Posar les botes a punt

Celes Piedrabuena ISPO, Wintersteiger, Jesús Martínez

Per fi. Després de suar la cansalada, de patir la calor i una llarga travessa del desert, ja arribat l’hora de calçar-nos els esquís i gaudir de la neu. Ara bé, la tornada a l’activitat s’hauria de fer amb uns esquís que estiguin en òptimes condicions, per la qual cosa els haurem de dur al taller perquè els facin una posada a punt. És evident que, com millor els hàgim guardat i cuidat en aquest pont entre el final de la temporada i el començament de la següent, molt millor i menys haurà de treballar un skiman.

El primer que s’ha de fer és desbastar l’esquí, treure-li la primera capa degrada de plàstic i netejar tots els cantells. Aquesta primera capa degradada es treu perquè després a l’hora de tapar el plàstic s’enganxa molt millor, ja que es troba amb el plàstic sa. I, de pas, es fan els cantells dels esquís.

Fet aquest primer pas, s’omplen les ratllades de les soles amb plàstic. Després es treu el plàstic sobrant. Es comprova que els cantells estiguin bé i, si no ho estan, se’ls fa una repassada; i, un cop fet aquests passos, es rectifiquen els cantells. És a dir, es planeja l’esquí i se li fa l’estructura. L’estructura és un gravat que es fa a la sola dels esquís, que bàsicament serveix per desaiguar, perquè, recordem, esquiem sobre aigua, sobre una fina pel.lícula d’aigua.

Abans, quan no existien les rectificadores ni estructuradores, els esquís portaven un canal al mig que tenia la finalitat de trencar la pel.lícula d’aigua. Avui dia, amb les rectificadores que fan estructura, no cal. No hi ha cap esquí que porti el canal. Duen el gravat al qual fèiem esment, que podríem comparar amb el que porten els pneumàtics dels cotxes o de les motos. Això és molt important en competició, perquè en funció del tipus de neu es fa una estructura o una altra. En el cas d’un estàndard es posa una estructura que serveixi per a tots els tipus

de neu, des de molt seques a principi de temporada a molt humides al final.

Un cop l’esquí ja està estructurat es passa al banc de treball per treure les rebaves —molt important— treure el fil de plàstic fins al punt de contacte amb les espàtules i cues; un cop llest ja podríem encerar els esquís. Arribat a aquest punt es pot recórrer a dos procediments, encerar de forma manual o a màquina. Cadascun d’aquests mètodes té els seus avantatges, però la diferència radica en la temperatura. A mà es pot escalfar més la sola, afavorint que la cera penetri més en el seu interior, perquè el que importa de veritat és la cera que està dins de la sola, no la que està a la part exterior. Després s’ha de treure tota la cera, ja que la cera no llisca. El coeficient de lliscament de la cera és molt baix i, en canvi, el coeficient de lliscament del polietilè, el material de què estan fetes les soles dels esquís, és molt alt. Per tant, el que llisca realment és el polietilè, i perquè llisqui ha d’estar sa. L’important és encerar; també es pot fer en fred, amb cera líquida. La planxa sempre és millor, però el principal és encerar. De fet, s’hauria de fer cada cop que es fan servir els esquís; “a partir d’aquí la consciència de cadascú”, com li agrada dir al mestre Marc Gombau. Finalment, rasquem la cera, la raspallem bé, que no quedi res a sobre, i ja tenim els esquís a punt per tirar-los a la neu. Un treball de posada a punt que pot tenir un preu al mercat d’uns 30-40 euros.

Totes les botes del mercat venen amb la mateixa presentació, però permeten algunes modificacions que tot seguit tractem. Ara repassarem quatre punts que podrien millorar el rendiment del nostre calçat d’esquí, o no.

Revisar les tanques, que tot estigui bé i que no estiguin trencades, perquè moltes vegades s’esquerden. No t’adones, estàs a pista, però la diferència de temperatura, de dins del cotxe a fora, es contrau molt ràpidament, i aquesta petita esquerda que ja tenia es trenca després la tanca. El canvi de les tanques, que a avui dia la majoria ja són micromètriques, es fa de pressa. És important revisar-les i que la molla estigui bé, si no a pistes podem tenir sorpreses.

Les soles s’han de mirar que no estiguin molt menjades. Si portem una sola molt desgastada, a l’hora de calçar una fixació no queda ben agafada. Totes les botes del mercat, el gruix de les soles és més o menys el mateix, perquè s’adaptin a totes les fixacions, ja que en aquest aspecte estan estandarditzades. Si falta material hi ha menys gruix i, quan la talonera tanca, no fa la pressió que hauria de fer. D’aquí se’n deriven situacions com que salti la fixació cada dos per tres.

El cànting només s’ha de tocar si tens el problema de ser garrell. És a dir, si tens les cames obertes. Si les tens normals no l’has de tocar per res. I si s’hagués de tocar s’ha d’anar a una botiga especialitzada, ja que fer-ho un mateix és molt complicat. T’ha les has de calçar, no moure’t, col.locar-te bé i després prémer. Un pot fer-ho, però és difícil que surti bé. El que es busca modificant el cànting és un bon suport plantar, ja que es modifica la inclinació lateral de la bota. Com més suport plantar tinguem millor esquiarem.

La bota d’esquí, ja de per si ve inclinada cap endavant, en posició d’esquí; ja et tira cap endavant. El nostre skiman mai ha estat partidari d’avançar-la o endarrerir-la, ja que no per avançar-te més, inclinar-te més, aniràs millor en posició d’esquí, ja que a molta gent li passa el contrari. Tiren l’esperó endavant per anar més inclinats, però al mateix temps es tiren enrere i treuen el cul. És contraproduent, a no ser que algun entrenador li digui al seu corredor que li aniria més bé tirar endavant la bota, jo no ho faria

1. Desbastar l’esquí, treure-li la primera capa degrada de plàstic i netejar tots els cantells 2. Omplir les ratllades de les soles amb plàstic, treure el sobrant 3. Rectificar els cantells i fer l’estructura 4. Treure les rebaves, el fil de plàstic fins al punt de contacte amb les espàtules i cues 5. Darrer pas, encerar els esquís