3 minute read

A la plaça de Sant Medir

Què hi veia?

N’hi dèiem la plaça del Sindicat, quan la canalla no sabíem ben bé què volia dir aquesta paraula, ni ningú es molestava a aclarir-nos-la del tot. És ara, revisant papers escrits, quan comprovo que aquella nau de totxo vist, d’una pinta força lletjota, que hi havia al principi del carrer Ample, s’havia edificat cap al 1928 per allotjar-hi el Sindicat Agrícola de Cerdanyola, constituït el 1912 per iniciativa dels grans propietaris agrícoles, amb una certa competència amb la cooperativa La Constància, la de la Unió de Rabassaires. Allà hi havia la seu de l’Institut Català Agrícola de Sant Isidre, a més de fer-s’hi algunes activitats socials de la Germandat de Sant Sebastià, fundada el 1882 amb caràcter mutualista. Tot un món de pagesos, és clar, quan encara es podia dir “com el Vallès no hi ha res”

Advertisement

Però, si parlem dels anys cinquanta, l’únic que compta és que a l’edifici del Sindicat s’hi anava a comprar adobs, sofre, sulfats, llavors, planters i tot el que els pagesos necessitaven per a les feines del camp. Tanmateix, en uns intervals força irregulars, la sala gran tenia més usos que els agrícoles. Quan la deixaven neta i polida, allà s’hi podia fer teatre, ball, i, si convenia, disfressar-la de festa major. Tot i que l’envelat pròpiament dit se solia instal·lar a fora, ben arrambat a les parets del casalot, i allà sí que s’hi celebraven els principals actes de la festa major del Roser de Maig, quan no era que l’envelat s’instal·lava a la plaça de Sant Ramon. En tot cas, les barraques de fira, les barques, la sínia, els caballitos i les atraccions més variades solien estendre’s d’una plaça a l’altra, al llarg del carrer de Sant Casimir, quan durant quatre o cinc dies tothom feia com si es barregés amb tothom i s’oblidaven de dretes i esquerres. Al marge de la festa major, l’escenari del Sindicat també servia per representar-hi obres de teatre o sarsueles. Per- què Cerdanyola sempre havia mantingut una certa tradició teatral, tant abans com després de la guerra, amb tres escenaris ben diversos: el de La Constància, el del Sindicat i el del Teatre Talía, que és on assajava el Quadre Escènic de la Uralita, especialitzat en sarsueles, sota la batuta de Frederic Puig i Aguilar, originari de Ripoll, que després seria l’ànima dels Amics del Teatre, amb actuacions tan celebrades com les dels Pastorets, Terra baixa, L’hereu i la forastera o La dida. La mateixa companyia que a partir de 1959 actuaria al Casal Parroquial.

Però a la plaça de Sant Medir no tan sols hi havia la nau un pèl sinistra del Sindicat. A més de ser l’inici del carrer Ample, un dels més populars i representatius de la Cer- danyola de dalt, en situació diagonal hi havia una considerable casa de pagès, amb sortida al passatge Maria Lluïsa, que era propietat de Joan Llobet i Piera, originari de can Canaletes, fins que a principis dels cinquanta va emigrar amb tota la família per provar fortuna al barri del Carmel de Barcelona.

Però el quart cantó de la plaça estava per tancar. Al quadrant nord-est, el poble perdia el seu nom per donar pas a una successió de camps i vinyes sense descans fins que topaven amb el carrer de Sant Antoni o amb la masia de Serraperera, on una mica més amunt els domingueros de Barcelona s’hi començaven a fer la torreta i l’hortet. És clar, això era quan a Cerdanyola encara no s’havien inventat els pisos.

Què hi veig?

Mentre creixia el polígon de la Bonasort, i ja n’apuntaven d’altres a tot el terme, l’activitat sociocultural del Sindicat Agrícola encara va anar fent la viu-viu. Però a principis dels seixanta, amb una població decantada per la industrialització i els blocs de pisos, la pagesia només podia recular. Va ser el moment d’unir forces amb els pagesos de Ripollet i crear la Cooperativa Ramadera del carrer de la Creu Roja, i el 1965, després de celebrar els 25 años de Paz, el vell edifici del Sindicat es va reciclar en gimnàs municipal.

Aquest va ser el primer pas d’uns canvis que no pararien

Cerdanyola, espai 50/2000

fins a la definitiva reconfiguració ja en plena democràcia. On abans hi havia la sala teatre, s’hi va aixecar el quarter de la policia municipal, mentre que en la part encarada al carrer Ample s’hi va construir el Centre Cívic Banús, un dels més actius en l’actualitat, sobretot pel que fa a la gent gran, i que al voltant de la revetlla de Sant Joan organitza la seva festa major de barri. Parlem del nou barri Banús, que va substituir els camps i les vinyes, amb els blocs de pisos construïts amb mòduls prefabricats, fins a enllaçar amb els habitatges de la cooperativa La Puntual i fer el salt al carrer Diagonal per connectar amb els polígons que bai- xaven de Serraperera. Tot un paisatge impensable per la Cerdanyola de principis dels cinquanta, quan la plaça de Sant Medir només tenia tres cantons.

Si mai va arribar a ser una plaça com Déu mana, ara és una veritable cruïlla de diferents mons. El carrer de Sant Casimir que la travessa i connecta el poble de sempre amb l’univers Banús; el carrer Ample –que sense perdre la configuració original, continua baratant cases per pisos- que s’estén cap a l’altre costat amb el populós carrer de Santa Marcel.lina. I tràfic, molt de tràfic, de la Cerdanyola vella a la nova; de la nova a la vella. I a la que encara ha de venir.