Al passeig de Cordelles

de les torres, i si no tenies ganes d’arribar al capdamunt, sempre et podies conformar fent parada a l’alzina surera, amb una ombra més generosa que ara i amb un banc rodó d’obra que l’encerclava. Allà, cap a mitja tarda, era fàcil trobar-hi les mares o les minyones que passejaven les criatures i s’hi aturaven a fer la tertúlia. Perquè l’escàs trànsit ho permetia, és clar, tot i que més d’una vegada els cotxes o les motos no calculaven prou bé la rotonda que hi havia enmig del pas rodat.

Però no tota la vida del passeig de Cordelles depenia dels estiuejants. Era un espai tan acollidor i al marge del tràn-

Era el carrer de les torres dels senyors per excel·lència, perquè era on n’hi havia més de seguides, amb permís del Carrer Nou, i perquè allà la colònia d’estiuejants adquiria una certa consistència gremial, de qualitat, i els estius no tenien res a veure amb els hiverns. A partir del setembre, la població quedava concentrada en les cases dels pagesos que a principis de segle s’havien agrupat entre Felicià Xarau i Francolí, i uns quantes més avall, davant de can Banús; sense oblidar-nos de can Julià, davant de l’hort de la rectoria, una casa de forta tradició agrícola. Aquella via tan ampla com la carretera del mig s’havia obert cap al 1900 per connectar el centre del poble amb les masies escampades en direcció nord. Estem parlant de Banús, Xarau, Cordelles, i també Serraparera, que fins llavors eren cases solitàries, enmig de camps o vinyes. Però a partir de 1930 el passeig senyorial va permetre accedir al nou Cordelles Club, el complex lúdic destinat sobretot als estiuejants, al voltant d’una gran bassa rodona, amb trampolí i porteries de waterpolo; a més de les pistes esportives i l’estilitzada torre de l’aigua que, de fet, havia estat la base de la creació del parc.

Davant la porta del Parc de Cordelles, propietat de l’empresa Uralita des de 1944, moria aquell carrer que començava a l’església i servia per anar-hi a passejar en colla o en parella, a pas lent, entretinguts amb la contemplació sit fort, que s’hi podien desviar processons i desfilades, com la del Corpus, el rosari de l’Aurora, la passada de Sant Antoni o l’homenatge a la vellesa. D’altra banda, la gent de tot l’any s’hi havia fet una identitat ben pròpia, amb els beneficis del bon veïnatge, i a partir de l’any 50 es van fer notar amb la seva petita festa major, a principis de setembre o a mitjan agost, quan encara convivien amb els estiuejants i el carrer es tancava per fer-hi sardanes, balls, berenades i jocs per a la mainada, com carreres de sacs o trencar l’olla. Una alegria senzilla i entranyable, d’aquelles que deixen un bon pòsit a la memòria.

Tenim sort de la centenària torre Balcells, avui de la família Diviu, per situar-nos a l’entrada de l’antic passeig de Cordelles. D’aquí fins ben passada la cantonada de Felicià Xarau, només trobarem dues cases que ja hi eren als anys cinquanta: la del número 14, Can Julià, amb la façana modernitzada, i la torre del número 26, comprimida entre blocs de pisos. La resta és ben fàcil de resumir: les anteriors torres d’estiueig –i al darrere, moltes cases de poble– han cedit l’espai als blocs de pisos que configuren el nou eix comercial, un dels més potents, després de l’avinguda de Catalunya i les Fontetes.

Els canvis han estat continus des que l’estiueig va ser incompatible amb el desenvolupament industrial dels anys seixanta. Els senyors van anar desertant com aus migratòries cap a regions més favorables, mentre el boom immobiliari anava fent el seu camí. La vil.la Ignacia, la millor torre modernista, va caure aviat i en el seu lloc hi tenim la plaça Abat Oliba, ara fusionada amb la de l’Església i la de l’Ajuntament. A l’antic hort de la rectoria, ja hi ha crescut un segon Casal Parroquial -el primer, inaugurat el 1959 i caigut per aluminosi més un incendi-, i de Santa Marcel.lina cap amunt, l’arrenglerament de pisos i comerços ja és una constant; tot i que encara està pendent de completar quan s’edifiqui el solar davant de can Banús, actual pàrquing a l’aire lliure. El nucli fort de les cases de poble també ha anat caient, entre heroiques resistències, de manera que res no desentona de la vocació comercial fins que passat Francolí s’entra en una mena d’oasi residencial, ara encapçalat per la moderna silueta d’un centre esportiu, on s’alternen les torres més clàssiques amb les adossades, fins que s’arriba al Parc de Cordelles, que no ha parat de reciclar-se des que va passar a mans municipals i s’ha reestrenat, flanquejat per les noves vies de comunicació amb les autopistes i la Universitat, mentre la masia de Serraperera ha esdevingut el cor d’un barri plenament integrat al nucli urbà.

Amb tants canvis, ens hem de felicitar per la perdurabilitat de l’alzina surera, declarada arbre monumental i, per tant, sota la protecció patrimonial de la Generalitat. Ja no disposa d’un banc de pedra per fer-hi tertúlies a la seva ombra, però els que s’hi volen asseure a prop tenen els bancs de la massa trista plaça Onze de Setembre, un triangle que no acaba de tenir sort, fora de quan és visitada pels polítics i els ciutadans amb motiu de la Diada Nacional. Una sort tan incerta com la de les antigues masies de Banús, Xarau i Cordelles, que també han resistit heroicament entre polígons d’habitatges i industrials, però que continuen amb l’amenaça de ser engolits. O que un dia caiguin de pena. Millor que no sigui així.