JAUME SANROMÀ SOLÉ, prevere
E
l servent de Déu Jaume Sanromà Solé, fill dels esposos Pau i Maria, era natural de Vilaverd (Conca de Barberà). Va néixer el dia 4 de novembre de 1879 i va ser batejat l’endemà del seu naixement, i confirmat per l’arquebisbe Benet Vilamitjana el 5 de juny de 1882. Va rebre l’ordenació de prevere el 19 de setembre de 1908. Va exercir el ministeri a les parròquies de Duesaigües, de l’Aleixar, de Vilaplana, de Vinyols i els Arcs i de Torroja del Priorat. Quan va esclatar la revolta del 36 era rector de Solivella. Sacerdot molt zelós especialment en la predicació i funcions litúrgiques, abans havia fomentat el fervor de la Confraria de l’Apostolat de l’Oració, les Filles de Maria, l’Acció Catòlica i el Fejocisme. A més estimava molt els infants.
La seva caritat va culminar a Duesaigües amb un malalt greu, per al qual, a més de les seves almoines, amb el permís de l’esposa del malalt, va obrir una subscripció al poble per tal d’ajudar-lo. A Torroja va aconseguir posar pau al poble. Essent rector de Solivella, en esclatar la revolta de l’any 36 va ser detingut quan pujava per la rasa en direcció a Belltall. Li van donar fortes culatades de pistola i en topar amb quelcom fort al pit li van preguntar quina arma portava, i Mn. Jaume, traient-se el santcrist, va contestar: «El santcrist!» Això va fer que vomitessin tota mena de blasfèmies i insults grollers contra ell. El Servent de Déu ho va sofrir tot amb una gran resignació. Després li van ordenar que caminés endavant, i a uns 150 metres del lloc dels testimonis que això van declarar li van disparar uns set o vuit trets a la nuca. El van matar pel sol fet de ser sacerdot i rector de Solivella, on durant dos anys havia exercit amb gran zel el ministeri sagrat.
ESTANISLAU SANS HORTONEDA, prevere
E
de casa, com si fos un pobre, amb un sac al coll, on portava el breviari i menjar. Altres vegades marxava amagat al carro del seu nebot i l’ajudava en les feines agrícoles. Un dia, en tornar del camp, va sentir uns trets i més enllà va trobar uns que els havien assassinat només per portar objectes religiosos, però ell deia sovint: «No em vull treure del damunt el breviari, l’escapulari, ni el rosari. Si em maten, lloat sigui Déu. Les meves últimes paraules seran: “Visca Crist Rei!”»
Mossèn Estanislau era d’un caràcter molt obert i d’una caritat extraordinària envers els necessitats, de manera que no tenia res seu: ho donava tot als pobres.
Un diumenge a la tarda, el 23 d’agost del 36, després d’haver resat el rosari i altres devocions particulars, es van presentar a casa seva quatre homes armats i van començar a dir: «Segons ens han informat, aquí hi ha un capellà amagat.» Mn. Estanislau els va contestar: «Aquí no hi ha cap capellà amagat», tot remarcant aquesta última paraula. Dos o tres cops es va repetir la pregunta i la resposta va ser la mateixa. Al final ells van dir: «Ens han dit que aquí hi ha amagat el capellà Estanislau Sans.» El mossèn els va contestar: «De capellà amagat no n’hi ha cap. En canvi, el capellà Estanislau Sans és davant vostre, sense cap interès d’amagar el seu estat.» Ells li van replicar: «Doncs, segueix-nos!» Ell els va preguntar: «A on?» Ells: «Tira 53
l servent de Déu Estanislau Sans Hortoneda, fill dels esposos Francesc i Maria, va néixer a Maspujols (Baix Camp) el dia 8 de juny de 1887 i el van batejar al cap de dos dies. Va ser ordenat prevere el dia 21 de setembre de 1912.
Va exercir el ministeri a la Torre de Fontaubella i Poboleda. La revolta del 36 el va sorprendre exercint el ministeri a Clarà (Tarragonès). El comitè de Torredembarra li va oferir de portar-lo on volgués anar, amb la condició que no portés cap objecte religiós que el pogués comprometre. Ell no va acceptar aquesta condició i va marxar d’amagat cap a casa seva, a Maspujols. De bon matí, cada dia menys els dies de festa, marxava