Cròniques des de l'infern

Page 1

Cròniques des de l’infern Antologia d’articles de

Manel Alonso i Català Selecció, introducció i propostA didàctiCA a càrrec d’Antoni Rovira

narratives, 25

BENICARLÓ,

2013


Primera edició juny de 2013 © Manel Alonso i Català © Introducció Antoni Rovira González © Imatge de coberta Federic Aznar Escrig © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Telèfon 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona

ISBN 978-84-15221-92-0 Dipòsit legal CS-189-2013 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org


Cròniques des de l’infern

Índex Introducció 11 CRÒNIQUES DES DE L’INFERN L’estrés del meu amic Joan Infern, I (1-12)

17

Quan un poeta mor Infern, I (67-78)

19

Personatges que em fan por Infern, II (10-42)

21

El túnel Infern, III (1-21)

23

Apolítics? Infern, III (32-57)

25

Una generació molt ben preparada Infern, IV (25-45)

27

Literaturitzar un temps i una societat Infern, IV (70-93)

29

Supremacismes Infern, V (4-15)

31

D’instints Infern, V (25-45)

33

Pres per la fragilitat del viure Infern, V (115-142)

37

7


Qui li posarà el picarol al gat? Infern, VI (25-30)

39

L’anticatalanisme i la identitat valenciana Infern, VI (49-63)

41

El vent de ponent Infern, VII (1-24)

43

L’atzar, una indústria anticrisi Infern, VII (52-66)

45

La transparència Infern, VII (101-114)

47

Ai, Europa! Infern, VIII (88-120)

49

Un nou episodi d’una guerra que no acaba Infern, IX (34-45)

51

De vergonya i mitjans de comunicació Infern, IX (82-105)

53

De la nissaga de Sísif Infern, X (25-51)

55

Empatia Infern, XI (1-9)

59

Any nou, llista nova Infern, XII (1-25)

63

Com un cavall desbocat Infern, XII (52-63)

65

Caminant per la muntanya Infern, XIII (1-12)

67

Als peus del penó oferint glòries Infern, XIII (32-51)

69

La magnitud de la tragèdia Infern, XIV (1-42)

71

8


Qui realment ens combat Infern, XV (55-78)

73

El descrèdit de la classe política Infern, XVI (73-81)

75

De cínics i cinisme Infern, XVII (1-15)

77

Mou-te que açò s’empastra Infern, XVII (106-126)

79

La radiotelevisió que volíem Infern, XVIII (101-126)

81

Posar o fer el ventilador? Infern, XIX (10-30)

83

Anem a pams Infern, XX (1-24)

85

Coses que són innegociables Infern, XXI (67-84)

87

A pesar de tot, la sort ens somriu de tant en tant Infern, XXII (106-132)

89

Parlant d’hipocresia Infern, XXIII (58-72)

91

Murris en la política i els negocis Infern, XXIV (79-105)

93

Què estan fent amb les nostres flors? Infern, XXV (49-78)

95

La ciutat estranya Infern, XXVI (1-48)

97

Parlem d’educació Infern, XXVI (55-63)

99

Els nous cavallers Infern, XXVII (58-84)

101

9


No res és casual Infern, XXVIII (22- 42)

105

Edificis sense fonaments Infern, XXVIII (91- 102)

107

El futur pinta en negre Infern, XXVIII (117-142)

109

En la salut i en la pobresa Infern, XXIX (46-57)

111

Per a posar-se a plorar Infern, XXIX (109-123)

113

Un interés sobtat per l’economia Infern, XXX (46-90)

115

On tenim el límit? Infern, XXXI (82-96)

117

De vicari a músic Infern, XXXI (112-145)

119

Insensibles als colps Infern, XXXII (85-117)

121

Una cremor en l’estómac Infern, XXXIII (37-78)

123

El fracàs del règim Infern, XXXIV (28-69)

125

Cant al Ras a Massalfassar Infern, XXXIV (121-139)

127

Proposta didàctica

129

Referències creuades

131

10


Introducció

D

ante Alighieri (Florència 1265 – Ravenna 1321). Dant ha estat, sense cap mena de dubte, l’intel·lectual més gran de la cultura italiana. Dant s’inicia com a poeta del dolce stil nuovo, és a dir, com un d’aquells poetes que volia allunyar-se de la rigidesa de l’estil dels trobadors, però reinterpretant-ne els principals tòpics, com quedà ben palés a la Vita Nuova, un aplec de poesies de joventut, fonamentalment d’amor. També destacà en l’assaig amb De volgari eloquentia, una obra on destaca les qualitats de la llengua vulgada davant el llatí, aleshores llengua culta de tot Europa, però la seua obra més reeixida és la Divina Comèdia. En la seua elaboració Dant se serveix dels vastos coneixements que tenia en poesia, retòrica, geografia, filosofia i política per fer una barreja magistral escrita en vers i composta per tres parts: l’infern, el purgatori i el paradís, les quals se subdivideixen en 34 cants, formats per entre 120 i 150 versos cadascun. La Divina Comèdia tracta de connectar l’herència dels clàssics amb els greus problemes que sacsejaven la seua Florència nadiua mitjançant un viatge farcit d’exempla, clàssics i contemporanis, protagonitzats per personatges de totes les edats, condicions socials i nivell cultural, la qual cosa atorga a l’obra una elegància irreverent i una gosadia difícilment igualable en la història de la literatura universal. La redacció de la Divina Comèdia es veié alterada i impulsada per la complexa situació política del moment. Després de la guerra de 1289, Dant prengué partit pels güelfs blancs, és a dir, defensava una reducció de la influència papal en la cosa pública. L’oratòria de Dant era tan directa i convincent 11


que el papa Bonifaci VIII es deixà socórrer per Carles de Valois, germà del rei de França Felip IV. En nom seu, Carles de Valois va envair Florència l’any 1301 aprofitant que els polítics més representatius de la ciutat havien anat a Roma a negociar amb el Papa, entre els quals també hi era Dant. El resultat d’aquesta invasió tingué conseqüències demolidores: tots els güelfs blancs foren exiliats de la ciutat, les seues propietats foren embargades i, fins i tot, alguns foren cremats a la foguera. Malauradament, Dant no pogué tornar mai a la seua estimada ciutat, la qual cosa li donà forces suficients perquè les seues lletres pogueren arribar allà on no podia fer-ho la seua veu. Manel Alonso i Català (Puçol 1962). Manel és fonamentalment un escriptor de la quotidianitat. La seua literatura, o bé en poesia o bé en narrativa, en narrativa curta o en memorialística, gira al voltant del seu món particular: l’univers de Pouet. La seua necessitat d’analitzar l’actualitat des de la perspectiva del seu poble, l’ha empés a fer d’editor i a escriure en diverses revistes i periòdics digitals, com ara L’Informatiu o Morvedre.info. Manel no ha defugit mai la responsabilitat del poeta. Darrere dels seus textos, en prosa o en vers, literaris o periodístics, sempre hi ha un poeta que tracta de donar la veu d’alarma, de previndre la societat dels greus perills que l’envolten. La seua producció és immensa. En poesia, podríem destacar Com una òliba o Correspondència de guerra; en narrativa curta, El carrer dels bonsais o Els somriures de la pena, i en novel·la, En el mar de les Antilles. Ha estat guardonat amb uns quants premis, entre els qual destaquem el X Premi de Narrativa Infantil Empar de Lanuza, el X Premi de Poesia Antoni Matutano o el XIII Premi de Poesia Paco Mollà. El nostre infern El fet de tractar d’establir un lligam entre Manel Alonso i Dante Alighieri és tan inusual com els moments de crisi 12


que estem vivint, en què els poderosos i els governants actuen amb desvergonya, prepotència, hipocresia, mentides i traïdoria. Potser, passat un temps, un professor de literatura preguntarà als alumnes quin fou el moment en què als valencians ens féu la sensació d’estar perduts enmig d’una selva obscura. Òbviament, la resposta no es remuntarà al segle xiv, sinó que la tindrem ben a prop del 2012. Justament per això, perquè molts escriptors valencians ens sentim exiliats en el nostre mateix país, com Dant, menyspreats, jutjats i perseguits per les estructures de poder, com Dant, perduts en el neguit de la incertesa, com Dant, i envoltats d’una societat que no acaba de reaccionar, com Dant. Justament per això mateix, calia fer el pas i proposar als lectors un maridatge francament espectacular: els millors articles d’opinió de Manel Alonso amanits amb un pensament de Dant. L’objectiu d’aquesta inusual barreja és la creació textual; que el lector, després d’haver llegit l’article, cerque el pensament en la Divina Comèdia, i que siga capaç de bastir un nou text d’opinió que haja begut de les dues fonts. Perquè si la paraula ens ha de fer lliures, necessitem que els nostres conciutadans la sàpiguen brandir amb la màxima destresa possible. Altrament, no caldrà morir per arribar a l’infern. Antoni Rovira

13



cròniques des de l’infern



L’estrés del meu amic Joan Infern, I (1-12)

E

l meu amic Joan és professor de valencià i li agrada dedicar en part les seues estones lliures a escriure. Ha guanyat alguns premis literaris i fins i tot li han editat alguna novel·la. En certa manera, és un home feliç a qui li agrada somiar en un país més lliure, més democràtic i més culte, si no fóra per l’atmosfera enrarida que una part de la classe política genera amb males arts sobre la llengua que ell imparteix en classe i usa en els seus textos creatius. L’altre dia em deia que troba injust que analfabets en valencià qüestionen el lèxic i la gramàtica d’aquesta llengua. O que des de posicions de supremacia lingüística vulguen arraconar o clarament anihilar la llengua materna d’una gran part dels valencians, i a més ara ho volen fer aprofitant l’excusa de la crisi. La veritat és que a Joan i a molts dels nostres professors i creatius raons no els en falten per a estar desencantats i estressats. El més dolorós de tot plegat és que tenim uns governants que estan convençuts que mai no s’equivoquen, que mai no incompleixen les lleis que ells han ajudat a redactar, que dediquen molts esforços a treballar per la transparència en la gestió, per defendre la pluralitat lingüística i informativa, i que la culpa de tot és d’una minoria que vol robar les nostres senyes d’identitat i del mateix sistema autonòmic que cal canviar; això és el que creuen ells, perquè la realitat és una altra, la mala gestió dels nostres recursos, el qüestionament de la llengua buscant rèdits electorals, l’opacitat i la falta de transparència, la censura aplicada a exposicions fotogràfiques, sarsueles…, posant la mà en el dret a la llibertat de creació i fins i tot el respecte a l’autoria, etc., són el signe que han marcat les darreres legislatures. 17


La situació, per exemple, de les arts escèniques al País Valencià ha dut bona part del sector, a través d’una carta oberta, a demanar la dimissió de la responsable, tot acusant-la de deriva econòmica i de falta de transparència en la gestió. O la queixa constant dels nostres músics, que a penes apareixen en la radiotelevisió pública valenciana, la mateixa que cedeix estudis per a gravar programes radiofònics de cadenes privades de la mateixa ideologia que el partit que ens governa. L’altre dia Raimon es queixava de com de difícil resultava que el programaren als teatres de la ciutat de València. La crisi, que no és sols econòmica, ens amenaça, amenaça els creatius i tota la indústria cultural, però s’acarnissa d’una manera especial en aquells productes fets en valencià. Jordi Ferré, nou president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, afirmava en una entrevista a un conegut mitjà de comunicació que «les vendes del llibre en català baixen més que en castellà», i que tot el sector cultural es veu tocat per la retallada dels ajuts institucionals, que ací al País Valencià ja eren baixos per exemple amb referència al llibre valencià. Però també hi ha altres aspectes que no depenen dels polítics com ara la mala situació dels productes culturals als punts de venda, o la tortuosa per no dir escassa promoció que pateixen que ho agreugen. Una vertadera llàstima, ara que, a pesar que ja s’havia aconseguit posar en marxa a empentes i redolons una petita indústria cultural i que tenim bons productes en el camp de la música en valencià, de la literatura, de les arts escèniques i audiovisuals, arriba de colp aquesta crisi, i els que l’han provocada i l’estan mal gestionant es posen a retallar amb una clara idea de desfer-ho tot en nom de l’economia, però en realitat el pla està dissenyat per una ideologia nacionalista excloent i de baixos nivells de tolerància i democràcia. Com no ha d’estar desinquietat el meu amic Joan! (Publicat el 17 de març de 2011) 18


Quan un poeta mor Infern, I (67-78)

F

a uns quants anys, en una cafeteria de la ciutat de València on es feien unes tertúlies literàries, un narrador valencià, el nom del qual no diré, però sí que és conegut per la seua ironia i mordacitat, em va dir: «No torne a vindre a una tertúlia d’aquestes, tants poetes junts en un espai tan reduït és un còctel explosiu d’ego i hipersensibilitat». Uns anys més tard vaig llegir, no recorde on, que no hi ha poeta que parle bé d’un altre poeta, i si ho fa és per alguna raó oculta. Pot ser que als dos individus que van fer aquestes afirmacions no els faltara la raó. Així i tot, crec fermament i més de vint-i-cinc anys fent versos ho avalen, que els poetes valencians, d’expressió valenciana, són com una família i no ho dic perquè siguen quatre gats, al contrari, són nombrosos els ciutadans que en aquest país practiquen l’art de la poesia. Com en totes les famílies, la relació entre els seus membres és d’índole diversa. N’hi ha de ben avinguts i de mal avinguts. Jo en favor seu he de dir unes quantes coses, aquesta gent amb l’ego pujat i hipersensibles, a més de construir amb més o menys solidesa una obra en soledat, són gent solidària, treballadora, preocupada per la seua llengua, la seua cultura i el seu país, són gent que es mulla, que s’implica en moviments cívics i culturals. Formen part d’eixe petit exèrcit de valencians que fan front a la mediocritat i la mala fe d’alguns dels gestors de la cosa pública, uns inconformistes que en les etapes més grises del nostre país han estat capaços de donar pinzellades de colors. Els seus llibres oblidats per una societat panxacontenta sovint dormiten durant anys a 19


les prestatgeries de llibreries i biblioteques, tot esperant un lector que els òbriga les pàgines com ales d’una papallona i done vida als seus versos. Escriure amb la sensació que es fa per al silenci no vol dir que es faça amb desgana, el poeta escriu perquè gaudeix capbussant-se en la mar del llenguatge després d’haver estat colpit per una imatge, per un sentiment. Quan es mor un poeta, s’apaga un cant al bosc de la paraula, encara que perdure la cançó. Quan un poeta és assassinat brutalment, fins i tot la ciutat més sorollosa calla estupefacta i la tristesa pren cos i travessa grisa les nostres places i carrers preguntant qui ha mort el rossinyol. El poeta té l’esperança i la fe posades en la paraula, per a ell és un estendard en la lluita contra la brutalitat humana. Aquests darrers dies he sentit que m’han mort un germà, una membre de la gran família dels poetes, i he odiat profundament els seus botxins i fins i tot la seua raça, els he desitjat les tortures més cruels. Una espiral de rancúnia he vist créixer dins meu i apoderar-se del meu raciocini. Obrir un llibre de l’amic i germà Salvador Iborra i veure entre línies la seua passió per la vida i la poesia m’ha calmat i la tempesta s’ha convertit en un riu de llàgrimes. (Publicat el 5 d’octubre de 2011)

20


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.