LLUÍS DOMINGO MARINÉ, prevere
E
l servent de Déu Lluís Domingo Mariné, fill dels esposos Josep i Josepa, va néixer al Morell (Tarragonès) el dia 10 de maig de 1911. Pocs dies després era batejat a la Parròquia de Sant Martí del Morell. El va ordenar prevere el senyor cardenal Vidal i Barraquer el dia 30 de juny de 1935.
Quan va esclatar la revolta, l’any següent, era vicari del Pont d’Armentera (Alt Camp). D’un gran esperit sacerdotal i juvenil, la caritat, la humilitat i la castedat relluïen d’una manera extraordinària en el Servent de Déu. En una de les seves cartes deia: «Estudia molt, sí, perquè l’Església necessita homes de ciència, però resa molt més. L’estudi ben orientat i amb recta intenció és una veritable oració. Tot aquest temps que exerceixo de vicari faig la meva lectura espiritual sobre la biografia de sant Joan Baptista Maria Vianney […]. Si tinguéssim fe com un gra de mostassa, aquesta fe, només amb el contacte amb Jesús, ens santificaria. Aleshores comprendríem què significa ser íntims de Jesús. Sense això, som una colla de folls!» (carta datada el 19 de març de 1935).
En esclatar la revolta no va deixar el senyor rector, sinó que, després de sumir les sagrades formes, es van amagar a la muntanya. Aquí van ser auxiliats pels amos del mas Boada, que els van portar menjar i una vela perquè es poguessin protegir de la pluja. Un bon feligrès, assabentat de l’estat en què es trobaven, els va cercar una casa al poble. Quan ho van saber els revolucionaris, dos homes i una dona, el dia 5 d’agost de 1936, cap a les 4 de la tarda, van anar a cercar el vicari, Mn. Lluís Domingo. Aquest primer es va confessar amb el senyor rector i després es va lliurar, segur que havia arribat el moment tan desitjat del martiri. En creuar els carrers del Pont s’acomiadava joiós dels seus feligresos. El van fer pujar en un cotxe. Durant el trajecte, segons referències del xofer i dels assassins mateixos, va ser torturat bàrbarament. Ho confirmen alguns transeünts pels crits de dolor que se sentien i que més dominaven: «Ai, Mare!» En arribar a la cruïlla de Masllorenç a Valls, a prop de Rodonyà, el van fer baixar del cotxe i el van rematar a trets. El secretari de Rodonyà, molt amic d’infància de Mn. Lluís, el va fer enterrar en un taüt al cementiri d’aquesta població. Més endavant van ser exhumades les seves despulles i enterrades en el nínxol familiar del cementiri del Morell.
JERONI FÀBREGAS CAMÍ, prevere El servent de Déu Jeroni Fàbregas Camí, fill dels esposos Joan i Carme, va néixer a l’Espluga Calba (Garrigues) el dia 5 de desembre de 1910. Va ser confirmat el dia 7 de maig de 1918 per l’arquebisbe Antolín López Peláez. De petit ajudava cada dia a missa. Infant encara, entrà al Seminari de Tarragona, on va portar una vida exemplar. Amb tot, al final d’un estiu va tenir una gran crisi i es va negar a tornar al Seminari. Aleshores la seva mare va anar a peu i amb esperit de penitència a l’ermita de Sant Bonifaci a implorar la vocació del seu fill. En tornar a casa li va preguntar: «Jeroni, vols tornar al Seminari?», i ell li va contestar: 26
«Sí, mare!» Des d’aleshores mai més no va tornar a dubtar de la seva vocació. Tenia una gran devoció al sant rector d’Ars. Durant les vacances va passar tot un mes preparant el Museu Bíblic del Seminari. El juny de 1933 escrivia al seu germà jesuïta: «La misericòrdia de Déu de nou ha visitat el meu cor. S’ha dignat invitar-me a pujar l’últim esglaó dels ordes sagrats […]. Només em falta una cosa, i és fer-me digne de tanta benignitat i misericòrdia! Així que, germà, et demano que demanis per a mi aquesta gran gràcia: Que em faci digne d’aquesta gran gràcia!» Secundant la voluntat del cardenal Vidal, amb tres seminaristes més, va anar a Santander a fer un curset d’Acció Catòlica organitzat a nivell estatal. El dia 4 de febrer de 1934 era ordenat prevere. Disset dies abans havia mort la seva mare, de manera que la primera missa que va fer va ser de difunts. Així ho escriu al seu germà jesuïta: «Estic moralment cert que