4 minute read

A l’ermita de Sant Iscle

Què hi veia?

Fora dels dies de festa major, Cerdanyola no era poble de grans concentracions populars. Però la del 17 de novembre, a l’ermita de sant Iscle i santa Victòria de les Feixes, sí que era esperada i seguida amb convenciment. És clar que la tradició li venia de lluny. Les primeres referències a la parròquia de Sant Iscle daten de l’abril del 995 i va ser lloc de culte habitual fins al 1868, quan va quedar com a sufragània de l’església vella de Sant Martí i s’hi va començar a celebrar l’aplec anual. No calien grans despeses publicitàries -un simple cartell a les botigues- ni infraestructures especials perquè tothom comptés amb la cita d’aquell dia, malgrat que el temps, abans de l’escalfament del planeta, no fos gaire favorable; cosa que a les prime ries dels cinquanta volia dir fortes glaçades, freqüents pluges i boires, amb els consegüents camins enfangats i unes dificultats d’accés molt aleatòries, sobretot per als que pretenien accedir-hi en vehicles motoritzats.

Advertisement

La forma més habitual d’anar-hi era a peu o en carro. Els carros havien de passar pel camí de dalt, o sigui, si fa no fa el traçat de la pista actual, no tan ample ni amb els marges tan segurs com ara, i sovint, els dies abans de l’aplec, es recobria amb residus d’uralita per reparar els efectes de la pluja i els sots que hi deixaven les roderes. Els vianants, però, tenien l’alternativa del camí de baix, que des de l’entrada al bosc seguia el curs del torrent fins al revolt de can Catà, malgrat que de mica en mica havia deixat de ser transitable per als carruatges, fora dels que desbrossaven el bosc.

Es tractava d’arribar-hi a la missa de les onze -alguns anys a les dotze-, oficiada dins l’ermita i amb les portes obertes per als que no hi cabien. Els cants anaven a càrrec de la Schola Cantorum i a l’ofertori s’hi beneïen els esperats panets -llavors una varietat de llonguets, amb un sabor que no arribava a ser de viena, però diferent dels que menjàvem la resta de l’any-, que serien repartits a la sortida, amb les ja tradicionals empentes. La primera audició de sardanes es feia al pla rere la vella rectoria, mentre els caps de colla ja s’espavilaven a buscar lloc per dinar i a encendre el foc, si volien menjar calent. L’espai disponible era molt ampli, des dels mateixos jardins de la casa de can Catà, que en aquella diada celebrava portes obertes, amb accés al llac i la gruta de baix, fins a l’era de can Fermí, que de fet esdevenia el nucli més concorregut. Tant a les immediacions de l’era com dins el bosc, els grups es repartien a una distància prudent i entorn d’unes estovalles a terra i sense més seient que una manta.

A les quatre de la tarda, poc abans de caure el sol, hi havia la segona audició de sardanes, que solia tenir lloc a la mateixa era de can Fermí, tot i que alguns anys es traslladava al jardí de can Catà. Era l’hora d’anar desfilant cap a casa, abans que la humitat i la gelor calés als ossos, i amb ganes de compartir el pa beneït amb els parents o veïns que no havien tingut la sort de passar el dia al camp.

Què

Tants hàbits han canviat en les festes populars de la democràcia, que l’aplec de Sant Iscle no podia quedar al marge dels vaivens. Ben al contrari, com més gran s’ha anat fent el poble i com més s’han perdut les formes de la vida rural, la gent ha acudit més massivament a una cita que, per imperatius pràctics, aviat es va traslladar al diumenge més proper al 17 de novembre. Així ja no hi ha excuses laborals perquè tothom pugui gaudir del seu dia al camp en olor de multituds.

Als anys setanta l’ermita s’havia popularitzat força. Moltes parelles s’hi casaven; s’hi feien batejos comunitaris, i el nou equip de capellans hi va ajudar. Però amb la participació democràtica, les associacions i els grups polítics van convertir l’anada a Sant Iscle en cita obligada, i en aparador indispensable per a molts. D’aquells vents de festa major a l’aire lliure, en donen fe les fotografies seleccionades en els concursos que van esdevenir un dels nous al·licients de la jornada. Arran de la celebració del Mil.leni de Sant Iscle, se’n va publicar el recull 19761995 que exemplifica una efervescència popular que ha continuat fins ara, tot i que amb variades manifestacions.

Però la massificació de l’aplec ha tingut els seus efectes contradictoris. Al cantó positiu, podem situar-hi l’acceptació creixent que ha tingut, de manera que tothom la considera una trobada viva i engrescadora, en bona part gràcies a una major bonança climàtica, i que és una ocasió de convivència entre gent que s’ha anat distanciant, a contravoluntat, enmig del creixement urbà. En el costat més discutible, hi ha la pèrdua d’espontaneïtat; una afluència tan massiva, urbana i diversa exigeix una major organització logística, amb l’establiment d’uns límits més estrictes per a tot. Començant per la millora de la carretera d’accés, amb el polèmic amiant soterrat, que ha comportat el tancament al trànsit rodat i el transport en minibusos enmig dels rius de gent que hi va a peu.

L’espai de convivència també s’ha hagut d’anar restringint per qüestions pràctiques. La finca de can Catà ja no es pot exposar a unes portes obertes, ni els reglaments forestals permeten que la gent ocupi els boscos de can Fermí, ni que faci foc en àrees no controlades. La trobada s’ha concentrat a les immediacions de l’ermita, i en especial a les amples feixes habilitades en el mateix recinte de l’ermita, sense que es pugui evitar la sensació d’aglomeració excessiva, que sovint recorda més la dinàmica dels nous centres comercials que l’esperit de la pagesia que celebra l’adhesió a la terra.