TERESA CASAS BAYER
la noia dels cabells de lli Teresa Casas Bayer
la Noia dels cabells de lli Autora: Teresa Casas Bayer Il·lustracions: Herbert Becker Disseny: Susana Alonso Impressió: Service Point Data d’edició: novembre 2015 Barcelona • Catalunya © Teresa Casas Bayer © Herbert Becker Tots els drets reservats
Recull de contes de Teresa Casas Bayer Il路lustracions de Herbert Becker
Justificació.......................................................................................................................................... 13 Introducció........................................................................................................................................ 15 la noia dels cabells de lli. ................................................................... 17 Lema: Preludi El senyor trobadís, que era. .............................................................21 una mica trobador Lema: Petit incís Els soldadets................................................................................................................... 29 Lema: Derrota Cavall de cartró.................................................................................................... 33 Lema: Joguines trencades minuet............................................................................................................................................. 37 Lema: Carnestoltes i roses tinc son…....................................................................................................................................47 Lema: Repòs i estrelles la nina............................................................................................................................................. 51 Lema: Curiositat i desil·lusió Cargol treu banya. ............................................................................................ 57 Lema: Esquifidesa i despreniment qui són els reis?...........................................................................................................67 Lema: Veritat Comiat............................................................................................................................................ 75 Lema: Fi del concert Sobre l'il·lustrador....................................................................................................................79
7
sobre l’autora
Teresa casas bayer La nostra mare va néixer a Barcelona el 22 de juliol de 1923, filla de Manuel i Àurea. Va ser la segona filla de set germans. Estudia a les Escoles Franceses i a l'Escola de la Presentació de Barcelona. Ben aviat aprendrà a tocar el piano i aquesta capacitat la mantindrà i la incrementarà al llarg de tota la seva vida. El 1935, després de la mort del seu pare, se’n va a viure a Vilanova a casa dels seus oncles i torna a Barcelona el 1936, just quan esclata la Guerra Civil. Durant aquells anys estudia batxillerat als Instituts Maragall i Verdaguer. El 1942 ingressa a la Universitat per estudiar Infermeria i Magisteri. Durant els anys següents va alternant les feines de mestra i d'infermera. El 1951 es casa amb el nostre pare, en Joan Martí, amb qui compartirà la vida durant gairebé 60 anys. D'aquesta unió neixem els seus set fills: l'Oriol, el Daniel, l'Elisenda, la Griselda, la Violant, l'Àurea i l'Emma. La nostra mare ens educa amb gran sensibilitat artística, musical i cultural. Tots la recordem tocant el piano, llegint llibres, veient teatre o escoltant música. També desenvolupa la seva vocació d'escriure i guanya
9
teresa casas bayer
diferents premis literaris, amb gèneres tan variats com la prosa, el teatre, la narració... La seva capacitat per fer un rodolí, una cançó o una auca de quaselvol esdeveniment és coneguda per tothom, i durant anys ha col·laborat escrivint articles a la revista Lligams. Fa cinc anys va quedar viuda i, tot i estar molt enyorada del Joan, ha sabut aprendre a viure sola amb la companyia dels que més l’estimem: la família, els amics i els veïns. Actualment, continua conreant totes les seves aficions artístiques, entre les quals destaquen les representacions teatrals a casals d'avis i escoles amb altres membres del Casalet, concerts musicals i sobretot la seva col·laboració cada diumenge tocant l'orgue a la Parròquia del seu barri. Cada dia toca el piano i això la manté contenta i optimista!
10
la noia dels cabells de lli
Per què aquest llibre? El dia 22 de juliol del 2015, 92è aniversari de la nostra mare, va ser ella qui ens va fer un regal. Ens donà a cadascun dels fills un sobre gruixut, amb la condició que miréssim a casa el contingut. Quina va ser la nostra sorpresa quan vam obrir el paquet i vam trobar-nos un dossier amb tot de fulls fotocopiats escrits a màquina amb algun dibuix intercalat. A mesura que anàvem passant els fulls, vam anar descobrint que el que la mare ens havia fet arribar era un dossier amb un conjunt de contes que ella havia escrit feia un munt d’anys, dels quals coneixíem ben poc l’existència. Poc a poc vam anar llegint els contes i ens vam delectar amb els dibuixos fets pel seu consogre alemany Herbert Becker. Un cop acabada la lectura, va ser quan va sorgir la idea de regalar-li entre tots a ella “l’edició” en llibre del que ens havia fet arribar. Entre les mans teniu el que la mare ens va lliurar en format de fotocòpies i ara som nosaltres els qui li regalem a ella el seu propi llibre de contes. Esperem que us ho passeu bé! Oriol, Daniel, Elisenda, Griselda, Violant, Àurea i Emma
11
la noia dels cabells de lli
introducció Va ser molt impactant quan la mare ens va donar aquest escrit dient que no el va presentar al concurs on anava adreçat! És que fins i tot ens va costar d’entendre-ho, perquè ella ja havia guanyat algun altre concurs literari. Ens va explicar que aquest concurs anava adreçat a narracions per a adults i les bases deien que cada conte havia d’anar acompanyat amb un dibuix. Per això va pensar amb el Herbert, que amb la seva mà professional va fer una obra d’art il·lustrant-li les narracions. I ja veureu com la va interpretar, malgrat la distància, amb aquests dibuixos tan expressius... Després d’haver-se donat la gran feinada: pensar idees, fer els escrits, demanar dibuixos al Herbert, etc., es va fer enrere just quan estava a la cua! Davant seu, hi tenia un escriptor molt anomenat que també oferia al recepcionista la seva obra. Arribant a casa ho va desar i ha estat dormint més de 25 anys. Aquest estiu tan calorós del 2015, ens ho ha regalat... ens va escriure una dedicatòria que deia entre altres coses: “Si tu l'assaboreixes a poc a poc... el premi ja és meu!”
13
la noia dels cabells de lli Lema: Preludi
Les tecles agudes del piano s’enfonsaven poc a poc sota els àgils dits del concertista. Tan lentament, que gairebé no se sentia res. Tan lentament, que gairebé no sentíem res. Així i tot, desitjàvem que continuessin abaixades, polsades, perquè el so, la música, ja la teníem a dins. Tots. Eren els acords finals del vuitè Preludi de Debussy La noia dels cabells de lli. Hom diria que l’auditori era buit, malgrat ple de gom a gom. Cap estossec, cap crepitar d’un programa consultat en un moment inoportú. La connexió entre pianista i públic era tan intensa com si per una estranya telepatia aquells dits els mantinguéssim abaixats tots nosaltres. De cop i volta, en un gest quasi de ballet, s’enretiraren les mans com en un miracle de suavitat i delicadesa. Com els d’una mare, que fent puntetes, deixa el fill adormit. Uns aplaudiments generosos, necessaris per haver, per poc, aguantat el respir aquells segons intensos que havien precedit, premiaven el jove concertista que dempeus lleugerament inclinat, ens mirava somrient. 15
teresa casas bayer
Realment n’hi havia prou per compensar picant de mans tot el que ell ens havia fet sentir amb les seves? Fou aleshores quan de reüll vaig adonar-me que el meu veí no aplaudia. Romania amb la mà dreta a la butxaca. Era un home d’uns seixanta anys, correctament abillat. Com que no feia cap comentari amb la noia que seia a l’altra banda, vaig deduir que anava sol. El concert continuà. L’execució de les peces era pura delícia. La joventut de l’intèrpret m’obria molts interrogants: Quantes hores d’estudi…? Quantes renúncies i sacrificis per aconseguir aquella tècnica? I, quant cultiu de vida interior per traspassar-nos les seves emocions? De mica en mica, però, el meu interès pel concert anava perdent punts. El meu enigmàtic veí no aplaudia cap partitura. Tant se valia que fos de Bach, Chopin, Granados, Debussy o Mompou. Es veia ben clar que a aquell home no li agradava res! La meva obsessió era cap al final de les melodies comprovar si aquelles mans premiarien l’intèrpret. No fou així, i la meva inquietud arribà al grau de fer-me l’efecte que el concertista, en saludar-nos, s’adonava del contrast i mirava de reüll cap a la nostra banda! En acabar-se aquell regal meravellós, jo tenia unes ganes enormes de felicitar-lo, però d’entre el públic s’aixecà un matrimoni i ràpidament entrava per la porta del costat de 16
la noia dels cabells de lli
l’escenari. No vaig voler trencar l’encís del moment que els pares abraçarien emocionats llur fill, i malgrat no tenir ningú que m’esperés a casa, gairebé amb recel, vaig abandonar l’auditori.
17
El senyor trobadís, que era una mica trobador Lema: Petit incís
Si agafeu el tramvia blau, em sembla que és la segona parada, trobareu els jardins municipals de La font del racó. Prop de l’entrada hi veureu un petit monòlit amb un medalló de coure. Els infants s’hi amaguen darrere, s’hi enfilen i el fan servir de toc mentre xisclen i s’empaiten. Ja ho saben aquests nens qui és el de l’efígie del medalló? Tenen idea que morí cec, “ell” que havia dibuixat la llum, cantat a la “ginesta estrellada d’or”? Els han dit mai que “ell” tan pacífic en els seus escrits, poesies i contes, l’enterraren precisament el 19 de juliol del 1936 mentre començava la guerra? Aquesta guerra de la qual parlen llurs pares i avis amb un abans o un després quan han d’anomenar-la? Coneixen els nostres fills per què sota la dedicatòria del petit monument hi diu... “A Apel·les Mestres amic dels Infants els ocells i les flors”?
19
teresa casas bayer
Sí, m’ha agradat fer aquest petit incís ja que en sortir del concert era una delícia caminar aquell capvespre d’estiu i ho vaig fer seguint les darreres vies del tramvia que resten actives a Barcelona: les de l’inefable tramvia blau. Necessitava moure’m, i després d’acceptar l’acolliment del jardí vaig adonar-me que seia en el pedrís sense altre sorollet que el de la font, que raja dessota el monòlit que he descrit fa uns moments, i el piular dels darrers ocells que anaven a jóc. Ben bé així, per ser fidels a la veritat, aquests no eren exclusivament els sons que jo percebia: tot baixant, anava sentint uns passos darrere meu, ferms però no ràpids, com si procuressin no avançar-me. I el meu astorament pujà de to quan en endinsar-me en el jardí potser inconscientment per desviar el meu seguidor, una mica inquietant, les petjades enlloc d’allunyar-se m’atraparen i es van parar ensems que les meves! A poca distància, assegut també en el pedrís, mirant fixament el rajolí de la font, el meu veí en la recent audició es treia de la butxaca esquerra un aparell pla i lluent, petit com un encenedor, el premia i s’engegava una melodia, eren els imperceptibles acords finals de La noia dels cabells de lli...! En veure els meus ulls sorpresos, l’home em feu un petit somriure, com si em demanés perdó. La meva espontaneïtat gairebé infantil, que tantes bufetades físiques adés i morals ara ja gran m’ha proporcionat, sorgí amb veu increpadora: – Vaja… s’ha enregistrat el concert, pel que veig hi ha disfrutat una mica… 20
el senyor trobadís, que era una mica trobador
– No sols he disfrutat –respongué educadament– sinó que és dels més preciosos que he sentit. I pensi, senyora, que per poc que pugui de concert de piano no me’n deixo perdre cap. I afegí aixecant les celles i movent el cap com si esbandís una vivència desagradable: – Sóc un pianista frustrat, jo. És la meva tristesa. – Frustrat? – vaig repetir amb estranyesa –. I per això no aplaudia…? Ha arribat un moment que estava més pendent de les seves mans que de les del concertista, li ho prometo! L’ home tancà l’aparell que havia fet de música de fons al nostre estrany diàleg, premé els llavis abans de parlar i barbotejà: – Mai podré aplaudir… Va ser la guerra… Fatalment la mà dreta me la van salvar, però la tinc morta. Veu? Sempre la porto a la butxaca. I amb un somriure dramàtic afegí: – És com un guant bla, inconsistent, que ni sé com li van creixent les ungles... Em trasbalsà. Ara jo no sabia com enfilar la conversa. M’era molt violent tornar al tema de la mà esguerrada. De sobte, se m’acudí: – Si no té tard, voldria demanar-li… I si tornéssim a escoltar el concert…? No crec que per ací se’ns molesti gaire. A aquestes hores no se li acut a ningú anar a passejar pel parc... – Amb aquesta intenció que vostè em demana he entrat jo –m’interrompé ell amb alegria–. No crec disposar d’un lloc més idoni per a la solitud i el silenci. 21
teresa casas bayer
Vam apropar-nos. El nostre esperit esponjat i receptiu pel regal innegable de la música ens feia batre el cor, talment la trobada de dos adolescents. La lluna plena ens donava la claror justa per no distreure la confidència. Les nostres fesomies repujades pel burí dels anys, adquirien una indefinible joventut. Vaig ser jo novament qui trencà el mutisme. Li vaig comentar els pensaments que m’havien envaït feia pocs instants: del monòlit i els infants d’ara que esbojarrats juguen al seu voltant… I nosaltres, ambdós infants aleshores i que tant havíem rebut del Poeta. Com si li parlés d’un vell i estimat amic, entusiasmat em respongué: – Però, de qui em parla…! A Apel·les Mestres l’he llegit, l’he cantat i quants cops m’han embadalit els seus inconfusibles dibuixos. El tema de conversa sorgia apassionat. Ell afegí: – Tinc un llibre dibuixat per ell que ara celebra el seu centenari! Són els Contes d’Andersen. És de l’any 1881, de la Biblioteca Arte y Letras que potser ja no existeix. Hi ha alguns gravats al boix que són dignes de posar-se en un marc. Cada conte, a més de les il·lustracions pròpies, té la sanefa que és una miniatura admirable i un detall com un medalló al final. El conservo com una relíquia. En aquesta època que la paraula “pressa” sembla el malefici d’un déu que vol castigar el nostre deliri de velocitat, ens vam trobar l’un al costat de l’altre, tàcitament desitjant 22
el senyor trobadís, que era una mica trobador
allargar la conversa i dient alhora una frase que, afirmativament quasi mai es pronuncia: TENÍEM TEMPS! La cara del meu interlocutor anava perdent aquell rictus de tristesa mentre jo deia: – No li ha passat en alguna vegada que, o perquè ha mirat malament el rellotge, o una persona a qui esperava l’avisa que no pot venir, i s’ha trobat amb unes hores de més, com un regal que no té preu? S’ha fixat en l’atractiu que té aquest temps inesperat on ningú ens espera, ni cap dels nostres sap on som, ni a penes sabem nosaltres on hem anat a parar caminant poc a poc? Sembla com si miréssim els altres amb superioritat, pensant: Aneu corrent, figuretes ridícules disparades com de pel·lícula de cel·luloide ranci, que jo no faig tard enlloc: ves per on, m’he trobat una safata plena de la joia que no hi ha diners per comprar-la: TEMPS!!! L’amic rigué de gust: – Sap que té una fantasia tremenda? Ara, jo per no quedar malament li vull explicar una anècdota llegida en el llibre El desconegut Tibet. La hi puc contar fil per randa perquè m’agrada molt explicar-la: Italo Balbo, viatger empedreït, baixà de l’avió a Gadames i va preguntar als indígenes que havien acudit a rebre’l: “Quant temps necessiteu per fer el viatge des de Tripoli?” Els interpel·lats respongueren: “Vinti-vuit dies”. “Doncs jo he vingut en tres hores!”, respongué Balbo. I els natius, astorats preguntaren: “Què has fet doncs durant els altres vint-i-set dies?” Ells vivien quan viatjaven. Ell només volava. 23
teresa casas bayer
Se’m va acudir en acabar d’escoltar-lo que aquelles hores que teníem al davant, les podíem transformar en els nostres “vint-i-vuit” dies parlant sobre aquell tema realitat-fantasia que tant ens plaïa als dos. Dels contes meravellosos on una nena s’escalfa encenent llumins, amb els peuets glaçats damunt la neu… On un aneguet menyspreat per la llucada, s’enfonsa en el llac i es converteixen en un cigne àgil i blanquíssim… On la deessa cruel de les geleres dels Alps s’enamora de Rudy, l’agosarat alpinista i li envia el seu aliat el diabòlic vertigen perquè el trasbalsi i el faci sucumbir al fons de l’abisme… Com la clara d’ou va creixent a mesura que es treballa, així passava amb la nostra comunicació. Un cop exhaurit el tema del seu llibre dels Contes d’Andersen, jo en vaig proposar un altre: – Jo també tenia el meu llibre estimat. Però no solament dibuixat, sinó escrit i amb la música de cada conte d’Apel· les Mestres. Amb insistència demanà que li expliqués tot el que jo recordava i m’assegurà que per no trencar el fil dels meus records no faria cap comentari fins que jo esgotés el meu relat. I…, sense mirar ambdós en cap moment el rellotge, en un ambient magnífic de pau i serenor, em vaig llençar dins el pou de les remembrances trencant les teranyines de la meva memòria:
24
el senyor trobadís, que era una mica trobador
– La meva infantesa passà moltes estones contemplant un llibre gran, però no gaire gruixut. Era el llibre del qual li parlava fa uns moments. Tot era del nostre estimat autor. Ara no recordo l’ordre dels contes, bé, eren poesies amb argument que la vida, curiosament, m’ha anat repetint. Per aquest motiu, sempre he tingut present aquelles estrofes, aquells dibuixos, aquella música. Han estat per mi com una faula, amb la seva moralitat i tot. Per contar-los, ho faré en aquest ordre: començaré per la poesia, li explicaré després com era el dibuix i veurà com surt un tros de vida on es veu emmirallada la situació en la qual, en cada vers, ens vol fer participar el Poeta. Com una història que ha sorgit del conte… O…, qui sap si com un conte, que s’ha fet història…! En les cases on viu molta gent, com era la meva, perquè som molts germans, de vegades desapareixen objectes i mai ningú en sap la raó. Crec que hi ha sinceritat en les excuses… Però el fet és real. El llibre Apel·les Mestres, malgrat haver-ho regirat tot, mai més l’he vist! Per això li deia que ara aniré traient els records tal com surtin, procurant ser-los-hi fidel i amb la mateixa cura que es treuen els ous d’un cistell ple de palla. En realitat, així és ja el meu cap ple de cabells blancs!
25
Els soldadets Lema: Derrota
Els soldadets, quan se’n van a la guerra passen formats i uniformats ben estirats i arrenglerats: arma a la dreta! Arma a l’esquerra! Ai… quina enveja que em fan els soldats quan se’n van a la guerra! Els soldadets, al tornar de la guerra tornen cansats i espellifats, caps embenats, peus encoixats, quanta destrossa, quanta desferra! Ai… quina pena que em fan els soldats al tornar de la guerra!
27
teresa casas bayer
El dibuix eren uns infants primer valents i agosarats, representant l’anada al combat. L’altra estampa la desgraciada imatge del retorn de la guerra: les carones acusaven el fatic, les mutilacions, el sofriment… La mà inútil i immòbil dins de la butxaca del meu oient, posà davant meu totes les vivències esgarrifoses i terribles d’una guerra per mi ja imaginada quan era petita a través de la cançó. I al començament de la meva adolescència la guerra real, viscuda en carn viva, sortosament sense conseqüències tràgiques per mi, al contrari de la mà del meu company de records. Però sí amb tota la brutalitat d’uns interrogants que em deixaven l’ànima pengim-penjam. L’estació del poble… Amb trens curulls de soldats, els crits i acudits propis de llur joventut. Estirant els braços per donar-nos la mà a les noies… I aquell moment d’anar-se’n el tren, com diu el poema “talment com la carn s’arrenca de l’ungla”; quan dolorosament hom pressentia que l’aire quedava dens de desitjos, que per a molts dels que s’absentaven, mai més podrien ser realitat… Rebre una carta amb l’adreça de l’amic estimat, retornada perquè “ell” morí al front, absurdament, sense cap motiu que t’ho aclareixi…
28
els soldadets
I cap ànima bessona per poder comunicar tant de dolor, tant drama, perquè tothom té el seu, de dolor, i li vessa per tot arreu! … passen formats i uniformats, tornen cansats i espellifats… Els que tornen… Déu meu!
29
Cavall de cartró Lema: Joguines trencades
No hi ha al món, cavallet bon minyó com el meu cavallet de cartró: té la crin estarrufada, l’ull alerta i el pèl roig ni renilla, ni s’enfada, ni s’espanta ni fa el boig. Mossegar, mai de la vida! Tirar coces? - Això mai! Quan l’agafo per la brida segueix dòcil com un xai. L’altra tarda que hi jugava fent-lo córrer massa fort una roda li saltava i ara el pobre, va tort. Però com que és brau i jove vaig dur-lo a cal ferrer ell, que tants cavalls adoba que m’adobi el meu també! 31
teresa casas bayer
El dibuix era un ferrer cepat davant la fornal. L’home mirava amb simpatia el nen que li ensenyava una rodeta, amb la mà estirada, com demanant-li que li ferrés el cavall. Al costat, un cavall de cartró damunt la plataforma de fusta on sols hi havia tres rodetes esperava dignament la reparació. Qui pot comprendre l’ànima de l’infant sentint-se cavaller damunt del seu cavall de cartró? I quan en un bri de crueltat infantil el destrueix perquè n’està cansat o la pobra bèstia ensenya les taques del cartró un cop caiguda la pintura, o potser ja no té un ull o a la crinera no li queden a penes pèls? L’ Oriol i el Daniel eren dos germans ben avinguts. Tenien 9 i 7 anys. Llur caràcter tan diferent els complementava. El gran necessitava manar i dirigir i l’altre s’estimava més obeir i trobar els jocs organitzats de bell antuvi pel seu germà. S’avenien tant, que fins i tot estaven sempre malalts tots dos alhora. Bé…, això és per dir-ho d’una forma més maca! La veritat està en el que deia el doctor Freixas: “Si els microbis no fossin microbis sinó ratapinyades que volessin pel pis, tindríem més cura a separar els malalts dels sans”. Un dia de Reis, asseguts al llit, voltats de contes, papers i llapis de colors per totes bandes -com les illes ho estan amb l’aigua– trucaren a la porta. Eren els avis: cada un duia un cavall de cartró, però quins cavalls! Eren imponents i formidables. Cinc pisos havien pujat a peu els avis amb aquelles baluernes. I els transport dels “animalons” no havia estat pas més fàcil! Amb els braços mig fora del taxi aguantant fort, les mans quasi sense tacte del fred! 32
cavall de cartró
El pare quedà perplex quan obrí la porta del pis: – On aneu, topant de cap en una i altra soca? Però… amb això heu anat pel món? Els dos vellets només estaven pendents del parell dels vailets, que ja cavalcaven: – Al llit, fills meus, que tornareu a recaure! I les recaigudes…! – blasmaven els avis. Res, allò fou una il·lusió feta realitat, un conjunt de genet i cavall de cartró enfront l’un de l’altre. – Aneu amb compte! No caigueu…! Procureu..! El pare intervingué i allí ja no hi havia apel·lació. – Al llit ara mateix! Dies us sobraran per jugar-hi! I va ser veritat: arribaven del col·legi i… cap a la “quadra”. Aquella imaginació de l’Oriol…, aquella bonhomia del Daniel! La mare ja ho deia comentant-ho amb els avis: “No hi havia fills”. Però… nafra, pelada o cop que sofrien els equins, és clar, allí quedava. No és que hi anessin les mosques, no… però la veritat és que el Galant i el Furiós feien pena. Però s’aguantaven tots dos tibants encara damunt la plataforma de fusta i un dia que l’àvia insinuà treure’ls amb les escombraries, rebé les negatives més contundents de llurs amos. Ai l’as…! Un dia, els ulls vius i escorcolladors de l’Oriol s’aturaren contemplant un camió de repartiment de carn. Aquells homes amb un gran drap a l’esquena tacat de sang, doblegats sota el pes de mig be o unes costelles o una cuixa de vedella trontollant, la pell tibada i blanquinosa gairebé 33
teresa casas bayer
transparent… i aquelles lletres vermelles com un mata-segells gegantí, el van emocionar. Arribà a casa i es tancà amb son germà al quarto on els llits plegables els permetien una certa llibertat de moviments, i allí començà la tortura dels poltres. En un moment donat, la mare, corpresa per tant de silenci, obrí la porta lentament i guaità, tornant a fer nostres les paraules de La vaca cega (tal i com havia fet el pare al saludar els avis) ara hi afegirem: “reculà afrontada”. Davant d’ella, com en un ritu d’una estrafolària religió, els dos nois, amb una tovallola a l’esquena, traslladaven les cuixes i les paletilles dels esquarterats cavalls! Els altres trossos també esperaven torn per ser col·locats en el caixó de fusta on hi havia les joguines jubilades. Cap de sencera, és clar.
34
Minuet Lema: Carnestoltes i roses
Oh marquesa si és cert com diuen, que balleu com un serafí, si volguéssiu fer-me la gràcia de ballar un minuet amb mi! No sentiu com el preludien la viola i el violí? El saló s’omple de parelles molt millor s’estarà al jardí. Allà l’aire té la fragància de les roses a mig obrir el passeig sota el clar de la lluna, no és ben cert que el preferiu? I si un cas arribeu a caure mon braç us farà de coixí la caiguda serà el preludi d’un record, molt dolç per a mi!
35
minuet
No temeu… Si algú ho ha de veure, són les roses a mig obrir i les roses són molt discretes i a ningú ho tornaran a dir… Aquesta cançó tan delicada, tan subtil, no hi era en el llibre del qual li parlo. També és d’Apel·les Mestres, aquest minuet és molt conegut. Però ara m’ha vingut a la memòria el primer cop que la vaig sentir, i em sembla que també val la pena fer-ne una mica d’història que acabarà com en un bonic conte d’amor. De petita jo era una nena de les que es deia “pot anar a tot arreu”. “Tot arreu” eren precisament els llocs on un infant ha d’estar atent, quiet, una mica encarcarat. Reconec que aquesta inhibició de les meves actituds pròpies d’un infant no m’enutjava gaire: als nou anys assistia habitualment amb el meu pare als concerts de l’Orfeó Català perquè ell n’era soci. Curiosament, al Palau de la Música aleshores l’anomenaven l’Orfeó Català. Escoltava els solos de la Pepeta Fornés en El cant dels ocells o l’agut impressionant de La mort de l’escolà quan la veu ja semblava de vidre, de cristall fet sonar amb les ungles, en el moment que l’ànima de l’infant entra al cel… De vegades, moltes vegades, els ulls se m’omplien de llàgrimes. Recordo que aleshores, del meu interior emocionat, sortia l’infant i jugava: aclucava lentament els ulls i entre pestanyes i llàgrimes ho veia tot distorsionat, un xic 37
teresa casas bayer
fantasmagòric. La noia de sota el salze semblava que es movia fent-se la trena “a sos rics cabells d’or”, o el cavall de l’altra banda emprenia una carrera amb aquelles potes que pengen, que penjaven damunt els cantaires. Mentrestant, la lluna s’aixecava, veia les monges ballar la sardana, i els deia amorosa: “Balleu, balleu!”. Molts diumenges al matí, el meu oncle, que era el saxo de la Banda Municipal, se m’emportava als concerts del Palau de Belles Arts. Els que fa anys que vivim a Barcelona ja sabem que ara hi ha els Jutjats Municipals. El meu oncle amb l’uniforme de músic i l’estoig de l’instrument a la mà, se’m representava com una autoritat. La gorra de plat, els pantalons amb una ratlleta de dalt a baix... El tiet tenia la paciència d’agafar el Solfeo de los solfeos i iniciar-me de tant en tant en aquelles rodonetes i taques negres que damunt de cinc ratlles, feien “dir” tantes coses als músics. La Banda la dirigia el mestre Ricard Lamote de Grignon. La peça del repertori que a mi més m’agradava i tenia la sort que la repetien molt sovint era l’Andante de la 5a simfonia de Beethoven. Jo estava pendent si el flautista es recordaria de fer aquelles notes ràpides que acaben la frase. Aquell senyor em feia patir: espolsava l’instrument, hi passava un drap, tombava el cap. “Ara no ho tocarà!” pensava jo que de cor sabia tota la melodia inefable andante. Però sí, quan tota l’orquestra ja havia fet les vegades pertinents aquell “fa sol la sol” ell, el músic, com si baixés d’una altra galàxia prenia entre els dits la flauta i responia com un 38
minuet
ocell “fa sol la sol”. I aleshores TOTS li corroboràven: “fa sol la sol, sol sol sol”. En acabar els braços contundents del Mestre, semblava que els abraçava amorosament a TOTS. El meu padrí no tenia fills. Com que jo podia anar a “tot arreu”, de vegades -meravelloses vegades– el meu “arreu” era els Jocs Florals. L’entrada de la reina de la festa vestida com una núvia amb el ram a la mà dreta i agafant-se amb l’altra al braç del poeta que havia obtingut la Flor Natural… L’aire curull pels acords vibrants del profeta o la Marxa pontifical m’infonia tanta emoció que aquella noia preciosa i somrient, reina de la festa, jo estava segura que ja no podia desitjar res més. En un d’aquestes vetllades una cantatriu ens obsequià amb melodies de Toldrà, Pich i Santasusagna i Apel·les Mestres. D’Apel·les Mestres cantà el cèlebre minuet. La lletra m’obrí un món que començava a pressentir. Per què, si la Marquesa relliscava, ell n’estaria content…? Què era el que havien de callar les roses…? Havien passat uns dotze anys. Jo treballava aleshores d’infermera nocturna en una clínica. A casa no hi havia pare i jo era la gran de molts germans. Mai se’m va acudir que renunciar a les diversions que veia que tenien les noies de la meva edat, fos una cosa meritòria. S’havia de fer i res més. Se m’havien negat les revetlles i totes les festes que eren l’única excusa perquè una noia sortís de nit. Jo sí que hi sortia, i cada dia. Era el meu pa! A l’Avinguda del Tibidabo hi vivia una amiga que de 39
teresa casas bayer
petites anàvem plegades a les Escoles Franceses. Amb més o menys freqüència sempre ens havíem anat relacionant, però amb més intensitat quan la guerra. A casa seva (val la pena explicar aquesta anècdota) s’hi van instal·lar un metge d’hospitals militars. Aquest senyor i la seva família…, i sacs de menjar, MENJAR! En aquell temps que a casa demanàvem a la veïna que no llencés les pellofes de les faves!! Un dia, vaig anar a la torre a veure la meva companya. El seu parlar era graciosíssim i ambdues distrèiem les cabòries amb unes xerrades divertides que de vegades interrompien les sirenes avisant el bombardeig. A l’altra banda de la grandiosa casa, s’hi estava el metge amb els seus. La família coneguda meva, allí en aquelles habitacions no se’ls havia perdut res. Però un dia, la meva confident em digué: “treu-te les sabates, al rebost hi ha un sac de llet en pols!”. Amb el cor ocupant-me tot el cos entràrem en aquell recinte atapeït de minestra. Fou una mil·lèsima de segon, ella ensorrà la mà dintre el sac, la tragué plena de la llet cobejada i me la posà ràpidament a la boca. En sortir vam quedar aterrides: fora el passadís s’acostava la senyora del doctor. No s’adonà d’on veníem i en passar pel nostre costat ens va dir “Hola”. Jo li vaig respondre quasi sense alè: “Bon dia”. La llet en pols que tantes angoixes ens havia costat, sortí disparada de la meva boca i em deixà la cara blanca com un pierrot. La dama seguí passadís enllà, aliena a la meva tragèdia. 40
minuet
Aquestes situacions són les que fan d’un amic l’alter ego. Ella tenia la monomania que jo no vivia, que no sabia res de res, i jo veia que era veritat que hi patia. Per tant no és d’estranyar l’alegria que vaig proporcionar-li un dia que em vaig “soltar el pelo” com diuen els castellans i acceptar acudir a un ball de Carnaval que ella i el seu germà organitzaven. Una companya meva em feia de grat la substitució... I per primer cop en la vida, el meu cos sentí el contacte d’unes sedes, velluts i farbalans. La disfressa era de la meva amiga, ella ho organitzava i ho solucionava tot. Era un vestit de Madame Pompadour, afavoridor i imponent. En entrar en el vestíbul, m’esperava una sorpresa: el seu germà, un xicot ben plantat i educadíssim, m’agafà de la mà dreta, enretirà el peu esquerre un xic enrere i amb la mà del mateix cantó en el dors, em feu una magnífica reverència. M’he descuidat de dir que ell anava fent joc amb el meu vestit: perruca blanca amb bucles, casaca, en fi, una parella que m’envaí d’alegria. Pendent de mi tota la nit, posats en el tràngol d’aquella barreja d’èpoques entre napoleons, mexicans, pirates, gitanos, bandits i odalisques, tot ho veiem com a través d’un vidre glaçat on els que ens envoltaven es movien distants, lluny del nostre món de fantasia que jo no havia mai assaborit… A cau d’orella jo sentia la música i la lletra del meravellós minuet d’Apel·les Mestres, i era per mi superior a les 41
teresa casas bayer
estridents melodies d’aquelles congues, fox lents, o altres músiques de furiosa actualitat. No ho semblava des del carrer que aquella sumptuosa torre tingués per la banda del darrere un magnífic jardí preciós, ubèrrim, fantàstic. En aquell moment tots dos ens l’estàvem mirant. Era cert: amb el brogit ni sentíem gairebé el que ens dèiem. I teníem tants desitjos de què parlar! Però ràpidament vaig notar que em prenien pel braç. Era l’amfitriona que m’arrencava amb brusquedat de l’entrada del paradís. Em portà de pressa al rebedor. La grandiosa lluna de la cornucòpia m’ensenyà una dona jove amb perruca alta i rinxols, un vestit de somni i un ventall de blonda a les mans. Era jo! I… qui ha estat lleig als vint-i-dos anys? Davant meu, una senyora amb sabatilles i cara anguniosa desentonava del nostre ambient de serpentines música i guirigall. Era la veïna de la torre del costat, a qui la meva amiga havia tingut la delicadesa de preguntar si la festa molestaria al seu marit perquè estava bastant greu. Vaig col·legir que s’hi havia quedat a fer-los companyia i al preguntar-li si es tornaria a disfressar de Pompadour, ella digué que no, que enguany aquesta disfressa la lluiria una amiga estimada de tota la vida que era infermera. Les converses vénen rodades i, ves per on, en el subconscient de la capficada senyora, una frase dita sense importància, hi quedà ben emmagatzemada. La pobra, em mirava suplicant. El practicant acabava de telefonar-li que li era impossible anar a posar la penicil·lina 42
minuet
al malalt. En aquell moment la penicil·lina, cal recordar que s’injectava cada tres hores. Naturalment, vam travessar els dos jardins: un príncep de contes de fades, una odalisca amb vels i pantalons bufats al turmell, i jo, veritable Venta-focs formosament abillada, on el rellotge en tocar les dotze, no em portava a baixar les escales temorosa que es trenqués l’encantament, sinó a punxar un malalt! El marit, prostrat, dormia tranquil. Mentre jo ho preparava tot dissolent la polsina en el sèrum, la senyora amorosament el cridà: – Jaume, au, mira que et vénen a posar la injecció! L’home primer remugà i entreobrí els ulls. Però tot seguit, amb una agilitat impròpia de la seva afecció s’incorporà, es posà dret damunt l’alfombreta del costat del llit rígid, completament desorientat. La seva dona maldava per posar-lo al llit: – Però què fas? Et refredaràs! Que t’has tornat boig? Jo comprenc que potser sí que, pobre senyor, no distingia si allò era realitat o un malson: estar ensopit a trenta-nou graus de febre i que et desperti la mateixa Pompadour amb la xeringa d’injeccions a la mà…! Ja no vam tornar al saló, des de fora vam observar uns moments el vertigen dels de dins: el xampany començava a escampar els seus efectes: ballaven, reien, molts tenien la copa a la mà, altres la deixaven mig buida i després n’agafaven una altra que no era la seva… Si riure d’aquella manera era gaudir, si esvalotar-se perdent 43
teresa casas bayer
el sentit del ridícul era tot el que jo m’havia deixat perdre… la veritat és que ja els ho regalava! Jo, mentalment m’atrevia a renovar la lletra del Minuet: “Ací l’aire té la fragància de les roses a mig obrir…” Que lluny tant de soroll! Les màscares, els dominós, totes les disfresses que gesticulaven sota la gran aranya de la sala. En abandonar el jardí, confiàvem en la discreció de les roses, car, segons la poesia comenta, tant els escau guardar secrets. – Tornem al llibre si és que vostè no està fatigat d’escoltar-me! Fa tanta estona que no el sento parlar… El meu oient respongué: – Ja li he dit que no pensava interrompre per no tallar-li el fil del relat. Segueixi, si li plau: dels vint-i-vuit dies de travessa al “nostre Tibet” sols n’hem consumit tres o quatre…! – Recordo – vaig aclarir-li jo – que el llibre era acolorit tot en tons blavosos. Un blau entre turquesa i nit. Un blau que sols l’he vist en el mar des de les platges de Menorca.
44
Tinc son… Lema: Repòs i estrelles
Tinc son, tinc son, anem al llit els ulls se’m tanquen, santa nit! Tinc son, tinc son, anem al llit tinc son, tinc son, noneta non. Baixarà l’Àngel de la nit i d’estrelletes m’omplirà el coixí. Tinc son, tinc son, anem al llit tinc son tinc son, noneta non! La música era talment un bressoleig, una finesa que invitava a aclucar els ulls, a respirar rítmicament, a oblidar-ho tot i reposar. El dibuix era el d’un infant que dormia plàcidament, al seu costat l’Àngel de la nit li omplia d’estels el coixí. No puc afegir res més. El dibuix era tota la cançó. Diu que els ratpenats senten sons que mai l’orella humana podrà percebre. Jo faig ara la comparació paral·lela: qui no s’ha passat una estona mirant com dorm un infant, desconeix unes sensacions espirituals que cap més vivència podrà produir-li. 45
tinc son…
Un infant dormint és el símbol de la confiança en tot el que l’envolta, la seguretat en el seu petit món que per a ell és enorme perquè és tot el que té! Quan era petita, a les Escoles Franceses cantàvem una cançó molt bonica: “Un follet puja a la làmpada del menjador i mentre sopen els nens petits, d’un saquet que porta a l’espatlla treu grapadets de sorra i els la tira als ulls. Els infants es defensen tancant-los, però de mica en mica, ja els clouen del tot!” Deliciós privilegi de l’infant a qui res no pot entorpir el son… Shakespeare ens fa veure com el remordiment impedeix a Macbeth tornar a dormir, mai més! I aquella frase terrible: “Macbeth, has perdut el son!” sona i ressona en el seu interior com maledicció fantasmal, fins que mor... Un dia, vaig veure anunciat en una farmàcia un disc que té gravats els batecs del cor. L’anunci garantia que l’infant s’adormia fàcilment escoltant aquell ritme. Jo, que estic a cavall entre l’inici de l’aviació i he viscut el moment de trepitjar la lluna, penso, no obstant això, que malgrat tots els moviments sistòlics del disc, l’infant té dret a tenir la seva mare ben a prop i a sentir una bonica melodia que el bressi en els inefables moments que els seus ulls reben la sorra d’un follet trapasser. Totes les nadales del món tenen gairebé un argument comú: la Mare de Déu bressant i cantant per adormir l’Infant. Contemplant la cova d’un pessebre, des del més sofisticat, 47
teresa casas bayer
elaborat per un professional, fins al més senzill, aquella claror de celístia, aquella austeritat, el repòs del Nen… Tothom està silenciós uns instants. I és que ho necessitem tant, tenir dins l’esperit un trosset de la pau d’aquell Infant que ha vingut a portar-nos-la! Hi ha una estrofa preciosa del poeta Ricardo de León. Ell desitja que tot el món trobi aquest estat utòpic de pau, emmirallant-se en el Nadó de Betlem: Cuidao, mucho cuidao. Silencio! No hagáis ruido. Todo es cuna, todo es nido, y el mundo entero reposa como la imagen piadosa de un Niño Jesús dormido.
48
la nina Lema: Curiositat i desil·lusió
La nina tan fina, que més que joguina semblava una dona, i així feia nona tancant els ulls blaus tan dolços i suaus! Un dia volia saber d’on venia que així enraonava i els ulls aclucava, per veure-la endins, vaig fer-la a bocins. Prou la pago cara que ja no diu ara: “papà-mamà papà-mamà” La meva nineta, la meva il·lusió és morta, pobreta que Déu la perdó! És morta, pobreta que Déu la perdó! 49
la nina
El gravat representava fidelment el drama de la nena de la cançó: esgarrifada per la trencadissa en veure la nineta esquarterada, la visió era irresistible i amb la maneta es tapava els ulls. A terra, els ullets de la nineta seguien mirant-la com sempre, sense fer-li cap retret. I…, comença la història: La meva filla de vuit anys arribà tota corpresa d’una excursió feta amb l’Escola al Museu Arqueològic de Tarragona: – Mare, hem vist una nineta que té més de dos mil anys! Efectivament: si mirem la fotografia de la nina en qüestió, es veu molt ben conservada i si no estigués protegida per la vitrina del Museu, a qualsevol nena les manetes se n’hi anirien deleroses de jugar-hi! Si pensem en l’alegria de la nena que la tenia en els seus braços… Si un aparell mesurés els sentiments amb aquests fòtils que calculen els anys de les mandíbules dels homes prehistòrics, veurien que la sensibilitat d’aquella nena romana era idèntica a la de les nostres criatures. Coneixia una nena de pagès que mai no havia tingut cap nina. No vull dir amb això que li manquessin els jocs. En aquell poble, com en tots, les aptituds dels infants no tenen distinció de sexe i a tirar la pedra més lluny, enfilar-se als arbres més amunt o a empaitar els gossos, no quedava enrere la nostra protagonista. Però una senyora de Barcelona li regalà una nina de drap. Amb els cabells de debò i ulls de vidre brillant i preciosos. La nena, ja no tenia tant afany per anar amb la colla, 51
teresa casas bayer
aquella nina li tenia el cor robat, les estones ocupades. Aquelles manetes barroeres van aprendre a acariciar, a pentinar i a fer trenes… I l’anomenava Rosó. Tanta vida veia en la Rosó, que a la “mare” li va passar pel cap una tarda d’estiu que segurament hauria de tenir set. La galleda de l’entrada sempre estava plena d’aigua. L’entrada era com aquelles dels dibuixos: grandiosa, amb eines de fusta de treballar al camp, forcs d’alls penjats, tomacons, una gerra grossa amb olives i la porta tremenda i pesada amb un forat a baix perquè hi passessin els gats. Ah! El forat també servia per deixar-hi “amagada” la clau. Una clauota com un martell de grossa, com la que duia la imatge de Sant Pere. Tornem a la set de la Rosó i la voluntat de la nena per ferli passar. Cada tarda, en arribar el pare del camp, la mula s’abeurava en aquella galleda de zenc lluenta i neta. Pel mateix procediment fou submergida la Rosó de cap al recipient. Però… Quin xiscle la seva mestressa quan veié en treure-la que unes conques buides i negres se la miraven insistentment! Els ulls amb la mullena s’havien desenganxat i havien caigut dins del cap. La pobra criatura, plena de sorpresa i esgarrifada, llençà la nina i corregué espantada sense comprendre què havia passat. El misteri de la nina… L’Elisenda, la meva filla gran, es casà i de les nines s’emportà la més atrotinada, la que ni tancava els ulls i els cabells eren bonys fets al cap pintats de marró i que simulaven rinxols.
52
la nina
Però… els diàlegs que hi havia entre “mare i filla”, entre aquells ulls sempre esbatanats de la nineta i els ulls lluents i amorosos de l’Elisenda! És que s’havia creat tanta comunicació, tanta entesa, que només podia resumir-se en una frase pronunciada amb fermesa: – M’enduc la Maria! – digué quan s’estava emportant les coses cap a la seva futura llar! La Maria mai va tenir un disc a dintre demanant petons ni dient que tenia son… La Maria mai tancà els ulls, però dormia al costat de la seva “mare” tota la nit. Tampoc li creixia el cabell, però la fantasia de la nena li veia la més preciosa cabellera. Ni caminava amb piles. Ni les necessitava: uns braços amorosos l’agombolaven i la portaven d’una banda a l’altra. Quan jo li cantava a l’Elisenda la trista cançó de la nena que trencà la nina per veure com podia dir “papà-mamà”, els ulls de la menuda s’humitejaven. Si ni calien les cordetes per fer parlar a la nina! Si ella era feliç amb uns diàlegs a mitja veu que eren un monòleg de tendresa! Però… potser ara sí que ho ha entès. Perquè en fer-nos grans ens tornem realistes i furguem per aclarir el que i el com de les coses. I trenquem la joguina més estimada pensant que descobrirem el misteri. I un cop a trossos veiem amb desencís que a dintre poca cosa hi havia, que el més important no era la joguina, l’objecte o persona… Sinó la nostra il·lusió…!
53
Cargol treu banya Lema: Esquifidesa i despreniment
Cargol, treu banya, puja a la muntanya cargol bover, jo vindré també. Allà sempre n’és festa i el sol entra al cor n’esclata la ginesta tota estrellada d’or. Allà s’hi córrer i salta allà s’eixampla el pit si la muntanya es alta pugem-hi amb més delit! Cargol, treu banya, puja a la muntanya cargol bover, jo vindré també. Allà hi baten les ales pinsans i gafarrons allà hi canten cigales que en saben mil cançons. 55
teresa casas bayer
La xica farigola floreix arreu, arreu com més se la capola, perfuma més el peu! Cargol, treu banya, puja a la muntanya cargol bover, jo vindré també. El dibuix representava uns infants que asseguts a terra entonaven la cançó, mentre uns cargols grandiosos enfilaven muntanya amunt lentament, constantment amb l’esperança de trobar allí dalt la ginesta estrellada d’or, el sol que entrant al cor donarà la recompensa a tots els esforços. Perquè… així és la vida. El Sr. Magí i la Sra. Paca eren un matrimoni feliç. Bé, entre ells dos, s’ho recordaven sovint, semblava que els fos necessari refrescar la memòria dient-s’ho l’un a l’altra. Si em permeteu la comparació us diré que en assegurar llur “felicitat” era com si donessin corda a un rellotge vell, que hom es col·loca a l’orella i escolta si encara camina… El Sr. Magí, doncs, de tant en tant deia beatífic: – Quina sort vam tenir de trobar aquesta torreta amb jardinet. Imagina’t que visquéssim en una escala de pisos! Tot el dia saludant: ara l’un, ara l’altre… Imagina’t que ara truca la veïna del davant preguntant si tens julivert, si els deixes un moment el diari, si han vingut a mirar el comptador de la llum..., imagina’t.
56
cargol treu banya
Efectivament, per al Sr. Magí tot eren fantasmes dels quals, sortosament, ells n’havien prescindit, “monstres” mig éssers humans, mig no, que potser els haguessin demanat un favor. Trucades inoportunes a la porta, de les quals ells, benauradament, se n’havien alliberat! Quanta imaginació, el Sr. Magí. Realment, li havien encertat el nom. I la Sra. Paca? Feina tenia a tirar persianes avall, a córrer cortinetes. Això sí: deixant una mica d’escletxa per aposentar el seu “observatori”. – Fixa’t Magí. Aquests vailets de la torre del costat ja tornen a jugar a pilota. Com els vingui a parar al jardí, no els la torno. Si truquen, fem veure que no... Riiiiiing! No va poder acabar la frase: la Sra. Paca, llucava, com fent puntetes, dos infants trucaven primer breument, però després… El Sr. Magí mormolava: – Maleducats! Apa, fort! Jo trucaria més! Sembla que el timbre tingui pega; no desenganxaran els dits, no! Ben junts, incòmodes, mig ajupits en el seu racó, sentint dintre seu la cremor de la gran victòria del seu egoisme, van veure per fi com els dos germanets se n’anaven amb la cua entre les cames. En aquella torreta sols trucaven les persones inevitables: els cobradors.
57
teresa casas bayer
– Ui, ui, ui – deia en to desconfiat el Sr. Magí –. Això que el banc et pagui les coses. He! Si fan el viu ja els pots anar al darrere, ja... Ves si miraran pels meus interessos com miro jo. Mira que n’ha viscut de segles, la humanitat, sense tantes combinacions… Així hem anat a parar! La Paca se’l mirava embadalida. Si enlloc de frívols concursos de bellesa, en fessin de “marits espavilats” ella (que també tenia imaginació) ja veia al seu home amb una “banda” creuant-li el cos, un ceptre a la mà, i potser corona i tot. És que s’havia de veure lo atinador que era! També… oh atreviment! Algun cop trucava un pobre. – Mangantes, ganduls, vaja xollo us munteu… Res, a treballar. I tant! A treballar! Que ell havia criat moltes varices a les cames, dempeus tot el dia fent d’adroguer! Ni un mos podria menjar-se en pau: – Magí, m’he quedat sense fideus! – Magí, en anar a fer el cafè... I porta cap amunt, i rialleta de conill als llavis. Que la parròquia és sagrada, i ell no es podia estar de permetre el luxe d’engegar les desmemoriades a fregir espàrrecs. En resum: que truquessin perquè venien a mirar-li els comptadors era natural. Que li vinguessin a cobrar els rebuts era desagradable, però no pretenia que els regalessin l’aigua o la llum “perquè eren tan guapos”. De vegades, s’avorrien tant, se sabien tant de memòria, que discutien per qualsevol fotesa: 58
cargol treu banya
– Qui veus? Qui és? Deixa-m’hi posar, dona. Enretira’t. T’enganxes a l’escletxa i no em deixes veure res... Em preguntareu si anaven a comprar. És clar que sí. I ben d’horeta. El soterrani el tenien curull encara de “coses que s’aguanten”, les havien emmagatzemat abans de liquidar la botiga. Les torretes del voltant encara no s’havien obert quan ells sortien i anava la mar de bé, no trobaven “persona humana” com deia la Sra. Paca. L’únic parent que tenien era un nebot. Ja havien intentat guanyar-se’l, fer-se’l seu, ja, però era un xicot impossible. Gràcies a Déu allà no s’hi perdia gaire. Ho havia fet feia anys de venir sovint a veure’ls, quan morí la germana de la Paca, la mare del noi. Però fill meu, “allò” era un huracà, un terremoto que en deia en Magí. – Tia, de frontispici, deixi’m tirar les persianes amunt!! I tot dient “deixi’m”, ja les havia aixecat. – Oncle Magí, per què no anem a banyar-nos? Vostè que té cotxe, d’ací a Castelldefels és un instant! Un instant! Exagerat el xicot! Oh, i a banyar-nos! A ofegar-nos, voldràs dir, cap de trons, un pom de l’escala tens per cap, Francesc. Poc es podia pensar que ta tia quan et posà el seu nom arribessis a ser tan diferent d’ella! Sí, sí, es veu que la Sra. Paca en apadrinar el nadó i atorgar-li el seu patronímic havia volgut també traspassar-li els seus efluvis d’antipatia, cor agre, manca del sentit de l’humor, espessor i altres virtuts, de les quals ella n’estava tan cofoia. 59
teresa casas bayer
Sort que de mica en mica, la tromba del Francesc, el cabra boja de nebot, anà distanciant les vistes. De vegades semblava que en Magí s’ho passés bé recordant a la seva dona les males estones provocades pel parent: – Tu… Recordes aquell dia que els d’aquí el costat es barallaven per la bicicleta i s’escometien a trompades? Quan vaig veure el “teu” nebot que anava a descompartir-los...! I com rebia, ell també, el beneit! Fort, pensava jo, aprendràs de cop a posar-te a redemptor, Don Quijote de pega! – Sí – responia la Paca –. Però l’endemà vingué la Sra. Mercè a donar-nos les gràcies. Diu que si no s’hi posa en Francesc, s’haguessin matat! – Doncs si que s’haguessin matat, recasquinpace – responia en Magí amb un català disfressat i un llatí d’oïdes. – Sí, Magí, sí, tens raó. I tornava a veure’l dalt del pòdium de vencedor victoriós, i estarrufat com un gall dindi. Quin marit! Quina clarividència, senyor! Un dia, la Sra. Paca va obrir una altra escletxa. No per xafardejar a fora, sinó en els seus sentiments plens crostes. Ni sap com va ser: estava estenent la roba dalt del terradet, i aquell aire fresc..., potser una flauta que se sentia de lluny assajant el Santa nit, qui sap si les rialles dels infants de la torre del costat que tenien vacances i esmorzaven en una tauleta sota una parra esplomissada i ella podia contemplar-los a pleret… Quan fou la darrera vegada que vingué en Francesc? Ah, 60
cargol treu banya
sí, ja recordo! Va ser al·lucinant! Mentre, anava rumiant com posar les agulles d’estendre a unes tovalles blanquíssimes que feien encara olor de lleixiu. Va ser horrorós. Sí, ens vam discutir, ens vam barallar, com es va posar! És un maleducat, no ens tenia respecte de res… Va dir… Sí, que semblaven dos cargols tancats a la closca. Que ja podia tronar i ploure, que el món, que la fam, que si els infants desnodrits. Què deia…? Si no l’enteniem! Oh, i torna-hi amb lo dels cargols... Aquests mitjons no sé ni per on sargir-los. La Sra. Paca anava estenent, barrejant l’avui, el present, amb la filípica del nebot. – Ara mateix, s’acosta Nadal. Sí que estem bé en Magí i jo solets, sí... Però l’any passat, en Francesc fins i tot em va fer plorar, em va emocionar. Va trucar i en entrar ja cantava a crits el Fum-fum-fum. I va aixecar totes les persianes i va desembolicar un paquetot que portava i en va treure unes figures de pessebre i damunt el bufet en un moment el va fer, amb molsa i tot! I ens deia: canteu, canteu, és Nadal! És ben boig. No obstant això, em sembla que en Magí també estava content d’aquella invasió. Però vam quedar disgustats. En anar-se’n em va fer un petó i em demanà que li telefonés. Ja em pot esperar assegut que li telefoni assegut. On he d’anar a telefonar? Ja ho diu en Magí: “Quin invent més nefast, el telèfon! Se’t posa a casa, t’interromp quan menges, té dret a fer-te aixecar del llit… Fora el telèfon!”. 61
teresa casas bayer
I fora telèfon. Era veritat que no el necessitaven, MAI. El cove ja era buit. La Sra. Paca baixava amb recança les escales. En entrar al menjador va veure en Magí, amb la porta mal ajustada del bany, com s’afaitava. Amb la cara plena de bromera destacaven uns llavis prims i vermells. – Magí… no sé... com que he pensat que s’acosta Nadal, que allò d’en Francesc va ser una criaturada. Estarem molt sols… Ai, el Sr. Magí semblà més gall dindi que mai. De poc no es fa un estropell amb la navalla. – Ja baixes del burro…? A aquell poca-solta vols convidar? Tu mateixa, al cap i a la fi és de la teva banda. Per una intuïció, no en va feia tants anys que vivien juntets, la Sra. Paca comprengué que en Magí desitjava, tant o més que ella, que aquell raig de llum d’en Francesc tornés a aquelles parets grises i silencioses. De puntetes sortí per la porta del jardí i s’atreví a anar a la torre del costat. Com si implorés una gràcia de caritat, demanà si li deixaven telefonar. La Sra. Mercè, somrient, l’acompanyà cap dins… Fora el jardí, els infants feien rotllana amb nens d’altres veïns i cantaven a ple cor: “Cargol treu banya, puja a la muntanya!” La Sra. Paca, instintivament es posà ambdues mans als costats del front. Potser sí que ella en aquell moment trencava la muralla de bava que obstruïa la seva closca i espiritualment dues antenes començaven a adonar-se que fora d’ells
62
cargol treu banya
hi havia vida, alegria, cançons, nens i una senyora afectuosa assenyalant un aparell que acabaria de fer el miracle: – Aquí té el telèfon, Sra. Paca. Vostè mateixa, jo vaig al jardí, que ara em tocava parar a mi.
63
Qui són els Reis? Lema: Veritat
Aquest conte no estava en el llibre d’Apel·les Mestres, però és una història amb tanta poesia i tendresa que la crec capaç de no desentonar del tot amb el repertori anterior. Ens imaginem que estem a l’any 1909, a punt d’acabar-se, i guaitant per la finestra de l’ànima d’un infant, sorgeix aquesta meravellosa història de Reis. Són les tres de la matinada, com podrien ser les tres de la tarda. En els pobles hi ha el mateix silenci, la mateixa calma, la mateixa pau. Ara, a la matinada perquè tothom dorm i a la tarda perquè els pagesos després d’un matí molt atrafegat en el camp, sembrant, llaurant o segant, segons l’època de l’any, es permeten el luxe necessari de fer una petita becaina allí mateix, a l’hort; i així agafar energies per al cap d’una estoneta (massa curta per a ells) tornar a agafar l’aixada, la corbella, el trill i seguir, seguir treballant i esgotant-se. Ben mirat aquell “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” és ben dur per als pagesos. Sempre mirant el cel, no pas per dirigir amb el pensament una acció de gràcies a Déu que els dóna la terra fèrtil que els proporciona el pa, l’oli, el 65
teresa casas bayer
vi, la fruita que mengen cada dia ells i llurs famílies i que els ajuda a sobreviure, no; miren el cel amb por: – Gelarà i se’ns farà malbé la collita? – Aquest cel grisós com si portés dol anticipant la calamitat que s’apropa... De vegades mirant aquell cel blau clar, nítid, aquell sol puríssim que ja fa mesos que no s’ennuvola i perilla l’espelta… En aquesta època els pagesos catalans porten encara pantalons de pana, camisa blanca, faixa negra, barretina i espardenyes de pagès, en les quals tots els espardenyers semblava que es posessin d’acord per escatimar la tela de la puntera i els camperols duien enfangats i polsosos els dits petits del peu, que es confonen amb la terra que trepitgen. Tots els nens de la petita escola de Rosers eren fills de pagesos. Tots menys dos: el fill del metge i el fill de don Juan. Aquest darrer sí que n’era d’important, a Rosers! Més que el metge. Perquè don Juan, el pare de l’Emili, anava vestit de capità general, o així el veia el seu fill. Portava uniforme blau marí, botons daurats, una gorra de plat vermella amb visera negra i lluent, tant, que feia la sensació d’estar sempre mullada de tant que relluïa. I don Juan era l’única persona a Rosers que es podia permetre el luxe d’interrompre la calma de les tres de la matinada, o de la tarda: Piiiiiiiii! Piiiiiiii! La gent del poble ja sabien que era el xiulet de Don Juan, que posava en marxa el tren, aquella rècula de vagons grans 66
qui són els reis?
i pesats; portant viatgers unes vegades o mercaderies les altres. Però malgrat saber-ho, no podien evitar, en aquelles hores de quietud, que el cor els fes un petit sobresalt. Tots els cors, menys el de l’Emili, que mirava els seus companys de classe amb aire se suficiència i superioritat. – El meu pare – pensava – no porta barretina ni va a l’hort a enfangar-se els peus. Va vestit com un general i amb el xiulet fa parar o posa en marxa aquestes màquines i aquests vagons que es passegen per tot Espanya portant l’oli del sud cap al nord, el ferro del nord cap a l’estranger, peces de tela que surten de Catalunya i van cap a Castella, taronges de València cap a Galícia i Andalusia.... Si el pare vol, tot Espanya es quedaria amb el que té cada regió -seguia rumiant l’Emili – Mira: no tocant el xiulet perquè aquest tren no marxi... – i un somriure maliciós li sortia de sota el nas. – El pare és més que el Sr. Alcalde, que porta barretina, i les barretines no tenen viseres lluents. És més que el Sr. Rector, que es posa aquell barret de punxes. I més que el metge, que no porta barretina però no pot dur una gorra vermella amb visera negra i xarolada. Que n’era de feliç, l’Emili, als seus vuit anys en fer-se totes aquestes reflexions! “El meu pare és el més amo i senyor de tot el poble!” Però…, una cosa enyorava l’Emili: una cosa que hi havia a casa de tots els pagesos menys a la seva: un cavall, un matxo, una mula encara que fos. I… Per què el pare no en comprava un? 67
teresa casas bayer
– No, fill meu, no el necessitem, a més valen molts i molts rals i a casa no tenim lloc per a la bèstia, i qui la cuidaria? – Joooooo! Joooooo! – responia l’Emili amb vehemència. I quedà consirós. Ell que era i se sentia el fill de l’home més important del poble, no podia tenir un cavall com qualsevol fil de pagès? Ah no, això ell ho arreglaria aviat. D’ací a quatre mesos ell tindria cavall i el muntaria i es passejaria pels carrers de Rosers com un Cid Campeador. Ara veurien els seus companys si ell tindria o no cavall. El demanaria als Reis. Pel seu comportament no hi hauria problema, el Sr. Mestre donava bons informes a Don Juan respecte a la conducta del fill, i això als Reis no els pot passar desapercebut. Sí, que li portessin el cavall, de cartró o de fusta. Així no embrutaria la cuina ni li haurien de donar civada, garrofes i ordi… Quan explicà les seves cabòries als companys de col·legi, quantes mofes! – No demanis cavalls als Reis, home. A casa teva ja teniu un ruc! I afegien sense compassió: – Tu ets el ruc, home! Mira que creure’s lo dels Reis..! Ets més burro que els que tenim a les nostres quadres. Que no saps encara qui són, els Reis? No? No? No ho saps que són els pares? Pobre Emili! – Ells sí que en són de rucs – pensava – mira que dir que els Reis són els pares!
68
qui són els reis?
Arribà la tardor, les fulles dels arbres grogues i resseques, encatifaven els carrers del poble. I a mesura que queien les fulles també una a una l’Emili arrencava els fulls del calendari que penjava de la cuina. Arribà el Nadal i la mare, que feia dies que no es trobava gaire bé, s’aixecà i féu l’esforç de seure a la taula. Vingué a ajudar-la la Lola de cal Curt i van fer un dinar boníssim i es va fer cagar el tió. Era un tronc de llenya miraculós que prodigava torrons i begudes de festa: ratafia, xampany, vi bo… El pare, amb la veu entelada per la visió de la mare tan esgrogueïda, que treia forces de flaquesa per no amargar-los la diada, unia la seva veu a la de l’Emili cantant tots dos el parenostre del tió: Parenostre del tió, per molts anys que Déu mos do. Ara vénen festes, festes precioses dones curioses, renteu els plats. Renteu-los bé: que Nadal ja ve. Ara passen bous i vaques, gallines amb sabates, els capons amb sabatons Marieta, fes torrons. La guineu els ha tastat, diu que són un xic salats: Marieta, posa-hi sucre que seran un poc millor. 69
teresa casas bayer
Caga tió, pixa vi blanc caga torrons per al dia de Nadal. De sota la manta que abrigava el tió, la maneta de l’Emili treia de tot. Ell sabia que el sou del pare no era gaire generós i creia en la sort que tenien de procurar-se els llamins de Nadal gràcies al tronc prodigiós i al parenostre cantant fins a esgargamellar-se. Per Any Nou la mare ni forces va tenir de llevar-se. Encara, però, el nen pogué veure el pare i la mare llegint la carta que ell havia escrit als Reis, abans d’anar a donar-la als patges que la vigília es posaven davant de l’Ajuntament. Per cert, el dia que hi anava es trobà en Felicià, amb el seu germà gran que era un burleta: – Home, carta i tot. Mira, allà els tens, com si no es veiés qui són: el de cal Llebre amb perruca blanca, el de cal Jepcandi amb la rossa i el de la Pastora amb més betum a la cara que fa riure! – Què deia aquell boig! El patge negre l’agafà un moment a coll i li omplí les mans de caramels. Tornant a casa, la Lola de cal Curt se’l mirà amb infinita tristesa i en l’habitació dels pares, la Pepa de can Llebre i la Mònica Plats i Olles vestien la Mare estirada al llit com una figureta que s’ho deixava fer tot… El pare l’agafà sanglotant, la Lola de cal Curt a la cuina havia parat taula i el cridà per sopar. Ara sí que ho veia clar. Si en Felicià, en David i tots aquells 70
qui són els reis?
tenien raó, els Reis per ell no passarien. Veure plorar el pare, un home tan valent… I l’enyorament de la mare! Com havia pogut pensar que a casa hi faltava un cavall, si ara, sense la mare, sí que sabrien què era una casa buida? Dos dies feia que l’havien enterrada. Així i tot, a l’anar a dormir la vigília de Reis el cor bategava i el desvetllava, no podia aclucar l’ull. Sense adonar-se pensava: “hauran passat els Reis?” Recordava els comentaris dels seus companys: “Ruc, més que ruc…” Però…, tremolant, descalç i de puntetes per no despertar el pare, se’n va cap al balcó i obre un parell de dits el finestró. No es veu res. Fora fa massa fred i la casa calentona fa que els vidres estiguin entelats per dintre i glaçats per la part exterior. Encongeix el braç i amb el colze de la màniga del pijama treu una mica el baf. Al cel encara queden unes quantes estrelles. Per poc cau d’esquena quan es troba amb uns ullassos que se’l miren fit a fit, i una boca gran i oberta ensenyant-li unes dents…! Sembla que fins i tot el cavall el saluda amb un renill afectuós! No s’ho pot creure i surt al balcó a abraçar-lo: “El cavall! El cavall!” El pare amb cara ensonyada sortí a sentir l’alegria de l’Emili. Palplantat, emocionat i mentalment adreçant un missatge a l’esposa: – Et vaig prometre que el nen no es quedaria sense cavall! L’Emili entrava exultant: 71
teresa casas bayer
– Mira pare, quina cua té, la veus? – I s’hi balancejava fort, a risc de saltar pel dret! I així fou com a l’Emili encara se li arrelà més la seva innocent convicció aquell sis de gener del 1910. I quan pels carrers del poble trobava els companys desconfiats de l’Escola, ell s’apuntalava fort i els descobria el secret més meravellós de la seva vida: – Saps, tu… Els Reis… Són els REIS!!
72
Comiat Lema: Fi del concert
Seguíem tots dos gairebé en la mateixa posició del començament, potser una mica hipnotitzats: ell per la curiositat d’escoltar-me i jo per l’esforç immens que em representava anar posant en ordre un trencaclosques mig oblidat de cançons, dibuixos, circumstàncies i anècdotes, tenint cura que tot plegat no resultés monòton sinó agradable per al meu oient. – Estic acabant el meu “índex”... El llibre que tant intensament li he comentat ja ha tombat la seva darrera plana. A més: quantes hores fa que som ací? – El pacte de no mirar el rellotge l’hem de complir fins al nostre comiat – digué el meu company amb to quasi imperatiu –. I perdoni que no li he preguntat cap vegada si estava cansada de parlar, cuito a dir-li que jo escoltant-la he passat una estona breu, ràpida, inoblidable… Sembla que clareja, la lluna ja no destaca tant. Tornarem a veure’ns algun dia? –preguntà ell, afirmà, millor dit. – Què vol que li contesti! L’experiència m’ensenya que a vegades hi ha desenganys si retrobem una persona fora de l’escenari que li havia atorgat aquella peculiar situació. El 73
teresa casas bayer
nostre marc ha estat aquest: primer el concert, després el tema de pregona bellesa que ens hem trobat com un privilegi sorprenent i inesperat, mai més el tindrem a l’abast! La meva resposta potser fou una mica dura, però realista. Ell semblà que no volia claudicar: – Ens veurem en altres concerts, n’estic segur. Però és veritat, cap més tindrà el llarg epíleg del d’aquesta nit, immersa en emocions difícilment repetibles. Les notes dels primers compassos del Preludi de Debussy tornaren a commoure’m. L’amic, feia unes hores inconegut, es posà dret tot prenent amb la mà esquerra l’aparellet lluent i pla que havia aconseguit un perfecte enregistrament. El moment era tens, inexplicable. Dempeus un davant de l’altre. La lluna era un plat d’argent damunt unes tovalles esteses de color blau cel. Els nostres rostres tenien l’expressió de quan veus en l’altre un vell amic, aquest és el miracle de la comunicació! Vaig agafar-li el braç dret i sense adonar-me’n tenia la seva mà entre les meves. Tan freda que em va causar una esgarrifança. Me la vaig apropar als llavis, poc a poc, amb veritable unció, amb respecte. Els ulls plens de llàgrimes l’anaven humitejant. Mentre, em passava per la memòria aquell soldadet que tornà amb la mà morta, de la guerra… L’esquarterament dels cavalls… La nina esbotzada… Però també el record del jardí i les roses… I el nen que per fi ja sabia qui eren els Reis… El nen 74
comiat
Jesús adormit… L’explosió de claror i ginesta dalt de la muntanya que cadascú ha de pujar amb optimisme… Amb delicadesa ell agafà la mà xopa de tants records i la tornà al seu lloc. Havia deixat el magnetòfon minúscul damunt del banc, del “nostre banc”, les notes de La noia dels cabells de lli rajaven subtilment de l’aparell. Ell el prengué i començà a allunyar-se. Les tecles agudes del piano vibraven cada vegada més distanciades de mi. Tan lleus, que gairebé no se sentia res… Tan lleus, que jo ja no sentia res...
Fi
75
sobre l’il·lustrador
herbert Becker El dibuixant, dissenyador gràfic, il·lustrador i cal·ligraf Herbert Becker (1933 - 2006) va néixer a Freiburg im Breisgau (Alemanya). Després d’estudiar art a l’Akademie der Bildenden Künste de la ciutat d’Stuttgart (Alemanya) va treballar com a dissenyador i il·lustrador en empreses industrials i en editorials com la Belser i Herder. Va ser professor i va impartir cursos de dibuix, litografia, disseny i cal·ligrafia a la Pädagogische Hochschule. Durant es seus viatges, principalment pel sud i est d’Europa, va fer milers de dibuixos i aquarel·les amb motius paisatgístics, populars i de natura morta.
77