190
LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS
Mirem de no fer-nos mal amb la quantitat de plantes, arrels, tiges i pedres que composen el terra. De lluny veiem uns arcs. Ens hi apropem, però un petit mur impedeix con· tinuar. Traiem mig cos per poder veure millor l’altre can· tó. Una pendent severa d’uns dos o tres metres amaga l’entrada a un túnel a la part esquerra. Valorem com baixar, però no hi ha més opció que fer la volta per la banda dreta. Un cop abaix, caminem per sobre de matalassos mullats i lones de plàstic. Ens endinsem per la foscor del túnel amb molt de tacte per no trepitjar on no toca i prendre mal. Una petita i llunyana llum entra per una obertura al final del tú· nel. A mesura que avancem, un mínim de claror ens permet observar les restes de l’antic cablejat elèctric. A terra, un canal marca un recorregut. És el túnel per on passaven els carruatges de la muntanya russa? És la bodega del restau· rant? Sembla que per la part que ocupa és aquesta segona opció. Un altre matalàs i una capsa plena d’ampolles de cervesa amb l’etiqueta descolorida són els únics elements contemporanis a dins del túnel. La falta de llum ha permès mantenir l’espai fora de la influència de la natura. Fa fred a dins! Les parets deuen ser molt gruixudes. Per fi comencem a veure més a prop la llum que entra pels forats en forma de finestres que hi ha a l’altra banda. Avancem i sortim per una porta atapeïda d’arrels. A l’exterior, més restes del pre· sent: un altre matalàs, una baralla de cartes, papers, roba, llaunes i ampolles. Aixequem el cap, i entre la vegetació distingim un mur amb elements decoratius, llaços orna· mentals de pedra. Tot seguit, una altra construcció derruï· da, envoltada de totxos desfets i restes de trencadís, ens recorda que efectivament, fa cent anys, hi havia hagut uns edificis que segurament a dia d’avui no presentaven la seva