Fundació Pare Esqué “Difongui amb reiterat afany els valors cristians en la Societat d’avui” (Carta del Papa Joan Pau II al P. Esqué). És una consigna del Papa, que ha fet seva
L’Obra Cultural Mariana en totes les seves activitats
Bloc/Web: www.FundacioPareEsque.org e-mail: Fundacio.Pare.Esque@gmail.com Twitter: @fupaesque Revista electrònica: www.issuu.com/fupe Facebook: www.facebook.com/FundacioPareEsque
JULIOL-AGOST 2013 - Nº 251 SUMARI
EDITORIAL
Pàg. 1 Editorial TESTIMONIS P. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F.
testimonis
Prou sabem que en diem testimonis aquells que han vist alguna cosa i que després la declaren. Però hi ha coses que no agrada que es diguin, fins a tal punt que els qui les diuen són objecte d’odi i de violència per part dels enemics de la veritat. Aquests homes persePàg. 3 LA CRIDA A LA SANTEDAT Mn. Antoni Bordàs Dr. en teològia guits per confessar una veritat religiosa són reconeguts amb el nom de màrtirs. Fins i tot etimològicament la paraula màrtir en grec vol dir Pàg. 4 convocats per celebrar i testimoni. testimoniar LA FE Tenim el cas típic de Sant Esteve que confessava que veia el cel P. Jesús Mª Dominguez Sanabria obert i el Fill de l’Home a la dreta de Déu. Els seus adversaris, cridant Pàg. 5 NOTES DE “ROMANITAT” amb tota la força es van tapar les orelles i s’abraonaren tots contra Ferran Blasi, Pvre. Esteve. El tragueren fora de la ciutat i començaren a apedregar-lo. Pàg. 6-7 SANTUARI DE LA MARE DE I al llarg de la història n’hi ha hagut molts que per confessar la seva DÉU DEL VILAR fe en Jesucrist han sofert persecució i àdhuc la mort. Sempre n’hi ha Lourdes Franquet hagut, però especialment en aquests últims temps. Pàg. 8 miracle a lourdes Està anunciada per al diumenge dia 13 d’octubre una beatificació Xavier Garralda multitudinària a Tarragona de màrtirs de la persecució religiosa a Espanya els anys 1936 - 1939. Entre ells hi figuren vint-i-tres religiosos Pàg. 9 MARE, NO M’ABANDONIS claretians, set dels quals pertanyien a la Comunitat de Tarragona. Serà Francesc A. Picas una magna celebració dintre de L’Any de la Fe promulgat pel sant Pare Pàg. 10 DE LA INDIGNACIÓ A LA IN - Benet XVI. TERLOCUCIÓ Precisament en la seva Carta d’introducció titolada Porta Fidei (la Natàlia Pla porta de la fe) en el nº 13 fa la següent reflexió: “Per la fe, els màrtirs Pàg. 11 UN CAMPANAR QUE NO van entregar la seva vida com a testimoniatge de la veritat de l’Evan S’ENTÈN geli, que els havia transformat i fet capaços d’arribar fins al do més Josep Mª Vilarrúbia gran de l’amor amb el perdó dels seus perseguidors. Per la fe, homes Pàg. 12 LA MULTIPLICACIÓ DELS PANS i dones de tota edat, els noms dels quals estan escrits en el llibre de la vida, han confessat al llarg dels segles la bellesa de seguir el Senyor AL DESERT P. Manuel Esqué i Montseny,C.M.F. Jesús allí on se’ls cridava a donar testimoniatge del seu ser cristians: a la família i en l’exercici dels carismes i ministeris que els confiaven. També nosaltres vivim per la fe: per al reconeixement viu del Senyor Jesús, present en les nostres vides i en la història”. També el P. Josep Mª Abella, Superior General dels Missioners Claretians acaba de declarar: “ La memòria dels nostres màrtirs ens ajuda a centrar-nos en allò que constitueix el nucli fonamental de la nostra vida; viure la primacia OBRA CULTURAL MARIANA de Déu i cercar sobretot el Regne de Déu i la seva justícia”. Revista i portaveu de l’Associació. Podem acabar amb un fragment de la carta de Sant Cebrià als màrPublicació bimensual de tirs de Cartago: “I què em podria ocórrer de més cobejat i joiós que Pastoral Catòlica trobar-me al vostre costat perquè m’abracéssiu amb aquelles mans que, pures i innocents, van conservar la fe del Senyor? ¿Què em seria més agradós i sublim que besar aquells rostres que amb veu gloroisa han confessat el Senyor, i també que em veiessin present els vostres ulls que van menys prear el món i van ser fets dignes de contemplar Déu?” Aixì, doncs, si els màrtirs han estat forts en el combat de la fe, també nosaltres ho podrem ser amb l’ajut d’aquell mateix Déu que no cessa d’estimar-nos. Pàg. 2 L’EVANGELI SEGONS MARIA P. Xavier Moix C.M.F.
Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F. 2345
L’Evangeli segons Maria
E
l rumor es va fer oficial aquell dissabte a la sinagoga. Herodes, la sangonera, havia mort, curull d’odi, xipollejant amb sang fins al garró. La nova es va escórrer entre la colònia de jueus d’Egipte com les inundacions del Nil, fent rebrotar il·lusions i esperances, balls i cants. Es reprengueren aviat els plans de repatriació, es formaren caravanes, amb la cooperació dels egipcis que, avesats a les travesses del desert, oferien als jueus grans bots de cuir cosit i empegat, per a portar aigua. “Jesús, marxem cap a casa”, cridà joiosa Maria. “Ara coneixeràs el teu país, veuràs cosa bona”, i Josep se l’endugué a preparar el ruquet, aquell animal humil i submís que anava sacsejant d’ací d’allà tota la vida de la Sagrada Família. Maria recollí l’única estora, la roba, la maneta per a moldre gra, el fogonet de fang, una petita tina amb figues seques, i ... Para de comptar. Jesús ajudava el pare, amb la poca destresa que li permetien els seus quatre anyets. El primer dia de la setmana, després de la festa del Sabbat, ben d’hora, el campament bullia de pressures, dones enllestint el darrer farcell, homes aferrant les trinxes de les bèsties carregades fins al capdamunt, nens figurant escaramusses d’israelites i filisteus. Quan el gruix de la caravana es posà en marxa, els més pobres, com la Sagrada Família, que, desproveïts de tot, poc tenien a arreplegar, havien pres avançada i eren els humils ruquets els qui obrien drecera. Maria donava la mà al seu fill, que amb prou feines podia anar al pas sobre l’arena, malgrat el bastó que el pare li havia fet. Josep caminava a avantguarda, arriant l’animal. “Mare, puc anar amb el pare?”, pregà Jesús. I sense esperar resposta, arrencà a córrer, fins a situar-se al capdavant de la caravana, tot cofoi, amb el bastó a la mà. “Mira, Josep, el petit Moisès”, somrigué Maria. Josep va fer memòria: “El Senyor caminava al davant del poble, de dia en una columna de núvol per mostrar-los el camí, i de nit en una columna de foc per fer-los llum; així podien caminar tant de dia com de nit” (Exode 13,21). El “petit Moisès”, però, anà alentint el pas, la sorra li era un gran entrebanc. Josep, d’un braçat, el muntà al ruquet. “Hi vas més bé ara, fill?”-”Sí, pare.”-”D’aquí a una estona, baixaràs i deixarem que hi pugi la mare”. Je-
2346
sús va estendre la mà, i la mare s’hi enllaçà. La rècula de camells va prendre la davantera, balandrejant el carregament, subjectat per la tralla per damunt dels àrguens. Els homes menaven ases i mules, entre minsos ramats d’ovelles, cabres i bous. En una de les parades, mentre el bestiar abeurava i la gent feia un mos, Josep s’assabentà que Arquelau succeïa al seu pare Herodes en el tron de Judea. Va pensar que mala nova sempre és vera. I va tenir por d’anar-hi. N’hi havia per a tenir por, perquè el regnat d’Arquelau va començar amb una estossinada de tres mil jueus. Els carrers de Jerusalem van envermellir amb la sang dels assassinats. Ben al contrari, a Galilea governava un germà d’Arquelau, el tetrarca Herodes Antipes, més respectuós amb la vida dels ciutadans. El nom de tetrarca es donava als governants d’una part de les quatre en què els romans dividien un territori. Després de quatre anys d’exili, tornarien a veure Palestina. Josep defugí les contrades de Betlem i Jerusalem, on les coses anirien maldades. Tanmateix, va voler donar una sorpresa a la seva dona. “Maria, aquella arbreda d’allà baix és Ein-Karem”. Quins alegrois Maria, en sentir-ho! “Jesús, veuràs la tia Elisabet i podràs jugar amb el cosinet Joan.” En arribar a les primeres cases del poble, Jesús s’escapà d’una correguda, raval amunt. Semblava esperar-lo un nen de cabells arrissats. Sols tenia uns mesos més que Jesús; però, prim com un tel de ceba i una pell bruna, aparentava molts més. En veure el nen foraster, va quedar palplantat, com quan venia de visita algun sacerdot del Temple, amic del pare. “Sóc Jesús, els meus pares es diuen Josep i Maria.” - “Jo em dic Joan, els meus pares es diuen Zacaries i Elisabet. Entra a casa.” Joan precedia Jesús. “Pares, el qui ve darrera meu és Jesús.” Els dos vells s’asseien costat a costat, recolzant-se en els records per mitigar les xacres d’una garbera d’anys. Maria va aparèixer a la llinda de la porta, amb els braços oberts, i les dues cosines es saludaren amb una cridòria de benaventurança. Elisabet no es podia gairebé ni moure, plorava i reia alhora, abraçant amb deliri la seva cosina. Xavier Moix, C.M.F.
La crida a la santedat del món, que canalitza l’Esperit Sant. Però pel que respecta a viure en aquest estat de vida, el cristià ha de viure la seva santedat personal, però dintre d’una comunitat, ja sigui la parròquia, ja sigui una associació que l’ajudin, perquè una personal sola és molt fàcil deixar-se anar pel camí; és com un arbre fruiter sol que es troba en el camí i tots els vianants li roben el fruit.
E
l cristià viu en la societat com un ciutadà més, va al seu treball, està amb la seva família, va als mateixos comerços a comprar, té uns llocs d’esbarjo i de diversió, freqüenta els carrers i places de tothom, va a les escoles, té els mateixos neguits laborals que tothom, es preocupa d’arribar a fi de més amb el seu sou. S’adona també que el viure en cristià no és gens fàcil, els costums cristians no són afavorits i ha de bogar contra corrent. El creient es troba en aquesta situació i ha de lluitar constantment per a que no sigui arrossegat per aquesta inundació d’opinions i d’informació. Llavors, si li pregunten al concili Vaticà II què és viure en la santedat de vida, ens diu el següent: “Tots els fidels cristians, de qualsevol estat o condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana y a la perfecció de la caritat, santedat, en la què, dintre de la societat temporal, es promou una manera de viure més humana” (Lumen Gentium, 40). Aquí tenim una primera reflexió els cristians, perquè escoltem en primer lloc, que Déu fa una crida universal; no mira ni edats, ni condicions socials, ni cultura, ni races; observem una reflexió inicial, tots els batejats som cridats a viure la plenitud de la vida cristiana. Això significa que solament hi ha una font on hem d’anar a beure la santedat de vida, i aquesta és la Trinitat divina. D’ella procedeix tot bé i tota gràcia envers els homes i dones
Necessitem unes pràctiques religioses, uns signes sagrats, que són els sagraments i unes assemblees habituals amb la comunitat, com és la Santa Missa. Si ens quedem sols ens robaran tot. De la mateixa manera que en un món globalitzat una empresa no pot funcionar sola, així un cristià no pot viure al marge de la comunitat, no podrà subsistir i s’apartarà de la fe en Déu. Una imatge molt expressiva que ens dóna la teologia és la de la Trinitat, en la què en un sol Déu hi ha una relació personal, el Pare Déu que engendra el Fill i el Pare i el Fill que espiren l’Esperit Sant, i viuen en una comunió infinita d’amor. Aquest Déu amb un desig immens de comunicar-se, ens ha creat i ens vol introduir en la seva vida comunitària, i si entrem en ella, ens enfortirem amb la mateixa caritat divina. Si el cristià segueix el misteri trinitari, viurà i farà una societat més humana, més conforme a l’home segons l’estil del seu creador, practicarà la virtut. Quin espectable poden oferir tants joves que busquen solament la festa unida a l’alcohol i la droga per evadir-se per un moment dels seus problemes? Si volem substituir Déu, pels nostres ídols, no podem seguir la nostra vocació de cristians, que és una crida a la santedat de vida. De totes maneres Déu sempre es va cercant una resta per a que li sigui fidel i realitzar la seva obra de santificació personal. Mn. Antoni Bordàs, doctor en Teologia
2347
CONVOCATS PER CELEBRAR I TESTIMONIAR LA FE
E
n l’homilia de la Missa del diumenge 16 d’octubre de 2011, el Papa Benet XVI va anunciar l’Any de la Fe per començar el dia 11 d’octubre de 2012, amb motiu del 50è aniversari de la Inauguració del Concili Vaticà II, i que conclourà el 24 de novembre de 2013, en la solemnitat de Crist Rei. En anunciar l’any de la fe, el Papa va dir que és temps de recerca per “donar un renovat impuls a la missió de tota l’Església, per conduir els homes lluny del desert en el qual molt sovint es troben les seves vides i portar-les a l’amistat amb Crist que ens dóna la seva vida plenament”... Aquest any de la Fe, afegí el Sant Pare, “serà un temps de gràcia i de compromís per una plena conversió cap a Déu, per reforçar la nostra fe en Ell i per anunciar-lo amb goig a l’home del nostretemps”. Davant d’aquesta crida del Papa, tots els catòlics, ens hem de sentir convocats a celebrar el goig de posseir el do sublim de ser creients catòlics i demostrar-ho --com ell indica-- amb una total conversió”. Ser creients en Jesucrist és un do i un compromís; una crida de Déu que exigeix una resposta generosa; una garantia de sentit de vida que reclama coherència, ¡I amb gratificant certesa que, junt amb el do de la fe, se’ns confereix l’impuls, la gràcia i la força de l’Esperit Sant per mantenir la fidelitat i el testimoni autèntics!. Per això, cada dia hem de testimoniar i celebrar la fe i, davant d’una convocatòria del Papa, hem de decidir-nos a renovar la nostra condició de cristians, aprofundir en una amistat més intensa, més sincera, més transparent amb Jesucrist: entrar més decididament en un intercanvi vital amb Ell que disposa tota la nostra existència. I dir-nos convençuts: ¡Sempre és l’hora d’actuació de Déu en mi; en cada instant la fe es concreta en ser i actuar unit a Ell!... I ara se’m demana “donar un renovat impuls”..., “fer una plena 2348
conversió a Déu”... “reforçar i anunciar amb la meva vida que tot ho faci unit amb Jesucrist”. Heus ací el desafiament al qual ens ha convocat el Papa! Probablement avui, en el cinquantè aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, FRANK DUFF ens diria el mateix que va dir en tornar cel Concili: “Davant l’allau de confusió i incredulitat que ens envolta, no tenim cap excusa per posar limitacions al mandat del Senyor d’anar a predicar per tot el món...Hem d’intentar portar la fe a aquells que no la practiquen...; els l’hem d’avivar, perquè si la fe mor, és perquè no es practica. S’expulsa Déu en el silenci. Qualsevol pretext per no ajudar els altres a creure o a practicar la veritable Religió, resultaria una covardia per confessar la nostra sinceritat de catòlics”. I afegia que nosaltres mai no hem de traïr l’Església; al contrari, “hem de fer Església..., realitzar la missió de l’Església que és evangelitzar. I potser avui més que en altres temps, tots els catòlics hem d’entendre que la fe cristiana autènticament viscuda reclama 1r) unió íntima i constant amb Déu..., 2n.) testimoni cristià o una vida configurada amb Jesucrist..., 3r acció evangelitzadora..., És que des de qualsevol estat i condició, una convocatòria a celebrar i testimoniar la fe per a un catòlic és una crida a ser Evangeli viu i a portar a terme avui l’evangelització. Val la pena, doncs, d’acollir amb el màxim interès la convocatòria que ens fa el Papa. P. Jesús Dominguez Sanabria
Diumenge 22 de setembre a les 6 de la tarda, tindrem als nostres locals una Missa d’Acció de Gràcies per als pelegrins de Lourdes del Juliol i altres simpatitzans de l’O.C.M.
NOTES DE ˝ROMANITAT˝
H
an tingut lloc, últimament, diversos actes, grats de veritat. Són les beatificacions ja realitzades de dos sacerdots de Barcelona —el Dr. Josep Samsó, rector de la parròquia de Santa Maria, a Mataró, màrtir en la persecusió que es desfermà durant la Guerra d’Espanya del 1936-39, i el caputxí exclaustrat Josep Tous, el qual, sense deixar el seu carisma, hagué d’incardinar-se a la diòcesi per exigències de la legislació que va sorgir amb les desamortitzacions que es prodüiren a partir de 1835. Amb aquest motiu, han fet present el Papa entre nosaltres dos cardenals ben enlairats a Roma: el prefecte del dicasteri per les Causes dels Sants, Angelo D’Amato, i el Secretari d’Estat, cardenal Tarcisio Bertone. Un altre esdeveniment notable ha estat que en un acte solemne foren traslladades a Sant Andreu de Llavaneres, el seu poble natal, les restes del cardenal Josep de Calassanç Vives i Tutó, un caputxi que fou pròxim i eficaç col·laborador de sant Pius X en les funcions de govern i que el tingué sempre ben informat de les coses de casa nostra. I tant era així que a Roma, jugant amb els seus noms, deien: “Vives è Tutto”, Vives ho és tot. Un present feliç que havia de culminar amb la vinguda de Benet XVI el novembre del 2011, per tal de fer la dedicació del temple de la Sagrada Família, ja en condicions d’aprofitar tota l’amplitud de la nau. I a aquesta funció s’hi afegí una obra de caritat: la visita als nois acollits en un centre de beneficència: l’Hospital del Nen Déu, que fou com un homenatge a la vida, amb l’atenció a aquestes persones afectades per la síndrome de Down. I amb això, el paper del cardenal arquebisbe, Lluis Martínez Sistach, que va realitzar la seva funció i les gestions, aquí i a Roma. I això fa evocar el passat, a fi d’aprendre de les experiències viscudes i donar gràcies a Déu i albirar l’esdevenidor sense temença i amb esperança. Les persecucions legals o cruentes dels dos beats ens fan pensar que no necessàriament qualsevol temps passat va ser millor, però que sempre es prodüiren
fruits de santedat, en un ambient de fidelitat, i que això ens alimenta l’esperança que el corrent no s’estroncarà. El to romà d’aquests mesos de la vida religiosa de Catalunya recorda la “romanitat” que en les èpoques de més optimisme en la fe ha caracteritzat la vida de l’Església en aquestes terres. Les dificultats les feren apropar més al Papa, per tal de recolzarlo allí i també per a rebre aquí els fruits de la seva sol·licitud. Hi va haver atenció als grans documents, a la renovació de la litúrgia. Aquí destacà la nota de reconstrucció, com va ser la de Montserrat, i va acompanyar a això, i anà in crescendo, la confiança que el Papa va possar en els monjos benedictins, alguns dels quals, cridats al Vaticà, tingueren càrrecs eminents, com Anselm Albareda, Prefecte de la Biblioteca Vaticana, i Gregori Sunyol, al front del Pontificio Istituto di Musica Sacra, on el succeïren en la presidència els monsenyors Higini Anglès i Valentí Miserachs. La romanitat havia de tenir un impuls més pròxim: el Concili Vaticà II, en el qual concorregueren aportacions veritablement universals, com la santificació de les realitats humanes, la crida universal a la santedat, de sacerdots i de laics, amb una facilitat d’accés als punts essencials doctrinals i ascètics. Aquests sentiments s’expressaren especialment durant els dos dies que havia de durar la visita del Papa Benet XVI. En la Sagrada Família, el Papa va poder tenir davant els seus ulls, en la ment i en el cor, una devoció bàsica en la vida cristiana, i la crida a fer un treball ben fet, com el d’Antoni Gaudí, que l’ajudarà, si Déu vol, a pujar als altars, com els que ell dissenyava. I una altra nota de “romanitat” és sempre el cant del Credo del vigatà mossèn Lluís Romeu, que va posar música al text anomenat dels apòstols, amb l’apel·latiu de “romana”, a l’Església, després d’haver afirmat les notes de catòlica i apostòlica, moment en el qual el compositor va donar a la música una contundència ben marcada, i que així ha quedat a casa nostra, en endavant, en la professió de fe. Ferran Blasi, Pvre. 2349
SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL VILAR (BLANES) Història del Santuari Història: El Santuari, en forma d’una petita capella, sembla tenir els seus orígens al segle XIV, en temps de la institució de la parròquia de Blanes. L’any 1609 s’enderrocà el primer temple i se’n començà a construir un de nou, molt més gran i amb una porxada. Fou cremat durant la Guerra Civil, el dia 26 de juliol de 1936. La imatge se salvà de l’incendi gràcies a la intervenció de Mn. Masllobet, capellà custodi del Vilar, i dels membres de la família Vilà, que l’amagaren al bosc. El jove Sebastià Llorens, per protegir-la, l’enterrà dins d’una bota davant de casa seva. Posteriorment, fou assassinat juntament amb el pare Jaume Puig, superior del Col·legi Santa Maria de Blanes dels Fills de la Sagrada Família. Acabada la guerra, van començar les tasques de restauració del santuari dirigides per l’arquitecte Isidre Puig i Boada. El nou porxo fou inaugurat l’any 1949. La culminació de les obres es va produir l’any 1951 amb la inauguració de la Porta Jubilar. Les rajoles de ceràmica amb motius marians són obra de Josep Roig, de l’any 1944. A la part davantera de l’altar es descriu la trobada de la imatge per la pastoreta. A les parets del presbiteri també hi trobem escenes bíbliques marianes: les noces de Canà, l’Anunciació i la Cricifixió.. La imatge: Segons la tradició popular, la imatge de la Mare de Déu del Vilar fou trobada per una humil pastoreta en la propietat del Mas Vilà, a prop de la font de l’actual santuari, el dia 5 d’agost de l’any 1012. La imatge de la Mare de Déu del Vilar és d’estil romànic, probablement del segle XIII, feta de fusta policromada. Es troba asseguda en un tron i sosté amb la mà dreta un fruit de la terra. Amb l’altra mà aguanta el Nen Jesús, que seu a la falda. Aquest imparteix la benedicció amb la 2350
mà dreta i amb l’esquerra sembla sostenir una pinya com a simbol d’unió. El 30 de maig del 1955 la imatge, que s’havia anat a buscar a peu des del Vilar, es portà al passeig de Mar per la solemne celebració de la seva Coronació Canònica. Santuari mariner i ˝terrassà˝: Són nombroses les mostres d’agraïment rebudes al llarg del temps; sobretot dels blanencs i gent de la comarca vinculats amb els oficis del mar i de la terra. Uns 10 vaixells exvots pengen del sostre com també ˝el rem de trenta-quatre˝ (fa 34 pams), clavat a la paret a la part dreta del prebisteri. Aquest rem és una reproducció de l’exvot original de l’escriptor Joaquim Ruyra, fet en agraïment pel gran èxit que obtingué la seva novel·la “El rem de trenta-quatre”. a la paret de la dreta del presbiteri, hi veiem la imatge de Sant Elm, patró dels mariners i en unes rajoles de ceràmica una xarxa amb dos peixos. A la paret de l’esquerra del presbiteri hi tenim una petita imatge de sant Isidre, patró dels pagesos i en unes rajoles de ceràmica s’hi veu un cistell farcit de fruits de la terra. A la sala dels exvots s’hi posen pintures d’agraïment més ben conservades, així com altres objectes que tenen gran interès des del punt de vista religiós i històric. El vot de Vila: El 3 de desembre de 1794, l’Ajuntament de Blanes i la major part dels blanencs, tement que els soldats francesos entressin a la vila, varen anar a buscar la Mare de Déu del Vilar per col·locar-la a l’església de Santa Maria. Emparant-se en la Mare de Déu feren el “Vot de Vila”, prometent visitar el santuari del Vilar una vegada a l’any. Aquest vot s’ha anat complint fins avui, coincidint amb la diada de Sant Rafel, quan fou retornada la imatge. En el lateral dret del santuari, hi trobem una capella amb la imatge de sant Rafel.
germanor i d’alegria que ens deixà un regust per trobar-nos una vegada més Lourdes Franquet Secretària
Els Goigs del Vilar Ja es cantaven al 1680. A l’any 1940 s’estrenen els actuals goigs. La música és de Lluís Millet i el text de Pere Puig i Llensa, poeta i antic Obrer del Vilar Ajudeu de nit i dia els devots del nostre Altar Doneu-nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar. Dels Blanencs i sa comarca sou la gràcia i sou el nord. Vós poseu del Crist la marca en el fons de cada cor.
Ruta de l’Obra Cultural Mariana El dia onze de maig vàrem seguir una Ruta Mariana al Santuari de la Mare de Déu del Vilar (Blanes). La formàvem un grup de 45 persones. Ens va acompanyar el dia amb un bon sol i un entorn molt agradable.
Mai cap flam se n’extingia per la fe que en vós posà Doneu-nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar. Com un far en la tempesta conduïu els navegants
L’Església fou construïda al segle XIV i restaurada el 1951.
i poseu sos cors en festa
És d’una bellesa extraordinària. El nostre Consiliari, Pare Anton Mª Sánchez, va dir-nos la missa, tot destacant l’aspecte de Maria, causa de la nostra alegria en el context del mes de les flors dedicat a la Mare de Déu.
Sou bonanaça i celesta
si us invoquen suplicants. pels qui breguen mar enllà Doneu-nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar.
Durant el camí ja havíem resat els misteris de goig del sant Rosari. A continuació vàrem anar a fer l’àpat a la masia de Can Gibert de Sant Genis de Palafolls. Ens ho vàrem passar molt bé tots plegats. I per acabar, a la sobretaula, se’ns va amenitzar l’estona amb unes peces de música popular. Bo i resumint: va ésser tota una jornada de
Pròxima Ruta Mariana El dissabte 19 d’octubre a Santa Maria de l’Escala Dei, (Antiga Cartoixa) Priorat. Sortida a les 8. Inscripcions amb la nostra Secretària a partir del divendres 6 de setembre 2351
MIRACLE A LOURDES (III Continuació) Trascripció d’una xerrada de la Senyora Teresa Munné, de les Borges del Camp, curada a Lourdes miraculosament: Les infermeres es van adonar del que em passava i van resar unes oracions que jo no entenia, perquè eren en francès. Jo no sabia ni què deia, només sabia que s’havia pogut complir el que la Verge m’havia manat: anar a les piscines. Em van posar en un carro de rodes i em van portar cap a l’esplanada. Allí tots es van esgarrifar de veure’m. Al cap d’un moment veig que les cames se’m belluguen i si me les pessigo me’n sento. I dic a una malalta que tenia al costat, que era de Mora: Paquita, la Verge m’ha curat! I ella em va contestar: “ Calla, no diguis tonteries. I ara no t’aixequis, que et xafaries el cap contra un carret d’aquestos”. Vaig cridar: Que vingui un metge, que vingui una germana, que vingui qui sigui, perquè la Verge m’ha curat!”. Va venir la germana Primitiva, que és molt disciplinada, i em va dir:” Tan obedient que eres sempre i enguany aquest desesper! Anem cap a l’hospital! Vam anar-hi i quan vam ser al segon pis la germana em va dir:” Bé, prou. Ara et donare un calmant, que tot això que tens és un atac de nervis. Avui a dormir sense sopar que estàs molt esverada”. Jo li vaig dir: Germana, tregui’m les gases, que estic curada! Ella va aixecar la roba i va veure les gases empapades de pus i porqueria i no es va creure que estés curada. Em va dir: “ Vaig a buscar el maletí, et curaré i ara ja n’hi ha prou de fer comèdia!” Mentrestant va pujar el Sr. Arquebisbe. La germana va arrencar les gases, que encara van tacar el cobrellit de pus i només diu: “Verge Maria, quin miracle! Estàs curada, filla meva!”El Sr. Arquebisbe estava blanc, emocionat, i em deia : “Teresa, tu has estat la flor escollida! Què haurà vist la Mare de Déu en tu?” Jo li deia que jo no li demanava la meva curació, sinó 2352
la de la meva família, que tinguessin fe!. El tren que ens portava va arribar a Tarragona abans de l’hora. Quan vaig veure que arribava el cotxe del meu fill amb ell el meu home, la germana ja no em va poder aguantar. Vaig baixar corrent les escales del vagó que cinc dies abans havia pujat en camilla i me li vaig tirar a sobre tot dient-li: Fill meu, aquí tens la teva mare, la Verge te la torna curada! El meu marit ja s’ho esperava, però el fill no; i em tocava a dalt de l’esquena i em deia: “On és aquell forat que jo vaig veure el dia que vas marxar?”. No sé pas com vam poder arribar al mas, amb el fill conduint amb aquella emoció tan gran que tenia. L’endemà va fer tres o quatre viatges al mas i em deia: “Mare, seu. Mare aixeca’t” I quan em veia curada del tot, no sabia el que li passava... I quan jo veig que la meva família ha recuperat la fe perduda, dono gràcies a Déu tant més que de la meva mateixa recuperació. Per la transcripció: Xavier Garralda Alonso
IN MEMORIAM Dissabte 15 de juny, ha mort el Sr. Francesc Borràs i Mañé, l’espòs de l’anterior Secretària Sra. Mercè Garrote. Va col·laborar amb l’O.C.M. amb videos, filmacions, fotografies i diapositives. No oblidarem la seva bondat.-
MARE, NO M’ABANDONIS, CRIDA UN INFANT El Parlament de Catalunya, a proposta socialista ha aprovat la interrupció voluntària de l’embaràs. Una vergonya! Els diputats que votaren a favor de la interrupció i els que es van abstenir se’ls pot aplicar els mots d’Antígona quan es defensà del tirà de Tebas; Per damunt de les lleis dels homes, hi ha la llei de Déu. Mare, no m’abandonis!, crida l’infant des del ventre de la seva mare, quan s’interromp l’embaràs. Mare, no m’abandonis, crida l’infant i ningú no l’escolta. Qui té raó? Es un embrió o una criatura viva?. El Doctor Bernard Nathanaon, eminent ginecòleg mundial afirma que la vida comença en el temps de la concepció, en el ventre de la mare són uns éssers diferents des del primer moment de la seva existència. Quan proves de farmàcia anuncien l’embaràs vol dir que a dintre del ventre d’una dona ha nascut un ser independent del seu cos i que pel fet de ser independent té dret a créixer i a néixer sota la protecció de la seva mare. La dona, llavors, ja no pot fer el que vulgui del seu cos. La naturalesa l’ha fet dipositària d’un ésser, que té l’obligació de fer créixer a dintre seu i portar-lo a la vida. La naturalesa ha determinat que del joc sexual entre un jove i una noia sorgeix sovint un nou ser viu. Una nova vida que no es pot anul·lar, agradi o no agradi, es busqui o no es busqui, ningú no té dret a evitar que neixi. Doctrines dubtoses volen fer creure que tothom és lliure d’obrar com li plagui. No és veritat. El joc de l’amor la naturalesa l’ha reservat per a les parelles que volen formar una família. No per a la joventut. L’ha reservat per al matrimoni que desitgi portar al món un pe-
tit infant que sigui el mirall del pare i de la mare. Quina meravella! I ajudi als matrimonis a mantenir ferma, durable i unida l’amistat i superar els entrebancs de la vida. Cal educar la joventut i formar famílies que aspirin a ser fidels a Déu i a la Pàtria. S’ha d’educar la joventut amb una formació humana i assenyada. Si a les escoles, a les novel·les i a la televisió s’eduqués la joventut com Déu mana, sota una educació perfecta, quedarien reduïts quasi a zero els avortaments. Del joc sexual entre un jove i una noia, no és propi que tot s’ho carregui la noia. El còmplice, o sigui el “mascle”, el protagonista de l’aventura no és just que es cordi la bragueta i santes pasqües. Cada cas és un cas i cal resoldre amb seny i amb convivència. La política sovint embolica la llei de la naturalesa. Els governs tenen l’obligació de protegir la moral, i el deure de posar obstacles a les doctrines i els exemples funestos que porten la joventut al joc il·lícit del mal anomenat “amor”. Els governs de les nacions tenen la responsabilitat d’impulsar la formació d’una joventut conscient. Apartar de la vista pública els mals exemples sexuals. Educar la joventut per aconseguir que en el dia de demà siguin uns perfectes i feliços pares de família, uns ciutadans honrats, treballadors, estudiosos i impulsors del progrés i de la justícia. Cal propagar una ferma campanya nacional a favor de la família. Aspirem per al nostre poble, per a la nostra Catalunya, i per a tots els pobles de la terra, unes famílies cristianes exemplars. Francesc A. Picas
2353
DE la indignació a la interlocució
Són moltes i diverses les veus que, davant l’explosió d’indignació a què hem assistit els darrers mesos, apunten que aquesta indignació s’ha de saber transformar en paraula propositiva si es vol que arribi a ser alguna cosa més que una significativa catarsi col· lectiva d’un sector de la població. És pràcticament impossible no fer una lectura democràtica del que ha succeït. I no resulta improcedent considerar l’hipotètic paper de certs agents que fan política no partidista. Offe parlava d’inconvencionals forces polítiques. Més que no pas pretendre reemplaçar les vies institucionals establertes per a vehicular la representació, es tracta de buscar àrees de complementarietat, en què els grups de la societat civil –en algun dels seus variats formats– exerceixin la seva dimensió política: encoratjant, nodrint i sotmetent a control democràtic la democràcia institucional. Tanmateix, la sensibilitat participativa que els grups que han estat aglutinats sota el nom de «Moviment 15-M» han de trobar –i pertocaria que se’ls ajudés en concordança al seu gest d’implicació ciutadana coresponsable d’una democràcia– la manera d’articular i introduir les seves aportacions pel que fa a anàlisis i a propostes, en les instàncies reconegudes institucionalment i constitucionalment amb aquest fi. D’aquí que sigui fonamental l’establiment d’una interlocució efectiva. Ha estat d’una gran habilitat la manera com, històricament, certs grups de la societat civil han sabut traduir el que en un primer moment eren bàsicament accions «de bona voluntat» que responien a necessitats concretes d’una part de la població, en exigències de justícia formulades en forma de propostes ben estructurades i convenientment proveïdes. Aquestes propostes podien així entrar en un diàleg digne de ser considerat pels responsables institucionals polítics. En altres ocasions, però, s’ha produït una feblesa negociadora que Offe considera causada per l’emfatització en la naturalesa innegociables de les seves reivindicacions i per la manca de contrapartides a oferir a canvi de les concessions de les seves demandes. 2354
És raonable, doncs, assenyalar que cal ser capaços de dialogar per a després ser també capaços de traduir aquest diàleg en efectivitat. La comunitat ideal de comunicació de què parlen certs filòsofs del llenguatge, necessàriament es construeix a través d’una comunitat real de comunicació. Entre les persones concentrades a les nostres places hi ha molts joves que ja s’han educat en centres en què des de cursos primerencs s’afavoria un espai d’assemblea: aprenien a expressar les seves opinions i a escoltar i respectar les dels altres. Potser no hi sobra assenyalar un encert dels educadors de les darreres dècades, tot sovint bescantats injustament. I reconèixer que la ciutadania és una cosa que s’educa en totes les àrees de la vida humana. Però, tornant a la conveniència d’establir una interlocució efectiva –que passa per expressions tan diverses com són el diàleg, la denúncia o el clam–, pensem que l’adquisició de les competències i habilitats comunicatives adequades és fonamental per a la resolució de conflictes en tots els estadis socials i pot contribuir a reconstruir les relacions entre societat i Estat des d’una clau democràtica. No oblidem que per a autors com Cohen i Arato, els drets a la comunicació són «... precondicions polítiques per a la formació de la voluntat democràtica». Dins d’aquest grup internament heterogeni, s’hi poden trobar autèntics «contraexperts», és a dir, persones competents en les seves respectives professions que tenen una opinió ponderada i tal vegada fins una proposta a considerar, sobre assumptes públics, que han treballat des de la implicació en entitats de la societat civil. Ells poden ser ponts d’interlocució entre els «indignats» i les administracions públiques i les institucions econòmiques. Això no ha de significar pas vendre’s a les estructures de poder, sinó més aviat un exercici d’intel·ligència social. El mateix que haurien de mostrar els nostres polítics a atendre’ls i que els validaria com a interlocutors autènticament democràtics.
Passa a la pàgina següent
Un campanar que no s’entén A tots els meus avantpassats carlistes, No és la primera vegada que comento una anècdota d’un campanar a la darrera, i que sigui la darrera!, guerra civil. Com a creients, el so de les campanes no és simplement unes notes musicals.
EL MES SINCER AGRAIMENT El toc de segons quina campana, així com el nombre de campanades era motiu que l’oient tingués notícia “fresca” d’allò que passava en aquella comunitat. Manuel Plana Barcelona En aquest cas el so de les campanes no és el motiu de l’arJaume Fruitós ticle sinó el d’un rellotge que amb els anys se li havien borrat Sant Llorenç de Morunys les xifres de l’esfera. Carme Yepes La població propera a Saragossa era Codo. Allí hi va arribar el terç de la Mare de Déu de Montserrat, Hospitalet de Llobregat tots ells carlins catalans que havien fugit de la persecució Ramona Figuerola Barcelona que patia la nostra terra. Rosa Torras Manresa Van observar que les xifres de l’esfera del campanar ja no Josep Rovira es llegien i es van oferir poder arreglar el desperfecte. Sant Joan de Mediona El dia de la inauguració i després de l’Ofici tothom es pre- Jaume Ribera Lleida
parava per a poder observar.
Treta la bandera que van tapar l’esfera, l’alcalde tot tristoi Ramon Navarro Lleida es queixà de valent. Maria Soler Vic - Les xifres són escrites en català, no les entenc Josep Mª Vilarrúbia Barcelona Els catalans van reparar l’esfera amb xifres “romanes” Que no hi hagi més reparacions ni guerres!!!
Anna Hoyos Barcelona Rosa de Haro Barcelona
Josep M. Vilarrúbia-Estrany
Nota de la Direcció Durant els mesos de juliol i agost, la nostra oficina restarà tancada al públic els dilluns amb motiu de les vacances. Tampoc s’hi dirà la Missa de les 6 de la tarda.
Vé de la pàgina anterior
Les bones idees o sentiments, les crítiques, han de poder ser traduïdes en propostes formulades de manera intel·ligent per als altres sectors de la societat, de manera que mereixin ser considerades en la seva viabilitat. Per això, igual que les bicicletes, les reflexions són per a l’estiu: lluny de ser un temps per a deixar morir el que pot contenir de germen de grans iniciatives, és el moment per a de-
cantar el que ha estat l’explosió expressiva del que és el fons de contingut, i per a començar a articular les formes de concretar aquest darrer en propostes i accions. Però això hauria de ser tasca no solament dels integrants del 15-M, sinó també dels nostres polítics i, per què no, de la resta de la ciutadania. Per Natàlia Plá i Vidal. De l’Àmbit Maria Corral. 2355
LA MULTIPLICACIÓ DELS PANS AL DESERT Crec, Senyor, en la vostra Omnipotència: sou tan poderós a fer créixer un bri d’herba com a passejar el sol pel mig del firmament.
la vostra paraula, que us brolla sempre d’un cor tot paternal. Eren com ovelles sense pastor: que Vós nodríeu amb el pa ben saborós de la divina paraula.
Sou tan poderós quan feu badar una flor al rou de matinada: com quan removeu les aigües de l’oceà imponent.
Però ja fa dies que van darrera vostre: i abans que arribi al captard caldrà acomiadar-les.
Sou tan poderós quan ompleneu de torrentades de llum el cel en ple migdia: com quan, en una nit fosca, un silenci sepulcral envaeix tot el nostre món.
Però molts defalliran pel camí: si els acomiadeu en dejú, deien els apòstols.
Sou tan poderós quan l’hivern botiu de vida les arrels de les plantes: com quan les vestiu, després, de flors primaverals i a l’estiu glateixen de fruits esponerosos. Les multituds pressentien, Jesús, que tot ho podíeu: i us seguien sense tenir cap compte del seu propi aliment. Es admirable aquell desert amb tants milers de seguidors vostres: estan encisats de
I prenguéreu en les vostres mans el pa, que ells us oferien de bon cor: i amb el mateix poder que multipliqueu els grans de l’espiga, multipliqueu el pa en les vostres mans. Menjaren d’aquell pa miraculós cinc mil homes: sense comptar ni les dones ni els infants que també els seguen. És palesa als ulls de tots la vostra Omnipotència: per això amb gran entusiasme us volien proclamar son rei. Manuel Esqué i Montseny C.M.F
OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació mensual de Pastoral Catòlica L’Associació Obra Cultural Mariana, obra de seglars, fou beneïda pel Papa Joan Pau II, en carta de juliol de 1990, amb el missatge ˝difongui amb reiterat afany els valors cristians en la societat d’avui˝ Entitat inscrita amb el Núm 11.593 de la Secció 1ª del Registre de Barcelona Generalitat de Catalunya. Departament de Justicia. Edita: Fundació P. Esqué
Dipòsit Legal: B-43.692.80
President de l’Obra Cultural Mariana: Sr. Jordi Morillas Baena
Director de la Revista: P. Anton Mª Sánchez Bosch, C.M.F.
Redactors col·laboradors:
Mn. Josep Mª Alimbau
Manuel Esqué i Esqué
Agustí Miarnau, C.M.F.
Alex Pastor
Ferran Blasi, Pvre.
Lourdes Franquet
Xavier Moix i Bressolí, C.M.F.
Francesc A. Picas
Mn. Antoni Mª Bausili.
Xavier Garralda Alonso
Manuel Esqué
Ramon Mª Soriano Camps
Núria Boldú
Montserrat Llopart
Joan Naboa
Josep Mª Vilarrúbia-Estrany
FUNDACIÓ PARE ESQUÉ - President del Patronat: Sr. Ramon Mª Soriano Camps Entitat inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el n.º 797. N.I.F. G-60.572.211. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justicia el 10 de juny del 1994. Sant Antoni Mª Claret, 50-62 interior. 08025 BARCELONA. Tel. i Fax: 93 458 59 35. Bloc/Web: www.FundacioPareEsque.org e-mail: Fundacio.Pare.Esque@gmail.com Twitter: @fupaesque Revista electrònica: www.issuu.com/fupe Facebook: www.facebook.com/FundacioPareEsque
Per fer donatius compte corrent ˝La Caixa˝ 2100-0856-93-0200401214. C/. Nàpols, 342, 08025 Barcelona Els donatius seran correspostos amb un rebut de la Fundació, amb el qué es podrà deduir, segons la legalitat vigent, de les liquidacions del seu import en la quota del IRPF en la declaració de la Renda.
2356