desterrats Marc Artigau i Queralt
15è premi de poesia josep maria ribelles vila de puçol
b e n i c a r l Ăł ,
2 0 1 2
Amb la col·laboració de
Primera edició març de 2012 © Marc Artigau i Queralt © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com • www.twitter.com/onadaedicions Disseny: Ramon París Peñaranda Maquetació: Paül Peralta Paper interior Editorial os de 100g Torras Paper coberta Conqueror Crema 300g ISBN: 978-84-15221-43-2 Dipòsit legal: CS-72-2012 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
Taula
Pròleg 11
Desterrats Altres dies
Les tardes 21 Abraçassinada 23 Penso a vegades 25 Desterrats 27 Feres 29 Coneixeràs unes altres mans 30 Principis de novembre 31 Algú s’adorm 33 Un altre poema al teu contestador 37
Com suen els arbres
Suàvem 41 Calendari 44 Et trepitjaré la boca 45 Escalfor 47 Per llegir-ho molt abans 48 Una formiga 49 Discreta 50 Per les mans 52 Molt a poc a poc 54 [5]
Rima oblidada La noia que s’adorm prop de les rentadores Si avui véns a dormir amb mi
Pregueu per mi, pregueu per mi
56 57 59
Recepta 63 Propòsits 64 El teu aniversari 67 Istanbul 68 Dispnea 73 Comprèn això 75 Escriuràs els meus versos 76 Desequilibris 78
[6]
A la meva mare
La mort puja per les finestres entra als nostres palaus; extermina pels carrers els infants, i els joves per les places. Jeremies 9. 20
pròleg
Les perspectives infinites Vaig sentir un escriptor, fa algun temps, que deia que era capaç de distingir, en la distància, un lector d’un lector de poesia. El lector era aquell que passava les planes del llibre que tenia entre mans una rere l’altra, sense parar; el lector de poesia, en canvi, era aquell que passava les planes molt més a poc a poc, tan a poc a poc que fins i tot s’aturava, tancava el llibre i al cap d’una estona el tornava a obrir a la mateixa plana i seguia allí, incapaç de seguir avançant. El llibre del Marc Artigau és un llibre de poesia amb majúscules, un llibre que obliga el lector a anar a poc a poc, molt a poc a poc. És un llibre dens, molt compacte, que treballa la realitat a cops de punxó i de massa intentant extreure del caos diari l’essència de la vida, el volum de l’experiència, el cristall dels sentiments. Cada poema és una idea, un lloc on aturar-se. La lectura de Desterrats no només obliga el lector a avançar a poc a poc, sinó que de tant en tant li fa fer marxa enrere, com si la primera lectura hagués deixat la realitat d’algun vers anterior adormida, pendent de ser encara descoberta. Aquest exercici d’anar endavant i endarrere situa el lector en el mateix lloc on era, però a canvi amb la gratificació d’anar guanyant perspectives constantment a mesura que avança. [11]
La lectura seqüencial Pels que llegeixen una plana i després l’altra, sempre “Molt a poc a poc”, descobriran en aquest llibre una història trista. És una història que parla d’amors perduts i de records. El record s’agita en els poemes del Marc com el brunzit d’una “abella en zel, menuda”. La presència del soroll obsessiu irrita; de cop s’atura i l’oblida, però de sobte es torna a agitar i ens és més molesta i ens obliga a aixecar el cap. Què es pot fer a part de “dir-nos adéu / esperant altres dies”? Poca cosa. Els records d’aquest llibre no són un material per ser agafat i ser corregit o remodelat: en els seus versos només queda espai per al lament de la pèrdua (“No hauríem d’haver / deixat de ballar mai”) i per a l’enyorança. L’amor del passat, primigeni i amarg, és substituït a mesura que avança el llibre per noves i antigues presències, fantasmals a vegades, anònimes d’altres, distants gairebé sempre, i són aquestes presències les que omplen els poemes i la vida de silenci, de solitud, d’oració (el “cos tan nu / tan semblant a un prec”). En uns versos molt plàstics el protagonista es va desprenent del passat lentament, a mesura que algú —un tu no descrit, un tu difuminat— li va tallant els cabells, reflex aquests de temps remots. L’exercici de tornar a començar de zero és molt salvífic i espiritual: “em calmes prudent / mentre em talles lenta / les puntes dels dies / quan no ens coneixíem”. No obstant això, també és conscient que és un exercici tan esperançador com ingenu: els records no el deixaran mai començar des de zero, “com monstres que avui m’esperen desperts, / no ho dubtis, sabran dir-me on t’amagues”. A mesura que ens acostem al final, aquesta impossible regeneració és abandonada i la presència d’un mal psicològic i físic, psicosomatitzat, es va obrint pas per totes les escletxes del text i els versos es van clavant al cos com la destral al tronc d’un arbre: “Vaig perdre en un lentíssim mos / glopades de sang [12]
als pulmons, / […] corriols de feres antigues, / retalls grocs de fotografies / vetllant les paraules no dites”. Potser l’antídot no és la literatura (“és pitjor remei, contra millor mal”), sinó que potser aquesta és la pitjor medicina per a un futur plàcid, que seria “morir de vell, vendre a pes la meva ànima. / […] pixar-nos de riure, escriure una estona”. O potser el camí de la vida només té sentit si és sempre cap endavant: “Hauria d’aprendre a abraçar cossos / i mai més fer-me addicte als primers llavis / que m’enganyin recordar-me’n uns altres”. Hi ha molts potsers i molts dubtes i poques certeses. El títol de Desterrats sembla que fa referència al patiment que acompanya l’home en sentir-se lluny d’una pàtria, que s’ha de llegir en aquest cas més que com un espai i un paisatge, com un temps concret al qual no es pot tornar. És una mena de condemna? La lectura concèntrica El llibre del Marc no té una lectura en una sola direcció. Val la pena aturar-se i fer marxa enrere i tornar a llegir el mateix poema i concentrar-se en la semàntica i la sensació que l’acompanya. I potser des d’aquest punt tornar a un poema anterior per ferne una relectura. El lector veurà així com el primer poema es transforma en un mena de mirall on es reflecteix l’autor, i una noia, i un passat perdut, només repetint un vers (“T’agradava el meu cos… M’agradava el teu cos…”). I es pot retornar a aquest poema, de tant en tant, cada vegada que al llarg del llibre es trobin retrovisors, vidres, copes, miralls (“és per les mans que omplo miralls”). I des d’algun d’aquests, al seu temps, es pot anar cap a les formigues, cap als insectes, cap als cossos, cap al mar, cap a les roques, cap a les perversions, cap a la sang, cap a la carn, cap al vermell, cap a la pell i l’escorça, cap als peus, cap a les sabates, cap als genolls, cap a les oracions, cap a les [13]
paraules, cap a les síl·labes… Tots els poemes van guanyant en relacions i alhora en significats i evocacions. Es va construint un tramat de significats que transformen els poemes que prenen una espècie estranya d’energia cinètica. Alguns poemes, per altra banda, són laberints en ells mateixos. No fa falta anar molt lluny per perdre’s, com a “Escalfor”: “que l’escalfor de la teva carn / faci més carn la meva escalfor”. En d’altres, el text fa tombarelles sobre ell mateix i deixa el lector al mateix lloc on era, això sí, una mica més rebregat, com si el poema no s’hagués mogut de lloc i haguessis estat tu qui per moments ho hagués fet per ell, com “aquella litúrgia obscena/ de mirarme sense parlar-me / de parlar-me sense tocar-me / de tocar-me sense parlar”. En d’altres, es trobaran al·literacions que amaguen les rimes que no tenen els estramps (“aquests teus breus peus”) o que sonen com palíndroms (“el teu tic-tac opac”), una mica falsos, però efectius, com bijuteria de qualitat. En d’altres… A vegades el laberint no és només mental sinó que sembla una experiència física i el poema adquireix cos, volum, es pot travessar, cal travessar —“vàrem travessar el llindar de les paraules”— i les síl·labes es converteixen en una mena d’arma química, amenaçadores, amb vida pròpia, com un minotaure amagat: “tant de bo les síl·labes / d’aquí uns quants migdies/ roents com les formigues / se’t barregin amb el fetge”. A vegades són les paraules les que es van densificant i es van petrificant: “no hi ha millor metàfora per esmicolar-nos / que viure per sempre en les nostres paraules”. Val la pena al final del llibre tornar a llegir el títol: Desterrats. No sé quin és el significat del llibre, però al final té un significat diferent que abans de començar la lectura. Fa referència a una pàtria del temps de la qual se sent llunyà? És una terra més concreta, un paisatge? Potser un paisatge de la costa? O fa referència a l’absència del terra on recolzar els peus i trobar l’equilibri? És l’absència d’aquest terra que li fa dir que només [14]
respectarà “la llei de la gravetat”? O són totes aquestes coses? O cap d’elles? I si ho tornés a llegir?, es pregunta un. Potser es descobririen significats nous. Els laberints que es bifurquen El llibre del Marc no té una lectura en una sola direcció. Pots fer-ne lectures concèntriques sense parar i aniràs trobant-hi nous significats. N’estic segur. Però també es poden fer lectures excèntriques i escapar d’aquest poemari i viatjar molt enllà d’aquest text. La primera part s’arrela en la seva obra anterior. És l’eco d’una experiència del passat. És aquell amor que és aliment a Primers auxilis, el seu primer llibre publicat, l’amor “que fa l’olor / del pa acabat / de sortir del forn”. Apareixen versos a Desterrats —“com la pell i la fruita”— que reciclen experiències del temps passat. N’hi ha molt de Vermella (un altre llibre anterior a aquest) en aquesta part i del desig de “desvermellar-se”, “que avui els colors ja ni em respecten, / que no ens trobem de tant buscar-nos”. I van apareixent més objectes que et remeten a altres versos: el contestador telefònic de Desterrats (a “Un altre poema al teu contestador”), ¿és el mateix que apareix a “Final”, de Vermella, on el protagonista enregistra els seus versos que no són escoltats? ¿O la copa de vi que es trenca al poema “Calendari” és la mateixa copa que apareix a Escuma negra (un altre llibre anterior)? ¿És la copa “d’on hem begut sense mesura / deixant els vidres / estesos damunt dels llençols”? ¿O els cabells que es van tallant a “Molt a poc a poc” són els cabells que apareixen al poema “Un cabell” a Escuma negra? I no és només l’amor el que s’endinsa en els seus llibres anteriors. La destrucció d’aquest també hi és present. “Et trepitjaré la boca [15]
[…] destrossant-te les genives” té molt del destructiu impuls d’arrencar “les dents de soca-rel / i vomitem la tristesa que ens dol”, de “Taurons”, a Primers auxilis. Fins i tot semblen nous versos del mateix poema i es podrien llegir així. Les oracions de la darrera part (“Pregueu per mi, pregueu per mi”) tenen molt de l’oratori final d’Escuma negra. I per al final, un detall, perquè la literatura són detalls. El poema “Istanbul” d’aquest llibre remet a un altre poema seu amb nom de ciutat, “Lisboa”, del llibre Primes auxilis. Dues ciutats, dues experiències, a punta i punta del nostre món. Allí hi ha un vers que, des de l’òptica de Desterrats, recobra significat: “i caminarem per damunt de totes les teulades”. I aleshores em pregunto si fins ara estava equivocat en les meves interpretacions i són aquelles teulades i aquells sostres el veritable significat que rau amagat en el títol del llibre. ¿Desterrats fa referència a l’absència d’un lloc on elevar-se?, on enfilar-se, albirar la vida i potser escapar? Qui ho sap? L’experiència personal Ara et toca a tu, lector. La lectura, al cap i a la fi, és un experiència i un camí personal. Ningú no el pot fer per tu. Aquest llibre té tantes lectures com lectors i lectures tingui. Trobaràs en Desterrats un llibre molt generós: si el llegeixes un cop descobriràs un llibre molt contundent, molt sòlid, molt consistent i rodó; si el llegeixes tres o quatre vegades segurament et farà la sensació d’haver llegit tres o quatre llibres diferents. És el que té la literatura, la bona literatura, que és el que, lector, tens entre mans: obre perspectives infinites. Manel Estapé Esparza [16]