36
LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS
tingué, en un joc alemany de bitlles, el seu primer resultat exitós: “Der Kegelbahn”, convertí l’Alhambra en lloc habi· tual de la majoria de visitants germans. A les bitlles li afegí, “una rueda de caballitos en la que sirven de introductoras dos o tres muchachas, escogidas entra las más bonitas” (ibídem). Aquell mateix any va ser nomenat secretari segon del Gremio de Cafés-Restaurants7. Com molts altres empresa· ris, Montané va combinar els negocis amb l’activitat políti· ca. Tant important com les finances era ser partícip de les decisions polítiques, i era un fet normalitzat que polítics i empresaris compatibilitzessin funcions d’una forma escan· dalosament integral. Entre les distincions polítiques de Montané destacà la de conseller de foment per l’Ajuntament de Barcelona el 1895, en tant que representant de l’agrupació de Repu· blicans Possibilistes8 sota l’alcaldia de Josep Maria Rius i Badia9. Entre 1892 i 1899 va ocupar la vice-secretaria del 7. Aquest gremi va estar integrat ocasionalment, el 1893, al «Sindicato de los Gremios de Barcelona y pueblos del llano afectados por las patentes de alcoholes» (La Vanguardia, 11-VIII-1893). 8. L’agrupació del Partit Republicà Possibilista va ser fundada i dirigida per Emilio Castelar i Ripoll (1879). Provenia d’una altra formació: el Partit Demòcrata. La gran part dels seus afiliats es van integrar pos· teriorment al Partit Liberal, de caire dinàstic, un cop aprovat el sufragi universal. 9. Entre 1877 i 1899 són escollits a Barcelona 21 diputats liberals, 3 d’ells Possibilistes, acaparant els dinàstics el 80% dels escons. A les eleccions municipals del mateix període, el dinàstics aconsegueixen el 70% dels escons davant el 10% dels republicans. Només un 9% de la població vota. Cañellas, Vegeu: C. i Torán, R. (1989) La classe política barcelonina. Substrat socio-econòmic dels consistoris (1875-1901), a: