L’OBLID
191
millor fisonomia, però que restaven a mig aixecar entre el pas dels temps. Ens enfilem per una petita pujada, de nou amb tacte per no ficar el peu a cap forat amagat. Unes passes més enllà comencem a sentir el soroll dels cotxes. Som de nou a la carretera. Un grup de cinc turistes (Erasmus nòrdics?) arriben ca· minant per un lateral de la carretera. Sense intercanviar paraula, s’endinsen al bosc per la mateixa obertura que nosaltres. Descansem una mica, en silenci. Les cares de satisfac· ció es barregen, però, amb desil·lusió i indignació. Així és el bosc i tot allò que ja no amaga.
___________________________________________