VOCABULARI DE CRUïLLA Els mots de les Terres de l’Ebre i del Maestrat en el context del català formal
abadejo
[31]
abadejo
a ABADEJO DIEC 2: abadejo 1 m. Peix de la família
dels gàdids, molt semblant al bacallà, però més petit (Pollachius pollachius). 2 m. Bacallà 1 . DIEC 2: bacallà 1 m. Peix de la família dels gàdids, de 50 a 80 centímetres de llargada, amb el dors brunenc de tons verdosos, el dors i els flancs densament pigats de taques brunes i el ventre blanc, amb un barbelló i dues aletes dorsals i dues d’anals, que viu a les aigües fredes del nord de l’Atlàntic i és molt apreciat com a aliment (Gadus morhua).
Mestre: abadejo [aβaðé2ʒo], m. bacallà. Arabia: abadejo [baðé2ʒo], m. bacallà. Fer —, mullar-se com un peix. «Passa mesos i mesos sense tastar ous, ni abadejo, ni freixura…», Esp. I, 38; «Un rustifaci d’abadejo amb tomates», Folk., pàg. 65; «Com si […] fossen morrets d’abadejo remullat», Folk., 377. Com es pot veure, el DIEC aplica el geosinònim abadejo a dues espècies d’actinop terigis, de l’ordre dels gadiformes i família dels gàdids: Pollachius pollachius i Gadus morhua, en tant que reserva el nom de bacallà per a aquesta segona espècie. Amb això s’estableix la possibilitat d’una distinció entre abadejo i bacallà que —tot i que pot ser útil en alguns àmbits molt concrets— no existeix en la llengua real. El Gadus morhua, conegut generalment com a bacallà comú, és una més de les prop de
seixanta espècies d’aquesta família de peixos migratoris. Viu en els mars freds del nord. Els exemplars pescats solen ser de mida menuda, encara que alguns individus poden assolir els cent kg de pes, i fer fins a prop de dos metres de llarg. S’alimenta d’altres peixos més petits, com l’arengada. El Pollachius pollachius és similar al bacallà i sol fer entre 70 y 80 cm de llarg. Té el ventre gris i el dors gris verdós fosc. És habitual en el golf de Biscaia i l’oceà Atlàntic. Vegeu ABADEJO (Gadus morrhua) i (Pollachius pollachius)
Ambdues espècies són molt apreciades en gastronomia i es preparen de diverses maneres: abadejo amb samfaina, a la llauna, al forn, amb suquet; esqueixada d’abadejo, brandada d’abadejo, croquetes d’abadejo, arròs amb abadejo, aba dejo amb patates, amb pèsols, abadejo a la brasa… L’abadejo ha estat un element im portant de l’alimentació, sobretot entre la gent treballadora i en temps de quaresma. Avui, però, l’abadejo ja no és el plat de pobre que era: s’ha encarit molt i, alhora, també se n’ha embastardit la comercialització. A hores d’ara, amb el nom d’abadejo o bacallà es comercialitzen diversos peixos semblants —a més dels dos tradicionals— que no tots tenen el mateix gust i prestacions. D’altra banda, el procediment de salaó i assecat s’ha industrialitzat tant que no té
abadejo
[32]
res a veure amb els procediments tradicionals. Un procés que durava mesos ara es fa en molts pocs dies, d’ací que el producte resultant ja no és ben bé el mateix, encara que el peix que els serveix de base siga l’autèntic. A Tortosa, antigament, també es deia abadejo de cada un dels dos penjolls de roba de seda dels canonges i beneficiats, que van des dels muscles a terra, entre la sotana i la mussa o esclavina dels hàbits de cor estivals. No fa gaires anys que, per ajudar a la dentició dels infants, els daven una espina de les ganyes d’un abadejo gros (en deien un «queixal d’abadejo»), que els nens anaven mastegant, cosa que feia més fàcil que els eixissen les dents de llet: «Quan apunta la primera denteta, los padrins compren la rosquilleta d’os o el queixal d’abadejo», Folk., 138. Fraseologia: aquest mot ha produït la frase feta «tallar l’abadejo», que significa ‘manar, ser el cap i comanador d’un lloc o d’una empresa’; ‘obrar amb completa llibertat d’acció i amb autoritat independent’. També s’usa algun cop l’expressió «sec —o seca— com un abadejo»: en el sentit de ‘ser molt sec o magre’. Ext. geogr.: abadejo és el geosinònim més usual en tot el català occidental i al Camp de Tarragona. A la resta del Principat i a les Illes s’usa principalment bacallà. Etim.: tant abadejo com bacallà són dos mots que ens han vingut d’altres llengües i tots dos, sembla, a través del castellà. Segons el DECat, l’origen d’abadejo seria un mot luso-lleonès (derivat de abade, perquè aquest peix era de consum normal a les abadies), d’on hauria passat al castellà i a través d’aquest al català. L’origen de bacallà podria ser el mot gascó cabilhau, derivat de cap, d’on hauria passat al castellà i d’allà a nosaltres. Sembla que en la transmissió d’aquest segon mot hi haurien tingut un paper molt actiu els pescadors bascos i gallecs, que tradicionalment han treballat molt a les pesqueres dels mars del nord. ABALTIR-SE DIEC: abaltir-se 1 v. pron. Endormiscar-se, ensopir-se.
Mestre: abaltir-se [alβeɾtíɾse] v. refl. Endo rmiscar-se lleugerament.
abastir
«Teodoro s’ensobecava, s’anava albertint insensiblement», Esp. VI, 157. Ext. geogr.: La forma normativa s’usa a la Segarra, l’Urgell, la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona. La registrada per Mestre sembla que es limita a les nostres comarques. També hi ha la variant esbaltir-se, usada a les Illes amb diversos valors i, en el sentit que nosaltres li donem, per diversos pobles o comarques del Principat. Per algun punt del País Valencià s’empra la forma embaltir-se. Etim.: incerta; cada autor n’apunta un possible origen diferent, que seria sobrer detallar ací. La pronúncia tortosina, òbviament, és fruit d’una metàtesi de abaltir-se, influïda pel nom propi Albert. ABASTIR El DIEC recull dos verbs derivats de «bastar», entre els quals estableix una sinonímia parcial. Des del punt de vista formal es diferencien perquè l’un pertany a la primera conjugació i l’altre a la tercera: DIEC: abastar 1 v. intr. Ésser capaç, per grandària, alçària o potència, d’arribar a alguna cosa. 2 Arribar a tocar una cosa que està distant. Amb la mà abasta al sostre. 3 tr. Haver, allargant la mà o servint-se d’un instrument, (una cosa que és en un lloc alt o distant). 4 tr. Fornir de provisions. Abastar una ciutat. Abastar un exèrcit.
A abastir, en canvi, li dóna un camp semàntic més limitat: DIEC: abastir 1 v. tr. Abastar (acc. 4).
El tortosí desconeix la forma abastar, però usa normalment abastir amb un camp semàntic més ampli que el que li dóna el diccionari oficial: 1 tr. Fornir de provisions. «La Cinta ens abastia de fruita i verdures i, si li encomanàvem, també ens duia algun conillet o un pollastre tomater». 2 Arribar a veure, a copsar o a tocar una cosa que està distant: «Una descripció panoràmica de tots los llocs que abastíem amb la vista», Esp. VI, 108. 3 Deixar assaciat: «Una d’eixes cassoles […] plenes a caramull d’arròs i que abastixen els […] convidats», Esp. V, 18.
abastir
[33]
Abastir ha donat lloc al substantiu abastiment ‘provisió, esp. de queviures, per al sosteniment d’una població, d’un exèrcit, etc.’. El postverbal abast, nascut de l’arrel d’aquest verb i d’ús general pertot, ha produït les locucions a l’abast [de], donar abast (o l’abast), estar o tenir a l’abast: «Les botigues… No poden donar abast a l’aglomeració de compradors», Folk., 515; «Les quatre aixetes, no donaven abast a les necessitats dels qui hi acudien en busca d’una aigua tan pura i cristal·lina», Esp. VI, 383; «L’editor no pot donar abast», Mestre, Temps, 118. Garcia Girona entra aquestes formes amb els següents termes: abastar. Donar abast, M. P. Proveir. abastir. A algú, proveir-lo, B-V. abast, (donar). Donar cobro [aixopluc?], subministrar materials, replegar blat segat, oliva escampada, garrofa, etcètera, en la mida que els obrers los col·loquen, o els segadors i collidors fan la seua obra. M. P. V. El fet que l’Institut haja admès les formes abastir i abastiment, que no figuraven al DFa, sembla desautoritzar la condemna que el DECat fa d’abastir i derivats, que titla de ser un “calc del castellà”. Ext. geogr.: abastir sembla la forma dominant del tortosí en avall, en tant que abastar és la usual a la resta de territoris. Etim.: segons l’AlcM, tant abastar com abastir deriven de bastar, i aquest d’una contracció del grec βαστάζειν, ‘portar, tenir, alçar, sostenir’. ABECAR-SE DIEC: Ø Mestre: abecar-se Endormiscar-se. No hem sabut documentar aquest verb —molt usual a les Terres de l’Ebre, juntament amb la locució fer una becada↓— en els textos sobre els quals hem bastit aquest treball. L’AlcM, l’enregistra a Tortosa i a Bot, i en dóna un exemple extret d’un vocabulari de Monòver (Valls del Vinalopó): «Si per la meua part jo afluixara o m’abecara, podria escorre’s». Ext. geogr.: dialecte tortosí i valls del Vinalopó. Etim.: format damunt de bec.
ablair
ABELLIR DIEC: abellir 1 v. intr. Venir de grat, despertar un
desig o apetit, produir una temptació. No li abellirà res del quepodenoferir-li.Not’abelleixenelsplaersmundanals.
Garcia: abellir. Agradar; se diu majorment del menjar, apetir, M. P. V. «Ni lo solament, ni asiento ahont ara és Amposta és tal que abellís ni apetís al Túbal de fer-hi notable població», Col·loquis, 144. Aquest mot és d’ús més habitual al Maestrat que no pas a les Terres de l’Ebre. Amb tot, tampoc hi és estrany. No tan sols es manté en algunes poblacions, sinó que a la mateixa Tortosa es pot sentir algun cop. Segons l’AlcM, «al Maestrat i València es diu especialment de coses de menjar o beure. “M’abellix la poma, i me la menjo” (Benassal)». Fou usat per Cristófol Despuig —segons es pot veure en l’exemple reproduït ací damunt—; per Llull: “Per tal que li pogués fer abellir l’orde de matrimoni”, Blanquerna 19, i també apareix al Tirant: “Volgué altra volta temptar de paciència a Tirant si li abelliria la corona del regne”, c. 316. Ext. geogr.: es manté amb més o menys vigor al Baix Camp, l’Urgell, el Maestrat i en algun altre punt del País Valencià. També l’hem sentit més d’un cop al Matarranya. Etim.: format damunt de bell. ABLAIR DIEC: Ø Garcia: ablair. Causar mal, dolor, com quan a un li xafen o petgen lo peu. M. P. V. Fa una calor que ablaeix, Tarrag. Al Vocabulari català de Tortosa apareix l’adjectiu postverbal derivat d’aquest verb: Mestre: ablaït adj. abatut pel cansament, condolit, adolorit. Ací hem preferit donar entrada al primitiu verbal, que també s’usa sovint: «Estava tranquil·la / i a crits començava / i a cops s’ablaïa / la pobreta dama» Folk., 112 (Les tres Fonts de Maigí). Cal admetre, però, que l’adjectiu ablaït és encara més corrent. Efectivament, el postverbal sol aparèixer sovint en contextos com ara: «He treballat de sol a sol i, amb la calor que fa, he quedat ablaït»; «Vaig donar-li una blandina que el vaig deixar ablaït».
ablair
[34]
O també, utilitzat metafòricament: «Ha estat xarra que xarra tot lo dia. M’ha deixat ablaïda». Ext. geogr.: Es tracta d’un mot que pertany al dialecte nord-occidental (des del Maestrat fins al Pirineu lleidatà) i als parlars del Camp de Tarragona. Fora del Maestrat i les Terres de l’Ebre, però, perd la a inicial i es pronuncia blair, alhora que eixampla una mica el camp significatiu, per analogia, fins a esdevenir ‘abrusar, pansir, fer malbé. Vegeu-ne uns exemples, extrets de l’AlcM:
«Fa un sol que blaeix. «¡Quina solellada! M’ha deixat blaït! (Pla d’Urgell, Vall de Boí. Priorat, Camp de Tarragona). «Fa unsolqueblaeixlespedres.(Reus).«Sem’hanblaïtlessangs. (Falset). «Aquesta aigua és bullent, m’ha blaït la mà. (Valls). «La pedra ha blaït els sembrats. (Lleida, Urgell, Segarra). «Lesabellespeguenunespicadesqueblaïxen.«M’hablaïta pessics. (Cardona, Solsona, Tremp, Massalcoreig). «És molt enèrgic; els blaeix a multes». (Solsona, Tremp). O aquest altre, al qual s’atribueix el sentit de ‘irritar, encendre de ràbia’: «Dius paraules tan ofensives, que em blaeixes».
Cal remarcar, però, que molts dels exemples recollits a l’AlcM no es farien gens estranys dins l’àrea del tortosí si es pronunciaven amb la a prefixada. Etim.: incerta, se n’han suggerit orígens diversos: L’AlcM, seguint el filòleg alemany Leo Spitzer, apunta la idea que puga derivar del germ. *blas- ‘fer flama’, que hauria donat molts de derivats en provençal: blezir, blesir, etc. Concretament es diu que el mot germànic originari era el gòtic *blēsjan, al qual ha estat atribuït el significat de ‘cremar’. Però Corominas, al DECat, tot i admetent que la forma etimològica siga «blair», d’origen incert, sosté la idea que podria derivar d’un dels adjectius de color, com blave o blai, que a França expressaren la idea de ‘morat pàl·lid, gris rogenc’. És clar que, en aquesta línia, també podríem pensar en una explicació més autòctona, més de casa, com ara que aquest mot derivés de ablavir ‘omplir algú de blaus’ (ens referim al valor que donem al mot blau quan al·ludim a aquelles ‘taques d’un blau moradenc, produïdes per l’extravasació de la sang en el teixit subcutani’, que ens solen sortir de resultes d’una contusió: «Té tot el cos ple de blaus dels cops que ha rebut»).
abornar
Es tracta d’una explicació que convindria molt especialment al significant tortosí i que és perfectament factible i paral·lela a l’origen d’altres verbs com ara abonyegar ‘fer bonys (a un objecte)’; abreujar ‘fer més breu’; abancalar ‘fer o distribuir un terreny en bancals’; abalisar ‘senyalar amb balises’ i un llarg etcètera. Pel que fa a la caiguda de la bilabial (ablavir o ablauir > ablair) és perfectament possible i força usual en molts altres mots. De fet, en el nostre dialecte, s’usa sovint l’adjectiu blau en un sentit gairebé paral·lel al del verb ablair, en frases com ara: «Fa dotze hores que camino; estic blau, no puc més!». ABORNAR (o embornar) DIEC: bornar 1 v. intr. Fer armes en un torneig. 2 El peix, envestir la xarxa, brivar. 3 Donar tombs, voltes, moure’s a un costat i a l’altre. AlcM: 1. embornar v. tr. || 1. Empènyer fortament, donar una empenta forta; || 2. Abordar, escometre un gos (Tortosa).
Garcia: abornar. 1 Envestir, escometre, T. 2 Aventar o atiar el gos a algú: ¡Aborna-li el gos! Vor. de Cat. 3 Acoquinar, reduir a la impotència en una baralla: ¡Xe l’ha abornat del tot! A-M. 4 Atropellar un matxo al qui va davant volent-hi passar, M. 5 Quan un matxo o altre animal s’esbarra o desboca, i se li planten hòmens davant per aturar-lo i se’ls en passa, els ha abornat. 6 Un riu o torrent qui ix de mare i ho arrambla tot per davant, se diu que tot ho aborna, o que aborna el pla, M-P. 7 Al lladrar del gossos diuen abornar i al lladruc abornit (Da. de Tor). 8 Córrer el born (la veu, lo crit), Mall. En nostres clàssics trobem bornar en sentits pareguts als susdits: «Començava la justa bornant lo mantenedor ab cada u dels aventurers.» «La nau per quin vent borno.» «Pren tal born que cerca tota França.» […]. «Les embornades al cul dels toreros enramats davall el repeu del balcó», Esp. I, 114: «Uns bouots marracos que quan embornen i tossen…», Esp. I, 422. Born, postverbal de bornar, designa la ‘plaça on es feien els torneigs i festes cavalleresques en les ciutats’. A Barcelona i a Mallorca hi ha sengles places del Born, on es feien les justes
abornar
[35]
medievals. D’ací la frase feta «Corre món i torna al Born». Ext. geogr.: bornar és un mot que ha estat usat arreu, tot i que avui ha reculat molt. Embornar, ben viu, és la variant preferida a Tortosa, en tant que abornar és la usual a la resta del territori dialectal, i fins i tot a Castelló i Culla. Etim.: Tant abornar com embornar deriven de bornar ‘lluitar en un torneig o born’, procedent del germànic fràncic *bihurdan ‘justar en un clos’, amb influx del llatí tornare ‘girar’. Garcia insinua que abornar, en principi, degué tenir el sentit de ‘sobrepassar, abatre barreres i obstacles, tot allò que s’oposa a l’ímpetu violent’; i d’açò passà a significar ‘envestida, sotmetiment, lladrar de gossos [perquè el lladruc és simultani a l’escomesa]’. ABOTARGAT DIEC: Ø Mestre: abotargat, da adj. inflat, pesat, espès. Garcia: abotargat, da. Unflat, pesat, M-P-V. El DIEC no recull aquest adjectiu, que nosaltres tan sols hem pogut documentar en un dels textos que ens han servit de referència. Vegeu: «Posant-los en condicions d’obrar i discórrer per si mateixos, no en lo farcell d’assignatures amb què s’abotarga la intel· ligència», Girip., 97; «Així viu la ciutat rendint homenatge al gran Morfeu i seguint abotargada al darrera de Preteu per a millor acompanyar-lo en totes les seues transformacions i arriscades aventu res, per a les quals en té Tortosa camp abonat», Girip., 147; «Dessonillar els que, per raó d’egoisme, viuen abotargats o dormen en una pau que és de ignomínia», Girip., 214. «No la pau i l’abotargament que naix de la deserció d’un exèrcit indisciplinat, mig venut al contrari, mig fastiguejat de lluitar en va», Girip., 180. Ext. geogr.: l’AlcM el considera habitual a Tortosa i València. Coromines, al DECat, botarga, afegeix que també ha estat usat “en alguns ambients de llenguatge poc acurat de Barcelona i altres bandes”. Etim.: l’AlcM el considera format damunt de botarga ‘taüt; home molt gras’, i no hi fa cap retret. Coromines, en canvi, el considera un
acabat
calc del castellà «abotagado», derivat de l’italià «bottarga», personatge del teatre popular. El DRAE, però, a ‹abotagarse›, sembla dubtar d’aquest origen del seu mot, del qual apunta: «Quizá de una raíz romance bott-, de carácter expr.». ABRIGALLS DIEC: abrigall 1 m. Abric. 2 Conjunt de la roba del llit. 3 Mantell que usen les dones per a cobrir-se o abrigar-se.
Garcia: abrigall. Peça de vestit, d’abric, T. A l’àrea del tortosí, s’empra gairebé exclusivament en el sentit corresponent a l’accep. 2 del DIEC: «Poseu més abrigalls al llit i més llenya al foc», Esp. I, 255. Ext. geogr.: es tracta d’un mot present a gairebé tot el domini, però amb restriccions quant al sentit amb què s’usa. A les Illes s’empra per a designar diverses menes de mantell. Segons l’AlcM, el sentit ‘roba de llit’ és propi de Catalunya i el País Valencià. Amb tot, hem comprovat sovint que en algunes àrees del Principat és un mot desconegut —substituït per «roba de llit»— o, si més no, d’ús molt limitat. A l’àrea del tortosí, en canvi, és un mot ben quotidià. Etim.: format sobre ‘abrigar’ —del llatí aprīcari ‘escalfar amb la calor del sol’— amb l’adjunció del sufix -acŭlu. ACABAT DIEC: acabat2 1 adv. Després. Acabat, què farem? 2 en acabat loc. adv. Acabat. En acabat, què farem? 3 acabat de [o en acabat de] loc. prep. Acabat de dinar, no treballis. 4 acabat que [o en acabat que] loc. conj. Acabat que hauràs fet això, vine a dir-m’ho.
Es tracta d’un adverbi (o d’unes locucions adverbials) d’ús general a tot el domini. L’hem recollit ací perquè en molts de casos ens permet de substituir el castellanisme «después» —que embastardeix els nostres parlars— mantenint el castissisme expressiu. Cal fer notar, però, que aquesta solució només és adequada en determinats contextos. En altres casos convindria reintroduir el genuí després en la nostra expressió habitual. «Acabada la missa major… canten devotament los gojos», Folk., 461. «Los deixes assecar i en acabat los pintes de dos o tres colors», Esp. I, 124; «Lo meu
acabat
[36]
descans, tots los dies, és en acabat de sopar», Esp. V, 53; «Allí es trauran los drapets al sol; però en acabat de la bugada. Si fos ans! no en veuríem poques de camises brutes!», Esp. I, 87; «Prou que reso; però en acabat de dinar», Folk., 429; «En acabat de les Pasqües vénen les basques», Esp. I, 100. Fonètica: La locució en acabat sol ser pronunciada [anakaβát] o, més habitualment, [ankaβát]. Ext. geogr.: general Etim.: format sobre el participi del verb acabar, derivat del llatí vulgar *accapare, procedent de caput ‘cap, part més alta del cos’. ACAÇAR DIEC: acaçar 1 v. tr. Perseguir insistentment, afanyar-se a obtenir.
Garcia: acaçar. Perseguir, córrer a algú. B-M. «Allí baix a la Ribera / un burro picava espart, / una gallina cernia, / la rata acaçava el gat», Folk., 35; «Pillets de platja, que […] s’apedreguen i acacen per les muralles», Esp. V, 44; «Com si l’acacessen los dimonis», Esp. VI, 86. «Les muntanyetes van més acaçades» Esp. I, 28. Ext. geogr.: és un mot propi de tot el català occidental. El català oriental sol preferir els geosinònims encalçar o empaitar. Etim.: del llatí vulgar *captiare, ‘caçar’. ACANAR DIEC: acanar 1 v. tr. Amidar la llargària (d’una
cosa, Esp. d’un terreny) amb la cana i, per ext., amb qualsevol altra mida […].
«Si no anava viu al descolgar-lo, mentre tocava llac i, de vegades, alguna cosa més pudent, li acanaven lo costellam amb los totxos i buscalls del joc», Folk., 225. Actualment és un mot força perdut. Cap als anys quaranta, els xiquets tortosins encara el feien servir —en el seu sentit recte de ‘amidar’— en determinats jocs que consistien a tirar una bola a tocar d’una línia feta en terra. Guanyava qui més s’hi acostava. Quan s’havia acabat el torn de jugadors es deia: «acanem!», i s’amidava la distància entre les respectives boles i la ratlla. L’AlcM recull l’expressió «acanar-se de riure»; ‘riure molt’, que situa a Tortosa. Creem, però, que es tracta d’un error perquè el
aceball
mot usat en aquest sentit, del tortosí en avall, és «encanar-se»↓. Ext. geogr.: propi del Principat i les Illes, però força en retrocés. Etim. format damunt de «cana» ‘mesura de longitud antiga, usada amb diferents valors segons les comarques’. ACARONAR DIEC: acaronar 1 v. tr. Acostar la cara (d’un
infant) al pit; acostar (algú) amorosament a si com per protegir-lo, per emparar-lo. La mare acaronava amorosament el seu infant. 2 fig. Acariciar. El sol que havia acaronat la seva joiosa infantesa.
Garcia: Acaronar: Fer carícies. «Ah fals! lo cor de dona / instint més esclarit i segur té.— / I es riu i l’acarona» Seidia, 84; «I en Jaume de València la memòria acarona» Seidia, 232. Ext. geogr.: del tortosí en avall i al Vallès. Etim.: derivat de carona ‘cara amorosa, bufona’. ACATXAPAR DIEC: Ø AlcM: acatxapar v. tr. || 1. Vèncer la resistència, rendir, fer perdre el coratge o la força (Tortosa). || 2. refl. Ajupir-se, abaixar molt el cos cap a terra per amagar-se (Maestrat, Monòver).
Garcia: acatxapar-se. Abaixar-se per no ser vist, M. Mestre: acatxapat, -da, adj.: aplanat, humiliat, vençut. A Tortosa, el significat destacat per Garcia correspon a acotar-se↓. «Quan, per falta de collites, hi ha fam […], mos acatxapem i no se senten contar més que llàstimes», Esp. I, 213; «Suposo que la competència de les fàbriques, va anar-los acatxapant a poquet a poquet», Esp. I, 233; «Blasco, mano meu, no t’acatxapes», Folk., 402; «Ni la fam ni el cansament […] eren prou per a acatxapar-los», Folk., 602; «Ni per riquesa gallejar ni per pobresa acatxapar», Folk., 156. Ext. geogr.: Tortosa, Maestrat, Monòver. Etim.: format damunt de catxap, ‘cria de conill’. ACEBALL DIEC: Ø AlcM: aceball m. Menja o abeurada que posen els caçadors a un lloc, per atreure-hi els ocells i caçar-los amb filat, espartonada, escopeta, etc. (Tortosa, Maestrat, Castelló).
Mestre: aceball m. el gra que es posa en un lloc determinat per a encebar els ocells.
aceball
[37]
Garcia: aceball. Per a caçar pardals, M. P. T. El gra o aigua que es posa en algun lloc per atraure els pardals o moixons i agarrar-los al filat, espartonada, etc. «Per a agafar perdiganes no hi ha res com fer un aceball», Esp. I, 228; «Eixes cremades són aceballs per a les cabres salvatges, enllepolides de l’herbeta fresca i tendra», Esp. VI, 113. Ext. geogr.: dialecte tortosí i a Castelló. Etim.: del llatí cibus ‘menjar aliment’. ACIENÇAT DIEC: aciençat -ada […] adj. Assenyat. Mestre: aciençat [asensját] adj. entenimentat, de bon criteri; de temperament pacífic. «Lo senyor Jeroni, lo més vell i acenciat de la camarada. Folk., 38; «Molt acenciats, com homenets formals, segueixen los petits alumnes de les Escoles Cristianes», Folk., 523; «És vostè el pagès més eixerit i més acenciat de tota l’horta tortosina», Esp. I, 212; «Homes tan acenciats com Pere Gorrota se contagiaven de la gresca», Esp. VI, 322; «Pageset de cabell ros i cargolat, l’alumne més dòcil i acenciat de la classe», Esp. VI, 505. Ext. geogr. fou usat pels clàssics, però sembla que avui està en retrocés i només es conserva en algunes contrades. L’AlcM l’enregistra a Tortosa (pronunciat [asensját]) i a Barcelona ([asiensát]). Etim. format sobre ciència, amb sinèresi (cènsia) o apòcope (ciença). ACLACAR-SE DIEC: Ø Mestre: aclacar [aklakáɾse] v. Ajupir-se fins a tocar el cul a terra. L’ase s’aclaca de tanta càrrega; el noi s’aclaca de tant de pes. L’AlcM repeteix aquesta definició gairebé en els mateixos termes (Ajupir-se fins a tocar amb les anques en terra) i amb els mateixos exemples. Garcia: aclacar-se. Aclapar-se, postrar-se de malaltia, etc., T. «Aclacant-se i revolent la malesa» Esp. VI, 72. Ext. geogr. En aquest sentit, propi del tortosí. A l’Empordà s’usa en el sentit de ‘aplanar, desestufar’. Etim.: segons l’AlcM, de l’onomatopeia klakk, de la qual addueix nombrosos derivats romànics Meyer-Lübke (REW 4705).
acollar
ACLUCALLS DIEC: aclucalls 1 m. pl Qualsevol cosa utilitzada per a tapar els dos ulls i privar de veure-hi. Mestre: aclucall [aklokáʎ] m. pl. ‹antiparres› per als animals. «Com surt un cabasset o un aclocall de les mans dels que fan llata», Girip., 46. «Li proporcionaran debades les ulleres que li fan falta, i es llevarà les que ara du, que són uns aclucalls dels Reguers per a voltar la sénia» Esp. VI, 503. Fonètica: Els exemples recollits semblen indicar una vacil·lació fonètica: Mestre [aklokáʎ], Vergés [aklukáʎ]. Ext. geogr.: sembla que és un mot exclusivament tortosí. A les Illes s’empra el geosinònim clucales, que també recull el DIEC. Etim.: format damunt de aclucar ‘cloure els ulls’. ACOLLAR DIEC: acollar 1 v. tr. Ajuntar formant colla. 2 Posar estopa entre els taulons del buc o de la coberta d’una nau. 3 Tesar els acolladors.
Mestre: collar v.: allargar; Ex.: Aquest tret ha collat vint metres. Garcia: acollar. Voltar de terra lo peu d’un arbre. P? L’AlcM entra dos verbs, aparentment procedents del mateix ètim i de sentit ben semblant, als quals dóna, entre altres, aquests significats:
AlcM: acollar v. III. || intr. 3. Fer anar lluny una cosa, tirant-la. «Tirant les pedres per baix braç, s’acolla més que per dalt» (Tortosa). AlcM: collar3. v. || 2. intr. Arribar, anar fins a certa distància (Tortosa). «Aquest tret ha collat vint metres». «La meua escopeta no colla gens».
Vegeu que aquesta segona entrada s’adiu al que en diu Mestre. Els exemples que nosaltres hem recollit dels textos sobre els quals bastim aquest treball semblen abonar l’especialització que en fa l’AlcM: «I el va enviar que senyalés fins a on los angelets tenien permís per a fer acollar les flors, quan feien pedrega», Folk., 143. «Me servia d’una escopeta de pistó que collava poc», Esp. VI, 110. Tornant la vista arrere, recordem que, cap als anys quaranta, els xiquets tortosins solíem practicar un joc no exempt de perills
acollar
[38]
—que anomenàvem el joc de fer acollar—, que consistia a llançar una pedra amb tota la força. Guanyava qui aconseguia de fer-la anar més lluny. També recordem un company que presumia d’haver-se fet una fona, de la qual afirmava —si la memòria no ens traeix— «que acollava molt». Això ens fa pensar que es tracta d’una sola forma verbal que, segons el context fonètic, perd o manté la a inicial, i que l’elisió corresponent afecta també la grafia. Aquesta vacil·lació la reprendrem també a collar↓. Ext. geogr.: el sentit que hem estudiat més amunt sembla exclusiu del tortosí. Etim.: format damunt de coll, procedent del llatí cŏllum, íd. Amb tot, sorprèn una mica que tant les altres accepcions d’acollar com les corresponents a collar tenen en comú que expressen la idea de ‘ajuntar, fer romandre unides dues o més coses’, en tant que la que ací recollim va per uns camins ben bé oposats. Però podria estar relacionat amb un antic collar ‘tensar l’arc’ (si es tensa poc la fletxa no va gaire lluny) o amb el mallorquí collar ‘posar-se en camí cap a un lloc determinat’. ACONDUIR DIEC: aconduir 1 v. tr. Disposar convenientment (les coses que han d’ésser transportades). Si haguessin aconduït millor les mercaderies, no haurien arribat avariades. 2 per ext. Disposar convenientment (les coses que han d’ésser guardades). Poseu les eines a l’armari, que estiguin ben aconduïdes. 3 Aconductar. [És a dir, concertar amb un metge, un apotecari, etc., la prestació dels seus serveis (a algú o alguna entitat) mitjançant el pagament d’una quantitat anual que hom anomena conducta (cast. “iguala”)].
Mestre: aconduït, -da, adj.: allistat a la clientela d’un metge, etc. Referint-se al primitiu verbal (aconduir) li atorga també un valor que estudiarem a condir↓. A Tortosa, fins al moment en què és generalitzà la seguretat social, aquesta mena de contracte entre metge i pacient era molt corrent i se’n beneficiava tota la família: «Todavia faré lo que poré y diré lo que sabré merament y ab molt voluntat, que ja puix me haveu conduït per a d’açò y confie que haveu de ben pagar-me, […] just és que yo ara me esforse a complaure-us en lo que demanau», Col·loquis, 178.
acorar
L’AlcM mostra que també en aquest mot ha existit vacil·lació fonètica que s’ha materialitzat en una dualitat formal:
AlcM: aconduir v. tr. || 4. Aconductar «Lo metge no m’ha volgut aconduir perquè diu que ja en té massa» (Tortosa). AlcM: conduir1 (i ant condur). v. tr.: II. Llogar, contractar els serveis (d’un professional) per un tant fixat per any.Loditconsellgeneralremetéalshonorablesconsellersdeladitavilalaconduciódelmestrepermostraren lesescoles…, eper lo semblandeconduhir algunbon ffísich o metge, doc. a. 1473 (arx. mun. d’Igualada).
Ext. geogr.: en el sentit de ‘aconductar’ aconduir es manté a Tortosa, l’Empordà, el Penedès i Lleida. Etim.: del llatí condūcĕre ‘dur ensems’, ‘portar’, ‘prendre a preu fet’, ‘ésser profitós’. ACORAR DIEC: acorar1 1 v. tr. Matar (una bèstia) traspassant-li el cor; per ext., degollar-la […].
Mestre: acorar v. trans. rematar o produir la mort d’un sol cop. Garcia: acorar. Acabar, rematar. ¡Acora eixes figues! La fam l’acora, M. P. V. Acorat de pena, de dolor. Acorador, -ra; qui acora. «Des del balcó de seua casa veia com acoraven los bous i els penjaven als ternals», Esp. I, 302; «Se sacrificava un bou […] i, ans d’acorar-lo, lo corrien amb capllaç pels carrers», Esp. VI, 456; «Ja pel coll de Balaguer / i pel Barranc de les Forques / se sent redoblar els tambors / dels estrangers que s’acosten. / I vénen en so de guerra… / Mal llamp los acore!», Certamen, II, 101; «Ah! la ràbia m’acora contra els nostres», Seidia, 40; «Com braus lleons se’ls tiren, als que la fam acora. / I arreu llancen la mort!», Seidia, 62. «Ploren també de pena acoradora», Seidia, 186. Coromines documenta aquest mot a la fi del segle XIII, ja amb el sentit de ‘ferir en el cor’. L’AlcM, entre altres valors d’aquest verb, recull el següent: «|| 4. Esvair, aniquilar, fer desaparèixer del tot. «S’han d’acorar les rates» (Morella)».
A Giripigues, 14, hi ha un article en què es parla de la desaparició del casal dels Templers, que duu el títol Acorament de la Casa del Temple, on aquest mot sembla tenir el sentit de ‘esfondrament’, ‘desaparició’.
acorar
[39]
Ext. geogr.: del tortosí en avall i a les Illes. Etim.: format damunt de cor. ACOSTAR DIEC: acostar 1 v. tr. i pron. Posar a prop, apropar, aproximar […].
Garcia: acostar. Aproximar, També és recíproc. M. P. V. «Son pare o sa mare, o fill o frare o altre parent que li sia acostat», Cost., ii, ix, xii; «Verdaderament és ell, […] i ve acostant-se ací», Col·loquis, 60; «I anem-nos-ne a missa, que ja se acosta la hora», Col·loquis, 75; «Al pas que la cosa s’acosta, i el perill se veu més a prop, van preparant-se les defenses», Folk., 134; «Les ànsies d’expansió de nostres germans los aragonesos, que volen acostar-se a nostre mar llatí», Esp. VI, 326; «Un milió de rals que demana per a acostar-lo a l’extrem del passeig del Temple», Esp. VI, 355; «Arriba per les immediacions d’Ulldecona, acostant-se a aquell niu d’amor de la serra que es diu l’ermita de la Pietat», Esp. VI, 390; «A la tarima acostada a la paret de l’indret sud de la gran sala», Esp. VI, 665; Se sent redoblar els tambors / dels estrangers que s’acosten. Cert., II, 101; «Se’ls va acostar un capellà prim i esgroguissat», Temps, 147. Es tracta d’un mot d’ús habitual a tot el domini. El recollim ací perquè darrerament sembla que a les nostres comarques hi ha cada cop més gent que el percep com un mot foraster; opinió que desmenteixen els exemples recollits en els textos tortosins que, com es pot veure, cobreixen totes les èpoques, des del s XIII fins avui. L’AlcM fa una excel·lent exposició dels contextos on apareix, que resumim tot seguit: Posar a menor distància, apropar; a) En sentit material, indicant aproximació local: «Acosta’t a la paret»; b) Indicant aproximació de temps: «S’acosta Nadal i ja fa fred»; c) Indicant aproximació o afinitat en les qualitats: «No és tan gran com el teu, però s’hi acosta»; d) Indicant aproximació quantitativa: «No has endevinat quants n’hi ha, però t’hi has acostat». Tant el DIEC com l’AlcM li atribueixen també el sentit de ‘arrambar el costat (d’una nau) en un moll o en un altre lloc’, és a dir, atracar, que
acotar
tan sols vaig sentir un cop al moll de l’Ampolla, de boca d’un mariner d’origen foraster. Sinòn.: atansar, apropar. Ext. geogr.: general. Etim.: del llatí vulgar *accŏstare, format damunt de cŏsta, ‘costat’. ACOTAR DIEC: acotar1 1 v. tr. Atansar (una cosa) a una altra fins a posar-les suaument en contacte. Acotar la roba a l’esquena. Acotar l’orella a terra per escoltar. 2 acotar el cap Abaixar-lo fins a tocar la barba el pit. 3 pron. Inclinar la part superior del cos endavant, cap a terra. Caminava acotat sota el gran feix que duia a l’esquena. 4 Tallar ran de terra per tal que tregui tanys.
Mestre: acotadet (estar—), adj.: estar ajupit a la guaita. Garcia: acotar. Tallar una planta al ras de terra, […] Acotar-se: conformar-se, avindre’s dos en la mateixa cosa, N. […] Estar acotadet: ajupit de guita, T. «Aguantant-se l’alè, atalaien des de l’alturó, acotadets, […] sense deixar de prendre algunes precaucions», Esp. VI, 111. Ext. geogr.: el sentit que Mestre atribueix a aquest mot —i que veiem reflectit en l’exemple d’ací damunt— no el trobem en cap dels grans reculls lèxics. Sembla una especialització o extensió del significats 2 i 3 que li atorga el DIEC. Etim.: hi ha tota una sèrie de verbs emparentats pel sentit: acotar, acotxar, acatxar, acalar, acotonar, acotolar, cotar, acotiar, acotir i els adjectius cot i coto ‘acotxat, quiet’ tots els quals expressen la idea de ‘ajupir, abaixar el cos (tot o una part), encongir’ o altres sentits afins. Tots aquests mots semblen tenir un origen comú, però incert, tot i que possiblement relacionat amb el llatí coactare ‘ajuntar, estrènyer, forçar’ d’on hauria sortit el valor de ‘doblegar certs membres del cos’. L’AlcM també reconeix a acotar el sentit de ‘tallar un arbre o arbust ran de terra o un poc més avall, perquè torne a treure tanys i cresca amb més força’ (accep. 4 del DIEC). En aquest darrer sentit s’usa a Barcelona, Mallorca i al Maestrat. També a Tortosa i Gandesa, però pronunciat [kotá]. Aquesta accepció, però, deriva de escotar, mot format damunt del germànic skot ‘rebrot’, amb canvi de prefix.