Sot de l'Aubó 26 by CEDIM

Història de la Mina del Fideuer

El Sot de l’Aubó

QUADERNS D’HISTÒRIA LOCAL CENTRE D’ESTUDIS CANETENCS NÚM. 26 · Desembre 2008 · 3 Euros

El Sot de l’Aubó

Sumari

Editorial Bones Festes a tothom

A Editorial ..................... 2 Redacció Ricard de Capmany6 i Roura Carles Sàiz ................... 3 Alguns aspectes de la indústria tèxtil a Canet. 8a part Joan Ballart ............... 12 Cròniques de Cuba. La necròpoli de Colon a l’Havana per Zenon de Pol ........ 18 La toponímia de Canet de Mar (1a part) Francesc Verdura ........ 20 Crònica canetenca de la tardor de 1908 Joaquim Pera ............ 22 La Mina d’Aigua del «Fideuer» (1a part) Antoni Cruanyes ......... 28 Canetencs destacats: L’home que va construir una fragata Xavier Mas ................. 33

mb aquest número d’»El Sot de l’Aubó» us volem desitjar en primer lloc uns bones festes de Nadal i un bon any 2009 malgrat els mals averanys que ens amenacen. No tingueu por que nosaltres no us parlarem de la crisi financera, sinó dels continguts d’aquest exemplar, que comença amb una aproximació a la figura de Ricard de Capmany i Roura, un dels decoradors més destacats de l’època del Modernisme i també membre actiu del catalanisme de primera hora. L’historiador Carles Sàiz no solament fa la semblança del personatge, sinó que en destaca els vincles familiars i els elements de la seva obra a Canet. Antoni Cruanyes ha encetat la primera part d’una de les qüestions que més han preocupat els canetencs a través de la història: l’aigua. Antoni Cruanyes, per la seva llarga trajectòria professional, domina el tema i escriu sobre la «Mina del fideuer», la més emblemàtica de totes les que van burinar el subsòl del terme del nostre poble. Fa una ampla referència al sistema de captació, la trajectòria i la xarxa de distribució del «preuat element». Hi aporta informacions inèdites o totalment oblidades. I ja que parlem d’aigua, el nostre col·laborador Zenon de Pol — descendent dels antics propietaris dels Pol de les aigües— ens ha fet una nova tramesa sobre els seus passos per Cuba a la cerca del rastre de la família Baró de Canet i ens explica la seva darrera estança terrenal al cementiri de l’Havana. Joan Ballart fa la vuitena part de la història de la indústria a Canet, amb la qual arriba fins a les portes de la guerra civil. Francesc Verdura fa una crida per tal de trobar informadors i col·laboradors per confeccionar el mapa de la toponímia rústica i urbana de Canet i la seva rodalia. Joaquim Pera Isern parla de la visita d’Alfons XIII el 1908 i de la posada en escena de -l’aleshores- recentment reformat castell de Santa Florentina, que tanta transcendència va tenir en les pugnes polítiques entre monàrquics i catalanistes de Canet. I Xavier Mas, inicia a partir d’aquest número una nova secció dedicada a canetencs destacats, interessants i pintorescos.

El Sot de l’Aubó AJUNTAMENT DE CANET DE MAR Àrea de Cultura

REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Tel. 93 795 46 15 Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart (tresorer), Antoni Cruanyes, Carles Sàiz (vocals) · Ass. lingüístic: M. Rosa Verdura Disseny gràfic i realització: papyrusdisseny.com · Dipòsit legal: B-12828-2008 Amb el patrocini de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

El Sot de l’Aubó

Ricard de Capmany i Roura (1871-1947) La passió romàntica per l’art medieval Carles Sàiz i Xiqués Ricard de Capmany i Roura va ser un dels intel·lectuals més carismàtics de la història de Canet de Mar. Pintor, decorador, arqueòleg, estudiós de l’art medieval i gran amant de les arts escèniques és, juntament amb Ramon de Montaner i Lluís Domènech, el darrer dels personatges d’aquesta trilogia que, amb la seva empremta, van contribuir a la modernització cultural i política del Canet contemporani.

icard de Capmany i Roura va néixer a Barcelona el 1871 en una família acomodada de comerciants. El seu pare, Jacint de Capmany i Bonfús descendia de la nissaga del polític liberal Antoni de Capmany i Montpalau i es dedicava a la venda de robes al major a Barcelona mentre que la seva mare, Paquita Roura Carnesoltes, provenia d’una família de navegants i propietaris de Canet de Mar. Jacint de Capmany va veure ben aviat el talent creatiu del seu fill Ricard i és per això que, acabats els estudis primaris, va matricular-lo a dibuix i pintura amb l’artista Antoni Caba, de l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, coneguda com la Llotja. Capmany va ser un destacat alumne del centre i passada l’adolescència va decidir dedicar-se a la decoració, fent projectes d’establiments comercials i els interiors dels habitatges de la burgesia benestant barcelonina. La mare de Ricard de Capmany tenia propietats familiars a Canet de Mar i per tant, és possible que, com tota la burgesia de la població afincada a Barcelo-

na, Capmany passés els estius de la seva infantesa a comarques. A més a més, l’any 1887 Maria Roura va adquirir un solar a la riera Sant Domènec i va encarregar al seu cunyat, Lluís Domènech i Montaner -estava casat amb la seva germana, Maria Roura Carnesoltes- que els construís una residència d’estiu per a la família, al mateix temps que demanava al seu fill Ricard que contribuís en la decoració de l’interior de l’habitatge. A la casa Roura, Capmany va treballar plegat amb el seu oncle Lluís i va col·laborar en el disseny del mobiliari, l’ambientació i alguns detalls pictòrics de l’habitatge. L’obra però es va anar allargant atès que Domènech havia de compaginar diferents projectes com ara el Palau Montaner i les obres del Seminari de Comillas a més a més de dirigir el taller artesanal del Castell dels Tres Dragons, d’on anaven sortint els diferents materials ceràmics i de forja de la Casa Roura. La mansió no es va acabar fins a mitjans de 1892 -i encara parcialment- i per celebrar-ho, els Capmany van voler dedicar el fris de la monumental llar de foc 3

El Sot de l’Aubó

Ricard de Capmany

Arxiu Carles Sàiz

El Sot de l’Aubó

Interior de la Casa Roura, avui

Casa Roura, residència dels Capmany

Ricard de Capmany, el 1900

El Cafè Torino, de Barcelona

del saló principal al descobriment d’Amèrica. Altrament, com que un grup de canetencs van proposar celebrar, a finals d’estiu, una sèrie d’actes en relació als 400 anys de la descoberta del nou continent, Ricard de Capmany va formar part de la comissió i s’hi va dedicar de ple. Capmany va dissenyar un estandard immens dedicat als reis catòlics -que va ser brodat a can Roura per més d’una vintena de dones- i també va organitzar la cavalcada al·legòrica que portava el penó. Segons el Dr. Marià Serra, estava «molt ben guarnida y tirada per superb tronch, sostenintlo dos zapats mariners vestits ab lo trajo propi y cobrint son cap la vermella barretina; al voltant i sostenint els cordons, hi van cinch lluhits joves vestits y montats com los cavallers de la edat mitja». Altrament els germans Domènech també van col·laborar a la festa construint un petit vaixell del qual, en un acte plenament teatral, en des4

El Sot de l’Aubó

cendia Ricard de Capmany vestit de Cristòfol Colom, simulant el descobriment del nou continent. Capmany també va participar fent decorats i actuant en la representació teatral. Era molt afeccionat a la poesia i al teatre. Actuava amb molta elegància i era un gran rapsoda. D’aquell dia, el Dr. Marià Serra va escriure al seu Dietari que «la funció dramática va molt bé; los actors, tots ells joves aficionats, treballen ab conciencia, distintgintse en Ricart Campmany ab lo paper de Colon. La obra, escrita expressament pel poeta valencià l’Eduart Saim, emparentat ab la familia de’n Joseph Pujadas, es senzilla però produheix molt bon efecte, y te algunes escenes excelents com la que figura en Colon quan descobreix terra». A principi de segle Ricard de Capmany continuava treballant com a decorador i sabem que va fer el disseny integral dels dos cafès de Flaminio Mezzalama, un torinès assentat a Barcelona: El Torino, al passeig de Gràcia, 18 –que va desaparèixer als anys quaranta per posar-hi una joieria- i el Petit Torino, al carrer Escudellers, que avui encara existeix amb el nom de Grill Room i conserva, amb pocs canvis, el revestiment original de fusta i els vidres emplomats decorats amb flors i elements de color. A l’interior encara hi ha

article la Casa Forta encarregà al jove decorador el disseny d’una reixa d’estil gòtic per a la capella de les Verges.1 A la part superior Capmany hi va fer els caps de sis gossos i com a remat una flor d’escardot, com a símbol de que ningú pot saltar la reixa. L’any 1898 Ricard de Capmany es casà amb Júlia de Montaner,2 fi- Reixa del lla de Ramon de Montaner i esdevingué l’home de confiança de Montaner, qui no parà d’encarregar-li, durant tota la seva vida, projectes que acrediten el potent estatus social del ric editor barceloní. Poc després de casar-se, Capmany va rebre la proposta de decorar tota la Casa Forta per celebrar-hi les festes de les Verges. A tal efecte, Campany va engalanar tota la fortalesa medieval amb domassos brodats, elements florals i amb gran quantitat de quadres que uns tres anys enrere havien pintat els millors artistes de Barcelona per al cèlebre ball de disfresses que el Centre Artístic de Barcelona havia organitzat a la Llotja. El Dr. Marià Serra va deixar descrit que «la capella y’ls vols de la casa Montaner, están plens y a vesar lo pati, artistich y catalanament decorat. Per tot arreu s’hi veuhen los simbols de la patria nostra, de Catalunya: escuts, banderes y gallardets; -y quins escuts, quines banderes y quins gallardets! No l’haRicard de Capmany, Júlia de Montaner i el seu fill l’aparador modernista i diverses peces del mobiliari, llums i altres elements ornamentals. Sembla que Capmany va projectar El Torino amb idees parcials de Falqués, Puig i Cadafalch i Gaudí i va comptar amb l’ebenisteria Calònia, els frescos de Saumell i Garcia, el tapissat d’Urgell, la mà escultòrica de Dídac Massana i fins i tot, el seu oncle, Lluís Domènech i Montaner, va col·laborar-hi amb el disseny dels metalls. La riquesa decorativa del cafè va fer-lo guanyador, poc després, del Premi a l’establiment més ben decorat de Barcelona durant l’any 1902. Però l’obra principal de Ricard de Capmany va ser la decoració artística de tot interior de la Casa Forta de Canet, obra del seu oncle Lluís Domènech. Capmany treballà per primera vegada a la Casa Forta durant la seva etapa de restauració, abans d’emparentar amb els Montaner. El 1896 Ramon de Montaner i Vila, propietari de

El Sot de l’Aubó

castell, dissenyada per Capmany

viem vist may tan abundant d’adornos lo pati com enguany (...) De la finestra principal penja una grandiosa bandera ab lo Sant Jordi matant al dragó; en altres parets s’hi admiren, de gran tamany, los escuts dels principals y antichs comtats de Catalunya etc, etc, perqué seria llarch de enumerarho tot; peró’l cronista vol fer esment d’un grandiós quadre com un tapis, en el qual s’hi veu un cavall y un home que talment sembla que volen. Es el simbolisme del Tró, pintat per en Cassachs, peró que’n Ricart Campmany (...) l’ha arreglat donantli diferent significat: lo significat d’un almogavar catalá que, montat en un atlátich cavall, salta per sobre de tota classe d’entrebanchs y en son vertiginós pas, cap a un sol ixent, trenca les cadenes y’ls grillets que’l subgectaven y enlayrant els trossos en una má, aixeca ab l’altre l’estandart triomfant de les quatre barres».3 Poc després, quan Montaner decidí ampliar la construcció de la Casa Forta, l’editor encarregà el projecte al seu nebot, Lluís Domènech i Montaner i l’ambientació medieval al seu gendre, Ricard de Capmany. Pere Domènech, fill de Domènech i Montaner, va deixar escrit en un article a la revista Pe-

El Sot de l’Aubó dracastell que recordava la passió per la recerca de pedres romàniques i gòtiques del seu pare i del mateix Capmany. Domènech deia que l’any 1899, estant tots ells al Monestir del Tallat a buscar les peces de l’ampliació que avui formen part del Pati d’Armes del Castell de Santa Florentina, Capmany va voler buidar la gran cisterna de l’antic monestir, d’on va sortir fins i tot la talla d’una verge romànica «que luego don Ricardo restauró pacientement, trozos de fuste, dovellas y algun capitell de la galeria y parte de alguna ventana». Del castell de Santa Florentina, Ricard de Capmany és autor dels dissenys de tots els vitralls de l’edifici i de tota la decoració. Per fer això possible, Capmany va anar adquirint, a expenses del seu sogre, gran quantitat de mobiliari antic i objectes preuats d’altres casals que convertiren l’ampliació de la Casa Forta de Canet en un autèntic palau gòtic. El Dr. Marià Serra explica que quan l’any 1908 Alfons XIII vingué a visitar el Castell de Santa Florentina aquest quedà parat quan va veure la vaixella amb la que servien el sopar. De fet, consta que el Rei va dir a Ricard de Capmany i a la seva dona que «creia que nadie más que yo y mi primo el Duque d’Orleans, poseiamos estos platos».5 I és que la passió per les antiguitats i l’arqueologia de Ricard de Capmany el va portar a ser un dels millors experts del país. El seu fill, el pintor Ramon de Capmany, en una ocasió va dir que al seu pare «només li calia tocar el solc que tenia la pedra per sentenciar: `això és una pedra de Girona del segle XII».4 Arran d’això va organitzar diferents excavacions arqueològiques a la Casa Forta i també a Tona, on Montaner hi tenia propietats i hi estiuejava tota la família. Tot i així, els Capmany passaven llargues èpoques a Canet. De fet, segons Ramon de Capmany, els seus pares arribaven al poble per Sant Joan i no tornaven a Barcelona fins passats Tots Sants. D’altra banda, pel desembre hi tornaven tot el mes de Nadal i també per Setmana Santa. En part aquesta presència a Canet venia motivada per les obres del castell que s’encetaren el 1899

Decoració medieval de Santa Florentina

Comparsa dels gegants de Santa Florentina

El Sot de l’Aubó

article i malgrat el treball permanent i constant, no finalitzaren en la seva totalitat fins al 1912. Altrament, els encàrrecs de Ramon de Montaner a Capmany no cessaren pas durant els primers anys de principi de segle. L’any 1902 l’editor va encomanar a l’artista que dissenyés una comparsa per acompanyar els gegants de Santa Florentina -que el ric hisendat havia fet construir l’any 1899- al Primer Concurs de Gegants de Catalunya que se celebrava a Barcelona per les festes de la Mercè. Capmany, que ja havia fet anys abans el vestuari dels gegants, va esbosCorona de la Mare de Déu, dissenyada per Ricard de Capmany el 1907

Penó dissenyat per Capmany en motiu de la coronació de la Misericòrdia

sar dues comparses, una d’estil gòtic i l’altra romànic. Segons Capmany, el grup gòtic pretenia recordar el temps esplendorós de Catalunya i el romànic ens havia de transportar als temps llegendaris de la reconquesta, de manera que la gent, al trobar-se entre aquelles representacions de cavallers i patges, palafreners i portaestandarts ens situaria ben ràpidament a l’època. En total, la comparsa la formaven 30 persones, 10 cavalls, 5 nans, un drac –que es batejà com a momerota- i els dos gegants. Un any després, pel setembre 1903, Canet va celebrar el segon centenari del Vot de Vila. Per commemorar la data es van fer festes religioses i la colònia estiuenca va organitzar una cavalcada artística. Ricard de Capmany va ser-ne un dels promotors i va dissenyar una de les carrosses. El Dr. Marià Serra va escriure al seu dietari: «!Que bé está! Més que un carro es una verdadera apoteosis, un digne final, que imposa per la seva grandiositat y pel marcat simbolisme, que no tothom enten. Dúes feres espatarrants figuran tirar lo carro, que, reblert de plantes, imitan la frondositat

El Sot de l’Aubó

d’un bosch; a dalt un grupo de noyes redejan a la hermosa figura que, simbolisant la Tradició, esplica a la maynada la historia de Catalunya, senyalant més amunt; y en aqueix més amunt hi ha un rech dosser que cobreix una cadira senyorial propia per un trono; en aqueixa cadira no s’hi asséu ningú y te a són costat una matrona pensativa qui ab la má aguanta la cadira com guardantla; a a l’altre costat, un gros escut catalá s’inclina a terra ¡Quin quadro! Caballs molt ben guarnits, patjes sostenint teyeres, richs vestits, abundancia d’escuts, robes, banderes y demés detalls, donen al carro un aspecte magestuós y explendent. Agrada a tothom, y cosa més grossa com a final de cabalcada, casi no pot ésser. En Ricart de Campmany se fa acreedor a les felicitacions generals, haventlo ajudat el fuster en Salvador Jornés. A Canet pot dirse que no hi ha quedat ningú que hagi deixat de veure la cabalcada, y dels pobles vehins hem vist cares conegudes y amigues». Pel juny de 1907 Ricard de Capmany va tornar a rebre un encàrrec del seu sogre per a decorar l’església d’Arenys de Mar, en motiu de la consagració de Francisco de Pol com a bisbe de Girona. L’amistat de Montaner

El Sot de l’Aubó Sant Iscle de imperial que simbolitzava Vallalta. Els l’ocupació de l’exèrcit francès. Montaner te- Per aquella ocasió, Capmany nien extenses també va engalanar, amb els mipropietats a llors domassos de Santa FlorenSant Iscle de tina, l’església de Sant Iscle -per Vallalta, com celebrar els actes de la Festa ara can Parera Votada- i la rectoria, per a fero can Vives de hi el dinar, «qual sala en Capla Cortada, es- many l’havia arreglada simusent un dels lant una tenda de campanya».6 principals con- I també, per al mateix dia, Captribuents de la many va elaborar la nova banpoblació de la dera del sometent de la poblaVallalta i a tal ció que fou lliurada pel seu fill, efecte, Ramon Ramon de Capmany, que arribà, de Montaner talment com un noble de l’edat també va voler mitjana, dalt d’un cavall ben enparticipar en galanat amb barda i sobrecota.7 els actes de la Ricard de Capmany i Júlia de Guerra del Montaner estaven veritableFrancès a Sant ment enamorats amb el petit Iscle costejant Ramon i sempre volien que despart de les fes- taqués de la resta de nens del tes i la mateixa poble, tant amb pentinats com placa modernis- amb vestits que moltes vegades ta de pedra l’assemblava més un patge meque va esculpir dieval que no pas un nen de Altar de Sant Josep Oriol, que es cremà l’any 1936 el Taller de Dí- pocs anys. En una ocasió, en amb De Pol va fer que el prelat dac Massana de Barcelona. Avui una processó de divendres Sant el proposés per padrí de la ceri- encara es conserva a la façana per Canet, Capmany va fer anar mònia que celebrà el bisbe de de l’església parroquial de Sant al seu fill amb un vestit amb un Barcelona, el cardenal Cassañes. Iscle. coll de puntetes que segons va I poc després Capmany va po- Capmany va esbossar la placa deixar a les seves memòries Rasar-se a treballar per elaborar el d’estil modernista amb un grup mon de Capmany «em feia una disseny de la corona de la Mare de sometents que feien foc manifesta indignació i una verde Déu de la Misericòrdia, en contra una àguila amb corona gonya indescriptible». motiu de la seva coronació canònica el 10 novembre de 1907. La corona, d’estil imperial, es va fer de plata i amb pedres precioses i va estar fosa amb molta cura i sota la seva supervisió als tallers de l’argenter Carreras de Barcelona. Per aquelles festes, que en fou padrí també Ramon de Montaner, Ricard de Capmany també va dissenyar un penó per encàrrec del Foment Catalanista per lluïrlo durant la processó de la coronació de la Mare de Déu. L’any 1908 a Ricard de Capmany el trobàvem dibuixant la placa commemorativa del segon centenari de la Festa Votada de Placa commemorativa de la Guerra del Francès, a Sant Iscle de Vallalta 8

El Sot de l’Aubó

article Poc després, Ricard de Capmany dissenyava el nou altar de Sant Josep Oriol a la parròquia de Canet, amb motiu de la canonització del beat. El 30 de juny de 1908 es va inaugurar el nou monument que comptà amb la imatge renovada pel pintor Joaquim Rovira. L’altar, d’estil totalment modernista, combinava un dosser de vidres emplomats, decorats amb flors i elements de color, amb detalls neogòtics d’un gust exquisit. Capmany s’inspirava, com sempre en l’art medieval català. De fet, fou un viatger empedernit. Durant la seva vida va visitar nombrosos paratges d’interès artístic d’Europa i recorregué tot el país. Altrament, a Barcelona, Ricard de Capmany seguia treballant en projectes decoratius i mantenia una sòlida relació amb els principals pintors modernistes com Nonell, Xavier Nogués i d’altres. De fet, malgrat les llargues temporades a Canet, l’any 1909 va ser un dels fundadors de l’associació «Les Arts i els artistes» entitat presidida per Francesc Pujols que en formaven part poetes, pintors i escultors. Pujols, com a crític d’art, va poder agrupar els artistes l’any 1909 en una exposició col·lecti-va amb tant d’èxit que es traslladà fins i tot a París, Lisboa i Brusel·les.8 Com a catalanista, a Ricard de Capmany el trobem ja com un dels socis fundadors del Foment Catalanista de Canet el 1895 i fou de la Lliga Regionalista des de la seva fundació. L’any 1914 Ricard de Capmany va ser proposat per diputat a Corts per la Lliga Regionalista pel districte d’Arenys de Mar. Es tractava d’emprendre una forta campanya per recuperar l’acta de diputat que havia tornat a guanyar l’històric conservador Joaquim Sagnier l’any 1910. Capmany, assessorat pel Dr. Marià Serra, va endegar un òrgan propagandís-

Capmany, el primer per l’esquerra, durant la visita d’Isabel de Borbó

tic sota la capçalera de Redempció a fi de propagar la seva candidatura durant el període electoral i erosionar al diputat Sagnier. La revista de Capmany deixà de sortir el 8 de març de 1914 i si bé aquest no guanyà les eleccions, per una diferència d’un 5% a favor del diputat conservador, els resultats foren força igualats. Malgrat la derrota electoral, Ricard de Capmany gaudia de la confiança de la Lliga Regionalista. És per això que quan la Mancomunitat va impulsar la xarxa de biblioteques populars, l’any 1919 va ser nomenat membre del patronat de la biblioteca de Canet, juntament amb els canetencs Francesc X. Serra, president, Anton Armadà, Joaquim Bonacasa, Francesca Bonnemaison, vídua de Verdaguer; Ramir Busquets, Jaume Dotras, Moises Jaumejoan, Tomàs Jover, Josep M. López-Picó, Carles Manén, Júlia de Montaner de Capmany, Carles Móra, Josep Pou, Mariana Pujadas de Serra, Marià Serra i Josep Fors, que actuava com a secretari. Altrament ens consta que Ricard de Capmany també fou nomenat membre vocal del patronat de la biblioteca de Pineda. L’any 1921 Ricard de Capmany es tornà a presentar a les eleccions, en aquesta ocasió per diputat a la Diputació de Barcelona, el 12 de juny de 1921 pel

El Sot de l’Aubó

districte d’Arenys/Mataró 9 i aconseguí l’acta provincial. A partir del 28 d’agost de 1923 Capmany va intensificar la seva carrera política quan fou escollit secretari segon de la mesa del Consell de la Mancomunitat, presidida per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, amb qui Capmany tenia una gran amistat.10 Com a diputat, durant el temps que exercí el seu càrrec, va defensar tot allò que tenia a veure amb la cultura i les arts. De fet, el mes de juliol de 1923 ja va assistir a Canet a la Festa de la Cultura que havia organitzat el Patronat de Cultura Local -presidit per Josep Fors- i l’Escola Montessori, com a delegat del president de la Mancomunitat, acompanyat dels també diputats Nicolau d’Oliver i Masó i Llorens. Amb la mort del seu sogre, Ramon de Montaner i Vila el 16 de juny de 1921, Ricard de Capmany va rebre el títol nobiliari de comte de la Vall de Canet -que l’any 1909 Alfons XIII havia atorgat a Ramon de Montaneri la responsabilitat de gestionar les propietats agràries de Canet de Mar, Sant Iscle, Sant Pol, Tona i Santa Fe així com negocis consolidats com ara la Montaner i Simon. És per això que Ricard de Capmany, es va adscriure, com a membre de la burgesia barcelonina i de la Lliga Regionalista, a l’Institut Agrari

El Sot de l’Aubó

Acte de reobertura de l’escola de Teixits. Ricard de Capmany hi va ser present en qualitat de diputat

Català de Sant Isidre i l’any 192930 va formar part de la junta, amb el càrrec de conservador13 i anys després, com a vocal a la directiva del centre entre 19311932.14 I malgrat l’acció política i les seves obligacions com a propietari, Capmany no es desvinculà mai de la cultura barcelonina. L’any 1923 com a diputat el trobem presidint un homenatge al desaparegut César A. Torres, president del Centre Excursionista de Catalunya amb qui tant havia treballat per convèncer a Ramon de Montaner que no traslladés les columnes del temple d’August a Canet. També, per l’octubre de 1923, fou nomenat vicepresident segon de la Junta de Museus de Barcelona i membre de la comissió d’art medieval,15 càrrec que va mantenir durant poc temps a causa de la dictadura del General Primo de Rivera. Capmany no es declarà mai afí al General i ben aviat se’n distancià. Deixà l’acta de diputat arran del decret del 13 de gener de 1924, que feia cessar tots els diputats provincials d’Espanya i autoritzava els governadors civils a fer els nomenaments dels membres de les diputacions. D’altra banda, va viure amb astorament la dissolució de l’obra de la Mancomunitat i la persecució de la cultura catalana i a partir de 1925, juntament amb tot un es-

tol d’intel·lectuals del país16 va contribuir a finançar l’Institut d’Estudis Catalans. A partir de 1930, amb la Dictablanda i arran de la reposició dels regidors i diputats provincials cessats per la Dictadura, Ricard de Capmany va tornar a ser membre de la Diputació Provincial de Barcelona de la qual fou designat president Joan Maluquer i Viladot. És per això que Capmany, per la seva condició de diputat, també va ser present entre les autoritats a l’acte de reobertura de l’Escola de Teixits de Canet, el 4 d’abril de 1931, amb la presència de Maluquer Viladot i Rafel Campalans, del Consell de Pegadogia de l’ens provincial. Amb l’arribada de la Segona República Capmany deixà la Diputació de Barcelona i també la política si bé seguí col·laborant amb l’Institut d’Estudis Catalans. Entre d’altres, va participar en la creació del Servei Meteorològic de Catalunya amb l’observatori del Montseny.17 Els Capmany Montaner passaven els estius a Tona on els editors Ramon de Montaner i Francesc Simon eren propietaris de la Sociedad Nuevas Aguas de TonaRoqueta y Compañía.18 Els Capmany Montaner també completaven les vacances al Castell de Santa Florentina i a Santa Fe del Montseny, on Capmany sempre hi arribava mar10

El Sot de l’Aubó

cant el seu posat aristocràtic «amb barret i botes de muntar a cavall».19 La Guerra Civil va truncar tota activitat creativa de Ricard de Capmany. El Castell de Santa Florentina va ser saquejat per les Joventuts Llibertàries i van acabar cremant tot l’arxiu històric. Tant bon punt com es va controlar la situació, la Generalitat de Catalunya, coneixedora del ric patrimoni que salvaguardava el castell, va ordenar al Consell Municipal de Canet que fessin un inventari dels objectes existents i designessin «un guardador que en garanteixi la seguretat per tal que es pugui constituir un futur Museu per a Canet de Mar». Es tractava de preservar el fons artístic del Castell, que tenia un alt valor patrimonial i més si tenim en compte que en aquell moment el patrimoni religiós de Canet havia estat completament destruït. Quan la Guerra Civil acabà, i amb el nou escenari polític del país, a partir de 1940 foren temps de reconstrucció. Capmany recuperà la propietat de Santa Florentina i l’any 1942 ja va participar en una de les primeres activitats de la postguerra a Canet. El Santuari de la Misericòrdia ja havia estat reformat i l’escultor Lluís Argullol ultimava la nova talla de la Misericòrdia per ser coronada amb la mateixa corona de la primiti-

article va imatge, que havia estat trobada en una de les caixes del Banc d’Espanya a Madrid. El dia 13 de setembre de 1942, coincidint amb el «vot de vila», tingué lloc la coronació de la nova imatge de la Mare de Déu, a l’església parroquial. Capmany s’encarregà de la decoració de la parròquia amb domassos, tapissos i garlandes atès que amb

l’incendi de 1936 hacia cedit tota la coberta del creuer de l’església i restava a cel obert. La Mare de Déu va arribar a Canet per mar i fou coronada pel bisbe de Girona, Josep Cartañà Inglés. Alfredo Kindelan, governador militar, va ser-hi present en representació del Generalíssimo Francisco Franco i foren padrins de la festa de la coro-

nació Ricard de Capmany i Júlia de Montaner. El comte de la Vall de Canet va morir uns anys després, el 31 d’agost de 1947, al Castell de Santa Florentina, a conseqüència d’una isquèmia progressiva que l’anava apagant.20 CARLES SÀIZ I XIQUÉS historiador

(1) Dietari del Dr. Marià Serra, octubre 1896 (2) Pel juliol de 1898 Ricard de Capmany, que comptava amb 27 anys, es va casar amb Júlia de Montaner i Malattó, filla de Ramon de Montaner i Vila. La cerimònia es va celebrar a l’església de la Mare de Déu de la Mercè de la ciutat comtal i fou oficiada pel Dr. Francesc de Pol, vicari General de la Diòcesi de Barcelona i protegit dels Montaner. Un any després celebraven el naixement del seu únic fill Ramon, que fou batejat a la capella de Santa Florentina per Mn. Cinto Verdaguer. (3) LA COSTA DE LLEVANT, 30-10-1898 (4) PERMANYER, Lluís: Un señor de Barcelona, Ramón de Capmany. A: La Vanguardia, 8-11-1987 i SALCEDO MILIANI, Antonio: Ramon de Capmany. Ausa: Barcelona, 1994 (5) Segons el dietari del Dr. Marià Serra, «Santa Florentina causa al Rey veritable sorpresa, com no pot menys de ser aixís al trobarse, en un recó de montanya, ab un palau que vessa llum, riquesa, bon gust y gran fastuositat. Lo castell dels Montaners está explendit, colossal, sumptuos; no y manca res, puix fins en los més petits detalls s’hi nota la má experta, previsora, que tot ho té a punt. Y no es una sala benguarnida, no es lo menjador bendisposat, es el tot, tot el grandios casal hábilment decorat: son regies sales galeries, habitacions pera tot el nombrós acompanyament, aposentos de tota mena y pera tots obgectes; es en una paraula, un palau reyal en forma, més artistich que altres y més ricament amoblat que molts. Es hermós, gran, superb, lo castell de Santa Florentina en eixa nit histórica. Rey, Maura, y generals, marquesos, tot el gran nombre de convidats a la festa, celebren la magnificencia de la casa y’l bon gust dels séus amos; les exclamacions de sorpresa surten arreu y les felicitacions al senyor de Montaner, a sa filla na Julia y gendre en Ricard de Campmany són unánimes: Estoy deslumbrado; no creia encontrarme con un castillo com éste, diu el Rey a n’el séu criat, mentres aquet l’ajuda a vestir. Y parlant ab la senyora del Governador, creyentse no ser sentit li manifesta: que habia visto muchos castillos restaurados peró ninguno com el buen gusto de éste; esta casa es un verdadero museo». (6) LA COSTA DE LLEVANT, 27-6-1908 (7) LA COSTA DE LLEVANT, 20-6-1908 (8) CABAÑAS GUEVARA, Luis: Cuarenta años de Barcelona, 1890-1930: Recuerdos de la vida literaria, artística, teatral, mundana y pintoresca de la ciudad, Editat per Ediciones Memphis, s.l., 1944 p. 153 i 164 (9) Per aquelles eleccions, del districte d’Arenys-Mataró també van ser escollits Santiago Estapé i Pagès (Lliga), Joan Camprubí i Soler (FMA) i Josep Colomer i Volart (Lliga). (10) BALCELLS, Albert: La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia. Proa, Barcelona, 1996 (11) Dietari del Dr. Marià Serra, novembre 1914 (12) El Dietari de Canet de Mar del desembre de 1914 diu que «la colonia estiuenca que encara resta a Canet fugint de l’epidemia de Barcelona, representa Los Pastorets ab espléndides decoracions, en les quals no hi manca el mes petit detall, vejentshi’l bon gust y la ma mestre de’n Pere Doménech, Ricard Campamany y altres aficionats que’s converteixen en pintors escenógrafs. El vestuari, ornament y accessoris, tot es apropiadíssim, essent cosa de veure, puix un conjunt tan arrodonit, no hi estavem acostumats a presenciarlo a Canet». (13) PLANAS I MARESMA, Jordi: Els propietaris i l’associacionisme agrari a Catalunya (1890-1939). Documenta Universitaria, Barcelona, 2006. Formaven part de la junta del IACSI el Baró d’Esponellà (president), Ramon Ribes Ribot (vicepresident), Josep Ignasi Satorras Macià (administrador-tresorer), Felip Bosch Andreu (comptador), Ramon Fontcuberta de Dalmases (bibliotecari), Comte de la Vall de Canet (conservador), Josep Ferrer Comaleras, Ignasi de Llanza de Montoliu, Marquès de Montsolís, Josep Rovira de Villar, Josep Blanch Escofet, Antoni Barata Rocafort (vocals). (14) Formaven aquesta junta el Baró d’Esponellà (president), Santiago de Riba de España (vicepresident), Francesc X. de Ros Dalmases (administrador-tresorer), Manuel M. de Pecero (administrador tresorer), Pau Juny Viles (bibliotecari), Joan Farnés Farnés (conservador), Josep Bach Escofet, Antoni Barata Rocafort, Marquès de Dou, Comte de la Vall de Canet, Lluís de Desvalls i Trias (Marquès d’Alfaràs), Alfons d’Oriola-Cortada Renom, Josep Respall dels Horts, Albert Rosàs Macià,Víctor Serra Capmany (vocals) i Jaume Maspons i Camarassa (secretari general). (15) BORONAT I TRILL, Josep M. La política d’adquisicions de la Junta de Museus (1890-1923). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999 (16) Els principals mecenes de l’IEC van ser Cambó i Rafael Patxot, Mercè Garí, Teresa Amatller, Maria Guarro, Raimon d’Abadal, Raimon d’Abadal i de Vinyals, Josep Barbey, Josep M. Blanc, Joan Bertran i Coma, Josep Bertran i Musitu, Eusebi Bertran i Serra, Ricard de Capmany, Marquès de Camps, Emili Carles-Tolrà, Jaume Carner, Salvador Casacuberta, August Casarramona, Josep Creixell, Lluís Duran i Ventosa, Jaume Espona, Baró d’Esponellà, Josep Garí i Gimeno, Gustau Gili, Joan Girona, Santiago Gubern, Baró de Güell, Amadeu Hurtado, Lluís Jover, Josep Puig i Cadafalch, Manuel Raventós, Eduard Recasens, Pere Sacrest i Dusol, Lluís Sedó, Santiago Soler Puigdollers, Joan Soliguer, Josep Sunyol, Eduard Toda, Francesc Tusquets, i Joan Ventosa i Clavell. (17) FONTSERÉ I RIBA, Eduard: El nou observatori del Turó de l’Home. A: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm 463, Barcelona, febrer de 1933 (18) Sobre l’actuació de Ramon de Montaner a Tona vegeu: COSTA SITJÀ, Marc: La torre Simon de Tona: una joia de l’arquitectura modernista. Diac, Vic, 2006 (19) SERRAHIMA, Maurici: Del passat quan era present. Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona, 2005 (20) Certificat de defunció de Ricard de Capmany i Roura. Registre Civil de Canet de Mar

El Sot de l’Aubó

Alguns aspectes de la indústria tèxtil canetenca 8a part (del 1924 al 1936) Joan Ballart Clos

l període que avui veurem va de l’any 1924 fins el 1936. Es tracta d’uns anys convulsos, agitats i amb unes tensions socials tan fortes que semblava que havien de fer saltar guspires per qualsevol causa i en qualsevol moment.

Políticament començava el període a finals de 1923, amb el «pronunciamento» del general Primo de Rivera que instaurava la Dictadura, el que va portar la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya, la retallada de llibertats durant set anys i la solució d’alguns

Vista de la fàbrica Floris i Busquets

Fàbrica de Joan Carbonell i Paloma

El Sot de l’Aubó

problemes com la guerra del Marroc, però que va contribuir a agreujar moltes altres qüestions, com la conflictivitat social i laboral. Després va venir l’any 1930 amb la caiguda de la Dictadura, el 1931 amb la proclamació de la República i seguidament, arribava la crisi mundial que havia començat als Estats Units el 1929. L’atur es va fer l’amo de grans extensions del territori espanyol com mai s’havia vist. Pel moment, l’atur va afectar als grans latifundis (en aquell temps, Espanya era un país amb una estructura bàsicament agrària latifundista). Altres sectors afectats per la crisi varen ser els de la construcció i la mineria, mentre que la indústria transformadora, localitzada a la perifèria de l’Estat, va patir la crisi amb menys intensitat. Canet, amb un sector primari format per pagesos i pescadors treballant la majoria per compte propi i un sector secundari format per un gran nombre d’indústries tèxtils petites i mitjanes, a més de molts tallers auxiliars, no va resultar massa afectat per la crisi, amb l’excepció de la construcció.

article Va venir el 1934 amb la seva Revolució d’octubre i el 1935 amb els preparatius de les conspiracions per part de quasi tots els partits polítics, tant de dretes com d’esquerres. Amb aquest ambient enrarit, farcit de vagues i atemptats, tot barrejat amb l’estat de crisi econòmica latent des del 1931, no és estrany que la situació acabés fatalment el 1936 amb l’esclat de la guerra civil. Aquesta era la situació general que dominava els anys que tractarem d’analitzar. Per la nostra part ens limitarem a veure l’evolució que va seguir la industria canetenca, sense pretendre entrar en les circumstàncies socials i polítiques que van conduir al gran daltabaix que va venir després.

La millor font d’informació sobre la situació de les indústries canetenques, ens la dóna les Matrícules d’aquells anys, tot i les mancances que presenten, com ja s’ha comentat en anteriors ocasions. A tenir en compte que les Matrícules de cada any, s’aprovaven per Alcaldia a finals de l’any anterior, per tal de ser aplicades l’any següent. D’aquesta manera ens assegurem que la Matrícula de 1936 no està condicionada pels desgraciats successos d’aquell any. Els teixits a la plana Anem a començar amb el sector dels teixits a la plana, del que hem preparat els quadres dels anys 1925, 1928, 1933 i 1936 com a representatius:

El Sot de l’Aubó

A la vista de les dades dels quadres 11 al 14 queda evidenciada la crisi d’aquest sector que havia estat el més representatiu del Canet del segle XIX. Entre el 1925 i el 1928 hi ha una certa remuntada però no té continuïtat. El 1925 quedaven 3 fabricants en actiu, contra els 10 que hi havia el 1901. Els pocs que quedaven han de fer front a dificultats creixents i així trobem que el 1930 plega el que llavors era el número u del sector, en Rossendo Peitx, mentre els altres van minvant la quantitat de maquinària en actiu. El 1919, Maynou havia traslladat la fàbrica del carrer Vall al local de la riera Lledoners on a finals del segle XIX havia estat l’antiga fàbrica dels seus parents els Mataró(can Martri).

El Sot de l’Aubó L’empresa Garcia, Llauger i Cia segueix la davallada. El 1924, el soci majoritari en Pere Llauger Busquets ven la central elèctrica a Energia Elèctrica de Catalunya, després d’uns intents infructuosos de vendre-la a l’Associació de Fabricants de Canet. Cap el 1930 tanca la secció

de filatura, mentre que de la part més important de l’empresa, la fabricació de lones, se’n fa càrrec el seu cunyat en Joaquim Planas Cuquet. Per la seva part, l’antic soci en Josep Garcia Soler, del que encara hi consta el cognom a la raó social, ja fa anys que no compta per res.

El Sot de l’Aubó

Els teixits de punt Passarem ara a veure la evolució del sector del gènere de punt, tenint en compte que per no fer l’article massa prolix i a la vista de la gran quantitat d’empreses que es troben, hem optat per limitar els quadres als anys 1925 i 1936, que hem considerat com a més representatius del període:

article

Els quadres 15 i 16 ens deixen veure que el sector del punt continua el seu creixement i si a començaments del segle XX havíem trobat 10 fabricants o l’any 1923 en trobem 23, al cap de dos anys, el 1925 ja en són 40. Creiem que és fruit de l’eufòria del moment, perquè l’any 1936 els fabricants s’han reduït a 28, havent plegat molts dels petits. Tot i haver experimentat aquesta reducció, el sector continua en plena expansió, tal com

indica la contribució, que passa de les 39539 pts. de l’any 1925 a les 59932 pts. del 1936, un augment del 51,5 %. Per a millor fer-nos càrrec dels tipus d’empreses que hi havia, doneu un cop d’ull als quadres 15 i 16. En el de l’any 1925 veureu com el 70 % de les empreses cotitzaven per sota de les 500 pessetes anuals, que era el nivell mínim que es considerava per a una empresa mitjaneta. Un 25 % correspon a les 10 empreses 15

El Sot de l’Aubó

que en podríem dir mitjanes, amb cotitzacions per sobre de les 500 pts però que no arriben a les 5000 pts., mentre el 5 % restant queda pels dos grans, Romagosa i Carbonell. Aquest últim aviat es despenja dels grans, quan al cap de pocs anys l’empresa es divideix entre els dos germans. Com anàvem dient, els quadres de la Matrícula ens permeten veure molts detalls de les formes del treball d’aquelles empreses i com

El Sot de l’Aubó

Manufactures Fors SA

s’anaven consolidant. Per exemple, el 1925 encara veiem que són molt poques les empreses que disposen de maquinària auxiliar, qüestió imprescindible per aquells fabricants que pretenen presentar els seus articles al públic amb una mica de cara i ulls. En aquest sentit, el quadre de 1936 ja ens deixa veure que la situació s’ha arreglat i quasi tots ja tenen maquinària auxiliar, constituïda normalment per l’aprest i les maquinetes de confecció.

Josep Tenas, Stat en Cta.

Una altra prova de la seva consolidació i engrandiment és la contribució, que si el 1925 donava un promig general de 988 pts. per empresa, el 1936 passa a 2140 pts., un augment del 116 %. A partir de 1924 i fins el 1936, la principal empresa canetenca, J. Romagosa, desapareix de la Matrícula i no cotitza a l’ajuntament de Canet. Evidentment no es tracta que hagués plegat, sinó que va continuar treballant amb tota normalitat. El

El Sot de l’Aubó

mateix passa amb Carbonell entre el 1934 i el 1936. Suposem que el pagament de la Matrícula es devia fer a l’ajuntament de Barcelona on tenien el despatx de vendes. Amb aquesta manca de dades, hem optat per posar les disponibles d’anys coneguts, ja que si no s’hi posava res, valor zero, seria un error que deformaria els valors de conjunt de la indústria canetenca.. Aquests anys en Joan Carbonell Paloma, s’havia

article retirat després d’haver estat el pioner de la industrialització del gènere de punt a Canet i el principal fabricant del seu temps. El 1924 posava la fàbrica a disposició dels seus fills en Joan i en Joaquim Carbonell Reverter, quedant la raó social com a Fills de Joan Carbonell Paloma. El 1934 unes desavinences entre els dos germans obligaven a dividir la fàbrica entre els dos, quedant la part de calceteria en mans d’en Joan i la part de roba interior en mans d’en Joaquim. Llàstima que la divisió de l’empresa va portar a aixecar un mur separador en el pati d’entrada, que va deslluir la bella perspectiva del conjunt modernista projectat per Josep Puig i Cadafalch (de fet, potser no val la pena lamentar-se d’actuacions de fa molts anys, quan avui dia veiem l’estat d’abandonament en que es troba aquesta joia del Modernisme, sense que el poder municipal hi faci res per evitar-ho). La part que va quedar en mans d’en Joan era l’edifici central, el despatx i les naus del costat nord, mentre la part d’en Joaquim van ser les naus del costat sud, que van necessitar l’obertura d’una

Vista de les naus de Tints i Merceritzats Victòria

entrada nova pel passeig de la Misericòrdia. No ens estranyi el canvi de nom que trobem a l’empresa de Francesc X. Serra, canvi que es produeix l’any 1928 amb motiu de la jubilació del seu titular i vendre’s la seva part de l’empresa als altres socis, la família Jover. Amb aquest motiu, es constitueix la nova raó social Isidre Jover i Cia., nom que es mantindrà al llarg de quasi seixanta anys amb una trajectòria brillant. Per acabar de fer-nos una idea del conjunt industrial de la vila, a les llistes hi podríem afegir les empreses auxiliars del ram de l’aigua, com els Tints i Merceritzats Victòria,

el tint d’en Tomàs Jover, el d’en Francesc Rovira, el d’en Pere Salat i el d’en Pere Vergés, tots els quals disposaven de bastants treballadors i cotitzaven a nivell d’empresa mitjana. Tot això ens permet veure que el teixit industrial canetenc estava format per un gran entramat d’empreses, donant com a resultat un conjunt industrial sòlid, dinàmic i ben articulat. A més, es comptava amb el recolzament tècnic que va donar l’Escola de Teixits de Punt, re-inaugurada el 1932 després del parèntesi de la Dictadura i que va contribuir a l’expansió d’aquesta indústria formant un gran planter de tècnics i operaris. Llàstima que al cap de poc temps, tot se’n va anar en orris i del que després va venir, ho deixarem per veus més autoritzades. JOAN BALLART I CLOS Bibliografia: Arxiu Municipal de Canet. Matrícula Industrial dels anys 1924 al 1936 Dietari del Dr. Marià Serra. «El gènere de punt a Catalunya i Mataró» de Montserrat Llonch. Patronat de Cultura de Mataró «La Voz del Género de Punto» Maig, 1931

Anunci de Tints i Merceritzats Victòria, de 1931

El Sot de l’Aubó

Cròniques de Cuba La necròpoli de Colon a l’Havana Zenon de Pol Alguer

l cementiri Colón convida a fer-hi una passejada. Un matí del mes de desembre va ésser en aquella ciutat un matí molt calorós. La curiositat, però, pogué més que aquesta contrarietat i fou tant l’interès per a conèixer aquella immensa ciutat dels morts, que no sentírem, quasi, els inconvenients de la calor. Només travessar la porta principal, d’on arrenca una gran i ampla avinguda, ens convida la curiositat per a admirar una de les necròpolis més belles del continent americà. Possiblement diria que, excepcionalment, d’Europa i d’Amèrica. I això

per què? Simplement per la riquesa i diversitat d’estils arquitectònics representats. La ciutat de l’Havana és com un llibre d’història de l’arquitectura, però el cementiri Colón no ho és menys. La seva estructura recorda una ciutat romana, a partir de dos carrers principals que es divideixen perpendicularment, originant en l’encreuament una gran plaça, d’uns quasi cent metres de diàmetre. En la gradació dels carrers es reflecteixen les classes socials. Els carrers centrals són amples, amb arbres i voreres. Allà les parcel·les són cares. S’hi troben les tombes i panteons

Cementiri de l’Havana, a Cuba

El Sot de l’Aubó

més espectaculars. A mesura que ens allunyem del centre, els carrers són més estrets, es veuen menys arbres i les voreres són també més estretes. Lògicament, les parcel·les són més barates. També l’espectacularitat funerària és menys rica. En la necròpoli havanera hi tota mena de diversitat d’estils arquitectònics, pot recordar-nos «l’Havana vella» a partir del segle XIX. Aquesta és la data de la construcció d’aquest monumental cementiri de l’Havana. Allà hi podem veure eclecticisme, neoclassicisme, modernisme, futurisme, racionalisme i art decó. Al llibre «7 passejades per l’Havana», de l’autora Isabel Secura Soriano, a la pàgina 202 ens fa comentaris sobre l’arquitectura funerària racionalista quan ens diu: «El cementiri Colón de la ciutat de l’Havana sembla desmentir la sentència d’Oriol Bohigas sobre l’arquitectura funerària. Seriosament no podem parlar de tombes racionalistes ni en els nostres cementiris ni, quasi, en els d’altres països de cultures semblants a la nostra. En el racionalisme es planteja a més a més una ètica basada en una presumpta relació funció-forma i en l’acceptació exclusiva d’uns continguts socialment revolucionaris i

trets d’una mentalitat positiva. El cementiri Colón n’és ple de tombes que són bellíssims exemplars d’aques-ta arquitectura racionalista». En aquesta necròpoli es «palpa» l’arquitectura urbana dels diferents llocs de l’Havana. S’hi poden veure o imaginar els diferents llocs de la ciutat reflectits en aquest cementiri. Hi ha molts panteons en forma de «caseta» envoltada de «jardinets», fins i tot alguns coberts amb una «lona» per a preservar-los del sol. Són realment cases en miniatura; en mida normal es poden veure en qualsevol lloc de la ciutat, que va des de la tipologia d’habitatges dels barris de luxe del VedadoMiramar fins als barris més populars de la Vibora. En aquest cementiri es veuen tombes d’una majestuositat i riquesa quasi inigualables. Una d’elles és la tomba de Joan Pere Baró i Caterina Lasa. Els Baró eren originaris de Canet. Ell la va fer construir per a la seva esposa Caterina. És una de les més impressionants que es veuen en aquell recinte. Va ser dissenyada per René Labique i va ser construïda en marbre blanc, granit negre i cristall de Murano, amb el conjunt de volums i materials de colors. El marc de la gran portalada és de granit negre. I l’absis de marbre blanc i blocs de cristall negre de Murano. Aquesta tomba és una de les més belles i monumentals construccions funeràries que es poden admirar a la principal avinguda de la necròpoli de Colón, a la ciutat de l’Havana. A la mateixa avinguda i molt a prop, es pot veure també una gran i artística tomba construïda en memòria d’uns

Zenon de Pol

article

Els Baró van ser originaris de Canet

bombers que moriren a l’Havana víctimes del seu deure al segle XIX. De dimensions més reduïdes, però també de gran bellesa, podem admirar la de la família Falla-Bonet, que foren els propietaris del cèlebre cine de l’Havana, de nom Payret, situat aleshores al cèntric passeig del Prado. La tomba té forma piramidal, de granit gris, decorada amb escultures de bronze i marbre blanc. És una obra del gran escultor Marià Benlliure. Es poden contemplar, amb nostàlgia però, en un gran sector del mateix cementiri, nombroses tombes de l’època colonial espanyola, moltes d’elles malmeses pels anys, altres, amb marbres blancs diuen clar els seus orígens. Molts són catalans. La seva

El Sot de l’Aubó

construcció és més senzilla, es pot apreciar que són menestrals. Aquelles famílies formaven la classe mitjana d’aquella Havana del segle XIX. Amb l’esforç i el treball aconseguiren donar una sepultura digna als seus avantpassats. Molts d’ells deixaren la vida de sacrifici en aquelles llunyanes terres amb l’esperança d’una vida millor. Avui i gràcies a la sensibilitat de les autoritats de l’Havana i d’una manera molt especial de l’oficina de l’historiador d’aquella ciutat, es portarà a terme la restauració i manteniment d’aquest sector colonial del cementiri de Colón de la ciutat de l’Havana. ZENON DE POL ALGUER

El Sot de l’Aubó

La toponímia de Canet de Mar (1a part) Francesc Verdura Campeny

es de fa temps tots els companys de la redacció del «Sot de L’Aubó» estem plenament d’acord en què en el nostre terme municipal, la qüestió de la toponímia la tenim força incompleta i que mai s’ha fet cap esforç per posar-hi ordre. Ja des del principi de la nostra actuació, en els suggeriments que férem a l’ajuntament per posar els noms a les noves vies urbanes de la població, vam prendre l’acord d’ assenyalar entre els diversos noms per batejar un nou carrer, posar-hi passant al davant de tota la resta el nom de la toponímia - si és que n’hi havia -, del lloc on estava ubicat. I aquesta premissa no és solament aplicable als nostre carrers, sinó al tot el terme municipal, des de turons, rieres, rials, camins, corriols, boscos, fonts, etc. Tota mena d’accidents geogràfics haurien d’estar senyalitzats en els mapes, coneguts i registrats degudament i saber-ne els seus orígens i conèixer si aquest nom és substitutiu d’algun altre de més antic i el perquè s’ha originat aquest canvi. En una paraula, hauria de ser com una tarja d’identitat com la que portem els ciutadans a sobre per la nostra identificació. Crec que és molt difícil que

hagi arribat als nostres dies cap nom dels que havien imposat a la nostra terra canetenca els primers grups prehistòrics que la van petjar ni tampoc les tribus ibèriques que es van succeir recorrent el nostre terme. Tampoc en sabem res de la colonització de l’època romana i això sí que és una vertadera llàstima, perquè en temps de l’emperador August ja es va fer un cadastre. Vegeu el que en diu sobre aquest afer l’il·lustre escriptor Ramon d’Abadal i de Vinyals en el seu llibre «Els precedents antics a la història de Catalunya» en la pàgina 158. «L’Emperador havia manat de fer-ho per tot l’Imperi i després s’anà renovant sovint. No hi ha cap raó per a pensar que no el tenim de les terres catalanes almenys d’aquelles on l’administració romana aconseguí establir-se sòlidament. La il·lusió que ens faria, als qui ens ocupem d’aquests temes, de tenir-ne una còpia! Malauradament, no ens n’ha arribat el rastre més petit. Sabem, per disposicions legals del temps, que hi hauríem trobat per a cada circumscripció ciutadana un inventari de les propietats rústiques existents dintre el terme, amb expressió de la superfície corresponent en terres de 20

El Sot de l’Aubó

sembradura, vinyes amb el nombre de ceps, d’oliverars amb el d’oliveres plantades; amb l’extensió del prat, de pastures, de bosc; amb el nom del propietari el de dos veïns que el flanquegessin. En fi, més o menys, aproximadament, el que ens dóna un cadastre actual. Ni que fos aproximatiu, el sol propòsit de dreçar un semblant document, intentat uns dos mil anys enrera, ja ens dóna una idea del nivell on havia arribat aquella civilització romana en la qual anàvem integrantnos.» Les lamentacions no ens porten enlloc, per tant, hem cregut que és el moment oportú de posar fil a l’agulla i mirar de recuperar el que puguem dels temps passats. S’ha de tenir present que, en no haver-hi una sensibilitat, moltes vegades deixem perdre topònims molt antics per substituir-los per nous mots, cosa que fa que al llarg dels temps es vagin perdent sense deixar cap rastre per l’esdevenidor. Posar un nou topònim no fóra cap mal, sempre que en conservéssim l’antic en el record. Així doncs, el que pensem fer és una fitxa de tots els topònims actuals amb una explicació clara que es refereixi al lloc de la seva

article ubicació, el que significa el nom actual i els antics que el precediren junt amb les dates aproximades (generalment per segles). Pensem fer-nos a mans mapes del nostre terme municipal, els quals numerarem un per cada segle i anar-hi posant tots els mots que en coneguem al segle que corresponguin. Això serà una tasca que no ha de ser com una foguerada, que duri poc temps i que després es deixi. Ha de ser una tasca pacient i seguida, la qual no tindrà final, ja que quan en surti un de nou i hagi pres carta de naturalesa i estigui ben arrelat, s’haurà de modificar la seva fitxa corresponent explicant el perquè del canvi, deixant, emperò, escrits al seu costat tots els seus antecessors. Avui que la ciència de l’electrònica es mou tan ràpidament, una vegada iniciada la tasca de recerca, si en tinguéssim una bona quantitat de retrobats es podria mirar de digitalitzarla en una pantalla electrònica i aquesta ser posada en algun lloc públic de la població. Podria anar a fer-hi les consultes qui li convingués i sabria a l’instant el lloc pel qual s’interessés amb tota la toponímia retrospectiva. Per fer tot això necessitarem la complicitat de tots els canetencs. Tots els que en coneguin algun, sigui el nom d’un rial, un bosc, una font, etc. no haurien de fer més que comunicar-ho i es procediria a la inscripció del mot. Tot plegat és molt senzill i sobretot barat. No porta despesa de cap mena ni al que comunica la troballa ni al que en pren el registrament ni a les autoritats ni a ningú. To-

Placa de la riera Gavarra

tes les coses com aquesta que no s’han de pagar amb diners, si no es porten a terme és per deixadesa de tots plegats. Vegem, doncs, que amb un mínim d’esforç i amb molta curiositat es pot fer un treball que ens ajudarà a conèixer més bé el nostre terme municipal a tots plegats. A tall d’exemples pràctics posaré alguns casos que ens han ocorregut en el decurs d’aquests darrers anys i que els considero molt il·lustratius. El primer fou arran de la instal·lació d’una placa de la riera Gabarra i del dubte que tenien les autoritats canetenques de si era correcte posar el nom amb b alta o v baixa. La polèmica que va generar va obligar a fer un estudi al principal lingüista de la població, en Joan Oms Campeny el qual en la revista «La Plaça de la Llenya», en el fascicle 41 del tercer volum, va escriure un article sobre aquest tema, que va titular «La riera Gavarra». En aquest escrit àmpliament documentat demostra que el mot Gabarra no es troba en l’idioma català i que en canvi Gavarra que és el nom d’una mata espinosa que anome-

El Sot de l’Aubó

nem esbarzer i que és molt comú a tota la nostra geografia. Davant unes proves tan evidents l’ajuntament va dir que es tindria en compte el suggeriment per si en un futur s’havia de posar algun nou rètol. I el cas es va deixar per resolt. Doncs bé, al cap d’uns anys el nostre malaguanyat amic, en Francesc Soler Gibert remenant antigues escriptures de propietats d’immobles canetencs, va trobar –hi inscrit el cognom Gabarra. Això va demostrar que no es tractava de cap topònim sinó, d’un cognom i aquests s’han de respectar sempre en la seva forma original. Si quan es va posar el nom al carrer s’hi hagués posat per davant el nom propi d’aquest senyor seguit del cognom ja no s’hauria generat cap dubte. Un segon cas amb el qual m’he trobat actualment. Resseguint un del llibres d’actes dels recuperats recentment per l’ajuntament, cercant informació sobre una epidèmia de pesta que va sofrir Canet a mitjans del segle XVII, en arribar a la pàgina 1061 bis datada el 28 de juliol de 1650

El Sot de l’Aubó

Fragment de l’acta municipal de la pàgina 1061 bis del 28 de juliol de 1650

vaig torbar un fragment de la mateixa que diu així. «Tots homens de Consell los quals animosos i conformes han determinat i resolt, que es fassa una barraca al capdavall del pla i fora ciutat en lo camí de la riera de Vall de Martra i per la costa d’en Niella hi haja darrera casa den Palom i de casa den Pere Goday per lo pas den Marges i dret a la Creueta tapant cada un de les afrontacions conforme el camí de assenyalarà.» Es refereixen a obrir un camí de pas obligatori per aquesta via de tot foraster que vingués per la carretera i que no volien que passés per dintre la població per evitar el contagi. La barraca era per el guarda que vigilava la barrera a l’entrada del costat de Sant Pol i se’n féu una altra igualment a la sortida de la Creueta al costat d’Arenys. Tots els topònims que cita avui en dia són plenament vigents, de manera que instantàniament, a pesar d’haver transcorregut més de tres segles i mig, la lectura d’aquest itinerari ens és avui dia perfectament comprensible i tot gràcies a que s’ha conservat els topònims que regien en aquells

temps. De ser els topònims de llavors diferents dels que usem actualment, intuir l’itinerari del camí del morbo ens hauria obligat a fer un sens fi d’indagacions, que hauria pujat un gran nombre d’hores i amb un resultat imprecís. Posem un tercer exemple de la mateixa època, però aquest en sentit negatiu. En el mateix llibre de l’anterior cas, a la pàgina 1653 en acta del 20 d’agost de 1653, en el moment culminant de la virulència del flagell de la pesta diu així. «Se ha determinat que se prengui la casa de Joan Nogueras i Plana i la casa de Bernat Ferran de morberia.» «Item. Se ha determinat que se fassa un altra morbo i que sien quatre i és anomenat Miquel Batlle. Joan Paratge és de contra parer en rahó de fer la morberia a montanya.» Aquest senyor tenia la seva finca limitant amb la de l’església Vella, d’aquí segurament li venia la seva preocupació, que de la manera en què estaven les coses no se li expropiessin les terres. En la pàgina 1080 del mateix llibre es diu: «Item. Que nos 22

El Sot de l’Aubó

dóna entrada a persona alguna de casa den Catà i den Lligada fins altra cosa sia ordenat.» Amb tots aquests paràgraf extrets d’aquestes actes sabem que les cases de Joan Nogueras Plana, de Bernat Ferran, de Catà i de Lligada estaven manllevades i servien de morberies. Estaven situades a muntanya i pels volts de l’Església Vella. Tot això és evident, però el que no sabem és a quin lloc exacte estaven situades. És possible que algunes hagin estat enderrocades o altres transformades i hagin adoptat un altre nom. Si els topònims haguessin conservat fins avui com els del camí de morbo sabríem exactament a quin lloc estava instal·lat el campament . Ara sols sabem que era pels volts de la vall de Pera. Vegeu si ens és necessari per qualsevol estudi del nostre passat tenir la toponímia ben ajustada i que si del que volem començar a posar en ordre ens en sortim, amb l’ajuda de tots, podria ser un gran pas endavant per la nostra història local. FRANCESCVERDURA CAMPENY

article

Crònica canetenca de la tardor de 1908 Just ara ha fet cent anys Joaquim Pera Isern

ot llegint aquest estiu passat les cròniques canetenques que publicava fa cent anys l’antic setmanari comarcal «La Costa de Llevant» vaig adonar-me que el darrer trimestre de l’any 1908 havia estat força mogut a Canet; en el decurs d’aquella tardor els nostres avis i besavis van viure alguns esdeveniments històrics que podríem comentar i recordar, just amb motiu del seu centenari. En aquells anys el clima polític canetenc estava molt enverinat, la picabaralla pel control del govern municipal entre les dues principals faccions polítiques: una de tall monàrquic-conservador i l’altra de marcat caràcter catalanista, havia arribat a uns nivells d’enfrontament personal mai vistos al poble. Uns i altres des de les seves respectives trones, els setmanaris «Vida Llevantina» i «La Costa de Llevant», respectivament, es refregaven públicament les seves diferències setmanalment. Com a mostra d’aquest ambient us reproduïm un fragment de crònica d’aquest mal estil de fer política, és un text agafat a l’atzar dels molts que hi ha, publicat a la Costa de Llevant (28/3/1908), setmanari co-

marcal dirigit pel catalanista canetenc Marià Serra, un manifest pujat de to, redactat contra els anomenats «caciquistes» que en aquell any manaven a l’ajuntament i que no porta signatura precisa (de fet no calia, ja que tots ells es coneixien prou bé), diu: «A Canet L’Escorxador, poc temps després de ser construït hi han fet niu uns microbis població; el segon la construcde asquerosa vida, que ab ses ció d’un nou escorxador i com insidias, més perversas que a cloenda, la visita del rei Alun toro Miura, s’entretenen fons XIII. Totes tres efemèria mentir á la descarada, á des van ser estar d’alguna insultar, injuriar y calumniar. manera relacionades i van tePeró ademés de la seva gran nir el seu punt àlgid el mateix bretoleria, son tant y tant bu- dia 4 de novembre de l’any rros, que encara no s’han do- 1908. nat compte que ab els seus La tardor d’aquell any havia continuats brams may podran anat precedida d’un fortíssim arribar al cel. (...) Que bra- aiguat el dia de la maredemin, que bramin tant com déu d’agost, la consegüent vulguan fins que reventin, rierada va causar estralls a anem nosaltres fent la vía, moltes cases de la riera d’en parlant clar y desenmasca- Misser; on, segons les crònirant als falsos politichs». ques, les onades van fer arriDoncs bé, va ser en aquest bar l’aigua fins a les finestres ambient polític que del primer pis d’algunes cas’esdevingue-ren els tres fets ses, inundant baixos i arroshistòrics de què volem fer me- segant mobles, fins i tot les mòria amb motiu del seu cen- bótes d’un celler van baixar tenari: El primer la posada en riera avall aquell dia. Sortomarxa de la primera central sament a Canet no hi va haque va subministrar corrent ver desgràcies personals, a dielèctric per a ús general de la ferència d’Arenys, però sí

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó moltes pèrdues materials, sobretot a les cases de la riera, així com també a les hortes i vinyes de més amunt, que van quedar molt malmeses. De resultes d’això s’obrí una subscripció popular per a ajudar econòmicament els canetencs damnificats per la desgràcia. Un cop més, fins i tot davant la desgràcia, les accions benèfiques que s’endegaren van ser motiu de forta politització, amb la conseqüent baralla partidista al darrera, una polèmica que va durar setmanes a la premsa comarcal. Tanmateix, les famoses rierades de finals d’estiu, viscudes a la darrera centúria, sembla que han quedat de moment neutralitzades per les millores urbanístiques dels darrers anys. Potser algun dia caldrà explicar als nostres fills què era una rierada i els seus efectes. L’electricitat a Canet La iniciativa que va permetre l’arribada de l’energia elèctrica a Canet per a ús públic i domèstic va venir de la mà de l’empresari Pere Llauger Prim (conegut amb els àlies Paricu Ligero o Angel Fart)1 que feia societat industrial amb en Josep García Soler (àlies l’Obreret de Sant Roc o en Mitja Pela), dos patrons del ram del tèxtil que políticament estaven enquadrats en el sector anomenat caciquista (monàrquic-conservador); aquests instal·laren la primera central elèctrica de Canet com un complement a la seva indústria de teixits i filatures ubicada al barri de Sant Roc, a la carretera. No tornarem a explicar aquí la interessant crònica que, d’aquesta important fita històrica, en va fer fa uns mesos

el company Joan Ballart en el número 20 d’El Sot de l’Aubó, on es descriuen tots els maldecaps que van tenir els dos socis per tal de tirar endavant la seva iniciativa empresarial. Tot i que ara ens pot semblar inqüestionable l’ús de l’energia elèctrica com un avenç, sense la qual actualment no podríem viure, fa cent anys va haver-hi una petita po- Primera central elèctrica de Canet a la fàbrica lèmica local sobre si Garcia Llauger del barri de Sant Roc era millor l’enllumenat a gas o elèctric; tot i que va jament d’aquesta deficiència ser una polèmica de curta vo- com han fet a molts altres lada, encapçalada pels dos pobles. blocs polítics del poble i que L’escorxador municipal ràpidament va quedar superada pels beneficis evidents de La construcció d’un nou esl’electricitat, no la volem corxador també va ser un dels deixar passar per alt. Els ar- projectes emblemàtics muniguments dels seus detractors: cipals de Canet a la tardor de els problemes del cablejat dels 1908. Tanmateix la construccarrers i el perill de possibles ció d’aquest equipament muaccidents pels veïns, junta- nicipal va fer-se en un temps ment al mal efecte estètic que record, en qüestió de tres suposava per a les façanes els mesos va enllestir-se tota ferros i cables, que l’operació. Fullejant les cròs’argumentaven com a nega- niques setmanals de la Costa tius enfront el gas, una ener- de Llevant hem pogut seguir gia millor coneguda, no la polèmica que hi va haver exempta de perills, però que darrera l’escorxador de Caes distribuïa per canonades net. A la crònica del 25 de jusubterrànies. Aquests van ser liol trobem les primeres alguns dels arguments que es queixes fetes des de l’oposició van barallar durant l’any municipal sobre el pèssim es1908, mesos abans de la po- tat d’abandonament en què sada en marxa del nou ser- es troba l’equipament munivei. Caldria recordar aquí que cipal, qualificant-lo talment els nostres besavis no anaven de femer, «amb les obertudel tot desencaminats quan res sense proteccions i plantejaven aquestes servi- deixant entrar a les mosques tuds elèctriques, ja que, a dia que com tenen el pas lliure, d’avui, cent anys després, el hi fan de les seves, empastiproblema dels cablejats elèc- fant tota la carn i naturaltrics penjant de les façanes ment hi deixan la porqueno està del tot resolt en mol- ria». Pocs dies després ts dels nostres carrers, pot- d’aquesta denúncia l’Ajuntaser seria hora d’exigir, amb ment engega el procés encamotiu del centenari, l’arran- minat a construir un nou es-

El Sot de l’Aubó

article corxador. Un ric hisendat local, en Sebastià Barris, que vivia davant per davant de l’antic escorxador, al final del carrer Vall; cansat d’anys de suportar la brutícia i males olors del casalot, aquest senyor arriba a un acord amb la Casa de la Vila i comprarà a l’Ajuntament l’antic escorxador per 3.471 pessetes, amb el compromís d’enderrocar el vell edifici; dos anys més tard, al 1910, el nou propietari regala el solar al poble per a ferhi una plaça, l’actual plaça Barris, que porta encara avui aquest nom en honor seu. Els diners de la transacció serveixen a l’Ajuntament per a adquirir immediatament una parcel·la a l’horta de can Perussa, situada a mig quilòmetre del poble per a construirhi un nou escorxador allunyat del poble. Aquesta operació va constituir, a ulls de l’oposició catalanista, el que avui en diríem un «pelotazo» del grup dels caciquistes, ja que segons denúncia La Costa de Llevant de l’11 d’agost, l’Ajuntament va fer un emprèstit de 2.000 duros per poder començar a construir el nou edifici, en forma d’accions de 100 pessetes al 5% d’interès anual, aquesta emissió pública va quedar ràpidament coberta pels accionistes, donat l’alt interès que es pagava, raó per la qual va ser feta la denúncia dels opositors municipals. Casualment, la majoria de subscriptors eren persones afins a l’Ajuntament, coincidint amb empresaris i rendistes canetencs. Els personatges més destacats del bàndol dels monàrquics-conservadors eren en aquell moment el montcadí Narcís Durán Desumvila (apotecari titular de Canet, jutge de pau i presi-

dent del Centre Catòlic), àlies «en Redoblant»; Joan Llauger (advocat), àlies «pare Angúnies», «estadant de can Pauleta» o «Barbes Tristes»; o l’alcalde d’aquell any, en Joaquim Fornés, a més dels anteriorment citats J. García i P.Llauger; aquests canetencs eren setmanalment denunciats des de les pàgines de la Costa de Llevant, per una o altra trifulga política. El nou escorxador va ser una realitat en un parell de mesos; la visita reial programada pel novembre va esperonar encara més la pressa per a tenirlo enllestit. Potser d’aquesta pressa en la construcció en sigui la causa que, a les poques setmanes d’haver estat inaugurat, tornés a sortir a la premsa per les greus deficiències estructurals i funcionals que presentava, denunciades pels carnissers canetencs, que n’eren els usuaris. Veiem algunes d’aquestes queixes: Massa lluny del poble; massa estret per permetre a diferents carnissers matar a l’hora, corrals sense condicions, paviment sense inclinació i amb forats, fet que produïa entollaments i dificultava la neteja sanitària i per sobre de totes les queixes, destaca la manca d’un lavabo «lloch comú de c’an Felip»; aquesta darrera deficiència va neguitejar molt les autoritats municipals durant la visita reial en el dia solemne de la seva inauguració; per sort Sa Majestat en aquells moments no va tenir necessitat de fer-ne ús, tot i haver arribat a Canet amb tren (!).

Igualment els tocinaires van desestimar utilitzar-lo i van preferir matar els garrins en el seu local de sempre, ubicat a la Torre de Mar. Tot i així, l’escorxador (o «matadero») de Canet va fer la seva via amb alts i baixos durant bona part del segle XX, fins que als anys 80’s va quedar abandonat, servint l’edifici des d’aleshores per a diferents usos municipals. Ara fa uns anys que s’ha habilitat com a caserna de la policia local. Tot i així en destaquem l’efemèride per complir-se el centenari d’aquest equipament municipal; un edifici de l’arquitecte noucentista Eduard Ferrés i Puig i que ara forma part del nostre catàleg patrimonial. La visita d’Alfons XIII De totes les efemèrides de la tardor de 1908, la visita reial va ser de bon tros la més celebrada pels canetencs, una visita que va contribuir a esperonar les dues altres realitzacions de l’any: l’electricitat i l’escorxador, fent-les coincidir en el temps. No era pas la primera visita reial a Ca-

Passeig pels carrers de Canet del rei alfons XIII

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó net; una trentena d’anys abans el rei Amadeu I ja havia visitat Canet i el Santuari de la Misericòrdia, com molt bé recordaven encara alguns avis canetencs d’aquell moment; anteriorment també, una reina consort, Cristina de Borbó, havia sojornat a can Dalmau venint de Nàpols. Aquesta vegada, però, la visita d’un monarca espanyol a Canet va ser feta amb una acurada programació i una especial significació política. En aquesta ocasió el jove rei Alfons XIII, de 22 anys, volia copsar de primera mà l’estat del seu reialme i suposadament entendre millor què tenia entre mans. En aquest sentit Canet va ser escollida com una «població tipus» catalana, adient per a dedicarhi mig dia en la visita reial a Catalunya; val a dir que tal vegada van ser les bones condicions que oferia el reformat castell dels Montaner qui facilità l’elecció de Canet per a passar-hi la tarda i sojornar al poble, però en qualsevol cas, des de molts dies abans de l’esdeveniment, el poble va vibrar amb un entusiasme que feia temps que no es veia. Entre els preàmbuls de l’efemèride hi ha el d’una setmana abans que va venir el Governador per tal d’acabar de tancar els serrells del protocol amb l’Ajuntament i supervisar el circuit de la visita, ja que calia tenir-ho tot ben lligat i apamat, feia just tres anys que el rei Alfons XIII havia sofert un greu atemptat que gairebé li costa la vida. Tot i el clima polític força enverinat que hi havia a Canet en aquells moments, les dues principals faccions van decidir deixar per unes hores les seves diferències i contribuir

a fer de la visita reial un èxit. Des del sector catalanista, que es trobava a l’oposició municipal, es van fer crides a l’ordre i al respecte per la figura del monarca, tot i estar totalment en desacord amb la seva política. Els catalanistes esperaven la visita «ab molta curiositat per contemplar l’espectacle», demanant rebre el rei amb «bons modos com a tot el qu’ns visita». En qualsevol cas hauria de ser un dia festiu per a tots els canetencs. El tren reial va arribar a l’estació a dos quarts de quatre de la tarda del dimecres dia 4 de novembre. Tot i ja haver passat Tots Sants, feia una tarda esplèndida i temperada; Canet s’havia engalanat com poques vegades: arcs florals, missatges de benvinguda, domassos als balcons, senyeres, etc.; no cal dir que els canetencs van llençar-se als carrers amb entusiasme, juntament amb un munt de veïns d’altres pobles de l’entorn que també volien veure al rei en persona. Acompanyaven el rei en el seu seguici el president Antonio Maura, els generals Echagüe, Linares i Milans del Bosch, el governador civil Ossorio, el marquès de Comillas i altres autoritats del país. Després de ser rebut a l’estació per les autoritats municipals, presidides per l’alcalde Joaquim Fornés i acompanyat del bisbe Pol, van iniciar el seguici de visites programades pujant a dalt del cotxe, un vehicle que per a l’ocasió havia cedit el senyor Montaner de Santa Florentina. La primera estació fou a l’Escorxador, al rei se li va fer entrega de les claus i solemnement va obrir la porta, tot manifestant la seva conformi-

El Sot de l’Aubó

tat amb la nova instal·lació, seguidament es va oferir un refrigeri (recordem aquí el neguit de l’alcalde per la inexistència d’un vàter a l’edifici); el rei de seguida va tenir-ho vist i se’n va anar tot sol a la part del darrera que dóna a la via, segurament per a alleugerir-se i fumar-se una cigarreta, però oficialment ha quedat que «para contemplar el magnífico aspecto que presentava la costa». Si hem de fer cas a les crítiques de l’oposició catalanista, que des de les pàgines de La Costa de Llevant podem dir que no van perdre passada, van observar que el rei va evitar tornar en el mateix cotxe que l’alcalde, tal com havia fet en el viatge d’anada, aquest lleig es va interpretar com que el rei es va sentir molest d’haver hagut d’assistir al xeflis municipal a peu dret, observat per tothom i com qui diu amb feina per a aconseguir una oliva (és que els reis, en aquells temps encara eren molt reconsagrats). També es va criticar el fet que la inauguració d’un escorxador no era justament el tipus d’edifici, amb la dignitat escaient, de ser inaugurat per un rei (els de Canet som així). A continuació va venir la recepció a l’Ajuntament i una salutació general als canetencs des del balcó de la Casa de la Vila, els nens de les escoles entonaren «El Himno a la Bandera». Amb tot ja som a mitja tarda i fosqueja. Seguidament la comitiva va enfilar vers el Santuari, on el bisbe Pol i els clergues de Canet el van rebre amb tota solemnitat; en «Cametes» va entrar sota tàlem al temple i seguidament es va cantar una salve i la consegüent visita al cambril. Ja era fosc quan,

article vents o taxistes per unes hores. Ni les autoritats municipals, a excepció de l’alcalde Fornés ni el clergat ni els importants empresaris que tenia Canet van ser convidats a la memorable vetllada al Castell. En un moment de la nit sembla que el rei va confessar, tot aclaparat: «parezco un caballero de la Edad Media y no un monarca moderno». Epíleg

Imatge del sopar de gala celebrat al Castell de Santa Florentina

poc abans de les sis, el rei surt del santuari acompanyat pels acords de la marxa reial per a dirigir-se en cotxe cap a Santa Florentina. Tota la riera fins arribar al castell estava flanquejada per un centenar d’homes amb atxes enceses, que van deixar bocabadada la comitiva amb aquest espectacle. No comentarem per la seva extensió la vetllada al castell, però totes les cròniques que s’hi refereixen coincideixen a dir que fou antològica. Decididament aquell dia els Montaner van llençar la casa per la finestra, com es diu, per tal d’homenatjar el seu hoste regi. Alguns mesos després, com a compensació i en senyal d’agraïment, el senyor Montaner va rebre del rei el títol nobiliari de Comte de la Vall de Canet, que des d’aleshores ha estat hereditari. Mentrestant els canetencs van viure tanmateix l’animació del dia amb un esperit lúdic i festiu, les fàbriques van plegar per unes hores, la gent va passejar pels carrers admirant les creacions artístiques de les diferents entitats; cal destacar la no-

vetat que va suposar la posada en marxa de la nova il·luminació elèctrica en els punts més cèntrics del poble, així com també fou memorable el fabulós castell de focs d’artifici, engegat des de Santa Florentina. Aquests van ser els punts d’atenció i admiració canetenca, però res més. Del seguici del cotxe reial per la riera i Carrer Ample en destaquem una anècdota curiosa; sembla que la gent s’havia posicionat per veure el seguici de manera ordenada per sectors i fàbriques; arribat el moment, per tal que els situats a segona i tercera fila poguessin veure el seguici, es va demanar que els homes de la primera fila s’ajupissin, això va conformar un espectacle no previst al protocol, llegit com que els homes de Canet rebien el rei «genoll en terra» com a acte de respecte vers el rei (no cal dir que el rei va quedar gratament complagut amb aquesta lectura). La segona part de la festa, al castell, va ser a porta tancada, alguns canetencs privilegiats van poderho viure (i explicar) des de la seva humil posició com a ser27

El Sot de l’Aubó

Vist fredament podem pensar que els nostres avantpassats en van fer un gra massa. Un rei d’Espanya, actualment a Canet, de ben segur no despertaria aquell entusiasme festiu com el d’ara fa cent anys; els temps han canviat i la vida reial s’ha popularitzat i socialitzat gràcies als mitjans de comunicació; alguns no baixaríem ni a la Plaça de la Llenya per veure un rei, però fa cent anys, en un moment en què el rei era una imatge gravada a una moneda o a un segell de correus, era tot un esdeveniment popular. L’endemà, dia 5, tothom a Canet va tornar a anar a treballar, com cada dia; tal vegada amb la ressaca d’haver viscut a una jornada històrica i íntimament satisfets per un sentiment malèvol i atàvic que tenim els canetencs, ja que resulta que aquell dijous al matí el rei visitava Arenys i ves per on.... plovia a bots i barrals!. JOAQUIM PERA ISERN (1) Aquests àlies atribuïts a algunes persones i altres que apareixeran més endavant a l’escrit, són tal com apareixen nomenats bona part dels polítics del bàndol dels caciquistes en els escrits de «La Costa de Llevant». Interpretem que era una opció de la redacció del setmanari per tal d’obviar despectivament el seu nom real.

El Sot de l’Aubó

La Mina d’Aigua del «Fideuer» (1a part) Antoni Cruanyes Becana les darreries dels anys 1870, Josep Ma. Roura i Ferrer, canetenc nascut a Càdis l’any 1803 i d’estat solter va concebre la idea d’efectuar captacions d’aigua als Torrents de la Teixonera, del Gel, d’en Sala, de l’Espígol, de la Fontana i de la part alta de la riera de Gavarra. Una vegada aflorades les aigües volia conduirles a l’Horta dels Tarongers, de la seva propietat, ubicada en la que més tardanament ocuparen els Missioners del Sagrat Cor de Jesús, a l’entorn del Santuari de la Misericòrdia. Per aquest fi, Roura va encarregar el corresponent projecte a la direcció de Josep Marimon i Bot, director de Camins veïnals de Catalunya, al·legant que no podia quedar indiferent veient com els seus tarongers morien per manca d’aigua i per aquest motiu va fer construir una mina en les terres que tenia al rial de la Teixonera. Els seus esforços es van veure coronats per l’èxit ja que va aflorar un cabal d’aigua més que sobrat per atendre al reg de la seva horta i va decidir vendre’n la part sobrant a diferents propietaris i d’aquesta manera reemborsaria una part de la gran quantitat de diners que hi

havia esmerçat. El cabal, que donava la mina era de 3,65 litres per segon i com que l’horta que volia regar era de tres hectàrrees i vint àrees en tenia prou amb un litre per segon. Roura va construir un repartidor en el Turó d’en Carnestoltes per poder repartir les aigües entre els interessats. El projecte de la Mina Fideuer es composava de tres parts ben diferenciades i complementaries. La primera consistia en la perforació de la mina pròpiament dita que tenia el seu punt d’origen en terres de Maria Missé, antigament conegudes com a «Vinya del Fideuer», nom o motiu atribuïble a l’antiga família Mensa que provinent de Santa Coloma de Farnés, a les

darreries del segle XVII van exercir a Canet l’ofici de vidrier i més tard de fideuers o semolers, és a dir, elaboradors de farines. Aquest fou l’origen del nom d’aquesta mina tan important! D’acord amb el planell del recorregut de la mina, es pot comprovar el seu pas sota les terres de diferents propietaris, els drets d’aigua dels quals Roura havia adquirit prèviament. La mina alta tenia un recorregut de més de cinccents cinquanta metres i l’anomenada mina fonda era de poc més de 350, amb un seguit de més de vint pous necessaris per a la construcció de la mina i el seu manteniment. La captació d’aigua de les dues

Plànol de finals de segle XIX amb el traçat de la Mina Fideuer (AMCNM)

El Sot de l’Aubó

article

Recorregut subterrani de la mina Fideuer amb la senyalització per on passava

mines unides (més de quaranta plomes de Mataró), abocaven al primer repartidor situat davant l ‘horta de Can Misser en el lloc conegut per «L’Arbossar» o «Arboreda». La segona part consistia en la conducció de l’aigua abocada en el primer repartidor fins al segon, que es trobava ubicat al Turó d’en Carnesoltes, a prop del cementiri municipal. La canonada era formada per tubs de ferro de fundició i altres de fang cuit, vernissats, de més de 15 centímetres, amb dues claus de pas. Una al peu de la riera GavarraRonda Sant Jordi i l’altra a la riera del Pinar, per tal de buidar i netejar aquesta canonada i expulsar-ne l’aire que l’hi pogués introduir. Aquesta canonada discorria al llarg de la riera Gavarra, sempre pel seu llit, a una fondària de dos metres per tal de defugir les fortes exigències dels propietaris i per tal de cobrar-ne els drets de pas i servitud. El recorregut total d’aquesta canonada que uneix els dos repartidors de l’Arboreda

amb el de Carnestoltes era de 1550 metres. La tercera fase, indubtablement la més compromesa, consistia en fer el repartiment just a cada propietari mitjançant el distribuïdor de grans dimensions on anaven connectades les canonades dels respectius propietaris, on es rebia la part d’aigua corresponent a cadascú, sempre en proporció de l’aigua captada en la mina cada moment del dia o de la nit. El repartidor tenia tres caixes d’aforament amb tantes plomeres contrastades com aigua venuda en propietat «preferent» (un total de 40 plomes de Mataró, que equivalen cada una a 8440 litres les 24 hores. La ploma de Barcelona a 2220 litres, també les 24 hores). Un segon aforament, d’igual nombre de plomeres eren, o podien ser, dels mateixos propietaris o altres amb drets coneguts com a «segones», el que vol dir que, si hi havia sobrants d’aigua i es cobrien les 40 plomes «Preferents», es podien alimentar els pro29

El Sot de l’Aubó

pietaris de «segones». Aquesta mateixa operació es podia repetir amb les anomenades «terceres», que no era altre cosa que la repetició de les «segones» en relació a les primeres o «preferents». Això vol dir que aquest repartidor estava previst per subministrar un total de 80 plomes de Mataró o l’equivalent en litres d’aigua que són 675.200 litres cada 24 hores, o 28.133 per hora, realment una quantitat extraordinària. Es pot creure que aquests càlculs serien molt optimistes però cal saber que la mina Fideuer, com totes les altres mines de Canet, estava sotmesa a fortes revingudes d’aigua que, encara que fos de manera excepcional i per un període de temps limitat, donaven un cabal fortíssim que més d’una vegada havia inquietat als usuaris d’aquesta mina. Un d’aquests casos es va donar als anys 1951-1952, quan, després de fortes i persistents pluges, el repartidor de la mina «Fideuer» no va poder engolir

El Sot de l’Aubó l’aigua que l’inundava i tot i que es van omplir totes les plomeres en servei (preferents, segones i altres), la barraca del repartidor es va inundar amb dos pams d’aigua i el paleta Josepet Dotras, que n’era l’encarregat, va haver de connectar una canonada d’uralita i passar tot el sobrant de la mina per damunt del pas d’en Marges al safareig de l’Horta de can Baltasar inundant durant un temps la part alta d’aquesta horta. Aquesta situació va durar algunes setmanes. Josep M. Roura i Ferrer va morir el 20 d’abril de 1873, deixant hereves a les seves nebodes Dolors i Serafina Llauger Roura, que s’encarregaren d’acabar les obres de la mina i del repartidor del Turó de Carnesoltes, en terres

comprades a Josep Marges. Mentrestant, seguia la venda d’aigua de la mina fins a completar-ne les quaranta plomes de Mataró autoritzades, quedant la mina en plena explotació. Ara, passats més de 130 anys, pot resultar interessant conèixer el preu que es donava a l’aigua que s’anava venent. Mostraré uns exemples prou aclaridors: «El Sr. Josep Mª Roura i Ferrer ven al Sr. Josep Andreu Alsina tres plomes de Mataró al preu de 400 lliures cada una en modena catalana, equivalent a 4.000 pessetes cada una... 4 d’octubre de 1872". L’aigua anava destinada a l’horta de les Germanes Llauger i s’alimentava directament del repartidor de l’Arboreda, per raons de proximitat.

«Les senyores Dolors i Serafina Llauger Roura venen al senyor Eusebi Golart (antecessor de Borràs de Palau) 10 plomes d’aigua de Mataró al preu de 600 lliures cada una en moneda catalana...» 20 d’octubre de 1877... l’aigua anava destina-da a l’horta de «Les Palmes», actual Comediants. «La Sra Llauger Roura ven al Sr. Josep Boher, propietari del terreny on es construeix el repartidor del Turó d’en Carnestoltes, cinc plomes d’aigua de Mataró de la Mina «Fideuer» al preu de 600 lliures cada una en moneda catalana» (no consta cap data). L’aigua era destinada a l’horta de can Marges, posteriorment coneguda per Granja Dubler.

El repartidor de la mina fideuer quedava resguardat en una barraca molt semblant a la de la fotografia

El Sot de l’Aubó

article

En aquest temps de 1877, una casa de baix i pis costava una mitjana de 1500 pessetes.

QUADRE 1 NOMS I NÚM. FRANCISCO CORBERA PUÑET ESQUERRA Nº 1-2-3 MARIA BORRÀS DE PALAU ESQUERRA Nº 4-5-6-7JOAN XUMETRA VALL-LLOSERA ESQUERRA Nº 8-9-10-11.12. MANUEL BUSQUETS GEORGE ESQUERRA Nº 13-14-15-16. COMUNITAT USUARIS (POBLE) ESQUERRA Nº 17-18-19-20 PELLICER-SOLSONA DRETA Nº 21-22-23 CAMIL BRUGUERA DRETA Nº 24-25-26 DOLORS ARAÑÓ GRAUPERA DRETA Nº 27-28-29 MONTSERRAT SERRA (CLAUSELL) DRETA Nº 30-31 PARES MISIONERS ST COR DRETA Nº 32-33-34-35-36-37 EMILIA CABOT VDA FLORIS DRETA Nº 38

Eren comunitaris els senyors que tot seguit es relacionen participants a «prorrata» de la següent quantitat d’aigua. I plumeres numerades. Aquest primer llistat correspon als propietaris d’aigua destinada al reg, i tots ells tenien canonades directes des del repartidor segon (Turó A l’any 1941, d’en Carnestoltes) fins a les recent acabada respectives hortes, corrent al la guerra civil seu càrrec la instal·lació i espanyola, i en manteniment de les mateixes. virtut d’ordre del Una suma total de 32.000 Ministerio de litres diaris (4 p.m) corresObras Públicas ponia als 21 titulars propieva quedar constituïda la taris del següent llista que Comunitat de regants de constituïen la «comunitat l’aigua procedent de la mina d’usuaris d’aigua del Fideu«Fideuer», tal i com podem er», d’ús domèstic i col·locomprovar en el quadre quialment dita «del poble». número 1. (Vegeu quadre número 2) Aquests vint-iun propietaris d’aigua del «Fideuer» LITRES DIA DESTÍNACIÓ constituïen 25.320 LITRES DIA REGAR una agrupació 3 PLOMES MATARÓ que, dins de la «Comunitat de 33.760 LITRES DÍA REGAR Regants de la 4 PLOMES MATARÓ Mina Fideuer», 42.200 LITRES DIA REGAR eren respon5 PLOMES MATARÓ sables de la instal·lació i 33.760 LITRES DIA REGAR manteniment 4 PLOMES DE MATARÓ de la cano32.000LITRESDIA DOMÈSTICA nada que des 4 PLOMES MATARÓ del repartidor del Turó d’en 26.320 LITRES DIA REGAR Carnesoltes els 3 PLOMES MATARÓ subministrava 26.320 LITRES DIA REGAR aigua a la seva 2 PLOMES MATARÓ propietat. Realment era 25.320 LITRES DIA REGAR 3 PLOMES MATARÓ una canonada quilomètrica 16.880 LITRES DIA REGAR que trascorria 2 PLOMES MATARÓ pel Pas d’en Marges, riera 50.640 LITRES DIA REGAR 6 PLOMES MATARÓ Pinar i Marià Serra. Un altre 1.605 LITRES DÍA REGAR ramal de la 1/ 4 PLOMA BARCELONA Fideuer baixa2/ 16 PLOMA MATARÓ 31

El Sot de l’Aubó

QUADRE 2 SR JAUME ROMAGOSA DURÀN

2. 200 LITRES DIA 1 PLOMA DE BARCELONA

DOMÈSTICA

SRA MARIA PUJADAS

527 LITRES DIA 1/16 PLOMA MARATÓ

DOMÈSTICA

SRA TERESA ANDREU PUJOL

550 LITRES DÍA 1/4 PLOMA BARCELONA

DOMÈSTICA

COL·LEGI IGLESIAS

2.110 LITRES DIA 4/16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

SRA AURÈLIA CASALS

550 LITRES DIA 1/4 PLOMA BARCELONA

DOMÈSTICA

FILLS DOTRAS

527 LITRES DIA 1/16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

SR JOSEP DOTRAS MAS

527 LITRES DIA 1/16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

SRA CARME SIMÓN DE GUILLEUME

2.110 LITRES DÍA 4/16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

SRA MERCÉ FIGA SALA

2.200 LITRES DÍA 1 PLOMA BARCELONA

DOMÈSTICA

SRA MARIANA PUJADAS BOSC

527 LITRES DÍA 1/16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

FILLS LLUÍS DOMENECH

2.110 LITRES DÍA 4/16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

SRA PILAR CLARAMUNT DALMASES

550 LITRES DÍA 1/4 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

JOSEP CARQUÉS

550 LITRES DÍA

DOMÈSTICA

SRA ROSALÍA GIROL VDA FONT

1/ 4 PLOMA BARCELONA 527 LITRES DÍA 1/ 16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

SR FRANCESC FREIXAS PONTS

527 LITRES DÍA 1/ 16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

AJUNTAMENT-BIBLIOTECA

527 LITRES DÍA 1/ 16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

HOSPITAL-CEMENTIRI

527 LITRES DÍA 1/ 16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

SR RAMIRO BUSQUETS CODINA

6.6OO LITRES DÍA 3 PLOMES BARCELONA

DOMÈSTICA

SRA CONCEPCIÓ LLIBRE

1.055 LITRES DÍA 2/ 16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

SR JOSEP Mª GARCÍA CATÀ

527 LITRES DÍA 1/ 16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

SR ISIDRE JOVER SELLARÈS

3.165 LITRES DÍA 6 / 16 PLOMA MATARÓ

DOMÈSTICA

va per la riera Buscarons, anava pel carrer Ample i cap el carrer Vall fins arribar a la fabrica Romagona. Finalment un altra branca fornia als propietaris de la riera Sant Domènec.

Arribats a aquest punt, quedaven tots els serveis de la mina «Fideuer» en complert funcionament i l’aigua captada perfectament distribuïda entre tots els seus propietaris, augurant-se llarga 32

El Sot de l’Aubó

vida i satisfactoris beneficis per a tots els seus usuaris tot i que el pas dels anys havien de produir moltes sorpreses i alguns problemes. ANTONI CRUANYES BECANA

canetencs

Canetencs destacats, interessants i pintorescos...

L’home que va construir una fragata Intent de semblança del meu amic Manuel Masriera Xavier Mas Gibert Iniciem aquesta nova secció per tal de donar a conèixer aquells canetencs que han destacat en alguna activitat determinada, per la seva personalitat o la seva biografia i també per la seva peculiaritat o idiosincràsia. Començaré amb el que va ser un gran amic meu en Manuel Masriera González i que, en «Els anys foscos» del franquisme per mi va ser un autèntic referent de personalitat i de civisme. Manuel pertanyia a la nissaga de Can Caldes, una de les que més i millors mariners i pescadors va donar a la nostra vila, i concretament a la família de cal Lilo, apòcope del prenom Cirilo que portava el seu avi patern un personatge que també se li havia de donar ranxo a part. Manuel era pescador per tradició familiar, comptable de formació i tècnic en gènere per supervivència, per afecció i per amor al mar i a la tradició marinera de la seva família, també era mestre d’aixa i maquetista naval. Va néixer, viure i morir a Canet entre1915 i 2003. M’ha semblat interessant començar aquesta nova secció d’El Sot de l’Aubó amb el retrat que li vaig fer l’hivern de 1987 i que la va publicar «La Plaça de la Llenya» en el fascicle 73, que era un especial excel·lent dedicat «al temps de mar» de Canet.

uan jo era criatura, l’home que havia de construir una fragata venia a casa cada dia, perquè tenia una relació de treball amb un meu oncle que ja fa anys que és mort. La seva veu agradosa -recordo- m’arriba-va des de la cort dels cavalls, que era on l’oncle rebia la gent de confiança. Segurament jo escoltava aquella veu aplomada des de la cuina, que era un bon tros lluny, però la distingia harmoniosa i clara. Parlava, sense ni rastre de corrupció forastera, el llenguatge del país amb l’entonació local més vertadera. L’amo d’aquella veu traspuava naturalitat; en

aquell temps, la seva figura era de les més altes del vilatge i, no sé per quina mena d’irracional instint infantil, vaig sentir l’evidència, des del primer dia, que un home com aquell només podia dir-se Manuel Masriera. Els gestos reposats de la seva persona s’avenien perfectament amb la veu de baríton encalmada, però en els ulls hi havia una gran mobilitat, es desplaçaven d’un extrem a l’altre del camp de visió amb gran fugacitat. Ulls vigilants, fets, de generacions i generacions, a estar pendents alhora de la feina i del temps. De sobte, aquells ulls brillants se t’aturaven sobre els teus i et 33

El Sot de l’Aubó

sotjaven de cop i a fons, amb un escorcoll frontal i viril que difícilment podies aguantar i, encara menys, escamotejar. Aquell era un moment de màxima intensitat, perquè els ulls li fulguraven com dos astres solitaris enmig de la brunor beduïna del rostre. Això durava un o dos segons eterns, i tot seguit s’esdevenia la dissensió d’aquella impressionant solemnitat d’home alt, de baronia absoluta. Començava l’alba d’un somriure que s’anava eixamplant, magnífic però una mica de tort, fins a l’aparició total del dentat ben posat i blanc com el clar de lluna. Era un somriure amanit d’un punt d’ironia

El Sot de l’Aubó incruenta, a l’altre cap de l’habitual ferocitat «nostrada». De criatura, em feia la impressió de ser un home sense por, vull dir que la seva confiança en ell mateix el preservava de la inquietud constant que frisa en la majoria dels humans. De gran vaig descobrir que potser tenia un altre fonament, i era que se sentia interiorment recolzat per unes conviccions inalterades, humils i clares, és a dir: evidents. De seguida vaig saber que l’home que construiria la fragata, era fill d’un home -aleshores vivent- que, tot i que semblava impossible, encara tenia més caràcter que ell. El vell no era altra cosa que un pur caràcter tot sencer: alt, amb el cap guarnit amb cabellera emblanquinada al volt del crani com els sants, i un bigotàs impressionant que conservava inalterat tot

l’esperit del segle dinou. Tenia, malgrat les anyades, un portentós cos d’adolescent, afuat, ben fet, sense ni un gram sobrer. Era un pescador autèntic, de la millor escola del litoral, un nanser; si bé també, quan s’esqueia -sobretot en companyia d’en Manuel-, feia anar la fitora i el rall, i potser la seva planta inalterada s’explicava per la pràctica d’aquests portentosos, primitius i oblidats sistemes de pescar. Fins a una edat provecta va fer-s’ho tot sol amb el seu gussi considerable, avarar i treure i anar a llevar a força de rems, vogant a tot el que donava el cos. Arribant a terra, complia el ritual de portar el peix a plaça i, des que havia quedat vidu, amb un cistell a proveir per al dia. La seva figura arborava dos pams per damunt les mestresses del moment, que l’envoltaven a vegades com si

Manuel Masriera davant de la fragata a la platja de Canet

El Sot de l’Aubó

fos un apòstol de Jesús o un patriarca antic. Suposo que li feia gràcia parlar amb les dones, perquè sempre he cregut que, a la seva manera, fou el primer feminista de la vila, i no pas a base de plànyer les dones, adulant-les i fent-les la gara-gara, sinó amb retret lúcid a llur inanitat casolana. Els retreia que el seu únic interès fos casarse i tancar-se a casa en reclusió perpètua; per això, amb precisió gramatical encomiable, si feia al cas els sabia dir: «El matrimoni és «la» fi de totes les dones». En el femení de l’article és on hi havia el desllorigador de la frase. Volia dir que casar-se i desaparèixer era gairebé una mateixa cosa i tenia raó; al vell, li mosquejava la facilitat amb què, moltes vegades, elles mateixes es constituïen en víctimes propiciatòries. De fet, a la cuina es feia tanta vida

canetencs monàstica com a qualsevol convent. Aquell vell admirable tenia quelcom de patriarca antic incommovible en els seus principis, indeclinable a qualsevol mena d’humiliació. No vull dir que la vida no li hagués deparat episodis d’aquesta natura, sinó que semblava invulnerable, impenetrable. Tenia l’humor divers i podia ser d’una loquacitat perfectament indígena, o tancar-se quan calia en l’estricte i digne, total silenci. Però encara us diré que aquell jove-vell de la crinera blanca era fill d’un home amb el qual hom ja entrava de ple en la més depurada llegenda marítima de la població. L’avi havia estat un mariner de l’època daurada dels velers, havia embarcat a nou anys, de noi de bord, i era un supervivent de la guerra naval amb Xile, on anà amb el Sr. Méndez Núñez, aquell de «la honra y los barcos», el qual, després d’una desmesurada batalla per a una inútil victòria els féu tornar a través del Pacífic, encalmat i mort, amb la tremenda i pesada fragata «Numància», fins a concloure’s el darrer periple amb què l’Espanya Imperial s’acomiadà de la seva absurda i incommensurable grandesa. Anys més tard, l’home que havia de construir la fragata em faria arribar el correlat veritable d’aquesta ventura pregona. Era una narració del fets a viva veu, com si el narrador els hagués sofert en la pròpia carn, fresca com si acabés de passar i que m’il·luminà molt més que tots els texts històrics que jo havia consultat, inclosos els que varen escriure «in situ» en aquell moment anglesos i nord-americans, que feien el paper de llop jove volent fo-

ragitar el llop vell, o sigui, Espanya. La narració del meu amic anava d’episodis d’insondable misèria, seguits de fulgurants i patètics instants de la més èpica grandiositat, a accions d’un heroisme místic i rauxes de furor sanguinari de la màxima ferocitat humana. Us explico tot això perquè l’home que havia de fer la fragata guardava memòria de tot, ja que havia entès que el seu jo era tot això i molt més, irrenunciablement acumulat. L’home de la fragata era un formidable guardador de memòria i com ja s’ha dit tantes vegades, la memòria és l’única lluita contra el poder, la nit, l’oblit i el no-res. L’home de la fragata de vegades feia evocacions d’una prodigiosa capacitat de record. Un dia em digué contristat: «Recordo que, quan jo era jove i anàvem per fora amb el llagut, vogant per la mar del Pla, ens arribava, quan era temps, una olor intensa de les hortes de la riba; la més forta era la de la tarongina dels arbres de les hortes del Llimoners o del Grau. Aquell perfum intens es barrejava, quan havia plogut, amb el perfum de la terra sadolla i remoguda. Aquestes flaires tenien una intensitat tan saludable i profunda, que em feien sentir un goig, una exultança de viure gairebé orgàstica. Respiraves aquella meravella fins al fons dels pulmons i et comunicava una força tal que semblava que la barca marxava sola. Era una sensació de vida tan intensa, tan viva, que no es pot explicar de cap manera. Ara, quan de vegades m’enduc algun dels meus néts a pescar, l’olor que m’arriba és de merda, de merda pura. Voldria explicar-

El Sot de l’Aubó

ho al nano això que t’acabo de dir, però sé que no puc perquè és totalment impossible. Ho deixo estar, sinó encara em posaria a plorar.» No sé si aquestes coses que acabo de contar serviran per acostar la personalitat del meu amic. Per si no fos així us trameto al poema de R. Kipling, que ell em regalà copiat a màquina i que fa: Si pots conservar el seny quan els qui et volten/perden el seu i et blasmen i reproven;/ si tens fe en tu mateix quan tothom dubta/del teu valer, i aquest dubtar toleres,/si ets sofert esperant; si a la mentida/i a l’odi no respons amb iguals armes;/si els somnis no et deslliguen de la vida/i pots serenament pensar les coses;/si estoic contemples la veritat teva/tornada mirallet de caçar aloses/i empunyes eines velles ajupint-te/per refer el camí que et trossejaren;/si pots aplegar guanys ben afanyosos/i arriscar-los a cara i creu i perdre/i començar de nou el treball aspre/amb esperit lleuger com si tal cosa;/si pots forçar el teu cor, nervis i músculs/a servir-te quan ja no tinguis vida,/i ets fort, audaç, quan solament conservis/la fèrria voluntat que et diu: fermesa!/Si no perds la virtut entre les turbes/i el seny quan et rodegi la noblesa;/si ni enemics ni amics poden ferir-te,/si tots compten amb tu, però no massa;/si pots omplir el minut que ràpid vola/amb seixanta segons de tasca pura...,/teva és la terra i els seus tresors de vida,/ i, el que val més, fill meu: seràs un home. (R. Kipling). XAVIER MAS GIBERT

El Sot de l’Aubó

Centre d’Estudis Canetencs

Fes-te soci!

Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols participar activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat a salvar el patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis Canetencs i per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, El Sot de l’Aubó. Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina com a entitat. 36

El Sot de l’Aubó

papyrusdisseny.com · Tel. 93 794 04 87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany de lucre que té com a objectiu recollir i preservar la documentació escrita o material que tingui interès local i fer-ne difusió.