Cantaments

Page 1

cantaments Ivan Brull

13è PREMI DE POESIA JAUME BRU I VIDAL CIUTAT DE SAGUNT, 2010

BENICARLÓ, 2010


Primera edició setembre de 2010 © Ivan Brull Pons © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny: Ramon París Peñaranda Maquetació: Paül Peralta Paper interior Editorial os de 100g Torras Paper coberta Conqueror Crema 300g ISBN: 978-84-96623-88-0 Dipòsit legal: BI-2469-2010 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org


TAULA

Cantaments Trams de família

Veus 13 El leprós 14 Calvari 15 Noms 16 1911 17 Suma d’instants 18 Fotografies 19 Pluja 21 L’àvia 22 Bàrbar 23

Les claus esmolades

Caiguda 27 Felicitat 28 Les claus esmolades 29 Inèrcia retroactiva 30 No tot 31 Memòria 32 Paisatge sens paisatge 33 Tard 34 Vida 35 Posta de sol 36 Amagatalls 37 [7]


Anades, tornades i pèrdues Despertar Quan em mires Més Massatge Imatges deturades Mirant-te Finestral Els dies predilectes De lluny De vers en vers Després de tot

L’esguard del mussol Nits Fe Raïm de pastor Paraula Què som? Quan pense Encara

41 42 43 44 45 47 48 49 50 51 52 55 56 57 58 60 62 63

[8]


cantaments

“Després de l’encant, el cant.”



Trams de famĂ­lia



Veus Les veus de la família, la teua inclosa, esdevenen remors d’una altra veu, com grills que recomponen la taronja del més íntim record. Cau el suc del discurs com teranyina líquida sobre el tèrbol agost amb la dosi de mort i de miracles atorgats per Santa Joana o Sant Martí de Porres. Ens trau, aquesta veu, el Sol del cap, ens trenca l’enfit amb mocadors i tres colzades… …I la besàvia curava el mal de cor, l’aliacrà, les mans plenes de fics. Oracions estranyes que escoltes el Dijous, Divendres Sant. I els somnis repetint-se pel son premonitori de tota la família. La tia avortarà, tu queies i et pegaves en l’ull, no veus d’un ull.

[13]


El leprós Estic viu, sóc qui sóc, degut a un home jove que en la flor de la vida va emmalaltir de lepra. Festejava, llavors, amb la besàvia. Després del diagnòstic la vida s’aclaria: Es creuava el barranc amb poca cosa i es feien els amics de patiment en l’amagat casup que era una llar de mort i de tristesa. Les mares i les núvies resant en el Calvari. Deixant en una pedra convinguda els perols del dinar, peces de roba i alguna trista carta si es sabia de lletra. Passa el temps, l’home jove ja sap que la besàvia somriu al meu besavi. Els dies es fan llargs, els ulls miren les pedres, els matolls durant hores i hores. La germana de l’home un dia escolta: “Filla, no portes més menjar que està malet”. I la cosa en el pit, i els ulls que pouen la sal definitiva, i corrents cap a casa la desgràcia. I no molt lluny d’allí, darrere una façana vella, estreta, creixia la família.

[14]


Calvari La flama del xiprer contra l’alt blau. El greu vol del falcó de la vesprada magnífic i mortal sobre nosaltres. Buscant-te en el record la meua pensa, detalls pobres i secs del que vaig viure. La pedra desgastada per tants passos. Les gotes ennegrides de la devota cera. Les quartetes brillants de la ceràmica que narren, impassibles, el calvari de Crist. Els gronxadors al lloc on era el cementeri. La sola direcció del fred cap a la carn. El molt vell elixir de la campana fet regalim pels braços de les pites. La teua companyia just ací, i en altre temps.

[15]


Noms Com espectres pel cap transiten les veus de la família. Es criden per escales, per estius, per passats polsegosos, per la por, a la mar, per balcons. Noms i més noms quallant tot el que sóc pels passadissos blindats del temps m’empenten des de lluny fins on em trobe. Per cambres, per teulats, set vocals es combinen, boten dins les setmanes de set dies, pels horts, per les pallisses, pels matins, desfan la data fixa, fan, per places, per carrers, per atzucacs, l’anònim calendari del record.

[16]


1911 Quan el XX començava a prop de l’Albufera era dura la vida. Les barques transitaven pels canals i arribaven al llac, buscant el peix. Aquell dia, de sobte, es girà el vent, els núvols s’aproparen a la velocitat de la desgràcia. Pescaven pare i fill a l’hora de dinar. No hi hagué temps, les crestes de les ones ja banyaven els peus de la família. El pare trobà un lloc de poca altura, la barca s’enfonsava. A l’endemà un gran eixam d’amics i policies pasturaven les aigües amb els ulls de la pena. El cos del fill surava al recer d’una mota. Del pare ressortien dues mans, encara estava dret, clavat en el tarquim. Dues mans sobre l’aigua i un fill damunt guarint-se del naufragi. Dues mans que semblaven una perxa invertida tractant d’aconseguir un ancoratge en el cel del capvespre.

[17]


Suma d’instants Places recordes plenes de gent, el Sol desfent-se en llum, com beneint la festa i l’alegria. Recordes el repic de les campanes confonent-se entre allaus de gent que es retrobava. Les abraçades, les veus de la sorpresa.

[18]


Fotografies Mentre escalfava l’aigua del cafè pensava que els poemes no són més que una curta biografia d’algun súcub lingüístic. (A la vesprada havia estat llegint algunes coses meues i no hi havia forma de trobar-me.) Ara, però, parcialment ensucrat i calent l’estómac, descansant en el sofà, veig les fotografies de tota la família. El pobre cosí Víctor, que tenia dos anys quan va morir. La mare preparava el llit plegable quan els oncles, de sobte, tornaven de La Fe. Tornaven de La Fe però vivien a Xàbia. El pare de mon pare, que va morir tan jove que va deixar un xiquet al front de la família. La foto encara el guarda amb la corbella en una mà i en l’altra les cues d’unes rates de marjal. Les cosines bessones i més oncles, més cosins, més amics… I la diàspora: cars són de veure. I l’àvia que porta aquella tela verda que compràrem un dia de mercat a Dènia. Prompte seria la comunió de la meua germana…

[19]


Deixem-ho estar ací, l’aparador no sap el pes de les històries que mansament suporta.

[20]


Pluja Vespre plujós, soroll d’aigua al barranc. Llebeig tensant els pins, i lladrucs orfes d’algun gos amagat en els canyissos. La llar encesa, els teus deixant que passe el temps. Pel finestral el teu esguard s’escola pel mil·limètric verd de tela mosquitera.

[21]


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.