62
LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS
l’administració, que veuria els clubs aristocràtics com a clubs selectes formats per comunitats que no eren altres que les seves pròpies, tot considerant que els seus iguals no estaven exposats a les conseqüències perverses del joc, conseqüències a les que sí que ho estaven les classes po· pulars, més ingènues, segons ells, a l’hora de delimitar els riscos econòmics dels jocs d’atzar. El joc, així entès i així justificat, resultaria totalment com· patible amb la resta d’activitats del club, fins al punt de convertir-se en el lloc més idoni per jugar. Com apunta no· vament González Alcantud (1993:29), «entre tots aquests locus de sociabilitat masculina només els casinos stricto sensu eren aptes per allotjar a les classes ocioses pro· penses als jocs d’atzar. Ni el cafè, ni els cercles polítics, ni els ateneus, semblaven llocs adequats per la “diversió i expansió alegre”». Però la veritat és que, si bé la majoria d’aquests espais no ocultaven l’activitat quotidiana del joc d’apostes com a part normalitzada de l’oferta, d’altres la disfressaven sota objectius culturals, polítics o socials del club. I és que la invisibilitat d’aquests darrers afavoriria de bona manera la presència de moltes personalitats que, amagant-se de la llum pública, podien desfer-se d’una mo· ral contraria al joc que ells mateixos personificarien com a garants i defensors14. En aquest sentit, la situació legal del joc ja havia canviat respecte a l’anterior legislació de Carles III, i tot i que els jocs d’atzar seguien vetats, només es consideraven delicte 14. En relació a l’afició al joc d’altes personalitats públiques, vegeu: Pita Pico, R. (2007) «Afición de funcionarios, militares y religiosos a los juegos de azar: entre la transgresión y el buen ejemplo», Revista Cre· dencial Historia de Bogotà, 215 (Colòmbia).