La promesa del gal·lés Ivan Carbonell Iglesias 14è premi de narrativa CIUTAT de sagunt 2012
narratives, 21
BENICARLÓ,
2013
Amb la col·laboració de
Ajuntament de Sagunt
Primera edició març de 2013 © Ivan Carbonell Iglesias © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com Telèfon 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona
ISBN 978-84-15221-74-6 Dipòsit legal CS-58-2013 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
La promesa del gal·lés
Índex 1. el llibre gris del carrer de l’hospital
15
2. la cambrera del loyal oak hotel
37
3. quadern de the coach
57
4. aquella nit de falles
77
5. rondalles del país de gal·les
81
6. les notes de lectura de la senyoreta lily parker
99
7. les elegies de castle caereinion
117
8. el retorn del drac roig
121
9. un poema en blanc i negre
141
10. cartes al wellington
165
11. la dama del llac
169
12. tornada al riu blanc de valència
193
13. a la ciutat d’alacant
215
14. el cor del gal·lés
219
Epíleg 235 Annex 239
Per a R.M.C. En memòria d’aquell estiu a Gal·les i les vegades que hem tornat sobre el record. L’autor
Com home i dona, infatigables s’entrellacen sense esperança d’ésser-ne un. Eternament incomplets en la unió, eternament i aportant-s’hi. Si la persistència de l’aigua és gran, cada roca invicta, mai cedint a l’agosarat brivall l’últim secret. Poesia gal·lesa actual, a cura de Carmen Manuel i José Vicente García.
Menuda tontería le estoy diciendo… No hay nada que entender… Cuando de verdad queremos a una persona, hay que aceptar la parte de misterio que hay en ella… Porque por eso es por lo que la queremos, ¿verdad, Roland? Patrick Modiano. En el café de la juventud perdida.
Que jo sàpiga amb prou feines se l’esmenta (a Artús) a la Crònica anglosaxona i a la Historia ecclesiastica gentis anglorum, de Beda el Venerable, encara que els monjos Nennius i Gildes, i Geoffrey de Monmouth, van prestar atenció a certs esdeveniments de l’època. Però no trobareu gaires referències més. Montserrat Rico Góngora. L’abadia profanada.
Everybody’s gone you picked me up for a long drive. We take the tourist route the nights are light until midnight. We took the evening ferry over to the peninsula, we found the avenue of trees went up to the hill. That crazy avenue of trees, I’m living there still. Belle and Sebastian. Another sunny day.
La promesa del gal路l茅s
1 El llibre gris del carrer de l’Hospital
Q
uasi tot s’esdevingué la nit que a Raimon se li escapolí el sabó amb lleixiu i hagué de pujar les escales metàl·liques per canviar-se de roba a la cambra de la senyoreta Miss Daisy. Va ser la mateixa nit que Maddy empentà amb l’esquena la porta de la cuina i entrà amb les mans carregades de plats al restaurant. Per l’escletxa de la porta en obrir-se, mentre Maddy l’empentava i parlava, vaig veure el rostre de Lily Parker. Els ulls grisos aquella nit es dirigiren una vegada més cap a la cuina, des d’on Maddy i jo avançàrem pel restaurant. El soroll de les cames de Raimon pujant les escales metàl·liques, les paraules que digué Maddy, el rostre de Lily Parker alçant la vista cap a nosaltres… Tot ho recorde ara que fa deu anys i ja no queda res d’aquelles passes, ni de la veu de Maddy, ni de la mirada aguda de Lily Parker. Ho recorde ara que ja gairebé res no importa i que per fi sé que quasi tot passà aquella nit. Tot s’esdevingué aquella nit, ara ho sé. El que no sé és quan començà exactament. Almenys hi ha tres principis plausibles, sense que deu anys després jo puga decidir encara quina d’aquelles peces va ser la primera en el puzle que ara encaixe i sé. Si n’he de triar un, diria que aquesta història començà el dia que el meu germà Davide i jo caminàrem cap a la biblioteca del carrer de l’Hospital de València, entre una calor que badava les pedres i un eixam de carrers encesos de sol. Però alhora no puc deixar de pensar que no, que potser va ser al març, dos mesos abans que ens n’anàrem a Gal·les. Sí, l’inici va ser una nit embogida de falles en què Davide i Llanes miraren la nit des d’un dels 15
ponts del riu Túria, entre sorolls de cotxes, olor de pólvora i crits cràpules. O no, en realitat la història començà el dia que Raimon i jo entràrem per la porta del Loyal Oak, acabats d’aterrar a Gal·les, i ella ens mirà, amb una papallona que creix al ventre i una mirada que prefigura, que pensa, que cavil·la i que prepara plans. Qui sap quan comencen les històries, si en el fons no sabem cert quan s’acaben. Quan les creiem passades sovint revinclen i retornen, després de mortes i mig soterrades. En ocasions les històries arxivades vénen de bell nou, de cop i volta, amb un capítol inesperat una vegada més. En ocasions ho fan amb una alegria imprevista i el retorn és la victòria postergada, el final feliç. I llavors la flor renaix primavera, quan pensàvem que havia mort hivern. Per a tots els qui no són jo, la història no començà en cap d’aquells tres principis, sinó que ho va fer la nit que Davide entrà a la meua habitació meditabund una vesprada de finals de març. Rondinava alguna cosa. Estranyament venia a destorbar-me mentre cadascú estudiava a la seua cambra. —Escolta, tu tens pensat fer alguna cosa este estiu? Recorde molt bé aquell moment. Hi havia una espurna als ulls d’una quimera que es mig cogita i mig se sap, però no té forma definida. S’assegué al meu llit mentre jo el mirava, abandonant de sobte l’estudi de la taula. Què hi havia a la taula? Segurament una muntanya d’apunts i alguna pila feta amb els llibres que aquell quadrimestre tocava devorar. Al final del passadís, tan prop i tan lluny de la meua cambra, hi havia la de Davide, on devia haver un fum de fórmules químiques i els estris d’alquimista. —Este estiu?… En què estàs pensant exactament? Es quedà uns segons absort amb la mirada perduda. Quan semblà despertar no em mirà, sinó que mantingué l’esguard en un mapa de la paret en què una línia imaginària travessava dialectes, des dels Pirineus fins a Alacant. Què 16