Fundació Pare Esqué “Difongui amb reiterat afany els valors cristians en la Societat d’avui” (Carta del Papa Joan Pau II al P. Esqué). És una consigna del Papa, que ha fet seva
L’Obra Cultural Mariana en totes les seves activitats
Bloc/Web: www.FundacioPareEsque.org e-mail: Fundacio.Pare.Esque@gmail.com Twitter: @fupaesque Revista electrònica: www.issuu.com/fupe Facebook: www.facebook.com/FundacioPareEsque
SETEMBRE-OCTUBRE 2013 - Nº 252 SUMARI
EDITORIAL
Pàg. 1 Editorial APARICIONS P. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F.
APARICIONS
Pàg. 2 EL TEMPLE P. Xavier Moix C.M.F. Pàg. 3 PRIMERES PARAULES Sant Pare Francesc Pàg. 4 ENTENDRE LA PARAULA DE DÉU Ferran Blasi, Pvre Pàg. 5 CANVIS I VALORS Jordi Morillas
Pàg. 6-7 BEATIFICACIONS A TARRAGONA Conferència Episcopal Española Pàg. 8 VOLS SER FELIÇ? Xavier Garralda
Pàg. 9 AMIC, PER QUÈ M’HAS TROSSEJAT Francesc A. Picas Pàg. 10 MORIR SOMIANT O SOMIAR VIVINT Marta Miquel i Grau
A
pareix una cosa que ja hi és. Sovint hi ha coses que hi són, però que no apareixen. “Ara som fills de Déu –diu l’apòstol Sant Joan en una carta– però encara no ha aparegut com serem”. Les realitats de la nostra fe no són experimentables en aquest món, però no deixen de ser realitats. Tanmateix, per la força de la mateixa fe, les sabem molt presents i fins i tot ens són causa d’una joia immensa.
Aquí voldria fer una aplicació a les aparicions de la Mare de Déu. Per una banda, tenim la paraula de Crist a l’Evangeli i la tradició de l’Església que, en referència a la Mare de Déu, asseguren: “Aquí tens la teva mare”. Aquesta és la gran realitat perquè la paraula de Crist i de l’Església no ens enganya.Aleshores, des de la fe, sabem realment que Maria, la Mare de Déu, és també la nostra mare i es fa present a la nostra vida. I aquesta veritat ha commogut molts cors i plens de fe han viscut una relació filial amb la Verge Maria.
Per altra banda, s’ha de reconèixer que la fe és obscura i moltes vegades vacil·lant i ens costa molt d’actuar per pura fe. D’aquí ve que la Providència de Déu vulgui enrobustir la nostra feblesa per mitjà d’alguns senyals que l’ajudin. Aquí hi podem Pàg. 12 LA TRANSFIGURACIÓ DEL posar les aparicions de la Mare de Déu. Ens recorden abans de SENYOR res que existeix aquesta Mare de Déu i que vetlla per nosaltres. P. Manuel Esqué i Montseny,C.M.F. Certament que serien reprobables aquestes aparicions, si anessim en costra de la doctrina de l’Església, però si ens ajuden a viure millor això mateix que l’Església ja ens ensenya, benvingudes siguin tals aparicions. Pàg. 11
UNA MALIFETA DE LA CANALLA VA PROPICIAR UNA ESTÀTUA Josep Mª Vilarrúbia
OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació bimensual de Pastoral Catòlica
Dic tot això, ben commogut per la meva estança a Medzugorje del 22 al 29 del juny passat. No veus directament la Mare de Déu, peró entens que hi ha de ser en comprovar les mostres de fervor i de conversió de tants peregrins que senten la crida de la gràcia de Déu. Ells ja hi van amb un cor ben disposat i a la gràcia de Déu no li cal res més. Un fet especialment impressionant és el testimoni dels vidents que no fan més que repetir el missatge de la Mare de Déu a tots els seus fills que els tracta amb gran delicatesa i bondat. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F 2357
El Temple.
A
l’escola elemental de Natzaret, Jesús feia una pila de preguntes, massa, pel gust del vell escriba encarregat de l’ensenyament dels nens. - “Mestre, ja he fet els dotze anys, i aniré a Jerusalem i els pares m’ensenyaran tot el Temple.” - “Tot, no. Hi ha llocs que no es poden visitar.” - “Per què?” - “Perquè Déu està allí.” Jesús féu cara de no entendre: - “A tota la gentada que va al Temple, els prohibeixen veure Déu?” - “Recorda que la Torà diu que, qui contempla la cara de Déu, mor”, replicà el mestre. - “Doncs, ha de ser molt molt lleig, aleshores”, saltà un llengut. - “No diguis això. Déu no és ni lleig ni bell, ni alt ni baix, ni fort ni feble ... Déu és esperit!” - “Què vol dir que és perit?” - “Esperit, Jesús, vol dir que Déu és ... com t’ho faria entendre? Déu és intangible, invisible, inalterable, inabastable, inenarrable, incomprensible, inimaginable, incommensurable ... Ho entens ara com és Déu?” - “Sí ... és clar ... En quin lloc del Temple està Déu, mestre? - “En el lloc Santíssim, reservat als homes sants.” - “Qui són aquests homes sants?” - “Els sacerdots.”. - “Són sants com el patriarca Abraham, com el profeta Moisès, com el rei David?” - “Mira, noi, com t’ho diria ...? S’ha de distingir la santedat del sacerdot servent de Déu i la debilitat del sacerdot home.” - “Ah, ja ... Doncs jo no distingeixo.” Jesús tenia dubtes que volia aclarir. - “Mestre, l’altre dia van tirar rocs a un leprós. Està ben fet?” - “És un pecador, Yehoshu. Déu l’ha casti2358
gat amb la lepra, i no volem que se’ns atansi.” - “Però la Torà diu que Déu ens estima, fins i tot els pecadors, i perdona les nostres culpes.” El mestre fingí calma. - “Els nostres costums vénen dels antics Patriarques. I costums tan tradicionals es converteixen en Llei. Sempre ha estat així.” - “Però, oi que lleis com aquestes algun dia es perfeccionaran?” El mestre perdé els estreps i les bones maneres, la cara se li enrogí sota la barba filagarsosa i vociferà a rebentar les venes del coll, mentre clavava els ulls en els del fill del fuster: “La Llei de Moisès no es pot perfeccionar, no et sembla, set-ciències?” L’aula era un manyoc de fullaraca convulsionada per un cop de vent. Jesús, però, reflectia la serenor del qui començava a percebre la llei perfecta d’un Déu Pare. El cosí Jaume se’l mirava, embadocat Encara era fosc quan els pelegrins de Natzaret es posaren en marxa des de la font del poble, després d’abeurar el bestiar. Era a mitjan de nissan, el nostre mes de març. Al romiatge hi anaven familiars i coneixences del poble. Els camins es farcien de gent, de rucs i camells, furgant núvols de pols que no deixaven ni respirar. Quatre dies d’anada i quatre més de tornada. Es cantaven salms i lloances a la Ciutat de Déu. “Quina alegria quan em van dir: Anem a la casa del Senyor! Ja han arribat els nostres peus al teu llindar, Jerusalem. Jerusalem, ciutat ben construïda, conjunt harmoniós! és allà que pugen les tribus, les tribus del Senyor a lloar el nom del Senyor” (Salm 121,1). “És magnífic el que el el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem” (Salm 126,2). Xavier Moix, C.M.F.
ENTENDRE, MULTIPLICAR I AMPLIAR LA PARAULA DE DÉU
D
eixant a part el fet que Déu és lliure per fer-se sentir per cada home i cada dona directament, o per tocar-li el cor, com ho va fer amb el patriarca Abraham, quan ell ho ha volgut, sempre s’ha servit d’alguna persona perquè la paraula de Déu es posés per escrit. Així ho va començar a fer amb Moisès. I sempre ha estat necessària la intervenció d’algú per materialitzar aquella paraula i posar-la per escrit i fer-ne alguna còpia que es pugui llegir. Pensem en la resposta que s’hagi de donar en un previsible diàleg. “És que entens això que estàs llegint?”, pregunta el diaca Felip a l’etíop, que té a les mans el llibre d’Isaïes. “I com podria, si ningú no m’hi guia?” (cf Act 8). I també quan Pere ha de parlar a la multitud en la Pentecosta, els que han escoltat demanen: “Germans, què hem de fer?” I ell respon: “Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist” (cf Act. 2). I ja sigui dita de lluny, ja a cau d’orella, sempre la fe ve de l’audició, i la fe porta a la conversió, a la “metànoia”, en el sentit del canvi de mentalitat (cf Rm 10, 14-19). I al costat de qui ha escoltat la paraula, sempre algú, en nom de Déu, de forma presencial, la introdueix, en certa manera material, a l’Església, al Regne de Déu, al qual és cridat: pot ser el qui li administra el baptisme, com fa l’esmentat Felip a l’etíop: baixen on hi havia aigua, i allí és actualitzat el desig d’aquell home (cf Act 8). Sempre, abans o després, hi ha d’haver aquesta intervenció humana de qui és instrument de Déu. Recordem-ne un exemple ben significatiu que, encara que Jesús el presenta com un cas imaginari, és cert que s’ha repetit moltes vegades en la realitat, en l’administració del perdó, en el sagrament de la penitència, per a aquells que han viscut una situació semblant a la dels protagonistes de la paràbola. Aquell noi que se n’havia anat de casa -el fill pròdig d’aquell pare bo- se n’emporta el que li tocava dels bens de l’herència, i marxa a terres llunyanes i ho malbarata tot vivint luxuriosament. Bé que sigui només una paràbola, ens evoca el que és en la realitat la reconciliació: amb el compliment del desig de retornar al pare, que creix en el seu interior, quan es diu a si mateix: “M’aixecaré
i aniré al pare i li diré: He pecat contra el Cel i contra tu, ja no sóc digne de ser anomenat fill teu”. I tot acaba amb una abraçada de benvinguda en aquell retorn a la casa paterna (cf Lc 15). De tota manera, tant els profetes, primer -així Isaïes responent a l’encarrec de Jahveh: “Clama, no cessis, exalta la teva veu com una trompeta”. (cf Is 58,1), com Crist i els apòstols, després, han buscat la manera de multiplicar de diverses maneres la paraula, de fer-la arribar a molts alhora, de fer-la ben audible: i això més encara amb la urgència que el Crist comunica als apòstols: “I allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats” (cf Mt 10,27). Atalaiem Jesús que se’n puja a la barca de Pere, i la fa separar una mica de la vora (Lc 5,3). O recordem Pere (cf Act 2) que parla al poble, a Jerusalem, o Pau que, a l’Areòpag, espera poder adreçar-se al bo i millor d’Atenes. Com havia fet Jonàs, segles abans, quan recorria Nínive predicant la conversió. Per això, de la mateixa manera que s’ha facilitat l’adquisició de la Bíblia, o que en impresos volanders s’han divulgat resums de la doctrina, o hi ha hagut estrelles de la predicació evangèlica a la ràdio o a la televisió, ara es farà ús d’internet, un amplíssim bon ús. I haurà de ser un instrument més, de manera que aquest no parli només a addictes, i sense oblidar que el més característic de la transmissió de la fe és la paraula que va de boca a orella, i això, si pot ser, com a manifestació d’allò que se n’ha dit “apostolat d’amistat i confidència” (cf Camí, 971). I no ha fet falta remarcar que, de la mateixa manera que, per òbvies raons, un no pot confessar-se i rebre l’absolució per telèfon, tampoc no ho podrà fer per la xarxa. Això no vol pas dir que moltes persones ancianes o impedides que s’han pogut sentir ben ficades dins la missa que es retransmetia per televisió, també podran tenir ara la impressió que, ni que sigui de manera virtual, estan al costat dels qui participen en la missa, físicament. Però també és clar que si volen combregar serà bo que ho demanin al seu Pastor, i que els porti la comunió o els la faci portar a casa. Ferran Blasi, Pvre.
2359
PRIMERES PARAULES DEL SANT PARE FRANCESC he pensat en Francesc d’Assís. Després he pensat en les guerres, mentre prosseguia l’escrutini fins acabar tots els vots. I Francesc és l’home de la pau. I així, el nom ha entrat en el meu cor: Francesc d’Assís. Per a mi és l’home de la pobresa, l’home de la pau, l’home que estima i custodia la creació... En aquests moments, també nosaltres mantenim amb la creació una relació no gaire bona, no? És l’home que ens dóna aquest esperit de pau, l’home pobre... Ah, com voldria una Església pobra i per als pobres!” Trobada amb els representants dels mitjans de comunicació. Dissabte 16 de març.
“E
stimats germans: Ànim! la meitat de nosaltres tenim una edat avançada: la vellesa és -m’agrada dir-ho- la seu de la saviesa d’haver caminat en la vida. Els vells tenen la saviesa de la vida, com l’ancià Simeó, l’anciana Anna al Temple. I justament aquesta saviesa els ha fet reconèixer Jesús. Oferim aquesta saviesa als joves: com els millors vins, que milloren amb els anys, oferim aquesta saviesa de la vida”. Audiència a tots els cardenals. Divendres 15 de març. “Durant les eleccions, tenia al costat l’Arquebisbe emèrit de Sant Pau, i també prefecte emèrit de la Congregació per al clergat, el cardenal Claudio Hummes: un gran amic, un gran amic. Quan la cosa es va començar a posar perillosa, ell em confortava. I quan els vots van pujar als dos terços, hi va haver l’acostumat aplaudiment perquè havia estat elegit. I ell em va abraçar, em va besar, i em va dir: “No t’oblidis dels pobres”. I aquesta paraula ha entrat aquí: els pobres, els pobres. Immediatament, en relació amb els pobres,
“El Senyor mai es cansa de perdonar, mai! Som nosaltres els que ens cansem de demanar-li perdó. I demanem la gràcia de no cansar-nos de demanar perdó, perquè ell mai no es cansa de perdonar. Demanem aquesta gràcia”. De l’Homilia del Sant Pare en el V Diumenge de Quaresma a la parròquia de Santa Anan del Vaticà. Diumenge 17 de març. “Siguem “custodis” de la creació, del designi de Déu inscrit en la naturalesa, guardians de l’altre, del medi ambient, no deixem que els signes de destrucció i de mort acompanyin el camí d’aquest món nostre. Però, per a “custudiar”, també hem de tenir cura de nosaltres mateixos. Recordem que l’odi, l’enveja, la supèrbia embruten la vida. Custodiar vol dir, doncs, vigilar sobre els nostres sentiments, el nostre cor, perquè aquí és d’on surten les intencions bones i dolentes: les que construeixen i les que destrueixen. No hem de tenir por de la bondat, més encara, ni tan sols de la tendresa”. De l’Homilia del Sant Pare en la solemnitat de Sant Josep. Dimarts 19 de març de 2013. Sant Pare Francesc
RUTA MARIANA a Scala Dei (el Priorat) Dissabte, 19 d’octubre Sortida a les 8 del matí Inscripcions a la Secretària Lourdes Franquet a la nostra oficina els divendres de 11 a 13 h. del matí i de 17 a 19 h. de la tarda. O al seu telèfon particular 93 347 68 23 o bé al seu mòbil 619 530 391. 2360
CANVIS I VALORS aspectes he escrit anteriorment i segurament em repeteixo. Però tot i així, hem d’insistir en aquest fet.
“E
l cristianisme no ha canviat. El que ha canviat som nosaltres”. Aquestes paraules les pronunciava Mn. Anton, antic rector de la parròquia de Sant Jaume d’Arbeca, en la seva homilia de l’eucaristia de diumenge en aquesta mateixa vil·la. Les he escollit perquè precisament , mentre donava composició a aquestes ratlles, ell just les ha resumit en aquestes dues frases: “El cristianisme no ha canviat. El que ha canviat som nosaltres”. Efectivament, el fet de ser cristià no ha canviat. D’igual manera que no han canviat els noms dels colors, ni les sumes aritmètiques, ni el nom dels arbres, ni tantes i tantes coses. Però en canvi sí tenim la sensació de que el fet de ser cristià hagi canviat. Pero no. Ser cristià continua significant seguir els manaments de Crist i aquests manaments no han canviat. Continuen essent els mateixos també. Aleshores, què ha canviat?. Doncs hem canviat nosaltres mateixos, el nostre entorn, la societat, la manera d’entendre els valors, la manera de fer complir aquests valors i també els mateixos valors. D’aquests
Efectivament, la societat avança. Que avanci no vol dir únicament que millori, simplement vol dir que es mou, que és dinàmica, muta, canvia, com canvien les modes i els gustos , a vegades millor i a vegades a pitjor. Els valors són els mateixos , no canvien; però canvia la forma com els interpretem o simplement els oblidem o els deixem de banda. Oblidem el significat de la solidaritat; oblidem la transmissió de la bona educació; exigim molt els nostres drets i oblidem els nostres deures; oblidem que l’endemà, tot i que no hi serem, sí hi seran els nostres fills/es; oblidem en definitiva: estimar-nos els uns als altres. En aquest nou curs que comença, encara dins de l’any de la Fe, fem-nos el propòsit de no oblidar. Fem-nos el propòsit de recordar. Fem-nos el propòsit d’ensenyar, de transmetre el missatge de la Fe, el missatge de Crist, el missatge dels bons valors, el missatge de l’estimació. Però no fem sang i foc com erròniament es va fer en temps passats. Femho amb l’exemple, amb el somriure exterior i amb el somriure interior, des de l’interior del nostre cor, en petites i també en grans coses. No tinguem por, no tinguem vergonya, no caiguem en el desànim. Siguem valents, siguem un xic agosarats, siguem prou actius, animem el nostre entorn, animem la vida dels altres, tant com poguem. Entre tots, ho aconseguirem! Afectuosament Jordi Morillas President de l’Obra Cultural Mariana
LOTERIA DE NADAL 2013
Com cada any, ja hem fet la reserva del número per la rifa de Nadal de 2013. Aquest any hem decidit repetir el número de l’any passat, el 22.485. Com sempre, agraïm la col·laboració de tothom per vendre els diferents talonaris de participació, de 50 i de 100 participacions. Els podeu sol·licitar posant-vos en contacte amb la Fundació per telèfon o per email. 2361
RUTA MARIANA SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL VILAR (BLANES) MISSATGE DEAL LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA AMB MO
E
stimats germans,
1. Us anunciem amb gran alegria que, si Déu vol, el diumenge dia 13 de’octubre de 2013, se celebrarà a Tarragona la beatificació d’uns cinc-cents germans nostres en la fe que van donar la vida per amor a Jesucrist a diferents llocs d’Espanya, durant la persecució religiosa dels anys trenta del segle XX. Van ser molts milers els qui llavors van oferir aquest testimoniatge suprem de fidelitat. L’Església reconeix ara solemnement aquest nou grup com a màrtirs de Crist. Segons el lema d’aquesta festa, ells van ser “testimonis ferms i valents de la fe” que ens estimulen amb el seu exemple i ens ajuden amb la seva intercessió. Convidem els catòlics i les comunitats eclesials a participar en aquest esdeveniment de gràcia amb la presència a Tarragona, si els és possible, i, sinó, unint-se espiritualment a la seva preparació i celebració. Els màrtirs, models en la confessió de la fe i principals intercessors. 2. A la Carta apostòlica Porta fidei, per la qual es convoca l’Any de la fe que estem celebrant, el papa Benet XVi diu que en aquest Any “serà decisiu tornar a recòrrer la història de la nostra fe, que contempla el misteri insondable de la confluència de la santedat i el pecat”. Segons recorda Benet XVI, els màrtirs, després de Maria i dels Apòstols —majoritàriament, també màrtirs— són exemples destacats de santedat, és a dir, de la unió amb Crist per la fe i l’amor als quals estem tots cridats. 3. El concili ecumènic Vaticà II parla repetidament dels màrtirs. Entre d’altres motius, celebrem l’Any de la fe per a commemorar els cinquanta anys de l’obertura del Concili i per a rebre més i millor els seus ensenyaments. Per això és bo recordar ara el passatge preciós en què el Concili, en exhortar tothom a la santedat, ens presenta el model dels màrtirs: 4. “D’ençà que Jesús, el Fill de Déu, va expressar la seva caritat donant la vida per nosaltres, ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida per ell i pels seus ger2362
mans (cf. 1 Jn 3, 16; Jn 15,13). Fou justament a donar aquesta màxima expressió d’amor davant de tothom, sobretot davant els perseguidors, que alguns cristians ja des dels primers temps foren cridats i ho seran sempre. Per tant, el martiri, gràcies al qual el deixeble es fa semblant al mestre que acceptà la mort per la salvació del món, bo i conformant-se a ell en l’efusió de la seva sang, és considerat per l’Església com un do excepcional i la suprema prova de la caritat. I si això es concedeix a pocs, cal que tothom estigui preparat a confessar Crist davant dels homes i seguint-lo pel camí de la creu enmig de les persecucions que mai no manquen a l’Església”. 5. A més de confessors modèlics de la fe, segons l’ensenyament del Concili, els màrtirs són també intercessors principals en el Cos místic de Crist “Quan als Apòstols i als màrtirs de Crist que amb l’efusió de la sang havien fet la més gran afirmació de fe i d’amor, l’Església sempre ha cregut que ens estan estretament units en el Crist, els ha venerat amb un afecte especial juntament amb la beneurada Verge Maria i els sants àngels i ha implorat piadosament l’auxili de llur intercessió”.
OTIU DE LA BEATIFICACIÓ dels màrtirs el 13 d’octubre de 2013
Màrtirs del segle XX a Espanya beatificats en l’Any de la fe. 6. En dirigir una mirada de fe al segle XX, els bisbes espanyols donaven gràcies a Déu, amb el beat Joan Pau II, perquè “en acabar el segon mil·lenni, l’Església ha tornat a ser de nou Església de màrtirs” i perquè “el testimoniatge de milers de màrtirs i sants ha estat més fort que les insídies i violències dels falsos profetes de la irreligiositat i de l’ateisme. El Concili diu també que la millor resposta al fenomen del secularisme i de l’ateisme contemporanis, a més de la proposta adequada de l’Evangeli és “el testimoniatge d’una fe viva i madura”. Un testimoniatge insigne d’aquesta fe el donen molts màrtirs” El segle XX ha estat anomenat, amb raó, “el segle dels màrtirs” La Beatificació a Tarragona 13. A Tarragona es conserva la tradició dels primers màrtirs hispans. Allí, a l’amfiteatre romà, l’any 259 van donar la vida per Crist el bisbe sant Fructuós i els seus diaques sant Eulogi i sant Auguri. Sant Agustí es refereix amb admiració al seu martiri. El bisbe Manuel Borràs, auxiliar de la seu tarragonina, juntament amb diverses desenes de sacerdots d’aquella diòcesi, tornen a fer d’aquesta, en
el segle XX, una església preclara per la sang dels seus màrtirs. Per aquests motius, la Conferència Episcopal ha acollit la petició de l’Arquebisbe de Tarragona que la beatificació del nombrós grup de màrtirs de tot Espanya, prevista gairebé com a conclusió de l’Any de la fe, se celebri en aquella ciutat. 14. Exhorten cadascú i les comunitats eclesials a participar ja des d’ara espiritualment en la Beatificació de l’Any de la fe. Convidem tothom qui vulgui a acudir a Tarragona, per celebrar, amb germans de tot Espanya, aquest esdeveniment de gràcia. Preguem pels fruits de la beatificació, que, amb l’ajuda divina i la intercessió de la Verge Santíssima, augurem que seran abundants per a tothom.
ORACIÓ Oh Déu, que vau enviar el vostre Fill, perquè morint i ressuscitant ens donés el seu Esperit d’amor: els nostres germans, màrtirs del segle XX a Espanya, van mantenir l’adhesió a Jesucrist de manera tan radical i plena que els vau permetre vessar la sang per ell i amb ell. Doneu-nos la gràcia i l’alegria de la conversió per assumir les exigències de la fe; ajudeu-nos, per la seva intercessió, i per la de la Reina dels màrtirs, a ser sempre artífex de reconciliació en la societat i a promoure una comunió viva entre els membres de la vostra Església a Espanya; ensenyeu-nos a comprometre’ns, amb els nostres pastors, en la nova evangelització, fent de les nostres vides testimonis eficaços de l’amor a vós i als germans. Us ho demanem per Jesucrist, el testimoni fidel i veraç, que viu i regna pels segles dels segles. Amén
Diumenge 22 de setembre a les 6 de la tarda, tindrem als nostres locals una Missa d’Acció de Gràcies per als de l’O.C.M. 2363
VOLS SER FELIÇ? És desig de Déu que siguem feliços
“L
es ànimes no tenen felicitat, sols perquè s’aparten de Déu. El gran desig del meu Pare i el meu seria veure totes les ànimes plenes de felicitat, encara aquí a la terra. Quan la nostra justícia afligeix o catiga, sempre és per amor i sempre per tal d’apropar les ànimes a Déu, el seu sobirà Bé. ¡Ah estimada esposa meva!, treballa amb mi per a fer felices les ànimes”. (Comunicació del Senyor a la mística canadenca Dina Belenger, ja elevada als altars, i que va viure a principis del segle XX: “La Madre Maria de Sta Cecilia”, Pàg. 375-376).
Déu, que ens estima amb un amor puríssim, sense cap barreja de egoisme, ens dóna una correcció, o, a primera vista, un càstig, proporcionat al que vol que esmenem o corregim. I sempre ho fa per amor.
Sols en Déu hi ha la veritable felicitat que no defrauda, que no passa. Quan Déu ens atreu a sí mateix no ho fa per augmentar la seva pròpia felicitat, que ja és infinita com un oceà sense ribes, sinó la nostra felicitat vertadera que sols es troba en Ell mateix, Bé summe i perfecte.
D’altra banda ¿és que Déu no vol que siguem feliços en aquesta terra?:
Tenim tendència, com a herència de la nostra naturalesa caiguda, a posar erròniament la nostra felicitat en béns que avui existeixen i demà no. Però el nostre cor queda buit. I si insistim en buscar l’aigua en cisternes esquerdades, cada vegada ens cal més diners, o més plaer, o més poder, o qualsevol d’aqueixos béns enganyosos. I, tal com el drogoaddicte que necessita cada volta una dosi més gran, ens fem esclaus de béns aparents i descurem la satisfacció dels nostre cor i de la nostra ànima, que sí exigeix un esforç coronat per una felicitat plena. Quan Déu afligeix i castiga ho fa sempre per amor, per tal d’aproparnos a Ell, únic Bé veritable. Un bon pare corregeix els seus fills, justament perquè els estima. Ja que permetre tot a un infant és un fals amor que dóna com a resultat un nen sense fermesa que es doblegarà a qualsevol lleugera brisa. En el fons el pare que li permet tot no estima el seu fill, sinó que es deixa portar pel que li és, egoistament, el més còmode. 2364
Fins i tot el més dolorós, permés per Déu, està orientat a portar-nos a Ell, i així a la nostra felicitat eterna i àdhuc temporal. Així al bon lladre el dolor atroç de la creu se’l canvià en moneda del Paradís. Depèn de la nostra confiança i fe en el Senyor i del nostre disgust d’haver-lo oblidat i ofès, que tots els mals ens esdevinguin béns.
Contesta així la veu del Senyor, segons Dina Bélanger: “El gran desig del meu Pare i meu seria veure totes les ànimes felices, fins i tot a la terra” i acaba: “¡Ah estimada esposa meva!, treballa amb mi per fer felices les ànimes”. Hi ha gent antireligiosa que retreu a les persones amb fe d’impedir la felicitat: Aquests són cecs que guien altres cecs. I que posen la felicitat en coses banals, enganyoses, febles i caduques, i, apart, dolentes. Quan l’home, o la dona, posen la seva felicitat en allunyarse de Déu, s’encaminen al buit, a l’obscuritat i a la desesperança. En canvi l’esforç per buscar, estimar i seguir Déu es veu recompensat ja en aquesta vida per una felicitat que és increïble per als que es deixen enredar per aquest món mentider. Això no vol dir que no haguem de portar la nostra creu, que es pot portar fins i tot amb alegria. ¿Com entendre, si no, que molts màrtirs cristians enfrontaven la seva mort cruel cantant? I fins i tot els dolors d’aquesta vida poden anar de la mà amb un goig profund del nostre esperit desvetllat. Diu així un fragment de la mateixa mística: “Déu vol que en la mateixa terra siguin les ànimes felices en el patiment per l’amor diví” (Pàg. 376). Xavier Garralda Alonso
AMIC, PER QUÈ M’HAS TROSSEJAT? Per què han esmicolat la Creu? Per què tant d’odi a aquest signe cristià i universal? L’han destruït amb traïdoria. Han necessitat un magall o una eina mecànica. Parleu del 1936? No! No! Del juliol de 2013. Quina vergonya!. La creu és signe de civilització. A totes les ciutats del món els edificis més emblemàtics, són coronats amb una creu que és el símbol que els distingeix. Als cementiris de pobles i ciutats la creu presideix els nínxols, els panteons i la terra on descansen els nostres germans. La creu és el consol de molts malalts als hospitals i asils. Segurament que les àvies d’alguns dels desconeguts destructors de la creu, resaven diàriment el rosari i era la creu el seu consol a les penes i a les malalties.
A
uns deu quilometres de Figueres, en mig d’un bosc espès, s’alça un monument al beat Anselmo Polanco, bisbe de Terol, màrtir de la Fe, assassinat el 7 de febrer de 1939, junt amb el seu vicari general Mossèn Felipe Ripoll. Foren beatificats el 1995. També hi assassinaren 43 soldats presoners de guerra. Una creu de pedra massissa presideix el Monument que recordava aquells ciutadans vilment ultratjats. Uns desconeguts han trossejat la creu. La Creu feia un metre seixanta d’alçada. Era ferrenya i esvelta. Quin mal feia aquella creu? Cada dia, els raigs del sol la il·luminaven i reflectien una llarga ombra que hi hauria cabut tota la humanitat en pau i concòrdia. La pàl· lida lluna, a la nit, donava a la creu un color platejat sota l’àmplia brillantor d’estrelles del firmament. De dia els ocells li cantaven corrandes i els vianants i bosquerols que passaven a la seva vora, feien una pausa al camí, i s’acomiadaven amb el senyal de la creu. Fa mes d’un any un foc paorós cremà tota l’arbreda que rodejava el Monument. La Creu quedà indemne i triomfant. Les cendres del boscatge li feien de catifa.
Catalunya, fa més de mil anyys en els seus millors temps de la història es va fer rica i plena sota el signe de la Creu. La Generalitat per premiar un ciutadà o una organització social pels seus treballs en pro de la llengua, o de la ciència, concedeix una Creu; la Creu de Sant Jordi. Com pot un català escopir la creu? Sobre la creu morí Crist, víctima de l’odi, de l’ambició i de la perfídia. Crist redimí la humanitat sobre la Creu. Uns empordanesos avergonyits volen tornar a alçar la creu on ha estat destrossada. Ateus i agnòstics tenen el deure de respectar la Creu —diuen— en nom de la democràcia, de la llibertat i dels drets dels ciutadans. Escriu el poeta: Creu enlaira - al cim de la vall - de pedra picada - avui ets a terra - a cops de magall - com una desferra. Senyor perdoneu-los - No saben què fan. Francesc A. Picas
Advertiment: Es recorda que des del dilluns dia 2 de setembre reprenem la cel·lebració de l’Eucarestia tots els dilluns a les 6 de la tarda i que el P. Sánchez resta a l’Oficina també els dilluns des de les 4 fins a les 6. 2365
Morir soMIANT o somiar vivint?
V
osaltres heu tastat alguna vegada un morir soñando? Els dominicans i les dominicanes segur que sí, perquè amb aquest nom és conegut un dels batuts més bons i típics d’aquelles terres caribenyes. Una beguda que combina l’acritud de la taronja amb la dolçor de les canyes de sucre, a la qual s’afegeix llet evaporada, aigua, gel i una miqueta de vainilla. Tot això, barrejat a ritme de merengue. Però potser a aquest morir soñando també li podríem donar un altre gust si el preparem amb uns ingredients diferents. Fa uns dies escoltava una conferència en què la ponent parlava sobre la por, sobre les pors que a vegades l’ésser humà porta damunt i que sovint li impedeixen créixer de forma integral i manegar-se airosament en el medi social. Una de les què ella anomenava era precisament la por de somiar, que -deiaestà molt condicionada per la possibilitat de fracassar i pel judici dels altres. Hi ha qui per manera de ser, educació, o fins i tot circumstàncies viscudes fa volar la imaginació amb molta facilitat, i en qüestió de segons augura nous projectes i realitats. A d’altres, en canvi, els costa atrevir-se a pensar coses noves o diferents, o creuen que només és possible allò que vivim en el moment present. Tant si té un caràcter com si en té un altre, l’ésser humà té capacitat de somiar de forma realista, i desplegar-la és tot un repte que val la pena fer realitat. En català hi ha un qualificatiu, somiatruites, que dóna nom a les persones que viuen als núvols, que es passen el dia somiant coses impossibles i construint castells en l’aire. Aquesta acció que impedeix tocar de peus a terra potser també la podríem anomenar com el dolç batut dominicà: morir soñando. Quan un dedica hores i hores a crear il·lusions inassolibles, la seva vida s’esvaeix, s’evapora, s’esfuma deixant morir la possibilitat que neixin altres realitats amb un fonament autèntic. És clar que el temps que s’hi ha dedicat acostuma a ser dolç i agradable, però el seu regust més aviat agre pot produir acidesa en aterrar de nou en la realitat. En canvi, què passa quan somiem vivint? Viure amb profunditat implica conèixer i re2366
conèixer quina és la nostra realitat personal, quines són les nostres capacitats i límits, quines les nostres pors, i quin és el nostre origen familiar i cultural; també implica conèixer com evoluciona la realitat social en què estem immersos, i evolucionar amb ella sent críticament constructius per entreveure quin pot ser el nostre futur. Per tant, somiar des d’aquest viure a fons la nostra existència és fer-ho ancorats en la realitat del que veritablement som i del que podem arribar a ser. Llavors, què deu ser millor, morir soñando o somiar vivint? És ben clar, i crec no hi ha millor combinació! Somiar vivint, però amb un morir soñando, o, si no, que ho preguntin a un dominicà. Marta Miquel i Grau De l’Àmbit Maria Corral.
UNA MALIFETA DE LA CANALLA VA PROPICIAR UNA ESTÀTUA
A
la memòria de Mn. Joan Miralles Zamora, amic del Pare Esqué, que m’explicà el fet.
EL MÉS SINCER AGRAIMENT
Setembre - Octubre 2013 A la meva amiga Empar, penyora d’amistat. Virgínia Tàrrech Josep M. La Selva del Camp Durant molts anys Mercè Rossell hi hagué una vincu- Sant Pere de Ribes lació entre el temple Josep Boldú Tarragona parroquial de Santa Emília Rodes Barcelona Maria del Pi i l’escultor Ramon Amadeu Grau, Jaume Solanelles Reus Vicenç Giné Girona veí del Rodal. En una ocasió el Jaume Esqué Arbeca rector va encarregar Família Bacardit Manresa a l’artista una imatge Pau Salleras Barcelona de la Mare de Déu, Pere Figuerola Barcelona sota l’advocació dels Família Barceló Cambrils “Desemparats. Joana Borràs Lleida La inspiració no era Família Vidal Lleida efectiva i tot capficat Lluís Vives Alcanar va arribar a casa seva. Emili Verdaguer Lloret de Mar Uns crits de la canalla i de l’esposa van advertir d’alguna malifeta del primers. Un braç enlaire de la fidel esposa indi- Sandra Buisan Lloret de Mar José Rendón Barcelona cava que l’acció feta no era correcta. Lluny d’enfadar-se Amadeu va demanar als presents que Manuel Plana Barcelona Joaquim Abelló Barcelona no es moguessin. Josefina Alabau Girona Amb un paper i un llapis a la mà va fer un esbós. Ben aviat aquell full serà font d’inspiració per a l’escultura Mercè Albalate Lleida que encara avui podem contemplar i que se salvà del dalta- Ricard Sellès Llafranc baix del 36. Família Serrano Madrid Durant anys la placeta que dóna a l’absis tingué per nom Josep Alcaide Tremp Ramon Amadeu. Família Alonso Barcelona Avui l’escultura és a la plaça del davant del temple de San- Montserrat Alsina Manresa ta Anna, sense cap vinculació amb l’escultor. Francesc A. Picas La Jonquera Josep M. Vilarrúbia-Estrany
Assemblea de l’Obra Cultural Mariana i Fundació P. Esqué Dissabte 14 de Setembre a les 18.30h. 2367
LA TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR EN EL TABOR Els apòstols, com si besllumessin l’èxtasi de l’eternitat: no tindran paraules per expressar aquella meravella tan sorprenent i encisadora. Restaran meravellats quan veuran que Moisès i Elies, els dos vidents de l’antiga aliança: vénen a donar testimoni de Vós, Senyor. La sorpresa serà més inefable: quan veuran que la glòria de la divinitat omple la muntanya de místiques resplendors.
B
enaurats els qui veuen la faç del Senyor: la glòria de Déu penetrarà a dolls en el seu cor.
Jesús invità tres dels seus deixebles a pregar a la muntanya: on seran testimonis d’un prodigi que duran sempre gravat en el seu cor. I pregaren, perquè si no és en l’oració no es revela Déu: i la pregària de Jesús era infinitament intensa i filial. Els seus deixebles, encara que de bon cor, tenien una natura com nosaltres, flaca i miseriosa: i ben aviat decandí el seu esperit. Tot seguit la glòria de Déu transformà Jesús: i el seu rostre resplendí com el sol, i els vestits eren blancs com la neu.
I es féu sentir la veu del Pare, clara i paternal: Aquest és el meu Fill estimadíssim, en qui tinc les meves complaences, escolteu-lo. Reveleu-me, Jesús, els secrets de la vostra divinitat: i els inefables designis de la vostra vinguda al món. Descubriu-me aquell amor amb què ens heu estimat des de sempre: i l’amor que en el temps ens voleu manifestar per guanyar més el nostre cor. Feu que no derivi mai de les petjades que deixeu marcades davant meu: que no m’aparti del camí que duu de dret al cel. Endinseu el meu esperit en la fornal del vostre: feu que la meva intel·ligència i el meu cor no tinguin cap altre ideal que Vós. Manuel Esqué i Montseny C.M.F
OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació mensual de Pastoral Catòlica L’Associació Obra Cultural Mariana, obra de seglars, fou beneïda pel Papa Joan Pau II, en carta de juliol de 1990, amb el missatge ˝difongui amb reiterat afany els valors cristians en la societat d’avui˝ Entitat inscrita amb el Núm 11.593 de la Secció 1ª del Registre de Barcelona Generalitat de Catalunya. Departament de Justicia. Edita: Fundació P. Esqué
Dipòsit Legal: B-43.692.80
President de l’Obra Cultural Mariana: Sr. Jordi Morillas Baena
Director de la Revista: P. Anton Mª Sánchez Bosch, C.M.F.
Redactors col·laboradors:
Mn. Josep Mª Alimbau
Manuel Esqué i Esqué
Agustí Miarnau, C.M.F.
Alex Pastor
Ferran Blasi, Pvre.
Lourdes Franquet
Xavier Moix i Bressolí, C.M.F.
Francesc A. Picas
Mn. Antoni Mª Bausili.
Xavier Garralda Alonso
Manuel Esqué
Ramon Mª Soriano Camps
Núria Boldú
Montserrat Llopart
Joan Naboa
Josep Mª Vilarrúbia-Estrany
FUNDACIÓ PARE ESQUÉ - President del Patronat: Sr. Ramon Mª Soriano Camps Entitat inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el n.º 797. N.I.F. G-60.572.211. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justicia el 10 de juny del 1994. Sant Antoni Mª Claret, 50-62 interior. 08025 BARCELONA. Tel. i Fax: 93 458 59 35. Bloc/Web: www.FundacioPareEsque.org e-mail: Fundacio.Pare.Esque@gmail.com Twitter: @fupaesque Revista electrònica: www.issuu.com/fupe Facebook: www.facebook.com/FundacioPareEsque
Per fer donatius compte corrent ˝La Caixa˝ 2100-0856-93-0200401214. C/. Nàpols, 342, 08025 Barcelona Els donatius seran correspostos amb un rebut de la Fundació, amb el qué es podrà deduir, segons la legalitat vigent, de les liquidacions del seu import en la quota del IRPF en la declaració de la Renda.
2368