Sot de l'Aubó 32

Sindicalisme i cooperativisme agrari a Canet

1

El Sot de l’Aubó

QUADERNS D’HISTÒRIA LOCAL CENTRE D’ESTUDIS CANETENCS NÚM. 32 · Juny 2010 · 3 Euros

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Editorial Foto: Cedida per Agrobotiga El Sindicat

Sumari

Portal del Sindicat de Pagesos de Canet, cap als anys 50 del segle XX. A la dreta Joaquim Roig, l’encarregat.

Editorial ..................... 2 Redacció Sindicalisme i cooperativisme agrari a Canet de Mar Jordi Pomés ................. 3 Al voltant de la construcció del passeig de la Misericòrdia Enric Carbonell ........... 12 El colmado Torra y San de Barcelona. Un altre projecte desconegut de Domènech i Montaner Carles Sàiz ................ 18 Trobat un antiquíssim document amb el nom de Canet Joaquim Pera ............. 22 Estudis sobre el mot Misericòrdia a Canet Francesc Verdura ........ 26 Camins a Pedracastell (1) Antoni Cruanyes ......... 32

O

brim aquest nou número del Sot de l’Aubó amb un treball important de Jordi Pomés, sobre Sindicalisme i Cooperativisme agrari a Canet, el qual l’autor és un gran especialista. Aquest treball, a més de rigorós i ben enfocat, ve a cobrir un buit important de la histografia de les associacions agràries de Canet.

També presentem una descripció plena de notícies inèdites, de les mil i una incidències que van tenir lloc arran de la construcció del passeig de la Misericòrdia, obra d’Enric Carbonell Serra, descendent per partida doble dels principals actors d’aquesta obra magna de l’urbanisme local. Enric Carbonell, ens ha facilitat també, una fotografia inèdita del seu avi matern Francesc Xavier Serra i Font, que va ser això que fou un industrial de pes, soci fundador amb els germans Isidre i Tomàs Jover, de la que seria la indústria més gran i més important de la indústria del gènere de punt a Canet. El seu nét recorda que a més va ser també un home amb un gran sentit de l’humor i certament ho va ser igual que els seus socis suara esmentats. S’assegurava que durant dècades, totes les bromes, acudits i nous motius a persones, coses i institucions, sortien del despatx de can Jover i Serra. Francesc Serra, per a la posteritat local segurament l’ha eclipsat el fet de ser el germà d’un personatge únic i irrepetible com el Dr. Marià Serra i Font, però va ser també un personatge de gran vàlua, sobretot en l’aspecte econòmic, cosa que en canvi, tot i les seves enormes qualitats no es pot pas dir del seu germà gran.

A continuació, Carles Sàiz sembla disposat a demostrar que l’exími Lluís Domènech va ser un home inesgotable i presenta un nou projecte de la seva producció inabastable: El colmado de embutidos Torra i San de Barcelona. Joaquim Pera Isern, fent gala de la seva gran talla d’investigador, ha tingut la gentilesa d’oferir-nos una autèntica primícia, aquesta ens remet als purs orígens escrits del nom de Canet i d’unes cases de calç i pedra. La redacció del “Sot” subscriu del tot la seva proposta de donar a aquest mossèn Dalmau de Barcelona, un carrer de Canet quan se’n tornin a fer, atès que va ser —fins que es demostri el contrari— el primer propietari documentat. Francesc Verdura, s’ha cremat les celles des de fa molt temps per tractar de desentrellar l’origen de l’advocació de la Misericòrdia del santuari marià de Canet. Heu aquí, explicat per ell mateix, tot el procés d’investigació que ha dut a terme fins ara. Importantíssimes les il·lustracions de les dues imatges primitives de la Mare de Déu nostrada i l’exemplar dels primers “Goigs” que es van cantar en els albors de la història de la devoció a Maria en la nostra Vall. I clou el número 31 de la nostra revista un article sobre el camí de la carena, que sempre s’ha dit que va ser la primera via entre Canet i Sant Iscle passant per Pedracastell, amb uns records molt ben explicats del que s’anava veient fa més de mig segle a mesura que hom feia el trànsit d’ascens per aquesta via.

I finalment, com cada any, desitjar-nos una bona i saludable Festa Major, i que els nostres venerables Sant Pere i Sant Pau vulguin alliberar-nos de la pesta de la crisi econòmica que ens ataca i ens escanya. Salut i bones festes a tots...

El Sot de l’Aubó Centre d’Estudis Canetencs

AJUNTAMENT DE CANET DE MAR Àrea de Cultura

REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Tel. 93 795 46 15 Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart (tresorer), Antoni Cruanyes, Carles Sàiz (vocals) · Ass. lingüístic: M. Rosa Verdura · Disseny gràfic: papyrusdisseny.com · DL: B-12828-2008 · ISSN: 2013-6285 Amb el patrocini de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

2

El Sot de l’Aubó

article

Sindicalisme i cooperativisme agrari a Canet de Mar (1918-1936) Les cooperatives agrícoles Germandat, catòlica i Progrés Jordi Pomés i Vives

C

anet de Mar va ser una població que va estar a l’avantguarda dels moviments socials i obreristes catalans fins al 1939. Coneixem en bona mesura, per exemple, la importància de la història del cooperativisme de consum local.[1] Per altra banda els estudis de Xavier Mas, un d’ells acompanyat de Jordi Amat, han posat de manifest la gran incidència que va tenir l’anarquisme en el moviment obrer canetenc fins al 1939.[2] Però desconeixem en gran part fins a quin punt aquests moviments socials –m’estic referint sobretot al sindicalisme i al cooperativisme- van tenir també incidència al sector agrari de la població.

Pretenc demostrar a través d’aquest article que el camp canetenc no va quedar gens al marge d’aquests moviments. Ans tot el contrari. També en aquest sector els canetencs van demostrar que estigueren a l’avançada del conjunt del país. La prova més evident és que quan esclatà la guerra al 1936 a Canet existien tres cooperatives agràries molt actives que agrupaven la pràctica totalitat dels pagesos de la població que treballaven la terra sota la seva responsabilitat –petits propietaris, parcers i arrendataris-, a banda d’una secció agrària del sindicat anarcosindicalista CNT, que agrupava la majoria de jornalers del camp que treballaven a Canet, i a banda també de la sindicació particular d’alguns dels principals propietaris rurals del terme a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

Les tres cooperatives esmentades formaren part de les principals federacions sindicals agràries que existiren a Catalunya fins a la guerra civil, la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i la Unió de Rabassaires.

Tot i que la fundació i posterior desenvolupament d’aquestes tres cooperatives agràries estigué molt

3

relacionada amb el cultiu de les patates primerenques, tal com intentaré demostrar més endavant, la conflictivitat social, sindical i política al camp canetenc també va influir molt, tant en el naixement com en l’evolució que sofriren aquestes entitats. No casualment les dues més importants es fundaren en els anys 1918 i 1919, uns anys en què la conflictivitat sindical a Canet, així com al conjunt de Catalunya, Espanya i Europa, assolí unes cotes probablement mai aconseguides fins aleshores. El sindicat anarcosindicalista CNT va arribar a tenir en aquests anys tant a Canet (1.038 afiliats) com a Catalunya (uns 500.000 afiliats) la seva màxima potencialitat.

A Canet va aconseguir agrupar la major part de la població obrera local, més d’un miler d’afiliats, quan el conjunt de la població obrera industrial canetenca es calculava el 1920 en 1.742 treballadors.[3] És

Un exemplar de sobre de carta imprès que utilitzava la cooperativa Germanor

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Persones que proposa el Sindicat Agrícola Catòlic per formar part de la Comissió municipal de Policia Rural el 1933.

gairebé segur que part d’aquells 1.038 cenetistes canetencs treballaven al camp.[4] Fonamentalment eren jornalers que es guanyaven la vida en les riques hortes que hi havia al voltant de la població, les quals sumaven en conjunt al voltant d’un centenar

d’hectàrees.[5] Aquesta afiliació anarcosindicalista agrària local tenia almenys un precedent als anys vuitanta del segle XIX i tindrà una clara continuïtat fins al 1939.

Efectivament, la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, de clar predomini anarcosindicalista, i que va actuar entre els anys 1881 i 1884, comptà amb una secció local de pagesos de Canet, la qual agrupà 85 associats.[6] Per primer cop –almenys que coneguem- els pagesos de Canet es dotaven d’una associació per defensar els seus interessos i ho feren en el marc d’un predomini sindical anarquista. Potser això explica la força que aquest corrent sindical tingué a la població fins a la guerra civil, moment en què una part important dels treballadors del camp canetenc, en concret 90 –al juliol de 1936 hi havia un total de 161 jornalers agraris censats-,[7] s’agruparen al voltant de la Secció Agrícola de la CNT, el dirigent més important de la qual va ser Josep Maynou Campeny.[8] Fou en aquests anys de la guerra en què l’anarcosindicalisme agrari canetenc, com a gairebé a tot arreu, tingué la seva màxima força –més que durant l’anomenat trienni bolxevic, 1918-1920-. Per això els elements més radicals d’aquesta societat local cenetista intentaren imposar a Canet una col·lectivització total agrària un cop va esclatar la guerra el 1936. Encara que no ho aconseguiren, sí que van tirar endavant la col·lectivització de 23 finques agràries, que incloïen bona part de les millors hortes, com la de Vil·la Flora o la de Jaume Llorenç Grau.[9] La principal oposició a la força anarquista al camp canetenc, tant en aquell difícil context revolucionari com en el període 1918 al 1939, vindria de la societat agrària Germanor, fundada el 1918 i refundada com a cooperativa agrícola el 1924.

Probablement no fou casual que la duríssima repressió «revolucionària» del 1936 inclogués l’assassinat del principal fundador de la Germanor el 1918, Joan Vives Bassó. En aquesta associació hi predominà un caràcter sindical republicano-rabassaire; estigué ad-

Vista panoràmica del poble de Canet al primer terç del segle XX amb una vinya a la Rodalera en primer terme.

4

El Sot de l’Aubó

article

Vinyes ben pròximes al nucli urbà, actualment urbanitzades.

herida a la Unió de Rabassaires des del 1923. Tot i que, inicialment –almenys fins al 1921-, flirtejà amb federacions pròximes al socialisme.[10] Per altra banda, no descartem que en determinats moments – sobretot els de màxima repressió contra l’anarquisme, com en la Dictadura de Primo de Rivera- pogués acollir pagesos de sensibilitats sindicals anarcosindicalistes. Així passà almenys en altres cooperatives agràries ben pròximes a la Germanor sindicalment i geogràficament com el Progrés de Malgrat.[11] Cal tenir present que aquestes sensibilitats anarcosindicalistes no es limitaren al sector de jornalers i arreu de Catalunya es donaren exemples de pagesos parcers, arrendataris o fins petits propietaris que simpatitzaren o fins i tot militaren dins els rengles de la CNT. Sobretot en les comarques que més afiliats pagesos aportà a la CNT durant els anys trenta: el Maresme, l’Alt Camp i la Conca de Barberà, a banda del Barcelonès.

Indubtablement aquests sectors de la pagesia – sobretot parcers i arrendataris- foren els principals integrants de la societat Germanor al llarg de la seva vida (1918-1936), tot i que també acollí petits propietaris i jornalers. Cal considerar que almenys fins als anys 50 del segle XX el conjunt de pagesos patrons no propietaris fou majoritari a Canet. Al 1956 encara hi havia 34 parcers, 52 arrendataris, a banda de 133 jornalers. Mentre la suma dels patrons propietaris agrícoles era de 72.[12] És a dir, fins i tot deixant de banda els jornalers, el conjunt de parcers i arrendataris era més nombrós que el de propietaris. Per altra banda dintre d’aquest col·lectiu, els petits propietaris eren ampla majoria.[13] Els grans propietaris, en lloc d’associar-se a alguna de les tres cooperatives existents, preferiren afiliar-se sindicalment, sobretot quan arribaren els anys convulsos del trienni bolxevic i de la Segona República, a l’Institut Agrícola de Sant Isidre, ja que aquest organisme defensà millor la gran propietat que cap altre ens sindical. Ramir Busquets Codina, per exemple, un dels més grans propietaris de Canet, encara que resident a Barcelona, -26’50 hectàrees, més de 6 de les quals constituïen una excel·lent hortas’afilià en aquell Institut al 1920 i continuà en ell

5

almenys fins al 1936. Per altra banda s’afiliaren al mateix organisme al 1931 Josep Amargant Martí (més de 4 hectàrees), Jaume Mora Castanyer (més de 9 hectàrees) i Francesc X. Serra Barrecheguren (més de 15 hectàrees).[14] Tots aquests i altres mitjans i grans propietaris van veure més aviat amb espant com al 1918, ja no només era el sindicat únic de la CNT el que integrava la majoria de jornalers, sinó com la societat Germanor es fundava per defensar principalment interessos de tots els pagesos no propietaris: jornalers, parcers i arrendataris. Segons els seus estatuts, la societat estava formada per “obreros agricultores” i es proposava “mejorar la condición moral y material de los asociados”.[15] I per això una de les seves primeres accions fou demanar l’augment de jornal per als seus socis jornalers. Pensem que fins i tot dirigents importants d’aquest sindicat com Manuel Pla Portell, Benet Pujadas Pujadas, Ramon Hereu Vila, Jaume Borràs Riera o Josep Lloveras Ollé eren jornalers o almenys exercien com a tals durant una època determinada mentre la resta de l’any podien portar una vinya a parceria.[16] El pare de Francesc X. Serra Barrecheguren, el doctor Marià Serra Font, escriví una mica espantat, tot just un mes i mig després d’haver-se constituït la Germanor: “El progrés no te fi, y fins els comparets, contagiats per l’exemple de les demés classes socials, han volgut associar-se y estathuir vuyts hores de treball, desde’l primer d’Octubre al 31 de Mars, y nou en los sis mesos restants del primer d’Abril al darrer de Setembre”.[17] La societat es va legalitzar el 27 d’agost de 1918.

Van presentar els estatuts al govern civil de Barcelona tres dies abans Joan Vives Bassó i Esteve Casas Badó.

La primera assemblea la van celebrar el 15 de setembre, en la qual hi van participar 85 persones, i triaren la primera junta. Esteve Casas sortí de president i el domicili de Joan Vives, al carrer Eusebi Golart, número 5, passà a ser la seu oficial de l’entitat. Al 1920 ja comptaven amb 135 associats,[18] la pràctica totalitat de parcers i arrendataris de la població. I ja es veieren capaços d’afrontar la demanda col·lectiva a nivell local, tal com faran durant la Segona República, de revisió de les rendes i contractes que els parcers i arrendataris tenien amb als propietaris. Aquesta demanda comportà molta tensió sindical i social. De fet, els parcers canetencs no foren els únics que es decidiren a reclamar aquesta millora laboral, que ja s’havia plantejat a la verema del 1919. Arreu de les comarques més vinyateres catalanes hi hagueren demandes de revisió entre 1919 i 1920; i al Maresme, les poblacions on més conflictes hi va haver per

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó aquesta qüestió foren Argentona, Teià, Mataró i Canet. No casualment serien les poblacions que esdevingueren, juntament amb Malgrat i Arenys de Munt, els feus principals de la Unió de Rabassaires a la comarca a partir de 1922.[19] A Canet la societat Germanor demanà el suport de l’ajuntament per tenir èxit en la negociació amb els propietaris.

L’Ajuntament acabà acordant el 8 de juliol de 1920 que l’alcalde reunís una comissió de propietaris i una altra de parcers i arrendataris per mirar de trobar una solució harmònica a tots els interessos. L’únic regidor que votà en contra aquesta resolució fou el fill d’un important propietari rural i futur membre de l’Institut Agrari de Sant Isidre: l’esmentat Francesc X. Serra.[20] Als anys trenta les tensions entre parcers i propietaris es repetiren novament. Mentre, tal com hem dit, els grans propietaris s’afanyaren a organitzar-se a través de l’Institut Agrícola de Sant Isidre, la Germanor va ser una de les primeres societats agràries a adherir-se i a seguir les directrius de la Unió de Rabassaires, un sindicat nascut a mitjans de 1922 que es proposà defensar fonamentalment els interessos laborals dels pagesos no propietaris i que durant la Segona República encapçalà la lluita en la defensa d’aquests interessos i per aconseguir una Llei de Contractes de Conreu que afavorís la petita pagesia. El 4 de març de 1923 aquesta Unió va celebrar el seu primer míting propagandístic a Canet.

Parlaren els dirigents principals del sindicat: els republicans Lluís Companys –el que seria president de la Generalitat-, Amadeu Aragay i Pere Estartús, l’advocat de les cooperatives agràries rabassaires del Maresme com la Germanor. A més, parlaren un tal Utgés i Joan Valldeneu, del Masnou. Companys, en aquella ocasió, s’expressà a l’auditori en termes força radicals. Defensà una actitud sindical de fermesa “per a adoptar gestos de violència si la raó fos escarnida”. Afirmà que els propietaris havien respost als plantejaments rabassaires amb un crit de guerra i que “a aquest pas, citem als propietaris

per a la collita pròxima. Que sàpiguen d’una vegada per a sempre que no ens espanten els camins de la revolta... La victòria és nostra perquè tenim la raó i la força... (Grans aplaudiments)”.[21] Precisament fou el mateix Companys, potser el referent polític i sindical més important en tota la història de la Germanor, el qui demanà a tots els pagesos catalans que seguissin el seu cop de força el 6 d’octubre de 1934 defensant amb les armes la seva proclamació de l’Estat Català. Associats de la Germanor canetenca, a banda de molts altres canetencs d’esquerres i nacionalistes, seguiren les indicacions de Companys.

Tinguem en compte que aquella proclamació va tenir molt a veure amb la lluita amb el govern central de Madrid sobre la capacitat i competències de la Generalitat per aprovar una legislació pròpia a Catalunya en matèria social agrària. En la repressió d’aquells fets la Germanor fou clausurada durant un temps i van ser empresonats socis d’aquesta entitat com Joan Roig Renau, Lluís Brugarola Puig, Miquel Font Ballarà o Joaquim Torrus Canaleta.[22] I no sabem si també directament relacionat amb aquesta repressió, un pagès canetenc no propietari fou desnonat de la terra que treballava entre finals de 1934 i finals de 1935. La Unió de Rabassaires sí que denuncià els desnonaments d’aquest període, 33 en el conjunt del Maresme, com a una resposta repressiva als fets d’octubre i a la força sindical rabassaire.[23] Probablement en la susdita clausura de la Germanor també hi tingué a veure el posicionament sindical relativament radical d’aquesta entitat en matèria social agrària des que es fundà el 1918 i encara amb més força des que s’adherí a la Unió de Rabassaires el 1923. Sempre seguí les directrius d’aquesta federació. Per exemple el juliol de 1925 la Germanor canetenca, aquest cop ja com a cooperativa agrària, s’adherí al manifest rabassaire que aquella Unió féu públic a tot el país demanant una legislació favorable en la qüestió dels contractes de conreu.[24] I durant els anys trenta, sense deixar mai de pertànyer a la Unió, procurà unir esforços per aconseguir una Llei de Contractes de Conreu o perquè es respectés al màxim la legislació social agrària vigent que afavoria els petits pagesos.[25] Per exemple el 8 d’octubre de 1933 reclamà com a entitat agrària, emparant-se en la llei, que l’ajuntament li atorgués uns terrenys del terme de Canet que els propietaris no cultivaven.[26] Sens dubte la Germanor va ser, de les tres cooperatives agràries existents al 1936, la més radical sindicalment.

I això que no va ser l’única de L’horta de can Gallina a principis del segle XX. En primer terme un taronger, l’arbre les tres que es va adherir a la més característic de l’horta canetenca almenys entre finals del segle XVII i principis Unió de Rabassaires. La coopedel segle XX. 6

El Sot de l’Aubó

article rativa El Progrés, fundada el 1925, també s’hi va adherir. Però aquesta tingué un caràcter sindical més moderat. De fet, el Progrés va néixer d’una escissió de la Germanor.[27] Curiosament aquesta escissió l’encapçalà el mateix que havia fundat la Germanor el 1918, Joan Vives Bassó –que serà el president del Progrés almenys durant els anys trenta-, i el seguiren elements importants d’aquella entitat com Carlos Fabré Torrus, que al 1924 era el màxim dirigent de la Germanor, i Manuel Pla Portell, que havia estat de la primera junta de la mateixa societat.[28] Sembla que mentre els dirigents del Progrés estigueren pròxims al republicanisme lerrouxista, el qual a partir dels anys vint ja havia perdut tot el radicalisme polític que havia tingut en la seva primera època durant la primera dècada del segle XX, la Germanor mantingué la radicalitat obrerista del republicanisme federal del segle XIX. És a dir, la divisió del republicanisme polític local es manifestà en una divisió sindical agrària. A Canet els lerrouxistes tingueren una Fraternitat Republicana Radical almenys des del 1908, la qual actuà fins als anys vint. Precisament un dels seus presidents, Joan Autier Catà, fou el regidor municipal que amb més contundència defensà els interessos de la Germanor –quan encara no hi havia hagut l’escissió- en el conflicte social agrari que hem descrit del 1920.

Autier, fill d’un destacat dirigent cooperativista local, almenys entre 1920 i 1923 fou l’únic regidor que defensà els sectors obrers dins l’Ajuntament i per això fou titllat pels sectors conservadors canetencs com de regidor “republicano-socialistaobrerista”.[29] Malgrat això seguí com a fidel seguidor de Lerroux almenys fins a finals dels anys vint.[30] També el dirigent del Progrés Joan Vives el seguí i fins formà part de la candidatura Aliança Obrera-Republicana, patrocinada pels lerrouxistes, que s’oposà en les eleccions municipals de l’abril de 1931 a una altra candidatura republicana, anomenada “Llibertat i República”, encapçalada pel dirigent republicà canetenc Josep Fors, molt més vinculada amb el catalanisme, encara que també al cooperativisme i a cert obrerisme. Probablement la Germanor secundà aquesta última candidatura, que fou la guanyadora.

No casualment la Germanor sempre tingué molta més força que El Progrés. Mentre aquest mai passà dels 27 socis (27 (1930)/ 27 (1933)/ 25 (1934)), la Germanor passà dels 100 als anys trenta. Una xifra que havia assolit sense dificultats abans de l’escissió (135 (1920); 117 (1927); 73 (1930); 73 (1933); i 103 (1934)). Per això aquesta última hagué de buscar un local més gran, que trobà a la Riera Buscarons, número 66, després que almenys fins al 1924 hagués estat al carrer de la Caldeta Alta, número 20. El Progrés tingué la seu al carrer de Sant Benet, número 1.

La tercera cooperativa, fundada amb el nom de Sindicat Agrícola Catòlic de Canet de Mar, amb seu al carrer Lluís Domènch, número 18, sí que va arribar a igualar o fins i tot superar a la Germanor en certs

7

Persones que proposa el Sindicat Agrícola El Progrés per formar part de la Comissió municipal de Policia Rural el 1933.

Carta del 1933 que la cooperativa Germanor envia a l’Ajuntament demanant que aquest li cedeixi un terreny abandonat per tal de posar-lo en cultiu.

aspectes, sobretot, com veurem, els de tipus econòmics. Àdhuc en afiliació, al 1935 va aconseguir sumar més associats -108- que la Germanor, després d’un creixement important de 19 socis en pocs mesos. De totes maneres és probable que aquest creixement estigués relacionat amb la clausura de la Germanor a partir de finals de 1934, ja que sempre la catòlica havia anat fins a aquest moment per sota la seva rival en nombre de socis (50 (1927)/ 73 (1930)/ 84 (1933)/ 89 (1934)/ 108 (1935)).[31]

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó De fet, no hagué de ser fàcil que els associats a la Germanor busquessin refugi a la catòlica. Ambdues havien estat des d’un inici societats rivals econòmicament, sindicalment i políticament. En cert sentit la catòlica es fundà com a reacció a la constitució de la Germanor. Va néixer al novembre de 1919, poc més d’un any després que ho fes aquesta última. Els sectors conservadors agraris canetencs confiaren que la catòlica almenys impediria que tota la petita pagesia local anés als rengles d’aquella societat “de agricultores obreros”, a banda dels rengles del sindicat únic anarquista. Certament aconseguiren frenar adhesions, però no aconseguiren mai, almenys fins al gener de 1939, Interior del que va ser la seu del “Sindicato Agropecuario” a partir de 1939 y de l’hegemonia sindical al camp la “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos” a partir de 1942. canetenc. La majoria de parcers i arrendataris preferiren –i ja no diguem els jornalers, municipi. De manera que la Germanor i el Progrés, la major part dels quals optaren per la CNT- les encara que haguessin volgut, no s’hi haurien pogut cooperatives republicanes. Per contra els petits federar.[34] Aquesta federació litoral es va integrar propietaris –i també mitjans, com Jaume Llorens a la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, funda(4,19 hectàrees)- sembla que es decantaren més per da el 1931, la qual fou l’organisme cooperatiu i sinla catòlica. Tot i això també alguns dels propietaris dical agrari català més important fins al 1936. El 1934 petits com Joan Teixidó Catà (1,11 hectàrees) o Josep la catòlica de Canet tenia oficialment un capital Roig Hereu (1 hectàrea) optaren per la Germanor o efectiu de 10.000 pessetes mentre la Germanor en tenia 1.545 i el Progrés 1.100.[35] És possible que el Progrés.[32] De fet, l’opció sindical catòlica agrària va ser molt els seus importants vincles amb la federació de minoritària a la província de Barcelona, encara que sindicats del litoral, a la qual s’hi va afiliar des del a la diòcesi de Girona la Federació Sindical Agrària mateix any de fundació d’aquesta, l’hagueren anat de caràcter catòlic que es constituí el 1918 des del allunyant de mica en mica de la federació catòlica bisbat aconseguí agrupar fins al 1922 prop d’un 75% del bisbat de Girona, fins que probablement a mitjan de totes les cooperatives agràries –o tal com es deien dels anys 30 ja n’estava completament deslligada. aleshores, sindicats agrícoles- existents al conjunt De fet, en aquests anys aquesta cooperativa perdé, del bisbat.[33] Però del territori diocesà gironí que almenys oficialment, l’adjectiu “catòlica” i es passà es troba dins la província de Barcelona, és a dir, el a dir Sindicat Agrícola de Canet de Mar. que coneixem per l’alt Maresme, sols aconseguí in- Del que no hi ha dubte és que en aquesta cooperatitegrar una cooperativa de Canet i una de Malgrat. va els objectius econòmics al voltant del cultiu i La de Canet fou impulsada i organitzada pel capellà exportació de patates primerenques van acabar Josep Bonacasa, el qual exercí de coadjutor de deixant en un segon pla els objectius espirituals i l’entitat. Aquest tingué molt bones relacions amb els sindicals inicials de l’entitat. Cal tenir present que principals propietaris rurals de la població. Segons aquest cultiu va ser el més important en tot Canet i el Maresme almenys durant tota la primera meitat Xavier Mas, ell mateix procedia d’una família rica.

El fet de tenir en els seus rengles a més propietaris del segle XX. Aquestes patates s’exportaven que la Germanor i el Progrés, però també el fet de majoritàriament a Anglaterra i a altres mercats del centrar les seves activitats sindicals en l’àmbit nord d’Europa, on aconseguiren uns preus cooperatiu –sobretot al voltant del cultiu i extraordinaris. El 1925, per exemple, a Londres les comercialització de patates primerenques-, sense famoses Mataró Potatoes es pagaren a 60 pessetes ficar-se en aspectes socials o laborals tal com assumí els 100 quilos. Calculeu que cada hectàrea produïa la Germanor, va afavorir sens dubte econòmicament uns 25.000 quilos i que això significava unes 15.000 a la cooperativa catòlica. Per altra banda tingué pessetes per hectàrea, en uns anys en què un jornal l’encert de federar-se dins la potent Federació de era d’unes 10 pessetes com a molt. Per això les Sindicats Agrícoles del Litoral, fundada al 1927, la patates ocupaven el 100% de l’horta durant els mesos qual ajudà molt a les cooperatives agràries dedicades de la seva producció, a part que se’n plantaven també al comerç de patates. Aquesta federació agrupà la de sequer. Durant la primavera de 1911 ja havien major part de sindicats agrícoles del Maresme fins sortit de l’estació de Canet 109 vagons facturats cap al 1936 i només acceptà una sola cooperativa per a França que transportaren més de mig milió de quilos 8

El Sot de l’Aubó

article de patates. Tres anys més tard, el 1914, ja se n’exportaren de Canet gairebé un milió. I als anys trenta s’aconseguí arribar al milió i mig. El 1936 a Canet es van sembrar 226.800 quilos de patates, una xifra només superada per les poblacions més hortícoles de la comarca –Malgrat, Pineda, Mataró o Vilassar- i per davant dels dos Arenys, Sant Pol, Calella o Palafolls.[36] Fou normal, doncs, que aquest cultiu centrés l’atenció de les tres cooperatives canetenques. I sens dubte va ser el cultiu que va impulsar la transformació oficial de la Germanor en cooperativa –o sindicat agrícola- el 1924.[37] Molt probablement abans d’aquest any ja actuava com a tal, però la legislació que permetia per primer cop a les cooperatives exportar patates, que es féu efectiva al març d’aquell any, va impulsar definitivament l’esmentada transformació, així com d’altres conversions d’entitats agràries del Maresme. La Germanor encertà la decisió, ja que en la pròxima campanya d’exportació, la del 1925, el govern imposà contingents per a exportadors i afavorí especialment les cooperatives en detriment de les cases comercials particulars. La competència amb aquestes cases fou sempre forta i per això la Germanor va demanar al govern el febrer del mateix 1925 que "no se permita a ningún particular la exportación de productos agrícolas de un término municipal en cuya población existan Sindicatos Agrícolas", és a dir, cooperatives agràries, y “que sólo los Sindicatos Agrícolas, en los pueblos donde los haya, puedan embarcar los productos agrícolas, tanto para el interior como para el extranjero”.[38] La Germanor pretenia evitar la pressió que les cases comercials exportadores exerciren sobre les cooperatives agràries per tal que les deixessin exportar en nom del sindicat.[39] Per altra banda aquell any el control que el govern pretengué exercir sobre els productors de patates acabà implicant multes de 500 pessetes als socis de la cooperativa catòlica Baltasar Donadeu, Josep Riera, Josep Campeny i Jaume Camps per no declarar la totalitat de les patates arrencades.[40] Probablement la Germanor agraí més aquella

Una altra panoràmica del mateix local de la fotografia anterior, actualment acull l’Agrobotiga El Sindicat.

9

legislació favorable a les cooperatives i el control de la producció i exportació que la catòlica. Sens dubte l’esperit cooperativista estigué més arrelat en la primera, molt més lligada en tots sentits amb l’important moviment cooperatiu de consum local.

Dirigents de la Germanor de la primera època com Esteve Casas Badó, Jaume Borràs Riera, Carles Fabré Torrus o Joan Vives Bassó foren directius d’alguna de les dues cooperatives de consum que funcionaren a Canet fins al 1936, La Canetenca i La Constància.

Curiosament, i segurament no casualment, els dos últims dirigents esmentats, Fabré i Vives, que ja hem dit que encapçalaren l’escissió “conservadora” de la Germanor per fundar el Progrés, estigueren dins La Constància, la qual també havia sorgit d’una escissió “conservadora” de La Canetenca. Deixant de banda aquestes divisions, la Germanor sempre es distingí per tenir uns objectius cooperativistes més ambiciosos que la catòlica i el Progrés: per exemple demanà al govern la sindicació obligatòria de tots els pagesos en alguna cooperativa el 1925, creà una biblioteca per als socis o intentà, com ja hem dit, gestionar al 1933 una propietat de terra sense cultivar. El febrer de 1925, quan feia pocs mesos que s’havia fundat, el diari El Diluvio afirmava que “tenemos entendido que el Sindicato Germanor de Canet tiene algunos proyectos de trascendencia que está preparando… para el fomento y bienestar del trabajador del campo”.[41] D’aquesta manera, quan esclatà la guerra fou probablement la cooperativa més ben preparada per liderar el procés d’integració obligatori en una sola entitat de les tres cooperatives existents que ordenà la Generalitat de Catalunya. A l’agost del 1936, doncs, va néixer el Sindicat Agrícola de Canet –que no era el catòlic- per fusió de la Germanor, el Progrés i el catòlic. A partir d’aquest moment –i ja fins al 1978, després de la mort de Franco- tota la pagesia canetenca –com ho fou en tots els municipis de Catalunya- fou obligada a estar afiliada en una sola entitat agrària. A partir de 1939 s’anomenarà Sindicato Agropecuario de Canet i a partir de 1942 Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Canet. Malauradament no es van poder associar al nou sindicat del 1936 socis importants del Progrés i el catòlic com Joan Vives Bassó –del Progrés- o Joan Pujadas Domingo –del catòlic- per haver estat assassinats per la repressió «revolucionària» de l’estiu del 1936. Probablement el pagès també assassinat Joaquim Salvà Perejoan formà part també del catòlic. Per altra banda fou mort també a causa de la mateixa repressió Francesc Xavier Serra Barrecheguren, propietari rural associat a l’Institut de Sant Isidre. Finalment, -i per ser equànimes en l’exhaustivitat dels assassinats injustos que va provocar aquella guerra en l’àmbit agrari canetenc- cal esmentar, en aquest cas a causa de la que repressió franquista, l’afusellament del

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó dirigent anarquista Josep Maynou Campeny el març del 1939, tot just acabada la guerra a Catalunya.[42] Tot plegat mostra que el camp canetenc no s’escapà de la forta repressió que hi hagué en tots els àmbits econòmics i socials de la població en aquella guerra, i que per a molts no s’acabà pas al gener del 1939.

Probablement és una mostra més del fet que Canet també visqué la conflictivitat social agrària que tant va caracteritzar la història contemporània de Catalunya i Espanya almenys en els anys que hem estudiat. I malgrat que aquesta conflictivitat anà estretament lligada a la història de les tres cooperatives agràries canetenques del primer terç del segle XX, no ha d’amagar tots els importants mèrits, valors i èxits que va aconseguir el conjunt del cooperativisme agrari local i que hem intentat descriure i destacar en aquest article.

JORDI POMÉS NOTES: [1] SÀIZ XIQUÉS, Carles, El cooperativisme a Canet, Canet de Mar, Edicions Els 2 Pins, 1995.

[2] MAS GIBERT, Xavier, Guerra-revolució i contrarevolució a Canet de Mar (1936-1943), Mataró, Caixa d'Estalvis Laietana, 2002; MAS GIBERT, Xavier i AMAT, Jordi, De la guerra de Cuba a la guerra civil, Beca Raimon Bonal, inèdit.

[3] Canet el 1920 tenia 3.648 habitants. Canet tenia la màxima afiliació cenetista del districte d’Arenys.

[4] Tot i que constaven tots ells afiliats a la Unió Obrera de l’Art Fabril i Tèxtil (CONFEDERACIÓN NACIONAL DEL TRABAJO, Memoria del Congreso 1919. Celebrado en el Teatro de la Comedia de Madrid, los días 10 al 18 de Diciembre de 1919, Barcelona, 1932).

[5] Canet havia estat, almenys des del segle XIX, una de les poblacions hortícoles més importants de la comarca, tot i que des de principis del XX, amb el gran creixement de les hortes del delta del Tordera, de Mataró i Vilassar, la de Canet quedà aminorada en termes relatius. Però les 36 hectàrees que, segons xifres oficials, tenia de regadiu Canet el 1863 sols eren superades en el conjunt dels municipis costaners de la comarca per Mataró (81’84 hectàrees el 1850). Malgrat de Mar el 1863 sols comptava amb 8 hectàrees de regadiu i Vilassar de Mar el 1900 sols arribava a les 22 hectàrees.

[6] NETTLAU, Max, La Première Internationale en Espagne (1868-1888), Dordrecht, 1969.

[7] “Estadístiques Agràries 13.1.” (Arxiu Històric Municipal de Canet de Mar). Agraeixo a Yolanda Serrano, de l’Arxiu Històric Municipal de Canet de Mar, totes les atencions i facilitats que m’ha ofert per consultar la documentació necessària d’aquest arxiu per elaborar aquest article.

[8] Maynou participà al 1936 com a representant de la Secció Agrícola de la CNT canetenca en un congrés de societats agràries de la CNT (MAYAYO ARTAL, Andreu, De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya, 1893-1994, Catarroja-Barcelona, 1995:267-276).

[9] MAS GIBERT, Xavier, Guerra-revolució…:227, 233.

[10] En un congrés d’una federació rabassaire penedesenca pròxima a la UGT celebrat el 1921, assistiren delegats de societats de pagesos de Canet de Mar, Argentona i Teià (POMÉS, Jordi, La Unió de Rabassaires. Lluís Companys i el republicanisme, el cooperativisme i el sindicalisme pagès a la Catalunya dels anys vint. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000:222).

[11] POMÉS, Jordi, Associacionisme popular a Catalunya (18501950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar, Malgrat de Mar, Ajuntament de Malgrat de Mar, 2002:156.

[12] VILARRASA, Jaume, “L’agricultura a Canet”, Carrer Ample, núm. 35, gener de 1969.

[13] Segons un llistat de l’Instituto Nacional de Previsión (Se-

10

guros Sociales obligatorios) de tots els propietaris agrícoles de Canet en un any per determinar de la dècada dels 40 del segle XX, dels 197 propietaris registrats, n’hi havia 113 que pagaven de 10 a 20 pessetes; 34 que pagaven de 20 a 40 pessetes; 7 que en pagaven de 40 a 50; 19, de 50 a 100; 13, de 100 a 200; 5, de 200 a 300; 2, de 300 a 500; i 4 de més de 500 pessetes (Lligall “Junta Local de subsidios agrícolas” de l’Arxiu Històric Municipal de Canet de Mar).

[14] INSTITUTO AGRÍCOLA CATALÁN DE SANT ISIDRO, Anuario, 1921, 1931. Tots els nombres d’hectàrees que com a grandària de propietats esmento a l’article els he tret de la llibreta “S. Rural” del lligall “Documentos de la Junta de Recuperación Agrícola local” (1939) (Arxiu Històric Municipal de Canet de Mar).

[15] Expedient d’associacions 9.522; Arxiu de la Delegació del Govern a Catalunya (antic Govern Civil de Barcelona). Els estatuts preveien que els socis pagarien 30 cèntims de pesseta al mes.

[16] “Estadístiques Agràries 13.1.” (Arxiu Històric Municipal de Canet de Mar).

[17] La Costa de Llevant, 13-10-1918:6.

[18] INSTITUTO DE REFORMAS SOCIALES, Censo electoral social, 1920.

[19] Aquests conflictes estan descrits a les següents fonts: Diario de Mataró, 2-8-1918; Boletín del Instituto de Reformas Sociales, maig de 1920 i juliol de 1920; La Costa de Llevant, 289-1919, 11-7-1920 i 19-9-1920; El Diluvio, 20-9-1919, 16-121919, 3-1-1920 i 21-9-1920; Setmanari de Mataró i la Comarca, 11-9-1920, 18-9-1920, 19-9-1920 i 25-9-1920; Pensament Marià, 22-9-1920 i 29-9-1920.

[20] Llibres d’Actes Municipals, 8-7-1920.

[21] El Diluvio, 7-3-1923:15; La Terra, 15-3-1923.

[22] Diari de Mataró, 21-11-1934. Testimoni oral de Xavier Mas. Aprofito aquesta nota per agrair a Xavier Mas els comentaris que m’ha fet per tal de corregir alguns aspectes d’aquest article. No obstant això, tots els errors o oblits que pugui contenir l’escrit són totalment responsabilitat meva.

[23] UNIÓ DE RABASSAIRES, Els desnonaments rústics a Catalunya, Barcelona, 1935; VINYES RIBES, Ricard, La Catalunya internacional. El frontpopulisme en l'exemple català, Barcelona, Curial, 1983:108.

[24] GENERALITAT DE CATALUNYA, Els contractes de conreu a Catalunya. Documents per al seu estudi, Barcelona, 1933:1320.

[25] Malgrat tot el Maresme va ser una de les comarques on menys tensions va provocar el conflicte entre parcers i propietaris durant la Segona República. Dels 23.024 casos de demandes de revisió de renda que els parcers van presentar als jutjats de la província de Barcelona el 1932, tan sols 7 pertanyien al partit judicial d’Arenys i 229 al de Mataró. Això no obstant, aquestes xifres baixes del Maresme no tenen en compte judicis de revisió de renda a nivell de jutjat de pau local. A Sant Pol, per exemple, hi hagué almenys cinc judicis el 1932. (GENERALITAT DE CATALUNYA: Els contractes de conreu…:128-131).

[26] Capsa Junta Municipal de Policia Rural. Sol·licitud del Sindicat Agrícola Germanor de 8-10-1933 (A.H. M. Canet de Mar).

[27] Probablement l’escissió es produí després d’una assemblea general de socis el 21 de juny d’aquell any. L’assemblea comptà amb la presència de l’advocat de la Unió de Rabassaires Pere Estartús, el qual segurament intentaria en va posar pau entre els dos sectors enfrontats (La Terra, 20-6-1925:3).

[28] Un altre dels dirigents del Progrés fou Josep Roig Hereu (Capsa Junta Municipal de Policia Rural (A.H. M. Canet de Mar)).

[29] La Costa de Llevant, 11-7-1920.

[30] El Progreso (Barcelona), 17-10-1929:1. Com a representant de la Fraternitat Republicana Radical de Canet visità Lerroux a Barcelona “para renovarle el testimonio de su cariño”.

[31] Les fonts utilitzades per aconseguir la informació sobre els nombres de socis per anys tant en aquest paràgraf com en l’anterior són les següents: INSTITUTO DE REFORMAS SOCIALES, Censo electoral social, 1920; MUÑIZ, L., La Acción Social Agraria en España. Memoria Estadística de las Entidades Agrícolas y Pecuarias en 1º de Enero de 1927, Madrid, Ministerio de Fomento, 1927; Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, 31-1-1930 i juny de 1933; MINISTERIO DE AGRICULTURA, Censo

El Sot de l’Aubó

article estadístico de Sindicatos Agrícolas y Comunidades de Labradores, Madrid, 1934; POMÉS Vives, Jordi, Les "Mataro's potatoes" i el cooperativisme agrari al Maresme (1903-1939) : (La Federació de Sindicats Agrícoles del Litoral), Mataró, Caixa d'Estalvis Laietana, 1991:81.

[32] Aquests són els dos únics associats de la Germanor i el Progrés als quals he pogut descobrir alguna propietat agrària d’una llista de 29 i 4 socis localitzats de les dues entitats respectivament. En canvi del Sindicat Agrícola Catòlic he trobat 9 associats amb propietat rural d’una llista de 23 socis localitzats: Núm. hectàrees: Donadeu, Baltasar: 0,46. Campeny, Josep: 0,87. Sala, Joan: 1,6. Fàbregas, Ramon: 1,91. Pujadas, Joan: 1,91. Coll Vilà, Ramon: 2,52. Riera, Josep: 2,96. Vila, Josep: 3,96. Llorens, Jaume: 4,19. (Font: llibreta “S. Rural” del lligall “Documentos de la Junta de Recuperación Agrícola local” (1939) (Arxiu Històric Municipal de Canet de Mar)). Lògicament hi hagueren més socis propietaris en les tres cooperatives. Però les fonts consultades no em permeten extraure percentatges fidedignes sobre nombre de socis propietaris. No obstant això sí que permeten concloure que la

proporció de petits propietaris era més gran en la cooperativa catòlica i que la Germanor tindria el percentatge més petit.

[33] POMÉS, Jordi, La Unió de Rabassaires…:200.

[34] Per a més detalls sobre aquesta federació vegeu POMÉS Vives, Jordi, Les "Mataro's potatoes...

[35] MINISTERIO DE AGRICULTURA, Censo estadístico de Sindicatos Agrícolas y Comunidades de Labradores, Madrid, 1934.

[36] POMÉS, Jordi, "Alguns apunts sobre la transformació del secà al regadiu a Canet de Mar (l’aprofitament agrari de pous i mines)" a El Sot de l'Aubó, núm. 20, juny de 2007.

37 Fou reconeguda com a sindicat agrícola el setembre de 1924.

38 El Diluvio, 1-2-1925:23.

39 Sobre aquests conflictes vegeu POMÉS, Jordi, L'agricultura i els sindicats pagesos de Malgrat, Malgrat de Mar, Ajuntament de Malgrat de Mar, 2007:108-109.

40 MAS GIBERT, Xavier i AMAT, Jordi, De la guerra de Cuba…

(30-5-1925).

41 El Diluvio, 1-2-1925:23.

42 Els noms de tot els assassinats els he tret de MAS GIBERT, Xavier, Guerra-revolució…

Annexos

Joan Teixidó Catà Salvador Puigvert Bodoy

Cooperativa Germanor

(Font: El Diluvio, 15-2-1927:14)

1918 President: Esteve Casas Badó Secretari: Salvador Casals Lloreda Tresorer: Joan Vives Bassó Comptador: Manuel Pla Portell Vocals: Ramon Hereu Joan Pera Riera Josep Juncà

1933 President; Isidre Compte Altres directius: Joaquim Masvidal, Agustí Boya i Pere Guardiola.

(Font: Expedient d’associacions 9.522; Arxiu de la Delegació del Govern a Catalunya (antic Govern Civil de Barcelona)).

Sindicat Agrícola Catòlic de Canet de Mar

(Font: Capsa Junta Municipal de Policia Rural (A.H. Canet de Mar))

1924 President: Carles Fabré (Font: Expedient d’associacions 9.522; Arxiu de la Delegació del Govern a Catalunya (antic Govern Civil de Barcelona)).

1925 President: Salvador Casals Lloreda Vice-president: Ramon Mora Porta Secretari: Josep Pla Portell Administrador: Josep Minguellas Curbella Bibliotecari: Ramon Compte Llistosella Vocals: Joaquim Castellà Corominas, Esteve Casas Badó, Josep Lloveras Ollé, Rossend Grau Salvà, Delegat: Pla Portell, Manuel

1927 President: Pere Salat Vice-president: Manuel Pou Secretari: Baltasar Donadeu Tresorer: Josep Vila Vocal 1: Geroni Riera Vocal 2: Ramon Fàbregas Vocal 3 : Joan Sala (Font: FEDERACIÓN de Sindicatos Agrícolas del Litoral: Memoria presentada y leída en la Asamblea de Juntas Directivas celebrada en San Juan de Vilasar el día 15 de Diciembre de 1927, Vilassar de Mar, 1927.)

1933 President: Joan Coll Feliu Altres directius: Bartomeu Curró Barat, Josep Maynat i Ramon Coll Vilà.

(Font: Capsa Junta Municipal de Policia Rural (A.H. Canet de Mar))

(Font: El Diluvio, 1-2-1925:23)

1927 President: Isidre Compte Llistosella Vice-president: Faustino Botella Piqueras Secretari: Jaume Borràs Riera Tresorer: Josep Minguellas Curbella Bibliotecari: Lluís Bruset Tuneu Vocals: Benet Pujadas Pujadas Francesc Ros Cabarrocas

El Progrés 1933 President: Joan Vives Bassó Altres directius: Josep Roig Hereu, Carlos Fabré Torrus i Manuel Pla Portell.

(Font: Capsa Junta Municipal de Policia Rural (A.H. Canet de Mar))

11

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Al voltant de la construcció del passeig de la Misericòrdia Enric Carbonell Serra

U

n recordatori d’aquell context canetenc

La construcció del Passeig de la Misericòrdia va ésser un llarg camí vorejat tant de proves d’un ferm esperit ciutadà i religiós com de dificultats derivades de les picabaralles polítiques locals. Aquest llarg camí fou descrit amb acurada precisió en el treball de Carles Saiz i Xiqués que va

Projecte d’urbanització del passeig, de Lluís Domènech

12

ser publicat en el número 5 d’El Sot de l´Aubó de setembre de 2003. Tanmateix, a fi i efecte d’emmarcar el tema proposat en aquestes ratlles, s’esmenten a continuació els aspectes i fites més properes i significatives.

El 6 de gener de 1911, l’Ajuntament presidit per Josep García de majoria monàrquica, inaugura oficialment les obres per la construcció del Passeig.

En el transcurs del mateix any, el Canonge de Girona, Dr. Aleix Llorens, fa cessió al Patronat del Santuari de tres finques i uns diners amb la condició que la seva possible venda serveixi per millorar el Santuari, la seva urbanització i el passeig que s’estava obrint.

L’escriptura la firmaren l’Alcalde, el Rector Mossèn Antoni Vergés i el Canonge donador. Tant punt firmat, el Patronat va voler vendre tirant pel dret el que provocà la reacció de l’oposició municipal catalanista encapçalada per el Dr. Marià Serra que va moure els fils en el bisbat fins que el Dr. de Pol va aturar la venda. En ésser elegit Alcalde el Dr. Mariá Serra al Gener de 1912 es va donar impuls a les obres i al projecte afavorint a l’any 1913 com nous Administradors del Santuari al seu germà Francisco X. Serra i Font i als senyors Josep Sagristà i Colomer, i Josep Codina i Salicrú. Ja amb aquest equip de confiança, l’Alcalde autoritza a l’abril de 1913 la venda de les finques donades pel canonge Llorens a l’excepció de l’horta de can Palom propera al Santuari, per procedir a la compra del tros de terreny que ara és el darrer tram de l’actual Passeig, i una de les tres cases que estaven davant del Santuari. Al setembre de 1914 l’arquitecte Lluis Domènech i Montaner entrega els plànols del projecte reformat.

Malgrat tot, les obres van ben poc a poc. Al gener de 1917 es devien renovar els Administradors i l’Ajuntament en el què el Dr. Marià Serra ja no hi és, proposa la renovació dels mateixos. La proposta rep el rebuig del Rector Mossèn Antoni Vergés per incompatibilitat de caràcter amb en Francisco X. Serra i Font. El conflicte s’agreuja tal com més tard es veurà i el Bisbe de Girona pren la decisió de nombrar Administradors als senyors Joan Carbonell i Paloma, Josep Alegret i Móra i també recolzats per l’Ajuntament. Malgrat tot, s’arriba a l´acord més o menys implícit de què en Francisco X. Serra continués tenint la responsabilitat de dur a bon terme la tasca

El Sot de l’Aubó

article d’administrar i dirigir les obres de la construcció del passeig cosa que s’acabà a principis de 1919. Justament aquest any els catalanistes perderen la majoria a l´Ajuntament i el nou consistori va posar a la venda la casa de davant del Santuari comprada feia sis anys per poder assolir la intenció del projecte de fer que el darrer tram del passeig fos directament centrat cap a la façana del temple.

L’oposició del Dr. Marià Serra no va evitar que la casa fos venuda justament al canonge Llorens propietari de la casa del costat on hi estiuejava. Sembla que la El passeig de la Misericòrdia, durant la seva urbanització compra va ser feta per el canonge amb l’objectiu d’evitar que dugués a terme moltes hores a la biblioteca de la seva casa a la riera la solució del projecte pensada pel Dr. Marià Serra i Sant Domènec, 11, gaudint de la lectura i catalogació l’arquitecte Lluis Domènech i Montaner. L’episodi fou dels llibres que no deixava de fer augmentar amb veritablement surrealista. freqüents i noves adquisicions. Ja retirat, hi passava Fou doncs a mig d’aquestes circumstàncies on encara més estones, inclús quan la malaltia feia esdevingueren els fets i detalls que aquesta narració trontollar la seva força vital. No és d’estranyar doncs, vol reflectir. que en aquesta biblioteca de casa, conservada en la mida del possible, tal com ell la va deixar ara fa més Els papers de l’avi de 75 anys, s’hi trobin els seus papers que en qualsevol cas, tenen impregnada la flaire de la Francisco X. Serra i Font (1866 – 1935 ), més enllà de història i del seu absolut arrelament canetenc. la seva capacitat emprenedora industrial en el marc de la seva societat “Jover i Serra”, fou una persona Quan era Administrador de la Misericòrdia ordenada i que sentia un gratificant plaer passant Examinant curiosament el fons documental de Francisco X. Serra, vaig trobar un expedient ben conservat i encarpetat, que recollia tota la documentació referent a les gestions que va portar a terme com Administrador del Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia, dins de l’àmbit de la preparació i construcció del Passeig de la Misericòrdia que ha esdevingut des de llavors, un dels indrets més harmònics i característics de la vila. Francisco X. Serra i Font fou nomenat pel càrrec d’Administrador del Santuari, el mes de gener de 1913 conjuntament amb en Josep Sagristà i Colomer i en Josep Codina i Salicrú . Hi romandran fins el mes de gener de 1917.

En el moment de deixar els càrrecs, consta en el Dietari del Dr. Marià Serra i Font, un comentari molt laudatori de la tasca feta per aquest equip d’Administradors esmentant la compra de terrenys per engrandir la plaça davant del Santuari, les obres fetes al interior del temple, l’impuls donat a l´edifici del restaurant, la creació d’un despatx per venda d’objectes relacionats amb el Santuari i la gran empenta a l’urbanització del passeig. S’ha de dir que malgrat tot com es veurà més endavant, les complicades interioritats que van acompanyar el projecte. Es convenient doncs, recordar ara en aquest punt de la present exposició, que l’il·lusionant projecte d’embelliment, engrandiment i millora tant del Santuari com de l’urbanització dels voltants i dels accessos, tenia com fil conductor les idees i propostes Francisco Xavier Serra Font de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner que que-

13

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó del mateix.

Acudim a la suscripció pública y voluntaria de tot bon canetenc entusiasta dels progresos del seu poble ab l’intent de realizar les seguentes millores: Nivellació de la rassant; plantació de l’arbrat i colocació d’elegants banchs de pedre.

Ajudeunos contribuint en lo que pugueu per tenir l’orgull d’haver cooperat a fer l’obra d’embelliment mes gran á que Canet pot avui aspirar.

LA COMISIÓ Josep Cabruja JosepTena Francisco X. Serra J. Sagristá

El passeig, en curs de plantació dels arbres

den reflectides en el plantejament general que recull l’ esbós original incorporat en aquest article. Cal recordar també que diferents circumstàncies adverses varen obligar, en certs moments de les etapes de les obres, a canviar algunes de les previsions de l’anomenat arquitecte.

L’esmentada documentació es refereix fonamentalment als següents aspectes: a) Plànol del projecte del passeig i de la urbanització del terreny voltant al Santuari, realitzat per l’arquitecte Lluis Domènech i Montaner. b) Escrit amb el títol “Treballant per Canet” que es pot considerar com una mena de presentació del projecte. c) Esbossos dels diferents models de bancs pel passeig que es varen estudiar en el moment de la construcció. d) Llista de contribuents al projecte amb l’import de la respectiva aportació. e) Llista de les factures pagades dins l’àmbit del projecte.

Transcripció dels documents No creient necessari afegir cap altre comentari ni tampoc cap altre consideració introductòria, es transcriuen a continuació els textos de la documentació recercada deixant brollar el sentiment de la nostàlgia i la sensació d’una feina ben feta ja fa gairebé 100 anys.

Trevallant per Canet L’urbanisació complerta del PASSEIG DE LA MARE DE DEU DE LA MISERICORDIA es avui un de les principals necessitats que sent nostre poble, el creixement de la vila, la devoció a la MARE DE DÉU que va extenentse i popularisanse cada día més promovent un constant romiatje de visitants al SANTUARI, les reformes d’alguns propietaris lindants pera ajudar el seu embelliment, l’aspiració general de CANET de veure aviat convertida aquesta amplia via en hermós y esplendid passeig, imposan la inmediata terminació

14

LLISTA: Administració del Santuari Dn. Josep Alsina y Roig Joaquim Layret Rosell Francisco X. Serra y Font Jover – Serra y Cia. Dn. Josep Sagristá Colomer Exm. Ajuntament de Canet de Mar Srs. Torrus y Sagristá Dn. Josep Tenas y Vivó “ Josep Cabruja Feliu “ Joaquim Rovira y Mañé “ Joan Busquets y Codina “ Josep Torrus y Gil “ Joaquim Gibert Arruga Sra. Vda. De J. Campins Dn. Narcís Verdaguer y Callís “ Angel Rosell “ Antonio Raventós “ Joaquim Carbonell Reverter Da. Dolores Alsina y Roig Dn. Higinio Negra Mansió “ Josep Roca y Feliu “ Francisco Corbera “ Carlos Manen “ Mariano Puig “ Salvador Busquets Codina “ Ramón de Montaner Una multa (entrega Sr. Batlle) Dn. Francisco Melich VV Dn. Joan Mir Gibert “ Joaquim Font Puigcarbó “ Juan Viader Fabregá Srs. De Mir Dn. Francisco Andreu María Aurora S. Barris de Mur Srs. Borrás de Palau Da. Mª Brilla, vda. Condominas Dn. Josep Alsina y familia “ Gaspar Busquets Gorges “ Pau Font “ Julio Font Montaner “ Manuel de Lasarte Jover Serra y Cia. – valor de la Font del passeig

El Sot de l’Aubó

100 ptes 100 “ 25 “ 100 “ 100 “ 50 “ 500 “ 50 “ 20 “ 20 “ 20 “ 10 “ 5“ 5“ 5“ 100 “ 25 “ 100 “ 5“ 5“ 25 “ 5“ 50 “ 10 “ 15 “ 50 “ 125 “ 10 “ 20 “ 5“ 50 “ 50 “ 50 “ 20 “ 25 “ 100 “ 15 “ 25 “ 100 “ 50 “ 10 “ 50 “ 50 “ 500 “

article Srs. Fló germans Dn. Joaquin Alguer Pou Dna. Inocencia de Bandrayen, Vda. De Sardá Dr. C. Puig – Castelló Sres. Magdalena de Casals y Agustín Gerada Comes Da. Juana Moreu de Plana Resultat de la rifa de Nadal de 1918 “ de 1919 Total

25 “ 10 “ 15 “ 10 “ 10 “ 25 “ 100 “ 50 “ 3020 ptes

LLISTA DE LES FACTURES REGISTRADES Anys 1917, 1918 i 1919 (1) D. Joaquim Fornaguera (2) “ Joan Español a compte (3) “ Joaquim Fornaguera (4) Da. Antonia Cañameras (5) “ Josep Cruañas (6) “ Joaquim Fornaguera (7) “ Geroni Riera (8) “ Joaquim Fornaguera (9) “ Joan Tenas (a) León (10 Vda. De R. Gibert (11) D. Josep Cabruja (12)” Joan Español a compte (13)” Joaquim Fornaguera (14)” Joan Español a compte (15)” Joan Español a compte (16)” Vicens Jovanet (17) Import de la Font del passeig (18) Dn. Geroni Riera (19) ” Vicens Jovanet (20) ” Josep Xirgu de Girona (21)Valls y Comp. De Calella (22)Sa. Vda. De R. Gibert (23) Dn. Josep Cabruja (24)” Carlos Arañó (25)” Joan Tenas (26)” Josep Xirgu (27)Valls y Comp. De Calella (28) Dn. Carlos Arañó (29) ” Josep Xirgu (30) ” Carlos Arañó (31)varis jornals Vicens Jovanet (32)Valls y Comp. Talonaris rifa

101 ptes 200 “ 77,75 “ 242,50 “ 24 “ 18 “ 61,50 “ 3,50 “ 11,70 “ 43,40 “ 54,15 “ 200 “ 18 “ 100 “ 50 “ 18 “ 500 “ 58 “ 12 “ 240 “ 1,50 “ 34,90 “ 58,65 “ 5,50 “ 6,05 “ 220 “ 9“ 17,50 “ 60 “ 49,50 “ 24 “ 10 “

RESUM Cobrat des de Gener de 1917 fins el Desembre del 1919 : 2520 p.

Pagat en aquell temps 2531,15 pessetes Una perspectiva final Es molt destacable el fet que tot aquest detall de ingressos i despeses es correspon justament al període immediat posterior al gener de 1917, és a dir, a partir del moment en el que havia deixat d’ésser Administrador del Santuari. Això vol dir que confirmant les tradicions orals familiars, en Francisco X. Serra i Font va voler portar a bon fi i amb la

15

Tram superior del passeig, en procés d’urbanització

seva responsabilitat personal, l’impuls endegat durant el període d’Administrador. Aquesta tasca comprengué la captació d’aportacions i el control de les despeses per al qual devia comptar amb el recolzament dels nous Administrador nomenats que foren Josep Martí i Campins, Joan Alegret i Móra i Joan Carbonell i Paloma. Cal esmentar també, el conflicte molt ben descrit en el Dietari i que es resumirà a continuació, entre l’Ajuntament i la Parròquia, ambdós en el Patronat del Santuari, que va impedir la continuïtat d’en Francisco X. Serra i Font per un nou període de quatre anys tenint en compte fonamentalment la incompatibilitat de caràcters amb el Sr. Rector.

Un mot sobre la solució del conflicte en el Patronat La natural tendència d’en Francisco X. Serra cap a la broma fou utilitzada per ell a l’hora de tractar els conflictes en els què s’hagués pogut trobar confrontat. Fou el més notori l’esdevingut al gener de 1917 quan es devien renovar els càrrecs d’Administradors del Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia pels quals havien estat elegits quatre anys enrera, els Srs. Sagristà, Codina i ell mateix.

Ja s’ha esmentat la bona i reconeguda tasca que tots tres havien dut a terme durant el seu mandat.

L’Ajuntament que juntament amb la Parròquia formava part del Patronat del Santuari, va proposar la renovació dels càrrecs per les tres mateixes persones. El problema va aparèixer quan el senyor Rector Mossèn Antoni Vergés, s’hi va oposar decididament amb el pretext d’una prioritat reglamentària de la Parròquia a l’hora de proposar candidats però que tothom sabia que es tractava d’una incompatibitat de caràcter amb en Francisco X. Serra. Malgrat les moltes converses, les

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Projecte dels bancs del passeig

respectives posicions restaren fermes i varen obligar a la mediació del Vicari General del Bisbat de Girona Mossèn Agustí Vila. Hi hagueren noves reunions a la Rectoria del carrer de l’església però 16

no s’arribava a cap solució. Llavors, un capvespre d’aquell mes de gener, va arribar a la Rectoria un telegrama en el què el Senyor Bisbe convocava al Sr. Rector i a Mn. Oller custodi del Santuari, a una re-

El Sot de l’Aubó

Font de l’entrada del passeig, obra de Francesc Puig i Gairal,

unió l’endemà a la Rectoria d’Argentona. Quan els dos preveres hi arribaren, el bisbe no hi era ja que el telegrama no era seu. La broma va tenir un efecte revulsiu i el Dr. Más bisbe de Girona, va procedir al nomenament de tres altres Administradors, els Srs. Carbonell, Alegret i Martí, també recolzats per l’Ajuntament.

Encara que l’autor del telegrama no va ésser mai conegut, s’intuia a la vila i la família ho sabia que era en Francisco X. Serra que d’aquesta manera va voler desbloquejar la situació. I ho va conseguir car bé que no va ser renovat com Administrador, va poder donar cim durant els dos anys següents, al projecte de construcció del passeig del Santuari pel què hi havia treballat en el curs dels anys del seu mandat oficial d’Administrador. En aquesta missió de responsabilitat personal ben recolzada per l’Ajuntament i que com ja s’ha expressat anteriorment, figura descrita en aquestes ratlles monogràfiques, que són un exemple fidedigne de la tenacitat que sempre va distingir en Francisco X. Serra a l’hora d’emprendre els projectes siguessin particulars o bé de trascendència pública.

Al seu germà, el Dr. Marià Serra, no li va agradar l’episodi del telegrama que va qualificar en el seu Dietari com “broma pesada”. Potser sí, però el pragmatisme de bon caire, va permetre portar a bon terme un projecte aturat per les baralles locals. Es

17

ben bé lícit dir i la vila així ho va reconèixer, que el Passeig va ésser materialitzat per el “senyor Serra” que era l’apel·latiu amb el què se’l coneixia a vila.

El record d’una tasca ben feta Es pot constatar que hi varen haver en el resultat econòmic final del projecte més ingressos que despeses. El superàvit devia anar a augmentar els recursos del Patronat del Santuari. Fou una bona gestió amb un extraordinari benefici urbanístic tant pel Santuari com per la vila. Per altra part, es pot observar el fet de la important contribució de la firma Jover Serra y Cia, que va assumir l’import íntegre del cost de la emblemàtica font que presideix la capçalera inferior del passeig. També és digne d’esment en aquest context, la nombrosa i substancial aportació econòmica al projecte per part de la colònia estiuenca d’aquella època.

Per tradicions orals familiars i també per testimoniatges directes, sembla que en Francisco X. Serra i Font fou l’ànima I el motor de l’execució de la brillant iniciativa canetenca del Passeig de la Misericòrdia. Permeti el lector que amb la publicació d’aquests entranyables documents, els seus descendents li adrecin un record.

El Sot de l’Aubó

ENRIC CARBONELL SERRA

El Sot de l’Aubó

El colmado de embutidos Torra i San de Barcelona Un altre projecte desconegut de Lluís Domènech i Montaner Carles Sàiz i Xiqués L’any 1883 Lluís Domènech i Montaner va projectar l’interior d’una botiga d’embotits i queviures de luxe a Barcelona, el Colmado Torra y San -que posteriorment es digué Feliu y Mestre-, situat als baixos del carrer Portaferrissa, cantonada amb la Rambla dels Estudis. L’historiador Carles Sàiz segueix aportant noves dades sobre aquest genial arquitecte d’ascendència canetenca i ens aporta, en aquesta ocasió, dades sobre aquest projecte fins ara totalment desconegut. l dia 21 de setembre de 1883 el diari La Vanguardia publicava que “entre los varios establecimientos, cuya inauguración tendrá lugar estos días, figura un colmado, propiedad de los señores Torra y San, en la calle de la Puertaferrisa, núm.1”.[1] I pocs dies després apareixia amb més detall que “el día oportunamente indicado tuvo lugar la inauguración del magnífico colmado que los señores Torra y San han establecido en los bajos del palacio López,[2] calle de la Puertaferrisa, núm. 1.

Dichos señores poseen en Vich una fábrica de embutidos, movida á vapor, la cual es la primera de España y tal vez ninguna la supera en el extranjero. De aquí que dichos señores puedan garantir los productos que expenden, cuya circunstancia no la reúne ninguno de los establecimientos de su clase (...). Los señores Torra y San, en el indicado colmado, no han perdonado gasto alguno para que su establecimiento se distinguiera por su riqueza, elegancia y gusto artístico, y por cierto que lo han conseguido”.[3] A Barcelona, la botiga d’embotits Torra y San era la part més visible d’un negoci importantíssim d’indústria càrnica. La fàbrica Torra y San es trobava a Vic i en aquell moment

E

El Colmado Torra y San estava al carrer Portaferrissa, 1

18

El Sot de l’Aubó

domenechiana era el centre més important de l’Estat en instal·lacions i en volum de producció. La fàbrica osonenca es va fundar a mitjans anys 60 de la mà de Pere i Joan Torra però a inicis de 1880 s’hi va afegir el barceloní Francesc Robert i Yarzábal, que va fer una ampliació de capitals i va facilitar el trasllat de la producció als afores de la ciutat, prop de l’estació de ferrocarril, en un gran edifici de quatre plantes amb maquinària puntera.

La Vanguardia apuntava en les seves pàgines llavors ja les qualitats Etiqueta dels embotits Torra y San, amb la imatge de la fàbrica de Vic d’aquesta raó dient que “hoy día, gracias á los esfuerzos de los señores Torra y San, podrá rivalizar con los mejores establecimientos de su clase que hay en el estranjero; puesto que han montado en Vich la primera fábrica de embutidos de Europa, dotándola de espaciosos locales y de maquinaria modelo a propósito para la mayor facilidad de esta industria. Para ello no han perdonado medios ni sacrificios.”[4] Des de feia anys la fàbrica d’embotits Torra y San gaudia de prestigi i des de 1878 era proveïdor oficial de la família reial El Palau Moja, abans de la reforma dels baixos comercials, quan hi havia la Torra y San espanyola. De fet, l’any 1881 els embotits Torra, San y Cía havien obtingut la Lluís Domènech, malgrat la seva joventut, ja era medalla d’Or a l’Exposició de Matanzas, a Cuba, i el conegut en els cercles barcelonins per la seva activitat 1882 havien destacat en l’Exposició de Vilanova i la docent a l’Escola d’Arquitectura i comptava amb força Geltrú, on s’endugueren la “Medalla a la perfec- obra arquitectònica realitzada a la capital. El 1876 ción”.[5] La Torra i San tenia dipòsit de productes a Domènech havia reformat el bloc de pisos de la seva diferents botigues de Madrid i a Barcelona, on família, a la ronda Universitat. El 1879 havia bastit comptava amb despatx al carrer Barra de Ferro, 5, la torre-mansió de Francesc Simon, a Gràcia. El 1880 [6] des d’on gestionaven les vendes al major dels havia fet la casa d’Adela Domènech i Lluís Furguí i seus articles. Però la importància que assolia dia a en aquell moment treballava en el projecte de la nova dia la indústria Torra y San va fer que els socis del seu de l’Editorial Montaner i Simon. També, pel maig negoci es plantegessin obrir botiga pròpia a Barcelo- de 1883 havia presentat l’avantprojecte de la nova na per vendre també al detall els seus productes. La duana de Barcelona, a la platja dels pescadors i l’agost Torra y San llogà un dels baixos comercials situats al d’aquell any, durant la seva estada estiuenca a Canet, Palau Moja,[7] que era, sens dubte, el centre neuràlgic havia decorat l’interior del Teatro Principal del poble. de Barcelona i encarregaren el projecte decoratiu de Domènech i Montaner va acceptar també, a mitjans l’establiment a uns dels arquitectes més reputats del 1883, l’encàrrec de decorar la botiga de queviures moment, Domènech i Montaner.

Torra y San.

19

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó Al Colmado Torra y San, Domènech va dissenyar un establiment de luxe, tal i com volien els seus propietaris. La botiga comptava amb tot un treball de prestatgeries corregudes que envoltaven l’establiment, tallades amb elements iconogràfics de motius industrials fets amb fusta de noguera i combinats amb vitralls i pintures brillants de faiença, que imitaven elements ceràmics.

De les prestageries La Vanguardia n’esmentava que “ofrecen verdadera novedad las correderas de cristal de los armarios, sin marco de ninguna especie, que tienen clavado en la misma materia unas grandes abrazaderas de bronce”.

Per poder realitzar aquesta obra, Lluís Domènech es va envoltar de professionals de primera línia com l’ebenista Francesc Guàrdia i l’escultor tallista Antoni Grillo per a fer els treballs de fusteria de la botiga.

També va encarregar la decoració pictòrica de l’establiment a Eugeni Saumell de Llavalloll i Jaume Vilaró Calvó els quals van deixar una bona obra.

Segons La Vanguardia «tiene el decorado en general el aspecto de buffet o alacena, sobretodo en la testera de la tienda, siendo los adornos alusivos al ramo de industria á que se dedican los dueños de la tienda». I és que la Saumell i Vilaró va ser de les empreses més prestigioses de Barcelona i val a dir que pocs mesos després de fer els treballs de la botiga Torra y San, Lluís Domènech els encomanà també els estucs

planxats de la façana de l’Ateneu de Canet, durant la reforma que l’arquitecte va fer entre 1884 i 1885.

La lampisteria de la botiga va anar a càrrec de Josep Oliver i sembla ser que la il·luminació que dissenyà Domènech destacava força atès que La Vanguardia ressenyava el dia de la inauguració que «sin estar aun acabados [referint-se als llums], presentan un carácter nuevo». Sembla que també eren curosos els detalls de ferro de la botiga, que els va fer la serralleria de Pere Sancristòfol.

Pel que fa als vidres, vidrieres i vitralls tots van estar fets per Josep Amigó Monturiol, un dels millors artesans vitrallers –junt als Rigalt- del període modernista.

D’altra banda, tenim constància que els marbres de la botiga eren de l’italià Marsili i les màquines de pes les van fer a la fàbrica de bàscules i romanes de Cayetano Pié Sierra, de Barcelona.

Al terra, Domènech i Montaner hi va fer posar un mosaic que imitava el marbre, en sintonia amb les lloses dels taulells i les prestatgeries de la botiga on, acabada d’inaugurar ja estava plena d’embotits de la Torra y San ja que en aquell moment ja en fabricava 57 tipus diferents, a banda de tot allò que s’importava de les principals ciutats d’Europa. A la botiga Torra y San hi havia «el salchichón de Vich con la mortadela de Bolonia, el salame de Nápoles y el salchichón de Lyón” i del centre de la botiga “des-

Imatge actual del Palau Moja, vist des de la Rambla, amb els pòrtics dels baixos fets entre 1934 i 1937.

20

El Sot de l’Aubó

domenechiana cuella un colosal salchichón de Vich, de 100 kilogramos”.[8] També s’hi podia comprar els millors productes envasats com ara el champagne Mercier, el licor de Saint Vicent du Paul, els vins Cepa de Macon, el licor Bosch y hermano de Badalona i fins i tot el Rom Badardí de Cuba, entre d’altres.

Malgrat tanta oferta i luxe, l’establiment no tingué bon futur. Les divergències entre els socis de la Torra, San y Cia, Francesc Robert i Joan Torra va fer que, dos anys després de l’obertura de la botiga de queviures, decidissin desprendre’s del negoci.

A inicis de 1886 el diari La Ilustración reprodueix un anunci senzill de la Torra, San y Cª que diu “fabricantes de salchichón. Despacho: Cortes, Anunci de la Torra y San a la premsa de finals de segle XIX 250.

Depósito: Puertaferrisa, 1. Barcelona”,[9] és a dir, la Torra y La raó Feliu y Mestre va gestionar l’antic «colmado» San ja havia traspassat el negoci però seguien Torra y San, com a mínim, fins a finals de segle XIX. proveïnt els embotits en el mateix establiment, A partir d’aquí perdem el rastre i desconeixem quan llavors ja amb el nom de “Colmado Feliu y Mestre”. van tancar la botiga de queviures. El que és segur és D’altra banda, a partir de 1890 Francesc Robert es que l’any 1934, quan el propietari de l’immoble, Joan quedà amb la plena propietat de la fàbrica Torra y Antoni Güell i López, tercer marquès de Comillas, va San i Cia, que passà a dir-se “Fábrica de embutidos obtenir els permisos de l’Ajuntament per obrir els Francisco Robert, Successor de Torra y San” mentre pòrtics de la Rambla,[10] la botiga de queviures que l’altre soci, Joan Torra va endegar una nova dissenyada per Lluís Domènech ja havia tancat les seves portes i per tant, els elements de decoració fàbrica de llonganisses a la mateixa ciutat de Vic. modernista ja havien desaparegut.

CARLES SÀIZ I XIQUÉS Historiador

Anunci publicat a inicis de 1886 al diari La Ilustración

21

[1] LA VANGUARDIA, 21-9-1883 p. 6212 [2] LA VANGUARDIA, 25-9-1881 p. 5219 [3]LA VANGUARDIA, 21-9-1883 p. 6212 [4] LA VANGUARDIA, 21-9-1883 p. 6212 [5] LA VANGUARDIA, 1-2-1882, p. 7142.

[6] Anys després, el despatx de la Torra y San es van traslladar a la Travessera de les Corts, 250 i posteriorment a la ronda Sant Pere, 48.

[7] El Palau Moja era propietat de Claudio López, després que morís, pocs mesos abans Antonio López López, el primer Marquès de Comillas. La raó Torra y San va llogar el local de la botiga de queviures, per tant, al seu sucessor i hereu, Claudio López Bru. [8] LA VANGUARDIA, 25-9-1881 p. 5219 [9] LA ILUSTRACIÓN, 24-1-1886 p. 63 [10] Les obres d’obertura dels portics no van acabar fins l’any 1937. A: LA VANGUARDIA, 26-6-1934, p. 10. i 6-8-1937 p. 1.

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Trobat un antiquíssim document amb el nom de Canet Joaquim Pera i Isern

D

arrerament havia manifestat reiteradament als companys del Centre d’Estudis Canetencs que se m’acabaven els temes per escriure a la revista El Sot de l’Aubó. El fet de no viure a Canet em dificulta molt l’accés als arxius locals i conseqüentment minven les possibilitats d’obtenir la documentació necessària per investigar sobre la història local. Ara bé, darrerament l’atzar m’ha proporcionat dues perles, que convenientment polides m’han servit per treure’n alguna cosa semblant a un article; vaig fer-ho en el número passat quan a partir d’uns programes de teatre va sortir un modestíssim record del teatre al Canet de cent anys enrere. Avui, un cop més la casualitat m’ha posat al davant un antiquíssim pergamí on s’esmenta en nom de Canet.

Crònica de la descoberta L’estiu passat, com cada any, em trobava a la població lleidatana de Guissona, comarca de la Segarra, on dirigeixo les excavacions arqueològiques de la ciutat romana de Iesso des de fa vint-i-cinc anys. En el museu local, on acostumem a plantar el centre d’operacions durant la campanya estival, van arribar unes caixes de cartró plenes de papers vells, llibres i fotos procedents de la Casa de Cultura local, on feia anys que hi eren emmagatzemades, un edifici actualment en obres on s’està ampliant la biblioteca pública; aquesta remodelació va ser qui va forçar l’èxode dels diferents serveis que aixoplugava i el seu trasllat a d’altres dependències municipals. Per aquesta raó va arribar aquest fons de documentació no catalogada a la seu del Museu, val a dir que l’estat de conservació era lamentable: llibres ratats, arnats i corcats, uns antics papers oblidats on la humitat i l’abandonament havien fet estralls. Un dia de pluja, davant la impossibilitat de treballar a les excavacions de l’exterior, vaig entretenir-me a fullejar aquella documentació. Entre lligalls de paper, pergamins, missals i censals hi havia uns quants llibres de comptes que eren enquadernats en pergamí; eren papers relligats que pertanyien a diferents parròquies de la Segarra on es computaven vendes, inventaris

22

de bens i rendiments derivats de l’explotació del cereal. Eren llibres i documents força antics, n’hi havia dels segles XV i XVI. La documentació històrica que contenen serà summament important per refer la vida quotidiana d’alguns pobles d’aquella comarca a començaments de l’època moderna; però aquests documents tenien un interès afegit: tres d’aquests llibres havien estat enquadernats de manera molt rústica amb pergamins de “segona mà”; és a dir uns pergamins que havien estat prèviament escrits i que l’atzar va fer que és reutilitzessin per fer de cobertes d’uns papers relligats.

El pergamí va ser un suport per a l’escriptura usat des de l’antiguitat que es fabricava a partir de pells de xai; quan més tendre era l’animal més bona qualitat de pergamí s’obtenia; durant l’època medieval, i abans de la invenció de l’impremta, va ser la base de l’escriptura pública, privada i religiosa.

Com que el pergamí era un material valuós podia ser reciclat i reutilitzat diverses vegades en noves

Ramon Berenguer I

El Sot de l’Aubó

article

Testament de Ramon Dalmau. Pergamí del segle XI

escriptures. A tall d’anècdota, un venerable padrí local ens havia explicat, d’haver vist “rentar” pergamins en el safareig públic de la vila. Hi havia nois que sostreien pergamins de les golfes de casa o de l’arxiu parroquial, posteriorment els remullaven per tal d’esborrar les tintes dels documents antics i una vegada nets el seu nou destí era el de folrar pilotes de futbol casolanes, per tal d’aguantar millor els xuts dels vailets.

El cas que ens ocupa va ser diferent, sortosament els pergamins que folraven aquests llibres no van passar pel remullat i esborrat. Dos dels llibres havien estat enquadernats amb pergamins manuscrits a doble cara, uns fulls que sens dubte havien estat arrencats de les pàgines de llibres religiosos; els manuscrits deurien haver estat escrits en l’scriptorium d’algun monestir medieval, uns pergamins que mostraven belles lletres polícromes i una excel·lent qualitat d’execució. Després d’haver estat llegits, avui sabem que un dels pergamins és part d’un tractat de filosofia del segle XIV i l’altre correspon al full d’una homilia del segle XIII. El tercer pergamí, que també feia de coberta, és el que ens interessa: es tracta d’un testament. Era un pergamí escrit en llatí per una sola cara. Inicialment no vaig fixar-me massa en el contingut, però la lletra extremadament ben escrita convidava a la lectura. Vaguejant entre línies vaig llegir un sancti martini de arens, això em va esperonar a fer una lectura més precisa del text, a continuació vaig identificar un sancti pauli in maritima i un sancti aciscli de valle alto; ep!, tot això em

23

sonava..., fins que a la última línia conservada del document, amagat darrera d’un plec del pergamí es podia llegir clarament, Canet; havia arribat el moment de prendre’s seriosament l’estudi d’aquell pergamí i salvar-lo per a la història.

El contingut del testament Malauradament el document no s’ha conservat sencer, tot i així és força complet: és format per un cos central de 32 x 23 cm. i tres petits fragments que van ser retallats del cos principal per tal de ser aprofitats per fer les cintes de tancament del llibre. El cos central consta de 23 ratlles escrites, retallades en els seus marges dret i esquerra, així com també resta incompleta la part superior i la inferior del document.

Aquests retalls fets sobre el document original obeeixen a la voluntat d’obtenir la mida precisa per enquadernar els fulls moderns. Val a dir que la cal·ligrafia és excel·lent, amb lletra proporcionada i regular. Es tracta de les disposicions testamentaries fetes per Ramon Dalmau un important clergue de Barcelona. D’aquest testament crida l’atenció la gran quantitat de béns que reparteix el finat, l’extens patrimoni que va detallant a l’escriptura ens mostra que som davant d’un personatge ric i influent; d’un prohom que, davant la mort, disposa un repartiment de les seves propietats entre alguns familiars i sobretot afavorint diverses esglésies, com la catedral de Barcelona (de la Santa Creu i Sta. Eulàlia) i monestirs (Ripoll, Sant Cugat, Sant Pol, Sant Miquel

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó del Fai, Sant Pau del Camp, Sant Marçal del Montseny, etc). És un testament inèdit i únic, no se’n coneixen més còpies. Dic això per què era costum estesa que dels testaments de la gent important se’n fessin diverses còpies, per tal que cadascun dels beneficiaris disposés d’una còpia original; aquestes còpies feien alhora la funció de títol de propietat a tots els efectes, i era una pràctica reconeguda i respectada per tothom.

Un dels objectius de la meva recerca era poder determinar la data d’aquest testament, doncs m’hauria de permetre contextualitzar en el temps la referència feta a Canet. Aquest objectiu tenia un problema, com hem dit el document havia estat retallat pels quatre costats i, tot i conservar-se gairebé sencer, la part del pergamí on surt habitualment la datació no és conservava, en un retalló es pot veure escrit tertio kalendas ianuarii, però de quin any?, malauradament aquest és un dels retalls perduts. Havent consultat amb eminents experts en paleografia medieval varem concloure que la lletra era amb seguretat del segle XI; un altre detall com la referència a Ermessenda (972-1057), la famosa comtessa de Barcelona, muller del compte Ramon Borrell; ens portava també al segle XI. No n’hi havia prou, calia investigar més sobre en Ramon Dalmau que pel que semblava tenia propietats a Canet fa 1.000 anys enrera. La part del document que fa referència a Canet es troba a la línia 22 del testament, on diu: “.... dona a Guilla, esposa de Dalmau Bernat totes les cases de pedra i calç que tenia a Canet....” (Et concessit Guilie uxori Dalmati Bernardi et omnes domos quas habebat in Canet ex petra et cal .../...). Que el document està fent referència al nostre Canet (Canet de Mar) no presenta cap mena de dubte, el context de Maresme és molt present a tot el document: Arenys, Sant Iscle, Tordera i Sant Pol són altres llocs on tenia propietats en Ramon Dalmau i que surten referits al testament.

Ramon Dalmau i el seu temps Buscant entre documentació conservada a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona (ACB) hi ha registrat en Ramon Dalmau en quatre documents. En un d’ells, datat el 1076, Ramon Dalmau és citat com un clerico Barchinonensi que compra una casa propietat del vescomte barceloní Udalard II (Libri Antiquitatum, I, f.236 ); aquesta casa sembla que és la mateixa que deixarà en herència a la Catedral de Barcelona uns anys més tard; queda demostrat que Ramon Dalmau es mou molt bé en els cercles de la catedral de Barcelona. L’any 1077 fa una permuta amb Adelaida,

neboda dels comtes de Barcelona Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II ; l’any següent 1078, la mateixa Adelaida li ven un hort a la ciutat de Barcelona (Libri Antiquitatum, I, f.235). En un altre pergamí en Ramon Dalmau apareix com a marmessor en el testament d’un tal Dalmau Geribert (Libri Antiquitatum, III, doc.17), datat a l’any 1082. Aquesta serà la darrera cita conservada d’en Ramon Dalmau, fet que ens suggereix que el seu testament i mort degueren produir-se entre el 1082 i el 1086; doncs a l’any 1086 ja no apareix en els llistats i censos de ciutadans importants de Barcelona que s’elaboren a partir d’aquesta data. Pel volum del seu patrimoni personal, tot i ser clergue, ens fa pensar que tindria ja una certa edat quan va morir, possiblement entorn els 70 anys, una edat considerable si tenim en compte l’època.

Com és que un clergue barceloní és tan ric?, i, a que obeeix la dispersió dels seus béns a través de l’herència? Són dues preguntes que ens porten a un escenari interessant. És un fenomen que es dona just en aquest moment de l’Edat Mitjana: hi ha una pugna pel poder polític i econòmic en el país, una lluita entre tres poderoses faccions: el poder urbà de Barcelona encapçalat pels vescomtes i recolzats pel clergat barceloní; un poder territorial, representat pels diferents senyors i barons del territori, i en tercer lloc trobem els monestirs que cada vegada amplien més el seu àmbit d’influència i poder econòmic. En aquest context surt també un quart poder en litigi: el comte de Barcelona; aquest vol començar a tenir un poder més directe i efectiu sobre el territori i la ciutat de Barcelona, més enllà de la seva figura representativa, i necessariament el poder ha d’anar acompanyat per una solvència en termes econòmics.

El testament és un reflex d’aquesta situació; en Ramon Dalmau fou un clergue que va treballar molt per tal d’aconseguir reunir un ampli patrimoni, un patrimoni destinat a afavorir a familiars influents i a diferents institucions religioses, un testament precís que busca un equilibri de forces, un patrimoni que es cedeix amb la voluntat de fer cada vegada més poderosos a alguns d’aquests estaments en litigi.

En el testament es citen també els molins del Besòs, unes instal·lacions que apareixen a finals del segle XI, que depenen del clergat barceloní i que suposen un dels seus negocis més productius, primer com a molins fariners i posteriorment com bataners i paperers. Els personatges influents quan s’han de despendre dels béns terrenals, el moment de la mort, sempre volen deixar les coses ben lligades i fins i tot esmenar antics pecats; en aquest sentit, resulta curiós com en Dalmau en el seu testament recorda i

Detall del testament on surt la referència a Canet. És el nom escrit de Canet més antic trobat fins ara

24

El Sot de l’Aubó

article fermes, de calç i pedra, especifica; s’està referint a dues masies o dues cases de poble?, no ho sabem; també cal dir que l’expressió omnes domos quas habebat in Canet ex petra et calce, no ens deixa clar si l’esment “totes les cases” són dues, o bé poden ser més, com a mínim és més d’una.

També deixa en herència els drets de porta de les esglesioles que tenia al Maresme, sense especificar quines eren. Igualment deixa uns masos amb totes les seves pertinences que es trobaven al davant de l’església de Sant Iscle de Vallalta (mansos cum eorum pertenenciis qui sunt ante ecclesia sancti Aciscli valle alto), en aquest passatge crida l’atenció que fa servir el terme mansos per designar les cases de Sant Iscle, mentre que en Sepulcre de Ramon Berenguer II «Cap d’Estopes», a la catedral de Girona el cas de Canet fa servir el de domos. reconeix públicament de com s’havia apoderat d’unes Consultats alguns medievalistes sobre el significat propietats de Sant Pau (Sant Pol) amb “males arts” d’aquesta dualitat terminològica, ens han indicat que (robat o estafat) i en el moment de la mort ho és a finals de segle XI quan a la documentació comença confessa i alhora intenta compensar al damnificat a especificar-se separadament els termes domus i recordant-lo en el testament. mansus , un fet que podria obeir a diferencies de La data de la mort no la podem precisar exactament, construcció entre ells. Una domus seria sempre una per tot el que hem exposat, giraria entorn la prime- construcció de calç i pedra, mentre que un mas podria ra meitat de la dècada dels 80’s del segle XI (1082- ser també de fusta i fang.

1086). Per situar-nos en l’època hem de dir que era La importància d’aquest document és doble, sota el un moment políticament inestable al casal comtal de meu punt de vista. Per una banda és el document Barcelona, protagonista d’episodis tràgics, gairebé més antic trobat fins ara, on apareix citat el nom de de crònica negra: la comtessa de Barcelona, Almodis Canet ben explicitat (Sant Pere de Romaguera es és assassinada pel seu fillastre; els seus fills naturals, documenta posteriorment, l’any 1098); en segon lloc els bessons Ramon Berenguer II “Cap d’Estopes” i va associat als noms de propietaris de finques. En Berenguer Ramon II “el Fratricida” compartiran el Ramon Dalmau és el primer propietari de cases que poder comtal, fins que uns anys més tard el segon en coneixem de la història de Canet, i, ves per on, és un atac de gelosia mata al germà bessó en un paratge de Barcelona !!. Els hereus que reben les propietats del Montnegre, en el transcurs d’una caçera de que el difunt tenia a Canet són una tal Guisla (o també falcons. També en aquests moments un afamat la podem anomenar Guilla) esposa d’un tal Bernat guerrer de frontera, de nom Roderic Diaz de Vivar, Dalmau, uns hereus que devem suposar que prendrien anomenat el Cid, està passant una temporada a Bar- possessió d’aquestes finques, per tant en Bernat i la celona per negociar amb els poders fàctics catalans Guilla serien els segons propietaris canetencs la compra dels seus serveis d’armes per mantenir coneguts. estable la frontera sud, davant els almoràvits de València. Aprofitant l’avinentesa, en Roderic havia Epíleg casat la seva filla Maria amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer III (fill del malaguanyat Cap Si em permeteu la ironia final..., en Ramon Dalmau d’Estopes i la princesa Mahalta de Sicília); per aquesta va ser el precursor d’un fenomen que en els darrers raó a la mort del sogre (ocorreguda el 1108), la fa- anys s’ha tornat a reproduir a gran escala en el nostre mosa espasa del Cid, la Tissona, el bé més preuat poble: l’arribada de propietaris barcelonins, aquesta d’un guerrer, passa a ser propietat del comte de Bar- vegada però amb hipoteca, els temps han canviat. celona.

En aquesta línia, no creieu que es mereixeria un carrer en record a la seva memòria?, crec que la Ramon Dalmau, un personatge barceloní relacionat proposta és molt adient de ser plantejada, pel mèrit amb Canet de ser el primer propietari canetenc conegut; és igual on sigui el carrer, doncs de domos ex petra et calce Gràcies a aquest testament es pot veure com en actualment en tenim arreu de la vall.

Ramon Dalmau s’havia mogut força pel Maresme ampliant el seu patrimoni. Som davant el cas d’un JOAQUIM PERA I ISERN senyor de Barcelona que disposa en propietat de NOTA: Una còpia d’aquest document es moltes finques per la zona que avui en diem l’Alt troba dipositada a l’Arxiu Municipal de Canet de Mar Maresme. A Canet i té com a mínim dues cases

25

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Estudi sobre el mot «Misericòrdia» a Canet Francesc Verdura i Capmeny rran de les Festes Jubilars de la Mare de Déu de la Misericòrdia al setembre de l’any 2007, la Comissió Organitzadora dels actes va encarregar al Centre d’Estudis Canetencs la confecció d’un llibre sobre la història de la Mare de Déu i del santuari, des dels més remots orígens fins al moment actual. Una vegada ens vam posar a la feina, després de recollir tot el material escrit que poguérem haver, vam constatar amb gran sorpresa, que mai s’havia emprès seriosament res semblant sobre aquest tema. Comprovant i analitzant programes i opuscles impresos al llarg del segle XX, vam notar que molts d’ells s’havien estampat gairebé buits de contingut i que semblava que anaven copiant el que havien escrit els antecessors, sense comprovar si el que posaven en lletra impresa era cert o no.

Posem per exemple un fet que és molt aclaridor. El llibre “Novena, Història i Cançoner de Nostra Senyora de la Misericòrdia de Canet de Mar” editat a l’any 1933 i escrit pel senyor rector de Canet mossèn Josep Comerma. En unes pàgines dedicades a aquest tema històric diu així: «Aquesta petita història del Santuari de Nostra Dona de Misericòrdia, ha estat escrita tenint a la vista els documents del arxius parroquials de Canet i de Sant Iscle, l’obra del senyor Magí Xiqués i Soler i la documentada Història, encara inèdita del senyor Francesc Serra Barrecheguren».

Doncs bé, a la pàgina 85 s’hi troba: 9 La partida de baptisme de M. Martínez figura en llibre V de baptismes de l’arxiu parroquial, i diu així. “Vuy als vint i cinch de mars del Any sobredit (1585) fonch Batejat Joan, Mariano, fil llegítim y natural del sor Salvador Martínez, cirugià y de Francisca muller sua. Foren padrins Joan Golard apotecari y Catharina Ferrer y Arquer, tots de Canet ministra Hyacintho Guives pre. Y vicari de dita vila».

A

26

Primitiva imatge de la primera Mare de Déu de la Vall

És aquesta la partida de baptisme de mossèn Marià Martínez, el qual va ser el veritable artífex que va donar un gran impuls a la renovació del santuari i va fer construir la nova imatge de la Verge amb els braços oberts tal com la coneixem avui dia.

Doncs bé: El naixement de mossèn Marià Martínez va ser a l’any 1685.

El més penós és que d’aquest llibre de la Novena, fins al dia d’avui se n’han fet moltes noves edicions i hem constatat que el que possiblement era un error d’impressió a la primera edició, s’ha anat succeint

El Sot de l’Aubó

article fins el dia d’avui sense que ningú n’hagués fet esment i rectificat aquesta errata.

Això ens ha fet pensar que TOT quan hem trobat escrit, s’hauria de posar en quarantena, abans de donar res per bo, a no ser que estigués ben documentat.

Tenint en compte que la majoria dels escrits referents a aquesta història són manuscrits de fulles soltes del doctor Marià Serra i Font i que aquest senyor, a pesar dels seus estudis i bona voluntat, va anar durant tota la seva vida carregat de feina, que no sabem pas com podia donar l’abast a tot el que volia assolir. A més de ser cap de família i amb forces propietats rústegues i urbanes i exercir la tasca de metge, va editar i escriure al llarg de molts anys el setmanari “La Costa de Llevant”, va estar al consistori municipal un grapat d’anys arribant a ser alcalde de Canet, i al mateix temps anava escrivint el seu famós “Dietari” i molts altres temes d’història local. És evident que alguna cosa se l’hi podia haver passar per alt per més que s’esmercés a fer-ho tot bé.

Un exemple és una errada que hem trobat repetida moltes vegades. Expliquem-la. El cognom de la senyora Madrona Clarina que fou la persona encarregada de portar a terme a Barcelona la gestió de trobar un bon escultor per construir la nova imatge Imatge de la primera Mare de Déu de la Misericòrdia, popularment coneguda com la Mare de Déu petita de la Verge de la Misericòrdia i que a més va suggerir que es fes amb els braços oberts i sense corrent és falsa, com explicarem en aquest mateix capítol. l’Infant Jesús va ser idea d’aquesta senyora.

El cas és que en els escrits del doctor Marià Serra el Apartada aquesta hipòtesi per molts encara podria cognom «Clarina» el vam trobar escrit reiteradament quedar més fosc l’origen de la devoció més canetenca per «Clariana». Això ens obligà a cercar de totes. Es va mirar de fer llum sobre aquest punt, exhaustivament tot el que es coneixia sobre la seva el més interessant de la història de la Misericòrdia. vida. Sortosament, aquesta senyora, que era Déu governa el món i per executar els seus designis barcelonina, víuda i terciària de l’ordre de Sant no li cal pas fer miracles constantment. El miracle Agustí, i que va morir en olor de santedat. Després és més un signe de poder diví, que el mitjà de fer de la seva mort es van iniciar tràmits per iniciar-ne complir la Voluntat del senyor. Ordinàriament es la canonització i es va editar un llibre sobre la seva serveix de les lleis naturals i dels mateixos actes de piadosa vida. La lectura d’aquesta obra ens va la lliure voluntat humana pel desenvolupament del permetre comprovar que el doctor Serra anava pla que té providencialment establert i aquesta equivocat, ja que el pare d’aquesta senyora, botiguer providència no és pas menys admirable quan és barceloní, procedia de la població lleidatana executada per medis ordinaris que quan ho és per miracles prodigiosos. En el cas que ens ocupa crec d’Anglesola on hi havia la casa pairal dels Clarina.

Aquests detalls inexactes fan que per tant s’hagi que no hi ha hagut cap miracle i que tot ha estat fet d’anar amb molt de compte i analitzar el que trobem d’una manera que podem dir natural. Cal però, en escrit. Els estudis que transcrivim a continuació han tot, veure el poder de Déu i donar-li gràcies perquè a estat iniciats per la família Serra, alguns de cinc Canet ens ha fer el gran favor que hi arrelés d’una manera especial la devoció a Maria Santíssima.” generacions enrera deixant-ho força ben escrit.

Encara que alguns documents que citem, no han “Quan es feu la nova església parroquial i la vella va arribat a les nostres mans, hem tractat d’aprofundir quedar en un lloc força secundari es va anomenar un al màxim per aclarir la veritat de tot el que hem home que com a guardià vigilés i tingués cura trobat sobre aquest afer i del context històric d’aquesta. Dos d’aquests homes que en el temps d’aquells temps a Canet. Heus ací el que va escriure s’han succeït en aquest càrrec, jugaren un important el doctor Marià Serra Font. “Penso que és ben poc paper en el cas de què parlem. sabut el com i quan va començar Canet a invocar la A darreries del segle XVIII, l’ermità no devia tenir mare de Déu amb el títol de Misericòrdia. Cert que massa escrúpols històrics, quan acompanyava algú molts hauran sentit dir que la Mare de Déu fou a beure aigua de la mina per què la trobessin més trobada, però aquesta veu que de molts anys va anar fresca, (El doctor Marià Serra i Font deixà escrit que

27

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó recordava que de petit encara havia sentit dir aquest conservat), deia que allà a la mina s’hi havia trobat la imatge de la Mare de Déu petita o sia la que hi ha a l’altar del cambril i que certament és la primera que es venerà.” [ (El Dr. Marià Serra es refereix al nou Santuari abans de la guerra civil 1936-1939 i aquesta transcripció ha esta feta pel seu fill Francesc Xavier Serra Barrecheguren)] Vist com un ermità va donar origen a la hipòtesi falsa, vegem com un altre va donar origen a la devoció de la Misericòrdia.

Un canetenc que portat pel seu amor a la vila i devoció a la nostra patrona escrigué una petita crònica de Canet, el metge doctor Francesc Xavier Clausell Oller a l’any 1771 deixà escrit el següent sobre aquest afer: “Després que l’església nova fou feta parroquial, se constituhi en l’antigua, a fi de costudiarla, a un home d’aquells, que vulgarment se diuhen ermitants, per cuia habitació se feu la caseta que en la part de ponentes unida ab la iglesia. Se anava en ella succehint un a altre los ermitants, a arbitre del cabildo secular, quan un dels referits ermitants, imposà, segons la tradició, a la Mare de Déu del Roser que hi havia a la dreta del crusero, lo titol de Ntra. Sra. De la Misericòrdia. Si fou perquè no se feyan ja en aquell altar, les funcions pròpies del rosari, per haver altar propi en la Parròquial, al qual estarien vinculades les indulgències i gràcies del rosari, o bé per altre motiu, se ignora; però no se dubta de la veritat de la tradició, ni del bon esperit amb què lo tal ermità, acertà a proferir tan admirable nom; lo qual com oli derramat, se difundí tan promptament que luego se sabé per la comarca i començà aquella iglesia a anomenarse de la Mare de Déu de la Misericòrdia i no de Sant Pere i Sant Pau; aprobantho lo Prelat.

Segons lo mes vell dels vivents de dita vila, diu que així eren les veus, segons ell recorda; no obstant que les imatges de estos gloriosos Apóstols, se quedaven en el cap de l’altar major i la de Maria Santíssima en lo primitiu crucero en què estava, en lo qual permanesquè fins que se feu nou l’altar

Exvot existent al Santuari de la Misericòrdia

28

major. Aquí està l’origen del títol de Nostra Senyora de la Misercòrdia.”

Tot aquest paràgraf tant descriptiu, diu el doctor Marià Serra Font que va ser escrit pel seu rebesavi, el metge doctor Francesc Clausell Oller nascut a l’any 1719. És possible que fos un treball molt més ample que el tros que aquí hem pogut reproduir. I ja que tenim constància que el seu fill Francesc Xavier Serra Barrecheguren el va tenir a les mans. Això vol dir que va arribar íntegre fins als nostres dies ja que duran la guerra civil no es va destruir res d’aquests escrits. Malauradament no l’hem trobat ni a la Biblioteca de Canet ni a l’arxiu Parroquial de Canet, la qual cosa ha fet que hem hagut de treballar amb una carència de dades, que fa que la investigació sigui molt difícil.

Per saber alguna cosa més d’aquest senyor vam fer una recerca de cinc generacions ascendents de la família Serra. Que en va donar el següent FILL- Doctor Marià Serra Font 1863-1926. PARE - Doctor Francesc Xavier Serra Clausell 1823-1897. AVIA – Magdalena o Manuela Clausell Llauger neix 1794. BESAVI – Ramon Clausell Vendrell.

REBESAVI – Metge Doctor Francesc Clausell Oller nat el 1719.

Anem seguint amb el que han escrit la família Serra.

El Doctor Marià Serra Font acaba l’escrit del seu rebesavi amb aquesta esclat d’alegria: “Contentíssims hem d’estar tots els canetencs d’aquest canvi d’advocació. Ho divina inspiració de l’ermità! Celebrem fills de Canet la especial gràcia que ens va concedir la Providència.”

Va seguint uns escrits del senyor Francesc Xavier Serra Barrecheguren en el que diu el següent: “El mateix Metge Doctor Francesc Xavier Clausell Oller diu que el canvi d’advocació es feu a la dècada del 1660 al 1670. Funda aquesta afirmació pel que ja ha escrit, ço és, que ell havia conegut gent que tenien memòria d’aquella època ençà i si el canvi s’hagués fet del temps de llur memòria d’aquella li haurien narrat. No creu tampoc que fos més antiga, perquè diu que les cròniques velles de Canet (ell les devia haver llegit) no parlen mai de la Mare de Déu de la Misericòrdia”.

El senyor Francesc Xavier Serra va escrivint per reafirmar l’opinió del seu avantpassat: “que la primera vegada que ell va trobar un document amb el mot Misericòrdia és en un testament en què una senyora anomenada Maria Vendrell, va deixar dit que se li diguessin sis misses a la Mare de Déu de la Misericòrdia.”

Aquest testament està datat a l’any 1663: “El dia 9 de mars de 1667 el bisbe Ninot en la seva visita diu que era beneficiari diaconil Pere Riera i troba dos altars, el de sant Pere i el de la Mare de Déu. El canvi d’advocació si bé ja havia de ser començat, no devia tenir encara estat oficial eclesiàstic. Tampoc el devia tenir encara a l’any 1673, perquè la visita del bisbe Dou parla igualment del seu antecessor de l’altar de la Mare de Déu i tampoc diu

El Sot de l’Aubó

article Misericòrdia.

Si l’església encara no havia donat estat oficial al canvi d’advocació, pels de Canet ja devia ser un fet consumat, car la cessió del Consell del 8 d’octubre del mateix any 1673 acorda que “Jeronim Saladrigas se’l faci franc de soldat i dret del vi que collirà en terra sua mentre serveixi a nostra Senyora de la Misericòrdia” Jeronim Saladrigas era l’ermità. Seria ell el que encertà a fer el canvi de l’advocació? Si fos lo primer nom del qui devia ser un home modest de condició social, en Jeroni Saladrigas, bé deuria ésser escrit amb lletres majors que molts altres noms que a vegades veiem posats, perquè han fet un donatiu, sempre d’agrir, però a vegades de ben Excavacions de la primitiva església on nasqué l’advocació de la Misericòrdia poc mèrit per ser les sobres de llur fortuna. I si sols es concedí el privilegi, perquè es cap imatge ni retaule per traslladar-los a la nova, i a tractava dels servidors de la Mare de Déu? Com devien més s’havia de mantenir l’església oberta al culte. ser els nostres passats del segle XVII!”.

Segurament que si no hagués estat així, l’església Totes aquestes consideracions que ens citen els vella hauria estat desmantellada i trasllades les membres de la família Serra foren escrites ara fa un imatges i complements al nou temple i l’antic hauria segle més o menys, possiblement en la seva joventut t tancat fins esdevenir una ruïna. La figura de del doctor Marià Serra, ja que una vegada establert, l’ermità per tenir cura del temple sembla doncs la seva vida fou tant activa, que no crec que hagués perfectament lògica i encertada. pogut portar a fons aquests estudis. A més no els ha Per tant a partir de la inauguració del temple nou, la deixat en un llibre compacte, sinó en fulles soltes imatge de la Mare de Déu del Roser que hi havia en escrites a mà, moltes vegades en paper aprofitat l’església vella, va restar sense una advocació deque a l’altra cara porta un altra contingut i a voltes terminada, ja que les prerrogatives i indulgències amb una cal·ligrafia apressada i irregular. El seu fill què tenia, havien estat traspassades a una nova Francesc Xavier Serra, que a la mort del seu pare a imatge de la Verge del Roser que s’havia instal·lat al l’any 1926 va intentar seguir amb el famós Dietari temple nou. A la vella imatge se li va treure el rosari del seu progenitor, segurament va intentant posar que portaven a la mà la Verge i l’Infant Jesús i els en ordre tota aquesta història de la Misericòrdia no van substituir per poms de flors. crec que pogués aportar-hi gaire cosa de nou. El També han deixat escrit que els sembla que el mot Dietari va seguir escrivint-lo poc més d’un any, i les Misericòrdia comença a sortir en la dècada dels anys darreres anotacions daten de l’octubre de 1927. És 1660 al 1670 i es cita el testament de la senyora de creure que l’esborrall del llibre de la Misericòrdia Maria Ferrer vda. Vendrell datat a l’ any 1663. també deu acabar més o menys per aquestes dates. Seguint totes aquestes indicacions vam iniciar les No escrivim tot això per fer-ne cap retret, sinó per consultes per mirar de treure l’entrellat. senyalar que si no el va continuar no era per falta de Efectivament “... Llibre de Testaments 3 dels anys ganes. Patia una greu carència de visió, que el degué 1653 – 1668, pàgines 102r,103r i 104r a 20 d’octubre obligar a deixar aquests treballs en què la vista s’ha de 1663 diu ....Item, perlos mateixas obligacions / d’esforçar fins a extrems molt aguts i persistents, miaç ÿ de aquells tinch jo obligació ne sian / que malauradament ja no estaven al seu abast. celebrades deu (mises) a nostra Sra. De la De manera que aquests papers van estar dormint en Misericòrdia. “En Test. Solt T-139 (01)” en visible algun lloc de la casa Serra i que solament han estat nota presa per Senyor rector Senespreda al moment consultats per escasses persones per cercar alguna de prendre declaració de la testadora on també data puntual. s’esmenta la devoció a Nostra Senyora de la Amb l’encàrrec que ens van fer de compondre el llibre Misericòrdia”. sobre la Mare de Déu, tot i creure que tot el que hi Però no es tracta d’un cas únic, ja que en el llibre L3 ha escrit s’ajusta a la veritat fins allà on van poder de testaments de l’arxiu Parroquial a la pàgina 056 arribar aquests dos senyors, referent als temes més datada al 12 d’octubre de 1663 en testament de Salvitals, hi ha coses que hem volgut aclarir fins al fons vador Misser Ferrer diu el següent . “.....per la molta de la qüestió. devoció que tinc a la Verge de la Misericòrdia de En primer lloc ens trobem davant del personatge de l’Església Vella de Canet de Mar li oferesc 10 lliures l’ermità Jeroni Saladrigues, de qui se suposa que va les quals vull que servesquen per un vestit o pali per sortir per primera vegada el nom de Misericòrdia. adorno de Maria Santíssima.”

També és ben cert que quan es va inaugurar la I encara més. En el llibre de testaments de l’arxiu església nova, les ordres del senyor bisbe van ser Parroquial de Canet de Mar núm. 138 un testament molt taxatives. No es podia treure de l’església antiga fet per Maria Goday muller de Salvador Llauger de

29

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Primera edició dels Goigs de la Mare de Déu, de 1663

Canet de Mar, s’hi esmenta el nom de Mare de Déu de la Misericòrdia en data del 31 de novembre de 1662.

Però encara vam trobar la prova més contundent i irrebatible. “Els primers goigs impresos a nom de la Mare de Déu de la Misericòrdia a l’any 1663”. De no ser oficial el mot no s’hauria autoritzat la seva impressió. És de senyalar que en uns segons goigs el dibuix de la imatge de la Verge vestida que portava un pom de flors a la mà, igual que l’Infant.

Si a l’any 1663 l’església ja va consentir que s’imprimissin els goigs, és que ja devia fer uns quants anys que el mot havia sorgit, però que no sabíem el com, ni el perquè, ni quant, encara que estàvem convençuts que ens hi acostàvem molt. Llavors començàrem a indagar a la dècada de 1650 a 1660; amb gran sorpresa ens adonàrem que ni el senyor Marià Serra ni el seu fill no en fan cap esment i sols assenyalen les virtuts d’un ermità profundament místic o il·luminat.

Cercàrem en primer lloc la data del naixement d’aquest per comprovar l’edat que tenia quan tenien lloc aquests esdeveniments. Després de moltes recerques no vam ser capaços de trobar la data del seu baptisme, però si moltes altres dades d’ell i de la seva família que ens van permetre ajustar la data 30

de la seva vinguda al món. El testament del seu pare diu així “.......yo Pau Saladrigas de la vila de Canet de la Costa davant del Reverent Bartomeu Subirà de l’església de Canet...... ja tinc avantpassats enterrats en el cementiri de Canet. deixo.....Pau Saladrigas fill meu i de la dita Àngela muller mia.....

Geroni Saladrigas fil meu i de la dita Àngela muller mia sia hereu meu no fora..... Any 1652 Testimonis Doctor Josep Martínez cirurgià i Jaume Torro negociant.

Extret del llibre tres de testaments 1653 – 1668 Lletra S de l’Arxiu Parroquial Segurament devia testar en un dels campaments de la morberia on devien haver ingressat junt amb la seva muller. Ambdós van morir al mateix any i amb poca diferència de temps. Mossèn Bartomeu Subirà i el mateix Doctor Josep Martínez prestaven els seus serveis en aquest lloc i en aquella època.

Segueix la partida de defunció d’Àngela Saladrigas muller de Pau Saladrigas el 4 de desembre de 1652 a causa del contagi als 70 anys d’edat Extret del llibre 2 d’òbits pàgina 50 de l’Arxiu Parroquial Aquesta partida de defunció té la particularitat, no gaire habitual a l’època, de concretar exactament l’edat de la difunta, això ens fa suposar que al morir a la morberia, poc després del seu marit segurament i el seu fill Jeroni, com ermità de l’església vella a on devien celebrar-se les misses de difunts, devia ser-hi present i va certificar amb exactitud l’edat de la difunta. Si a l’any 1652 la mare tenia 70 anys, el seu fill Jeroni devia tenir-ne entre 35 i 40 anys, edat suficient per ocupar el càrrec d’ermità.

Sembla que Jeroni Saladrigas va morir a l’any 1680.

En el petit escrit del doctor Francesc Xavier Clausell Oller hi ha una frase molt interessant en la que diu: “segons lo més vell dels vivents de dita vila diu que així eren les veus,” vol dir que ell havia parlat amb la persona més vella de Canet, i hem volgut comprovar si això fou possible. Si Salagrigues va morir el 1684 i Xavier Clausell Oller va néixer al 1719, entre la mort de l’un i el naixement de l’altre, hi ha 35 anys de diferència, un espai de temps prou reduït com perquè una persona vella li hagués explicat personalment els esdeveniments que de jove havia pogut viure.

Una vegada concretada la seva edat, vàrem iniciar l’estudi sobre l’epidèmia de pesta que assolava el país.

A l’any 1651 en plena guerra contra els castellans, una nova plaga es va abatre sobre el Principat de Catalunya. La pesta o contagi era sempre latent en aquells temps llunyans. El 30 de juny d’aquest 1651 es van donar els primers casos mortals de l’epidèmia.

Llegint entre línies ens vam adonar de la tragèdia i com van haver de reaccionar les autoritats de la població. La primera mesura va ser la d’aïllar la vila de tota persona forastera que intentés passar-hi. Es va fer un “camí de morbo” que donava la volta a la població. Venint de Sant Pol pujava per la vall de Martra i passava per can Niella, baixava pel mas Palom, a can Goday i baixava per la riera fins al pas d’en Marges i tornava al camí ral per la Creueta.

El Sot de l’Aubó

article La segona mesura fou la de treure del casc urbà tots els empestats i posar-los en un campament als afores de la vila. El lloc escollit fou a la part alta de la població pels entorns de l’església vella. El lloc complia perfectament totes les funcions que havien de tenir les diferents seccions del campament. Era proper a la població i aïllat amb difícil accés. Tenint l’església, es podien fer tots els serveis religiosos, inclosos els enterraments, aprofitant l’antic cementiri. Així els difunts de la morberia podien ser enterrats en terra sagrada. Es manllevaren algunes cases properes, perquè la magnitud de l’epidèmia sobrepassava amb escreix l’espai que podien oferir els terrenys de l’església i es va muntar un gran campament. Es van fer “barraques” on poder dipositar-hi els malalts, que degueren ser molts i per poder fer una separació de sexes i també segons la gravetat dels mateixos.

Els malalts estaven degudament assistits, ja que hi havia dos metges, (Josep Martínez i Josep Gimbert) i per part eclesiàstica, el vicari de Canet Bartomeu Subirà, assistit per dos frares caputxins, fra Felip del Bonsuccés i fra Narcís Arderol. A més hi havia un nodrit grup de personal que degueren fer les funcions d’infermers, fossers, cuiners, netejadors, vigilants i d’altres.

Al principi el campament l’anomenaven “prop de l’església vella”. S’ha de tenir en compte que no es podia anomenar amb el nom genèric d’Hospital, ja que a Canet hi havia hospital des de l’any 1553, abans d’haver estat municipi. Aquest en aquells moments estava en ple rendiment, i el mot Hospital, amb la dualitat podia prestar-se a confusions.

Val a dir que un sinònim d’hospital era en aquells temps el mot “Misericòrdia”. Si en principi se’l podia anomenar “Morberia”, no sembla que aquesta paraula pogués ser agradable a la població, denominar així un temple de culte amb tot el que té de despectiu el vocable.

Si una persona hi havia a la població de Canet que es pogués adonar de l’inici d’aquest procés de substitució de noms; aquest fou l’ermità Jeroni Saladrigas, que en aquells temps en funció del seu càrrec, degué assistir permanentment durant tot el temps que va durar el flagell. És de suposar que en aquest període, entre anar i venir diàriament del temple al poble, complimentant encàrrecs d’un lloc a l’altre, degué ser constantment interrogat per la gent que requeria notícies dels seus familiars o coneguts entre els malalts que estaven purgant a la Misericòrdia Aquesta ens sembla que pot ser la manera més vàlida per explicar el que realment va passar en aquell lloc i en aquells moments.

Una vegada va haver passat el flagell, el vell fossar de l’església vella, es devia convertir en un camí de pelegrinatge per visitar els 189 difunts enterrats allà durant el terrible contagi i ben segur, també, que aniria creixent la devoció a la Mare de Déu de la Misericòrdia, que si en un principi es podia referir a la casa de Misericòrdia en què s’havia convertit l’església vella, la religiositat del nostre poble l’aniria convertint en el nom de la Verge innominada fins a llavors.

La nostra suposició, és la de què l’evolució del mot

31

Misericòrdia, devia començar a prendre forma possiblement vers els anys 1652—1653, que gradualment va anar-se consolidat de viva veu, fins arribar a la lletra impresa, ja que una paraula de tanta transcendència, necessita uns anys de “rodatge” parlat, abans de passar-lo al text escrit.

Si es pogués trobar la totalitat de les notes monogràfiques que el Doctor Francesc Xavier Clausell Oller va deixar i que no hem trobat enlloc, ni a l’arxiu Parroquial a on van anar-hi una part del llegat de la Família Serra, ni a la Biblioteca de Canet on es van fer càrrec de la resta, ni els descendents de la família Serra que tampoc no en saben res, possiblement es podria anar un xic més enllà, entretant sols es poden fer hipòtesis sobre aquest tema que resta de moment en una incògnita.

Vull aclarir, que davant la carència de dades, vàrem recórrer als fons municipals i vam comprovar que els llibres d’actes des de la seva fundació fins al segle XVIII no hi havia cap referència. Després de llargues investigacions i treballs que no cal esmentar, van aconseguir localitzar-los a Mataró, en un domicili particular i que posats en contacte amb l’ajuntament de Canet s’ha pogut recuperar i ara són a l’arxiu Municipal. Malauradament quan vam anar a consultar-los no estaven digitalitzats i com que necessitàvem fer un estudi molt aprofundit vam anar a l’ajuntament amb els aparells necessaris i els vam digitalitzar nosaltres mateixos.

El desengany va ser gros ja que quan vam arribar a l’altura de l’any 1653 ens vam trobar que no s’havia escrit cap acta durant més de cinc mesos, just quan el flagell de la pesta era més virulent. Llàstima.

Aquest és pràcticament l’únic punt important que falta aclarir del tot per l’edició del llibre. Tot el que fa referència a la nova imatge està molt ben detallat per Mossèn Marià Martínez capellà custodi del santuari en aquells temps. Després quan es va tractar de la edificació del nou Santuari ja en el segle XIX ja està ben escrit i fins i tot imprès. Segueix el pintat de tot el temple i finalment, ja entrat en el segle XX la Coronació de la Verge, que ja ha estat també escrita amb pèls i senyals. També la tragèdia de l’any 1936 i la recuperació durant la llarga postguerra fins el dia d’avui, tot ben documentat. Cal afegir-hi notes recents com la rebuda del bisbe Narcís Jubany procedent de Barcelona, la romeria a Montserrat amb el rector mossèn Mir per col·locar una majòlica de la Verge de la Misericòrdia al passeig dels Degotalls, la festa de l’Antologia Poètica que va muntar el rector mossèn Pere Matamala a l’any 1982 i les darreres Festes Jubilars.

Creiem que el camí l’hem deixat gairebé obert del tot. Nosaltres per l’edat i per les nostres carències culturals no ens veiem en cor d’agafar la ploma i ferne aquest llibre meravellós que tant desitgem que es publiqui. Esperem que una ploma docta, assenyada i amarada d’amor a la Verge, escrigui aquest llibre tan desitjat. Nosaltres si som vius encara, estarem a la seva disposició per ajudar-lo a dur la tasca a bon terme. Que Déu ho vulgui i que tots ho puguem veure.

FRANCESC VERDURA CAMPENY

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Camins a Pedracastell (1) El camí de la Carena Antoni Cruanyes petit mur que tancava el pas dels pins de can Moreu, veïns de can Marges (avui camp d’atletisme) i que estaven protegits per una filferrada que s’allargava fins l’entrada de l’horta de can Moreu, a la riera Gavarra, que no permetia el pas. Com que el camí de la carena conduïa també a terres i vinyes de vells comparets, algun d’ells, cada cop que tancaven el camí amb la filferrada s’afanyaven a tallar-la per permetre el pas, tant a ells mateixos com a d’altres.

Els que feien aquesta acció incívica es recolzaven en el criteri del Dret Civil Català que consagra els camins careners com a camins naturals i d’ús públic. No he comprovat mai si això era cert o no però la veritat és que aquella filferrada no durava mai una setmana seguida i que a molta gent això ens anava prou bé.

Si la marxa a Pedracastell es fixava per a la matinada, hora molt habitual, ens vèiem condicionats a accedir al lloc de la trobada passant per la cantonada de la Plaça mercat i carrer del cementiri amunt amb la casa de cal Valent, i el barri de can Clausell a la cantonada dreta, encarant el camí costarut del cementiri, tot cobert de moreres, que rebien les nostres visites insistents quan era la temporada de cria dels cucs de seda,tant en voga entre els escolars d’aquells anys trenta del segle passat.

Passant per davant del barri d’accés al cementiri, que en aquells temps tenia la porta principal a la paret lateral dreta de la pujada, aquest es trobava molt isolat fins al punt que a la cantonada l’enterramorts hi dipositava, moltes vegades, restes de taüts arrambant-los a la paret del cementiri on eren cremats de cara als garrofers de can Baltasar, just al peu del Casa dels germans Josep i Antoni Fabré, coneguda per «Cal Valent». Al costat del vell caminet de dreçera per on se camí del cementiri, força costerut i vorejat de moreres. La fotografia és d’abans solia passar... Fos com fos, d’obrir-se el carrer Clausell, als anys 70. d’aquesta crema no en fèiem

inicia l’anada a Pedracastell ascendint pel camí de la carena que ens portarà, per mitjà d’un camí de terra prou conservat, i com a fi de la caminada, al peu de la Creu de Pedracastell. Cal dir que dels diversos camins que porten al cim de la muntanya de la Creu aquest de la carena és el més recent atès que durant molts anys fou un pas tancat i motiu de litigi entre aquells a qui convenia la seva utilització i els propietaris que no els deixaven passar. De totes maneres l’accés a les vinyes existia antigament a través de rials, que són passos naturals tant per un costat o a l’altre de la carena.

En els temps llunyans de la meva infantesa, el més habitual era trobar-nos amb els companys al peu del

S’

32

El Sot de l’Aubó

article

Horta Clausell, amb la masia a l’esquerra de la fotografia

gaire cabal ni escarafalls: aquells eren altres temps, i nosaltres prou joves per mirar-nos les coses de la vida i de la mort com a molt llunyanes Apleglats doncs, en el punt de trobada iniciàvem la suau pujada per mig dels pins de can Moreu amb la primera referència a la vista, que no era altre que el punt elevat sobre la vinya dels Horta, coneguda per la «Gleva seca» per l’agritud del seu terreny i que s’extenia fins a l’entrada de l’horta de can Moreu contenint un miler de ceps on es trobaven també les dues casetes de les anomenades de «volta de canó» que contenien el repartidor de l’aigua del Fideuer i l’altra l’aigua de la mina de St Josep.

Iniciada la partença cap a Pedracastell, i deixant a la nostra dreta l’horta de can Marges, travessàvem la pineda de can Moreu ascendint costa amunt anant guanyant alçada. Travessant garrofers ens apropavem a la vinya de can Rodon, lloc des d’on ja es fruïa una bona vista panoràmica de gran part de la vall interior de Canet.

En aquell temps molts dels terrenys avui plens de pins eren coberts per vinyes molt ben conreuades que donaven feina i bon fruit als vell comparets que, seguint la tradició dels nostres avis, eren treballades amb gran coneixement i acurat esforç per obtenirne el vi per al seu consum o venda. Així era natural que arribada la tardor moltes cases de Canet pengessin la branca de pi al damunt de la portalada senyalant que havien encetat bóta i posaven el vi a la venda (que no sobrepassava el preu de 20-30 cèntims de pesseta per litre) i que moltes vegades l’agutzil municipal, «el Coco», anava anunciant a so de trompeta pels carrers de Canet deixant-ne fer un traguet del porró que portava de prova.

Seguint pujant pel camí de la carena s’arribava al lloc que ja d’antic es coneixía per «la pedrera» deixant al fons, sota nostre, la gran mole del castell de Santa Florentina, propietat dels Montaner, amb els dos pins que li donen nom, tot i que originalment n’hi havien tres, un d’ells fou tallat una tarda d’estiu de l’any 38, en plena guerra civil espanyola. Ara, passats molts anys, encara es troba al cim de la pedrera, una roca

33

força gastada per l’acció del temps que a la part superior conté un forat de 15 x 15 x 18 cm, on els romeus complien el dilluns de pasqua el Vot de Vila fet a l’any 1569 pel poble de Canet en petició de ser lliurats del contagi, que tant tribulava als nostres avantpassats. En l’orifici d’aquesta pedra s’hi encaixava el sant Crist que encapçalava la processó mirant a Santa Maria del Corredor a qui s’havia fet el Vot de Vila Els primers romeus a Santa Maria del Corredor deuríen anar-hi guiats per mossèn Benet Buscatell que era en aquells temps llunyans Prevere i Vicari de l’església, de Sant Pere, Sant Pau i Sant Benet de Canet, sufragània de la de Sant Iscle de Vallalta). Com sabem també que, almenys fins als anys 1674, els membres del Consell Municipal, per acord unànim, acudien a la processó que es celebrava a Santa Maria del Corredor, aportant la carn de moltó pel consum dels Consellers i acompanyants.

Passant el temps i durant molts anys, aquest cim fou conegut com «Pedra del Vot de Vila» i ara fora bo emprar de nou aquesta denominació que complauria l’afany de recuperar i mantenir la nostra memòria històrica, que no solament es refereix a les persones, que sí, sinó també de qualsevol altre senyal o símbol material.

Al no existir aquest camí de la carena fins recentment, l’accés al cim de la Pedra del Vot de Vila deuria constituir, en el seu temp, un problema seriós ja que el fet d’anar precedida la romeria per Creu alçada convertía tot el camí trepitjat en pas públic i això només es podia obviar si els romeus entraven i sortien per camins que formessin part d’una mateixa propietat, situació que només es donava en terres dels Montaner de Santa Florentina.

Des d’aquest punt del camí ja es podia contemplar una gran extensió de terreny a totes bandes i direccions, visió avui dificultada pel creixement incontrolat dels boscos de pins que redueixen en gran manera la visió panoràmica... Per la part del nord s’albira, ja propera, la muntanya de Pedracastell, a l’esquerra el cim dels tres Turons amb l’ermita de la Verge del Corredor, el Salt de Rossí, amb la seva llegenda, a ponent el castell de Burriach i més a l’esquerra encara, sovint entre boirines, la muntanya de Montjuïc.

I a sota mateix, la nostra vila de Canet! i les hortes de la vall de la Gavarra tan riques i ubèrrimes en temps recents passats. Tot plegat feia que aquesta visió ens omplis el pit de sana complaença i ens fes desitjar el retorn a aquest lloc amb tant de simbolisme per la gent de Canet... Llàstima que aquest espai de grat record històric pels canetencs es trobi en llastimós estat d’ abandó...

Passat un temps de contemplació i descans reprenem el nostre caminar cap al cim de Pedracastell avançant per un troç de camí ample i planer vorejat d’espessos

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó boscos als qui, tanmateix, caldria una bona esporgada que els ajudaría a creixer ufans i minvaria en gran manera el perill d’incendi. A la meitat del camí per on anem avançant es troba el dipòsit d’aigua construït a la cota 180, a la part alta del mas Pruna (antigament can Vendrell o can Roldós o can Batlle ) que a part de cobrir un servei necessari a la població facilita la pujada d’aigua al Mirador de la Creu. Pocs metres més amunt, ja al peu de la falda de Pedracastell, convergim amb el vell camí de Sant Iscle que per la part esquerra de la muntanya s’enfila per camí costerut fins a l’actual Mirador de la Creu que bé pot donar aixoplug als sorpresos per un aiguat o altres usos o necesitats Aquest Mirador fou construït en els anys 80 del passat segle i en va façilitar la seva ubicació la generositat d’un convilatà propietari que va cedir gratuïtament el terreny necessari, en el lloc i moment oportú. (l’actual abandó dels boscos limita fortament la funció de Mirador, que iniçialment se li va atribuir).

Alguns anys enrera ja existí una porxada al mig/sota de l’actual terreny erm que veiem a la dreta, barraca que l’incivisme popular es va encarregar de cremar. Hom ho va atribuir a un acte incívic, mes tot va fer pensar en una venjança política de l’època...

En un lloc molt proper a l’actual Mirador es va situar un capelló de fusta amb la imatge de Sant Pere, patró de Canet, que fou obsequi del grup calellenc «Pa, vi i moltó» l’any 1980, al nostre poble. Dissortadament va durar ben poc ja que mans barroeres el van serrar emportar-se’n el Capelló i la columna de fusta de suport.

Seguim pujant uns pocs metres més i arribem a la fita de pedra que marca el límit del nostre municipi (a terra i sense subjecció ) sempre al peu del camí de Sant Iscle i sota d’una pineda força malmesa i maltractada. Des d’aquest punt és magnífica la vista que en un dia clar es pot gaudir del Montnegre i el Montseny, els Tres Turons i el castell de Burriach i també, amb tota la terra i muntanyes que ens separen, el castell de Montjuic a la llunyania i a ratlla de mar.

Bona part de la plana que trobem al cim de Pedracastell, des de l’ any 1947 es utilitzada per a

Pedra del Vot de Vila

Mirador de la Creu, inaugurat l’any 1983

celebrar-hi l’aplec del dia Primer de Maig, que legalment es feia el dia de «Sant Josep Artesà», o de la Santa Creu ja que la seva celebració era prohibida... Aplec que, sortosament, encara que força

Col·locació de la capelleta de Sant Pere, al cim de la muntanya de Pedracastell, per part del grup Pa, Vi i Moltó de Calella, el 1985

34

El Sot de l’Aubó

Placa en memòria de Joan Alegret Mora

minvat, encara es manté ! Arribats a aquest punt bé es pot dir que ja hem arribat al cim de Pedracastell, la que podem qualificar com... La muntanya de Canet! Ben segur que sí, ja que al seu peu o al seu entorn s’hi poden trobar mostres i símbols o fins i tot fornir-hi llegendes sobre la seva història, com la que el nostre convilatà Ramon Rodón i Grau va escriure l’any 1921. O creure que, tal com sosté l’historiador Lluís Parera i Cusí, el cim de la muntanya de Pedracastell fou, en la reculada història de Canet, el lloc que ubicava el que ell nomena... Castell de Rocabruna, casa dels homes del rei.(A: Insòlita història de St Cebrià). Més recentment, a finals de segle XIX fou punt de referència per a concentrar-se els compromesos en l’alçament carlí fallit que comanava Manuel Puigvert, àlies «Socas», que fou batlle electe de Calella entre els anys 18911902...(història escoltada de boca de vells canetencs entre ells el meu pare i en Pep “Salmeró”). Com a fi d’aquesta anada només ens calen caminar dos o trescents metres més per a trobar-nos al peu de la creu de Pedracastell que des de l’inici del passat segle XX, any 1901, senyoreja la nostra vila marinera de Canet amb el seu terme municipal als peus... Guaitant vers la nostre Vila hom pot rebre la sensació de trobar-se en un grandiós anfiteatre on poder llençar als quatre vents els profunds pensaments i les fortes sensacions que tal situació ens fa sentir! Llàstima que, com molt sovint en les coses públiques, ens hem de doldre del llastimós estat que ofereixen les pintades del sòcol de la Creu, com també que, encara avui, la placa dedicada a la memòria del canetenc Joan Alegret i Mora no ha estat reposada en el lloc que els seus companys de caçera li van oferir fa molts anys. Com tampoc mantenim la placa d’agraïment a la memòria del doctor Serra que tant va fer per alçar la primera Creu de Pedracastell, placa que es trobava ubicada al final del camí del bosc que s’enfila des del sot de l‘Albó fins a desembocar al pla de les “sardanes”.

Cal recordar que la primera creu de Pedracastell fou aixecada gràcies als esforços i els terrenys cedits pel Dr. Marià Serra Font, que en fou el promotor i Lluís Domènech l’arquitecte. La creu fou beneïda el 4 de maig de l’any 1902, tenia trenta metres d’alçada i va caure per una forta ventada la nit del 26 de desembre del 1926. Altre cop alçada una segona creu i beneïda el 30 d’octubre de 1927 fou abatuda amb 35

Placa en memòria de la família Serra, inaugurada el 1967 i a baix, estat actual

explosius el juliol de 1936.

Aquesta que contemplem avui fou construïda per l’arquitecte Isidre Puig Boada amb la col·laboració entusiasta del poble de Canet l’any 1954.

ANTONI CRUANYES I BECANA

Primera creu de Pedracastell (1901-1926)

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Centre d’Estudis Canetencs

Fes-te soci!

Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols participar activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat a salvar el patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis Canetencs i per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, El Sot de l’Aubó.

Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina 36 El Sot de l’Aubó com a entitat.

papyrusdisseny.com · Tel. 93 794 04 87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany de lucre que té com a objectiu recollir i preservar la documentació escrita o material que tingui interès local i fer-ne difusió.