L’OBLID
179
creiem trobar la porta principal. O els seus llindars, perquè de la majestuosa entrada de ferro forjat ja no en queda ni rastre. El mur, com tota la resta de les construccions que anirem veient, ha estat decorat per dibuixos, tags i grafits que, acompanyats per la incessant mà de la natura, s’hi han introduït, apropiant-se’l com un element més del pai· satge. De seguida ens adonem que ens hem equivocat de sa· bates. Gairebé dues passes endavant, el terreny ens convi· da a baixar per un gran pendent terrós, i tant si ens dirigim cap a la dreta com cap a l’esquerra, no trobem gaire facili· tats d’accés. Des de dalt gairebé no es veu res dels antics pavellons que sí que veiem a les fotos. Toca descendir de front. Baixem. Ens envolta una generosa vegetació. Tot i així, i a mesura que avancem, no és difícil trobar indicis –pe· dres, totxos, clavegueres, mitges parets– d’antigues cons· truccions. Se senten unes veus. Ens preguntem qui més pot estar interessat en conèixer o passejar per aquell lloc. Seguim uns metres més endins i ens topem amb un grup d’adolescents amb càmeres de vídeo a les mans. Per l’aspecte i l’estètica fosca dels joves, tot apunta a que hem interromput la gravació d’una escena del que podria ser una pel·lícula amateur de terror. Somriem, ens saludem i avancem camí. Amagada entre els arbres, una noia amb la cara pintada de blanc i els llavis de vermell lluminós treu el cap. Els seus companys riuen a pulmó. Aviat trobem a l’esquerra un dels pavellons. La groguen· ca façana, tot i haver perdut alguns trossos de l’arrebossat original, es manté en bon estat. Es veuen perfectament les fortes línies horitzontals i les petites i estretes finestres ver·