ELS OBJECTES
1
2
5
8
11
14
3
6
9
12
15
4
7
10
13
16
17
ATENCIÓ!! HI HA MOLT DE TEXT!
US SUGGERIM...
MIREU L’OBJECTE QUE US AGRADI CERQUEU QUIN NÚMERO TÉ AL CROQUIS
CERQUEU LA INFORMACIÓ QUE CORRESPON A AQUEST NÚMERO EN EL TEXT...
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
1. El peix, que avui anomenem Coloborus giganteus, va viure fa uns 240 milions d’anys en un gran mar d’aigua salada on avui són les Muntanyes de Prades. Va morir sense lluita – el veiem ben quiet – al seu llit de sorra. Ningú se’l va menjar. Els investigadors pensen que potser va ser la manca d’oxigen d’un mar que es dessecava per la calor i manca de pluges. La sorra el va anar cobrint i el pas dels milions d’anys i la pressió els va convertir en roca a ell i a la sorra. Avui, en un paisatge ben diferent, el lloc concret on ell va morir en aquell mar antic són pedreres que s’exploten des de fa més d’un segle. El van trobar a les pedreres propietat d’en Josep Maria Magrané, va estar exposat a una botiga d’electrodomèstics i forma part ara del fons del Museu d’Alcover. 2. Algú va fer aquest recipient fa uns cinc mil anys. Els qui l’han estudiat ens diuen que va tenir dos usos, el de contenidor d’aliments sòlids o líquids, i el d’urna funerària on algú va ser enterrat. Procedeix de la Cova Gran al municipi de Vila-rodona. Allí vivia un grup humà en l’època de grans descobriments per a la humanitat, entre ells l’agricultura i la ceràmica, què anomenem Neolític. Qui va fer el recipient, va modelar el fang a mà segurament assegut a un terra on hi havia restes de jaç i el va dissenyar per poder-lo penjar d’algun lloc per protegir el contingut. Els ressalts al cos prop de la vora i el llavi una mica sortit, permetia passar una corda que subjectava el recipient suspès sense que vesés el contingut. En algun moment, però, es va trencar en un punt prop de la base i van reaprofitar-lo per enterrar-hi els ossos i cendres d’algú. 3. L’escultura reprodueix una dama d’època ibèrica de fa, aproximadament, 2450 anys. La cultura ibèrica es va estendre per l’est peninsular i mostra evidents influències de cultures de l’est del Mediterrani, fenícia i grega principalment. Va ser una cultura molt evolucionada amb escriptura pròpia. El nom que encara avui mantenim de Península Ibèrica els hi devem a ells. L’escultura reprodueix una dona de cos sencer, dempeus, potser una mica reclinada en algun seient. L’escultura està feta per ser vista de front perquè aquesta part està més elaborada que la part posterior. Està molt mutilada, no conserva el cap, ni les mans, ni l’extrem de les sabates. Segurament era una íbera del sud-est de la Península, perquè allí s’han trobat escultures que s’hi assemblen. El vel tan fi que la cobreix modela els braços i la seva posició ens recorda la d’alguns sarcòfags egipcis. També moltes petites estatuetes votives de bronze, que s’interpreten com d’orants, mostren el vel i la posició dels braços semblant. Es tracta d’una estàtua funerària? D’una orant? No tenim prou informació per dir-ho. Actualment la podeu veure al Museu Cal Vicari a Figuerola del Camp. Allí s’exposa la col·lecció d’arqueologia gestionada per la Fundació Privada Catalana per a l’Arqueologia ibèrica. 4. És un pithos, un recipient d’emmagatzematge fet a Fontscaldes molt a prop de Valls, en època ibèrica, ara fa uns 2150 anys. No es va arribar a utilitzar mai perquè al coure’l es va deformar o trencar i el van haver de llançar. En quin forn concret del que avui és el jaciment de Fontscaldes el van fer, es desconeix. El que sí que hem trobat és on llençaven els recipients que havien sortit defectuosos. Els rebutjos de forn els llençaven en els clots generats per treure la terra per pastar l’argila per fer la ceràmica; quan el forat es deixava d’utilitzar llençaven allí els rebutjos i hi tiraven pedres perquè es trenquessin en trossos més petits i n’hi cabessin més. Com que es llençaven pràcticament sencers, avui els hem pogut reconstruir quasi del tot com podeu comprovar amb aquesta peça. 1
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
5. Mancús d’or de Ramon Berenguer I. Segle XI. Els mancusos són les primeres monedes d’or medievals cristianes de tota la península ibèrica. Va ser el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, pare del que ens ocupa, el primer que les va encunyar, i imitaven els dinars andalusins. Sembla que va ser la baixada d’emissions andalusines la que va motivar al comte Berenguer Ramon i desprès al seu fill a emetre moneda que la imitava. Ens diuen alguns experts que probablement a l’Àndalus no arribava tan d’or d’Àfrica i aquí hi havia un intens tràfic comercial que es volia mantenir i incentivar, per tant els comtes de Barcelona van emetre moneda per suplir l’escassetat de monedes que arribaven del sud. El prestigi de la moneda andalusí era tal que encara avui conservem el seu nom quan parlem de diners. 6. Recipient identificat com una mesura o càntir d’oli possiblement d’època gòtica (o sigui que tindria uns sis cents anys d’antiguitat). El Museu de Ceràmica a Vilabella el va adquirir a la propietària del Mas de la Cua, al terme municipal. S’identifica amb una mesura pels dos orificis que té al coll i es proposa aquesta datació perquè guarda gran similitud amb les peces de terrissa trobades a les voltes de la catedral de Barcelona l’estiu de 1975. Pels orificis vessava el líquid sobrant de la quantitat que havia de contenir. Es creu que era una mesura d’oli perquè l’interior està vidriat, com sol passar amb els contenidors d’aquest producte a diferencia del vi, on el recipient no sol estar vidriat interiorment. Els orificis són molt petits perquè no vessés massa oli, un producte, en aquell temps, més preuat que el vi. Un d’ells encara conserva el tros de branqueta que feia de tap, potser per això no conserven el vidriat. Les nanses gruixudes i amb relleu, per subjectar-les millor, ens indiquen que el recipient ple tenia pes. La bellesa de la gerra, la seva evident antiguitat, a pesar que no ens és possible certificar amb seguretat tants segles de vida, i el fet que ens ha permès parlar d’una manera de mesurar diferent a la que es fa amb les monedes, fa que mereixi formar part de l’exposició. 7. Torre de guaita de la Mixarda. Construïda fa uns quatre cents anys és restaurada amb modificacions en dates recents. Avui és un centre d’interpretació de les torres de guaita i també un lloc on s’intenta recuperar l’òliba (Tyto alba), que l’havia habitada quan estava abandonada. Formava part d’una xarxa de fortificacions en el límit dels territoris de l’abadia de Poblet. Segurament la seva construcció està vinculada a un increment dels atacs dels pirates musulmans que, ocasionalment, no es limitaven a saquejar els municipis de costa, també entraven terra endins. Una cisterna a la part inferior assegurava disposar d’aigua. Algunes espitlleres per on disparar fletxes i els matacans o barbacanes per on abocar productes per allunyar els assaltants ens parlen d’aquesta primera època defensiva on només s’identifiquen d’aquesta època tres finestres a la part superior. La porta devia estar al primer pis i no s’ha conservat. La torre tenia un ús bèl·lic i de vigilància i es dissenyaven per a no ser accessibles i poder veure lluny si venien enemics i comunicarse visualment amb les altres fortificacions. Són recents la porta a la planta baixa, l’accessibilitat (encara molt difícil) a les diferents plantes, mitjançant una escala que recorda l’escala de fusta mòbil que es devia utilitzar. També ho són les voltes de ceràmica on hi devia haver hagut trespols de fusta, així com les reproduccions d’objectes, els plafons explicatius i les caixes niu d’òliba. La torre la utilitzem ara per veure el paisatge i com una eina per difondre i protegir el nostre patrimoni cultural i natural.
2
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
8. Plat català de la sèrie anomenada de faixes i cintes, decorat amb una escena de caça. És de 1701 d’acord amb la data pintada a la base exterior. Dos forats a la part inferior del llavi abans de coure indiquen que el disseny permetia penjar-lo de la paret Els plats decorats amb aquesta decoració de faixes o cintes clavetejades que envolten vegetació als dos costats de la decoració central i que donen nom a la sèrie, es fan a Barcelona al llarg de tot el segle XVIII. Segons la data en el plat, aquest devia estar entre els primers de la producció. Curiosament es va fer en el moment de començar la Guerra de Successió! Formava part de la vaixella de taula de cases benestants. D’acord amb les dades consultades, quan no s’utilitzaven es penjaven de la paret i per això els dos forats a l’orla del plat. Es feia a torn, però la decoració es feia a mà alçada en diferents tonalitats de blau cobalt i amb la tècnica que es diu del clarobscur. 9. Trill procedent d’un mas del terme de Vilabella. Potser té dos-cents o tres-cents anys. Forma part de les eines vinculades al cultiu del blat i específicament al treball a l’era. Per què diem que és tan antic? Al terme, el cultiu del blat es va reduir molt des del segle XIX amb l’extensió del cultiu de la vinya. Veiem també que els elements de ferro són de forja i no industrials. Ha estat reparat, indicatiu d’un llarg ús, perquè es veu que un dels curros – els cilindres on estat inserts els tallants de ferro forjat- és d’una fusta diferent a la dels altres dos. S’utilitzava mitjançant un animal, segurament una mula, lligada mitjançant uns tirants a les anelles que hi ha a la part anterior i amb el pagès al centre de l’era conduint-la mitjançant una corretja i una tralla. El disseny troncocònic dels curros era per facilitar seguir el disseny circular de l’era. La disposició alterna de la orientació dels tallants era per facilitar tallar en trossos ben petits la palla amb l’objectiu d’ajudar als animals a menjar-la. 10. Recreació d’un carro de traginer català a partir d’un carro aragonès de fa uns cent anys i materials i objectes de diverses procedències i dates. El traginer és, de fet, l’ofici de “recader”. Podien fer recorreguts molt llargs i el carro arribava a carregar fins a tres mil quilos. Per aquest motiu, tota l’estructura del vehicle estava reforçada. L’arrossegaven cinc mules i en cas de pujades es llogava una sisena a algun pagès de la zona. La càrrega era diversa, des de productes agrícoles a objectes personals, i es subjectava amb cordes i nusos propis de l’ofici. També duien noticies o encàrrecs d’un poble a l’altre. Al carro hi havia un pic, una pala i un cabàs per reparar el paviment si fos necessari. Solien anar dos traginers a peu, un davant guiant la primera mula anomenada “puntera” o “davantera”. L’altre anava darrera per als frens. Portaven aliments i una caixa amb roba neta i més bona per canviar-se quan passaven per pobles importants. 11. Carrossa fúnebre o carro de morts de Vallmoll. Probablement s’ha de datar en la primera meitat del XX. És de propietat municipal. Aquests vehicles se solien deixar al costat del cementiri. D’allí sortien per recollir el taüt amb el difunt a la casa on es feia la vetlla i portar-lo a continuació a l’església i d’allí al cementiri. El nom més adient és carruatge o carrossa i no carro, perquè té quatre rodes, les dues davanteres mòbils per poder maniobrar més fàcilment. Hi solien enganxar un cavall negre o una mula del mateix color. L’estructura és de planxa metàl·lica segurament per fer-lo més lleuger i per facilitar que el taüt es podés col·locar i treure més fàcilment al lliscar sobre la superfície. Ha estat restaurada recentment i presenta ben visibles els diversos elements i símbols vinculats al seu ús: els velluts negres per donar solemnitat a l’acte, la creu llatina en diversos punts del vehicle que identifiquen l’enterrament com un acte cristià i els símbols heràldics que fan referència a l’ajuntament de Vallmoll com a propietari del vehicle, modificats, això sí, afegint ales a l’escut per fer referència a una altra vida. 3
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
12. Sagrada Família. Pintura a l’oli de Lluís Masriera, datat entorn el 1920. Sembla que l’obra es va tallar en tres per algun motiu, potser per poder vendre-la més fàcilment... El fundador del Museu de Vilabella, Romà Comamala, les va adquirir en diferents llocs i moments com mostren els marcs i el fet que l’obra no es pot recompondre completa. El Museu l’ha escollit perquè és representativa de la col·lecció, que explica, mitjançant obres d’art, la vida de Jesús. La considera, també, idònia per participar a l’exposició, perquè observant-la podem conèixer moltes coses del a seva història: la seva partició en tres teles, que no s’ha conservat completa, l’estil modernista en molts detalls (flors, pentinats, vestits..). Els detalls paisatgístics ens parlen d’un rerefons que podria ser català: un camp de blat tancat per arbres al fons i altes muntanyes amb un cel ennuvolat. I potser podem afegir significats simbòlics: el camp de blat es podria vincular amb l’Eucaristia? Àngels i aureoles dels personatges ens parlen d’un món no visible. La vara florida de Sant Josep, no és decoració, té un significat de puresa i castedat vinculat a la història de la Sagrada Família... 13. Carta de Robert Gerhard a Arnold Schönberg datada el 1931. Carta signada a Barcelona per Robert Gerhard i diverses personalitats del camp de la música i la musicologia del moment per donar la benvinguda a Barcelona al mestre Arnold Schönberg, un dels primers teòrics de la composició atonal i creador de la tècnica del dodecafonisme, i mostrar-li el seu suport. D’acord amb l’article de Montserrat Albet titulat Schönberg a Barcelona, una de les iniciatives més reeixides de Robert Gerhard de cara a internacionalitzar la vida musical catalana va ser la de facilitar la vinguda d’aquest mestre a Barcelona. Motius de salut principalment recomanaven que Schönberg marxés d’Alemanya, i Gerhard, que havia estat deixeble seu, havia insistit en que vingués a instal·lar-se una temporada a Barcelona. Una vegada arribat li va escriure aquesta carta de benvinguda que van signar també Pau Casals, Higini Anglès, Concepció Badia d’Agustí, Marià Perelló, Josep Sabater, Francesc Costa, Baltasar Samper, Joaquim Pena, Joan i Ricard Lamote de Grignon, Francesc Pujol, Joan Llongueras, Josep Barberà, Lluís Millet, Eduard Toldrà i Jaume Pahissa. 14. Dona mediterrània. Escultura d’en Josep Busquets. Entorn 1945. Bronze. A Josep Busquets li agradava esculpir escultures de dones, però dones “essencials”, mediterrànies, gens sofisticades, d’una bellesa forta, bàsica i serena i una mica desafiant, però que descobrim molt femenines. Aquesta escultura, de mida petita, és de la primera època. Permet comprovar que en Busquets treballava per inspiració, sense repassar i polir l’obra, cercant només allò fonamental. Forma part de la col·lecció de la família i es pot veure a l’exposició del taller de l’escultor a Valls. És una de les escultures preferides per la seva filla perquè la considera molt representativa de l’obra que feia el seu pare i, ens diu, els seus trets característics ens poden ajudar a identificar el treball d’aquest escultor vallenc, arreu. 15. Garrofer. Pintura de l’artista vallenc, Jaume Mercadé, datada el 1954.Donació de la família Rodón Giró al Museu de Valls. Aquesta institució ha escollit aquesta obra perquè en Jaume Mercadé és un dels artistes més ben representants al museu, nascut a Valls i que pinta paisatges de l’Alt Camp. Si mirem aquesta obra descobrirem colors, arbres com el garrofer i arquitectures com els petits masos de finestres petites i elevades, que, de ben segur, els que vivim al Camp de Tarragona reconeixerem com a nostre 4
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
16. S/T, de la Sèrie Lacrima errans. Composició fotogràfica de Vanessa Pey,.2001. Forma part de la col·lecció d’art contemporani del Museu de Valls. És una obra fotogràfica, una composició amb superposició d’imatges i on s’incorporen les noves tecnologies. El Museu l’ha escollit perquè és una peça de l'important col·lecció fotogràfica que atresora i alhora és una obra contemporània, un fons també representat en la institució, i d'una artista vinculada a la ciutat de Valls. Per aquests motius, l'ha considerat idònia, i perquè representa el treball del museu per difondre l’art contemporani del territori, cosa que fa ja des de 30 anys a través d’exposicions a la Capella de San Roc del municipi. 17. Placa gravada i pintada. Representació d’una figura humana sobre una llosa de pedra d’Alcover fragmentada. Probablement s. XXI. Forma part de les troballes de l’excavació arqueològica duta a terme l’any 2007 a la Cova del Gat al municipi de Figuerola del Camp.. Està inventariada com procedent de l’estrat superficial on s’indica que s’hi va trobar material heterogeni de totes les èpoques. La procedència de l’objecte no ens permet datar-lo amb seguretat. Nosaltres, però, creiem que és molt recent, segurament dels anys quan es van dur a terme les excavacions, i va ser dipositat per algun visitant amb l’objectiu d’introduir un element de broma o un fals. Un primer anàlisi de l’objecte ja ens dóna alguns indicis per sostenir la procedència moderna: el suport és una placa de pedra d’Alcover, no local. La tècnica és gravat resseguit amb pintura, una barreja de tècniques que no es dóna en èpoques antigues; potser han volgut tapar la manca de pàtina de les línies gravades? La indumentària i el despentinat no té paral·lels ni en època medieval ni en èpoques anteriors. La superfície no mostra senyals del pas del temps –molts segles- que se suposa que ha patit l’objecte ni en la pèrdua de pintura, ni en la bona conservació en general de la superfície de la placa de pedra. La cova és un jaciment neolític important, potser algun bromista ha volgut “incorporar” una imatge d’un noi o noia prehistòrics? El paral·lel més proper que hem trobat són els dibuixos de la sèrie “Els Picapiedra”!!! Incògnita....
5
DESCOBRIM-LOS 18
24
19
31
25 29 23
22
26 27 30
21
20
33
28
32
34
ATENCIÓ!! HI HA MOLT DE TEXT!
US SUGGERIM...
MIREU L’OBJECTE QUE US AGRADI CERQUEU QUIN NÚMERO TÉ AL CROQUIS
CERQUEU LA INFORMACIÓ QUE CORRESPON A AQUEST NÚMERO EN EL TEXT...
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
18. Geometries 1 Aquest fragment que veiem forma part de la banda decorativa sota el llavi del pithos. Va ser pintat a mà alçada per un dels artistes de Fontscaldes. La decoració forma una banda amb ritme i moviment que deixa pocs espais buits. Nosaltres veiem formes geomètriques, però els investigadors ens diuen que possiblement s’hagin d’interpretar com a motius vegetals: volutes, fulles, circells i cornets, acompanyats de motius secundaris d’ondulacions i diminutes estrelles disperses Potser la decoració tenia alguna cosa a veure amb el contingut? No ho sabem. 19. Geometries 2. És una “x” amb significat. Qui va gravar les línies i desprès les va pintar a sobre ens volia dir, d’una manera simplificada que el calçat del qual formen part tenia unes cintes de subjecció. Les “x” formen part del repertori d’imatges geomètriques que poden tenir molts significats: són lletres, representen sons, també serveixen per indicar manca d’informació (el senyor X, per exemple), o estels, o per eliminar algun signe o senyal anterior, o per indicar que allò està malament... En aquest cas vol representar la llaçada de subjecció d’una bota. És tan simplificat el dibuix que no ens permet paral·lelitzar-lo amb cap calçat real que coneguem i que ens permeti situar-lo en el temps d’una manera efectiva. 20. Textures 1. Llis i rugós. Marques d’eines. Colors de terra i grisos. Sembla una obra d’art contemporània Molt propers a la torre això és el que veiem: l’arrebossat que cobria el paredat. El paredat és la tècnica de fer parets amb pedres diverses irregulars. L’arrebossat sorrenc fet amb una barreja de terres de la zona i morter de calç, uniformitzava una superfície que es considerava lletja i de poca qualitat, protegia la paret i ajudava a aïllar l’interior del clima. Veiem també part de la pedra que forma els muntants i la llinda de la porta: és pedra calcària, grisa, es veuen les marques de la buixarda, una eina de picapedrer que deixa unes concavitats repartides regularment a la superfície. La manca de desgast, d’erosió i la neta superfície, tant de l’arrebossat com de la pedra indiquen que no fa gaire temps que pateixen els efectes del pas del temps. Efectivament, tant l’arrebossat en aquest punt, com la porta mateixa de la torre, són resultat de restauracions recents. 21. Textures 2. La natura ha generat una superfície amb disseny geomètric. Recorda les onades d’un mar. Són les escates que cobreixen els laterals del tronc d’un peix d’una època molt anterior a l’aparició dels humans. Encara no hi havia els grans dinosaures només fauna marina, rèptils i insectes i començaven a aparèixer petits mamífers. A més de l’efecte tan estètic i modern que dibuixen les escates, hi ha la meravella de pensar que una cosa tan feble i delicada com és aquesta part del peix, ens ha arribat a nosaltres després del pas de milions d’anys gràcies a la sorra i a la pedra, materials tan oposats en les seves característiques al que és una escata. Els científics, però, ens diuen que el fet que s’hagin preservat les parts toves del peix ens impedeix veure l’interior (l’esquelet i la distribució dels òrgans), més útils per al seu estudi i classificació. 22. Línies i colors 1. Sembla aigua en moviment, només que el color no s’hi correspon. És tracta de fusta, que és com anomenem la matèria llenyosa de l’arbre. Cada arbre genera fusta de diferents característiques: flexible, dura, tova..., de diferents colors i aspecte. S’hauria d’estudiar per un expert, però pensem que podria tractar-se de fusta de roure que es caracteritza per un color clar, daurat, i perquè les seves anelles de creixement són molt marcades. 6
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
23. Línies i colors 2. Colors diversos distribuïts en taques i línies. Hi ha indicis de com s’han col·locat els colors i sobre quina superfície: ha estat amb un pinzell i sobre una tela tensada de la que s’endevina l’entramat reticular de fils irregulars que ajuden a retenir el color i donar-li relleu. Molt propers a l’obra pictòrica veiem com l’art del pintor ha sabut distribuir els colors, les línies i les taques. Són línies aparentment sense ordre si les veiem d’a prop, només des de lluny agafen forma i es converteixen en l’estampat d’un vestit. La pintura no té línies que marquin els límits i ens ajudin a identificar el que es representa, som nosaltres els que fem agrupacions que els hi donen significat. Ens passa com en altres aspectes de la vida, de vegades de molt a prop no som capaços de identificar i comprendre i si ens distanciem i agafem perspectiva, sí. 24.
Pistes 1. Una porta. Uns colors irreals.
La Vanessa Pey referint-se a la seva obra ens diu: Aquesta imatge es presenta com un relat cinematogràfic i oníric, sempre tangent a la realitat, del món més profund de l’ésser humà. L’ull que ens mira, la parpella tancada, l’espai inconcret, el rostre, el cos, el cromatisme irreal... tots són elements que juxtaposats d’una forma determinada parlen del nostre interior, dels sentiments, dels ideals, dels desitjos, de les passions, del poder, de la llibertat i de tot allò que configura l’ànima humana. 25.
Pistes 2. Fragment de tors. Tensió i força, i tècnica.
Endevinem que es tracta de l’escultura d’una dona per la cintura estreta i el cul arrodonit amb les cuixes amples. Veiem també que l’escultor no ha fet un treball amb un acabat polit, sinó que ha preferit que els traços de la inspiració quedin visibles tal com en el primer moment li ha sortit i aquí demostra el seu domini de la tècnica on no li calen correccions. Hi ha tensió i força en el cos i en la postura. És un dels trets distintius de l’artista Josep Busquets. 26. Pistes 3. Les signatures són, segons diccionaris i enciclopèdies, el nom i el cognom i, de vegades, el títol, que una persona escriu de la seva pròpia mà amb finalitats d’identificació, jurídiques, diplomàtiques i representatives. Sovint porta rúbrica: línies o dibuixos que la acompanyen per fer-la única, i difícil la seva falsificació. Els xinesos, considerats la cultura més antiga del món amb escriptura, tenen un gran respecte i valoració per l’art de la cal·ligrafia (de l’escriptura a mà, no només de la signatura). Consideren que és un reflex de la personalitat i que si aquella és descurada i poc harmònica, també ho és la persona. En totes les cultures, però en especial la islàmica, s’ha valorat el component artístic d’aquestes línies dibuixades. A la nostra cultura occidental utilitzem l’escriptura a mà per conèixer trets de la personalitat de qui l’ha escrit, i els grafòlegs, experts en escriptura, poden saber si una signatura ha estat falsificada o no. A la fotografia descobrim la part artística de signatures de la carta de Gerhard. 27. Pistes 4. És una imatge heràldica. Un oval on s’insereixen tres peixos – molls –. L’oval té disposades simètricament unes ales platejades de les quals a la fotografia només en veiem una. L’origen del nom Vallmoll és llatí, vallis mollis fent referència a la vall humida del Francolí on està ubicat el municipi. A l’edat mitjana el significat es va perdre i es va identificar amb el nom del peix: moll. És per aquest motiu que un poble d’interior està representat heràldicament per un peix marí com és el moll (Mullus surmuletus i també Mullus barbatus). A l’escut, el moll és el que en heràldica s’anomena “senyal parlant” perquè la imatge es llegeix. L’afegit de les ales és devia fer per incorporar un missatge vinculat a la idea d’aixecar el vol l’ànima del difunt o d’ajudar a visibilitzar la idea d’esperit, àngel o esser espiritual, tan important en tot l’acte on intervenia la carrossa. 7
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
28. Pistes 5. És una roda de carro amb divuit radis, dos radis més que l’habitual. Això vol dir que l’han reforçat i ho han fet perquè el carro havia de carregar molt de pes. La roda d’un carro és una de les peces més importants del vehicle i el disseny i el material era importantíssim per poder funcionar bé. Les fustes eren escollides i no podien ser de qualsevol tipus, eren de freixe i d’alzina, què es caracteritzen per la seva duresa i resistència. La roda formada per botó, radis i corbes estava recoberta per un cèrcol de ferro forjat. Les rodes – com tot el vehicle - tenien un manteniment important i es pintaven sovint. En aquest cas es va pintar i filetejar per en Joan Guasch, “Xolo”, de Valls, per a la seva exhibició en el museu. Els colors vermell, groc i verd, són colors habituals per als carros aquí a Catalunya, i en concret a Valls. 29. Pistes 6. Al vestit veiem una fíbula, que és el nom que donem en arqueologia ibèrica i romana a les agulles actuals. El seu nom tècnic és: fíbula anular hispànica. Tenia, com les agulles actuals, una funció decorativa i una funció pràctica, la de subjectar peces de teixit independents entre elles, perquè en aquella època no hi havia botons. Les fíbules anulars hispàniques s’anomenen així per la forma i perquè només s’han trobat a la Península Ibèrica. Es van utilitzar des del segle V a C al II a C, es van fer de diferents metalls i s’han distingit variants i tipologies. Les diferents mides eren per si havien de subjectar un mantell gruixut de llana, una tela més fina o roba interior. Aquí la veiem a la part superior del vestit d’aquesta dama ibèrica amb una llaçada que hi penja. Veiem també part de la banda vermella que decora la vora del vel. Se sap que el vermell, per la dificultat d’aconseguir aquest tint, era un color reservat a la classe noble i més rica de la societat. 30. Pistes 7. Una ferida de llança, un tall i gotes de sang. És una escena de caça i observem detalls que ens donen indicis per saber que en aquest cas no es tracta d’una activitat de supervivència, ni econòmica, el que està representat és una activitat de lleure aristocràtica. L’arma és una llança, a pesar que les armes de foc ja existien en aquella època. Es tracta d’una activitat lúdica on l’habilitat del caçador amb la llança és demostració de la seva expertesa i del seu domini d’armes considerades més nobles i antigues que les de la pólvora. Efectivament, si aneu a veure l’objecte en la secció 1 comprovareu que es tracta d’un cavaller – a cavall - que acompanyat del seu gos és dedica a la caça. L’animal caçat – el cérvol- té també un significat aristocràtic i culte, era la presa de caça favorita de la deessa Artemisa i en molts països era caça reservada als nobles. 31. Pistes 8. Veiem el broc d’una gerra vidriada externament i l’angle de la fotografia ens permet endevinar que també ho està internament. Observem l’existència d’un petit forat que no té vidriat en la part interna i també múltiples erosions en la superfície del recipient. El broc ample i arrodonit ens indica que havia de contenir líquid i que aquest efectivament devia ser oli, perquè en el cas del vi i l’aigua el broc sol ser més angular. Podem observar els diferents tons del vidriat color mel per l’efecte del foc sobre l’esmalt. Les erosions a la superfície s’expliquen per l’antiguitat de l’objecte i potser també, per una relativa mala qualitat del vidriat. Observem, finalment, lo llisa que és la superfície. Això s’aconseguia posant la mà horitzontal mentre el torn girava. A l’interior, en canvi, s’observen i es noten al tacte les ditades circulars de l’altra mà del ceramista.
8
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
32. Pistes 9. Els mancusos són monedes bilingües, escrites en àrab i en escriptura llatina. Les primeres emissions es consideren de molt bona qualitat. Les darreres, d’època de Ramon Berenguer I (entorn 1076), són diferents: les lletres en àrab ja no tenen cap significat. D’acord amb la informació de que disposem aquest mancús formaria part d’aquestes darreres emissions. Per aquells que saben àrab o tenen alguna noció, l’àrab és una llengua cursiva, les lletres estan entrellaçades... Aquí veiem punts i ratlles sense unió. No és àrab. L’imita. A la vora o orla de la moneda veiem altres signes. Els experts ens diuen que aquí està la inscripció en llengua llatina amb el text: raimundus comes barcinonis (Raimon, comte de Barcelona = Ramon Berenguer I). De fet doncs, aquesta moneda no és realment bilingüe, però intenta semblar-ho. Per què? Segurament el mancús volia incorporar el prestigi de la moneda d’or andalusí original i per això la imita en tot el possible, sense renunciar a difondre qui és en realitat l’emissor: el comte de Barcelona. 33. Pistes 10. Veiem troncs i branques i uns fruits negres i allargats que pengen: garrofes. Veiem també una casa amb teulada de teula àrab i una petita finestra elevada i un cel molt blau. No hauríem de dubtar gens: som a la mediterrània. Així és efectivament, el pintor Jaume Mercadé i Queralt, de Valls, va tenir com un dels assumptes preferits dels seus quadres el paisatge que envolta aquesta ciutat. Passava llargues temporades pintant a la zona propera al municipi anomenat Bosc de Valls. 34. Pistes 11. Si mirem amb detall, veurem com la mà que va fer el vas va afegir alguns elements: unes protuberàncies aplanades, unes ondes a la vora, un exterior acuradament espatulat, molt més rugós que l’interior. Què dedueixen els estudiosos? La protuberància modelada a mà està destinada a subjectar una corda a lloc. El llavi mostra una ondulació molt regular, sembla indicar que les marques van ser fetes amb un bastonet per aconseguir un objectiu purament decoratiu. L’interior, tan llis, ha fet pensar que potser van utilitzar algun fruit per modelar el vas al damunt.
9
I MÉS ENLLÀ! 35 39 36
44 40
37
43
45 46
41
50 47
38
42
49
48
51
ATENCIÓ!! HI HA MOLT DE TEXT!
US SUGGERIM...
MIREU L’OBJECTE QUE US AGRADI CERQUEU QUIN NÚMERO TÉ AL CROQUIS
CERQUEU LA INFORMACIÓ QUE CORRESPON A AQUEST NÚMERO EN EL TEXT...
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
35.
A Sota. Aquí el que ha agafat protagonisme és el suport del quadre.
Una pintura que sigui una obra d’art ens envolta amb la seva màgia i ens fa oblidar que és una imatge, un dibuix pintat sobre un suport que, en aquest cas, és una tela amb entramat de fil de cotó sobre una estructura de fusta. El tipus de pigments i la seva evolució al llarg del pas del temps així com els moviments que pot patir el suport (la tela) degut als canvis de temperatura o altres motius fa que la superfície pintada pateixi el que es diu tècnicament “craquejat”. El resultat es visualitza com una superfície lleugerament esquerdada. A la fotografia, el suport ha agafat tant de protagonisme que la imatge pintada ha esdevingut una ombra, un esperit... 36. Lo femení. Una característica dels grans artistes, ens diuen els crítics de tots els temps i en això tots hi estan d’acord, és la capacitat de donar vida a les seves obres. Ja sigui una pintura què, de fet, és només una imatge, com una escultura, què, de fet, és només un volum, el que surt de les mans d’un artista és viu i es comunica amb nosaltres d’una manera que allò que no és una obra d’art no aconsegueix. La “vida” de les obres d’art està sintetitzada en el mite clàssic de l’escultor Pigmalió, enamorat de la seva escultura Galatea. La va fer tan bé, la va trobar tan bonica, que passà a tenir vida, a ser humana, segons es pot llegir a les Metamorfosis d’Ovidi. La nostra proposta és que mireu aquesta fotografia d’un detall de l’escultura dona mediterrània d’en Busquets, on se la veu tan femenina, i comproveu si té vida o no... 37. Llibre. Aquest positiu i negatiu del fòssil l’ha generat la natura. La diferent densitat i cohesió de la roca sedimentària on és el peix fossilitzat ha fet que al trencarse ho faci de manera que les dues lloses de pedra conservin la imatge de l’animal d’aquestes dues maneres. L’hem titulat llibre, perquè la roca és un llibre que ens dóna informació sobre el que passava en l’època en la qual es va formar. Quin era el clima, quins éssers vius hi vivien, quin era el paisatge.... El Museu d’Alcover ha presentat un dels seus fòssils en una instal·lació que vol recordar un llibre, precisament per aquest motiu. 38.
Nus de l’aranya. El nus de l’aranya és un dels nusos típics de l’ofici de traginer.
Es posava a la part de davant del carro, i a més de subjectar la càrrega que es tapava amb una catifa de colors vius, era senyal i presentació de l’ofici, de manera que tothom sabia que aquell era un carro de traginer. A més de decoratiu i fàcil d’identificar, s’entén que feia molta força, imaginem la pressió de tres mil quilos en un camí en baixada! 39. Vida. La fotografia d’un dels fanals de la carrossa fúnebre vol evocar la irrealitat, el món no físic, a que fan referència la creu i la flama de l’espelma. Els dos elements són símbols vinculats al missatge d’una vida futura. La creu llatina és aquella en la que el travesser divideix el muntant vertical en dos parts de mida desigual i, entre els cristians, és el símbol de la victòria de Jesucrist sobre la mort i el pecat. El foc ha estat objecte de culte des dels primers temps de la humanitat per la fascinació que exerceix, perquè se’l vincula a l’astre solar i perquè és font de calor i de confort i per això s’associa a salvació, protecció i aliment. Està clar perquè estan units aquí els dos símbols. 40. Marques. És or i té damunt unes senyals en relleu. Són senyals per identificar l’objecte i la seva procedència. És una moneda i el que veiem és el resultat de gravar els motius que la identifiquen amb els encunys. La làmina de metall es posava sobre l’encuny fix (pila) i sota l’encuny mòbil (trossell) i es martellejava de manera que els motius gravats als encunys s’imprimien en la làmina metàl·lica que 10
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
passava així a ser una moneda. Els encunys, per l’ús, es feien malbé sovint i s’havien de fer de nou, per això hi ha canvis que permeten distingir les diferents sèries de monedes. Aquesta factura manual amb martell també fa que les vores de la moneda siguin irregulars. 41. Un somriure. La noia desvia la mirada i somriu. S’ho passa bé! Potser pels dubtes que ens planteja? Ens ha fet pensar en les col·leccions dels museus i en tants objectes museístics dels quals no es té informació, i tants també que es descobreix que són falsos. El nostre patrimoni està format per objectes culturals que expliquen la nostra – o altres- societats, ens la fan entendre millor i obren mons de coneixement... Tots ells: els objectes originals, les còpies... i els falsos... 42. 1701. Els plats de faixes o cintes es fan al llarg de tot el segle XVIII. El segle anterior (XVII) és el gran moment de la decoració en blau a Catalunya que té l’origen a Italia. Aquests plats són la darrera sèrie d’aquesta moda i, al llarg del segle XVIII, conviuran ja amb decoracions policromes. Què menjaven en aquests plats? Ens diuen que en aquesta època encara continua la cuina medieval caracteritzada per carn rostida i cuita amb salses molt carregades d’espècies o agredolces, molts plats en forma de crema o farinetes i la lenta introducció dels aliments procedents d’Amèrica. El baró de Maldà, a final del segle XVIII encara és reticent en quant a l’ús de les patates! Els aliments de procedència americana, quan s’implanten, provocaran un gran canvi que serà la base de la cuina catalana actual. 43. Ferides de néixer. Les senyals rugoses al cos de la peça de forma circular són provocades pel contacte de l’esmalt al forn possiblement amb les peces anomenades trespeus, que servien per mantenir una separació entre els diferents recipients i facilitar la cocció uniforme. Les peces ceràmiques, una vegada cuites i tretes del forn, se separaven del trespeus amb un cop i es llimava o polia la superfície, però la marca rodona quedava... ferides de néixer. 44. Què hi ha dins? Això veuria l’iber a l’inclinar-se cap el pithos, una vegada destapat - perquè anava amb una tapadora que encaixava en el llavi exterior (el segon cercle que veiem) i que, en posar-hi aigua, feia estanc el contingut-. Ell però, sabia què trobaria, nosaltres no. Aquests recipients es comercialitzaven per tota la zona ibera del nord-est de la península i sud de França. La decoració i les dues nanses que facilitaven el seu maneig fa deduir que estarien en una zona visible de la casa i serien d’ús freqüent. Ens fa imaginar en com es veurien per dins les seves cases senzilles de planta rectangular i terra d’argila allisada, però on els objectes més comuns eren decoratius. 45. Moda. Sembla una decoració abstracta, però no, són els diferents plecs i serrells que decoren la part inferior del vestit de la dama ibèrica. Els paral·lels i antecedents d’aquest tipus de roba en l’època en que es va fer l’escultura, els hem d’anar a cercar al món egipci i al món fenici i púnic. No al món romà ni grec, amb indumentàries molt menys elaborades. Recordem aquí l’obra d’en Tito Maccio Plauto, comediògraf llatí que va viure al segle III a C, on comenta en la seva obra Poenulus, fent burla, el vestit del comerciant cartaginès que considera barroc i com si anés vestit amb tovalloles (!)
11
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
46. On sóc? L’Institut d’Estudis Vallencs (IEV) conserva més de disset metres lineals al seu arxiu de documents relacionats amb el músic i compositor Robert Gerhard. Gerhard va néixer a Valls, de pare suïs i mare alsaciana i va ser un compositor reconegut internacionalment. A Anglaterra, per exemple, on va ser pioner de la música electrònica, li van donar el títol de Doctor Honoris Causa per la Universitat de Cambridge i el de Commander of the Order of the British Empire! Aquí a casa nostra, en canvi, li ha costat ser valorat per la dificultat i modernitat de les seves obres. L’exili el 1939 no va ajudar gaire, així com tampoc els seus cognoms, d’origen estranger, tot i que ell sempre s’ha reconegut com a “fill de Valls”. La fotografia vol fer reconeixement a l’IEV per la seva tasca de donar vida (simbolitzada per la vid) a tots aquests documents que contenen bona part de la vida d’en Gerhard i a obrir mirades (simbolitzada per la finestra) al seu treball en els camps humà i musical. 47. Reflexes. L’obra d’art revela sempre aspectes ocults de la realitat, que produeixen una emoció en aquell que ho està mirant, ja sigui perquè en valora la complexitat tècnica, conceptual, o perquè conjuga amb les seves pròpies idees o perquè l’invita a mirar diferent, però d’alguna manera aquella obra passa a formar part del seu món. El context i la presentació de l’obra són elements que també influeixen en aquest sentit. Donat que la fotografia està emmarcada i protegida amb metacrilat, aquesta idea es podria visualitzar a través dels reflexos que es produeixen de les persones que la miren sobre el vidre, que passarien a formar part de la pròpia obra, amb un gran efecte visual. 48. Bons anys, mals anys. Un seguit de trapezis metàl·lics amb una base corba i afilada inserits en una superfície que podem identificar com de fusta. Els trapezis són tallants de ferro forjat. El seu perfil és convex per adaptar-se al gir del con de fusta. N’hi ha diversos i estan alineats perquè han de tallar la palla dipositada a l’era desprès de separar i recollir el gra, en trossos petits. Pel que sabem aquesta tasca durava una mitja hora. Així vist d’a prop, es percep la força de l’eina. El pes del curro de fusta massissa sobre els tallants els ajudava a tallar, desprès de passar una i una altra vegada pel mateix lloc. Els trills van evolucionar per ser més efectius, van incorporar un seient per al pagès que, amb el seu pes i el de l’estructura afegida als curros, ajudava a tallar amb més eficiència. El trill que ens ocupa, més antic, el van trobar en un mas abandonat i ens fa pensar en tants anys que haurà facilitat menjar als animals que hi vivien, en més o menys quantitat, segons si van ser bons anys o mals anys de collita. 49. Passat i present. Els colors càlids i irregulars i en algun cas, borrosos, contrasten amb la regularitat i definició de les bandes paral·leles negres. Som a un dels matacans de la torre de guaita. Les barres de ferro són recents i impedeixen que algú hi pugui caure. El terra és veu lluny i la paret de pedra de la torre, ferma. Conviu la contradicció que el disseny original era per ser obertura i el disseny actual vol obstaculitzar-la. És el que implica gestionar objectes i en aquest cas, edificis, antics fets per altres usos i que volem que en tinguin també avui. 50. Modernitat. Les taques de color ens fan pensar en una pintura abstracte. Però es van pintar al 1954. Són part de la pintura de paisatge titulada “Garrofer” del pintor Jaume Mercadé. Aquest fragment ens permet observar la modernitat i valentia de la seva pintura i també ens ajuda a valorar més la seva paleta de colors on els ocres i els grisos i negres i els verds formen una massa harmònica. 12
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
51. Modus operandi. Han passat milers d’anys des que el van fer, però encara ens parla. Esquerdes del pas del temps... el van fer, el van usar, el van reutilitzar, es va trencar i l’han restaurat. Aquest gris de la superfície de la base del recipient segurament és degut al foc. Les múltiples senyals que es van marcar en el fang abans de coure ens parlen de fibres i, per les característiques, segurament vegetals. D’aquí la idea que possiblement qui va fer el vas ho va fer assegut sobre un terra on hi havia restes de palla o fibres vegetals. Aquesta interpretació l’ha utilitzat el Museu de Vila-rodona per a la maqueta de la Cova Gran que hi ha exposada.
13
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura
K0592
Serveis Territorials a Tarragona
CRÈDITS Idea i coordinació del projecte i de l’exposició: Descobrim. Patrimoni als museus i col·leccions de l’Alt Camp: Montserrat Caballero Bassedas, museòloga dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona Han participat: Museu d’Alcover www.museualcover.com Ajuntament de Figuerola del Camp. Museu de Figuerola del Camp http://www.figuerola.altanet.org/museus/index.php i Centre d’Interpretació de les Torres de Guaita www.figuerola.altanet.org/espais/mixarda/ Fundació Privada Catalana per a l’Arqueologia Ibèrica. Figuerola del Camp http://www.figuerola.altanet.org/museus/index.php Ajuntament de Vallmoll. Museu de Vallmoll http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/vallmoll/museubiblioteca-i-casal-d-entitats-de-vallmoll Institut d’Estudis Vallencs www.iev.cat Museu de Valls http://www.valls.cat/la-ciutat/museu-de-valls Taller Josep Busquets www.tallerjosepbusquets.com Museu de Vilabella http://www.vilabella.altanet.org/?museus Museu de Ceràmica a Vilabella Ajuntament de Vila-rodona. https://ca.wikipedia.org/wiki/Museu_de_la_Vila_de_Vila-rodona Fotografies: Carles Balsells Olivé. Disseny i textos del cartell, del flyer, del full de sala i de l’activitat participativa Posa-li nom. M.Caballero Documentació tècnica: Objecte 1 (21, 37): Amb la col·laboració d’Ester Magriñá, directora del Museu d’Alcover Objecte 2 (34, 51): Amb la col·laboració de Millán Martínez, antic director del Museu de Vila-rodona i de l’Ajuntament de Vilarodona Objecte 3 (29, 45), 5 (32, 40), 8 (30, 42). Amb la col·laboració d’Àngel Segarra i de la Fundació Privada Catalana per a l’Arqueologia Ibèrica Objecte 4 (18, 44): Amb la col·laboració d’Ester Fabra i Samuel Burguete, investigadors de I’Institut d’Estudis Vallencs Objecte 6 (31, 43): Amb la col·laboració de Josep Maria Pastrana, propietari i responsable del Museu de Ceràmica a Vilabella. Objecte 7 (20, 49): Amb la col·laboració d’Elisenda Rosàs, arquitecta territorial i de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Figuerola del Camp, Elisabeth Baldor Abril Objecte 9 (22, 48): Amb la col·laboració de Josep Rovira i Jaume Aguadé del Museu de Vilabella i Josep Maria Pastrana Objecte 10 (28, 38): Amb la col·laboració de Pere Montalà, propietari i responsable del Museu de Carros i Eines del Camp i de Rogeli Montalà (DEP), antic director i creador del museu. Objecte 11 (27, 39): Amb la col·laboració de Josep Lluís Cusidó, alcalde de Vallmoll Objecte 12 (23, 35): Amb la col·laboració de Josep Rovira i Jaume Agüadé del Museu de Vilabella Objecte 13 (26, 46): Amb la col·laboració d’Olga Ger, responsable de l’Arxiu Robert Gerhard de l’Institut d’Estudis Vallencs i Francesc Xavier Domingo, gerent de lEV Objecte 14 (25, 36): Amb la col·laboració de Montserrat Busquets, directora del Taller Josep Busquets de Valls. Objecte 15 (33, 50): Amb la col·laboració de Jordi Paris, director del Museu de Valls Objecte 16 (24, 47): Amb la col·laboració de Vanessa Pey, artista i Jordi Paris, director del Museu de Valls Objecte 17 (19, 41): Amb la col·laboració de Maria Adserias i Imma Teixell, arquitectes territorials i de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Figuerola del Camp, Elisabeth Baldor Abril Producció: Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona Informació: Aquesta exposició forma part del festival internacional de fotografia SCAN 2016 (www.scan.cat) i ha de formar part del programa 6 x 4, ara l’Alt Camp, prevista per a l’any 2017 (www.issuu.com/museusacciocultural) . L’exposició s’ha dissenyat itinerant. Els documents de l’exposició es troben al web www.issuu.com/iamcultura
14