Fundació Pare Esqué ìDifongui amb reiterat afany els valors cristians en la Societat díavuiî (Carta del Papa Joan Pau II al P. EsquÈ).
…s una consigna del Papa, que ha fet seva LíObra Cultural Mariana en totes les seves activitats
SETEMBRE - OCTUBRE 2012 - Nº 246 SUMARI
Pàg. 1 Editorial ANY DE LA FE P. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F. Pàg. 2 La Noia de natzaret P. Xavier Moix C.M.F.
EDITORIAL
ANY DE LA FE
“
Porta fidei”, “La porta de la fe” (Fets 14,27) és el títol de la carta apostòlica amb la qual el papa Benet XVI ha Pàg. 4 La institució de l’Eucaristia convocat un “Any de la fe”, que començarà l’11 d’octu Montserrat Llopart bre de 2012, en el 50è aniversari de l’obertura del Concili Vaticà Pàg. 5 La porta de la fe II i 20è. de la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica, i Sant Pare Benet XVI acabarà en la solemnitat de Crist Rei, el 24 de novembre de 2013. Pàgs. 6 Salutació a tota la comunitat Jordi Morillas, Nou President de En esmentar l’objectiu d’aquesta iniciativa, com altres vegades, l’O.C.M. el sant pare hi posa la litúrgia en un lloc central: “Desitgem que Pàg. 7 Pàg. 8 UN CANT A LA VIDA aquest any susciti en tot creient l’aspiració, a confessar la fe Xavier Garralda Alonso amb plenitud i renovada convicció, amb confiança i esperança. Pàg. 9 LA FLOR DE NADAL Serà també una ocasió propícia per intensificar la celebració de Francesc A. Picas la fe en la litúrgia, i d’una manera particular en l’Eucaristia, que Pàg. 10 LES CELEBRACIONS Mauricio Chinchilla és el cimal al qual tendeix l’actuació de l’Esgésia i alhora la font Pàg. 11 Primer Rector d’Hostafrancs d’on brolla tota la seva força. Al mateix temps, esperem que el Josep Mª Vilarrúbia-Estrany testimoniatge de vida dels creients sigui cada vegada més creï El més sincer agraïment Pàg. 12 La caritat dels primers fidels ble. Redescobrir els continguts de la fe professada, celebrada, P. Manuel Esqué i Montseny,C.M.F. viscuda i pregada, i reflexionar sobre el mateix acte amb què es creu, és un compromís que tot creient ha de fer seu, sobretot en aquest any” (n.9). I això perquè “sense la litúrgia i els sagraments, la professió de fe no tindria eficàcia, perquè li mancaria la gràcia que sosté el testimoniatge dels cristians” (n.11). Pàg. 3 Assemblea de l’obra El cronista
OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació bimensual de Pastoral Catòlica
Els membres de l’Obra Cultural Mariana ens sentim especialment convocats a viure intensament aquest Any de la Fe perquè tenim la consigna donada pel Sant Pare al nostre Fundador Pare Esqué de “difondre amb reiterat afany els valors cristians en la Societat d’avui”. Per això tenim Maria GUIA QUE ENS GUIA. I al final de la seva carta apostòlica, el mateix Sant Pare Benet XVI, acaba dient: “Confiem a la Mare de Déu procvlamada beneurada perquè ha cregut aquest temps de gràcia”. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F.
2273
LA NOIA DE NATZARET
M
aria, la filla de Joaquim i Anna, amb els tretze anys més encantadors, ja no és una nena. Va plorar molt quan el pare morí. La mare Anna, que repetia que Déu havia promès ajudar viudes i orfes, va seguir entregada del tot a la seva filla, educant-la segons els costums del temps. Li explicava la Torà, li contava la història d’Israel, la preferència de Déu pel poble: “Déu digué: Israel és el meu fill primogènit” (Exode 4.22). Li recordava la Mishnà -comentaris i aclariments a les normes de la Torà. Els Sabbats, mare i filla assistien al Temple, i es quedaven aplegadetes darrera l’envà fet de llistons encreuats, que separava els homes i les dones. La noia Maria respirava la cultura popular israelita, basada en la fe en un Déu poderós i en l’esperança de la vinguda del Messies. Creixia de cos i esperit. Progressava en coneixement, en edat i en gràcia, davant Déu i els homes. Anna s’anava atansant al cel. Un dia no es va poder llevar del llit. Va fer sortir de l’estança familiars i veïnes, i es quedà sola amb la seva filla. Li va recordar que mantingués sempre ferma l’esperança en la vinguda del Messies. Maria se la mirà amb dolcesa, i somrigué. La cara d’Anna s’esclarí, i els seus ulls, encastats en els de la filla, cobraren la llum dels que descobreixen el misteri de Déu. La darrera mirada d’Anna a Maria va descloure el secret amagat des de l’eternitat: “Filla meva, Mare del meu Senyor”. De les mans de la filla, Anna anà a les mans de Déu. Vingueren familiars de tot Palestina, a l’enterrament. Els de Natzaret es feren càrrec de la noia, i se l’endugueren amb ells. Durant el viatge, Maria es va fer molt amiga de la cosina Elisabet, més gran que ella, i a l’igual que ella, pietosa complidora de la Llei i il·lusionada amb la vinguda del Messies. Elisabet vivia a Ein Karem, un poblet de la muntanya de Judea, al sud de Jerusalem, amb el seu marit Zacaries, un dels set mil sacerdots de segona categoria, homes de families sense casta, de recursos tan minvats que quasi tots, a diferència dels sacerdots privilegiats i rics de l’alta aristocràcia, subsistien fent treballs manuals: comerciants, picapedrers, fusters. Aquests membres del baix clergat tenien la responsabilitat de petites feines al Tem2274
ple: cremar encens, traginar llenya per als holocaustos, atendre els sacrificis privats dels fidels. El poble de Natzaret, a la vall grassa d’Esdrelon, aplegava cinquanta cases de totxo i fang. Tenien una sola porta, una finestreta i el terra atapeït, amb terrats fets de branques trenades cobertes d’argila. En els buits de la paret es guardaven les estores i flassades, que, a la nit, s’estenien a terra, on la gent hi dormia vestida. Les tines per conservar blat, oli i figues seques s’arrengleraven als recons. Hi havia gerres amb llet i mel, i els grans càntirs per anar a buscar aigua a la font. La vaixella era d’aram; la de fang, si es feia servir, s’havia de trencar després, puix, segons la llei, quedava contaminada d’impuresa. Aquestes eren les “propietats” de les families de Natzaret. Moltes de les cases, fent niu de tota brossa, aprofitaven les coves formades a la falda del turó. Els carrers eren estrets, sense pavimentació, plens d’escombraries. Fang i humitat a l’hivern, i pudor a l’estiu. Les relacions de veïnat en un poble tan petit solien ser harmonioses, pràcticament tots eren familia de tots i tots coneixien bé la vida i els poblemes de tots. Als pobles de l’Orient, les cases resten sempre obertes de dia; tothom té dret a entrar-hi, tothom viu amb tothom i tothom està emparentat amb tothom. A les placetes, les dones arraulides molien el blat, bressaven el nadó, bufaven el foc a brases per fer bullir el tupí, i xafardejaven. Els homes eren al tros o exercien al carreró un ofici bonàs. Sol colgant, la gent torna a casa i es tanquen els portalons; es troben vora els fogons de pedra i prenen una sopa, abans de gitarse en unes estores de palla. A Maria li agradà Natzaret perquè els oncles se l’estimaven, les cosines eren com germanes, i Déu l’havia portat fins a aquell raconet per alguna raó, que ella ignorava, “Sóc la serventa del Senyor. Que tot m’esdevingui tal i com Ell vol”. La vida de Maria a Natzaret fou un exercici de les virtuts de la llar, pròpies d’una noia de catorze anys: anar al mercat, escombrar la casa i l’entrada polsegosa del carrer, preparar el sobri menjar, rentar i estendre al sol la bugada, cercar aigua a la font. Xavier Moix, C.M.F.
Assemblea de l’Obra Cultural Mariana i Junta General del Patronat de la Fundació
T
al com havia estat anunciat a la nostra Revista, tingué lloc l’acte als nostres locals, el prop passat dijous set de juny, l’Assemblea ordinària anual. L’assistència no va diferir massa d’altres vegades. Del nostre col-lectiu de membres del Patronat, dues persones van excusar la seva assistència per telèfon, tot donantnos ànims . Van assistir quatre patrons, un d’ells vingué de més enllà dels 80 quilòmetres per la qual cosa volem agrair-li altre cop. La resta d’assistents eren membres i simpatitzants de l’Obra. Obrí la sessió el president sortint de l’Obra. Va llegir la convocatòria i exposà l’estat de comptes, que ja no es cap sorpresa que sigui positiu i esperançador, en allò que a l’economia fa referència . S’aproven els comptes de l’any passat 2011 i també s’aprova, amb cap vot en contra, el pressupost d’ingressos i despeses per al 2012, ben ponderat i equilibrat , com cal en els temps que estem. Acte seguit, el president sortint proposa a lAssemblea el nomenament del nou president de l’Obra Cultural Mariana, en la persona d’en Jordi Morillas Baena, que es acceptat per unanimitat pels assistents. En aquest moment, pren possessió del càrrec en Jordi Morillas, i ens exposa i proposa un seguit de mesures, que contribuiran sens dubte a revitalitzar les nostres Institucions. Recuperar els grups de treball , destinar els recursos que ja tenim, per a posar en marxa la tant cobejada obra social i afrontar el
repte mès important, com es poder incorporar un nucli de joventut al nostre projecte. Serà del tot necessari donar un caire nou a moltes coses, posar-les al dia i fer que siguin més engrescadores tant per els actuals assistents, com també als futuribles . Caldrà obrir nous camins i noves perspectives de treball sense defugir, és clar, del nostre ideari i full de ruta. Caldrà per això, veure’ns afavorits per una major participació, a l’hora de posar en marxa noves fórmules de gestió i una forta innovació en les activitats que s’hi duran a terme. Res no ens vindrà regalat, cal treballar-ho tot amb afany i sense tribulació, si és que creiem en allò que fem. Des d’aquí, donem les gràcies a tots els presents a l’Assemblea, els quals van mostrar la seva incardinació i es van oferir a formar part d’algun grup de treball. També fem una afectuosa crida, als que ens segueixen des de fora de Barcelona i als que no van poder ser-hi presents; també d’ells necessitem expresions d’ànims i un recolzament com més proper sigui possible. En especial, a aquells que ostenten el càrrec de patró per a que propaguin els valors de la Fundació allà on vagin i en facin ressò. Hi confiem . Des d’aquesta finestra desitgem molta sort a la nova Junta de l’Obra Cultural Mariana, de tal manera que a l’inici del proper curs, a primers de setembre, es puguin veure ja les bases, per una sensible millora en les nostres Institucions El cronista.
Nota de la Direcció
E
s just que expressem el nostre agraïment al Sr. Manuel Esquí i Esqué, fins ara President de l’O.C.M. per la seva intensa i abnegada dedicació a l’O.C.M. Ens mereix també el nostre agraïment la Sra. Mercè Garrote, Secretaria tan fidel i bondadosa que ha demanat ser substituïda del càrrec per raons de salut i de família. 2275
CINQUÈ MISTERI DE LLUM La institució de l’Eucaristia És dificil escriure sobre aquest passatge de la vida de Jesús, perquè és molt difícil copsar els seus sentiments, aquell capvespre de dijous. Eren les festes de Pasqua i Jesús, com a bon jueu, vol celebrar l’àpat pasqual amb els amics. Abans de seure a taula, ens trobem amb aquell gest de Jesús de rentar els peus als deixebles. “Qui sigui el primer, serà el servidor de tots. No he vingut a ser servit, sinó a servir”, havies dit i ara ho feies. Després, assegut a taula, deurien parlar de moltes coses. Se t’acabava el temps d’estar amb els teus amics i volies dir-los tant...Volies alliçonar-los i alliçonar-nos a tots. En el teu cor d’home i Déu, hi érem tots, cadascú en el seu temps i amb el seu nom. I en un moment del sopar, vas agafar el pa, i alçant els ulls al cel, al Pare que t’havia enviat, i que en tu s’havia complagut, vas trencar-lo i donar-ne un boci a cadascú: “Preneu i mengeu, això és el meu cos”. Què va passar en el teu cor ?, quin sentiment inefable d’amor, i què va passar en el cor dels teus amics ?...Ja no eres sols present a taula, sinó que t’incorporaves a la seva vida, de manera real i plena.
2276
Varen continuar menjant i parlant i acabat el sopar, vas prendre el calze i novament, després de dirigir-te al Pare, els el vas donar, tot dient: “Preneu i beveu, és la meva sang”. Sang que dintre de poques hores vessaries, com a culminació de la teva vida d’amor als homes. I vas afegir: “Feu això en memòria meva !”. Amb aquestes paraules perpetuaves la teva presència enmig dels homes, real i present en l’Eucaristia, fins a la fi dels temps. Gràcies, Jesús, pel gest d’amor. Eucaristia, unió amb Tu i amb els germans. No hi ha àpat eucarístic sense unió entre nosaltres i si hi manca l’amor. Jesús, en l’Eucaristia, ens parteix i dóna el pa. També nosaltres, la nostra vida hem de compartir amb el germà. “Feu això, en memòria meva”, Jesús a tots ens va dir. en el nostre fer de cada dia i en el convit del pa i el vi. Montserrat Llopart
LA PORTA DE LA FE Carta apostòlica de Benet VI per a l’Any de la Fe 6. La renovació de l’Església passa també a través del testimoniatge ofert per la vida dels creients: amb la seva mateixa existència en el món, els cristians són cridats efectivament a fer resplandir la Paraula de veritat que el Senyor Jesús ens va deixar. Precisament el Concili, en la Constitució dogmàtica Lumen gentium, afirmava: “Mentre que Crist, “sant innocent inmaculat”(He 7,26),no conegué mai el pecat (cf. 2Co 5,21), sinó que va venir a expiar tan sols els pecats del poble (cf. He 2,17), l’Església, que inclou en el seu propi si els pecadors,santa, doncs, i alhora necessitada sempre de purificació, s’aplica contínuament a la penitència i a la renovació. L’Església “avança pelegrinant entre les persecucions del món i els consolsde Déu”, predicant la creu i la mort del Senyor, fins que torni (cf. 1Co 11,26). Amb la força del Senyor ressuscitat pren vigoria per poder triomfar, amb paciència i amor, de les seves pròpies penes i dificultats, les internes i les externes, i per poder descobrir fidelment davant el món el misteri, ni que estigui encara mig velat, de Crist, fins que es revelarà al final de tot en plena llum”. En aquesta perspectiva, l’Any de la Fe és una invitació a una autèntica i renovada conversió al Senyor, únic Salvador del món. Déu, en el misteri de la seva mort i resurrecció, ha revelat amb plenitud l’Amor que salva i crida els homes a la conversió de vida mitjançant la remissió dels pecats (cf.Ac 5,31). Per a l’apòstol Pau, aquest Amor porta l’home a una nova vida: “Pel baptisme vam ser sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist va ressuscitar d’entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres caminen en una vida nova” (Rm 6,4). Gràcies a la fe, aquesta vida nova plasma tota l’existència humana en la novetat radical de la resurrecció. En la mesura de la seva disponibilitat lliure, els pensaments i els afectes, la mentalitat i el comportament de l’home es
purifiquen i es transformen lentament, en un procés que no acaba de complir-se totalment en aquesta vida. La “fe que actua per la caritat”(Ga 5,6) esdevé un nou criteri de pensament i d’acció que canvia tota la vida de l’home (cf. Rm 12,2; Col 3,9-10; Ef 4,2029; 2Co 5,17). 7. “Caritas Christi urget nos”(2Co 5,14): és l’amor de Crist el que omple els nostres cors i ens impulsa a evangelitzar. Avui ,com ahir, ell ens envia pels camins del món per proclamar el seu Evangeli a tots els pobles de la terra (cf. Mt 28,19). Amb el seu amor, Jesucrist atreu cap a ell els homes de cada generació: en tot temps, convoca l’Església i li confia l’anuncí de l’Evangeli, amb un mandat que és sempre nou. Per això, també avui cal un compromis eclesial més convençut a favor d’una nova evangelització per a redescobrir l’alegria de creure i tornar a trobar l’entusiasme de comunicar la fe. El compromis missioner dels creients obté força i vigor del descobriment quotidià del seu amor, que mai no pot faltar. La fe, en efecte, creix quan es viu com a experiència d’un amor que es rep i es comunica com experiència de gràcia i goig. Ens fa fecunds, perquè eixampla el cor en l’esperança i permet donar un testimoni fecund: en efecte, obre el cor i la ment dels qui escolten per acollir la invitació del Senyor a acceptar la seva Paraula per ser els seus deixebles. Com afirma sant Agustí, els creients “s’enforteixen creient”. El sant bisbe de Hipona tenia bons motius per expressar-se d’aquesta manera. Com sabem, la seva vida va ser una recerca contínua de la bellesa de la fe fins que el seu cor va trobar descans en Déu. Els seus nombrosos escrits, en els quals explica la importància de creure i la veritat de la fe, romanen encara avui com un patrimoni de riquesa sense igual, i permeten encara a tantes persones que busquen Déu de trobar el camí just per a accedir a la “porta de la Fe”.
2277
Salutació a tota la comunitat
M
’és grat poder adreçar-me a tothom des d’aquesta plataforma que és a la vegada la portaveu de l’Obra Cultural Mariana: la nostra Revista. Vull agrair profundament la confiança dipositada per la junta de patronat en el meu nomenament com a nou president de l’Obra Cultural Mariana i fer extens aquest agraïment a tota la comunitat de l’Obra i de la Fundació Pare Esqué. Espero poder retornar aquesta confiança amb treball i encert al capdavant de l’Obra i arribar com a mínim a l’alçada de la tasca ben feta i lloable de l’anterior president, en Manuel Esqué i Esqué. Per als qui no em conegueu personalment, tinc 44 anys, estic casat i sóc pare de 3 filles de 10, 8 i 7 anys. Sóc Enginyer Superior en Informàtica i Master en Administració d’Empreses. La meva carrera professional l’he desenvolupat, i així ho continuo fent, en empreses de serveis en la direcció d’equips de servei i suport a clients i en la direcció de departaments d’organització i sistemes d’informació. Tres són els pilars en els què baso la meva tasca professional: (1) Tenir cura de les necessitats dels clients; (2) fer més amb menys; i (3) treballar colze a colze amb l’equip. La Fundació i l’Obra Cultural Mariana té reptes importants als quals ha de fer front: la important crisi de fe que viu la nostra societat d’avui; l’empetitiment 2278
que sofreix la nostra comunitat degut a l’imparable avanç dels anys i al fet que no s’incorpora sang nova i jove; i, no menys important, l’obra social. Com llegiu, tenim reptes importants per endavant i els mateixos els podrem superar amb l’ajut i col·laboració de tothom. Per això he decidit impulsar grups de treball entre tots vosaltres, entre tots els integrants de la comunitat de la Fundació Pare Esqué i de l’Obra Cultural Mariana, perquè tothom, tots vosaltres, cada un de vosaltres, ha de poder tenir un espai per donar la seva opinió, per participar, per col·laborar de forma constructiva en els diferents projectes que posarem en marxa. Perquè TOTS estem capacitats per fer-ho. TOTS tenim experiència per fer-ho. Perquè TOTS som persones i TOTS hem tingut l’experiència de la vida. TOTS hem tingut alegries i dificultats. Les alegries les hem disfrutat. Les dificultats, algunes, les haurem superat; altres, malauradament, no. I totes aquestes vivències ens han donat experiència de vida i això ens faculta a TOTS a poder participar ja sigui amb un pensament, amb una idea, amb una col·laboració puntual, amb una col·laboració més continuada, posant-nos en contacte amb alguna persona que hi pugui col·laborar, o d’altres maneres. Cinc seran els projectes que desenvoluparem i cinc les comissions de treball que crearem:
1. L’Obra Social. 2. La Comunitat. 3. Activitats. 4. Cultura i Docència 5. La Revista A continuació us resumeixo breument els objectius de cada comissió. L’Obra Social Com sabeu, la Fundació i l’Obra Cultural Mariana, més enllà del seu àmbit religiós, tenen vocació social. Ens debem a la societat i en aquest sentit hem d’impulsar i posar en marxa projectes socials. Com sabeu també, vam rebre un donatiu important per poder impulsar un projecte d’ajut a la gent gran. Projecte que encara no hem aconseguit posar en marxa. L’objectiu d’aquesta comissió serà posar en marxa aquest projecte i que tingui tanta continuïtat com sigui possible. La Comunitat La nostra comunitat es fa petita. Els anys passen de forma inexorable per a tothom i no entra sang nova en la comunitat. L’objectiu d’aquesta comissió serà crear accions per involucrar nova sang, nous pensaments, especialment de la joventut. Activitats Conferències, romeries, trobades ... Totes aquestes activitats donen vida a la nostra comunitat. És part de la seva sang. No les hem de deixar perdre i al mateix temps les hem de programar i difondre adequadament. L’objectiu d’aquesta comissió serà definir les activitats
a fer en el curs i com s’organitzaran. Cultura i Docència El Pare Esqué ens va deixar un llegat cultural que podem i hem de difondre. Un exemple, un de molts, seria el llibret “Pel Camí del Cel”. L’objectiu d’aquesta comissió serà definir l’activitat docent, educativa, comunicativa si voleu, de l’Obra Cultural Mariana. La Revista La Revista és la nostra portaveu, és un canal de comunicació molt important i també compte amb la fidel i agraïda participació de membres de la comunitat. I la Revista al mateix temps ha de poder conjugar, actuar de nexe d’unió amb tota la comunitat i actuar de fil conductor de tot el que passa dins i més enllà de la comunitat. I al mateix temps hem de poder adoptar noves formes de comunicar els continguts de la revista en línea amb com la societat d’avui en dia accedeix a la informació (Internet, xarxes socials, facebook, twitter, etc.). Dic, i reitero, adoptar, no pas canviar o alterar. La Revista ha de continuar amb el format actual, en paper i en el format de paper que amb molt encert es va introduir recentment. I al mateix temps, com indico, ha de poder comunicar a través d’altres canals. La Revista no és un conjunt de pàgines escrites i prou. La Revista és el que hi ha escrit, és el missatge que transmetem. Això és l’important. L’objectiu
d’aquesta cinquena comissió de treball serà potenciar la Revista com a dinamitzadora de les accions i activitats de l’Obra Cultural Mariana i de la Fundació Pare Esqué i obrir-la encara més a la participació de tota la comunitat. Com es pot participar? Molt fàcil. Cadascún de vosaltres (o coneguts o conegudes vostres) pot participar en les comissions de treball que vulgui. Amb aquelles amb les què se senti més identificat, per la raó que sigui. Podeu participar en una, dues o més comissions de treball. La dinàmica de treball serà també força senzilla. Cada comissió es reunirà de forma periòdica (a poder ser un cop al mes) al local de la Fundació per tractar el seu tema i definir les accions a fer. Us animo a TOTS a participar. “Jo no visc a Barcelona i no m’és fàcil poder desplaçar-me al local de la Fundació.”, podrà dir més d’un/a amb tota la raó. No és cap problema. Els qui per qualsevol raó no podeu desplaçar-vos al local de la Fundació també podeu participar. En funció de cada cas, trobarem la manera de que la distància no sigui un problema.
En tots els casos, deixeu nota del vostre nom i telèfon de contacte i, també, en quina comissió de treball voleu participar. Us hi esperem, a TOTS. Afectuosament, Jordi Morillas President Obra Cultural Mariana
Per participar, ho podeu fer de diverses maneres: Per telèfon, trucant a la Fundació: 93 458 59 35. Per email, a Fundacio. Pare.Esque@gmail.com. Per carta, a Fundació Pare Esqué, c/ Sant Antoni Ma. Claret, 50-62, interior. 08025 Barcelona. 2279
UN CANT A LA VIDA A propòsit d’un llibre escrit originalment amb gargots: “Los garabatos de Dios”, l’autora del qual és un testimoni viscut impressionant d’una actitud anímica diametralment oposada a l’eutanàsia.
E
l llibre va ser publicat el 2007. La seva autora, Olga Bejano Domínguez, que totalment impossiblitada no podia moure’s, ni parlar, ni escriure, ni gairabé veure, va usar uns gargots, que sols persones entrenades podien desxifrar, per tal d’escriure aquest llibre. “Els sis mesos que em donaren de vida (quan estava a punt de morir), comenta l’autora, esdevingueren vint anys”(quan va escriure el llibre). Dedica aquest llibre amb tota la il·lusió: “Aquest llibre el desitjo dedicar al Cel, per haver-me donat una segona oportunitat perquè pugui intentar ser millor persona”. “A tota la meva familia i molt especialment als meus pares, per donar-me la vida, així com per la seva acceptació de les meves circumstàncies i la seva constant adaptació a la meva llarga i cruel malaltia; per donar-me el seu afecte i el seu temps, per sacrificar-se tants anys, sense poder complir moltes de les seves il·lusions en haver de tenir cura de mi, i per retornar-me la vida en moltes ocasions”. “Igualment se’l dedico als amics que fugiren de la meva vida horroritzats per la meva malaltia: també els tinc presents en les meves pregàries”. –També dóna gràcies als seus amics i amigues fidels, a alguns sacerdots i als lectors–. I continua fent esment d’una experiència espiritual que li va succeir a a la què després ens referim: “Espero que quan un dia torni de nou a aquell túnel de llum que vaig conèixer un preciós diumenge de maig de 1987, algú em digui: “Pots passar i asseure’t prop del foc de la teva llar, aquesta sí és la teva casa PER SEMPRE”. “No he oblidat les paraules que aquell dia em va dir el porter (personatge de la seva experiència), que va dir que se sentia orgullós de ser un dels meus guies: “Olga, cal que retornis per a fer saber al món que Déu i el Més Enllà existeixen. La teva vida a partir d’ara serà dura, molt dura, però el teu esforç serà fèrtil, molt fèrtil. Mai et sentiràs sola, Déu anirà posant al teu costat les persones que en cada moment vagis necessitant, i la propera vegada que ens veiem podràs passar 2280
fins al final de la llum”. “En resum, continua, se’l dedico a tots els Simons que, igual que Simó de Cirene va ajudar Jesús a portar la seva creu, teniu cura de la meva ànima i del meu cos i feu que el meu caminar sigui més lleuger i la meva estrella menys pesada”. L’experiència espiritual que li va obrir un horitzó nou i lluminos la comenta així una amiga seva: “Mentre va estar en coma va tenir una E.P.M. (experiència propera a la mort), comunment dita “experiència del túnel”. Aquesta experiència donà a la seva vida un tomb de cent vuitanta graus. Ella era catòlica practicant, encara que no anava sempre a missa. Si podia l’evitava. A partir d’aquesta vivència la seva vida experimentà una transformació espiritual i religiosa impressionant. Malgrat el seu gran patiment físic i psicològic, va nar descobrint i apropant-se a un Déu Amor”. La seva vida, ens diu la seva amiga, en aquests vint anys tan durs sense poder ni tant sols parlar, és una “bella història de sofriment, fe i alegria” “per a ella, la vida és un miracle i un gran regal”. En aquest període, en contrast amb la seva durissima condició fisica, portava una grandíssima activitat, amb l’ajuda, que mai li mancà, de familia, amics, amigues i enfermeres, tal com fan palès els quatre llibres que ha escrit amb un esforç inaudit: “sols el Cel sap l’esforç que m’ha costat escriure aquest llibre” (el que comentem), ens diu. I ens transmet joia, ganes de viure, una fe entusiasta i fins i tot un sentit de l’humor i una tendresa increïbles. En el llibre, apart de referències a la seva pròpia vida, ens narra vides santes i aparicions de la Mare de Déu als nostres dies que l’han representat una ajuda per a la seva vida espiritual i que vol compartir amb nosaltres. Olga passà a la vida eterna i plena, en què tant somniava, (si bé acceptava amb entusiasme la seva vida aquí en aquesta terra), a finals de l’any 2008, tenia 45 anys. I ens deixà una petja d’alegria en el sofriment i d’amor a la vida per dura que fos aquesta. Que el seu exemple ens captivi i ens animi Xavier Garralda Alonso
LA FLOR DE NADAL
Nadal català. També es glosa un món ansiós de Pau; la pau de Nadal. Recomanem als mossens i els col· laboradors de les parròquies la lectura d’aquests pastorets-catecisme. Creiem que els poden ser útils. Aspirem que aquesta versió de La Flor de Nadal, ajudi als nostres infants i joves a ser més fidels a Déu i a la Pàtria. La Flor de Nadal és una versió catequètica de l’espectacle nadalenc “Els Pastorets de l’Ametlla” guardonats amb la Creu de Sant Jordi 2007. Oferim un llibre amb la música als lectors de l’Obra Cultural Mariana col·laboradors de la seva Parroquia. El poden demanar a PIVESA – Apartat 21- 17700 La Jonquera i el rebran gratuïtament, Es pot adquirir, entre altres, a Llibreria Balmes, c/, Duran i Bas, 11, 08002 Barcelona, Telèfon 93,317.94.4 Autor de “La Flor de Nadal” Francesc A. Picas
A
mb gran il·lusió oferim a totes les parròquies de Catalunya la lectura de deu estampes nadalenques, sota el títol de “La Flor de Nadal”. Deu quadres teatrals escrits per ser representats per les pròximes festes nadalenques al presbiteri del propi Temple. Es tracta de teatre al servei del catecisme. Els actors poden ser nens i nens d’edat del catecisme, amb col.laboració de joventut, nois i noies i el Cor Parroquial.. Són deu quadres nadalencs fàcils de posar en escena. Uns pastorets originals. Més que uns pastorets, un complement del catecisme. Amb molta musica. No precisen decorats. També es poden representar en una escola o en un teatre. El petit Jesús en el pessebre és el gran protagonista, amb Maria de Natzaret i Sant Josep. Els pastors de Betlem i els àngels son l’ànima del teatre. Tradicions populars com el tió de Nadal,, l’Avemaria, el Pessebre familiar, la Missa del gall, i altres, expressen en diferents quadres la bellesa i profunditat del 2281
Les celebracions
P
er celebrar els seus vint-i-cinc anys de casats van fer una gran festa.
fustes i fins la policia va arribar per ajudar a sufocar les flames.
Tota la vida han viscut al camp, són fills de camperols i ells mateixos es dediquen a treballar la terra. Això és el que han fet tota la vida i el que han intentat transmetre als seus fills també.
Ancians, adults, joves i nens es miraven desconsoladament. Semblava que la festa acabaria així, sobtadament i tristament. Però quina no seria la meva sorpresa en veure que, després d’apagar el foc, ordenar el molt desordre que quedava, assecar una mica d’aigua per aquí i per allà, els esposos, els que celebraven vint-i-cinc anys de casats, van decidir dir a la gent que la festa continuava, que això no podia ser motiu perquè la gent se n’anés i despatxar de tornada a casa seva els que a comptagotes anaven arribant per continuar la festa.
En aquestes muntanyes de camperols, les festes, sigui la celebració que sigui, gairebé sempre duren dos o tres dies. Quan el camperol fa festa, com diu el refrany, «llença la casa per la finestra». És una manera de convocar, de celebrar, de fer festa, de mostrar que les coses van bé. No tothom ho pot fer, perquè el camp, de vegades, dóna més maldecaps que alegries. Tot el veïnat hi estava convocat, també coneguts i amics, padrins i parents, podríem dir que no hi faltava ningú. Tothom va acudir a la invitació. Vint-i-cinc anys no se celebren cada dia. El mossèn va celebrar una eucaristia a la casa del matrimoni i després va començar la festa: menjar pertot arreu, els nens corrent d’un lloc a l’altre, balls, rialles i converses plenes de records. La felicitat era plena. Els pares del matrimoni els acompanyaven, germans, nebots i, és clar, els seus tres fills, la néta i dos més en camí, què més es pot demanar a la vida? La celebració va durar fins a altes hores de la matinada. A poc a poc es va anar silenciant la música i les veus, i els convidats es van retirar a descansar. El compromís era tornar l’endemà. Les cuineres van matinar i van enllestir les viandes amb promptitud. Com sempre, van atiar el foc amb les brases i va passar el que era inesperat, una ràfega de vent va fer saltar una espurna i aquesta, en un tancar i obrir d’ulls, va saltar al tabac sec que s’estava assecant a les cordes. Ràpidament, el foc va travessar l’estança i tota la collita preparada per a ser venuda va cremar en qüestió de segons. Els convidats que dormitaven a la casa es van despertar sobresaltats. Veïns i convidats corrien d’un lloc a l’altre amb galledes d’aigua. Crits, plors, ordres se sentien pertot arreu. El foc va cremar tenaçment canyes i 2282
Així, doncs, el foc va tornar a cremar, aquest cop amb més control, la carn es va coure, els plats es van servir, els convidats i veïns van tornar a acudir i va continuar la festa. Tal vegada no hi va haver gaires rialles i els nens no van fer tant d’enrenou, però podríem dir que era una festa i una celebració tal com Déu mana. L’olor de fum recordava que alguna cosa havia succeït i vam tornar a estar fins a altes hores, va sonar la música i, fins i tot, les parelles van tornar a ballar. Dies més tard es van organitzar una recollida de fons, va haver-hi rifes i la família va rebre donatius. El lloc es va reconstruir i va tornar a fer goig, fins i tot més que abans del foc. I mesos després convocaven a una altra festa. Aquest cop, la filla petita complia anys i volien celebrar-ho amb la família i els amics. Va tornar a sonar la música, va haver-hi menjar i van tornar a celebrar, a fer festa, a la qual, amb alegria, malgrat les dificultats, sempre convoquen amb goig; així, doncs, podríem dir que no convoquen a la reunió perquè és festa, sinó que és festa perquè es reuneixen. La festa no és símptoma de vagància, no és irresponsabilitat. La festa és part de la vida, un dels llocs on s’estrenyen vincles emocionals, creatius, intel·lectuals, interpersonals. Així, cada cop que puguem, hem de fer festa i viure-la en profunditat. Per Mauricio Chinchilla, Periodista. Barichara, Colòmbia, abril 2011
Joan Martí Cantó, primer rector d’Hostafrancs
E
ngrescats per parlar del temple, de forma involuntària, no he parlat dels sacerdots que la van regir.
Avui em centraré en el primer rector, Mn. Joan Martí Cantó. Nascut a Barcelona el 7 d’abril de 1829, L’endemà era batejat al temple de Santa Maria de la Mar.
EL MÉS SINCER AGRAÏMENT
De caràcter inquiet i culte ben aviat participà en la premsa de l’època, El Ancora, Ecos del Amor de María, Los Santos Francesc Picas La Jonquera Ángeles. Josep Gaya Els Omellons
Va ser nomenat rector d’Hostafrancs el 1 d’agost de 1868, Rossend Condis El Vendrell no hi va arribar fins el 13 d’agost. Josefina Martínez
Poc després l’aixecament militar conegut com “La GlorioS.Quirze del Vallés sa” va comportar que el temple es convertís en caserna (més Isabel Tresserras Barcelona endavant ho comentarem). A Hostafrancs hi va restar fins a l’any 1881.
Gloria Matas Barcelona
Traslladat a Santa Madrona, que aquells anys era on avui hi Carmen Andreu Barcelona ha la parròquia de Lurdes. Teresa Sellés Barcelona Hi va arribar el 15 de març, no va ser l’atzar, aquell dia es Ramon Batet Igualada celebra Santa Madrona. Entre les publicacions per ell escrites destaquem “”El cielo en la tierra”, “El pan nuestro de cada día”, “El báculo de la ancianidad”, aquest és un missal amb uns caràcters de lletra molt grans a fi que els avis amb visió delicada el puguin llegir (1), “Amores de la infancia”, “Misas a canto llano” i “Historia completa de la imagen y Santuario de Nuestra Señora de Montserrat”.
Sebastià Ribera Tàrrega Yolanda Alcañiz Barcelona Mª Carmen Marcen Barcelona Núria Loren Barcelona Josepa Glez. de Barbarà
Barcelona
Virgínia Castillo Terrassa
Va morir a Sant Gervasi de Cassoles, aleshores municipi inNati Babià Barcelona dependent el 1888. Josep M. Vilarrúbia-Estrany
Rosalina Dalmau Barcelona Fam. Solanelles
(1) Me’l va regalar Mn. Joan Miralles Zamora, amic del Pare Esqué, ambdós amics meus. Presideix el rebedor de casa meva Josep M. Vilarrúbia-Estrany
S. Joan Vilatorrada
2283
LA CARITAT DELS PRIMERS FIDELS
Q
uin contrast, Senyor, entre la raboseria dels fariseus: i la senzillesa de cor dels primers deixebles de l’Evangeli. A les injúries sofertes pels apòstols per causa del vostre nom: ells mai no responen amb odi i malcontentament. Vós esteu enmig seu: i sempre triomfa la caritat quan Vós presidiu una assemblea. Saben pels profetes que calia fos sacsejada pels perseguidors la vostra Església: però en les assemblees canten l’himne de la gratitud i de l’amor.
Eren, oh Jesús, un sol cor i una sola ànima: i no hi havia indigent entre els vostres seguidors. Dipositaven els béns als peus dels apòstols: i no hi havia ningú que famegés entre els qui aclamaven el nom de Jesús. La seva generositat a desprendre’s dels seus béns, Vós la beneïeu: puix la vostra providència és infinitament més gran que la nostra generositat. El triomf de la caritat, aquell distintiu que deixàreu a l’Església, era palès: de tot arreu venien a ajuntar-se als vostres escollits.
Per això les multituds acudien als apòstols: i en ells tothom trobava bona acollença i un amor fraternal.
Feu, Senyor, que la mateixa caritat regni en el meu cor: la meva vida serà també el triomf de l’Evangeli enmig del món.
I no hi havia diferència entre els deixebles de Jesús: tot els era comú: la comunitat de la pregària féu la comunitat dels seus cors i dels seus béns.
Manuel Esqué i Montseny C.M.F
Diumenge 30 de setembre Trobada dels membres de l’O.C.M. especialment els pelegrins a Lourdes del juliol passat. Missa a les 18 h. i salutacions particularment del nou President Sr. Jordi Morillas i de la nova Secretària, Sra. Lourdes Franquet OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació mensual de Pastoral Catòlica L’Associació Obra Cultural Mariana, obra de seglars, fou beneïda pel Papa Joan Pau II, en carta de juliol de 1990, amb el missatge ˝difongui amb reiterat afany els valors cristians en la societat d’avui˝ Entitat inscrita amb el Núm 11.593 de la Secció 1ª del Registre de Barcelona Generalitat de Catalunya. Departament de Justicia. Edita: Fundació P. Esqué
Dipòsit Legal: B-43.692.80
President de l’Obra Cultural Mariana: Sr. Jordi Morillas Baena
Director de la Revista: P. Anton Mª Sánchez Bosch, C.M.F.
Redactors col·laboradors: Miquel Bonjoch, C.M.F.
Agustí Miarnau, C.M.F.
Alex Pastor
Mn. Josep Mª Alimbau
Manuel Esqué i Esqué
Xavier Moix i Bressolí, C.M.F.
Francesc A. Picas
Xavier Garralda Alonso
Jordi Morillas
Ferran Blasi, Pvre.
Mn. Antoni Mª Bausili.
Ramon Mª Soriano Camps
Núria Boldú
Josep Mª Vilarrúbia-Estrany
Montserrat Llopart
Joan Naboa
FUNDACIÓ PARE ESQUÉ - President del Patronat: Ramon Mª Soriano Camps Entitat inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el n.º 797. N.I.F. G-60.572.211. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justicia el 10 de juny del 1994. Sant Antoni Mª Claret, 50-62 interior. 08025 BARCELONA. Tel. i Fax: 93 458 59 35. Bloc/Web a http://www.FundacioPareEsque.org e-mail: Fundacio.Pare.Esque@gmail.com Per fer donatius compte corrent ˝La Caixa˝ 2100-0856-93-0200401214. C/. Nàpols, 342, 08025 Barcelona Els donatius seran correspostos amb un rebut de la Fundació, amb el qué es podrà deduir, segons la legalitat vigent, de les liquidacions del seu import en la quota del IRPF en la declaració de la Renda.
2284