66
LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS
un to menys èpic i castís, Guillermo Solana (1973:30) situà, dècades més tard, dos tipus més de jugadors: el jaque, és a dir, aquell que després d’una sèrie de partides guanyado· res retirava els beneficis de la banca i marxava a un altre casino sense donar temps als inspectors de l’establiment per poder convèncer l’afortunat de seguir jugant –i per tant, perdent–, i aquells que volien cobrar al barato, és a dir, per· sonal de l’administració pública que guanyava periòdica· ment una quantitat determinada en forma de suborn per mantenir la discreció pública del joc. Si bé De Miomandre mantindrà sempre que el joc és immoral, l’autor no es va considerar mai a si mateix un mo· ralista, ben el contrari: Je suis un psychologue et un physicien. J’étudie la réalité (De Miomandre, 1928:45). I com a tal proclamà que, segons les seves observacions sobre la realitat del joc, aquest atrapava els adeptes en una mena de llim boirós i incorruptible, més enllà del bé i del mal, que tornava qualsevol voluntat en addicció. Al mateix temps, però, no s’estava de proclamar-ne els efectes posi· tius, entre els quals hi figurava una capacitat certament ori· ginal d’esdevenir un instrument educatiu que exercita la sa· gacitat i l’esperit crític, la prudència i la decisió, la violència i la subtilitat. El joc, concloïa, inspirava també l’ascetisme, eliminant la resta vicis: contra la volupté, contre la cocaïne, contre l’alpinisme, contre la vanité, contre la manie de bâtir, contre l’usure, contre la gourmandi·