El secret del guerrer hongarés Vicente Andreu Navarro
L a Fe
ra m•
cció ·le
•
Col Sèrie verda [a partir de 14 anys]
Benicar ló,
2 00 9
Col·lecció dirigida per
Josep Manel San Abdon
Primera edició: novembre de 2009 © Vicente Andreu Navarro © D’aquesta edició: Onada Edicions Edita: Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com Disseny de la col·lecció: Ramon París Penyaranda Maquetació: Paül Peralta Correcció lingüistica: Maribel Sospedra i Sospedra Proposta didàctica a la pàgina web www.onadaedicions.com Impressió Grafo Industrias Gráficas · Basauri, Bizkaia ISBN: 978-84-96623-60-6 Dipòsit legal: BI-3133-09 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Paper certificat provinent de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades
EL SECRET DEL GUERRER HONGARÉS Índex PRIMERA PART
· L’encàrrec . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .13 · El rei . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .25 · L’estranger . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .29 · La princesa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43 · Es raiers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55 · El seguici . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69 · Mequinensa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75 · El missatger . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .85 · Miravet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .89 · El casament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101 · El sarraí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 · El testament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115 · L’ermità . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121 SEGONA PART
· L’heretge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137 · La fletxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153 · La cova . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 177 · Les valls de l’hongarés . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191 EPÍLEG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 201 NOTA DE L’AUTOR .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 205
Diuen que la memòria és la facultat per la qual es recorda el passat, i l’agraïment, la capacitat de reconéixer el benefici rebut. Per això aquest relat està dedicat a dues dones que van suportar, sense perdre el somriure, els pitjors anys del segle XX, una guerra, una postguerra i un germà vidu amb els seus tres fills i onze néts. A Encarnación i Filomena Navarro Tomás IN MEMORIAM
“La que no ha tingut més fills que els fills dels seus germans. La que diu: si tot va bé. La que diu: si tant se val.” Joan Manuel Serrat (“La Tieta”)
Primera Part
L’ENCÀRREC
Lleida, 1306
E
n la llunyania es va sentir el crit del gaig. El so va arrencar sobtadament el jove de l’ensopiment en el qual la humida gelor de la broma l’havia sumit. Va traure el cap de darrere el pi que li servia al temps d’amagatall i respatller i va vore com l’au s’apropava per damunt dels arbres. Li va fer un gest al gos perquè es mantinguera quiet. Amb cura, va traure una fletxa, la va posar a l’arc i el va tesar. Poc abans que l’animal passara sobre el seu cap, va amollar la corda i va sentir com el dard xiulava lleument mentre s’allunyava. La dissortada au va donar una volta sobre ella mateixa en rebre l’impacte i va caure al terra, planejant en remolins amb l’ala travessada. El gos, obedient a un gest del seu amo, va romandre quiet. Miquel va córrer a cobrar la seua presa, la va plegar i va comprovar que encara era viva. Sense traure-li la fletxa que l’havia ferida, se la va alçar al sarró. L’animal cridava sense parar, com si demanara auxili. –Roç, vine ací –el jove va cridar el seu gos–. Anemnos-en cap a casa. És a punt de fer-se de nit.
13
En lloc d’anar per la senda que portava directament al riu i, més endavant, a la ciutat, tots dos van emprendre el camí de tornada pel marge del bosc que donava a ponent. El jove caçador buscava tindre una bona perspectiva del cel obert, però amb cura al mateix temps de no fer massa evident la seua presència. Mentre caminaven, el gaig ferit continuava eixordint els oïts de tot ésser viu des de dins del sarró. Al poc, els crits van tenir resposta i una altra au es va retallar contra la llum del sol que buscava ja el seu cau darrere de les muntanyes de ponent. Miquel va traure una nova fletxa del buirac que portava a l’esquena i va preparar el tir. Aquesta vegada no va apuntar a l’ala i la presa va caure a plom, plegada com un drap. El gos, amb la serietat i solemnitat de qui té un deure a complir, la va prendre amb la boca i li la va portar al jove. –Què et sembla, Roç? Mossén Ferran té raó quan diu que la cacera, com la guerra, és tant qüestió d’enginy com de destresa amb les armes –li va dir al gos amb un somriure. Roç va mirar el seu amo com si li donara la raó. Va continuar caminant darrere d’ell com acostumava a fer quan eixien al terme, prest a obeir qualsevol ordre que ell li poguera donar. Dos còrvids més van caure al parany i van ser abatuts abans que els caminants aplegaren al riu. No era una presa massa apreciada pels cuiners del castell, però la jornada no havia sigut tan profitosa com per a menysprear captures. A l’altra vora del Segre, envoltats per la boira que s’apropiava cada vespre de la ciutat, s’endevinaven els dos turons elevats que servien de fonament al castell i a la seu. Van creuar el pont i es van adreçar cap a l’altiplà de l’esquerra, deixant el camí que portava cap a 14
la ciutat a mà dreta. La pujada se’ls va fer pesada després de la llarga caminada. Roç ja no anava corrent d’ací cap allà, olorant els marges del camí o allargant-se quan trobava algun rastre. Ara, esgotat i famolenc, es limitava a seguir les passes de l’amo. La porta de la fortalesa encara era oberta i la guardava un sergent que vestia l’hàbit negre dels de la seua classe. L’home se’ls va mirar i va somriure. –Miquel! Per l’amor de Déu Nostre Senyor, acaba d’una vegada amb el patiment d’eixe animal. Dins del castell l’única cosa que caçaràs serà algun arrambatge de mossén Ferran. Ja ha vingut tres vegades a preguntar si havies tornat. L’au que havia fet de reclam per als seus congèneres continuava cridant llastimosament de tant en tant. Miquel, en sentir les paraules del sergent de la guàrdia, es va atabalar. Mossén Ferran era el seu preceptor. Era un home just i afable, però també recte i estricte en allò que tocava a la formació del seu pupil. “Un cavaller de l’Orde del Temple ha de ser exemplar en la pau i en la guerra, bon coneixedor de la ciència i de la lletra, exquisidament puntual en acudir als seus deures, humil per a la lloança de Déu i orgullós per a aplicar-se en la defensa dels designis de Nostre Senyor”, acostumava a dir-li. Potser Miquel havia oblidat alguna obligació que li havia estat encomanada i per això l’estava buscant. Si era així, ningú no podria estalviar-li el càstig, però també era cert que de res li valdria retardar el moment d’afrontar-ho. Amb un gest de preocupació al rostre es va disposar a trobar com més aviat millor el seu preceptor. Li va allargar el sarró i l’arc al sergent i li va demanar que tinguera cura de Roç. –Si us plau, feu-vos càrrec del gos. Mossén Ferran no vol vore’l dins dels habitatges i el pobre no ha menjat res en tot el dia –li va dir. 15
–No patiu, ara m’encarregaré d’ell. D’ell i d’aquesta pobra criatura que no para de demanar ajut per trobar-se amb son creador –la pobra au continuava llançant llastimosos planys. A corre-cuita, es va dirigir cap al sòlid edifici de dues plantes on es trobaven els allotjaments. Allí esperava que hi fóra el seu preceptor. Miquel feia ja quatre anys, des que va morir son pare, que estava sota la tutela d’en Ferran de Montmiró, prior de la comanda del Gardeny de l’Orde del Temple. El noi era un de tants fills de famílies nobles que, no essent l’hereu del patrimoni familiar, havia estat encomanat a la poderosa organització religiosa i militar. De moment només era un servent que aspirava a prendre els vots i esdevenir un cavaller templer, però per a això encara li quedaven almenys dos anys d’aprenentatge de les coses de la guerra i de la vertadera religió. Mentrestant, mossén Ferran l’ajudava a preparar l’ànima, el cos i la ment per posar-los al servei de Déu Nostre Senyor. Va entrar a l’estança i va trobar el preceptor xerrant amb dos cavallers més. Tots tres estaven asseguts al voltant de la taula. Mossén Ferran vestia una clàmide blanca, curta, amb una xicoteta creu roja sobre el cor i poc apropiada per a l’època de l’any en què es trobaven. Els altres dos vestien l’hàbit blanc amb el senyal característic del Temple cobrint-los tot el pit. Parlaven en llatí i amb un accent estrany per a Miquel, qui va deduir que eren estrangers. –Disculpeu-me, senyor. M’han dit que em buscàveu. –Passa, Miquel, passa –mossén Ferran es va posar dempeus i es va dirigir cap al jove–. Aquest és el noi de qui us he parlat –va dir als seus companys de taula, els quals es van aixecar cortesament–: Miquel de 16
Rèmcy-Carmine, fill de Guillem de Rèmcy, a qui tots dos vau conéixer. Els templers van assentir amb el cap. Un d’ells, un home alt i ample d’esquena, que semblava el més vell dels dos, va somriure a Miquel i, en un romanç que pronunciava dificultosament, li va parlar. –Ben trobat sigueu, jove Rèmcy. Vaig tindre l’honor de compartir les penalitats de la guerra amb el vostre pare i us he de dir que sembleu la seua viva imatge. Espere que el paregut no es limite només a l’aparença física i el puguem trobar també al vostre esperit, perquè llavors és segur que sereu un gran cavaller del Temple. Sóc Ot d’Hasselfaus, cavaller teutó, i el germà que m’acompanya és Robert d’Orkney, escocés. Venim en qualitat d’ambaixadors de Jacques de Molay, però l’encàrrec del gran mestre de l’Orde és cosa que us explicarà el vostre mentor. En aquell moment va entrar un camarlenc seguit d’un cambrer que portava una safata amb tres gerres. El servent de major rang es va dirigir a mossén Ferran: –Monsenyor, el sopar està llest. Quan ho disposeu, podem servir-lo. –Bé, doncs, podeu traure’l. Els nostres convidats deuen estar cansats i famolencs després del llarg viatge –va dir mossén Ferran. –Els templers estem acostumats al dejuni i els viatges, no patiu per nosaltres, mossén Ferran. Un glop d’aquesta cervesa serà suficient per traure’ns de la gola la pols del camí –va comentar l’escocés. –És millor que el nostre deixeble vaja ara al refectori amb els seus companys –mossén Ferran era extraordinàriament estricte en allò que tocava a la disciplina i la rutina–. Després, amb l’ànim enfortit, podrem infor17
mar-lo millor de la missió que se li ha reservat. Miquel –es va adreçar al noi–, podeu retirar-vos, però tan aviat com acabeu les oracions posteriors al refrigeri, torneu ací perquè hem de parlar amb vós. Miquel va abandonar l’edifici principal i es va dirigir cap al gran saló pròxim a les cuines on els aprenents i els sergents de l’Orde compartien les menjades. La boira cobria per complet el pati d’armes i només els soldats que feien guàrdia rere la porta ja tancada del castell es deixaven sentir en la freda nit. Miquel va seure en silenci al lloc que habitualment ocupava a la llarga taula. Tot i tractar-se d’una orde religiosa, les menjades dels aprenents no estaven revestides del cerimonial reservat als monjos guerrers i estaven exemptes de les lectures bíbliques amb què acostumaven aquests a acompanyar els àpats. Era, després d’una dura jornada d’estudi i exercici físic, més un moment d’esbarjo al voltant de la taula que de meditació i silenci. Encara així, el jove pràcticament no va prendre part en la conversa dels seus companys. Es va mantindre cavil·lós donant voltes a les paraules del prior, i per què no dir-ho, un poc inquiet per allò que se’n desprenia. Només per resar les oracions d’acció de gràcies, amb què era costum concloure els refrigeris, va ser capaç d’articular paraula. Com li havia estat ordenat, tan aviat va acabar de sopar, es va dirigir cap a l’estança on els tres cavallers havien restat. El camarlenc esperava fora de la sala i Miquel es va dirigir a ell: –Han acabat de sopar, els cavallers? –va dir. –Sí. Ja estan esperant-vos –girant-se, va empényer la porta i va anunciar la seua presència–. Mossén Ferran, el jove de Rèmcy és ací. 18
–Feu-lo passar –va ordenar– i aviseu el sergent Armand que vinga immediatament. Miquel va entrar a la cambra i el preceptor, amb un gest, el va convidar a seure. Els tres templers semblava que feia estona que havien acabat de menjar. Era proverbial la moderació dels cavallers del Temple a l’hora de menjar: pa, llegums, ous, hortalisses i fruita eren la base de l’alimentació al castell. Molt poca carn, ja que si bé era necessària per enfortir el cos dels guerrers, també era cert que el seu consum excessiu incitava a la luxúria i al pecat. El peix del riu o el que, en salmorra, aplegava des de la mar, substituïen la carn els dies en què era preceptiva la seua abstinència, i en temps de Quaresma, quasi a diari. També el vi i la cervesa constituïen fonts importants d’energia i, a més, el seu consum, sempre sense perdre l’esme, distingia els cristians dels infidels, als quals la seua fe prohibia el consum de begudes alcohòliques. El sergent Armand, seguit per dos soldats, es va anunciar a la porta. Mossén Ferran es va alçar i es va dirigir cap als qui tot just acabaven d’aplegar. Miquel va romandre assegut a taula amb els dos estrangers. El cavaller Ot i el cavaller Robert mantenien una animada conversa sobre la conveniència d’afegir llúpol a la cervesa. Mentre l’alemany defensava amb entusiasme l’ús dels fruits com a potenciadors del gust de la beguda, el britànic es mostrava partidari de la cervesa de la seua terra, exempta del condiment. Abans que la qüestió esdevinguera un conflicte internacional entre germans de confessió, el so de la porta en barrar-se els va fer callar. Mossén Ferran, després de disposar la guàrdia a fora de la cambra, havia tancat la porta de manera que ningú poguera obrir-la des de l’exterior. Miquel es va 19