Revista Ara Lleida - Número 40 by Patronat de Turisme - Visit Lleida

NÚMERO 40 • TARDOR - HIVERN DE 2010

Pobles amb encant

tres

Tierra para descubrir En 1716 nacía en la Noguera Gaspar de Portolà, explorador que llegó a ser gobernador de California. Casi tres siglos más tarde, los papeles han cambiado y las Tierras de Lleida se han convertido a su vez en un territorio para descubrir. Para descubrir la aventura blanca que se puede vivir en la mayor superficie esquiable del Estado. Para descubrir que la ciudad de Lleida es punto de referencia de una expresión artística singular: la Feria de Títeres de prestigio mundial. Para descubrir que la belleza de la arquitectura religiosa (el monasterio de Avinganya) corre pareja a la de su arquitectura tradicional (la red de “pueblos con encanto” de Lleida). Para descubrir los toques celestiales del encuentro de campaneros de Ós de Balaguer o, pasando del sonido a la imagen, para descubrir los increíbles contrastes visuales de una puesta de sol o de un amanecer en las Tierras de Lleida. Para descubrir el sorprendente legado andalusí del Museo Comarcal de la Noguera o la valiosa colección de tapices flamencos del Museo de Lleida. Para descubrir que Lleida no es sólo la tierra natal de figuras históricas (como Gaspar de Portolà), sino también de personajes actuales como Mònica López, conocida mujer del tiempo, o el piloto Marc Márquez, campeón mundial de 125 cc. Sin duda, Lleida ha sido tierra de descubridores, y es una tierra que vale la pena descubrir.

A land to discover In 1716, Gaspar de Portolà, the explorer who would later become Governor of California, was born in La Noguera. Almost three centuries later, the roles have changed and the Lands of Lleida have themselves become a territory for people to discover. They can discover the white adventure that can be experienced at the largest skiable area in Spain. They can discover that the city of Lleida, which is a point of reference for a truly unique form of artistic expression: the prestigious Puppet Fair. They can discover the beauty of both its religious (including the monastery of Avinganya) and traditional architecture (Lleida’s network of “charming villages”). They can discover the celestial chimes of the bell ringers of Ós de Balaguer or, passing from sound to image, they can describe the incredible visual contrasts of the sunrises and sunsets of the Lands of Lleida. They can discover the surprising Moorish legacy of the Local District Museum of La Noguera or the priceless collection of Flemish tapestries held at the Museum of Lleida. They can discover that Lleida is not only just the native land of historical figures (including Gaspar de Portolà), but also of modern-day celebrities, such as the well-known weather forecaster, Mònica López, and the 125 cc world motorcycle champion, Marc Márquez. Lleida, without any doubt, has been a land of discoverers that is waiting to be discovered.

Jaume Gilabert i Torruella President de la Diputació de Lleida

Terra de descobridors, terra per descobrir

L’any 1716 naixia a la Noguera Gaspar de Portolà, explorador i fundador de les ciutats de San Diego i Monterrey, valerós home d’armes que assolí el càrrec de governador de Califòrnia i alhora persona pietosa que destinà una part de l’herència a la construcció d’un hospici d’orfes, avui seu de la Diputació. Quasi tres segles més tard, els papers han canviat i les Terres de Lleida, bressol de l’insigne capità, s’han convertit al seu torn en un territori per descobrir... canviant, això sí, el cavall i l’espasa pel cotxe i la màquina fotogràfica! Encara que qui diu cotxe, diu esquís, bicicleta, tren turístic o, simplement, un bon calçat per recórrer els paratges naturals, els pobles amb encant i el ric patrimoni monumental d’una terra que, a hores d’ara, s’ha convertit ja en una contrada de referència per a “descobridors” de tota mena: senderistes, esquiadors, entusiastes dels esports d’aventura, apassionats de l’art medieval, entusiastes de la bona cuina... Per a tots aquells, en definitiva, qui volen viure intensament l’experiència d’endinsar-se en un territori que ofereix mil i un racons per descobrir. I si aquells exploradors d’antany disposaven de mapes rudimentaris per moure's pel territori, nosaltres us oferim una revista, l’Ara Lleida, per ajudar-vos a decobrir els encants d’aquestes terres. Per descobrir l’aventura blanca que hom pot viure a la superfície esquiable més gran de l’Estat, amb un total d’onze estacions d’esquí que aporten 450 quilòmetres de pistes. Per descobrir també que la ciutat de Lleida és punt de referència d’una expressió artística singular: una Fira de Titelles que ha assolit, amb vint edicions celebrades, prestigi mundial. Per descobrir que el poderós atractiu de l’arquitectura religiosa de les nostres comarques (exemplificat en el monestir medieval d’Avinganya) va lligat a la bellesa de la seva arquitectura tradicional (ben palesa en la recentment creada xarxa de “pobles amb encant” de Lleida). Per descobrir igualment els tocs celestials de la trobada de campaners d’Ós de Balaguer o, passant del so a la imatge però sense moure’ns de àmbit celestial, per descobrir els increïbles contrastos visuals d’un crespuscle o d’una albada a les Terres de Lleida. Per descobrir el sorprenent llegat andalusí que ens mostra el Museu Comarcal de la Noguera o la valuosa col·lecció de tapissos flamencs del Museu de Lleida. I per descobrir, en fi, que Lleida no és només la terra natal de figures històriques com Gaspar de Portolà, sinó també de personatges ben actuals com la televisiva Mònica López, coneguda “dona del temps”, o el motociclista Marc Márquez, vigent campió mundial de 125 cc. Sens dubte, Lleida ha estat terra de descobridors, i és una terra que val la pena descobrir.

LA FESTA DE LA NEU Esquí al Pirineu de Lleida NÚMERO 40 • TARDOR - HIVERN DE 2010

per José Carlos Monge

DIRECCIÓ: Sebastià Tamarit Montagud COORDINACIÓ: Sílvia Solano Castarlenas TEXTOS: Diego Aránega, Francesc Guillaumet, José Carlos Monge, M. Conxa Montagud, Marta Puigarnau, Quim Pujals, Sílvia Solano, Sebastià Tamarit, Joan Tort IMATGE: Ajuntaments de les Terres de Lleida, arxiu Ferran Boneu, Ramon Baylina, Castells de Lleida SL, Centre de Titelles, Lorenza Daverio, Defoto, Diputació de Lleida, estacions d’esquí, IRPA, Santi Iglesias, Museu de Lleida, Álvaro Novo, Oficines de Turisme, Patronat de Turisme de les Terres de Lleida, Edith Petroni, Jordi V. Pou, Toni Prim, Real Fábrica de Tapices, RTVE, Laurent Sansen, Marisa Tartera, Francesc Tur, Jordi Uriach PORTADA: Taüll (Francesc Tur) DISSENY I INFOGRAFIA: Josep M. Cazares IL·LUSTRACIÓ “Mites de Ponent”: Sebastià Tamarit Barrull HUMOR: Víctor Rivas ASSESSORIA DE TURISME: Àngel Vidal, Josep Cabasés i Juli Alegre CORRECCIÓ: Jordi Vidal TRADUCCIÓ ANGLÈS: Malcolm Hayes

Telèfon 973 24 54 08. Fax 973 24 55 58

ADMINISTRACIÓ: Serveis de Comunicació Lleida, SL Rambla de Ferran, 34, 1r B (25007 Lleida) Telèfon 973 22 15 96 - Fax 973 22 16 01 e-mail: silvia@scomunicacio.com EDICIÓ GRÀFICA: NORPRINT ® DISTRIBUCIÓ: Diputació de Lleida WEB: www.lleidatur.com E-MAIL: lleidatur@lleidatur.com

ENCANTADORS Neix una xarxa de pobles singulars per Joan Tort

Dipòsit legal: L.768.91 © de les fotografies, les il·lustracions i els textos: els autors És prohibida la reproducció total o parcial dels continguts d'aquesta publicació sense l'autorització de l'editor i dels autors

XX ANIVERSARI DE LA FIRA DE TITELLES Petits personatges, grans espectacles

MARC MÁRQUEZ Campió del món de 125 cc

per M. Conxa Montagud

per Sílvia Solano

ENTREVISTA MÒNICA LÓPEZ per Sílvia Solano

LLIBRES TURÍSTICS per l’equip editor

MITES DE PONENT per Joan Bellmunt

SEU VELLA, tapissos nous per Sebastià Tamarit

NATURA EN ESTAT PUR El cel: tot un espectacle per l’equip editor

40 42 47 48 57 60

A TOC DE CAMPANA. Trobada de Campaners d’Os de Balaguer per l’equip editor

PERSONATGE HISTÒRIC Gaspar de Portolà per Marta Puigarnau

NOTÍCIES DEL PATRONAT per l'equip editor

73 79

RECEPTES Hostal Bertran (Salàs de Pallars) Cal Roig (Arsèguel) per l'equip editor

AVINGANYA, de convent trinitari a centre d’arqueologia per Diego Aránega

MUSEU COMARCAL DE LA NOGUERA

per Francesc Guillaumet

82 84

La festa de la neu Text: Josep Carles Monge

Fotos: estacions d’esquí, Pyrenair, Francesc Tur

Com en el millor dels teatres del món, que no deixen res a la improvisació per tal que tot estigui a punt el dia de l’estrena, les estacions d’esquí lleidatanes treballen durant molts mesos, abans que comencin a caure els primer flocs de neu, cuidant fins a l’últim detall, perquè el seu públic, els esquiadors, ho trobin tot a punt per practicar el seu esport favorit, l’esquí, sense que els falti de res. Tot i que l’escenari ja és de Primera Divisió, les estacions del Pirineu

de Lleida fan un gran esforç addicional cada any per millorar encara més unes instal·lacions impecables. El públic és sempre exigent i, per això mateix, es mostra disposat a tornar-hi una vegada i una altra perquè sap que les pistes lleidatanes li donen tot el que necessita. L’obra, no per coneguda, és menys apreciada, tenim la millor neu. Tot està a punt. La gran festa de la neu ja és aquí i ha arribat el moment de gaudir-ne.

Baqueira Beret a la cota 1.500. L’estació ha invertit més d’onze milions en les seves instal·lacions aquesta temporada.

es estacions lleidatanes, conscients que tenir les seves instal·lacions en un estat impecable atreu els seus fidels, els volen donar quelcom més a cada nova temporada. Per això preparen una sèrie de novetats, tant en infraestructura com en activitats i serveis. Tot plegat per mantenir les pistes del Pirineu de Lleida com la destinació preferida dels esquiadors catalans, espanyols i, cada cop més, d’altres països del món.

altres de més còmodes i ràpids, invertint en aparcaments nous, etc.”, explica. Per tot això, Alsina creu que “en aquests moments tenim un sector madur, amb un nombre d’usuaris prou estabilitzat tenint en compte les condicions climatològiques de cada temporada” i afegeix que “el nostre repte ara és garantir que les generacions futures incrementin aquestes xifres i per això creiem que cal que tots, estacions d’esquí i organismes oficials, apostem per enfortir les activitats escolars a la natura i en especial l’esquí escolar”.

per nom Jorge Jordana, i que uneix la zona d’Orri amb el Cap de Baqueira, en el punt més alt possible de l’estació. Dóna accés a tota la muntanya, incloent-hi pistes emblemàtiques molt apreciades pels esquiadors, com Escornacabres o Manaud. És la primera vegada que es podrà accedir a la cara nord de l’estació amb un sol remuntador, que, a més a més, permetrà descongestionar els telecadires de Mirador i Pla de Baqueira, com també millorar el retorn de Beret a Baqueira 1.800 i, sobretot, de Beret a Bonaigua. Aquesta inversió ha representat 6,5 milions d’euros.

Aquestes inversions i millores no són més que la continuació de la línea mantinguda als últims anys, com explica Joaquim Alsina, La segona novetat d’aquesta estació embleAixí, Baqueira Beret, tot i els temps president de l’Associació Catalana d’Estacions màtica és l’obertura de quatre pistes noves econòmicament difícils, manté la línia inverd’Esquí de Muntanya (ACEM). “Les estacions i tres itineraris nous, el que fa que, en total, sora dels últims anys per continuar essent catalanes, conscients de l’important paper Baqueira Beret tingui ara un total de 120 una estació de referència a l’Estat i ha invertit que tenen a les valls de muntanya, tant des per aconseguir-ho més d’onze milions d’euros quilòmetres de pistes abalisades i trepitjades, del punt de vista econòmic com social, estan en millores. La novetat estrella per a aquesta 14 quilòmetres d’itineraris, 7 quilòmetres fent ja fa molts anys un esforç d’inversió temporada és la construcció d’un nou telemés de circuits de fons i una inesgotable importantíssim. Les estacions són empreses cadira desembragable de 6 places, que porta superfície per a la pràctica del fora pista. que no reparteixen resultats. Tots els beneficis generats, quan hi ha un any Però no solament hi ha bo de neu i fred, es reinver“Les estacions estan fent un esforç d’inversió aquestes novetats a Baqueira. teixen en les mateixes estaimportantíssim en l’ampliació i la millora dels Per tal que els esquiadors s’hi cions, ampliant i millorant els trobin encara més còmodes, sistemes de producció de neu, sistemes de producció de neu, en l’estació ha dut a terme una instal·lant remuntadors nous remuntadors nous, en aparcaments nous, etc.” revisió a fons de tres cafeteries, o substituint-ne d’antics per

les que són situades a Beret i a les cotes 1.800 i 2.200, i s’ha remodelat completament el Pàrrec d’Orri. Igualment, s’han substituït dos màquines trepitjaneu per unes altres amb una major capacitat de trepitjar i s’ha instal·lat així mateix un sistema de GPS a tota la seva flota. El pàrquing d’Orri també s’ha ampliat un 25 per cent, per tal de donar cabuda a més vehicles. A Boí Taüll, l’estació situada a la Vall de Boí, el que permet als seus visitants gaudir de la incomparable ruta del Romànic, també hi ha força novetats, amb la línia de continua inversió i millora que els seus responsables porten a terme en els últims anys. Entre les principals novetats que presenta aquesta estació per a aquesta

temporada destaca la posada en marxa d’una Escola d’esquí. Els esquiadors que vagin a Boí Taüll també trobaran que s’ha agençat la carretera del Resort a l’estació i el pàrquing, a més a més d’una nova senyalització, com també l’organització de nous esdeveniments esportius amb modalitats que cada cop tenen més seguidors, tals com el Freestyle o el telemark. L’estació continua oferint un ampli programa d’activitats après-ski i, com a gran atractiu complementari, els seus visitants poden gaudir de l’oportunitat de visitar les nou esglésies de la vall, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000. Sens dubte, val la pena dedicar una bona estona a

A la imatge, surfistes de neu a l’estació de Boí Taüll, una modalitat que cada vegada té més adeptes.

La major part de les estacions del Pirineu lleidatà ofereixen paquets a la neu per al turisme familiar.

admirar aquestes joies de la història de l’art a Catalunya. Alsina, president de l’ACEM, explica que, en general, les millores a les estacions s’han centrat en diverses línies. “Primer, en la formació dels treballadors del sector per tal de garantir la seguretat de les nostres estacions. Els complexos catalans van veure la necessitat de garantir la formació de tots els seus treballadors i ja fa més de 12 anys es va crear, dintre de l’ACEM, el primer, i per ara únic, centre de formació del sector.” Però, segons explica Alsina, també s’ha fet un treball important “en la millora de la qualitat de la neu amb l’adquisició de maquinària de tractament de neu cada vegada més sofisticada, que ha passat de trepitjar la neu a tractar-la oxigenant les seves partícules i esmicolant el gel que es pot produir pels canvis de temperatura”. Així mateix, a l’estació d’Espot també s’ha efectuat un gran esforç per fer encara més atractiva i còmoda la seva instal·lació i per això s’han canviat els dos telesquís que hi havia per un telecadira nou de quatre places, amb una capacitat per transportar 2.200 persones cada hora. Aquesta nova instal·lació, que té 1.100 metres de longitud, permet accedir amb més facilitat a la cota més alta, sobretot als debutants i als practicants d’skateboard, als quals això els resultava més complicat. Espot guanya així en comoditat i veu complida una antiga reivindicació, la de facilitar aquest accés a la part més alta de l’estació a tots els nivells d’esquí, ja que fins ara tan sols aquells esquiadors amb més experiència podien gaudir d’un paisatge de postal. L’esforç inversor dels responsables de Gran Pallars també ha fet possible que la pista del darrere d’aquesta estació sigui, a partir d’ara, innivada amb neu artificial, a més que també hi ha una nova pista a la zona de la Pala. A més a més, la desaparició dels dos telesquís esmentats

Descens per les pistes de Port-Ainé, al Pallars Sobirà.

La marca Gran Pallars aplega les estacions de Port-Ainé, Tavascan i Espot Esquí. En qualsevol de totes tres, la diversió està assegurada.

fa que la pista on eren situats sigui ara molt més ampla, el que facilita encara més la pràctica de l’esquí. Gran Pallars també presenta aquesta temporada diverses novetats a l’estació de PortAiné, que també gestiona. Així, en aquesta altra instal·lació del Pallars hi ha un llac nou amb molta capacitat d’aigua, que permetrà millorar la seva producció de neu artificial, al mateix temps que els seus canons també tenen ara molta més potencia, garantint la presència de neu en qualsevol moment de la temporada. Amb la finalitat que els seus gaudeixin de més comoditats, els responsables del complex han instal·lat unes taquilles noves, situades al costat de l’hotel, el que els permet donar un millor servei als seus visitants, que, així mateix, trobaran

a la seva disposició una terrassa nova, molt més gran, al mateix hotel. Igualment, s’ha fet més còmoda la cafeteria de la cota 2.000 i s’ha millorat l’snowpark, per tal que els practicants d’aquesta modalitat esportiva, que no para de créixer, es trobin encara més còmodes, atès que, a més a més, l’estació ha tingut en compte l’especificitat del material que fan servir aquests clients, que trobaran ara més espai i més adequat a la seva modalitat.

una atenció especial. Així, les pistes d’Espot Esquí acolliran, el 2013, el Campionat del Món de Telemark, tot i que tant aquest 2011 com el 2012 ja prepararan l’organització d’aquest esdeveniment amb proves de la Copa del Món. També hi haurà Campionat d’Espanya d’Snowboard i el que ja és tot un clàssic a les seves pistes, la cada cop més popular Tamarro Race.

Al Solsonès, les pistes de Port del Comte esperen els esquiadors amb diverses novetats. La que més destaca és la construcció del nou Un aspecte que tampoc no obliden aquestes telesquí Els Galls amb una nova zona de instal·lacions pallareses és l’organització de sortida. Aquesta estructura, amb una llargada competicions esportives, apartat aquest al qual ja en les últimes temporades han dedicat de 1.000 metres i que supera un desnivell esquiadors de 250, té una capacitat per transportar 600 esquiadors cada “Les pistes d’Espot Esquí acolliran l’any 2013 hora. El pàrquing de la zona Els Galls-Sucre s’ha ampliat i ara el Campionat del Món de Telemark i durant disposa de 300 places noves i el 2011 i el 2012, proves de la Copa del Món a més a més presenta més murs de protecció i més zones asd’aquesta modalitat”

C O M A R R I BA R - H I ESQUÍ NÒRDIC

ESQUÍ ALPÍ Baqueira Beret

Esterri Tavascan d'Àneu Lladorre

Vielha Boí Taüll

Aransa

Llavorsí

el Pont de Suert

Port-Ainé

Sort

Port del Comte

C-14

Alfarràs

Ribes de Freser Berga Solsona C-26 Ripoll C-55

C-14

Cervera

C-13

LLEIDA

C-16

Torà

Balaguer C-53

A-26

Tuixent-la Vansa

Ponts Artesa de Segre

C-13

Puigcerdà

la Seu d'Urgell Montferrer Adrall

Bassella

Tremp

Lles

Martinet

St. Joan de l'Erm

la Pobla de Segur

A-14 Benavarri

Bosc de Virós

Espot Esquí

Tàrrega

A-2

A Saragossa / Bilbao/ Madrid

EIX

A Girona

Calaf

Manresa

C-55

C-16 C-14

AP-2 A València

Abrera

A Tarragona

A Barcelona

D’INTERÈS ARANSA Tel.: 973 29 30 51 - 639 51 04 63 Web: www.aransaski.cat E-mail: info@aransaski.cat

SANT JOAN DE L’ERM Tel.: 973 29 80 15 Web: www.santjoandelerm.com E-mail: info@santjoandelerm.com

BAQUEIRA BERET Tel.: 973 63 90 25 Web: www.baqueira.es E-mail: baqueira@baqueira.es

BOSC DE VIRÓS Tel.: 630 82 75 36 Web: www.yetiemotions.com E-mail: yetiemotions@yetiemotions.com

TAVASCAN Tel.: 973 62 30 79 Web: www.tavascan.net E-mail: tavascan@tavascan.net

BOÍ TAÜLL RESORT Tel.: 902 406 640 - 973 69 60 44 Web: www.boitaullresort.com E-mail: reservas@boitaullresort.es

LLES Tel.: 973 29 30 49 - 639 38 02 33 Web: www.lles.net E-mail: estacio@lles.net

TUIXENT-LA VANSA Tel.: 973 37 00 30 - 973 29 82 43 Web: www.tuixent-lavansa.com E-mail: info@tuixent-lavansa.com E-mail: yetiemotions@yetiemotions.com

ESPOT ESQUÍ Tel.: 973 62 40 58 - 902 190 192 Web: www.granpallars.com E-mail: info@granpallars.com PORT-AINÉ Tel.: 973 62 76 07 - 902 190 192 Web: www.granpallars.com E-mail: info@granpallars.com

PATRONAT DE TURISME PORT DEL COMTE Tel.: 973 49 23 01 Web: www.portdelcomte.net E-mail: esqui@portdelcomte.net

Rambla de Ferran, 18, 3r - 25007 LLEIDA Telèfon: 902 101 110 Web: www.lleidatur.com

faltades, el que fa més fàcil i còmode l’accés a les pistes. Igualment, s’han instal·lat 500 metres de guardarails a diferents pàrquings i s’ha arranjat una àrea per a autocaravanes. El client trobarà novetats i millores a la terrassa de l’hotel, com també a les cafeteries de Sucre i Estivella. Quant a les millores a pistes, a causa de la construcció del mencionat telesquí, hi ha ara una nova variant a la part inferior de la pista Rasa Coma per connectar-hi. També s’ha prolongat la pista La Serp amb 1.600 metres, el que permet que els esquiadors de menys nivell puguin fer servir el telecadira del Querol. Nous equipaments i nous serveis per a un esquiador que, amb el pas dels anys, també ha canviat, com explica Joaquim Alsina. “Si

agafem un període de temps prou llarg hem de dir que el client de les estacions d’esquí ha passat de ser majoritàriament un esportista amant de la muntanya, per al qual el component d’aventura era important, a ser un consumidor d’oci esportiu. Aquest canvi ha fet que les estacions en certa manera hagin passat de veure els clients com a còmplices d’una aventura –l’aventura en part compartida de fer funcionar una estació d’esquí no és un repte menor– a ser clients. Clients que en ser cada vegada més exigents ens fan millorar any rere any com a empreses, grans o petites, com fan que el conjunt d’operadors de les valls de muntanya, hotelers, restauradors, etc., incrementin constantment la seva oferta i qualitat fins a ser capdavanters en l’àmbit espanyol i poder competir amb destinacions punteres dels Alps.”

I si en la modalitat de l’esquí alpí les estacions lleidatanes són tot un paradís per a l’esquiador o la gent a la qual agrada tant la neu com la muntanya, les comarques lleidatanes són igualment un punt de trobada imprescindible per als qui opten per la pràctica de l’esquí nòrdic o de fons. Lleida té al seu territori més estacions nòrdiques que qualsevol altre punt de Catalunya i d’Espanya i les seves instal·lacions atreuen esquiadors fidels i enamorats d’una manera d’esquiar que atrapa irremissiblement el qui la practica. Les estacions d’esquí nòrdic no requereixen grans inversions ni grans infraestructures per al seu funcionament. Tot i així, els seus responsables també fan una feina notable els mesos previs al començament de la temporada, que inclou el mateix estiu, època en la qual també es fa una important tasca de

A Tavascan es pot practicar tant l’esquí alpí com el nòrdic, com també l’snowboard.

manteniment a les seves pistes. Es tracta d’estacions adaptades a l’entorn on es troben i, per això mateix, el seu principal valor recau en una riquesa paisatgística inigualable, ja que habitualment es troben situades a parcs naturals o espais d’interès natural. Els principals esforços d’aquestes estacions van encaminats a dotar-se d’unes infraestructures mínimes que garanteixin un bon funcionament, com també desenvolupar activitats a les zones pròximes als refugis, per tal de mantenir activitats al llarg de l’any i aconseguir un desenvolupament sostenible de l’espai. La mateixa situació dintre d’espais habitualment protegits limita la construcció de grans infraestructures que, d’altra banda, tampoc no necessiten. El que sí que han fet els últims anys les estacions de nòrdic, i ho continuen fent, és dotar-se de tot el que pugui necessitar l’esquiador. Tot i això, les estacions catalanes han invertir de cara a aquesta nova

temporada un total de 872.000 euros en diferents millores.

important tasca de manteniment tant als circuits d’esquí com al de raquetes.

Així, les diferents estacions de nòrdic presenten la seva millor cara aquesta temporada. A Lles s’ha instal·lat un nou sistema de venda i gestió dels forfets que, a més a més, està unificat amb la resta d’estacions de fons de Catalunya. També s’ha instal·lat un lector de pas per als forfets de la temporada i, com a la resta d’estacions, hi ha una webcam i també s’han fet obres a l’estructura del nou edifici de serveis.

A Tavascan s’han renovat els equips de lloguer de material d’esquí nòrdic, s’ha ampliat la zona innivada a tots els circuits d’esquí nòrdic i Bosc de Virós igualment ha millorat l’edifici de serveis i, a les seves instal·lacions, s’ha fet una important ampliació al circuit de trineus amb gossos, una de les modalitats de què també es pot gaudir a molts indrets del Pirineu lleidatà.

A l’estació d’Aransa s’ha col·locat una teulada nova a l’edifici del restaurant, a Sant Joan de l’Erm s’han millorat les instal·lacions interiors del refugi i Tuixent disposa d’una nova màquina trepitjaneu, s’ha ampliat el circuit per a la pràctica de raquetes i també s’han fet obres a l’edifici de serveis. A Guils, com a la resta d’estacions nòrdiques s’ha fet una

En tots el casos, tant a les instal·lacions d’esquí alpí com a les de nòrdic, els visitants trobaran una gran quantitat d’activitats amb les quals complementar les hores dedicades a l’esquí, com també nombroses excursions per conèixer, aprofitant la visita a la neu, racons dels Pirineus lleidatans que ja no abandonaran mai més els seus cors.

Port del Comte.

A la neu, via Alguaire “Hi haurà un abans i un després de l’obertura de l’aeroport d’Alguaire pel que fa al turisme de neu al Pirineu de Lleida.” Així ho creu Àngel Vidal, director del Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida, convençut que la presència a Lleida d’aquesta infraestructura “ens portarà turistes que fins ara no teníem, tant de la resta de l’Estat com de l’estranger. L’aeroport ens permet posicionar-nos millor al mapa internacional”. De fet, des d’Ara Lleida ja s’han començat a fer accions específiques mostrant l’oferta de neu del Pirineu lleidatà a les Illes Balears i, aprofitant els nous vols previstos, també es faran a Santiago de Compostel·la, les Illes Canàries i Madrid, entre d’altres. “Tenim la possibilitat d’ampliar el ventall de turistes i entre els mercats on pensem que podem atreure esquiadors hi ha el britànic i el rus”, afegeix Vidal. El responsable d’Ara Lleida afirma que “Alguaire ha de ser el millor aeroport dels Pirineus per aterrar, perquè té avan-

tatges que no tenen d’altres, com per exemple, que aquest primer any no es cobren taxes aeroportuàries”. A més a més, assegura que “la logística per traslladar els turistes al Pirineu és molt bona, ja que en una hora i mitja o dues, depenent de la destinació, ja s’arriba a pistes. També la recollida de maletes és molt més ràpida. Tot això fa que puguem donar un salt qualitatiu pel que fa a l’arribada de turistes de neu”, afegeix Vidal, qui es mostra convençut que, via Alguaire, “tindrem un guany de milers d’esquiadors que ara no tenim”. Per la seva situació, creu que Alguaire pot afavorir totes les zones on hi ha les estacions: Ribagorça i Aran, el Pallars i l’Alt Urgell, situades a una distància entre una hora i mitja o dues hores. Un altre aspecte que permetrà guanyar visitants a les estacions lleidatanes són les Setmanes Blanques escolars. Àngel Vidal opina que “pot anar molt bé per arrodonir la temporada d’esquí, ja que són més d’un milió d’infants que faran aquestes vacances, un volum prou important i que fa pensar en unes perspectives molt bones”, conclou.

Observant el paisatge blanc de Boí Taüll.

La fiesta de la nieve Las estaciones de esquí leridanas, conscientes de que tener sus instalaciones en un estado impecable atrae a sus fieles, han preparado una serie de novedades tanto en infraestructura como en actividades y servicios. Todo para mantener las pistas del Pirineo de Lleida como el destino preferido de los esquiadores catalanes, españoles y, cada vez más, de otros países del mundo. Estas inversiones y mejoras no son más que la continuación de la línea mantenida en los últimos años, como explica Joaquim Alsina, presidente de la Asociación Catalana de Estaciones de Esquí de Montaña (ACEM). Alsina cree que “en estos momentos tenemos un sector maduro, con un número de usuarios bastante estabilizado teniendo en cuenta las condiciones climatológicas de cada temporada” y añade que “nuestro reto aún es garantizar que las futuras generaciones incrementen estas cifras y por eso creemos que es necesario que todos, estaciones de esquí y organismos oficiales, apostemos por fortalecer las actividades escolares en la naturaleza y en especial el esquí escolar”. Baqueira Beret ha invertido para conseguirlo más de once millones de euros en mejoras. La novedad estrella para esta temporada es la construcción de un nuevo telesilla desembragable

de 6 plazas que une la zona de Orri con el Cap de Baqueira, en el punto más alto posible de la estación. Esta inversión ha representado 6,5 millones de euros. La segunda novedad es la apertura de cuatro nuevas pistas y tres nuevos itinerarios, lo que hace que, en total, Baqueira Beret cuente ahora con 120 kilómetros de pistas balizadas y pisadas, 14 kilómetros de itinerarios y 7 kilómetros más de circuitos de fondo.

de nieve artificial, a la vez que sus cañones también tienen ahora mucha más potencia, garantizando la presencia de nieve en cualquier momento de la temporada. Además, las pistas d’Espot Esquí albergarán en 2011 pruebas de la Copa del Mundo de Telemark. También habrá el Campeonato de España de Snowboard.

Entre las principales novedades que presenta para esta temporada Boí Taüll, la estación ubicada en el valle de Boí, destaca la puesta en marcha de una escuela de esquí. Los esquiadores que vayan a Boí Taüll también encontrarán que se ha acondicionado la carretera del Resort a la estación y el parking, además de una nueva señalización, así como la organización de nuevos acontecimientos deportivos de las modalidades de Freestyle o telemark.

En la comarca del Solsonès, las pistas de la estación de Port del Comte esperan a los esquiadores con varias novedades. La que más destaca es la construcción del nuevo telesquí Els Galls con una nueva zona de salida. En cuanto a las mejoras en pistas, debido a la construcción del mencionado telesquí existe ahora una nueva variante en la parte inferior de la pista Rasa Coma para conectar. También se ha prolongado la pista La Serp con 1.600 metros, lo que permite que los esquiadores de menor nivel puedan utilizar el telesilla del Querol.

En la estación de Espot se han cambiado los dos telesquís que había por un telesilla nuevo de cuatro plazas, con una capacidad para transportar a 2.200 personas cada hora. Gran Pallars también presenta esta temporada varias novedades en la estación de Port-Ainé, que también gestiona. Así, en esta otra instalación del Pallars hay un nuevo lago con mucha capacidad de agua, que permitirá mejorar su producción

Y si en la modalidad del esquí alpino las estaciones leridanas son todo un paraíso para el esquiador o la gente a la que le gusta tanto la nieve como la montaña, las comarcas leridanas son igualmente un punto de encuentro imprescindible para los que optan por la práctica del esquí nórdico o de fondo. Los principales esfuerzos de estas estaciones, que han invertido un total de 872.000 euros en varias

mejoras, van encaminados a dotarse de unas infraestructuras mínimas que garanticen un buen funcionamiento, así como desarrollar actividades en las zonas próximas a los refugios, para mantener actividades a lo largo del año y conseguir un desarrollo sostenible del espacio. En Lles se ha instalado un nuevo sistema de venta y gestión de los forfaits que, además, está unificado con el resto de estaciones de fondo de Cataluña. También se ha instalado un lector de paso para los forfaits de temporada y, como en el resto de estaciones, hay una webcam y también se han realizado obras en la estructura del nuevo edificio de servicios. En Aransa se ha colocado una nueva cubierta en el edificio del restaurante, en Sant Joan de l’Erm se han mejorado las instalaciones interiores del refugio y Tuixent cuenta con una nueva máquina pisanieve, se ha ampliado el circuito para la práctica de raquetas y también se han realizado obras en el edificio de servicios. En Tavascan se han renovado los equipos de alquiler de material de esquí nórdico y se ha ampliado la zona innivada en todos los circuitos de esquí nórdico y Bosc de Virós ha mejorado igualmente el edificio de servicios y se ha hecho una importante ampliación en el circuito de trineos con perros.

The snow festival Conscious of the importance of having their installations in impeccable condition in order to maintain the loyalty of their skiers, the ski resorts of Lleida have introduced a series of novelties in terms of infrastructure, activities and services. As Joaquim Alsina, President of the Catalan Association of Mountain Ski Resorts (ACEM) explains, these investments and improvements are just a continuation of the policy that they have been following over recent years. Alsina adds that “we believe that it is necessary for all of us to focus on providing school activities in natural settings and, in particular, to promote ski schools”. Baqueira Beret has invested more than eleven million Euros in these improvements. The star novelty for this season has been the construction of a new 6seater detachable chair-lift, which connects the Orri zone to Cap de Baqueira at the highest point in the

resort. The second novelty has been the opening of four new slopes and three new routes. Amongst the main novelties presented this season by Boí Taüll, the ski resort located in the Vall de Boí, it is important to highlight the opening of a new ski school. At the Espot ski resort, the two platter lifts that used to be there have been replaced by a new four-place chairlift. Gran Pallars also offers several novelties at its Port Ainé resort this season; these include a new, large capacity lake which will make it possible to produce a much greater quantity of artificial snow. At Port del Comte, the most important novelty has been the construction of the new platter lift at Els Galls and a new start area. The main initiatives undertaken by the cross country ski resorts, which have invested a total of € 872,000, have focused on providing the minimum infrastructure required to guarantee their improved

operation. This has implied developing activities in areas near shelters with the aim of providing activities throughout the year and thereby achieving the more sustainable development of the surrounding space. At Lles, a new ski pass sale and management system has been installed which has also been linked to the other cross-country ski resorts in Catalonia. A device has also been installed that reads season ski passes and, as at other ski resorts, a webcam has been set up and work has been carried out on the structure of the new service building. At Aransa, a new roof has been put on the restaurant building; at Sant Joan de l'Erm, the installations inside the shelter have been improved; and at Tuixent, the snow-shoe circuit has been expanded. At Tavascan, the snow zone has been extended on all the Nordic skiing circuits and at Bosc de Viròs the dogsled circuit has also received an important extension.

La fête de la neige Étant conscientes de l'importance d'avoir des stations dans un état impeccable pour fidéliser leurs clients, les stations de ski de Lleida ont mis en place une série de nouveautés, améliorant aussi bien leurs infrastructures que les activités et services proposés. Ces investissements et améliorations ne sont que la continuation de la dynamique de ces dernières années, comme l'explique Joaquim Alsina, président de l'Association Catalane des Stations de Ski de Montagne (ACEM). Alsina ajoute : « nous croyons qu'il est nécessaire de miser sur le renforcement des activités scolaires en nature, notamment le ski scolaire”. Baqueira Beret a fait des investissements pour une valeur superiéure à onze millions d'euros en améliorations afin d'atteindre ces objectifs. La vedette des nouveautés de la saison est la construction d'un nouveau télésiège débrayable à 6 places qui unit la

zone d'Orri avec le Cap de Baqueira, sur le point le plus élevé de la station. La deuxième nouveauté est l'ouverture de quatre pistes et de trois nouveaux itinéraires. Parmi les principales nouveautés que présente pour cette saison Boí Taüll, la station située dans la vallée de Boí, on remarquera l'ouverture d'une école de ski. Sur la station d'Espot les deux téléskis ont été remplacés par un télésiège neuf à quatre places. Gran Pallars présente également plusieurs nouveautés sur la station de Port Ainé, entre autres la construction d'un nouveau lac avec une grande capacité d'eau permettant d'améliorer la production de neige artificielle. Les nouveautés à Port del Compte sont le nouveau téléski Els Galls ainsi qu'une nouvelle zone de sortie. Les stations de ski de fond ont investit au total 872.000 euros, dirigeant leurs efforts vers l'acquisition d'un minimum d'infrastructures pour garantir un bon

fonctionnement des pistes et pour développer des activités dans des zones proches aux refuges. Ces innovations permettent à la station de rester ouverte toute l'année et d'obtenir ainsi un développement durable de l'espace. À Les, un nouveau système de ventes et de gestion des forfaits a été instauré, unifié au reste des stations de Catalogne. On a également installé un lecteur de passages pour les forfaits de la saison et, comme dans le reste des stations, une webcam. En outre, des travaux dans la structure du nouveau bâtiment de services ont été terminés. À Aransa la toiture du bâtiment qui abrite le restaurant a été refaite; à Sant Joan de l'Erm les installations intérieures du refuge ont été améliorées et à Tuixent le circuit pour les balades en raquettes a été élargi. À Tavascan la surface enneigée a été agrandie sur tous les circuits de ski nordique. À Bosc de Viròs il y a eu des travaux importants pour agrandir le circuit pour traîneaux à chiens.

Encantadors NEIX UNA XARXA DE POBLES SINGULARS Text: Joan Tort Fotos: ajuntaments de les poblacions, Castells de Lleida SL, Defoto, Jordi V. Pou, Laurent Sansen, Francesc Tur

Prop d'una trentena de petits pobles lleidatans han constituït una associació per treballar conjuntament en un nou producte turístic d'alta qualitat. Volen desenvolupar els seus nuclis com a referents de la qualitat i la sostenibilitat per créixer i atreure visitants d'arreu. Són els Pobles amb Encant de Lleida.

Canejan (la Val dâ&#x20AC;&#x2122;Aran).

A les imatges superiors, Organyà, Castellbó i Arsèguel, a l’Alt Urgell.

a és una realitat. Lleida disposa d'una xarxa de pobles amb encant. Es tracta d'una iniciativa pionera a Catalunya i a l'Estat per crear un nou producte turístic. Res més fàcil i, a la vegada, tan complex, com reunir sota una sola marca un conjunt de pobles petits, d'uns 1.000 habitants, que es promocionaran conjuntament arreu com a indrets singulars pels seus valors paisatgístics, patrimonials i històrics o culturals i amb una característica comuna, que és el pilar del projecte: la qualitat. Una qualitat que no és només formal o de disseny, sinó que arribarà al detall. Per aconseguirho caldrà la implicació dels veïns i els empresaris turístics d'aquests pobles. De fet, ja l'estan aconseguint perquè la Xarxa de Pobles amb Encant està acumulant adhesions i parteix de la base d'un encaix perfecte entre el Patronat de Turisme Terres de Lleida de la Diputació, que apadrina i assessora l'associació, els alcaldes i regidors dels pobles adherits, i els veïns d'aquests nuclis. A més, ja compten amb suports a la Generalitat i al govern central. Tots units. Per tant, si hem de definir la Xarxa de Pobles amb Encant hem de dir que és una plataforma de cooperació entre municipis petits que volen promoure el seu desenvolupament econòmic, social i turístic sota criteris de sostenibilitat i fer-

ho mitjançant la protecció, la conservació i la valorització del patrimoni cultural i natural, inclòs l'immaterial. Ja són 31 els nuclis i municipis que han optat per formar part de la Xarxa, però n'hi ha uns quants més que estudien la proposta. L'adhesió és voluntària, i si la resposta és positiva i es ratifica amb un acord de ple implica "un compromís ferm per treballar conjuntament, en xarxa", segons explica la presidenta de la Xarxa, la primera tinenta d'alcalde de la Vall de Boí, Esther Isús. El compromís també implica assumir la responsabilitat que comporta formar-ne part per estar a l'altura dels requisits mínims que es demanen, sobretot per mantenir aquests barems de qualitat. I què es pretén? Doncs crear un producte d'excel·lència i únic, però a la vegada mantenir la personalitat i les característiques de cada poble associat. "No volem fer pobles copiats, sinó prioritzar una qualitat a partir de la conservació del que tenim, la sostenibilitat del que volem millorar, i cuidar el detall per als visitants que ens triïn", explica Isús. Per què embolicar-se en aquest projecte? Doncs, ben senzill. Lleida ha passat de ser la gran desconeguda de Catalunya i arreu a ser un dels territoris més emergents del nou turisme que s'imposa al món. I és que hi ha un clar canvi

“La Xarxa de Pobles amb Encant ja té 31 municipis associats per crear un producte d’excel·lència i únic”

Peramola, sobre aquestes línies, i Tuixén i Arfa, al costat, són dues localitats més de l’Alt Urgell que formen part de la Xarxa de Pobles amb Encant.

A la Cerdanya, el municipi de Prullans ja ha entrat a formar part de la nova xarxa.

en el món de les vacances i el lleure i s'ha acabat la dicotomia de platja i neu. Ara hi ha moltes i noves varietats de turisme que Isús qualifica de "consumir territori" en el sentit ampli de la paraula i a partir del patrimoni natural, històric o cultural. També el de la pau i la tranquil·litat, de l'amabilitat dels pobles i la seva gent i de les infinites opcions que des d'un d'aquests pobles encantadors s'ofereixen per menjar com mai o passejar entre art romànic o carrers medievals, per exemple. Tot plegat comportarà un estímul i un revulsiu per a l'economia d'aquests pobles que fins fa quatre dies vivien d'un turisme molt cenyit a la temporada de muntanya o bé del sector agrari i ramader. Caldrà temps. Aquests projectes tan ambiciosos no arriben a l'èxit en quatre dies i, per tant, a poc a poc i sense parar, segons expliquen els mateixos alcaldes implicats. Dels 31 socis que s’hi poden comptabilitzar actualment, la majoria pertanyen a les comarques del Pirineu, gairebé una vintena, però de mica en mica des de la plana es va veient aquest projecte com una realitat amb força i il·lusió. Presentem-los. Són Arfa, Arsèguel, Peramola i Organyà a l'Alt Urgell. Boí, Durro i Taüll a l'Alta Ribagorça. Prullans a la Cerdanya i Salàs de Pallars al Jussà. I al Sobirà s'hi han adherit Espot, Gerri de la Sal, la Guingueta, Llavorsí i Tírvia, mentre que de la Val d'Aran hi són Canejan i Les. Ja al Pla, ens trobem amb Montfalcó Murallat a la Segarra, Guimerà i Vallbona de les Monges a l'Urgell. Aquests van ser els pioners del 2009, sorgits a partir d'una primera convocatòria d'ajuts de la Diputació, precisament per invertir en aquesta qualitat, aquest detall, i per constituir la Xarxa de Pobles amb Encant de Lleida. Enguany, coincidint amb la segona convocatòria de subvencions, ja s'hi han sumat els pobles d'Alòs de Balaguer, Esterri d'Àneu, Àreu, Montsonís, Tavascan, Tiurana, Tuixén, Verdú, Ribelles, Florejacs, Castellbó i Barruera. La xarxa ha superat ja les primeres etapes, com la redacció i l’aprovació dels estatuts i la constitució formal de l'associació com a entitat sense ànim de lucre. Amb els requisits legals assolits és el moment de començar a treballar. I ja s'ha fet amb la convocatòria periòdica

Canejan (a dalt) i Les (a sota) són Pobles amb Encant de la Val d’Aran.

L’Alta Ribagorça té, fins ara, quatre poblacions representades dins de l’associació: Barruera i Durro (imatges superiors), Boí (a l’esquerra) i Taüll.

de juntes, aproximadament una al mes, per anar superant més etapes i revisar "in situ" les situacions particulars de cada soci, com també amb la creació de dues comissions de treball: la de màrqueting i promoció i la de qualitat. La primera la presideix Joan Pallarès, alcalde de Peramola, que ja treballa per cercar aliances i establir un pla de comunicació que derivi en la promoció dels municipis associats. La segona comissió està a càrrec d'Antoni Fiol, alcalde d'Organyà, i serà la responsable de la selecció d'aspirants a incorporar-se a l'associació, la inspecció i també el suport als adherits. A més, establirà els barems i el nivell de qualitat necessaris per entrar i mantenir-se com a membre dels Pobles amb Encant de Lleida. L'associació està pensada, inicialment, per a poblacions lleidatanes, però els estatuts ja s'han redactat de manera que no es tanca la porta a una ampliació cap a la resta de Catalunya.

Al Pallars Sobirà s’han adherit a la xarxa vuit poblacions. Sobre aquestes línies la Guingueta d’Àneu i a sota,Tírvia.

“Senyalització, ornamentació floral, color de les façanes..., cal cuidar els detalls” Els socis paguen una quota fixa i una segona aportació d’acord amb els habitants que tenen. Aquests fons serveixen per posar en marxa les actuacions, com l'elaboració d'una pàgina web, un plànol de serveis i de localització i també per encarregar estudis i projectes, des d'un logotip fins a programes de senyalització, o treballar conjuntament per aconseguir que companyies de serveis els facilitin el desviament o el soterrament de línies elèctriques o bé que els contenidors de recollida de residus no se situïn davant o a la vista de monuments i llocs emblemàtics dels pobles. Isús explicava que "ens preocupa el detall, el petit detall", segons la presidenta de la xarxa. I és que la feina és immensa, però engrescadora, segons els alcaldes, ja que es vol filar prim en aquest treball conjunt, establint criteris en el creixement dels nuclis, en la tipologia d'urbanització i en les restauracions i rehabilitacions, per tal que façanes noves o reformades no distorsionin la personalitat del poble, per exemple. També el tipus de senyalització, les ornamentacions florals, la carta de colors de façanes o els materials emprats en les obres. Un altre aspecte serà que

Àreu, a la instantània superior, i Espot, a la inferior.

els pobles tinguin el seu punt d'informació en el qual faciliti l'acolliment als visitants i, a la vegada, es pugui rebre tot tipus d'informació dels nuclis que formen part de l'associació. És a dir, intentar homogeneïtzar i crear una certa harmonia en el tractament estètic però, com deia Isús, sense crear còpies. El model francès Els municipis associats de Lleida tenen, però, un referent força valuós. Es tracta de "Les Plus Beaux Villages", els pobles més bells de França. Una associació creada el 1982 com una alternativa al despoblament rural. L'entitat francesa disposa ja de 154 pobles distribuïts en 21 regions. La seva estratègia passa per la qualitat, amb una trentena de requisits mínims establerts en una carta de qualitat, també la sensibilització i la promoció i, finalment, el desenvolupament, potenciant els actius culturals, patrimonials i naturals i també estimulant els agents econòmics del territori per a la creació d'un producte turístic sostenible.

Gerri de la Sal, sobre aquestes línies, i Esterri d’Àneu i Llavorsí, a les imatges inferiors.

Tavascan completa, fins ara, la sèrie de pobles del Pallars Sobirà “amb encant”. A sota, dues fotos de Salàs de Pallars, al Pallars Jussà.

POBLES AMB ENCANT Canejan Les VAL D’ARAN

la Guingueta Tavascan Esterri d’Àneu Àreu Espot Boí Tírvia Llavorsí Taüll Durro PALLARS CERDANYA Barruera SOBIRÀ ALTA Prullans Arsèguel Castellbó RIBAGORÇA Gerri Arfa de la Sal ALT URGELL Organyà Tuixén Salàs de Pallars PALLARS JUSSÀ

Peramola SOLSONÈS

Tiurana Alòs de Balaguer Montsonís

Ribelles

NOGUERA

SEGRIÀ

URGELL PLA D’URGELL Verdú Guimerà

Florejacs Montfalcó Murallat SEGARRA

Vallbona de les Monges GARRIGUES

Per tant, és un referent clar i un model per a la nova xarxa lleidatana. I, de fet, ja hi ha hagut un primer viatge lleidatà a aquesta associació francesa i ara esperen que els tornin la visita. La delegació lleidatana va visitar la seu de l'associació a Clermond Ferrand i diversos municipis adherits a “Les Plus Beaux Villages”. També es van entrevistar amb alcaldes d'aquests indrets, els quals els van demostrar la viabilitat de la xarxa i les oportunitats de desenvolupament que generen al territori. L'entitat francesa dels bells pobles també ha servit de model per a altres projectes similars a Bèlgica i al Canadà. També a Itàlia i al Japó han començat iniciatives semblants.

“No volem fer pobles copiats, sinó prioritzar una qualitat a partir de la conservació del que tenim”, explica Esther Isús.

Guimerà, sobre aquestes línies,Verdú i Vallbona de les Monges, a sota, són els pobles amb encant de l’Urgell.

Tot plegat comença entre el 2006 i el 2007, quan des de Turisme de la Diputació de Lleida es planteja aquest projecte com un nou producte de futur per als petits nuclis del territori. Xavier Moncayo, aleshores director del Patronat, llença una idea que l'actual responsable de l'ens autònom, Àngel Vidal, ha recollit i materialitzat. L'inici s'articula mitjançant un programa de subvencions que ha atorgat fins avui 325.000 euros per crear el primer nucli de municipis interessats a posar en marxa aquest nou producte turístic. L'èxit es començava a albirar, perquè la convocatòria va rebre una allau de

peticions. I és que només aquest any es van rebre 77 sol·licituds. Cada ens local subvencionat rep una mitjana entre 3.000 i 12.000 euros, d’acord amb el projecte presentat. Un primer pas per començar a arreglar coses a partir de les bases estipulades pel Patronat i que, per esmentar alguns exemples, es tracta de construir casetes per als contenidors d'escombraries, rehabilitacions i millores d'espais públics, enjardinaments o se-nyalització turística. Amb les dues convocatòries tancades i la vintena de pobles ja inscrits a la xarxa, al juny d'enguany es constitueix formalment a Lleida l'associació i al setembre es reuneixen a la Vall de Boí

per primera vegada la junta, les comissions i els socis. La xarxa comença a caminar amb pas ferm. Com es deia anteriorment, ja hi ha hagut contactes amb direccions generals de la Generalitat, que han celebrat la iniciativa i compromès el seu suport. El mateix que ha passat amb la Secretaria d'Estat de Turisme, un organisme que, fins i tot, no descarta prendre la iniciativa lleidatana com a model per a un pla pilot per a tot l'Estat espanyol. Des d'aquesta secretaria, a més, es podrien articular ajudes complementàries per als municipis de la xarxa, incorporant-los als programes de desenvolupament turístic del govern central.

A la Noguera pertanyen a la xarxa Ribelles, Montsonís (imatges superiors), Alòs de Balaguer (foto inferior esquerra) i Tiurana (pàgina següent). A sota, Florejacs (la Segarra).

Una línia de treball destacada és la sensibilització ciutadana, i és que com explica la presidenta de l'associació, Esther Isús, “no solament ens fixem l'objectiu de treballar en xarxa entre municipis i institucions, sinó també amb la complicitat dels veïns i les empreses del territori perquè a tots ens beneficiarà i a tots ens afecta”. I els primers resultats també són satisfactoris: “la gent s’hi està engrescant i molt”, afegeix Isús. Posar flors a finestres i balcons, per exemple, és una contribució senzilla i efectiva que també es planteja com una línia d'actuació i, a la vegada, és una de les actuacions que implica el veïnat dels Pobles amb Encant. Això sí,

també es vol cuidar aquest detall i mirar quines espècies són les més adequades per a cada indret. Cal destacar també el patrimoni immaterial que cada nucli ja té arrelat i que és un valor que cal conservar i potenciar. En són molts i diversos i en alguns casos han agafat embranzida en els darrers anys, com per exemple festes com la de la verema de Verdú o la medieval de Guimerà, per esmentarne dues de la Plana de Lleida, però també hi ha les falles del Pirineu, per mencionar altres propostes. L'Associació de Pobles amb Encant de Lleida ja existeix, de fet, des de fa segles, però ara s'han aliat voluntàriament,

treballen per establir els criteris bàsics per formar-ne part, plantejar un programa d'acció potent per donar-se a conèixer i articular un projecte turístic d'excel·lència. És engrescador, innovador i ja comença a donar resultats. Segur que ens deixaran encantats. D’INTERÈS Associació de Pobles amb Encant Patronat de Turisme - Diputació de Lleida http://www.lleidatur.com lleidatur@lleidatur.com Telèfon: 902 10 11 10 Fax: 973 24 55 58

Tiurana

ENCANTADORES Ya es una realidad. Lleida dispone de una red de pueblos con encanto. Se trata de una iniciativa pionera en Cataluña y a nivel estatal para crear un nuevo producto turístico. Nada más fácil, y a la vez tan complejo, como reunir bajo una única marca un conjunto de pueblos pequeños, de unos 1.000 habitantes, que se promocionarán conjuntamente por todo el mundo como lugares singulares por sus valores paisajísticos, patrimoniales e históricos o culturales. Y todos ellos con una característica común, que es el eje vertebrador del proyecto: la calidad. Una calidad que no es solamente formal o de diseño, sino que se aplicará hasta en el más mínimo detalle. Para conseguirlo será necesaria la implicación de los vecinos y empresarios turísticos de estos pueblos. Una impliación que de hecho ya se está logrando porque la Red de Pueblos con Encanto está acumulando adhesiones, partiendo siempre de la filosofía de conseguir un encaje perfecto entre el Patronato de Turismo de la Diputación, que apadrina y asesora la asociación, los alcaldes y concejales de los pueblos adheridos y los vecinos de estos. Además, la red ya cuenta con el apoyo de la Generalitat y del gobierno central. Si hay que definir la Red de Pueblos con Encanto, podemos afirmar que es una plataforma de cooperación entre pequeños municipios que quieren pro-

mover su desarrollo económico, social y turístico bajo criterios de sostenibilidad y mediante la protección, conservación y valorización del patrimonio cultural y natural, incluido el inmaterial. Ya son 31 los núcleos y municipios que han optado por formar parte de la red, aunque hay unos cuantos más que están estudiando la propuesta. Y alguno se preguntará: ¿Cuál es el objetivo de esta iniciativa? La respuesta: crear un producto de excelencia, un producto único, pero manteniendo la personalidad y las características de cada pueblo asociado. De los 31 socios que se contabilizan actualmente, la mayoría pertenecen a las comarcas del Pirineo, casi una veintena, aunque poco a poco también las comarcas meridionales van implicándose con fuerza e ilusión en este proyecto. En el ámbito de la montaña tenemos Arfa, Arsèguel, Peramola y Organyà en el Alt Urgell; Boí, Durro y Taüll en la Alta Ribagorça; Prullans en la Cerdanya y Salàs de Pallars en el Jussà. En el Sobirà se han adherido Espot, Gerri de la Sal, La Guingueta, Llavorsí y Tírvia, mientras que de la Val d'Aran tenemos Canejan y Les. Ya en las comarcas del sur, encontramos Montfalcó Murallat en la Segarra, así como Guimerà y Vallbona de les Monges, en el Urgell. Estos fueron los pioneros en 2009, surgidos a partir de

una primera convocatoria de ayudas de la Diputación, precisamente para invertir en esa calidad y ese detalle que define la Red de Pueblos con Encanto de Lleida. Este año, coincidiendo con la segunda convocatoria de subvenciones, ya se han sumado los pueblos de Alòs de Balaguer, Esterri d'Àneu, Àreu, Montsonís, Tavascan, Tiurana, Tuixén, Verdú, Ribelles, Florejacs, Castellbó y Barruera. La red ha superado ya las primeras etapas, como la redacción y aprobación de los estatutos y la constitución formal de la asociación como entidad sin ánimo de lucro. Se han creado dos comisiones de trabajo: la de marketing y promoción y la de calidad. La primera está presidida por Joan Pallarès, alcalde de Peramola, que ya trabaja para buscar alianzas y establecer un plan de comunicación que derive en la promoción de los municipios asociados. La segunda comisión está a cargo de Antoni Fiol, alcalde de Organyà, y es la responsable de la selección de los aspirantes a incorporarse a la asociación, de las labores de inspección y de dar apoyo a los adheridos. Además, establecerá los baremos y el nivel de calidad necesarios para entrar y mantenerse como miembro de los Pueblos con Encanto de Lleida. La labor es inmensa, ya que se pretende marcar una serie de criterios en

el crecimiento de los núcleos, en la tipología de urbanización y en las restauraciones y rehabilitaciones, a fin, por ejemplo, de que fachadas nuevas o reformadas no distorsionen la personalidad del pueblo. También se definirá el tipo de señalización, las ornamentaciones florales, la carta de colores de fachadas o los materiales usados en las obras. Además, los pueblos tendrán su punto de información para facilitar la acogida de visitantes y, al mismo tiempo, para recibir todo tipo de información de los nucleos que forman parte de la asociación. El objetivo es intentar homogeneizar y crear cierta armonía en el tratamiento estético, pero sin crear ”copias”. Los municipios asociados de Lleida tienen un referente bastante valioso. Se trata de "Les Plus Beaux Villages", los pueblos más bellos de Francia, una asociación creada en 1982 como alternativa al despoblamiento rural. La entidad francesa cuenta ya con 154 pueblos, distribuidos en 21 regiones. Su estrategia pasa por la excelencia, con una treintena de requisitos mínimos establecidos en una carta de calidad, así como por la sensibilización y la promoción y, por último, por el desarrollo socioeconómico, potenciando los activos culturales, patrimoniales y naturales y también estimulando los agentes económicos del territorio para que creen un producto turístico sostenible.

CHARMING VILLAGES Lleida has established a network of charming villages as part of a pioneering initiative within Catalonia and Spain to create a completely new tourism product. This initiative brings together a series of small villages, all with around 1,000 inhabitants, under a common brand and seeks to promote them worldwide as unique locations with specific scenic, historical and/or cultural heritage value and which share one common characteristic, which is the cornerstone of the project: quality. The Network of Charming Villages is an initiative that is gaining more and more adepts and is based on a perfect partnership between the Diputació de Lleida's Patronat de Turisme (Tourist Board) of the Lands of Lleida, which sponsors and advises this association and the mayors, local officials and inhabitants of the villages concerned. The initiative also has the support of both the Generalitat de Catalunya and Spain's central government. If we have to define this Network of Charming Villages, we could say that it is a platform for cooperation

between small municipalities that want to promote their economic, social and touristic development according to sustainable criteria and to do this while at the same time protecting, conserving and enhancing their cultural and natural heritage, including the its intangible component. So far, 31 small nuclei and municipalities have chosen to form part of the network. They are: Arfa, Arsèguel, Peramola and Organyà in L' Alt Urgell; Boí, Durro and Taüll in L'Alta Ribagorça; Prullans in La Cerdanya and Salàs de Pallars in El Pallars Jussà; the villages of Espot, Gerri de la Sal, La Guingueta, Llavorsí and Tírvia in El Pallars Sobirà; Canejan and Les in the Val d'Aran; and Montfalcó Murallat in La Segarra and Guimerà and Vallbona de les Monges in L'Urgell, down on the Lleida Plain. These settlements were the pioneers who responded to the Diputació's first call for participation in 2009, spurred on by the opportunity to invest in quality and detail and to form part of Lleida's Network of Charming Villages. This year, coinciding with the

second call for participation, the villages of Alòs de Balaguer, Esterri d'Àneu, Àreu, Montsonís, Tavascan, Tiurana, Tuixén, Verdú, Ribelles, Florejacs, Castellbó and Barruera also joined the network. There is an enormous amount of work to do because the objective is to establish criteria for the growth of these nuclei, the nature of their urban development, and how they are restored and rehabilitated, so that any new or reformed facades do not modify the personalities of these settlements. Questions such as the type of signposting, floral decoration and the colours and materials to be used on the facades will also be controlled. Another important factor is that these villages will have information points to facilitate the reception of visitors and where it will also be possible to find a full range of information about the different villages that form part of the association. In other words, the intention is to homogenise and harmonise the aesthetics of these settlements, but without creating carbon copies.

Montfalcó Murallat (la Segarra).

CHARMANTS Lleida a créé un réseau de villages de charme, une initiative pionnière en Catalogne et dans l'état espagnol pour lancer un nouveau produit touristique. Réunir sous une seule marque un ensemble de petits villages, d'environ 1000 habitants, qui seront promus en groupe dans le monde entier en tant que sites singuliers, grâce à leurs valeurs paysagistes, patrimoniales et historiques ou culturelles et avec une même caractéristique, essentielle pour ce projet: la qualité. Le Réseau de Villages de Charme compte de plus en plus d'adhérents et part de la base d'un accord parfait entre le Patronat de Turisme Terres de Lleida de la Diputació, qui parraine et donne conseil à l'association, les maires et les conseillers des villages adhérents, et les habitants des villages. L'association reçoit également le soutien de la Generalitat et du gouvernement central. S'il fallait donc définir le Réseau de Villages de Charme, il faudrait commencer par dire qu'il s'agit d'une plateforme de coopération entre petits villages

voulant promouvoir leur développement économique, social et touristique avec des critères de durabilité et ce, avec la protection, conservation et mise en valeur du patrimoine culturel et naturel et en incluant, bien sûr, le patrimoine immatériel. Actuellement 31 hameaux et villages font partie du Réseau. Il s'agit d'Arfa, Arsèguel, Peramola et Organyà dans L'Alt Urgell. Boí, Durro et Taüll dans L'Alta Ribagorça. Prullans dans la Cerdagne et Salàs de Pallars dans El Pallars Jussà; dans El Pallars Sobirà se sont adhérés Espot, Gerri de la Sal, La Guingueta, Llavorsí et Tírvia; dans le Val d'Aran, Canejan et Les. Dans la plaine, il y a Montfalcó Murallat dans La Segarra, Guimerà et Vallbona de les Monges dans l'Urgell. Ces villages furent les pionniers en 2009, surgis d'un premier appel à candidature pour bénéficier des aides de la Diputació, pour justement investir dans cette qualité, ce détail et pour constituer le Réseau de Villages de Charme de Lleida. Cette année, suite au deuxième appel à candidature, se

sont ajoutés les villages d'Alòs de Balaguer, Esterri d'Àneu, Àreu, Montsonís, Tavascan, Tiurana, Tuixén, Verdú, Ribelles, Florejacs, Castellbó et Barruera. Le travail est immense, car il est prévu d'établir des critères de croissance de ces centres urbains, de typologie d'urbanisation et de restauration et réhabilitation afin que, par exemple, les façades neuves ou réformées n'affectent pas la personnalité du village. On veillera aussi au type de panneaux, aux ornements floraux, à la palette de couleurs des façades ou aux matériaux utilisés pour les travaux. Un autre aspect sur lequel il faudra travailler sera que les villages aient leur point de renseignements facilitant l'accueil aux visiteurs et permettant aussi de recevoir toute l'information nécessaire sur les villages qui font partie de l'association. C'est-à-dire que le but et d'essayer d'homogénéiser et de créer une certaine harmonie dans le traitement esthétique sans pour autant en créer des copies.

Petits personatges, grans espectacles Text: M. Conxa Montagud Fotos: Centre de Titelles de Lleida, Laurent Sansen, Santi Iglesias

El Centre de Titelles de Lleida assoleix el 25è aniversari amb la consolidació de la Fira de Titelles, referent artístic d’àmbit internacional, com a principal fita

algrat viure en una època en què les tecnologies més avançades abasten tots els àmbits socials, àdhuc el de la diversió, encara resten representacions artístiques que han sabut conservar –sense renunciar a noves formes d’expressió– l’encant i la ingenuïtat de temps passats. És el cas dels titelles, un gènere que actualment està pensat per al gaudi tant dels infants com dels adults. Hom percep que, darrere els variadíssims, bonics i sovint sorprenents titelles moderns, s’amaga l’originalitat i la sensibilitat dels seus creadors. Creadors que són veritables mags de l’estilisme més audaç, sovint sense haver perdut la gràcia i la senzillesa dels seus orígens. És una experiència realment gratificant copsar l’expressió embadalida de la quitxalla en contemplar les emocionants aventures i desventures d’uns personatges fabricats per mans humanes, amistosos els uns i hostils els altres, que arriben al cor dels petits més que els mateixos éssers vius. Els titelles han assolit avui una perfecció tal, que fins i tot l’espectador adult pot arribar fàcilment a emocionar-se amb les seves històries.

La Fira és un esdeveniment obert al municipi, amb sessions en escenaris tancats però també en espais públics –carrers i places– de la ciutat.

Els espectacles –la majoria de titelles, però també de teatre d’objectes i de teatre visual– estan pensats per a tot tipus de públic, des de l’infantil a l’adult.

La ciutat de Lleida pot vanar-se de ser, actualment, un referent important d’aquesta singular manifestació artística, i ho pot fer gràcies a dos fets: l’existència d’un prestigiós Centre de Titelles i la celebració d’una Fira de Titelles de primeríssima qualitat i de fama internacional. Una tira amb una trajectòria llarga i rica: des del seu naixement, el maig del 1990, impulsada pel Centre de Titelles i patrocinada per l’Ajuntament de Lleida, la trobada titellaire ha acollit 420 companyies –108 d’estrangeres i la resta de l’Estat espanyol– i un total de 780 sessions públiques. Una fira, al mateix temps, amb un present i un futur força prometedors: la darrera edició, sense anar més lluny, va registrar 30 companyies nacionals i internacionals, 500 professionals (entre artistes i programadors) i més de 30.000 espectadors. I una fira, finalment, que no solament aposta per la quantitat, sino també, i sobretot, per la qualitat, com ho confirma l’acurada selecció dels espectacles exhibits i la programació d’un ampli ventall d’activitats paral·leles, com els Premis Drac d’Or, uns guardons atorgats per diferents jurats; la Fira del Llibre de les Arts Escèniques; la Fira d’Artesans, exposicions, jornades tècniques, reunions professionals, etc. A més a més, els aparadors de l’Eix Comercial de Lleida acullen cada any una exposició de titelles

“A més d’organitzar la Fira, el Centre de Titelles produeix i crea espectacles de qualitat, molts dels quals han esdevingut veritables clàssics”

La Julieta i en Joan, anima mater del Centre. A sota, la fira inclou espectacles variats, de titelles tradicionals a expressions artístiques avantguardistes.

“Per Lleida han passat companyies de països com Holanda, la Xina, el Brasil, Itàlia, Suïssa, Dinamarca, França, Alemanya, Rússia, Portugal o Txèquia”

fets pels escolars amb materials reciclats, una manera original de donar la benvinguda als assistents a la fira i de fomentar la creativitat de la mainada i la seva especial relació amb els seus tradicionals amics, els titelles. Cal incidir en el doble vessant del projecte, adreçat al gran públic però també al sector professional: des de la seva creació, la Fira de Titelles ha treballat per ser un mercat per a la professió titellaire –un punt de trobada i de contacte entre companyies i programadors– i alhora una plataforma de divulgació artística, amb l’afegitó del valor festiu que li dóna la nombrosa assistència de públic. La trobada ha esdevingut ja tot un referent i una necessitat per als professionals del sector ja que, per les seves característiques, és única a tot l’Estat espanyol. I ha sabut també assolir un gran prestigi internacional, com ho demostra la quantitat de països que han “aportat” companyies a la fira: Alemanya, Bèlgica, el Brasil, Dinamarca, França, Holanda, Itàlia, Portugal, Rússia, Suïssa, Txèquia o la Xina, entre molts altres.

Exposició sobre Mowgli, l’infant de la jungla, obra coproduïda pel Centre (foto superior) i espectacle participatiu en un dels espais emblemàtics de Lleida, la plaça Sant Joan (foto inferior).

Imatges d’un taller per a infants a càrrec de l’artista italià Dario Moretti (a dalt) i de la Fira del Llibre de les Arts Escèniques (a sota).

I d’altra banda parlem d’una activitat que atreu milers d’espectadors de dins i fora de Lleida i que és totalment oberta a la ciutat, que des de sempre ha programat espectacles en espais tancats però també en escenaris a l’aire lliure: una fira que, en definitiva, ha obert el seu cor i els seus carrers i places a l’art titellaire. Una mica d’història Cal, però, fer una mica d’història en homenatge als autèntics “pares” d’aquest patrimoni artístic lleidatà. El Centre de Titelles va ser creat el 1986 per Joan Andreu i Julieta Agustí. Ell, il·lustrador, escenògraf, dramaturg i creador de l’Escola de Titelles de l’Institut del Teatre de Barcelona i professor d’aquesta entitat 17 anys. Ella, psicòloga, pedagoga i gestora cultural. Aquesta parella, entusiasta des de sempre del món titellaire, va saber revitalitzar-lo i promocionar-lo en un període en què aquesta expressió artística no passava pel seu millor moment. Van viatjar per diversos països d’Europa i d’altres continents per tal de familiaritzar-se amb les tècniques més

“Des de la seva creació, l’any 1990, la Fira de Titelles ha acollit més de 400 companyies i quasi 800 representacions públiques”

La fira ha registrat en les darreres edicions xifres espectaculars: 30 companyies estatals i estrangeres, 500 professionals (entre artistes i programadors) i prop de 30.000 espectadors.

avançades i per participar en un gran nombre de festivals i trobades internacionals. Fruit d’aquesta recerca vocacional, va sorgir un projecte singular i pioner, tot un projecte de vida: el Centre de Titelles de Lleida, un ens que des del seu inici es va proposar divulgar l’art dels titelles, tant en qualitat de taller de producció i creació d’espectacles com de motor de dinamització social. Al llarg de la seva trajectòria, el centre ha creat una vintena d’espectacles, molts dels quals –En Patufet, La Jana i els tres óssos, Gúlliver al país de Lil·liput, etc.– han esdevingut veritables clàssics. D’altres han estat coproduïts i presentats al Teatre Nacional de Catalunya i al Gran Teatre del Liceu: és el cas de Mowgli, l’infant de la jungla, El Retaule de Nadal i Els músics de Bremen. O també En Jan Titella, que es representa, any rere any, al Palau de la Música de Barcelona.

entre el públic, que el centre va crear la Fira de Titelles de Lleida, una trobada que ha convertit la ciutat en paradigma de l’art titellaire, un art que, a propòsit, no té res de menor. Però en Joan Andreu i la Julieta Agustí, esperits incansables, no paren de cercar reptes nous: ara mateix estan treballant en la creació d’un Museu de Titelles, digne complement de la seva prolífica obra, curulla de sensibilitat artística i de tècnica audaç. Tots aquells qui conserven la capacitat d’emocionar-se amb fantasies infantils i no tan infantils faran bé d’apropar-se a la Fira de Titelles de Lleida. Una munió de petits personatges i de gran espectacles us esperen! D’INTERÈS CENTRE DE TITELLES DE LLEIDA Plaça de l’Hort de Santa Teresa, 1 - 25002 Lleida Tel. 973 27 02 40 - Fax 973 26 45 15 E-mail: centre@titelleslleida.com Web: www.firatitelles.com

Va ser en el tercer any de la seva existència, sempre amb afany innovador i per promoure l’afició i el gaudi d’aquest gènere

PEQUEÑOS PERSONAJES, GRANDES ESPECTÁCULOS Si hablamos de marionetas, la ciudad de Lleida puede jactarse de ser un referente importante en este ámbito, y lo puede hacer gracias a la existencia de un prestigioso Centre de Titelles (Centro de Títeres) y a la celebración de una Feria de Títeres de fama internacional y que acoge cada año 30 compañías nacionales e internacionales, 500 profesionales y más de 30.000 espectadores. Cabe destacar que los organizadores de la Feria no sólo apuestan por la cantidad, sino también por la calidad, como lo confirma la cuidadosa selección de los espectáculos exhibidos y la programación de un amplio abanico de actividades paralelas, como los Premios Drac d’Or, la Feria del Libro de las Artes Escénicas, la Feria de Artesanos, exposiciones, jornadas técnicas, reuniones profesionales, etc. Hay que incidir en la doble vertiente

del evento, dirigido al gran público pero también al sector profesional: desde su creación, la Feria de Títeres ha trabajado para ser un mercado para la profesión (un punto de encuentro entre programadores y compañías) y a la vez una plataforma de divulgación artística. Un encuentro que se ha convertido en un referente para los profesionales del sector ya que, por sus características, es único en el Estado. Y que ha logrado también un gran prestigio internacional, como lo demuestra la cantidad de países que han “aportado” compañías a la feria: Alemania, Bélgica, Brasil, Dinamarca, Francia, Holanda, Italia, Portugal, Rusia, Suiza, Chequia o China, entre otros. Por otro lado hablamos de una actividad que atrae miles de espectadores de dentro y fuera de Lleida y que se ha abierto totalmente a la ciudad, ya que desde siempre ha programado

espectáculos en espacios cerrados pero también en escenarios al aire libre: una feria que, en definitiva, ha abierto su corazón y sus calles y plazas al arte de las marionetas. El centro cumple 25 años Sería injusto no hablar de los auténticos “padres” de este patrimonio artístico leridano. El Centre de Titelles fue creado el 1986, hace ahora 25 años, por Joan Andreu y Julieta Agustí. Él, ilustrador, escenógrafo, dramaturgo y creador de la Escuela de Títeres del Instituto del Teatro de Barcelona. Ella, psicóloga, pedagoga y gestora cultural. Esta pareja, entusiasta del mundo titiritero, supo revitalizarlo y promocionarlo en un momento en que esta expresión artística no pasaba por su mejor momento. Viajaron por países de Europa y otros continentes para familiarizarse con las técnicas más avanzadas y para participar en festivales y encuentros internacionales.

Fruto de esta búsqueda vocacional, surgió un proyecto singular y pionero, todo un proyecto de vida: el Centre de Titelles de Lleida, un ente que desde su inicio se propuso divulgar el arte de los títeres, tanto en calidad de taller de producción y creación de espectáculos como de motor de dinamización social. A lo largo de su trayectoria, el centro ha creado una veintena de espectáculos, muchos de los cuales (En Patufet, Jana y los tres osos, Gúlliver en el país de Liliput, etcétera) se han convertido en verdaderos clásicos. Fue en el tercer año de su existencia, siempre con afán innovador y para promover la afición y el disfrute de este género entre el público, que el centro creó la Feria de Títeres de Lleida, una gran manifestación lúdica y cultural que ha convertido la ciudad en paradigma del arte titiritero, un arte que, por cierto, no tiene nada de menor.

SMALL CHARACTERS, GREAT SHOWS SWhen we speak about puppets, the city of Lleida can boast the fact that it has become an important point of reference. It can do so thanks to its prestigious Centre de Titelles (Puppet Centre) and its internationally famous Feria de Títeres (Puppet Fair), which brings together 30 national and international companies, 500 professionals and over 30,000 spectators every year. It is important to stress that the organisers of the Fair are not only interested in providing quantity, but also quality; this is amply confirmed by the wide range of parallel activities on offer and the care with which the individual shows, and indeed the whole programme, are selected.

It is also important to stress the two sides to this event, which is aimed at the general public but also at the professional sector: since its creation, the Feria de Títeres has worked hard to become a market place for the profession (a meeting point for programmers and companies) and a platform for artistic diffusion. This meeting has become an important reference for professionals from the sector because it is the only event of its type in Spain. We should also mention that this is an activity that attracts thousands of spectators from both within and outside Lleida and one that has completely opened to the city, as it has

always included not only indoor shows but also outdoor performances. It would be unfair not to mention the authentic “parents” of this piece of Lleida’s artistic heritage. The Centre de Titelles was founded 25 years ago, in 1986, by Joan Andreu and Julieta Agustí. Three years later, this pair of puppet-lovers, who have always been keen to innovate and to find new ways of promoting public interest in this genre, created the Lleida’s Feria de Títeres: a mixture of fun and culture that has made the city a paradigm for the art of puppetry; an art which certainly does not have anything minor about it.

PETITS PERSONNAGES, GRANDS SPECTACLES Lorsqu’on parle de marionnettes, la ville de Lleida peut se vanter d’être une référence importante dans ce domaine, grâce au prestigieux Centre de Titelles (centre de marionnettes) qu’elle abrite, ainsi qu’à la Foire aux Marionnettes, de renommée internationale, accueillant chaque année 30 compagnies nationales et internationales, 500 professionnels et plus de 30.000 spectateurs. On remarquera que les organisateurs de la Foire ne misent pas uniquement sur la quantité mais aussi sur la qualité, fait que confirment une sélection soignée des spectacles présentés et une programmation incluant de nombreuses activités parallèles. Cet évènement a en effet un double

versant: il est d’une part adressé au grand public et d’autre part, au secteur professionnel. Depuis sa création, la Foire aux Marionnettes a travaillé pour devenir un marché pour les professionnels (un point de rencontre entre programmeurs et compagnies) et à la fois une plateforme de divulgation artistique. Une rencontre qui est devenu petit à petit une référence parmi les professionnels du secteur, car ses caractéristiques le rendent unique dans l’état espagnol. Nous parlons également d’une activité qui attire des milliers de spectateurs et qui est ouverte sur toute la ville; en effet, dès le début, les spectacles

ont toujours été programmés aussi bien dans des espaces fermés que sur des scènes en plein air. Il serait injuste de ne pas parler des vrais «pères» de ce patrimoine artistique de Lleida. Le Centre de Titelles fut fondé en 1986 par Joan Andreu et Julieta Agustí. Ce couple, enthousiasmé par le monde des marionnettes et toujours dans un esprit innovateur et soucieux de transmettre cette passion au public créa trois ans après la Foire aux Marionnettes de Lleida, une grande manifestation ludique et culturelle qui a fait de la ville un paradigme de l’art des marionnettes; un art qui, par ailleurs, n’a rien de mineur.

Marc Márquez

CAMPIÓ DEL MÓN DE 125 CC Text: Sílvia Solano Fotos: Monlau Competición, Repsol Media El lleidatà Marc Márquez es va proclamar campió del món dels 125 cc, el passat dia 7 de novembre, en aconseguir la quarta plaça en el Gran Premi del País Valencià que es va disputar al circuit “Ricard Tormo” de Xest. D’aquesta manera Márquez, amb només 17 anys, s'ha convertit en el campió del món més jove de la història del motociclisme espanyol, mentre que és el segon campió del món que donen les Terres de Lleida, després que Emili Alzamora va aconseguir la mateixa fita l’any 1999. El pilot de Cervera va començar l’aventura de les dues rodes als quatre anys, després que el seu pare, un gran afeccionat al motociclisme, li regalés per Reis la seva primera moto. Després va ser una KTM 50 de segona mà, amb la qual va continuar gaudint de l'enduro i a més es va estrenar en motocròs. L’any 2000 va fer el salt a les proves d'asfalt i el 2003 Márquez es va estrenar en 125 amb una Honda 125 GP. El 2004 l'equip es va anomenar RACC Cajamadrid i van entrar a formar-ne part els mecànics de Monlau amb el lleidatà Emili Alzamora, que es va convertir en el seu mànager. L’any 2006 va acabar vuitè el Campionat d'Espanya de Velocitat i una temporada després va continuar en aquesta competició, però aquesta vegada amb KTM. El 2008 es va estrenar en el Campionat del Món de 125 cc, però una caiguda li va provocar la fractura del braç i no va poder sortir en les primeres curses. Va ser llavors quan va començar a assaborir els podis i es va convertir en el pilot més jove de la història del motociclisme en diverses proves: al Gran Premi d'Anglaterra, al Campionat del Món a França i a Jerez el 2009, etc. Així fins arribar a la fita actual: el segon pilot més jove de la història en aconseguir el mundial (després de Loris Capirossi) i el primer més jove de l’Estat espanyol. Marc Márquez s’ha mostrat molt satisfet amb el triomf i ha agraït a tot l’equip, a Emili Alzamora, a la seva família, als patrocinadors (l’Ara Lleida ho és) i a tots els seguidors i amics el suport i l’ajut que sempre li han brindat. A Cervera, a la festa que van organitzar al jove campió del món, li van demostrar que té molts i bons amics i que els cerverins se senten orgullosos del Marc. A l’acte no hi va faltar el president de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert, qui va manifestar l’orgull i la satisfacció de patrocinar i alhora admirar tot un campió del món, Marc Márquez.

MARC MÁRQUEZ, CAMPEÓN DEL MUNDO DE 125 CC El leridano Marc Márquez se proclamó campeón del mundo de los 125 cc, el pasado día 7 de noviembre, al conseguir la cuarta plaza en el Gran Premio del País Valenciano que se disputó en Cheste. Márquez, con sólo 17 años, se ha convertido en el campeón del mundo más joven de la historia del motociclismo español, mientras que es el segundo campeón del mundo que dan las Tierras de Lleida, después de que Emili Alzamora (su actual manager) consiguió el mismo hito en 1999.

A l’esquerra, Màrquez el dia que es va proclamar campió del món al circuït de València. En aquesta pàgina, els dos lleidatans campions del món de 125 cc, Emili Alzamora (ho va ser l’any 1999) i Marc Márquez (2010). A la foto de la dreta, Márquez amb el president de la Diputació, Jaume Gilabert; Alex Crivillé, Isidre Esteve, Emili Alzamora i l’alcalde de Cervera, Joan Valldaura.

MARC MÁRQUEZ, 125 C.C. WORLD CHAMPION

MARC MÁRQUEZ, CHAMPION DU MONDE DE 125 C.C.

Lleida's Marc Márquez was proclaimed 125 C.C. World Champion on 7th November after finishing 4th in the Grand Prix of Valencia, which took place at the Cheste circuit. Márquez, at only 17 years old, has become the youngest world champion in the history of Spanish motorcycle racing. He is the second world motorcycle racing champion from the Lands of Lleida, as Emili Alzamora (his manager) achieved the same honour back in 1999.

Le pilote Marc Márquez de Lleida a été proclamé champion du monde de 125 c.c. le 7 novembre dernier, lorsqu'il obtint la quatrième place au Grand Prix de Valence qui eut lieu à Cheste. Márquez est devenu, à seulement 17 ans, le plus jeune champion du monde dans l'histoire du motocyclisme espagnol, et il est le deuxième champion du monde originaire des Terres de Lleida, après Emili Alzamora (son manager actuel), qui obtint le même prix en 1999.

Mònica López “DONA DEL TEMPS” DE TVE Text: Sílvia Solano

Fotos: Marisa Tartera - Arxiu Comarcal Alt Urgell, TVC, TVE

Mònica López Moyano, la flamant dona del temps de TVE, és filla de la Seu d’Urgell, on va viure fins que als 17 anys va marxar fora per estudiar la carrera de Físiques. Es va donar a conèixer a TV3, on reconeix que va tenir molt bons mestres i va aprendre molt, i fa un parell d’anys la van fitxar a TVE com a responsable del departament de Meteorologia. I axí, gairebé cada dia faci el temps que faci, se’ns cola a la sobretaula amb la seva particular predicció meteorològica.

“Lleida ho té tot per al turisme”

La Mònica torna a la seva ciutat natal sempre que pot, a respirar aire pur del Cadí i a gaudir de les moltes meravelles de la Seu.

– Com va ser que et va atreure la meteorologia i com et vas convertir en "la dona del temps"? Vaig decidir estudiar física pel meu profe de l'institut; era genial, ens contava la ciència amb històries, símils, anècdotes... La física m'apassiona, em va encantar la carrera i, malgrat el dur que van ser els cinc cursos, tornaria a fer-la si tingués una altra vegada 17 anys. De petita sempre vaig voler ser 'senyo', explicava mates a les meves nines (pobres...). El cert és que mai no em vaig imaginar com a 'dona del temps', encara que fer el temps a televisió crec que conjuga a la perfecció les meves dues passions, ensenyar+ciència, però en una aula enorme!

Estava a l’últim curs de carrera i es buscava gent per engegar un canal temàtic de meteorologia a Via Digital. El responsable, el meu antic cap Tomàs Molina, tenia el meu currículum i em va cridar. Allà vaig començar, parlant fluixet perquè els teleespectadors no sentissin que malament que ho feia. Van ser temps difícils, de molts nervis, molta paciència de tot l'equip. La majoria dels “meteos” no teníem experiència i als SAM (Serveis Audiovisuals de Meteorologia d’ActivaMultimedia) vam aprendre molt. D'allà vam sortir molts dels qui ens dediquem a això a Espanya. – TV3 va ser una bona escola, amb referents importants com a companys i grans gurús de la comunicació com Josep Cuní?

“He tingut la sort de treballar amb dos grans monstres de la comunicació: Tomàs Molina i Josep Cuní”

López amb el seu equip actual de Televisió Espanyola on la van fitxar l’any 2008 com a cap del departament de Meteorologia.

La veritat és que de Tomàs Molina vaig aprendre gairebé tot el que sé, gairebé..., he, he... Amb ell vaig començar el 97 i vam estar treballant junts fins al 2008, quan vaig venir a TVE. El cert és que he tingut la sort de treballar estretament amb dos grans monstres de la comunicació, Tomàs i Josep Cuní; saben traspassar la pantalla i arribar al teleespectador, cadascun en el seu àmbit, són del millor –i amb diferència– que hi ha en el panorama audiovisual. – A TVE, com a responsable del temps, quines novetats has introduït? D'entrada, quan hi vaig arribar, es tractava de fer el temps, el de tota la vida, amb el seu nucli dur intacte, rigorositat total

i màxim encert. El canvi: el valor afegit, el llenguatge, aproparlo al teleespectador, posar-hi dosis de divulgació, canviar una mica el look, la tecnologia que hi ha darrere..., tot això sota la mirada atenpta de l'audiència. De moment, el feedback que tenim és molt positiu i els índexs d'audiència són molt bons. – Cada vegada més, la Meteo adquireix major rellevància informativa a les diferents cadenes. A què ho atribueixes? La meteorologia et serveix per planificar una mica tot, des de què li posaràs al petit per anar al cole o què faràs el cap de setmana. També cal tenir en compte tota la gent que viu o depèn la seva feina del temps, des de la gent de camp al paleta

“Intento apropar el llenguatge al teleespectador, ser divulgativa, canviar una mica el look...”

que treballa a l'aire lliure. A més hi ha molts afeccionats en pla professional a la meteorologia. Aquells que miren tots els canals, consulten Internet i fan els seus propis pronòstics cada dia. És que el temps sempre interesa... A més, hi ha els incondicionals del temps, que ho són pel tipus d'informació per si mateixa, la meteorologia té aquell punt màgic i científic alhora. – Indirectament, per mitjà de les fotografies que et proporcionen els televidents, promociones l'espectacularitat de les Terres de Lleida i de tot Catalunya. La veritat és que tenim diversos 'fotògrafs meteorològics' fidels a Lleida que ens envien imatges pràcticament a diari. Concretament dos: Xavier des d'Ivars d'Urgell, i Ramón, des de Sort. Tots dos ens donen l'oportunitat de gaudir de paisatges espectaculars, el primer del Pla i el segon del Pirineu. – Vas néixer a la Seu d'Urgell. Quins records tens de la teva terra? La visites sovint?

– Les Terres de Lleida tenen una climatologia favorable per practicar turisme? Lleida ho té tot per al turisme. El paisatge és brutal. Hem de pujar muntanyes, centenars de quilòmetres per fer trekking o passejar. Podem esquiar a les millors pistes. Hi ha molta oferta de turisme rural... Jo passo el Nadal cada any en una preciosa casa del Prepirineu lleidatà. – Quin és el teu racó favorit de Lleida meteorològicament i turísticament parlant? Doncs la Seu, com no! Us recomano visitar-la, a la tardor està preciosa, i heu d'anar a veure la catedral, és espectacular i l'única catedral romànica que es conserva a Catalunya. També és cita obligadíssima la Fira de Sant Ermengol, a mitjan octubre. En el marc de la fira hi ha la Fira de Formatges Artesans del Pirineu. Hi ha representats formatgers artesans de tot el Pirineu i es poden tastar més de 100 varietats de formatges diferents. A més, s’hi pot trobar molts altres productes artesans, embotits, melmelades, pa, coques, mel… És que m'encanta menjar, se'm nota, veritat?

“Tenim fotògrafs meteorològics fidels a Lleida que ens fan gaudir de paisatges espectaculars”

Torno a la Seu quan puc, continuen vivint allà la meva mare, la meva neboda i persones molt especials de la meva vida. Els records, tots els de la meva infantesa i adolescència. Me'n vaig anar amb 17 anys, a estudiar la carrera. Recordo molt el fred de l'hivern, quan es gelava la neu, quan les castanyes poblaven el terra a la tardor, el piragüisme al Segre... Sempre m'impressiona el Cadí quan arribo, sempre gaudeixo de l'aire que fa olor d'aire, del fred sec... De fet, el temps a Madrid s'assembla bastant al de la Seu, bé, menys en això de l'aire...

– I per finalitzar i abusant de la confiança: quin hivern ens espera a les Terres de Lleida? La veritat és que els pronòstics estacionals a les nostres latituds es compleixen poc, així que, més que previsió, un desig: que faci el temps que toca, que faci fred, que nevi a muntanya i que passeu un hivern feliç a l’escalfor de la llar i al costat de la família.

150 años del tren en Lleida Unas 320 imágenes de trenes, especialmente a vapor, guían al lector en un viaje por el mundo del ferrocarril en Lleida desde 1860. Las fotografías han sido recogidas y explicadas por Antoni Nebot y Vidal Vidal muestra el rostro más humano de un medio de transporte que transformó la vida económica y social del siglo XX.

150 anys del tren a Lleida.

Guía turístico. Nociones básicas El autor explica con todo detalle los grandes cambios que se han producido en el turismo en los últimos años y analiza cómo afectan a la figura del guía turístico: la especialización en ámbitos de mercado (turismo rural, gastronómico, cultural, ecológico, de aventuras, de compras, etc.), la motivación y el liderazgo en las dinámicas de grupo, el perfil profesional del guía, el impacto de Internet, la formación del guía en la sociedad del conocimiento, la psicología y el marketing turístico, etc.

Unes 320 imatges de trens, especialment a vapor, guien el lector en un viatge pel món del ferrocarril a Lleida d’ençà de la seva arribada, el 1860. Les fotografies han estat recollides i explicades per Antoni Nebot. Al costat d’aquesta col·lecció gràfica única, l’escriptor Vidal Vidal mostra el rostre més humà d’un mitjà de transport que ha transformat la vida econòmica i social del segle XX.

Inés y la alegría En 1944, Monzón prepara en Toulouse la plataforma de la Unión Nacional Española y dispone de un ejército dispuesto a invadir España y establecer un gobierno republicano en Vielha. Inés, recluida en la casa de su hermano en Lleida, escucha el anuncio de la operación Reconquista de España en Radio Pirenaica.

150 anys del tren a Lleida. Antoni Nebot i Vidal Vidal. Pagès Editors. 1a edició, juny 2010. 240 pàgines.

÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷ 150 years of the train in Lleida Some 320 images of trains, and especially steam trains, will guide readers on a trip through the world of the railway in Lleida since 1860. The photographs, which have been collected and explained by Antoni Nebot and Vidal Vidal, show the most human face of a means of transport that transformed the economic and social life of the 20th century.

Guía turístico. Nociones básicas. L’autor explica fil per randa els grans canvis que s’han produït en el turisme en els darrers anys i analitza com afecten la figura del guia turístic: l’especialització en àmbits de mercat (turisme rural, gastronòmic, cultural, ecològic, d’aventures, de compres, etc.), la motivació i el lideratge en les dinàmiques de grup, el perfil professional del guia, l’impacte d’Internet, la formació del guia en la societat del coneixement, la psicologia i el màrqueting turístic, etc.

Tourist Guide: basic notions The author explains in great detail the major changes that have occurred in the world of tourism over recent years and analyses how they have affected the figure of the tourist guide: specialisation in different sectors of the market (rural, gastronomic, cultural, ecological, adventure and shopping tourism, etc.), motivation and leadership in group dynamics, the professional profile of the guide, the impact of the Internet, training the guide in the knowledge society, etc. Inés and happiness In 1944, Monzón prepares the platform for the Spanish National Union in Toulouse and readies an army to invade Spain and establish a republican government in Vielha. Inés, who is shut away in her brother's house in Lleida, hears the announcement of the operation to Reconquer Spain on Radio Pirenaica.

Guía turístico. Nociones básicas. Carles Vernet. Editorial Laertes. 1a edició, 2010. 234 pàgines.

÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷÷ 150 ans du train à Lleida Environ 320 images de trains, surtout à vapeur, guident le lecteur dans un voyage à travers le chemin de fer à Lleida depuis 1860. Les photos ont été recueillies et expliquées par Antoni Nebot et Vidal Vidal présente l'aspect humain d'un moyen de transport qui a transformé la vie économique et sociale du XXe siècle.

Inés y la alegría. El 1944, el comunista Carlos Monzón prepara a Tolosa de Llenguadoc la plataforma de la Unió Nacional Espanyola i té un exèrcit d’homes disposats a envair Espanya. Un d’ells, Galán, creu que és possible establir un govern republicà a Vielha. Inés, que viu reclosa i vigilada a la casa del seu germà, delegat provincial de Falange a Lleida, escolta l’anunci de l’operació Reconquesta d’Espanya a Radio Pirenaica.

Guide touristique. Notions de base L'auteur explique en détail les grands changements vécus par le secteur du tourisme ces dernières années et analyse comment ces changements agissent sur un guide touristique: la spécialisation des marchés (tourisme rural, gastronomique, culturel, écologique, d'aventure, d'achat etc.), la motivation et le leadership dans les dynamiques de groupe, le profil professionnel du guide, l'impact de l'internet, etc. Inés et le bonheur En 1944, Monzón prépare à Tolouse la plateforme de l'Union Nationale Espagnole et dispose d'une armée prête à envahir l'Espagne et à établir un gouvernement républicain à Vielha. Inés, enfermée dans la maison de son frère à Lleida, entend l'annonce de l'opération Reconquista d'Espagne sur Radio Pirenaica.

Inés y la alegría. Almudena Grandes. Tusquets Editores. 1a edició, setembre 2010. 736 pàgines.

I T E S

D E

P O N E N T

SANT MIQUEL DE LA TOSCA

Text: Joan Bellmunt i Figueres Il·lustració: Sebastià Tamarit i Barrull Totes les terres catalanes anaven quedant arreu netes de la presència dels sarraïns, la reconquesta que dura que dura, però anà tirant endavant. A poc a poc les nostres terres tornaven a recuperar la sobirania d’aquells a qui pertanyien, els catalans. Però..., sí, hi havia un però. No hi havia manera de fer fora els sarraïns que quedaven a la nostra terra, i que s’havien establert a Siurana. La seva situació estratègica ho feia molt difícil, mes els comtes no desistiren pas de prendre aquell bastió, i per això començaren a preparar l’assalt, tot concentrant grans forces a les Garrigues, la nostra terra, que serviria de “trampolí” per a l’assalt definitiu. No és d’estranyar, doncs, que se cerqués un bon paratge, on les tropes passessin desapercebudes, és a dir, fora dels ulls dels moriscs, i que al lloc hi hagués aigua abundosa, car tant homes com cavalleries en tenien necessitat. Sembla un xic difícil de parlar d’aigua abundant a les Garrigues, però als nostres avantpassats reconqueridors no els fou difícil trobarla. Entre la Pobla de Cérvoles i el Vilosell hi havia (encara avui) un paratge que reunia aquestes condicions, farratge, aigua i espai per fer-hi estada les forces. Aquest exèrcit vingut de Lleida acampà, doncs, al peu de la serra anterior de Siurana, i el mateix Ramon Berenguer IV, amb la seva cort hi féu cap. Allí hi havia espai i aigua, rebent una de les fonts que brollava el nom de “font de la reina”, en record de l’estança de tan digna personalitat pels nostres paratges. Però seguint amb la llegenda, hem de dir que si nombroses eren les tropes que fins aquí

havien arribat, no és menys cert que Ramon Berenguer, que també hi era, veia molt difícil l’assalt a Siurana, per la qual cosa invocà fervorosament la protecció de sant Miquel, reconegut guerrer celestial, per tal que l’empresa que anava a dur a terme l’endemà, temerària com era, tingués el seu ajut, a fi de poder-ne sortir bé. La devoció a sant Miquel d’aquells cristians catalans del segle XII anava paral·lela amb la de sant Jordi, que ja 80 anys abans la trobem remarcada en les nostres terres. Així, doncs, s’encomanaren a tal celestial protecció, sota l’espasa de sant Miquel, per tal d’assolir l’endemà l’objectiu previst. Això era el 8 de maig de 1153. Aquell dia les tropes es lliuraren a una desenfrenada tasca de preparació de l’assalt, mentre els caps es dedicaven a la preparació estratègica del fet. Després d’una jornada tensa, decidiren anar tots a descansar, per tal que l’endemà estiguessin reposats per a l’esforç. Però quan ja només els sentinelles quedaven en peu, veieren avançar per un caminet un home mig nu, amb el cos ple de

diverses nafres purulentes. El nafrat, que tenia les cames més primes que una canya, s’adreçà vers el campament, per tal de demanar menjar als sentinelles, car la seva manca d’ali-ment també era palesa. Els soldats de guàrdia l’agafaren un per cada braç i el dugueren a vora la llar de foc, per tal que es refés, tot anant a buscar un tros de pa per a donar-li. Les paraules dels sentinelles amb el vagabund foren escoltades per Berenguer, que estava dintre la seva tenda, però sense dormir, encomanant-se per la lluita del dia següent. Pres de la curiositat per veure qui podia ser en aquelles hores de nit, sortí fora, i a l’acostarse al foc veié l’home ple de nafres. En adonarse de com estava, féu portar vi per a rentar-li les ferides, al mateix temps que li posà la capa damunt les espatlles.

El mateix Berenguer, ens diu la llegenda, rentà les nafres i curà el nouvingut, tot comminant-lo a menjar per tal que es recuperés. Una vegada rentat de les ferides i reconfortat, el mateix Berenguer l’invità a entrar a la seva tenda per tal que descansés, tot dient-li que el dia següent podia quedar-se al campament, mentre ells anirien vers Siurana per tal de reconquerir aquell territori que encara quedava a mans dels sarraïns, la qual cosa era com una espina per a la terra catalana que calia treure. Fitat dintre la tenda, el vell vagabund escoltava totes les explicacions que li eren fetes. Després d’una estona de diàleg, el cabdill cristià instà l’home que intentés dormir, car necessitava descansar. - I vós, que no dormiu? – féu l’home. - No, jo aquesta nit no dormiré, car he d’encomanar les meves tropes per tal que demà aconsegueixin de prendre Siurana, i pregar perquè no sofrim ni morts ni ferits, car la vida dels homes és molt valuosa, així que no puc dormir, passaré la nit en vetlla. Davant d’aquestes paraules, el vell nafrat que ja estava ajaçat, s’aixecà tot canviant el seu aspecte que es tornà jove i robust, i digué: - Jo estaré demà amb vosaltres a la lluita, car jo sóc sant Miquel, aquell que tu invocaves, però he volgut veure com era la teva caritat, venint fins aquí en forma de vell, nu i malalt; tu m’has acollit, has rentat les meves ferides i m’has donat la teva capa i la teva tenda. Per aquest acte de caritat jo et dic que conquerireu Siurana. Jo estaré al vostre costat – I dient això desaparegué. I ens conta tot l’entorn que així fou, les tropes cristianes assoliren de conquerir Siurana. El temps, els anys, passaren, però en el record, en la llegenda perduraren aquests fets, i allí en aquell paratge, amb els anys, s’hi aixecà una ermita de la qual en té el patronatge l’arcàngel. La seva orientació, així com la posició de l’altar, amb l’arcàngel portant una espasa flamígera amenaçant les crestes de les muntanyes vers Siurana, continuà en el temps tenint un gran significat i un permanent record d’aquell fet després de la reconquesta.

AVINGANYA DE CONVENT TRINITARI A CENTRE D’ARQUEOLOGIA Text: Diego Aránega

Fotos: Laurent Sansen

El Centre d’Arqueologia d’Avinganya de Seròs (Baix Segre) té com a seu l’antic convent de la Santíssima Trinitat, orde religiós que es dedicà a alliberar captius cristians segrestats pels musulmans en temps de les croades. Després d’anys d’abandó, ruïna i oblit, el temple, rehabilitat per la Diputació de Lleida, es reivindica ara i reclama l’atenció dels visitants.

olt poca gent sap que el primer convent a la península ibèrica de l’Orde de la Santíssima Trinitat dedicat a la Redempció de Captius va ser fundat pel mateix Sant Joan de Mata el 1201 al Baix Segre (el Segrià), vora la petita localitat de Seròs, ben prop de l’Aiguabarreix, allà on es fonen els rius Segre i Cinca. L’antiga Casa Trinitària d’Avinganga té avui dia, passats els segles, un posat orgullós i fins i tot presumit. Encara que de mides humils, la seva estructura complexa (potser una mica capriciosa) ha sobreviscut a l’abandó i a l’espoli i ara, gràcies a la inversió de la Diputació de Lleida i sobretot a la feina dels arqueòlegs de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), es reivindica com un monument cabdal en aquest indret ponentí, on es troben nombrosos tresors arqueològics que cal descobrir i gaudir-ne. Sota l’esguard del sempre solitari Montmaneu i a tocar de la carretera que connecta Seròs i la Granja d’Escarp, el convent (sembla ser que segons la regla trinitària no es pot anomenar monestir, tot i que els cartells de la carretera així ho anuncien) enlluerna, a primera vista, amb el seu campanar quadrat i el seu absis cepat i robust. Cal, però, visitar el seu interior per fer un tast de la història (i de les històries) que acull aquest temple, singular i desconegut. L’església primitiva d’Avinganya, dedicada a Nostra Senyora dels Àngels, fou d’una senzillesa que encara es pot apreciar amb una certa emoció. I aquesta sensació no és pas gratuïta si es recorda que aquesta va ser la humil morada d’un grup de frares especialitzats en l’alliberament de cristians empresonats pels exèrcits musulmans o pels pirates nord-africans. Efectivament, l’Orde de la Santíssima Trinitat va ser fundat precisament per alliberar i protegir els cavallers cristians ja fos pagant diners que provenien d’almoines i donatius o, com a últim recurs, els frares fins i tot arribaven a bescanviar-se pels captius (val a dir, com a anècdota, que els trinitaris van aconseguir redimir dels moros un escriptor llavors desconegut: Miguel de Cervantes Saavedra). Per fer-se una idea de tot plegat, paga la pena veure l’audiovisual previ a la visita que, amb efectes especials (llums que recorren murs i capelles i fums que exsuden del soterrani), escenifica bona part de la història d’Avinganya. Un grapat d’actors afeccionats ponentins representen, entre d’altres, Joan de Mata, Constança de Montcada i fins i tot el mateix Yahya Ibn Ganiya, emir de València i Múrcia, el qual va ser propietari al segle XI d’una torre agropecuària en aquest mateix indret. Ibn Ganiya, segurament no cal dir-ho, donà nom a Avinganya. A l’interior del presbiteri del convent, cobert per una ingràvida volta apuntada, encara queden restes de pintures de gust mudèjar que donen fe de la forta influència de la cultura islàmica al Baix Segre molt temps després de la conquesta cristiana. Com dèiem, en aquells temps de violentes croades era habitual que molts cavallers cristians foren segrestats i portats al nord d’Àfrica, on els musulmans els feien esclaus o els empresonaven per demanarne un rescat. Sembla ser que un d’aquells captius fou Pere de Bellvís, el qual havia rebut la finca d’Avinganya com a recompensa per participar en la reconquesta de les terres de Lleida (Medina Larida). La providència (divina o no) va voler que Pere de Bellvís fos alliberat pels monjos trinitaris i, agraït, va donar la finca d’Avinganya al frare francès Joan de Mata, el qual fundà a Seròs, com ja s’ha dit, el

El claustre pertany al segle XVII i es caracteritza per l’extrema sobrietat. A sota, detall de la portada principal barroca, oberta al primitiu absis del s. XIII.

La Diputació de Lleida, mitjançant l’Institut d’Estudis Ilerdencs, s’ocupa de la rehabilitació i la conservació d’Avinganya. A sota, les darreres llums del dia amb el Montmaneu vigilant al fons.

convent de la Santa Trinitat el 1201. Tot seguit, va consagrar els temples de Lleida (1202) i d’Anglesola (1204). Però els trinitaris van patir ben aviat una greu crisi econòmica que els va obligar a tancar alguns dels seus convents. La família Montcada, que llavors senyorejava les terres del Baix Segre, va decidir finançar la comunitat religiosa trinitària. Fou així com la germanastra de Jaume I el Conqueridor, Constança de Montcada, fundà l’any 1250 un convent femení a Avinganya, el qual també va ser el primer que va obrir l’orde trinitari a la península. Com a contrapartida, els Montcada van convertir l’església en el seu panteó familiar i, per tant, van fer importants reformes a l’edifici, sobretot al segle XIV. Llavors s’hi van construir dues capelles gòtiques, la més gran de les quals, la del Remei, és una mena d’església per si mateixa, on encara resplendeixen l’escut dels Montcada i la creu trinitària. L’altra capella, al sud, és força més petita. Ambdues aixoplugaven nínxols que van ser espoliats i destrossats. Miraculosament, es van descobrir fragments de dos sepulcres que ara resten exhibits al Museu de Lleida. Es diu que un dels trossos el va aportar de manera certament misteriosa una parella quan es va casar a la Seu Vella de Lleida. Una nova crisi, al segle XVI, va tornar a afectar la casa conventual i la comunitat va quedar reduïda a dues monges. Aleshores l’orde va tornar a obrir un noviciat masculí i això va comportar noves reformes i la construcció del campanar, del claustre i dels edificis laterals que encara resten dempeus. Malauradament, al segle XIX, durant la guerra del Francès, el convent fou destruït i amb la desamortització dels béns eclesiàstics passà a ser propietat particular a partir del 1835. L’edifici restà abandonat i ruïnós i el 1936 la finca i el convent van ser subhastats i venuts per 3.333,34 pessetes. Finalment, el 1940 va quedar com a propietat de la Diputació de Lleida. Les imatges de l’edifici d’aquella època, que es poden veure a l’audiovisual, són colpidores. Ben bé sembla que el convent hagués estat bombardejat. El temple va ser saquejat i espoliat, sobretot per algunes persones de la contrada, les quals aprofitaven pedres i columnes per construir casa seva (els anys 80 van robar amb nocturnitat i traïdoria les dues columnes que emmarcaven la porta barroca del temple que servia d’escenografia fotogràfica als nuvis de les rodalies). Però el 1986, la Diputació de Lleida i la Generalitat de Catalunya van emprendre el procés de recuperació i rehabilitació de la casa, al mateix temps que el Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) va iniciar la recerca i les excavacions, que encara es desenvolupen. Val a dir, per ser justos amb la gent de la comarca, que des de llavors, molts veïns han retornat peces interessants. Encara es recorda quan, per exemple, va aparèixer a la porta del convent un sac amb un escut dels Montcada i dues escultures. Finalment, la Diputació de Lleida constituí el 1996 el Centre d’Arqueologia d’Avinganya, l’objectiu del qual és divulgar l’activitat arqueològica entre els escolars i entre el públic en general i investigar el ric patrimoni històric del Baix Segre. Ben aviat, l’edifici també acollirà el Centre d’Interpretació del Territori del Baix Segre, de

Dues curiositats d’Avinganya: capitell antropomorf que es pot contemplar a la cripta arqueològica, i una de les claus de la nau central, que representa la coronació de la Mare de Déu.

manera que tornarà a recuperar la capitalitat i la importància que l’antiga casa trinitària va tenir durant gairebé 800 anys. Després de veure l’audiovisual, la visita a Avinganya reserva una gran sorpresa. Al peu de la capella del Sant Crist, a terra, hi ha un inversemblant accés a una cripta arqueològica (absteniu-vos-en els claustròfobs) que permet submergir-se en les entranyes de l’edifici. Allà es pot veure, a través d’una petita finestra, la cripta de la família Montcada, totalment espoliada, i, al costat mateix, una ossera on es van trobar les restes de més de cent persones (frares i notables). La degradació dels ossos dels cadàvers assenyala que la majoria patia artrosi, a causa, sens dubte, de la humitat de la boira que domina de sempre aquesta plana propera a l’Aiguabarreig. La cripta també amaga un altre atractiu majúscul i misteriós: dos capitells, un d’ells bellíssim, que formen part dels fonaments d’una antiga ampliació del temple. Potser les monges trinitàries van decidir que aquestes peces eren massa ostentoses i que, per tant, contravenien la regla de l’orde, de manera que els artístics capitells van ser reciclats i soterrats com vulgars maons de pedra. Tanmateix, les excavacions van treure a la llum aquestes peces i s’ha determinat que, abans de reutilitzarles, sostenien un arc triomfal a la primitiva església. Un dels capitells és troncocònic, sense cap decoració, però l’altre té forma antropomòrfica.

Vista general del temple amb un esplèndid campanar quadrat. Avinganya es troba envoltat de fruiters, ben a prop de l’Aiguabarreig.

D’INTERÈS El Centre d’Arqueologia d’Avinganya és situat a la subcomarca del Baix Segre (el Segrià), 30 km al sud de Lleida i a 2 km de Seròs, en una zona d’especial interès geogràfic (Aiguabarreig dels rius Segre i Cinca), històric (gran diversitat i densitat de jaciments arqueològics), ecològic (vegetació i fauna singulars) i econòmic (agricultura intensiva i mineria del carbó). Visita i muntatge audiovisual Horaris: Dissabtes: de les 11.00 a les 14.00 hores (de l’1 d’octubre al 30 d’abril) i de les 17.00 a les 20.00 hores (de l’1 de maig al 30 de setembre). Diumenges i festius: de les 11.00 a les 14.00 hores (tot l’any). De dilluns a divendres: de 9.00 a 14.00 hores (visita concertada). Entrada: gratuïta. Ruta arqueològica pel Baix Segre: La ruta s’inicia a Avinganya i es visiten els jaciments arqueològics de Roques de Sant Formatge, Gebut, Vil·la Fortunatus i el Bobalar o Bobalà. Per a més informació i per concertar visita: Servei d’Arqueologia de l’IEI (tel. 973 27 15 00) arqueolo@diputaciolleida.cat - www.fpiei.cat

Es tracta del rostre d’una mena de follet amb barret que es posa les dues mans al cap, com si estigués sorprès o espantat. Té uns ulls grans i expressius que van ser de color blau però que, segons sembla, un visitant desaprensiu va cremar amb un encenedor. L’origen i el significat d’aquesta escultura és tot un enigma. Fins i tot diuen que podria haver arribat d’un altra església, ja que els trinitaris, molt austers, no acostumaven a decorar els seus convents. Sigui com sigui, el cert és que aquest curiós capitell antropomorf ha esdevingut la imatge més emblemàtica i coneguda del convent d’Avinganya. Una vegada fora de la cripta, es pot fer una passejada tranquil·la passejada pel claustre del segle XVII, d’una gran sobrietat. La meitat és coberta per un porxo, mentre que un lateral resta obert al carrer, al paisatge de pomeres i presseguers. En una banda, hi ha l’edifici de l’antiga hostatgeria dels monjos i, a prop, les restes d’un molí d’oli del segle XVIII. En un racó del claustre, finalment, es poden albirar els vestigis de la base de la torre islàmica de Yahya Ibn Ganiya. D’aquella època, el Servei d’Arqueologia de l’IEI ha tret a la llum, molt recentment, part d’una estructura andalusina de gruixudes parets de tàpia. A poc a poc, doncs, es va recuperant el passat d’un monument que, sens dubte, té un gran futur.

AVINGANYA, DE CONVENTO TRINITARIO A CENTRO ARQUEOLÓGICO

El Centro de Arqueología de Avinganya de Seròs (Bajo Segre) tiene como sede el antiguo convento de la Santísima Trinidad. El primer convento en la península ibérica de la Orden de la Santísima Trinidad dedicada a la Redención de Cautivos fue fundado por San Juan de Mata en 1201 cerca de Seròs (el Segrià). El convento sorprendre, a primera vista, con su campanario cuadrado y su ábside robusto. La iglesia primitiva de Avinganya fue de una sencillez que aún se puede apreciar con cierta emoción.

aún quedan restos de pinturas de gusto mudéjar que dan fe de la fuerte influencia de la cultura islámica en el Bajo Segre mucho tiempo después de la conquista cristiana. Constança de Montcada fundó en 1250 un convento femenino en Avinganya, que también fue el primero que abrió la orden trinitaria en la península. Los Montcada convirtieron la iglesia en su panteón familiar y, por tanto, realizaron importantes reformas en el edificio, sobre todo en el siglo XIV. En esa época se construyeron dos capillas góticas.

Un audiovisual previo a la visita escenifica buena parte de la historia de Avinganya. En el interior del presbiterio

En el siglo XVI la orden volvió a abrir un noviciado masculino, lo que comportó nuevas reformas y la cons-

trucción del campanario, del claustro y de los edificios laterales que aún quedan en pie. En el siglo XIX, durante la guerra de la Independencia, el convento fue destruido y con la desamortización de los bienes eclesiásticos pasó a ser propiedad particular a partir de 1835. El edificio quedó abandonado y ruinoso y en 1936 la finca y el convento fueron subastados. Finalmente, en 1940 quedó como propiedad de la Diputación de Lleida. En 1986 la Diputación y la Generalitat de Catalunya emprendieron el proceso de recuperación y rehabilitación de la casa, al mismo tiempo que el Servicio de Arqueología del Instituto de Estudios

Ilerdenses (IEI) inició las excavaciones, que aún se desarrollan. Finalmente, la Diputación de Lleida constituyó en 1996 el Centro de Arqueología de Avinganya y pronto el edificio también albergará el Centro de Interpretación del Territorio del Bajo Segre. Después de ver el audiovisual, la visita a Avinganya reserva una gran sorpresa. Al pie de la capilla del Santo Cristo existe un acceso a una cripta arqueológica de la familia Montcada que esconde dos capiteles, uno de ellos bellísimo. Una vez fuera de la cripta, se puede realizar un tranquilo paseo por el claustro del siglo XVII, de una gran sobriedad.

AVINGANYA, FROM A TRINITARIAN CONVENT TO AN ARCHAEOLOGICAL CENTRE The Archaeological Centro of Avinganya de Seròs (Baix Segre) has its base at the former convent of the Holy Trinity, which was founded near Seròs (El Segrià) by Saint Juan de Mata in 1201. At first sight the convent provokes surprise with its square belfry and robust apse. An audiovisual presentation prior to the visit sets the scene by explaining part of Avinganya's history and inside the chancel there are still some remains of Mudéjar paintings. Constança of Montcada founded a female convent at Avinganya in 1250 and this was also the first convent established by the Trinitarian order on the Iberian Peninsula. The Montcada family subsequently used the church as their

family pantheon, making important modifications to the building in the process, particularly in the 14th century. In the 16th century, the Trinitarian order opened a male novitiate which was accompanied by more modifications and the construction of the bell tower, the cloister and the side buildings that still remain to this day. After years of abandon, in 1986, the Diputació de Lleida and the Generalitat de Catalunya began the process of recovering and rehabilitating the building and, at the same time, the Archaeological Service of the Institut d'Estudis Ilerdenses (IEI - Institute

of Lleida Studies) began a series of excavations that are still going on today. Finally, in 1996, the Diputació de Lleida constituted the Archaeological Centre of Avinganya; the building will soon also house the Centre for Interpreting the Territory of Baix Segre. After watching the audiovisual, the visit to Avinganya reserves a great surprise. At the foot of the chapel of the Holy Christ, there is an access to the archaeological crypt belonging to the Montcada family, which conceals two capitals, one of which is exceptionally beautiful. Once out of the crypt, it is possible to take a leisurely stroll through the very sober 17th century cloister.

AVINGANYA, DE COUVENT TRINITAIRE À CENTRE ARCHÉOLOGIQUE Le Centre d'Archéologie d'Avinganya de Seròs (El Baix Segre) a pour siège l'ancien couvent de la Sainte Trinité, fondé par Saint Jean de Matha en 1201 près de Seròs (El Segrià). Le couvent surprend, à première vue, par son clocher carré et son abside robuste. Un document audiovisuel projeté avant la visite présente une bonne partie de l'histoire d'Avinganya. À l'intérieur du presbytère, on trouve encore des restes de peintures de style mudéjar. Constança de Montcada fonda en l'an 1250 un couvent de femmes à Avinganya, qui était également le premier que l'ordre trinitaire ouvrait dans la péninsule ibérique. Les Montcada firent de l'église leur panthéon familial et

entreprirent ainsi d'importantes réformes dans le bâtiment, notamment au XIVe siècle. Au XVIe siècle, l'ordre rouvrit un noviciat masculin qui entraina de nouvelles réformes et la construction du clocher, du cloître et des bâtiments latéraux qui sont encore debout de nos jours. Après des années d'abandon, en 1986, la Diputació de Lleida et la Generalitat de Catalunya entamèrent le processus de récupération et réhabilitation de la maison, à la même époque à laquelle le Service d'Archéologie de l'Institut d'Estudis Ilerdencs (IEI) commençait les excavations qui sont encore en cours aujourd'hui.

Finalement, la Diputació de Lleida constitua en 1996 le Centre d'Archéologie d'Avinganya et ce même bâtiment abritera bientôt le Centre d'Interprétation du Territoire d'El Baix Segre. Après la projection du document audiovisuel, la visite d'Avinganya réserve une grande surprise. Aux pieds de la chapelle du Saint Christ, il existe un accès à une crypte archéologique de la famille Montcada, qui abrite deux chapiteaux dont un notamment, est d'une grande beauté. À l'extérieur de la crypte, il y a une belle promenade le long du cloître du XVIIe siècle qui est d'une grande sobriété.

Seu Vella,

TAPISSOS “NOUS”

Text: S. Tamarit Fotos: DeFoto, Museu de Lleida, IRPA, Real Fábrica de Tapices de Madrid El “renaixement” dels tapissos que un dia decoraven els murs interiors de la Seu Vella ja és una realitat. Dotze de les quinze peces que formen la col·lecció –propietat del Capítol de la catedral de Lleida i en dipòsit al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal des del 2001– han estat sotmesos a un acurat procés de neteja i restauració que ha permès

que aquestes valuoses peces flamenques, sorgides al s. XVI dels reputats tallers de Brussel·les, puguin ser contemplades en tota la seva esplendor. Després de l’exitosa exposició celebrada del 7 de maig al 3 d’octubre a la Seu Vella, una mostra de la col·lecció és exhibida ara al Museu de Lleida.

esprés de l’espectacular exposició que es va poder veure enguany a la Seu Vella de Lleida –i que va reunir també peces d’altres procedències–, els tapissos han tornat al Museu de Lleida, que té cura de la seva conservació i exhibició (encara que, per raons d’espai i de conservació preventiva, el recinte museístic en mostra únicament tres, els quals s’aniran canviant de manera rotatòria). Però, tal com explica la directora del museu, Montse Macià, el procés de recuperació patrimonial d’aquestes obres no és solament un tema de conservació, “sinó que també ha comportat la posada en valor de tota la col·lecció de tapissos i permetrà la difusió i l’exhibició dels teixits tant dins del museu com a d’altres indrets; tenim ara una col·lecció única i singular a disposició d’institucions i col·lectius que la sol·licitin”. Macià incideix igualment que la restauració ha anat acompanyada d’una investigació acurada de cada peça (la iconografia, l’estil, el cromatisme, el taller d’origen, etc.) i de l’edició d’un catàleg on es dóna a conèixer el resultat de la recerca. Fruit de l’acord signat l’any 2006 entre el Departament de Cultura de la Generalitat, el Museu de Lleida i “la Caixa”, la restauració –pagada per aquesta entitat financera, que ha aportat 600.000 €– es va fer a dues de les entitats més prestigioses d’aquest àmbit, l’Institut Royal du Patrimoine Artistique de Brussel·les i la Fundación Real Fábrica de Tapices de Madrid. Tècnicament, el tractament dels tapissos, afectats per diverses “patologies”—brutícia acumulada, mutilació d’algunes parts, degradació causada per l’acció del temps i dels homes (oxidació, decoloració per la llum, estrips i forats), intervencions anteriors no sempre idònies—, ha estat complex. Com explica Núria Gilart, conservadorarestauradora del museu, un procés d’aquest tipus requereix una anàlisi prèvia que detecta les zones problemàtiques i indica el tipus de sanejament que cal aplicar. Normalment es fa una neteja per immersió en aigua, utilitzant sabons especials i aplicant un assecat natural per evaporació, mentre que les zones més delicades requereixen una aspiració especial amb filtres. Quant a la restauració, es fa en un teler, on s’afegeix el teixit neutre de consolidació als estrips i als forats i on es reforça el suport, també de roba, del tapís (la peça es va enrotllant a mesura que avança l’arranjament).

Fragment del tapís La suplicació de Mestra abans i després de la restauració a l’IRPA. Observeu a sota la sensible millora en zones com la part davantera del vestit vermell de la figura de l’home.

CATEDRAL ANTIGUA, TAPICES NUEVOS Los tapices flamencos del siglo XVI de la Seu Vella (Catedral Antigua) de Lleida han recuperado su esplendor. Fruto de un acuerdo entre la Generalitat, el Museo de Lleida y “la Caixa” (entidad que ha aportado 600.000 €), la colección de 15 tapices ha sido sometida a un completo proceso de limpieza y restauración. Según Montse Macià, directora del museo (el centro que custodia las piezas), “el proceso de recuperación de las obras conlleva su puesta en valor y permitirá su difusión y exhibición tanto dentro del museo como en otros lugares”. La restauración ha ido acompañada de una investigación detallada de las piezas, afectadas por “patologías” diversas (suciedad, mutilación parcial, degradación). Tras un análisis previo, se ha realizado una limpieza por inmersión en agua, utilizando jabones especiales y aplicando un secado natural por evaporación, y la rehabilitación, en un telar especial donde se ha añadido tejido neutro de consolidación a los descosidos y agujeros y donde se refuerza el soporte, también de ropa, del tapiz.

Foto superior, restauració d’un teixit en un teler especial de la Real Fábrica de Tapices de Madrid. A sota, fragment del tapís El fill pròdig.

OLD CATHEDRAL, NEW TAPESTRIES The 16th century Flemish tapestries of the Lleida’s Seu Vella (Old Cathedral) have recovered their original splendour. As a result of an agreement between the Generalitat, the Museum of Lleida and “la Caixa” (which contributed € 600,000), the collection of 15 tapestries has been subjected to a process of thorough cleaning and restoration. According to Montse Macià, the head curator of the Museum (the centre where the pieces are kept), “the process of recovering the works has also helped to increase their value and will help to promote them and further their dissemination and exhibition”. The restoration work has been accompanied by detailed research on the tapestries as well as measures to deal with their various “pathologies” (which included dirtiness, partial mutilation, and general degradation). After previous analysis, the tapestries were first cleaned by immersion in water, using special soaps, then naturally dried, by evaporation, and finally rehabilitated. The rehabilitation process entailed hanging the tapestries on a special loom, using a neutral fabric to replace tears and cover holes, and then applying more cloth to provide greater support.

Les 15 peces actualment conservades al Museu de Lleida pertanyen a quatre sèries: "Vicis i virtuts" (El fill pròdig), "Mitologia" (Jàson i Medea, La suplicació de Mestra, El matrimoni de Mestra i Egeu i Teseu), "David i Betsabé" (Betsabé va a la casa de David, David envia Uries a la mort, Uries s'acomiada de Betsabé, Natan reprèn David i Mort del fill de David i Betsabé) i "Història d'Abraham" (La vocació d'Abraham, El faraó restitueix Sara a Abraham, Comiat d'Abraham i Lot, Abraham envia Elièzer a buscar muller per a Isaac i Rebeca ofereix aigua a Elièzer). Els tapissos, cal dir-ho, són solament un dels molts motius per visitar el Museu de Lleida, equipament modern que sedueix el visitant amb una exposició permanent de més de mil obres. Obres que representen una amena lliçó de l’evolució del territori per mitjà de les seves manifestacions artístiques, des de la Prehistòria fins al segle XIX. Sens dubte, una cita inajornable!

CATHÉDRALE ANCIENNE, TAPISSERIES NEUVES Les tapisseries flamandes du XVI siècle de la Seu Vella (ancienne cathédrale) de Lleida ont récupéré leur splendeur. Fruit d’un accord entre la Generalitat, le Musée de Lleida et “La Caixa” (entité qui a contribué avec 600.000€), la collection de 15 tapisseries a été soumise à un processus de nettoyage et de restauration complet. D’après Montse Macià, directrice du Musée (centre qui garde les pièces), “le processus de récupération des œuvres entraîne leur mise en valeur et permettra leur diffusion et exposition». La restauration a été accompagnée d’une recherche détaillée des pièces affectées par différentes « pathologies » (saleté, mutilation partielle, dégradation). Après avoir fait une analyse, on a procédé à un nettoyage par immersion dans de l’eau, en utilisant des savons spéciaux, puis au séchage, moyennant une méthode naturelle par évaporation. Finalement, la réhabilitation a été faite sur un métier à tisser spécial et en ajoutant un tissu neutre de consolidation sur les décousus et les trous qui a permis également de renforcer le support, aussi en tissu, de la tapisserie.

D’INTERÈS MUSEU DE LLEIDA, DIOCESÀ I COMARCAL C/ Sant Crist, 1. 25002 Lleida Tel.: 973 28 30 75 - E-mail: museu@museudelleida.cat Web: http://www.museudelleida.cat/

El cel: tot un espectacle Text: equip editor Fotos: Ramon Baylina, Santi Iglesias, Álvaro Novo, Jordi V. Pou

L’escriptora anglesa Virginia Woolf escrivia: “Només el cel sap per què l’estimem tant”. Certament, la màgia i el misteri que amaga el firmament, amb la seva immensitat, la seva singularitat i el fet que ens regali constantment formes, colors i aspectes tan diversos, fan que es converteixi en quelcom enigmàtic i estimat alhora. Viatjar a qualsevol indret del món i observar els cels de cada racó forma part del bagatge que ens emportem dels llocs que visitem. Perquè, qui no ha fotografiat mai una romàntica posta de sol, un espectacular arc de Sant Martí o el caprici dels núvols amb formes i colors diversos?

Un cop més, en aquesta selecció d’imatges recollim la natura en estat pur, tot i que aquesta vegada amb l’objectiu mirant al cel. Ramon Baylina, Santi Iglesias, Álvaro Novo i Jordi V. Pou ens ofereixen una acurada tria d’instantànies de les Terres de Lleida que se centren en les múltiples postals que sovint presenta el cel tant a la plana com a la muntanya. Els regals acostumen a comprar-se; la natura, però, ens n’ofereix constantment i sense cap mena d’embolcall. Gaudiu, doncs, d’aquests presents que trobareu en les pròximes pàgines.

Impressionant descàrrega elèctrica sobre la zona d’Alfés i Torres de Segre, captada des de Lleida.

La lluna darrere del TĂ¨sol espia el poble de Son.

La capital del Segrià amb un cumulonimbus apocalíptic.

Mamatocúmuls a Esterri d’Àneu.

CĂ lida posta de sol al Port de la Bonaigua.

Impressionant arc de Sant MartĂ a La Boscana de Mollerussa.

Els darrers rajos del sol il·luminen els altocúmuls que vaguen sobre Gardeny.

Núvols lenticulars a Arrós de Cardós.

A toc de campana

Text: Joaquim M. Pujals

Fotos: Santi Iglesias

Os de Balaguer celebra des de fa 24 anys la Trobada de Campaners, on es reivindica un ofici secular que lluita per allunyar-se de la desaparici贸.

Des de fa 24 anys, Os de Balaguer aplega cada any al voltant d’un centenar de campaners d’arreu de l’Estat i fins i tot de l’estranger.

urant segles, les campanes van ser el gran mitjà de comunicació de masses dels nostres pobles i ciutats. En estar situades normalment als campanars de les esglésies, la seva funció principal era religiosa: convocaven amb diferents tonades a misses, casaments, funerals i la resta de celebracions litúrgiques. Però també informaven la població de festes i cerimònies laiques, de naixements i defuncions, i l’alertaven d’atacs enemics, incendis, epidèmies, tempestes i d’altres perills. No és gens exagerat afirmar que la vida quotidiana es desenvolupava a toc de campana. Els pics que cridaven a determinades oracions marcaven també el moment de llevar-se, dinar o anar-se’n al llit. Els senyals horaris dels campanars eren la principal mesura del temps en un món sense

rellotges ni mòbils. Quan les ciutats estaven envoltades de muralles, era especialment important l’avís de tancament de les portes. Els instruments també establien els tocs de queda (l’expressió al·ludeix precisament al so de les campanes). En alguns pobles, hi havia uns senyals específics per al moment de tornar a casa els infants, per canviar els llocs de pastura dels ramats o per difondre que una dona tenia complicacions en el part... Mitjançant un llenguatge elaborat, el campaner, mestre d’un ofici secular que passava de pares a fills, transmetia molta més informació de la que ens podem imaginar els llecs: en el cas de les defuncions, els ressons arribaven a precisar si havia estat d’un home, una dona o un infant, el barri on vivia, i fins i tot... la categoria del funeral!

Com passa amb els altres idiomes, cada territori té el seu. El codi d’un poble “només el podien interpretar els seus veïns... A cinc quilòmetres, ja no l’entenien!”, explica Maria José Huete, de la junta de la Confraria de Campaners de Catalunya. I també el seu accent: hi ha una manera catalana de tocar les campanes, amb repics rimats, no gaire llargs, i sense fer que l’estri volti mai 360 graus, com es fa en altres llocs. Aquí, abans de fer-les sonar, els campaners les posen a seure, és a dir, boca amunt, i després les deixen caure totes alhora. Per poder-les tocar a la catalana, les campanes tenien un contrapès de fusta o de pedra que en permetia conservar l’equilibri boca amunt. Però des del s. XIX, i per influència alemanya, es va substituir en moltes per un de ferro –material del qual també es

Campanes i campaners resisteixen al pas del temps i les tradicions i es donen cita a la petita població de la Noguera.

va començar a fer el jou, que fins llavors era de fusta-. Els nous elements metàl·lics en van alterar el so i el seu mal ús va fer que moltes s’esquerdessin. El segle XX va portar els motors elèctrics, que van anar arraconant la feina dels campaners. La mateixa paraula que identifica una de les característiques tòpiques dels catalans, seny, també serveix per referir-se a la campana, però no sabem si hi ha una relació entre un i altre significat (sembla, però, que provenen d’arrels diferents). El seny major és la campana principal d’un temple. I el mestre de seny, l’artesà que fon i dóna forma als grans vasos de bronze. Com tantes altres coses que, havent acompanyat la vida de desenes de generacions, s’han extingit en pocs anys a causa dels nous models de vida, el tocar de

les campanes va estar prop de desaparèixer de les nostres viles. Però campanes i campaners resisteixen, i al petit poble d’Os de Balaguer, a la Noguera, han descobert un punt de trobada des d’on es treballa per preservar aquest llegat. Des de fa 24 anys, la localitat acull cada darrer cap de setmana d’abril la Trobada de Campaners, principal esdeveniment d’aquest tipus a Catalunya –el 2011, però, en coincidir aquestes dates amb la Setmana Santa, la trobada s’avançarà als dies 9 i 10

“La Confraria de Campaners de Catalunya col·labora estretament amb la Trobada”

del mateix mes–. “Tot va començar quan l’alcalde i el mossèn d’aleshores van voler retre un homenatge al campaner local. L’homenatge es va estendre als dels pobles veïns, i com que va anar bé, l’any següent es va dedicar als de tota la comarca... i ja no ha parat de créixer”, explica l’alcalde actual, Ignasi Cortés. En algunes edicions s’ha arribat a comptar amb la presència d’un centenar de campaners procedents de Catalunya, d’altres indrets d’Espanya –amb destacada presència dels valencians, que a la seva terra són especialment actius– i fins i tot d’algun altre país europeu. Els darrers anys, però, la xifra s’ha reduït a una seixantena: la majoria de campaners són gent gran, i el temps no perdona. També n’hi ha alguns per als quals el viatge és massa llarg o complicat. Cortés

El món campaner està registrant una recuperació progessiva i les noves generacions “apunten bones maneres”, segons els organitzadors.

calcula que a Catalunya en queden “uns noranta o cent, encara que molts ja no exerceixin”. Però encara hi ha esperança: a cada trobada participen uns quants infants i joves que en volen prendre el relleu. “N’han vingut fins i tot de set o vuit anys”, recorda Huete, qui considera que el món campaner està registrant una recuperació progressiva: “Cada vegada hi ha més colles, i els turistes rurals que es queixen que les campanes els molesten són quatre”. Juntament amb els artistes, també es desplacen al poble milers de persones interessades en les campanes, en les tradicions culturals en general, o simplement curiosos. Algun any han envaït els carrers d’Os cinc mil visitants, i el dinar de germanor, que preparen les dones del poble, n’ha aplegat

un miler. Són xifres considerables si tenim en compte que el nombre d’habitants d’aquest poble de l’oest de la Noguera, arraulit al peu de la serra del Montsec, és només d’uns quatre-cents! L’èxit de la iniciativa va impulsar la creació l’any 1987 de la Confraria de Campaners de Catalunya, amb seu a Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, una abadia amb orígens al s. XII que hi ha a quatre quilòmetres d’Os. La presència a la direcció de la confraria d’un monjo de

“L’Ajuntament prepara la Sala Temàtica de les Campanes en una estança del castell”

Montserrat va permetre que moltes de les seves reunions tinguessin lloc al monestir barceloní. L’entitat, que té més d’un centenar de membres, vetlla per la conservació i la difusió del món de la campana, col·labora amb l’Ajuntament en l’organització de la trobada anual i edita periòdicament la revista El Batall (que es pot llegir per internet). El programa de l’esdeveniment sempre inclou, el dissabte, el pregó de la festa i un concert al vespre. Però el diumenge és el gran dia. Després de la rebuda als campaners visitants i d’un esmorzar popular, té lloc una exhibició de tocs a càrrec de cada mestre. Segueixen una missa cantada i el dinar, en el qual participen tots els assistents, després del qual s’homenatja els campaners presents, que reben obsequis i distincions. La festa s’acaba amb un ball.

Diverses imatges de la trobada: campaners de totes les edats mostrant les seves habilitats i un artesà del vidre confeccionant una campana.

Durant la jornada dominical té lloc als carrers del poble una fira de fonedors i instal·ladors de campanes. També hi ha demostracions d’oficis antics i parades de productes artesans. Alguns anys s’ha realitzat la fosa d’una campana tal com es feia des de l’Edat Mitjana. D’aquesta manera, la trobada ha permès dotar de campanes diverses esglésies i ermites dels encontorns. De fet, no existeix encara un cens de les campanes catalanes –s’està fent–, però hi ha més de 20.000 esglésies i edificis religiosos susceptibles de tenir-ne. Per a l’edició del 2011 no estarà encara enllestit, però de cara a l’any següent l’Ajuntament espera haver culminat un vell projecte: un museu campaner instal·lat en una estança gòtica que s’ha habilitat al rehabilitat castell que corona el poble. L’obra civil de la Sala Temàtica de les Campanes, en la qual es treballa des de fa un any llarg, ja està gairebé acabada, i s’ha pogut completar amb ajut financer de les administracions central i autonòmica. Tot i que ja fa uns anys que s’hi exposaven provisionalment algunes peces, ara falta desenvolupar la part dels continguts, per a la qual l’Ajuntament ha demanat també ajuts i assessorament. Serà el primer museu dedicat a aquest tema a Catalunya. “A Cantàbria i Valladolid ja hi ha museus dedicats a les campanes, com n’hi ha a França i Itàlia. Però nosaltres volem centrarnos més en la figura del campaner, explicar que era un veritable comunicador. I també parlar dels campanars”, explica l’alcalde. Al creixement de les colles campaneres –a les Terres de Lleida destaca la de Cervera–, la incorporació de joves aprenents que poden garantir el futur de l’ofici, una festa anual plenament consolidada i el primer museu monogràfic del país cal afegir que, el gener del 2010, la Generalitat va declarar el so de les campanes Patrimoni Cultural Immaterial de Catalunya, una decisió que el protegeix de les denúncies i les demandes presentades els darrers anys per alguns ciutadans als quals molestava. Sembla que, de moment, les campanes no deixaran de volar a casa nostra. I a Os de Balaguer en tenen bona part de la culpa.

A TOQUE DE CAMPANA Durante siglos, las campanas fueron el medio de comunicación de masas de nuestros pueblos y ciudades. Situadas normalmente en los campanarios de las iglesias, su función principal era la religiosa: convocaban con diferentes toques a misas, bodas, funerales, etc. Pero también informaban de ceremonias laicas, de nacimientos y defunciones, alertaban de ataques enemigos, incendios, epidemias, tormentas y otros peligros. Incluso algunos pueblos tenían señales específicas para cambiar los lugares de pastoreo del ganado o para avisar que una mujer tenía complicaciones en el parto. Mediante un elaborado lenguaje, el campanero, maestro de un oficio secular que pasaba de padres a hijos, transmitía más de lo que podamos imaginar: en el caso de defunciones, se podía precisar si era hombre, mujer, niño, el barrio donde vivía e incluso la categoría del funeral.

Maria José Huete, de la junta de la Confraria de Campaners de Catalunya, explica que cada territorio tenía su código y su acento. Una manera catalana de tocar las campanas es con repiques rimados, no muy largos y sin que den la vuelta 360º. Aquí, antes de hacerlas sonar, los campaneros las ponen boca arriba y las sueltan todas a la vez. Pero el siglo XX aportó los motores eléctricos, que fueron arrinconando el trabajo de los campaneros. Campanas y campaneros resisten en el pequeño pueblo de Os de Balaguer, en la Noguera, donde desde hace 24 años, en abril, se celebra el Encuentro de Campaneros, único acontecimiento de este tipo en Cataluña. En algunas ediciones se han llegado a reunir un centenar de profesionales procedentes de Cataluña, España e incluso algún país europeo. En toda Cataluña, el

alcalde de Os de Balaguer, Ignasi Cortés, calcula que actualmente quedan entre noventa y cien campaneros, aunque algunos ya no estén en activo. La participación infantil y de los jóvenes cada vez es mayor y, según Huete, el mundo campanero está registrando una progresiva recuperación. El éxito del Encuentro de Campaneros, que reúne unas cinco mil personas en esta población de sólo cuatrocientos habitantes, impulsó la creación en el año 1987 de la Confraria de Campaners de Catalunya, con sede en Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. La entidad, con más de un centenar de miembros, vela por la conservación y difusión del mundo de la campana, colabora con el Ayuntamiento en la organización del encuentro anual y edita periódicamente la revista El Batall.

El programa anual incluye, el sábado, el pregón de la fiesta y un concierto, mientras que el domingo, después del desayuno popular, se da paso a la exhibición por parte de cada campanero. Por las calles de la población se realiza una feria de fundidores e instaladores de campanas, demostraciones de oficios antiguos, puestos de productos artesanos, etc. El Ayuntamiento está culminando un viejo proyecto: un museo campanero instalado en una estancia gótica del rehabilitado castillo del pueblo. La Sala Temática de los Campaneros será el primer museo dedicado a este tema en Cataluña y buena parte de él estará centrada en la figura del campanero como comunicador, según explica el alcalde. A todo ello hay que añadir que, este año, la Generalitat ha declarado el sonido de las campanas Patrimonio Cultural Inmaterial de Cataluña.

AT THE RING OF THE BELL For centuries, bells offered the main means of mass communication in villages, towns and cities. They were mainly located in the bell towers of churches and their main function was religious: with their different peels announcing masses, weddings and funerals, etc. They were also used to inform of secular events, such as births and deaths, and to warn people of enemy attacks, fires, epidemics, storms and other dangers. Maria José Huete, a member of the board of the Confraternity of Bell-Ringers of Catalonia, explains that each territory had its own code and accent. But then the 20th century brought with it

electric motors, which largely took away the work of bell-ringers. However, the bells and bell-ringing tradition have survived in the village of Os de Balaguer, La Noguera, where for the last 24 years the month of April has witnessed a Meeting of Bell-Ringers in what is the only event of its kind in Catalonia. Some of these meetings have brought together as many as a hundred professionals from all over Catalonia and Spain and even from some other countries. Ignasi Cortés, the Mayor of Os de Balaguer calculates that there are

currently between ninety and one hundred bellringers in Catalonia, although some of them are no longer active. Even so, bell-ringing is currently experiencing something of a revival. In 1987, the success of the Meeting of Bell-Ringers, which brings together about five thousand people in this small village, led to the creation of the Confraternity of Bell-Ringers of Catalonia, a group that actively collaborates in the organisation of the festival. The local council is also working to finish the construction of the Bell-Ringers Theme Hall, which will be the first museum in Catalonia dedicated to this activity.

AU SON DES CLOCHES Des siècles durant, les cloches furent le moyen de communication de masse de nos villages et nos villes. Situées normalement dans les clochers des églises, leur fonction principale était religieuse: elles convoquaient, au son de différents coups, aux messes, mariages, enterrements etc. Mais elles informaient également des cérémonies laïques, des naissances et des décès, prévenaient des attaques ennemies, des incendies, des épidémies, des orages et autres dangers. Maria José Huete, membre du conseil de la Confrérie des Artisans Campanaires de Catalogne, explique que chaque territoire avait son propre code et son accent. Le XXe siècle apporta les moteurs

électriques, qui petit à petit laissèrent de côté le travail des artisans campanaires. Cloches et artisans campanaires résistent encore dans le petit village d'Os de Balaguer, dans La Noguera, où depuis 24 ans a lieu la Rencontre d'Artisans Campanaires, celle-ci étant le seul évènement de ce type en Catalogne. Certaines éditions de cette rencontre ont réussi à rassembler une centaine de professionnels venant de Catalogne, du reste l'Espagne et même d'autres pays européens. Le maire d'Os de Balaguer, Ignasi Cortés, estime qu'en Catalogne il reste actuellement entre quatre-

vingt-dix et cent artisans campanaires, bien que certains ne soient plus en activité. Cependant, le monde des artisans campanaires est en récupération progressive. Le succès de la Rencontre d'Artisans Campanaires, qui réunit environ cinq mille personnes dans ce village de quatre-cent habitants, a encouragé, en 1987, la création de la Confrérie des Artisans Campanaires de Catalogne, qui collabore activement à l'organisation de la fête annuelle. Par ailleurs, la Mairie est en train de terminer la construction de la Salle Thématique des Artisans Campanaires á Os de Balaguer, premier musée en Catalogne consacré à ce thème.

D’INTERÈS Ajuntament d’Os de Balaguer Tel.: 973 43 80 04 Fax: 973 43 81 29 Web: www.ccnoguera.cat/osbalaguer E-mail: ajuntament@osbalaguer.ddl.net

Trobada de Campaners Web: www.trobadacampaners.com

Confraria de Campaners de Catalunya Web: www.confrariacampaners.cat

Estàtua de Gaspar de Portolà a Balaguer.

GASPAR DE PORTOLÀ: L’empremta de Lleida en terres americanes Text: Marta Puigarnau Fotos: Ajuntaments, Arxiu Ferran Boneu, Edith Petroni, Toni Prim, Francesc Tur, Marisa Vernet

Quatre de les localitats que històricament han reivindicat ser el poble natal de Gaspar de Portolà: Balaguer (amb la casa a la plaça Mercadal), Arties (casa dels Portolà on ara hi ha el Parador), Àger i Castellnou de Montsec.

“(...) hem d’estar agraïts a aquest Cavaller catòlic i discret jutge, que amb la seva compassió hagi alleugerit els nostres sofriments (...) El governador no només ens va tractar amb tota cortesia com el Rei ordenava sinó que ens va aprovisionar amb tot el necessari per al viatge (...) lamentant que la seva posició li obligués a dur a terme l’ordre d’expulsió”. mb aquests mots descriu el pare Ducrue, cronista de la Companyia jesuïta, de quina manera el capità de Dragons del Regiment “España”, Gaspar de Portolà, va dur a terme la missió encomanada d’arrestar i deportar els jesuïtes de les missions de l’Alta Califòrnia per tal de lliurar-les a franciscans i dominics.

Paraules que corroboren les reiterades mostres d’estima i respecte sincer cap a Portolà per part de subordinats i companys. De fet, les cròniques revelen que aquest explorador i militar va donar en tot moment exemple de disciplina i d’autoritat demostrant sempre que el seu comandament no era d’un absolutisme despòtic, atès que participava com tots els seus homes en les mateixes penes i privacions. Les cròniques s’adrecen a ell amb respecte i consideració anomenant-lo “el nostre comandant” i mostrant cap a ell la consideració i l’afecte que la seva categoria humana i els seus trets personals li van comportar. Amb tot, la fulla de serveis militars de Gaspar de Portolà i de Rovira no suma brillants accions guerreres ni mencions heroiques en el seu comportament professional. Més aviat recorda la història d’un de tants nobles catalans en fidel i abnegat servei al Rei i a Espanya. De fet, la formació castrense i el concepte estricte

de l’honor i l’obligació van perfilar la personalitat de Gaspar de Portolà i de Rovira, nascut a la casa que els Portolà que tenien a la plaça Mercadal el 1717. Era fill de Francesc de Portolà i de Subirà, baró de Castellnou de Montsec, del llinatge dels Portolà, que disposaven de possessions a Àger, Balaguer i Arties (Val d’Aran). Quan tenia 17 anys, el 1734, fou nomenat alferes de Dragons del Regiment de Villaviciosa. Durant la guerra de successió d’Àustria, prengué part en les campanyes d’Itàlia i el 1749 s’incorporà al Regiment de Numància, amb el grau de tinent de Dragons i Granaders. Lluità a

La família Portolà va viure fa més de 250 anys al que ara és el Parador d’Arties. Allà es pot contemplar una estàtua exterior de l’explorador i una petita capella amb un preciós retaule policromat dedicat a Sant Antoni on hi ha esculpit l’escut d’armes familiar.

la guerra dels Set Anys i també participà en la campanya militar de Portugal fins que el 1764 fou ascendit a capità de Dragons del regiment “Espanya” del Virregnat de Nova Espanya (Mèxic). El 1767 fou enviat a la Baixa Califòrnia i investit governador polític i militar d’aquell territori. Les seves dots d’administrador i de bon capità fan que encapçali l’expedició el 1768 a l’Alta Califòrnia per expulsar els jesuïtes, frenar l’avançament rus i britànic i organitzar una expedició cap al nord per trobar Monterrey. Tenint en compte que la descoberta i la colonització de l’Alta Califòrnia tenen lloc quan l’expansió d’Espanya havia iniciat ja la seva decadència, podria dir-se que és la darrera empresa portada a terme per Espanya a Amèrica, i per tant podem considerar Gaspar de Portolà com el darrer conqueridor. L’objectiu no era altre que el d’establir colònies en aquell indret, específicament a San Diego i

Conjunt escultòric encapçalat per Portolà, que representa els participants en l’expedició a Califòrnia el 1769 (és situat al passeig de Ronda de Lleida, intersecció amb el carrer Cardenal Cisneros). A la dreta, església de Sant Pere Apòstol on suposadament descansen les restes de Gaspar de Portolà.

Monterrey. L’expedició, en la qual hi havia a més de soldats, colons i missioners com el Pare Joan Crespí, va marxar el gener del 1769 amb les naus San Carlos i San Antonio. A primers de juliol van arribar a San Diego, el 2 d’agost a Los Ángeles, el 19 a Santa Bárbara, a San Simeón el 13 de setembre i a San Francisco el 31 d’octubre. Amb motiu de l’arribada a San Diego i amb la seva parquedat habitual, Portolà explica en el seu diari: “En aquest dia es va arribar a San Diego, donant gràcies a Déu, de no haver perdut ni un home amb tants treballs i necessitats que s’han passat, sense tenir més socors humà que veient-nos en l’extrema necessitat de matar mules per al nostre precís manteniment”. La presa de possessió de Monterrey va ser finalment assolida en una expedició posterior el 24 de maig de 1770, acompanyat aquesta vegada pel Pare Juníper Serra, amb qui va travar una sòlida amistat. Un cop finalitzada amb èxit la tasca encomanada, Portolà va lliurar el càrrec de governador a Pedro Fages, nascut a Guissona,

i va deixar enrere Califòrnia per sempre més. Com a recompensa per haver annexionat l’Alta Califòrnia al Virregnat de Nova Espanya, el 1776 Portolà va ser distingit amb el rang de tinent coronel de Dragons “Espanya” i SABIES QUÈ... – El descobriment de Califòrnia és un dels fets històrics menys coneguts de tota la conquesta d'Amèrica, si bé en aquest indret tothom venera i lloa Gaspar de Portolà. Hotels, teatres, clubs i fins i tot marques de productes comercials porten el seu nom. Cada any se celebra a Califòrnia el Festival Portolà, en el decurs del qual es reconstrueix el seguici de la seva famosa “marxa”. Un centenar de genets, vestits com fa més de 200 anys ho feien Portolà i els Voluntaris Catalans que l'acompanyaren, recorre fidelment el seu itinerari tot al llarg del Camino Real, des de la badia de San Diego al port de San Francisco. – L'Associació d'Amics de Gaspar de Portolà estudia la restauració de la casa dels Portolà a Àger amb l'objectiu d'impulsar el turisme cultural d'aquesta vila.

fins al 1785 va ocupar el càrrec de governador de Puebla, data en què demana el trasllat al Regiment de Numància, a Barcelona, atesa la seva malmesa salut com a conseqüència de la seva estada en terres americanes. Gaspar de Portolà, que havia viscut solter i allunyat de la seva família, sent en els seus darrers anys de vida la necessitat d’aproparse un altre cop a la seva terra i estar amb els seus per gaudir del descans dels últims dies de vida. Així doncs, havent quedat lliure el càrrec de tinent de rei de la plaça i castells de la ciutat de Lleida, Portolà la demana i li és concedida pel rei Carles IV el 7 de febrer de 1786. Al poc temps, cau malalt i decideix atorgar testament en un document que reflecteix la grandesa d’ànim d’aquest lleidatà il·lustre, del seu concepte de l’honor, de la seva estima cap a les Terres de Lleida i del gran afecte envers les persones més necessitades, atès que va llegar tota la seva fortuna de 300.000 reals a la ciutat “d’acord els sembli convenient aplicant en destinacions pies o convenients a la utilitat pública que

A Pacífica (Califòrnia) es va erigir l’any 1988 l’estàtua que Subirach va crear per commemorar el 200 aniversari de la mort de Gaspar de Portolà. A la foto superior es pot veure el recentment desaparegut Dr. Ferran Boneu (segon per la dreta), entre diverses autoritats catalanes. A la imatge de la dreta, quadre de Portolà vestit de militar, al Parador d’Arties.

sigui del seu grat”. Amb els seus béns es va disposar construir finalment un hospici d’orfes, avui seu de la Diputació de Lleida. Al final d’aquesta curta malaltia, Portolà, el darrer conqueridor d’Amèrica que va dur l’empremta de Lleida a terres americanes, va morir a la seva residència de Lleida el dia 10 d’octubre de 1786 i va ser enterrat a l’església de Sant Francesc, avui de Sant Pere. Després de més de dos segles de la seva mort, la figura de Portolà resta ben viva tant

FERRAN BONEU COMPANYS IN MEMORIAM Vaig tenir el plaer de conèixer el Dr. Ferran Boneu dues setmanes abans del seu traspàs. Em va rebre al seu domicili, on, fent un esforç encomiable a causa de les seves limitacions en qüestió de mobilitat, m’havia preparat nombrós material gràfic per publicar en aquest article. Envoltats de llibres per tot arreu i amb Portolà omnipresent a cada racó d’aquelles prestatgeries, el Dr. Boneu em va explicar per què un metge un bon dia es va enamorar de Gaspar de Portolà i el va captivar per sempre. “Sóc de Balaguer –em va dir–, de les mateixes

al continent americà com a casa nostra. En aquest sentit, l’Associació d’Amics de Gaspar de Portolà, de la qual és portaveu l’actual Baró de l’Albi, Carles de Montoliu, vetlla per mantenir el llegat històric d’aquest conqueridor lleidatà i difondre i potenciar els vincles entre Catalunya i Califòrnia. És així que l’entitat va celebrar en el seu dia el 200 aniversari de la declaració de l’Alta Califòrnia com a domini de la corona en nom del rei Carles III i, més recentment, ha promogut l’agermanament entre Barcelona

arrels que aquest personatge fascinador. Volia saber d’ell, d’aquella figura oblidada per tothom. I vaig començar a investigar: hemeroteques, llibres, viatges...”. El Dr. Boneu ens ha deixat i amb la seva desaparició Gaspar de Portolà ha quedat orfe d’un dels més grans estudiosos i divulgadors de la seva figura. Però també nosaltres ens quedem un xic orfes i buits, perquè amb ell hem perdut molta informació més sobre aquest explorador, aventurer i conqueridor, la qual ens estava reservant per publicar en un altre llibre. “Dr. Boneu, voldria reproduir el testament

i San Francisco, una relació en la qual s’uneixen interessos culturals, econòmics i científics. Per la seva banda, Lleida està agermanada amb la ciutat de Monterrey, que va ser la capital de Califòrnia fins que aquest territori passà a dependre dels Estats Units d’Amèrica. D’INTERÈS Associació Amics Gaspar de Portolà Tel. 973 40 20 45 Fax: 973 40 07 35 president@amicsgaspardeportola.org

de Portolà a la revista, però no sé on el puc trobar”, li vaig dir. “El tinc jo –em va contestar–, però cada cosa al seu temps.” El temps, aquella paraula que ens persegueix cada dia i que en un moment deixa de tenir cap mena d’importància. El temps, aquell que li ha faltat al Dr. Boneu per acabar de descobrir la seva gran obra, la de Gaspar de Portolà. Aventurer, explorador i conqueridor. Gràcies, Dr. Boneu. Sílvia Solano Coordinadora revista Ara Lleida

GASPAR DE PORTOLÀ: la huella de Lleida en tierras americanas La formación castrense y el concepto estricto del honor y la obligación perfilaron la personalidad de Gaspar de Portolà i de Rovira, nacido en la casa que los Portolà tenían en la plaza Mercadal en 1717. Era hijo de Francesc de Portolà i de Subirà, barón de Castellnou de Montsec, del linaje de los Portolà, que tenían posesiones en Àger, Balaguer y Arties. Cuando tenía 17 años, en 1734, fue nombrado alférez de Dragones del Regimiento de Villaviciosa. Durante la guerra de sucesión de Austria, tomó parte en las campañas de Italia y en 1749 se incorporó al Regimiento de Numancia, con el grado de teniente de Dragones y Granaderos. Luchó en la guerra de los Siete Años y también participó en la campaña militar de Portugal hasta que en 1764 fue ascendido a capitán de Dragones del regimiento “España” del Virreinato de Nueva España (México). En 1767 fue enviado a la Baja California e investido gobernador político y militar de aquel territorio. Sus dotes de administrador y de buen capitán hacen que encabece la expedición en 1768 a la Alta California para

expulsar a los jesuitas, frenar el avance ruso y británico y organizar una expedición hacia el norte para encontrar Monterrey. De hecho, se puede considerar Gaspar de Portolà como el último conquistador español. El objetivo no era otro que el de establecer colonias en aquel lugar. A primeros de julio de 1769 la expedición llegó a San Diego, el 2 de agosto a Los Ángeles, el 19 a Santa Bárbara, a San Simeón el 13 de septiembre y a San Francisco el 31 de octubre. La toma de posesión de Monterrey fue finalmente conseguida en una expedición posterior el 24 de mayo de 1770. Una vez finalizada con éxito la labor, Portolà entregó el cargo de gobernador a Pedro Fages, nacido en Guissona, y dejó atrás California para siempre jamás. Como recompensa por haber anexionado la Alta California al Virreinato de Nueva España, en 1776 Portolà fue distinguido con el rango de teniente coronel de Dragones “España” y hasta 1785 ocupó

el cargo de gobernador de Puebla, fecha en la que pide el traslado al Regimiento de Numancia, en Barcelona. Gaspar de Portolà siente en sus últimos años de vida la necesidad de acercarse otra vez a su tierra y estar con los suyos para disfrutar del descanso de los postreros días de vida. Así pues, habiendo quedado libre el cargo de teniente de rey de la plaza y castillos de la ciudad de Lleida, Portolà la pide y le es concedida por el rey Carlos IV el 7 de febrero de 1786. Al poco tiempo, cae enfermo y decide legar toda su fortuna de 300.000 reales a la ciudad de Lleida. Con sus bienes se construyó un hospicio de huérfanos, hoy sede de la Diputación de Lleida. Al final de esta corta enfermedad Portolà, el último conquistador de Amèrica que llevó la huella de Lleida a tierras americanas, murió en su residencia de Lleida el día 10 de octubre de 1786 y fue enterrado en la iglesia de Sant Francesc, hoy de Sant Pere.

GASPAR DE PORTOLÀ: the mark of Lleida in the lands of America Gaspar de Portolà i de Rovira was born in 1717 in a house owned by the Portolà family which was located in the Plaça Mercadal in Balaguer. In 1734, at the age of just 17, Gaspar was made Second Lieutenant of the Dragoons in the Villaviciosa Regiment. During the War of the Austrian Succession, he took part in the Italian campaigns and in 1749 he joined the Numancia Regiment, with the rank of Lieutenant of the Dragoons and Grenadiers. He fought in the Seven Years War and also participated in the military campaign in Portugal until 1764, when he was promoted to Captain of the Dragoons in the “España” Regiment

of the Viceroyalty of New Spain (Mexico). In 1767, he was sent to Baja California where he was made political and military governor of the territory. In 1768, his skills as both an administrator and a captain led him to head an expedition to Alta California to expel the Jesuits, hold off Russian and British advances and organise an expedition towards the north, where he found and took control of Monterrey, in 1770. In recompense for having annexed Alta California for the Viceroyalty of New Spain, in 1776, Portolà was given the rank of Lieutenant

Colonel of the “España” Dragoons and until 1785 he held the position of Governor of Puebla. It was also in this year that he requested a transfer to the Numancia Regiment, which was based in Barcelona. In 1786, he was made King’s Lieutenant of the square and castles of the city of Lleida. Portolà, the last “conquistador” of America, who had carried the mark of Lleida to the lands of America, died at his residence in Lleida on 10th October 1786 and was buried in the church of Saint Francis, which is known the church of Saint Peter.

GASPAR DE PORTOLÀ: la trace de Lleida en Amérique Gaspar de Portolà i de Rovira naquit dans la maison de famille des Portolà, sur la place Mercadal, en 1717. Lorsqu’il eut 17 ans, en 1734, il fut nommé Sous-lieutenant de Dragons du Régiment de Villaviciosa. Pendant la guerre de succession en Autriche, il prit part aux campagnes d’Italie et en 1749 il s’incorpora au Régiment de Numancia, avec le grade de Lieutenant de Dragons et Grenadiers. Il prit part à la guerre des Sept Ans et participa également à la campagne militaire du Portugal jusqu’à ce qu’en 1764 il fut promu Capitaine de Dragons du régiment “España” de la

Vice-royauté de Nueva España (Mexique). En 1767 il fut envoyé en Basse Californie et fut investi gouverneur politique et militaire de ce territoire. Ses capacités d’administrateur et de bon capitaine le menèrent à diriger l’expédition de 1768 en Haute Californie pour expulser les jésuites, freiner l’avancée russe et britannique et à organiser une expédition vers le nord pour arriver jusqu’à Monterrey, où il prit possession en 1770. En tant que récompense pour avoir annexé la Haute Californie à la Vice-royauté de Nueva

España, en 1776 Portolà reçut la distinction de Lieutenant Colonel de Dragons “España” et jusqu’en 1785 il occupa le poste de gouverneur de Puebla, date à laquelle il demanda le transfert au Régiment de Numancia, à Barcelone. En 1786 il fut nommé Lieutenant du Roi de la place et des châteaux de la ville de Lleida. Portolà, le dernier conquistador d’Amérique qui porta l’empreinte de Lleida en terres américaines, mourut dans son domicile de Lleida le 10 octobre 1786 et fut enterré à l’église de Sant Francesc, devenue de Sant Pere.

OTÍCIES

El Tren dels Llacs tanca amb un 94% d’ocupació

PAT R O N AT

L’Aeroport Lleida-Alguaire, gran oportunitat turística de futur per a les comarques lleidatanes “Nou horitzó turístic amb l’Aeroport Lleida-Alguaire” és el títol de la novena sessió del Fòrum “Manel Martín”, que organitza el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida, i que va tenir lloc el passat 23 de novembre amb la participació d’un centenar de persones entre empresaris, tècnics i turoperadors turístics. Durant la sessió de debat i d’opinió els diferents ponents van posar de manifest que l’Aeroport Lleida-Alguaire és

una oportunitat per al sector turístic de les comarques lleidatanes i un projecte de país i de destinació que s’ha de construir entre tots. També es va concloure que aquesta infraestructura pot esdevenir en un futur l’aeroport de càrrega de Catalunya. A les taules rodones hi van participar el director general de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat, Oriol Balaguer, i el president de Pyrenair, Hugo Puigdefábregas, entre d’altres.

El Tren dels Llacs ha tancat la seva segona temporada amb 4.315 passatgers (un 23% més que els 3.529 que hi va haver durant el 2009) en les 21 expedicions que ha fet del 2 d’abril al 16 d’octubre d’aquest any (excepte del 10 de juliol al 10 de setembre per la climatologia). Tenint en compte que el total de places ofertes ha estat de 4.592, l’ocupació mitjana se situa en el 94%. Quant a l’origen dels passatgers, gairebé la meitat ha vingut de la demarcació de Barcelona (46,4%), seguits de prop dels lleidatans (41,8%). La tercera procedència és Tarragona ciutat (4,7%) i la quarta, la resta de l’Estat i d’altres països (4,6%). � EL TREN DE LOS LAGOS CIERRA CON UN 94% DE OCUPACIÓN El Tren de los Lagos ha cerrado su segunda temporada con 4.315 pasajeros (un 23% más que los 3.529 que hubo en 2009) en las 21 expediciones que ha realizado del 2 de abril al 16 de octubre de este año (excepto del 10 de julio al 10 de septiembre por la climatología). Teniendo en cuenta que el total de plazas ofertadas ha sido de 4.592, la ocupación media se sitúa en el 94%. Casi la mitad de los pasajeros ha venido de la demarcación de Barcelona (46,4%).

� EL AEROPUERTO, GRAN OPORTUNIDAD TURÍSTICA DE FUTURO PARA LLEIDA “Nuevo horizonte turístico con el Aeropuerto Lleida-Alguaire” es el título de la novena sesión del Foro “Manel Martín”, que organiza el Patronato de Turismo de la Diputación de Lleida, y que tuvo lugar el 23 de noviembre con la participación de un centenar de personas entre empresarios, técnicos y touroperadores turísticos. Duran-

te la sesión de debate y de opinión los ponentes pusieron de manifiesto que el aeropuerto es una oportunidad para el sector turístico de las comarcas leridanas y un proyecto de país y de destino que tiene que construirse entre todos. También se concluyó que la infraestructura puede convertirse en el aeropuerto de carga de Cataluña.

� THE AIRPORT, A GREAT OPPORTUNITY FOR TOURISM IN LLEIDA “The new tourist horizon offered by the Lleida-Alguaire airport” was the title of the ninth session of the “Manel Martín” Forum, which was organised by the Patronat de Turisme of the Diputació de Lleida. This took place on 23rd November and enjoyed the participation of around a hundred people, including businessmen, technical experts

and tour operators, all associated with the tourism sector. During the debate and opinion session, the speakers stressed that the airport represents an opportunity for the tourism sector of the comarques (local districts) of Lleida and forms part of a national project that must be constructed with everyone working together.

� L'AÉROPORT, GRANDE OPPORTUNITÉ TOURISTIQUE POUR LLEIDA “Nouvel horizon touristique avec l'aéroport Lleida-Alguaire” est le titre de la neuvième session du Forum “Manel Martín”, organisé par le Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida, qui eut lieu le 23 novembre dernier et auquel ont participé une centaine de personnes (entrepreneurs, techniciens et tour-opérateurs touristiques). Au cours de

la session de débat, les rapporteurs ont souligné que l'aéroport est une opportunité pour le secteur touristique de Lleida et ses différentes contrées, ainsi qu'un projet de pays et de destination, à la construction duquel tout le monde doit participer. Cette infrastructure pourrait devenir l'aéroport cargo de la Catalogne.

� THE LAKES TRAIN CLOSES ITS SEASON WITH A TAKE UP RATE OF 94% The Lakes Train closed its second season with 4,315 passengers (23% more than the 3,529 who travelled on it in 2009) who took part in the 21 outings that it embarked upon from 2nd April to 16th October this year (it did not run from 10th July to 10th September because of the weather). Bearing in mind the fact that the total number of tickets on offered for sale was 4,592, the average take up was about 94%. Almost half of these passengers (46.4%) came from the Barcelona area.

� LE TRAIN DES LACS TERMINE LA SAISON AVEC 94% D'OCCUPATION Le Train des Lacs a fermé sa deuxième saison avec 4.315 passagers (23% de plus par rapport aux 3.529 de 2009) sur les 21 expéditions faites entre le 2 avril et le 16 octobre de l'année en cours (hormis du 10 juillet au 10 septembre pour des raisons climatologiques). Tenant compte du fait que le nombre de places proposées a été de 4.592, l'occupation moyenne se situe autour de 94%. Quasiment la moitié des passagers venaient de la région de Barcelone (46,4%).

OTÍCIES

PAT R O N AT

Solsona acull la 9a Nit del Turisme i el lliurament dels Premis Lleidatur 2010 La ciutat de Solsona va acollir el passat 18 d’octubre la celebració de la 9a Nit del Turisme de les Terres de Lleida, una festa que organitza el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida amb caràcter biennal. Enguany la trobada, que s’ha fet per primera vegada fora de la ciutat de Lleida, ha estat presidida pel conseller d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya, Josep Huguet, i pel president de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert, i ha comptat amb una assistència de 300 persones entre empresaris, tècnics, representants institucionals i agents turístics de les comarques lleidatanes. Durant la vetllada es van lliurar els Premis Lleidatur 2010 en reconeixement als mèrits

i a la tasca de promoció, impuls i desenvolupament del sector turístic de les Terres de Lleida. Entitats i institucions locals de Solsona van col·laborar en la celebració de l’acte, com l’Ajuntament de Solsona, el Consell Comarcal del Solsonès, el Gremi d’Hostaleria de Solsona, el Gremi d’Artesans Alimentaris del Solsonès, l’Oficina de Turisme de Solsona, els Geganters de Solsona, la Colla Gegantera del Carnaval i l’Associació de Festes del Carnaval de Solsona. També hi van col·laborar la Federació d’Hostaleria de Lleida i les DO Les Garrigues i Costers del Segre. La relació de premis és la següent: Premi a la Promoció, al Patronat de la Vall de Boí;

Premi a l’Impuls, a l’Aeroport de Lleida-Alguaire; Premi a la Trajectòria Personal, a Dolors Garrigasait, de l’Hotel Sant Roc de Solsona; Premi a la Iniciativa, a Lo Ponts Restaurant, de Ponts; Premi a la Tradició, a l’Hotel Les Fonts del Cardener, de la Coma i la Pedra, a la comarca del Solsonès; Premi a la Innovació, a Slow Food Terres de Lleida, associació amb seu a Balaguer; Premi Mediambiental, a l’empresa turística Photologistics de Solsona; Premi a les Instal·lacions, a Finca Prats Hotel Golf & Spa de Lleida, i, finalment, Premi Especial, al Centre d’Observació de l’Univers del Montsec (COU), situat a Àger, a la comarca de la Noguera.

� SOLSONA ACOGE LA 9ª NOCHE DEL TURISMO DE LAS TIERRAS DE LLEIDA Y OTORGA LOS PREMIOS LLEIDATUR 2010 La ciudad de Solsona acogió el pasado 18 de octubre la celebración de la 9ª Noche del Turismo de las Tierras de Lleida, una fiesta que organiza el Patronato de Turismo de la Diputación de Lleida con carácter bienal. Este año el encuentro, que se ha hecho por primera vez fuera de la ciudad de Lleida, ha sido presidido por el consejero de Innovación, Universidades y Empresa de la Generalitat de Catalunya, Josep Huguet, y por el presidente de la Diputación de Lleida, Jaume Gilabert, y ha contado con una asistencia de 300 personas entre empresarios, técnicos,

representantes institucionales y agentes turísticos de las comarcas leridanas. Durante la velada se entregaron los Premios Lleidatur 2010 en reconocimiento a los méritos y a la tarea de promoción, impulso y desarrollo del sector turístico de las Tierras de Lleida. La relación de premios es la siguiente: Premio a la Promoción, al Patronato del Valle de Boí; Premio al Impulso, al Aeropuerto de Lleida-Alguaire; Premio a la Trayectoria Personal, a Dolors Garrigasait, del Hotel Sant Roc de Solsona;

Premio a la Iniciativa, a Lo Ponts Restaurant, de Ponts; Premio a la Tradición, al Hotel Les Fonts del Cardener, de La Coma i la Pedra, en la comarca del Solsonès; Premio a la Innovación, a Slow Food Tierras de Lleida, asociación con sede en Balaguer; Premio Medioambiental, a la empresa turística Photo-logistics de Solsona; Premio a las Instalaciones, a Finca Prats Hotel Golf & Spa de Lleida, y, finalmente, Premio Especial, al Centro de Observación del Universo del Montsec (COU), situado en Àger, en la comarca de la Noguera.

Premi Especial, al Centre d’Observació de l’Univers del Montsec

Premi a les Instal·lacions, a Finca Prats Hotel Golf & Spa de Lleida.

Premi a la Tradició, a l’Hotel Les Fonts del Cardener, de la Coma i la Pedra.

Premi a la Iniciativa, a Lo Ponts Restaurant, de Ponts.

Premi a l’Impuls, a l’Aeroport de Lleida-Alguaire.

Premi Mediambiental, a l’empresa turística Photo-logistics de Solsona.

Premi a la Innovació, a Slow Food Terres de Lleida.

Premi a la Trajectòria Personal, a Dolors Garrigasait, de l’Hotel Sant Roc de Solsona i el projecte Canalda.

Premi a la Promoció, al Patronat de la Vall de Boí.

� 9th NIGHT OF TOURISM AND LLEIDATUR 2010 PRIZES

� 9ème NUIT DU TOURISME ET PRIX LLEIDATUR 2010

On 18th October, Solsona hosted the 9th edition of the Night of Tourism of the Lands of Lleida, the biennial event organised by the Patronat de Turisme of the Diputació de Lleida. This edition was presided over by Mr Josep Huguet, Councillor responsible for Innovation, Universities and Companies, and by Mr Jaume Gilabert, President of the Diputació de Lleida; it was attended by some 300 people. During the evening, the following Lleidatur 2010 Prizes were awarded in recognition of merit and work associated with fostering the promotion and development of the tourism sector in the Lands of Lleida: Prize for “Promotion” for the Patronat del Vall de Boí; Prize for “Fostering the Development of Tourism” for the Lleida-Alguaire Airport; Prize for “Personal Trajectory” for Dolors Garrigasait of the Hotel Sant Roc, Solsona; Prize for “Initiative” for Lo Ponts Restaurant, Ponts; Prize for “Tradition” for Hotel Las Fuentes del Cardener, La Coma i la Pedra, in El Solsonès; Prize for “Innovation” for Slow Food Tierras de Lleida, an association based in Balaguer; Prize for “Natural Environment” for the tourism company Photo-logistics, Solsona; Prize for “Installations” for Finca Prats Hotel Golf & Spa, Lleida; and finally, the “Special Prize” for the Centre for Observing the Universe (COU), Montsec, which is located at Àger.

Solsona a accueilli le 18 octobre dernier la célébration de la 9ème Nuit du Tourisme des Terres de Lleida, organisée par le Patronat de Tourisme de la Diputació de Lleida et qui a lieu tous les deux ans. La rencontre a été présidée par le conseiller d'Innovation, Universités et Entreprise de la Generalitat de Catalunya, Josep Huguet, et par le président de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert. Environ 300 personnes ont assisté à cet évènement. Au cours de la soirée, les Prix Lleidatur 2010 aux mérite, à l'impulsion et au travail de promotion et développement du secteur touristique des Terres de Lleida ont été remis: Prix à la Promotion, au Patronat de la Vallée de Boí ; Prix à l'impulsion, à l'aéroport de Lleida-Alguaire; Prix à la Trajectoire Personnelle, à Dolors Garrigasait, de l'Hôtel Sant Roc de Solsona; Prix à l'Initiative, à Lo Ponts Restaurant, de Ponts; Prix à la Tradition, à l'Hôtel Las Fuentes del Cardener, de la Coma i la Pedra, dans El Solsonès; Prix à l'Innovation, à Slow Food Terres de Lleida, association ayant son siège à Balaguer ; Prix Environnemental, à la société touristique Photo-logistics de Solsona; Prix aux Installations, à Finca Prats Hotel Golf & Spa de Lleida, et, finalement, Prix Spécial au Centre d'Observation de l'Univers du Montsec (COU), qui se trouve à Àger, dans La Noguera.

RESIDÈNCIA CASA DE PAGÈS CAL ROIG Ctra. Nacional 260, cruïlla d’Arsèguel 25722 ARSÈGUEL Tel. 973 38 40 17 / 606 24 40 68

Tall rodó de Cal Roig Preparació: Daurar el rodó –salat i empebrat el dia abans– en una cassola amb oli d’oliva. Un cop daurat, afegir-hi la ceba i més tard el tomàquet; després el conyac, el vi i una miqueta d’aigua per ajudar a entendrir la carn. L’endemà, un cop fred, tallar a rodanxes i regar amb el suc de la cocció prèviament passat pel colador xinès. Deixar fer xup-xup a foc lent una bona estona. En darrer lloc afegir-hi les panses i els pinyons i ja estarà llest per servir.

Ingredients: � 1 tall rodó de vedella� 2 cebes mitjanes � 2 tomàquets � 1 copa de vi blanc � 1 copa de conyac � 1/2 got d’aigua � 50 g de panses � 50 g de pinyons � oli d’oliva � sal � pebre negre mòlt

Redondo de Cal Roig

Round-cut beef

Rond de veau

Preparación: Dorar el redondo –salpimentado el día anterior– en una cazuela con aceite de oliva. Una vez dorado, añadir la cebolla y más tarde el tomate; después, el coñac, el vino y un poquito de agua para ayudar a ablandar la carne.

Preparation: Faites dorer la viande -salez et poivrez la veille- dans une casserole avec de l'huile d'olive. Lorsqu'elle est dorée ajoutez les oignons et les tomates; ajoutez ensuite le cognac, le vin et un peu d'eau pour ramollir la viande.

Al día siguiente, una vez frío, cortar a lonchas y regar con el zumo de la cocción previamente pasado por el colador chino. Dejar hacer chup-chup a fuego lento un buen rato. En último lugar añadir las pasas y los piñones y ya estará listo para servir.

Preparation: Cook the round-cut beef in a casserole dish -having seasoned it with salt and pepper the previous day- with olive oil, until it is golden. Once golden, add the onions and, a little later, the tomatoes; then add the brandy, wine and a little water, to help to keep the meat tender. The next day, when it is cold, cut the meat into slices and then cover them with the sauce that the meat had cooked in, having first strained the sauce through a conical sieve. Leave to simmer for a good time on a slow flame. Finally, add the raisins and pine kernels and the dish is then ready to serve.

Ingredientes: • 1 redondo de ternera • 2 cebollas medianas • 2 tomates • 1 copa de vino blanco • 1 copa de coñac • 1/2 vaso de agua • 50 g de pasas • 50 g de piñones • aceite de oliva • sal • pimienta negra molida

Ingredients: • 1 joint of round-cut beef • 2 medium-sized onions • 2 tomatoes • 1 glass of white wine • 1 glass of brandy • 1/2 glass of water • 50 g of raisins • 50 g of pine kernels • olive oil • salt • ground black pepper

Ingredients: • 1 rond de veau • 2 oignons moyens • 2 tomates • 1 verre de vin blanc • 1 verre de cognac • 1/2 verre d'eau • 50 g de raisins secs • 50 g de pignons • huile d'olive • sel • poivre noir moulu

Le lendemain, lorsque la préparation est froide, coupez la viande en tranches et arrosez avec le jus de cuisson que vous aurez passé au chinois. Laissez mijoter à feu doux un bon moment. Ajoutez en dernier les raisins secs et les pignons et servez.

RESTAURANT HOSTAL BERTRAN Raval de la carretera, 9 25693 SALÀS DE PALLARS Tel. 973 67 61 00

Albergínies farcides a l’estil de la padrina Preparació: Treure la tija de les albergínies, esbandirles i partir-les pel mig, al llarg. Treure la polpa vigilant que no es trenqui i trinxarla. Reservar. Tot seguit, fregir-les fins que quedin daurades per l'interior. Fregir la ceba en una cassola amb una mica d'oli. Afegir-hi la carn picada i sofregir-ho tot junt remenant perquè es fregeixi uniformement. Afegir-hi la tomata pelada i picada i després la polpa d'albergínia. Deixar-ho refredar i, un cop fred, omplir les albergínies amb aquest farciment. Salpebrar i farcir les albergínies amb el farciment. Abocar per damunt la beixamel i ratllar-hi una mica de formatge. Posar-ho uns 15-20 minuts al forn, prèviament escalfat, fins que quedi ben gratinat.

Ingredients: � 4 albergínies � 150 g de carn de vedella picada � 150 g de carn de porc picada � 1 ceba trinxada a talls fins � una tomata � sal � oli � pebre � llet i farina per a la beixamel � 100 g de formatge ratllat o formatge de cabra per gratinar

Berenjenas rellenas al estilo de la abuela

Grandmother's stuffed aubergines

Aubergines farcies façon grand-mère

Preparación: Sacar el tallo de las berenjenas, enjuagarlas y partirlas por el medio, a lo largo. Sacar y trinchar la pulpa. Reservar. Freírlas hasta que queden doradas. A continuación, freír la cebolla en una cazuela, añadir la carne picada y sofreir conjuntamente. Añadir el tomate pelado y picado y la pulpa de berenjena. Dejar enfriar, salpimentar y rellenar las berenjenas. Verter por encima la bechamel y rallar un poco de queso. Poner unos 15-20 minutos al horno, previamente calentado, hasta que quede bien gratinado.

Preparation: Remove the stems from the aubergines, rinse them, and cut them in half lengthwise. Remove and chop up the flesh and then leave it to one side. Fry the aubergines until they are golden. Then, fry the onion, add the mince and continue to fry lightly. Add the tomato, after first peeling and chopping it, and then the aubergine flesh. Leave to cool, season with salt and pepper, and then stuff the aubergines. Pour on béchamel sauce and add a little grated cheese. Cook “au gratin” in a pre-heated oven for 15-20 minutes until it is ready.

Preparation: Enlevez la queue des aubergines, rincez-les et coupez-les en deux dans la longueur. Videz les aubergines, écrasez la chair et mettez-la de coté. Faites dorer les aubergines dans la poêle. Faites revenir les oignons, ajoutez la viande hachée et faites sauter. Ajoutez les tomates pelées et écrasées et la chair des aubergines. Laissez refroidir, salez, poivrez et remplissez les aubergines avec ce mélange. Versez de la béchamel par dessus et ajoutez du fromage râpé. Mettez au four préchauffé pendant environ 15-20 minutes.

Ingredientes: • 4 berenjenas • 150 g de carne de ternera picada • 150 g de carne de cerdo picada • 1 cebolla trinchada a cortes finos • un tomate • sal • aceite • pimienta • leche y harina para la bechamel • 100 g de queso rallado o queso de cabra para gratinar

Ingredients: • 4 aubergines • 150 g minced beef • 150 g minced pork • 1 chopped onion • 1 tomato • salt • oil • pepper • milk and flour • 100 g grated cheese or goat's cheese for cooking “au gratin”

Ingredients: • 4 aubergines • 150 g de viande de veau hachée • 150 g de viande porc hachée • 1 oignon haché • une tomate • sel • huile • poivre • lait • farine • 100 g de fromage râpé ou de fromage de chèvre pour gratiner.

U I A

D E

M U S E U S

DE LA MADINA A LA CIUTAT El Museu Comarcal de la Noguera, un referent del passat andalusí

Text: Francesc Guillaumet Fotos: Museu Comarcal de la Noguera, Jordi V. Pou L’historiador Isa b. Ahmad al-Rasi donava testimoni l’any 284 de l’Hègira (897-898) dels fets succeits a la Marca Superior d’al-Andalus. En aquest mateix text, on es narra com el senyor de la Frontera Superior Lubb b.Ahmat al-Qasi va ferir de mort el comte de Barcelona Guifré el Pilós (el noble que, segons la llegenda, va originar amb la seva pròpia sang les Quatre barres catalanes), l’historiador esmentava per primera vegada la construcció del castell de Balaguer “en els districtes de la llunyana Lleida”. Aquesta crònica dóna una visió de la història d’una Catalunya a vegades diferent de la que estem acostumats a escoltar, però en tot cas d’una Catalunya que va tenir en el llegat andalusí un dels seus principals puntals. I del llegat andalusí del país és del que parla, precisament, l’exposició De la madina a la ciutat que des de l’any 1995 es pot veure al Museu Comarcal de la Noguera de Balaguer. 85

Sala introductòria del museu, on es troba informació sobre el poblament hispano-visigot a les Terres de Lleida.

L’

exposició s’estructura en tres parts ben diferenciades. La primera narra l’arribada de l’islam a Catalunya i, també, l’important llegat visigot d’aquesta part de la Noguera. És aquí on la producció del Museu Comarcal de la Noguera parla d’al-Andalus, de com avança la conquesta cristiana i, també, del comtat d’Urgell. Per mitjà del relat de l’exposició –ja en la segona part– el visitant s’endinsa en la importància de la ciutat andalusina i en les característiques que havia de tenir aquesta població. El Pla d’Almatà, un antic campament andalusí situat en un important enclavament estratègic i paisatgístic, serveix per parlar de l’organització del Balaguer musulmà. El Pla d’Almatà, anomenat l’Empúries islàmica per la potència que amaga sota el subsòl, és un antic enclavament àrab que al segle VIII va fer les funcions de campament militar en un indret situat sobre el riu Segre que controlava una important via de comunicació cap a la muntanya. La directora del Museu, Carme Alòs, explica que quan la frontera entre la Catalunya andalusina i la Catalunya feudal es va estabilitzar, el Pla d’Almatà es va convertir en madina. És a dir, en la ciutat àrab per excel·lència. La madina de Balaguer, que va arribar a la seva esplendor al segle XI, reunia totes les característiques que havia de tenir una ciutat islàmica. A l’exposició, per mitjà de mapes i dels materials trobats en les successives campanyes d’excavació del jaciment, es dóna fe de quins eren aquests elements que pivotaven entre el mercat, el castell, el cementiri i la mesquita. La directora del Museu de la Noguera recorda que ja hi ha referències al nom del Mercadal molt abans que la presència de la plaça que avui s’ha convertit en un dels punts neuràlgics de Balaguer. I és que, segons Carme Alòs, el Pla d’Almatà ja disposava d’un mercat important –hi ajudava segurament la seva posició

Fragments d'arcs polilobulats amb restes de decoració pintada del palau taifa de Balaguer (s. XI). A sota, restes de canals d'aigua dels jardins del castell Formós de Balaguer (s. XIV), amb projectils de bombarda (s. XV) i tenalla d'emmagatzematge (s. XIV).

Sobre aquestes línies, guixeries del segle XI del palau taifa de Balaguer. A l’esquerra, imatge de la sala del museu dedicada a la ciutat feudal de Balaguer.

estratègica al costat del camí de Lleida– i també d’un castell que es va convertir en palau. De les restes d’aquest castell, que posteriorment seria la residència dels comtes d’Urgell, en dóna fe l’exposició amb alguns elements ornamentals que es van conservar malgrat la destrucció a què el van sotmetre les tropes de Ferran d’Antequera quan van assetjar la fortalesa per retre Jaume d’Urgell el Dissortat. Explica Carme Alòs que el castell de Balaguer, com a centre de poder, va acollir un palau molt ric decorat amb materials procedents directament del taller de Medina Azara de Còrdova. L’exposició De la madina a la ciutat també explica el creixement de la ciutat cap al vessant de la serra –l’actual centre històric de Balaguer– quan el Pla d’Almatà es va anar abandonant progressivament, un abandó que ha permès, d’alguna manera, que les seves restes es trobin en un espai que, tret d’algunes excepcions, s’ha mantingut verge, i un abandó que va donar pas a la ciutat actual.

“L’exposició De la madina a la ciutat explica el creixement de la ciutat cap a l’actual centre històric”

Ceràmiques andalusines (s. XI) de Balaguer i moneda d'or del rei Àkhila (s.VIII) del Bovalar (Seròs). A la dreta, excavacions al Pla d’Almatà, campament andalusí que es convertí en madina i arribà a la màxima explendor al s. XI.

Però el Museu Comarcal de la Noguera, un referent de primer ordre per explicar el passat andalusí del país, no oblida tampoc les manifestacions més contemporànies. La sala d’exposicions temporals acull múltiples exposicions d’artistes joves i, també, d’autors ja consolidats. I és que encara que el 80 per cent del fons del museu pertanyi al camp de l’arqueologia –l’equipament no solament custodia les peces del Pla d’Almatà i de les excavacions fetes a Balaguer, sinó també d’altres jaciments de la comarca– l’entitat també té un important fons d’art de l’Ajuntament de Balaguer, que inclou més de 300 obres. El llegat etnològic de la comarca, amb material històric de les donacions fetes per propietaris de masies, o una col·lecció tèxtil amb roba del segle XVIII fins al segle XX, són altres elements del patrimoni que guarda el Museu Comarcal de la Noguera.

A Vielha

D’INTERÈS

A Andorra

COM ARRIBAR-HI BALAGUER

Alfarràs

Com a eina de suport al territori, el museu també té un laboratori de restauració que es posa a disposició dels investigadors que excaven a Balaguer i la comarca. No menys important és la biblioteca auxiliar amb sales de consulta perquè els investigadors puguin completar els estudis arqueològics amb tot el material bibliogràfic necessari. I com a centre d’investigació –un museu no solament està dedicat a les exposicions–, el Museu de la Noguera també ha publicat diversos catàlegs i llibres que donen fe del passat arqueològic de la Noguera, una comarca que, segons conta Carme Alòs, és molt rica en jaciments. “Quan punxem a la plaça Sant Salvador o al Mercadal sempre surt material”, recorda la directora del museu. I és que Balaguer és testimoni de la història, una història que comença precisament quan Lubb b. Ahmat al-Qasi va ferir de mort Guifré el Pilós.

A Tremp

Museu Comarcal de la Noguera Plaça dels Comtes d'Urgell, 5 - 25600 Balaguer Tel.: 973 44 51 94 Fax: 973 44 50 53 E-mail: info@musecn.com Web:www.museucn.com

C-26

C-13

C-26

N-230

la Noguera

Bellcaire d’Urgell C-53

C-13

Alguaire Térmens A Lleida

LP-3322

A Mollerussa

A Tàrrega

Horari d’estiu: (d’abril a octubre) de dimarts a dissabte, d’11.00 h a 14.00 h i de 18.30 h a 20.30 h. Diumenges i festius, d’11.00 h a 14.00 h. Horari d’hivern: (de novembre a març) de dimarts a dissabte, d’11.00 h a 14.00 h i de 17.30 h a 19.30 h. Diumenges i festius, d’11.00 h a 14.00 h.

Museo Comarcal de la Noguera: De la medina a la ciudad Del legado andalusí de Cataluña es de lo que habla la exposición De la medina a la ciudad que desde el año 1995 se puede ver en el Museo Comarcal de la Noguera de Balaguer. La muestra se estructura en tres partes bien diferenciadas. La primera narra la llegada del islam a Cataluña y, también, el importante legado visigodo de esta parte de la Noguera. A través del relato de la exposición –ya en la segunda parte– el visitante se adentra en la importancia de la ciudad andalusí y en las características que debía tener esta población. El Pla d’Almatà, un antiguo enclave árabe que en el siglo VIII hizo las veces de campamento militar, sirve para hablar de la organización del Balaguer musulmán. La medina de Balaguer, que llegó a su máximo esplendor en el siglo XI, reunía todas las características que debía tener una ciudad islámica con su mercado, el castillo, el cementerio y la mezquita. La exposición De la madina a la ciudad también explica el crecimiento de la ciudad hacia la falda de la sierra –el actual centro

histórico de Balaguer– cuando el Pla d’Almatà se fue abandonando progresivamente. Pero el Museo Comarcal de la Noguera tampoco olvida las manifestaciones más contemporáneas. La sala de exposiciones temporales alberga múltiples muestras de artistas jóvenes y, también, de autores ya consolidados. Aunque el 80 por ciento del fondo del museo pertenece al campo de la arqueología, la entidad también tiene un importante fondo de arte del Ayuntamiento de Balaguer, que incluye más de 300 obras. El legado etnológico de la comarca, con material histórico de las donaciones realizadas por propietarios de masías, o una colección textil con ropa del siglo XVIII hasta el XX, son otros elementos del patrimonio que guarda el museo. El equipamiento también tiene un laboratorio de restauración y una biblioteca auxiliar con salas de consulta.

The Local District Museum of la Noguera: “From the madina to the city” Since 1955, it has been possible to see the exhibition “From the madina to the city” at the Local District Museum of la Noguera in Balaguer. The exhibition is divided into three clearly defined parts. The first tells how Islam first reached Catalonia and also explains the important Visigoth legacy in this part of la Noguera. In the second part of the exhibition, the visitor can discover the importance of the Moorish city and the characteristics of the people who would have lived there. The Almatà Plain, an ancient Arab enclave which served as a military camp in the 8th century, provides an insight into the organisation of Muslim Balaguer.

The madina of Balaguer, which reached the height of its splendour in the 11th century, had all of the characteristics that an Islamic city had to have, with a market, castle, cemetery and mosque. The exhibition “From the madina to the city” also explains the growth of the city towards the foot of the uplands -the present historic centre of Balaguer- when the Almatà Plain was progressively abandoned. And the Local District Museum of la Noguera has not forgotten more contemporary manifestations of history and culture. The temporary exhibition halls house

numerous works by young artists as well as by already consolidated authors. Although 80% of the museum collections belong to the field of archaeology, this entity also has an important art collection belonging to the Ajuntament de Balaguer (Local Council), which includes over 300 works. The ethnological legacy of the local district also includes other historic material and heritage items donated by the owners of local farms, as well as a textile collection with clothes from the 18th to the 20th centuries. The amenities also include a restoration laboratory and an auxiliary library with reading rooms.

Musée Régional de la Noguera: De la madina à la ville Le legs arabe andalou de Catalogne est le thème de l'exposition De la madina à la ville que l'on peut visiter depuis 1995 au Musée Régional de la Noguera. L'exposition est divisée en trois parties bien différenciées. La première explique l'arrivée de l'Islam en Catalogne ainsi que l'importance du legs wisigothique dans cette partie de la Noguera. En poursuivant le récit que présente l'exposition, la deuxième partie décrit aux visiteurs l'importance de la vie andalouse et les caractéristiques spécifiques des habitants de cette région. El Pla d'Almatà, ancienne enclave arabe qui au VIIIe siècle servit de campement militaire, permet d'expliquer l'organisation de la ville

de Balaguer à son époque musulmane. La madina de Balaguer, qui atteint sa splendeur maximale au XIe siècle, avait toutes les caractéristiques propres d'une ville musulmane, avec son marché, le château, le cimetière et la mosquée. L'exposition De la madina à la ville raconte également comment la ville s'agrandit vers le flanc de la montagne –actuellement le centre historique de Balaguer– lorsque le Pla d'Almatà fut petit à petit abandonné. Néanmoins, le Musée Régional de la Noguera n'oublie pas les manifestations plus contemporaines. La salle des expositions temporaires accueille de nombreuses

expositions de jeunes artistes ainsi que d'auteurs déjà confirmés. Bien que 80% du fonds du musée soit consacré au domaine de l'archéologie, l'entité a aussi un fonds d'art important appartenant à la Mairie de Balaguer, qui inclut plus de 300 œuvres. Le legs ethnologique de la région, constitué entre autres par le matériel historique provenant des dons de propriétaires de maisons paysannes ou par une collection textile avec des vêtements du XVIIIe au XXe siècles, fait également partie du patrimoine du musée. Le musée est aussi équipé d'un laboratoire de restauration et d'une bibliothèque auxiliaire avec des salles de consultation.

INFORMACIÓ TURÍSTICA (Oficines de Turisme)

Àger Punt d’Informació del Montsec Pl. Major, 1 - 25691 Àger Tel. 973 45 50 96 - Fax 973 45 52 16 www.montsec.info / turisme@montsec.cat Agramunt Pl. del Pou, s/n - 25310 Agramunt Tel. 973 39 10 89 www.agramunt.cat turisme@agramunt.cat Arbeca Oficina de Turisme-Espai Cèsar Martinell Cooperativa del Camp C/ Lleida, s/n - 25140 Arbeca Tel. 973 16 00 08 - 973 16 00 00 www.arbeca.org / turismearbeca206@arbequina.coop Arties C/ dera Mòla, s/n - 25599 Arties Tel. 699 96 90 44 www.torismearan.org Balaguer Pl. Comtes d’Urgell, 5 - 25600 Balaguer Tel. 973 44 51 94 - Fax 973 44 50 53 www.balaguer.cat / turisme@balaguer.net Baronia de Rialb C/ Monestir, 1 25747 Gualter, La Baronia de Rialb Tel. 973 46 02 34 - Fax 973 46 21 25 www.baroniarialb.cat turisme@baroniarialb.cat Barruera, Vall de Boí Pg. Sant Feliu, 43 - 25527 Barruera Tel. 973 69 40 00 - Fax 973 69 41 21 www.vallboi.com / vallboi@vallboi.com Bellpuig • Punt d’informació municipal Convent de Sant Bartomeu Ctra. Belianes, s/n - 25250 Bellpuig Tel. 973 32 02 92 www.bellpuig.cat / bellpuig.cultura@gencat.cat • Oficina municipal C/ Homenatge a la Vellesa, 6 - 25250 Bellpuig Tel. 973 32 05 36 www.bellpuig.cat / oficinaturisme@bellpuig.cat Bellver de Cerdanya Patronat de Turisme de Bellver de Cerdanya Pl. Sant Roc, 9 - 25720 Bellver de Cerdanya Tel. - Fax 973 51 02 29 www.bellver.org / bellver@bellver.org Borges Blanques, les Consell Comarcal de les Garrigues Av. Francesc Macià, 54 25400 Les Borges Blanques Tel. 973 14 26 58 - Fax 973 14 01 06 www.turismegarrigues.com / turisme@garrigues.cat

Isona i la Conca Dellà C/ del Museu, 4 - 25650 Isona Tel. 973 66 50 62 - Fax 973 66 42 28 www.parc-cretaci.com / ofturisme@parc-cretaci.com Ivars d’Urgell Oficina de Turisme de l’Estany d’Ivars i Vila-sana Estany d’Ivars i Vila-sana (zona aparcaments) Tel. 973 71 13 13 - Fax 973 60 04 77 www.estanyivarsvilasana.cat info@estanyivarsvilasana.cat La Guingueta d’Àneu Consorci de Turisme Vall d’Àneu C/ Carretera, s/n. Edif. Ajuntament 25597 La Guingueta d’Àneu Tel./Fax 973 62 65 68 www.vallsdaneu.org / vait@svt.es Les Av. Sant Jaime, 36 - 25540 Les Tel. 973 64 73 03 www.torismeles.com / torismeles@torismeles.com Llavorsí Ctra. Vall de Cardós, s/n 25595 Llavorsí - Tel. 973 62 22 17 http://llavorsi.ddl.net Lleida • Turisme de Lleida C/ Major, 31 bis - 25007 Lleida Tel. 902 25 00 50 - Fax 973 70 04 80 www.turismedelleida.cat / infoturisme@paeria.es • Turisme Generalitat de Catalunya C/ Edil Saturnino, 1 (davant estació Lleida-Pirineus) 25007 Lleida Tel. 973 03 29 97 / 973 24 88 40 ot.lleida@gencat.net • Oficina de Turisme de la Seu Vella Turó de la Seu Vella. Edifici Canonja, s/n - 25004 Lleida Tel. 973 23 84 46 ot.lleida@gencat.net Mollerussa • Oficina de Turisme del Pla d'Urgell Prat de la Riba, 1 (edifici Can Niubó) 25230 Mollerussa Tel. 973 71 13 13 - Fax: 973 60 04 77 www.plaurgell.cat / turisme@plaurgell.cat • Oficina de Turisme de l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell Av. Jaume I, 1 – 25230 Mollerussa Tel. 973 60 03 97 – Fax 973 60 39 98 mcaba@canalsurgell.org Organyà Pl. de les Homilies, s/n - 25794 Organyà Tel. 973 38 20 02 - Fax 973 38 35 36 www.organya.cat

Bossòst Pg. Eduard Aunós, 14 - 25550 Bossòst Tel. 973 64 72 79 http://bossost.ddl.net

Os de Balaguer Portal del Montsec: Punt d’Informació Monestir de les Avellanes Carretera C-12, Km 181 - 25612 Os de Balaguer Tel. 973 43 80 06 - Fax 973 43 80 38 avellanes@maristes.org

Cervera C/ Major, 115 - 25200 Cervera Tel./Fax 973 53 13 03 www.lasegarra.org / turisme@ccsegarra.cat

Pobla de Segur, la Av. Verdaguer, 35 - 25500 La Pobla de Segur Tel. 973 68 02 57 - Fax 973 68 02 57 www.pobladesegur.cat / turisme@pobladesegur.cat

Coll de Nargó Pl. de l’Ajuntament, 1 - 25793 Coll de Nargó Tel. 973 38 30 48 www.cllnargo.com / consorci.paleoentorn@gmail.com

Pont de Suert, el • Patronat Comarcal de Turisme Av. Victoriano Muñoz, 48 - 25520 El Pont de Suert Tel. 973 69 04 02 / 34 902 10 15 16 Fax 973 69 05 75 www.turismealtaribagorca.cat / pturisme@ccar.ddl.net • Oficina Municipal de Turisme Av. Victoriano Muñoz, 22 - 25520 El Pont de Suert Tel. 973 69 06 40 / 973 69 00 05 www.elpontdesuert.com / turisme@elpontdesuert.cat

Erill-la-Vall Centre del Romànic de la Vall de Boí Carrer del Batalló, 5 - 25528 Erill-la-Vall Tel. 973 69 67 15- Fax 973 69 67 14 www.centreromanic.com Esterri d’Àneu C/ Major, 40, bis - 25580 Esterri d’Àneu Tel. 973 62 63 45 www.esterrianeu.cat / turisme@esterrianeu.cat Guimerà Pl. Major, s/n - 25341 Guimerà Tel. 973 30 35 25 www.guimera.cat / turisme@guimera.cat Guissona Pl. Vell-Pla, 7 - 25210 Guissona Tel./Fax 973 55 14 14 www.guissona.net / turisme@guissona.cat Gósol (Berguedà) Oficina de Turisme de Gósol (Berguedà) C/ del Conseller Agustí Querol i Foix, s/n 25716 Gósol Tel. 973 37 00 16/55 - Fax 973 37 00 11 http://gosol.ddl.net / cmuntanya@minorisa.es

Ponts Patronat Municipal d'Iniciatives de Ponts Pl. Planell, 6 - 25740 Ponts Tel. 973 46 22 33 - Fax 973 46 02 77 http://ponts.ddl.net / patronat@ponts.cat Puigcerdà Patronat de Turisme de la Cerdanya Cruïlla N-152 amb N-260 17520 Puigcerdà (Girona) Tel. 972 14 06 65 - Fax 972 14 05 92 www.cerdanya.org / info@cerdanya.org Salardú Trauèssa de Balmes, 2 - 25598 Salardú Tel. 973 64 51 97 www.torismearan.org / o.s.torisme@aran.org Sant Llorenç de Morunys Ctra. de Berga, s/n - 25282 Sant Llorenç de Morunys Tel./Fax 973 49 21 81 www.lavalldelord.com / info@lavalldelord.com

Seròs Oficina Catalana de Turisme Ornitològic Pl. de les Escoles, 1 - 25183 Seròs Tel. 973 78 00 09 - Fax 973 78 01 67 birding@lleidatur.com Seu d’Urgell, la • Turisme de la Seu Av. Valls d’Andorra, 33 - 25700 La Seu d’Urgell Tel. 973 35 15 11 - Fax 973 36 01 56 www.turismeseu.com / info@turismeseu.com •Turisme Alt Urgell Pg. Joan Brudieu, 15 - 25700 La Seu d’Urgell Tel. 902 15 47 15 / 973 35 31 12 Fax 973 35 27 88 www.alturgell.cat / turisme@alturgell.ddl.net Solsona Ctra. de Bassella, 1 - 25280 Solsona Tel. 973 48 23 10 - Fax 973 48 19 33 www.turismesolsones.com e-mail: turisme@turismesolsones.com Sort Oficina Comarcal de Turisme del Pallars Sobirà Camí de la Cabanera, s/n - 25560 Sort Tel. 973 62 10 02 - Fax 973 62 10 03 www.pallarssobira.info / turisme@pallarssobira.cat Tàrrega • Oficina comarcal C/ Agoders, 16 - 25300 Tàrrega Tel. 973 50 07 07 - Fax 973 50 06 66 www.urgell.cat / turisme@urgell.cat • Oficina municipal Pl. Major, 1 - 25300 Tel. 973 31 16 08 www.tarrega.cat / ajuntament@tarrega.cat Tavascan Ctra. de Tavascan, s/n 25577 Tavascan Tel. 973 62 30 79 www.tavascan.info / tavascan@tavascan.net Torre de Capdella, la Patronat Municipal de Turisme de la Vall Fosca Casa Consistorial. C/ Únic, s/n 25515 La Torre de Capdella Tel. 973 66 30 01 - Fax 973 66 31 45 www.vallfosca.net / turisme@vallfosca.net Tremp Ajuntament - Pl. de la Creu, 1 - 25620 Tremp Tel. 973 65 00 09/05 - Fax 973 65 20 36 www.ajuntamentdetremp.cat turisme@ajuntamentdetremp.cat Tuixén Ajuntament - Pl. Serra del Cadí, 1 - 25717 Tuixén Tel. 973 37 00 30 - Fax 973 37 02 16 ofiturisme@tuixent.ddl.net Utxesa Pl. de l’església, s/n 25170 Torres de Segre Tel. 973 79 27 89 / 60 05 www.utxesa.com / utxesa@utxesa.com València d’Àneu Av. del Port de la Bonaigua, 9 25587 València d’Àneu Tel. 973 62 60 38 - Fax 973 62 63 41 http://altaneu.ddl.net ajuntament@altaneu.ddl.net Vallbona de les Monges Pg. de Montesquiu, s/n 25268 Vallbona de les Monges Tel. 973 33 05 67 / 34 973 33 02 60 http://vallbona.ddl.net ajuntament@vallbonadelesmonges.cat Vall de Cardós Camí Comunidor, s/n - 25570 Ribera de Cardós Tel. 973 62 32 39 - Fax 973 62 31 22 www.valldecardos.org ajuntament@vallcardos.ddl.net Verdú Plaça del Bisbe Comelles, 13 - 25340 Verdú Tel. 973 34 72 16 - Fax 973 34 70 55 www.verdu.cat / turisme@verdu.cat Vielha • Torisme Val d’Aran Ctra. de Gausac, 1 - 25530 Vielha Tel. 973 64 06 88 Fax 973 64 30 60 www.torismearan.org / torisme@aran.org • Oficina de Informacion Toristica dera Val d'Aran C/ Sarriulera, 10 - 25530 Vielha Tel. 973 64 01 10 Fax 973 64 03 72 www.torismearan.org / o.torisme@aran.org