Revista Cinema Jove | Núm. 9

Page 1


SÁBADO 01 SALA BERLANGA | FILMOTECA

18 00 h PRIMOS · CICLO UN FUTURO DE CINE: ADRIÁN LASTRA .

20 00 h CARANCHO · CICLO LUNA DE VALENCIA: PABLO TRAPERO .

22 30 h EL CLAN · CICLO LUNA DE VALENCIA: PABLO TRAPERO .

SALA JOSÉ SANCHO | FILMOTECA

11 00 h XMILE ( UNA SONRISA PARA LOS SENTIDOS) .

18 00 h UNA CASA DE LOCOS · MARATÓN ERASMUS · CICLO 30 AÑOS DE ERASMUS .

20 15 h LAS MUÑECAS RUSAS · MARATÓN ERASMUS · CICLO 30 AÑOS DE ERASMUS .

22 30 h NUEVA VIDA EN NUEVA YORK · MARATÓN ERASMUS · CICLO 30 AÑOS DE ERASMUS .

T E AT R O P R I N C I PA L

19 30 h GALA DE CLAUSURA + BARRAGE .


PELÍCULA CLAUSURA

BARRAGE

La guinda a esta 32ª edició de Cinema Jove la posa hui el dol interpretatiu que protagonitzen, en aquest llargmetratge, les actrius Isabelle Huppert i la jove Lolita Chammah, mare i filla en la vida real i en el repartiment d’una ficció que explora els conflictes de la maternitat sobre la pell de tres generacions de dones.

La guinda a esta 32ª edición de Cinema Jove la pone hoy el duelo interpretativo que protagonizan, en este largometraje, las actrices Isabelle Huppert y la joven Lolita Chammah, madre e hija en la vida real y en el reparto de una ficción que explora los conflictos de la maternidad sobre la piel de tres generaciones de mujeres.

Després de diversos anys d’absència, Catherine torna a casa per a fer-se càrrec d’Alba, la seua filla xicoteta. Però els seus plans es trunquen quan descobrix que, a causa del seu llarg distanciament, la xiqueta ha organitzat la seua vida junt amb la seua iaia, la mare de Catherine, la qual, després de molts desenganys, desconfia de les seues suposades intencions d’ocupar-se d’ella. Davant l’oposició de sa mare, encara que disposada a recuperar l’afecte d’Alba, Catherine prendrà una eixida desesperada. En el seu primer llargmetratge, la directora luxemburguesa Laura Schroeder ens ofereix un relat que, malgrat les complexes relacions que exposa, destaca per la clara senzillesa dels seus plantejaments formals. Schroeder es mou amb sorprenent maduresa entre una àmplia gamma de grisos, evitant posar-li les coses massa fàcils a un espectador que haurà d’atendre als detalls d’unes psicologies descrites amb brillant precisió. Catherine culpa a sa mare dels seus problemes com a dona adulta. Ara bé, no està cometent ella les mateixes errades?

Tras varios años de ausencia, Catherine regresa a casa para hacerse cargo de Alba, su hija pequeña. Pero sus planes se truncan cuando descubre que, debido a su largo distanciamiento, la niña ha organizado su vida junto a su abuela, la madre de Catherine, quien, después de muchos desengaños, desconfía de sus supuestas intenciones de ocuparse de ella. Ante la oposición de su madre, aunque dispuesta a recuperar el afecto de Alba, Catherine tomará una salida desesperada. En su primer largometraje, la directora luxemburguesa Laura Schroeder nos ofrece un relato que, a pesar de las complejas relaciones que expone, destaca por la clara sencillez de sus planteamientos formales. Schroeder se mueve con sorprendente madurez entre una amplia gama de grises, evitando ponerle las cosas demasiado fáciles a un espectador que tendrá que atender a los detalles de unas psicologías descritas con brillante precisión. Catherine culpa a su madre de sus problemas como mujer adulta. Ahora bien, ¿no está cometiendo ella los mismos errores?

Laura Schroeder és llicenciada per la Universitat de París i Màster en Direcció per la National Film and Television School de Londres. Després de diversos curtmetratges, obres de teatre i treballs per a televisió, dirigeix el seu primer llarg de ficció, Barrage, presentat en el Festival de Berlín d’aquest mateix any.

Laura Schroeder es licenciada por la Universidad de París y Master en Dirección por la National Film and Television School de Londres. Tras varios cortometrajes, obras de teatro y trabajos para televisión, dirige su primer largo de ficción, Barrage, presentado en el Festival de Berlín de este mismo año.


UN FUTURO

DE CINE

ADRIÁN LA STRA


E N T R E V I S TA Adrián Lastra és un dels actors amb més projecció del nostre país. Format als els escenaris, la seua carrera es llança amb pel·lícules com a Primos o el seu paper en la popular sèrie Velvet.

Adrián Lastra es uno de los actores con más proyección de nuestro país. Curtido en los escenarios, su carrera se lanza con películas como Primos o su papel en la popular serie Velvet.

Has participat en els musicals més coneguts del país. Què vares aprendre d’eixa experiència? Doncs aprenc l’ofici, que és el més important i el que menys s’aprén en una escola d’interpretació o de teatre musical. L’escenari és la pura vida. Jo mai havia estudiat interpretació. Aleshores, vaig començar per intuïció a buscar per on portar eixos personatges. I ací vaig començar a buscar.

Has participado en los musicales más conocidos del país. ¿Qué aprendiste de esa experiencia? Pues aprendo el oficio, que es lo más importante y lo que menos se aprende en una escuela de interpretación o de teatro musical. El escenario es la pura vida. Yo nunca había estudiado interpretación. Entonces, empecé por intuición a buscar por dónde llevar esos personajes. Y ahí empecé a buscar.

D’ací pases a la tele en sèries com Yo soy Bea o Los hombres de Paco. Què aprens en eixos tantejos amb la xicoteta pantalla? Doncs la veritat és que estava prou perdut. No tenia ni idea, no sabia com es feia. Et dirigien, perquè jo era un novell, però no tenia ni idea de com era això. Jo no sabia el que era un tir de càmera, no sabia com buscar una llum… Aleshores vas aprenent de tots. M’encanta ser una esponja en tot treball, inclús ara. Però clar, quan fas episòdics, les parades són molt poques, perquè vas un dia a treballar i t’has de ficar en eixa roda. Després d’alguns papers xicotets, el teu primer paper protagonista és José Miguel, en Primos, de Sánchez Arévalo. Què va significar per a tu? Jo estava fent el musical Hoy no me puedo levantar; em van presentar a Dani en un sopar i em va dir “estic escrivint un paper per a tu”. I clar, em va cridar molt l’atenció, sabent que era Daniel Sánchez Arévalo, que venia de fer Azuloscurocasinegro. I quan estàvem assajant, jo li deia a Dani: com farem açò? No sé com eixirà perquè, escrit, [el personatge] era una caricatura. Va ser el regal de la meua vida. Ací coincideixes amb altres actors de la teua generació. Si hagueres de dir una qualitat que vos caracteritza, quin triaries? Bona pregunta. Hi ha una gran majoria als que jo catalogue com a “valents”. Com a gent que arrisca. Hi ha molta gent que no, però hi ha molta gent que arrisca i més si em parles de la generació amb qui jo vaig compartir el rodatge de Primos que van ser Raúl [Arévalo], Quim [Gutiérrez], Clara [Lago], Inma [Cuesta]. Arrisquen tant que es tiren a la piscina, i ho fan amb honestedat. I jo em sent molt identificat amb ells. Jo sóc una persona que arrisca i va a per totes. Quedar-me a mitges mai m’ha agradat. Mai he sabut. És obligat parlar de Pedro Infantes, el teu personatge de Velvet. Si pogueres parlar amb ell, què li diries? Ei, tio, gràcies per… Doncs gràcies per canviar-me la vida. Gràcies per regalar-me açò tan bonic. Perquè l’experiència de fer eixa història tan, tan meravellosa, amb eixe equip tan increïble que hem format amb la productora, els actors de Velvet i, sobretot, gràcies a Cecilia. Perquè sense Cecilia Freire no haguera existit mai el personatge de Pedro. En Velvet has treballat amb alguns grans noms del cinema espanyol: José Sacristán, Aitana Sánchez Gijón, Ángela Molina. Què vares aprendre d’ells? Doncs fixa’t, sobretot amb Pepe, que és amb qui més he treballat, vaig aprendre el que realment és aquest treball. És un exemple que s’ha de seguir, almenys per a mi. La forma de veure com és el seu treball, la forma de valorar on estàs treballant, amb qui estàs treballant, valorar que estàs treballant, que en aquestos temps és prou complicat donat el percentatge d’actors que es guanya la vida en aquest ofici. Et va donar algun consell important? “No eres més que ningú”. Si mires cap arrere i penses en el que has aconseguit, què li diries a aquell jove Lastra que començava? Sabent tot el que vindrà, continua sent com eres. Continua sent l’Adrián que sempre has sigut, sé feliç, diverteix-te i gaudeix del temps perquè no hi ha el demà, no hi ha l’ahir, hi ha el hui, gaudeix-ho, gaudeix-ho, gaudeix-ho, que vindran coses boniques.

De ahí pasas a la tele en series como Yo soy Bea o Los hombres de Paco. ¿Qué aprendes en esos tanteos con la pequeña pantalla? Pues la verdad es que estaba bastante perdido. No tenía ni idea, no sabía cómo se hacía. Te dirigían, porque yo era un novato, pero no tenía ni idea de cómo era eso. Yo no sabía lo que era un tiro de cámara, no sabía cómo buscar una luz… Entonces vas aprendiendo de todos. Me encanta ser una esponja en todo trabajo, incluso ahora. Pero claro, cuando haces episódicos, las paradas son muy pocas, porque vas un día a trabajar y te tienes que meter en esa rueda. Tras algunos papeles pequeños, tu primer papel protagonista es José Miguel, en Primos, de Sánchez Arévalo. ¿Qué significó para ti? Yo estaba haciendo el musical Hoy no me puedo levantar, me presentaron a Dani en una cena y me dijo, estoy escribiendo un papel para ti. Y claro, me llamó mucho la atención, sabiendo que era Daniel Sánchez Arévalo, que venía de hacer Azuloscurocasinegro. Y cuando estábamos ensayando, yo le decía a Dani: ¿cómo vamos a hacer esto? No sé como va a salir porque, escrito, [el personaje] era una caricatura. Fue el regalo de mi vida. Ahí coincides con otros actores de tu generación. Si tuvieras que decir una cualidad que os caracteriza, ¿cuál elegirías? Buena pregunta. Hay una gran mayoría a la que catalogo como “valientes”. Como gente que arriesga. Hay mucha gente que no, pero hay mucha gente que arriesga y más si me hablas de la generación con quien yo compartí el rodaje de Primos que fueron Raúl [Arévalo], Quim [Gutiérrez], Clara [Lago], Inma [Cuesta]. Arriesgan tanto que se tiran a la piscina, y lo hacen con honestidad. Y yo me siento muy identificado con ellos. Yo soy una persona que arriesga y va a saco. Quedarme a medias nunca me ha gustado. Nunca he sabido. Es obligado hablar de Pedro Infantes, tu personaje de Velvet. Si pudieras hablar con él, ¿qué le dirías? Oye, tío, gracias por… Pues gracias por cambiarme la vida. Gracias por regalarme algo tan bonito. Porque la experiencia de hacer esa historia tan, tan maravillosa, con ese equipo tan increíble que hemos formado con la productora, los actores de Velvet y, sobre todo, gracias a Cecilia. Porque sin Cecilia Freire no hubiera existido nunca el personaje de Pedro. En Velvet has trabajado con algunos grandes nombres del cine español: José Sacristán, Aitana Sánchez Gijón, Ángela Molina. ¿Qué has aprendido de ellos? Pues fíjate, sobre todo con Pepe, que es con quien más he trabajado, aprendí lo que realmente es este trabajo. Es un ejemplo a seguir, por lo menos para mi. La forma de ver cómo es su trabajo, la forma de valorar dónde estás trabajando, con quién estás trabajando, valorar que estás trabajando, que en estos tiempos es bastante complicado dado el porcentaje de actores que se gana la vida en este oficio. ¿Te dio algún consejo importante? “No eres más que nadie”. Si miras hacia atrás y piensas en lo que has conseguido, ¿qué le dirías a aquel joven Lastra que empezaba? Sabiendo todo lo que va a venir, sigue siendo como eres. Sigue siendo el Adrián que siempre has sido, sé feliz, diviértete y disfruta del tiempo porque no existe el mañana, no existe el ayer, existe el hoy, disfrútalo, disfrútalo, disfrútalo, que van a venir cosas bonitas.


E N T R E V I S TA A

RAFAELA PA R E J A

Rafaela Pareja és ceramista. Buscant formes orgàniques, el seu treball juga amb textures que s’acosten, ben sovint, a la naturalesa. Ha sigut la creadora dels nous premis Lluna de València.

Rafaela Pareja es ceramista. Buscando formas orgánicas, su trabajo juega con texturas que se acercan, con frecuencia, a la naturaleza. Ha sido la creadora de los nuevos premios Luna de València.

Com et fiques en esta aventura? Doncs, en aquesta aventura em trobe gràcies a Julia Valencia que és la directora d’art de Cinema Jove. A aquesta dona li agrada molt la ceràmica. Ella havia pensat que el trofeu fora en un material ceràmic. I també la lluna, al ser blanca, té tota esta textura lluminosa que li encaixava més a com estaven dissenyats els anteriors trofeus.

¿Cómo te metes en esta aventura? Pues en esta aventura me encuentro gracias a Julia Valencia que es la directora de arte de Cinema Jove. A esta mujer le gusta mucho la cerámica. Ella había pensado que el trofeo fuera en un material cerámico. Y también la luna, al ser blanca, tiene toda esta textura luminosa que le encajaba más a como estaban diseñados los anteriores trofeos.

A partir d’ací, com et planteges el treball? Doncs, en un principi jo pensava en una lluna molt senzilla, molt geomètrica, que estiguera com suspesa en l’aire, perquè ells tampoc volien cap altre element, una peana, sinó que tot fora una mateixa cosa. Els vaig fer algunes proves i van triar aquesta que semblava una espècie d’antena parabòlica, que en la part plana, a l’estar texturada feia la sensació de volum, de que era redona.

A partir de ahí, ¿cómo te planteas el trabajo? Pues, en un principio yo pensaba en una luna muy sencilla, muy geométrica, que estuviera como suspendida en el aire, porque ellos tampoco querían ningún otro elemento, una peana, sino que todo fuera una misma cosa. Les hice algunas pruebas y eligieron ésta que parecía como una especie de antena parabólica, que en la parte plana, al estar texturado daba la sensación de volumen, de que era redonda.

Pots destacar alguna cosa del procés? Doncs mira, sí. Perquè en el procés d’investigació jo he descobert una textura brutal. I vaja, per a mi ha sigut un descobriment que també utilitzaré en la meua obra personal. Són com a capes que es van exfoliant i van caient d’eixa superfície. És molt bonic. Per a mi és un regal que m’ha fet aquest treball. Quina sensació et produeix que la teua peça servisca per a reconèixer l’obra d’una altra persona? (rialles) A veure, em sent molt contenta i molt enllacada per açò perquè, no sé, la vida és molt esforç en tots els camps. He experimentat molt perquè es tinga una obra original, perquè són molt poquetes, van a ser sis llunes d’una grandària i huit d’un altra. Llavors, els que tinguen esta peça tenen una cosa que s’ha fet amb molt afecte. Poden estar contents. Em produeix molta satisfacció que tinguen eixe premi que he modelat jo.

¿Algo que destacar sobre el proceso? Pues mira, sí. Porque en el proceso de investigación yo he descubierto una textura brutal. Y vaya, para mí ha sido un descubrimiento que también voy a utilizar en mi obra personal. Son como capas que se van exfoliando y van cayendo de esa superficie. Es muy bonito. Para mí es un regalo que me ha dado este trabajo. ¿Qué sensación te produce que tu pieza sirva para reconocer la obra de otra persona? (risas) A ver, me siento muy contenta y muy halagada por esto porque, no sé, la vida es mucho esfuerzo en todos los campos. He experimentado mucho para que se tenga una obra original, porque son muy poquitas, van a ser seis lunas de un tamaño y ocho de otro. Así que los que tengan esta pieza tienen algo que se ha hecho con mucho cariño. Pueden estar contentos. Me produce mucha satisfacción que tengan ese premio que he modelado yo.


L A C U RIOS I TAT I EL CINEMA LA CURIOSIDAD Y EL CINE

M’abelleix escriure sobre pel·lícules curioses, altres que tracten sobre la curiositat, sobre algunes curiositats de famosos llargmetratges, i inclús de per què dimonis ens “enganxem” a pel·lícules per pura curiositat i no som capaços de deixar de mirar la pantalla fins que acaben, (inclús alguna que ja hem vist diverses vegades). En la primera pel·lícula que vaig pensar va ser en Blue velvet (Terciopelo Azul) de David Lynch perquè amb aquesta inquietant pel·lícula vaig ser conscient “d’estar a l’altre costat” i de suposar veure a través dels ulls del protagonista (Kyle MacLachlan) sempre guiat pel director que ens col·loca dins d’un armari observant curiós a Isabela Rossellini i Dennis Hopper. La ventana indiscreta del mestre Hitchcock és l’EXEMPLE amb majúscules de l’elogi de la curiositat. És obligatori posar-se en la pell de James Stewart com el fotògraf voyeur que ens guia, ens confon, i sobretot, ens fa “patir” amb i junt amb ell. Curiosament, del mestre del suspens és també la pel·lícula Los pájaros, i açò em serveix per a ressaltar una curiositat que no tot el món coneix al veure la pel·lícula: està basada en fets reals. El 18 d’agost de 1961, dos anys abans de l’estrena del film, va haver un atac d’aus a una població americana sense motiu aparent i de forma molt semblant al que narra el llargmetratge. Eixe atac real va ser el germen d’una gran obra mestra. I ja que estem amb Hitchcock, crec que seua era la frase que diu “Hi ha una cosa més important que la lògica: la imaginació”. Pel·lícules com Memento, Pulp Fiction, Shutter Island, Corre, Lola, corre i Origen utilitzen curioses estructures per a comptar la seua història, i els seus directors exerceixen d’arquitectes que criden contínuament a la nostra curiositat, i perquè no dir-ho, a la nostra atenció i dedicació plena. Per descomptat hi ha centenars d’exemples sobre com la curiositat és un poderós motor narratiu. Belle de jour, de Luis Buñuel, i de com Séverine, moguda per la curiositat, acaba portant una doble vida. Sóc conscient que al citar tantes pel·lícules estic excloent a alguns lectors o potser estic jugant a atraure la seua curiositat. Ja saps que si deixes que la curiositat et porte lluny dels teus sons, les conseqüències poden ser realment imprevisibles.

Me apetece escribir sobre películas curiosas, otras que tratan sobre la curiosidad, sobre algunas curiosidades de famosos largometrajes, e incluso de por qué demonios nos “enganchamos” a películas por pura curiosidad y no somos capaces de dejar de mirar la pantalla hasta que terminan, (incluso alguna que ya hemos visto varias veces). En la primera película que pensé fue en Blue velvet (Terciopelo azul) de David Lynch, porque con esta inquietante película fui consciente de “estar al otro lado” y de suponer ver a través de los ojos del protagonista (Kyle MacLachlan) siempre guiado por el director que nos coloca dentro de un armario observando curioso a Isabela Rossellini y Dennis Hopper. La ventana indiscreta del maestro Hitchcock es el EJEMPLO con mayúsculas del elogio a la curiosidad. Es obligatorio ponerse en la piel de James Stewart como el fotógrafo voyeur que nos guía, nos confunde, y sobre todo, nos hace “sufrir” con y junto a él. Curiosamente del maestro del suspense es también la película Los pájaros, y esto me sirve para resaltar una curiosidad que no todo el mundo conoce al ver la película: está basada en hechos reales. El 18 de agosto de 1961, dos años antes del estreno del film, hubo un ataque de aves a una población americana sin motivo aparente y de forma muy similar a lo que narra el largometraje. Ese ataque real fue el germen de una gran obra maestra. Y ya que estamos con Hitchcock, creo que suya era la frase que dice “Hay algo más importante que la lógica: la imaginación”. Películas como Memento, Pulp Fiction, Shutter Island, Corre, Lola, corre y Origen utilizan curiosas estructuras para contar su historia, y sus directores ejercen de arquitectos que llaman continuamente a nuestra curiosidad y, por qué no decirlo, a nuestra atención y dedicación plena. Por supuesto hay cientos de ejemplos sobre cómo la curiosidad es un poderoso motor narrativo. Bella de día (Belle de jour) de Luis Buñuel, y de cómo Séverine, movida por la curiosidad, termina llevando una doble vida. Soy consciente de que al citar tantas películas estoy excluyendo a algunos lectores o quizás estoy jugando a atraer su curiosidad. Ya sabes que si dejas que la curiosidad te lleve lejos de tus sueños, las consecuencias pueden ser realmente impredecibles.

LUIS GARCÍA periodista i membre del jurat de la T robada Audiovisual de J oves periodista y miembro del jurado del encuentro de j ó venes


S ecci ó n O ficial de L argometrajes Diez largometrajes compiten por la Luna de València en la 32 edición de Cinema Jove. Las películas provienen de países como Sudáfrica, Sri Lanka, India, México, Argentina, Brasil, Austria, Polonia, Bélgica y Colombia. 23 junio - 01 julio Sala Berlanga (Edificio Rialto)

Plaza del Ayuntamiento 17

S ecci ó n O ficial de C O R T O M E T R A J E S Compiten 64 cortometrajes, entre los que se encuentran títulos seleccionados en Cannes, Toronto, Locarno, Rotterdam, Berlín, Annecy y Hot Docks Canadá. 23 junio - 01 julio Sala JOSÉ SANCHO (Edificio Rialto)

Plaza del Ayuntamiento 17

S ecci ó n O ficial W E B S E R I E S Proyección de 13 series online de Argentina, Canadá, Australia, EEUU, Alemania, Italia, Francia, Reino Unido y Uruguay. 24 junio - 25 juNio OCTUBRE CCC

Calle Sant Ferran 12

ENCUENTRO AUDIOVISUAL DE JÓVENES

Exhibición de 29 cortometrajes realizados por estudiantes de infantil y primaria; ESO, Bachillerato y estudiantes de ciclos formativos y universidades. 29 junio - 01 julio COLEGIO MAYOR RECTOR PESET

Plaza del Forn de Sant Nicolau 4


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.