MAIG definitiu:MARÇ 31/05/2010 12:47 a.m. Página 15
Més que paraules
Viatges, literatura, art...
RESSEGUINT CARO DIARIO. El record de Pasolini AINA REIG. Vam travessar la via que porta de Roma a Òstia. De camí, tot passant per l’EUR, Lucia ens va explicar que fou Mussolini qui planejà l’expansió de la ciutat cap al sudest per tal de connectar-la amb el mar, un pla urbanístic amb unes ambicions que per alguna raó ens van resultar familiars. Quan encara comentàvem les formes del Palazzo della Civiltà Italiana i de tota la parafernàlia d’aquells anys del feixisme, la nostra amfitriona ens anuncià que ens desviaríem uns minuts, que abans d’arribar a la desembocadura del Tíber ens volia mostrar alguna cosa. A mesura que ens acostàvem al nostre destí, vaig recordar les paraules de Nanni Moretti cap al final de la primera part de Caro Diario: «Non so perché, ma non ero mai stato nel posto nel quale è stato ammazzato Pasolini». Després de recórrer Roma en moto, tot i passant pels barris de Garbatella, Spinaceto i Casalpalocco, Moretti arriba al lloc on el director Pier Paolo Pasolini fou assassinat el segon dia de novembre de l’any setanta-cinc.
Sobre la Vespa o sobre l’automòbil, s’anà descobrint davant nostre una parcel·la cercada, un parc enmig d’un paisatge desolat. Tan erm, potser, com l’última etapa de la vida del cineasta, en què va rebre tot tipus de pressions i amenaces a mort per part de certes persones i grups polítics sense que es fera justícia. Tan erm i trist com el seu cos destrossat, com les condicions en què s’arxivaren les investigacions de l’homicidi. En recordar el moviment oscil·lant de la motocicleta de Nanni Moretti, vaig traure els dits per la finestra. Un cel tancat, un ambient fred i algunes gotes de pluja. I una cadència que, com en l’assaig fílmic dels noranta, marcava la cadència d’unes imatges que recorrien els nostres pensaments més profunds. Lucia retirà el cotxe a un costat de la carretera estreta. Vam baixar i tot era silenci. Vam observar des de la distància el monument blanc a la seua memòria. Cap flor que el recordara. En eixe moment tots vam trobar a faltar la melodia de fons de Keith Jarret, com en la pel·lícula.
RAYUELA EN 150 PARAULES. Tot un tast d’una enorme novel · la ALBERT ASUNCIÓN. Preguntaren una vegada: “Algú em pot explicar de què va este llibre?”, després d’haver-lo llegit. Potser posar-se a explicar-lo en 150 paraules tinga a veure un poc amb allò que va fer Julio Cortázar en compartir Rayuela amb tot aquell qui volguera obrir-se i llegir. Rayuela (sambori, en castellà) és com parar-se per jugar una estona, i no sols amb les paraules, les 150 o les infinites d’una nova llengua que no cal entendre per saber que aquells que la parlen estan estimant-se. Rayuela és tant
del lector com de Cortázar o abans de Joyce i Sartre i tants altres. Anar a París, trobar-se tant a una maga que nade pels rius que tu solament contemples com a una vella pianista; amics, bons amics, però Traveler, aquell que mai havia exit de Buenos Aires, també resta en la memòria. I mates en un febrer calorós recordant la pieza de la Maga a París. L’amor cap a Traveler i Talita, una vida que encara no acaba. Una altra temptativa d’escriure, per deixar algun dia de separar imprescindible de prescindible.
15