tel. 972 20 27 14 FONTAJAU: R. Xavier Cugat, 52 - Tel. 972 22 12 57 SARRIÀ: C/. Major, 11 - Tel. 972 17 06 52 e-mail: info@autoescolaapsa.com www.autoescolaapsa.com

~ 25 PdS 62

Bons per naturalesa?

~

opinió

Lluís Aymerich Viñals Primer tinent d’alcalde Portaveu del grup municipal de CiU

26 PdS 62

És evident que ja només el títol ens podria fer entrar en l’etern debat que planteja la pregunta, i, per descomptat, acudiríem als filòsofs de tots els temps que malgrat el seu saber no han aconseguit treure’n l’entrellat. És el cas del mateix JEAN-JACQUES ROUSSEAU (1712–1778) que en la seva obra Discours sur les sciences et les arts (1754) escriu: “l’home és naturalment bo, és la societat que el corromp” i considera que, si no existís la societat, l’home seria bo, feliç i sense vicis; en canvi, el 1762 publicava l’altra seva gran obra, Du contrat social, en la qual justifica la condició social de l’home i la seva necessitat d’un tractat polític segons el qual l’home ha de deixar el seu primitiu estat de naturalesa obstaculitzador del propi progrés per integrar-se en un projecte solidari de vida en comú o societat civil. Per contra, TOMAS HOBBES (1588-1679) sosté que, si no s’hagués creat la societat, l’home viuria en guerra permanent i, segons ell, en l’estat de naturalesa de l’home no hi ha justícia ni injustícia perquè no existeix el dret. Entre mig dels dos pensaments contraposats trobem una postura més eclèctica per anar perfilant una teoria majoritàriament acceptada, que és la de ROBERT OWEN (1771–1858), segons la qual l’home depèn del seu entorn natural i social de manera que l’home és bo per naturalesa, però les circumstàncies no li ho deixen ser.

Partint d’aquestes afirmacions i acceptant-les, sigui l’home (persona) bo o dolent, hem de concloure que ho és segons el seu entorn, és a dir, segons la societat a la qual pertany. Així mateix, acceptant que l’home per progressar i desenvolu-

par-se s’ha d’organitzar en societat, també hem d’acceptar que no hi ha societats completament bones o absolutament dolentes, tot depèn de l’entorn específic en què es desenvolupi la persona.

regular i organitzar la societat per tal d’aconseguir una societat millor, més lliure i més justa; i després de tants treballs i pensaments, el debat encara segueix viu i fins i tot mancat de solucions per eradicar els mals crònics i endèmics de la societat.

Moltes i molt interessants són les teories filosòfiques sobre les quals caldria reflexionar i treballar per fer realitat la utopia d’aquesta societat desitjada, però, per la seva claredat, senzillesa i accessibilitat a qualsevol persona de bona voluntat, crida especialment l’atenció l’esquematisme de CRISTIAN THOMASIO (1665-1728) que distingeix tres ordres o sistemes normatius de l’obrar humà, que tendeixen a aconseguir la felicitat i que consisteixen en els següents tres comportaments:

L’home buit. Mònica Aymerich

Així doncs, la persona humana ho és per naturalesa i no cal que entrem a valorar si de natural és bona o dolenta, el que cal és que actuem directament sobre el seu entorn, és a dir, sobre la societat específica; d’aquesta manera actuem directament sobre la persona, que serà bona, si s’emmotlla als paràmetres de la seva societat, i dolenta, si no ha estat capaç d’adaptar-s’hi.

Des de sempre al llarg de la història, l’home, a través de pensadors, filòsofs i juristes, s’ha entestat a donar resposta a la necessitat de

• L’honestedat, identificada amb la moral o l’ètica, basada en el principi de: “fes-te a tu mateix allò que vols que els altres es facin a si mateixos” • El decòrum, sinònim d’allò polític i que es nodreix del principi de: “fes als altres allò que vols que els altres et facin a tu” • La justícia, equiparable al dret i que prové del principi de: “no facis als altres allò que no vulguis que et facin amb tu” Tenim, doncs, assumit que, tot i aquests esforços, continua en l’àmbit de la utopia la consecució dels nostres propòsits, però això no treu que hàgim de continuar lluitant amb totes les nostres forces per intentar aconseguir, encara que sigui mínimament, la millora de la societat que ens ha tocat viure.

De tota manera, és evident que la forma d’actuar de la persona individual és bona o dolenta comparativament considerada dins del seu entorn. Malauradament, cada dia som testimoni de la forma d’actuar d’algunes persones totalment contràries a les normes. Algunes d’aquestes formes d’actuar contràries a la norma escrita (dret positiu) són prou evidents davant els ulls de tota la societat i, fins i tot, bé prou que es preocupen els mitjans de comunicació de donar-ho a conèixer, encara que només sigui per un interès econòmic que una visió mòrbida de les coses dóna als mitjans.

No vull referir-me només a la bondat o la maldat de qui vulnera la norma positiva del dret que hem comentat anteriorment. Hi ha moltes altres actuacions de persones de la nostra societat que, malgrat

no infringir la norma escrita i promulgada, actuen de manera contrària a l’honestedat, el decòrum i la justícia, els tres principis de la teoria de Thomasio, i els transgredeixen de forma vil i posant en perill les més elementals normes de convivència.

El problema rau en la raó. Si Hobbes arriba a la conclusió que cal la raó per establir un pacte social per garantir la seguretat i l’ordre social, en contra de la guerra permanent; Rousseau que pensa que l’home és bo per naturalesa i s’ha de sotmetre a la voluntat general, en el benentès que renunciar a la nostra llibertat és renunciar a la nostra qualitat d’humans i d’aquí una de les seves frases: “les injúries són les raons dels que no tenen raó”.

Podríem continuar parlant i analit-

zant les causes de la maldat dels actes d’algunes persones i, tot i haver-n’hi moltes, de ben segur que hi trobaríem l’enveja; segons TOMÀS D’AQUINO (1225-1274), el pas de l’enveja a l’odi és gairebé imperceptible i, com ja havia assenyalat PLATÓ (427-347 a.C.): “a l’envejós li semblen injustos el triomf, la salut, la riquesa, la virtut, l’honra o el que sigui de l’envejat”; però evidentment això és tema per a un altre debat.

Finalment, només voldria remarcar que a tots i cadascun de nosaltres ens correspon fer examen de consciència per aconseguir que aquesta societat sigui més honesta, més decorosa i més justa i que, seguint la teoria hobbessiana, cal superar els nostres instints animals i, per mitjà de la raó, arribar a gaudir de tanta llibertat com de reconèixer-la als altres.

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

opinió

~

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 Tel. i Fax 972 17 15 57 17841 SARRIÀ DE TER

27 PdS 62

Marc Marquès i Jordi Paretas fan entrega del Trofeu al Mèrit Cultural i Social de Ràdio Sarrià a l’Antoni Moratalla.

Antoni Moratalla amb la seva esposa Anna M. Muñoz.

Festa de la Ràdio Ràdio Sarrià

entitats

~ 28 PdS 62

Tres virtuts definirien aquest senyor: emprenedor (per proposar iniciatives), tossut (per iniciar-les) i inquiet (perquè no para mai). Fins aquí, ben segur que encara no teniu prou pistes per reconèixer-lo, d’això es tracta.

Va venir a Sarrià, el que seria el seu poble d’adopció, quan tenia onze anys, aquell hivern tan fred del 56, i el seu poble d’origen era El Provencio, de la manxega Conca.

Aquells anys la supervivència era una mica complicada, però aviat va trobar feina en una tintoreria -quan va poder treballar-, i tot seguit es va incorporar a l’empresa Torras Hostench, SA. Va ser jugador d’handbol a Ntra. Sra. de Montserrat de Sarrià, durant vuit temporades, però una lesió en un dit el va obligar a deixar la pràctica de l’handbol, tot i que va continuar vinculat a aquest esport en qualitat d’àrbitre durant algunes temporades més.

El 1968 es casa i deixa la Torras per entrar a Comercial Elèctrica Girona, ara fa 39 anys. És als 70 anys quan comença l’apartat social del nostre

personatge: engresca molts veïns de la Rasa per evitar que es faci la caserna de la Guàrdia Civil on ara hi ha el camp de futbol, i així funda el FC Sarrià (a ell sempre li ha agradat fer notar que es va posar el nom del poble, i no del sector).És el primer president que segueix exercint durant molts anys i el núm. 1.

Després vingueren les 24 Hores de Futbol Pista, que es celebren des de la construcció de la pista, allà el 1987, i en les quals ha estat col·laborant des de la 1a edició. Des dels anys 80 el FC Sarrià organitza la Revetlla de Sant Joan (autèntica festa major de la Rasa, aquells anys).

El nostre homenatjat encara és dels que tenien el voluntarisme com a senyera, i no parava de moure’s d’un lloc a un altre fins animar les persones a col·laborar o trobar el material necessari per a l’organització d’aquests actes.

En començar els anys 90, els pisos de la Rasa necessitaven un rentat de cara, i per això, i amb la intenció de cohesionar l’aspecte social, funda l’AV. de la Rasa, de la qual també va ésser-ne president durant uns

Fotos Ràdio Sarrià

Ja estem escalfant motors per celebrar l’any vinent la 25a Festa de la Ràdio; i esperem fer festa grossa! Mentrestant, ho anem comentant a tots els veïns i veïnes de Sarrià i rodalies perquè facin -fem- de la ràdio un mitjà d’intercomunicació, capaç d’informar i entretenir: Ràdio Sarrià és de tots !!!

Com cada any, Ràdio Sarrià vol destacar un personatge del poble, que ha treballat -i molt- per Sarrià i pel sector on viu: en realitat, aquest reconeixement estava previst per a l’any passat, però no va poder ser.

quants anys, amb millores en el sector i la construcció del local social.

Va formar part de la Comissió Organitzadora de la Festa Major quan la van iniciar, i fou escollit regidor de l’Ajuntament de Sarrià de Ter la legislatura 1995–1999.

La Rasa i Sarrià de Ter es poden sentir orgullosos de les seves iniciatives, secundades per molts veïns, perquè tan el FC Sarrià, com les 24 Hores de Futbol Pista, com l’AV de la Rasa han trobat relleu generacional i segueixen fent la seva tasca des de la seva creació.

Segueix col·laborant en tot el que se li demana en favor del poble de Sarrià. que tant estima.

Casat amb l’Anna M. Muñoz Muñoz, té dues filles, una néta i tres néts.

El nostre personatge és l’Antoni Moratalla i Triguero.

Felicitats, Antoni.

Activitats d’ estiu del MIJAC-PPF Equip de monitors

Camp de treball, colònies i campaments Acabem de deixar enrere un estiu més, un estiu carregat d’emocions, d’alegria, de jocs, somriures...i d’activitats.

Aquest estiu, el grup de joves del poble ha volgut recuperar l’activitat de camp de treball, organitzada per ells mateixos; aquesta s’ha realitzat a la casa de colònies de Granollers de Rocacorba, on van fer reformes i millores a la casa i al seu entorn, i la van deixar preparada per a les colònies d’estiu.

Les colònies, per als més petits, venien tot darrere carregades de visites d’indis, pirates, princeses, cavallers, reis i bruixes... i en les quals ens demanaven ajuda per descobrir tresors, invocar déus, esbrinar fórmules màgiques... i un munt d’aventures més!

I què me’n dieu d’estar una setmana al camp d’acampada de St. Esteve de Llémena descobrint els fets i xorrades de la història?: tot allò inútil que ha passat i que s’ha inventat mai! Això és el que van poder viure els nois i noies que van conviure en aquest campament.

Esperem que us animeu a participar-hi; que com més serem, més riurem!

entitats

…I amb tot això, els monitors tenim moltes ganes de continuar provocant tot aquest munt de bones emocions als nens/es, joves i adolescents que any rere any confien en nosaltres per fer que les seves vacances es converteixin en un estiu diferent, educatiu i inoblidable.

Hem entrat a la tardor: castanyes, fires, panellets, bolets, fred... Molts són els que continuen al llarg de l’hivern al centre d’esplai Mijac PL, per poder gaudir de jocs, tallers, excursions... durant els dissabtes a la tarda, el Nadal i la Setmana Santa.

~ 29 PdS 62

una petita mostra dels espantaocells de la Festa Major

festa de l’escuma al Casal esportiu de l’estiu

~

àlbum de fotos

el darrer cap de setmana d’agost es va celebrar un torneig de handbol platja a la pista de Sarrià de Dalt

30 PdS 62

Fotos: Roger Casero

cercavila de gegants per la Festa Major

Ă lbum de fotos

~ 31 torneig de futbol platja a SarriĂ de Dalt

PdS 62

L’arxiu d’imatges de Sarrià de Ter Assumpció Vila regidora pel PSC a l’Ajuntament de Sarrià de Ter

Sovint quant hom parla d’un arxiu, i en particular d’un arxiu públic, es fa referència a textos, documentació, sobretot administrativa, custodiada per organismes públics, els quals estan obligats a posar-la a disposició dels ciutadans.

Aquest concepte, diguem-ne tradicional, ha evolucionat amb el temps. A més de lligalls, farcits de decrets, llicències, cartes i altra documentació, les institucions també emmagatzemen plànols, cartells i, en menor quantitat, fotografies. Molt rarament gravacions de veu i films.

Cadascun dels arxius sol tenir una especialitat. Per posar un exemple d’arxius gironins, el del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya conté còpia dels projectes visats, arxius personals que amb el temps han dipositat alguns arquitectes i una notable biblioteca i hemeroteca especialitzada en urbanisme.

L’Arxiu Diocesà conté documentació relativa als temes de l’Església des de l’any 817 i l’Arxiu Històric de Girona custodia fons notarials que s’inicien al segle XI. La funció d’un arxiu municipal abasta un àmbit més reduït, circumscrit al terme geogràfic del municipi, però el seu contingut pot arribar a ser tan complex i tan divers com algun dels que hem esmentat. En alguns pobles d’origen medieval, es conserven cartes reials i pergamins de dates molt reculades. En el cas de Sarrià de Ter, l’Arxiu Documental no va gaire més enllà del segle XVIII, però només fa referència a documentació administrativa de l’Ajuntament. Des de l’any 2004 l’Arxiu Històric de Sarrià de Ter, des de l’inici fins a l’any 1983, està en dipòsit a l’Arxiu Històric de Girona, que fa les funcions d’Arxiu Comarcal, i està degudament inventariat.

De resultes d’aquest dipòsit s’ha facilitat la tasca dels historiadors, en particular de Javier Anton Pelayo, autor del llibre sobre Sarrià de Ter que en breu editarà la Diputació de Girona, i de Josep Brugada, coordinador del llibre, Sarrià de Ter, el paper de la història. També Ramon Riera va consultar aquest arxiu per fer l’article sobre la República a Sarrià de Ter, publicat en aquesta revista i que ha estat el tema de la seva conferència aquest onze de setembre. Els fruits d’una bona catalogació i d’un arxiu a disposició dels investigadors són, doncs, evidents.

I la resta, on és? I el que és més important, què més s’ha de custodiar?

El gruix de la documentació administrativa contemporània, és a dir, des de 1983, es troba en diverses dependències municipals, tant a l’edifici de l’Ajuntament com a l’edifici de les antigues escoles. Ara per ara, no existeix un local específic per servar la documentació, la qual cosa provoca que s’arxivi només el que és formalment obligatori.

~

cultura

Foto: A. Vila

Foto: Dani Bosch. AHG

Foto: Dani Bosch. AHG

32 PdS 62

Els pergamins i documents antics es restauren i guarden amb especial cura.

La documentació es guarda en armaris compactes en prevenció del foc i la humitat.

La sala de consulta de l’Arxiu Històric de Girona on es troba dipositat el fons històric de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Què cal arxivar? Doncs tota la documentació que genera el mateix Ajuntament: actes, decrets, llicències, cartes, cartells, fullets... i tota la que fa referència al municipi, la que generen les entitats i també les notícies publicades en mitjans de comunicació.

De la documentació purament administrativa, se’n fa càrrec la Rosa Dachs, i la de les entitats i mitjans de comunicació, l’Anna M. Fornells des de la Biblioteca, tot i que sense ser exhaustiva i també amb una evident manca d’espai. Per altra banda, cada departament sol tenir cura i guardar la seva pròpia documentació, però, com que no existeix un espai físic on dipositarla amb un cert ordre, segurament existeixen llacunes.

Si avancen els projectes iniciats en l’anterior legislatura, es podrà comptar en el futur amb dos arxius: el pròpiament administratiu, en fase activa i semiactiva, dins les dependències municipals, allà on havia estat l’antic escenari del Patronat, i l’Arxiu Històric, que estarà al nou Centre Cultural Emília Xargay.

La llei 10/2001 de la Generalitat de Catalunya per la qual es regula el sistema d’arxius de Catalunya obliga els ajuntaments de més de 10.000 habitants a tenir arxiu propi i a contractar un arxiver municipal, amb formació específica. Per als municipis més petits recomana la creació de l’arxiu propi o bé gestionar la documentació en fase semiactiva o inactiva conjuntament amb l’Arxiu Comarcal.

En una reunió del Consell de Cultura, Raimunda Coll va esmentar que, una vegada aquest fons s’hagi catalogat, es tindrà un material excepcional per fer-ne exposicions, o un llibre específic de fotografies.

Només cal veure l’exemple del CRDI (Centre de Recerca de Difusió de la Imatge) de l’Ajuntament de Girona, que ha publicat diversos llibres per donar publicitat a aquest patrimoni. Una vegada inventariat, els fons també han d’estar en disposició de ser consultats per part dels ciutadans.

Per fer el llibre Sarrià, el paper de la història, es varen buidar tots els fons fotogràfics coneguts per trobar fotos de Sarrià amb poca fortuna, per la qual cosa és important recuperar els fons de particulars, ja que els oficials tenen poc material relatiu al nostre poble.

~

Tot plegat sembla una feina feixuga, de llarg abast. El més important, però, és que s’ha iniciat, que es té clar com s’ha de fer i quins són els objectius. El més fàcil és que tingui continuïtat, però és necessari el concurs de tots els que ara tenen la responsabilitat en la gestió de l’Àrea de Cultura de Sarrià de Ter per tal que, amb el temps, disposem d’un bon arxiu d’imatges.

cultura

Queden encara altres documents, no menys importants que els de text, però que mereixen ser degudament arxivats i, per la seva vulnerabilitat física, guardats en llocs adients: les imatges i els films, el que s’anomena el patrimoni audiovisual.

Un dels darrers convenis que va signar Nicolàs Pichardo com a alcalde fou el d’assessorament per a l’Arxiu d’Imatges amb la Diputació de Girona. La Diputació vol posar a disposició dels ajuntaments un programa específic d’emmagatzematge d’imatges de manera que tots els ajuntaments les tractin de manera homogènia, i així, en el futur, tots aquests arxius es puguin compartir a Internet. Ara per ara, l’assessorament només consisteix a dir les condicions en què s’ha de guardar el fons fotogràfic, la dimensió en què s’han d’escanejar les imatges, la capacitat de l’ordinador, quina documentació s’ha d’emetre quan es reben fons de particulars i el tipus de contracte que s’ha de formalitzar amb els fotògrafs per als encàrrecs. Falta definir el model comú de fitxer, la qual cosa realment facilitarà la tasca dels ajuntaments.

L’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha adquirit el material informàtic adequat i el mobiliari i ha començat a recuperar tot el fons fotogràfic dispers dins del mateix Ajuntament, a catalogar-lo, escanejar-lo i guardar-lo en un arxiu informàtic.

Però l’objectiu d’un arxiu d’imatges és molt més ambiciós. Es tracta de recuperar la memòria visual del poble, la vida social, els fets que han tingut rellevància en el darrer segle XX. Per això, a més del material del mateix Ajuntament, l’arxiu ha d’estar en disposició de rebre fons de particulars, és a dir, de tots aquells que vulguin cedir fotos familiars o bé d’actes que tinguin a veure amb el poble. I anant més enllà, també s’ha de pensar a recollir tot el material audiovisual que es tingui constància que existeix: films casolans o de professionals que també estiguin relacionats amb l’activitat social i esportiva del poble. On és, per exemple, tot el material que l’Artur Mutos ha filmat al llarg dels anys?

33 PdS 62

Un lloc sense nom d’Amy Tan

~

cultura

Àngel Garcia

34 PdS 62

biografia i com, després de ser eduL’actualitat política ha posat en pricada sota la fèrria autoritat d’una mera plana un país llargament oblimadrastra maligna (un tòpic?), acaba dat del sud-est asiàtic: Birmània. esdevenint marxant d’art.

Situada al sud de la Xina i al nordA poc a poc anirem coneixent els oest de Tailàndia, fou una antiga seus amics, presents en el funeral, colònia britànica fins a mitjan segle que, després d’alguns dubtes, decidiXX quan va esdevenir independent i ran fer el viatge a Birmània com una es va proclamar comunista. Al llarg mena d’homenatge a la desaparegud’aquests darrers seixanta anys, ha da i estimada Bibi. patit diversos pronunciaments miliEl mosaic de personatges és divers: tars, en l’últim dels quals, l’any un popular presentador d’un progra1989, es va decidir canviar-li el nom ma d’ensinistrament de gossos a la pel de Myanmar, nom que no tots televisió i amb aires de seductor; un els països han reconegut. La situaEdicions 62 vell amic agricultor (ells en diuen ció actual més recent és de tots col·lecció: El Balancí granger) amb qui competeix en coneguda: la repressió més brutal Any d'edició: 2006 seduccions; una divorciada acomcontra la població que discrepa i panyada de la seva filla de dotze anys contra els monjos budistes que i que es deixa tirar els trastos; un s’han erigit en capdavanters de hispà gai; una macrobiòtica obsessiomolts dels moviments d’oposició. nada amb l’asèpsia; l’hereu d’un potentat agricultor de Però no és pas de política que vull parlar, o no direcl’Amèrica profunda i una activista defensora dels drets tament ,sinó, com sempre, de literatura. humans, que aprofiten qualsevol ocasió per grapejarse; un parell d’adolescents, i potser algú més. A partir Amy Tan és una excel·lent escriptora californiana, filla d’aquí, el relat de les no sempre planeres relacions d’immigrants xinesos, que ens ha delectat amb obres entre els diferents components del grup –qui no ha tan reconegudes com El club de la bona estrella i La passat unes vacances amb una colla d’amics on les dona del déu de la cuina, entre d’altres. Avui us procoses acaben enterbolint-se?—es combina amb les poso la seva darrera obra, publicada la primavera de dramàtiques peripècies que han de patir en un país l’any 2006: Un lloc sense nom, estranya traducció del sotmès a una dictadura, quan són segrestats per una títol original Saving fish from drowning (‘Salvant peixos tribu de guerrillers que els prenen pels seus salvadors, d’ofegar-se’). una mena d’enviats divins segons les seves creences.

En el capítol 6, que dóna nom al títol original anglès Un grup típic i força tòpic de turistes nord-americans d’aquesta novel·la, es produeix un diàleg curiós i inteviatja a Myanmar pels volts de Nadal. L’únic personatressant. El grup de turistes passa prop d’una colla de ge gens tòpic és la Bibi Chen, l’expedicionària organitpescadors amb una bona pila de carpes lluents que zadora, la guia d’aquest viatge, que, dies abans del seu encara boquegen. La macrobiòtica militant s’escandainici, mor en tràgiques circumstàncies i l’esperit de la litza: qual els acompanyarà al llarg del tot el viatge, con“-Em pensava que érem en un país budista. Jo creia vertint-se en la narradora d’aquesta rocambolesca, que no mataven animals. alhora que dramàtica, història. Així doncs, el sentit de -Pesquen els peixos i els porten a la riba – li respon en l’humor està garantit, com és habitual en Amy Tan. Walter—Diuen que han evitat que s’ofeguessin.

En el primer capítol, la Bibi comença amb empenta Malauradament els peixos no es recuperen mai. narrant-nos el seu propi funeral i les estranyes partiEvitar que els peixos s’ofeguin? Era realment possible cularitats de la seva mort, degollada en un acte ritual que aquella gent cregués que feien una bona acció? per una secta satànica. Tot seguit, ens explica la seva

-És horrible. És pitjor que no pas si els matessin d’entrada, en lloc de voler justificar-ho com un acte de clemència.

-No és pas pitjor que el que fem en altres països.

-Què vols dir?

-Salvar la gent pel seu propi bé. Envair països, obligarlos a patir el que en diem danys col·laterals...

-Però això no és pas el mateix...

-Només dic que hauríem de ser conscients de les conseqüències. La pregunta és: qui les paga, aquestes conseqüències? Evitar que els peixos s’ofeguin. És el mateix. A qui salvem? A qui no?”

Les difícils relacions humanes en situacions extremes, les infidelitats, el primer amor, el cansament, l’afany de protagonisme o de glòria, la necessitat de salvar la pell, l’egoisme, i també la denúncia de la tirania i del papanatisme de la societat americana, són vistos des de la perspectiva aguda i sovint sorneguera de l’esperit de la Bibi, que, sense treure cruesa a la dramàtica situació del país, endolceix el relat fent-lo fins i tot divertit. Com en un trencadís, els expedicionaris, tots ells tan diferents, acabaran formant un esplèndid vitrall que omple de contingut aquest estrany i accidentat viatge.

La impossibilitat de comunicar-se amb l’exterior i les diferents idiosincràsies de cadascun dels personatges sotmesos a una enorme pressió faran esclatar l’olla.

Una brillant novel·la que sorprendrà a tots aquells que no coneguin l’Amy Tan. I per als qui ja la coneixeu, no us la podeu perdre.

ESPECIALISTES EN NETEJA DE LLARS DE FOC I CALDERES DE GASOIL

Responsable Tècnic: Xavier Sayols i Bellapart Sant Jordi, 18 - SANT JULIÀ DE RAMIS - Gironès

~

Tel. 972 17 17 33

cultura

NETEJA XEMENEIES GIRONA

35 PdS 62

Istanbul Ciutat i records Àngel Garcia

~ 36 PdS 62

En un recorregut emotiu i sentimental per la seva infantesa, Orhan Pamuk ens descriu la ciutat decadent i grisa dels anys 50 i que, malgrat la seva lletjor, captiva l’autor i arriba a captivar el lector. Ja a la pàgina 12 ens ho avisa: “El destí d’Istanbul és el meu destí: hi estic lligat perquè aquesta ciutat és el que m’ha fet ser el que sóc” La melangia, el record de l’imperi otomà i la tristesa per la seva pèrdua són presents de manera subtil, de vegades, i de manera intensa, d’altres, en les més de 400 pàgines d’aquesta biografia de la ciutat i el personatge.

En el capítol 10 ens explica abastament aquest sentiment, anomenat en turc hüzün. Es pot traduir per melanconia i també per aflicció, però no és ben bé això, o no només: és semblant a allò que els portuguesos en diuen saudade i els gallecs morriña. Una mena d’enyor amb un component místic i poètic alhora; el hüzün és una manera de veure la vida, una actitud mental, un estat espiritual que pot no ser individual, sinó col·lectiu, com el sentiment que solen tenir els emigrants vers el seu país d’origen (com va reflectir meravellosament Jacint Verdaguer en el seu poema L’emigrant).

Per entendre bé aquest sentiment, potser cal conèixer els orígens de la Turquia actual.

Fotos: A. Vila

cultura

Orhan Pamuk, premi Nobel de literatura l’any 2006, va néixer a Istanbul l’any 1952. Un dels autors més destacats de la literatura actual turca, la seves obres El castell blanc, Em dic vermell, Neu i I s t a n b u l , c i u t a t i records, que avui ens ocupa, entre d’altres, han estat traduïdes a més de trenta idiomes. L’Acadèmia Sueca li atorgà el premi en reconeixement a la seva trajectòria literària i al seu compromís pels drets humans. És el primer escriptor turc que obté aquest premi.

Imatges quotidianes dels carrers d’Istambul.

La moderna República de Turquia fou fundada l’any 1923 per Mustafà Kemal Atatürk després de l’ensorrament de l’Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial, liderant un procés de transformacions que farien de Turquia un país modern.

Kemal creia que el secularisme i l’europeïtzació eren les eines més adequades per transformar aquell país en un estat modern. El Califat fou abolit l’any 1924, les madrasses o escoles islàmiques foren tancades i la shària (llei islàmica) substituïda per un codi penal similar al suís o l’italià. També va canviar la grafia àrab per l’alfabet llatí, cosa que obligà a tots els turcs d’entre sis i quaranta anys a tornar a l’escola per aprendre’l, i va promoure l’emancipació de les dones i la seva participació, atorgant-los el dret a vot l’any 1934 i prohibint l’ús del vel. Les seves reformes revolucionàries van donar pau i prosperitat a Turquia, però el kemalisme va deixar també una identitat dividida: occidentalitzada, però no prou europea; estranya al món islàmic, però musulmana. D’aquesta contradicció neix el hüzün.

Les festes de l’alta societat, en les quals la seva família participa sovint, i ell també –tot i que essent només un nen--, són comentades en un to foteta que no amaga l’accent crític.

Però allò que realment importa és el relat de la ciutat, dels seus carrerons, dels barris i la gent, i, sobretot, del Bòsfor, veritable artèria principal que connecta la mar Negra amb la Mediterrània a través del mar de Màrmara, i eix a l’entorn del qual viu i batega la ciutat d’Istanbul.

Tot i que són indestriables, els capítols sobre la ciutat són més interessants que els capítols sobre els seus records personals, que, per massa personals, poden arribar a semblar irrellevants. Així mateix és de destacar la profusió de fotografies que il·lustren el llibre; algunes, molt poques, del propi autor, i la majoria de reconeguts fotògrafs locals, que ajuden a conèixer els racons mai vistos o ja desapareguts de la ciutat dels anys cinquanta.

Si teniu previst viatjar a Istanbul o bé si ja ho heu fet, aquest llibre pot resultar gairebé imprescindible. Si no, sempre hi podreu viatjar amb la imaginació que, de moment, és gratuïta.

cultura

~

Aquest sentiment tan arrelat no li impedeix, però, una certa sornegueria com quan parla dels rics i de la religió. Provinent d’una família rica i més o menys laica, l’autor creix convençut que Déu és el consol dels pobres, i els rics, puix que no necessiten consol, tampoc no necessiten Déu. Després d’unes quantes reflexions entre benèvoles i punyents, afirma: “El que jo tenia no era temor de Déu, sinó, com tota la burgesia laica turca, temor de la ira dels que creuen massa en Déu”.

Pel que fa als rics, tot i pertànyer ell a la seva classe, és implacable i alhora mordaç. Tant critica els nous rics que fan una descarada exhibició del seu estatus, com els propietaris de grans fortunes amagades entre quatre parets per por que les seves riqueses resultin massa indiscretes. (D’altra banda, res de nou que no passi a casa nostra i a tot arreu del món).

37 PdS 62

Entre bikers i motards Us agrada anar en moto? Doncs, d’aquest estiu ençà, una colla de motoristes de Sarrià i voltants, amb en Jordi Costa i en Josep Llach al capdavant, han anat organitzant una sèrie de sortides un diumenge al mes. En la millor tradició de les excursions de costellada, l’objectiu d’aquestes trobades és anar a fer una bona passejada per les comarques, passant una jornada simpàtica entre companys, gaudint de la carretera, de la moto i del paisatge, visitant algun lloc o monument interessant i acabant la festa compartint una taula ben parada.

Les Gorgues de la Fou i Sant Pere de Casserres han estat les primeres destinacions, però fins a la sortida a Beget (16 de setembre) no he tingut ocasió d’afegir-me al grup. El punt de trobada és davant del pavelló municipal, a primera hora. Els participants són de totes les edats i condicions: marits i mullers, pares i fills, solters, casats, homes i dones, sols o acompanyats. Amb les motos també hi ha certa diversitat, però s’observa una majoria de mecàniques d’estil custom.

L’abundància de cromats i la cantarella americana -pot-potpot- dels motors ja donen idea que la filosofia de la ruta és assossegada. La carretera no és cap circuit i es va en moto per pur plaer. A més de vehicles de dues rodes, hi ha assistents que hi participen amb turismes i furgonetes, cosa que ja dóna idea de l’esperit de germanor i de la filosofia integradora de la penya.

Posats en marxa, al cap de pocs quilòmetres es fa la primera parada per esmorzar. És una bona ocasió per fer petar la xerrada al voltant d’un cafè i determinar el recorregut que ens durà per terres del Ripollès i de l’Alta Garrotxa. Després d’una altra escala tècnica per omplir els dipòsits de benzina i reagrupar-nos (una vintena de motos fa el seu efecte), arri-

~

cultura

Concentració davant del pavelló per iniciar l’excursió.

38 PdS 62

Fotos: J. Sansalvador

Josep M. Sansalvador jsansalvador@sarriadeter.cat

La colla de motards, davant l’Església de Beget.

bem a Beget. En aquesta deliciosa i ben cuidada població tenim ocasió de visitar –abans que toquin a missa- l’església de Sant Cristòfol i admirar el magnífic Crist en Majestat i els retaules que s’hi conserven. Després d’un vermut, una passejada pels carrers empedrats del poble ens permet admirar la perfecta harmonia d’aquell fons de vall. Enfilem novament la carretera, molt revirada, en direcció a Oix, població que també es podrà visitar i, si escau, comprar-hi embotits de solvència contrastada.

Entre rectes i revolts, entre pujades i baixades, sembla que tant bikers com motards han anat agafant gana. Som a l’hora de dinar i hi ha taula reservada a la fonda de Can Bundància, ja a les envistes de Castellfollit. És el moment de canviar el manillar per la forquilla, el ganivet i el tovalló, i envestir un àpat que totes les cròniques s’avenen a definir com a pantagruèlic. La sobretaula, amb cafè i fum, servirà per comentar els ets i uts de la jornada i anar fent plans per al futur immediat.

Després de tres sortides (a la data de redacció d’aquesta nota) es coneix que la idea ha quallat amb solidesa. D’afició per la moto, a Sarrià sempre n’hi ha hagut molta. D’aquesta colla, molts vam començar en la ja llunyana època daurada de la Vespa, la Montesa Enduro o la Bultaco Streaker i hem anat tirant entre motos amb més o menys èxit i assiduïtat.

No hi ha dubte que aquestes reunions de diumenge són un al·licient per sortir a passar una bona jornada i hi ha qui no falla mai. Tots plegats desitgem que el grup augmenti i, amb seny, prudència i sort, que se’n puguin anar celebrant moltíssimes més. I, posats a plantejar nous reptes i projectes, no ens podríem decidir a participar com a grup en alguna de les grans concentracions motoristes que es celebren ? Els Pingüinos, el Rally de la FIM, la Madonnina dei Centauri. O els Elefants …!

biblioteca Anna M. Fornells

Novetats La lladre de llibres, de Markus Zusak, és una història poètica i inoblidable sobre el poder que tenen els llibres per consolar-nos l’ànima; un relat que enganxa i emociona.

La carretera, de Cormac McCarthy, és una lúcida meditació sobre el millor i el pitjor del que som capaços; planteja un futur on no hi ha esperança, però on un pare i el seu fill resisteixen per amor.

El conte número tretze, de Diane Stterfield, és un homenatge a la millor literatura del segle XIX; un llibre que ens retorna a l’amor per la lectura i una història que molt pocs s’han atrevit a escriure.

El setè camió, d’Assumpta Montellà. L’autora ens descobreix en aquest apassionant llibre d’investigació la història dels tresors que la república de Negrín va intentar salvar a través del mite del setè camió, barreja de llegenda i realitat.

El noi del pijama de ratlles, de John Boyne. L’honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la magistral trama doten aquesta novel·la d’una qualitat literària molt humana i d’una força narrativa captivadora.

Els fills de l’emperador, de Claire Messud. La lectura d’aquesta novel·la ens transporta a Manhatan, on un adolescent idealista vol deixar la seva petja i ens fa sentir el pols d’una ciutat que encara viu l’esplendor dels anys noranta.

A Sarrià des de 1970

~

Gràcies per la seva confiança

cultura

Flors Emília Cristina

39 Carrer Major, 9 · 17840 Sarrià de Ter · Telèfon 972 170 447

PdS 62

Istanbul, des de dos punta de vista La bastarda d’Istanbul, d’Elif Shakaf

~

cultura

Josep Brugada

40 PdS 62

En aquests darrers temps hi ha iniciat un debat important sobre el paper que Turquia ha de tenir al món i en el si de la Unió Europea. Turquia avui és una nació de més de setanta-un mil habitants, formada per diverses ètnies, de cultura i religió diversa. És clar que hi ha una gran majoria de ciutadans turcs que volen que el seu país esdevingui d’una vegada per totes un país modern, modernitzat, que s’integri en les estructures comunitàries occidentals, però avui Turquia té moltes tensions internes que la priven malauradament de la seva integració en el projecte europeu, com afirma Elif Shafak en la novel·la que comentarem: “Turquia està atrapada entre l’Orient i l’Occident”. En primer terme, perquè és un país majoritàriament de diverses tendències de religió musulmana que encara no s’ha reconciliat amb el genocidi que va cometre a principi del segle XX amb la població armènia; en segon terme, perquè les seves rivalitats amb els seus països veïns, per exemple amb el Kurdistan, fan que la seva política exterior continuï generant avui moltíssimes tensions. En el seu comportament intern, les pròpies lleis constitucionals turques tenen mancances i s’apliquen malament. Per tant, val a dir que sobre el seu civisme, la seva moral, la seva convivència i les seves llibertats encara queda molt per parlar i per escatir. Sigui com sigui, tant alguns dirigents polítics, com determinades associacions culturals, com alguns dels seus escriptors rellevants, estan realitzant molts esforços per tal que el seu país abandoni moltes de les xacres i el llast de la seva llarga història no exempta de brutalitats. Així mateix, des de fora del país s’estan duent a terme també moltes iniciatives per tal que la vida i la cultura turques siguin plenament reconegudes i normalitzades en el panorama occidental; la cultura catalana, precisament ,acaba de passar el testimoni a Turquia per a la Fira del Llibre de Frankfurt. Aquest

Novel·la, 2007 Ed. Amsterdam, llibres.

341 pàg.

any 2007 s’ha concedit el premi Nobel a l’escriptor turc Orhan Pamuk en un intent també de donar credibilitat al progrés cultural, econòmic i turístic de Turquia amb vistes, sobretot, que puguin obtenir un reconeixement sense fissures en el panorama europeu més occidental, cosa que encara està per veure i hores d’ara hom el discuteix profundament. Pel que sembla, però, tant els afers interiors, com els afers exteriors del país, no aconsegueixen reeixir a projectar una imatge satisfactòria de la vida i dels afers turcs. Darrerament, Turquia torna a aparèixer a les pàgines dels rotatius, no precisament per qüestions positives, sinó tot al contrari. La literatura escrita per autors turcs es projecta arreu i el reconeixement de l’obra d’Orhan Pamuk ha estat meritòria. No obstant això, en una de les obres del premi Nobel d’enguany, Istanbul, ciutat i record, es poden percebre les limitacions i els encotillaments en els quals ha viscut i viu la societat turca d’avui, especialment quant a la llibertat de les dones. Istanbul, ciutat i records d’Orham Pamuk és un llibre interessant perquè –entre d’altres- posa en relleu aspectes del passat de la vida d’aquesta ciutat i també perquè posa sobre el paper la terrible pressió que la família turca exerceix actualment en els individus. Pamuk ens ho ha revelat en un llibre de records, de memòries,

el qual pot resultar una bona, magnífica, edificant introducció per tal que hom s’aproximi al que va ser la vida a la ciutat d’ Istanbul durant els anys seixanta i setanta i amb la finalitat també que hom percebi el que encara resta de societat patriarcal i masclista, enllà dels tòpics, en la vida de relació dels turcs. El llibre de Pamuk és un referent ineludible a tenir en compte, però el llibre que ha enllestit l’escriptora Elif Shafak, també dels mateixos orígens, posa al descobert una vegada més com pot ser d’aclaparadora la vida familiar entre els turcs. De fet, aquesta visió patriarcal de la vida familiar es pot apreciar també entre el capteniment i la moral de la vida quotidiana d’avui dels grecs. Per tant, grecs i turcs tenen moltes concomitàncies pel que fa a les seves relacions familiars i val a dir que tant Orham Pamuk com l’escriptora Elif Shafak tenen en ambdues obres Istanbul, ciutat i records i La bastarda d’Istanbul aquest denominador comú; les dues obres s’endinsen en els tripi-

jocs íntims i a vegades inconfessables de les famílies respectives. L’obra de Pamuk és un llibre essencialment de memòria personal; en canvi, el de Elif Shafak està concebut com una novel·la; l’un escrit des del punt de vista d’un home i, l’altre –molt millor segons el nostre criteri-, redactat des del punt de vista d’una dona. Val a dir que és quan hom contrasta sistemes de vida i maneres d’entendre l’existència quan s’adona del que representen la qualitat de la llibertat i l’educació de les quals hom gaudeix en el seu país.

Els dos llibres posseeixen un fil conductor que és el de resseguir el capteniment de la família turca. Ambdues obres en essència fan pensar que, si no existeix un autèntic alliberament d’homes i dones en el si d’un nucli tan elemental i bàsic com és la família, si l’individu no pot decidir què ha de fer amb la seva vida íntima i amb la seva llibertat de debò, si tant homes com dones estan sotmesos a les hipocresies de la religió, a una estructura absolutament patriarcal, per tant masclista, és impossible que la nació que representen pugui veritablement esdevenir lliure i progressar en termes d’igualtat.

Per fer-nos una idea d’aquesta pesantor, el llibre d’Elif Shafak està protagonitzat bàsicament per dones. El títol de la novel·la és prou contundent i el text ha estat portat a judici perquè segons la legislació turca el seu contingut “insulta la població turca”. Ja sabeu, quan es canten les veritats...fins i tot hom pot creure’s amb el dret de bescantar una obra artística.

Com dèiem en començar aquest comentari, els dos llibres tenen un fil conductor i, si el tenen, no és deba-

des. En el fons, els dos són llibres de denúncia, dues obres que clamen al cel per tal que la llibertat d’homes i dones a Turquia pugui respirar.

El començament de la novel·la de l’escriptora Elif Shafak no pot ser més irracional; descriu el trajecte que fa la Zeliha, un noia de dinou anys, en un dia de pluja pels carrers de la ciutat d’Istanbul en la data que decideix assistir a una consulta mèdica privada per tal que li practiquin un avortament i així poder-se alliberar d’un fill no desitjat, conseqüència d’una brutal violació. Per fer més dura la denúncia de l’estat d’opressió d’algunes dones turques, el que explica Elif Shafak no tracta d’un violació –diguem-ne- convencional, sinó que la novel·la comença explicant l’estat d’ànim d’aquesta noia que ha estat víctima de la violació del seu germà, el qual ha exercit un despotisme criminal en la noia, simplement perquè l’instint de conservació masculí i masclista segueix essent protegit a Turquia.

Zeliha vol tapar de seguida la violació per tal que no transcendeixi l’escàndol en el si de la seva família i en l’entorn social més immediat, de manera que l’avortament queda, doncs, impunement en l’anonimat, i així la reputació masculina i familiar queden preservades; no així l’enteresa de la noia que, després de viure el fet desgraciat, això la menarà per sempre a la ruïna psicològica. De fet, però, el lector intueix de seguida en començar la lectura que la novel·la tracta efectivament d’un avortament, però no és fins quasi ben bé al final de la narració que hom percebrà clarament que la violació l’havia perpetrat el germà. La novel·la, La bastarda d’Istanbul, farcida de referents de la societat turca d’ahir i d’avui,

és una història cíclica de persones, de causalitats i de casualitats. Després d’explicar la feixuguesa moral de l’avortament que ha patit la noia, l’acció narrativa es centrarà en la vida de l’Asya. Asya és la filla legítima, però bastarda, de Zeliha, la qual va ser concebuda com a revenja de l’avortament susdit. Ella és filla de Zeliha, però –com podem imaginar- no coneixerà el seu pare i així Asya es cria enmig d’una autèntica casa de boges, les seves ties. Asya cerca refugi i claredat d’idees en un cibercafè en el qual manté el seu cercle d’amistats. És en aquest cibercafè que té nom d’escriptor filosoficoexistencialista, Kundera, on Asya establirà relació amb una noia també d’orígens familiars turcs que viu als EUA, a l’estat d’Arizona. A través de la cibernètica, les dues noies es coneixeran, compartiran inquietuds, fins que l’Armanousch Tchakhmakhchian decideix, d’amagat dels seu padrastre i de la seva mare, viatjar a Istanbul per conèixer en persona l’Asya i la seva família turca. Al final de la novel·la, farcida de referents de la vida turca, Armanousch sabrà que són cosines amb l’Asya i que el seu padrastre va ser el violador de la seva tia. Comptat i debatut, La bastarda d’Istanbul és una novel·la d’embolics personals i de clans familiars que acaba de posar en relleu cert determinisme d’insospitades casualitats a la Turquia d’avui. Es tracta, doncs, d’un text de forta denúncia política que lògicament tampoc ve a aportar una contribució en positiu de la vida del país. Tard o d’hora més els convé als turcs exportar obres de creació literàries que presentin una lectura en positiu dels aspectes bons, que ben segur té la seva cultura i la seva societat.

Electrodomèstics i Lampisteria

MOBLES BANY, MIRALLS I AIXETES

cultura

Josep Comas Carrer Major, 146 • Tel. 972 17 02 52

~

SARRIÀ DE TER Girona

41 PdS 62

La meva primera

llar,

inoblidable Dolors Xabé, febrer1983

~

cultura

Carmelita i Dolors Xabé.

42 PdS 62

El celler era un bon cau, però la peça més acollidora era el menjador; a més, el balcó que donava al patí tenia un atractiu irresistible, ja que era tan escassa la seva alçària que convidava a saltar daltabaix, i ella ho feia, quan no la veien, és clar; per això la fascinava tant.

Més que de menjador, aquella estança li servia de sala de jugar, jocs reposats, tant se val; allà destrossava les nines, calia saber com anaven muntades; retallava el serrell del cobretaula; retallava els contes...i s’agemolia manyagoia a la falda de la mare fins fer-se perdonar.

Per als jocs més moguts, tenia el pati, el terrat i, a més a més, les golfes per als dies de pluja.

La seva llar era el santuari predilecte dels menuts del barri; sovint hi feien peregrinació, i és que de cases tan fetes a la mida per esplaiar-s’hi no se’n troben gaires.

I per si no en tenia prou, encara hi havia la placeta del capdamunt del carrer, i la plaça del capdavall.

I l’hort ? Quantes pàgines no podien omplir-se evocant-lo. Anar-hi ja era tota una aventura, almenys per a ella; i després aquells murs tan alts que li donaven un aire de fortalesa, i el mirador amb escala a banda i banda, i la rotllana d’avellaners, i el llimoner solitari al racó més càlid… Indubtablement, res del món hauria pogut substituir el recer de la seva primera infància. Imagineu-vos, doncs, de quina manera degué enyorar-lo, quan el destí va menar-la d’un lloc a l’altre, en mans forasteres, mig ignorada, dintre d’ambients estranys i desagradables, sense el caliu ni la protecció de la família pròpia.

Això sol podria justificar, si de cas calgués, la seva introversió.

Va crear-se un món per a ella sola. Se les enginyava per inventar veus amigues que esvaïssin les seves preocupacions, que li fessin companyia, que l’encoratgessin quan l’envaïa el desànim, que li donessin respostes convincents als interrogants que es plantejava. Va convertir-se en receptor de les seves pròpies confidències. I de totes aquestes coses ella poc se n’adonava, ho feia inconscientment.

No penseu pas que no hi haguessin contratemps en el seu món, i sovint en sortia malparada – mai ha estat gaire satisfeta d’ella mateixa, les lluites internes formen part de la seva existència – ; amb tot, el deteriorament sempre era a curt termini, prompte trobava la manera de rehabilitar-se.

Fou tan extremat el seu aïllament que, ni quan, ja emancipada, va tornar a tenir un recer propi, no se’n va saber guarir, i encara li dura. No sap escoltar; així que un mot li suggereix una idea interessant, ja la teniu divagant, i apa! a fer bombolles fins que se li acaba el sabó; llavors ja ha perdut el fil, i s’ha de quedar al marge, fins que el pot tornar a haver. Prou s’ha esforçat per reincorporar-se a la societat, però no hi ha reeixit del tot, el mal ja és crònic. I potser la teràpia poc eficaç, diu ella, perquè no confessar-ho: “M’hi trobo tan bé en el meu món.”

De ciències i de lletres Josep M. Sansalvador

Aquesta història podria semblar inversemblant, però és estrictament real. Fins ara només n’ha pogut tenir coneixement un reduït cercle de membres de la comunitat educativa del país, un selecte grup d’investigadors estrangers -la flor i nata dels estudiosos dels fenòmens estranys, inclosos alguns professors universitaris americans i alguns de russos, que ja n’havien iniciat les investigacions abans de la caiguda del teló d’acer- i, com és natural, els nois i noies que n’han estat protagonistes. A aquests darrers, atenent a la seva condició infantil, se’ls ha anat facilitant l’estatus de testimonis protegits, però, tot i així, al cap dels anys, com no podia ser d’altra manera, els fets han acabat per transcendir de manera discreta.

Fonts dignes de tota solvència han confessat que al menjador de l’escola del poble hi té lloc, de manera recurrent des de fa anys, un fenomen insòlit que alguns autors han arribat a classificar de tel·lúric, mentre que a criteri d’altres es considera prou probable que es tracti d’una maniobra de contacte o aproximació d’alguna intel·ligència exterior. Més que no posar-se d’acord, es tracta de dues teories antagòniques que han provocat no pas pocs enfrontaments per part dels encarregats de defensar-les en congressos internacionals. No cal afegir llenya al foc: el fenomen és el que és i les investigacions clíniques dutes a terme fins ara revelen, de manera moderadament tranquil·litzadora, que cap dels afectats o protagonistes en primera persona ha patit el mínim efecte secundari o conseqüència indesitjable.

Mentrestant, cada vegada que el fenomen té lloc, al menjador escolar l’expectació és màxima. Tots els presents estan concentradíssims, pendents del plat d’escudella protagonista. En el moment de la formació del remolí, els alumnes dels cicles superiors, que n’han estat espectadors en d’altres ocasions, ja coneixen la combinació de memòria: quatre-dos-zero-un-ena-dosquatre-nou-e. I van recitant a cor xifres i lletres a mesura que aquestes ocupen la seva posició dins el fumejant plat de brou.

~

Una vegada s’ha esvaït l’emoció de veure formar-se el rètol enigmàtic, les monitores solen recordar (sobretot als de sisè, que són els més grandets i a aquesta edat s’és molt de vida) que hi haurà patates fregides com a guarnició del segon plat i que els responsables de taula ja el poden anar a recollir. I que els que encara han d’acabar-se la sopa, per favor, vagin enllestint.

anecdotari

Diuen que és un fet provat que els dies que per dinar hi ha escudella, si durant el matí s’ha fet classe de geografia (o socials, o coneixement del medi, o com en digui el pla d’estudi vigent) i la cuinera ha utilitzat pasta alimentària per fer la sopa d’un proveïdor determinat (d’un fabricant que hi barreja lletres i xifres, no pas pistons, fideus o estrelletes…) i l’alumne s’asseu ocupant una posició determinada en una taula amb una concreta orientació dins el menjador, es pot veure com al plat es va formant una mena de remolí, un moviment centrífug que comença suaument i va pujant d’intensitat, que fa arraconar les lletres, la part sòlida de la sopa, cap a les vores del plat i deixa al centre, invariablement, la inscripció 4 2 0 1 N 2 4 9 E, formada per xifres i lle-

tres de pasta surant dins del calòric i substanciós brou.

Fa anys que cervells molt ben moblats ho investiguen, sense massa resultats tangibles fins al moment actual. Les més modernes tendències d’experimentació s’inclinen cap a l’anàlisi detallada dels aspectes enigmístics d’aquestes aparicions literonumerals. El professor Langdon, de Harvard, sembla que està a punt de publicar alguna conclusió, i el màxim especialista en enigmes similars, el professor Serra, de Barcelona, ha pogut concloure, fruit de complexos estudis i anàlisis de sèries alfanumèriques, que la misteriosa inscripció 4 2 0 1 N 2 4 9 E no correspon a altra cosa que a les coordenades de latitud i longitud 42,01 nord 24,9 est, que encaixen amb matemàtica precisió amb la localització exacta del terme de Sarrià de Ter. És previsible que els propers mesos alguna claror pugui resplendir sobre aquest misteri, que es va repetint des de la inauguració del centre escolar. Quina estranya coincidència fa que el fenomen tingui lloc únicament sota les condicions descrites?

Quina mena de missatge críptic es pot amagar sota la codificada inscripció apareguda de manera paranormal en una -ben apropiadament dit- sopa de lletres? Essent coincident la inscripció amb les coordenades geogràfiques del municipi, podem estar davant d’una mena de GPS de sèmola de blat?

43 PdS 62

Aula de les maduixes

~ 44 PdS 62

Aquest curs 2007-2008 l’EBM CONFETTI ha crescut amb una aula més. Al costat del pati dels petits (grups 1-2 anys) s’ha habilitat un mòdul que ha permès acollir les famílies que el juny passat estaven en situació de llista d’espera.

La nova aula (Les Maduixes) està formada per un grup de deu infants d’edats diferents: cinc d’1-2 anys i cinc de 2-3 anys. L’equip docent es troba davant d’una realitat fins ara desconeguda, però tenim moltes ganes d’aprendre d’aquesta nova experiència que creiem que farà créixer i enriquir el nostre projecte d’escola.

Com és l’aula de Les Maduixes?

Consta d’un espai de joc per a 17 infants (pròpiament l’aula), un canviador comunicat amb l’aula per dues finestres i un altre espai separat per una porta que s’utilitza com a dormitori, amb una capacitat per acollir 20 infants.

El pati: l’aula té l’accés directe a un petit pati d’herba que comunica amb una rampa amb el pati d’1-2 anys. En aquest pati hi ha una estructura de plàstic (tobogan). Al costat del mòdul hi ha un passadís (de 2 m d’amplada) amb unes rodes que s’utilitzen de jardineres amb herbes aromàtiques que els infants poden tocar, regar i olorar.

On dinem i berenem?

Compartim l’espai del menjador de l’escola. Tenim set infants fixos a dinar i això ens ha permès adaptar l’espai comú sense perdre qualitat a l’hora dels àpats.

Com ho fem? Quan és l’hora de dinar, posem els pitets i fem un petit tren fins al menjador; després tornem a l’aula de Les Maduixes per rentar la cara i les mans i anem al dormitori. Al cap d’una estoneta, el grup de Les Pomes (12 infants del grup 1-2 anys) vénen a dormir amb nosaltres.

Amb dos dormitoris hem guanyat espai i més tranquil·litat per dormir els infants.

Avantatges que anem trobant a l’hora de treballar amb un grup de diferents edats: - Hi ha col·laboració entre ells: hem observat que els grans (2-3 anys) ajuden en alguns moments (posar el pitet, donar la mà durant el desplaçaments...) els petits (1-2 anys).

- Davant d’una proposta d’activitat cada infant participa segons el seu moment evolutiu. Per exemple: manipulant castanyes, els petits van explorar amb les mans i els grans van buscar diferents recipients per omplir i buidar.

- Durant les estones que dediquem als hàbits (àpats, canvi de bolquer, rentar cara i mans), els grans mostren més autonomia. Per tant, l’educadora pot dedicar més atenció als petits.

Fotos: Escola Bressol Confetti

espai escolar

Mònica Singla i Elena Batllori EBM Confetti

El Daniel Pulido i en Marc Orozco jugant a l’aula de Les Maduixes.

Un dia que va ploure vam improvisar amb unes capses un petit passadís per poder anar a dinar.

Aquest curs amb el grup de deu infants trobem que a l’aula hi ha un ambient tranquil i l’educadora pot tenir un tracte més individual amb els infants.

L’Imma Riu (psicòloga de l’equip docent) ja ens ho deia: “ tot canvi ens ofereix una possibilitat per aprendre ”. I així ha estat, encara estem en procés d’adaptació i a poc a poc, com els infants, anem resolent les petites dificultats i aprenem d’aquesta experiència.

Berenant junts al menjador. Marc Orozco, Carla Simón, Maria Villalva, Noah Rodríguez i Tatiana Cortés.

La reutilització dels llibres de text Engràcia Bramon i Ayats Cap d’estudis del CEIP Montserrat

Quan arriba el setembre, qui més, qui menys, espera el primer dia de classe! Fa patxoca veure les motxilles noves farcides de llibres i material nou!, tot i que el pes és considerable, tant el pes material, que es fa aviat evident -els nens i les nenes no poden ni aixecar-les-, com el pes econòmic, per la gran despesa que suposa a les famílies els lots de llibres de text (de 150 a 200 euros per al cicle inicial, de 250 a 290 euros per als cicles mitjà i superior).

L’octubre del 2003, vàrem obtenir el distintiu d’Escola Verda. Una de les actuacions del nostre projecte és la reducció, la reutilització i el reciclatge, i un dels objectius proposats va ser la reutilització de llibres de text.

Iniciem l’experiència a finals del curs 2003-2004, quan en el Consell Escolar, a proposta del Claustre, es va aprovar reutilitzar els llibres de naturals a cicle superior de primària, amb la intenció d’anar augmentant progressivament la socialització fins arribar a la totalitat dels llibres de text. A tal fi, es va enviar una carta als pares demanant-los la donació voluntària d’aquests llibres i informant-los d’aquesta actuació. La resposta va ser molt bona i la majoria els van cedir. Aquesta experiència va ésser molt positiva i ens va servir de punt de partida per poder sol·licitar el Programa cooperatiu per al foment de la reutilització de llibres de text que durant el curs 2004-2005 convocava el Departament d’Educació amb una dotació econòmica de 2.812,50 €, que ens permetria iniciar la socialització dels llibres de text dels nens i nenes entre el tercer i el sisè nivell de primària. En els primers cursos, no és possible ja que es considera un material fungible perquè s’escriu en el mateix llibre.

Es constitueix una comissió formada per l’equip directiu, la presidenta de l’AMPA, una mestra i una mare, que redactarà i impulsarà el projecte que se’ns concedeix aquell mateix curs.

Novament ens posem en contacte amb les famílies per explicar el projecte i se’ls convida a fer donació dels llibres de text dels seus fills/es. Els últims dies de curs, els tutors recullen els llibres cedits i els lliuren a la Comissió, que serà qui en revisarà l’estat, farà el recompte i realitzarà la comanda dels que faltin per al curs següent.

Durant l’estiu, un grup de pares i mares voluntaris s’encarrega d’esborrar els llibres; si cal, els folra i enganxa a la contraportada l’etiqueta de registre. Ja estan a punt per començar el curs!

Els primers dies de classe, a part de reforçar els hàbits, els nens i les nenes escriuen a la fitxa de registre el curs, el seu nom i l’estat de conservació en què troba el llibre.

A final de curs hi tornarà, així podrà veure i valorar el bon ús que n’ha fet.

D’aleshores ençà, s’ha fet un gran pas endavant; tenim quasi tots els llibres de text socialitzats, ben folrats i etiquetats. Tot això, sense haver hagut de pagar cap quota de lloguer, gràcies a l’esforç d’aquest grup de pares i mares i a les aportacions econòmiques que han fet el Departament d’Educació (3.125 €), l’AMPA (3.500 €) i els ajuntaments de Sarrià de Ter (1.391,60 €) i Sant Julià de Ramis (687,50 €). A tots els fem extensiu el nostre agraïment, ja que les famílies dels alumnes de cicle mitjà i cicle superior només han hagut de comprar els quaderns d’exercicis i material fungible. Això ha significat un estalvi d’una mitjana de 200 € per cada lot de llibres.

Relació de llibres que tenim socialitzats en aquest moment. Curs 2007-2008

C. superior: cinquè • Diccionari escolar de català • Diccionari escolar de castellà • Diccionari escolar d’anglès • Coneixement del medi natural • Coneixement medi social

• • • •

Llengua catalana Llengua castellana Llengua anglesa Matemàtiques

C. superior: sisè • Diccionari escolar de català • Diccionari escolar de castellà • Diccionari escolar d’anglès • Coneixement del medi natural • Coneixement medi social • Llengua catalana • Llengua castellana • Llengua anglesa • Matemàtiques

~

C. mitjà: tercer • Diccionari escolar de català • Coneixement del medi natural • Coneixement medi social • Llengua catalana • Llengua castellana • Llengua anglesa • Matemàtiques

C. mitjà: quart • Diccionari escolar de català • Diccionari escolar de castellà • Coneixement del medi natural • Coneixement medi social • Llengua catalana • Llengua castellana • Llengua anglesa • Matemàtiques

espai escolar

C. inicial: primer i segon • Diccionari visual • Atles visual • La balena blanca, llibre de lectura • Polzet, llibre de lectura

45 PdS 62

~

espai escolar

En aquest recull de fotos podem veure els nens i nenes amb les motxilles carregades de llibres; els nens omplint les fitxes de registre; els pares treballant: esborrant posant la fitxa, folrant... i els nens utilitzant els llibres.

46 PdS 62

Moltes són les raons que ens porten a valorar aquest projecte com a molt positiu: • Racionalitza la despesa en llibres de text i material que s’ha d’adquirir al començament de cada curs; es calcula un estalvi d’uns 200€ de mitjana per lot de llibres.

• Forma valors com el consum responsable, el sosteniment ecològic i contribueix en l’estalvi de paper, calculat en uns 650 quilos anuals.

• Fomenta el respecte als llibres. Els alumnes han de tenir cura de conservar-los en bon estat per als companys del proper curs.

• Introdueix d’una manera pràctica en l’educació dels nens i nenes saber compartir, la solidaritat, la igualtat, el respecte i la responsabilitat davant els materials comunitaris.

• Potencia la reflexió en els alumnes per tal que vegin el benefici que suposa fer un bon ús dels llibres per poder-ne recuperar el nombre màxim per al curs següent.

• Assegura que tots els nostres alumnes tinguin les mateixes possibilitats i facilitats d’aprenentatge i no se sentin discriminats per aspectes materials.

Així, veient com n’és, de profitós, el projecte, animem tota la comunitat educativa a seguir treballant en aquesta línia. Tot i que, de moment, els més menuts de l’escola no en poden veure el profit, ben aviat, d’aquí a no res, també se’n podran començar a beneficiar.

Fotos: Ampa

ls alumnes de sisè del curs 2006-07

Loli Fernández Presidenta de l’Ampa

L’Ampa no tanca per vacances més espais a l’edifici de primària i destinar aules a educació infantil.

El menjador escolar ple a vessar.

com la necessitat que Sant Julià tingui la seva pròpia escola. És important la suma d’esforços de totes les parts per obtenir respostes i en això continuem treballant.

~

Aquest fet ha obligat a adaptar espais destinats als especialistes per reconvertir-los en aules. I aquesta situació, no només dificultarà l’absorció de l’increment d’alumnes, sinó que suposarà una preocupant amenaça pel que fa al llindar de qualitat en espai d’aula i aules d’especialistes, cosa que valorem molt negativament. I un any més hem d’adequar

Des de l’AMPA també ens encarreguem de la venda de llibres, xandalls i bates. Aquest any hem traslladat a principi d’agost aquesta activitat, ja que la despesa és important i sembla que a principi de mes és més fàcil de portar, encara que aquest curs hem pogut notar un estalvi important en la compra dels llibres de text ja que la socialització de llibres ha permès reduir la despesa de llibres de text a les famílies d’educació primària. El veritable objectiu de la reutilització de llibres és prendre consciència que hi ha maneres molt positives de cooperació entre les famílies, alhora que el programa exigeix el compromís de respectar i conservar el material i fer-ne un bon ús.

espai escolar

A l’estiu l’escola es buida de nens i nenes, però l’activitat continua. Les vacances d’estiu s’han d’aprofitar per fer el manteniment dels edificis de l’escola. El poble de Sarrià creix, així com el de Sant Julià, i com a conseqüència també creix el nombre d’alumnes. No és una cosa que ens agafi per sorpresa i per això, davant aquest previsible creixement des de fa uns quants cursos, l’AMPA ha manifestat la seva preocupació tant al Consell Escolar de l’escola com al Consell Escolar Municipal, des d’on es va elaborar un informe per tal de posar en coneixement del Departament d’Educació la nostra preocupació davant la necessitat d’escolarització d’un major nombre d’alumnes. També li hem pogut transmetre directament al delegat d’Educació en les trobades que hem tingut, juntament amb la resta de representants de la comunitat educativa, Direcció de l’escola i representants dels dos ajuntaments, la necessitat d’ampliar la nostra escola, sobretot pel que fa a l’edifici d’educació infantil (un cop més durant el present curs s’ha fet l’adaptació dels alumnes d’educació infantil a les aules de l’edifici de primària), així

47 PdS 62

Comiat de Rosa Muñoz

Rosa Muñoz amb les monitores del menjador.

Qui havia de dir que el que laboralment era de pas es convertís en vint anys de la meva vida!

D’aquest petit poble al costat de Girona, només en coneixia la pudor de la fàbrica Torras, quan anàvem amb els de casa a la platja, i una botigueta al mig del carrer principal on acompanyava la meva àvia a comprar (més tard vaig esbrinar que era de la mare de la Nuri).

~

espai escolar

En finalitzar la universitat, algú ens va parlar d’una escola a dalt de la muntanya. Amb dos amics vam presentar el currículum i vam fer les entrevistes oportunes i, quina sort!, ens van contractar als tres.

48 PdS 62

Combinàvem un sis-cents i un mini per poder arribar a l’escola. Sortíem amb temps per poder fer la primera parada, al bar que regentava l’Ana Cruz (bar de poble, on fèiem el cafetó i jugàvem a cartes abans de la nostra jornada).

Fent memòria en el temps, la imatge de l’entrada a l’escola va ser impactant: on m’havia posat? Nens que em passaven d’estatura, en recordo algun amb arracadetes i fumant al pati! (havia fet les pràctiques a l’Anexa i al col·legi verd). Realment no es pot jutjar mai per les aparences! El que tenien d’estrafolaris, ho tenien de bona pasta.

Els meus amics varen anar plegant per altres ofertes laborals, i mentrestant jo vaig anar consolidant la meva amistat amb altres monitors i les cuineres, que conservo fins avui.

Han estat vint anys on es barregen emocions, noms i cursos d’alumnes que varen passar, anècdotes...

En aquesta primera època, recordo haver anat a esquiar amb ells, portar-me espàrrecs quan era l’època, vendre roses al Pla de l’Horta per fer cèntims per als de vuitè, vendre números, acompanyar-los a Mallorca (on vaig viure amb ells els primers enamoraments amb nens d’un altre col·legi)... La meva relació amb els alumnes

Amb la Paqui, l’Isabel i en Pere.

havia estat sempre molt bona. Encara ric quan penso que quan vigilava el pati (on no hi havia reixes, però ells tampoc s’escapaven), de darrere de la font sortia fum, molt de fum i, quan ells em sentien les passes, m’enviaven algú per fer-me abraçades i petons perquè no acabés d’arribar fins allà. Com si no es veiés!!!! Altres m’havien batejat amb el nom d’una cantant famosa d’aquella època per similitud de parts del meu cos! Eren de por, però sempre havia estat des de l’afecte, ja que a vegades, per casualitat, encara em trobo algun d’ells i veig que continuo sent la seva monitora de menjador amb records bons recíprocs. No tot ha estat bo; és increïble com de petits vas veient quin tipus de futur els espera, si tindran problemes de qualsevol mena o no i efectivament amb el pas del temps t’assabentes del seu futur.

La vida a vegades és cruel i ja he anat a l’enterrament d’alguns d’ells d’èpoques diferents.

Amb el pas del temps, els monitors anaven plegant i comencen a posar-se els mestres a fer les guàrdies.

Vam quedar pocs monitors, però continuava la nostra amistat, amb tertúlies després de dinar. Es notava que no teníem grans responsabilitats i que ningú tenia pressa per marxar. D’aquells anys encara guardo notes de nens que em feien escrits molt macos, divertits; em feia pensar quan era jo la que anava a col·legi i que els practicants que venien a la meva escola eren sempre els millors.

El que havia de ser una feina de poc temps es va convertir en indefinit. Suposo que com que em vaig sentir a gust i vaig trobar una altra feina que podia compaginar en horaris, ni se’m passava per la ment de buscar res més. Realment les dues tasques eren diferents, però amb un objectiu comú: l’educació, que sempre havia tingut molt clar des de petita.

Passen els anys, l’AMPA agafa el menjador i comença una altra época. No entraré en polèmica després de tants anys, però realment va ser dur, moltes vegades hagués tirat la tovallola, però arribava l’endemà i ja pen-

sava d’una altra manera. Sempre ho havia comparat amb una relació de parella: les dues bandes volien el mateix, la qualitat de vida del nen, però tothom anava pel seu costat, mancava comunicació, relació.... Ara que ha passat temps, ho visc de manera diferent; va ser una etapa d’aprenentatge per ambdues parts amb un mateix objectiu final, un projecte bo pel bé de la mainada.

al nen en qüestió li deia el nom del pare enlloc del seu, i que el mateix nen em corregia. Sovint m’he trobat gent a qui, parlant amb ells, els he hagut d’explicar que no era del poble, perquè m’hi feien; tot i que és normal ja que he passat moltes hores aquí a causa de les dues feines. He vist créixer i canviar aquest poble, tant d’aspecte com d’augment de població.

Tot i que la meva relació amb la mainada ha estat sempre cordial, reconec que, el fet d’acabar a vuitè, la comunicació era diferent, més fluïda. Tot i que descobrir que els petits demanaven per Reis un micròfon només per imitar-me és realment impagable. Amb tot ,el que és clar és que he gaudit amb la meva feina, si no, fa anys que hagués abandonat.

No he especificat cap nom, perquè no m’agradaria oblidar-me de ningú. Però vull agrair a l’equip directiu d’aquell moment per llogar-nos, els mestres que van gestionar el menjador en els diferents anys i les tres AMPA amb les quals he treballat i varen confiar en mi per al desenvolupament d’aquest projecte comú. Però, sobretot, a cuineres, rentaplats, monitors/es, porter, que han anat passant i amb els quals confio mantenir l’amistat en aquesta nova etapa.

He vist pujar molta mainada: d’educar-los al menjador a trobar-me’ls de festa i de sobte tenir els seus fills. En aquests últims anys m’ha passat diverses vegades que

Sarrià de Ter, er el paper de la història Aquest nadal regala el llibre de Sarrià de Ter.

~

El trobareu a: Estanc de Sarrià. c/Major, 7 Paper-Viu. Av. de França, 183

espai escolar

Preu: 25 €

49 PdS 62

El Pla educatiu d’ entorn, un nou horitzó per a Sarrià de Ter Roger Casero Gumbau.

Portaveu del grup municipal del PSC a l’Ajuntament de Sarrià de Ter http://sarriadeter.socialistes.cat; http://rogercasero.blogspot.com ; rogercasero@sarriadeter.cat

“Tots nosaltres sabem alguna cosa. Tots nosaltres ignorem alguna cosa. Per això, aprenem sempre.”

~

espai escolar

L’esport és un element socialitzador.

50 PdS 62

L’educació és, i ha estat sempre, una prioritat per al PSC de Sarrià de Ter, tant des de la nostra feina al govern com, ara, fora del govern.

Entenem l’educació en un sentit ampli, més enllà de les escoles, però també la de les escoles. Quan parlem d’educació ho fem en el sentit més ampli i generós del terme, que comprèn el que s’anomena educació formal, és a dir, l’educació de les escoles, els instituts, les universitats, etc., l’educació no formal, aquella que es produeix en àmbits com els casals de lleure o les escoles esportives, i l’educació informal, que és aquella que es produeix en l’àmbit familiar, al carrer...

L’educació formal, doncs, és aquella formació planificada, reglamentada i oficialment reconeguda pels governs; en altres paraules, l’ensenyament podria assimilar-se a l’educació formal.

L’educació no formal és aquella que, com l’educació formal, està planificada, però que es produeix

fora de l’àmbit estrictament escolar, que es produeix en l’àmbit de l’oci, del lleure.

L’educació informal és aquella que no ha estat explícitament planificada, és a dir, aquella que no prové d’una voluntat explícita i reconeguda d’educar, però que malgrat tot influeix d’una manera clara en l’educació, l’urbanisme, les nostres pla-

Paulo Freire (19211997), educador brasiler i autor, entre d’altres, de Pedagogia de l’oprimit. ces i carrers; malgrat no estar pensats des d’una perspectiva educadora, són, o poden ser, un agent educatiu important, com el comerç, l’economia...

Festival de funky a la festa de fi de curs 2006-07 del CEIP Montserrat.

Fotos: Roger Casero

Comiat dels alumnes de sisè.

Quan parlem d’educació, ja no només parlem d’escoles, de llibres, de mestres i professors, quan parlem d’educació també parlem de programes comunitaris, de casals de lleure, d’esport, de cultura...

Quan parlem d’educació també parlem de botigues, de carrers i places, de veïns, d’entitats... tot el que ens envolta pot esdevenir, en certa manera, un agent educatiu.

La proposta del PSC: el Pla educatiu d’entorn de Sarrià de Ter El Departament d’Educació desenvolupa un programa d’acció comunitària vinculat a la comunitat educativa, el Pla educatiu d’entorn.

El grup municipal del PSC ha mostrat sempre un especial interès en el desenvolupament de programes socioeducatius a Sarrià de Ter. Al nostre programa electoral proposàvem el desenvolupament, precisament, d’un Pla educatiu d’entorn a Sarrià de Ter, entenent que aquest Pla pot suposar un important salt qualitatiu en el reforçament de la comunitat educativa, alhora que pot possibilitar l’obtenció de recursos per desenvolupar programes educatius i comunitaris al nostre poble.

En altres paraules, el Pla educatiu d’entorn serà una bona eina per potenciar les activitats extraescolars al nostre poble, per millorar-les i per donar una major cobertura a tots els infants del nostre poble a participar-hi. El Pla educatiu d’entorn també potencia la pràctica de l’esport entre els infants, cosa que també implica els clubs esportius ja que potencia l’esport de base i el fa més accessible a totes les economies sense que hagin de ser els clubs qui suportin la càrrega econòmica que això suposa, tal i com passa actualment.

El Pla educatiu d’entorn, no només és un programa documentat i escrit de propostes, també és un programa que s’acompanya de finançament per poder-les fer realitat, per donar suport a les entitats del poble a seguir implicant-se en la comunitat com a agents de cohesió social.

El Pla educatiu d’entorn és una oportunitat que Sarrià de Ter no pot desaprofitar.

~

Des del PSC valorem la riquesa de serveis educatius al nostre poble, formals i no formals, vinculats a l’ensenyament, el lleure i l’esport.

Entenem que aquesta riquesa esdevé un potencial comunitari que, planificat i organitzat correctament -i en aquest sentit el Pla Educatiu d’Entorn és una bona eina-, pot ofe-

rir un extraordinari servei a la comunitat educativa i, en especial també, als sectors socials més desfavorits.

espai escolar

L’educació és el principal i més efectiu agent de socialització i, per tant, de cohesió social. Quan parlem d’educació és imprescindible sobrepassar les parets de les aules de les escoles i, des d’una perspectiva global, atribuir el mateixa valor i la mateixa importància a l’educació no formal i informal.

L’escola té un important paper dins l’educació: esdevé el segon agent socialitzador dels infants, després de la família, que és, per la seva pròpia naturalesa, el primer. Però més enllà de la família i l’escola, entren en joc altres elements que juguen el seu paper, encara que no principal, en l’educació i la socialització dels infants: les activitats extraescolars i el lleure. D’entre les activitats extraescolars destaca

especialment l’esport, sobretot d’equip, com un element socialitzador.

51 PdS 62

Què és el Pla educatiu d’entorn?

El Departament d’Educació defineix el Pla educatiu d’entorn com una proposta educativa innovadora que vol donar resposta a les múltiples necessitats de la nostra societat.

Són instruments per donar una resposta integrada i comunitària a les necessitats educatives dels membres més joves de la nostra societat, coordinant i dinamitzant l’acció educativa en els diferents àmbits de la vida dels infants i joves.

S’adrecen a tot l’alumnat, i a tota la comunitat educativa, però amb una especial sensibilitat als sectors socials més desfavorits.

L’educació de ciutadans i ciutadanes per a un món complex i divers hauria de ser: - Integral: per abastar tots els aspectes de la persona.

No solament ha d’instruir i ensinistrar en unes habilitats intel·lectuals determinades, sinó que ha de facilitar també competències socials i proporcionar capacitats per adaptar-se i conviure en una societat canviant.

- Contínua: per comprendre tot l’espai-temps vital.

El temps de formació ja no es pot entendre avui parcel·lat, unes hores al dia (escola) i una època de la vida (infància i joventut), ha d’abastar tota la vida.

- Arrelada: per tenir uns referents compartits.

~

espai escolar

Un dels requisits dels municipis per desenvolupar un Pla educatiu d’entorn és el de disposar, com a mínim, d’un CEIP i d’un IES. En el cas de Sarrià de Ter no disposem, a dia d’avui, d’un IES, i és per això que el Departament d’Educació permet la possibilitat de fer un Pla d’entorn d’àmbit supramunicipal, entre dos o més municipis.

52 PdS 62

L’IES de referència per als alumnes de Sarrià de Ter és l’IES Narcís Xifra, situat al barri gironí del Pont Major.

La proximitat geogràfica de Sarrià de Ter amb el Pont Major permet dinàmiques comunes de compartir serveis i equipaments, ja no només en l’àmbit de l’institut, sinó en l’àmbit de les escoles, amb alumnes de Sarrià de Ter escolaritzats en una escola del Pont Major, i viceversa, o l’afluència de veïns i veïnes del Pont Major al mercat setmanal de Sarrià de Ter i a d’altres activitats cíviques, esportives i culturals. És per aquests motius que des del PSC de Sarrià de Ter proposem un Pla educatiu d’entorn juntament amb la ciutat de Girona, proposant

La incertesa que caracteritza els nostres temps fa que esdevinguin indispensables uns referents identitaris compartits que vinculin les persones a projectes de futur i que donin un sentit al treball i a la convivència.

- Cohesionadora: per promoure la integració social.

L’arribada de nous ciutadans i ciutadanes al nostre país planteja nous reptes que requereixen una sèrie d’accions innovadores per promoure la cohesió social mitjançant l’educació intercultural i l’ús normalitzat de la llengua catalana en un marc multilingüe.

- Inclusiva: per incloure a tothom.

I per fer-ho possible ha de garantir la igualtat d’oportunitats i evitar qualsevol tipus de marginació i exclusió.

- En xarxa: per ser-ne tots corresponsables. És necessari teixir entre tots una xarxa educativa molt ben cohesionada i això requereix un treball ben articulat, coordinat i coherent de tots els organismes que treballen en l’atenció i l’educació dels membres més joves de la societat catalana. (fragment extret del web del Departament d’Educació: http://www.xtec.cat/lic/entorn/index.htm)

el desenvolupament del Pla educatiu d’entorn Sarrià de Ter – Pont Major, cosa que compliria, no només les premisses del propi Departament d’Educació, sinó que aportaria, a més, un valor afegit per la seva condició supramunicipal i de cooperació, ja no només entre dos ajuntaments, sinó entre les respectives comunitats educatives, cíviques i socials.

Només el PSC dóna suport al Pla educatiu d’entorn; el govern el rebutja Des del PSC de Sarrià de Ter hem proposat el desenvolupament d’un Pla educatiu d’entorn a Sarrià de Ter. La proposta l’hem feta al màxim òrgan de representació i decisió del poble, el Ple de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, proposant la voluntat del Ple d’adquirir el compromís de treballar per fer realitat un Pla educatiu d’entorn al nostre poble.

El passat dimarts 25 de setembre es va celebrar el Ple ordinari a l’Ajuntament de Sarrià de Ter en el qual el PSC va presentar la nostra proposta de Pla educatiu d’entorn.

La proposta va ser rebutjada amb els vots en contra dels grups que formen el govern i només amb els vots a favor del grup municipal del PSC. Des del PSC entenem que cal fer una aposta clara i decidida per desenvolupar el Pla educatiu d’entorn per esdevenir, d’una manera voluntària i planificada, un poble educador.

Naturalment aquest rebuig ha evitat fer un important pas endavant per al desenvolupament d’un Pla educatiu d’entorn a Sarrià de Ter, però des del nostre grup no ens donem per vençuts i seguirem treballant perquè en l’horitzó de Sarrià de Ter el Pla educatiu d’entorn sigui una realitat.

Pau Gasol

el Petit PdS

~ 53 PdS 62

Anticoagulant oral (Sintrom®) Emili Marco, metge

~

salut

En els últims anys, s’ha produït un augment quasi exponencial de les indicacions del tractament amb anticoagulants. Actualment, no saber utilitzar de forma adequada aquests fàrmacs pot fer-nos caure en errors potencialment greus, ja sigui per omissió o per administració indeguda.

El maneig del pacient anticoagulant ha de ser individualitzat i supervisat des de la captació fins a la suspensió del tractament.

Hi ha nombrosos aspectes envers aquest tractament que o bé encara no s’han pautat o no són aplicables a tots els pacients. Això determina que en moltes ocasions ens trobem fent un maneig artesanal a criteri del metge que instaura i controla el tractament.

-L’1 % de la població espanyola es tracta amb anticoagulant oral.

-El 75 % per cardiopatia i de forma indefinida.

-El 25 % per trombosi venosa profunda o tromboembolisme pulmonar, de forma transitòria.

-El gruix està format per persones grans, polimedicats i amb fibril·lació auricular no reumàtica.

-L’anticoagulant és molt efectiu en la prevenció d’accidents cardiovasculars o ictus en gent gran.

-La seva principal complicació són les hemorràgies.

Per obtenir el millor resultat terapèutic i prevenir les hemorràgies, li recomanem que tingui en consideració les indicacions següents:

54 PdS 62

4. En cas de febre, refredat o qualsevol altra problema, consulti-ho amb el metge. Per disminuir la febre o si té dolor, pot prendre paracetamol (Termalgin®, Gelocatil®, Febrectal®, Efferalgan®, Xumadol® etc.) o metamizole sòdic (Nolotil®, Algi-Mabo®, etc.). Si té una infecció bacteriana, el metge de capçalera li pot indicar antibiòtics per via oral, preferentment amoxicil·lina, o un altre antibiòtic indicat per al seu procés.

5. S’evitaran tant com es pugui les injeccions intramusculars perquè poden produir hemorràgia al muscle i complicacions posteriors. En canvi, no hi ha problema per administrar injeccions subcutànies i intravenoses.

6. No suprimeixi cap medicament, sobretot tranquil·litzants, hipnòtics, antibiòtics, ni el Sintrom® sense posarse en contacte amb el metge que controla la seva coagulació. La majoria d'aquests medicaments interfereixen amb l’anticoagulant i cal ajustar-ne la dosi.

7. Les anàlisis de sang i les exploracions per la imatge, amb i sense contrast (radiografies, ecografies, escàners, ressonàncies, densitometries, etc.), no necessiten control previ.

8. Eviti els laxants oliosos.

1. El tractament amb anticoagulants orals ha d'estar sempre controlat amb molta cura. La dosi ha de ser ajustada individualment després de l'anàlisi de sang corresponent. El control del tractament anticoagulant ha de fer-se com a màxim cada 4 o 5 setmanes.

9. Mantingui una dieta equilibrada i eviti canvis bruscos en la quantitat de verdura de fulles verdes. El seu règim alimentari ha d'ésser el més constant possible.

Procuri no prendre aliments flatulents: col, coliflor, cigrons, castanyes, xocolata, etc.

2. Prengui la dosi exacta indicada en el calendari pel metge. No ha de canviar mai la dosi pel seu compte.

Prengui sempre el fàrmac a la mateixa hora i fora dels àpats, en general una hora abans de dinar o de sopar.

Si se n’oblida, prengui la dosi al més aviat possible, si es dins el mateix dia. Si és l’endemà, prengui la dosi d’aquell dia mes ?.

10. Eviti les begudes alcohòliques. No ha de prendre cervesa. Pot prendre vi, sempre que sigui amb moderació i dins dels àpats.

3. No ha de prendre cap nou medicament sense consultar-ho abans amb el metge. En principi, no pot prendre antiagregants ni antiinflamatoris ja que potencien l'efecte dels anticoagulants. Entre els antiagregants es troben: àcid acetilsalicílic (Aspirina®, Adiro®, Tromalyt®...) i derivats: trifusal (Disgren®), ticlopidina (Tiklid®).

11. No realitzi esports de risc, ni s’exposi a riscos innecessaris.

12. En cas de diarrea, com a primera mesura, ha de fer un dia de dieta sense sòlids i prendre líquids de forma abundant (aigua, aigua d'arròs, aigua de llimona, te...). Si l'endemà es troba millor, pot prendre aliments fàcils de pair, com arròs, pastanaga, patata bullida, peix cuit, iogurt, i evitar greixos, fruites i verdures. Si, malgrat aquestes mesures, no disminueix el nombre de deposicions, ha d'anar al metge de capçalera.

16. Mantingui qualsevol medicament fora de l'abast dels nens. Els anticoagulants orals (Sintrom®) poden ser especialment perillosos per a ells.

17. És recomanable portar a sobre algun tipus d'identificació que indiqui l'ús d'anticoagulants orals (Sintrom®).

18. Si apareix qualsevol signe d'hemorràgia, deposicions negres (com quitrà) o ha patit un traumatisme important, té mal de cap molt intens d’aparició brusca, dificultat per parlar o trastorns de la visió, consulti amb el metge immediatament.

19. Resolgui qualsevol dubte amb el metge de capçalera o quan vagi a ferse el proper control.

13. En cas d'extracció dentària, intervenció quirúrgica o accident, ha de notificar-ho al metge, dentista o cirurgià. En cas de cirurgia, cal conèixer-ne la data almenys amb una setmana d'antelació per preparar-ho degudament.

14. Haurà de fer tots els controls que s'indiquin, procurant respectar les dates i les hores de citació. Si presenta alguna complicació deguda al tractament, com hemorràgies nasals, sang en orina, femtes negres o pastoses, femtes amb sang, esputs amb sang o hematomes espontanis, ha d'acudir al control encara que sigui abans de la data assignada, al metge de capçalera o als serveis d'urgències de qualsevol hospital.

15. Aquest medicament és potencialment perjudicial per al fetus. Tan aviat com sospiti que es troba embarassada, comuniqui'ns-ho.

salut

~

C/. Major, 100 • Tel. 972 17 04 48

17840 SARRIÀ de TER

55 PdS 62

La cuina de

sempre Francesc Ramió

~

la cuina del xef

Un dia al matí vaig anar a comprar el diari i al taulell de la llibreria hi havia, exposades per vendre, setze revistes de cuina diferents. En veure això, penses: què passa? En aquests moments tenim al nostre abast més informació que mai, tenim els mercats més plens i proveïts i amb més varietats que no hem tingut en la nostra vida, les cuines de casa més equipades i amb les tecnologies més avançades, els restaurants, en general, amb un gran nivell i plens, doncs què passa? Estem en un mon d’experts i superentesos en gastronomia i dietètica? És clar que en aquests moments vivim un culte necessari, i és per això que aguditzem la imaginació per convertir un fet quotidià i obligatori en alguna cosa alegre, divertida i que ens desperti les ganes i la il·lusió d’asseure’ns a taula cada dia .

El que no està tan clar és que, malgrat aquesta febre col·lectiva pel menjar, els productes, les receptes, els restaurants, els cuiners i les estrelles, mengem més bé i més sa. Crec que en el dia a dia, i enmig de la feina, mengem el que sigui, sense criteri, només pensant a omplir l’estómac i tirar endavant; això, combinat amb el fet de tenir les nostres neveres a casa a rebentar, plenes de tota classe de productes amb embolcalls suggeridors, preparats o mig preparats, adquirits en el que sembla són grans ofertes a preus regalats, neveres a les quals no parem de fer visites, sigui l’hora que sigui sense ordre ni concert, i a la renuncia generalitzada a cuinar, dóna un resultat decebedor: més obesos que mai, més malalties cardiovasculars que mai, etc.

56 PdS 62

Una de dos, o mengem malament i massa o la feina que fem no comporta esforç físic i no tenim tant desgast. En ambdós casos no vol dir haver de renunciar a la cuina casolana de tota la vida, sinó canviar lleugerament els nostres hàbits. Un exemple: si mengem arròs a la cassola amb salsitxes, costella de porc, una mica de peix, etc. ja no cal menjar un plat de carn o peix al darrere, sinó que amb un entrant tipus amanida ja n’hi ha prou, ja que l’arròs a la cassola conté suficients components necessaris per a la nostra alimentació; un altre exemple seria analitzar les coses que fem agafant el cotxe i veure què podríem fer caminant, ja que segurament invertiríem el mateix temps, però per inèrcia agafem l’automòbil; quantes calories cremaríem fent aquests petits canvis d’hàbits!; són dos mínims exemples del que podríem fer per equilibrar la nostra vida amb la nostra alimentació.

La preocupació per la nostra salut i l’interès estètic per estar prims ens pot portar a abandonar la cuina tradicional perquè pensem que no és equilibrada, però no hi ha res més lluny de la realitat que això; el que passa és que, com hem dit abans, hem de reconsiderar les quantitats i eliminar del dia a dia aquells components forasters que de mica en mica hem anat afegint, com la mantega, crema de llet, etc. Hem substituït el greix de porc, que engreixava molt, per tota classe de productes làctics carregats de greixos i calories (està molt estès menjar per postres un iogurt enriquit amb no sé què i amb una quantitat ingent de bifidus protectors de la nostra salut que abans d’ahir no sabíem que existien).

Alguns productes que fa ben pocs anys ni coneixíem, per exemple el vinagre balsàmic, ens carrega de sucre les nostres amanides; usem massa sovint foie gras o hem agafat el costum de fer amanides de tota classe de coses, enriquint-les tant que les converteixen en plat únic i no en un entrant o acompanyament com eren tradicionalment; també tenim ara el costum de fer cada cop els plats més dolços i les postres menys dolces,

convertint els àpats en una monotonia de gustos, sense variació ni contrast. I així és com de mica en mica modifiquem la nostra cuina, enriquint-la i carregant-la de coses i convertint-la en un garbuix molt difícil de definir, encara que crec en podríem dir cuina “globalitzada”.

Hem vist com després de menjar-se una ració de foie gras amb pa torrat i gelea de Pedro Ximenes es renuncia a un platillo tradicional perquè engreixa massa; doncs això és perdre el nord, i crec que hem de tenir clar el valor energètic dels productes i que a les cases hem de menjar d’una manera ordenada i, en general, com hem fet tota la vida, ja que, malgrat tot, era molt més equilibrat que aquest desgavell actual i, sense saber-ho, fèiem la tan celebrada cuina mediterrània.

novetats, sempre que siguin restaurants de creació, perquè també hi ha d’haver els restaurants de cuina tradicional, per poder gaudir d’aquells plats que ens agraden tant i que per temps o per desconeixement no podem fer a casa.

La cuina és cultura i, per tant, també ens pertoca a tots nosaltres transmetre-la i propagar-la; és una responsabilitat que tenim tots, com conservar la nostra llengua (motor de transmissió de la nostra cultura) o els nostres monuments; i la manera més senzilla que tenim de transmetre-la és cuinant a casa i ensenyant als nostres fills a cuinar i educar el gust, que, com tota educació, és un esforç, i Déu dirà quines d’aquestes innovacions actuals queden implantades a la nostra cuina de sempre.

Una altra cosa és sortir de festa i anar a un restaurant, ja que aquests sí que tenen justificat de fer recerca i innovacions i presentar-nos

~

PINTURA I ANNEXES CARROSSERIA MAQUINÀRIA I DECORACIÓ

C/ Vilallonga, 84 • 17600 FIGUERES Tel. 972 508100 • Fax 972 508143 E-mail: admin@totcolor.es info@totcolor.es

la cuina del xef

Pol. Ind. Pla d’en Xunclà, Nau 2 17840 SARRIÀ DE TER Tel. 972 170517 • Fax 972 171342

57 PdS 62

La mimosa

~

natura

Victòria Padrosa

58 PdS 62

Després de tants dies sense col·laborar a la Revista, vull tornar a començar. Us parlaré de les mimoses, ara que n’és el temps de trasplantar-les.

La majoria d’elles poden fer-se arbres de 5 a 8 metres d’alçària i en un lloc a recés suporten temperatures de fins a 0,2º.

El valor ornamental de la mimosa el trobem bàsicament en la intensa floració de color groc entre principis i finals d’hivern i en la seva intensa olor. També cal destacar-ne la perdurabilitat, ja que la floració dura més d’un mes i mig.

Les flors s’agrupen en glomèruls i

tenen un gran interès com a flor tallada. Al cap d’unes setmanes donen pas a un fruit en forma de beina sense cap valor ornamental i que convé eliminar com més aviat millor.

La capçada és arrodonida i densa i en alguns cultivars, les branques són pèndules i ofereixen un aspecte molt atractiu. La fusta és fràgil i en dies ventosos les branques es poden esqueixar fàcilment. Les dimensions d’aquests arbres permeten cultivar-los en espais reduïts, i algunes espècies fins i tot poden viure en test.

Presenten un sistema radicular molt

superficial i caldrà anar amb compte segons el lloc on es vulguin plantar. Toleren els sòls calcaris, però no els van bé els terrenys argilosos que podrien provocar asfíxia radicular. En aquest cas s’han de posar adobs, un substrat vegetal o compost i sorra o sauló.

La poda és convenient fer-la després de la floració aclarint la capçada i reduint la longitud de les branques. Amb aquesta operació controlarem la part aèria i evitarem el risc de que es trenquin les branques en els dies de fort vent.

24 hores de futbol pista 25 anys d’un torneig emblemàtic Nicolás Pichardo Delgado

Partit de futbol pista a les instal·lacions del F.C.Sarrià.

Aquest any 2007 el torneig de 24 Hores de Futbol Pista Sarrià ha celebrat el 25è aniversari, i ho fet com sempre, donant espectacle, amb un alt nivell tècnic, esportivitat i una massiva assistència de públic, que va ser una constant al llarg de tot el torneig. El Club Gimnàstica Rítmica Sarrià va fer una exhibició en l’acte inaugural i va donar el tret de sortida a aquest 25è torneig .

Les 24 Hores de Futbol Pista s’han anat adaptant als nous temps, introduint millores operatives que l’han fet únic en molts aspectes. Per les cerimònies d’inauguració han desfilat bandes de música, exhibicions de patinatge artístic, balls de saló, country i exhibicions de gimnàstica rítmica, entre d’altres; igualment, les cerimònies de clausura i lliurament de trofeus han comptat amb la presència dels diferents alcaldes i regidors de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, delegats territorials de la

~

Va ser l’any 1987 quan el FC Sarrià va agafar el relleu en l’organització del torneig i el potencià i el dotà d’una seriositat i rellevància que l’han fet atractiu per als equips que al llarg d’aquests anys li han estat fidels.

Durant aquests anys, les 24 Hores han seguit fidels als

La competició es basa en un sistema de lliga de 16 equips, amb un màxim de 10 jugadors per equip (9 i el porter) i un mínim de 5; es juguen un total de 31 partits, 24 en la fase de classificació, 4 en quarts de final, 2 en les semifinals i la final, ja que no es juga partit pel 3è i 4t lloc. El torneig mobilitza un màxim de 160 jugadors, més entrenadors, delegats d’equips o representants i, per part de l’organització, hi col·laboren un mínim de 40 persones en tres torns de 7 hores de treball. És un gran esforç sense el qual seria impossible la realització d’un torneig d’aquestes característiques i complexitat, ja que, un cop començada la competició, aquesta no para fins a la gran final.

esports

Les 24 Hores es va iniciar l’any 1980, quan Sarrià de Ter no existia com a municipi, ja que estava annexionat a Girona. El torneig va néixer sota el patrocini de l’extingida revista Poble, i és un torneig singular i pioner en molts aspectes, que reivindicava el reconeixement de Sarrià de Ter com a poble independent. Els primers equips eren de l’AV de la Rasa, del Pla de l’Horta, de Sarrià, Pont Major i FC Sarrià, en un intent d’aglutinar activitats amb tots els sectors del poble. Alguns dels membres fundadors del torneig eren en Dídac Muñoz, Fidel Rincón, Guillem Ramos, Joan Pallàs, Nicolás Pichardo, Fernando Segura, Martí Teixidor (Mànix), i el primer torneig va veure la vida a la pista de Sarrià de Dalt .

principis de la seva creació: integrar els diferents sectors de Sarrià, mantenir un lideratge en aquest tipus de competicions i augmentar el seu prestigi ja consolidat al llarg d’aquests anys.

59 PdS 62

El 1er torneig es va celebrar a Sarrià de Dalt, l’any 1980.

Josep Turbau entrega d’un dels trofeigs l’any 1987.

Galeria dels trofeigs del torneig d’enguany

~

esports

Generalitat de Catalunya, presidents del Girona FC, Federació Catalana de Futbol i de Futbol Sala, presidents del Col·legi Oficial d’Àrbitres, així com els presidents de les principals entitats cíviques, culturals i esportives del poble.

60 PdS 62

El torneig compta amb un sistema de control informàtic que des de l’any 1992 controla tot el sistema d’inscripció de jugadors, equips, competició, classificacions, relació de gols, sancions, confecció i emissió de les actes dels partits homologades a les federatives i quadre horari, cosa que ha representat una millora quantitativa i eficaç, ja que aporta una informació molt exhaustiva i puntual en temps real del torneig, amb un procés històric de dades que aporta la següent estadística: en aquestes 25 edicions del torneig han participat 3.585 jugadors, que han format part de 356 equips; el nombre de gols marcats és de 6.207 i les targes grogues exhibides han estat 1.088. El total de partits jugats puja a 674, i el torneig de l’any 1994 es l’edició en què més gols es varen marcar, amb un total de 313 gols, i el FC Sarrià és l’equip que més vegades ha participat en les 24 Hores, amb un total de 24 edicions.

Per la seva banda, el jugador que més vegades ha participat és Jordi Sasaneda Oliveres, que ha jugat en 14 edicions. El màxim golejador d’aquestes vint-i-cinc edicions, amb 57 gols, és Cristóbal Giménez Castillo “Cristo” i és ell també el que més gols ha marcat en un sol torneig: va ser en el torneig de 1988 en el qual va aconseguir 22 gols. El segueix, molt a prop seu, en Carles Saló, amb 21 gols marcats l’any 1994.

Des d’aquestes ratlles, un record a jugadors emblemàtics que han deixat la seva petjada en la història de les 24 Hores de Futbol Pista Sarrià, com Chechu, del primer equip del Girona; Cotano; Fidel; Liria; Sasaneda; Moratalla; Gratacós, actual entrenador de la Selecció Catalan; Saló o el mateix Cristóbal Giménez “Cristo”..., igualment el nostre record als equips campions que també són part viva de la història del torneig. L’any 1988 va quedar campió l’equip Impanasa; el Seur, l’any 1989; el 1990 i 1991, el Neumàtics Perelló aconseguia el títol; la Pizzeria Sol Ras, el 1992; l’any següent, el 1993, el Nou Diari; l’any 1994 va quedar campió l’equip Cochichi Brother, i el següent, 1995, l’equip Albéniz va guanyar el torneig; el Mecanotoldos, els anys 1996 i 1997; l’equip Aïllaments 98 va ser 4 vegades consecutives campió de les 24 Hores, de l’any 1998 al 2001; el Girona Est, a l’edició del 2002; l’equip del Perfer, els anys 2004, 2006 i 2007, i la Marisqueria Blanco el 2005.

Aquest és el bagatge, la història i també la imatge que el torneig de 24 Hores de Futbol Pista aporta al gran actiu esportiu de Sarrià; aquesta és també una part de la història del nostre poble, ja que va néixer reivindicant la seva independència i és també l’esforç i la il·lusió de moltes persones i institucions polítiques, cíviques i esportives, ja que sense el seu ajut, suport i col·laboració, no s’haurien aconseguit aquestes 25 edicions d’un torneig ja emblemàtic, estimat i amb un prestigi que per dret propi s’ha guanyat, el Torneig de 24 Hores de Futbol Pista Sarrià.

Una tardor a muntanya

Grup Muntanya Sarrià

La tardor comença i encetem una nova temporada de muntanya, amb un nou programa de sortides, que ens acompanyarà fins a finals d’any.

Per iniciar bé la tardor i com a primera sortida, potser massa exigent per començar, vam perdre’ns tres dies de festa a mitjans d’octubre, pel Pirineu central. En aquesta ocasió vam anar a la Vall de Viadós, concretament al Refugi de Tabarners, una caseta lliure on s’hi pot arribar en cotxe, amb una llar de foc idíl·lica i un entorn immillorable. Al refugi hi vam dormir dues nits, i vam aprofitar per pujar al Bachimala, de 3.177 metres i fer la cresta fins a la Punta Sabre, de 3.136 metres d’alçada. Aquesta cresta, entretinguda però factible, és una alternativa molt interessant amb unes vistes imponents del Posets, la cresta d’Espadas, els Eristes, etc.

A la baixada tothom va arreplegar un bon grapat de castanyes, i al tornar a Sarrià vam fer la castanyada al Porxo de la Plaça de Can Nadal.

A més d’aquestes sortides, per a la

I al començar el nou any ja tindrem el pessebre d’enguany al punt més alt del Puig d’Ou, i nosaltres ja estarem planejant noves excursions en racons fantàstics de la nostra geografia.

~

A finals del mes d’octubre ens vam reunir força gent, una trentena de persones disposades a pujar al pic de Sant Miquel de les Formigues

Durant la pujada els més petits ja es distreien amb les castanyes, i els més grans els estiràvem... “ja les collirem tot baixant, que si no, no arribarem a dalt!”. Tots, fins i tot els més menuts van arribar al cim, per alguns era la primera muntanya que pujaven amb les seves pròpies cames.

tardor vam programar altres excursions, algunes fàcils i altres no tant, a gust de tothom: el Ferran a la Garrotxa, a portar-hi una nova senyera, una via ferrada a Centelles, l’esperada sortida d’esquí als Alps i finalment la tradicional l’excursió de portada del pessebre. Aquest any al Puig d’Ou, a la Vall del Bac. En aquesta sortida, que es fa des de fa més de 30 anys al Grup de Muntanya, i tal com fan molts altres centres excursionistes de Catalunya, es puja un petit pessebre biodegradable al cim d’una muntanya i es deixa allà, on perdurarà durant anys, fins que la pluja i el fred de l’hivern el facin desaparèixer.

esports

La sortida al Bachimala va servir per estirar els muscles i agafar les primeres agulletes... uf, quin mal l’endemà! Va ser una excursió llarga però que ens va deixar molt bons records, i alguna aventura estranya per explicar després... l’esforç va merèixer la pena!

(1.204 m.). L’objectiu, a banda de fer una bonica excursió pel cor de les Guilleries era més llaminer... Ens disposàvem a pujar dalt del cim a través d’un camí preciós enmig de boscos de castanyers. I evidentment, aprofitaríem per collir tantes castanyes com ens hi cabessin a les butxaques i al cistell.

61 PdS 62

The Sarrià NewS LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE LA FRASE DEL DIA:

Piove. Porco governo!

DITA POPULAR ITALIANA

~

news

Editorial Mentre se’ns continua insistint en què la nostra actitud diària com a consumidors és determinant per a la sostenibilitat del planeta, la capital del país sofreix una apagada de llum que afecta milers de persones durant tres dies. I se’ns diu: que si tots tirem d’aire condicionat a l’estiu i de calefacció a l’hivern, que si refrigeradors i microones, que si rentadores i assecadores, que si tots consumim molt, i que si així no podem anar bé, i que si tal i que si qual.

I nosaltres pensem: I les elèctriques, què? Bé hi deuen tenir alguna responsabilitat, no? De previsió, de manteniment o del que sigui. Que ja comença a ser un hàbit fer-nos creure que els últims monos (nosaltres) som els únics responsables de tots els desgavells. I mentrestant ells, anar-se enriquint i guanyant milions en beneficis.

Però no ens feu gaire cas, que avui ens hem aixecat amb el peu esquerra. Deu ser allò que ara en diuen l’efecte “català emprenyat”.

Sam Enfot, Cap de redacció.

62 PdS 62

Internacional Que algú planti cara a l’Oncle Sam no ens desagrada, ara bé quan els que ho fan són personatges com Putin, Chavez, l’Ahmadinejad d’Iran o en Kim Jong de Corea del Nord, ens entra un calfred per l’esquena i no sabem ben bé de quin bàndol hem d’estar.

Mira que és complicat això de la política internacional, eh? Tan fàcil que era allò de bons contra dolents...

Jeims Ailoviu, TSN, Guasington.

Desmentits -No és cert que a la COPE cremin retrats, tot i que no paren de proclamar: “jo també sóc antimonàrquic”.

-No és cert que el jutge Peque

Marlasca hagi actuat contra la COPE. -No és cert que una de les primeres mesures del nou equip de govern municipal hagi estat la de canviar el nom del poble. És que a l’Ajuntament hi ha hagut un canvi d’accent.

Nolasc A. Gat, Becari

De vacances Vaig anar a la capital per contemplar les meravelles que a can TV3 ens repeteixen cada dia, però l’apagada general m’ho va impedir. Decideixo canviar de destí i vaig a l’aeroport del Prat. El tren de rodalies s’atura només sortir de l’estació de Sants i arribo amb quatre hores de retard, però l’avió encara no ha sortit, ni sortirà perquè la companyia era de baix cost i ha desaparegut deixant-nos penjats. Després d’una distreta nit de bivac a l’aeroport, desfaig plans i atrapat en un colossal embús a l’autopista de Tarragona, giro cua i finalment decideixo acabar les meves vacances en un càmping del Maresme, on una tempesta descomunal se m’emporta la tenda i tots els estris riera avall.

Estiu del 2007, unes vacances inoblidables: que santa Maria de l’Estatut ens empari.

Laica Grangé, TSN, Sarrià del Mig.

Societat En una localitat francesa governada per correligionaris del president Sarkosy, l’alcalde ordena la brigada sulfatar sota els ponts amb un producte pudent per foragitar els indigents.

Sí senyor! D’això se’n diu tolerància, respecte per les minories, resoldre conflictes i trobar solucions.

Afortunadament no els han ruixat amb verí, que seria una forma expeditiva d’acabar per sempre més amb el problema...

Pierre Padequà, TSN, París.

Mobilitat El servei de rodalies de Barcelona salta pels aires. El de Girona no. Aquí no ha existit mai. Heu provat d’anar de Cassà a Celrà? De Sant Gregori a Banyoles?

De Sarrià a Quart?

Els de la capital es queixen del que han perdut. Potser nosaltres ens hauríem de queixar del que no tenim. No? Manel Nedal, TSN, Rodalies GRN. El temps L’equilibri en el Tribunal Constitucional que ha de decidir sobre l’Estatut peta,per tant el pronòstic és que s’acosta una forta ponentada amb temporal que ens portarà ventades, trons, llamps i calamarsades, però res de bo.

Com tot el que ve de ponent.

Alfred Molina, TSN, Radar de Vallirana.

La reivindicació Passen els anys, passen els governs, passen els ajuntaments i aquí seguim amb la gallina franquista penjada del Puente del Caudillo. És que ningú no pensa fer-hi res?

Havíem pensat fer una foguera, però tal i com estan les coses, més valdrà deixar-ho córrer...