la venjança d’en bernat
Joan Molina
Primera edició novembre de 2012 © Joan Lluís Molina Arrúe © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny Ramon París Peñaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Paper interior Editorial os de 100g Torras • Paper coberta Zeta Gofrat Classique 260g 40Marfil Dipòsit legal CS-363-2012 ISBN-13: 978-84-15221-67-8 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
la venjança d’en bernat
Joan Molina
Benicarló,
2012
NOTA .
.
.
.
.
.
.
.
.
.
9
La venjanรงa d'en Bernat Primer acte .
.
.
.
.
.
.
.
13
Segon acte .
.
.
.
.
.
.
.
. 35
Tercer acte .
.
.
.
.
. .
.
. 57
Quart acte .
.
.
.
.
. .
.
. 83
Per a la meua esposa, Lourdes Sánchez, i per al meu fill, Sergi Molina, amb tot l’amor que sóc capaç de sentir.
NOTA
Estimades lectores i estimats lectors, La peça teatral que teniu a les mans és una adaptació lliure al valencià de l’obra La venganza de don Mendo del comediògraf Pedro Muñoz Seca, qui morí assassinat a l’inici de la Guerra Civil Espanyola. A l’hora de fer l’adaptació, s’ha mantingut algun castellanisme. Dos dels motius d’aquesta llicència han estat, d’una banda, respectar de vegades la rima, de vegades la mètrica. De l’altra, intentar arrancar el somriure del lector i, en cas de ser representada, provocar la riallada de l’espectador. Per acabar, desitjo que gaudiu força llegint aquest llibre. L’autor
[9]
la venjança d’en bernat
personatges
Adrià
Guerau
Alença
Llorenç
Aldana
Joglar
Alí Ben Bufat
Lluís d’Oliva
Azofaifa
Manfred
Arnau
Bernat de Castellar, marquès
Blai Manso de Betxí, comte de la Llosa Clara
Delfina
Don Crespo
Don Juan
Don Tirso Duquessa
Ernestina Esther
Fàtima Froilà
Gertrudis
Gil del Vinalopó Ginès d’Almansa Girona
Magdalena Marcial
Marquesa
Mateu, l’abat
Moraima Moro 1
Moro 2
Pep del Maestrat
Pere d’Alfafar, duc de Bou Prudenci Raquel
Rei Jaume II el Just
Reina Isabel
Roderic de Montcada
Rui d’Alfàs i de Forment Sebastià de Torrent Tadeu
Vicent Solà
També s’hi pot afegir dames, un parell de patges, un parell d’heralds, un tabaleter, un dolçainer, frares, escuders i, si hi hagueren falcons a bon preu, un falconer.
[12]
Primer acte
Sala d’armes del castell d’en Blai Manso de Betxí, comte de la Llosa. A la banda lateral dreta, en primer terme, una porta. En segon terme, i lleugerament al biaix, una xemeneia. Al fons, portes i finestrals que comuniquen amb una terrassa. A la banda lateral esquerra, en primer terme, l’arrancada d’una galeria formant una volta. A l’últim terme, una altra porta. Tapissos, mobles riquíssims, armadures, etc. És de nit. Preciosos canelobres il·luminen l’estança. A la xemeneia, foc alegre. L’acció, a les rodalies de València, cap al segle xiii, durant el regnat d’en Jaume II, anomenat el Just.
Quan s’alça el teló estan en escena el comte en Blai, na Magdalena, la seua filla, na Delfina, la seua mestressa, n’Ernestina, el Joglar, en Llorenç, n’Aldana, en Lluís d’Oliva, diferents escuders, totes les dones que estan al servei del castell, dos frares i un parell de xavals. El comte està assegut en una gran butaca, prop del foc, com a president de la festa, i tots els altres formant un grup artístic i escoltant el Joglar que al centre de la sala està recitant una troba. Blai (al Joglar, molt campanudament): Quins versets, trobador, més collonuts.
(Rialletes contingudes de les dones i gest d’en Blai.)
Blai: Estic bocabadat, m’has deixat mut. M’ha agradat, bon joglar, la cançoneta. Eres bon cantautor i bon poeta, i és curiós que entremig d’eixos versets, no se t’haja escapat ni una espardenyadeta. Magdalena: Efectiu.
Blai (al Joglar): Seguiu.
Joglar (inclinant-se respectuosament): Maneu.
Blai (enèrgic, a uns quants que xiuxiuegen): Calleu! Joglar: Sentiu!
(Es fa un gran silenci i recita emfàticament.)
[13]
Joglar: Pere, Vicent, Toni i Pep, germans ells, per part de pare. Coneguts pels Pimentons, però això, per part de mare. Heretaren de s’agüelo, el marquesat d’Alberic, el comtat de Malferit i un castell molt gran a Aielo. Un notari de Torrent va lliurar les escriptures a estes quatre criatures per fer-se càrrec dels béns. I quan els quatre intentaren aposentar-se al castell, es trobaren que dins d’ell els seus cosins habitaven. No podien consentir un saqueig tan descarat del castell, que era heretat del comte de Malferit. Reclutaren mil soldats, que es prestaren voluntaris per no deixar solitaris els quatre que eren germans. Arribaren al castell i Toni, amb veu poderosa, cridà: “Ja està bé la cosa. Baixeu prompte eixe rastell; ho dic, perquè si no ho feu, abans que es ponga la lluna, entre les dotze i la una, us arrancarem els lleus”. Esperaren la resposta i no sentiren ni un crit fins que va fer-se de nit. Sembla que ho feren a posta. “I pot saber-se qui sou?” S’escoltà dins del castell amb veu que eriçà la pell. “Torne a preguntar: Qui sou?”
[14]
La veu de Toni tronà farcida de mala llet. Va ser com un espetec que les tropes espantà. “Som els germans Pimentons. I volem este castell, perquè el iaio, que era d’ell, ens l’atorgà, que collons!” “Torneu-vos-en cap a casa”, respongueren. “Quins badocs!” Per assaltar la torrassa quatre Pimentons són pocs. Molts més pimentons fan falta. I al mateix temps dispararen un grapat de ballesters, i mira tu si encertaren, que pel terra rodolaren els cavalls i els cavallers. Després, quatre-cents foners la tropa apedregaren, i de tal forma encertaren que en quedaren trenta-tres.
(Murmuris d’aprovació.)
Joglar: Terra els faltà per fugir dels atacs dels castellans als quatre que eren germans, i els quatre estaven ferits. I així s’acaba la història d’aquells quatre Pimentons que perderen els calçons fugint pel camí a Sòria.
(Nous murmuris.)
Blai: Quines rimes més magnànimes! Molt dignes del talent vostre!
(Se senten unes campanades.)
Joglar: Gràcies, gran senyor.
Blai (alçant-se solemnement): Les ànimes! (S’alcen tots.) Pare nostre…
[15]