Revista Obra Cultural Mariana - No. 247 / Novembre - Desembre 2012 by Fundació Pare Esqué

Fundació Pare Esqué ìDifongui amb reiterat afany els valors cristians en la Societat díavuiî (Carta del Papa Joan Pau II al P. EsquÈ).

…s una consigna del Papa, que ha fet seva LíObra Cultural Mariana en totes les seves activitats

NOVEMBRE-DESEMBRE 2012 - Nº 247 SUMARI

Pàg. 1 Editorial EL CATECISME P. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F. Pàg. 2 L’ESPOSA DE JOSEP P. Xavier Moix C.M.F. Pàg. 3 LOURDES SEMPRE NOU Mn. Antoni Bordas Pàg. 4 COM SI FOS UN TESTAMENT P. Manuel Esqué i Montseny Pàg. 5 PEREGRINATGE A LOURDES 2012 Mn. Emili Gil Batllori Pàgs. 6 Pàg. 7

CALENDARI D’ACTIVITATS Fundació Pare Esqué IN MEMORIAM P. Mauel Esqué i Montseny

Pàg. 8 CÀSTIG MISERICORDIÓS Xavier Garralda Pàg. 9 EL PARE ESQUÉ Francesc A. Picas Pàg. 10 GRÀCIES Natàlia Pla Vidal

EDITORIAL

EL CATECISME Aquest nom de Catecisme o bé l’altre de Doctrina ens recorda aquell ensenyament rudimentari que vàrem aprende d’infants i que tan sols forma les beceroles dels continguts de la nostra fe. Però és important que, amb el temps, creixi també l’amplària i la profunditat del coneixement de la nostra fe cristiana. Per a satisfer aquesta necessitat, ens arriba la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica, que ara fa vint anys fou promulgat a fi que, com deia el Beat Joan Pau II, “Tothom conegui allò que l’Església mateixa professa, celebra, viu i prega en la seva vida diària”. Serà bo que tinguem present el seu valor doctrinal tal com se’ns exposa en la Constitució “FideI depositum” amb la qual fou presentat:

“El Catecisme de l’Església Catòlica, és una exposició de la fe de l’Església i de la doctrina catòlica, testificades o il·luminades Josep Mª Vilarrúbia per la Sagrada Escriptura, la Tradició apostòlica i el magisteri Pàg. 12 DÉU PREMIA ELS JUSTOS eclesiàstic. El reconec com un instrument vàlid i autoritzat al P. Manuel Esqué i Montseny,C.M.F. servei de la comunió eclesial i com una norma segura per a l’ensenyament de la fe. Que pugui servir per a la renovació a la qual l’Esperit Sant crida sense parar l’Església de Déu, Cos del Crist, en pelegrinatge vers la llum sense ombra del Regne!. Pàg. 11 VICENÇ M. TRIADÓ

OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació bimensual de Pastoral Catòlica

L’aprovació i la publicació del Catecisme de l’Església catòlica constitueixen un servei que el Successor de Pere vol donar a la santa Església catòlica, a totes les Esglésies particulars en pau i en comunió amb la Seu apostòlica de Roma: el de sostenir i de confirmar la fe de tots els deixebles del Senyor (cf. Lc 22,32), com també d’estrènyer els lligams de la unitat en la mateixa fe apostòlica. Demano, doncs, als pastors de l’Església i als fidels de rebre el Catecisme amb un esperit de comunió i d’utilitzar-lo assíduament en complir llur missió d’anunciar la fe i de cridar a la vida evangèlica”. Tenim un model de zel per la difusió de la doctrina catòlica en el nostre enyorat P. Esqué del qual aquest mes recordem el Passa a la pàgina següent

2297

L’ESPOSA DE JOSEP ria. “Déu te guard. Maria”. “Déu te guard Josep”, li somreia la noia. I Josep se la quedava mirant, sense dir mot. Com s’estimaven! Déu no hauria unit mai Josep i Maria en el més sagrat matrimoni, si no s’haguessin estimat i de debò. A la vesprada d’un dissabte, es trobaven sols a la placeta de la font. L’aigua del brollador va sentir gelosia de la nitidesa amb què Josep va proposar casament a Maria. “Però, Maria, haurà de ser amb una condició...” Era la condició de Maria, que ell també pensava complir per damunt de tot.

aria, estimava Josep. Havia fet un vot a Déu, que pensava complir per damunt de tot; però, no sentia cap remordiment quan pensava en Josep; li semblava que era cosa de Déu. I tant que era cosa de Déu! Déu no podia contradir Déu. Déu no hauria posat en el cor de Maria aquella necessitat de consagració a Ell i després portar-la per camins del tot contraris. L’amor de Maria a Josep i el de Josep a Maria era cosa de Déu. Josep era un noi responsable i treballador, fuster i tambè paleta, si feia al cas. Un israelita de debò, fidel als seus deures religiosos, caritatiu amb els pobres, pacticant de l’esperit de la Llei, més que no pas obsessionat per la lletra i pels preceptes meticulosos, complerts amb escrúpols. Molts a Natzaret sabien que el jove fuster donava cap a petits treballs gratuïts per a qui la ballava magra ! Quantes arades i portes arranjava sense cobrar un xavo, per a cases on no hi havia pa ni vi ni crostes, i posant-hi ell la fusta!. El bo d’en Josep se servia de qualsevol pretext per passar davant de la casa de Ma-

A ella li vingueren alhora l’alegria i les llàgrimes. Només va haver de dir: “Sí”. Ja eren promesos. Llurs tutors prepararen la cerimònia del casament, que, segons costum, es faria a casa la núvia. Arribat el dia de la festa, tot fou molt senzill i d’acord amb les tradicions de temps immemorials: familiars dels contraents, amb alguns invitats i amics. L’acte del casament finalitza amb la frase ritual del cap de casa de la núvia al nou espòs: “Benvingut a la família”. A partir d’aquell moment, l’esposa passava a ser propietat de l’espòs i era tinguda com la seva vertadera muller. Podia seguir vivint a casa dels seus pares o tutors. No perdia, però, cap dels seus drets ni quedava dispensada de cap de les seves obligacions. La cerimònia dels desposats no era més que la part inicial del conjunt dels ritus matrimonials jueus. Més endavant, hi hauria la boda: la conducció de l’esposa a casa de l’espòs, entre els alegrois dels fadrins del poble. Déu preparava l’estada on fer-se home. El matrimoni de Josep i Maria envelava discretament el misteri de l’Encarnació Xavier Moix, C.M.F.

Vé de la pàgina anterior

desè aniversari del seu traspàs. En la seva obreta “Pel Camí del Cel”, no solament ens va oferir un recull de les pregàries tradicionals, sinó també un resum de les veritats de la nostra fe per a la bona formació doctrinal del poble cristià. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F. 2298

Lourdes sempre nou

er un viatge a Lourdes ja no és notícia. Ara ja entra dins de la normalitat; però hi ha molta gent que encara no ha descobert el missatge que la Mare de Déu volia donar a la societat. Si classifiquem el lloc, ho emmarquem dins del “turisme religiós”, perquè, a més de veure paisatges pirinencs, s’hi va amb aquest objectiu: reunir-se amb molta gent i participar en actes religiosos. Però a Lourdes cal anar-hi una mica preparat. Per preparació entenc, llegir algun llibre que et parla de les aparicions de la Verge a santa Bernardeta, algun comentari, veure algun video; no presentar-se de cop; si has llegit alguna cosa, quan vas a veure els llocs et produeixen una gran impressió. Veus la cova, la font, la gent que va amb ampolles a omplir-les d’aigua, els ciris que constantment encenen els fidels. A més, tot el que hi ha organitzat cap al pelegrí de participació religiosa, la missa internacional on milers de fidels resen, canten; la processó dels ciris a la nit al costat del rés del Sant Rosari en diversos idiomes, tot s’ha de fer així, per la diversitat de pelegrins que allí acudeixen. La peanya de la Verge, amb la imatge il·luminada passa per tota l’esplanada , amb una aclamació constant dels fidels, que s’acosten al seu entorn amb càntics de lloança. El pelegrí se sent atret per aquesta màgia que es produeix a Lourdes, i els grups de malalts que es col·loquen en grans fileres durant la missa, i devots reben la comunió dels sacerdots. Allí estan, recollits, en silenci i resen. A Lourdes s’aconsegueix una litúrgia participativa, alegre, jovial, sincera, que ho omple

tot. No és una coral que allí canta i interpreta; no, és tot un poble que aclama sense parar. Llavors t’adones que s’està complint el missatge que va rebre santa Bernardeta per comunicar-ho als sacerdots: que construeixin una capella, que vagin en processó i que ella és la Immaculada Concepció. Era l’any 1858. La gent del poble que va a visitar María, a Lourdes, ocupa el lloc de santa Bernardeta. Fan el mateix que ella, davant la cova resen el rosari, toquen la roca, miren i miren i es passen hores. Els records de santa Bernardeta estan vius, en els llocs on ella va viure; el lloc per on han passat els sants guarda un humus, una olor, una aroma especial que ho omple, és com una presència invisible que ho envaeix tot. Jo he anat diverses vegades a Lourdes, l’última va ser, el 8 i 9 de setembre. Com a la majoria, una vegada més m’ha impressionat. Té el seu sentit anar a Lorda. Allí ens trobem amb María, i ella ens trasllada a l’Evangeli; penso que això ho podria dir tot el grup que hi va participar. Mn. Antoni Bordas Belmonte Rector de l’Ametlla de Mar

L’OBRA CULTURAL MARIANA FUNDACIÓ PARE ESQUÉ

els desitgem unes bones festes de Nadal als nostres subscriptors i simpatitzants

2299

COM SI FOS UN TESTAMENT L’ideal és la força de l’atleta, i si és visió del cel el que l’encisa, ni que son cos s’esberli esbocinant-se, vèncer els obstacles li és nova conquista. És un deler d’herois cercar victòries, que assolirà només seguint sa pista. Mai quiescent, el veus furgar quimeres, que omplin el pit d’eternes ambrosies. Somnis madurs. Sos ulls mai li negregen. Visions que, matinals, foren un dia, són ara esclat que el cor i ment li esberlen. Qui mai sabrà el secret d’aquestes vides, maurades de desficis i ideals, de son esperit, les més riques divises. Ja en sé el secret: és que ell ha vist l’Estrella, que sempre fulgurava nit i dia al seu davant, sens posta i sens eclipsi. No hi ha altre secret en aitals vides. Sa vida fou constant gestació, Quan el banzim-banzam del caminar va afeixugant el pes de nostra vida, cal eixamplar-se als amples horitzons, que s’obriran amb noves perspectives. Horitzons vers el blau del firmament i el verd joiós de l’esperança viva; ni que els dolors vagin tinyant les carns, viutantejar no és, si el cor palpita, Entenc que els llavis, tot quequejant, apressin; la seva ment amb claror li brilla; ni que els neguits, l’aitiïn, canta sempre si té l’esguard fitant la llunyania.

i el seu zenit, una íntima agonia: va escolar els anys, somniant uns ideals, que als seus hereus ara deixar voldria. El testament serà sempre entre els humans tot un esclat d’amors i d’agonies: vol deixar el cor, els ideals i somnis, fent-ne de tot com una herència viva. Brilli l’Estel, brandant constel·lacions, sigui aquesta OBRA , L’ORIÓ de vostra vida. Si no s’eclipsa mai aquesta llum, brillareu com un sol a ple migdia. Manuel Esqué i Montseny

ROMERIA AL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI El Dijous 6 de Desembre, farem una sortida al Santuari de la Mare de Déu del Remei, a Caldes de Montbui, on celebrarem una missa, seguida d’un dinar de germanor, preludi de la festivitat de Nadal, i una visita cultural. Els qui estigueu interessats en participar en aquesta sortida podeu adquirir els tiquets en les oficines de la Fundació o bé fer una prereserva trucant al 93 458 59 35 o enviant un email a Fundacio.Pare.Esque@gmail.org. 2300

Peregrinació a Lourdes 2012

uè té aquella gruta de Massabielle que atreu els cors i et posa en oració gairebé sense adonar-te?. No és pas el paisatge encisador, acaronat per la suau remor del Gave. Tot això és preciós, però no és més que el decorat, l’escenari on es palpa la presència d’aquella Senyora que aquí volgué mostrar-se a Bernardette. A Lourdes, digué encertadament el Sant Pare Benet XVI, la Mare de Déu es manifestà com a somriure de Déu per a la humanitat. La Senyora vestida de blanc, que es donà a conèixer com la Immaculada Concepció, ens ensenya amb el seu somriure a apropar-nos a Déu sense recança, a confiar-hi plenament car és un Déu d’amor i misericòrdia. Maria ens acull a Lourdes com a Mare plena de tendresa pels seus fills, especialment els qui més pateixen: els malalts i els peca-

dors. A tots ens dóna esperança i ens porta suaument, però amb fermesa, a renovar la nostra vida cristiana retornant a les seves fonts perennes: l’oració confiada; el do de la conversió i el perdó en el sagrament de la Penitència i l’adoració en el Santíssim Sagrament de l’Eucaristia. És d’aqui, del renovat encontre amb Crist per mitjà de Maria, d’on brolla aquella atmosfera característica de Lourdes, la pau plena d’alegria i el servei fratern dels uns als altres. Estic segur que tots els qui participàrem en la romeria d’enguany, seguint aquest bonic costum iniciat pel P. Esqué, hem fet tresor de totes aquestes vivències. Que nostra Senyora sigui la nostra Guia cada dia de la nostra vida i tot allò que hem viscut pugui donar un fruit abundòs sota la seva protecció Mn. Emili Gil Batllori

FUNDACIÓ PARE ESQUÉ Calendari d’activitat s Novembre i Desembre de 2012 k Enriquir el Currículum per aconseguir l’entrevista de treball A càrrec d’en Guillem Recasens, soci fundador de Recasens & Ros. Dimarts 20 de Novembre a les 18.30h En Guillem Recasens ens explicarà tècniques i ens donarà consells per millorar la presentació i el contingut del nostre currículum vitae i de la carta de presentació amb l’objectiu que ens augmenti la probabilitat d’aconseguir l’entrevista de treball personal. k Tècniques de Respiració, Relaxació i Meditació A càrrec del professor José Rendón, mestre de ioga. Dimarts, 4 de Desembre a les 18.30h En José Redón ens donarà pautes per poder realitzar una millor respiració, meditar i sabernos relaxar millor, amb l’objectiu de tenir un major autocontrol de les nostres emocions. No és necessari portar cap equipament específic. El taller està organitzat per realitzar exercicis damunt la cadira en posició asseguda. k Els colors i la seva influència en el nostre estat d’ànim A càrrec de na Lourdes Franquet, secretària de la Fundació, relacions públiques i astròloga de professió. Dimarts, 18 de Desembre a les 18.30h Na Lourdes Franquet ens donarà les pautes per combinar els colors en la nostra activitat diària: quins colors ens entristeixen? quins ens animen i alegren? Tots els tallers/seminari són gratuïts. Ara bé, les places són limitades, com sabeu, doncs no tenim un gran aforament. Per reservar, si us plau, envieu un email a Fundacio.Pare.Esque@gmail.com o bé truqueu al telèfon 93 458 59 35. 2301

De cada dos, tres!

ra fa 10 anys, el 8 de Novembre de 2002, el Pare Manuel Esqué i Montseny es va endinsar en el camí de la glòria. Sempre hi penso. I de vegades, quan miro cap al cel, li pico l’ullet, al Pare Esqué. Sé que ens observa, ens guia i ens recolza des del cel. Aquell any 2002 va ser un any d’emocions contraposades, amb records feliços i amb records tristos a nivell personal. Va tenir un bon inici, perquè a l’Abril naixia la meva primera filla, na Laia. Va tenir també moments tristos i dolorosos, al Juliol, pel traspàs de la meva mare política, na Marisol Vidal i Orrit, a qui molts de vosaltres vau conèixer, esposa d’en Manuel Esqué i Esqué. I podríem dir que va acabar amb l’adéu al Pare Manuel Esqué. I entremig també vam haver de dir adéu a altres familiars, amics i simpatitzants de l’Obra Cultural Mariana i de la Fundació Pare Esqué. El Pare Manuel Esqué va ser un home entregat a l’Obra, a la Fundació i al seu apostolat i sacerdoci de prop de 70 anys. Estava entregat al 100% del seu temps i hi dedicava el 120% de la seva energia, donant més del que tenia. També, val a dir, exigia, inconscientment, una entrega total als qui estàvem al seu voltant. A veure qui era el valent/a que el seguia! Va ser una persona amb uns valors cristians molt profunds i també amb valors de vida i treball molt forts. Ora et labora, podríem dir, aconseguint més amb menys, com la multiplicació dels pans i dels peixos. Ara us sorprendrà el que us explicaré i també de seguida entendreu el gir d’això mateix. Un dia, el Pare Esqué em va explicar la tècnica de la seva dieta: “de cada tres, dos” em va dir, “sempre ho faig així”, va afegir. De cada tres, dos. Aquesta frase m’ha acompanyat des d’aleshores. De cada tres, dos. I no, el títol de l’article no està equivocat. En un moment de crisi de fe, de crisi de valors cristians, de crisi de VALORS en general, en 2302

un moment de CRISI econòmica, tots ens hem de poder parar a reflexionar en els aspectes claus del llegat del Pare Esqué: 1. De cada tres, dos. Què significa? Doncs senzillament que no abusem de tot allò que el nostre món ens ofereix i que ara és força escàs: dels recursos naturals i dels recursos socials. Evitem la gula. “No abusar” no significa “no usar”, evidentment, però ara més que mai hem d’estalviar en l’ús dels recursos que tenim al nostre voltant, per a que els que estiguin en una posició o moment més desfavorit els puguin emprar. 2. De cada dos, tres. Què significa? Doncs que hem d’intentar donar més del que podem, anar més enllà, ajudar al nostre entorn. Hi ha moltes persones i famílies que ho estan passant malament. Fem un esforç entre tots i fem-lo també a nivell individual. Intentem esvair aquell pensament que a vegades podem tenir de “segur que algú ja se n’ocupa” i anem més a una acció directa de “jo hi col·laboro”. La col·laboració té moltes formes i natures: pot ser força física; pot ser un pensament, una reflexió; pot ser una idea, una suggerència; pot ser cercar algú, posar en contacte amb algú que també pot actuar. Hi ha moltes formes de col·laborar per a que el nostre entorn i la nostra societat siguin millor dia rera dia. Efectivament, “de cada tres, dos” i, també, “de cada dos, tres”. Aprofito aquestes ratlles per recordar-vos que feu una ullada al calendari d’activitats dels propers tres mesos on estem organitzant tres tallers i seminaris encaminats a ajudar a aquells de vosaltres que estiguin cercant feina, a aquells que estiguin travessant moments difícils. Encara que inicialment no ho pugui semblar, són tres seminaris que estan relacionats: com enriquir el currículum per aconseguir una entrevista de treball; tècniques de relaxació i respiració, per anar el més tranquils i segurs en el nostre dia a dia;

i un seminari de colors, que ens ajudarà a mantenir els ànims i mostrar-nos més segurs i alegres, encomanant això al nostre entorn. Feu còrrer la veu entre els vostres familiars, amics i coneguts. Aquests tallers i seminaris els farem al local de la Fundació, a Barcelona. I Barcelona, encara que és una gran capital, no és el centre del món. Si algú estigués interessat en que algun dels seminaris, tallers o conferències que realitzem es fessin també més a prop de la seva localitat, si us plau, que contacti amb la Fundació i farem tot el possible. No vull finalitzar sense desitjar-vos a tots

un Bon Nadal. Quan s’apropen aquestes dates, tots fem una autoreflexió, ens fem un autoexamen de com ha anat l’any. I segurament haurà estat un any amb alts i baixos, amb alegries i tristeses. Cadascú les seves, i importants per cadascú. Quedem-nos amb el record de totes dues: les alegres per continuar donant alegria al nostre esperit i al nostre entorn; i les tristes per enfortir-nos i continuar creixent com a persones, per no defallir i continuar endavant. Afectuosament, Jordi Morillas President Obra Cultural Mariana

IN MEMORIAM

P. Manuel Esqué i Montseny, C.M.F.

ns deixà el dia 8 de novembre de 2002.

Ara s’acompleixen els deu anys. Havia nascut a Maldà, l’Urgell el dia 19 d’agost de 1912, fill de Josep i Maria. Ingressà a la Congregació de Missioners Fills del Cor de Maria, als 13 anys per fer els cursos d’Humanitats als Postulantats d’Alagon (Saragossa) i Cervera (Lleida). Va fer la Professió Religiosa a Vic el 15 d’agost de 1929. Cursà els estudis de Filosofia i Teologia a Solsona, Cervera i Barbastre. Fou ordenat sacerdot a Barbastre el 19 d’abril de 1936. Passà la guerra civil a Fran-

ça. Exercí el ministeri de la predicació a les Comunitats de Xàtiva, Valls, Lleida i Barcelona. Aquí dirigí la Revista AVE MARIA i fundà l’OBRA CULTURAL MARIANA. Morí a Barcelona el 8 de novembre del 2002, havent complert els noranta anys de vida. Dijous dia 8 de novembre d’enguany el recordarem a la Capella que ell va fundar amb una Eucaristia a les 6 de la tarda. També pregarem per tots els membres de l’O.C.M. difunts, particularment els qui han mort aquest darrer any.

Remei Solanes

Barcelona

Agustina Martí

Barcelona

Joan Baltà

Terrassa

Enric Balaguer

Barcelona

Antoni Munné

Barcelona

Sor Mª Dolors Esqué

Vallbona de les Monges

Antoni Pifarré

Barcelona

Jaume Nabot i Fina

Figueres

Carmen Sánchez

Barcelona

Joan Cirera

Barcelona

Raimunda Llauradó

Lleida

Teresita Varona

Barcelona

2303

POT HAVER UN CÀSTIC MISERICORDIÓS El sofriment durant la Segona Guerra Mundial, a la llum dels escrits d’una mística italiana, i la seva aplicació als actuals patiments

s tracta de Maria Valtorta, i no prejutgem el judici definitiu de l’Església, (si bé un bisbe d’Italia ha donat el “nihil obstat” a la seva obra) sinó que ens limitem a comentar uns passatges que són encertats i lluminosos per a entendre des de la Fe els dolors immensos de la Segona Guerra Mundial i que pot il·luminar el que esdevé en els nostres dies (“Quaderns de 1943”, dies 5 a 6 de Novembre de 1943 d’aquest diari místic). Després d’esmentar la sang vessada en la terrible guerra, que, llavors es desenvolupava cruelment, ens diu la veu de Déu (si es dóna fe a aquesta revelació privada): “Encara això, fills, és càstig de Misericòrdia. Sou vosaltres els que el transformeu en càstig de Justícia. Reconegueu-me com a Pare i no com a rei inexorable. Feu-me Rei; però rei d’amor, rei de la vostra casa: Pare, el vostre pare i no jutge”. També la nostra època, el segle XXI, es veu sacsejada per mortandats terribles, per malalties inguaribles, per fams, per desastres naturals, per una crisi econòmica greu i duradora... I també als nostres dies és adient interpretar que la permissió divina de tots aquests mals, pot canviar-se en càstig de misericòrdia, depenent de la nostra actitud: Si de la

nostra turmentada terra s’alçés vers el Cel un clamor demanant al Pare celestial el seu perdó i buscant la seva misericòrdia, els flagells esdevindrien ocasió de bé espiritual i, com ens diu més endavant aquest escrit, fins i tot desapareixerien en la seva entitat fisíca. Si, en canvi, la actitud general de la humanitat, de nosaltres mateixos, fos fugir encara més de Déu, i no corregir els nostres camins, i no adorar un Déu amor i Pare que detesta la violència i el frau, llavors aqueixes xacres es tornarien en càstigs de justícia. I segueix la veu de Déu, recollida per M. Valtorta: “¡Veniu a Mi per a salvar-vos! Ploreu, no tant pel sentiment del benestar material perdut, quant pel remordiment d’haver disgustat Déu. Ploreu, però ploreu donant-vos cops de pit, ploreu en les meves mans que, si us han ferit, ha estat per amor, per tal de despertar-vos del son morbós en el què havieu caigut i en el què, sens dubte perireu de continuar en ell”. Heus ací la paradoxa santa, fins i tot el que sembla càstiig és permès per Déu per amor. Com qui aplica un remei dolorós per tal de fer reaccionar un cos que pateix una greu malaltia. Xavier Garralda Alonso

Us presentem na Lourdes Franquet, secretària de la Fundació Pare Esqué

l meu nom és Lourdes Franquet Gràcia. Conec la Fundació Pare Esqué i l’Obra Cultural Mariana des de fa tretze anys. Va ser a través de la meva bona amiga Carme Criado. He assistit a diferents actes i romeries i especialment a la romeria de Lourdes, gaudint de la companyia de molts de vosaltres. En aquest moment em ve molt de gust formar part més activa de la Fundació Pare Esqué i l’Obra Cultural Mariana. La meva professió és la de (mirar el cel) l’Astrologia. També les relacions públiques. La meva tasca en l’Obra Cultural serà ajudar en les tasques administratives, organitzar les diferents romeries i atendre-us en allò que necessiteu. Desitjant-vos de ser bona ajuda en aquest magnífic projecte que està portant a terme la Fundació Pare Esque i l’Obra Cultural Mariana. Lourdes 2304

Gràcies

aig llegir en algun lloc una frase de Fiódor Dostoievski: «Hi ha persones a qui donem les gràcies només per haver travessat el nostre camí». L’expressió, senzilla i planera, sona a confessió d’un sentiment íntim. No sé si arriba a dir en qui està pensant, però és obvi que en el seu cor batega la imatge d’algú, la presència del qual potser és llunyana; potser, simplement, és consciència de comiat tant com de bé. Resulta interessant i agradable pensar en les persones que dins la nostra vida podrien encaixar en aquesta descripció. És una mena de repàs per la nostra història d’aquells a qui agrairíem «… haver travessat el nostre camí…» No diu que siguin persones amb qui hàgim tingut una relació llarga, ni tan sols diu que sigui intensa. De fet, ara que ho penso, no diu que hàgim arribat a tenir una relació pròpiament dita, tot i que això potser podria ser en alguns casos, sense que impliqui arribar a parlar d’amistat o relació afectiva d’algun tipus. Totes aquestes, és clar que hi queden incloses. Però l’interessant és adonar-se de la importància de gent que, en el seu pas vora nostre –fugaç o durador– ha estat significativa, és a dir, portadora de significat per a alguna dimensió de la nostra vida. Em fa pensar en l’escena final d’El príncep de les marees, quan el personatge de Nick Nolte creua un pont que el duu cap a casa, a trobar la família. Tal com va avançant, diu: «Noto que unes paraules em brollen de dins, no puc aturar-les ni sé per què les dic. Però en arribar dalt del pont, aquestes paraules arriben a mi com en un xiuxiueig, les dic com una pregària, com un lament, com una lloança. Dic: “Lowenstein, Lowenstein...”». És el nom de la psiquiatra interpretada per Barbra Streisand que va tractar la seva germana després d’un intent de suïcidi i que també aconseguí que ell superés un trauma d’infantesa (a més, tot sigui dit, d’un breu però intens affaire amorós). És revelador contemplar les persones que han travessat el nostre camí des d’aquesta perspectiva. A més, permet reconciliar-nos amb la contingència de la presencialitat, amb la seva limitació. No estem parlant necessàriament de gent que ha fet estada al costat nostre. De vegades és algú que vam conèixer en una ocasió, i que per les seves paraules o per la seva manera d’actuar, ens causà un fort impacte. Pot ser gent d’aquesta que et mostra que hi ha diverses maneres de viure la vida, i que, a vegades, el camí menys previsible és el més adequat. Converses quasi fortuïtes que

van aportar un punt de llum valuosíssim. Recordo la història de Tim Guénard, explicada a Más fuerte que el odio. Després d’una infantesa de maltractament i abandó, i sent un adolescent al carrer, recorda el policia que el va recollir del carrer i el va tornar a la presó. Recorda que el va tractar com un ésser humà; recorda la seva mirada i afirma: «Dono fe que una mirada amable pot canviar-te el destí. És molt important que et mirin quan tu no saps ni mirar-te a tu mateix.» És obvi que Guénard dóna gràcies pel fet que aquell policia passés per la seva vida. No podem evitar pensar en tants mestres i professors, de l’ensenyament regular o de l’extraescolar (també, doncs, els monitors) que ens van encomanar la passió per alguna disciplina o activitat; els qui van encarnar valors que ens haurien d’acompanyar tota la vida; els qui van ser acompanyament discret però efectiu en moments nostres de creixement. Igualment que hi cabrien alguns companys de feina que van incidir en el nostre inici o formació laboral, o que van ser a prop en moments difícils. Metges i sanitaris, agents socials, fins algun empleat de banca (ara que sembla que tothom en parla malament) que ens va aconsellar adequadament... Hi entra –és clar que hi entra– la gent estimada d’una època. Els que van ser-hi i ara no hi són, per motius de tota mena. Fins i tot quan hi ha hagut un trencament, no deixen de ser persones que van aportar coses precioses a la nostra vida. Que ara sigui una relació morta no vol dir que no fos plena de vida en el seu moment. Però també hi entra tota aquella gent que ens atén o a qui atenem en qualsevol cruïlla de la vida quotidiana. Són moments delicats socialment. La presència de qualsevol persona pot esdevenir significativa per a nosaltres, tal com la nostra pot ser-ho per a ells. És moment d’extremar la delicadesa i l’atenció per a tractar de rebaixar el patiment de moltes persones. La sensació que em transmet la frase de Dostoievski és de fortuna, de joia amb un punt de sorpresa davant el que certes persones han significat, inesperadament, per al decurs de la pròpia vida. Sí, consciència de regal i, per tant, de gratuïtat. Pensin, pensin a qui donarien gràcies pel fet d’haver travessat el camí de la seva

vida...

Natàlia Pla Vidal

2305

EL PARE ESQUÉ. APÒSTOL DE MARIA I DE LA FE POPULAR

ada vegada que baixava a Barcelona per qüestions comercials o familiars, procurava saludar el Pare Esqué. Donava un gran goig escoltar els seus consells. Em confiava els seus neguits i esperançes. La il·lusió per la revista. M’admirava el seu esperit d’apostolat i la confiança en el patrocini de Maria per cobrir les moltes despeses de les seves activitats. El Pare Esqué s’interessava per la vida obrera i social del Llobregat, on jo llavors vivia, i li comentava la devoció a Sant Antoni Mª Claret de les seves famílies de la indústria textil. L’Església l’havia proclamat patró d’aquella indústria. Aquest sant arquebisbe de jove havia treballat de teixidor en una fàbrica tèxtil de Sallent. A la població de Sallent es pot visitar la casa on va néixer Sant Antoni Mª Claret i un museu que recull la seva vida. Sallent va aixecar un monument al seu fill predilecte, però en implantar-se a Catalunya la revolució anarcomarxista, el juliol de 1936, destruïren totalment el magnífic Monument com cremaren les esglésies i assassinaren sacerdots i religiosos. Recobrada la llibertat religiosa el febrer de 1939, exiliat el govern sectari, els sallentins construiren de nou un Monument idèntic al destruït. Una joia avui d’aquelles terres tèxtils. El Pare Esqué m’explicà que un fuster de Vic el juliol de 1936 salvà el cos del sant de les grapes roges. El tregué secretament de l’església dels claretians on reposava, abans que els milicians hi entressin a cremar el Temple, i l’amagà al seu magatzem dintre d’una caixa rústega, entre retalls de fusta i serradures. El Pare Esqué, un dia em va demanar la

2306

col·laboració per una campanya a la revista en pro del costum d’agenollarse els fidels al moment de la consagració, en la santa missa. En aquells anys s’iniciaven uns canvis de criteri, entre altres, de no agenollar-se a l’hora de la consagració. Anys endarrera fins era costum en una Missa d’Angelis flectar els genolls al moment de cantar “Et incarnatus est” Un respecte molt profund al misteri de l’Encarnació. Molts fidels que de joves seguien amb devoció la posició d’agenollar-se, s’han fet grans i tenen problemes a genolls i a caderes. Algunes esglésies ho han resolt encoixinant els agenolladors de fusta dels bancs. Atenció que és molt d’agrair. A altres esglésies al revés, han tret els agenolladors dels bancs... El Pare Esqué divulgà amb retalls de salms i de frases de personatges l’exemple de la posició d’agenollat. Des del propi Jesús a diferents sants, papes, bisbes, i fins persones senzilles i populars que tenen gran devoció a l’Eucaristia. La pietat dels nostres pares i avis mereix un respecte. En el desè aniversari de la mort del Pare Esqué són dignes de recordar els seus consells. Deia que primer cal agenollar-se de cor, després de genolls. Drets a l’hora de l’Evangeli, del Credo i del Parenostre. Asseguts a l’homilia. Agenollats en el moment de la Consagració. També ens recomanava que cada diumenge quan anem a missa, no ens oblidem d’aportar la nostra col·laboració econòmica segons les possibilitats, per ajudar la Parròquia a cobrir les moltes necessitats que ha d’atendre.

Francesc A. Picas

Vicenç M. Triadó Constansó, segon rector del Sant Àngel

ascut a Barcelona el 15 d’octubre de 1823 i hi va morir cent anys després el 12 de gener

Fou batejat dos dies després a Santa Maria del Mar, en ple barri de La Ribera.

EL MÉS SINCER AGRAÏMENT

Als 20 anys, a casa nostra Mendizábal ha fet de les seves.., es traslladà a la població francesa d’Amiens on va ingressar Nemesi Argemí Terrassa al convent franciscà. El 19 de maig de 1858 era ordenat sacerdot i aquell mateix Joan Valls Reus any el Bisbe de Barcelona Pantaleó Montserrat li encarregà Josep RIvera Tàrrega com a regent la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa, Enric Figueres Agramunt on restarà fins el 1865. Clara Hoyos Barcelona Nova destinació a Sta. Engràcia de Montcada Rosa Juncosa Barcelona Com a ecònom, i regent de Ripollet Ramon Barberà Com a ecònom (1865.1872) Barcelona Curat a Sant Sebastià de Montmajor (1872-1879) Maria Comelles Ecònom a Sant Vicenç de Mollet fins el 1881, any que va Barcelona arribar a la parròquia hostafranquina del Sant Àngel Custodi Rosa Selma Barcelona I va restar fins el 21 de febrer de 1893 quan ocupà com a cu- Mª Dolors Duran Lleida rat la parròquia d la Mare de Déu dels Àngels i de Sant Antoni Francesc A. Picas Abat, aleshores al carrer dels Àngels. La Jonquera Allí va morir a la data indicada. Rosa Torras Rajadell La parròquia avui estudiada era molt gran i amb pocs mit- Joieria Pujol Barcelon jans econòmics. A l’Arxiu Diocesà hi ha documentació del bon sacerdot, demanant un vicari, sol·licitant un sacerdot que conegui la llengua francesa ja que unes monges franceses són a la parròquia per a cuidar els afectats del còlera. Ell mateix va ajudar els malalts i el barri li va dedicar un carrer.

Joana Borràs Barcelona Família Espallargas Barcelona Lourdes Franquet Barcelona

A mi m’agrada més, com a anècdota, la petició al bisbe que vingui de visita. Tanmateix demana que vingui el diumenge “ja que la canalla portarà sabates” (1) Josep M. Vilarrúbia-Estrany

(1) La canalla, ja a curta edat, treballaven a Montjuïc a les pedreres, i ho feien descalços.

HORARI D’ATENCIÓ AL PÚBLIC

El nou horari d’apertura habitual de les nostres oficines per atendre al públic és el següent: Dimecres: de 10 h. a 12 h. Dijous: de 16h. a 18h. Divendres: de 11 h. a 13h. i de 16h. a 19h. 2307

DÉU PREMIA ELS JUSTOS AMB LA GLÒRIA DEL CEL

’esperança del cel és un gran patrimoni: dels qui creuen en Vós, Senyor.

No vull deixar-me encisar per les coses d’aquest món: podran semblar d’or i plata riquíssima, però totes són billonades falses.

És aquell “heretatge incorruptible, incontaminable, immarcescible” (Pt. 1ª 1-4): que ens conserveu al cel per a nosaltres.

Aquella mica de dauradura que totes porten al damunt: aviat desapareix i dels seus tresors no en queden sinó desenganys i malcontentament.

És aquella glòria immensament superior: “al pes lleuger de la tribulació momentània” (Cor. 2ª 4-17).

No em vull arriscar de perdre aquells tresors que Vós, oh Déu, prometeu al cel: aquella “corona que heu promès als qui hauran estimat la vostra manifestació” (Tim. 2ª 4-8).

Consevulla que Déu em vulgui provar en aquest món: sempre serà per al meu bé i per aconseguir un gran premi en el cel. Encara que haguéssim d’anar arrodolant tota la vida: val la pena passar totes les tribulacions amb l’esperança del paradís.

Feu-me la gràcia de viure sempre confiant en Vós: que m’estimeu infinitament i m’espereu en el vostre regne. Manuel Esqué i Montseny C.M.F

LOTERIA DE NADAL

Els recordem que el nº de la Loteria per a aquest any 2012 és el

nº 22.485 OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació mensual de Pastoral Catòlica L’Associació Obra Cultural Mariana, obra de seglars, fou beneïda pel Papa Joan Pau II, en carta de juliol de 1990, amb el missatge ˝difongui amb reiterat afany els valors cristians en la societat d’avui˝ Entitat inscrita amb el Núm 11.593 de la Secció 1ª del Registre de Barcelona Generalitat de Catalunya. Departament de Justicia. Edita: Fundació P. Esqué

Dipòsit Legal: B-43.692.80

President de l’Obra Cultural Mariana: Sr. Jordi Morillas Baena

Director de la Revista: P. Anton Mª Sánchez Bosch, C.M.F.

Redactors col·laboradors:

Mn. Josep Mª Alimbau

Miquel Bonjoch, C.M.F.

Agustí Miarnau, C.M.F.

Alex Pastor

Ferran Blasi, Pvre.

Manuel Esqué i Esqué

Xavier Moix i Bressolí, C.M.F.

Francesc A. Picas

Mn. Antoni Mª Bausili.

Xavier Garralda Alonso

Manuel Esqué

Ramon Mª Soriano Camps

Núria Boldú

Montserrat Llopart

Joan Naboa

Josep Mª Vilarrúbia-Estrany

FUNDACIÓ PARE ESQUÉ - President del Patronat: Sr. Ramon Mª Soriano Camps Entitat inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el n.º 797. N.I.F. G-60.572.211. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justicia el 10 de juny del 1994. Sant Antoni Mª Claret, 50-62 interior. 08025 BARCELONA. Tel. i Fax: 93 458 59 35. Bloc/Web a http://www.FundacioPareEsque.org e-mail: Fundacio.Pare.Esque@gmail.com Per fer donatius compte corrent ˝La Caixa˝ 2100-0856-93-0200401214. C/. Nàpols, 342, 08025 Barcelona Els donatius seran correspostos amb un rebut de la Fundació, amb el qué es podrà deduir, segons la legalitat vigent, de les liquidacions del seu import en la quota del IRPF en la declaració de la Renda.

2308