184
LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS
sud-oest. De nou sentim veus, cada cop més properes, com si s’apropessin a nosaltres o nosaltres a elles. Ens topem amb vàries senyalitzacions que marquen rutes senderis· tes. Seguim les indicacions i les sospites es fan evidències: aquesta part de l’indret és plena d’excursionistes. Sens dubte, més ben vestits i aprovisionats que nosaltres, ara mateix, veritables forasters fora de lloc. Desubicats. Aquest cop de realitat ens retorna al present: som al Parc de Coll· serola, espai per excel·lència de passejades familiars de cap de setmana. Fi de l’encanteri, tornem a la realitat. Ni misteri, ni res. Perseguim a quatre dones de cinquanta anys calçades amb sabates de muntanya per un camí completament habi· litat pel senderisme i amb destí a la Font de la Rabassada. Aquesta font, d’estil modernista, recrea les muntanyes de Montserrat i està formada per tres brocs d’aigua adossats a la mateixa paret que manté el talús. Asseguts a una taula de pedra, enceten l’entrepà dos matrimonis d’uns seixanta anys que ens expliquen que aquesta font també pertanyia a les propietats del Casino de La Rabassada. «Ho vaig llegir no sé on», diu un d’ells, «era part del jardí». Un dels homes sentencia: «Aquest lloc és ideal per caminar i buscar bolets, res més. Si us enfileu per les ruïnes aquelles encara pren· dreu mal, que allí només hi ha merda, xeringues i vidres». Voltem sense direcció fins a la Font d’en Ribes, també mo· dernista i enrajolada amb trencadís de colors. Una grup de tres dones, dos homes i quatre nens es fan fotos a la font, simulant que veuen l’aigua medicinal. Tenim la sensació que més enllà de les fonts ens estem allunyant de les ruïnes, així que decidim desfer camí i tornar enrere fins al que queda del primer pavelló. Però ara, en