JOSEP PADRELL NAVARRO, prevere
E
l servent de Déu Josep Padrell Navarro, fill dels esposos Josep i Magdalena, va néixer a la Pobla de Mafumet el dia 8 de març de 1898. Al cap de tres dies era batejat.
Ordenat prevere el dia 18 de juny de 1922, quan va esclatar la revolta, el juliol de 1936, Mn. Josep Padrell era beneficiat-organista de l’Espluga Calba. Aquí es va distingir per la caritat envers els pobres, així com per la pietat i humilitat. En esclatar la revolta del 36, després de dues setmanes de tota mena de penes, entre elles l’empresonament del seu germà Antoni —immolat un mes més tard en intentar salvar el rector de l’Espluga Calba—, va anar cap a Barcelona, a Sants, a casa del seu germà Lluís, on va romandre només uns dies. La seva cunyada, com que ell sabia música, li deia que s’enrolés en alguna companyia de teatre o de sarsuela, però ell li va contestar: «Si ho he de fer i pecar, prefereixo morir.» Amb el seu germà es va traslladar a Girona i es van hostatjar en una fonda. Anant pel carrer un ferroviari va reconèixer el Lluís, els va denunciar i van ser detinguts. Conduïts a la fonda, els van prendre tot el que tenien i, portats a l’estació de tren, els van fer aquest interrogatori:
milicians va entrar a la seva cel·la i en veure’ls van dir: «Són aquests!» Els van donar sopar, però només va menjar el Servent de Déu, que ho va fer amb una gran pau i tranquil·litat. En Lluís es va agenollar davant del seu germà i es va confessar. Cap a les 9 va tornar el grup de milicians i els va fer pujar en un cotxe que anava escortat per un altre cotxe, i es van encaminar tots cap a l’Arrabassada. Pel camí en Lluís va preguntar als milicians cap on els portaven i mossèn Josep li va dir: «No et preocupis, Lluís, la mort no és res.» «Perdona’ls, Lluís, perdona’ls; no guardis rancor a ningú.» En baixar del cotxe, en Lluís va dir al seu germà Mn. Josep: «Tu baixaràs per aquesta porta; corre i salva’t.» El nostre màrtir li va contestar: «No, jo no m’escaparé; la mort no és res!» Ja a terra, li va dir un altre cop: «Fuig, salva’t», i la resposta va ser la mateixa; «No, jo no m’escaparé!» Aleshores es van fer una abraçada i Mn. Josep li va dir «Fins al cel!» En Lluís es va tirar contra el principal dels milicians, i després d’una breu lluita un altre milicià li va donar un cop de culata al ventre, però en Lluís es va poder desfer del milicià i va posar-se a córrer. El Servent de Déu va restar dret, immòbil. En Lluís es va precipitar per entre unes mates, va sentir les bales que xiulaven pel seu costat fins que el van ferir en un braç. Malgrat tot, es va poder salvar. Tot corrent va topar contra un reixat espinós, i als esbarzers d’un barranc es va girar i va veure encara el seu germà, Mn. Josep, dret al mateix lloc. Aleshores va ser afusellat pel sol fet de ser sacerdot.
«Jo sóc sacerdot! Si per això m’han de matar, poden fer-ho»
A en Lluís: «Tu, a què et dediques?» Resposta: «Sóc pagès.» A Mn. Padrell: «I tu?» Resposta immediata d’en Lluís: «És pagès com jo.» Ells: «Tu calla! Que contesti ell!» Mn. Josep va contestar la veritat i va afegir: «Lluís, i per què negar-ho! Jo sóc sacerdot! Si per això m’han de matar, poden fer-ho.»
El seu cadàver va ser traslladat aquella mateixa matinada del dia 8 a l’Hospital Clínic de Barcelona, on se li va practicar l’autòpsia. Els seus familiars van poder identificar les seves despulles gràcies a la nota (amb fotografia), que conservaven de l’autòpsia. Va ser sepultat a la fossa comuna del cementiri de Montjuïc.
Aleshores, acompanyats per milicians, van ser portats a Barcelona i tancats a la presó. Aquest mateix dia, 7 de setembre de 1936, cap a les 8 del vespre, el grup de 43