2
ESPECIAL 27 ANYS
Dimecres, 1 de febrer del 2017 · Nº 1244
Per NEUS BONET Degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya
27 ANYS DE PERIODISME INCÒMODE ls especialistes en nutrició diuen que per mantenir una dieta sana i equilibrada cal menjar de tot i variat. El mateix succeeix en el terreny de la informació i el periodisme. Com més consum de mitjans de comunicació, millor comprensió de la realitat i més capacitat de crítica. Per aquest motiu, des del gener del 1990, quan es va incorporar a la nostra dieta mediàtica EL TRIANGLE, la seva consulta ha esdevingut imprescindible. De la mà del periodista col·legiat Jaume Reixach, va autodefinir-se des dels seus orígens com a “setmanari d’informació”, tot i que es va especialitzar a investigar i treure a la llum casos de corrupció i d’abús de poder, en consonància amb els propòsits expressats a l’editorial de la seva primera portada: “El que volem per a EL TRIANGLE és que sigui la publicació on pugueu trobar la denúncia més sagnant del poder establert i de la seva força bruta, en defensa de l’home del carrer...”. I no es pot dir que durant tots aquests anys no hagin estat fidels a aquesta declaració d’intencions. EL TRIANGLE, que actualment
E
s’autodenomina “setmanari d’investigació i anàlisi”, sempre ha tingut un punt d’irreverent i inconformista a l’hora d’oferir al lector el seu contingut informatiu. La contrainformació que ha publicat, i continua publicant, s’acompanya de sàtira amb la col·laboració de ninotaires de renom, que no deixen indiferent ningú. I als qui menys, als protagonistes de les seves notícies. Els mateixos professionals
NO HA DESPERTAT MAI SIMPATIES ENTRE EL PODER ESTABLERT no s’han amagat mai que EL TRIANGLE va néixer com a revista satírica i d’informació, tot i que amb el temps ha anat evolucionant, reforçant els aspectes més informatius, adaptant-se al món digital, però sense oblidar l’origen i la voluntat humorística. I aquesta és una peculiaritat històri-
ca de l’ecosistema informatiu català. Les publicacions satíriques han estat prolífiques al llarg de la història amb la voluntat d’atacar la realitat d’una època, la seva pròpia, aquella que retreu el mateix autor servint-se de la seva intel·ligència i subtilesa per dur a terme la rebel·lió crítica vers la societat. Una de les èpoques daurades i d’expansió d’aquest tipus d’informació va ser durant la Segona República, quan es va establir un inusitat període de llibertat per a la premsa, fet que va provocar l’aparició de nombroses iniciatives editorials. Una de les més reeixides dins del panorama periodístic català va ser El Be Negre, que imitava en estil l’orientació de la revista francesa Le Canard Enchaîné. Precisament el passat mes de novembre, el seu redactor en cap, Louis-Marie Horeau, va participar en el VI Congrés de Periodistes de Catalunya, en què va exposar la seva línia editorial i va sorprendre tothom a l’hora d’explicar que celebren els 100 anys de publicació ininterrompuda únicament en paper i amb xifres envejables de subscriptors i de negoci. Una vegada més es va posar sobre la taula que hi ha mercat per a aquest tipus de publicacions que es configuren a base d’un
còctel format per plantejaments innovadors, fresca irreverència, ironia desvergonyida i el talent dels professionals sense complexos que ho fan possible. Però com ha passat també històricament en aquest tipus de publicacions, es poden convertir en una arma de doble tall, que pot resultar divertida per a certs públics, alarmant i punyent per a uns altres i ofensiva per a la resta. Per aquest motiu EL TRIANGLE no ha estat mai un mitjà de comunicació convencional que hagi despertat gaires simpaties entre el poder establert. Però alhora això ha estat la clau que l’ha diferenciat en aquest ecosistema mediàtic. Ha aportat independència i mala llet, dues característiques imprescindibles per a tot mitjà de comunicació que busqui controlar el poder, i que ens recorda que ningú no ens va dir mai que el periodisme hagués de ser còmode. En aquest sentit, la premsa catalana, avui, afortunadament, en els seus diferents formats és rica i plural, com ens demostra EL TRIANGLE. Una publicació singular amb una accentuada vocació crítica a la qual li desitgem una llarga vida.
Dimecres, 1 de febrer del 2017 · Nº 1244
3
ESPECIAL 27 ANYS
Per JOSEP MARIA CADENA
‘EL TRIANGLE’, CONTINUADOR D’UN PERIODISME DE DENÚNCIA QUE NO POT MORIR L TRIANGLE s’insereix en una llarga i rica tradició de publicacions periòdiques catalanes que han fet de la denúncia de la corrupció un dels seus eixos fonamentals. Capçaleres com ara El Papagayo (1842-1843) i El Sapo y el Mico (1842-1843) ja atacaven, en temps de la regència de Baldomero Espartero, les decisions governamentals preses en detriment dels interessos generals i a favor de certs sectors econòmics i persones particulars, però val a dir que aquests dos periòdics eren instruments de lluita de forces polítiques a l’oposició i que no sempre eren rigorosos amb la veritat, perquè el seu gran objectiu, davant del qual cedien altres consideracions, era l’assoliment del poder, d’aquí que no dubtessin a emprendre campanyes de desprestigi sense miraments contra els que governaven. Diferent és el cas de tres setmanaris posteriors de gran importància per la seva longevitat i qualitat periodística i artística: La Campana de Gràcia (1870-1934), L’Esquella de la Torratxa (1876-1939) i ¡Cu-Cut! (1902-1912). Els dos primers eren republicans anticlericals, i el tercer promovia un catalanisme de dretes. Per raons de coherència, recolzaven els moviments polítics que defensaven les seves idees, però no eren premsa orgànica de cap partit polític. Una de les bèsties negres d’aquestes publicacions eren els lerrouxistes que practicaven la corrupció i el nepotisme des de l’Ajuntament de Barcelona, que controlaven. En un dibuix de Joan Llaverias a la portada del número 501 de ¡Cu-Cut! del 28 de desembre de 1911 –i que serveixi aquesta referència com a homenatge a tots els autors gràfics que han dibuixat o dibuixen a EL TRIANGLE–, uns regidors seguidors d’Alejandro Lerroux que no han
E
renovat l’acta en unes darreres eleccions abandonen grassos i carregats de paquets el consistori barceloní, i quan se’ls demana explicacions per l’estat lamentable en què han deixat la vaca que encarna la hisenda municipal –neulida en extrem, tota ossos–, responen que el remugant no es pot queixar perquè encara li han procurat companyia –es tracta d’uns tàvecs i unes paparres que representen familiars i amics de lerrouxistes endollats com a empleats públics que es dediquen a xuclar la poca sang que queda a l’animal. Anys més tard, El Be Negre (19311936), que va néixer durant la II República i s’inspirava en el francès Le Canard Enchaîné, clavà mossegades feridores a la dreta, al centre i a l’esquerra, com corresponia a un setmanari que preconitzava que “externament és un be, però amb un cor valent com una fera”. El càstig a aquesta gosadia foren suspensions, multes i una ordre de detenció contra el director, Josep Maria Planes. Aquest tindria un final tràgic quan, a començaments de la Guerra Civil, va ser assassinat per anarquistes de la FAI als quals havia denunciat periodísticament com a gàngsters atracadors de bancs i relacionat amb la mort a trets dels germans Badia. Durant el franquisme, la naturalesa repressora i contrària a les llibertats de la dictadura no va permetre la denúncia de les institucions intrínsecament corruptes del règim. Tanmateix, l’estiu del 1969, poc després que Franco nomenés successor seu Don Joan Carles, la premsa, sobretot la del Movimiento, va informar que l’empresa Matesa, propietat de Joan Vilà Reyes, president del RCD Espanyol, havia rebut 11.000 milions de pessetes en crèdits de l’estatal Banco de Crédito Industrial –que les arques públiques no recuperarien– per finançar unes operacions de vendes de te-
lers que no havien existit mai. Ara bé, la cobertura mediàtica d’aquest escàndol no era deguda al fet que el país gaudís de llibertat informativa, sinó a una lluita entre famílies del règim, ja que els falangistes havien esbombat l’assumpte a través dels seus diaris amb la intenció de perjudicar els tecnòcrates de l’Opus Dei, alguns dels quals estaven implicats en l’afer econòmic. Amb la transició democràtica aparegueren publicacions fortament combatives –El Papus (1973-1986), Por favor (1974-1978), Butifarra! (1975-1979), La Pipa d’en Roc (19781979)...– que van anar desapareixent a mesura que les llibertats polítiques i de tota mena acabades de recuperar es consolidaven, entre altres raons perquè el públic lector va creure que, morta la dictadura, els instruments periodístics de lluita acèrrima ja no eren necessaris, i que en tot cas la seva funció seria desenvolupada
pels diaris generalistes. Però aquesta creença és errònia, ja que la tasca de denúncia de la corrupció i els tripijocs és tan important que s’imposa l’existència d’unes capçaleres especialitzades en aquest àmbit, per això va ser una excel·lent notícia el naixement d’EL TRIANGLE el 1990. Ara EL TRIANGLE compleix 27 anys, i és indispensable que gaudeixi de bona salut, perquè continua essent necessari assenyalar partits polítics amb responsabilitats de govern que es financen amb les comissions que els entreguen aquells a qui atorguen contractes públics; lleis que afavoreixen empreses i empobreixen el tresor públic decidides per mandataris que després seuran en els consells d’administració de les societats que han beneficiat, i moltes altres immoralitats. Potser algun dia viurem en un país en què governi l’ètica immaculada, però fins aleshores, que no ens falti EL TRIANGLE!
4
ESPECIAL 27 ANYS
Dimecres, 1 de febrer del 2017 · Nº 1244
VUIT ANYS SEGUITS DE CRISI er molt que alguns diguin el contrari, la crisi en el sector periodístic català no s’ha acabat. És cert que surten nous mitjans modestos i que el mercat laboral es mou, però el degoteig d’acomiadaments continua, les condicions laborals són indignes i els nous mitjans tiren de col·laboradors que treballen de franc. A aquesta situació insostenible a llarg termini s’hi afegeixen els problemes provocats per la pèrdua de credibilitat, els nous hàbits dels lectors, la caiguda d’ingressos i la dependència dels ajuts públics. Qui dia passa, any empeny seria la millor manera de descriure el panorama de la premsa. L’última notícia que confirma aquest anar a empentes i rodolons és la decisió del Grup Zeta de vendre la nau industrial de Parets del Vallès on té les rotatives deixant la plantilla amb un pam de nas. Amb la venda de l’immoble per quasi vint milions d’euros, l’editora d’El Periódico vol compensar la falta d’ingressos per la caiguda en picat de vendes. El Grup Zeta es va gastar als anys 2000 una milionada preveient un nivell de difusió molt
P
Per CRISTINA PALOMAR
més elevat del real. Eren anys de vaques grasses i ningú s’imaginava la magnitud de la tragèdia actual.
A les palpentes. Així
UN PÚBLIC MENYS FIDEL
premsa catalana cap
La premsa encadena vuit anys seguits de crisi. Segons David Caminada, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra, hi ha diversos factors, per això costa tant trobar una solució. “Si comparem dades de distribució de premsa de finals dels anys 90 i de l’actualitat, en el millor dels casos les xifres de lectura de diaris s’han reduït a la meitat”, assegura. Per ell, el factor clau que explica aquesta modificació dels hàbits dels lectors de premsa és la revolució tecnològica. “El públic té menys fidelitat i busca constantment a la xarxa. La publicitat també s’ha transformat i ara està més repartida en canals que fa uns anys no existien”, afegeix. El model de negoci, basat en la publicitat i en la venda d’exemplars, ha saltat pels aires, i l’alternativa que
avança el sector de la a un destí incert. El tsunami de destrucció dels últims anys s’ha frenat, però no s’ha resolt cap dels problemes que han provocat la seva crisi.
suposa dependre de les subvencions en un mercat amb molts competidors i pocs lectors posa en entredit la independència dels mitjans, sobretot en un context tan tens políticament parlant. “Un dels principals problemes de la premsa és la seva viabilitat com a negoci. Si no guanyen diners, les empreses periodístiques acomiaden els periodistes amb més experiència i contracten joves periodistes o estudiants amb unes condicions econòmiques molt dolentes”, remarca Caminada. Francesc Viadel, periodista i professor de la Universitat Ramon Llull, comparteix el diagnòstic. “Si els diaris en català poden sobreviure és, en part, gràcies als ajuts públics i a la precarització laboral”, afirma. Per Viadel, aquesta situació no pot mantenir-se a llarg termini i sosté que “com que de públic lector sempre n’hi haurà i de necessitat d’informar-se també, encara que sigui en un context de soroll i incerteses extremes, caldrà reajustar en primer lloc la situació laboral i pensar també en fórmules més imaginatives per trobar ingressos, perquè la informació és un negoci”, puntualitza.
Dimecres, 1 de febrer del 2017 · Nº 1244
La crisi del sector periodístic no es pot desvincular de la crisi general, com recorda Ana Basanta, periodista de l’Agència Europa Press. “Amb més de 450.000 aturats a Catalunya no crec que a data del 2016 es pugui donar per finalitzada la crisi. En aquest context, l’exercici de la professió periodística també en surt ressentit. S’accepten preus que no cobreixen les hores reals de feina. Internet guanya terreny en forma de clics per temes curiosos mentre que els reportatges en profunditat queden en un segon pla. Tot i això crec que hi ha espai per a la feina de qualitat”, opina, i recorda que “el periodisme que contrasta i investiga mai ho ha tingut fàcil”. Per incòmode. LA COSA EMPITJORA
Des de fora, la perspectiva que dóna la distància fa veure les coses més clares i la crítica és més descarnada. “No crec que la crisi del periodisme s’hagi acabat, ni a nivell general de la professió pel que fa a la pèrdua de principis, ètica i maneres de fer bon periodisme, ni a nivell d’acomiadaments de treballadors, retallades de drets i abusos respecte als col·laboradors. Crec que estem en plena crisi del periodisme i que les coses, lluny de millorar, empitjoren”, reflexiona Ana Alba, periodista que treballa com a corresponsal a Jerusalem. Alba critica també el control polític. “Tenen massa interferències. Quan parlo amb companys d’altres països europeus se sorprenen de l’actitud de control dels polítics envers la premsa i del servilisme d’alguns periodistes”, constata. A l’excessiva politització s’hi afegeix un fet del qual se’n parla poc: la precarització passa de llarg dels directius, molts d’ells responsables d’una mala gestió empresarial. “Els mitjans han vist com es reduïen les seves plantilles i es retallaven sous, però en alguns casos s’han fet retallades només per als treballadors, els directius no s’han retallat ni un euro”, explica. Les condicions laborals són encara més dramàtiques en el cas dels collaboradors. “Se’ls ha retallat el preu, se’ls paga tard i sovint hi ha mitjans que demanen col·laboracions gratis. En el cas dels periodistes que fem informació internacional des de diversos punts del món, la situació és dramàtica”, lamenta Ana Alba. “La majoria de periodistes que fan de corresponsals són col·laboradors que van a tant la peça. És clar que la figura del redactor de plantilla
5
ESPECIAL 27 ANYS
Una de les iniciatives més lloables que s’han fet mai en l’àmbit periodístic català per denunciar els acomiadaments, la repressió de la llibertat d’expressió i la brutal precarització de les condicions laborals ha estat Mitjans en Lluita, una coordinadora integrada per treballadors i treballadores de diferents mitjans de comunicació públics i privats.
El bon periodisme és, ara més que mai, imprescindible, i ha de fer bandera de rigor, anàlisi crítica i compromís. Sorgida en els pitjors anys de la crisi del sector, va intentar fer front al tsunami de destrucció i va fracassar. No només va durar poc perquè “va morir per un excés de feina”, com reconeix David Casals, sinó que també va patir la incomprensió d’uns professionals tradicionalment insolidaris i poc avesats a anar més enllà del lament.
eixetraslladat a l’estranger desapareixeaborà aviat i quedaran només col·laborsos radors que treballen per a diversos mitjans, i això va en detriment de la qualitat de la informació”, indica.. PER QUÈ FER DE PERIODISTA??
Davant aquest panorama unaa no pot estar-se de fer-se preguntes.. Per me si què no desapareix el periodisme és tan complicat guanyar-s’hi laa vida? Per què les universitats segueixen oferint estudis de periodisme si hi ha poques possibilitats de trobar una feina digna? Per què continuen apareixent nous projectes periodístics si el desprestigi de la professió és un fet inqüestionable? Potser la resposta cal buscar-la en el convenciment que el bon periodisme és, ara
més que mai, imprescindible. Així ho defensa Josep Carles Rius, periodista i responsable del diari digital Catalunya Plural, en el seu llibre Periodismo en reconstrucción. Rius parla del “periodisme de sempre” i arriba a la conclusió que la clau és focalitzar el treball periodístic en els valors del rigor, la qualitat, l’anàlisi crítica i el compromís ètic. Més enllà de la teoria, la crisi és fruit d’un canvi de paradigma en la societat i no només afecta el sector periodístic. És en aquest escenari d’incertesa global on només els més agosarats s’atreveixen a fer provatures mentre que la resta els imita confiant que algú trobarà la fórmula. L’últim invent és la transformació de les redaccions. L’aposta per una estructura sense seccions on el periodista no té un espai físic està acabant amb la concepció de la redacció com una àgora on es pot compartir i transmetre el coneixement, i interpretar la realitat amb visió crítica. UN SERVEI PÚBLIC
Segons apunta David Casals, periodista del diari Expansión, en aquest context de desorientació “el fet diferencial d’un bon professional és la seva capacitat per analitzar la realitat des d’un punt de vista desapassionat i honest”, cosa que, segons ell, “converteix el nostre ofici en un servei públic”. Casals lamenta la banalització de la informació i critica amb contundència “la confusió entre gèneres: informació, opinió, anàlisi i publicitat” perquè confon el lector. Per Josep Comajoan, periodista de Setembre, tant la supervivència de la professió com la recuperació de la credibilitat passen per la creació de mitjans autogestionats. “Precaris per precaris, fer periodisme”, remarca. Periodista bregat a comarques, Comajoan recorda que els mitjans de proximitat van trigar més a patir els efectes de la crisi, però un cop perduts els ingressos de la publicitat “sobreviuen pels ajuts de les administracions”, moltes vegades sota el format de publireportatges disfressats de notícies. Potser David Caminada té raó quan remarca que la consolidació de models de negoci sostenibles hauria d’anar acompanyada d’una seguretat laboral i d’un esforç de la professió per adaptar-se a les noves tecnologies i recuperar la credibilitat, molt perjudicada perquè la línia que separa el periodisme català del pamflet polític és cada dia més difusa.
6
ESPECIAL 27 ANYS
Dimecres, 1 de febrer del 2017 · Nº 1244
Per SISCU BAIGES
a 27 anys, quan va néixer EL TRIANGLE, em divertia el periodisme d’investigació. El que els meus companys de professió i jo fèiem era un periodisme d’investigació precari. No teníem grans pressupostos econòmics ni instrumental de precisió per enregistrar gravacions amb micròfons ocults o fer fotografies a llarga distància. Hi ha alguns episodis d’aquella etapa que poden encaixar perfectament en una pel·lícula de riure. Algun dels meus millors èxits investigant va ser resultat de la intuïció i, sovint, de la pura sort. Eren temps en què no hi havia Google per fer cerques i els telèfons mòbils existien però semblaven un luxe o una extravagància. Un d’aquests èxits va ser enxampar una conversa de l’aleshores secretari general de la Presidència de la Generalitat, Lluís Prenafeta, i enregistrar-la. Parlava amb la seva secretària i, tot i que no revelava cap secret escandalós, publicar part de la conversa al Diari de Barcelona, com vam fer, va causar un merder considerable. Va venir un emissari de Presidència a la redacció a demanar caps i em van telefonar líders de l’oposició socialista, preocupats per si m’havia begut l’enteniment posant micròfons al despatx de Prenafeta al Palau de la Generalitat. El delegat del govern espanyol a Barcelona va rebre trucades de palau denunciant la malifeta. Malifeta que no era tal. En aquells primers temps de la telefonia mòbil m’havien comentat que els radioaficionats podien escoltar les converses que es feien amb els nous estris. Li vaig demanar a un amic meu radioaficionat que enregistrés una cinta de casset (els joves haureu de fer un Google) i allí va aparèixer la famosa conversa. I la d’altres personatges anònims que avisaven la família que arribarien tard a casa o que rebien l’encàrrec de comprar alguna cosa al supermercat. També és molt bona l’anècdota del dia que vaig acompanyar un amic al departament d’Economia i Finances i en tafanejar la focopiadora m’hi vaig trobar un document que l’endemà va sortir a la portada del Diari de Barcelona. Era l’original d’un acord del departament pel qual es considerava que no es cobrarien mai –i, per tant, es perdonaven- els deutes que te-
F
QUAN FÈIEM PERIODISME D’INVESTIGACIÓ
nien amb la Hisenda catalana algunes empreses en les quals hi estaven implicats el mateix conseller i alguns destacats dirigents de Convergència Democràtica, a part d’alguns grups mediàtics que segur que van agrair molt el regal del govern català. Mai no he sabut quines conseqüències internes va tenir al departament aquell incident. El conseller va amenaçar amb accions judicials que no va arribar a dur a terme. Més li valia. Suposo que alguna secretària devia endur-se una bona esbroncada. M’encantaria que avui, tants anys després, algú m’expliqués com es va viure al departament d’Economia i Finances la reproducció d’aquell document a la primera plana del diari. Una tercera anècdota. CiU va presentar a les eleccions municipals de Barcelona, el 1987, Josep Maria Cullell per intentar desbancar Pasqual Maragall. Els seus el presentaven com un home jove, amb empenta i energia, una mena de John Kennedy a la catalana. Hi havia una cosa que no quadrava, però. A la biografia oficial de campanya li atribuïen una edat i, en canvi, en alguns llibres que havia publicat s’hi feia constar que tenia dos anys més. Vaig preguntar-ho al departament de Comunicació del seu equip i em van
insistir que la dada bona era la de la biografia electoral. Total, que com que havia estudiat als jesuïtes del carrer Casp vaig anar cap allà i vaig descobrir que al vestíbul d’entrada hi havia una orla de quan era petit i allí hi deia ben clar que havia nascut dos anys abans del que pretenien fer creure els periodistes i els electors barcelonins. Imagineu-vos l’escena: palplantat davant l’orla, apuntant amb boli les dades d’en Cullell (no eren temps de mòbils que fan fotos en un instant) i amb el cor bategant de satisfacció professional. Ho vam publicar, ens vam pixar de riure i no va passar res. Cap mitjà de comunicació important es va fer ressò de la meva gran exclusiva. M’imagino que el mateix afectat i algú dels que em van mentir van enrogir de vergonya. El periodisme d’investigació sense uns mínims mitjans econòmics no era fàcil, esclar, però era d’allò més divertit. Què pensaríeu d’un jove d’uns 25 anys que fica els dits dins una bústia d’una escala particular per xafardejar els sobres que havien enviat a una empresa en la qual coincidien una filla de Jordi Pujol, l’alcalde convergent d’Olot i Felip Puig? Suposo que si hi havia alguna cosa de delictiva en aquestes accions ja deu haver pres-
crit i, en descàrrec meu, diré que després d’anotar el nom i l’adreça dels remitents tornava a dipositar els sobres dins la bústia corresponent. I com reaccionaríeu veient un atrotinat vehicle dos cavalls que s’esperava que el conseller d’Economia i Finances Macià Alavedra sortís del seu xalet a Calella de Palafrugell i que pretenia perseguir el seu cotxe oficial? La persecució durava aproximadament cinquanta o cent metres. El temps just per perdre’l de vista. L’avantatge és que després podíem aprofitar per anar a la platja. I jo us explico les meves batalletes. Que hi ha companyes i companys que us en podrien explicar de semblants i de millors. Per exemple, els que anaven a Suïssa o a Belfast per investigar qui eren els misteriosos testaferros que desviaven els diners que recaptaven les loteries de la Generalitat. Aneu a saber on els tocava dormir, pobres! La confecció dels llibres Banca Catalana, más que un banco más que una crisis i Jordi Pujol, historia de una obsesión també encaixa amb l’etiqueta de periodisme d’investigació. El primer el vam fer plegats Jaume Reixach, Enric González i jo. I el segon, en Jaume i jo. Entre els originals que vam escriure i el que va acabar sent imprès hi va haver força diferència. El de Banca Catalana el va imprimir una editorial que va ser comminada a no fer-ho des del palau de la Generalitat, però que ja havia pagat als autors i no podia ferse enrere. Del segon en va desaparèixer un capítol dedicat als negocis de la família Pujol i uns quants dirigents espavilats de CDC perquè l’editorial tenia por de les querelles que poguessin caure-li al damunt. La realitat posterior ha demostrat que aquell capítol era una fotesa comparat amb el que s’ha acabat sabent d’aquells negocis. Quins temps aquells! Tanta investigació tanta investigació i ni vam ensumar que mentre perseguia Macià Alavedra pels camins de sorra de Calella o em deixava el canell dins les bústies de les empreses de Felip Puig, el seu líder espiritual i de partit, Jordi Pujol, dipositava una fortuna a Suïssa! Per cert, si no es fa més periodisme d’investigació no és perquè no hi hagi bons periodistes i temes per investigar. EL TRIANGLE n’és un bon i meritori exemple.
Dimecres, 1 de febrer del 2017 · Nº 1244
7
ESPECIAL 27 ANYS
Per WIFREDO ESPINA
en segur que, després de vint-i-set anys de vida reeixida d’aquest setmanari, són molts els qui l’han volgut o el voldrien silenciar. Una publicació de crítica, sàtira i denúncia sempre és incòmoda per a molts, especialment per als qui ostenten algun tipus de poder. El poder i la crítica són, aparentment, enemics; i dic aparentment perquè, en realitat, no ho són o no haurien de ser-ho. Una crítica honesta i responsable, per bé que dura i continuada, depura el poder, el dignifica. Quan va aparèixer el primer número d’EL TRIANGLE, de la mà de l’agut periodista Jaume Reixach, el conegut editor i escriptor Joan Agut va preguntar-me si jo estava darrere d’aquesta publicació. No semblava del tot fora de lloc aquesta pregunta, ja que jo aleshores ja feia uns trenta anys que em dedicava a fer crítica, especialment política, des de diversos mitjans de comunicació, i de manera més notòria des de l’any 1961 a les pàgines d’El Correo Catalán. El meu estil era diferent, directe i clar, però menys descaradament compromès; eren altres temps i més durs. Jo no estava –no vaig tenir aquest honor– darrere, davant ni al costat d’EL TRIANGLE, com sospitava l’Agut, però vaig celebrar la seva aparició, la d’una publicació setmanal d’investigació i denúncia sense contemplacions. Penso, modestament, que el ressò que estan tenint les meves recents memòries es deu, principalment també, a la inusual i crua sinceritat d’aquestes, tant pel que fa a la narració directa dels fets viscuts com a la seva visió crítica. Unes memòries o són una autèntica confessió o són un engany, una estafa al lector i a la societat. Unes memòries que vulguin ser honestes no s’escriuen per justificar quelcom ni per autojustificar-se de res, ni per intentar entronitzar-se en un raconet de la història, ni tampoc per demanar cap perdó. Són, simplement, per deixar testimoni sincer del que has viscut tal com ho has viscut. Algú ha escrit –penso que amb força encert– que en aquestes memòries l’autor hi despulla l’ànima, com en una confessió pública. Que explica l’àmplia projecció social de la seva
B
A TOTS ENS HAN VOLGUT SILENCIAR
trajectòria de periodista disconforme en gairebé tot, i que hi apareixen una tirallonga de personalitats il·lustres que l’autor ha conegut al llarg de la seva vida professional, oferint així una crònica viva del nostre passat i del nostre present. Tot això escrit amb una prosa directa i cruament sincera, on la ironia i el sarcasme es barregen amb escenes d’impacte i consideracions transcendents. Segurament, és una bona síntesi. La veritat és que, a part del fet que alguns m’ho demanaven amb una amigable i empipadora insistència, sobretot a mesura que m’he anat fent més gran, jo ja sentia necessitat d’escriure-les, però no en tenia ganes; gens ni mica. Va ser arran d’uns articles de dos bons crítics i escriptors, un de Jordi Amat, a La Vanguardia, i l’altre de Carles Geli, a El País, publicats en poc temps, i en què feien referència a aquesta qüestió, que, finalment, em vaig decidir a escriure les meves memòries. Tots dos avançaven que jo tenia aquesta idea i, fins i tot, algunes pàgines escrites, cosa no del tot
exacta, però que coincidia amb una vaga promesa que l’historiador Josep Maria Figueres em va arrencar en una xerrada pública que vaig fer a la Pedrera. Tot això va moure un parell d’editors notables a venir-me a veure, interessant-se per com estava aquest tema. La veritat és que encara el més calent era a l’aigüera. Algun full havia esborrallat, anys enrere, però ni tan sols sabia on era. Fent memòria, recordo que uns lladres que em van robar un parell d’ordinadors a la casa de Castellterçol es van emportar també aquelles notes del disc dur. Mala sort, però era poca cosa. El president d’una d’aquestes editorials, creient que ho tenia ja una mica endegat, va donar-me sis setmanes per lliurar-li l’original complet. Mare meva! Irresponsablement li vaig dir que sí, pensant que, si no m’obligava a fer-ho, no les escriuria mai, les memòries. Com que pràcticament començava de zero, aquelles setmanes –que van acabar essent gairebé vuit– vaig anar de bòlit i vaig estar estressat. No ho tornaria a fer; a més, ni em va donar temps per rellegir el text escrit a raig, de memòria i a corre-cuita. A més, darrere d’aquest fet hi ha una petita i estranya història que algun dia explicaré amb tots els pèls i senyals, perquè es reveladora de com funcionen certes coses en aquest món de l’edició i els premis. Coneixedor de la seriositat, la professionalitat i la independència de l’editorial Pagès Editors, que ara ha publicat el llibre Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista, em vaig posar a les seves mans satisfactòriament. La crítica ha rebut molt bé aquesta obra i la seva repercussió ha estat notable, en gran part perquè està molt ben editada i ha tingut una correcta distribució. És cert que en el llibre s’hi expliquen vivències d’interès, fins i tot colpidores, tant de l’època dura de la dictadura, de la inesperada reeixida Transició i d’una democràcia a mig fer, i sovint traïda, en què la llibertat de premsa s’havia d’anar guanyant. No va ser fàcil i molts s’hi van jugar la pell. No és que et volguessin silenciar, sinó que et silenciaven. Era una lluita contínua, en què també hi jugaven la gosadia i l’habilitat. Aquest va ser,
principalment, el meu camp, que els lectors van reconèixer i agrair. Com remarcava Josep Cuní en una entrevista que em va fer a 8 al dia, de 8TV, a un periodista sempre el poden silenciar, però és que “Wifredo Espina ho sabia”. I això va passar moltes vegades i en diferents circumstàncies: l’expulsió política del diari de Vic Ausona, pel fet de refusar la publicació de consignes oficials, allò de “hay que desespinizar El Correo Catalán” (Fraga), la topada directa amb aquest ministre per una crítica a la versió en castellà del Se’n va anar, cantada per la Salomé (“Yo le puedo silenciar”), censures continuades d’articles, temporades sense escriure, intents fallits de compra, advertències d’un accionista del diari (“No oblidi que té dona i fills”) i amenaces d’agressió en un congrés sindical a Tarragona, fins i tot de mort per part de sectors polítics, socials i religiosos ultres d’aleshores. A més, un greu accident, que em va fer sentir-me morir, va estar a punt de silenciar-me per sempre. Però no ens fem il·lusions; la censura no ha desaparegut, com comentava en aquella entrevista. El que passa és que abans –amb la dictadura– hi havia una gran censura omnipotent, i ara és menys grollera, més subtil, i s’ha capil·laritzat, s’ha fet més diversa i menys visible: política, econòmica, governamental, empresarial, publicitària, etc. En l’àmbit academicoperiodístic, com escriu la investigadora Marta Civil, de l’InCom-UAB, “del llibre es destaquen tres aspectes especialment rellevants: l’impuls d’Espina en la introducció del secret professional i la clàusula de consciència en la Constitució Espanyola; el seu paper en el foment de la recerca en comunicació a través del CEDIC i la seva reflexió crítica sobre l’exercici de la professió periodística (per ell no un ofici) i l’organització dels ensenyaments en les ciències de la comunicació: una carrera curta i tècnica per als que ja tinguin una altra carrera”. Eines, aquestes, a l’abast dels professionals en la defensa de la independència i la qualitat del periodisme, precisament els objectius d’aquest número especial d’EL TRIANGLE. Ja que, d’una manera o altra, a tots ens han volgut silenciar.
8
ESPECIAL 27 ANYS
Dimecres, 1 de febrer del 2017 · Nº 1244
Per XAVIER RIBERA
bans de morir (el 2016, any del triomf del Brexit i de Trump), l’escriptor i semiòleg italià Umberto Eco ens deixava en herència una darrera joia en forma de llibre: Número zero. En aquesta obra, amb la seva acostumada pulcritud, profunditat, erudició, ironia i fins i tot cinisme, il professore practica una autòpsia al periodisme actual, una de les seves dèries; una paròdia ferotge sobre la professió que bé farien les universitats d’incloure en els seus temaris. En el fons i en la forma es tracta d’una rebolcada en tota regla al mal periodisme que, d’altra banda, tant sovinteja en l’actualitat. Recreat en la Itàlia de Berlusconi, Eco descriu un periodisme allunyat del “millor ofici del món” que descrivia Gabriel García Márquez. S’expliquen en el llibre els vells vicis de l’ofici que, amb els anys, s’han anat accentuant fins a arribar al panorma actual. Eco novel·la un editor com tants altres que, amb l’excusa de crear un mitjà, sabent, però, que en realitat aquest mai veurà la llum, trafica amb la informació per assolir quotes de poder valent-se del xantatge. Aquell Berlusconi del 92 recorda el Trump d’ara, i la professió que satiritza Eco llavors, lluny de millorar, sembla haver empitjorat, i res apunta, amb les darreres novetats, que millori. Durant la campanya de Trump, seguidors seus lluïen una samarreta que fa albirar mals temps per a la llibertat de premsa: “Rope. Tree. Journalist. Some assembly required” (“Corda. Arbre. Periodista. Requereixen algun acoblament”.) Durant la campanya, Trump no va permetre que els periodistes viatgessin amb ell, va vetar les rodes de premsa les últimes setmanes abans de les eleccions; també va amenaçar periodistes que va identificar pel seu nom en els mítings perquè els seus seguidors els escridassessin i va prometre “lleis de libel” perquè sigui més fàcil denunciar la premsa.
A
TRUMP I LA PRIMERA ESMENA
Però per assolir els seus objectius Trump no ho té tan fàcil. La primera esmena de la Constitució dels Estats Units diu que “el Congrés no ha d’aprovar cap llei que estableixi una religió o en prohibeixi el lliure exercici, que limiti la llibertat d’expressió, o de premsa, o el dret de la gent de reunir-se pacíficament o de sol·licitar al govern compensació per greuges”.
i dels interessos
teres (RSF), diu que l’evolució global de la llibertat de premsa, amb dades del 2016, mostra un clima de por generalitzada i de tensions que se suma a una creixent influència dels Estats i dels interessos privats a les redaccions. El rànquing revela la intensitat de les escomeses dels Estats, de certes ideologies i d’interessos privats contra la llibertat i la independència del periodisme. La llista mostra les posicions que ocupen 180 països segons el marge d’acció dels seus periodistes. En observar els índexs regionals, trobem que Europa (19,8 punts) segueix sent la zona en la qual els mitjans de comunicació compten amb més llibertat, seguida a gran distància per l’Àfrica (36,9) (amb l’excepció del Nord) que, fet inèdit, passa per davant d’Amèrica (37,1), a causa que Amèrica Llatina es troba submergida en una creixent violència contra els periodistes. Segueixen les zones d’Àsia (43,8), Europa de l’Est i Àsia Central (48,4). Al final es troba l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica (50,8), que segueix sent la regió del món on els periodistes s’enfronten a més problemes. Tres països del Nord d’Europa se situen al capdavant de la classificació: Finlàndia (en primer lloc des del 2010), els Països Baixos (segon, que guanya 2 posicions) i Noruega (tercer, que baixa un lloc).
privats a totes les
ESPANYA BAIXA EN LLIBERTAT
TEMPS MOLT CONVULSOS PER A LA LLIBERTAT DE PREMSA EN L’ERA DONALD TRUMP La protecció a la llibertat de premsa es basa en aquesta esmena, i la seva aplicació en el cas de 1964 de The New York Times vs. Sullivan en què el Tribunal Suprem va decidir, arran d’una denúncia del cap de seguretat de Montgomery, Alabama, que la premsa estava protegida contra querelles per difamació mentre demostrés que no hi havia “mala fe” en possibles errors. Sullivan es queixava d’errors en un anunci publicat en defensa de Martin Luther King el 1960 on es deia que havia estat arrestat set vegades en lloc de les quatre que l’havien detingut a Alabama. Des de llavors, el Suprem i les corts menors han interpretat així les querelles per difamació. Perquè això canviés, Trump hauria d’aconseguir una majoria de jutges conservadors al Suprem que estiguessin en contra de la primera esmena. Els magistrats conservadors solen ser respectuosos amb aquest dret bàsic que els pares fundadors van posar en primer lloc i que també protegeix la llibertat de religió, una de les raons de ser del país construït per pelegrins que fugien de la repressió religiosa. Per tant, Trump haurà de limitar la seva lluita contra la premsa a l’opacitat de la nova administració i continuar les seves amenaces i accions d’intimidació com publicar telèfons i adreces i animar els seus seguidors a assetjar-los, que no és poc. El més perillós és que l’exemple Trump i el seu model populista s’escampi pel planeta, com sembla que pot passar, i que l’amenaça a la llibertat de premsa es globalitzi. Això se sumaria a una situació que ja ha empitjorat en els darrers anys a nivell general i que res fa pensar que pugui millorar, si més no a curt termini. La fotografia del panorama que ofereix anualment Reporters Sense Fron-
L’evolució global de la llibertat de premsa mostra un clima de por generalitzada i de tensions que se suma a una creixent influència dels Estats
redaccions
Espanya baixa una posició respecte del 2015 i ocupa el 2016 el lloc 34, un descens lleu si es té en compte que durant l’any passat es van donar canvis legislatius àmpliament denunciats per la Secció Espanyola de RSF, que els va considerar un revés per a les llibertats: la llei de seguretat ciutadana o llei mordassa, la modificació de la llei d’enjudiciament criminal i la reforma de la llei orgànica del poder judicial, que emparava la justícia universal. Que la posició d’Espanya només hagi baixat un esglaó a la taula s’explica, entre altres causes, pel deteriorament general de la llibertat de premsa a tot el món, que afecta també els països que ocupen les primeres posicions. La ferocitat de la lluita antiterrorista colpeja directament al cor de la llibertat de premsa i explica també aquesta baixada generalitzada, especialment a Europa. A la part més baixa de la classificació es troba el trio infernal, conformat per Turkmenistan (178è), Corea del Nord (179a) i Eritrea (180a).