El Casal Parroquial

Què hi veia?

El 20 de setembre del 2009 es compleixen els 50 anys de la inauguració del Casal Parroquial, “obra de dos rectors i un poble”, segons la placa commemorativa, beneïda per l’Arquebisbe Gregori Modrego i Casaus. Els dos rectors eren mossèn Jaume Llauger, que hi havia posat la primera pedra el 24 de gener del 1957, i mossèn Joan Gili, que n’havia agafat el relleu fins a completar aquella obra en la qual, de debò, havien intervingut els més diversos professionals i voluntaris del poble, i s’havia finançat a còpia de tòmboles. Potser perquè en aquells temps el Casal naixia enmig d’un desert cultural, com l’única institució oberta a les iniciatives i a la bona fe de tothom. Si anem una mica més enrere, a principis dels 50, rere l’església no hi havia ni ombra del que seria el futur. El clos entre el carrer de l’Església, el de Santa Marcel.lina i el passeig de Cordelles estava ocupat pel que en dèiem l’hort del rector. Era difícil de saber què hi creixia, perquè estava protegit de les mirades per una alta paret de pedra fòssil, però sembla ser que els capellans també hi deixaven més d’una suada.

En aquella primera època, de tan bones relacions entre l’església i la corporació municipal, disposar del Casal va encetar molts fronts de relació i va fer sortir molta gent de casa. Hi havia les activitats propiciades per la sala d’actes, amb obres teatrals – a càrrec dels Amics del Teatre, encara dirigits per Frederic Puig -, l’anual Espectáculo Multicolor, sota la batuta de Joan Cases, i el cinema dels diumenges a la tarda, amb la programació consensuada amb Josep Sallent del cinema Kursaal. Però també es feien notar el club de ping-pong, les sardanes, les sortides del Grup Excursionista Edelweis, presidit pel veterà Josep Mogas, el cine- fòrum i les Setmanes de Joventut del Grup d’Esplai i Diàleg. Tot un activisme que, almenys durant els anys seixanta, va assajar la revolució sense perdre les bones formes. Els anys setanta van ser tota una altra cosa en la vida del Casal. Amb el nou equip que l’octubre del 1970 es va fer càrrec de la parròquia, van saltar tots els esquemes previs.

Ja no hi havia tanta distància entre una església que volia ser participativa i una societat que s’havien anat fent complexa, amb més vida clandestina que oficialista, i amb més i més grups que clamaven per la llibertat d’expressió i d’associació. La Revista de Sardanyola dóna bona fe de l’efer- vescència d’aquells darrers anys del franquisme i de com el Casal va esdevenir el lloc de trobada de tanta gent; alguns a cara destapada, d’altres amb disfressa.

Després de la Transició, les aigües es van anar amansint, com si ja fos hora de “donar al Cèsar el que és del Cèsar”. Ni l’església ni el Casal eren el millor lloc per a l’activisme polític. Llàstima que l’esllanguiment del seu dinamisme es va complicar amb la decadència física. L’edifici estava afectat d’aluminosi i, per si no fos prou, un sobtat incendi iniciat a la zona de l’escenari va destruir greument la sala d’actes. Era el moment de reconsiderar-ne el futur.

El futur va passar per l’enderroc i torna a començar. El vell edifici ja no responia a les noves necessitats, més parroquials i catequètiques. Calia disposar d’espais versàtils, capaços d’acollir-hi les activitats pròpies de la vida parroquial. Però hi havia una qüestió espinosa: el finançament econòmic d’un centre per a una parròquia de 60.000 ànimes. Les noves instal·lacions es van subvencionar en bona part amb la comercialització del pàrquing soterrani i amb el lloguer dels baixos - que donen a Santa Marcel.lina i passeig de Cordelles - a l’Ajuntament, que actualment els té destinats a l’Oficina Municipal d’Habitatge, al Centre d’Informació de la Plana del Castell i a les oficines dels Serveis Econòmics. Ara bé, els baixos de l’ala sud, que donen al carrer de l’Església, allotgen el despatx parroquial i els despatxos de Càritas.

La nova estampa del rebatejat Centre Parroquial és una gran mole, que recorda més aviat l’austeritat d’un Seminari, amb les parets baixes de marbre gris i les parets altes amb un estucat beige; amb una col·lecció de finestres sense aspiracions de disseny modern. Però la veritable entrada al Casal és a través del gran pati que limita amb el presbiteri de l’església i que té l’accés protegit per una alta reixa de ferro que no treu perspectiva del fons, on hi ha la porta d’entrada que accedeix a l’escala interna de comunicació cap a les sales d’exposicions i de reunions, pensades per a la plena flexibilitat d’ús. Al costat de l’entrada hi ha una gran placa de ferro retallada amb la silueta de Sant Martí que comparteix la capa amb el pobre que s’ha trobat al mig del camí.

Al que era l’antiga plaça davant del Casal tot s’ha complicat prou per no ser avui un espai disponible per a les activitats. A més del parterre enjardinat amb grans plantes que connecten amb la magna plaça Abat Oliba, els accessos a les dependències municipals li treuen caràcter singular. Per si hi hagués algun dubte, la línia d’abocadors de deixalles selectives anul.la tot intent de pensar en l’indret com res més que un lloc de pas. El nou Centre Parroquial està previst per a la vida que s’hi fa parets endins, com tants edificis que avui han de respondre de la seva pròpia funcionalitat.