Fundació Pare Esqué ìDifongui amb reiterat afany els valors cristians en la Societat díavuiî (Carta del Papa Joan Pau II al P. EsquÈ).
…s una consigna del Papa, que ha fet seva LíObra Cultural Mariana en totes les seves activitats
Març -Abril 2012 - Nº 243 SUMARI
Pàg. 1 Editorial Dejuni P. Anton Mª Sánchez Bosch Pàg. 2 Si el dolor truca a la porta Mn. Josep Mª Alimbau Pàg. 3 L’anastesista i un part Dr. Ramon Mª Soriano Pàg. 4 Itineraris de don Bosco Pàg. 5 Les noces de Canà Montserrat Llopart Pàgs. 6 L’any de la Fe Carta apostòlica de Benet XVI
EDITORIAL
DEJUNI Des del passat dia 22 de febrer, conegut com a Dimecres de Cendra, l’Església ha entrat en el temps litúrgic de la Quaresma, que ens prepara per a la Pasqua. És un temps especialment fort per l’exigència de la vida espiritual en la pràctica triple d’oració, dejuni i almoina. És cert que aquestes tres pràctiques les trobem en altres religions, però en la religió cristiana assoleixen un caràcter especial.
Entre els deixebles de Jesús, aquestes tres pràctiques es viuen en clau de conversió a Déu. No som els homes que anem a conquerir Déu, sinó que és Déu que surt al nostre encontre. És Pàg. 8 Relativisme moral un temps de diàleg amb Déu, que no vol que l’home es perdi, Xavier Garralda Alonso sinó que es converteixi i se salvi. En la lectura de l’Evangeli que Pàg. 9 La Verge de Tura Francesc A. Picas figura en la Missa del Dimecres de Cendra, es parla de les tres Pàg. 10 L’alarma del dolor pràctiques d’oració, dejuni i caritat, però enfocades cara a Déu. M. Javiera Aguirre Així queden desqualificats els qui preguen sorollosament a les Pàg. 11 El Portal de l’Àngel cantonades de les places per a ser vistos, els qui desfiguren les Josep Mª Vilarrúbia-Estrany cares perquè tothom noti que dejunen i els qui fan almoina al El més sincer agraïment Pàg. 12 La transfiguració del Senyor toc de trompeta per a ser considerats públicament com a be P. Manuel Esqué i Montseny,C.M.F. nefactors. Només ens ha d’importar la mirada de Déu, el nostre Pare, que veu el més secret del nostre cor. Pàg. 7 Intencions de l’apostolat de l’oració de Benet XVI per a l’any 2012
L’Església, que malda per ser seguidora del Crist, viu la Quaresma com una imitació del Crist, que, segons la narració dels Evangelis, un cop rebut el Baptisme al Jordà, es retirà al desert durant quaranta dies. Allí romangué apartat del món fent pregària intensa, dejunant i essent temptat pel diable. OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació bimensual de Pastoral Catòlica
La seva vigoria espiritual va aparèixer a l’hora de les temptacions. Es notava el seu coneixement profund de la paraula de Déu i la seva vigoria enèrgica a l’hora de rebutjar les propostes afalagadores del maligne. La lluita contra el mal és precisament una de les finalitats de la pràctica quaresmal. Així ho expressa aquesta oració col·lecta del Dimecres de Cendra: “Concediu-nos, Senyor de començar amb un dejuni santificador l’exercici quaresmal de la milícia cristiana, perquè els qui hem de lluitar contra l’esperit del mal ens sentim enfortits amb l’auxili de la sobrietat”. Passa a la pàgina següent
2249
ve de la pàgina anterior
Per tant, aquesta mortificació dels sentiots, que comporta la Quaresma, no és de cap manera una vel·leitat masoquista, sinó la recerca d’un correctiu, un retornar a la puresa i equilibri que ens ha desballestat el pecat. També ho diu el Prefaci IV d’aquest temps litúrgic: “Amb aquest temps de dejuni, reprimiu els nostres vicis, ens eleveu l’esperit i ens concediu la força i la victòra per Crist Senyor Nostre”. El dejuni practicat per Jesús i els apòstols i seguit per tota la tradició de l’Església no pot considerar-se passat de moda. És cert que la legislació de l’Església s’ha suavitzat molt aquests últims temps, però l’exigència de l’Evangeli és molt clara: “Hi ha dimonis que no surten sinó és amb l’oració i el dejuni”. Les recens revelacions marianes de Lour-
des i de Fàtima reforcen la necessitat que tenim de la penitència. Les més recents de Medzugorje enclou el dejuni entre les cinc pedretes per a derribar el Goliat del pecat (juntament amb la Bíblia, l’Eucaristia, el Rosari i la Confessió mensual. En un comunicat atribuït a la Verge Maria, amb molt de seny, es fa aquesta observació: “Si no teniu prou força per a dejunar a pa i aigua, podeu renunciar a altres coses com són la televisió. Vosaltres mateixos noteu com, després d’haver vist els programes, us trobeu distrets i incapacitats per a la pregària. També podeu renunciar a l’alcohol, al tabac i altres gustos. Vosaltres mateixos sabeu què heu de fer”. El que més importa és aquesta purificació per a preparar amb l’ànima ben neta la joia de la Pasqua de Jesús. Així ho expressa aquest altre Prefaci de al Litúrgia quaresmal: “Vós, Senyor, ens concediu d’esperar, cada any, amb alegria i conversió de cor la celebració de la Pasqua. Així, donats més intensament a l’amor i al servei dels germans, arribarem a ser plenament fills de Déu per una participació més assídua dels sagraments que ens han donat la vida”. El programa és prou bonic i interessant. Només cal que cadascú es decideixi a posarlo en pràctica. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F.
UNES PARAULES DE MOSSÈN ALIMBAU “Sí el dolor truca a la porta...” L’autor de les paraules que vénen a contuniació és un cec que ha entrat dins d’ell mateix i ha vist uns horitzons radiants. Quan feia deu anys que era cec, va escriure: “Si un dia el dolor truca a casa teva, no cridis, no li barris portes i finestres, sinó obreli.” “No diguis que s’ha equivocat de porta, com si no hagués arribat la teva hora, i que havia d’anar a la casa del veí.” “Obre-li la porta, perquè entri”. “Dóna-li el lloc d’honor.” “Asseu-te al seu costat”. “Ofereix-li el setial a l’hoste esperat.” 2250
“I, sobretot, no et queixis: la teva veu t’impediria de sentir la seva paraula, si és que té alguna cosa per revelar-te de seguida.” “Fes atenció, perquè al costat del dolor sempre hi ha l’àngel invisible i mut que, en un moment determinat, se t’apareixerà per indicar-te que abaixis el cap.” Les experiències doloroses, les llàgrimes vessades, ens poden millorar i ajudar altres persones que pateixen. No hem de renegar pas de les hores amargues ni dels dies de sofriment. Ens poden portar les lliçons millors de comprensió., de saviesa, d’humanitat, d’espiritualitat, de cristianisme.
FER DE METGE L’ anestesista i un part ( 1ª part )
no l’atura. La dona no té dolor i fins i tot pot adormir-se mentre progressa el part. És una tècnica anestèsica sofisticada, gràcies a la tecnologia del plàstic, qua ha permès fer catèteres, que es poden col·locar dins l’espai epidural, i és per on es pot afegir l’anestèsia necessària, mentre duri el part. L’altra dia teníem un part, d’una noia amb caràcter, de professió perruquera. Venia tota maquillada i plena de tatuatges, per l’esquena, braços i algun altre lloc innomenable. Vivia el part fatal, perquè encara no se li podia posar l’anestèsia. Es queixava, escridassava d’una manera forta i teatral, fent que de la sala de parts, estiguéssim incòmodes, espantats i apurats, per una situació en la què no hi podíem fer res, i veient que els calmants no eren efectius. Cal saber que l’epidural s’ha de posar en un moment determinat del part, ni abans perquè pot aturar el part, ni després perquè el més dolorós ja ha passat, i si s’atura el part, s’ha d’acabar amb cesària. L’anestèsia minimitza el dolor i fa el treball de part tolerable.
Parlava anteriorment de la dinàmica del part i la seva fisiologia, com es posa en marAmb aquesta situació, aquell dia l’anestexa i com s’inicia, i les moltes coses que li arsista no tenia bon dia, tot i que és una persoriben a passar a la partera, en el treball del part, a més En el treball del part, a més d’altres na molt estable. En definitiva, sense valorar l’ambient d’altres situacions que són situacions que són de caire biofísic, de la sala de parts, va arride caire biofísic, bioquímic, hormonal, quirúrgic. Tot bioquímic, hormonal, quirúrgic. Tot bar, i no li va voler fer la peridural, quan veié el tatuatsensacions de tipus físic, sensacions de tipus físic, emocional, ge que tenia a l’esquena, i emocional, a més d’altres es negà a adormir-la, i com a més d’altres vessants, que totes vessants, que totes en el ella estava disposada a passeu conjunt fan que aquest en el seu conjunt fan que aquest sar ni un minut més de doprocés sigui tan esperat, desitjat, i que endega una procés sigui tant esperat, desitjat, i lor, el seu metge prengué la decisió correcta, fent una font d’alegria. Si tot va senque endega una font d’alegria cesària, amb anestèsia per se complicacions i acaba via parenteral, per tal de bé. No s’ha d’oblidar que solucionar la situació i crec que, per protegirl’obstetrícia és una especialitat de la medicili la gola dels crits que feia. El marit sotmès na que, quan es capgira, posa en perill dues a aquesta actuació desaforada, es posà viovides a la vegada. lent al veure patir la seva esposa, que actuà Us parlava del dolor del part perquè avui així en part pel dolor i en part per fer coactenim una tècnica anestèsica que minimitció emocional. Aquesta situació va fer que el za la sensació dolorosa del treball del part, marit, un home petit i cepat, arribés a ameque com saben és un treball muscular, que naçar-nos tots, com si estiguéssim castigant no es pot aturar, per seguir amb el seu obi torturant la seva estimada esposa. jectiu, que és l’expulsió del fetus. Aquesta Dr. Ramon Soriano i Camps anestèsia treu el dolor de la contracció però 2251
BARCELONA: EN ELS ITINERARIS DE DON BOSCO Jo ja començava a planejar l’operació de No poques vegades em convé recórrer col·locar la roda de recanvi, i primer, buscar amb cotxe el trajecte entre Pedralbes i el Parc aquesta i les eines necessàries -el cric i la del Turó. I els itineraris possibles, m’agrada palanca que fa de descargolador- i desemsempre que puc, seguir-ne un que em porta barassar l’espai destinat a portaequipatje, a passar pel davant d’uns vells i històrics ediper treure-ho d’aquell cau. Però heus aquí ficis que m’evoquen l’amor de sant Joan Bosque passava per aquells voltants un xicot co a la nostra Ciutat i la correspodència que jove, que s’ofereix: “¿El puc ajudar en alguli manifestà la Barcelona del seu temps, mana cosa?” Jo li dic que havia de canviar una terialitzada, per exemple, en l’ajuda que, jusroda, i em pregunta si jo sabia com es feia. tament per la construcció d’alguns d’aquells edificis, va prestar Dorotea de Chopitea de Sí al llarg de la meva vida ho havia hagut Serra, una dama xilena esposada amb un de fer moltes vegades. Però és evident que pròcer barceloní. Són unes escoles que es aquesta feina havia de constituir un transtorn troben en la continuació de per a mi , tot sol, i més ara la carretera de Sarrià en el l’home actual pot sentir que no em puc considerar passeig que porta el nom jove: Vam quedar que li ho novament la necessitat del Sant. També en recorexplicaria, si calia, ell aniria den el temps, la primera dèfent la feina, i jo l’ajudaria. I d’acostar-se, com la cada del segle XX, en què el dit i fet: en uns deu minuts meu pare, Ferran Blasi i Rovam treure una roda per samaritana, al pou per quet, llavors un infant, va posar-hi l’altra, i tots dos anar a un d’aquells col·legis escoltar Jesús, que invita contents. salesians, en una primerenJo li vaig preguntar d’on ca estada a Barcelona, quan a creure en ell i a extreure era i com es deia. Vivia a va baixar des d’Escaló, arl’aigua viva que brolla de Cervelló i el seu nom era ran de la mort prematura Daniel, amb un cognom del seu pare, Ferran Blasi i la seva font que ara no recordo, que soCampi, el meu avi. nava a germànic. Com era
I precisament ahir, tot transitant pel davant d’un d’aquests edificis, destinat a l’ensenyament em van cridar l’atenció uns rètols d’una companyia constructora, col·locats en una façana, i vaig decidir a obtenir-ne un document gràfic, per si un dia m’havia de ser útil per a il·lustrar algun treball relacionat amb aquests temes. No dubto que Don Bosco va veure amb simpatia el meu propòsit, pensant segurament en Dorotea, que s’ho mereixia, i en l’advocació de Maria Auxiliadora, tan lligada a aquells indrets i a tals labors educatives, i crec haver-ne rebut una prova. Per no destorbar el trànsit vaig tenir la idea -anava a dir: vaig cometre l’error- de pujar a la vorera, però potser no va ser una equivocació, almenys del tot, per les coses que van seguir. No era fàcil l’operació: el marxapeu era més aviat alt i tenia un angle cantellut, esmolat i tallent. I el que era de témer es va produir, que un pneumàtic es va esbotifarrar. 2252
de suposar, feia els estudis allí a la vora, en una de les institucions superiors salesianes instal·lades en aquells col· legis fundats arran la vinguda a Barcelona de Don Bosco l’últim quart del segle XIX, quan tenia més de vuitanta anys. No dubto que la bona disposició d’aquell estudiant tenia alguna cosa a veure amb l’estil de la formació que venia d’aquell sant educador de Torí i segur que, amb miraclet o sense, l’havia fet aparèixer allí, en un moment oportú. Jo vaig poder fer les fotos i encara arribar a temps a dinar, i a més, com ell no anava a casa seva no havia d’acompanyar-lo, com hauria estat un deure de delicades. Sí que, a més d’expressar-li el meu agraïment, vaig voler que en tingués un record, dedicant-li un llibre amb el meu nom, de títol “Conèixer la Bíblia”, que portava al cotxe. Ferran Blasi, Pvre.
SEGON MISTERI Les noces de Canaà
sap que no. Creu en el Fill i sap que farà quelcom. “Feu el que ell us digui”, adverteix als criats. Fe, autèntica fe, la de Maria. I Jesús correspon a la fe de Maria i diu als criats que omplin d’aigua unes piques de pedra destinades a la purificació. Ho fan... I després, aquells nuvis van tenir el millor vi.
Avui, a Cannà hi ha festa gran. S’hi celebren unes noces, i molta gent hi és convidada. També Jesús, amb Maria, la seva mare, i el grupet d’amics, els deixebles. Jesús, amb la seva presència a aquelles noces, ens vol significar que la festa forma part del Regne de Déu. No són les cares tristes i el recolliment constant, el camí que Ell ve a ensenyarnos. És un camí normal, dins del desenvolupament normal de la vida dels homes a la terra. I Jesús parla, comenta, menja i beu com qualsevol... Maria, tanmateix parla amb les conviccions de moltes coses que porta en el seu cor: el fill s’ha fet gran... Però el cor de dona intueix un problema, se’ls ha acabat el vi. Pateix pels nuvis. Què pot fer? Ella sola, res; però algú pot arreglar-ho. Maria creu en el seu Fill i confia en Ell. Segur que voldrà fer quelcom... i s’hi acosta: “Fill, no tenen vi”. La resposta de Jesús podria desconcertarla. “Mare, per què m’ho dius a mi?”. Però ella
Jesús no falla mai. Sempre té resposta la fe autèntica. De vegades, de pressa; d’altres, més tard. Però sempre, si hi ha fe, hi ha miracle. Jesús: Conserva i augmenta la nostra fe. Diem que creiem, però sempre ens envolta l’ombra del dubte. No acabem de viure immersos en l’única veritat que Déu és en nosaltres, i que “Déu estima entranyablement tot el que passa i el que ens passa. Senyor: Conserveu i augmenteu la nostra fe!. Fe no és tan sols creure alló que no veig, ni comprenc. És viure-ho també en la tenebra acceptant que és ben cert. La nostra fe ha de ser vida; sols paraules no valen res. Si estimem tots sense mida podrem dir que tenim fe. Montserrat Llopart
NOTA: Convé fer aviat les inscripcions per al pelegrinatge a Lourdes del 6 al 9 de Juliol de 2012 La Secretària Sra. Mercè ve a les oficines els dimarts de 5 a 7 de la tarda. El seu telèfon 93 436 46 11 2253
L’ANY DE LA FE Carta apostòlica del Sant Pare Benet XVI
1. “La porta de la fe” (cf. Ac 14,27), que introdueix a la vida de comunió amb Déu i permet l’entrada a la seva Església, està sempre oberta per a nosaltres. És possible travessar aquest llindar quan la Paraula de Déu s’anuncia i el cor es deixa plasmar per la gràcia que transforma. Travessar aquesta porta suposa emprendre un camí que dura tota la vida. Aquest comença amb el Baptisme (cf. Rm 6,4), amb el qual podem anomenar Déu amb el nom de Pare, i es conclou amb el pas de la mort a la vida eterna, fruit de la resurrecció del Senyor Jesús que, amb el do de l’Esperit Sant, ha volgut unir en la seva mateixa glòria els qui creuen en ell (cf. Jn 17,22). Professar la fe en la Trinitat -Pare, Fill i Esperit Santequival a creure en un sol Déu que és Amor (cf. Jn 4,8): el Pare, que en la plenitud dels temps va enviar al seu Fill per a la nostra salvació; Jesucrist, que en el misteri de la seva mort i resurrecció va redimir el món; l’Esperit Sant, que guia l’Església a través dels segles en l’espera del retorn gloriós del Senyor. 2. Des del començament del meu ministeri com a Successor de Pere, he recordat l’exigència de redescobrir el camí de la fe per il· luminar de manera cada cop més clarament l’alegria i l’entusiasme renovat del trobament amb Crist. En l’homilia de la santa Missa d’inici del Pontificat deia: “L’Església en el seu conjunt, i els seus pastors en ella, com Crist han de posar-se en camí per portar els homes fora del desert,vers el lloc de vida, vers l’amistat amb el Fill de Déu, vers Aquell que ens dóna la vida en plenitud”. Succeeix avui amb freqüència que els cristians es preocupen molt per les conseqüències socials, culturals i polítiques del seu compromís, al mateix temps que continuen considerant la fe 2254
com un pressupòsit obvi de la vida comuna. De fet aquest pressupòsit no sols no apareix com a tal, sinó que fins i tot sovint és negat. Mentre que en el passat era possible reconèixer un teixit cultural unitari, àmpliament acceptat en la seva referència al contingut de la fe i als valors inspirats per ella, avui no sembla que sigui ja així en vastos sectors de la societat, a causa d’una profunda crisi de fe que afecta moltes persones. 3. No podem deixar que la sal es torni insípida i la llum romangui oculta (cf. Mt 5,13-16). També l’home actual pot sentir novament la necessitat d’acostar-se, com la samaritana, al pou per escoltar Jesús, que invita a creure en ell i a extreure l’aigua viva que brolla de la seva font (cf. Jn 4,14). Hem descobert novament el gust d’alimentar-nos amb la Paraula de Déu, transmesa fidelment per l’Església, i el Pa de la vida, ofert com a sosteniment a tots els qui són els seus deixebles. (cf. Jn 6,51). En efecte, l’ensenyament de Jesús ressona encara avui amb la mateixa força: “No us heu d’afanyar tant per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna” (Jn 6,27). La pregunta plantejada pels qui escoltaven és també avui la mateixa per a nosaltres: “Com hem d’actuar per a fer les obres de Déu?” (Jn 6.28). Sabem la resposta de Jesús: “L’obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat” (Jn 6,29). Creure en Jesucrist és, per tant, el camí per poder arribar de manera definitiva a la salvació.
INTENCIONS DE L’APOSTOLAT DE L’ORACIÓ confiades per Benet XVI per l’any 2012 GENER: Perquè el compromís dels cristians en favor de la pau sigui ocasió per a donar testimoni del nom de Crist a totes les persones de bona voluntat. FEBRER: Perquè el Senyor sostingui l’esforç dels treballadors de la salut en el seu servei als malalts i gent gran de les regions més pobres. MARÇ: Perquè l’Esperit Sant concedeixi la perseverança a tots els qui són discriminats i perseguits pel nom de Crist sobretot a l’Àsia. ABRIL: Perquè molts joves sàpiguen acollir la crida del Crist per a seguir-lo en el ministeri sacerdotal o en la vida religiosa. MAIG: Perquè Maria, Reina del món i Estrella de l’evangelització, acompanyi tots els missioners en l’anunci del seu Fill Jesús. JUNY: Perquè els creients sàpiguen reconèixer en l’Eucaristia la presència viva del ressuscitat, que els acompanya en la vida de cada dia.
JULIOL: Perquè els voluntaris cristians que són presents en territoris de missió sàpiguen donar testimoni de la caritat de Crist. AGOST: Perquè els joves, cridats al seguiment de Crist, proclamin i donin testimoni de l’Evangeli fins als límits del món. SETEMBRE: Perquè augmenti en les comunitats cristianes la disponibilitat per a l’enviament de missioners -sacerdots i laics- i de recursos concrets per a les esglésies més pobres. OCTUBRE: Perquè s’afermi el desenvolupament i el progrés de la nova evangelització en els països d’antiga tradició cristiana. NOVEMBRE: Perquè l’Església, peregrina encara a la terra, resplendeixi com a llum de les nacions. DESEMBRE: Perquè Crist es reveli a tota la humanitat amb la llum que emana de Betlem i que es reflexa en el rostre de l’Església.
D’una Carta dels bisbes de la Tarraconense sobre el dejuni En la tradició bíblica, el dejuni ocupa un lloc important; també en l’exercici quaresmal de la vida cristiana. El dejuni i l’abstinència són un mitjà excel·lent per a moderar les nostres apetències i desitjos i una gimnàstica eficaç per a posar-se o per a mantenir-se “en forma” en l’aspecte ascètic. Evidentment, com ens recorda sant Agustí, per dejuni i abstinència podem entendre qualsevol mortificació de la persona. Per això, un himne atribuït a sant Gregori el Gran, que es canta o es resa en l’ofici de lectura dels diumenges de Quaresma (“Ex more docti mystico”), amplia l’àmbit del dejuni i l’abstinència a les converses (xafardeia, murmuracions, paraules frívoles...), al menjar i a la beguda (quantitat i qualitat, llaminadures...) al repòs nocturn, als jocs, espectacles i diversions, etc. La crida al dejuni i a l’abstinència, en aquest sentit tan ampli, és molt necessària en la nostra època, en què la recerca immoderada del confort, del plaer i de la sensualitat, la preocupació excessiva
per les coses materials i l’afany consumista esmussen i marceixen la vigoria de l’esperit. Tanmateix, en aquesta exhortació, volem insistir especialment en el dejuni i en l’abstinència d’aquelles coses l’import de les quals és possible i recomanable de destinar als germans més necessitats en forma de solidaritat compartida, de caritat, de misericòrdia, d’almoina... En l’Antic Testament ja trobem testimoniatges punyents d’aquesta vinculació del dejuni amb el servei als pobres: “L’únic dejuni que jo aprecio és aquest:...Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a cas teva els pobres vagabunds; si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus” (Is 58,6-7). En el Nou Testament es manté aquesta mateixa actitud; per exemple: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats” (Jm 1,27).
2255
RELATIVISME MORAL I DOGMES ALLIBERADORS La paradoxa d’un pretès alliberament que esdevé esclavitud, i d’una pretesa subjecció que esdevé alliberament Succeeix que des de l’òptica relativista no existeixen deures absoluts: De cap norma pot dir-se que obligui sempre i en tot cas. El greu és que, si no existeixen deures absoluts, tampoc podrem, amb coherència, afirmar que existeixen drets absoluts (dels quals mai i per ningú no podem ser despullats). Doncs ja sabem que el correlatiu, l’altra cara, dels deures són els drets; sols en base al deure de tots i cadascú, poden afirmar-se els drets de tots i cadascú. Així, no hi haurà menera de fixar un fonament als drets de l’home, als drets naturals. Ja que se suposa que la naturalesa de l’home seria relativa, quelcom com un canviant i variable calidoscopi. No podria afirmar-se, per exemple, que sempre i en tot cas un home innocent no hauria de ser perseguit. Ja que tampoc aqueixa norma moral, per hipòtesi, seria absoluta i sempre hi podria haver una excepció i en determinats casos un home innocent podria ser perseguit. Fóra prou que s’afirmés que això redunda en un bé per al conjunt de la societat, d’una nació o de una classe social: La terrible experiència de la violació sistemàtica dels drets humans per sistemes ideològico-polítics com el nazisme i el comunisme, que mentre no tenien en la seva ideologia perversa per què tenir un fonament absolut de la moral, no tenien per què tenir escrúpuls, i no creien en un Déu que és realitat absoluta i que ens mana fer el bé i prohibeix fer el mal, acaben absolutitzant el relatiu: la raó d’Estat, el bé de la nació o d’una classe social. Ja diu Benet XVI, amb saviesa, que el totalitarisme es fonamenta en relativitzar l’absolut i en absolutitzar allò relatiu. I paradoxalment, mentre no reconeixien cap fonament immutable a deures i drets del ciutadà, acabaven imposant pesadíssims i inhumans deures, al temps que retallaven els més naturals dels drets, a tots o a una part de la ciutadania. No estem lluny, per desgràcia, de reviure aquests aspectes històrics tirànics. 2256
El primer pas en aqueix avanç vers l’abisme (avanç que és anomenat “Progrés”) és desarmar l’home de les seves creences en normes morals immutables, que sempre i en tot cas són obligatòries: La imposició a través de mitjans coercitius, polítics, de categories relativistes (imposicions educatives, com l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania), o a través del monopoli dels mitjans de comunicació que creen de manera forçada a un estat d’opinió. I es saluda aquesta dictadura del relativisme com a gran alliberament de l’home, mentre s’amaga el projecte totalitari a què serveix d’avantsala. Es saluda tota heretgia, el final de tot dogma, com a l’albada de la llibertat de l’home. Però, ¿és això cert?: Suposem que es posa en dubte un “dogma”, que és radicalment alliberador, com que “Déu és bo”. Forçosament, o no es creurà en Déu, o, pitjor encara, no es creurà que Déu és bo. Ara bé ¿quins fruits pot produir l’adoració de un Déu no bo?: Un home que, imitant aqueixa caricatura de la divinitat, serà pervers, que astutament recorrerà als mitjans més malèfics per als seus fins. I s’ha d’observar que aquells que semblin ser religiosos, però que tinguin aqueixa concepció, seran els pitjors. De manera que en la societat construïda sobre la negació de determinats lluminososw dogmes (que Déu és bo, que mai no cal atentar contra un innocent, etc.), ningú podria estar segur que no atentin contra ell mateix, que no sigui, per exemple, assassinat. Així doncs, les heretgies sobre aspectes bàsics, com els esmentats, són el més gran verí, el més gran tòxic, el més gran dissolvent dels fonaments en què reposa una persona lliure i una societat que resulti mínimament humana. La negació de determinats dogmes constitueix, en realitat, un suïcidi personal i de la societat que la cova. Xavier Garralda Alonso
LA VERGE DEL TURA. PATRONA D’OLOT
Els amants de l’Obra Cultural Mariana el passat 6 de desembre van poder afegir el nom de la Mare de Déu del Tura d’Olot al rosari de Verges visitades. L’amor a Maria omple de `pau i d’amor el cor dels seus devots. Olot és la capital de la Garrotxa, comarca industrial, agrícola i ramadera, rodejada de volcans apagats que donen un color rústec a la terra. La Verge del Tura és la patrona d’Olot. És tradició que un bou descobrí de forma providencial la imatge enterrada en un terròs del Mas, dit de Caritat. La descoberta inspirà els fidels olotins a construir una església a honor de la Mare de Déu, i donarli per nom, Tura. A la Garrotxa anomenen Tura als bous de pastura. Si pugeu al Cambril veureu un bou al costat esquerre de la imatge. Aquest fet es relata també en una obra de teatre que va escriure un dels poetes més excel·lents de la llengua catalana, Mossèn Francesc Gay, rector de La Pinya, una població prop d’Olot. El llorejat sacerdot-poeta va ser assassinat el 1936 com tants centenars de sacerdots. La imatge de la Verge és del segle XIII, i fou construïda per uns monjos de Ripoll. En la persecució religiosa del 1936, va ser llançada des del Cambril, però pogué ser salvada per uns fidels cristians, que jugant-s’hi la vida la rescataren del foc del Santuari, se la pogueren endur i l’amagaren fins que a Catalunya va renéixer la llibertat religiosa el febrer de 1939. La persecució religiosa també derrocà el magnífic campanar i quedaren malmeses obres de notables artistes olotins dintre del Temple, entre d’altres, de l’immortal Amadeu. La Verge, com era costum antigament, anava vestida. Va ser restaurada per l’escul-
tor Martí Casadevall. Olot és ciutat d’artistes. El Temple de Maria havia sofert danys molt greus en el terratrèmol de 1427. També per les invasions de les tropes franceses als volts del 1800. L’ateisme dels soldats de Napoleó causà algunes destrosses. L’Església, actualment, és d’estil neoclàssic-barroc amb planta de creu llatina i d’una sola nau. Hi podem contemplar la cúpula del creuer, pintura i imatges i un estol de llantions votius, i frescos de la cornisa rehabilitats. S’han escrit goigs i lloances que ajuden la fe dels fidels a Maria. Les mares era tradició portar els infants als peus de la Verge abans de caminar, per ensenyarlos a caminar pel camí del bé. La devoció a la Verge del Tura també és estesa fora d’Olot, pels oletins escampats arreu. Els devots de l’Obra Cultural Mariana, assistiren en el Santuari a una missa celebrada pel nostre consiliari Pare Sánchez , i després visitaren l’Església Parroquial de Sant Esteve, bastida el 1759. Conserva un bonic retaule barroc a la capella del Roser i al Museu parroquial s’hi guarda un grup escultòric d’Amadeu i una pintura del Greco. Completà l’excursió, vinguda de Barcelona, un dinar de germanor celebrat en el Restaurant de les Fonts de les Tries d’Olot, dirigida per una família molt simpàtica i atenta. I amb cants de nadales, ja que eren vigílies de les festes nadalenques, finalitzà l’excursió mariana a Olot, de record inoblidable. Francesc A. Picas
2257
L’alarma del dolor En general, quan veiem alterada la nostra vida en algun sentit, hi intentem restablir el que considerem que és l’ordre, i dintre d’aquest ordre, el dolor habitualment és considerat una alteració: sigui dolor físic o dolor existencial, sembla que la reacció natural és intentar eradicar-lo, disminuir-lo o simplement negar-lo, com una manera de protegir-nos tant d’experimentar-lo com de patir-ne les conseqüències. Per altra banda, el dolor és objectiu d’estudi des de fa molt de temps, en diferents cultures i societats i des de diverses perspectives (medicina, sociologia, neurobiologia, psicologia, filosofia, etc.) No és estrany, per tant, que la primera definició que dóna la Real Academia de la Lengua Española deixi ben clar que es tracta d’un tema ampli. El defineix com una «Sensació molesta i aflictiva d’una part del cos per causa interior o exterior». I encara que es tracti d’una molèstia per causa externa o interna, i ens hi aproximem des de la medicina o la sociologia, segurament a ningú no estranyarà l’afirmació que constantment intentem estar lluny del dolor, evadir-lo de totes passades. I no obstant això, el dolor forma part de la vida des del començament: el part és amb dolor, créixer produeix dolor, canviar, prendre decisions, fins i tot estimar fa mal. I tot i que el dolor és naturalment part de la vida, no l’assumim com un procés propi seu, sinó que intentem fugir-ne, allunyar-nos-en. En la dinàmica que hem desplegat en la nostra relació amb el sofriment, ja sigui evadint-lo, creant mecanismes de defensa per a protegir-nos-en, deixant-lo que actuï, enfrontant-lo o permetent que ens aixafi, hi ha hagut una enorme influència de les cultures i, per descomptat, de les religions. No té el mateix significat el dolor per a una persona d’Orient que d’Occident, donades les diferències culturals i religioses, maneres d’interpretar el món que no són estàtiques, ja que també canvien amb el temps. Però tots lluitem amb el dolor en algun sentit. Hi ha qui nega els conflictes per evitar-los; uns altres creuen que enfrontant els problemes de cara es poden evitar o minimitzar els efectes del dolor. I encara que sembli una alteració de la nostra vida, el dolor és un toc d’atenció que 2258
ens obliga a estar alerta, que ens convida a reaccionar. Aquesta reacció no ha de ser necessàriament evitar el dolor, encara que aquest sigui el moviment instintiu. Es tracta d’una alarma interior. És interessant veure com, des d’aquesta perspectiva, el dolor surt de l’habitual connotació negativa per transformar-se en un senyal que ens alerta de la nostra situació interior quan està malalta, cosa que tantes vegades queda camuflada pels esdeveniments i les preocupacions exteriors. Hi ha persones que pateixen perquè tenen el llindar del dolor físic baix. Això els provoca dificultats perquè els impedeix adonar-se que els passa alguna cosa; per exemple, si un nen amb el llindar del dolor baix cau i es dóna un cop al cap, com que no sent dolor, pot deixar passar el temps sense dir a la seva mare que ha sofert un cop que pot ser greu. O un adult que té aquesta condició ha d’estar atent als cops o a les ferides que es faci perquè podria no donar importància a alguna que després li podrà portar dificultats o problemes majors. Doncs bé, també seria molt delicat no sentir dolor existencial, seria un risc enorme no sentir l’alarma que passa alguna cosa per a posar-hi atenció i cura. No es tracta de deixar que el dolor ens arrasi, sinó més aviat d’aturar-nos un moment per a identificar-lo, tractant-se de l’alarma que ens permet cuidar els nostres processos, sentiments i estar atents als nostres canvis. Les cures preventives o pal·liatives dels patiments existencials són de gran ajuda, però no ho és tant intentar que no hi hagi dolor, perquè en aquest cas ens quedaríem sense l’alarma dels nostres processos interiors. No es tracta d’escombrar el dolor, sinó d’assumir-lo, perquè hi ha dolors que no s’acaben, com, per exemple, quan mor una persona estimada. Però per a assumir, acceptar i canalitzar cal mirar de front el sofriment, així com el buit que l’origina. Perquè l’arrel de qualsevol dolor existencial finalment és la sensació de buit i sense sentit existencial que val la pena mirar de front i no tapar amb falsos pal·liatius que no fan sinó confirmar el buit. M. Javiera Aguirre Romero, periodista, doctoranda en Ètica i Política
MONUMENTS PLENS D’HISTÒRIA, MONUMENTS PLENS DE FE El Portal de l’àngel (1a. part)
S
ens dubte molts de vosaltres heu creuat aquesta avinguda.
Com a creients el mot àngel és més que el nom d’una plaça. Avui estudiarem el seu significat. A la Barcelona medieval, de l ‘època de Jaume I una nova muralla tenia la ciutat. De les seves portes sens dubte la més concorreguda era la designada “d ‘en Tripó o dels orbs” Els orbs, cecs en català antic, hi tenien l’habitatge proper i més d’un demanava almoina en aquell concorregut portal. Era el 1398 quan el dominic Vicent Ferrer, tot venint de Sant Cugat pel camí del Testament dels Ases, arribà al davant del portal. El prodigi va ser que a la part superior de la muralla se li va aparèixer un àngel. Quan Vicent Ferrer preguntà a l ’àngel de la seva estada, ell no va dubtar en afirmar: “Per ordre de l’Altíssim, sóc aquí per guardar la ciutat” El prodigi va ser ben aviat divulgat i al segle següent una epidèmia atacava la ciutat. Sol·licitat pels nostres avantpassats, el canvi de nom fou ben aviat. Una imatge i una ceràmica explicativa eren a l ’indret. El 2 d ‘octubre, una fira de magranes convidava els veïns a homenatjar el ja considerat un dels patrons de la ciutat, sobretot la dona embarassada ja que, amb fe, creia que la magrana menjada donaria bondat al nadó.. En el proper butlletí, si és el vostre desig , continuarem el relat Vostre amic. Josep M. Vilarrúbia-Estrany
EL MÉS SINCER AGRAÏMENT Família Espallargues Barcelona Josefa Glez de Barbarà Barcelona Coloma Rovira Barcelona Montserrat Busqué Barcelona Jaume Fruitós S.Llorenç Morunys Família Batet Capellades Hermínia Juste Barcelona Mª Dolors Vilallonga Barcelona Carme Comellas Barcelona Ramon Vidiella Barcelona Mª Lluïsa Rambaud Barcelona Neus Verdaguer Manlleu Mª Teresa Albalate Barcelona Trinitat P.Acosta Barcelona Carme Guàrdia Barcelona Feliu Palau Puigreig Família Bartomeus Barcelona Carmen Sánchez Barcelona Joan Solanelles S.Joan Vilatorrada Matilde Navarro Lleida Lluís Bargalló Barcelona Anna Hoyos Barcelona Lluís Mª Vallès Lleida Montserrat Mèlich S.Vicenç dels Horts Trinitat Fortunet Olot Mercè Figueres La Sentiu de Sió Pere Garcia Oller Alcover Joan Rovira S.Joan de Mediona Joan Vila Vilassar de Mar Maria Fortuny La Selva del Camp Mª Rosa Pàmies La Selva del Camp Mª Neus Pamies La Selva del Camp Jesús Campos Barcelona Carmen Yepes Hospitalet Llobregat
2259
La Transfiguració del Senyor Els apòstols, com si besllumessin l’èxtasi de l’eternitat: no tindran paraules per expressar aquella meravella tan sorprenent i encisadora. Restaran meravellats quan veuran que Moisès i Elies, els dos vidents de l’antiga aliança: vénen a donar testimoni de Vós Senyor. La seva sorpresa serà més inefable: quan veuran que la glória de la divinitat omple la muntanya de místiques resplendors.
Benaurats els qui veuen la faç del Senyor: la glòria de Déu penetrarà a dolls en el seu cor. Jesús invità tres dels seus deixebles a pregar a la muntanya: on seran testimonis d’un prodigi que duran sempre gravat al seu cor. I pregaren, perquè, si no és en l’oració no es revela Déu: i la pregària de Jesús era infinitament intensa i filial. Els seus deixebles, encara que de bon cor, tenien una natura com nosaltres, flaca i miseriosa: i ben aviat decandí el seu esperit. Tot seguit la glòria de Déu transformà Jesús: i el seu rostre resplendí com el sol, i els vestits eren blancs com la neu.
I es féu sentir la veu del Pare, clara i paternal: “Aquest és el meu Fill estimadíssim, en qui tinc les meves complaences, escolteulo”. Reveleu-me, Jesús, els secrets de la vostra divinitat: i els inefables designis de la vostra vinguda al món. Descobriu-me aquell amor amb què ens heu estimat des de sempre: i l’amor que en el temps ens voleu manifestar per guanyar més el nostre cor. Feu que no derivi mai de les petjades que deixeu marcades davant meu: que no m’aparti del camí que duu de dret al cel. Endinseu el meu esperit en la fornal del vostre: feu que la meva intel·ligència i el meu cor no tinguin cap altre ideal que Vós. Manuel Esqué i Montseny C.M.F.
OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació mensual de Pastoral Catòlica L’Associació Obra Cultural Mariana, obra de seglars, fou beneïda pel Papa Joan Pau II, en carta de juliol de 1990, amb el missatge ˝difongui amb reiterat afany els valors cristians en la societat d’avui˝ Entitat inscrita amb el Núm 11.593 de la Secció 1ª del Registre de Barcelona Generalitat de Catalunya. Departament de Justicia. Edita: Fundació P. Esqué
Dipòsit Legal: B-43.692.80
President de l’Obra Cultural Mariana: Sr. Manuel Esqué i Esqué
Director de la Revista: P. Anton Mª Sánchez Bosch, C.M.F.
Redactors col·laboradors:
Mn. Josep Mª Alimbau
Miquel Bonjoch, C.M.F.
Agustí Miarnau, C.M.F.
Alex Pastor
Enric Balaguer i Mestre
Manuel Esqué i Esqué
Xavier Moix i Bressolí, C.M.F.
Francesc A. Picas
Ferran Blasi, Pvre.
Xavier Garralda Alonso
Jordi Morillas
Amadeu Rosell
Mn. Antoni Mª Bausili.
Mercè Garrote, secretària
Antoni Munné
Ramon Mª Soriano Camps
Núria Boldú
Montserrat Llopart
Joan Naboa
Josep Mª Vilarrúbia-Estrany
FUNDACIÓ PARE ESQUÉ - President del Patronat: Ramon Mª Soriano Camps Entitat inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el n.º 797. N.I.F. G-60.572.211. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justicia el 10 de juny del 1994. Sant Antoni Mª Claret, 50-62 interior. 08025 BARCELONA. Tel. i Fax: 93 458 59 35. Bloc/Web a http://www.FundacioPareEsque.org e-mail: Fundacio.Pare.Esque@gmail.com Per fer donatius compte corrent ˝La Caixa˝ 2100-0856-93-0200401214. C/. Nàpols, 342, 08025 Barcelona Els donatius seran correspostos amb un rebut de la Fundació, amb el qué es podrà deduir, segons la legalitat vigent, de les liquidacions del seu import en la quota del IRPF en la declaració de la Renda.
2260