Fundació Pare Esqué ìDifongui amb reiterat afany els valors cristians en la Societat díavuiî (Carta del Papa Joan Pau II al P. EsquÈ).
…s una consigna del Papa, que ha fet seva LíObra Cultural Mariana en totes les seves activitats
Gener-Febrer 2012 - Nº 242 SUMARI
Pàg. 1 Editorial La nova Evangelització P. Anton Mª Sánchez Bosch Pàg. 2 Monuments plens d’Història Josep Mª. Vilarrúbia Estrany
EDITORIAL
LA NOVA EVANGELITZACIÓ
É
s una crida que es remunta a aquella invitació de Jesús: “Aneu per tot el món i proclameu la Bona Nova a tota la creació”. Fou també Pàg. 3 Fer de Metge un dels pilars del Vaticà II: “La comunitat cristiana està integrada Dr. Ramon Mª Soriano per homes, que reunits en Crist, són guiats per l’Esperit Sant en el seu pePàg. 4 La Sibila del Rhin regrinar vers el regne del Pare i han rebut la bona nova de la salvació per a Mª Dolors Luis comunicar-la a tothom”. Pàg. 5 Els Avis no fallen mai Pau VI va voler sotrratllar què significa això d’Evangelitzar per a l’Esglé Ferran Blasi, Pvre. sia. Ho deia així: “És portar la Bona Nova a tots ela àmbits de la humanitat i, amb el seu influx, transformant-la des de dins tot renovant la mateixa Pàgs. 6 Intencions per al 2012 humanitat”. Devots del Cor de Maria Més endavant, Joan Pau II, ben conscient que el moment actual és un Pàg. 7 El Somni de Jesús desafiament formidable per a la nova evangelització prou afirmava que Montserrat Llopart havia de ser nova en el seu ardor, en els seus mètodes i en la seva expresPàg. 8 Una ciència privada de saviesa sió”. Xavier Garralda Alonso Darrerament, l’actual sant Pare Benet XVI, instituí l’any passat un CoPàg. 9 Manuel Luis Irurita sell Pontifici per a la Promoció de la Nova Evangelització i té convocat per Francesc A. Picas a l’octubre un Sínode dels Bisbes per a tractar precisament sobre aquest Pàg. 10 Honor i Glòria al Príncep tema de la Nova Evangelització en ordre a la transmissió de la fe cristiana. Manuel Esqué i Esqué Amb això se suma al que des de sempre ha estat una de les preocupacions de l’Església: “El redescubrir cada vegada més la urgència i la bellesa Pàg. 11 Un consell als malalts d’anunciar la Paraula de Déu per a que arribi el Regne de Déu, predicat pel Joan Naboa mateix Crist”. El més sincer agraïment Es tracta doncs que “ la llum de Crist il·lumini tots els àmbits de la huPàg. 12 Adoració dels Sants Reis manitat: la família, l’escola, la cultura, el treball, el temps lliure, i els altres P. Manuel Esqué i Montseny,C.M.F. sectors de la vida social”. I un dels eixos centrals d’aquest nou repte és l’àmbit de la cultura, perquè ella abraça la realitat de cada persona i de cada societat. És per això que l’encontre entre la cultura i la fe es fa del tot necessari. És com un segell de marca del cristianisme. Bé podem afirmar que la fe i la cultura es troben unides intrínsecament perquè són manifestació d’aquell desig natural de veure Déu i que és present en tots els homes. I és que el cristianisme té en la seva mateixa arrel tant una pretensió de veritat com una capacitat intrínseca de diàleg amb totes les cultures del món, des del reconeixement de llibertat de l’altre com de capacitat humaOBRA CULTURAL MARIANA nitzadora de la fe. Revista i portaveu de l’Associació. En el document de base per al Sínode s’indica que L’home viu una vida Publicació bimensual de veritablement humana gràcies a la cultura. I el més fonamental del misPastoral Catòlica satge de Crist i de l’Església adreçat a l’home és creador de cultura en el seu fonament més íntim. Això vol dir que les comunicacions culturals del nostre temps ens inviten a tornar al que és essencial i a trobar novament la preocupació fonamental, que és l’home en totes les seves dimensions polítiques i socials, certament, però també culturals, morals i espirituals. D’això depèn el mateix futur de la humanitat. Preguem a Déu perquè tots els fills de l’Església tinguem l’encert i el coratge de seguir el camí d’aquesta Nova Evangelització. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F.
2237
MONUMENTS PLENS D’HISTÒRIA, MONUMENTS PLENS DE FE
I
niciem, plens d’il·lusió, una nova secció. La idea és fer tota una sèrie de reportatges sobre edificis, estàtues de casa nostra, però relacionats amb la nostra Fe. El primer és dedicat a la catedral de Barcelona. El motiu és ben senzill. Després d’una entrevista amb l’enyorat Pare Esqué, la primera trobada amb l’Obra Cultural Mariana, va ser davant de la catedral. Les portes de la catedral Som a la plaça de sant IU, sant molt venerat a Flandes d’on procedien els constructors d’aquesta porta. Encara avui podem contemplar dues inscripcions de la catedral gòtica. Un relleu amb un lleó i un griu lluitant amb soldats, és un dels pocs elements de la catedral romànica. No hi falta una imatge de santa Eulàlia i uns àngels músics, just al costat de l’orgue.
freners, diverses són les lloses funeràries. Gàrgoles amb elements mitològics, un unicorn, un elefant. Són elements que recorden bruixots que insultaven el pas de la processó de Corpus i van quedar petrificats. Hi ha també una segona porta dedicada a la Pietat, amb un relleu avui de plàstic. La peça original, pagada pel canonge Villar, un lladregot belga intentà, sense èxit, robar-la. Les imatges van ser depurades amb inscripcions relacionades amb la Pepa. Aquesta Constitució, de nou apareix a la porta de Santa Eulàlia. La seva imatge és protegida per dos escuts de la catedral i del bisbe Sapera. Un Agnus-Dei presideix una porta avui tapiada que comunicava el palau del bisbe amb la capella de Santa Llúcia.
Prop hi ha una porta tapiada que ens recorda que hi havia un pont que comunicava el temple amb el veí palau del Lloctinent.
A la seva façana hi trobem una cana o una columna ? El nombre de detalls de la façana principal fa que l’estudiem en una altra ocasió.
De la confraria de sant Esteve, patró dels
Josep M. Vilarrúbia-Estrany
UNES PARAULES DE MOSSÈN ALIMBAU Pensar en l’eternitat.... dóna joia i alegria
J
oan Casià (360-430), monjo i escriptor llatí cristià, es va iniciar en el monaquisme a Betlem i Egipte. Va ser ordenat sacerdot a Roma el 405. Fundà el monestir de Sant Victor de Marsella i la seva obra influí en la regla de Sant Benet. Deia: -Si tenim fixa la mirada en les coses de l’eternitat; -si estem persuadits que totes les coses d’aquest món passen i acaben...
-ni ens omplirà de supèrbia la prosperitat..., --perquè considerarem totes dues coses com a caduques i transitòries. El mateix Casià diu que una de les coses en què es veu la gran diferència i avantatge dels que viuen la vida espiritual, són servents de Déu i tenen la mirada fixa en l’eternitat, és aquesta:
-aleshores viurem sempre contents i amb alegria;
-Que sentim més joia i alegria en la nostra ànima quan acabem de plorar els nostres pecats...
-aleshores romandrem indestructibles en el nostre entusiasme fins a la fi.
-Que la que senten els mundans a totes les festes i plaers del món.
-No ens abatrà l’infortuni; 2238
FER DE METGE El anestesista i un part ( 1ª part )
E
s diu en el llibre del Gènesi, treballaràs amb la suor al front i tindràs fills amb dolor. Segur que el qui va dir això, era un observador i coneixedor de la natura i tot i que el que diuen aquests llibres és inspiració Divina, estic segur que els fets viscuts i la seva tradició, han estat testimoni verídic de la realitat d’aquestes frases. Per sort, ara només ens queden les dificultats de la feina. Ara molts ja no suem quan treballem, com ho feien els nostres avant passats, perquè l’entorn està cuidat amb la temperatura artificialitzada, però el que sí és segur és que, si no fos per l’anestèsia peridural, els fills se seguirien tenint amb dolor.
que consisteix en contraure’s repetides vegades, ho fa rítmicament, i amb una intensitat creixent. Aquest fet rítmic provoca una pressió del fetus sobre el coll de la matriu, que fa que s’escurci, quan ja no es pot escurçar més (en diem que el coll està esborrat). Aleshores és quan comença a dilatar-se, fins que arriba als 10 cm. que són els necessaris per que puguí passar el cap del fetus i sortir de la matriu, on ha estat els últims del part és un nou mesos.
El treball joc de forces que, quan es posen en marxa, són d’una complexitat i d’una bellesa increïble. Sembla màgic
Aquest dolor és produit per la dilatació del cèrvix, que és el coll de la matriu, que és el que manté tot l’embaràs. Al final és el que s’obre i permet la sortida del fetus. Aquest procés es fa per un seguit de contraccions que, a més de fortes, són allargades (fet que en medicina, coneixem com tetàniques), que tenen un ritme i freqüència que les fa esgotadores. És un procés pesat i dolorós, perquè quan comences a refer-te de l’últim dolor, en torna a venir un de nou, i, quan portes una estona, es fan més seguits i més intensos i, cada cop, costa mes recuperar-te. El treball del part és un joc de forces que, quan es posen en marxa, són d’una complexitat i d’una bellesa increïble. Sembla màgic que en un espai tant petit i tant ajustat es permeti el pas d’una massa viva, travessant un estret natural, i a la fi, quan el fetus veu la llum després d’haver recorregut un camí, que és curt, estret i tortuós, en definitiva el part és una filigrana de la enginyeria més avançada, pròpia de la natura, i que encara l’home no ho ha sabut, ni ho ha pogut igualar. La matriu, quan comença la seva feina, ho fa contraient-se. Ho fa des d’un punt fixe, i ho fa amb un moviment uniforme i metòdic,
El procés de dilatació, és el que fa via al fetus mentre aquest empès, sent la pressió del fetus al coll de l’úter, cosa que el dilata. Desplaçant-lo, i baixant-lo, suaument tot travessant la pelvis, per la vagina, fins arribar a la vulva, per on haurà de sortir. Mentre es dilata el coll de la matriu, al mateix moment el fetus és sotmès a unes altres forces que a més de fer-lo avançar, el fan rotar i girar, perquè s’adapti als diferents diàmetres que li són favorables per al seu avançament, adaptant el cap fetal al diàmetre mes ample, per tal de passar-hi bé. No s’ha d’oblidar, que la pelvis materna és un entorn rígid (pelvis òssia), i que el cap del fetus tot i sent també ossi, no és rigid perquè encara no està solidificat del tot; té les fontanel·les obertes que li permeten aquesta elasticitat per passar. En definitiva, aquest procés , es dolorós, perquè per aconseguir-lo i ser efectiu, és mobilitzat i es comprimeixen estructures nervioses i musculars Dr. Ramon Soriano i Camps
U UU U U UU U 2239
LA SIBILA DEL RHIN Hildergarda de Bingen (1098-1179)
• • •
Internet http://www.benedictinescat.com – música Internet http://uwall.tv - clásica Internet you tube “Hildergard von bingen”
V
a ser una dona culta, i va tenir una existència fora del comú, polifacètica i avançada al seu temps. Filòsofa, metgessa, miniaturista, mística i compositora del segle XII. És un clar exponent de tota una saviesa medieval que avui comencem a descobrir. Va néixer a Bemersheim (Alemanya), en la vall del Rhin. Va ser la petita de deu fills d’una família noble. Als vuit anys fou portada al monestir de les monges benedictines de Disibodenberg, per a la seva instrucció religiosa sota les ordres de Jutta, que es va encarregar totalment de la seva educació. Va rebre l’aprenentatge del llatí, grec, litúrgia, música, oració, ciències naturals, i a més una disciplina ascètica. Als quinze anys va professar com a monja i a la mort de Jutta fou elegida com a Abadessa. Hildergarda –va ser una nena dèbil i malaltissa– des de molt petita havia experimentat visions sobrenaturals. Més endavant l’església va confirmar que eren inspirades per Déu. Va ser un personatge desconegut fins als quaranta anys, època en que posà per escrit les sorprenents visions que havia tingut de petita i de més gran. Molt aviat el llibre va tenir passions i controvèrsies a tot Europa, va rebre l’aprovació del Pontífex i dels Bisbes; els seus sermons ressonaren a diverses catedrals, especialment les de Colònia i Magúncia, es centrava sobre la redempció, la conversió i criticava durament la corrupció eclesiàstica. Fundà dos monestirs i va tenir correspondència amb reis, emperadors i papes. Hildergarda no va deixar d’escriure. Són importants tres grans llibres de visions, entre ells el “Scivias”, descriuen un univers infinit, en plena expansió que s’assimila molt al dels astrofísics dels nostres dies. La tasca d’escriptora es va interrompre en 2240
M.Dolors Luis moltes ocasions pels viatges que sovint feia per predicar. En aquella època no era habitual que una Abadessa abandonés el seu monestir per predicar. A més d’ escriure, va compondre música i va escriure setanta set cançons i un auto - sacramental “Ordo Virtutum”. Per aquest es va dir que va anar més enllà de les normes de la música medieval i li va donar un nou llenguatge. Va ser innovadora en el seu temps, mentre el gregorià es desenvolupava en una sola octava, les composicions d’Hildergarda n’assolien dues. La melodia era escrita en funció del text. No hem d’oblidar que les cançons litúrgiques les va compondre, sense haver rebut una educació musical profunda, però Hildergarda creia que Déu feia passar la salvació a través de la música. Per a ella la música va ser la manifestació sonora de la glòria de Déu. Hildergarda va ser venerada en vida i després de la seva mort. El seu biògraf Teodorico, li deia Santa i se li van atribuir molts miracles. Gregori IX, Inocenci IV, van ordenar un procés d’investigació que va ser repetit per Clement V i Joan XXII. El 1857 un reconeixement oficial fet pel bisbe de Limburg. Les seves relíquies van ser posades en un altar de l’església d’Eibingen, que la va acollir com a patrona. Va haber-hi vàries temptatives de canonitzar-la, però mai no s’ha produït. Popularment se la coneix com a Santa. Fins i tot el Papa Joan Pau II, la va reconèixer com “una dona santa”. M. Dolors Luis
U UU U U UU U
ELS AVIS NO FALLAN MAI
É
s evident que les criatures que van òbviament afecten els fills- quan n’hi ha- i creixent necessiten tot l’afecte i la així, si més no en part, al fill li falta, del tot capacitat de comunicació convenio parcialment, la presència, o la providència, ent de les persones que tenen al costat en del pare o de la mare. L’experiència, però, cada moment: els pares, els avis, les mainaensenya que té sempre la dels avis, que readeres o les educadores infantils. Cada una litzen, a més del seu `paper propi, una acció d’elles contribueix a transmetre a l’infant de suplència. Pensem en aquells aspectes de un coneixement adient, o un aspecte d’una la formació integral que els pares no sabrivirtut moral o d’un valor adequat en comunicar, o no s’atrevirien S’ha de considerar per a la convivència. a fer-ho, frenats per un ambient com una de les advers, i per a la qual, l’alternaDe la mateixa manera, fa ferecontrarietats més tiva dels avis és una bona soludat de pensar en les conseqüèncisensibles de la vida la ció. Així, a l’hora d’ensenyar als es negatives d’una actitud impropèrdua prematura petits les oracions o les becerocedent d’alguna d’aquelles perd’algun dels les del catecisme, o de motivar sones -o de qualsevol altra amb la progenitors o dels els pares per a fer batejar els qual s’hagi d’intentar neutralitzar avis infants, o preparar-los per a la tota impressió d’aquest tipus. primera comunió quan vingui el Malauradament, les circumsmoment. tàncies o els avatars de la vida no faran semI per més que sigui envair un terreny aliè, pre possible que aquells nens o aquelles negosaria dir que fins i tot la genètica hi porta, i nes tinguin sempre al costat els educadors si volem donar la raó a Mendel, que la té tota, ideals, i s’ha de considerar com una de les recordaria, si no vaig errat, que en els naixecontrarietats més sensibles de la vida la pèrments biològicament normals, el fruit de la dua prematura d’algun dels progenitors o concepció té la meitat del patrimoni genètic dels avis, o la manca de les qualitats que hauprocedent del pare i l’altra meitat de la mare, rien de ser normals en aquells a qui, d’una i que cada un dels avis hi ha aportat la meitat manera natural, els toca de conviure amb de cada meitat, és a dir una quarta part. aquells petits. I també és innecessari de dir que cal tenir compte amb això i compensarho com es pugui. Certament que no escau als interessats valorar adequadament la falta d’una persona pròxima de la família, si és pitjor que falti la mare o l’àvia, el pare o l’avi: són decisions més altes i inapel·lables, que vénen donades a la vida de les persones. Tanmateix, si, des de fora, s’haguessin de sospesar les situacions, hom faria vots perquè, passi el que passi, quan els pares no hi són, els més joves no es quedin sense els avis. Aquets són els qui acostumen a superar la mesura d’afecte de tots, i a suplir tota mena de mancances dels pares. No els correspon, d’habitud, fer un advertiment sec o una reprensió dura, però més aviat els toca completar adequadament l’acció dels pares i restablir, si cal, el desitjable equilibri emocional. La marxa de la societat -i esperem que siguin fenòmens transitoris- ens mostra massa sovint crisis o trencaments conjugals, que
Cert que cada un dels dos grups d’avis només és a l’origen d’una meitat corresponent del patrimoni genètic d’aquella criatura. Però la potència afectiva que cada un d’ells comporta, unida a la dels altres, és tan segura, que encara que faltessin, pel motiu que fos, els dos immediats seguidors, tampoc la influència positiva de la genètica que ha heredat aquell descendent no minvaria en ell, perquè les dues aportacions dels pares, que ja no hi són, hi estarien presents, íntegres, en tots els elements genètics de les dues parelles d’avis. I mentre tracto de buscar una explicació genètica i afectiva a aquesta experiència, i em permeto de fer una extrapolació, hi afegeixo que, per als seus néts, en els quals, s’han projectat de manera físicament tan real (i també tan conscient i afectiva), els avis no deixen de ser-hi mai, no fallen mai. I encara voldria agregar que ni en la terra, ni des del Cel. Ferran Blasi, Pvre.
2241
I N T E N C I O N S dels devots del Cor de Maria per a l’any 2012 GENER - 1. Santa Maria Mare de Déu. Demanem, per intercessió de la Reina de la pau, aquella pau del cel que ens portà Jesús en néixer a la terra.
SETEMBRE - 8. Nativitat de Maria. Demanem, per intercessió de Maria, filla del nostre llinatge humà, d’estimar la terra sense perdre el cel.
FEBRER - 2. Purificació de Maria. Demanem, per intercessió de la més pura de les verges, la puresa del cos i de l’esperit.
OCTUBRE - 7. Mare de Déu del Roser. Demanem, per intercessió de Maria, coronada amb les roses del Rosari, que siguem coronats allà al cel.
MARÇ - 25. L’Anunciació a Maria. Demanem, per intercessió de la plena de gràcia, que conservem fins a la mort la gràcia de Déu. ABRIL - 27. Mare de Déu de Montserrat. Demanem, per intercessió de la Patrona de Catalunya, la perseverança en la nostra fe. MAIG - 31. Visitació de Maria. Demanem, per intercessió de Maria, dòcil a l’Esperit, la diligència en el servei als germans. JUNY - 9. Cor de Maria. Demanem, per intercessió de Maria, encesa amb el foc de l’amor, un cor ardent de caritat envers Déu i el pròxim. JULIOL - 16. Mare de Déu del Carme. Demanem, per intercessió de Maria, l’estrella del mar,la salvació en tots els perills, materials i espirituals. AGOST - 15. Assumpció de Maria. Demanem, per intercessió de la Reina del cel i de la terra, de sentir un fort anhel per la pàtria celestial.
2242
NOVEMBRE 21. Presentació de Maria. Demanem, per intercessió de Maria, la perfecta consagrada a Déu, de restar sempre fidels a la consagració baptismal. DESEMBRE - 8. La Immaculada Concepció de Maria. Demanem, per intercessió de la concebuda sense pecat, de resistir amb fortalesa tots els atacs del maligne.
Goigs de Núria Verge de la Vall de Núria Voltada de soledats que immòbil en la foscúria i en vostres vestits daurats oiu l’eterna cantúria del vent i les tempestats. Verge de la Vall de Núria a vós veuen les ciutats
EL SOMNI DE JESÚS 1. Ja he fet el meu pessebre pastorets, ovelles i els reis. Els camins, coberts de gebre, Arbres i molsa pertot arreu. 2. En un racó ben guardat, hi tinc la cova amb l’Infant. Vetllant el seu son, Josep i Maria, vés a saber si el Petit està somniant... 3. Petit nadó, què somies?... En què penses, tot dormint?... No saps que ets el Messies, que esperàvem amb delit?... 4. No et serà fàcil el camí, el món no entén de tendresa; el que importa és el plaer, el poder i, sobretot, la riquesa. 5. Treballar, per enriquir-se... No és ben vist ser bon germà; compten els diners..., i tenir-ne és per als homes, el més important. 6. No hi tens lloc, Jesús aquí, no hi trobaràs ni una establia, potser ningú no et voldrà acollir ni a tu, ni a Josep i Maria. 7. Però, petit infant, desperta!, allunya de pressa de tu, el malson!; sempre trobaràs una porta oberta, ja que som molts milers en el món. 8. Molts homes i moltes dones sabem que Tu ets el Messies, que la teva vida ens dónes i que avui es compleixen les profecies 9. Que tu véns al nostre món, per dir-nos que tots som germans per parlar-nos d’un pare bo, que ens estima tots per igual.
10. Per a Ell no hi ha rics ni pobres, ni més intel·ligents o menys; el que compten són les obres i la manera com les fem. 11. És Nadal!..., dia de joia!... En la història és el més gran; el mateix Déu baixa de la glòria, per viure entre els humans. 12. Ja sabem com reconèixer que Tu, entre nosaltres, estàs: cada home i dona, al néixer ha quedat, en Tu, empeltat. 13. No tinguis, doncs, por!..., vine! Vine al nostre món trist i cansat; necessita la teva llum divina!. T’esperem, Jesús, per Nadal!... Montserrat Llopart
NOTA: Convé fer aviat les inscripcions per al pelegrinatge a Lourdes del 6 al 9 de Juliol de 2012 2243
UNA CIÈNCIA PRIVADA DE SAVIESA O ningú no camina vers el que no existeix Entre els ídols humans, hi figura la ciència daspullada de veritat espiritual, de fi bo, d’amor verdader, de saviesa (vegi’s Maria Valtorta, mística italiana, a “Cuadernos de 1945 a 1950”, pàgina 556).
en causa de tot ésser viu o de tot ésser intel·ligent. És a dir: es dota, en la pràctica, de tot poder un ésser inanimat o inconscient, -això sí amanit de terminologia científica i amb l’adorn del transcurs de milions d’anys.Se li concedeixen qualitats que sols pertanyen a Déu. I fugint de Déu, causa de les causes, es comunica el seu nom excels a ídols fabricats per una intel·ligència humana malaltissa.
I que a la pàgina 560 ens planteja els següents interrogants clau: “¿És lògic, purament lògic i racional, que es pugui admetre el miracle del caos que s’ordena a si mateix i per si mateix genera la cèl·lula. Aquesta es desenrotlla en espècie i aquesta espècie en unes altres cada cop més perfectes i nombroses, mentre que se sosté que Déu no va poder fer per si mateix tota la creació?” En la nostra experiència diària, d’una pedra inerta mai no brolla un ésser viu conscient i intel·ligent. Tanmateix, això, que és intuitiu en la vida quotidiana, es passa per alt, es contradiu sense adonar-nos, es viola, quan els moderns pseudo-científics posen els orígens de la vida i de la intel·ligència en una sopa inorgànica primigènia o en una cèl·lula viva inconscient.
I fugint de Déu, causa de les causes, es comunica el seu nom excels a ídols fabricats per una intel·ligència humana malaltissa
En realitat, mentre que es renuncia a deixar la porta oberta a Déu totpoderós, pensant, més o menys conscientment, que és massa per a l’arrogant racionalitat científica admetre un ésser que ho pot tot, no s’estan de deixar entrar per la finestra un ídol, encara que sigui una artificial construcció intel·lectual, al que es concedeix la omnipotència ja que d’ell tot procedeix. De manera que s’erigeix una “sopa inorgànica primigènia” o una “cèl·lula primitiva” 2244
Ja el gran filòsof Aristòtil assenyalava lúcidament que parlant, en termes absoluts (en darrer terme), abans que es doni un procés pel qual arribi a l’existència un ésser que estava sols en germen o en embrió (ésser “en potencia”), cal que pre-existeixi un ésser en el què allò que l’ésser en germen arribarà a ser, ja existeixi presentment, o sigui “en acte”. De manera que tota la vida que apareix suposa que ja existia un ésser amb vida i tota intel·ligència. Ningú no pot pujar al cim d’una muntanya, si aquesta muntanya no existeix. Ningú no pot donar el que no té. Si un avançés, en canvi, vers el no-res, res no apareixeria, a cap lloc no pujaria. I aquest ésser que és sempre Vida i Intel·ligència és Déu, a qui Aristòtil hi arribà usant la raó. Una ciència privada de saviesa se sembla a un home que palpant allò immediat, crida “el toco” “és real”, mentre que tanca els ulls i no usa de la seva vista lluminosa que el faria veure tot i amb perspectiva, que el faria capaç de romuntar-se (i contemplar) fins i tot vers el mateix sol (per més que no el toqués amb els seus dits) Xavier Garralda Alonso
MANUEL LUIS IRURITA ALMANZOR BISBE DE BARCELONA Mons. Manuel Irurita, bisbe de Lleida, el 1930 va ser nomenat bisbe de Barcelona. Fou un prelat d’alt esperit caritatiu. Va patrocinar la Federació de Joves Cristians de Catalunya, la Congregació Mariana, l’Obra d’Exercicis Espirituals i organitzà un equip de propagandistes catòlics per donar conferències a les Parròquies. Activitats molt necessàries en aquells anys de la República, d’intens ateisme. En implantar-se a Catalunya la revolució anarcomarxista, el 20 de juliol de 1936, cremaren esglésies i perseguiren a mort capellans i religiosos. Llavors, un grup de joves armats anaren al Palau del bisbe per protegir-lo. El bisbe Irurita els féu marxar dient-los “si una gota de sang ha de caure en aquestes escales ha de ser del bisbe no dels fills de Barcelona”. La qual cosa demostrà l’alt esperit pacifista del senyor bisbe. Els seus familiars, per salvar-li la vida, el convenceren de marxar de Palau. Es refugià a casa de la família d’Anton Tort, que vivia al carrer del Call. Mai ningú allí no li sentí dir paraules d’odi contra els enemics de l’Església. La missa, el rosari i un prudent bon humor eren la seva vida. Batejà un fill del matrimoni Tort. El Palau del Bisbe fou saquejat pel feixista García Oliver, que després fou conseller de la Generalitat. Al desembre, la família Tort sofrí un registre del Comitè “roig” del Poble Nou. Van detenir el senyor Bisbe, el seu secretari i els dos germans Tort. Del Poble Nou, els portaren a la txeca de Sant Elies, una presó que practicava durs torments, i finalment els traslladaren al cementiri de Montcada on foren assassinats sense judici, i enterrats tots quatre en una fossa comuna, junts amb els altres bons cristians dels milers que sofriren martiri en aquell sagrat recinte. En recobrar Catalunya la llibertat religio-
sa, el febrer de 1939, les famílies que tenien familiars assassinats i soterrats en les fosses els rescataren per donar-los sepultura digna. La viuda Tort reconegué el seu espòs, el seu cunyat i també el bisbe Irurita que identificà per la camisa i el jersei que li confeccionà quan l’havien acollit, refugiat, a casa seva. També l’odontòleg Joan Carol Montfort identificà el bisbe Irurita. L’Església de Barcelona diposità el cos del bisbe a la Capella del Santíssim Sagrament de la Catedral amb una gran manifestació popular. El 1999 el Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Ricard M. Carles, per confirmar la identitat de les despulles del bisbe Irurita, féu realitzar una anàlisi de ADN pel doctor Etxeberria, i el contrastà amb una anàlisi a les germanes Irurita, Raimunda i Regina, enterrades a València. Les proves foren confirmades pel Dr. Carrecedo de la Universitat de Santiago de Compostela. Quedà demostrat científicament que el cos que descansa a la Capella del Santíssim Sagrament de la Catedral és del bisbe Irurita. Recentment, s’ha recollit de l’Arxiu Diocesà de Pamplona catorze partides de baptisme de familiars del bisbe Irurita i de mossèn Manuel Goñi, per demostrar que tenen una ADN diferent. No hi pot haver dubte que el cos que descansa a la Capella del Santíssim és del bisbe Irurita . Els catòlics de Barcelona, el gener de 1939, en ser alliberada la Ciutat, creien que potser el bisbe Irurita vivia i que presidiria la missa d’acció de gràcies a la Plaça de Catalunya. Desgraciadament havia estat assassinat. El bisbe Irurita presidí la missa des del Cel. Els fidels cristians de Catalunya esperem amb fe la beatificació del bisbe màrtir, i li preguem que protegeixi la terra catalana, ens ajudi a la pau, a la concòrdia i a defensar la llum de la veritat històrica. Francesc A. Picas
2245
HONOR I GLÒRIA AL PRINCEP Oh Pare nostre, que en el cel estàs, no circumscrit, sinó per més amor que allí als primers efectes sentir fas ! Lloat sia el teu nom i el teu valor per tota criatura, com escau donar les gracies al teu dolç vapor. Vingui’ns, Senyor, del regne teu la pau; que nosaltres no en fórem gaudidors per nosaltres mateixos, ni d’un grau. I així segueix en versos, tots ells bells, la traducció que de la Divina Comèdia d’en Dante, en féu el nostre insigne bard Josep Mª de Sagarra a principis dels anys quaranta. Després, també traduí Shakespeare, Molière i Gogol. La seva llengua catalana és musical, armoniosa, delicada i fresca. No tinc cap dubte, que el mateix Dante, estarìa joiós de poderho comprovar. Aquest 2011 s’han complert els cinquanta anys de la seva mort. Massa anys d’haver-lo tingut, si no oblidat, sí mancat d’un just reconeixement, per l’enaltiment de la nostra parla, i per la recuperació de les nostres més estimades epopeies llegendàries, com “El Comte Arnau” i “El Mal Caçador” entre d’altres. Nasqué Josep Mº de Sagarra al carrer Mercaders de Barcelona, el cinc de març de 1894. Ben aviat es mostrá com un incansable lector en la rica biblioteca a casa seva, i ja de jovenet, començá a conrear la poesia, on preferentment hi abocà vivències i sana melangia . A través de la poesia, ens vol “distreure i commoure” ( si vas per la salzereda, i et descalces vora el rec )i fer-nos conèixer els valors riquíssims de la naturalesa, amb el seu particular estat d’ànim com a fil conductor. Vol que el seu lector pugui “caçar el color de la vida”, ( si duc tels a la mirada i el meu parlar no s’entén ) En la seva joventud, es féu molt amic d’en Carles Riba, Lluis Valeri i Duran i Reynals, amb els quals mantingué una profunda amistat, reflectida en un ric epistolari en els anys. Sagarra, en la seva rima, persegueix amb complaença quasi morbosa, el contrast entre la brutalitat i la exquisidesa; a una serena 2246
i exultant tendresa, hi contraposa la sensualitat més frapant, (vull la terra ben llisa i ben pelada, i els ossos que hi són dintre, ben quiets) Ens mostra amb realisme, tot allò que habita dins l’ànima humana, des de l’erotisme elegant, a les més específiques baixeses del més recòndit ruralisme, arrecerat en antics hostals de mala anomenada (L’hostal de la Glòria ) o en colpidores venjances de bandits i trabucaires, en cursa secular per feréstecs senders de les nostres terres. De Sagarra, m’agrada a mi, la seva riquesa del vocabulari, la seva capacitat per crear i innovar; la seva fluència i musicalitat és inesgotable. Jo creuria- dins el que abasta el meu saber- que Sagarra com ningú abans que ell, va donar a conèixer el ruralisme més profund en versos, (“L’hereu Riera” els anys que té mai sabran les fadrines ) que encara avui la gent recita, com un cant nostre, propi, arrelat als nostres sentiments més ancestrals com a poble, com poden ser el penediment, el perdó, la benvolença i per damunt de tot el treball, centrat en l’home, el seu entorn i la natura. Potser seria en la seva última gran obra “Vida Privada”, on Sagarra ens transmet així com una mena de crònica, no només les seves íntimes vivències, sinó totes elles interrelacionades amb la Barcelona de la República, la segona guerra mundial i l’absurditat de la nostra pre-guerra civil . Poesia, teatre, prosa, novel·la i una gran tasca feta com a periodista i fecund articulista. Així fou la seva vida. Quan tornà de l’exili, res ja no era igual. Li costà molt encaixar en la nova societat catalana, els gustos havien canviat i ell per suposat, també . Novament el Teatre Romea l’acollí amb “La ferida lluminosa” i “L’hostal de la Glòria”. Moria Josep Mª de Sagarra el 27 de setembre de 1961 a la seva Barcelona, amb humilitat, quasi d’incògnit, silenciosament i sense escarafalls. Cal fer-li més justícia, crec que s’ho mereix. Com ? Doncs llegint-lo. Continua a la pàg. seguent
Un consell cada mes
UN CONSELL ALS MALALTS
J
esús ens presenta un malgastador que ben aviat es va veure reduït a la misèria; és el cas del FILL PRÒDIG. Potser no sempre és tan aprop del malgastador la misèria, però sí que sempre, d’una forma o altra, l’acompanya la misèria espiritual o moral. Hi ha qui malgasta per pur plaer de malgastar. A semblança del Pròdig hi ha qui en una nit malgasta tota una hisenda, fruit de suors i d’estalvis, potser, d’uns altres; i la misèria l’acompanya tot seguit. Hi ha qui malgasta per vanaglòria, com aquells fills de Sió, de qui ens parla Isaïes: “Ja que s’han ensuperbit les filles de Sió, i caminen amb el coll estirat, i mouen els ulls provocadors, i caminen saltironant, i en els seus peus fan sonar les anelles, el Senyor farà tinyós el cap de les filles de Sió” (Isaïes, 3-16). Hi ha qui malgasta per lleugeresa. No saben conservar res i tot els és poc per viure. Certament que els béns són béns que ens dóna Déu per gastar, però mai no són béns per malgastar, Una època que malgasta està prop de la seva catàstrofe moral i social. Joan Naboa
EL MÉS SINCER AGRAÏMENT Antoni Munné Barcelona Conxita Colera Barcelona Conxita Peroy Barcelona Nati Babià Barcelona Rosalina Dalmau Barcelona Josep Vilalta Lleida Francesc A. Picas La Jonquera Ramona Figarola Barcelona Maria Solé Passola Vic Maria Rosa Solsona
Barcelona
Pilar LLadó Barcelona Pilar Campins Barcelona Mª Lluisa VIdal Barcelona Carmina Alonso Barcelona Yolanda Alcañiz Barcelona Mª Carmen Marcén
Barcelona
F. Xavier Cabré Barcelona Carme Andreu Barcelona
Festa dels 50 anys de sacerdot del P. Sánchez
Teresa Sellès Barcelona Glòria Mata Barcelona
ve de la pàgina anterior
Recordo molt bé encara, com el dia de Sant Jordi de 1961, en una prestigiosa llibreria a tocar de Plaça de Catalunya, vaig tenir l’honor de poder-lo saludar i apretar-li la seva ma. L’emoció, no em deixá articular cap paraula, però sí que tinc marcada a la meva ment, la tendresa diria quasi infantívola, de
la seva dolça mirada. Que Déu t’aculli. Aquí, t’admirem i et recordem. Glòria a tu, insigne poeta i príncep de les lletres catalanes. Segur que al Cel, els tindràs embadalits amb la teva lira. Manuel Esqué i Esqué
2247
ADORACIÓ DELS SANTS REIS Vós, Senyor, sabeu els secrets de tots els cors: sabeu la recta intenció i la bondat dels vostres servents.
nisme uns homes que són la mateixa senzillesa de cor. A Jerusalem interroguen on és el paratge del fill del rei que ha nascut: Aquell del qual ells han anat seguint l’Estrella.
L’orient i l’occident són obra de les vostres mans: no hi ha cap home que sigui estrany al vostre amor en cap contrada de la terra.
Ni el pobre humil no en sap res: ni el monarca no els pot assabentar d’això que diuen els savis d’Orient.
Eixampleu el vostre reialme fins a les extremitats del món: allí teniu adoradors que us serveixen amb la més pregona humilitat.
Herodes, malfiat, crida els doctors del Temple: i fa escorcollar les Escriptures.
Els Reis i Savis d’Orient han contemplat el vostre senyal en el firmament: i ara s’apressen ja a venir a retre adoració al Fill que anuncien aquells presagis al cel.
Herodes, assabentat ja, trama un crim abominable: aneu-hi primer vosaltres i adoreu-lo; cerqueu l’infant per tal que jo també l’adori.
Tenen una ment fidelíssima i humil: un cor bondadós i adorador de l’Altíssim.
I els Reis, amb goig, un altre cop contemplen l’Estrella: l’Estrella que els durà als peus del Salvador del món.
Llargs són els camins, però el seu coratge és decidit: i no trontollaran, per més grans que siguin les dificultats de les seves jornades.
Quin prodigi de fe, d’amor i d’adoració en aquests sants personatges: ho creuen tot, adoren humilment Jesús en braços de Maria!.
Vós, Senyor, que us complaeu en els cors sincers i humils: heu escollit enmig del paga-
Manuel Esqué i Montseny C.M.F.
OBRA CULTURAL MARIANA Revista i portaveu de l’Associació. Publicació mensual de Pastoral Catòlica L’Associació Obra Cultural Mariana, obra de seglars, fou beneïda pel Papa Joan Pau II, en carta de juliol de 1990, amb el missatge ˝difongui amb reiterat afany els valors cristians en la societat d’avui˝ Entitat inscrita amb el Núm 11.593 de la Secció 1ª del Registre de Barcelona Generalitat de Catalunya. Departament de Justicia. Edita: Fundació P. Esqué
Dipòsit Legal: B-43.692.80
President de l’Obra Cultural Mariana: Sr. Manuel Esqué i Esqué
Director de la Revista: P. Anton Mª Sánchez Bosch, C.M.F.
Redactors col·laboradors:
Mn. Josep Mª Alimbau
Miquel Bonjoch, C.M.F.
Agustí Miarnau, C.M.F.
Alex Pastor
Enric Balaguer i Mestre
Manuel Esqué i Esqué
Xavier Moix i Bressolí, C.M.F.
Francesc A. Picas
Ferran Blasi, Pvre.
Xavier Garralda Alonso
Jordi Morillas
Amadeu Rosell
Mn. Antoni Mª Bausili.
Mercè Garrote, secretària
Antoni Munné
Ramon Mª Soriano Camps
Núria Boldú
Montserrat Llopart
Joan Naboa
Josep Mª Vilarrúbia-Estrany
FUNDACIÓ PARE ESQUÉ - President del Patronat: Ramon Mª Soriano Camps Entitat inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el n.º 797. N.I.F. G-60.572.211. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justicia el 10 de juny del 1994. Sant Antoni Mª Claret, 50-62 interior. 08025 BARCELONA. Tel. i Fax: 93 458 59 35. Internet a http//www.FundacioPareEsque.0rg e-mail Fundació: Fundacio.Pare.Esque@FundacioPareEsque.org e-mail Obra Cultural Mariana: Obra.Cultural.Mariana@FundacioPareEsque.org Per fer donatius compte corrent ˝La Caixa˝ 2100-0856-93-0200401214. C/. Nàpols, 342, 08025 Barcelona Els donatius seran correspostos amb un rebut de la Fundació, amb el qué es podrà deduir, segons la legalitat vigent, de les liquidacions del seu import en la quota del IRPF en la declaració de la Renda.
2248