Visions

VISIONS MUSEOLOGIA, 6 X 4 i L’EXPOSICIÓ: «VISIONS DEL PATRIMONI AL BAIX CAMP»

VISIONES MUSEOLOGÍA, 6 X 4 Y LA EXPOSICIÓN: «VISIONES DEL PATRIMONIO EN EL BAIX CAMP»

VISIONS MUSEOLOGY, 6 X 4 AND THE EXHIBITION: “VISIONS OF THE HERITAGE OF THE BAIX CAMP”

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP Caballero Bassedas, Montserrat, 1958 - autor Visions : museologia, 6 x 4 i l'exposició "Visions del patrimoni al Baix Camp" = Visiones : museología, 6 x 4 y la exposición "Visiones del patrimonio en el Baix Camp" = Visions : museology, 6 x 4 and the exhibition "Visions of the heritage of the Baix Camp" Text en català, castellà i anglès ISBN 9788439394914 I. Escoda, Pep, 1958- fotògraf II.Caballero Bassedas, Montserrat, 1958- Visions III. Caballero Bassedas, Montserrat, 1958- Visions. Castellà IV. Caballero Bassedas, Montserrat, 1958- Visions. Anglès V. Catalunya. Departament de Cultura. Serveis Territorials (Tarragona, Catalunya), entitat editora VI. Títol VII. Títol: Visiones 1. Museologia – Catalunya – Baix Camp – Exposicions 2. Patrimoni cultural – Catalunya – Baix Camp – Exposicions 3. Directors de museus – Catalunya – Baix Camp – Intervius 069.01(460.23CaB)(083.824) 903/908(460.23 CaB)(083.824) 069-051.17(460.23 CaB)(047.53)

VISIONS MUSEOLOGIA, 6 X 4 i L’EXPOSICIÓ: «VISIONS DEL PATRIMONI AL BAIX CAMP»

VISIONES MUSEOLOGÍA, 6 X 4 Y LA EXPOSICIÓN: «VISIONES DEL PATRIMONIO EN EL BAIX CAMP»

VISIONS MUSEOLOGY, 6 X 4 AND THE EXHIBITION: “VISIONS OF THE HERITAGE OF THE BAIX CAMP”

SUMARI

7 PRÒLEG VISIONS, TRIA I INTERPRETACIÓ 8

EL PROJECTE VISIONS

FOTÒGRAF I VISITANT IMAGINARI

CATÀLEG DE L’EXPOSICIÓ “Visions del patrimoni al baix camp”

16 ARBOLÍ 17

CENTRE D’INTERPRETACIÓ de l’Escalada

22 CAMBRILS 23

MUSEU MOLÍ DE LES TRES ERES, seu del Museu d’Història de Cambrils

MUSEU AGRÍCOLA, Extensió del Museu d’Història de Cambrils

REFUGI DEL CARRER CREUS, Extensió del Museu d’Història de Cambrils

TORRE DE L’ERMITA, Extensió del Museu d’Història de Cambrils

TORRE DEL PORT, Extensió del Museu d’Història de Cambrils

VIL·LA ROMANA DE LA LLOSA, Extensió del Museu d’Història de Cambrils

PARC SAMÀ

52 CAPAFONTS 53

FORN DE LA VILA

58 DUESAIGÜES 59

MUSEU DE L’AVI

MONTBRIÓ DEL CAMP

MUSEU DEL VI ELS CUPS

MONT-ROIG DEL CAMP

124 Riudoms

CENTRE MIRÓ

125 MUSEU DE COTXES D’ÈPOCA MARC VIDAL

119 Centre d’Interpretació dels Fruits del Paisatge

76 PRADES

130 Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

131 Centre d’Interpretació de l’Oli El Molí de Vandellòs.

CENTRE D’INTERPRETACIÓ de les Muntanyes de Prades

82 PRATDIP

135 Índexs

135 Cronològic

CENTRE D’INTERPRETACIÓ de la Serra de Llaberia i ofcina de turisme de Pratdip

137 Museus i centres d’interpretació

88 Reus

137 Temàtic i d’objectes

GAUDÍ CENTRE

140 ANNEX

Museu de Reus Salvador Vilaseca

141 Algunes fotografes / Algunas fotografías / Some photographs

Centre de la Imatge Mas IGLESIAS de Reus (CIMIR)

143 Visiones sumario, textos y índices 177 Visions summary, texts, indexs

101 ESPAI PLAÇA DE LA LLIBERTAT. Extensió del Museu de Reus Salvador Vilaseca. Fons d’art 105 ESPAI PLAÇA DE LA LLIBERTAT. Extensió del Museu de Reus Salvador Vilaseca. Fons etnològic 109 ESPAI PLAÇA DE LA LLIBERTAT. Extensió del Museu de Reus Salvador Vilaseca. Fons d’història 114 RIUDECANYES 115 Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou 5

PRÒLEG

Visions, tria i interpretació Visions és el resultat d’un gran treball en equip. Un treball que és possible gràcies al fet que fa molts anys algú va decidir iniciar una col·lecció, envoltant-se de peces pel plaer de contemplar-les o d’embolcallar-s’hi, o, amb visió de futur, avançant-se a salvar de la desaparició defnitiva estris i tècniques, activitats o instruments la rabiosa actualitat dels quals no ens permet augurar el moment incert de la seva mort, ni preveure’l. Per tant, Visions ret un primer homenatge als impulsors dels museus i les col·leccions del Baix Camp. També ret homenatge als directors i conservadors, gràcies a la bona feina dels quals, les col·leccions es mantenen i mantenen el sentit i el servei social pel qual han nascut. Visions també vol homenatjar el públic, el dret a la tria —en un moment com l’actual en què el simple fet d’escollir lliurement està ple d’entrebancs— i el dret a la interpretació. La tria, fruit de l’atracció i de la fascinació que determinats objectes ens produeixen, i la interpretació que en fem cadascun de nosaltres a través dels coneixements i experiències que hem anat posant a la motxilla que portem des del moment de néixer. I Visions en facilita uns exemples: les peces i els espais passats pel sedàs de deu artistes, sota el comissariat de la museòloga dels Serveis Territorials a Tarragona Montserrat Caballero. Visions és un homenatge als que escullen i saben escollir. Ara és el vostre torn; hi sou tots convidats. Jordi Agràs Estalella Director dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona

EL PROJECTE VISIONS Aquest llibre explica un projecte amb tres objectius: d’una banda, ajudar a difondre i promocionar els museus i centres d’interpretació —i un jardí històric— de la comarca del Baix Camp, i les seves col·leccions. De l’altra, presentar com el treball dels gestors dels equipaments i el seu públic poden interactuar i enriquir així el coneixement que tenim del nostre patrimoni. Finalment, presentar el treball d’artistes del Camp de Tarragona a través de la col·laboració de nou dibuixants i il·lustradors i d’un fotògraf amb perfls al web www.territoriscreatius.cat. Ells ens han ajudat a fer visible quelcom tan important per a un museu com són el paper del gestor i el del visitant. El projecte s’ha materialitzat en una exposició itinerant i amb aquesta publicació. El títol fa referència a elements estructurals del projecte. Visions. Els diferents punts de vista són molt importants per aprendre, conèixer i avançar. En aquesta publicació ens centrem en el patrimoni museístic i tenim les visions —els punts de vista— de nou dibuixants sobre l’assumpte “museus i visitants” on veureu que plantegen una relació de complicitat amb l’obra, de curiositat, d’interrogant, d’un simple passejar envoltats de patrimoni, de problemes d’accés... Tenim el punt de vista de disset professionals de la cultura (directors, gestors, tècnics...) d’equipaments, el punt de vista d’una museòloga

i el punt de vista d’un fotògraf que fa fotografa de creació. Tots ells van donant llum sobre aquest patrimoni nostre que té tanta informació per donar, que ens pot oferir multitud d’estones per gaudir de plaer intel·lectual i estètic, i que pot ser la clau de descobriments, idees i innovació.

com/museusacciocultural, via publitramesa i xarxes socials. En ocasió del 6 x 4 dedicat al Baix Camp, vaig plantejar al director dels Serveis Territorials, Jordi Agràs, de fer una exposició per ajudar a difondre els museus i centres d’interpretació del Baix Camp i les seves col· leccions. L’exposició es dissenyaria itinerant. Vaig rebre l’autorització i l’exposició es va fer: incorporava aquesta voluntat de mostrar el valor dels diferents punts de vista i la riquesa de coneixement i gaudi que crea la interactuació entre gestor, museòleg i visitant. Va ser exposada als Serveis Territorials del març al juny de 2014 i, fns al moment, ha itinerat per diverses localitats del Baix Camp: Duesaigües, Pratdip, Reus, Cambrils, Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant i Arbolí.

Museologia, perquè en la gestió dels museus un element fonamental és la comunicació entre el museu i els seus visitants: què expliquem, com ho expliquem, per què tenim aquests visitants i no d’altres, què els ha interessat de l’explicació que troben al llarg de la visita... De la banda dels gestors i tècnics del museu els interrogants també hi són: quines peces escollim per a l’exposició, per què aquestes i no d’altres..., per exemple. El projecte Visions treballa aquests interrogants i ens ajuda també a conèixer els museus i les col·leccions a la comarca del Baix Camp.

L’exposició “Visions del patrimoni al Baix Camp”. La gestació va ser la següent: una vegada feta la relació de museus i centres d’interpretació que hi ha al Baix Camp, vaig contactar amb els gestors d’aquests centres i els vaig fer la proposta de participar en una exposició on cadascun d’ells presentaria un objecte de les col·leccions que gestionen. L’objecte l’havien d’escollir segons el seu criteri i l’havien d’explicar d’acord amb un seguit de qüestions que els proposava: per què has escollit aquest objecte? Per què és important? Per a qui és important? I algunes dades, informació i museografa de l’objecte seleccionat.

6x4. Aquest és el nom genèric d’un programa que duem a terme des dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona i que té per objecte promocionar i difondre, al llarg de quatre mesos, la natura i la cultura d’una comarca del Camp de Tarragona. El programa consisteix, bàsicament, en la publicació d’agendes mensuals i setmanals de les activitats que es duen a terme a la comarca en aquests camps i en l’organització d’activitats —excursions, conferències, tallers...— que ajudin a conèixer-ne aspectes d’interès. La difusió és digital, a través del web www.issuu.

D’aquesta manera teníem el punt de vista del museu, perquè és sempre el gestor el que selecciona què exposa i què explica. En el cas d’aquesta exposició és cert que l’explicació de l’objecte està condicionada pel qüestionari que els presentava, però havia de ser així perquè l’objectiu era conèixer per què el gestor havia seleccionat aquell objecte concret.

donar la raó a en Pep. Ell, efectivament, fa fotografes documentals dels objectes, però des del seu punt de vista. També fa les fotografes de creació, que, com veureu, obren un món de possibilitats a l’objecte i a la imaginació. L’encàrrec de feina incloïa el disseny de l’exposició. D’aquesta manera, els objectes seleccionats pel gestor eren exposats segons el criteri del ciutadà o visitant (que era el que el fotògraf representava en aquest projecte). Veurem que el criteri del Pep Escoda va ser el de diferenciar per mida les fotografes documentals, més petites, de les de creació, més grans. També les va disposar separades, de manera que es va originar un joc de descobriment entre els visitants de l’exposició per intentar aparellar-les. No va seguir un criteri “científc” en disposar-les, és a dir, l’ordre no era per cronologies, ni per temàtica, ni per museus. Quan li ho vaig preguntar, em va dir que les havia disposades així perquè els volums, els colors o les sensacions “lligaven”. Bé, és un altre criteri on el sentiment i la sensació tenen el protagonisme.

L’objecte escollit pel gestor s’havia de fotografar des de dos punts de vista, el documental (que nosaltres en dèiem mera fotografa) i el creatiu o d’interpretació de la peça. Per seleccionar el professional, des dels Serveis Territorials es va publicar un encàrrec de feina adreçat a fotògrafs amb perfl al web Territoris Creatius. Els interessats ens havien de fer arribar els pressupostos i la proposta d’exposició. El fotògraf que va guanyar la convocatòria va ser Pep Escoda, que va fer una feina excel·lent i es va implicar molt en el projecte de manera que, gràcies al seu bon treball, vàrem aconseguir l’objectiu de poder mostrar visualment aquest punt de vista diferent del museu i del visitant. Aquí intervé la problemàtica de la mera fotografa, que, des del punt de vista del Pep, no existeix, perquè el fotògraf —diu— mai no pot deixar de posar la seva empremta en el que fa. La controvèrsia va sorgir perquè en l’encàrrec demanàvem una mera fotografa o fotografa documental de l’objecte i una fotografa de creació del mateix objecte. Si mireu el catàleg veureu com, almenys en aquest cas, hem de

L’exposició no tenia peus de peça o targes d’identifcació perquè des del punt de vista d’aquesta museòloga, condicionen la visita i l’opinió del visitant sobre l’obra. A més, les dades que se solen donar es poden presentar en un altre suport, el full de sala, on és més fàcil que es pugui afegir informació que

enriqueixi l’experiència de la visita i que, a més, es llegeix més còmodament. Així el visitant que vol gaudir dels objectes sense condicionants ni distorsió, ho pot fer, i el que vol dades i informació en pot tenir. El full de sala de l’exposició es pot consultar al web www.issuu.com/iamcultura i segueix l’estructura de l’exposició: primer les explicacions creatives i d’interpretació, que corresponen a les fotografes d’interpretació, i al fnal les dades documentals, que corresponen a les fotografes de documentació.

gestor en una conversa amb la museòloga mentre el fotògraf fotografava l’objecte. El títol és Conversem amb... perquè com que tot va de “visions”, jo no volia la fredor d’una informació purament tècnica i molt estructurada. A més, també s’aconsegueix millor l’objectiu de donar protagonisme al gestor. Els índexs de museus, cronològic i d’objectes al fnal del catàleg poden ajudar a localitzar la informació desitjada. El fet que aquesta publicació estigui en tres idiomes esperem que ajudi a aconseguir els objectius d’estendre l’interès pels museus i pel nostre patrimoni al més àmpliament possible.

El catàleg de l’exposició el trobareu a continuació, i és la part més important d’aquesta publicació. S’inicia amb un text de Pep Escoda i, a continuació, segueix el catàleg ordenat per municipis, perquè he pensat que era més fàcil localitzar el museu per la seva ubicació que pel nom. El nom del municipi, el precedeix el dibuix d’un il·lustrador amb l’assumpte dels museus i els visitants a manera d’introducció i per recordar-nos que l’objectiu de la publicació no és només difondre els museus del Baix Camp i les seves col·leccions, sinó també plantejar la problemàtica dels visitants i la importància de les diferents visions. Les fotografes dels objectes han conservat els criteris de la mostra: fotografes més grans per a les d’interpretació o creatives, i més petites per a les documentals. Al text explicatiu de les fotografes, text d’interpretació i text de documentació, incorporem a l’inici de cada capítol la informació proporcionada pel

Finalment, cal comentar que aquesta obra vol ser una eina col·laborativa per als mateixos museus, que afavoreixi la difusió de la seva existència i la del patrimoni que conserven. Només em queda desitjar que aquest llibre sigui per a vosaltres el mateix viatge de descobriment i gaudi que ho va ser per a mi —i crec que per al Pep també— quan vam visitar els museus del Baix Camp per preparar l’exposició. Montserrat Caballero Bassedas Museòloga dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona

FOTÒGRAF I VISITANT IMAGINARI Com a fotògraf professional he tingut la sort de viatjar i descobrir altres ciutats, i la primera informació que busco quan conec la nova destinació és la dels museus. He tingut la sort de visitar els que diuen que són els millors museus del món: el MoMA, l’Hermitage, el Georges Pompidou, el Louvre, el Prado, entre molts d’altres... però m’he adonat que, de vegades, desconeixem allò que tenim a un pam de nas! Vaig tenir la sort que un projecte com “Visions del patrimoni al Baix Camp”, un projecte dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, caigués a les meves mans! L’atzar? Sóc dels que pensa que les casualitats no existeixen i que el destí està escrit! Jo, amant dels museus em veig participant en un ral·li per diferents museus del Baix Camp a Cambrils, Duesaigües, Reus, Arbolí, Capafonts, Montbrió del Camp, Mont-roig del Camp, Prades, Pratdip, Riudecanyes, Riudoms i, fnalment, Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant... Amb la Montse Caballero al volant, jo mateix de copilot i la Marta Richardson d’assistent, en ruta. Tot això amb el vistiplau de l’estimat Jordi Agràs, director dels Serveis Territorials. Després de rectes, revolts,

pujades i baixades, vam anant divisant cadascun dels pobles i, una vegada localitzat el museu escollit, vam fotografar una de les seves peces dues vegades, i sempre de manera creativa, però l’una amb voluntat documental i l’altra amb voluntat d’interpretació i de joc. Aquí em perdria amb les converses amb la Montse sobre la inexistència de la mera fotografa i la fotografa d’autor… Ho deixem així. Voldria donar les gràcies a tots els museus, al personal en general, a Marta Richardson i a Abelardo Castellet, fent equip! A Montse Caballero, Jordi Agràs i el personal dels Serveis Territorials de Cultura i, també, a totes aquelles persones que ens fan somniar quan visitem un museu, moltes gràcies! Pep Escoda Fotògraf

CATÀLEG DE L’EXPOSICIÓ “VISIONS DEL PATRIMONI AL BAIX CAMP”

Autor: Elisabet DĂez, Anduluplandu

ArbolĂ

Centre d’Interpretació de l’Escalada

Conversem amb Jordi Fusté, gestor ment, amb l’esport, perquè determinen el nivell de difcultat de l’activitat: qui i com escalarà, i on.

1, 2, 3, 4. Són els quatre tipus de roca més abundants en aquesta zona escollida per escaladors de tot el món. Són les úniques peces originals de l’exposició. De fet, una d’aquestes, la roca calcària, es troba in situ. És un aforament on recolza l’edifci del refugi i Centre d’Interpretació. En Jordi ens diu que és la roca més habitual a Arbolí i el terme municipal.

El Jordi ens ho explica: la calcària està formada bàsicament per calç dipositada. És dura, però no és la més dura. El granit ho és més. Aquestes dues roques formen parets molt verticals, difícils i, per tant, recomanades per a escaladors amb experiència. El gres, com el conglomerat, no és tan vertical i presenta moltes concavitats, per això es recomana als principiants. La sabata, anomenada tècnicament peu de gat, es caracteritza per la seva sola de goma molt adherent, perquè deixa el turmell lliure i perquè és d’un material que permet la màxima fexibilitat. És una eina quasi imprescindible per poder-se enflar. Roques i peu de gat formen, amb l’arnés, la corda i el casc, el que necessita l’escalador per escalar.

Sobre aquesta calcària, objecte expositiu i paret del Centre, s’han clavat pius metàl·lics on se subjecten els altres tres fragments de roques exposades: la de granit, la de gres i la de conglomerat. Les roques tenen un número fxat a la seva superfície, respectivament, 3, 2, 1, 4 per identifcar-les al plafó explicatiu que trobem al costat. La sabata, escollida per Pep Escoda per fer la fotografa d’interpretació de les peces museístiques que són les roques, escollides per Jordi Fusté, és un objecte en ús que, juntament amb altres sabates i eines, el Centre posa a disposició dels escaladors que, pel motiu que sigui, ho demanin.

El muntatge museístic que formen les roques és la base a partir de la qual es desenvolupa a l’exposició formada per: fotografes, mapes i itineraris. És molt útil per al públic especialitzat del Centre —els escaladors— per conèixer quines roques trobaran a la zona i decidir on escalaran. El públic general pot accedir a aquestes informacions i coneixements tan específcs perquè l’exposició comparteix espai amb el bar, obert a tothom.

Quin és el seu interès? Les roques són quelcom imprescindible per a l’escalador, que n’ha de conèixer bé les característiques. És per aquest motiu que les trobem en un centre dedicat a l’escalada. Aquí tenen a veure amb la geologia del terreny, però, principal-

Un peu de gat. Aquest ĂŠs el nom que rep la sabata que utilitzen els escaladors, una de les eines fonamentals que els permet conquerir la roca. Un pie de gato. Este es el nombre del zapato que utilizan los escaladores. Es una de las herramientas fundamentales que les permiten conquistar la roca. A climbing shoe. The climbing shoe worn by climbers is one of the basic tools that helps them to reach the top of the rock face or cliff.

Objecte museístic: Tres mostres de roca del terme municipal d’Arbolí aptes per a l’escalada: gres, amb el número 1; granit, amb el 2, i calcària, amb el 3. Fotografa d’interpretació: una sabata d’escalador o peu de gat. 2014 Objeto museístico: Tres muestras de roca del término municipal de Arbolí aptas para la escalada: gres, con el número 1; granito, con el 2, y calcárea, con el 3. Fotografía de interpretación: un zapato de escalador o pie de gato. 2014 Museum object: Three rock samples from the municipal area of Arbolí suitable for climbing: stoneware, number 1; granite, 2, and calcareous, 3. Interpretation photograph: climbing shoe. 2014

Autor: DĂdac Francisco

Cambrils

Museu Molí de les Tres Eres, seu del Museu d’Història de Cambrils

Conversem amb Gerard Martí, director feia girar la pedra per moldre hi descansava a sobre. Les concavitats que observem en la superfície del dau són el resultat del fregament de l’agulla en girar. És destacable el fet que totes les cares presenten concavitat, això és perquè quan la concavitat es feia massa fonda es girava la cara del dau perquè l’arbre del molí pogués continuar treballant. Des del punt de vista tècnic, el dau forma part d’un rodet horitzontal, un invent bàsic per a la humanitat, ja que és l’origen de moltes màquines i, en aquest cas concret, d’un molí fariner hidràulic, perquè l’arbre utilitzava la força de l’aigua per moure’s.

És un dau del molí fariner hidràulic de les Tres Eres que hi havia a Cambrils en funcionament fns a fnals del segle xix. D’aquest molí, se n’ha conservat l’edifci, la bassa i aquest objecte juntament amb un segon dau i amb part d’una de les moles. Són objectes que han arribat a nosaltres, gràcies a la tasca de salvament del patrimoni cambrilenc que duen a terme membres del Centre d’Estudis Cambrilencs des dels anys setanta del segle passat. Van saber reconèixer el valor cultural i documental d’aquests objectes en perill de desaparició. Avui són els únics que queden de la maquinària original del molí. Propietat del Centre d’Estudis, estan cedits al Museu d’Història de Cambrils i ubicats en exposició permanent a la sala de moles del Molí de les Tres Eres, que s’ha restaurat de manera que pot mostrar com funcionava i moldre blat i fer farina en demostracions reals davant el públic visitant.

És un testimoni del patrimoni preindustrial del país al segle xix en municipis petits com era llavors Cambrils. És també el testimoni d’una societat on la reutilització i l’aproftament dels recursos eren una manera de treballar i un plantejament de vida. Està en exposició permanent. No hi ha informació escrita, perquè la visita al molí és guiada.

El dau en si, de bronze, és un element fonamental de l’estructura del molí, perquè l’agulla de l’arbre que

Un dau, tan petit, però molt important perquè és un dau de molí fariner. És un element estructural sense el qual no es podia moldre. Situat sota l’arbre del molí, l’agulla que hi ha a l’extrem d’aquest descansa sobre el dau i hi gira al damunt. Les marques ens parlen de com s’aproftava el dau, canviant la cara quan aquesta tenia massa desgast... Una època on la reutilització era un plantejament de vida. Un dado, tan pequeño, pero muy importante porque es un dado de molino harinero. Es un elemento estructural sin el cual no se podía moler. Ubicado bajo el árbol del molino, la aguja que hay en su extremo encaja en el dado y gira sobre él. Las marcas nos hablan de cómo se aprovechaba el dado, girándolo cuando se desgastaba… Una época donde la reutilización era un planteamiento de vida. A very small block, but highly important because it belongs to a four mill. It is a structural element without which milling or grinding would be impossible. Located under the shaft of the mill, the needle at the end of it, rests on the block and rotates above it. The marks reveal how the block was put to the best possible use, since when one side became too worn it was turned over... An era in which re-use was a way of life.

Objectes museístics: Daus de molí fariner i pedra de molí. Les úniques peces originals de l’antic molí de farina de les Tres Eres del segle xix de Cambrils que es conserven actualment. Fotografa d’interpretació: dau de molí fariner. Objetos museísticos: Dados de molino harinero y piedra de molino. Las únicas piezas originales del antiguo molino de harina de las Tres Eras del siglo xix de Cambrils que se conservan actualmente. Fotografía de interpretación: dado del molino de harina. Museum objects: Flour mill blocks and a millstone. The only original parts of the old four mill from 19th-century Cambrils that have been preserved. Interpretation photograph: four mill block.

Museu Agrícola, extensió del Museu d’Història de Cambrils

Conversem amb Gerard Martí, director l’electricitat a Cambrils i el celler, construït pocs anys després, va utilitzar aquesta energia per posar en marxa diversos motors entre els quals el que injectava aire comprimit a aquesta premsa. Algunes de les politges i embarrats amb corretges per transmetre el moviment encara hi són.

Aquesta premsa de vi, feta a Reus el 1920, servia per treure el most. És l’únic objecte original de quan l’edifci funcionava com a celler que es conserva en el lloc on es va muntar. És un testimoni de l’ús original de l’edifci, però també dels canvis històrics succeïts al llarg del temps. La va adquirir el Sindicat Agrícola de Producció, que durant la Guerra Civil es col·lectivitzà. Acabada la guerra, l’antic Sindicat esdevé Cooperativa Agrícola. La Cooperativa transforma l’edifci en museu l’any 1994 quan fnalitza la producció de vi. Posteriorment l’elaboració de l’oli passa a fer-se a les actuals instal·lacions més modernes de la carretera de Montbrió. És llavors quan l’edifci es deixa d’utilitzar per transformar el producte agrícola.

La premsa de vi per treure el most del Museu Agrícola de Cambrils, ens diu el Gerard que la considera important des de diversos punts de vista: té interès local perquè ens parla del passat vitivinícola de Cambrils —el vi i l’oli han estat claus per a l’economia del municipi i encara hi tenen molta importància. Té també interès perquè és un objecte original, únic testimoni autèntic d’aquest passat, que, a més, es conserva in situ al mateix lloc on el van ubicar el primer dia i on va fer la seva feina des de l’any 1920 fns al 1994. Encara la podria fer ara perquè està en perfecte estat de conservació.

Aquesta premsa era l’eina utilitzada per a la segona premsada del raïm. Una vegada feta la primera, queda una massa formada per la rapa, la pellofa, el pinyol i la polpa, que anomenem brisa. La brisa es posa dins una gàbia de fusta. L’aire comprimit fa pujar el pistó i la gàbia ascendeix fns que es troba amb la premsa a la part superior i prem la brisa de manera que fa sortir el most, que és el líquid base a partir del qual s’elaborarà el vi. El 1915 va arribar

Està en exposició permanent i encara es pot veure la politja a la part de dalt, de l’època de la primera instal·lació elèctrica. Una tarja amb el nom i el número d’inventari la identifquen. És un dipòsit del propietari, la Cooperativa Agrícola de Cambrils, al Museu.

Un manòmetre de pressió. Sense aquest, que permetia controlar la força exercida per la premsa, tot el treball de pagesos i treballadors del sindicat es podia malmetre. Un manómetro de presión. Sin él, que permitía controlar la fuerza ejercida por la prensa, todo el trabajo de payeses y trabajadores del sindicato se podía echar a perder. A pressure gauge. Without this device, that controlled the force applied by the press, all the work of the peasants and union workers could be ruined.

Objecte museístic: Premsa de vi per treure el most, 1920. Fotografa d’interpretació: detall del manòmetre de pressió. Objeto museístico: Prensa de vino para obtener mosto. 1920. Fotografía de interpretación: detalle del manómetro de presión. Museum object: Wine press for extracting must, 1920. Interpretation photograph: close-up of the hand pressure gauge.

Refugi del carrer Creus, extensió del Museu d’Història de Cambrils

Conversem amb Gerard Martí, director És un dipòsit de la Generalitat de Catalunya. És un dels objectes identifcats al llarg de l’excavació arqueològica del refugi antiaeri de la Guerra Civil a Cambrils situat al carrer Creus i que encara es conserva i es pot visitar.

quació d’espais, la creació d’una ruta, la participació de la gent en la recuperació d’aquesta memòria, bé amb els seus records, bé amb l’aportació de nous objectes per al museu: un informe d’infermera, fotografes, un cinturó...

És l’objecte en millor estat de conservació de totes les peces recuperades del refugi. És una pinta no per pentinar-se, sinó per subjectar un monyo. La pinta és una peça de nacre retallat i ens parla de quins eren els usuaris del refugi: dones, nens i gent gran.

Un altre motiu perquè el museu la seleccionés és que és protagonista d’una activitat per a infants que es diu Cambrils en temps de guerra. En aquesta activitat la pinta es reprodueix sobre un cartó a escala 1:1 i els nens i nenes han de parlar-ne: per a què servia, com es devia utilitzar, de qui devia ser i altres interrogants que puguin sorgir...

Es va trobar juntament amb una llauna de sardines, una espelma trencada, petits recipients de vidre, una bala per fer de llàntia, un fragment de llum de carbur, un ganivet i una moneda, tots en molt mal estat de conservació.

No està en exposició i no ha calgut restaurar-la, tan sols netejar-la, cosa que el museu ha dut a terme mitjançant la tasca d’una restauradora procedent d’un Pla d’ocupació vinculat amb la Llei de barris de la Generalitat de Catalunya. També ha anat a l’exposició “Catalunya bombardejada” organitzada pel Memorial Democràtic i que es va poder veure a Cambrils a la Sala Pati.

L’objecte en si no té un valor especial ni presenta característiques de disseny o de material que el facin destacar. El seu principal interès és la seva procedència. Aquesta característica ha portat el museu a utilitzar-la en treballs vinculats a la memòria de la Guerra Civil. Aquests treballs han comportat l’ade31

Una dona, segurament jove, perquè la pinta per subjectar el monyo és de nacre, la va perdre al refugi subterrani durant un dels bombardejos de la Guerra Civil a Cambrils. La melena es va moure lliure i la pinta va quedar allí, tremolant, com la veiem... Una mujer, seguramente joven, porque la peineta para sujetar el moño es de nácar, la perdió en el refugio subterráneo durante uno de los bombardeos de la Guerra Civil en Cambrils. La melena se movió libre y la peineta se quedó allí, temblando, como la vemos… A woman, very probably young, because the comb used to hold the bun is made of mother-of-pearl, lost it in the air-raid shelter during one of the bombing raids on Cambrils during the Civil War. The long hair moved and the comb was just left there, shaking, the way we see it now...

Objecte museístic: Pinta per subjectar un monyo, nacre. Refugi de la Guerra Civil. Cambrils. 1938. Embolicada i amb el número d’inventari sobre la taula de treball. Fotografa d’interpretació: pinta en moviment. Objeto museístico: Peineta para sujetar un moño, nácar. Refugio de la Guerra Civil. Cambrils. 1938. Envuelta y con el número de inventario sobre la mesa de trabajo. Fotografía de interpretación: peineta en movimiento. Museum object: Comb for holding a bun, mother of pearl. Civil War air-raid shelter. Cambrils. 1938. Wrapped up, and with the inventory number on the desk. Interpretation photograph: moving comb.

Torre de l’ermita, extensió del Museu d’Història de Cambrils

Conversem amb Gerard Martí, director coneixem. La presència d’aquests escuts delimitant els dos termes ens evidencia el retorn a la senyoria reial de Cambrils i de Montbrió, ja que varen pertànyer a la senyoria dels Cardona fns a l’any 1587. Paral·lels de l’escut en documents escrits i datats i l’existència del gos en l’escut confrmen la datació.

El Gerard ha seleccionat aquesta peça, dipòsit de l’Ajuntament de Cambrils al Museu d’Història de Cambrils, perquè és l’objecte amb el número 1 del fons del museu i ho és pels motius següents: se li va donar aquest número perquè és l’escut de Cambrils en pedra més antic que es coneix; perquè es pot datar amb exactitud i perquè tenia una funció d’interès per al terme municipal: des de l’any 1622 estava en una fta de terme que marcava el límit entre els termes de Cambrils i Montbrió del Camp.

En Gerard considera que aquest escut té un interès comarcal, perquè ens parla d’una estructuració del territori diferent de la que coneixem, així com de l’origen principalment medieval de les divisions que l’organitzen actualment. Al segle xvii tota aquesta zona, de la muntanya al mar, estava sota el control reial exercit des de Cambrils, que establia peatges per creuar-la de sud a nord.

És un objecte molt estudiat. Les ftes del terme municipal de Cambrils estan catalogades i situades mitjançant GPS. Es van inventariar l’any 2002. Aquesta peça en concret es va salvar de la seva destrucció als anys vuitanta del segle xx i va ingressar a la col· lecció del Centre d’Estudis Cambrilencs. L’inventari de la col·lecció s’inicia l’any 1995 i a aquest escut se li dóna el número 1 pel signifcat històric i simbòlic que té per a Cambrils. Les quatre barres de l’escut ens diuen que Cambrils era vila reial de la Corona d’Aragó en el moment de la Concòrdia de Montbrió del 1622, que deixà els termes tal i com ara els

És un escut tallat sobre una placa de pedra calcària. No sembla que hagués estat mai policromat. Està en exposició permanent i presenta un sòcol de ciment d’una primera intervenció destinada a facilitar la seva estabilitat en la vitrina. Un peu de peça dóna informació al visitant sobre l’objecte.

És el número 1 del fons del museu perquè és l’escut de Cambrils més antic en pedra que es coneix. És de l’any 1622. L’heràldica ens diu que era una vila reial i el seu ús en una fta de terme ens parla de l’organització del territori en època medieval. Es el número 1 del fondo del museo porque es el escudo de Cambrils más antiguo en piedra que se conoce. Es del año 1622. La heráldica nos dice que era una villa real y su uso en un mojón nos habla de la organización del territorio en época medieval. It is the number 1 piece in the museum’s collection because it is the oldest known coat of arms in stone. It dates from 1622. Heraldry tells us that this was a royal borough. It was on a milestone that established the boundary between the municipal districts of Cambrils and Montbrió del Camp.

Objecte museístic: Escut heràldic de Cambrils del 1622 procedent d’una fta de terme. Fotografa d’interpretació: detall. Objeto museístico: Escudo heráldico de Cambrils del año 1622 procedente de un mojón. Fotografía de interpretación: detalle. Museum object: Coat of arms of Cambrils from 1622, used on a municipal milestone. Interpretation photograph: close-up.

Torre del Port, extensió del Museu d’Història de Cambrils Conversem amb Gerard Martí, director al tresmall o al sardinal. La gran mida de les embarcacions d’arrossegament va fer necessari posar unes casetes amb màquina (maquinilla) per treure-les de l’aigua i indirectament va impulsar la construcció del port, amb l’obertura orientada per a embarcacions a vela: sortien per garbí amb el mestral i entraven amb el llebeig. El port va facilitar el desenvolupament de barques quillades que ja seran motoritzades.

El seu nom tècnic és guindaressa, és un dipòsit del Centre d’Estudis Cambrilencs al Museu d’Història de Cambrils i té el número MHC1944. No està restaurada, però sí que s’hi ha afegit la peça de fusta anomenada manegueta, i la corda anomenada arrigau, lligada a llaç. El Gerard l’ha escollit perquè ens parla de l’ofci de la pesca, molt important a Cambrils, i dels pescadors que l’exercien amb barques de vela. Ha estat present en exposicions relacionades amb el patrimoni marítim que es programen a la Torre del Port de forma intermitent.

La guindaressa s’ubica a la part inferior de la barca, i se subjecta amb una corda a la paramola, peça de fusta de proa a popa instal·lada sobre la quilla i el casc. És solidària amb el bossell de dalt mitjançant quatre sogues que passen pels quatre ulls on giren les roldanes. Les roldanes d’aquesta peça són de fusta, un indici de la seva antiguitat. Permetia pujar o baixar la vela amarrada a l’antena o caripena per l’arbre o pal.

Som a fnals del xix, principi del xx, poc abans de la motorització, quan a Cambrils la fota pesquera va tenir la seva màxima esplendor. La guindaressa és, de fet, una politja de quatre ulls amb una funció fonamental: poder hissar la vela. Que calguin quatre ulls implica que la vela era molt gran i, per tant, que el vaixell tenia una eslora important.

L’antic propietari era descendent d’una família que va emigrar de l’Escala a Cambrils amb motiu de la Guerra del Francès i als quals els quedà el renom de Noio, ja que en arribar eren els únics que anomenaven noies les xiquetes de la família. En va fer donació al museu juntament amb un bossell de dalt, un tub de canya amb agulles de reparar veles, un rampujo (mena de didal), cera per als fls, una medalla de salvament de nàufrags i maquetes de dues barques.

I així és. Aquesta guindaressa s’utilitzava en una embarcació destinada a la pesca de l’arrossegament, concretament a la parella del bou, tècnica documentada a Cambrils des del segle xviii, un dels primers indrets on arriba a Catalunya. Era concessió reial, aconseguida amb la intervenció d'Antoni de Gimbernat, personalitat cambrilenca, i capturava peix de fons. Pocs pescadors podien accedir a aquest tipus de pesca, la més extractiva, ja que la majoria anaven

La guindaressa, solidària amb un bossell de dalt mitjançant quatre cordes que passaven per les roldanes de fusta, era un estri imprescindible per hissar les veles... La seva estructura potent ens permet imaginar la força i l’empenta del vaixell que feia pesca d’arrossegament amb un altre de parella —a bou— a principis del segle xx a Cambrils. El guindaste, solidario con el motón fjo mediante cuatro sogas que pasaban por las poleas de madera, era una herramienta imprescindible para izar la vela… Su estructura poderosa nos permite imaginar la fuerza y potencia del barco que hacia pesca de arrastre con otro de pareja —a bou— a principios del siglo xx en Cambrils. The hawser, attached to a top pulley by four ropes that ran through the wooden pulley wheels, was an indispensable tool for hoisting the sails... Its powerful structure allows us to imagine the strength and force of the vessel, which was used for trawling paired with a sister vessel— the double-net technique — at the beginning of the 20th century in Cambrils. 40

Objecte museístic: Guindaressa. Primer quart del segle xx. Fotografa d’interpretació: detall. Objeto museístico: Guindaste. Primer cuarto del siglo xx. Fotografía de interpretación: detalle. Museum object: Hawser. First quarter of the 20th century. Interpretation photograph: close-up.

Vil·la Romana de la Llosa, extensió del Museu d’Història de Cambrils

Conversem amb Gerard Martí, director És un dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Forma part d’un conjunt de bronzes romans procedents de la Vil·la Romana de la Llosa situada avui vora la mar si bé quan la van construir era potser a un quilòmetre terra endins. És un conjunt excepcional i únic (amb l’excepció dels bronzes localitzats al sud d’Itàlia) per la seva bona conservació i per la seva qualitat artística i tècnica.

del Mediterrani en època romana, també ho fa del tipus de poblament al nostre territori —un territori rural al voltant de la gran ciutat de Tàrraco, molt humanitzat—; de la societat amb moltes famílies riques i cultes i que apreciaven els objectes de qualitat; dels seus costums en aquella època, i de la il·luminació portàtil amb llums metàl·lics que cremaven oli d’oliva.

Aquesta llàntia romana de bronze ens parla de la Mediterrània de fa dos mil anys, perquè sembla que la van fer a Itàlia artesans egeus, segons es dedueix del barret frigi que porta la màscara teatral que la decora. Servia per il·luminar. El dipòsit s’omplia d’oli d’oliva i el ble sortia pel bec. El seu emplaçament no era fx com es pot deduir de la nansa per transportar-la, però el luxe i la qualitat d’aquest llum permet plantejar el seu ús al triclini —menjador— de la vil·la on els seus rics habitants menjaven i convidaven els amics.

Està en exposició permanent al Museu Molí de les Tres Eres. La informació es presenta en diversos formats, continguts i ubicacions: des del peu de peça a la vitrina on es troba, fns al plafó de sala on s’explica l’objecte, passant per la informació en el mateix jaciment, on també s’explica aquesta peça i el lloc exacte on era, els díptics divulgatius del jaciment de la Llosa i, fnalment, la informació en la guia arqueològica virtual d’aquest jaciment cambrilenc. És una peça de bronze restaurada en dues ocasions, una vegada per l’empresa GAM de Reus, poc després del descobriment del conjunt l’any 1992 i, anys després, pel Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya a Valldoreix.

És evident que el seu interès sobrepassa l’àmbit local i ha estat cedida per a exposicions en diverses ocasions. No només ens parla de la cultura romana i dels intercanvis culturals i comercials tot al voltant

La màscara s’allibera i avança sobre el dipòsit de la mateixa manera que devia destacar i moure’s a la llum vacil·lant i mòbil del ble impregnat d’oli que cremava. La máscara se libera y avanza sobre el depósito, de la misma manera que debía destacar y moverse a la luz vacilante y móvil de la mecha impregnada de aceite que quemaba. The mask disengages and moves along the container just as it must have looked and moved in the fickering light of the oil-steeped, burning wick.

Objecte museístic: Llàntia romana de bronze. Vil·la Romana de la Llosa, segles i-ii dC. Fotografa d’interpretació: detall de la llàntia romana. Objeto museístico: Lucerna romana de bronce. Villa Romana de La Llosa, siglos i-ii dC. Fotografía de interpretación: detalle de la lucerna. Museum object: Bronze Roman lamp. Roman Villa of la Llosa, 1st and 2nd Centuries AC. Interpretation photograph: close-up of the Roman lamp.

Parc Samà

David Cardona, comercial del Parc, ens fa un suggeriment passegen pels caminals, pasturen als parterres i ens observen des de les branques. N’hi ha molts. Són paons.

En David ens diu que, de tot el parc, el que més els agrada, a ell, als clients del restaurant i als visitants de l’equipament, és el llac. Segurament, la seva ubicació central, el conjunt summament atractiu que formen l’aigua, la vegetació i l’arquitectura irregular que vol imitar la roca natural i que inclou una torre amb mirador, el converteixen en un dels objectius de la visita, perfectament identifcable i amb molts detalls per mirar i admirar.

El poeta romà Ovidi ens diu que Satúrnia va recollir els cent ulls d’Argos mort per Hermes i els va fxar a la cua “del seu ocell consagrat, constel·lant-li amb gemmes la cua”. El paó blau (Pavo cristatus) és un ocell procedent de l’Àsia que ja des de l’antiguitat es troba entre nosaltres. Actualment és un dels símbols nacionals de l’Índia i de Birmània. A Europa, des de fa alguns segles, forma part de la “decoració viva” dels parcs aristocràtics.

El palau i el parc pertanyen al marquès de Marianao. Una empresa gestiona el restaurant, orientat a la celebració d’esdeveniments, situat en un dels antics edifcis de servei. El parc està també obert a la visita amb entrada de pagament.

El palau i el parc van ser construïts al fnal del segle xix per un indiano, posteriorment ennoblit. El disseny, de 1881, és del conegut arquitecte paisatgista Josep Fontserè i Mestre (1829-1897). El parc va ser dissenyat de manera que reprodueix un paisatge: torres en forma de muntanya, riu, coves, cascada i llac... Molta de la vegetació és forana i de caràcter exòtic. És el cas de la que envolta el llac, com el xiprer dels pantans (Taxodium distichum), procedent de les maresmes americanes, i les washingtònies (Washingtonia filifera).

El passeig pel parc és lliure, sense itineraris marcats. Al llarg del recorregut per descobrir panoràmiques o escenes d’interès, hi trobem les diverses gàbies amb ànecs, oques, lloros de diversos tipus... És el que queda del que a fnals del segle xix i principis del xx era una col·lecció zoològica que havia arribat a incloure lleons. Passegem. De sobte sentim uns crits des de dalt, un ocell de colors vibrants i cua llarguíssima vola davant nostre. A mesura que ens endinsem en el parc en veiem més i més, ells també

Detall d’un dels habitants del Parc Samà, el paó. El disseny i les característiques de les plomes de la cua amb les quals l’ha dotat la natura ens transmeten una sensació de luxe i de riquesa adequada per tenir com a rerefons el disseny treballat de Fontserè del llac central del parc del palau dels marquesos de Marianao. Detalle de uno de los habitantes del Parque Samà, el pavo real. El diseño y las características de las plumas de la cola con las que lo ha dotado la naturaleza nos transmiten una sensación de lujo y de riqueza adecuados para tener como fondo el trabajado diseño de Fontserè del lago central en el parque del palacio de los marqueses de Marianao. Close-up of one of the inhabitants of the Samà Park, the peacock. The design and the characteristics of the feathers of the tail that nature has endowed it with convey a sensation of luxury and wealth, suitably set against the background of Fontserè’s elaborate design of the central lake in the park of the palace of the Marquis and Marchioness of Marianao.

Objecte museístic: Llac del Parc Samà, 1881. Parc dissenyat per Josep Fontserè (1829-1897), el llac és un dels elements principals d’aquest jardí, catalogat com a BCIN (bé cultural d’interès nacional) en la categoria de jardí històric. Fotografa d’interpretació: detall de les plomes de la cua d’un paó del Parc. Objeto museístico: Lago del parque Samà, 1881.Parque diseñado por Josep Fontserè (18291897). El lago es uno de los elementos principales de este jardín, catalogado como bien cultural de interés nacional en la categoría de jardín histórico. Fotografía de Interpretación: detalle de las plumas de la cola de un pavo real del parque. Museum object: Lake in the Samà Park, 1881. Park designed by Josep Fontserè (1829-1897), the lake is one of the main features of this garden, classifed as a BCIN (cultural asset of national interest) in the historic garden category. Interpretation photograph: close-up of the tail feathers of one of the Park’s peacocks.

Autor: Nuri MarinĂŠ

Capafonts

Forn de la vila

Conversem amb Teresa Pérez, guia La Regidoria de Cultura, els antics propietaris i els comentaris de la majoria dels visitants estan d’acord a considerar que el motor de gasolina per moure la màquina de pastar, que inclou la gerra ceràmica per a l’aigua de refrigeració i les corretges de transmissió de cuir, és un dels objectes més destacables del forn de pa.

fns a l’arribada de l’electricitat a Capafonts als anys cinquanta del segle xx. Des del 1926 fns a aquell moment, i també posteriorment, quan hi havia els talls freqüents de subministrament elèctric, va estar en ús. Es posa en marxa mitjançant una maneta giratòria i encara està en condicions de ser utilitzat. És original per la seva antiguitat i simplicitat, però també pel sistema de refrigeració: l’aigua es deriva no a un radiador, sinó a una gran gerra ceràmica originalment feta per emmagatzemar oli. Quan s’utilitzava es podia palpar com el nivell d’aigua calenta creixia sense arribar mai més enllà de mitja alçària. I també és destacable el sistema de connexió mitjançant corretges de cuir fetes per un baster, segons el mètode artesà, que, en aquest cas, no va fer arreus per a animals, sinó corretges de transmissió. El tub d’escapament dels gasos empalma amb la fumera del forn.

La màquina i el seu motor són del 1926 i il·lustren els primers moments de la mecanització del treball, a la vegada que mostren la imaginació i l’estratègia de reutilització d’objectes de procedència diversa per part del forner. És un patrimoni històric del municipi en els camps tecnològic i social, testimoni de com es treballava en un moment de canvi històric. I és un patrimoni també nostre, perquè és testimoni de la voluntat de facilitar la feina del treballador utilitzant màquines i de la capacitat de resoldre problemes de la manca d’eines adients reutilitzant-ne d’altres no destinades en origen a aquest ús.

El forn conserva tot el mobiliari i les eines de la darrera època en què es va utilitzar, de manera que avui es podria reprendre la feina com es va deixar al setembre del 1986 quan va sortir el darrer pa destinat al consum.

El motor de gasolina i la màquina de pastar són de la mateixa època. El motor va estar en funcionament

La corretja de cuir, feta per un baster, segons les tècniques tradicionals, era l’eina imprescindible perquè el motor de gasolina, fet industrialment, i refrigerat amb l’aigua continguda en una gerra ceràmica, fes la seva feina de moure la pala de la màquina de pastar... Som a mitjan segle xx a Capafonts. La correa de cuero, hecha por un talabartero según las técnicas tradicionales, era el instrumento imprescindible para que el motor de gasolina, hecho industrialmente y refrigerado con el agua contenida en una jarra cerámica, hiciera su trabajo de mover la pala de la máquina de pastar… Estamos a mitad del siglo xx en Capafonts. The leather belt, made by a saddler using traditional techniques, was indispensable for the industriallymanufactured petrol engine, cooled with water contained in a ceramic jar, to perform its function of moving the dough-making machine’s blade. The period is the mid-20th century in Capafonts.

Objecte museístic: Motor de gasolina amb gerra per a l’aigua de refrigeració. 1926. Fotografa d’interpretació: corretja de cuir original de la instal·lació. Feta per un baster, es va utilitzar com a corretja de transmissió d’aquest motor. Objeto museístico: Motor de gasolina con jarra cerámica para el agua de refrigeración. 1926. Fotografía de interpretación: correa de cuero original de la instalación. Hecha por un talabartero, se utilizó como correa de transmisión de ese motor. Museum object: Petrol engine with a cooling water jar. 1926. Interpretation photograph: installation’s original leather belt. Made by a saddler, it was used as a transmission belt for this engine.

Autor: Miquel Villalba, Elchicotriste

DuesaigĂźes

Museu de l’Avi

Conversem amb Jordi Rabascall, director i propietari, i amb Montse Francisco, gestora dormir es van continuar utilitzant els llums de ganxo amb una metxa amarada d’oli o amb espelmes de cera o de greix de porc, segons l’economia familiar. Comenta el fet que la potència utilitzada, avui la consideraríem inútil... 10 watts!, però, és clar, en comparació amb la llum proporcionada per la llar de foc o pels estris esmentats més amunt, era un avenç incomparable.

Qui ha escollit l’objecte en aquest cas és el fotògraf. Ells havien proposat una maqueta de premsa d’oli, però no podia ser perquè al projecte ja n’hi havia una d’original d’un altre museu. Passegem pels diferents àmbits del museu plens d’objectes diversos que tenen com a denominador comú ser documents de la història, la feina i la manera de viure de la gent del poble. La gran majoria provenen del mateix municipi de Duesaigües, però no tots, perquè en Jordi Rabascall és un col·leccionista nat i quan ha vist un objecte que li ha cridat l’atenció sigui on sigui, l’ha adquirit o l’ha recollit.

A tall d’anècdota podem afegir que aquests comptadors són també testimoni de l’aparició de nous materials produïts industrialment. En aquest cas tenim la baquelita, la primera substància plàstica totalment sintètica. Rep el nom del seu inventor, el belga Leo Baekeland, que la va crear el 1909. En el seu moment es va utilitzar per a molts objectes com carcasses de telèfons, ràdios o, com veiem aquí, comptadors elèctrics. Avui dia encara s’utilitza, per exemple, per a nanses de cassoles.

L’objecte que ha cridat l’atenció de Pep Escoda és un comptador d’electricitat de baquelita. De fet, n’hi ha tres. Els tres procedeixen de Duesaigües i són testimoni de quan l’electricitat va arribar per primera vegada al municipi. La data: el 31 de maig de 1931. Jordi Rabascall ens explica que la gent, al principi, només va utilitzar l’electricitat per il·luminar dos àmbits de la casa, aquells on es feia més vida: el menjador i la cuina. Per desplaçar-se per l’edifci o anar a

Els comptadors estan subjectats a la paret en exposició permanent, com tota la col·lecció del museu, i un cartell els identifca i els data.

A Duesaigües, quan el 1931 hi van portar l’electricitat, tothom el que volia era posar llum a la cuina i al menjador, perquè eren les estances més utilitzades de la casa i on es vivia. Una bombeta de 10 watts es considerava més que sufcient... En Duesaigües, cuando en 1931 llegó la electricidad al pueblo, todo el mundo lo que quería era poner luz en la cocina y en el comedor, porque eran las estancias más utilizadas de la casa y donde se vivía. Una bombilla de 10 vatios era considerada más que sufciente... When electricity reached Duesaigües in 1931, everyone wanted to have power in the kitchen and in the living room, because they were the most-used rooms in the house and were where people spent most of their time. A 10-watt bulb was regarded as more than suffcient...

Objecte museístic: Tres comptadors d’electricitat de baquelita procedents de Duesaigües. 1931. Fotografa d’interpretació: comptador d’electricitat. Objeto museístico: Tres contadores de electricidad de baquelita procedentes de Duesaigües. 1931. Fotografía de interpretación: contador de electricidad. Museum object: Three electricity meters made from Bakelite, from Duesaigües. 1931. Interpretation photograph: electricity meter.

Autor: Pau F.Lรณpez

Montbriรณ del Camp

Museu del Vi "Els Cups"

Conversem amb Roger Boada, director i propietari de roure americà i que el vi i els licors no se solen conservar en recipients metàl·lics, només en vidre o en fusta.

En Roger ha escollit aquest objecte perquè no n’ha vist cap d’igual o semblant en altres col·leccions d’aquesta temàtica. Per això, opina que molt probablement es tracta d’una peça única i la seva opinió mereix que la tinguem en compte perquè és un coneixedor del món del vi i un amant dels museus, la qual cosa l’ha portat a estar a la junta de l’Associació de Museus del Vi d’Espanya, primer com a secretari i després com a vocal.

Suposem que el contingut era rom —quan tornaven de Cuba— i aiguardent, possiblement fet a Reus — quan es dirigien cap a Amèrica—, perquè de conyac no n’hi havia, era un producte francès de comercialització molt reduïda aquí. La cantimplora té una cabuda de 2 litres i la canya de bambú, sens dubte és americana. Per fabricar el recipient el que es va fer és tallar-la pels nusos de la planta de manera que el nus forma les parets dels extrems. Es va fer un forat circular a la paret de la canya que es tapava amb un tros de suro. Per allí es bevia i s’omplia.

Es tracta d’una ampolla de rom que portaven els mariners que feien la travessa de l’Atlàntic. Procedeix del vaixell Anita, que feia la ruta de Premià de Mar a Cuba. Està datada a la segona meitat del segle xix i un dels fets més destacables és que l’ampolla és un tros de canya de bambú que sorprèn pel seu diàmetre.

Està en exposició permanent penjada en l’espai principal del museu on també es troben els cups que donen nom a la institució. És un museu de col· leccionista, de propietat privada. La cantimplora, malgrat que està envoltada de molts objectes, crida l’atenció del visitant que s’interroga sobre la seva utilitat, perquè la seva forma i el material fan difícil identifcar-ne l’ús. L’explicació la troben en una nota escrita. La va adquirir el pare del propietari actual l’any 1992.

És una ampolla o cantimplora d’ús personal. El seu disseny i mida permetien transportar-la i també tenir-la penjada a la cabina. El material de què està feta facilitava que no es trenqués i era molt més econòmica que una de metall. El vidre, per descomptat, quedava descartat. Un altre motiu per escollir la canya és que aquesta devia conservar millor l’olor i el sabor que el metall —tots sabem que un recipient clàssic per a la conservació i millora del vi és la bóta

Des d’aquesta perspectiva la identifquem... És una cantimplora, però és més difícil des del punt de vista lateral: un tros de bambú. Els mariners que travessaven l’Atlàntic l’omplien d’aiguardent o de rom, segons la direcció del viatge. Desde esta perspectiva la identifcamos, es una cantimplora, pero es más difícil desde el punto de vista lateral: un trozo de bambú. Los marineros que cruzaban el Atlántico la llenaban de aguardiente o de ron, según la dirección del viaje. We can identify it from this perspective... It is a hip fask, but it is more diffcult to make out from the side: a piece of bamboo that sailors crossing the Atlantic flled with spirits or rum, depending on where they were bound for.

Objecte museístic: Cantimplora de mariner. Probablement feta a Cuba. Segona meitat del segle xix. Fotografa d’interpretació: detall. Vista frontal. Objeto museístico: Cantimplora de marinero. Seguramente hecha en Cuba. Segunda mitad del siglo xix. Fotografía de interpretación: detalle, vista frontal. Museum object: Sailor’s hip fask. Probably made in Cuba. Second half of the 19th century. Interpretation photograph: close-up. Front view.

Autor: Fernando Lozano

Mont-roig del Camp

Centre Miró

Conversem amb Martí Rom, Angelina Rovira i Irene Oechsle Del sol de palmes original, que es conserva al seu taller de Palma de Mallorca, en sabem moltes coses. L’hi va regalar Joan Prats a fnals dels anys quaranta del segle xx. L’havia adquirit al mercat de rams que se celebra prèviament a la Setmana Santa a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Precisament la botiga de barrets de Joan Prats estava ubicada davant del lloc on es fa aquest mercat. Joan Miró el va penjar al rebedor i després al seu taller del Mas Miró de Mont-roig; ens ho explica Angelina Rovira, flla dels masovers. Joan Prats era un dels millors amics de Miró, passava tres setmanes al mas a l’estiu amb ell i es tenien molta confança l’un a l’altre.

El Centre Miró ha escollit aquest objecte perquè és la reproducció d’un de molt estimat per Joan Miró: es tracta del sol de palmes, un regal de Joan Prats, un dels seus millors amics. A tots ells els agrada perquè els recorda el sol i la platja, tan estimats per Miró; recorda també la seva personalitat càlida, que valorava tant l’amistat i, fnalment, recorda moltes de les seves obres on el sol i els estels són protagonistes, entre ells el famós tapís de Tarragona, on també trobem aquest motiu. El sol de palmes del Centre Miró està fet artesanalment, com l’original, però no n’és una còpia exacta malgrat que respecta les mides. Es pot comprovar si se n’observen els detalls i la tècnica. Una de les principals diferències és que l’original és una peça sencera i la còpia està feta per diverses peces cosides entre si.

En aquest catàleg veurem que l’empatia del fotògraf Pep Escoda amb l’objecte i amb el personatge de Joan Miró fa que la fotografa creativa sigui la del sol que ell mateix, en Pep, ha dibuixat amb sorra del muntatge expositiu, fent una simbiosi de tots els missatges que transmet el muntatge del museu i la personalitat de Miró i assumint-los, perquè al Pep també li agrada Miró, i la platja, i dibuixar, i el sol, i el Mediterrani.

Està en exposició permanent en un dels àmbits on el muntatge —que incorpora fotografes de Miró, sorra de platja, canyes, etc.— ens recorda una de les activitats preferides de l’artista: dibuixar amb una canya a la sorra. El sol es troba aquí en representació de l’astre solar i també del paisatge mediterrani i de l’oci. Tot el muntatge és harmònic.

Dibuixar a la sorra... I el sol mediterrani... I l’aire lliure... I les persones estimades... Aquest dibuix del sol de palma de sorra fet per Pep Escoda i fotografat per ell mateix, vol ser l’escriptura del missatge contingut en l’objecte: tot el que Miró va estimar. Dibujar en la arena… y el sol mediterráneo… y el aire libre…y las personas queridas… Este dibujo del sol de palmas de arena hecho por Pep Escoda y fotografado por él mismo, quiere ser la escritura del mensaje contenido en el objeto: todo aquello amado por Miró. Drawing in the sand... And the Mediterranean sun... And outdoors... And those dear to him... This drawing of the palm-tree sun with sand by Pep Escoda, who also photographed it himself, is intended as the text of the message contained in the object: all the things that Miró loved.

Objecte museístic: Sol de palmes artesà inspirat en l’original que es conserva a Palma de Mallorca. Fotografa d’interpretació: sol dibuixat amb sorra sobre cartolina per Pep Escoda. 2014. Objeto museístico: Sol de palmas artesanal inspirado en el original que se conserva en Palma de Mallorca. Fotografía de interpretación: sol dibujado con arena sobre cartulina por Pep Escoda.2014. Museum object: Craft-made palm tree sun inspired by the original kept in Palma de Majorca. Interpretation photograph: sun drawn with sand on card by Pep Escoda. 2014.

Autor: Jordi Llort

Prades

Centre d’Interpretació de les Muntanyes de Prades

La Isabel, administrativa de l’Ajuntament, ens obre el Centre dedicat a explicar la fauna, la fora i el paisatge, amb la realitat física que envolta la ciutat de Prades. Per aconseguir-ho, a la superfície de vidre s’hi han enganxat uns cercles de colors amb números que permeten identifcar els diferents elements del paisatge: arbres (pi roig, avellaner...), cultius (horta, jardí), vegetació (de ribera, mediterrània...), elements arquitectònics singulars (pont romà...), nom de les diferents zones i elements (pla dels Birimbins, pla de la Guàrdia, riu Prades...). Un plafó al costat explica el signifcat dels números.

La Isabel ens acompanya i ens obre el Centre, que només es pot visitar a l’estiu i en època de vacances, Setmana Santa, Nadal... És un equipament amb moltes propostes interactives al voltant del nostre entorn i de la natura i el paisatge. Ella ens diu que està en estudi fer una remodelació de l’exposició i del seu plantejament, i que prefereix no suggerir cap objecte i deixar-nos a nosaltres la selecció. És en Pep Escoda qui fnalment s’inclina per seleccionar el fnestral que explica i que permet veure l’entorn paisatgístic del Centre. Com a fotografa d’interpretació escull una part d’aquest, la que inclou el número 8, perquè per a ell aquest número té molts signifcats personals i sentimentals. És el dígit de l’any que va néixer, i, si el gires i el poses en posició horitzontal, representa la infnitud, i això lliga amb un plantejament de vida optimista... I casualitats, comenta que justament en fer la foto, un grup de 8 ciclistes va quedar representat a sota. A la fotografa el número 8 està borrós, i clar el fons. Potser signifca que el que importa no és el número, ni la classifcació, ni el concepte, el que importa és la realitat física.

A títol informatiu, el número 8, per al Centre, ben diferent del signifcat que li dóna Pep Escoda, és el que identifca el punt on, mirant pel fnestral, es pot identifcar la vegetació de ribera. El Centre té per objectiu facilitar a un públic general el descobriment de la riquesa natural de les muntanyes de Prades. No hi ha un itinerari establert i la informació adopta molts formats: textos explicatius, elements interactius i molt de material gràfc. El fnestral presenta la realitat de l’entorn natural existent i el posa en comunicació amb les informacions i coneixements que els humans tenim sobre el medi que és el que presenta el Centre. A l’hora de redactar aquest text, el Centre ja ha estat remodelat i el fnestral amb la informació ja no hi és.

Al Centre, el fnestral és, literalment, una fnestra oberta a la natura que té per objectiu posar en comunicació l’equipament, amb tot el seu contingut

Aquí, el 8 —l’infnit quan es dibuixa en posició horitzontal— ens permet accedir a una informació bàsica d’una mínima part del nostre entorn, mentre ens recorda la immensitat que queda fora de l’abast d’aquest sistema efcient, però esquemàtic, de conèixer i d’identifcar. Aquí, el 8, el infnito cuando se dibuja en posición horizontal, nos permite acceder a una información básica de una mínima parte de nuestro entorno, mientras nos recuerda la inmensidad que queda fuera de las posibilidades de este sistema efciente, pero esquemático, de conocer y de identifcar. Here, the number 8 — which signifes infnity when it is drawn in the horizontal position — provides us with access to basic information about a minimal part of our environment, while also reminding us of the immensity that remains outside the scope of this effcient, albeit schematic, system of learning and identifying.

Objecte museístic: Elements del paisatge. Part del fnestral on es poden veure els números 4 (vegetació de jardins), 5 (zona horta), 6 (zona horta), 7 (zona horta), 8 (vegetació de ribera). Observació! A conseqüència de la remodelació recent del Centre, el fnestral ja no hi és. Fotografa d’interpretació: secció del fnestral amb el número 8. Objeto museístico: Elementos del paisaje. Parte del ventanal donde se pueden ver los números 4 (vegetación de jardines), 5 (zona huerta), 6 (zona huerta), 7 (zona huerta), 8 (vegetación de ribera). ¡Atención! A consecuencia de la reciente remodelación del Centro, el ventanal ya no está. Fotografía de interpretación: sección del ventanal con el número 8. Museum object: Landscape elements. Part of the window where we can see the numbers 4 (garden vegetation), 5 (orchard area), 6 (orchard area), 7 (orchard area), 8 (riverbank vegetation). Observation! Following the recent remodeling of the Centre the large window is no longer there. Interpretation photograph: section of the large window with number 8. 80

Autor: DĂdac Francisco

Pratdip

Centre d’Interpretació de la Serra de Llaberia i Ofcina de Turisme de Pratdip Conversem amb Sílvia Carrillo, tècnica de turisme i gestora i les que va poder recollir l’escultor a qui se li va encarregar la feina de modelar-lo. La representació més antiga d’un dip es troba al retaule de l’ermita de Santa Marina, situat a l’església de Pratdip, retaule que està datat de l’any 1602.

Ajuntament i Centre han escollit, per participar en el projecte, l’escultura de mida natural del dip, un gos vampir. Està ubicat a l’Ofcina de Turisme i Centre d’Interpretació com a protagonista de l’equipament, on rep els visitants abans que entrin a l’espai d’interpretació pròpiament dit.

Es pensa que l’origen del dip podria estar en el mestissatge del llop amb el gos carreter, una raça autòctona del sud de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Va ser l’autor contemporani Joan Perucho qui va donar força a la llegenda amb la seva obra Les històries naturals, on converteix el gos salvatge en vampir i construeix tota una història al voltant de la fgura de l’aristòcrata Onofre de Dip.

Aquest element ha estat escollit per diversos motius: el principal és que el Centre versa a l’entorn de les llegendes dels pobles de la serra i el Dip és un element mitològic molt potent. També perquè el Dip és un element únic i diferencial del patrimoni cultural immaterial d’aquest territori. Pratdip ha creat un producte turístic, molt adreçat al públic familiar, al voltant de la fgura del Dip. És important per al poble, és la seva icona, és a l’escut, és al logotip de moltes de les entitats del municipi. També és important des del punt de vista de la toponímia atès que forma part del mateix nom del poble... i identifca diversos punts geogràfcs: l’Agulla del Dip o el Pas dels Dips, entre d’altres. S’ha establert una ruta urbana pel municipi que consisteix a localitzar els diversos plafons metàl·lics en forma de dip distribuïts per diversos indrets. El turista, a la recerca dels plafons, recorre i descobreix el poble.

L’escultura de resina policromada intenta un màxim de realisme i de credibilitat. Es considera que aquestes devien ser les seves dimensions i aspecte. Sembla ferotge perquè per a la gent de Pratdip i de la Serra de Llaberia els dips ho són. Els ulls són vermells perquè la llegenda ens diu que quan algú es quedava al bosc de nit, podia veure uns ulls vermells que el miraven. Des de la seva instal·lació ha esdevingut un referent de la visita al Centre d’Interpretació. Hi ha gent que el ve a veure expressament. És molt freqüent que els infants s’hi facin la fotografa. La seva ubicació a l’ofcina de turisme facilita que sigui vist i actua com a reclam, despertant la curiositat del visitant. Tothom vol sentir la llegenda que s’explica en la visita a l’exposició.

Així mateix, diversos esdeveniments esportius hi fan referència, com la Marxa dels Dips o la Marxa BTT pels Senders del Dip i altres com el mercat medieval Pratdip Llegendari. L’objecte que veiem al Centre és una interpretació a partir de les dades que es coneixien sobre els dips 83

Ulls vermells de dimoni que vigilen de nit el viatger incaut, el persegueixen i el maten per xuclar-li la sang... Un dip... Ojos rojos de demonio que vigilan de noche al viajero incauto, lo persiguen y lo matan para chuparle la sangreâ&#x20AC;Ś Un dipâ&#x20AC;Ś Devil-like eyes that follow reckless travellers at night, stalk them and kill them to suck their blood... A dip (a vampire dog)...

Objecte museístic: Escultura de resina que representa un dip. 2012. Fotografa d’interpretació: detall “en moviment”. Objeto museístico: Escultura de resina que representa a un dip. 2012. Fotografía de interpretación: detalle “en movimiento”. Museum object: Resin sculpture representing a dip. 2012. Interpretation photograph: “in movement” close-up.

Autor: Josep Serra

Reus

Gaudí Centre

Conversem amb Josep Maria Cabré, gerent del Gaudí Centre, i amb Jaume Massó, arqueòleg de l’Institut Municipal de Museus de Reus (IMMR) Al Gaudí Centre, aquest retrat s’exposa en una vitrina juntament amb objectes i imatges directament vinculats a la seva mort: la corbata que portava el dia que fou atropellat o una fotografa de la llosa de la seva tomba a la Sagrada Família, on és enterrat.

S’han decidit pel retrat en bronze d’Antoni Gaudí fet per Joan Matamala, a partir de la màscara mortuòria del 10 de juny de 1926 (data de la mort de l’arquitecte). L’han escollit per molts motius: perquè és un dels pocs objectes originals exposats al Centre; perquè és el més singular: un retrat escultòric fet a partir d’un motlle directe extret post mortem; perquè té a veure directament amb Gaudí, com a persona, i no amb la seva obra, i fnalment perquè d’aquesta peça escultòrica només se’n coneix un altre exemplar.

Segons ens comenten, els visitants sí que s’interessen per veure aquest objecte, perquè és poc conegut, però de tota manera, als fulls de valoració el que més puntua és l’audiovisual.

Aquest retrat escultòric ens permet acostar-nos a una personalitat encara força desconeguda, perquè hom coneix molt més la seva obra que a ell com a persona. Tampoc físicament no és gaire conegut, perquè no li agradava que li fessin fotografes i hi ha poques imatges d’ell, potser només una vintena! 89

Magnífca persona i més que meravellós arquitecte, ara està en pau... Magnífca persona y más que maravilloso arquitecto, ahora está en paz... A magnifcent person and a brilliant architect, he is now in peace…

Objecte museístic: Retrat en bronze fet per l’escultor Joan Matamala a partir de la màscara mortuòria de Gaudí que va extreure l’escultor l’any 1926. Fotografa d’interpretació: detall. Objeto museístico: Retrato en bronce hecho por el escultor Joan Matamala a partir de la máscara mortuoria de Gaudí, extraída por este escultor en el año 1926. Fotografía de interpretación: detalle. Museum object: Bronze portrait made by the sculptor Joan Matamala based on the death mask of Gaudí taken by the sculptor in 1926. Interpretation photograph: close-up.

Museu de Reus Salvador Vilaseca Conversem amb Anna Figueras, directora gerent, i amb Jaume Massó, arqueòleg de l’IMMR i historiador Es va descobrir l’any 1932 i ha estat objecte de diversos estudis. Ha tingut molt de recorregut, no només en obres científques, sinó també en articles de divulgació. Forma part de les imatges que ajuden a divulgar la Ruta del Cister, per exemple. També apareix en bona part dels llibres d’història de Catalunya.

Aquesta imatge d’una cérvola gravada acuradament amb un burí de sílex sobre una petita placa de pissarra d’uns set centímetres de llarg per quasi quatre d’amplada i menys d’un centímetre de gruix, sobresurt —amb paraules del seu descobridor, el conegut prehistoriador i fundador del Museu de Reus, Salvador Vilaseca Anguera— «per la seva factura artística i per l’expressivitat que l’autor li sabé donar». D’uns deu mil anys d’antiguitat, és un dels exemplars més antics i més bells d’art moble prehistòric trobat a Catalunya.

No cal explicar-la, s’entén tal com és. És un art naturalista de molta qualitat, perquè la imatge no té gairebé rectifcacions. Es va trobar a l’abric de Sant Gregori, al Priorat, molt a prop de Falset, en nivells d’ocupació humana del fnal del paleolític, juntament amb diverses eines de sílex tallat. El Dr. Vilaseca va trobar la plaqueta el dia de Sant Esteve —ell només excavava els diumenges i els dies festius. Ràpidament, el professor Pericot va conèixer la troballa i la relacionà amb peces similars que havia trobat a la cova del Parpalló (Gandia).

L’hem escollit perquè era la peça més estimada pel doctor Vilaseca i perquè és un exemple excep cional de l’art prehistòric moble de Catalunya. En tenen còpies el Museu d’Història de Catalunya i el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre de Montblanc. També per la seva singularitat: no són freqüents els gravats sobre petites plaques de pedra.

Salvador Vilaseca la va conservar a casa seva fns que els seus hereus la van donar —amb la resta de la seva col·lecció— al Museu de Reus. A l’abril de 1984 s’inaugurà el nou Museu d’Arqueologia i la samarreta commemorativa portava la imatge de la cérvola, una imatge que ha estat una referència gràfca de la institució.

Per què és interessant? Per la seva importància per a l’estudi de la prehistòria; perquè és un exemple de l’art que es feia en una època tan reculada en el temps, i perquè “connecta” amb tot tipus de públic, tothom l’entén i l’assumeix. Agrada molt als infants. A partir d’aquest objecte, el Museu ha dissenyat tallers didàctics de prehistòria per a joves i nens. En un, dibuixen amb guix cérvoles o altres animals sobre plaques de pissarra. 93

Fa uns deu mil anys, un artista a qui no li tremolava el pols, perquè no hi ha correccions en el dibuix i la imatge té molta vida, va gravar amb un burí de sílex sobre un fragment de pissarra, una cérvola. Fa uns cent anys, un arqueòleg famós la va localitzar i és ara tot un símbol de Reus i del seu museu. Hace unos diez mil años, un artista a quién no le temblaba el pulso, porque no hay correcciones en el dibujo y la imagen tiene mucha vida, grabó, con un buril de sílex sobre un fragmento de pizarra, una cierva. Hace unos cien años, un arqueólogo famoso la localizó y es ahora todo un símbolo de Reus y de su museo. Some 10,000 years ago, a very steady-handed artist (because there are no corrections on this lively image) engraved a deer on a piece of slate with a silex engraver’s chisel. About 100 years ago, a famous archaeologist found it and it is now a veritable symbol of Reus and its museum. 94

Objecte museístic: Placa de pissarra gravada, procedent de Sant Gregori de Falset. Art prehistòric. Deu mil anys d’antiguitat, aproximadament. Fotografa d’interpretació: detall. Objeto museístico: Placa de pizarra grabada, procedente de Sant Gregori de Falset. Arte prehistórico. Diez mil años de antigüedad, aproximadamente. Fotografía de interpretación: detalle. Museum object: Engraved slate from Sant Gregori de Falset. Prehistoric art. Approximately 10,000 years old. Interpretation photograph: close-up.

Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus (CIMIR) Conversem amb Anna Figueras, directora gerent, i amb Pep Torrents, tècnic del Museu de Reus Manuel Cuadrada és considerat un símbol pioner reusenc, promocionava la fotografa amb articles de flosofa fotogràfca o tècnica en revistes especialitzades de l’època on dóna també informació dels seus assaigs d’hipersensibilització fotogràfca i tècniques de revelatge. No es guardava mai secrets i gaudia fent partícips els altres de les seves experiències i investigacions.

Per decidir sobre quina fotografa seleccionar es va demanar l’opinió de Josep M. Ribas Prous, fotògraf especialista en la modalitat argèntica, personalitat molt reconeguda en el món de la fotografa i membre del Consell Assessor del Centre de la Imatge. Ens va comentar que una de les que es podria seleccionar és Recerca personal. Es tracta d’una obra del fotògraf reusenc Manuel Cuadrada Gibert, reconegut per la seva trajectòria fotogràfca i per la seva pertinença al col·lectiu fotogràfc El Trípode, juntament amb l’Eduard Borràs Sotorra i en Josep Prunera Sedó. Tots tres es van dedicar a obtenir milers de fotografes de tot l’entorn de les comarques del Baix Camp.

És important per als ciutadans de Reus perquè forma part del patrimoni de la seva ciutat, juntament amb altres quaranta mil imatges que conformen la memòria gràfca de Reus. També és important per a tots els professionals de la fotografa, perquè l’obra de Manuel Cuadrada és molt admirada, fet que ajuda a donar prestigi al Centre. Finalment, és important pel contingut subjectiu i lineal d’aquesta obra d’art fotogràfca, on el valor no depèn de l’assumpte fotografat, sinó del procés creatiu del fotògraf.

És un document important, perquè en Manuel Cuadrada no només fa fotografa documental i paisatgística, és també un pioner de la fotografa artística i creativa. La fotografa escollida forma part de l’època que deixa enrere la fotografa d’excursionisme de caràcter científc i també la seva vessant més etnogràfca, per passar a treballar i expressar-se en un esperit de renovació progressista que evidencia un trencament amb la seva etapa anterior més pictorialista. Som davant l’obra més representativa de la seva etapa en corrents avantguardistes i hiperrealistes que bevien del llegat de la Bauhaus alemanya dels anys vint.

L’obra Recerca personal és una fotografa quadrada de 29 x 29 cm on es reprodueix una pinta sobre un tub blanc, situat, aquest, sobre una superfície en relleu. La llum projecta l’ombra de la pinta sobre el tub de manera que es produeix un joc de línies. El procediment és: fotografa argèntica en tiratge amb emulsió de clorobromur d’argent. Actualment la fotografa es troba en la sala de reserva, si bé ha format part de diverses exposicions.

Un treball de síntesi, de refexió, de creació i d’experimentació... Una recerca personal. Formes geomètriques en blanc i negre, diferents gruixos i una pinta. Què són? Línies? Cabells? Anys més tard un altre fotògraf (Ribas Prous) estudia aquest treball, hi posa anotacions i el valora. Un trabajo de síntesis, de refexión, de creación y de experimentación... Una búsqueda personal. Formas geométricas en blanco y negro, diferentes grosores y un peine…¿Qué son? ¿Líneas? ¿Cabellos? Años más tarde, otro fotógrafo (Ribas Prous) estudia este trabajo, le pone anotaciones y lo valora. A work of synthesis, refection, creation and experimentation... A personal search. Geometric shapes in black and white, different thicknesses and a comb. What are they? Lines? Locks of hair? Years later, another photographer (Ribas Prous) studied this work, made annotations on it and evaluated it. 98

Objecte museístic: Fotografa Recerca personal del fotògraf Manuel Cuadrada Gibert. Entorn del 1950. Fotografa d’interpretació: el negatiu amb anotacions del fotògraf Ribas Prous. Objeto museístico: Fotografía Recerca personal (Búsqueda personal) del fotógrafo Manuel Cuadrada Gibert. En torno al 1950. Fotografía de interpretación: el negativo con anotaciones del fotógrafo Ribas Prous. Museum object: Recerca personal (Personal search) Photograph by the photographer Manuel Cuadrada Gibert. Circa 1950. Interpretation photograph: the negative with annotations by the photographer Ribas Prous.

100

Espai plaça de la Llibertat. Extensió del Museu de Reus Salvador Vilaseca. Fons d’art

Conversem amb Anna Figueras, directora gerent, i amb Jaume Massó, arqueòleg de l’IMMR i historiador exposicions importants d’aquest artista i apareix en tots els catàlegs que volen oferir una visió completa de la seva obra.

Han escollit aquesta obra perquè és del pintor més important i reconegut de Reus, Marià Fortuny Marsal. L’obra Nen de Portici té diversos aspectes d’interès. No solament és una de les darreres obres de Fortuny, sinó també una obra que il·lustra el canvi estilístic de l’artista en aquell moment i que l’acosta al luminisme mediterrani que es desenvolupà de manera paral·lela a l’impressionisme. Finalment, ressalta per la qualitat artística del retrat: bonic, directe, amb una tècnica ràpida i moderna que anticipa la que molts anys després farà servir Sorolla.

La peça ingressà al Museu de Reus l’any 1954, gràcies a la tasca recopiladora portada a terme per l’Agrupació Fortunyista que presidia Lluís Quer Boule. Al Museu hi ha altres obres de l’artista, donades —a partir de 1933— pel seu fll Mariano Fortuny y Madrazo (també artista, mort el 1949) o per la vídua d’aquest, Henriette Nigris. L’obra no està actualment exposada. La informació que fgura al peu n’indica el títol, Nen de Portici; l’autoria, M. Fortuny Marsal, i l’any en què va ser feta, 1874.

L’empremta del segell que s’observa a la superfície de l’obra és el de la testamentaria de Fortuny, un segell que acreditava l’autenticitat de les obres que havien romàs al seu taller sense signar. Per tots aquests motius, la importància del retrat és molt destacable. Ha format part de moltes de les

101

La mirada líquida i directa, a través del temps, d’un nen de Portici, a Itàlia, ens arriba a nosaltres aquí sense saber ben bé què pensa. Un artista genial de Reus, en Marià Fortuny, ens l’ha portada. La mirada líquida y directa, a través del tiempo, de un niño de Portici, en Italia, nos llega a nosotros aquí sin saber muy bien qué piensa. Un genial artista de Reus, Mariano Fortuny, nos la ha traído. The fowing and direct gaze, as if through time, of a child from Portici in Italy comes to us without us even knowing what he is thinking about. It was brought to us by a brilliant artist from Reus, Marià Fortuny.

102

103

Objecte museístic: Pintura a l’oli sobre tela, emmarcada, de Marià Fortuny. Nen de Portici. 1874. Fotografa d’interpretació: detall. Objeto museístico: Pintura al óleo sobre tela, enmarcada, de Mariano Fortuny. Niño de Portici. 1874. Fotografía de interpretación: detalle. Museum object: Oil painting on canvas, framed, by Marià Fortuny. A Boy in Portici. 1874. Interpretation photograph: close-up.

104

Espai plaça de la Llibertat. Extensió del Museu de Reus Salvador Vilaseca. Fons etnològic Conversem amb Anna Figueras, directora gerent, i amb Jaume Massó, arqueòleg de l’IMMR i historiador Són gegants amb estructura de fusta i molt pesants, i per això difícils de moure. Se’n conserven els vestits dels segles xix i xx. De tant en tant, es canviava el vestit de la Vitxeta i va esdevenir un referent de la moda. Són, de fet, uns gegants que s’han anat guarnint al llarg del temps.

Han escollit per representar el fons etnològic del Museu de Reus una parella de gegants: el Vitxet i la Vitxeta. Són els més antics de la ciutat, com es pot observar si es tenen en compte les seves dimensions i la constitució de la seva estructura interna. No coneixem l’origen concret del renom, però sí que sabem quan van aparèixer aquests gegants: el 26 de novembre de 1805 es va procedir a la col·locació ofcial de la primera pedra del canal de Reus a Salou. Per a l’ocasió, es van dissenyar uns gegants que representaven els continents, perquè el que es volia potenciar amb el canal —que posava en comunicació Reus amb el port de Salou— era el comerç d’exportació de l’aiguardent que s’elaborava a la ciutat —recordem la famosa frase “Reus, París, Londres”, que fa referència a les llotges en què aquest aiguardent cotitzava. Es tractava, doncs, d’impulsar el comerç a l’exterior, vers els diferents continents del món, uns continents que els gegants representaven simbòlicament.

Surten per totes les grans festivitats de la ciutat: pel Corpus, per la festa major de Sant Pere, per les festes de la Misericòrdia i també en celebracions i actes públics importants. Són molt populars i participen també de les sàtires de carnaval, de manera que hom comenta a la premsa anònima local la suposada vida privada o social d’aquests gegants, fent paròdia de les notícies que interessen o preocupen la ciutadania. Per exemple, quan es comenta la separació d’un matrimoni conegut, també el Vitxet i la Vitxeta són notícia perquè sembla que han decidit de separar-se... La major part de l’any, quan no els treuen al carrer, els dos Vitxets romanen exposats al Museu de la plaça de la Llibertat, juntament amb els gegants d’altres èpoques que pertanyen a la ciutat i que ajuden a il·lustrar un dels elements festius tradicionals més reconeguts de Catalunya.

El Vitxet i la Vitxeta són els gegants que representen Europa, però també hi ha els Moros (Pròxim Orient), els Indis (Amèrica), els Negres (Àfrica) i els Japonesos (Extrem Orient). En èpoques més recents s’han introduït més gegants (com el Carrasclet) i altres diversos elements festius (com la popular mulassa) per enriquir el seguici popular. 105

Un home a l’interior de la Vitxeta li dóna vida i la fa ballar, però li cal poder veure l’exterior, perquè ella, una geganta famosa i de més de dos-cents anys de vida, àrbitra de la moda i protagonista de les festes més populars de Reus, no el pot ajudar en això. Un hombre en el interior de la Vitxeta le da vida y la hace bailar, pero necesita poder ver el exterior, porque ella, una giganta famosa y de más de doscientos años de vida, árbitra de la moda y protagonista de las festas más populares de Reus, no lo puede ayudar en esto. A man inside Vitxeta brings her to life and makes her dance, although he also needs to be able to see outside, because this famous giant, more than 200 years old, a fashion trendsetter and the life and soul of the most popular festivals of Reus cannot help him much in this regard.

106

107

Objecte museístic: Geganta Vitxeta. Començament del segle xix. Fotografa d’interpretació: obertura al vestit perquè el portador de la geganta pugui veure l’exterior. Objeto museístico: Giganta Vitxeta. Comienzos del siglo xix. Fotografía de interpretación: abertura en el vestido para que el portador de la giganta pueda ver el exterior. Museum object: Vitxeta the giant. Early 19th Century. Interpretation photograph: opening in the garment to let the bearer of the giant see outside.

108

Espai plaça de la Llibertat. Extensió del Museu de Reus Salvador Vilaseca. Fons d’història Conversem amb Anna Figueras, directora gerent, i amb Jaume Massó, arqueòleg de l’IMMR i historiador La Guerra de Successió va fnalitzar amb la victòria dels botifers, que era com els austriacistes anomenaven els seguidors de qui seria el primer rei de la dinastia borbònica a Espanya, Felip V. Per aquest motiu, els nous governants de la ciutat van rebutjar l’àliga austriacista, símbol de l’enemic.

És un objecte que va formar part de l’edifci de l’Ajuntament de Reus. L’actual seu municipal, bastida al començament del segle xvii, va patir diverses reformes posteriors —especialment al segle xx— que van canviar la seva façana i treure o incorporar diversos elements. Fou en aquestes darreres reformes, que es van portar a terme als anys vint i al començament dels trenta, quan les gàrgoles es retiraren de llur ubicació i s’emmagatzemaren. El 1933, el Museu de Reus tot just creat les incorporà al seu fons.

Més endavant, el 1843, Isabel II concedí al municipi el títol de Ciutat Esforçada, perquè Reus s’havia revoltat per proclamar la majoria d’edat de la reina i perquè va patir un bombardeig per aquesta causa, i es va afegir a l’escut la fgura d’Hèrcules, l’heroi clàssic famós per la seva força i pel seu caràcter resistent, tenaç i esforçat.

La gàrgola seleccionada té interès perquè il·lustra, mitjançant l’heràldica, moments de la història de la ciutat de l’època moderna. Si l’analitzem, veurem que la gàrgola representa una àliga que porta al pit l’emblema de la ciutat de Reus, la rosa. Ens recorda la concessió a Reus, l’any 1712, per part de la reina Elisabet, esposa de l’arxiduc Carles, del títol de Ciutat Imperial i Atenta. Reus va rebre aquest honor per haver donat suport a la causa austriacista i, pel mateix motiu, s’incorporà a l’escut de la nova ciutat una àliga imperial. El disseny fnal és el que veiem, amb l’àliga que protegeix i porta al pit l’emblema heràldic reusenc.

La gàrgola destaca perquè és una de les peces més antigues que es conserven de l’antic edifci consistorial. Té un interès local com a testimoni de la història de la ciutat i té també interès com a element austriacista de la Guerra de Successió, perquè en guanyar els Borbons molts dels elements amb símbols de la part contrària es van eliminar, de manera que és un dels pocs elements d’aquella època representatius del bàndol perdedor. 109

Una gàrgola de pedra en forma d’àliga imperial que subjecta una rosa heràldica. Té un ofci humil, el d’escopir l’aigua que s’acumula a la teulada, però ens parla també de quan Reus va col·laborar amb la causa austriacista ara fa tres-cents anys i va rebre el títol de Ciutat Imperial i Atenta. Una gárgola de piedra en forma de águila imperial que sujeta una rosa heráldica. Tiene un ofcio humilde, el de escupir el agua que se acumula en el tejado, pero nos habla también de cuando Reus colaboró con la causa de los Austrias ahora hace trescientos años y recibió el título de Ciudad Imperial y Atenta. An imperial eagle-shaped stone gargoyle bearing a heraldic rose. It has a humble trade, namely spitting out the water that accumulates on the roof, but it also tells about when Reus supported the pro-Austrian cause, now 300 years ago, and received the title of Imperial and Attentive City.

110

111

Objecte museístic: Gàrgola austriacista de pedra tallada de l’edifci de l’Ajuntament de Reus. Principis del segle xviii. Fotografa d’interpretació: detall. Objeto museístico: Gárgola austriacista de piedra tallada del edifcio del Ayuntamiento de Reus. Principios del siglo xviii. Fotografía de interpretación: detalle. Museum object: Sculpted stone pro-Austrian gargoyle of the Reus City Hall. Early 18th century. Interpretation photograph: closeup.

112

Autor: Miquel Villalba

Riudecanyes

Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou

Montse Caballero, museòloga de la Generalitat de Catalunya, ens comenta He seleccionat un retrat d’Eduard Toda, jove, amb la ciutat de Reus on va néixer, com a fons. En Toda va ser un prohom reusenc de fnals del segle xix i la primera meitat del xx, que va tenir una vida viatgera i va destacar en diversos camps de la cultura, dels negocis i de la política. Per al Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou la seva persona és fonamental perquè, als anys trenta del segle xx, el va adquirir i restaurar —llavors el monument estava en runes i abandonat— i el va convertir en la seva residència. A la vegada va dur a terme diverses actuacions de millora de l’entorn paisatgístic.

ell tenia molts vincles personals i familiars. Va reconstruir amb criteris més imaginatius que científcs les runes, de manera que va donar l’aparença de castell a l’antic monestir fortifcat que hi havia hagut al lloc. A la recuperació del monument, va afegir la repoblació dels boscos i la conducció i recuperació de fonts d’aigua de la zona. Escornalbou reconstruït i convertit en la seva residència, va passar a ser un centre visitat per personalitats de la cultura i de la política (entre ells, el rei Alfons XIII i la seva esposa). Actualment, l’interior del Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou es pot visitar com a casa museu que conserva —només en part— l’ambient de l’època en què Eduard Toda i la seva família el van habitar. El quadre on està retratat ubicat al seu despatx i el globus terraqüi de col·leccionista que es troba a la seva biblioteca són els dos objectes seleccionats. El quadre, perquè el representa, i el globus terraqüi, perquè ens recorda molts aspectes de la seva vida: l’esperit col·leccionista, la seva vida viatgera, la seva gran cultura. El seu horòscop ens recorda les característiques del seu naixement de mare soltera de bona família (en aquella època!). Les dues peces estan en exposició permanent, disposades juntament amb la resta del mobiliari.

La personalitat polifacètica d’Eduard Toda incideix en diversos camps de caràcter local i internacional; destaquen les intervencions per recuperar el patrimoni històric i arquitectònic d’Escornalbou i de Poblet; la seva activitat com a cònsol al Llunyà i al Pròxim Orient, i com a egiptòleg; la promoció i defensa de la llengua catalana i, especialment, els articles sobre aquesta llengua a l’Alguer (Sardenya). També va destacar com a bibliòfl amb la recuperació de molt de patrimoni bibliogràfc i la creació d’una biblioteca important. Possiblement es va interessar per Escornalbou perquè es tractava d’un monument en una comarca on 115

Un globus terraqui de col·leccionista i un horòscop. La vida viatgera del diplomàtic, bibliòfl, advocat, arqueòleg, col·leccionista, home de negocis, Eduard Toda i Güell i la seva personalitat, sintetitzades en una imatge. Un globo terráqueo de coleccionista y un horóscopo. La vida viajera del diplomático, biblióflo, abogado, egiptólogo, coleccionista, hombre de negocios, Eduard Toda i Güell y su personalidad, sintetizadas en una imagen. A collector’s globe and a horoscope. The travelling life of the diplomat, book-lover, lawyer, archaeologist, collector, businessman, Eduard Toda i Güell and his personality, summed up in a single image.

116

117

Objecte museístic: Retrat d’Eduard Toda i Güell pintat per F. Vezzani. Darrer quart del segle xix. Fotografa d’interpretació: globus terraqui de Vivien de Saint Martin, editat a Berlín per la casa Schotte & Ca al darrer quart del segle xix. El meridià de llautó té gravades les dates i els signes de l’horòscop (i a la fotografa, casualment, hi ha el d’Eduard Toda). Objeto museístico: Retrato de Eduard Toda i Güell pintado por F.Vezzani. Último cuarto del siglo xix. Fotografía de interpretación: globo terráqueo de Vivien de Saint Martin, editado en Berlín por la casa Schotte & Ca en el último cuarto del siglo xix. El meridiano de latón tiene grabadas las fechas y los signos del horóscopo (y en la fotografía, casualmente, el de Eduard Toda). Museum object: Portrait of Eduard Toda i Güell by F.Vezzani. Last quarter of the 19th century. Interpretation photograph: globe by Vivien de Saint Martin, published in Berlin by the Schotte & Ca. company in the last quarter of the 19th century. The brass meridian bears the dates and signs of the horoscope engraved on it (by coincidence, the photograph shows Eduard Toda’s).

118

Centre d’Interpretació dels Fruits del Paisatge

Josep Maria Serrat, director, ens orienta tes a terme per l’Institut de Paleoecologia Humana (IPHES) de la Universitat Rovira i Virgili al Camp de Tarragona, ho és ja des de la Prehistòria! De fet, es pot considerar, per les seves característiques i les nombroses varietats autòctones, un dels fruits secs estrella de la comarca.

El Centre d’Interpretació està situat a l’antiga Cooperativa de Riudecanyes i presenta un projecte museològic i museogràfc treballat. Ha conservat la maquinària antiga per a l’elaboració de l’oli tal com es feia antigament. Avui, l’oli que comercialitza la Cooperativa sota el nom d’Escornalbou ha obtingut nombrosos reconeixements i premis nacionals i internacionals. El Centre, però, no només explica l’oli, sinó que té per objectiu promocionar els productes de la terra a partir dels conreus tradicionals de la comarca: olivera, vinya, avellaner, ametller, garrofer... i els seus productes, així com fruita i productes de l’horta. Es dedica al que avui dia encara es manté com una de les activitats econòmiques principals del municipi juntament amb el turisme: l’agricultura.

L’avellana, a més de la importància econòmica, conforma i dóna personalitat a gran part del paisatge d’aquest territori. Com a producte alimentari és molt calòric i saludable, conserva les seves propietats llarg temps, i es pot menjar cru, torrat, sol o com a ingredient de pastissos i dolços. També es fa un licor d’avellana. A la vegada, la seva closca, de gran poder calorífc quan crema, s’utilitza com a material per a estufes ecològiques i forns.

Josep Maria Serrat ens diu que el Centre també ajuda a difondre l’existència de diferents varietats agrícoles, algunes de poc conegudes, que ajuden a enriquir la nostra gastronomia. Ell no vol escollir un producte concret, en canvi ens suggereix que fem una volta pel Centre i que escollim nosaltres, perquè tots tenen el seu interès.

La promoció d’aquest producte interessa a l’important sector agrícola que es dedica al seu cultiu al Camp de Tarragona, ara bé, la divulgació dels benefcis d’aquest aliment del qual s’extreu tant de proft és d’interès per a tota la societat. El muntatge museogràfc facilita informació sobre el producte i permet poder-lo tocar i observar en la realitat, i fns i tot menjar-ne. A aquest efecte el visitant disposa d’un trencanous al costat del recipient de les avellanes. S’aconsegueix així una experiència completa intel·lectual, visual, tàctil i de sabor i olor.

Ens decidim per la secció dedicada a l’avellana. És un dels productes tradicionals del Baix Camp des de fa quasi dos cents anys. I, si tenim en compte els resultats de les excavacions arqueològiques du-

119

Mmm... Que bona l’avellana! Sort del trencanous, que m’ha permès d’assaborir-la! Mmm... ¡Qué buena la avellana! ¡Suerte del cascanueces, que me ha permitido saborearla! Yum... What a delicious hazelnut! And it’s a good job that there was a nutcracker handy!

120

121

Objecte museístic: Avellanes amb cartell informatiu, 2012. Fotografa d’interpretació: trencanous (per trencar les avellanes i menjar-les). 2012. Objeto museístico: Avellanas con cartel informativo, 2012. Fotografía de interpretación: cascanueces (para romper las avellanas y comerlas). 2012. Museum object: Hazelnuts with information poster, 2012. Interpretation Photograph: nutcracker (for cracking the hazelnuts open to eat them). 2012.

122

Autor: Nuri MarinĂŠ

Riudoms

Museu de Cotxes d’Època Marc Vidal

Conversem amb Marc Vidal, director i propietari que el model europeu. El terme coupé-chauffeur indica el tipus de carrosseria amb un disseny que deixa el conductor a l’exterior. És un tipus de carrosseria molt buscada i més cara que aquella on el conductor és a la cabina amb els passatgers. L’interior està entapissat, seients i catifes, amb pell de xai com en tots els Rolls Royce.

El Marc Vidal ha escollit aquest cotxe de la seva col· lecció perquè és un automòbil que, tant pel que fa a la maquinària com a l’estètica, és de gran qualitat i únic. Ens explica que n’hi ha molt pocs de fabricats al món i que aquí, al museu, tenim la possibilitat de veure’n un. El va adquirir a Sant Tropés (França) en una subhasta i està en perfecte estat de funcionament. Va participar al ral·li de cotxes antics de la Costa Daurada l’any 2013 i va aconseguir el primer premi.

La matrícula no és l›original de l’automòbil que veiem al museu. Ha d’estar homologada perquè el vehicle pugui tenir assegurança i pugui circular. El cotxe està en exposició permanent juntament amb els altres setanta-dos automòbils de diverses èpoques i procedències i les tres-centes seixanta-dues motos datades entre 1914 i 1970, aproximadament, que inclouen exemplars de la moto de muntanya espanyola. A aquest fons s’afegeixen trenta-dos tractors, a més d’altres col·leccions més petites i heterogènies com la d’instruments musicals, per exemple. No hi ha informació escrita. El museu només obre amb visita concertada i els caps de setmana, i la visita és guiada.

Un dels aspectes interessants d’aquest model és que és un cotxe històric: era el model que el pare del president Kennedy tenia i amb el qual sortia a passejar amb la família. Es tracta d’un Rolls Royce Springfeld Phantom I coupé-chauffeur. Springfeld és el nom de la fàbrica als Estats Units on es van fabricar i que, actualment, ja no existeix. D’aquest model se’n van fer únicament mil dos-cents cotxes i es va dissenyar de manera que presenta modifcacions respecte al mateix model anglès com, per exemple, el volant a l’esquerra per adaptar-se a les necessitats dels clients americans i el capó del motor, 20 centímetres més llarg

El museu està obert des del 1996 i es va inaugurar ofcialment el 1999.

125

L’Esperit de l’Èxtasi, també coneguda com la Senyora Voladora: una dona alada que s’inclina cap al vent a l’extrem anterior del capó d’un Rolls Royce, com el que utilitzava la família Kennedy a l’entorn del 1930 per desplaçar-se i passejar. El Espíritu del Éxtasis, también conocido como la Dama Voladora: una mujer alada que se inclina hacia el viento en el extremo anterior del capó de un Rolls Royce, como el que utilizaba la familia Kennedy hacia el 1930 para desplazarse y pasear. The Spirit of Ecstasy, also known as the Flying Lady: aseemingly winged lady leaning into the wind on the Rolls-Royce bonnet, such as the one used for travelling and recreation by the Kennedy family circa 1930. 126

127

Objecte museístic: Rolls Royce Springfeld Phantom I, model coupé-chauffeur. Entorn del 1930. Fotografa d’interpretació: detall: escultura que decora la part anterior del capó. Objeto museístico: Rolls Royce Springfeld Phantom I, modelo coupé-chauffeur. Entorno a 1930. Fotografía de interpretación: detalle: escultura que decora la parte anterior del capó. Museum object: Rolls Royce Springfeld Phantom I, coupé-chauffeur model. Circa 1930. Interpretation Photograph: close-up: sculpture decorating the front of the bonnet.

128

Autor: Nelly Zlateva

Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

Centre d’Interpretació de l’Oli El Molí de Vandellòs. Conversem amb el guia Xavier Amigó i amb Jaume Barceló, antic moliner ca detalls del funcionament de la premsa i també ens dóna els noms locals de moltes de les peces: des de la vagoneta per transportar el producte que s’instal·lava damunt el plat o plataforma, a lo cilindro, la peça de ferro colat que serveix de dipòsit de l’aigua que, escalfada per un motor elèctric era la que feia la pressió. El cilindro té un cercle de cuir que es diu la corbata que, juntament amb una cinta de cotó engreixada, l’estopa, servia perquè no marxés l’aigua i la vagoneta pogués pujar. El pistó és la peça cilíndrica de ferro que la pressió feia pujar. L’estructura de la premsa està formada pel següent: la plataforma amb orifcis per recollir l’oli, els quatre muntants o pilars de ferro molt forts acollats a terra per aguantar la pressió i lo barret, la peça de ferro a la part superior. Pocs cofns arribaven fns al barret. Posteriorment s’hi va afegir l’agulla per aguantar el peu dels cofns.

L’objecte escollit és una premsa d’oli, adquirida el 1930. Per què s’ha escollit aquest objecte ens ho explica la història següent: el 1929 hi va haver una gran collita d’olives, la van considerar la collita del segle. Al poble llavors hi havia molts molins i no donaven l’abast. Quaranta-set pagesos es van organitzar per fer un molí cooperatiu. L’amo de la casa més rica del poble —Ca la Torre— va cedir els terrenys. Els quaranta-set pagesos van fer aportacions en metàl·lic, els que podien, i els que no, ho van fer en feina, deixant el carro per transportar, etc. Una de les adquisicions resultat d’aquest acord de treball en comú va ser l’adquisició de la premsa d’oli i de les bombes per al vi. La premsa és un objecte que ha tingut un paper important en l’economia i la història del municipi. El molí, actualment tot ell museïtzat i obert a la visita, és molt apreciat per la gent del territori. La majoria dels visitants són de zones pròximes i destaca el públic escolar i el de la tercera edat. És important també el turisme, aquest darrer valora molt els productes que es venen a la botiga. El Molí és un Centre d’Interpretació que ajuda a difondre els benefcis de la dieta mediterrània i, en això, el seu interès surt dels límits del territori immediat.

... I ens explica com s’aproftava al màxim el producte. Ens diu: després d’obtenir l’oli queda la sansa. L’oli de sansa és el de la segona premsada i serveix de combustible. El molí va tancar a fnals dels anys vuitanta del segle passat. L’any 1995 l’Ajuntament va adquirir el local que ha destinat a Centre d’Interpretació de l’Oli. A una museografa actual s’afegeix l’interès a conservar tot el material i la maquinària originals en ús.

Jaume Barceló, què l’any 2014 ha fet vuitanta-cinc anys i que va treballar de moliner al molí, ens expli-

131

En Jaume, pagès de Vandellòs, treballador al molí de l’oli quan aquest funcionava, i recentment col· laborador fonamental en la seva museïtzació. La seva vida i la seva experiència, que ha compartit amb la societat, ens han facilitat conèixer i conservar aquest patrimoni. Jaume, payés de Vandellòs, molinero en el molino de aceite cuando este funcionaba y, recientemente, colaborador fundamental en su museización. Su vida y experiencia, que ha compartido con la sociedad, nos ha facilitado conocer y conservar este patrimonio. Jaume, a country worker from Vandellòs, an employee of the oil mill when it was still operating, recently played an important part in its conversion into a museum. His life and experience, which he has shared with society, has helped us to know about and preserve this heritage. 132

133

Objecte museístic: Premsa d’oli. 1930 Marca: E. Gebellí (carrer Dr. Robert, 14. Reus). Patent Número 102180. Fotografa d’interpretació: Jaume Barceló, antic moliner. Objeto museístico: Prensa de aceite. 1930 Marca: E. Gebellí (calle Dr. Robert, 14. Reus). Patente número 102180. Fotografía de interpretación: Jaume Barceló, antiguo molinero. Museum object: Oil press. 1930 Mark: E. Gebellí (14, Dr. Robert St. Reus). Patent Number 102180. Interpretation photograph: Jaume Barceló, former miller.

134

CRONOLÒGIC PÀG

20 Milions d’anys enrere. Arbolí Tres mostres de roca del terme municipal d’Arbolí aptes per a l’escalada: gres, amb el número 1; granit,amb el 2, i calcària, amb el 3 96 8000 aC aproximadament. Falset/ Reus Placa de pissarra gravada, procedent de Sant Gregori de Falset. Art prehistòric 46 0 a 199 dC. Cambrils Llàntia romana de bronze. Vil·la Romana de la Llosa 38 1622. Cambrils Escut heràldic de Cambrils (procedent d’una fta de terme) 112 1700 - 1725 aproximadament. Reus Gàrgola austriacista de pedra tallada de l’edifci de l’Ajuntament de Reus 26 1800 - 1899. Cambrils Daus de molí fariner. Molí fariner de les Tres Eres 26 1800 - 1899. Cambrils Pedra de molí. Molí fariner de les Tres Eres

índexS

108 1805 aproximadament. Reus Geganta La Vitxeta 68 1850 - 1899. Arenys de Mar / Montbrió del Camp Cantimplora de mariner. Probablement feta a Cuba 104 1874. Portici / Reus Pintura a l’oli sobre tela, emmarcada, de Marià Fortuny. Nen de Portici

CRONOLÒGIC MUSEUS I CENTRES D’INTERPRETACIÓ TEMÀTIC I D’OBJECTES 135

134 1930. Reus / Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant Premsa d’oli. Marca: E. Gebellí (carrer Dr. Robert, 14. Reus). Patent Número 102180 62 1931. Duesaigües Tres comptadors d’electricitat de baquelita 34 1938. Cambrils Pinta per subjectar un monyo, nacre. Refugi de la Guerra Civil 100 1950 aproximadament. Reus Fotografa Recerca personal del fotògraf Manuel Cuadrada Gibert 99 1950 aproximadament. Reus Negatiu de la fotografa Recerca Personal amb anotacions del fotògraf Ribas Prous 74 2010? Mont-roig del Camp Sol de palmes artesà inspirat en l’original que es conserva a Palma de Mallorca i que Joan Prats va regalar a Joan Miró a l’entorn del 1945 86 2012. Pratdip Escultura de resina que representa un dip 122 2012. Riudecanyes Avellanes amb cartell informatiu 19 2014. Arbolí Una sabata d’escalador o peu de gat 49 2014. Cambrils Paó. Parc Samà 73 2014. Mont-roig del Camp Sol dibuixat amb sorra sobre cartolina per Pep Escoda. Art efímer 80 2014. Prades Elements del paisatge. Part del fnestral on es poden veure els números 4 (vegetació de jardins), 5 (zona horta), 6 (zona horta), 7 (zona horta), 8 (vegetació de ribera)

117 1875-1899. Berlín / Riudecanyes Globus terraqüi de Vivien de Saint Martin, editat a Berlín per la casa Schotte& Ca. El meridià de llautó té gravades les dates i els signes de l’horòscop (i a la fotografa, casualment, hi ha el d’Eduard Toda) 118 1875-1899. Reus / Riudecanyes Retrat d’Eduard Toda i Güell. Pintura a l’oli d’F.Vezzani 50 1881. Cambrils Llac del Parc Samà, parc dissenyat per Josep Fontserè (1829-1897) 42 1900-1925. Cambrils Guindaressa 29 1920. Reus / Cambrils Manòmetre de pressió de premsa de vi per treure el most. Cooperativa Agrícola 30 1920. Reus / Cambrils Premsa de vi per treure el most. Cooperativa Agrícola 55 1926. Capafonts Corretja de cuir. Feta per un baster, es va utilitzar com a corretja de transmissió d’un motor de gasolina. Forn de pa 56 1926. ? / Capafonts Motor de gasolina amb gerra per a l’aigua de refrigeració. Forn de pa 92 1926. Barcelona / Reus Retrat en bronze d’en Gaudí. Fet per l’escultor Joan Matamala a partir de la màscara mortuòria de Gaudí 128 1930 aproximadament. Springfeld / Riudoms Rolls Royce Springfeld Phantom I, model coupé-chauffeur

136

53 Forn de la vila. Capafonts 89 Gaudí Centre. Reus 27 Museu Agrícola de Cambrils. Extensió del Museu d’Història de Cambrils. Cambrils 59 Museu de l’Avi. Duesaigües 125 Museu de Cotxes d’Època Marc Vidal. Riudoms 23 Museu Molí de les Tres Eres. Seu principal del Museu d’Història de Cambrils. Cambrils 93 Museu de Reus Salvador Vilaseca. Reus 65 Museu del Vi Els Cups. Montbrió del Camp 47 Parc Samà. Bé cultural d’interès nacional en la categoria de jardí històric. Cambrils 31 Refugi del carrer Creus. Extensió del Museu d’Història de Cambrils. Cambrils 35 Torre de l’Ermita. Extensió del Museu d’Història de Cambrils. Cambrils 39 Torre del Port. Extensió del Museu d’Història de Cambrils. Cambrils 43 Vil·la Romana de la Llosa. Extensió del Museu d’Història de Cambrils. Cambrils

121 2014. Riudecanyes Trencanous (per trencar les avellanes i menjar-les) 133 2014. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant Retrat de Jaume Barceló. Fotografa de Pep Escoda MUSEUS, CENTRES D’INTERPRETACIÓ I JARDÍ HISTÒRIC 115 Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou. Museu d’Història de Catalunya. Agència Catalana del Patrimoni Cultural. Riudecanyes 97 Centre de la Imatge Mas Iglesias (CIMIR). Extensió del Museu de Reus Salvador Vilaseca. Reus 17 Centre d’Interpretació de l’Escalada. Arbolí 119 Centre d’Interpretació dels Fruits del Paisatge. Riudecanyes 77 Centre d’Interpretació de les Muntanyes de Prades. Prades 131 Centre d’Interpretació de l’Oli. El Molí de Vandellòs. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant 83 Centre d’Interpretació de la Serra de Llaberia. Pratdip 71 Centre Miró. Mont-roig del Camp 101 Espai de la Plaça Llibertat. Extensió del Museu de Reus Salvador Vilaseca. Fons d’Art. Reus 105 Espai de la plaça Llibertat. Extensió del Museu de Reus Salvador Vilaseca. Fons etnològic. Reus 109 Espai de la plaça Llibertat. Extensió del Museu de Reus Salvador Vilaseca. Fons d'història. Reus

TEMÀTIC I D’OBJECTES Arquitectura 50 1881. Llac del Parc Samà. Parc dissenyat per Josep Fontserè (1829-1897). Cambrils Art 104 1874. Pintura a l’oli sobre tela, emmarcada, de Marià Fortuny. Nen de Portici. Reus

137

56 1926. Motor de gasolina amb gerra per a l’aigua de refrigeració. Capafonts 62 1931. Tres comptadors d’electricitat de baquelita. Duesaigües 134 1930. Premsa d’oli. Marca: E. Gebellí (carrer Dr. Robert, 14. Reus). Patent Número 102180. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant 74 2010. Sol de palmes artesà inspirat en l’original que es conserva a Palma de Mallorca i que Joan Prats va regalar a Joan Miró a l’entorn del 1945. Mont-roig del Camp 86 2012. Escultura de resina que representa un dip. Pratdip 121 2014. Trencanous (per trencar les avellanes i menjar-les). Riudecanyes

100 1950 aproximadament. Fotografa Recerca personal, del fotògraf Manuel Cuadrada Gibert. Reus 99 1950 aproximadament. Negatiu de la fotografa Recerca personal amb anotacions del fotògraf Ribas Prous. Reus 73 2014. Sol dibuixat amb sorra sobre cartolina per Pep Escoda. Art efímer. Montroig del Camp Arts decoratives 117 1875-1900. Globus terraqüi de Vivien de Saint Martin, editat a Berlín per la casa Schotte & Ca el darrer quart del segle xix. El meridià de llautó té gravades les dates i els signes de l’horòscop (i a la fotografa, casualment, hi ha el d’Eduard Toda). Riudecanyes

26 26 108 68

42 29 30 55

Eines, etnologia i patrimoni immaterial 1801-1900. Daus de molí fariner. Cambrils 1801-1900. Pedra de molí. Cambrils 1805 aproximadament. Geganta La Vitxeta. Reus 1850-1899. Cantimplora de mariner. Probablement feta a Cuba. Montbrió del Camp 1901-1925. Guindaressa. Cambrils 1920. Manòmetre de pressió de premsa de vi per treure el most. Cambrils 1920. Premsa de vi per treure el most. Cambrils 1926. Corretja de cuir. Feta per un baster, es va utilitzar com a corretja de transmissió d’un motor de gasolina. Capafonts

46 38 112

Història i arqueologia 8000 aC aproximadament. Placa de pissarra gravada, procedent de Sant Gregori de Falset. Art prehistòric. Reus 0 – 199 dC. Llàntia romana de bronze. Vil·la Romana de la Llosa, Cambrils 1622. Escut heràldic de Cambrils (procedent d’una fta de terme). Cambrils 1700 - 1725. Gàrgola austriacista de pedra tallada de l’edifci de l’Ajuntament de Reus. Reus

Natura 20 Milions d’anys enrere. Tres mostres de roca del terme municipal d’Arbolí aptes per a l’escalada: gres, amb el número 1; granit, amb el 2, i calcària, amb el 3. Arbolí

138

122 2012. Avellanes amb cartell informatiu. Riudecanyes 49 2014. Paó. Parc Samà. Cambrils 80 2014. Elements del paisatge. Part del fnestral on es poden veure els números 4 (vegetació de jardins), 5 (zona horta), 6 (zona horta), 7 (zona horta), 8 (vegetació de ribera). Prades Retrats 118 1875-1899. Retrat d’Eduard Toda i Güell. Pintura a l’oli d’F.Vezzani. Riudecanyes 92 1926. Retrat en bronze de Gaudí. Fet per l’escultor Joan Matamala a partir de la màscara mortuòria de Gaudí. Reus 133 2014. Retrat de Jaume Barceló. Fotografa de Pep Escoda. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant Transport 128 1930, aproximadament. Rolls Royce Springfeld Phantom I, model coupéchauffeur. Riudoms Ús personal 34 1938. Pinta per subjectar un monyo, nacre. Refugi de la Guerra Civil. Cambrils 19 2014. Una sabata d’escalador o peu de gat. Arbolí

139

ANNEX

ALGUNES FOTOGRAFIES algunas fotografiaS some photographs

141

VISIONES MUSEOLOGÍA, 6 X 4 Y LA EXPOSICIÓN: “VISIONES DEL PATRIMONIO EN EL BAIX CAMP”

SUMARIO

147 PRÓLOGO VISIONES, SELECCIÓN

E INTERPRETACIÓN

147 EL PROYECTO VISIONES 150 FOTÓGRAFO Y VISITANTE IMAGINARIO 151 CATÀLOGO DE LA EXPOSICIÓN “Visiones del patrimonio en el baix camp” 151 Arbolí 18

Centro de Interpretación de la Escalada

152 Cambrils 24

Museo Molino de las Tres Eras, sede del Museo de Historia de Cambrils

Museo Agrícola, Extensión del Museo de Historia de Cambrils

Refugio de la calle Creus, Extensión del Museo de Historia de Cambrils

Torre de la ermita, Extensión del Museo de Historia de Cambrils

Torre del Puerto, Extensión del Museo de Historia de Cambrils

Villa Romana de La Llosa, Extensión del Museo de Historia de Cambrils

Parque Samà

157 Capafonts 54

144

Horno de la Villa

158 Duesaigües 60

110 Espacio Plaza de la Libertad. Extensión del Museo de Reus Salvador Vilaseca. Fondo de historia

Museo del Abuelo

159 Montbrió del Camp

166 Riudecanyes

116 Museo del Vino Els Cups

116 Castillo Monasterio de San Miguel de Escornalbou

159 Mont-roig del Camp 72

Centro Miró

120 Centro de Interpretación de los Frutos del Paisaje

160 Prades 78

168 Riudoms

Centro de Interpretación de las Montañas de Prades

126 Museo de Coches de Época Marc Vidal

161 Pratdip

169 Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

132 Centro de Interpretación del Aceite. El Molino de Vandellòs.

Centro de Interpretación de la Sierra de Llaberia y Ofcina de Turismo de Pratdip

171 Índices

162 Reus 90

Gaudí Centro

Museo de Reus Salvador Vilaseca

Centro de la Imagen Mas Iglesias de Reus (CIMIR)

102 Espacio Plaza de la Libertad. Extensión del Museo de Reus Salvador Vilaseca. Fondo de arte 106 Espacio Plaza de la Libertad. Extensión del Museo de Reus Salvador Vilaseca. Fondo etnológico

145

Cronológico

Museos y centros d’interpretación

Temático y de objetos

EL PROYECTO VISIONES

PRÓLOGO Visiones, selección e interpretación

Este libro explica un proyecto con tres objetivos: por un lado ayudar a difundir y promocionar los museos y centros de interpretación —y un jardín histórico— de la comarca de El Baix Camp, y sus colecciones. Por otro, presentar cómo el trabajo de los gestores de las instituciones y su público pueden interactuar y enriquecer así el conocimiento que tenemos de nuestro patrimonio. Finalmente, presentar el trabajo de artistas de la provincia de Tarragona a través de la colaboración de nueve dibujantes e ilustradores, y de un fotógrafo, con perfles en el web www.territoriscreatius.cat. Ellos nos han ayudado a hacer visible algo tan importante para un museo como es el papel del gestor y el del visitante. El proyecto se ha materializado en una exposición itinerante y con esta publicación.

Visiones es el resultado de un gran trabajo en equipo. Un trabajo que es posible gracias al hecho de que hace ya muchos años alguien decidió iniciar una colección y se rodeó de piezas por el placer de contemplarlas o de envolverse con ellas, o, con visión de futuro, se avanzó a salvar de la desaparición defnitiva herramientas y técnicas, actividades o instrumentos cuya rabiosa actualidad no nos permite augurar ni prever el momento incierto de su muerte. Por lo tanto, Visiones rinde un primer homenaje a los impulsores de los museos y a las colecciones de El Baix Camp. También rinde homenaje a los directores y conservadores, gracias a cuya buena labor las colecciones se mantienen y mantienen el sentido y el servicio social para el que han nacido.

El título hace referencia a elementos estructurales del proyecto.

Visiones también quiere homenajear al público, el derecho a la selección —en un momento como el actual en el que el simple hecho de escoger libremente está lleno de obstáculos— y el derecho a la interpretación. La selección, fruto de la atracción y de la fascinación que determinados objetos nos producen, y la interpretación que hacemos cada uno de nosotros a través de los conocimientos y experiencias que hemos ido poniendo en la mochila que llevamos desde el momento en que nacemos. Y Visiones nos facilita unos ejemplos de ello: las piezas y los espacios pasados por la criba de diez artistas, bajo el comisariado de la museóloga de los Servicios Territoriales en Tarragona, Montserrat Caballero.

Visiones. Los diferentes puntos de vista son muy importantes para aprender, conocer y avanzar. En esta publicación nos centramos en el patrimonio museístico y tenemos las visiones —los puntos de vista— de nueve dibujantes en referencia al tema “museos y visitantes” donde veréis que plantean una relación de complicidad con la obra, de curiosidad, de interrogante, un simple pasear rodeados de patrimonio, problemas de acceso… Tenemos el punto de vista de diecisiete gestores (directores, gestores, técnicos…) de instituciones, el punto de vista de una museóloga y el punto de vista de un fotógrafo que hace fotografía de creación. Todos ellos van dando luz sobre este patrimonio nuestro que tiene tanta información para dar, que nos puede ofrecer multitud de momentos para disfrutar de placer intelectual y estético, y que puede ser la llave de descubrimientos, ideas e innovación.

Visiones es un homenaje a los que escogen y saben escoger. Ahora es vuestro turno. Estáis todos invitados.

Jordi Agràs Estalella Director de los Servicios Territoriales de Cultura en Tarragona

Museología porque en la gestión de los museos, un elemento fundamental es la comunicación entre el museo y

147

criterio y explicarlo de acuerdo con una serie de preguntas que les proponía. ¿Por qué has escogido este objeto? ¿Por qué es importante? ¿Para quién es importante? Y algunos datos, información y museografía del objeto seleccionado. De esta manera teníamos el punto de vista del museo, porque es siempre el gestor el que selecciona qué expone y qué explica. En el caso de esta exposición, es cierto que la explicación del objeto está condicionada por el cuestionario que se les presentaba, pero era necesario que fuera así porque el objetivo era conocer por qué el gestor había seleccionado aquel objeto concreto.

sus visitantes: qué explicamos, cómo lo explicamos, por qué tenemos estos visitantes y no otros, qué les ha interesado de la explicación que encuentran a lo largo de la visita… Por parte de los gestores y técnicos del museo, los interrogantes también existen: qué piezas escogemos para la exposición, por qué estas y no otras…, por ejemplo. El proyecto Visiones trabaja estos interrogantes de manera que nos ayuda también a conocer los museos y las colecciones de la comarca de El Baix Camp. 6 x 4. Este es el nombre genérico de un programa que llevamos a cabo desde los Servicios Territoriales de Cultura en Tarragona y que tiene por objeto promocionar y difundir, a lo largo de cuatro meses, la naturaleza y la cultura de una comarca de la provincia de Tarragona. El programa consiste, básicamente, en la publicación de agendas mensuales y semanales de las actividades que se llevan a cabo en la comarca sobre estos temas, y en la organización de actividades —excursiones, conferencias, talleres…— que ayuden a conocer aspectos de interés. La difusión es digital, a través del web www.issuu.com/museusacciocultural, vía buzoneo digital y redes sociales. En ocasión de la realización del 6 x 4 dedicado a El Baix Camp, planteé al director de los Servicios Territoriales, Sr. Jordi Agràs, hacer una exposición para ayudar a difundir los museos y centros de interpretación de El Baix Camp y sus colecciones. La exposición se diseñaría itinerante. Recibí la autorización y la exposición se hizo, e incorporaba esta voluntad de mostrar el valor de los diferentes puntos de vista y la riqueza de conocimiento y disfrute que crea la interactuación entre gestor, museólogo y visitante. Estuvo expuesta en los Servicios Territoriales de marzo a junio de 2014 y, hasta el momento, ha itinerado por varias localidades de El Baix Camp: Duesaigües, Pratdip, Reus, Cambrils, Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant y Arbolí.

El objeto escogido por el gestor se debía fotografar desde dos puntos de vista, el documental (que nosotros denominábamos mera fotografía) y el creativo o de interpretación de la pieza. Para seleccionar al profesional, desde los Servicios Territoriales publicamos un encargo de trabajo dirigido a fotógrafos con perfl en el web Territoris Creatius. Los interesados debían hacernos llegar el presupuesto y la propuesta de exposición. El fotógrafo que ganó la convocatoria fue Pep Escoda, que hizo un trabajo excelente y se implicó mucho en el proyecto, de manera que, gracias a su buen trabajo, conseguimos el objetivo de poder mostrar visualmente este punto de vista diferente del museo y del visitante. Aquí interviene la problemática de la mera fotografía, que, desde el punto de vista de Pep, no existe, porque el fotógrafo —dice— nunca puede dejar de poner su impronta en lo que hace. La controversia surgió porque en el encargo pedíamos una mera fotografía o fotografía documental del objeto y una fotografía de creación del mismo objeto. Si miráis el catálogo, veréis como, al menos en este caso, debemos darle la razón a Pep. Él, efectivamente, hace fotografías documentales de los objetos, pero desde su punto de vista. También hace las fotografías de creación, que, como veréis, abren un mundo de posibilidades al objeto y a la imaginación.

La exposición “Visiones del Patrimonio en El Baix Camp”. La gestación fue la siguiente: una vez hecha la relación de museos y centros de interpretación que hay en El Baix Camp, contacté con los gestores de estos centros y les hice la propuesta de participar en una exposición donde cada uno de ellos presentaría un objeto de las colecciones que gestionan. El objeto lo debían escoger según su

El encargo de trabajo incluía el diseño de la exposición. De esta manera, los objetos seleccionados por el gestor se exponían según el criterio del ciudadano o visitante (que era lo que el fotógrafo representaba en este proyecto). Veremos que el criterio de Pep Escoda fue el de diferenciar por tamaño las fotografías documentales, más pequeñas, de

148

información proporcionada por el gestor en una conversación con la museóloga mientras el fotógrafo fotografaba el objeto. El título es Conversamos con…, porque como todo va de “visiones”, yo no quería la frialdad de una información puramente técnica y muy estructurada. Además, también se consigue mejor el objetivo de dar protagonismo al gestor.

las de creación, mayores. También las dispuso separadas, de manera que se originó un juego de descubrimiento entre los visitantes de la exposición para intentar aparearlas. No siguió un criterio científco al disponerlas, es decir, no era por cronologías, ni por temática, ni por museos. Cuando le pregunté, me dijo que las había dispuesto así porque los volúmenes, colores o sensaciones “encajaban”. Bien, es otro criterio donde el sentimiento y la sensación tienen el protagonismo.

El índice de museos, cronológico y temático y de objetos al fnal del catálogo puede ayudar a localizar la información deseada. Los tres idiomas en los que está disponible esta publicación, esperamos que ayuden a conseguir los objetivos de extender el interés por los museos y por nuestro patrimonio lo más ampliamente posible.

La exposición no tenía cartelas de identifcación o pies de pieza, porque desde el punto de vista de esta museóloga, condicionan la visita y la opinión del visitante sobre la obra. Además, los datos que se suelen proporcionar se pueden presentar en otro soporte, la hoja de sala, donde es más fácil que se pueda añadir información que enriquezca la experiencia de la visita y que, además, se lee más cómodamente. Así, el visitante que quiere disfrutar de los objetos sin condicionantes ni distorsión, lo puede hacer, y el que quiere datos e información también los tiene a su disposición. La hoja de sala de la exposición se puede consultar en el web www.issuu.com/iamcultura y sigue la estructura de la exposición: primero las explicaciones creativas y de interpretación, que corresponden a las fotografías de interpretación, y, al fnal, los datos documentales, que corresponden a las fotografías de documentación.

Finalmente, quisiera comentar que esta obra quiere ser una herramienta colaborativa para los propios museos, que favorezca la difusión de su existencia y la del patrimonio que conservan. Sólo me queda desear que este libro sea para vosotros el mismo viaje de descubrimiento y de placer que fue para mí—y creo que para Pep también— cuando visitamos los museos de El Baix Camp para preparar la exposición.

Montserrat Caballero Bassedas Museóloga de los Servicios Territoriales de Cultura en Tarragona

El catálogo de la exposición lo encontraréis a continuación, y es la parte más importante de esta publicación. El catálogo está ordenado por municipios, porqué pensé que era más fácil localizar el museo por su ubicación que por el nombre. El nombre del municipio va precedido por el dibujo de un ilustrador sobre el asunto de los museos y los visitantes a manera de introducción y para recordarnos que el objetivo de la publicación no es solo hacer difusión de los museos de El Baix Camp y de sus colecciones, sino también plantear la problemática de los visitantes y la importancia de las diferentes visiones. Las fotografías de los objetos han seguido los criterios de la exposición: fotografías más grandes para las de interpretación o creativas, y más pequeñas para las documentales. Al texto explicativo de las fotografías: texto de interpretación y texto de documentación, incorporamos en el inicio de cada capítulo la

149

FOTÓGRAFO Y VISITANTE IMAGINARIO

Querría dar las gracias a todos los museos, al personal en general, a Marta Richardson y a Abelardo Castellet ¡haciendo equipo! A Montse Caballero, Jordi Agràs y al personal de los Servicios Territoriales de Cultura y, también, a todas aquellas personas que nos hacen soñar cuando visitamos un museo. ¡Muchas gracias!

Pep Escoda Fotógrafo

Como fotógrafo profesional he tenido la suerte de viajar y descubrir otras ciudades y la primera información que busco cuando conozco el nuevo destino es la de los museos. He tenido la suerte de visitar los que dicen que son los mejores museos del mundo: el MOMA, el Hermitage, el Georges Pompidou, el Louvre, el Prado, entre muchos otros… pero, a veces, desconocemos aquello que tenemos a un palmo de nariz. Tuve la suerte de que un proyecto como Visiones del Patrimonio en El Baix Camp, un proyecto de los Servicios Territoriales de Cultura de la Generalitat de Catalunya en Tarragona, cayera en mis manos ¿El azar? Soy de los que piensa que las casualidades no existen y que el destino está escrito. Yo, amante de los museos, me veo participando en un rally por diferentes museos de El Baix Camp en Cambrils, Duesaigües, Reus, Arbolí, Capafonts, Prades, Montbrió del Camp, Mont-roig del Camp, Pratdip, Riudecanyes, Riudoms y, fnalmente, Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant... Con Montse Caballero al volante, yo mismo de copiloto y Marta Richardson de asistente, en ruta. Todo esto con la conformidad del apreciado Jordi Agràs, director de los Servicios Territoriales. Después de rectas, curvas, subidas y bajadas, fuimos divisando cada uno de los pueblos y, una vez localizado el museo escogido, fotografamos una de sus piezas dos veces y siempre de manera creativa, pero una con voluntad documental y la otra con voluntad de interpretación y de juego. Aquí me perdería con las conversaciones con Montse sobre la inexistencia de la mera fotografía y la fotografía de autor… Lo dejamos así.

150

Arbolí Centro de Interpretación de la Escalada Conversamos con Jordi Fusté, gestor 1, 2, 3, 4. Son los cuatro tipos de roca más abundantes en esta zona escogida por escaladores de todo el mundo. Son los únicos objetos originales de la exposición. De hecho, una de ellas, la roca calcárea, está in situ. Es un aforamiento donde se apoya el edifcio del refugio y Centro de Interpretación. Jordi nos dice que es la roca más habitual en Arbolí y su término municipal. Sobre esta calcárea, objeto expositivo y pared del Centro, se han clavado puntas metálicas donde se sujetan los otros tres fragmentos de rocas expuestas: la de granito, la de gres y la de conglomerado. Las rocas tienen un número fjado en su superfcie, respectivamente 3, 2, 1, 4 para identifcarlas en el plafón explicativo que hay al lado. El zapato, pieza escogida por Pep Escoda para hacer la fotografía de interpretación de las piezas museísticas que son las rocas, seleccionadas por Jordi Fusté, es un objeto en uso que, juntamente con otros zapatos y herramientas, el Centro pone a disposición de los escaladores que, por el motivo que sea, lo pidan.

CATÀLOGO DE LA EXPOSICIÓN

¿Cuál es su interés? Las rocas son imprescindibles para el escalador, que ha de conocer bien sus características. Por este motivo están representadas en un centro dedicado a la escalada. Aquí, los tipos de roca tienen que ver con la geología del terreno, pero, principalmente, con el deporte, porque determinan el nivel de difcultad de la actividad: quién y cómo escalará, y dónde. Jordi nos lo explica: la calcárea está formada básicamente por cal depositada. Es dura, pero no la más dura, el granito lo es más. Estas

“VISIONES DEL PATRIMONIO EN EL BAIX CAMP” 151

las muelas. Son objetos que han llegado a nosotros gracias al trabajo de salvamento del patrimonio cambrilense que llevan a cabo miembros del Centro de Estudios Cambrilense desde los años setenta del siglo pasado. Supieron reconocer el valor cultural y documental de estos objetos en peligro de desaparición. Hoy son los únicos que quedan de la maquinaria original del molino. Propiedad del Centro de Estudios, están cedidos al Museo de Historia de Cambrils y ubicados en exposición permanente en la sala de muelas del Molino de las Tres Eras, que se ha restaurado de manera que muestra cómo funcionaba, y muele trigo y hace harina en demostraciones reales para el público visitante.

dos rocas forman paredes muy verticales, difíciles y por lo tanto recomendadas para escaladores con experiencia. El gres, como el conglomerado, no es tan vertical y presenta muchas concavidades, por esto se recomienda a los principiantes. El zapato, llamado técnicamente pie de gato, se caracteriza por su suela de goma muy adherente, por dejar el tobillo libre y por ser de un material que permite la máxima fexibilidad. Es una herramienta casi imprescindible para poder escalar. Rocas y pie de gato forman, junto con el arnés, la cuerda y el casco, lo que necesita el escalador para su actividad. El montaje museístico que forman las rocas es la base a partir de la cual se desarrolla la exposición formada por fotografías, mapas e itinerarios. Es muy útil para el público especializado del Centro —los escaladores— para conocer qué rocas pueden encontrar en la zona y decidir dónde escalaran. El público general puede acceder a estas informaciones y saberes tan específcos porque la exposición comparte espacio con el bar, abierto a todo el mundo.

El dado en sí, de bronce, es un elemento fundamental de la estructura del molino, porque la aguja del árbol que hace girar la piedra de moler descansaba sobre él. Las concavidades que observamos en su superfcie son el resultado del roce de la aguja al girar. Destaca el hecho de que todas las caras presentan concavidad, debido a que cuando el hueco se hacía demasiado hondo se giraba la cara del dado para que el árbol del molino pudiera continuar trabajando. Desde el punto de vista técnico, el dado forma parte de un rodete horizontal, un invento básico para la humanidad porque es el origen de muchas máquinas y en este caso concreto, de un molino harinero hidráulico, porque el árbol utilizaba la fuerza del agua para moverse.

Cambrils Museo Molino de las Tres Eras, sede del Museo de Historia de Cambrils

Es testimonio del patrimonio preindustrial del país en el siglo xix en pequeños municipios como era entonces Cambrils. Es también testigo de una sociedad donde la reutilización y el aprovechamiento de los recursos eran una manera de trabajar y un planteamiento de vida. Está en exposición permanente. No hay información escrita porque la visita al molino es guiada.

Conversamos con Gerard Martí, director Es un dado del molino de harina hidráulico de las Tres Eras que estuvo en funcionamiento en Cambrils hasta fnales del siglo xix. De este molino se ha conservado el edifcio, la balsa y este objeto, juntamente con un segundo dado y parte de una de

152

Museo Agrícola, extensión del Museo de Historia de Cambrils

desde diversos puntos de vista: tiene interés local porque nos habla del pasado vitivinícola de Cambrils —el vino y el aceite han sido fundamentales para la economía del municipio y aún tienen mucha importancia. Tiene también interés porque es un objeto original, único testimonio auténtico de este pasado, que, además, se conserva in situ en el mismo lugar donde lo colocaron el primer día y donde hizo su trabajo desde 1920 a 1994. Todavía lo podría hacer ahora, porque está en perfecto estado de conservación.

Conversamos con Gerard Martí, director

Está en exposición permanente y aún se observa la polea en la parte superior de la primera instalación eléctrica. Una cartela con el nombre y el número de inventario la identifca. La prensa es un depósito del propietario, la Cooperativa Agrícola de Cambrils, al Museo.

Esta prensa de vino, hecha en Reus en 1920, servía para obtener el mosto. Es el único objeto original de cuando el edifcio funcionaba como bodega, que se conserva en el lugar exacto donde se instaló. Es un testimonio del uso original del edifcio, pero también de los cambios históricos a lo largo del tiempo. La adquirió el Sindicato Agrícola de Producción, que se colectivizó durante la Guerra Civil. Acabada la contienda, el antiguo Sindicato pasa a ser Cooperativa Agrícola. La Cooperativa transforma el edifcio en museo en 1994 cuando deja de utilizarse para la producción de vino. Posteriormente, la elaboración de aceite pasa también a hacerse en las actuales instalaciones, más modernas, de la carretera de Montbrió. Es entonces cuando el edifcio se deja de utilizar defnitivamente para transformar el producto agrícola. Esta prensa era la herramienta utilizada para la segunda prensada de la uva. Una vez hecha la primera, queda una masa formada por la rapa, la cascarilla, el piñón y la pulpa, que llamamos hollejo. El hollejo se pone dentro de una jaula de madera. El aire comprimido hace subir el pistón y la jaula asciende hasta que se encuentra con la prensa en la parte superior, que presiona el hollejo de manera que hace salir el mosto, el líquido a partir del cual se elaborará el vino. En 1915 llegó la electricidad a Cambrils y la bodega, construida pocos años después, utilizó esta energía para poner en marcha varios motores, entre ellos el que inyectaba aire comprimido a esta prensa. Algunas de las poleas y embarrados con correas para transmitir el movimiento todavía se conservan. La prensa de vino para obtener mosto del Museo Agrícola de Cambrils, nos dice Gerard que la considera importante

153

Refugio de la calle Creus, extensión del Museo de Historia de Cambrils

cómo se utilizaba, de quién sería y otros interrogantes que se puedan plantear. No está en exposición y no ha sido necesario restaurarla, tan solo limpiarla, cosa que el museo ha llevado a cabo mediante el trabajo de una restauradora procedente de un Plan de ocupación vinculado a la Ley de barrios de la Generalitat de Catalunya. También ha ido a la exposición “Cataluña bombardeada” organizada por el Memorial Democrático y que se pudo ver en Cambrils en la Sala Pati.

Conversamos con Gerard Martí, director Es un depósito de la Generalitat de Catalunya. Es uno de los objetos identifcados a lo largo de la excavación arqueológica del refugio antiaéreo de la Guerra Civil en Cambrils, ubicado en la calle Creus y que aún se conserva y se puede visitar.

Torre de la ermita, extensión del Museo de Historia de Cambrils

Es el objeto en mejor estado de conservación de todas las piezas recuperadas en el refugio. Es una peineta para sujetar un moño. La peineta es un objeto de nácar tallado y nos habla de quiénes eran los usuarios del refugio: mujeres, niños y gente mayor.

Conversamos con Gerard Martí, director Gerard ha seleccionado esta pieza, depósito del Ayuntamiento de Cambrils en el Museo, porque es el objeto con el número 1 del fondo del museo, y lo es por los siguientes motivos: se le dio este número porque es el escudo de Cambrils en piedra más antiguo que se conoce, porque se puede datar con exactitud y porque tenía una función de interés para el término municipal: desde el año 1622 estaba en un mojón que marcaba el límite entre los términos de Cambrils y Montbrió del Camp.

Se encontró junto con una lata de sardinas, una vela rota, pequeños fragmentos de vidrio, una bala usada como lámpara, un trozo de lámpara de carburo, un cuchillo y una moneda, todos en muy mal estado de conservación. El objeto en sí no tiene especial valor ni presenta características de diseño o de material que lo hagan destacar. Su principal interés es su procedencia. Esta característica ha impulsado al museo a utilizarla en actuaciones vinculadas a la memoria de la Guerra Civil. Estas actuaciones han comportado la adecuación de espacios, la creación de una ruta, la participación de la gente en la recuperación de esa memoria, bien con sus recuerdos, bien con la aportación de nuevos objetos para el museo: un informe de enfermera, fotografías, un cinturón…

Es un objeto muy estudiado. Los mojones del término municipal de Cambrils están catalogados y situados mediante GPS. Se inventariaron en el año 2002. Esta pieza en concreto se salvó de su destrucción en los años ochenta del siglo xx e ingresó en la colección del Centro de Estudios Cambrilense. El inventario de la colección se inicia en 1995 y a este escudo se le dio el número 1 por el signifcado histórico y simbólico que tiene para Cambrils. Las cuatro barras del escudo nos dicen que Cambrils era villa real de la Corona de Aragón en el momento de la Concordia de Montbrió del 1622, que dejó los términos tal y como ahora los conocemos. La presencia de estos escudos de-

Otro motivo para seleccionarla por parte del museo es que protagoniza una actividad para niños y niñas que se llama: “Cambrils en tiempo de guerra”. En esta actividad la peineta se reproduce sobre un cartón a escala 1:1 y los participantes han de hablar sobre ella: para qué servía,

154

limitando los dos términos nos evidencia el retorno a la señoría real de Cambrils y Montbrió, ya que pertenecieron a la señoría de los Cardona hasta el 1587. Paralelos del escudo en documentos escritos y fechados y la existencia del perro en él confrman la datación.

su máximo esplendor. El guindaste es, de hecho, una polea de cuatro ojos con una función fundamental: poder izar la vela. Que sean necesarios cuatro ojos implica que la vela era muy grande y, por lo tanto, que la barca tenía una eslora importante.

Gerard considera que el escudo tiene un interés comarcal, porque nos habla de una estructuración del territorio diferente de la que conocemos, así como del origen principalmente medieval de las divisiones que lo organizan actualmente. En el siglo xvii toda esta zona de la montaña al mar estaba bajo el control real ejercido desde Cambrils, que establecía peajes para cruzarla de sur a norte.

Y así es. Este guindaste se utilizaba en una embarcación destinada a la pesca de arrastre, concretamente a la pareja del bou, técnica documentada desde el siglo xviii en Cambrils, uno de los primeros lugares donde se usó en Cataluña. Era concesión real conseguida con la intervención de Antoni de Gimbernat, personalidad cambrilense, y capturaba pesca mar adentro. Pocos pescadores podían acceder a este tipo de pesca, la más extractiva, porque la mayoría iban al trasmallo o al sardinal. Las grandes dimensiones de las embarcaciones de arrastre hizo necesario poner unas casetas con máquina —maquinilla— para sacarlas del agua y, indirectamente, impulsó la construcción del puerto, que tuvo la obertura orientada para embarcaciones a vela: salían en dirección garbíno con el mistral y entraban con el viento de levante. El puerto facilitó el desarrollo de barcas con quilla que ya irán a motor.

Es un escudo tallado sobre una placa de piedra calcárea. No parece que estuviera nunca policromado. Está en exposición permanente y presenta un zócalo de cemento de una primera intervención destinada a facilitar su estabilidad en la vitrina. Una cartela da información al visitante.

Torre del Puerto, extensión del Museo de Historia de Cambrils

El guindaste se sitúa en la parte inferior del barco y se sujeta con una cuerda a la paramola, pieza de madera de proa a popa instalada sobre la quilla y el casco. Es solidaria con el motón fjo mediante cuatro sogas que pasan por los cuatro ojos donde giran las poleas. Las poleas de esta pieza son de madera, un indicio de su antigüedad. Permitía subir y bajar la vela amarrada a la antena o caripena, por el árbol o mástil.

Conversamos con Gerard Martí, director Su nombre técnico es guindaste. Es un depósito del Centro de Estudios Cambrilenses en el Museo de Historia de Cambrils y tiene el número MHC1944. No está restaurado, pero sí que se le ha añadido la pieza de madera llamada manigueta y la cuerda llamada arrigau, atada a lazo. Gerard la ha escogido porque nos habla del ofcio de la pesca, muy importante en Cambrils, y de los pescadores que la ejercían con barcos de vela. Ha sido un objeto presente en diferentes exposiciones relacionadas con el patrimonio marítimo que se programan en la Torre del Puerto de forma intermitente.

El antiguo propietario era descendiente de una familia que emigró de L’Escala a Cambrils a causa de la Guerra de la Independencia. Les quedó el sobrenombre de Noio, porque al llegar eran los únicos que llamaban noia a las hijas de la familia. Lo donó al museo juntamente con un motón fjo, un tubo de caña que contenía agujas de reparar velas, un rampujo (un tipo de dedal), cera para los hilos, una medalla de salvamento de náufragos y maquetas de dos barcas.

Estamos a fnales del xix, principios del xx, poco antes de la motorización, cuando en Cambrils la fota pesquera tuvo

155

Villa Romana de La Llosa, extensión del Museo de Historia de Cambrils

Está en exposición permanente en el Museo Molino de las Tres Eras. La información está en varios formatos, contenidos y ubicaciones: desde la cartela en la vitrina donde se encuentra, hasta el plafón de la sala donde se explica el objeto; la información en el propio yacimiento, donde también se explica esta pieza y el lugar exacto donde se halló; los dípticos divulgativos del yacimiento de La Llosa, y, fnalmente, la información en la guía arqueológica virtual de este yacimiento cambrilense.

Conversamos con Gerard Martí, director

Es un objeto de bronce restaurado en dos ocasiones, la primera por la empresa GAM de Reus, poco después del descubrimiento del conjunto de bronces del que forma parte en 1992, y años después por el Centro de Restauración de Bienes Muebles de la Generalidad de Cataluña en Valldoreix.

Es un depósito de la Generalitat de Catalunya. Forma parte de un conjunto de bronces romanos procedentes de la Villa Romana de La Llosa situada hoy próxima al mar, aunque cuando la construyeron estaba quizás un quilómetro tierra adentro. Es un conjunto excepcional y único (con la excepción de los bronces localizados en el sur de Italia) por su buena conservación y por su calidad artística y técnica.

Parque Samà David Cardona, comercial del parque, nos hace una sugerencia

Esta lucerna romana de bronce nos habla del Mediterráneo de hace dos mil años, porque parece que se hizo en Italia por artesanos egeos, según se deduce del gorro frigio que lleva la máscara teatral que la decora. Servía para iluminar. El depósito se llenaba de aceite de oliva y la mecha salía por el pico. Su emplazamiento no era fjo como se puede deducir del asa para llevarla, pero el lujo y la calidad de esta lámpara permiten plantear su uso en el triclinio —comedor— de la villa, donde sus ricos habitantes comían e invitaban a los amigos.

David nos dice que, de todo el parque, lo que más les gusta a él, a los clientes del restaurante y a los visitantes del equipamiento, es el lago. Seguramente, su ubicación central y el conjunto sumamente atractivo que forman el agua, la vegetación y la arquitectura irregular que quiere imitar la roca natural y que incluye una torre con mirador, lo convierten en uno de los objetivos de la visita, perfectamente identifcable y con muchos detalles para mirar y admirar.

Es evidente que su interés sobrepasa el ámbito local, por lo que se ha cedido para exposiciones en varias ocasiones. No solo nos habla de la cultura romana y de los intercambios culturales y comerciales en el Mediterráneo en época romana, también lo hace del tipo de población en nuestro territorio —un territorio rural alrededor de la gran ciudad de Tárraco—, muy humanizado; de la sociedad con muchas familias ricas y cultas, que apreciaban los objetos de calidad; de sus costumbres en aquella época, y de la iluminación portátil con lámparas metálicas que quemaban aceite de oliva.

El palacio y el parque pertenecen al marqués de Marianao. Una empresa gestiona el restaurante, orientado a la celebración de eventos y ubicado en uno de los antiguos edifcios de servicio. El parque está también abierto a la visita con entrada de pago. El paseo por el parque es libre, sin itinerarios marcados. A lo largo del recorrido para descubrir panorámicas o escenas de interés encontramos las diversas jaulas con patos, ocas, loros de diversos tipos… Es lo que queda de lo que a fnales del siglo xix y principios del xx era una colección

156

Capafonts

zoológica que había llegado a incluir leones. Paseamos. De repente, se oyen unos gritos desde arriba y un pájaro de colores vibrantes y cola larguísima vuela delante de nosotros. A medida que penetramos en el parque vemos más y más, ellos también pasean por los senderos, pacen por los parterres y nos observan desde las ramas. Hay muchos. Son pavos reales.

Horno de la Villa Conversamos con Teresa Pérez, guía

El poeta romano Ovidio nos dice que Saturnia recogió los cien ojos de Argos, muerto por Hermes, y los fjó en la cola del pájaro que le había sido consagrado “constelándole con gemas la cola”. El pavo real azul (Pavo cristatus) es un ave procedente de Asia que ya desde la antigüedad está entre nosotros. Actualmente es uno de los símbolos nacionales de la India y de Birmania. En Europa, desde hace algunos siglos, forma parte de la “decoración viva” de los parques aristocráticos.

La Regidoría de Cultura, los antiguos propietarios y los comentarios de la mayoría de visitantes están de acuerdo en considerar que el motor de gasolina para mover la máquina de pastar, que incluye la jarra cerámica para el agua de refrigeración y las correas de transmisión de cuero, es uno de los objetos más destacables del horno de pan. La máquina y su motor son del año 1926 e ilustran los primeros momentos de la mecanización del trabajo en la panadería, a la vez que muestran la imaginación y la estrategia de reutilización de objetos de procedencia diversa por parte del panadero.

El palacio y el parque fueron construidos a fnales del siglo xix por un indiano, posteriormente ennoblecido. El diseño, de 1881, es del conocido arquitecto paisajista Josep Fontserè Mestre (1829-1897). El parque fue diseñado de manera que reproduce un paisaje: torres en forma de montaña, río, cuevas, cascada y lago... Mucha de la vegetación es foránea y de carácter exótico. Es el caso de la que rodea el lago, como el ciprés de los pantanos (Taxodium distichum), procedente de las marismas americanas, y las washingtonias (Washingtonia filifera).

Es un patrimonio histórico del municipio en los campos tecnológico y social, testimonio de cómo se trabajaba en un momento de cambio histórico. Y es un patrimonio también nuestro, porque es testimonio de la voluntad de facilitar el trabajo utilizando máquinas, y de la capacidad de resolver el problema de la falta de herramientas adecuadas reutilizando otras no destinadas en origen a este uso. El motor de gasolina y la máquina de pastar son de la misma época. El motor estuvo en funcionamiento hasta la llegada de la electricidad a Capafonts en los años cincuenta del siglo xx. Desde 1926 hasta ese momento y también posteriormente, cuando había los frecuentes cortes de suministro eléctrico, estuvo en uso. Se pone en marcha mediante una manivela giratoria y aún está en condiciones de ser utilizado. Es original por su antigüedad y simplicidad, pero también por el sistema de refrigeración: el agua se deriva, no a un radiador, sino a una gran jarra cerámica originalmente hecha para almacenar aceite. Cuando se utilizaba se podía palpar cómo el nivel de agua caliente crecía sin llegar nunca más arriba de media altura. También des-

157

Jordi Rabascall nos explica que la gente, al principio, únicamente usaba la electricidad para iluminar las dos habitaciones de la casa donde se vivía más: el comedor y la cocina. Para desplazarse por el edifcio o para ir a dormir, se continuaron utilizando las luces de gancho con una mecha impregnada de aceite o con velas de cera o de grasa de cerdo, según la economía familiar. Comenta el hecho de que la potencia utilizada hoy la consideraríamos inútil… ¡10 vatios! Pero, claro, comparada con la luz proporcionada por el fuego de la chimenea o por los sistemas de iluminación que hemos citado más arriba, era un avance incomparable.

taca el sistema de conexión mediante correas de cuero hechas por un talabartero según el método artesanal, quién, en este caso, no hizo arreos para animales, sino correas de transmisión. El tubo de escape de gases empalma con la chimenea del horno. La panadería conserva todo el mobiliario y los instrumentos de la última época en que se utilizó, de manera que hoy se podría reemprender el trabajo como se dejó en septiembre de 1986, cuando se horneó el último pan destinado al consumo.

Duesaigües

A modo de anécdota, podemos añadir que estos contadores son también testigos de la aparición de nuevos materiales producidos industrialmente. En este caso, la baquelita, la primera substancia plástica totalmente sintética. Recibe el nombre de su inventor, el belga Leo Baekeland, que la creó en 1909. En su momento se utilizó para muchos objetos, como carcasas de teléfonos, radios o, como vemos aquí, contadores eléctricos. Hoy en día aún se utiliza, por ejemplo, para asas de cazuelas.

Museo del Abuelo Conversamos con Jordi Rabascall, director y propietario, y con Montse Francisco, gestora

Los contadores están sujetos a la pared en exposición permanente, como toda la colección del museo, y un cartel los identifca y los fecha.

Quién ha escogido el objeto en este caso es el fotógrafo. Ellos habían propuesto una maqueta de prensa de aceite, pero no podía ser porque en el proyecto ya participaba una original de otro museo. Paseamos por los diferentes ámbitos del museo llenos de objetos diversos que tienen como denominador común ser documentos de la historia, el trabajo y la manera de vivir de la gente del pueblo. La gran mayoría proceden del propio municipio de Duesaigües, pero no todos, porque Jordi Rabascall es un coleccionista nato y cuando ha visto un objeto que le ha llamado la atención sea donde sea, lo ha adquirido o lo ha recogido. El objeto que ha llamado la atención de Pep Escoda es un contador de electricidad de baquelita. De hecho hay tres. Los tres proceden de Duesaigües y son testimonio de cuando la electricidad llegó por vez primera al municipio. La fecha: el 31 de mayo de 1931.

158

Montbrió del Camp

Suponemos que el contenido era ron —cuando volvían de Cuba— y aguardiente, posiblemente hecho en Reus —cuando se dirigían hacia América—, porque coñac no había, era un producto francés de muy reducida comercialización aquí. La cantimplora tiene una capacidad de 2 litros y la caña de bambú sin duda es americana. Para fabricar el recipiente lo que se hizo es cortarla por los nudos de la planta, de manera que el propio nudo forma las paredes de los extremos del recipiente. Se hizo un orifcio circular en la pared de la caña, que se tapaba con un trozo de corcho. Por allí se bebía y se llenaba.

Museo del Vino Els Cups Conversamos con Roger Boada, director y propietario

Está en exposición permanente colgada en la sala principal del museo donde también se encuentran los lagares (cups en catalán) que dan nombre a la institución. Es un museo de coleccionista, de propiedad privada. La cantimplora, a pesar de estar rodeada de muchos objetos, llama la atención del visitante que se interroga sobre su uso, porque su forma y material hacen difícil identifcar a qué estaba destinada. La explicación la encontramos en una nota escrita. La adquirió el padre del propietario actual en 1992.

Roger ha escogido este objeto porque no ha visto otro igual o parecido en otras colecciones de esta temática. Por este motivo opina que, muy probablemente, se trata de una pieza única y su opinión merece ser tenida en cuenta porque es un conocedor del mundo del vino y amante de los museos, lo que le ha llevado a estar en la junta de la Asociación de Museos del Vino de España, primero como secretario y después como vocal. Se trata de una botella de ron que llevaban los marineros que hacían la ruta del Atlántico. Procede del barco Anita que hacía la ruta de Premià de Mar a Cuba. Está datada en la segunda mitad del siglo xix y una de las características más destacables es que la botella es un trozo de caña de bambú que sorprende por su diámetro.

Mont-roig del Camp

Es una botella o cantimplora de uso personal. Su diseño y tamaño permitía transportarla y también tenerla colgada en el camarote. El material del que está hecha facilitaba que no se rompiera y era mucho más económica que una de metal. El vidrio, por supuesto, descartado. Otro motivo para escoger como material la caña es que esta debía conservar mejor el olor y el sabor que el metal —todos sabemos que un recipiente clásico para la conservación y la mejora del vino es la bota de roble americano y que el vino y los licores no se suelen conservar en recipientes metálicos, solo en vidrio o en madera.

Centro Miró Conversamos con Martí Rom, Angelina Rovira e Irene Oechsle El Centro Miró ha escogido este objeto porque es la reproducción de uno muy querido por Joan Miró: se trata del “sol de palmas”, un regalo de Joan Prats, uno de sus mejores amigos. A Martí Rom, Angelina e Irene les gusta porque les recuerda el sol y la playa que tanto gustaban a Miró. Les recuerda también su personalidad cálida que valoraba

159

Prades

tanto la amistad y, fnalmente, les recuerda muchas de sus obras donde el sol y las estrellas son protagonistas, entre ellas el famoso tapiz de Tarragona donde también encontramos este motivo.

Centro de Interpretación de las Montañas de Prades

El “sol de palmas” del Centro Miró está hecho artesanalmente, como el original, pero no es una copia exacta a pesar de que respeta las medidas. Se puede comprobar si se observan los detalles y la técnica. Una de las principales diferencias es que el original es de una sola pieza mientras que la copia está hecha de varias piezas cosidas entre sí.

Isabel, administrativa del Ayuntamiento, nos abre el Centro

Está en exposición permanente en uno de los ámbitos donde el montaje, que incorpora fotografías de Miró, arena de playa, cañas, etc., nos recuerda una de las actividades preferidas del artista: dibujar con una caña en la arena. El sol está aquí en representación del astro solar y también del paisaje mediterráneo y del ocio. Todo el montaje es armónico.

Isabel nos acompaña y nos abre el Centro que solo se puede visitar en verano y en época de vacaciones, Semana Santa, Navidad... Es un equipamiento con muchas propuestas interactivas sobre nuestro entorno, la naturaleza y el paisaje. Nos dice que está en estudio hacer una remodelación de la exposición y de su planteamiento y prefere no sugerir ningún objeto y dejarnos a nosotros la elección.

Del “sol de palmas” original, que se conserva, sabemos mucho. Se lo regaló Joan Prats a fnales de los años cuarenta del siglo xx. Lo había adquirido en el mercado de palmas y palmones que se celebra previamente a la Semana Santa en la Rambla de Cataluña de Barcelona. Precisamente, la tienda de sombreros de Joan Prats estaba ubicada delante del lugar donde se celebra este mercado. Joan Miró lo colgó en el recibidor y después en su taller de Mas Miró en Mont-roig del Camp; nos lo explica Angelina Rovira, hija de los masoveros. Actualmente el sol de palmas original se conserva en el taller de Palma de Mallorca. Joan Prats era uno de los mejores amigos de Miró, pasaba tres semanas en la casa en verano con él y se tenían mucha confanza el uno al otro.

Es Pep Escoda quién fnalmente se inclina por seleccionar el ventanal que explica y que permite ver el entorno paisajístico del Centro. Como fotografía de interpretación escoge una parte de este, la que incluye el número 8, porque para él este número tiene muchos signifcados personales y sentimentales: es el dígito del año en que nació y, si lo giras y lo pones en posición horizontal representa la infnitud, y esto encaja con un planteamiento de vida optimista… Y, casualidad, él comenta que, justo al hacer la foto, un grupo de 8 ciclistas quedó fotografado debajo. En la fotografía de interpretación el número 8 está borroso y claro el fondo. Quizás signifca que lo que importa no es el número, ni la clasifcación, ni el concepto… Lo que importa es la realidad física.

En este catálogo veremos que la empatía del fotógrafo Pep Escoda con el objeto y con el personaje de Joan Miró hace que la fotografía creativa o de interpretación sea la del sol que él mismo, Pep, ha dibujado con arena del montaje expositivo, haciendo una simbiosis de todos los mensajes que transmite el montaje museístico y la personalidad de Miró, y asumiéndolos, porque a Pep también le gusta Miró, y la playa, y dibujar, y el sol, y el Mediterráneo.

En el Centro, el ventanal es, literalmente, una ventana abierta a la naturaleza, que tiene por objetivo poner en comunicación el equipamiento, con todo su contenido dedicado a explicar la fauna, la fora y el paisaje, con la realidad física que rodea el municipio de Prades. Para conseguirlo,

160

Pratdip

en la superfcie de vidrio se han enganchado círculos de colores con números que permiten identifcar los diferentes elementos del paisaje: árboles (pino rojo, avellanos…), cultivos (huerta, jardín), vegetación (de ribera, mediterránea…), elementos arquitectónicos singulares (puente romano…), nombres de las diferentes zonas y elementos (llano de los Birimbins, llano de la Guardia, río Prades...). Un plafón al lado explica el signifcado de los números. A título informativo, el número 8, para el Centro —con un signifcado bien diferente del que le da Pep Escoda—, es el que identifca el punto donde, mirando por el ventanal se puede identifcar la vegetación de ribera.

Centro de Interpretación de la Sierra de Llaberia y Ofcina de Turismo de Pratdip

El Centro tiene por objetivo facilitar a un público general el descubrimiento de la riqueza natural de las montañas de Prades. No hay un itinerario establecido y la información adopta muchos formatos, desde textos explicativos a elementos interactivos y mucho material gráfco. El ventanal presenta la realidad del entorno natural existente —que es lo que nos interesa— y lo pone en comunicación con el conjunto de informaciones y conocimientos que los humanos tenemos sobre el medio, que es lo que presenta el Centro. En el momento de redactar este texto, el Centro ya ha sido remodelado y el ventanal con la información ya no está.

Conversamos con Sílvia Carrillo, técnica de turismo y gestora Ayuntamiento y Centro han escogido, para participar en el proyecto, la escultura de tamaño natural del perro vampiro, el dip. Está ubicado en la Ofcina de Turismo y CI como protagonista del equipamiento donde recibe a los visitantes antes de que entren en el Centro de Interpretación propiamente dicho. Ha sido escogido por varios motivos: el principal es que el Centro de Interpretación versa entorno a las leyendas de los pueblos de la Sierra y el dip es un elemento mitológico muy potente. También porque el dip es un elemento único y diferencial del patrimonio cultural inmaterial de este territorio. Pratdip ha creado un producto turístico, dirigido principalmente al público familiar, entorno a la fgura del dip. Es importante para el pueblo, es su icono, está en el escudo, está en el logotipo de muchas de las entidades del municipio… También es importante desde el punto de vista de la toponimia puesto que forma parte del propio nombre del municipio… e identifca varios puntos geográfcos: la Aguja del Dip o Paso de los Dips entre otros. Se ha creado una ruta urbana por el municipio que consiste en localizar los plafones metálicos en forma de dip, distribuidos por varios lugares. El turista en su búsqueda de los plafones, recorre y descubre el pueblo… Asimismo, diversos eventos deportivos lo citan, como La Marcha de los Dips o la marcha BTT

161

Reus

Por los Senderos del Dip. Finalmente, también lo encontramos en el mercado medieval Pratdip Legendario El objeto en sí que vemos en el Centro es una interpretación a partir de los datos que se conocen sobre los dips y los que pudo recoger el escultor a quién se le encargó el trabajo de modelarlo. La representación más antigua de un dip se encuentra en el retablo de la ermita de Santa Marina, situado en la iglesia de Pratdip, retablo datado en 1602. Se cree que el origen del Dip podría estar en el mestizaje del lobo con el perro carretero, una raza autóctona del sur de Cataluña, País Valenciano e islas Baleares. Fue el autor contemporáneo Joan Perucho quién dio fuerza a la leyenda con su obra Las Historias Naturales, convirtiendo al perro salvaje en vampiro, y construyendo toda una historia entorno a la fgura del aristócrata Onofre de Dip.

Gaudí Centro Conversamos con Josep Maria Cabré, gerente, y con Jaume Massó, arqueólogo del Instituto Municipal de Museos de Reus (IMMR) Se han decidido por el retrato en bronce de Antoni Gaudí hecho por el escultor Joan Matamala a partir de la máscara mortuoria extraída por el mismo escultor el 10 de junio de 1926 (fecha de la muerte del arquitecto).

La escultura de resina policromada intenta un máximo de realismo y de credibilidad. Se considera que estas debían ser sus dimensiones y aspecto. Parece feroz porque para la gente de Pratdip y de la sierra de Llaberia los dips lo son. Los ojos son rojos porque la leyenda nos dice que, cuando alguien se quedaba en el bosque de noche podía ver unos ojos rojos que lo miraban.

Lo han escogido por muchos motivos: porque es uno de los pocos objetos originales expuestos en el Centro; porque es el más singular: un retrato escultórico hecho a partir de un molde directo extraído post mortem; porque tiene que ver directamente con Gaudí como persona, y no con su obra, y, fnalmente, porque de esta pieza escultórica solo se conoce otro ejemplar.

Desde su instalación se ha convertido en un referente de la visita al Centro de Interpretación. Hay gente que lo viene a ver expresamente. Es muy frecuente que niños y niñas se hagan una fotografía con él. Su ubicación en la ofcina de turismo facilita que sea visto y actúa como reclamo, despertando la curiosidad del visitante. Todo el mundo quiere oír la leyenda que se explica en la visita a la exposición.

Este retrato escultórico nos permite acercarnos a una personalidad aún muy desconocida, porque conocemos mucho más su obra que a él como persona. Tampoco físicamente es muy conocido porque no le gustaba que le hicieran fotografías y hay pocas imágenes de él. ¡Quizás solo unas veinte! En el Gaudí Centre, este retrato se expone en una vitrina juntamente con objetos e imágenes directamente vinculadas a su muerte: la corbata que llevaba el día que fue atropellado o una fotografía de la losa de su tumba en la Sagrada Familia, donde está enterrado. Según nos comentan, los visitantes sí que se interesan por ver este objeto, porque es poco conocido pero —de todos modos— en las hojas de valoración, lo que más puntúa es el audiovisual.

162

Museo de Reus Salvador Vilaseca

No hace falta explicarla, se entiende tal como es. Es un arte naturalista de mucha calidad porque la imagen no tiene casi rectifcaciones. Se encontró en el abrigo de Sant Gregori, en El Priorat, cerca de Falset, en niveles de ocupación humana de fnal del paleolítico, junto con varios instrumentos de sílex tallado. Salvador Vilaseca halló la plaquita el día de San Esteban —él sólo excavaba los domingos y días festivos. Rápidamente, el profesor Pericot supo del hallazgo y lo relacionó con piezas similares que había encontrado en la cueva del Parpalló, en Gandía. El Dr. Vilaseca la conservó en su casa hasta que sus herederos la donaron —junto con el resto de su colección— al Museo de Reus. En abril de 1984 se inauguró el nuevo Museo de Arqueología y la camiseta conmemorativa llevaba la imagen de la cierva, una imagen que ha sido una referencia gráfca de la institución.

Conversamos con Anna Figueras, directora gerente, y con Jaume Massó, arqueólogo del IMMR e historiador Esta imagen de una cierva grabada cuidadosamente con un buril de sílex sobre una pequeña placa de pizarra de unos siete centímetros de largo por casi cuatro de ancho y menos de un centímetro de grueso, sobresale —en palabras de su descubridor, el conocido prehistoriador y fundador del museo de Reus, Salvador Vilaseca Anguera— “por su factura artística y por la expresividad que el autor le supo dar”. De unos diez mil años de antigüedad, es uno de los ejemplares más antiguos y más bellos de arte mueble prehistórico encontrado en Cataluña.

Centro de la Imagen Mas Iglesias de Reus (CIMIR)

La hemos escogido porque era la pieza más querida por el doctor Vilaseca y porque es un ejemplo excepcional del arte prehistórico mueble catalán. Tienen copias de la misma el Museo de Historia de Cataluña y el Centro de Interpretación de Arte Rupestre de Montblanc. También por su singularidad: no son frecuentes los grabados sobre pequeñas placas de piedra.

Conversamos con Anna Figueras, directora gerente, y con Pep Torrents, técnico del Museo de Reus

¿Por qué es interesante? Por su importancia para el estudio de la prehistoria, porque es un ejemplo del arte que se hacía en una época tan antigua y porque “conecta” con todo tipo de público, todo el mundo lo entiende y lo asume. Gusta mucho a los niños. A partir de este objeto, el museo ha diseñado varios talleres didácticos de prehistoria para jóvenes y niños. En uno, dibujan con yeso ciervas y otros animales sobre placas de pizarra.

Para decidir sobre qué fotografía seleccionar solicitamos la opinión de Josep M. Ribas Prous, fotógrafo especialista en la modalidad argéntica, personalidad muy reconocida en el mundo de la fotografía y miembro del Consejo Asesor del Centro de la Imagen. Nos comentó que una de las que se podría seleccionar es Recerca personal (‘Búsqueda personal’).

Se descubrió en 1932 y ha sido objeto de varios estudios. Ha tenido mucho recorrido, no solo en obras científcas, también en artículos de divulgación. Forma parte de las imágenes que ayudan a divulgar la Ruta del Císter, por ejemplo. También se encuentra en buena parte de los libros de historia de Cataluña.

Se trata de una obra del fotógrafo reusense Manuel Cuadrada Gibert, reconocido por su trayectoria fotográfca y por su pertenencia al colectivo fotográfco El Trípode junto con Eduard Borràs Sotorra y Josep Prunera Sedó. Los tres se

163

Espacio Plaza de la Libertad. Extensión del Museo de Reus Salvador Vilaseca. Fondo de arte

dedicaron a obtener miles de fotografías de la comarca de El Baix Camp. Es un documento importante porque Manuel Cuadrada no solo hace fotografía documental y paisajística, es también un pionero de la fotografía artística y creativa. La fotografía escogida forma parte de la época en la que deja atrás la fotografía de excursionismo de carácter científco y también su vertiente más etnográfca, para pasar a trabajar y a expresarse con un espíritu de renovación progresista evidenciando una ruptura con su etapa anterior más pictorialista. Estamos delante de la obra más representativa de su etapa en corrientes vanguardistas e hiperrealistas que bebían del legado de la Bauhaus alemana de los años veinte. Manuel Cuadrada está considerado un pionero reusense. Promocionaba la fotografía con artículos de flosofía fotográfca o técnica en revistas especializadas de la época donde daba también información de sus ensayos de hipersensibilización fotográfca y técnicas de revelado. No se guardaba nunca secretos y disfrutaba compartiendo con los demás sus experiencias e investigaciones.

Conversamos con Anna Figueras, directora gerente, y con Jaume Massó, arqueólogo del IMMR e historiador Han escogido esta obra porque es del pintor más importante y reconocido de Reus, Mariano Fortuny Marsal. La obra Niño de Portici tiene varios aspectos de interés. No solo es una de las últimas obras de Fortuny, también es una obra que ilustra el cambio estilístico del artista en aquel momento y que le acerca al iluminismo mediterráneo que se desarrolló de manera paralela al impresionismo. Además, resalta la calidad artística del retrato: bonito, directo, con una técnica rápida y moderna que anticipa la que muchos años después hará servir Sorolla.

Es importante para los ciudadanos de Reus porque forma parte del patrimonio de su ciudad, junto a las otras cuarenta mil imágenes que conforman la memoria gráfca de Reus. También es importante para todos los profesionales de la fotografía, porque la obra de Manuel Cuadrada es muy admirada, lo que ayuda a dar prestigio al Centro. Finalmente, es importante por el contenido subjetivo y lineal de esta obra de arte fotográfca donde el valor no depende del asunto fotografado, sino del proceso creativo del fotógrafo.

La impronta del sello que se observa en la superfcie de la obra es el de la testamentaria de Fortuny, un sello que acreditaba la autenticidad de las obras que quedaron en su taller sin frmar.

La obra Recerca personal es una fotografía cuadrada de 29 x 29 cm donde se reproduce un peine sobre un tubo blanco, situado, éste, sobre una superfcie en relieve. La luz proyecta la sombra del peine sobre el tubo de manera que se produce un juego de líneas. El procedimiento es: fotografía argéntica en tirada de emulsión de clorobromuro de plata. Actualmente la fotografía se encuentra en la sala de reserva, si bien ha formado parte de varias exposiciones.

Por todos estos motivos, la importancia del retrato es muy destacable. Ha formado parte de muchas de las exposiciones importantes de este artista y aparece en todos los catálogos que quieren ofrecer una visión completa de su obra. El cuadro ingresó en el Museo de Reus en 1954, gracias al trabajo recopilatorio llevado a cabo por la Agrupación Fortuñista que presidía Lluís Quer Boule. En el museo hay otras obras del artista, donadas, a partir de 1933, por su hijo Mariano Fortuny Madrazo (también artista, muerto en 1942), o por la viuda de este, Henriette Nigris.

164

Los gigantes Vitxet y Vitxeta son los que representan a Europa, pero también están los Moros (Próximo Oriente), los Indios (América), los Negros (África) y los Japoneses (Extremo Oriente). En épocas más recientes se han ido introduciendo más gigantes (como el Carrasclet) y otros elementos festivos varios (como la popular mulassa) para enriquecer la comitiva popular.

La obra no está actualmente expuesta. La información que fgura en la cartela al pie indica el título Nen de Portici; la autoría, M. Fortuny Marsal, y el año en que se hizo, 1874.

Espacio Plaza de la Libertad. Extensión del Museo de Reus Salvador Vilaseca. Fondo etnológico

Son gigantes con estructura de madera y muy pesados y por ello difíciles de mover. Se conservan los vestidos de los siglos xix y xx. De vez en cuando se cambiaba el vestido de la giganta Vitxeta, que pasó a ser un referente de la moda. Son, de hecho, unos gigantes que se han ido guarneciendo a lo largo del tiempo. Salen en todas las grandes festividades de la ciudad: por Corpus, por la Fiesta Mayor de San Pedro, por las de la Misericordia y también en las celebraciones y actos públicos importantes. Son muy populares y participan también de las sátiras de carnaval, de manera que se comenta en la prensa anónima local la supuesta vida privada o social de estos gigantes parodiando noticias que interesan o preocupan a la ciudadanía. Por ejemplo, cuando se comenta el divorcio de un matrimonio conocido, también los gigantes Vitxet y Vitxeta son noticia porque parece que han decidido separarse...

Conversamos con Anna Figueras, directora gerente, y con Jaume Massó, arqueólogo del IMMR e historiador Han escogido para representar el fondo etnológico del Museo de Reus a una pareja de gigantes: Vitxet y Vitxeta. Son los más antiguos de la ciudad, como se puede observar si se tienen en cuenta sus dimensiones y la constitución de su estructura interna. No conocemos el origen concreto del sobrenombre, pero sí sabemos cuándo aparecieron estos gigantes: el 26 de noviembre de 1805 se procedió a la colocación ofcial de la primera piedra del canal de Reus a Salou. Para la ocasión, se diseñaron unos gigantes que representaban los continentes, porque lo que se quería potenciar con el canal —que ponía en comunicación Reus con el puerto de Salou— era el comercio de exportación del aguardiente que se elaboraba en la ciudad —recordemos la famosa frase “Reus, París, Londres”, que hace referencia a las lonjas donde este aguardiente cotizaba. Se trataba, pues, de impulsar el comercio exterior, hacia los diferentes continentes del mundo, unos continentes que los gigantes representaban simbólicamente.

La mayor parte del año, cuando no los sacan a la calle, los dos Vitxets están expuestos en el Museo, junto con los gigantes de otras épocas que pertenecen a la ciudad y que ayudan a ilustrar uno de los elementos festivos tradicionales más reconocidos de Cataluña.

165

Espacio Plaza de la Libertad. Extensión del Museo de Reus Salvador Vilaseca. Fondo de historia

flers, que era como los austriacistas llamaban a los seguidores de quién sería el primer rey de la dinastía borbónica en España, Felipe V. Por este motivo, los nuevos gobernantes de la ciudad rechazaron el águila austriacista, símbolo del enemigo. Más adelante, en 1843, Isabel II concedió al municipio el título de Ciudad Esforzada, porque Reus había apoyado la proclamación de la mayoría de edad de la reina y porque sufrió un bombardeo por esta causa. En ese momento se añadió al escudo la fgura de Hércules, el héroe clásico famoso por su carácter resistente, tenaz y esforzado.

Conversamos con Anna Figueras, directora gerente, y con Jaume Massó, arqueólogo del IMMR e historiador

La gárgola destaca por ser una de les piezas más antiguas que se conservan del antiguo edifcio consistorial. Tiene un interés local como testimonio de la historia de la ciudad y tiene también interés como elemento austriacista de la Guerra de Sucesión, porque al vencer los Borbones, muchos de los elementos con símbolos de la parte contraria (Austrias) se eliminaron, de manera que es uno de los pocos elementos de aquella época representativos del bando perdedor.

Es un objeto que formó parte del edifcio del Ayuntamiento de Reus. La actual sede municipal, construida a inicios del siglo xvii, sufrió varias reformas posteriores —especialmente en el siglo xx— cuando cambiaron su fachada y sacaron o incorporaron diversos elementos. Fue en estas últimas reformas, que se llevaron a cabo en los años veinte y comienzos de los treinta, cuando las gárgolas se retiraron de su ubicación y se almacenaron. En 1933, el Museo de Reus, acabado de crear, las incorporó a sus colecciones.

Riudecanyes Castillo Monasterio de San Miguel de Escornalbou

La gárgola seleccionada tiene interés porque ilustra, mediante la heráldica, momentos de la historia de la ciudad en la época moderna. Si la analizamos, veremos que la gárgola representa un águila que lleva en el pecho el emblema de la ciudad de Reus, la rosa. Nos recuerda la concesión a Reus, en 1712, por parte de la reina Elisabeth, esposa del archiduque Carlos, del título de Ciudad Imperial y Atenta. Reus recibió este honor por haber dado apoyo a la causa austriacista y, por el mismo motivo, se incorporó al escudo de la nueva ciudad, un águila imperial. El diseño fnal es el que vemos: el águila que protege y lleva en el pecho el emblema heráldico reusense.

Montserrat Caballero, museóloga de la Generalitat, nos comenta He seleccionado un retrato de Eduard Toda, joven, con la ciudad de Reus, donde nació, de fondo. Toda fue una personalidad reusense de fnales del siglo xix y la primera mitad del xx, que tuvo una vida viajera y destacó en varios campos de la cultura, de los negocios y de la política. Para el Castillo Monasterio de San Miguel de Escornalbou, su

La Guerra de Sucesión fnalizó con la victoria de los boti-

166

persona es fundamental porque, en los años treinta del siglo xx, lo adquirió y lo restauró —entonces el monumento estaba en ruinas y abandonado— y lo convirtió en su residencia. Paralelamente, llevó a cabo varias actuaciones de mejora del entorno paisajístico.

Centro de Interpretación de los Frutos del Paisaje

La personalidad polifacética de Eduard Toda incide en diversos campos de carácter local e internacional; destacan las intervenciones para recuperar el patrimonio histórico y arquitectónico de Escornalbou y de Poblet, su actividad como cónsul en el lejano y el próximo Oriente, y como egiptólogo; la promoción y la defensa de la lengua catalana y, especialmente, los artículos sobre esta lengua en Alghero (Cerdeña). También destacó como biblióflo con la recuperación de mucho patrimonio bibliográfco y la creación de una importante biblioteca.

Josep Maria Serrat, director, nos orienta El Centro de Interpretación está ubicado en la antigua Cooperativa de Riudecanyes y presenta un proyecto museológico y museográfco trabajado. Ha conservado la maquinaria para la elaboración del aceite tal y como se hacía antiguamente. Hoy, el aceite que comercializa la Cooperativa bajo el nombre de Escornalbou, ha obtenido numerosos reconocimientos y premios nacionales e internacionales. El Centro, sin embargo, no solo explica el aceite, también tiene por objetivo promocionar los productos de la tierra a partir de los cultivos tradicionales de la comarca: olivo, viña, avellano, almendro, algarrobo… y de sus productos, así como fruta y productos de la huerta. Se dedica a lo que hoy día aún se mantiene como una de las principales actividades económicas del municipio, junto con el turismo: la agricultura.

Posiblemente se interesó por Escornalbou por tratarse de un monumento en una comarca donde él tenía muchos vínculos personales y familiares. Reconstruyó, con criterios más imaginativos que científcos, sus ruinas, de manera que le dio la apariencia de castillo al antiguo monasterio fortifcado que había existido en el lugar. A la recuperación del monumento, añadió la repoblación de los bosques y la conducción y recuperación de fuentes de agua de la zona. Escornalbou, reconstruido y convertido en su residencia, pasó a ser un centro visitado por personalidades de la cultura y de la política (entre ellos el rey Alfonso XIII y su esposa).

Josep Maria Serrat añade que el Centro también ayuda a difundir la existencia de diferentes variedades agrícolas, algunas poco conocidas, que enriquecen nuestra gastronomía. Él no quiere escoger un producto concreto, en cambio nos sugiere que demos una vuelta por el Centro y que escojamos nosotros porque todos tienen su interés.

Actualmente el interior del Castillo Monasterio de San Miguel de Escornalbou se puede visitar como casa museo que conserva —solo en parte— el ambiente de la época en que Eduard Toda y su familia lo habitaron. El cuadro con su retrato ubicado en el despacho y el globo terráqueo de coleccionista que se encuentra en la biblioteca son los dos objetos seleccionados. El cuadro, porque lo representa, y el globo terráqueo, para recordarnos muchos aspectos de su vida: el espíritu coleccionista, sus viajes, su gran cultura. Su horóscopo nos recuerda las características de su nacimiento de madre soltera de buena familia ¡en aquella época! Los dos objetos están en exposición permanente, junto con el resto del mobiliario.

Nos decidimos por la sección dedicada a la avellana. Es uno de los productos tradicionales de El Baix Camp desde hace casi doscientos años. Y, si tenemos en cuenta los resultados de las excavaciones arqueológicas llevadas a cabo por el Instituto de Paleoecología Humana de la Universidad Rovira i Virgili (IPHES) en las comarcas de Tarragona, ¡lo es ya en la Prehistoria! De hecho, se puede considerar, por sus características y numerosas variedades autóctonas, uno de los frutos secos estrella de la comarca.

167

Riudoms

La avellana, además de la importancia económica, conforma y da personalidad a gran parte del paisaje de este territorio. Como producto alimenticio es muy calórico y saludable y conserva sus propiedades por un largo tiempo sin degradarse. Se puede comer cruda, tostada, sola o como ingrediente de pasteles y dulces. También se hace un licor de avellana. A la vez, su cáscara, de gran poder calorífco cuando arde, se utiliza como material para estufas ecológicas y hornos.

Museo de Coches de Época Marc Vidal Conversamos con Marc Vidal, director y propietario

La promoción de este producto interesa al importante sector agrícola que se dedica a su cultivo en el Camp de Tarragona, ahora bien, la divulgación de los benefcios de este alimento del que se extrae tanto provecho, es de interés para toda la sociedad.

Marc Vidal ha escogido este coche de entre los de su colección, porque es un automóvil que, tanto por lo que respecta a la maquinaria como a la estética, es de gran calidad y único. Nos explica que hay muy pocos fabricados en el mundo y que aquí, en el museo, tenemos la posibilidad de ver uno.

El montaje museográfco facilita información sobre el producto y permite poderlo tocar y observar en la realidad, incluso comerlo. Para ello el visitante dispone de un cascanueces al lado del recipiente donde hay avellanas. Se consigue, así, una experiencia completa, intelectual, visual, táctil y de sabor y olor.

Lo adquirió en Saint Tropez, en una subasta, y está en perfecto estado de funcionamiento. Participó en el rally de coches antiguos de la Costa Dorada en el año 2013 y consiguió el primer premio. Uno de los aspectos interesantes de este modelo es que es un coche histórico: era el modelo que tenía el padre del presidente Kennedy y con el que salía a pasear con la familia. Se trata de un Rolls Royce Springfeld Phantom I coupéchauffeur. Springfeld es el nombre de la fábrica en los Estados Unidos donde se fabricaron y que, actualmente, ya no existe. De este modelo se hicieron únicamente mil doscientos automóviles y se diseñaron de manera que presenta modifcaciones respecto al mismo modelo inglés como, por ejemplo, el volante a la izquierda, para adaptarse a las necesidades de los clientes americanos, y el capó del motor veinte centímetros más largo que el modelo europeo. La indicación coupé-chauffeur indica el tipo de carrocería con un diseño que deja al conductor al exterior. Es un tipo de carrocería muy buscada y más cara que aquella donde el conductor está en la cabina con los pasajeros. El interior está tapizado, asientos y alfombras, con piel de cabritilla, como en todos los Rolls Royce.

168

Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

La matrícula no es la original del automóvil que vemos en el museo. Debe estar homologada para que el coche pueda tener seguro y circular. El coche está en exposición permanente junto con los otros setenta y dos automóviles de diversas épocas y procedencias y las trescientas sesenta y dos motos datadas entre 1914 y 1970, aproximadamente, que incluyen ejemplares de la moto de montaña española. A este fondo se añaden treinta y dos tractores además de otras colecciones más pequeñas y heterogéneas como la de instrumentos musicales, por ejemplo. No hay información escrita, la visita es guiada. El museo solo abre para visitas concertadas y los fnales de semana.

Centro de Interpretación del Aceite. El Molino de Vandellòs.

El museo se creó en 1996 y se inauguró ofcialmente en 1999.

Conversamos con el guía Xavier Amigó y con Jaume Barceló, antiguo molinero El objeto escogido es una prensa de aceite, adquirida en 1930. El porqué de la selección de este objeto lo explica la historia siguiente. En 1929 hubo una gran cosecha de aceitunas, la consideraron la cosecha del siglo. En el pueblo entonces había muchos molinos y no daban abasto. Cuarenta y siete payeses se organizaron para hacer un molino cooperativo. El amo de la casa más rica del pueblo —Ca la Torre— les cedió el terreno. Los cuarenta y siete payeses hicieron aportaciones en metálico, los que podían, y los que no, lo hicieron con trabajo, dejando el carro para transportar material, etc. Una de las adquisiciones resultado de este acuerdo de trabajo en común fue la adquisición de la prensa de aceite y de las bombas para el vino. La prensa es un objeto que ha tenido un papel importante en la economía y la historia del municipio. El molino, actualmente todo él museizado y abierto a la visita, es muy apreciado por la gente del territorio. La mayoría de los visitantes son de zonas próximas y destaca el público escolar

169

y el de la tercera edad. Es importante también el turista, este último valora mucho los productos que se venden en la tienda. El molino es un centro de interpretación que ayuda a difundir los benefcios de la dieta mediterránea y, en esto, su interés sale de los límites del territorio inmediato. Jaume Barceló, que en el año 2014 hizo ochenta y cinco años y que trabajó de molinero en el molino nos explica detalles del funcionamiento de la prensa y también nos da las denominaciones locales de muchas de las piezas: desde la vagoneta para transportar el producto, que se instala sobre el plato o plataforma, al cilindro, la pieza de hierro colado que sirve de depósito del agua que, calentada por un motor eléctrico, es la que ejerce la presión. El cilindro tiene un aro de cuero que se llama corbata que, juntamente con una cinta de algodón engrasada, la estopa, servía para que no saliera el agua y la vagoneta pudiera subir. El pistón es la pieza cilíndrica de hierro que la presión hace subir. La estructura de la prensa está formada por lo siguiente: la plataforma con orifcios para recoger el aceite, los cuatro montantes o pilares de hierro muy sólidos fjados al suelo para soportar la presión y lo barret (‘el sombrero’), la pieza de hierro de la parte superior. Pocos cofnes llegaban al barret. Posteriormente se añadió la aguja para sujetar la base de los cofnes. ... Y nos explica cómo se aprovechaba al máximo el producto. Nos dice: después de obtener el aceite queda el orujo. El aceite de orujo es el de la segunda prensada y sirve de combustible. El Molino cerró a fnales de los años ochenta del siglo pasado. En 1995 el Ayuntamiento adquirió el local, que ha destinado a Centro de Interpretación del Aceite. A una museografía actual se añade el interés de conservar todo el material y la maquinaria originales en uso.

170

CRONOLÓGICO PÁG

20 Millones de años atrás. Arbolí Tres muestras de roca del término municipal de Arbolí aptas para la escalada: gres, con el número 1; granito con el 2, y calcárea, con el 3 96 8000 aC aproximadamente. Falset / Reus Placa de pizarra grabada, procedente de Sant Gregori de Falset. Arte prehistórico 46 0 a 199 dC. Cambrils Lucerna romana de bronce. Villa Romana de La Llosa 38 1622. Cambrils Escudo heráldico de Cambrils (procedente de un mojón) 112 1700 - 1725, aproximadamente. Reus Gárgola austriacista de piedra tallada del edifcio del Ayuntamiento de Reus 26 1800 - 1899. Cambrils Dados de molino harinero. Molí de les Tres Eres (Molino de Harina de las Tres Eras) 26 1800 - 1899. Cambrils Piedra de molino. Molí de les Tres Eres (Molino de Harina de las Tres Eras) 108 1805, aproximadamente. Reus Giganta Vitxeta 68 1850 - 1899. Arenys de Mar / Montbrió del Camp Cantimplora de marinero. Probablemente hecha en Cuba 104 1874. Portici / Reus Pintura al óleo sobre tela, enmarcada, de Mariano Fortuny. Niño de Portici

índICES CRONOLÓGICO MUSEOS Y CENTROS DE INTERPRETACIÓN TEMÁTICO Y DE OBJETOS 171

117 1875-1899. Berlín / Riudecanyes Globo terráqueo de Vivien de Saint Martin, editado en Berlín por la casa Schotte & Ca. El meridiano de latón tiene grabadas las fechas y los signos del horóscopo (y en la fotografía, casualmente, el de E. Toda) 118 1875-1899. Reus / Riudecanyes Retrato de Eduard Toda i Güell. Pintura al óleo de F.Vezzani 50 1881. Cambrils Lago del parque Samà, parque diseñado por Josep Fontserè (1829-1897) 42 1900-1925. Cambrils Guindaste 29 1920. Reus / Cambrils Manómetro de presión de prensa de vino para obtener el mosto. Cooperativa Agrícola 30 1920. Reus / Cambrils Prensa de vino para obtener el mosto. Cooperativa Agrícola 55 1926. Capafonts Correa de cuero. Hecha por un talabartero, se utilizó como correa de transmisión de un motor de gasolina. Horno de la villa 56 1926. ¿? / Capafonts Motor de gasolina con jarra para el agua de refrigeración. Horno de la villa 92 1926. Barcelona / Reus Retrato en bronce de Gaudí. Hecho por el escultor Joan Matamala a partir de la máscara mortuoria de Gaudí 128 1930 aproximadamente. Springfeld / Riudoms

134

100

86 122 19 49

172

Rolls Royce Springfeld Phantom I, modelo coupé-chauffeur 1930. Reus / Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant Prensa de aceite. Marca: E. Gebellí (calle Dr. Robert, 14. Reus). Patente número 102180 1931. Duesaigües Tres contadores de electricidad de baquelita 1938. Cambrils Peine para sujetar un moño, nácar. Refugio de la Guerra Civil 1950, aproximadamente. Reus Fotografía Recerca personal (‘Búsqueda personal’) del fotógrafo Manuel Cuadrada Gibert 1950. aproximadamente. Reus Negativo de la fotografía Recerca personal con anotaciones del fotógrafo Ribas Prous 2010? Mont-roig del Camp Sol de palmas artesanal inspirado en el original que se conserva en Palma de Mallorca y que regaló Joan Prats a Joan Miró entorno a 1945 2012. Pratdip Escultura de resina que representa a un dip 2012. Riudecanyes Avellanas con cartel informativo 2014. Arbolí Un zapato de escalador o pie de gato 2014. Cambrils Pavo real. Parque Samà

83 Centro de Interpretación de la Sierra de Llaberia. Pratdip 71 Centro Miró. Mont-roig del Camp 101 Espacio de la Plaza Libertad. Extensión del Museo de Reus Salvador Vilaseca. Fondo de arte. Reus 105 Espacio de la Plaza Libertad. Extensión del Museo de Reus Salvador Vilaseca. Fondo etnológico. Reus 109 Espacio de la Plaza Libertad. Extensión del Museo de Reus Salvador Vilaseca. Fondo de historia. Reus 89 Gaudí Centre. Reus 53 Horno de la Villa. Capafonts 27 Museo del Abuelo. Duesaigües 59 Museo Agrícola de Cambrils. Extensión del Museo de Historia de Cambrils. Cambrils 125 Museo de Coches de Época Marc Vidal. Riudoms 23 Museo Molino de las Tres Eras. Sede principal del Museo de Historia de Cambrils. Cambrils 93 Museo de Reus Salvador Vilaseca. Reus 65 Museo del Vino Els Cups. Montbrió del Camp 47 Parque Samà. Bien cultural de interés nacional en la categoría de jardín histórico. Cambrils 31 Refugio de la Calle Creus. Extensión del Museo de Historia de Cambrils. Cambrils 35 Torre de la Ermita. Extensión del Museo de Historia de Cambrils. Cambrils 39 Torre del Puerto. Extensión del Museo de Historia de Cambrils. Cambrils 43 Villa Romana de la Llosa. Extensión del Museo de Historia de Cambrils. Cambrils

73 2014. Mont-roig del Camp Sol dibujado con arena sobre cartulina por Pep Escoda. Arte efímero 80 2014. Prades Elementos del paisaje. Parte del ventanal donde se pueden ver los números 4 (vegetación de jardines), 5 (zona huerta), 6 (zona huerta), 7 (zona huerta), 8 (vegetación de ribera) 121 2014. Riudecanyes Cascanueces (para romper las avellanas y comerlas) 133 2014. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant Retrato de Jaume Barceló. Fotografía de Pep Escoda

MUSEOS, CENTROS DE INTERPRETACIÓN(CI) Y JARDÍN HISTÓRICO 115 Castillo-monasterio de Sant Miquel d’Escornalbou. Museo de Historia de Cataluña. Agencia Catalana del Patrimonio Cultural. Riudecanyes 97 Centro de la Imagen Mas Iglesias (CIMIR). Extensión del Museo de Reus Salvador Vilaseca. Reus 17 Centro de Interpretación de la Escalada. Arbolí 119 Centro de Interpretación de los Frutos del Paisaje. Riudecanyes 77 Centro de Interpretación de las Montañas de Prades. Prades 131 Centro de Interpretación del Aceite El Molino de Vandellòs. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant 173

26 1801 - 1900. Dados de molino harinero. Cambrils 26 1801-1900. Piedra de molino. Cambrils 68 1850-1899. Cantimplora de marinero. Probablemente hecha en Cuba. Montbrió del Camp 42 1901 - 1925. Guindaste. Cambrils 29 1920. Manómetro de presión de prensa de vino para sacar el mosto. Cambrils 30 1920. Prensa de vino para sacar el mosto. Cambrils 55 1926. Correa de cuero. Hecha por un talabartero, se utilizó como correa de transmisión de un motor de gasolina. Capafonts 56 1926. Motor de gasolina con jarra cerámica para el agua de refrigeración. Capafonts 134 1930. Prensa de aceite. Marca: E. Gebellí (calle Dr. Robert, 14. Reus). Patente número 102180 62 1931. Tres contadores de electricidad de baquelita. Duesaigües 74 2010. Sol de palmas artesanal inspirado en el original que se conserva en Palma de Mallorca y que Joan Prats regaló a Joan Miró entorno al 1945. Mont-roig del Camp 86 2012. Escultura de resina que representa a un dip. Pratdip 121 2014. Cascanueces (para romper las avellanas y comerlas). Riudecanyes

TEMÁTICO Y DE OBJETOS Arquitectura 50 1881. Lago del parque Samà. Parque diseñado por Josep Fontserè (18291897). Cambrils Arte 104 1874. Pintura al óleo sobre tela, enmarcada, de Mariano Fortuny. Niño de Portici. Reus 100 1950. aproximadamente. Fotografía Recerca personal (‘Búsqueda personal’) del fotógrafo Manuel Cuadrada Gibert. Reus 99 1950. aproximadamente. Negativo de la fotografía Recerca personal con anotaciones del fotógrafo Ribas Prous. Reus 73 2014. Sol dibujado con arena sobre cartulina por Pep Escoda. Arte efímero. Mont-roig del Camp Artes decorativas 117 1875 - 1900. Globo terráqueo de Vivien de Saint Martin, editado en Berlín por la casa Schotte & Ca en el último cuarto del siglo xix. El meridiano de latón tiene grabados los datos y los signos del horóscopo (y en la fotografía, casualmente, el de E.Toda). Riudecanyes Herramientas, etnología y patrimonio inmaterial 108 1805. aproximadamente. Giganta Vitxeta. Reus

Historia y arqueología 96 8000 aC, aproximadamente. Placa de pizarra grabada, procedente de Sant Gregori de Falset. Arte prehistórico. Reus 174

46 0 - 199 dC. Lucerna romana de bronce. Villa Romana de La Llosa, Cambrils 38 1622. Escudo heráldico de Cambrils (procedente de un mojón). Cambrils 112 1700 - 1725. Gárgola austriacista de piedra tallada del edifcio del Ayuntamiento de Reus. Reus

Transporte 128 1930, aproximadamente. Rolls Royce Springfeld Phantom I, modelo coupéchauffeur. Riudoms uso personal 34 1938. Peineta para sujetar un moño, nácar. Refugio de la Guerra Civil. Cambrils 19 2014. Un zapato de escalador o pie de gato. Arbolí

Naturaleza 20 Millones de años atrás. Tres muestras de roca del término municipal de Arbolí aptas para la escalada: gres, con el número 1; granito, con el 2, y calcárea, con el 3. Arbolí 122 2012. Avellanas con cartel informativo. Riudecanyes 49 2014. Pavo real. Parque Samà. Cambrils 80 2014. Elementos del paisaje. Parte del ventanal donde se pueden ver los números 4 (vegetación de jardines), 5 (zona huerta), 6 (zona huerta), 7 (zona huerta), 8 (vegetación de ribera). Prades Retratos 118 1875 - 1899. Retrato de Eduard Toda i Güell. Pintura al óleo de F.Vezzani. Riudecanyes 92 1926. Retrato en bronce de Gaudí. Hecho por el escultor Joan Matamala a partir de la máscara mortuoria de Gaudí, Reus 133 2014. Retrato de Jaume Barceló. Fotografía de Pep Escoda. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

175

VISIONS MUSEOLOGY, 6 X 4 AND THE EXHIBITION: “VISIONS OF THE HERITAGE OF THE BAIX CAMP”

SUMMARY

181 FOREWORD VISIONS, CHOICE AND INTERPRETATION 181 The Visions project 184 PHOTOGRAPHER AND IMAGINARY VISITOR 185 EXHIBITON CATALOGUE “VISIONS OF THE HERITAGE OF THE BAIX CAMP” 185 Arbolí 185 Climbing Interpretation Centre 186 Cambrils 186 Museum of the Tres Eres Mill, Cambrils Museum of History 187 Agricultural Museum, Extension of the Cambrils Museum of History 187 Air-raid shelter in carrer Creus, Extension of the Cambrils Museum of History 188 The Chapel Tower, Extension of the Cambrils Museum of History 189 The Port Tower, Extension of the Cambrils Museum of History 189 The Roman Villa of la Llosa, Extension of the Cambrils Museum of History 190 Parc Samà (Samà Park) 191 Capafonts 191 Town Bakery 191 Duesaigües 191 Museum of the Grandfather 178

192 Montbrió del Camp

201 Fruits of the Landscape Interpretation Centre.

192 Els Cups Wine Museum

202 Riudoms

193 Mont-roig del Camp

202 Marc Vidal Period Car Museum

193 Centre Miró 194 Prades

203 Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

194 Mountains of Prades Interpretation Centre

203 Oil Interpretation CentER. The Vandellòs Mill.

195 Pratdip

204 Indexs

195 Llaberia Range Interpretation Centre and Tourist Offce of Pratdip 196 Reus 196 Gaudí Centre 196 Salvador Vilaseca Museum of Reus. 197 Image Centre Mas Iglesias of Reus (CIMIR) 198 Plaça de la Llibertat Area. Extension of the Salvador Vilaseca Museum of Reus. Art collection 198 Plaça de la Llibertat Area. Extension of the Salvador Vilaseca Museum of Reus. Ethnological collection 199 Plaça de la Llibertat Area. Extension of the Salvador Vilaseca Museum of Reus. History collection 200 Riudecanyes 200 Castle-Monastery of Sant Miquel d’Escornalbou. 179

Chronological

Museums and interpretation centres

Themes and objects

FOREWORD

The Visions project

Visions, choice and interpretation Visions is the result of admirable teamwork, made possible thanks to the fact that someone, many years ago, decided to start up a collection, surrounding themselves with works for the simple pleasure of looking at them or for wrapping themselves up in them or, with the future in mind, pre-empting the loss of what may now be cutting-edge tools and techniques, activities or instruments, but whose ultimate moment of demise is either unknown or unforeseeable.

This book explains a project that has three objectives: frstly, to help to disseminate and promote museums and interpretation centres — and one historic garden — in the Baix Camp county, as well as their collections. Secondly, to present how the work of the managers of these facilities and their audiences can interact and therefore enrich our knowledge of our heritage. Finally, to present the work by artists of the Camp de Tarragona through a collaboration with nine drawers and illustrators and a photographer with profles on the www.territoriscreatius.cat website. They have helped to provide exposure to a highly important element for the museum, namely the role of the manager and of the visitor. The project takes the material form of a travelling exhibition and this publication.

Therefore, Visions pays tribute to everyone who has promoted museums and collections in the Baix Camp. It is also a testimonial to the directors and curators whose good work has made it possible to maintain the collections, and for the latter to also maintain the meaning, signifcance and the social service for which they were born. Visions also wishes to pay tribute to the general public, to the right to choose —at a time when the mere act of choosing is fraught with obstacles— and the right to interpret. Choice, born of the attraction and fascination that certain objects generate in us, and the interpretation that each and every one of us makes of them through the knowledge and experience we have picked up in the course of our lives. And Visions gives us some examples of this: items and spaces of the past fltered by ten artists, curated by the museologist of the Territorial Services in Tarragona, Montserrat Caballero.

The title refers to the project’s structural elements. Visions. Different visions, or points of view, are very important for learning, knowing and advancing. This publication focuses on museum heritage, and we have the visions — points of view — by nine drawers about the “museums and visitors” topic, where you will see how their approach considers an engagement with the work, curiosity, questioning, a simple stroll surrounded by heritage, access problems... We have the points of view of seventeen facility managers (directors, managers, technicians…), a museologist and a photographer who engages in creative photography. They all gradually shed light on our heritage, which has so much information to offer, that can offer us numerous moments of intellectual and aesthetic pleasure, an heritage that can be the key to discoveries, ideas and innovation.

Visions is a tribute to those who choose and those who choose wisely. Now it is your turn; you are all invited.

Jordi Agràs Estalella Director of the Culture Territorial Services at Tarragona

Museology, because communication between the museum and its visitors is a pivotal element in museum management: what we explain, how we explain it, why we receive a certain kind of visitors and not others, what they found in-

181

then explain it through a series of questions that I would put to them: Why did you choose this object? Why is it important? To whom is it important? And some data, information and museography about the selected object. This gave us the museum’s point of view, because it is always the manager who selects what is exhibited and what is explained. In the case of this exhibition, it is true that the explanation about the object is somewhat conditioned by the questionnaire, but this had to be so because the idea was to learn why the manager had chosen that specifc object.

teresting about the explanation given to them in the course of the visit... Then there are the questions to be answered by museum managers and technicians: the pieces they choose for the exhibition, why this one rather than another one... for example. The Visions project addresses these questions in a way that also helps us to learn more about museums and collections in the Baix Camp county. 6x4 This is the general name given to a program implemented by the Serveis Territorials de Cultura (Cultural Territorial Services) in Tarragona, geared towards promoting and disseminating, over a four-month period, the nature and the culture of a county of the Camp de Tarragona. Basically, the programme consists of the publication of monthly and weekly agendas of the activities staged out in the county in these areas, and the organisation of activities — outings, conferences, workshops… — that help to learn about matters of interest. Dissemination is digital, via the www.issuu.com/museusacciocultural web, mailing and social networks. On the occasion of the 6x4 dedicated to the Baix Camp, I suggested the possibility of holding an exhibition to help to publicise the museums and interpretation centres of the Baix Camp and their collections to the director of Territorial Services, Jordi Agràs. The design would be that of a travelling exhibition. I was given the goahead and the exhibition was held: driven by the desire to convey the value of the different points of view and the wealth of knowledge and enjoyment created through the interaction between manager, museologist and visitor. It was exhibited in the Territorial Services between March and June 2014, and has since travelled to different places in the Baix Camp: Duesaigües, Pratdip, Reus, Cambrils, Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant and Arbolí.

The object chosen by the manager had to be photographed from two points of view, the documentary (which we call the “mere photograph”) side, and the creative or interpretational aspect of the piece. To select the professional, the Territorial Services published a call for applications to award the commission for photographers with the profle on the Territoris Creatius website. The applicants were asked to send their quotations and proposal for the exhibition. The successful candidate was Pep Escoda, who did an excellent job and showed great commitment to the project, so much so that thanks to his good work we accomplished our objective of visually portraying this different point of view of the museum and of the visitor. This is where the problem of “mere photograph” comes in since, the way Pep sees things, it does not exist, because the photographer — he asserts — will inevitably always leave their own mark on their work. The controversy arose because our commission requested a mere photograph or a documentary photograph of the object and a creative photograph of the object. If you look at the catalogue you will see that at least in this case we have to concede that Pep is right. He does indeed make documentary photographs of the objects, but he does so from his own point of view. He also does the creative photographs which, as you will see, open up a world of possibilities for the object and for our imagination.

The “Visions of the Heritage of the Baix Camp” exhibition. The process unfolded as follows: once I had made a list of the museums and interpretation centres in the Baix Camp I contacted the managers of these centres and proposed that they participate in an exhibition in which each one of them would present an object from their collections. They had to choose the object according to their own criteria and

The commission also included the design of the exhibition. Thus, the objects selected by the manager were exhibited according to the criteria of the citizen or the visitor (which

182

was what the photographer was representing in this project). We shall see how Pep Escoda decided to use size to distinguish between the photos, as the documentary ones were smaller and the creative photos larger. He also arranged them separately, thus giving rise to something not unlike a game in which the visitors to the exhibition discovered how to match them together. He did not follow a scientifc criterion in the layout, or in other words the order was not based on chronology, topic or museum. When I asked him about it, he told me that he had arranged them like that because the volumes, colours or sensations “matched”. Why not? It is another type of criterion where feeling and sensation take the main focus.

the different visions. The photographs of the objects retain the exhibition’s criteria: larger photographs for the interpretation or creative photographs, and smaller-sized ones for the documentary ones. Besides the text that explains the photographs, the interpretation text and the documentation text, there is, at the beginning of each chapter, the information provided by the manager in a conversation with the museologist while the photographer was taking photos of the object. The title is We chat with ... because, as the whole thing is about “visions”, I wanted to avoid the coldness of purely technical and highly-structured information. Moreover, this helps to enhance the objective of giving the manager greater exposure.

The exhibition did not have foot captions or identifcation cards for the pieces because I, as a museologist, think that this conditions both the way the visitor views the piece and their opinion of it. Moreover, the data normally provided can also be presented on a different type of medium, the room sheet, where it is easier to add information that enhances the visitor’s experience and makes for more comfortable reading. Thus, any visitor who wishes to enjoy the objects without any conditioning elements or distortion can do so freely and anyone who needs information has ready access to it. The exhibition room sheet can be consulted on the www.issuu.com/iamcultura website, and it follows the exhibition’s structure: frstly there are the creative and interpretation explanations corresponding to the interpretation photographs, followed by documentary data that correspond to the documentary photographs.

The index of museums, chronological, and of the theme and objects at the end of the catalogue can also be of help in locating information. We trust that the fact that this publication comes in three languages will help to accomplish the objectives of spreading interest in museums and in our heritage as broadly as possible.

The exhibition catalogue is provided below, and is the most important part of this publication. The catalogue is ordered by towns, because I thought that it would be easier to fnd museums by location rather than by name. The name of the town or municipality is preceded by an illustrator’s drawing with the subject matter of the museums and the visitors by way of introduction, and to remind us that the aim of the publication is not only to provide exposure for the museums of the Baix Camp and their collections, but also to raise the problem of visitors and the importance of

Montserrat Caballero Bassedas Museologist at the Culture Territorial Services at Tarragona

Finally, I would like to add that this book wants to be a collaborative tool for the museums themselves, favouring the dissemination of their existence and of the heritage they preserve. It remains only for me to say that I hope that this book will be to you what it was to me — and I think to Pep too —, namely a voyage of discovery and enjoyment, when we visited the museums of the Baix Camp to prepare the exhibition.

183

PHOTOGRAPHER AND IMAGINARY VISITOR I would like to thank all the museums, their personnel in general, Marta Richardson and Abelardo Castellet, for their great teamwork! Montse Caballero, Jordi Agràs and all the staff of the Cultural Territorial Services and also everyone that helps us to dream when we visit a museum. Thank you very much!

Being a professional photographer, I have had the good fortune to visit and discover other cities, and the frst information that I look for when I learn what my new destination is tends to be where its museums are. I have visited what might be regarded as the world’s best museums: the MOMA, the Hermitage, the Georges Pompidou, the Louvre, the Prado, and many more… but I have also come to realise that we sometimes fail to see what we have right in front of our eyes!

Pep Escoda Photographer

I was also lucky that a project such as “Visions of the heritage of the Baix Camp”, spearheaded by the Cultural Territorial Services of the Government of Catalonia in Tarragona, fell into my hands! Was it by chance? I am one of those people who believe that chance does not exist, and that our destiny is written! I, a museum lover, took part in a “rally” taking in the different museums of the Baix Camp in Cambrils, Duesaigües, Reus, Arbolí, Capafonts, Montbrió del Camp, Mont-roig del Camp, Prades, Pratdip, Riudecanyes, Riudoms and fnally Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant... We took to the road, with Montse Caballero behind the wheel, I myself as navigator, and Marta Richardson as assistant. All with the approval of the highly-esteemed Jordi Agràs, director of the Territorial Services. After long stretches, bends, ups and downs, we gradually glimpsed each one of the towns or villages, and once we had located the chosen museum we photographed their pieces twice, always creatively, taking one for documentary purposes and the other for interpretation and “recreation”. I had endless debates with Montse about the non-existence of the mere photograph and the author photograph... But I won’t go into that here.

184

Arbolí Climbing Interpretation Centre We chat with Jordi Fusté, manager 1, 2, 3, 4. They are the four most abundant kinds of rock in this area, visited by climbers from all over the world. They are the only original pieces from the exhibition. Indeed, one of them, the calcareous rock, or lime, is exhibited in situ. It is an outcrop that supports the building of the refuge and the Interpretation Centre. Jordi tells us that it is the most common rock in Arbolí and in the municipal district. Metal pegs have been hammered into this limestone, both exhibit and wall of the Centre, to secure the other three rock fragments exhibited: granite, stoneware and conglomerate. The rocks have a number attached to the surface, 3, 2, 1 and 4, respectively, to identify them on the adjacent information panel. The shoe, chosen by Pep Escoda for the interpretation photograph of the museum pieces, namely the rocks, chosen by Jordi Fusté, is an object which, together with other shoes and tools, the Centre provides to any climbers who request one for any reason. So what is interesting about them? Rocks are indispensable for climbers, who must be very well acquainted with their characteristics. This is why they are represented in a centre that is dedicated to climbing. Here, the types of rock are related to the terrain’s geology, but also mainly to the sport, because they determine the activity’s level of diffculty: who will climb it, how and where. As Jordi explains: Calcareous rock is formed basically by deposited limestone. It is hard, although not the hardest. Granite is even harder. These rocks form highly vertical and diffcult faces and are therefore recommended for experienced climbers.

EXHIBITION CATALOGUE

“VISIONS OF THE HERITAGE OF THE BAIX CAMP” 185

(Cambrils Studies Centre) since the 1970s. They appreciated the cultural and documentary value of these objects which were on the verge of disappearing. Now, they are the only remaining parts of the mill’s original machinery. Belonging to the Centre d’Estudis, they are on loan to the Cambrils Museum of History and are a standing exhibit in the grindstone room of the Tres Eres Mill, which has been restored to show how it worked, and is used to grind wheat and make four in real demonstrations that are put on for visitors.

Sandstone, like conglomerate, is not so vertical and is somewhat concave, which explains why it is recommended for beginners. Climbing shoes have rubber soles with excellent grip, they leave the ankle free and are also made of a material that provides maximum fexibility. It is an almost indispensable tool for climbing. Rocks and climbing shoes, plus the harness, rope and helmet, are everything climbers need to do this sport. The museum installation formed by the rocks provides the basis for the rest of the exhibition: photographs, maps and routes. This information is highly useful to the specialised public — climbers — that visit the Centre, who will thus know what type of rocks they may encounter in the area and decide where to climb. The general public can also access all this highly-specifc information and knowledge because the exhibition area is shared with the bar, which is open to everyone.

The actual block, made of bronze, is a fundamental element of the mill’s structure, because the needle of the shaft that turned the stone in order to grind rested on top of it. The concavities on the block’s surface are the result of the friction of the needle during rotation. It should also be mentioned that all the sides are concave, this is because when one side became too concave, or hollowed, the block was turned over so that the mill could continue to operate. From the technical standpoint, the block is part of a horizontal roller, a basic invention for mankind, since it lies at the heart of many machines, in this case the hydraulic four mill, because the shaft was driven by the force of the water.

Cambrils Museum of the Tres Eres Mill, Cambrils Museum of History

It attests to the country’s pre-industrial heritage at the beginning of 19th century in small towns, as was the case of Cambrils at that time. It also bears witness to a society in which re-using and fully leveraging resources was a way of working and a way of life. It is on permanent display. There is no written information because the mill has a guided tour.

We chat with Gerard Martí, director It is a block from the Tres Eres hydraulic four mill that operated in Cambrils up until the end of the 19th century. The actual building, the pool and this object, together with a second block and part of one of the grindstones of the mill have been preserved. These objects have reached us thanks to the work done to salvage the heritage of Cambrils by members of the Centre d’Estudis Cambrilencs

186

Agricultural Museum, extension of the Cambrils Museum of History

an original object, the only real witness to this past which moreover is exhibited in situ, in the selfsame spot where it was installed the very frst day, and where it operated between 1920 and 1994. It could still be operated because it is in a perfect state of repair.

We chat with Gerard Martí, director

It is part of the standing exhibition, and you can still see the pulley at the top which dates from the very frst electrical installation. It is identifed by its name and inventory number. The press is on loan from its owner, the Cambrils Agricultural Cooperative, which has loaned it to the Cambrils Museum of History.

This wine press, built in Reus in 1920, was used to extract must. It is the only original object of when the building operated as a winery that remains in exactly the same place that it was assembled.

Air-raid shelter in carrer Creus, extension of the Cambrils Museum of History

It bears witness to the building’s original use, but also to the historic changes that have occurred over time. It was acquired by the Sindicat Agrícola de Producció (Agricultural Production Union), which was collectivised during the Civil War. After the War ended, the former Union became an Agricultural Cooperative. The Cooperative transformed the building into a museum in 1994, when wine production ceased. Subsequently, the more modern facility on the Montbrió road began to produce oil. At this point, the building ceased to be used for processing agricultural products.

We chat with Gerard Martí, director

This press was the tool used for the second grape pressing. The frst pressing yields a mass comprised of the stalk, husk, seed and pulp, called the pomace. The pomace is then placed in a wooden basket. The compressed air causes the piston to rise, and the basket also rises until it meets the press at the top and grips the pomace to extract the must, which is the base liquid used to make the wine. Electricity reached Cambrils in 1915, and the winery, built some years later, used this type of energy to drive different motors, including the one that injected compressed air into this press. Some of the pulleys and spindles used to transmit movement are still there.

It is on loan from the Government of Catalonia. It is one of the objects identifed in the course of the archaeological excavation of the Civil War air-raid shelter in Cambrils, located in the carrer Creus, which is still preserved and is open to visitors. It is the best-preserved object of all the items recovered from the air-raid shelter. It is a comb, not for combing the hair, but rather for holding a bun. The comb is made of cut mother-of-pearl and reveals what the air-raid shelter’s users were like: women, children and the elderly. It was found next to a tin of sardines, a broken candle, small glass containers, a bullet that served as a lamp, a fragment of carbide light, a knife and a coin, all of them very poorly-preserved.

Gerard tells us that he regards the must extraction press of the Cambrils Agricultural Museum as important for several reasons: it is of local interest because it demonstrates Cambrils’ wine-making past — wine and oil have been key elements in the municipality’s economy, and continue to enjoy great importance. It is also interesting in that it is

The actual object has no special value or design or material characteristics that make it a stand-out. Its main interest lies in its origin. This feature led the museum to use

187

cated by means of GPS. An inventory was taken in 2002. This specifc item was spared destruction in the 1980s and became part of the collection of the Centre d’Estudis Cambrilencs. Work on the collection’s inventory began in 1995 and this coat of arms was given number 1 on account of its historical and symbolic signifcance for Cambrils. The four bars on the coat of arms tell us that Cambrils was a royal borough of the Crown of Aragon at the time of the Concord of Montbrió in 1622, which set the city limits as they are today. The presence of these coats of arms delimiting both municipal areas is proof of the restoration of Royal seniority to Cambrils and Montbrió, since they belonged to the manor of the Cardona family until 1587. Written documents and data about the coat of arms and the existence of the dog on it confrm the dates.

it in projects linked to the memory of the Civil War. These projects involved adapting spaces, creating routes, the participation of people in the recovery of this memory, either through their own memories, by contributing new objects to the museum: a hospital report, photographs, a belt... Another reason for it being selected by the museum is that it is used for an activity for children that is called: “Cambrils in times of war”. In this activity, the comb is reproduced on a piece of cardboard on a 1:1 scale and the children have to talk about it: what it was used for, how it was used, who it belonged to and any other questions that may arise... It is not exhibited in the standing exhibition of the museum. It did not need to be restored, simply cleaned, which the museum did with the help of a restorer from an employment plan linked to the Neighbourhoods Law of the Government of Catalonia. It was also used for the “Catalonia bombarded” exhibition organised by the Memorial Democràtic that was featured in Cambrils in the Pati Room.

Gerard feels that this coat of arms is of interest to the county because it reveals a territorial structure that is different to the one we know today, as well as the mainly medieval origin of the divisions that now organise the territory. In the 17th century, this whole area, from the mountains to the sea, was under royal control from Cambrils, which established tolls to be able to cross it from south to north.

The Chapel Tower, extension of the Cambrils Museum of History

It is a coat of arms engraved on a plaque of calcareous stone. It does not appear to have ever been polychromed. It is a standing exhibit and had a cement plinth ftted to it during an earlier installation to provide it with greater stability in its showcase. Information about the object is provided to visitors by a caption at the base.

We chat with Gerard Martí, director Gerard selected this piece, on loan from the City Council of Cambrils to the Cambrils Museum of History, because it is the object that bears number 1 in the museum’s collection, and it does so for the following reasons: it is the oldest known coat of arms of Cambrils cut in stone; because it can be dated with precision and performs a function of interest for the municipal district: from 1622 on it was on a milestone that established the boundary between the municipal districts of Cambrils and Montbrió del Camp. This object has been studied extensively. The milestones of the municipal district of Cambrils are classifed and lo-

188

The Port Tower, extension of the Cambrils Museum of History

The hawser is located at the bottom of the boat and is secured with a rope to a wooden post running from bow to stern installed between the keel and the hull. It is attached to the top pulley by means of four ropes and run through the four eyes where the pulley wheels rotate. These pulley wheels are made of wood, which denotes how old they are. It was used to hoist or lower the sail lashed to the lateen yard up or down the mast.

We chat with Gerard Martí, director

The former owner was the descendant of a family that emigrated from l’Escala to Cambrils following the Peninsular War, nicknamed the Noio, since they were the only people who used the word noies (which means “girls” in Catalan) to refer to the girls in the family. It was donated to the museum along with a top pulley, plus a cane pipe that contained needles for mending nets, a rampujo (a kind of thimble), wax for the thread, a medal for saving castaways and models of two vessels.

Its technical name is hawser, and it is on loan from the Centre d’Estudis Cambrilencs to the Cambrils Museum of History, with number MHC1944. It has not been restored, but a wooden part has been added to it, called the windlass, and the rope called the arrigau. Gerard chose it because it tells us about the fshing trade, of paramount importance to Cambrils, and of the fshermen who worked from sailing boats. This object has been showcased at different exhibitions about searelated heritage staged sporadically in the Port Tower. It dates from the end of the 19th century, or the beginning of the 20th, just before the invention of engines and motors, in the heyday of Cambrils’ fshing feet. The hawser is, in fact, a four-eyed pulley with a fundamental function: to hoist the sail. The fact that four eyes were necessary shows that the sail was very large and therefore that the vessel was very long.

The Roman Villa of la Llosa, extension of the Cambrils Museum of History

And that is quite right. This hawser was used on a trawler, more specifcally one that used the double-net fshing technique documented in Cambrils as of the 18th century, one of the frst places that it reached in Catalonia. It was a royal concession achieved with the intervention of Antoni de Gimbernat, a personality from Cambrils, and was used to catch bottom-feeding fsh. Few fshermen had access to this type of fshing, the most extractive type, since most of them were trammel or sardine fshers. The fact that the trawlers were so big rendered it necessary to include huts with an engine to get them out of the water, which indirectly promoted the building of the port, with an opening for sailing vessels: they took to sea on the North West wind and returned on the East wind. The existence of a port prompted the development of engine-powered boats with keels.

We chat with Gerard Martí, director It is on loan from the Government of Catalonia. It is part of a set of bronze pieces from the Roman Villa of La Llosa, that now stands by the sea, although when it was built it was probably located about 1 km inland. It is an exceptional and unique set (except for the bronze pieces located in the south of Italy) on account of its excellent state of preservation and its artistic and technical quality. This bronze Roman lamp evokes the Mediterranean over 2000 years ago, because it was apparently made in Italy by Aegean craftsmen, as may be gathered from the Phrygian cap on the theatre mask that decorates it. It was used

189

Parc Samà (Samà Park)

for lighting. The tank was flled with olive oil and the wick came out of the beak. It was not kept in a fxed location, as is inferred by its carrying handle, although the luxury and quality of this light allows us to think that it was used in the triclinium — dining room — of the villa, where its rich inhabitants dined, supped and entertained their friends.

David Cardona, the Park’s commercial agent, makes a suggestion

It is evident that its interest extends beyond the local setting, and it has been loaned to several exhibitions. Not only does it tell us about the Roman culture and cultural and trade exchanges in the Mediterranean in Roman times, it also explains a great deal about how our territory was populated — a rural territory around the large city of Tarraco, highly humanised —; about its society, with many rich and learned families who appreciated quality objects; and about customs in those times and portable lighting with metal lights burning olive oil.

David tells us that that the thing that he, the restaurant’s clients and visitors to the facility like most about the Park is its lake. In all probability, the fact that it is located in the centre, plus the highly appealing ensemble of the water, vegetation and jagged architecture, that seeks to emulate natural rock, and the fact that it also boasts a tower with a vantage point, all make it popular with all visitors, and also because it is easy to make out and has a lot of things to see and admire.

It is a permanent exhibit at the Tres Eres Mill Museum. The information is provided in different formats, contents and locations: the caption at the base of the display case, the room panel that describes the object, as well as the information in the actual site, where the item and its exact location are also explained, the informative diptychs of the la Llosa site and fnally, the information in the virtual archaeological guide of this site in Cambrils.

The palace and the park belong to the marquis of Marianao. The restaurant, used for events, and located in one of the former service buildings, is managed by a company. There are also paying tours of the park. There are no set routes through the park, so visitors can roam through it at their leisure. Throughout the park, full of lovely views or interesting scenes, there are also cages with ducks, geese, different types of parrots... These birds are the remains of what, at the end of the 19th century and the beginning of the 20th, was a zoological collection that had even featured lions at one point. We go for a stroll. All of a sudden, some shouts from above, a brightly-coloured bird with a seemingly never-ending tail takes fight in front of us. As we delve into the park, we see even more and more of them, they parade across the paths, feed in the fower beds and observe us from the branches. There are many of them. They are peacocks.

It is a bronze piece that has been restored twice, once by the GAM company of Reus, shortly after the discovery of the site in 1992, and later by the Centre de Restauració de Béns Mobles (Personal Property Restoration Centre) of the Government of Catalonia in Valldoreix.

The Roman poet Ovid tells us that Saturnia collected a hundred eyes from Argos, who was slain by Hermes, and attached them to the tail of her devoted bird and “studded its tail with gems”. The blue peacock, Pavo cristatus, is a bird from Asia that has been with us since ancient times. It is now one of the national symbols of India and Burma. In Europe, for some centuries now, it has been part of the “alive decoration” of aristocratic parks.

190

advent of electricity in Capafonts at the beginning of the 1950s. It was used from 1926 until then, and afterwards as well, due to frequent power cuts. It is started up by means of a rotating handle and can still be used. Its antiquity and simplicity make it original, although so too does its cooling system: the water is not channelled to a radiator but rather to a large ceramic jar originally built to hold oil. When it was used, you could feel how the hot water level gradually rose but never reached the half-water mark. Also noteworthy is its leather belt-driven connection system made by a traditional saddler, who in this case did not make a harness for animals but rather a transmission belt. The exhaust pipe is connected to the oven’s chimney.

The palace and the park were built at the end of the 19th century by an Indiano (Spaniards who emigrated to America and made their fortune there) who subsequently became a noble. The design, from 1881, is by the wellknown landscape architect Josep Fontserè i Mestre (18291897). The park was designed to reproduce a landscape: mountain-shaped towers, river, caves, waterfall and lake... A large part of the vegetation is exotic and was brought from abroad. Some examples of this are the vegetation surrounding the lake, such as the bald cypress (Taxodium distichum), a tree that comes from the American marshes, and the desert fan palms (Washingtonia filifera).

The oven retains all the fttings and tools from the last period in which it was used, so it would be perfectly capable of resuming work in the same conditions that it had ceased to do so in September 1986, when the last loaf of bread was produced.

Capafonts Town Bakery We chat with Teresa Pérez, guide

Duesaigües

The Councillor for Culture, the former owners and the observations made by most of the visitors agree that the petrol-driven engine for powering the dough-making machine, which includes the ceramic jar for the cooling water and the leather transmission belts, is one of the bakery’s most outstanding objects.

Museum of the Grandfather We chat with Jordi Rabascall, director and owner, and Montse Francisco, manager

The machine and its engine date from 1926 and illustrate the early days of automated work, while also depicting the imagination and the strategy employed for the reuse of different kinds of objects by the baker. It is a part of the town’s historic heritage, in technological and social terms, attesting to how people used to work at a time of historic upheaval. And it is also our heritage, because it reveals a desire to make life easier for workers by using machines and to the capacity to solve problems spawned by a lack of tools by reusing others that were not originally intended for this purpose.

In this case the object was chosen by the photographer. They had proposed a model of an oil press but this was impossible because there was already an original one in another museum. We take a stroll through the different areas of the museum, full of different objects whose common denominator is that they document the history, work and way of life of the townsfolk. Most of them come from the town of Duesaigües, although not all of them, because Jordi Rabascall is a born collector, who whenever he saw

The petrol engine and the dough-making machine also come from the same era. The engine operated until the

191

Montbrió del Camp

an object that drew his attention anywhere purchased or collected it. The object that attracted Pep Escoda’s attention is a Bakelite electricity meter. In actual fact, there are three of them. They all come from Duesaigües and are proof of when electricity reached the town. The date: May 31, 1931.

Els Cups Wine Museum

Jordi Rabascall tells us that people initially only used electricity to light two areas in the house, the ones where they spent most time: the dining room and the kitchen. People continued to move about the building or go to bed with the help of lights hanging from a hook, with a wick daubed in oil or wax or pork fat candles, depending on the family’s economic possibilities. He mentions that the power used at that time would be regarded as useless nowadays... 10 watts!, although naturally, it was a major breakthrough compared to the light provided by the hearth or by the aforementioned utensils.

We chat with Roger Boada, director and owner Roger chose the object because he has never seen another one like it in similar collections. For this reason he thinks that it is probably unique, and his opinion deserves our attention because he is something of a wine expert and museum buff, interests that have led him to be a member of the board of the Association of Wine museums of Spain, frst as secretary and then as voting member.

By way of anecdote, we might add that these meters also attest to the appearance of new industrially-produced materials. In this case it is Bakelite, the frst totally synthetic plastic substance. It takes its name from its inventor, the Belgian Leo Baekeland, who created it in 1909. At that time it was used for many objects, such as telephone housings, radios or, as we see here, electric meters. It is still used to this day, for example to make cooking pot handles.

It is a rum bottle carried by the sailors that crossed the Atlantic. It comes from the vessel called Anita, which covered the route from Premià de Mar to Cuba. It dates back to the second half of the 19th century, and one of its most outstanding aspects is that the bottle is a piece of bamboo cane with a surprising diameter. It is a bottle, or hip fask, for personal use. It was easy to carry and could also be hung in the cabin. The material it is made of rendered it diffcult to break and was much more economical than a metal one. Glass was obviously ruled out. Another reason for choosing bamboo cane is that it probably retained odour and taste better than metal — we all know that the classic container for storing and improving wine is the American oak cask and that wines and liquors are not normally kept in metal containers, but rather only in glass or wood.

The meters are secured to the wall as a permanent exhibit, like the entire museum’s collection, and they are identifed and dated by a poster.

We assume that it contained rum — when they returned from Cuba — and spirits, possibly made in Reus — when they were headed for America —, because brandy was not available: it was a French product and was diffcult to buy here. The hip fask can hold 2 litres and the bamboo cane is undoubtedly American. The container was manufactured

192

that the original is a whole, single piece, whereas the copy is made of different pieces sewn together.

by cutting it at the knots in the plant so that the knots formed the side walls. A circular hole was then made in the wall and plugged with a piece of cork. People drank from it and flled it through this hole.

It is a permanent exhibit in one of the areas that includes photographs of Miró, sand, canes, etc., reminding us of one of the artist’s favourite activities: drawing in the sand with a cane. Here, the sun represents both the sun that shines and the Mediterranean landscape and recreation. The whole ensemble is harmonious.

It is a permanent exhibit, hanging in the main area of the museum, where you can also see the vats (“cups” in Catalan) that give the institution its name. It is a private-owned collector’s museum. Although the hip fask is surrounded by many objects, it quickly attracts visitors’ attention as they wonder what it was used for, because its shape and material do not make this immediately obvious. The explanation is to be found on a written note. It was purchased by the current owner’s father in 1992.

We know a lot about the original palm tree sun, which is still preserved in the workshop in Palma de Majorca. It was a gift from Joan Prats at the end of the 1940s. He had purchased it in the palm market that is held before Easter Week in Barcelona’s Rambla de Catalunya. More precisely, Joan Prats’ milliner’s shop was just in front of the site where this market is held. Joan Miró hung it in the hall and subsequently in his workshop in the Mas Miró in Montroig, as we are told by Angelina Rovira, daughter of the tenant farmers. Joan Prats was one of Miró’s best friends, he used to spend three weeks with him in the summer in the farmhouse and they were very close to each other.

Mont-roig del Camp

This catalogue will show us how the empathy of the photographer Pep Escoda towards the object and towards Miró as a person led the creative photograph to be the sun that Pep himself drew with sand from the exhibition in a symbiosis of all the messages transmitted by the museum installation and by Miró’s personality, and making them his own, because Pep also likes Miró, the beach, drawing, the sun and the Mediterranean.

Centre Miró We chat with Martí Rom, Angelina Rovira and Irene Oechsle The Centre Miró choose this object because it is the reproduction of one that was dearly loved by Joan Miró: the palm tree sun, a gift from Joan Prats, one of his best friends. Everybody likes it because it reminds them of the sun and the beach, which Miró loved so much; his warm personality, a man so fond of friendship, and fnally, many of his works where the sun and the stars were the highlights, including the famous tapestry of Tarragona, where this motif is also featured. The palm tree sun of the Centre Miró is the work of a craftsman, like the original, but it is not an exact copy even although it is the same size. A close look at the details and the technique proves this. One of the main differences is

193

Prades

tion (riverbank, Mediterranean…), unique architectural elements (Roman bridge…), the name of the different areas and elements (the Birimbins plain, la Guàrdia plain, Prades river...). A side panel explains the meaning of the numbers.

Mountains of Prades Interpretation Centre

For the reader’s information, the number 8, as far as the Centre is concerned, and totally unlike the meaning attributed to it by Pep Escoda, identifes the point where, on looking through the window, you can identify the riverbank vegetation.

Isabel, a clerical worker at the City Council, opens the centre for us

The Centre’s mission is to help the general public to discover the natural wealth of the mountains of Prades. There is no fxed route, and information is provided in or on many different formats, ranging from explanatory texts to interactive elements and a lot of graphic material. The large window presents the reality of the natural environment — which is what we are interested in — and links it to all the information and knowledge that we humans have of the environment presented in the Centre. When this text was written for the publishing of the book, the Centre had already been remodelled and the large window with information is no longer here.

Isabel accompanies us and opens the Centre for us, which is only open to visitors in the summer and during the holiday periods, Easter, Christmas… It is a facility with many interactive proposals about our environment, nature and the landscape. She tells us that they are currently carrying out a study to remodel the exhibition and its focus and would rather not suggest any object, leaving it up to us. It is Pep Escoda who eventually decides to choose the large window that explains and reveals the landscape around the Centre. The interpretation photograph he chooses is part of the window, which includes number 8, a number of great personal and sentimental signifcance for him. It is the digit of the year he was born, and if you turn it round and place it horizontally it represents infnity, which ties in with an optimistic approach to life... And by chance, he says that just as he took the photo a group of eight cyclists were captured below. In the photograph the number eight is blurred, but the background is clear. Perhaps this means that number, classifcation or the concept do not matter, but what really matters is the physical reality. In the Centre, the large window is literally an open window onto nature, whose purpose is to connect the facility and all its contents that explain the fauna, fora and the landscape to the physical reality surrounding the city of Prades. To achieve this, coloured circles with numbers have been attached to the glass surface that allow us to identify the different elements of the landscape: trees (red pine tree, hazelnut tree…), crops (orchard, garden), vegeta-

194

Pratdip

The actual object on exhibit at the Centre is an interpretation made on the basis of the data known about dips collected by the sculptor who was commissioned with modelling it. The oldest representation of a dip is to be found in the altarpiece of the Chapel of Santa Marina, located in the church of Pratdip, and which dates back to 1602.

Llaberia Range Interpretation Centre and Tourist Offce of Pratdip

It is thought that the Dip’s origin may lie in the cross-breeding of the wolf and the “carreter” dog, an autochthonous breed from South Catalonia, the Community of Valencia and the Balearic Islands. It was the contemporary author Joan Perucho who spread the legend further in his book Natural History, when he turned the wild dog into a vampire and built a whole story around the fgure of the aristocrat Onofre de Dip.

We chat with Sílvia Carrillo, tourism expert and manager

The polychrome resin sculpture seeks the utmost realism and credibility. Its dimensions and appearance are regarded as suitable. it looks ferocious, because as far as the people of Pratdip and the Serra de Llaberia are concerned, dips are ferce. They have red eyes because legend has it that when someone stayed in the forest at night they could see red eyes peering out at them.

To participate in the project, the Town Council and the Centre chose the natural life-sized sculpture of the vampiredog known as the Dip. It stands in the Tourism Offce and Interpretation Centre, where it is the star of the facility, welcoming visitors before they enter the interpretation space properly speaking. This item was chosen for several reasons: mainly that the Interpretation Centre is about the legends of the peoples that inhabited the mountain range, and the Dip is a very powerful mythological element. Also because the Dip is a unique and distinctive element of the intangible cultural heritage of this territory.

Ever since it was installed, it has become a reference point in all visits to the Interpretation Centre. Some people come just to see it. Children like to have their photographs taken with it. Its position in the tourism offce makes it very visible and it draws people in, arousing visitors’ curiosity. Everyone wants to hear the legend that is told in the tour of the exhibition.

Pratdip has created a tourist product mainly aimed at family audiences, around the fgure of the Dip. It is important to the village, it is its icon, it is on its coat of arms, it is the logotype of many of the town’s organisations ... It is also very important from the toponymic standpoint, since the word is part of the town’s actual name... and identifes several geographic points: the Dip’s Needle or Dip Pass, to name but some. There is a route around the town consisting of locating the different dip-shaped metal panels located in several places. When tourists go out in search of the panels, they discover the town at the same time... Similarly, several sporting events refer to it, such as the Dips Walk or the Senders del Dip Mountain Bike event and also the medieval market Legendary Pratdip.

195

Reus

Salvador Vilaseca Museum of Reus

Gaudí Centre

We chat with Anna Figueras, managing director, and Jaume Massó, archaeologist of the IMMR and historian

We chat with Josep Maria Cabré, manager of the Gaudí Centre, and Jaume Massó, archaeologist of the Institut Municipal de Museus de Reus (IMMR)

This image of an deer meticulously cut with a silex engraver’s chisel on a small piece of slate about 7 cm long and almost 4 wide and less than 1 cm thick, is engaging — in the words of its discoverer, the well-known pre-historian and founder of the Reus Museum, Salvador Vilaseca Anguera — “by virtue of its artistic quality and the expressiveness afforded to it by its author. Some 10,000 years old, it is one of the oldest and most beautiful examples of prehistoric portable art found in Catalonia.

They chose the bronze portrait of Antoni Gaudí made from the funeral mask on June 10, 1926 (date of the architect’s death), by Joan Matamala. They chose it for many reasons: because it is one of the few original objects on exhibit at the Centre; because it is the most unique: a sculpted portrait made from a direct mould taken post mortem; because it is directly related to Gaudí as a person, and not to his work, and fnally because there is only one other copy of this sculpted piece in existence.

We chose it because it was Dr Vilaseca’s favourite item and because it is an exceptional example of prehistoric portable art from Catalonia. There are copies of it in the Museum of History of Catalonia and the Cave Art Interpretation Centre of Montblanc. And also on account of its uniqueness: prehistoric portable art cut into small stone plaques are few and far between.

This sculpted portrait allows us to get closer to a fgure who is still an unknown quantity, since people know a great deal more about his work than about him as a person. Neither is he very well known in physical terms, because he did not like to be photographed and there are very few photos of him, perhaps only about 20!

Why is it interesting? For its importance in the study of prehistory; because it is an example of the art of a long-gone era, and because it “connects” with all kinds of audiences, everyone understands it and likes it. It is very popular with children. Based on this object, the Museum has designed didactic and practical workshops about prehistory for young people and children. In one such workshop, the children draw deers or other animals with chalk on slates.

In the Gaudí Centre, this portrait is displayed in a glass cabinet along with other objects and images directly related to his death: the tie he was wearing the day he was knocked down, or a photograph of his tombstone in the Sagrada Família, where he was laid to rest.

It was discovered in 1932 and has been analysed in several studies. It has seen a lot of action, not only in scientifc works but also in information articles. For example, it is part of the images that help to publicise the Cistercian Route. It has also appeared in many of the history books about Catalonia.

We are told that visitors take a great interest in the object because it is not very well known, although in any case the audiovisual is what is given the best rating on the assessment sheets.

196

It is an important document, because Manuel Cuadrada is not just someone who engages in documentary and landscaping photography, he is also a pioneer in artistic and creative photography. The photograph chosen is part of an era that left scientifc photography trips behind, as well as its more ethnographic side, in order to work and seek expression within a spirit of progressive renovation, breaking away from an earlier, more pictorialist stage. We are talking about the most representative work of his period in avantgarde and hyper-realist trends that tapped into the legacy of the German Bauhaus of the 1920s.

It is easy to understand, because it is self-explanatory. It is high-quality naturalistic art, because the image has virtually no corrections. It was found in the cave of Sant Gregori, in the Priorat county, very near Falset, in human occupations of the end of the Palaeolithic age, alongside several cut silex tools. Salvador Vilaseca found it on St Wenceslas Day — he only used to dig on Sundays and holidays. Professor Pericot quickly heard of the fnding and related it to similar pieces that he had found in the Parpalló cave (Gandia). Salvador Vilaseca kept it at home until his heirs bequeathed it to the Museum of Reus along with the rest of his collection. The new Archaeology Museum was offcially opened in 1984 and the commemorative T-shirt bore the image of the deer, which has been a graphic reference for the institution.

Manuel Cuadrada is regarded as a pioneering symbol of Reus, he promoted photography with articles about photographic philosophy or technique in specialised magazines or journals of the time, in which he also provided information about his experiments on photographic hyper-sensitisation and developing techniques. He never kept any secrets and loved explaining his experiments and research to others.

Image Centre Mas Iglesias of Reus (CIMIR)

It is important for the citizens of Reus because it is part of their city’s heritage, together with another forty thousand images that make up the graphic memory of Reus. It is also important for all photography professionals, because the work of Manuel Cuadrada is greatly admired, thus affording the Centre great prestige. Finally, it is important on account of the subjective and linear contents of this photographic work of art, where the value depends not on the subject matter of the photograph but rather on the photographer’s creative process.

We chat with Anna Figueras, managing director, and Pep Torrents, technician of the Reus Museum In order to decide which photograph should be selected, the opinion of Josep M. Ribas Prous was sought, as he is a photographer specialised in the silver technique, and also a very well-known personality in the photography world and a member of the Image Centre’s Advisory Board. He told us that one of the photos that could be chosen is Recerca personal (Personal Search) by Manuel Cuadrada Gibert.

Recerca personal is a 29 x 29 cm square photograph that reproduces a comb on a white pipe or tube, the latter placed on a relief surface. The light projects the comb’s shadow onto the pipe to provide an effect with the lines. The procedure is: silver photography in printing with silver chlorobromide emulsion. The photograph is currently kept in the stand-by room although it has been featured in several exhibitions.

It is a work by the photographer from Reus Manuel Cuadrada Gibert, famous for his work as a photographer, and a member of the El Trípode photographic collective, together with Eduard Borràs Sotorra and Josep Prunera Sedó. The three of them decided to take thousands of photographs of the entire area of the Baix Camp counties.

197

Plaça de la Llibertat Area. Extension of the Salvador Vilaseca Museum of Reus. Art collection

on— by his son Mariano Fortuny y Madrazo (also an artist, who died in 1949) or by the latter’s widow, Henriette Nigris. The work is not currently exhibited. The information provided in the caption states the title, Nen de Portici; the author, M. Fortuny Marsal, and the year it was painted, 1874.

Plaça de la Llibertat Area. Extension of the Salvador Vilaseca Museum of Reus. Ethnological collection

We chat with Anna Figueras, managing director, and Jaume Massó, archaeologist of the IMMR and historian They chose this work because it is by the most important and famous painter of Reus, Marià Fortuny Marsal.

We chat with Anna Figueras, managing director, and Jaume Massó, archaeologist of the IMMR and historian

The work Nen de Portici contains several interesting aspects. Not only is it one of Fortuny’s later works, it is also one that depicts the artist’s change in style at that time, bringing him closer to the Mediterranean Luminism that unfolded parallel to Impressionism. Finally, they highlight the portrait’s artistic quality: beautiful, direct, with a rapid and modern technique that pre-empts the technique used years later by Sorolla.

They have chosen a couple of giant fgures, Vitxet and Vitxeta, to represent the ethnological collection of the Reus Museum. They are the city’s oldest giants, which is borne out by their dimensions and the constitution of their internal structure. The exact origin of the nickname is unknown, although we do know when these giants made their appearance: on November 26, 1805, when the frst stone of the canal from Reus to Salou was offcially laid. For the occasion, some giants representing the continents were designed, because the aim was to promote, through the canal, connecting Reus and the port of Salou, foreign trade through the exportation of the spirit that was made in the city — here, the famous Catalan expression “Reus, Paris, London” comes to mind, which actually refers to the markets in which this spirit was listed. The objective was therefore to promote trade with the different continents of the world, represented symbolically by the giants.

The print of the seal that can be observed on the surface of the work comes from execution of Fortuny’s will, accrediting the authenticity of unsigned works recovered from his studio. The portrait’s importance is outstanding for all these reasons. It has been part of many important exhibitions held about this artist and appears in all the catalogues that seek to provide a complete overview of his entire oeuvre. The work entered the museum of Reus in 1954 thanks to the work of the Agrupació Fortunyista, chaired by Lluís Quer Boule, which collected the artist’s works. There are other works by the artist exhibited in the museum, donated —from 1933

198

Plaça de la Llibertat Area. Extension of the Salvador Vilaseca Museum of Reus. History collection

Vitxet and Vitxeta represent Europe, but there are also the Moors (Near East), the Indians (America), the Negroes (Africa) and the Japanese (Far East). More giants have been included in more recent times (such as Carrasclet), as well as other festive elements (such as the popular mulassa - a dragon-monster fgure) to embellish the popular procession. The giants are made of wood and are therefore very heavy and very diffcult to move. The garments from the 19th and 20th century have been preserved. The clothes worn by Vitxeta were changed periodically and mirrored changing fashion trends. The giants have been embellished over time.

We chat with Anna Figueras, managing director, and Jaume Massó, archaeologist of the IMMR and historian

They make their appearance in all the city’s major festive events: Corpus Christi, the local festivities of St Peter, the Misericòrdia festivities and also in other important public celebrations and events. They are very popular and also participate in the carnival satires, and the local anonymous press actually talks about these giants’ imaginary private and social life to parody news that the citizens fnd interesting or worrying. For example, when the separation of a well-known couple is made known, Vitxet and Vitxeta also make the news because apparently they have just decided to split up...

It is an object that was part of the building of the City Council of Reus, i.e. the City Hall. The current building, erected at the beginning of the 17th century, was subsequently reformed several times — particularly in the 20th century — and its façade was transformed through the removal or addition of different elements. It was in the last refurbishing work, executed in the 1920s and at the beginning of the 1930s, when the gargoyles were removed from their position and placed in storage. In 1933, the recently-created Reus Museum added them to its collection.

During the best part of the year, when they are not in the street, both Vitxets are on show in the Museum of the plaça de la Llibertat, together with giant fgures from other periods that belong to the city and help to illustrate one of the best-known traditional festive elements of Catalonia.

The gargoyle selected is interesting in that it illustrates, through heraldry, moments of the city’s history in modern times. If we analyse it we can see that the gargoyle represents an eagle that bears the emblem of the city of Reus, the Rose, on its breast. It reminds us that Reus was awarded, in 1712, by Queen Elizabeth, wife of Archduke Charles, the title of Imperial and Attentive City. Reus received this honour for having supported the pro-Austrian cause, and for this reason an imperial eagle was added to the new city’s coat of arms. The fnal design is the one we see here, with the eagle that protects and bears the emblem of Reus on its breast.

199

was an outstanding man from Reus who lived between the end of the 19th century and the frst half of the 20th. He was a great traveller and a prominent individual in several felds of culture, business and politics. As a person, he is fundamental to the Castle-Monastery of Sant Miquel d’Escornalbou since, in the 1930s, he bought and restored it —at that time the monument was derelict and deserted— and turned it into his place of residence. He also executed several works that improved the surrounding scenery.

The War of the Spanish Succession ended with the victory of the botiflers, the name given by the pro-Austrians to the followers of Philip V, who was to be the frst king of the Bourbon dynasty in Spain. For this reason, the city’s new governors rejected the pro-Austrian eagle, symbol of the enemy. Later, in 1843, Isabella II awarded the municipality the title of Ciutat Esforçada (Strong City) because Reus had rebelled to proclaim the Queen’s coming of age and also because it was bombed for this very reason, and the fgure of Hercules, the classic hero renowned for his resistant, tenacious and strong character, was added to the coat of arms.

Eduard Toda’s multi-faceted personality embraced several local and international areas; for example, his activities geared towards recovering the historical and architectural heritage of Escornalbou and Poblet; his activity as consul abroad and in the Near East and as an Egyptologist; the promotion and defence of Catalan languages, and more particularly his articles on this language in Alghero (Sardinia). He was also a renowned bibliophile who helped to recover a great deal of our bibliographic heritage and created a large library.

The gargoyle is particularly outstanding because it is one of the oldest remaining pieces of the former City Hall building. Its local interest lies in the fact that it is bears witness to the city’s history, and is also of interest as a pro-Austrian element in the War of the Spanish Succession, because the victorious Bourbons had many of the elements with symbols of the opposing side destroyed, making it one of the few elements from that period that represents the losing side.

Perhaps his interest in Escornalbou was prompted by its being a monument in a county where he had deep personal and family ties. He reconstructed the ruins, perhaps with a greater dose of imagination than scientifc acumen, to give the old fortifed monastery that had once stood on the on the site the look of a castle. In recovering the monument, he also helped to repopulate the forests and recover and re-channel the water fountains in the area. Escornalbou, rebuilt and turned into his residence, became a place that was frequented by cultural and political celebrities (including King Alphonse XIII and his wife).

Riudecanyes Castle-Monastery of Sant Miquel d’Escornalbou

Currently, the inside of the Castle-Monastery of Escornalbou is open as a museum-home that partly preserves the atmosphere of the epoch in which Eduard Toda and his family lived in it. His portrait, in his offce, and the collector’s globe that decorates his library are the two objects selected. The portrait because it represents him and the globe because it reminds us of many aspects of his life: his collector’s spirit, his penchant for travelling, his great erudition. His horoscope reminds us of the characteristics of his birth, to a single mother from a good family (and

Montserrat Caballero, museologist from the Government of Catalonia, explains I selected a portrait of the young Eduard Toda, with the city of Reus, where he was born, as the background. Toda

200

Besides its economic importance, the hazelnut confgures and affords a large part of the landscape of this territory personality. As a food product it is high in calories and healthy, and can be eaten raw, roasted, by itself or as an ingredient in cakes and pastries. There is even a hazelnut liqueur. Moreover, its shell, which yields great heating power when burnt, is used as a material for ecological heaters and ovens.

in those days!). The two pieces are permanent exhibits, placed alongside the rest of the furniture and fttings.

Fruits of the Landscape Interpretation Centre Josep Maria Serrat, director, helps us

Promoting this product brings great benefts to the important agricultural sector that grows it in the Camp de Tarragona, although publicising the benefts of this highly-useful food is also of great interest to society at large.

This Interpretation Centre is located in the former Cooperative of Riudecanyes, and presents an elaborate project in terms of museology and museography. It has conserved the old machinery used to make oil in the olden days just as it was then. The oil now marketed by the cooperative under the name of Escornalbou has carried off numerous national and international awards and recognition. However, the centre does not just explain what oil is about, it also seeks to promote the produce of the land through the county’s traditional crops: vines, olive, hazelnut, almond and carob trees and their fruits, as well as other marketgarden fruit and produce. It engages in what is still one of the town’s core economic activities besides tourism: agriculture.

The museographic installation provides information about hazelnuts and also lets visitors touch them, look at them and even partake of some. For this purpose the visitor is provided with a nutcracker that is next to the hazelnut container. This all delivers a comprehensive intellectual, visual and tactile experience, including taste and smell.

Josep Maria Serrat tells us how the Centre helps to publicise the existence of different agricultural varieties, some of them relatively unknown, that help to enrich our gastronomy. He is hesitant to choose a specifc product, and suggests that we go on a tour of the Centre and make the choice ourselves, because they are all interesting in some kind of way. We eventually choose the section dedicated to the hazelnut. It has been one of the Baix Camp’s traditional products for almost 200 years — and on the strength of the fndings of the archaeological digs carried out by the Institute of Human Paleoecology (IPHES) of the Rovira i Virgili University in the Camp de Tarragona, it has also been so since Pre-history! In actual fact, by virtue of its characteristics and numerous local varieties, it is one of the county’s stellar dried fruit and nut products.

201

Riudoms

offcial approval so that the car could be insured and be roadworthy. The car is a permanent exhibit, along with the other 72 vehicles from different periods and origins, and the 362 motorbikes that date between 1914 and 1970, approximately, which include units of the Spanish mountain motorbike. This collection is complemented by 32 tractors, as well as other smaller and heterogeneous collections, such as musical instruments, to name but one type. There is no written information. The museum is only open at weekends and by appointment, and a guided tour is offered.

Marc Vidal Period Car Museum We chat with Marc Vidal, director and owner Marc Vidal choose this car from his collection because, in terms of engineering and look, it is of great quality and unique. He tells us that very few of them were manufactured and that the museum gives us the chance to see one.

The museum opened in 1996, although its offcial opening was in 1999.

He bought it in St Tropez (France) at an auction, and it is in a perfect state of repair and roadworthy. It took part in the 2013 Costa Daurada old car rally and won frst prize. One of the most interesting aspects of this model is that it is a historic vehicle: it was the model owned by President Kennedy’s father, and which he used to take the family out for runs. The vehicle in question is a Rolls-Royce Springfeld Phantom 1 coupé-chauffeur. Springfeld is the name of the factory in the United States where these cars were manufactured, and which no longer exists. Only 1,200 units of this model were produced, and it was designed with certain modifcations on the same English model such as, for example, left-hand steering to adapt to the needs of American customers, as well as the engine bonnet, which was 20 cm longer than the European model. The term coupé-chauffeur applies to the type of body, with a design that places the driver outside. It is a highly-sought-after bodywork and is more expensive than the type in which the driver is inside the vehicle, with the passengers. As with all Rolls-Royce vehicles, the interior, seats and mats, are upholstered in lamb skin. The registration plate is not the original plate of the car on show in the museum. It had to be updated to receive

202

Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

pretation Centre that helps to publicise the benefts of the Mediterranean diet, and in this regard its interests goes beyond its immediate borders. Jaume Barceló, who turned 85 years old in 2014 and worked as a miller in the mill, explains how the press worked and also provides us with the local names of many of the parts: from the buggy to transport the product, which was installed on the plate or platform, to the cylinder, the part made of cast-iron used as a water tank and also provided pressure when heated by an electric motor. The cylinder has a leather ring called the tie, which together with a greased cotton strap, the estopa, was used to keep the water in and to prevent the trolley from rising. The piston is the cylindrical iron part pushed upwards by the pressure. The structure of the press is as followed: the platform with holes to collect the oil, four very strong iron uprights or pillars bolted to the ground to withstand the pressure, and the cap. Very few baskets reached the cap. The needle was subsequently added to withstand the baskets.

Oil Interpretation Center. The Vandellòs Mill We chat with the guide Xavier Amigó, and Jaume Barceló, a former miller

... And he also explains how they really made the most of the product. As he says: after the oil has been obtained, what is left is the marc. Marc oil is the oil from the second pressing and is used as fuel.

The object selected is an oil press acquired in 1930. The following story explains the reason why the object was chosen: in 1929 there was an excellent olive harvest, actually regarded as the harvest of the century. There were many mills in the town at that time, but still they could not cope. Forty-seven country workers joined together to set up a cooperative mill. The owner of the richest house in the town —Ca la Torre— gave them the land. The forty-seven country workers made cash donations, giving whatever they could, and those who could not give money did so in kind, by working, making their carts available for transportation, etc. One of the acquisitions that came out of this common working agreement was the purchase of the oil press and of the pumps for the wine.

The Mill closed at the end of the 1980s. In 1995, the Town Council bought the premises, now used as the Oil Interpretation Center. Besides being a modern museum, it also features the interest of having kept all the original material and machinery in proper working condition.

The press is an object that has played a very important role in the municipality’s economy and history. The mill, now a museum open to the public, is greatly appreciated by the people of the region. Most of the visitors come from the surrounding areas, particularly school parties and senior citizens. Tourists also play an important role and value the products sold in the store very highly. The mill is an Inter-

203

CHRONOLOGICAL PAGE

20 Millions of years ago. Arbolí Three rock samples from the municipal area of Arbolí suitable for climbing: stoneware 1,granite 2 and calcareous, 3 96 8000 years BC approximately. Falset / Reus Engraved slate from Sant Gregori de Falset. Prehistoric art 46 0 to 199 AC. Cambrils Bronze Roman lamp. Roman Villa of La Llosa 38 1622. Cambrils Coat of arms of Cambrils (from a milestone) 112 1700 - 1725 approximately. Reus Sculpted stone pro-Austrian gargoyle from the Reus City Hall 26 1800 - 1899. Cambrils Flour mill blocks. Molí de les Tres Eres 26 1800 - 1899. Cambrils Millstone. Molí de les Tres Eres 108 1805 approximately. Reus La Vitxeta the Giant 68 1850 - 1899. Arenys de Mar / Montbrió del Camp Sailor’s hip fask. Probably made in Cuba 104 1874. Portici / Reus Oil painting on canvas, framed, by Marià Fortuny. Nen de Portici

IndexS Chronological MUSEUMS AND INTERPRETATION CENTRES Themes AND OBJECTS 204

128 1930 approximately. Springfeld / Riudoms Rolls Royce Springfeld Phantom I, coupéchauffeur model 134 1930. Reus / Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant Oil press. Mark: E. Gebellí (carrer Dr. Robert, 14. Reus). Patent Number 102180 62 1931. Duesaigües Three Bakelite electricity meters 34 1938. Cambrils Comb for holding a bun, mother of pearl. Civil War air-raid shelter 100 1950 approximately. Reus Photograph: Recerca personal (Personal Search) by the photographer Manuel Cuadrada Gibert 99 1950 approximately. Reus Negative of the Recerca Personal with annotations by the photographer Ribas Prous 74 2010? Mont-roig del Camp Craft-made palm tree sun inspired by the original kept in Palma de Majorca, a gift by Joan Prats to Joan Miró circa 1945 86 2012. Pratdip Resin sculpture representing a dip 122 2012. Riudecanyes Hazelnuts with information poster 19 2014. Arbolí A climbing shoe 49 2014. Cambrils Peacock. Parc Samà (Samà Park)

117 1875 - 1899. Berlin / Riudecanyes Globe by Vivien de Saint Martin, published in Berlin by the Schotte & Ca. company. The brass meridian bears the dates and signs of the horoscope engraved on it (by coincidence, the photograph shows Eduard Toda’s 118 1875 - 1899. Reus / Riudecanyes Portrait of Eduard Toda i Güell. Oil painting by F. Vezzani 50 1881. Cambrils Lake of the Samà Park, a park designed by Josep Fontserè (1829-1897) 42 1900 - 1925. Cambrils Hawser 29 1920. Reus / Cambrils Hand pressure gauge from a wine press for extracting must. Cambrils Agricultural Cooperative 30 1920. Reus / Cambrils Wine press for extracting must. Cambrils Agricultural Cooperative 55 1926. Capafonts Leather belt. Made by a saddler, it was used as a petrol engine transmission belt. Town Bakery 56 1926. Capafonts Petrol engine with jar for the cooling water. Town Bakery 92 1926. Barcelona / Reus Bronze portrait of Gaudí. Made by the sculptor Joan Matamala from Gaudí’s death mask

205

89 Gaudí Centre. Reus 35 Hermitage Tower. Extension of the Cambrils Museum of History. Cambrils 97 Image Centre Mas Iglesias (CIMIR). Extension of the Salvador Vilaseca Museum of Reus. Reus 83 Llaberia Range Interpretation Centre. Pratdip 125 Marc Vidal Period Car Museum. Riudoms 77 Mountains of Prades Interpretation Centre. Prades 27 Museum of the Grandfather. Duesaigües 131 Oil Interpretation Center The Vandellòs Mill. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant 101 Plaça Llibertat Area. Extension of the Salvador Vilaseca Museum of Reus. Art Collection. Reus 105 Plaça Llibertat Area. Extension of the Salvador Vilaseca Museum of Reus. Ethnological Collection. Reus 109 Plaça Llibertat Area. Extension of the Salvador Vilaseca Museum of Reus. History Collection. Reus 39 Port Tower. Extension of the Cambrils Museum of History. Cambrils 43 Roman Villa of La Llosa. Extension of the Cambrils Museum of History. Cambrils 93 Salvador Vilaseca Museum of Reus. Reus 47 Samà Park. A cultural asset of national interest in the historic garden category. Cambrils

73 2014. Mont-roig del Camp Sun drawn with sand on card by Pep Escoda. Ephemeral art 80 2014. Prades Landscape elements. Part of the window where we can see the numbers 4 (garden vegetation), 5 (orchard area), 6 (orchard area), 7 (orchard area), 8 (riverbank vegetation) 121 2014. Riudecanyes Nutcracker (for cracking the hazelnuts open to eat them) 133 2014. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant Portrait of Jaume Barceló. Photograph of Pep Escoda MUSEUMS, INTERPRETATION CENTRES (IC) AND HISTORIC GARDEN 59 Agricultural Museum of Cambrils. Extension of the Cambrils Museum of History. Cambrils 31 Air-raid shelter in carrer Creus. Extension of the Cambrils Museum of History. Cambrils 115 Castle-Monastery of Sant Miquel d’Escornalbou. Museum of History of Catalonia. Catalan Agency for Cultural Heritage. Riudecanyes 71 Centre Miró. Mont-roig del Camp 17 Climbing Interpretation Centre. Arbolí 65 Els Cups Wine Museum. Montbrió del Camp 119 Fruits of the Landscape Interpretation Centre. Riudecanyes

206

23 Tres Eres Museum-Mill. Headquarters of the Cambrils Museum of History. Cambrils 53 Town Bakery. Capafonts

46 38

THEMES AND OBJECTS

112

Architecture 50 1881. Lake in Samà Park. Park designed by Josep Fontserè (18291897). Cambrils

104 100

Art 1874. Oil painting on canvas, framed, by Marià Fortuny. Nen de Portici. Reus 1950 approximately. Recerca personal, photograph by the photographer Manuel Cuadrada Gibert. Reus 1950 approximately. Negative of the Recerca personal photograph with annotations by the photographer Ribas Prous. Reus 2014. Sun drawn with sand on card by Pep Escoda. Ephemeral art. Mont-roig del Camp

122 49

History and archaeology 8000 years BC approximately. Engraved slate from Sant Gregori de Falset. Prehistoric art. Reus 0 - 199 AC Bronze Roman lamp. Roman Villa of La Llosa, Cambrils 1622. Coat of arms of Cambrils (from a milestone). Cambrils 1700 - 1725. Sculpted stone proAustrian gargoyle from the Reus City Hall. Reus Nature Millions of years ago. Three rock samples from the municipal area of Arbolí suitable for climbing: stoneware 1,granite 2 and calcareous, 3. Arbolí 2012. Hazelnuts with information poster. Riudecanyes 2014. Landscape elements. Part of the window where we can see the numbers 4 (garden vegetation), 5 (orchard area), 6 (orchard area), 7 (orchard area), 8 (riverbank vegetation). Prades 2014. Peacock. Samà Park, Cambrils

Personal use 34 1938. Comb for holding a bun, mother of pearl. Civil War air-raid shelter. Cambrils 19 2014. A climbing shoe. Arbolí

Decorative arts 117 1875 - 1900. Globe by Vivien de Saint Martin, published in Berlin by the Schotte & Ca. company. The brass meridian bears the dates and signs of the horoscope engraved on it (by coincidence, the photograph shows that of Eduard Toda). Riudecanyes

Portraits 118 1875 - 1899. Portrait of Eduard Toda i Güell. Oil painting by F. Vezzani. Riudecanyes 207

86 2012. Resin sculpture representing a dip. Pratdip 121 2014. Nutcracker (for cracking the hazelnuts open to eat them). Riudecanyes Transport 128 1930, approximately. Rolls Royce Springfeld Phantom I, coupé-chauffeur model. Riudoms

92 1926. Bronze portrait of Gaudí. Made by the sculptor Joan Matamala from Gaudí’s death mask. Reus 133 2014. Portrait of Jaume Barceló. Photograph of Pep Escoda. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

25 26 26 68 42 29 30 55

56 134

62 74

Tools, ethnology and intangible heritage 1800 approximately. La Vitxeta the Giant. Reus 1800 - 1900. Flour mill blocks. Cambrils 1800 - 1900. Millstone. Cambrils 1850 - 1899. Sailor’s hip fask. Probably made in Cuba. Montbrió del Camp 1901 - 1925. Hawser. Cambrils 1920. A pressure gauge. Cambrils 1920. Wine press for extracting must. Cambrils 1926. Leather belt. Made by a saddler, it was used as a petrol engine transmission belt. Capafonts 1926. Petrol engine with jar for the cooling water. Capafonts 1930. Oil press. Mark: E. Gebellí (carrer Dr. Robert, 14. Reus). Patent Number 102180. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant 1931. Three Bakelite electricity meters. Duesaigües 2010. Craft-made palm tree sun inspired by the original kept in Palma de Majorca, a gift by Joan Prats to Joan Miró circa 1945. Mont-roig del Camp

208

CRÈDITS DE LA PUBLICACIÓ

autoritzat en el seu moment la realització de l’exposició i posteriorment l’edició d’aquesta publicació, i per facilitar-ne el disseny fnal; al personal del Gabinet Tècnic del Departament de Cultura pel suport, les facilitats i els consells per fer viable l’edició d’aquest llibre. A Josep Maria Pena, delineant, per aconseguir un bon escanejat que necessitava. A Pep Escoda per saber interpretar tan bé l’encàrrec de feina que l’obligava a desdoblar-se en dos, fotògraf i visitant, i per les seves magnífques fotografes. A Anduluplandu, Dídac Francisco, Nuri Mariné, Elchicotriste, Pau F. López, Fernando Lozano, Jordi Llort, Josep Serra i Nelly Zlateva, per representar-nos a nosaltres mateixos —visitants— amb humor i simpatia i donant llum sobre el nostre paper en un museu. A Anna Figueras, directora gerent del Museu de Reus Salvador Vilaseca per autoritzar la participació del museu en el projecte. A David Cardona, comercial del Parc Samà; a Marina Miquel, tècnica de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural; a Josep Maria Serrat, director del CI Fruits del Paisatge, i en general als gestors, tècnics i personal divers dels equipaments museístics que han col·laborat amb il·lusió en aquest projecte per posar en valor el patrimoni de tots i el treball i els punts de vista dels que l’estimem.

Idea del projecte Visions, disseny de la publicació, textos i coordinació: Montserrat Caballero Bassedas Són coautors dels textos “Conversem amb...”: Jordi Fusté (CI de l’Escalada), Gerard Martí (Museu d’Història de Cambrils); Teresa Pérez (Forn de la Vila); Jordi Rabascall i Montserrat Francisco (Museu de l’Avi); Roger Boada (Museu del Vi Els Cups); Josep Maria Martí Rom, Irene Oechsle i Angelina Rovira (Centre Miró); Sílvia Carrillo (CI de la Serra de Llaberia); Josep Maria Cabré i Jaume Massó (Gaudí Centre); Josep Torrents (Centre de la Imatge Mas Iglesias); Jaume Massó (Museu de Reus Salvador Vilaseca i Espai Plaça de la Llibertat); Marc Vidal (Museu de Cotxes d’Època Marc Vidal); Xavier Amigó i Jaume Barceló (CI de l’Oli El Molí de Vandellòs). Les dades sobre la baquelita, els paons, el Parc Samà, Josep Fontserè i sobre la fgura decorativa al capó dels Rolls Royce, les he obtingudes d’articles a la Vikipèdia i a la Wikipedia. Dibuixos Museus i visitants. 1: Elisabet Díez, Anduluplandu; 2 i 8: Dídac Francisco; 3 i 11: Nuri Mariné; 4 i 10: Miquel Villalba, Elchicotriste; 5: Pau F. López; 6: Fernando Lozano; 7: Jordi Llort; 9: Josep Serra; 12: Nelly Zlateva. Fotografies d’interpretació i de documentació del ca tàleg de l’exposició “Visions del Patrimoni al Baix Camp”: Pep Escoda. Assistent del fotògraf Marta Richardson. Postproducció fotogràfca Abelardo Castellet.

Reconeixement – No Comercial (by-nc): es permet generar-ne obres derivades sempre que no se’n faci un ús comercial i se’n citi l’autoria

Fotografes de l’exposició i d’algunes de les itineràncies així com fotografes del muntatge: M. Caballero. Francesc Fernàndez, fotògraf/arxiu fotogràfc de l’Institut Municipal de Museus de Reus (fotografa número 15)

ISBN: 9788439394914 Dipòsit legal: T 1616-2016 Disseny, maquetació i producció editorial: Entitat Autònoma del Diari Ofcial i de Publicacions.

Traducció al castellà: M. Caballero Traducció a l’anglès: Linguacom, SL Revisió lingüística: Gabinet Tècnic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya AGRAÏMENTS: al director dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona de la Generalitat de Catalunya per haver

210

Centre d’Interpretació de la Serra de Llaberia i Oficina de Turisme de Pratdip: informació: Silvia Carrillo, tècnica de turisme. Selecció de l’objecte: Silvia Carrillo i Ajuntament de Pratdip. Reus.

CRÈDITS DE L’EXPOSICIÓ Idea, textos del full de sala i coordinació: M. Caballero, Secció Museus – Secció Acció Cultural dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona de la Generalitat de Catalunya

Gaudí Centre: informació i selecció de l’objecte: Josep Maria Cabré, gerent de l’Agencia Reus Promoció i Jaume Massó, tècnic del Museu de Reus. Reus.

Disseny (suport de les fotografies, mides, disposició i muntatge): Estudi Pep Escoda

Museu de Reus Salvador Vilaseca i Espai de la plaça Llibertat; informació: Jaume Massó, tècnic; selecció dels objectes: Anna Figueras, directora i J. Massó, tècnic.

Fotografies: autoria de les fotografes: Pep Escoda. Assistent del fotògraf: Marta Richardson. Postproducció fotogràfca: Abelardo Castellet. Laboratori: Copia-Lab.

Centre de la Imatge Mas Iglesias: informació: Josep Torrents, tècnic; selecció dels objectes: Anna Figueras, directora i J. Torrents, tècnic. Riudecanyes.

Col·laboren amb la selecció dels objectes i amb la informació: Arbolí. Centre d’Interpretació de l’Escalada: informació: Jordi Fusté, gestor; selecció de les peces: Jordi Fusté i Pep Escoda. Cambrils.

Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou: informació: M. Caballero, tècnica. Selecció dels objectes: M. Caballero i Pep Escoda. Riudecanyes.

Museu d’Història de Cambrils amb les seves seccions: Museu Molí de les Tres Eres; Museu Agrícola de Cambrils; Torre de l’Ermita; Torre del Port; Vil·la Romana de la Llosa; Ruta Espais de la Guerra Civil. Informació i selecció de les peces: Gerard Martí, director. Cambrils.

Centre d’Interpretació dels Fruits del Paisatge: informació: J.M. Serrat, director; selecció de les peces: Pep Escoda. Riudoms. Museu de Cotxes d’Època Marc Vidal: informació: Marc Vidal, director; selecció de l’objecte: Marc Vidal. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

Parc Samà: informació: M. Caballero; selecció dels objectes: David Cardona, comunicació del Parc Samà i Pep Escoda. Capafonts.

Centre d’Interpretació de l’Oli de Vandellòs El Molí de Vandellòs: informació: Natàlia Mataix, tècnica de turisme i selecció de la peça: Natàlia Mataix i Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, amb la col·laboració de Jaume Barceló, antic moliner, i Xavier Amoròs, guia.

Forn de la Vila: informació: Teresa Pérez, tècnica de turisme; selecció de l’objecte: Ajuntament de Capafonts i antic propietari del forn de pa. Duesaigües. Museu de l’Avi: Informació: Jordi Rabascall Rosselló, director; selecció dels objectes: J. Rabascall i Pep Escoda. Montbrió del Camp. Museu del Vi Els Cups: informació i selecció de l’objecte: Roger Boada, director. Mont-roig del Camp. Centre Miró: informació i selecció de l’objecte: J.M. Martí Rom, director amb la col·laboració d’Angelina Rovira, membre del patronat, i Irene Oechle, recepció del Centre Miró. Prades. Centre d’Interpretació de les Muntanyes de Prades: informació: Ajuntament de Prades; selecció de l’objecte: Pep Escoda. Pratdip.

211

ISBN 978-84-393-9491-4

9 788439 394914