No és la derrota sinó el vent

Page 1




Maremàgnum, 14 NO ÉS LA DERROTA, SINÓ EL VENT



No és la derrota, sinó el vent Jesús M. Tibau

Col·lecció

Maremàgnum, 14


Col·lecció dirigida per

Josep Manel San Abdon Aquesta novel·la disposa d’unes propostes didàctiques específiques per al treball a l’aula, de descàrrega gratuïta per al professorat a la web www.onadaeducacio.com Amb el suport de

Primera edició Desembre de 2015 © Jesús Maria Tibau Tarragó © Fotografia de coberta ‘Fall socks’ de MissMessie cc-by-sa © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onadaeducacio.com atencio@onadaeducacio.com Disseny de la col·lecció Onada Edicions Maquetació Òscar París García Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona ISBN 978-84-16505-28-9 Dipòsit legal CS-521-2015 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat. Aquest paper procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org


ÍNDEX

Causes Ha caigut D’un cop de vent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 Fent de soldats de joguina . . . . . . . . . . . . . . . . 15 Distracció fatal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18 Com el gat i el gos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22 Arquitectura animal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 Amb quatre filferros . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29 Lladre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33

L’han tirat Aprenent de beisbol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38 Una discussió de parella . . . . . . . . . . . . . . . . . 42 Fada en pràctiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 Reencarnació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49 Avorrir-se . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52 La prova del delicte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56 Tàpies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60

S’ha tirat Desig de volar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66 Llunàtics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69 Despit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73 Contacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77


Conseqüències Ni l’han vist El talismà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84 Atabalat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88

L’han vist Segona oportunitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92 Distreure’s . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96 Venjança . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99 Aixecar el cap . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102 Inspiració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106 Badar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108 La unió fa la força . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109 Desfer-se . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112

L’han plegat Reciclatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116 El pirata . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119 Muniatto . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123 El príncep . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 126 De mans a mans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 128 Al niu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131

Danys col·laterals Desaparellat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 134


CAUSES



Ha caigut


D’UN COP DE VENT

A

la vorera, un mitjó de color indefinit no crida l’atenció de tothom. Se’l veu brut, rebregat, maltractat per les forces del temps i la natura; a simple vista, un perdedor, o un perdut, però només a simple vista. Mostra una postura forçada, travessat en diagonal entre dues peces de panot, com si assenyalés dramàticament les restes del xiclet que té a la vora, i tot sembla indicar que la seva arribada no ha estat voluntària. La seva presència no provoca sorpreses, perquè la nit passada ha estat una de tantes nits que bufa el vent que fa famosa la comarca, i que fa posar els nervis de punta als seus habitants. Els homes i les dones del temps ho tenen fàcil per encertar els seus pronòstics, i és que quatre dies seguits de pluja, o de sol, o de núvols, tant se val, sempre acaben igual: amb el vent com a protagonista. El vent té llicència antiga per saltar tota mena de fronteres; no truca a la porta, se sent amo de tots els racons i es filtra per cadascuna de les escletxes sense demanar permís. Amb aquest temperament, no ens estranya que més d’una cultura li dediqui un tracte diví i que, si cal, s’agenollin per demanar clemència. És una força de la natura invisible, però que es fa notar, i ningú no gosa portar-li la contrària, per si de cas. Qualsevol me12


sura per barrar-li el pas s’ha demostrat, a la llarga o a la curta, inútil. La gent dels pobles i les ciutats veïnes el coneix, i l’esperen quan es dibuixa una cella ben definida de núvols damunt la serra de la muntanya, sense necessitar que cap home o dona del temps els ho anunciï. Llavors es preparen per un nou ball de plàstics i papers i fulles i rames, voleiant pel carrer, perseguint-se uns als altres com gos al gat i gat a la rata; tot i que mai se sap qui és el gos, ni qui el gat, ni qui la rata. Els tendals de les cases s’encabriten, les rames dels arbres xiulen com monstres per espantar infants, la roba estesa al terrat salta pels aires i les banderes, siguin del color que siguin, s’han de replegar davant la seva potència. Una cosa per l’estil li ha degut passar al nostre mitjó. Durant el vol, potser, ha compartit viatge amb bosses de supermercat que s’imaginaven globus, o avions de paper sense pilot, o plomes de moixons abandonades als nius des de l’última ventada. El trasbals haurà estat gran, segur, i no serviria de res explicar-li que el fet és força habitual, que no es preocupi; aquestes coses només s’entenen si es viuen en carn pròpia i, a més, cal tenir en compte que aquest haurà estat, segurament, el seu primer, i últim, vol. El vent té qualitats que són dignes de subratllar com ara la tenacitat, l’entusiasme, l’energia, i certes dosis de bogeria que, de vegades, són molt necessàries. Però també uns quants defectes: la inconstància n’és un d’ells. No te’n pots fiar, i quan no t’ho esperes, de sobte, canvia de direcció o es desinfla i t’obliga a improvisar un aterratge d’emergència. 13


Després, quan el vent s’atura, el cel queda ben net, i el blau és molt blau, i el relleu de les muntanyes es veu nítid, i es distingeix a la perfecció el perfil de la serra que sembla la cara d’algú adormit o, com diu la llegenda, d’alguna princesa encantada. A la ciutat regna un breu període de silenci, de pausa, necessari per recuperar-se, per recollir les restes del sacseig a què l’ha sotmès el vent. A la vorera, no sabem si el mitjó crida auxili, o si somia tornar a emprendre el vol. El vent no tardarà a tornar, a la caça dels nous aprenents d’avió.

14


FENT DE SOLDATS DE JOGUINA

E

l Miquel té l’habitació de casa plena de joguines (de peluix, mecàniques, electròniques, educatives…). És fill únic, i sons pares, tiets, avis, padrins, etc., no s’ho pensen gaire a l’hora de comprar-li regals; qualsevol excusa és bona. —Qui és el nostre nebot preferit? —Quants petons li fas, a la padrina? Els Reis Mags i el Pare Noel competeixen a veure qui és més esplèndid, i aquesta rivalitat comporta una dosi de paquets que de vegades embafa. Entre altres conseqüències, l’acumulació fa que les lleixes de l’habitació vessin de joguines, puzles, i quaderns de dibuix pendents de pintar, i que el desordre campi i s’estengui per tota la casa. L’antiga habitació dels trastos ara és l’habitació dels trastos del Miquel, i unes prestatgeries de fusta posades “provisionalment” al passadís amenacen de caure sota el pes de tantes joguines en procés d’entrar a l’oblit. Si es posessin d’acord les unes amb les altres, tindrien prou força per donar un cop d’estat i fer-se mestresses de la casa; però les joguines no les fan aquestes coses, són de bona pasta. Tot i aquesta abundància, passada la il·lusió inicial per l’arribada d’un nou joguet, i feta malbé la capsa on anava embalat (sovint convertida en cap de nano, drac, o nau espacial), una de les 15


principals distraccions del Miquel és jugar amb les agulles d’estendre roba. A l’estiu, puja al terrat i agafa el cistellet de vímet on romanen, barrejades, agulles d’estendre de totes menes, velles i noves, de fusta o de plàstic de colors. Les tria, primer amb molta cura i després a l’ample, buscant les que presenten un aspecte de soldat més aguerrit o llustrós, i les escampa com un exèrcit disciplinat sota les seves ordres. Primer les col·loca en formació, en files ben alineades que costa mantenir fins al final, perquè, sovint, si una perd l’equilibri, la resta cauen una darrere de l’altra sense aturador, com fitxes de dòmino. Això li fa perdre els nervis, i els llança quatre crits posant una veu forçadament greu, com de general enfadat amb la tropa. A poc a poc, els soldats prenen posicions estratègiques enmig d’una calma aparent, fins que després, quan comença la batalla de debò, arriba el cos a cos. Aquí la lluita és despietada, i acostuma a anar acompanyada d’efectes especials de so que el Miquel fa amb la boca. De vegades, una ombra creua el terrat molt de pressa, però no es tracta de l’aviació enemiga, sinó d’un moixó veí que sempre està vigilant. A l’hivern, si fa mal temps, baixa les agulles al menjador, però llavors la batalla és més breu, i silenciosa, i menys cruenta, perquè les batalles modernes, segons normes dictades per sons pares, no poden interferir les tasques de neteja domèstica, ni destorbar l’hora de mirar la tele dels grans. Quan un dels exèrcits es rendeix, o simplement quan criden a sopar, arriba el tràngol més feixuc, i és que aquesta mena de soldats no saben tor16


nar sols al seu cistell de vímet. La mà del general Miquel és imprescindible per deixar-ho tot recollit, i mai no se’n pot escapar perquè qui mana de veritat, sa mare, el vigila de ben a prop. L’èmfasi de la batalla comporta ferides de gravetat diversa i, inevitablement, algunes baixes. La molla que uneix les dues peces simètriques de les agulles sovint es desconjunta de forma definitiva i evident; d’altres, només queda ressentida i perd eficàcia per a la tasca que fou dissenyada, seqüela que el petit general intenta dissimular per tal que no el renyin. Llavors amaga les agulles malmeses entre les altres, confiant que sons pares no se n’adonin. Sovint els exèrcits es retiren de forma desordenada i amb molt menys glamur que quan desfilen. Com a premi pels mèrits de guerra acumulats, les agulles afectades per les ferides de guerra mereixerien una medalla com cal o, almenys, una honrosa jubilació, però els seus pares no tenen miraments, no filen prim a l’hora d’estendre la roba (sempre van amb presses o, pitjor encara, estenen de nit sense veure-s’hi quasi gens). Abans de ser utilitzades, les agulles no passen cap control de qualitat i, d’aquesta manera, no s’adonen que alguna peça de roba, que ells creien ben subjecta a la corda d’estendre, queda a mercè del més feble cop de vent o de la simple llei de la gravetat. Avui, per exemple, un mitjó en pateix les conseqüències o, com es diu en terminologia militar, els danys col·laterals, i inicia un viatge cap al món desconegut que comença més enllà de la barana. El futur és ple d’incerteses, tant per al membre de la parella que ha volat, com per qui es queda.

17


DISTRACCIÓ FATAL

E

l Joan té la mirada perduda, fixa en algun punt inconcret de l’infinit, més enllà (molt més enllà) dels edificis que l’envolten, del trànsit que passa perillosament a prop seu, o de la senyora que li ha demanat l’hora i ni tan sols ha vist. Si li passes la mà per davant, tanca els ulls de forma automàtica, però sols es tracta d’un acte reflex que neix de la medul·la espinal per garantir la supervivència en situacions de risc. No respira; sospira, que és una modalitat diferent d’intercanviar gasos (oxigen i diòxid de carboni) entre l’interior i l’exterior del cos humà, una variant que acostumen a utilitzar les persones que pateixen d’amor en primer grau. Sí, el Joan mostra símptomes inequívocs d’estar enamorat. I, com a circumstància agreujant, enamorat per primera vegada. Si en recordeu la sensació, començareu a sentir pietat, o enveja, pel nostre protagonista. Es desconnecta del món amb una facilitat sorprenent, sense haver de prémer cap interruptor a la posició d’off; tan sols cal moure un dit, o que una mosca modifiqui la trajectòria del seu vol, perquè s’endinsi en un estat hipnòtic. Només es torna a enganxar a la realitat per art d’encanteri, després d’escoltar la paraula màgica, que no és altra que el nom de la seva estimada, o qualsevol 18


altra que se li assembli vagament, o un so similar al que fan les seves polseres quan xoquen, o quan nota la flaire que li recordi els seus cabells. Llavors es mostra inquiet, mira a tots els costats, impacient, nerviós, i es ruboritza si li preguntes què li passa. Perquè els enamorats viuen en una mena de món paral·lel i tot ho relacionen amb l’objecte del seu amor, i embogeixen deliciosament, com un Quixot a la recerca d’aventures per córrer, gegants per vèncer, i princeses per adorar. Per tant, no demaneu a una persona enamorada que recordi un encàrrec o que porti, en tornar a casa, alguna cosa del supermercat. Serà inútil que us enfadeu si no hi pensa, o si us porta un menat de cebes en lloc d’un quilo de bajoques, o uns iogurts desnatats de la marca que no us agrada; no hi ha mala fe, no hi ha dolenteria, simplement bussejava pel seu món o, més ben dit, hi surava. —Ei, Joan, com és que no has vingut avui a l’entrenament de bàsquet? Si no us contesta, si no us saluda pel carrer, no li ho tingueu en compte, i si no us truca pel vostre aniversari no significa que l’hagi oblidat, només té la dada amagada en un raconet del seu cor que, ara mateix, està tan atabalat i perdut com ell. —Joaaan, va, que ton pare s’espera baix al cotxe! Sons pares pateixen. Mai l’havien vist en aquest estat de letargia; sempre havia estat un noi atent, actiu. Ara, ni tan sols reacciona quan canvien el canal mentre fan la seva sèrie favorita, i recorden amb enyorança aquells anys que temien que no fos un xiquet hiperactiu. No reconeixen el badoc en què s’ha tornat, de sobte, fa uns quants dies, des que no cal recordar-li que s’ha de rentar les 19


dents. Sa mare li posa la mà al front cada dos per tres, per notar si té febre, però totes les constants vitals aparenten normalitat; no troba cap excusa per portar-lo al metge sense caure en el ridícul i semblar una mare d’aquelles tan patidora, és a dir, d’assemblar-se a la seva pròpia mare. El Joan bada, i molt! Això vol dir que es troba a la fase més aguda del procés, en plena èmfasi o hecatombe, segons com es miri. Camina per esma, primer una cama i després l’altra, perquè és un moviment que va automatitzar fa molts anys, com baixar les parpelles de tant en tant i espantar-se les mosques del nas; però la majoria de gestos perden eficàcia quan l’òrgan que els hauria de guiar, el cervell, està massa enfeinat en altres coses. No hi ha dubte que algun àngel de la guarda, o un cupido penedit de tantes trapelleries, vigila les seves passes per parar compte que no es badi el cap contra un fanal o trepitgi la cua d’una gat. Quan menja, de vegades la cullera se li queda aturada a mig camí entre el plat i la boca, amb els ulls perduts a un punt indeterminat del menjador, mentre sons pares es miren l’un a l’altre amb cara de preocupació i la boca oberta, com si volguessin ajudar son fill a fer el pas definitiu d’introduir l’aliment al lloc correcte. —Joaaan, menja! —criden tots dos alhora, des­ esperats; però el Joan ni els sent, ni els escolta. Manar-li feines domèstiques es converteix en un turment, no perquè es negui a realitzar-les; simplement, costa que els missatges arribin amb nitidesa al seu cervell col·lapsat, tot i que assenteixi movent el cap amunt i avall com un autò20


mat. Lluny queda aquell xiquet que tenia il·lusió per parar la taula o plegar els llençols de forma barroera, perquè això el feia semblar més gran; els seus interessos han canviat de forma amorosament radical. Avui sa mare li ha hagut de repetir cinc cops, i li ha posat el cubell de roba literalment entre les mans, perquè, al final, pengi la roba a l’estenedor, aproximadament. S’hi ha estat una bona estona, perquè els seus moviments són lents i, entre peça i peça, tota mena d’imatges bucòliques li passaven per la ment. Llavors, un núvol que passava, sense mala intenció, li ha recordat l’elegància amb què camina la seva estimada i, en aquestes condicions, amb aquesta competència, és fàcil que la seva atenció es decanti cap a un altre lloc, i que li falli la punteria. En són bona prova un parell d’agulles enganxades a la corda d’esma, a dos dits d’on haurien d’estar per ser eficaces. L’absència d’un dels mitjons que, empès amb facilitat pel vent, ara jeu a la vorera, és la prova de la distracció. Un ferit més a causa de l’amor.

21


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.