Fundació Pare Esqué “Difongui amb reiterat afany els valors cristians en la Societat d’avui” (Carta del Papa Joan Pau II al P. Esqué)
És una consigna del Sant Pare, que ha fet seva l’Obra Cultural Mariana en totes les seves activitats.
Bloc/Web: www.FundacioPareEsque.org e-mail: Fundacio.Pare.Esque@gmail.com Twitter: @fupaesque Revista electrònica: www.issuu.com/fupe Facebook: www.facebook.com/FundacioPareEsque
MAIG - JUNY 2014 - Nº 256 SUMARI
EDITORIAL
Pàg. 1 Editorial LA JOIA DE L’EVANGELI P. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F.
L A JOIA DE L’EVANGELI
Pàg. 2 SHALOM, MARE P. Xavier Moix C.M.F. Pàg. 3 PER LA RENÚNCIA A L’ALEGRIA Mn. Josep Mº Alimbau Pàg. 4 FAMÍLIA, COMPANYONIA, FIDELITAT Mn. Ferran Blasi Pàg. 5 L’ASCENCIÓ DEL SENYOR Montserrat Llopart Pàg. 6 20, 30 i 40 anys difonent valors Jordi Morillas Pàg. 7 ACTIVITATS MES DE MAIG JUNY 2014 Pàg. 8 LA SAMARITANA Xavier Garralda Pàg. 9 MES DE MARIA Francesc A. Picas Pàg. 10 DIÀLEG Mn. Josep Mº Forcada Pàg. 11 LA SAGRADA FAMÍLIA Josep Mª Vilarrúbia - Estrany
Pàg. 12 LA PENTECOSTA P. Manuel Esqué i Montseny,C.M.F.
OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació bimensual de Pastoral Catòlica
Crec que l’alegria cau bé a tothom. Són simpàtiques les seves manifestacions, però el secret està en trobar el fons i la causa d’aquesta alegria. Val a dir que l’alegria no la donen tan sols les circumstàncies de salut, èxit professional i satisfacció amorosa. SÍ que la poden acompanyar, però sense elles també pot subsistir. Escric aquestes ratlles el diumenge quart de Quaresma, un temps en què la litúrgia ens priva d’uns ritus alegres com són el cant del Glòria i de l’Al·leluia, la privació de flors a l’altar i de les sonates de l’orgue, a més del dejuni i l’abstinència prescrits per a aquest temps. Tanmateix, en els textos litúrgics d’aquest dia, sentim invitacions a l’alegria. Així diu l’introit de la Missa: “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l’estimeu. Estigueu contents, tots els qui portàveu dol per ella.” En l’oració col·lecta demanem: “Feu que el poble cristià s’afany amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”. I en l’Ofici de les Hores dels diumengues de Quaresma, se’ns repeteix aquesta exhortació presa del Llibre de Nehemies: “La diada d’avui és santa dedicada al Senyor el vostre Déu; no us entristiu ni ploreu...que el goig del Senyor serà la vostra força. La circumstància històrica d’aquesta exhortació a l’alegria era quan el poble escollit, en retornar a la Terra promesa després de la captivitat de Babilònia, va redescobrir la pròpia història, plasmada en els llibres sants fins llavors massa oblidats i això el va fer experimentar la joia de sentir-se escollits i estimats pel seu Déu, segons aquelles altres expressions del llibre de l’Èxode: “Vosaltres heu vist com us he pres sobre les ales igual que una àguila, i us he portat fins a mi. Sereu la meva possessió personal, a part de tots els pobles”. O sigui que la el de l’alegria es troba en l’amor que hem rebut de Déu i que després ens sentim abocats a transmetre-la als altres com a imatges que som de Déu. Això vol dir que l’alegria és compatible amb el dolor. Si se l’accepta amb amor, segur que el mateix dolor reporta alegria. Passa a la pàgina 2407 2405
Shalom, mare
un fantasma, li besà els ulls amarats de llàgrimes. Mare i fill parlaren, asseguts al cantó del llit, unides les mans. “No saps quant em va confortar veure’t allí, dreta i coratjosa, vora la creu.” Al costat d’aquests moments d’alegria, què xic el dolor del Calvari! A punta de sol, Jesús s’acomiadà amb una abraçada i un petó: “Mare, vaig a veure la Magdalena, que plora a la porta del sepulcre buit, i els deixebles aterrits al saló del sopar. Ajuda’ls tu a batre la por.”
A
hora baixa d’aquell dissabte de la Pasqua jueva, Maria pregava en la seva cambra de la mansió de Josep d’Arimatea, tot esperant que l’estel del matí emblanquinés l’horitzó. Ja no li feia preguntes a Déu, per tal com tenia totes les respostes. Ara el regraciava pel do del seu fill. “Gràcies perquè em vau fer la seva mare. Gràcies perquè he pogut alimentar-lo, besarlo, abraçar-lo i protegir-lo. Gràcies perquè li he ensenyat a parlar i a resar. Gràcies perquè he patit per ell. Gràcies perquè, des del peu de la creu, li he estat útil. Gràcies perquè és viu.” ¡Que n’era de frisós el cant del gall a la masia de vora el raseret que menava a Betània! S’esbadellava com una poncella el sol més esplendorós de la història dels temps, pintant d’or les muralles i despertant Jerusalem del son i del vi de la gran festa de Pasqua. Asseguda sobre els talons, humiliat el front, obertes a la llum les mans recolzades a la falda, Maria pregava com aquell matí a casa dels oncles de Natzaret. I, com aleshores, va sentir que algú era amb ella, molt a prop d’ella. Aquesta vegada, però, no es va alterar. “Shalom, mare!”-” Shalom, fill!”, i es capguardà en els seus braços.
I se’n va anar com havia vingut, amb la fressa de la claror de l’alba, tan fi d’ales com l’Àngel de l’Anunciació. No havia passat gaire temps, quan la casa s’omplí de cridòria, clams, plors i rialles. L’esposa de Josep d’Arimatea obrí discretament l’habitació, enllumenada pel sol del primer matí de glòria. Darrera d’ella, irrompé la Magdalena, esbojarrada: “He vist el Senyor. És viu, Maria, és viu! Ha ressuscitat! M’ha parlat, li he besat els peus ...” I s’agafava als braços de la mare de Jesús, plorant i rient alhora, com si no tingués el seny complit. Atorrollat vora la porta, Joan era una pedra de talla, amb la mirada perduda. Maria semblava esperar-los, tot traspuant felicitat. Se’n va adonar la Magdalena: “Tu també l’has vist, oi Maria?”-”Sí. No tingueu por. El meu fill és viu. Ha ressuscitat, tal com digué. Ha vingut a veure’m i hem parlat, aquí mateix.”-”Doncs, anem, Maria, digue’ls-ho a tots, a Pere i als altres. A tu et creuran. A mi no em volen fer cas, diuen que estic boja. Però ell és viu!” Joan va besar les mans de Maria: “Mare, hi crec”. L’abraçà, forjant la pròpia fe. Junts pujaren a la sala gran del sopar.
Durant una bella estona, Jesús i Maria es van enllaçar com l’ànima al cos. “Ja sóc altra vegada amb tu”, féu Jesús, tot passant-li la mà pel cabell canós.
Mirant-los com se n’anaven, Josep d’Arimatea reflexionà en veu alta: “Serà possible que hagi ressuscitat? Això ho canviaria tot. Això significaria que realment aquest home és el Fill de Déu.” La seva dona el prengué de la mà.
Com si frisés per demostrar-li que no era
Xavier Moix, C.M.F.
2406
UNES PARAULES DE MN. ALIMBAU Per la renúncia a l’alegria Es diu Kaye Rani Lafko. Va guanyar el títol de Miss Amèrica de Bellesa. La seva professió: infermera. La seva especialitat: oncologia i hematologia. Recordo la seva fotografia vestida d’infermera, amb el fonendoscopi penjat del coll, amb un bloc de notes i un somriure permanent als llavis. Li van proposar: que canviès la còfia d’infermera per la corona de reina de bellesa; guanyaria moltíssim més; –que en lloc d’anar d’una habitació a una altra, atenent els malalts greus, passegés la seva bellesa pels escenaris del món. –que canviés l’uniforme d’infermera pels vestits rutilants de model a les passarel·les de la moda; –que deixés la seva professió d’infermera tan amagada, de vegades dura, per l’estrellat de gran vedette i actriu al món de la publicitat, la televisió, el cinema, l’aplaudiment. Però ella –un cop guanyat el concurs de bellesa– va renunciar a totes les ofertes per tornar a la seva feina a l’hospital de San Vicente de Toledo, Ohio,EUA, i aconseguir
aquella alegria interior que es basa en la pròpia renúncia i en l’entrega als altres. Va manifestar: “Durant aquest periode he pogut apreciar, molt clarament, la meva vocació a l’atenció dels malalts de càncer. Ells necessiten algú que sàpiga escoltar-los; necessiten algú que els acompanyi i els ofereixi tant una ajuda tècnica com una ajuda humana, moral, espiritual, necesiten que algú els somrigui, els estimi, els digui unes paraules amables...; que algú els infongui ànims, pau, alegria...i com que crec que posseeixo aquests carismes, el més natural és que em dediqui a servir els malalts terminals de càncer. M’ha ajudat i molt a prendre aquesta decició la meva fe catòlica. A més, miro la mort no com un punt final, sinó com lúltim estadi d’aquesta vida i l’inici d’una altra immensament millor: la vida eterna, la de poder viure l’alegria total en Jesucrist.” I és que, per la renúncia de béns materials podem assolir els béns espirituals. Per la renúncia, podem arribar al do de l’alegria. Josep M. Alimbau i Argila
Vé de la pàgina 2405
L A JOIA DE L’EVANGELI, continuació D’aqui l’oportunitat de l’Exhortació apostòlica del sant Pare Francesc sobre la “La Joia de l’Evangeli.” En un món desballestat per la manca de Déu, quina cosa millor que presentar la joia de l’Evangeli per a retornar-nos la pau i el sentit de la vida. Com deia Sant Agustí :” Ens vàreu fer per a Vós i el nostre cor no trobarà repòs fins que no descansarà en Vós.” Transcrivim aquí el primer paràgraf d’aquesta exhortació per a comprendre que és ben bé així, Diu el sant Pare: “LA JOIA DE L’EVANGELI omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia. En aquesta exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una etapa evangelitzadora marcada per aquesta joia, i indicar camins per a la marxa de l’Esglé-
sia en els pròxims anys. El gran risc del món actual, amb la seva múltiple i aclaparadora oferta de consum, és una tristesa individualista que brota del cor còmode i avar, de la recerca malaltissa de plaers superficials, de la consciència aïllada. Quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi gaudeix de la dolça joia del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé. Els creients també corren aquest risc, cert i permanent. Molts hi cauen i es converteixen en éssers ressentits, queixosos, sense vida. Aquesta no és l’opció d’una vida digna i plena, aquest no és el desig de Déu per a nosaltres, aquesta no és la vida en l’Esperit que brota del cor de Crist ressuscitat.” N’hi ha per pensar-s’ho bé. Anton Mº Sánchez Bosch, CMF 2407
FAMÍLIA, COMPANYONIA, FIDELITAT
E
ls nouvinguts es topen amb una societat competitiva, carecteritzada per una lluita constant, en una guerra econòmica sense quarter, de tots, i en molts casos sense tenir amics que es facin costat mútuament. Hom va retrobant el ressò de l’advertiment de Hobbes segons el qual homo homini lupus, l’home és un llop per a un altre home, i un no voldria convertir aquesta definició en lema de conducta, ni en un principi de referència. Hi ha tot un munt d’elements estimables que no s’haurien de perdre, en la moral que era a la base de la nostra civilització europea, judeocristiana o com se’n vulgui dir, que té com a elements fonamentals, en distins graus, el respecte a la persona, els deures humans amb la família, i amb els amics i companys, i també amb els connacionals, i que s’han de viure amb generositat, sacrifici, fidelitat. Cal dir que, per bé que no tot serveix aqui sempre sense les convenients adaptacions, teòriques o pràctiques, l’actitud dels qui han vingut pot contribuir a fer surar altre cop entre nosaltres alguns valors humans universals, que queden sovint ofegats o es van oblidant, en aquesta societat, que, certament, és un estat de dret, que té ben estructurat un sistema de llibertats, però a la qual sovint manca humanitat.
cialistes i marxistes, hom s’assabentava de vegades, i això es tenia per monstruós –i ho era– que els responsables dels partits fomentessin les denúncies dels fills contra els seus pares, assenyalant fets que els convertien, davant les autoritats, en enemics polítics o en criminals. En canvi en altres països era bonic de comprovar que el sol fet de pertànyer a la classe treballadora o a un sindicat obrer portava a estar per damunt dels possibles interessos personals en contrast, i duia a la solidaritat. Era impensable que per obtenir un avantatge en l’empresa un poguès arrenglerar-se amb l’amo, o amb el burgès, com despectivament se solia dir, i anar contra algun company. Ara, en aquesta societat competitiva en què ens toca viure, per assegurar el propi lloc de treball, al preu que sigui, sovint s’oblida la companyonia, o es traeix el camarada. I fins i tot aquell capteniment generalitzat es dóna en els col·legis de baxillerat, també entre els alumnes, a l’hora de pugnar –i no sempre amb procediments de bona llei– per aconseguir una nota millor que la d’un altre, amb vista a tenir una puntuació suficient per a estudiar la carrera de medicina o arquitectura, o la que en el seu moment hagi de ser més ambicionada.
És desitjable que les persones es trobin en un entorn que no solament faci la seva vida més humana en tots els sentits, que contribueixi a desenrotllar els seus valors intel·lectuals i morals, sinó que els aporti l’assistència i la protecció que, malgrat el desenvolupament de tots els instruments que procura oferir l’Estat, no sempre poden aconseguir. Hauria de succeir que, en cap aspecte, un home o una dona siguin només individus que hagin de sentir-se petits en un medi hostil, i és bo que pugui tenir l’ajuda no solament d’una organització no governamental, provisionalment, sinó també d’un sindicat, d’un gremi, d’una associació, i l’agombolament del seu grup familiar o del mateix origen nacional, que procurin el seu major bé i, com un aspecte d’aquest, la seva integració en la societat a la qual volen servir o es preparen per a ferho.
I encara vull dir que m’agradaria que continués essent una paraula o una pràctica a evitar la delació de qualsevol mena –no em refereixo ara al paper dels que tenen obligació d’exercitar la denúncia en el context d’una funció pública–, i que em resultaria particularment odiosa, si es dónes en un àmbit on haguessin de comptar molt els sentiments de família o els valors de companyonia. I igualment no abonaríem de cap manera la invitació a la traïció o a la infidelitat. Hi ha procediments millors per eradicar la criminalitat o el terrorisme. Les legislacions penals, des de sempre, solen eximir, de les responabilitats de l’emcobriment, les persones més properes de la pròpia família. Malament estaria, ben cert, de fer causa comuna amb els familiars en la perpetració d’un delicte, en un grau o altre, però seria inhumà provocar actuacions en contra dels sentiments propis de les relacions entre pares, fills i germans o assimi-
En l’època dels totalitarismes nacionalso-
Passa a la pàgina seguent
2408
l’ascenció del senyor sentir amb les oïdes del cor...Hauríem de sentir, com ens dius, cridant-nos a cada un pel nom, que som els teus testimonis. I hauríem de dir-te amb confiança que esperem l’Esperit que vas prometre a ells i ens promets també a nosaltres. Els homes no podem restar mirant al cel, contemplant la teva glòria, veient com te’n vas...Tu vols que mirem el cel, sí, que preguem, que ens sentim empeltats en Tu i el teu amor, però també vols que toquem de peus a terra... Que aquest mirar el cel ens ompli de la teva força i la il·luisió necessàries per caminar estimant, per a contemplar el nostre món (amb el que de dolent i bo té); per creure i esperar contra tota temptació de desànim i de temença. Només el qui sap que té un destí que val la pena, és capaç de superar tots els obstacles i viure plenament el present. Senyor Jesús: Avui recordem aquells moments en què els apòstols et veuen i experimenten la teva presència per última vegada. Nosaltres sabem, Senyor, que Tu vius en Déu la vida nova ressuscitada, i els apòstols avui van viure l’experiència que havies estat exaltat plenament en Déu. Però sabem també que et tenim molt a prop, que estàs sempre amb nosaltres fent camí. La missió que Tu vas donar als deixebles de ser els teus testimonis, l’hem rebuda nosaltres també, i sabem que avui l’hauríem de
Senyor, avui, al mirar-te glorificat pel Pare, volem fer un compromís seriós de creients responsables, tot i que vivim en un món atrapat pel consumisme, el benestar, el “passar” de tot...Sabem que aquest Déu que busquem a les altures està també aquí encarnat en els germans. Per això, volem clavar-nos com Tu a la nostra creu: un pal agafat a la terra i mirant enlaire cap al cel, i l’altre, travesser, subjectant els nostres braços i les nostres mans obertes als germans...Aquest és el camí, aquesta és la fita...Aquest és el resum de la Bona Notícia de Jesús. Montserrat Llopart
Vé de la pàgina anterior
lats, que han d’estar impregnades d’afecte i de correspondència, aptes per a generar una confiança. I aquesta ha de facilitar de manera natural un clima de seguretat en la pròpia família, que contribueix a l’estabilitat de les persones, al seu equilibri emocional i a la superació de conductes antisocials. Es va llegir fa algun temps als diaris que a l’Afganistan un home havia estat foragitat
del seu clan pel fet d’haver passat a una altra confessió, i que, fins i tot, l’havien denunciat als qui defineixen l’abast del poder civil i religiós, i que podien enviar-lo a la mort. Sortosament hi hagué final feliç. Esperem que ben aviat actituds com aquestes no solament quedin depassades arreu del món, sinó que siguin inimaginables. Ferran Blasi Pvre. 2409
20, 30 i 40 anys difonent valors
R
edactem intencionadament aquest escrit el 16 d’Abril d’enguany. Aquests dies els amics i simpatitzants de la Fundació Pare Esqué i de l’Obra Cultural Mariana estem de celebració. Avui és el 20 aniversari de la creació de la Fundació Pare Esqué. Tal dia com avui, fa 20 anys, en el saló d’actes del que avui és també la Fundació Pare Esqué i aleshores només l’Obra Cultural Mariana, davant una quarantena de patrons fundadors i altres assistents, el Sr. Antoni Izquierdo, notari de Barcelona, signà l’Acta Fundacional que després també signaren els membres fundadors de la què ells per majoria de vots volgueren anomenar “Fundació Pare Esqué”. Es va fer remarcar que la Fundació Pare Esqué té per principal finalitat fiançar, i finançar també, l’Obra Cultural Mariana, per tal d’assegurar en el possible la perdurabilitat de la institució, la qual en aquell moment, i encara enguany, està aprovada per actuar en tot l’àmbit de Catalunya per la Generalitat de Catalunya. El proppassat 13 d’Abril també va ser el 30 aniversari de l’enviament de la carta que el Sant Pare Joan Pau II va adreçar a l’Obra Cultural Mariana on ens donava una preciosa consigna que hem procurat no defraudar en el transcurs dels anys i que es va convertir en la finalitat principal de la Fundació Pare Esqué com queda recollit en l’article 4, Capítol II, dels seus estatuts : “testimoniar i difondre amb reiterat afany els valors cristians en la societat d’avui”, consigna que, com tothom que ens coneix sap, és la nostra abanderada en totes les activitats que realitzem. I enguany també es compleix el 40 aniversari de la creació de l’Obra Cultural Mariana com Associació reconeguda amb la finalitat principal que recull l’Article 2, Títol I, dels seus estatuts: “L’Associació tindrà com a objecte principal la realització d’obres de caràcter social i cultural, valorant els ideals que podien tenir els antics Gremis. Com a valor social i cultural es prendrà com a referència la cultura catòlica, que ha estat l’ànima i el suport de la nostra societat catalana. Es posarà l’accent en la valoració i difusió dels valors socials de l’Església.”. I si el lector ens disculpa el següent, ja posats i a modus d’anècdota, informar-los que enguany és també el 50 aniversari de la Llei d’Associacions, de 24 de desembre de 1964, per la qual es regeixen els estatuts de l’Obra Cultural Mariana. Certament, sembla que els esdeveniments cabdals de la història de la Fundació Pare Esqué i de l’Obra Cultural Mariana estiguin misteriosament vinculats i relacionats en anys acabats en 4. Són 20, 30 i 40 anys de difusió dels valors cristians en la societat del moment. I més de 40 anys si tenim en compte que l’Obra Cultural Mariana no va ser, sinó, la continuació de la tasca apostòlica del Pare Manuel Esqué i Montseny, CMF. I aquest 2410
any d’aniversaris ha estat casualment l’escollit per a que el Premi Nacional Fundació Pare Esqué enceti el seu i esperem que llarg camí. En forma de beques educatives, sota el lema “difondre els valors humans en la societat d’avui”, premiem els millors treballs dels nostre jovent d’entre 8 i 17 anys, com ja vam comunicar en l’anterior número de la revista, com hem anant difonent per diversos mitjans i com trobareu en el web de la Fundació. Com dèiem, esperem que sigui l’inici d’un llarg i fructífer camí. L’import total dels premis és de 2.400 Euros repartits en 6 beques. Aquests premis estan patrocinats per empreses i particulars. De moment, ja hem cobert quatre de les sis beques i només ens manca trobar patrocinadors per dues de les beques de major import. Aprofitem l’avinentesa que ens brinda aquesta plataforma que és la revista per demanar-vos ajut en la localització d’empreses que vulguin col· laborar en aquesta tasca. No volem acabar aquest escrit sense remarcar dos aspectes que trobareu a la revista. Un, de visible i l’altre, no tant. El visible el trobareu a l’agenda d’activitats. El Dissabte 7 de Juny estarem a La Selva del Camp on la Fundació oferirà un concert de música gospel a càrrec de la coral Sedeta Gospel Singers. No cal dir que tothom està convidat al concert, especialment tots els simpatitzants i amics de les comarques tarragonines. El segon, que no és tan visible, és la revista en sí mateixa. La revista són tres fulls de mida DIN A3, que es pleguen manualment i que manualment s’introdueixen en els sobres i s’etiqueten. Fins ara, la tasca de plegat, ensobrat i etiquetatge es feia a les oficines de la Fundació a càrrec d’un petit equip de voluntaris i voluntàries. Aquesta vegada la revista ha estat plegada, ensobrada i etiquetada pels treballadors del servei de teràpia ocupacional de l’Associació Sant Guillem-Gràcia, de Barcelona, dedicada a assistir a persones amb discapacitat psíquica. Per tots aquests motius, aquests 20, 30, 40 i els que siguin, estem de celebració i enhorabona i preguem a Déu que ens continuï donant forces per a dur a terme la nostra tasca. Per últim, i no per això menys important, agrair també a tots els simpatitzants, amics i col·laboradors de la Fundació Pare Esqué i de l’Obra Cultural Mariana el seu suport al llarg de tots aquests anys i dels que hagin de venir. Sense aquest suport, lleial i constant, la nostra tasca no hagués estat possible. Com sempre, el nostre més sincer agraïment. Afectuosament Dr. Ramon Maria Soriano President del Patronat de la Fundació Pare Esqué Sr. Jordi Morillas President de l’Obra Cultural Mariana
Activitats de Maig a Juliol de 2014 Dimarts, 20 de Maig a les 18,30h. Conferència “Podem ser feliços en el món que vivim” (*) A càrrec del Sr. Manuel Giraudier, “Podem ser feliços en el món en què vivim?” està relacionat directament amb el llibre “Ser o no ser feliz”, un dels quatre llibres que Ediciones Obelisco li va publicar al Sr. Giraudier, sobre el factor humà. Tots volem ser feliços. També podem ser-ho encara que molts de nosaltres creiem que no. El secret és el saber com fer-ho. I això s’aconsegueix amb una actitud adequada. La felicitat no és un destí al què podem arribar, és un camí pel qual podem caminar si ho fem amb l’actitud adequada. Conèixer quina és aquesta actitud és l’objectiu d’aquesta xerrada. El Sr. Manuel Giraudier està especialitzat en relacions humanes. Ha estat durant més de 25 anys treballant en l’àrea de recursos humans a l’empresa privada. També ha donat diferents xerrades en centre públics i privats. A Internet a través de mailxmail.com ha desenvolupat 16 vídeos i 26 cursos sobre factor humà per a on han passat més de 500.000 alumnes hispano parlants de tot el món. A través de l’aplicació “Libro móvil” ha publicat 17 llibres de desenvolupament personal i professional. Es pot saber més entrant al seu web www.relacioneshumanas.net. Lloc: sala d’actes de la Fundació Pare Esqué. Dissabte, 7 de Juny a les 10.30h. Visita cultural al nucli antic, Castell i Temple parroquial de La Selva delCamp (Tarragona) (*) Amb motiu del concert de Gospel que organitzem a la població de La Selva del Camp en aquest mateix dia, farem de forma prèvia una visita cultural guiada a llocs destacats d’aquesta vil·la, amb la col·laboració de l’Ajuntament de La Selva del Camp. Dissabte, 7 de Juny a les 12.30h.. Concert de Gospel, a l’església de Sant Andreu de La Selva del Camp (Tarragona) (*) A càrrec de la coral Sedeta Gospel Singers de Barcelona, que ja ha col·laborat en altres concerts amb la Fundació Pare Esqué, i en col·laboració amb l’Ajuntament de La Selva del Camp, ens oferirà una mostra representativa del seu estil musical. Tots els amics i simpatitzants de la Fundació Pare Esqué i l’Obra Cultural Mariana estan convidats a assistir, especialment, no cal dir-ho, els nostres amics i simpatitzants de les vil·les i pobles de les comarques tarragonines. Dissabte, 7 de Juny a les 14h. Ruta Mariana a La Selva del Camp (Tarragona) Amb motiu del concert de Gospel que organitzem a la població de La Selva del Camp, organitzem també una ruta mariana atípica, perquè l’acte central és, de fet, el concert de Gospel. La Ruta Mariana inclou una visita guiada pel nucli antic de la vil·la de La Selva del Camp (a les 10:30h), cel·lebració eucarística a l’església de Sant Andreu (12h), el concert de Gospel (12.30h) i un dinar de germanor (14h). De cara a la bona organització de l’acte, preguem a tots els nostres amics i simpatitzants que vulguin assistir al dinar de germanor, que ens ho facin saber contactant amb la Sra. Lourdes Franquet en el telèfon de la Fundació o bé directament en les oficines de la Fundació per reservar el tiquet del dinar. Igualment, la Fundació posarà un autocar a disposició dels amics i simpatitzants per poder assistir al concert i resta d’activitats. L’autocar sortirà a les 8.30h de Barcelona ciutat, en el lloc habitual, la confluència del c/ Sant Antoni Maria Claret amb c/ Nàpols. També, de cara a la bona organització del transport, preguem a tots els nostres amics i simpatitzants que vulguin viatjar a La Selva del Camp amb l’autocar de la Fundació que ens ho facin saber contactant amb la Sra. Lourdes Franquet en el telèfon de la Fundació o bé directament en les oficines per reservar plaça a l’autocar. Dilluns, 9 de Juny a les 24.00h Data i hora límit per a l’entrega de treballs de la 1a edició del Premi Nacional Fundació Pare Esqué (*) Els participants poden enviar els seus treballs per correu electrònic a l’adreça Fundacio.Pare.Esque@ gmail.com o bé per correu postal a l’adreça c/ Sant Antoni Maria Claret, 50-62, interior, 08025 Barcelona. Els enviaments de treballs per correu electrònic estan limitats a una mida de 20MB. Si el treball ocupa més de 20MB, el mateix es podrà fer arribar a la Fundació Pare Esqué per correu postal o a través d’un espai ftp que la Fundació Pare Esqué posarà a disposició dels participants sota petició. Més informació a www.FundacioPareEsque.org/premifpe. (*) Tots els tallers/seminaris són gratuïts (excepte els indicats com de pagament). Ara bé, l’aforament és limitat, com sabeu. Per reservar, si us plau, envieu un email a Fundacio.Pare.Esque@gmail.com o bé truqueu al telèfon 93 458 59 35. +info a www.FundacioPareEsque.org Twitter a @fupaesque 2411
LA SAMARITANA I LA SEVA CONVERSIÓ Prenent peu en les paraules del Papa Francesc La set de Jesús, quan demana aigua a la samaritana “no era tant de set d’aigua, sinó de trobar una ànima endurida”, ens introdueix el Papa. I, en l’Evangeli (Joan 4, 4-43), ¿què es el que ens revela que la samaritana és una ànima endurida?: El velat retret que li fa Jesús: “Bé dius: No tinc marit; perquè cinc n’has tingut, i el que ara tens no és el teu marit.” (v. 17-18) I aquesta dona respon reconeixent que el que diu Jesús és veritat i copsant que li parla de part de Déu: “Senyor veig que tú ets un profeta” (v.19) Ens diu el Papa que la dona trobà l’aigua viva de la misericòrdia. “La dona va quedar transformada” “va deixar la seva gerra” (v-28). “Gerra”, símbol de tot el que aparentment és important, però que perd la seva vàlua davant “l’amor de Déu”. I ens demana el Papa: “¿Qina és la teva gerra interior, aqueixa que et pesa, la que t’allunya de Déu?” Comentem quina és, segons l’Evangeli, la “gerra interior” de la samaritana: la seva vida promíscua i que convivia amb qui no era el seu marit. Això és semblant al que succeeix avui dia amb un divorciat (-a) que conviu amb qui no és la seva esposa (-os). És la seva gerra interior, el que l’allunya de Déu. En l’obra de la mística italiana Maria Valtorta se’ns diu, a més, que la samaritana había comès alguns avortaments, havia negat la llum del dia a les seves criatures. I que Jesús li mostra la seva misèria espiritual i li diu “sols amb un sincer penediment, mitjançant el perdó de Déu, i per tant el perdó de les seves criatures, pots tornar a ser rica (espiritualment)”. (Maria Valtorta, “El Hombre Dios”, vol. II, pàgs. 12 y ss., edició 1979) I també en la nostra societat no són poques les que han negat la vida als seus fills concebuts. A la samaritana li diu el Senyor que “els vertaders adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat” (v.22). I encamina la dona a caminar en la veritat reconeixent sincera2412
ment els seus errors, la veritat de la seva vida, la veritat dels seus pecats, i a la vegada una confiança gran en la misericòrdia de Déu. Sant Agustí ens diu que la samaritana, de pecadora esdevé apòstol. Ja que propaga, entre els seus veïns del poblat samarità, que ha conegut a algú que “m’ha dit tot el que he fet” (v.39) i vénen, arrossegats per la seva paraula, a conèixer Jesús. En l’esmentada obra de Maria Valtorta se’ns diu que d’ara endavant la samaritana, que en aquesta obra té el nom de Fotinai, porta una nova vida de conversió i de penitència adorant Déu en esperit i en veritat. La misericórdia de Déu és infinita, i no hi ha un cas humà de promiscuïtat, d’avortaments i d’un llarg etcètera, que no pugui cobrir amb el seu mantell de compassió sense límits, treient-nos del fred glaçador de la mort espiritual. Però, com a lliçó a treure de l’episodi que comentem, subratllem que Déu vol ser tractat en esperit i en veritat. I la seva misericòrdia, doncs, suposa que qui se n’acull camina en la veritat amb sincer reconeixement del bo i del dolent que hi gagi en ell. Sense aquest reconeixement no pot existir veritable penediment ni conversió, i per tant no s’aplicaria la misericòrdia infinita de Nostre Senyor, ric en pietat. Per això, aquells que volen justificar unes segones (o terceres) noces irregulars són d’una crueltat atroç precisamemnt per als qui fan veure que defensen, ja que els priven, els tanquen, el camí de la conversió, de retornar a l’amistat de Déu, ric en clemència amb nosaltres pecadors. Els priven de la joia més íntima i pura de sentir-se perdonats i estimats per Déu, els priven d’aqueixa “aigua(...) que es farà en ell una font que salti fins la vida eterna”.(v.14) I per a qui ha tastat aqueixa aigua que comporta el perdò de Déu, i que alegra fins a “la juntura dels ossos”, aqueixa conversió és el goig més intens que es pot experimentar. Xavier Garralda
MES DE MAIG, MES DE MARIA
E
l mes de maig ens ofereix com un pom de flors la devoció a la Verge Maria. A totes les parròquies, santuaris i capelles, la seva imatge és adornada de flors i de llums. Catalunya és tradicionalment mariana. A totes les comarques s’aixeca un santuari i les famílies amb gran fe hi acudeixen en romeria. El tripijoc polític actual ha recomanat tancar els temples fora de les hores de les misses per temor de robatoris. La Verge Maria, les tardes del mes de maig està sola i trista en molts altars i enyora els agradables jorns passats que fidels cristians acudien a resar el rosari i a cantar-li belles cançons que poetes i músics havien compost per honorar-la com a Mare de Déu i mare de tots els homes. La Catalunya atea ha robat la fe a la infància catalana. A molts nens i nenes avui ningú no els explica que dintre de l’església hi tenen la seva mare espiritual, la mare del bon Jesuset. Malauradament, alguns d’aquests nens i nenes, fruit de la pseudodemocràcia, han de conviure dies determinats a diferents cases per tenir dues mares o dos pares. Una pena. Molts pares estan preocupats per la falta de treball, a causa de la crisi econòmica. Moltes famílies s’han de refiar de Càritas. Càritas diu que molts infants estan desnodrits. Recordem amb enyorança els temps passats quan les cançons de mossèn Cinto Verdaguer voleiaven per les voltes dels temples, sorgides dels cors dels catalans, amb les esglésies il·luminades i plenes de fidels. En aquells anys tots els pares tenien treball, les famílies estaven unides i els infantons després de sopar resaven una avemaria abans d’anar a dormir. Els pares i les àvies quan eren petits, el mes de maig feien una capelleta a casa seva amb espelmes, flors boscanes i estampes de la Verge. Mossèn Jacint Verdaguer és el poeta de Maria i de la Fe del poble català. Va escriure més de dues-centes poesies dedicades a la Verge Maria. Moltes d’elles foren musicades per inspirats compositors. Qui no recorda les
belles cançons marianes, autèntiques filigranes literàries i musicals. Les nostres àvies les sabien de memòria. Cançons que per cultura i fe no es poden perdre. Caldria que la joventut les interpretés a l’església, a les escoles, als esbarts musicals. Recordemne algunes: Oh, Maria, mare mia, salvadora del mortal, empareu-me i guieu-me a la Pàtria celestial. (Música de Ll. Romeu). Corona de roses, a la Verge fem, corona de roses, allà al cel tindrem. (Música Ll. Romeu). Maria al cel guia, pel camí de flors. Anemhi, cantant sos amors. l’Estrella més bella, l’Estrella de maig, ja em crida vestida, de sol amb un raig. (Música Ll. Romeu). Anima pura, que al Cel camines, per eixos aspres camins d’espines, si no et vols perdre, pren-la per guia, mira l’Estrella, invoca Maria. (Música Ll. Romeu). Sigueu nostre escut, sigueu nostra guia, que mai no s’ha perdut, un fill de Maria. (Música J. Català). Si vols ben morir, diràs cada dia, Jesús i Maria, pietat de mi (música de C. Candi). Glòria a Maria, flor de les flors, glòria a Maria, reina dels cors. Que n’és de pura, que n’és d’hermosa, mireu-la a sobre el ric altar, sembla entre lliris mística rosa, que el sol acaba d’esbadallar. (música J.B.Lambert). Rosa d’Abril, morena de la serra de Montserrat estel, il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al cel (música de Rodoreda). Francesc A. Picas
PELEGRINATGE A LOURDES
S
uperades les dificultats de l’any passat, obrim les inscripcions per al 4 fins al 7 de juliol. Per a més informació i inscripcions, contactar amb la Sra. Lourdes Franquet en el 93 458 59 35 o bé en el 619 530 391.
2413
DIÀLEG
E
l diàleg amb sentit és com aquella mitja llavor que cau en un terreny disposat i preparat perquè hi pugui engendrar una riquesa de comunió i de fruits de bé. Quan en el diàleg s’arriba a acords i coincidències creix la dimensió cultural que hi ha en el rerefons de les paraules. El qui dialoga de debò ha de tenir serenitat i seny per a exposar el que pensa, i també, alhora, la humilitat d’escoltar sense por, amb la capacitat de modificar el seu parer o d’enriquir-se de les opinions dels altres per millorar els seus criteris. El diàleg crea cultura, estableix ponts amb altres persones i altres realitats, i crea nous conceptes. Tal vegada el veritable diàleg comença amb un mateix, és a dir, en la capacitat de preguntarse i d’aprofundir en el propi ésser. Jean Lacroix proposa tres condicions per al diàleg: creure en la persona, rebutjar la violència i la referència als valors. Si no creiem en la persona i en el sentit que té en la vida, difícilment creurem en la seva dignitat i en la igualtat. Igualtat, en aquell sentit ampli, tal com deia el Dr. Rubio: «Si no creiem en la germanor dels humans pel sol fet d’existir, difícilment entrarem en una realitat que no discrimini». El rebuig de la violència és evident, perquè amb la violència es nega la capacitat de seny, de serenor i d’objectivitat. Ben cert que la passió és inherent a l’home, però aquesta passió no serveix per a res si es passa per alt la dignitat i la llibertat pròpia i la dels altres. Realment, el diàleg harmònic, entranyablement humà crea un entorn de pau. Pel que fa als valors, avui malauradament, molts d’aquests valors anomenats universals han quedat allunyats. L’expressió del diàleg interior i silenciós que ens porta a viure la capacitat del respecte mutu és un va-
lor humà. Els valors que situem en un nivell superior són per a encarnar-los i fer-los vida. Tots els valors ens ajuden a enjardinar les relacions socials. Els éssers humans tenim el privilegi de poder dialogar amb la paraula i amb tots els sentits. Dialogar amb la paraula i el cor suposa tenir present l’interlocutor i, tal com recordava el Dr. Alfred Rubio en un sopar de l’any 1990: «Es pot dialogar –i cal fer-ho moltes vegades– de tot, i fins discrepar. No hi ha perill, sempre que es faci a la palestra comuna de l’amistat». Potser avui molta gent té por de dialogar perquè no s’atreveix a expressar el que sent o, fins i tot, perquè no té temps de preguntar-se el perquè de les realitats existents o d’expressar allò que hi ha en el fons del seu ésser. És a dir, s’ha de fer des del més profund dels sentiments fins a les inquietuds més agosarades de la raó. Hem de reconèixer que, a vegades, fa por despullar el pensament davant dels altres perquè vegin què pensem i com pensem i, alhora, deixar que entrin en el terreny de la nostra forma de comunicar, ja sigui verbal o gestual. El diàleg seriós és capaç d’obrir fins i tot escletxes insignificants en l’hermetisme de moltes persones. Tots sabem que una paraula amable i, fins i tot un clam, obren portes, poden iniciar una esperança, un somni, una inquietud, una vivència de felicitat o de dolor. L’estimació i l’amistat són diàleg. Els sentiments aporten una enorme càrrega de comunicació que enriqueix la vida i que omple significativament l’existència mútua. Josep Mª Forcada Metge i Sacerdot De l’Àmbit Maria Corral
OBRES D’ESPIRITUALITAT en tres volums A més, tenim assortit de llibres Pel camí del cel del P. Manuel Esqué i Montseny, CMF. LA FLOR DE NADAL (Pastorets) del Francesc A. Picas HISTÒRIA DE LA PERSECUCIÓ RELIGIOSA A CATALUNYA de Francesc A. Picas i d’altres del mateix autor. 2414
Dos residents de la Sagrada Família
L
a defunció de l’escultor Josep M. Subirachs em fa evocar la seva estada al temple de la Sagrada Família. Abans hem de recordar que ja Antoni Gaudí hi va viure.
EL MÉS SINCER AGRAÏMENT
Gaudí tingué com a penúltima casa, a Barcelona, una torre al Parc Güell, fracassada urbanització a favor de la ciutat.
Francesc A. Picas, La Jonquera Sedeta Gospel Singers Lourdes Franquet Jaume Fruitós, Sant Llorenç de Morunys Hermínia Juste, Barcelona Ana Hoyos, Barcelona Francesc Salleras, Madrid Mercè Rossell, Sant Pere de Ribes Maria Rosa Pàmies, La Selva del Camp Maria Rosa Guiu, Juncosa de Les Garrigues Dani i Roger, Orquestra de Guitarres de Barcelona Sedeta Gospel Singers, Barcelona Català Recursos Humans, Barcelona Associació Sant Guillem-Gràcia, Barcelona Colla “Las Alforjas”, Círculo Ecuestre, Barcelona Tandem TM & Associats, Barcelona Família Vilamajó Miró, Barcelona Benvingut Barceló, El Masroig Andrea Segura, Terrassa Concepción Segura, Terrassa Josep Blas, Alcover
Allí hi vivia amb el seu pare i una neboda, quan els dos ja eren difunts va decidir romandre al temple indicat. Era època amb molt poques almoines per al temple i l’arquitecte va decidir fer els trajectes a peu, l’import dels bitllets del tramvia cada dia era lliurat com a donatiu. Respecte a Josep M. Subirachs, jo el vaig conèixer gràcies al seu ajudant el també escultor de cognom Millet. Aquest me’l va fer conèixer l’amic Josep M. Gavin Barceló. La visita la vaig fer amb la “colla pessigolla”, on jo, com a mestre, imparteixo una classe d’història de Barcelona. Subirachs aquella època era bombardejat en campanyes insultants, moltes vegades de forma anònima. Quan li van encarregar la feina al temple estudiat, Subirachs va voler empaltar-se de l’esperit gaudinià. Sempre recordaré els seus mots de benvinguda. - No mereixo que em vinguin a veure, jo no sóc ningú. A ben segur que Gaudí i Subirachs s’han retrobat, potser han començat la construcció d’un nou temple. No vull patir d’orgullós, algun dia amb ells m’agradaria visitar-lo. Josep M. Vilarrúbia-Estrany
Assamblea ordinària de l’Obra Cultural Mariana i del Patronat de la Fundació Pare Esqué Queda convocada per dilluns 16 de Juny a les 18.30h, l’Assamblea Ordinària de l’Obra Cultural Mariana i del Patronat de la Fundació Pare Esqué amb el següent ordre del dia: 1. Aprovació, si s’escau, del comptes de l’exercici del 2013. 2. Aprovació, si s’escau, del pressupost per l’any 2014. 3. Torn de precs, preguntes i suggeriments. 2415
LA PENTECOSTA O LA VINGUDA DE L’ESPERIT SANT
Envieu, Pare celestial, Aquell qui ha de consumar l’obra santificadora dels nostres cors: el Paràclet que ens prometé Jesús abans del seu retorn a Vós.
abrusador: penetreu dins el nostre cor i netegeu-lo de la sutzesa de pecat i d’afectes desordenats. Esperit Sant, Do inefable de la Trinitat Santíssima, devalleu damunt nostre: i ompliu-nos dels dons de saviesa i d’intelligència, que il·luminen els camins de la salvació.
Els apòstols reiteraven les seves oracions a l’Altíssim: mentre la Mare de Jesús intercedia a favor d’ells i de tot el món. Esperàvem la Gran promesa, puix sense la intervenció de l’Esperit els apòstols no haurien pogut, flacs com eren, continuar l’obra: per a la qual els havia escollits el Senyor. Esperaven amb ardor el Do inefable que els havia de transformar en homes novells: segons el pensament i el desig de Jesús. Esperit Sant, que il·lumineu les ments dels vostres escollits: esclariu la nostra ànima amb la llum divina que sou Vós, inefable resplandor de la Trinitat.
En sentir els terratrèmols que commogueren la ciutat santa, primer els jueus s’esborronaren: però a la primera paraula del vostre apòstol, s’ompliren de joia i satisfacció. S’han complert les profecies que anunciaven visions en el poble d’Israel: tots hem vist les meravelles del Senyor. La gràcia del Senyor ha pres possessió dels nostres cors i de la nostra terra: la gràcia del Senyor salvarà des d’avui tots els homes que obrin el seu cor al missatge de l’Altíssim. Al·leluia. Manuel Esqué i Montseny C.M.F.
Esperit sant, purifiqueu els cors amb foc
OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació mensual de Pastoral Catòlica L’Associació Obra Cultural Mariana, obra de seglars, fou beneïda pel Papa Joan Pau II, en carta de juliol de 1984, amb el missatge ˝difongui amb reiterat afany els valors cristians en la societat d’avui˝ Entitat inscrita amb el Núm 11.593 de la Secció 1ª del Registre de Barcelona Generalitat de Catalunya. Departament de Justicia. Edita: Fundació P. Esqué
Dipòsit Legal: B-43.692.80
President de l’Obra Cultural Mariana: Sr. Jordi Morillas Baena
Director de la Revista: P. Anton Mª Sánchez Bosch, C.M.F.
Redactors col·laboradors:
Mn. Josep Mª Alimbau
Manuel Esqué i Esqué
Agustí Miarnau, C.M.F.
Alex Pastor
Ferran Blasi, Pvre.
Lourdes Franquet
Xavier Moix i Bressolí, C.M.F.
Francesc A. Picas
Mn. Antoni Mª Bausili.
Xavier Garralda Alonso
Jordi Morilles
Ramon Mª Soriano Camps
Núria Boldú
Montserrat Llopart
Joan Naboa
Josep Mª Vilarrúbia-Estrany
FUNDACIÓ PRIVADA PARE ESQUÉ President del Patronat: Dr. Ramon Maria Soriano Camps Entitat inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el no. 797. CIF G-60572211. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justícia el 10 de juny de 1994. Oficines: c/ Sant Antoni Maria Claret, 50-62, interior. 08025 Barcelona. Tel.: 93 458 59 35. www.FundacioPareEsque.org Per fer donatius, c/c “La Caixa” ES53 2100 0856 9302 0040 1214, oficina c/ Nàpols, 342, 08025 Barcelona. Els donatius seran correspostos amb un rebut de la Fundació, amb el qué es podrà deduir, segons la legalitat vigent, de les liquidacions del seu import en la quota del IRPF en la declaració de la Renda en la declaració de la Renda.
2416