Sot de l'Aubó 25 by CEDIM

El Sot de l’Aubó Homenatge a Josep Fors Vidal alcalde republicà de Canet de Mar

El Sot de l’Aubó

QUADERNS D’HISTÒRIA LOCAL CENTRE D’ESTUDIS CANETENCS NÚM. 23 · Abril 2008 · 3 Euros

monogràfic

El Sot de l’Aubó

Parlament de Ventura i Gassol al costat de Francesc Macià, Serra i Moret i Josep Fors

El Sot de l’Aubó

REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart (tresorer), Antoni Cruanyes, Carles Sàiz, Francesc Arcas (vocals) · Assessorament lingüístic: M. Rosa Verdura · Disseny i compaginació: papyrusdisseny.com · Imprimeix: Impremta Anfruns · Dipòsit legal: B-12828-2008 Fotografies: Arxiu Municipal de Canet de Mar, Centre d’Estudis Canetencs, Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona, Arxiu de l’EUETTP, Revista Plaça de la Llenya, Fons Carbonell-Serra, Fons família Blanch Fors, Ramon Viñolas i Magda Soler

memorial democràtic

AJUNTAMENT DE CANET DE MAR Àrea de Cultura

El Sot de l’Aubó

Generalitat de Catalunya Departament d’Interior Relacions Institucionals i Participació

monogràfic

Josep Fors i Vidal i Carles Carqués Martí: Dos canetencs únics i exemplars Xavier Mas Gibert Aquest document que ara teniu a les mans és la biografia que Carles Carqués i Martí va escriure del seu amic Josep Fors i Vidal. No solament és el relat d’una vida intensa i especial relatada per un amic de categoria, sinó que el text també conté allò que amb tota seguretat, podríem considerar el testament polític de Josep Fors i Vidal.

ors i Carqués són les dues personalitats d’esquerra (d’esquerra en el sentit veritable i pur del terme) més destacades que ha donat el nostre poble. El biògraf i el biografiat són ambdós dos personatges irrebatibles i irrepetibles, i sense cap mena de dubte, dos dels canetencs de més relleu de la nostra història. El biografiat Josep Fors i Vidal, va ser un nacionalista total, un polític municipal únic i un promotor i animador cultural generós i indefallent. Va ser a més a més un home d’èxit en els negocis, que ho va donar tot pels seus ideals i va morir a l’exili pràcticament pobre. El biògraf Carles Carqués i Martí era un nacionalista no menys fervorós, un intel·lectual d’esquerra molt destacat: fundador i membre actiu d’Unió Socialista de Catalunya, poeta diverses vegades guardonat en les edicions dels Jocs Florals a l’Exili, articulista brillant i pedagog de

Josep Fors Vidal a la seva maduresa

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó relleu d’aquell somni que, en plena guerra, va ser l’Escola Nova Unificada. De molt jove ja va haver de marxar per primera vegada a l’exili, perquè no va voler col·laborar en les infames guerres colonials al Marroc, va tornar amb l’adveniment de la segona República i va haver de tornar a exiliar-se arran dels fets d’Octubre de 1934, va tornar després del febrer del 36, quan les forces republicanes van recuperar el poder, amb la guerra va lluitar en el bàndol republicà i l’any 1939, es va haver d’exiliar de nou i només va tornar i encara només puntualment, quan va ser fora la infame dictadura franquista. Ambdós (Fors i Carqués) van viure intensament implicats en la vida pública del nostre país i del nostre poble en el primer terç del segle XX, el període més esperançat i intens, però també el més terrible de la nostra història. Ambdós van ser dos grans lluitadors per Canet, per Catalunya i per la democràcia.

gairebé segur que, aquest text, Carqués va escriure’l el juliol següent, o sigui, al cap

Aquest relat conserva la vitalitat, el pensament, el testimoniatge, la vida i l’entusiasme dels protagonistes

escassament d’un any, sota l’impacte emocional que li devia causar la notícia de la mort de Josep Fors i el cúmul

Aquest escrit ha romàs rigorosament inèdit fins avui, el devem a la generositat del seu fill Carles Carqués Frissong i no és una simple biografia ben perfilada i ben escrita que, òbviament, també ho és, com tot el que sortia de la ploma de Carqués, però si dic que és un text excepcional, és perquè poques vegades hauré tingut a les mans un relat el qual, després de cinquanta anys, encara conserva la vitalitat, el pensament, el testimoniatge, la vida i l’entusiasme dels seus protagonistes. Les citacions que Carles Carqués fa sobre el pensament religiós, polític i moral de Josep Fors provenen d’una entrevista d’un sol dia que van tenir a Prada de Conflent l’agost de 1955 i és

de mesquinesa, odi i d’insània que el franquisme més venjatiu va desencadenar sobre ell fins i tot després de mort... I l’emotivitat d’aquesta circumstància és segurament la que fa que encara bategui de viu en viu l’estat emocional en què va ser escrit totalment de memòria, atès que, tal com ell ens diu, no comptava amb cap element de suport ni de consulta per a validar tot allò que anava escrivint. Val a dir que les errades que conté són mínimes i perfectament atribuïbles al que acabem de dir. Aquest escrit, doncs, va ser inspirat fonamentalment en una única trobada d’un sol dia d’exili que van tenir a Prada de Conflent, que era on Josep Fors vivia exiliat (Carqués residia a Troyes, al nord de

Josep Fors treballant a la fàbrica de Prada de Conflent

El Sot de l’Aubó

monogràfic França) i aquesta jornada, tant, Carqués no actua pas estimats. Una Catalunya i un certament, devia ser d’una d’amanuense o de mer Canet que la més vil i injusta intensitat única i excepcional. transcriptor, sinó que ho fa des de les guerres els havia furtat Carqués mateix ens ho fa no- d’una efusió intensa i això és de les mans. Es tracta, doncs, tar: “va ser un dia molt breu i d’un text escrit des de la més molt llarg: “Passàrem junts un alta tensió emocional, però dia que ens semblà curt i això, lluny de llevar-li res, li És un document llarguíssim ensems. Curt pel confereix el valor més viu i més córrer implacable de les hores. admirable.. Com es podria exd’un profund Llarg per totes les coses que plicar, si no fos escrit des de sentiment de diguérem, pels nombrosos l’entusiasme, que un text records que evocàrem. Pel reflexió del passat i biogràfic, al cap de més de recompte que férem dels cinquanta anys, encara d’esperança en el nostres màrtirs, dels morts i produeixi aquesta sensació de futur dels vius...”. En realitat això veritat i d’actualitat?... fa que, a part de ser un assaig Ara que es parla tant de biogràfic, el text també la memòria històrica, la contingui el testament polític el que dóna més autenticitat i publicació d’un text com del qual ja hem fet referència, més immanència al seu discurs. aquest és un acte de restitució del gran personatge polític, I si bé és ben cert que es tracta a la memòria històrica de Canet però especialment humà, que d’un text redactat des de la que ens retorna, dos dels va ser Josep Fors i Vidal (per més alta temperatura emocio- nostres personatges més això ens hem permès posar en nal, hom no té pas la sensació importants i més grans del seu cursiva les seves dissertacions). d’estar davant d’una temps, ambdós van viure i Carqués, doncs, no es va limi- hagiografia, sinó de la gairebé podríem dir que morir, tar pas a transcriure, sinó que confidència sincera. Tampoc no de forma exemplar per també comparteix íntimament es tracta pas d’un text Catalunya i per Canet, perquè el testimoni del seu biografiat. nostàlgic, ben al contrari, és un a Canet concretament, va ser Es tracta, per tant, d’un document d’un profund on les seves vides hi van tenir document altament simbiòtic, sentiment de reflexió del la seva màxima projecció i que conté tanta substància i passat i d’esperança en el futur intensitat. D’això n’estic tanta transferència recíproca de la Catalunya i del Canet totalment segur. que Carqués, que és el que “reflecteix”, hi resta igualment reflectit. Carqués ressegueix les passes de la vida de Fors per la vila de Canet i com una ombra fidel el segueixen les seves pròpies passes i també les mateixes angoixes i els mateixos “fantasmes” familiars. Durant aquest dia infinit ambdós devien transitar pels grans moments exaltats d’esperança de la República i per la convulsa i tràgica etapa de la revolució i de la gue- Enterrament de Pompeu Fabra a Prada. Josep Fors va fer-ne el parlament fúnebre al rra, que en gran part saló de plens de l’Ajuntament de Prada de Conflent. van viure junts. Per A l’esquerra de Fors, Federic Rahola, gendre de Fabra i a primer terme Joan Alavedra

El Sot de l’Aubó

En Josep Fors Vidal model exemplar de patriotisme Per Carles Carqués Martí (Canet de Mar 1903 - Troyes 1986) Inicialment autodidacta, va estudiar enginyeria tècnica en gènere de punt mitjançant una beca, durant la guerra, estudis normals i pedagogia i va exercir de mestre de l’Escola Nova Unificada. Militant destacat de la Unió Socialista de Catalunya i amic personal del seu líder Manuel Serra i Moret. Fou un dels principals articulistes de «Justícia Social», conferenciant, literal i poeta diverses vegades guardonat als Jocs Florals a l’exili. Memorialista i novel·lista encara inèdit.

Introducció El dia 13 de juliol de l’any 1956, la premsa forçadament castellana del nostre país hagué de publicar una nota del governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga. De notes administratives de migrada qualitat, pròpies d’un ocupant intel·lectualment mediocre, els diaris i periòdics n’han de vehicular sovint en tots els països sotmesos a la força de les armes. La pobra gent que sofreix fam i set de justícia les llegeix o les passa per alt, però la sola vista de tals comunicats els fa sentir amb dolor la immensitat de llur malanança. Amb tot, la prosa al·ludida, signada per un nom que passarà a la història de la nostra terra com a sinònim de cinisme infatuat, fou per als catalans, excepcionalment, una grata revelació, ensems que una flamarada d’esperança. De què tractava, doncs, aquella mal anomenada Providència? Ni més ni menys que de l’enterrament especta-

Josep Fors Vidal

cular i altament emocionant d’un dels patriotes més purs i més grans que ha tingut Catalunya: EN JOSEP FORS VIDAL, de Canet de Mar. Aquest eximi compatriota vivia exiliat a Prada, amb la 6

El Sot de l’Aubó

seva esposa, a pocs passos del domicili del mestre Pau Casals, que era el seu amic íntim i pel qual ell professava una admiració devota. En Josep Fors, uns anys abans de morir, havia tingut un

monogràfic atac de feridura, al qual sobrevisqué, però que el deixà en greu perill de recaiguda. Aquesta, per desgràcia, sobrevingué a la primavera del 1956. La seva família, pensant que el sol fet de respirar l’aire de la seva terra nadiua podia, tal vegada, salvar-lo de la terrible malaltia que l’acabava d’abatre, el féu transportar a Barcelona. Però ja les Parques l’havien escollit. I al nostre cap i casal, en una clínica, voltat de tots els seus, expirà dolçament el gran català, la vida exemplar del qual provarem de traçar amb fidelitat i devoció. L’enterrament tingué lloc el dimecres dia 23 d’abril(1) a Arenys de Mar, on vivia el seu fill. De la vila de Prada, una nombrosa delegació d’autoritats civils i religioses, acompanyada per molts veïns, assistí als funerals. I si no hagués mancat el temps, molta més gent hi hauria fet acte de presència, car el difunt era molt estimat en aquella ciutat dels Pirineus francesos.

A Canet de Mar, la notícia de la mort d’aquell ciutadà honrat, ferm patriota i model insuperat de civisme, produí una sensació dolorosa. El dia de l’enterrament, l’ESCOLA DE TEIXITS DE PUNT baixà la ban-

Fou un acte de dol català en terra catalana, un comiat dels vius a un mort excels

dera de l’ocupació a mig pal, en senyal de dol. Totes les classes foren suspeses i professors i alumnes, avisats per una nota clavada al tauler, anaren a Arenys a acomiadar definitivament l’home que havia fundat aquell magnífic centre de formació tècnica, únic en l’especialitat en la península i un dels millors d’Europa. La gent de Canet de Mar

s’abocà en massa a la carretera. I per als que tenien més pressa o menys delit, els autocars feren viatge darrera via. La vila d’Arenys de Mar, cap de districte i partit judicial, a uns tres quilòmetres i mig de Canet, ajuntà els canetencs i els centenars d’amics que d’arreu anaven a recollir-se davant la despulla de l’exiliat. No s’havia vist mai un acte de dol com aquell. Homes i dones, nens i nenes, joves i donzelles ploraven com si cadascú enterrés un dels seus, carn de la seva carn i esperit del seu esperit. Contrastava amb la major part dels actes similars, en els quals, llevat de la família i d’uns amics íntims, la cua del dol era un saló obert on la gent parlava de coses diverses i només un xic del mort, sense gaire emoció. Al cementiri es pronunciaren discursos lloant el patriotisme del traspassat, recordant la seva vida de treball i d’abnegació, el seu amor infinit per Canet i per Catalunya. S’evocaren els seus esforços, les seves lluites per fer del seu

Esquela del seu enterrament

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó poble i de la seva pàtria un fo- l’entranya secreta d’aquell gar de progrés, de prosperitat, camp sembrat de creus, l’ànima de llibertat i de concòrdia. catalana deia religiosament al Allí, en aquell camp sa- cel: “Del recer més profund et grat, es parlà sense ira, sense cridem, Senyor! Senyor, exauEn JOSEP FORS VIDAL passió malsana, però també diu la nostra veu!”. nasqué a Canet de Mar l’any sense temença. No fou pas, Quan els mercenaris 1890(3). Els seus pares tenien com aquell sàtrapa malparlat pretorians trepitgen una botiga de merceria al pretengués, una manifestació barroerament la carn viva, Carrer Ample. Eren gent mopolítica. Fou un acte de dol ca- aquesta enterra la morta en les desta, d’aquella petita burgesia talà en terra catalana, un co- catacumbes. Calia demostrar vilatana que arribava, gràcies miat dels vius a un mort excels, amb esclat que el nou regne a un treball incessant i a un davant de tots els morts de les cesari no era cristià. I un FELI- sentit de l’estalvi molt generacions extingides, per bé PE autèntic s’encarregà de la raonable, a forjar-se una que presents. El cor de Cata- prova. Vomitant un sorollós situació relativament folgada lunya batia i els llavis catalans espasme asiní, insultant el mort en quaranta o cinquanta anys pregaven per l’ànima d’un ger- i tots els que l’acompanyaren de tenacitat. mà gran i per l’ànima ferida de fervorosament, castigant el Tingueren quatre fills: tres la pàtria sotmesa. FE, PÀTRIA, dolor i provant d’embrutar-ne nois i una noia. L’un, en Ramon, AMOR. I res més. Sols un ésser la nitidesa, col·locà al lloc de temperament místic, inferior, més bèstia que perso- exacte que li corresponia la esdevingué un eclesiàstic na, pot escopir sobre aquest trepa grosserament que en un erudit i abnegat. L’altre, en tríptic universal i cristià, com altre juliol de tràgica memòria Joan, un cop casat, continuà el ho féu en una nota incoherent sumí els pobles d’Espanya en negoci dels pares. La noia, Teel grosser governador civil de les catacumbes del martiri. resa, model de bellesa, de Barcelona, més apte per a maConvé cloure aquest gràcia i de virtut, es casà amb tar i oprimir que per a com- obligat preàmbul amb el bell i un menestral del poble. prendre els grans corrents ci- emocionant sonet que fou llegit En Josep estudià seriosavilitzadors. davant del fèretre que contenia ment i s’especialitzà en la teDiem els catalans que els la despulla honorada: neduria de llibres. Treballà uns brams d’ase no arrianys en una fàbrica de ben al cel. Però en teixits de punt; després el cas que esmenmuntà una fabriqueta. I tem, el bram del vil’any 1936 posseïa una rrei clamant sa promanufactura de les més Davant la tomba de JOSEP FORS VIDAL vidència fou per a la acreditades de Canet de gent nostra un toc Mar. Ja no veureu el sol darrera les muntanyes augural. Aquella coLa vileta devia ni des del llit el cim del Canigó municació imposada comptar, a primers de seni sentireu dormida en les entranyes a la premsa asservigle, amb uns tres mil l’enyorança del mar i la cançó. da feia saber, més cinc-cents habitants. eficaçment que cap L’administració municipal No us portarà rodera ni navili pregó, que Catalunes trobava sempre, gràvers la frontera del país daurat ya vivia, rememoracies a les trampes dels cani ja sospirareu, des de l’exili, va, vibrant amb el cics, en mans d’uns hoper vostra pàtria i per la llibertat. record del passat i mes senzills, totalment esperant la resudesproveïts de cultura, Santificat el cor per la sofrença, rrecció de la pàtria sense passió ni ideal, inola ingratitud, l’oblit i el desconhort, endogalada. Un mort perants. Eren els fidels heu compadit i perdonat l’ofensa. il·lustre i un dol esservidors de l’amo del pontani bastaren per districte. La vila tenia I ara que tota glòria us és tardana, a alçar els cors. De l’ànima somorta, polsosa. com un consol un ha amoixat la Mort, profundis... Sí. Del Políticament vivia de ruel dolç repòs en terra catalana. (2) racó més pregon de tina, remolcada sense esl’ésser torturat, de forç per les trapelleries

Capítol 1

Darrer Tribut

El Sot de l’Aubó

monogràfic

D’esquerra a dreta: Conrad Blanch i Casas, gendre de Josep Fors; Peronel·la Massaguer, esposa; Antònia, filla; Josep Fors i Pàmies, un íntim amic canetenc exiliat com ell

de “la gent d’Arenys”, que feien i desfeien sota la fèrula plàcida i retorta del diputat borbònic Sagnier, enemic declarat de tota manifestació catalana. Econòmicament Canet es definia així: fàbriques de teixits i de teixit de punt, moltes hortes i una dotzena de patrons pescadors. Els menestrals eren nombrosos, com s’escau en un indret industrial i agrícola. Però el conjunt de la població era més aviat pobre. Les fàbriques prosperaven lentament. Algunes queien, d’altres s’alçaven, els salaris eren insuficients. Com a conseqüència i per falta d’una burgesia nombrosa i acabalada, els menestrals, els pescaires i els hortolans vivien amb extremada sobrietat. Dues escoles municipals: una per a nois i l’altra per a

noies, a més d’un modest col·legi de monges, donaven el que podien d’instrucció, que era ben poc. Molts infants entraven a les fàbriques entre set i nou anys. Els pescadors feien treballar llurs fills si fa no fa a la mateixa edat. I bon nombre de masovers guardaven llur progenitura a l’horta sempre que la feina corria pressa. No és d’estranyar, doncs, que Canet fos un poble d’analfabets i de semianalfabets. Com un resultat lògic d’aquest desastrós estat de coses, els canetencs eren rústecs, grossers, fàcils d’enganyar. Políticament, nuls. La política els feia gràcia, com un divertiment gratuït. Per bé que aquesta desgana els costés cara sense que se n’adonessin, s’hi abandonaven de bon grat. Tant és cert que un poble poc o gens

El Sot de l’Aubó

instruït està a la mercè dels que l’exploten, sense remissió. Les distraccions dominicals eren rares i gens espectaculars. Pers als joves: ball, partides de baleta, jocs de força o d’agilitat i ben poca cosa més. Els homes jugaven a botxes, passaven la tarda al cafè fent la manilla, el tresillo, el canari o el tuti. Les noies i les dones anaven a missa, acabaven la feina endarrerida de la casa i si els quedava temps, es feien admirar passejant amunt i avall pel carrer Ample. Periòdicament es celebraven processons, festes de barri i berenars al bosc. La muntanya procurava sortides higièniques, bolets, pinyes, plantes aromàtiques d’utilitat domèstica, fullac i llenya per al foc. Les coses ofereixen aspectes diferents, segons com

El Sot de l’Aubó un se les mira. Canet, al peu del mar i adossat a la muntanya, era pintoresc: carrers estrets, cases apinyades, hortes ufanoses, vinyes arreu, boscos i brossalls li donaven un aire virgilià encisador. Però, diu la gent, amb raó, la processó va per dins. I per dins Canet feia pena: pobresa econòmica, ignorància (pobresa de l’esperit) i molta resignació. Pobres i resignats com els grecs que l’ocupació turca menava en altres temps. De catalanitat, de sentit conscient de raça, ni parlar-ne. Quan la cort de Madrid feia bombolles fètides, la gent del poble pronosticava greument: Moret? Sagasta? Salmerón? Maura sí. Maura no, etc. etc... Els homes liberals de Catalunya i molt particularment els catalanistes feien riure a aquella bona gent canetenca, acostumada a la compra de vots i als maneigs administratius. Calia definir l’ambient, abans de parlar de l’home enterrat a Arenys de Mar sota l’ocupació. Quan en JOSEP FORS VIDAL tingué quinze anys, es manifestà com un vilatà de mena perillosa. La sort de Catalunya l’interessà i cercà companyia idònia per a recolzar-hi el seu patriotisme. Els seus pares, bons catalans conscients i discrets, el deixaren fer, tot pressentint les trifulgues venidores. Torbar la quietud d’un poblet ensopit és sempre mal vist. Els cristians dels primers segles pagaren car llur atreviment. En aquells temps tan llunyans, el mot cristià era sinònim de bandoler. En Josep Fors, catalanista, fou tractat, en una vila mig agrícola, de ceballot. La merla blanca de Musset, el desficiós fill del senyor Esteve o bé el misticisme d’un Verdaguer són perillosos en el

sentit que trenquen el son de la gent calmosa. Aquell noi de quinze anys posà al gat canetenc una esquella que devia, més tard, transformar-se en campana de sometent. Per això fou mal vist, insultat, perseguit i finalment, bandejat.

En Josep Fors, catalanista, fou tractat, en una vila mig agrícola, de caballot Però al capdavall de la vida d’en Fors hi havia un Canet de Mar modern, enriquit, instruït, educat i catalanitzat. Jesús, de noi, diuen que feia ocells de fang que volaven. En Fors, més modestament, en un pla humà i limitat, tragué el seu poble del fang i l’airejà amb les ales de l’esperit. Quan la jungla es desfermà sobre Catalunya, Canet de Mar feia honor a la terra catalana. El primer animador fou un metge anomenat MARIAN SERRA. Buscant homes amb el fanal de Diògenes acabà, més sortós que l’antic filòsof, per trobar-ne set, disposats a ferse mal veure, a parèixer ridículs i a afrontar les canallades dels capitans manaies d’en Sagnier. En Fors tenia disset anys quan es constituí el primer grup catalanista que, com els dies de la setmana, comptava amb set membres. El senyor Serra, creador i animador, no prengué, de moment, cap càrrec oficial. El grup del CAU, així designat per tenir el domicili legal en un vell casalot d’aquell nom situat al carrer de la

El Sot de l’Aubó

Santíssima Trinitat, comptava només amb un president i un secretari. El primer era un obrer fuster de 33 anys anomenat Joaquim Carqués Andreu. El segon era en JOSEP FORS VIDAL. President i secretari, lligats per l’amistat i l’ideal, compliren amb zel llurs càrrecs respectius. D’antuvi tingueren més feina a repartir plantofades que prospectes. Però l’experiència demostrà que l’autodefensa era útil. Cada vegada que un gallòfol els interpel·lava injuriosament amb el crit de: “Cau! Recau!”, l’un o l’altre responia amb un mastegot i amb el crit de: “Sant Vicenç, per Catalunya!”. Generosos de mena, es pot afirmar que donaren més del que reberen. Fins que les burles s’acabaren, per falta de burladors. En Carqués i en FORS, delegats pel grup del Cau, començaren per exigir que el Consell Municipal celebrés les sessions segons la llei i públicament. Aquells benaventurats alcalde i regidors, que tractaven els assumptes de la vila darrera la porta tancada i barrada, s’hagueren d’inclinar. No

Marià Serra i Font, prop dels seixanta anys

monogràfic sense haver alertat cacic i caciquets, per veure si hom podia seguir befant la norma. Així començaren les coses. De mica en mica alguns homes s’acostumaren a seguir les reunions del Municipi. L’obra dels ceballots portà fruits molt aviat. Fou com si un mal esperit s’hagués complagut a desmuntar les trampes d’algun il·lusionista. Quan hom s’adonà del nivell intel·lectual dels regidors que res no regien. Quan quedà demostrat que tal mestre d’obres podia construir sense respectar la llei establerta. Quan certs capítols del pressupost apareixien obscurs, sense comptabilitat concreta. Quan fou establert que el propi batlle feia matuta i que algun regidor espavilat havia reduït amb astúcia el total d’un donatiu important, l’abaltiment popular disminuí. Alguns canetencs comprengueren la utilitat del Cau i s’hi adheriren. Llavors, cada setmana, el vell casalot abrigà reunions animades de militants i simpatitzants. S’hi discutia la gestió municipal dels rèmores, s’hi llegien i comentaven articles, discursos, poesies. Davant

d’aquella evident possibilitat de prospecció, els catalanistes feren un esforç sobrehumà i fundaren el periòdic: “LA COSTA DE LLEVANT”. El senyor Serra, en l’espai de pocs anys, s’arruïnà. Però aquests anys bastaren per a consolidar la fal-

Joaquim Carqués i Josep Fors fundaren el grup del CAU, amb seu al carrer de la Santíssima Trinitat ca catalana del Cau, que es transformà més tard en el FOMENT CATALANISTA, disposant d’un gran local modern, amb sala de teatre, biblioteca i cafè. Ja la primera minoria catalanista havia fet la seva aparició a l’Ajuntament. El treball de control i de crítica constructiva dels quatre primers regidors patriotes obrí molts ulls ensonyats. I quan vingueren de nou eleccions, el

Municipi de Canet tingué una bona, una excel·lent majoria dinàmica, amb el senyor Serra com a batlle. En pocs anys les escoles foren graduades, s’urbanitzà la vila, millorant l’estat dels carrers i s’establí un servei de canalització i distribució a domicili d’aigua potable. Es construí un escorxador modern. Un passeig plantat d’arbres (avui magnífics) posà en comunicació directa el Santuari de la Misericòrdia amb la vila. Al costat del dit Santuari es construí un parc amb taules i bancs de pedra, glorietes i una font d’aigua regalada. Simultàniament s’establí la primera xarxa de clavegueres, es creà la FESTA DE LA FLOR(3) per a socórrer els vells. I la FESTA DE L’ARBRE per a ensenyar a la gent el respecte que es deu a la vegetació, protectora de la terra i dels homes. Sovintejaren les conferències polítiques i culturals. A Canet esdevingué banal parlar de Catalunya, dels drets dels pobles oprimits, de la necessitat de protegir i cultivar el propi idioma. Els noms dels carrers foren restablerts en llur denomi-

Benedicció de la bandera el dia de Sant Jordi de l’any 1923

El Sot de l’Aubó

Josep Fors realitzant un discurs en l’homenatge a Joan Alegret a l’entrada del Santuari de la Misericòrdia a finals dels anys vint del segle passat

nació vernacla. I el petit parc de la Misericòrdia oferí, a tall de pregó heràldic, un cartell artístic que deia als canetencs descatalanitzats: “DONAREU BELLA MOSTRA DE CIVILTAT SERVANT CUROSAMENT AQUEST VERGER. El Batlle”.

Capítol 2 Entre Arenys i Canet existí sempre un estat latent d’antipatia molt marcat, fenomen gairebé natural entre pobles veïns. Els habitants del segon anomenaven arenyots els del primer i deien d’ells que, quan dormen, no hi veuen. Els arenyencs es venjaven tractant-los de menjadors de cargols amb ceba. En realitat, aquella guerra sorda tenia per origen el fet que, essent Arenys cap de

districte, posseïa una influència administrativa considerable sobre la vida civil de les altres poblacions del partit judicial, que volia menar als seu gust i conveniència. A més, a Arenys unes famílies de funcionaris de l’Estat pretenien donar el to, conjuntament amb les dels advocats, notaris, apoderats i altres apèndixs de l’administració monàrquica. Tots ells eren catalans, però es complaïen parlant la llengua de Castella. Sobretot quan, tot passejant, passaven uns moments a Canet. Llavors hom podia veure uns nois i noies, que es tenien per distingits, dient gràcies castellanes amb més barra que correcció: “¡Qué barbaridad!”, “¡Espera un poco, Manolo!”, “¡Mira qué fuente, Mercedes!”, “¡Qué pueblo más sucio!”, etc., etc... Frases curtes i estudiades, com aquelles que hom pot aprendre en qualsevol manual. Així es comprendrà que el

El Sot de l’Aubó

reviscolament catalanista de Canet de Mar hagués inquietat aquella seu del cacicat. Per tal de frenar i àdhuc destruir un fogar tan proper d’inconformisme, els homes de la situació, els titelles d’en Sagnier(5), feren mans i mànegues. Amb l’objecte de fer contrapès a l’èxit de la COSTA DE LLEVANT, els monàrquics fundaren EL LLEVANT GRÀFIC, periòdic de difamació. Els fabricants que s’havien adherit al FOMENT CATALANISTA foren l’objecte de pressions fermes i amenaçadores. Els botiguers sofriren idèntic xantatge. Les dames de caritat, totes elles addictes al vell sistema, intensificaren les visites domiciliàries a fi de fer comprendre a la gent pobra que els mitjons sargits que hom els repartia calia guanyar-los votant bé. Ultra aquests procediments, clàssics en l’art de mantenir la gent sotmesa, s’emprà

monogràfic la calúmnia, tan fàcil d’expandir en un poblet. Però l’argument que produí més efecte, en una població avesada a comptar els cèntims, fou el recompte dels milers de pessetes que havia costat l’empenta administrativa dels catalanistes. En un país massa acostumat a esperar del cel, gratuïtament, gaudis i benanances, l’esforç reclamat a les butxaques apareixia sospitós. Abans, com que els regidors deixaven viure el poble en la seva misèria material i espiritual, la caixa del Municipi posseïa un excedent tranquil·litzador. Amb la vinguda de la nova majoria no tan sols la dita caixa es buidà, sinó que fou necessari empenyorar, augmentar certs impostos, les cèdules i altres fonts d’ingrés. No costà gens, per tant, de fer creure a molts vilatans que aquella massa de diners s’esgarriava parcialment en certes carteres. El famós venticel·lo es convertí en tramuntana de difamació. Les tres quartes parts de la burgesia local, després d’una efímera exhibició de catalanisme pu-

rament nominal, tornaren a arrecerar-se sota l’ala negra del corb arenyenc. El senyor Marian Serra, que havia volgut anar molt de pressa, perdé en la contesa tota la seva fortuna i comprometé la de la seva muller. Aquest esfondrament econòmic sobrevingué en un moment en què una part de la seva clientela l’havia deixat, car la calúmnia deia que un metge que fa política mata la gent en lloc de curar-la. Davant de tan greus dificultats i de la pèrdua de les eleccions, el senyor Serra es descoratjà i renuncià a mantenir-se al capdavant del moviment catalanista de Canet. Aleshores en Sagnier, ja vell i malalt, anà a donar compte de les seves malifetes als jutges del reialme de les ombres. El seu successor, un jove aristòcrata català anomenat MILÀ I CAMPS(6) que, segons deia la gent, duia la clau al c..... per tenir el títol de “ayuda de cámara” del rei de Madrid. Era un home ben plantat, que feia batre els cors de les senyores i senyoretes del dis-

tricte quan es dignava a parlar en públic. En temps d’eleccions prometia ponts, eixamplament de carreteres, ports de pesca i altres obres públiques. Fora d’aquestes prometences barates, feia caure l’ànima als peus amb les frases gastades sobre l’ordre, la monarquia, el seny català, la fidelitat del districte... Aquest conjunt de banalitats constituïa la tapadora de la gran comuna electoral d’aquell temps, en la qual la corrupció, les amenaces, les repressions, les compres de censos enters empudeint l’atmosfera civil.

Capítol 3 A Canet en JOSEP FORS VIDAL, més jove, més valent i menys vulnerable que el seu predecessor, es trobà, sense voler-ho, a la punta del combat. Durant tots aquells anys d’organització, de lluita i de creació municipal era ell l’atleta infatigable de la causa, anant de casa en casa, no

Visita de Josep Moragas i Barret a la cooperativa La Canetenca. Joan Bassas, Solà, J. Oms, desconegut, Joan Escarpenter, Boix, Josep Moragas, desconegut, Isidre Jover, Josep Fors Vidal, Francesc Estartús i Narcís Fàbregas

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó pas a amenaçar ni a corrompre, ans bé a predicar, a discutir, a convèncer. La seva paraula era maldestra de tan emocionada. Li costava trobar les fórmules justes o brillants, la veu li tremolava i les seves mans agitaven l’aire incansablement, com si provessin d’escampar les idees que la llengua trigava a expressar. Però aquell home jovenàs, alt i vigorós, fort com el roure de la nostra muntanya, feia més amb la seva eloqüència inhàbil que tots els discursos acadèmics. Els seus adversaris no li’n perdonaven l’eficiència. I com que en tot poblet que es respecta cada cap de brot ha d’ésser motejat, a ell alguns li deien “en Llagrimeta”. Tanmateix, les llàgrimes sinceres que vessaven els ulls d’en Fors quan parlava dels seus ideals, en públic o en privat, eren un adob miraculós per a la més noble de les causes. La pèrdua de la majoria i la retirada dolorosa del senyor Marian Serra coincidiren amb l’aparició dels sindicalisme a Canet. El Sindicat obtingué un èxit no massa enorme. A desgrat dels beneficis desmesurats que la guerra mundial procurava al patrons, aquests no tingueren mai la bona pensada d’augmentar espontàniament els jornals. Calgué, doncs, que els obrers es sindiquessin i fessin vagues. Si l’eclosió del catalanisme fou considerat per les patums vilatanes com una mena de pesta, l’aparició del sindicalisme s’identificà, per a ells, amb un còlera terrible. Durant anys, la pau social fou torbada, aquella pau varsoviana que engreixa paràsits amb la suor dels treballadors i terra de “campo santo” amb la dels caiguts de misèria en la trista i dura lluita per la vida. Per desgràcia de Canet i de Ca-

talunya tota, les dues forces noves, dinàmiques i ajusticiadores, no convergiren. L’una, la política, amenaçada en el seu flanc econòmic, cercà ajut i protecció en els sorges del cacic. L’altra, la social, emmarcada en un internacionalisme confús, es desvinculà de l’essència popular i nacional i emprà en les seves propagandes escrites la llengua de l’opressor, la “marca de

l’esclau”. En Fors i els seus amics deixaren la Lliga i s’adheriren a ACCIÓ CATALANA. Aquest canvi els llevà forces de dreta, però en canvi molts menestrals, pagesos i obrers els recolzaren fidelment. Per dissort, aquell apoliticisme, tan útil als partits conservadors, mantingué una part important dels obrers fora de la influència benefactora d’un catalanisme que, a Canet

Josep Fors de jove

El Sot de l’Aubó

monogràfic i sota el guiatge d’en Fors, resultava constructiu. Aquesta breu biografia no pot estendre’s en els nombrosos detalls de les agitacions polítiques i socials de l’època. Però no serà per de més recordar que en JOSEP FORS VIDAL, en la seva petita fàbrica, acollí els obrers sindicalistes boicotejats per l’organització patronal. La intenció dels dirigents locals del patronat era la d’eliminar per la misèria tots els sindicalistes actius. Aquells senyors, que la guerra dels altres i les privacions dels treballadors havien enriquit considerablement, en un lapse de temps relativament curt, no prengueren mai la iniciativa de millorar les condicions de vida de llurs obrers. Al contrari. Davant l’èxit de l’organització sindical obrera, s’encabritaren i feren ús de les mesures de força més inhumanes: registres domiciliaris de la guàrdia civil, dissolució del Sindicat, detenció a la presó d’Arenys, durant molts mesos i sense causa prèvia (ni posterior) d’una bona dotzena d’obrers honradíssims. Pacte de la fam contra altres treballadors, vinguda a Canet, ostensiblement, de pistolers del mal anomenat “Sindicat Lliure”. “Lockout” de tres mesos... Les pressions contra en Fors foren constants. Per tots els mitjans hom tractà de privar-lo de matèries primeres: cotó, llana, seda, fusos i madeixes. De peces i accessoris: agulles, platines, bitlles, corretges, greixos i olis. Aquella fabriqueta s’aguantà, com es sol dir, per miracle. Molt sovint el pobre Fors no sabia on trobar les pessetes per pagar el jornal dels seus obrers, tots ells boicotejats. Però el tremp d’aquell home era de l’acer més dur i resistent.

Manllevant a la família, tustant a portes secretes de patrons menys obcecats, treballant ell mateix com un negre, conduint màquines com un obrer, aguantà el cop i reeixí a passar els anys més durs. Fins i tot, a despit de tantes tribulacions, trobà prou temps per a mantenir la lluita política, intensificar-la i enderrocar de nou la majoria dels carnestoltes. El que més l’endolorí, en aquelles circumstàncies, fou la propaganda oberta que, contra les eleccions, feren els sindicalistes. Aquests, bons obrers abnegats, de bona fe, creien fer obra útil amb llurs prèdiques abstencionistes. Pràcticament, tanmateix, pel fet de treure vots francs als catalanis-

tes demòcrates, fiançaven la posició reaccionària. I l’apoliticisme, entès i practicat així, esdevenia política de la pitjor mena. D’aquell temps data l’orientació de molts obrers canetencs. La figura de l’home més valent, més ben educat, més instruït i més combatiu que Canet de Mar hagués mai conegut, s’havia anat imposant en les consciències dels treballadors. De manera que, de llavors en endavant, en Fors comptà, entre els seus millors amics i defensors, amb un nucli fort de proletaris autèntics. Batlle de nou, tornà a fer fructificar els diners de la vila, de cara al futur. Aquells fabricants, botiguers i menestrals que

Anunci de les Manufacturas Fors, S.A. fundada per Josep Fors i Vidal

El Sot de l’Aubó

Edifici de les Manufacturas Fors, S.A. a la part superior de l’actual carrer Enric Jover

reverenciaven tant o més les pessetes que llur propi Déu, s’escandalitzaren novament davant els projectes i realitzacions d’en Fors. Quan aquest féu construir, amb l’ajut de la MANCOMUNITAT, una Biblioteca Popular, els savis de Vilatrista s’embascaren. “Per

què, deien ells, tantes despeses per l’edifici, bibliotecària i llibres? Quina necessitat té el poble de llegir? Com més llegeix més dolent es torna! El que convé al poble és treball i pau!”. Sempre la pau: la pau del muts, sords i cecs. Com que totes llurs man-

yes no arribaren a impossibilitar l’obra, les eternes marmotes distribuïren un full anònim que tractava la Biblioteca Popular d’URINARI MONUMENTAL. Era allò la guitza de l’ase. L’èxit d’aquella instal·lació cultural fou enorme. El préstec de llibres esdevingué imponent. Les obres catalanes, per aquell mitjà popular, entraren en totes les llars. I per què no dir-ho? Els enemics d’en Fors, que no s’havien gastat mai dos rals per comprar lectura, no foren pas els lectors menys assidus. Fins i tot es donà el cas que dues famílies de monàrquics feren sondejar en Fors per veure si podrien encabir llurs filles com a bibliotecàries, a Canet o en algun altre indret del Maresme. Paral·lelament a l’esforç demanat als contribuents, en Fors en reclamà un altre, més considerable, als seus amics i correligionaris. Comptà per endavant amb la cooperació de

Josep Fors treballant a la fàbrica a Prada de Conflent

El Sot de l’Aubó

monogràfic

Acte de col·locació de la primera pedra de la Biblioteca Popular al passeig de la Misericòrdia de Canet el dia 2 de juliol de 1917 a les 6 de la tarda

L’ASSOCIACIÓ PROTECTORA DE L’ENSENYA CATALANA, instal·là a Canet una Escola on tota la instrucció i educació eren donades en català. Fou l’ESCOLA MONTESSORI, un èxit rotund. La Festa de la Flor, millorada, integrà el Municipi en l’obra d’ajut als vells. Mitjançant un contracte amb la Caixa d’Estalvis, de Barcelona, en Fors féu establir per a certs vells necessitats un llibret que els assegurava una renda diària d’una pesseta(7). Avui aquesta misèria monetària pot semblar ridícula, però en aquells temps bastava per a evitar que en les cases més pobres els vells fossin enviats a l’asil. L’esperit d’en Fors sempre conjugà els termes servir, instruir i educar. La festa de la Flor mobilitzava, voluntàriament, les noies més simpàtiques i bones del poble, que oferien la flor de maig als vilatans. El jovent, aquell dia, s’arreava amb més cura que de costum i aletejava al volt de les donzelles, fent-les una cort protectora. A la tarda, en l’antic Cau, convertit en gran sala d’espectacles, es donava una represen-

tació teatral catalana. Quan, abans de migdia, es distribuïen els llibrets de renda als vells, en Fors pronunciava una al·locució adient amb la festa i plena d’emoció, en la qual exposava el seu sentit català i ca-

L’esperit d’en Fors sempre conjugà els termes servir, instruir i educar netenc d’administrador(8). Com en les cases on nia un vailet de temperament original, en Fors feia viure els pares pedaços del poble amb l’ai al cor. A penes havia establert una nova institució, que ja fòssils tremolaven d’angoixa, preguntant-se amb veu trencada quina nova malifeta anava a realitzar aquell catalanista fogós. Abans, però, de parlar de les noves realitzacions, creiem útil de perfilar el nou ambient catalanesc de la vila de Canet

El Sot de l’Aubó

de Mar, després dels anys de brega ja mencionats. L’activitat creadora dels catalanistes provocà, a la llarga, aquell fenomen de repercussió que avui s’anomena reacció en cadena. Desvetllades de la son que havia expandit durant tantes dècades l’opi del caciquisme, les consciències més rectes del poble s’orientaren definitivament cap a l’obra de catalanització de la vida pública. De mica en mica hom s’habituà a redactar actes en català en les germandats, a l’Ateneu Obrer i fins i tot al Sindicat. A l’Església parroquial sovintejaren els cants en llengua catalana. El pregó ja no es veia obligat a cridar ordres o reclams en castellà. Els vigilants nocturns cantaven les hores i anunciaven el temps en llur pròpia parla. Aquell “lloat sia Déu...” llançat en la calma de la nit, amorosia el cor. Un orfeó permanent, molt bo i ben nodrit, donà concerts a Canet i altres viles. En les escoles municipals i en les de monges i maristes, els alumnes recitaven faules i poesies catalanes tots els dijous. S’havien format grups teatrals en diverses societats i tots donaven obres catalanes. S’organitzaren vetllades molt concorregudes en les quals no ressonava cap veu castellana. Fins el Sindicat Únic rebé la gran influència catalanitzadora. Un butlletí quinzenal publicava poesies, reflexions i notes de servei en català. Tot això s’obtingué a força de coratge, de tenacitat i de perseverança, car les resistències eren nombroses i enterques. Entre els animadors del sindicat, per exemple, certes discussions duraren fins a la matinada. Quan algú proposà que el butlletí fos català, calgué la paciència de

El Sot de l’Aubó

Maria Saus amb els seus alumnes a

Job per a assolir un èxit mitigat. Finalment es donà al portantveu el títol bilingüe de VIDA OBRERA, però un cop obtingut aquest guany, els joves que l’havien assolit no pararen fins que la major part del text fos en llengua catalana. D’aquells sermons castellans que la gent no comprenia, ja no se’n feien a l’església. En les exposicions de fi de curs, els mestres presentaven quaderns d’alumnes amb molts textos catalans. La gran coope-

rativa obrera de consum, l’Ateneu Obrer, el Foment Catalanista, el Centre Catòlic organitzaven conferències catalanes exclusivament. l’Escola Montessori La Biblioteca l’any 1928 Popular, que disposava d’una sala especial, presentà exposicions de pintura, organitzà cursos sobre l’art, la ciència i la literatura catalanes. Només les persones que han dedicat una bona part de llur vida a la prèdica d’un ideal poden comprendre el treball titànic que s’esmerçà. Per fer de Canet de Mar un poble viu, català, espiritualitzat, calgué afrontar les plagues de la maldat, del rancor i de la rutina. Robant hores al lleure, a la vida de família, al repòs necessari,

negligint els propis interessos i cotitzant de sobrepuig a una pila de societats i organitzacions. Organitzant captes per a tota mena d’activitats extrasocietàries, es consumien energies i els recursos de la gent abnegada. D’aquella gent que l’ordre social i dominador ha volgut presentar sempre sota l’aspecte més vil. D’aquells ciutadans que, com en JOSEP FORS VIDAL, han ajudat l’home català a sortir de l’immobilisme tan car als destructors de pàtries. Reprenent el curs dels fets, direm que no trigaren gaire els àugurs ploraners a sofrir un nou calvari. Un dia, en el seu despatx de la MANCOMUNITAT, en Prat de la Riba donà audiència a un grup de batlles. Entre altres coses, els digué que disposava de certs crèdits susceptibles d’ajudar a la creació d’obres de cultura. I afegí, segons m’explicà en Fors: “Ara que podem, legalment, hem

Participants al Primer Concurs de llengua catalana l’any 1934. També hi són presents les autoritats com: Josep Fors, Illa, Paco Banchs, Jover, Moll, Canals, Serra, Socarrats i pedagogs de Barcelona com Artur Martorell, Marta Mata i Rosa Sensat

El Sot de l’Aubó

monogràfic

Josep Fors durant les obres de l’Escola de Teixits de Punt

d’aprofitar l’avinentesa. Qui sap si aquesta Mancomunitat durarà. La política castellana és versàtil, avui dóna, demà reprèn. Convé, per tant, que tots els capítols del pressupost s’esgotin amb la creació o el millorament d’obres útils a Catalunya. Si teniu projectes, proposeu-los avui per temor de fallar-los demà”. En Fors, amatent, exposà que volia crear a Canet una Escola de Teixits de Punt, que si la Mancomunitat l’ajudava, ell obtindria del poble un nou esforç contributiu. Heus ací exposat, esquemàticament i fidel, l’origen d’aquella Escola professional. Un cop l’acord establert entre l’Ajuntament de Canet i la Mancomunitat, fou necessari desfer totes les

astúcies dels sempiterns ploramiques, que volien fer anul·lar la decisió. El Municipi comprà un edifici. Però calien màquines, professors, alumnes i material de tota mena. En Fors s’adreçà personalment a tots els fabricants locals per tal que l’ajudessin a organitzar i emplenar l’Escola. Gairebé tots el tractaren de somiatruites, quan no de malversador. -“Una Escola de Teixits de Punt? I què en farem? És que no hem treballat fins avui sense ella? Els obrers els formem en les fàbriques i els encarregats es formen sols si són aptes. I tot rutlla de primera sense necessitat de professors. Heu fet una despesa inútil i aquesta Escola no tindrà mai èxit”. D’alumnes, llevat de mit-

El Sot de l’Aubó

ja dotzena escassa, no se’n presentaren. Calgué organitzar un curs de nit, que comptà amb uns deu o dotze teixidors, tots ells fills d’amics d’en Fors. Els dos professors titulars que la Mancomunitat havia procurat a l’Escola eren simplement mestres d’ensenyament general. L’únic professor de pràctiques fou l’antic company d’en Fors del Cau, en Joaquim Carqués Andreu. Un fuster professor de treballs pràctics a l’Escola de Teixits de Punt!... I cap màquina, cap instal·lació adequada, cap professor del ram. Ja podeu imaginar les intrigues, les calúmnies, els passos que es feren per tal d’obtenir el tancament i la liquidació de la dita Escola. Cada dos per tres apareixien fulls anònims, firmats covardament, adreçats al contribuent, denunciant aquella sedient disbauxa de diners. I durant el tràngol, els fabricants tan inconscients! I els obrers tan obnubilats! Es pot dir que, fora d’uns amics acèrrims, en Fors es trobà sol i abandonat. Si obrers i patrons (sobretot aquests) haguessin recolzat l’obra, els uns moralment, recomanant als joves treballadors l’assistència als cursos i el altres donant màquines velles, però encara útils, matèria primera i consells tècnics, l’Escola haurà pres una tal embranzida, que ja res ni ningú hauria pogut abatre-la mai. Com que res d’això no fou realitzat, l’any 1924 els homes del cacic obtingueren el tancament de l’Escola de Teixits de Punt. Però mireu com són les coses de vegades: aquella institució, que no oferia cap garantia als enemics, serví (tot i tancada) per a encabir-hi com a conserge un antic capitost, exbatlle borbònic, que havia anat de clatell. És clar que aleshores, regnant la dictadura mi-

El Sot de l’Aubó

Josep Fors reunit amb Paul Emile Muller, director de l’Escola de Teixits

litar, de res no podien servir les protestes. A més en Fors fou detingut. Els seus enemics i adversaris deien, cofois: “Ara ha arribat la nostra!”. I hom provà de fer admetre a la justícia que aquell home honradíssim

havia violat la llei d’administració municipal. Àdhuc algú afirmà que la fàbrica d’en Fors s’havia muntat amb els diners robats als contribuents. Ja és sabut que el pillet veu lladres per tot arreu. El jutge que ha-

via d’instruir la causa fou submergit sota un munt impressionant de cartes anònimes i de denúncies verbals indirectes. Fou també l’objecte de pressions velades i de descarades. Però davant la carència absoluta de proves (que no podien existir) el jutge es recusà i féu saber que ell no guardaria pres a en Fors ni un dia més. I com que, impressionats a despit de tot per la magna personalitat del batlle canetenc, no s’atreviren aquells escarabats a decretar l’empresonament governatiu, en Fors quedà lliure. Però l’Escola Montessori també desaparegué. I els paus de la famosa pau sepulcre pogueren respirar sota la protecció dels esperons borbònics.

Els alumnes de l’Escola de Teixits amb Muller davant la porta de l’Escola

El Sot de l’Aubó

monogràfic

Capítol 4 Quan s’estudia la vida d’un home influent dins d’una col·lectivitat donada, no es pot ignorar ni menystenir l’evolució d’aquesta. Canet de Mar, petita col·lectivitat vilatana, contenia en el seu si totes les forces i tots els frens que actuen constantment sobre la marxa d’una societat. La línia dreta només val en geometria. En la vida no existeix. Quan els catalanistes de Canet obtingueren la primera majoria, sols marcaren un èxit passatger. Quan la perderen, llur fracàs només fou transitori. El destí dels homes i dels pobles es pot reduir esquemàticament a la precedent imatge i s’expressa clarament així: lluitar, vèncer, perdre, reconquerir. Quan la reacció perdé l’Ajuntament per primera vegada, a Canet només hi havia els pobres i els rics. Botiguers i menestrals vivien de la massa consumidora i s’identificaven amb ella. Però els augments de jornal, portant un corrent de diner considerable, iniciaren l’enriquiment de la classe mitjana. Els pagesos també s’aprofitaren de l’avinentesa, afavorits, a més, per l’impuls que prengué l’exportació de patates i hortalisses primerenques. De mica en mica es creà un divorci entre la classe obrera i els menestrals, botiguers i pagesos. D’una part, la Cooperativa obrera de consum feia perdre molts ingressos al comerç privat. I no tardaren els dirigents de la cooperativa a donar a aquesta un to reivindicatiu i de classe, que esfereí els botiguers, alarmats per la mort social que els amenaçava.

Muller amb alumnes de l’Escola de Teixits, durant la seva visita a l’escola

Per altra part, ben aviat el Sindicat adoptà els principis llibertaris i anuncià el seu propòsit de lluitar, no tan sols per qüestions d’interès econòmic, sinó sobretot per a assolir l’enderrocament de la societat capitalista. Aquells lemes: ni Déu ni Pàtria ni amo ni govern, escamaren la gent que havia anat prosperant. I l’Església, que veia sorgir el primer brot de laïcisme revolucionari, perdé l’oremus. A la llarga, doncs, les tres grans forces conservadores del poble: l’Església, els fabricants i la classe mitjana enriquida s’aliaren estretament contra tots els treballadors. I, com era natural, oferiren llur força a la de l’Estat per tal que aquest, per torna, els protegís. I l’Estat, que no feia res de franc, obtingué que els escamats de Canet fessin nombre entorn del cacic Milà i Camps. Així van les coses en aquest món. Però ja hem vist 21

El Sot de l’Aubó

que res no roman definitiu. I la contrapartida vingué per on menys hom l’esperava. Alguns antics sindicalistes, víctimes del pacte de la fam, ajudats per en Fors, per llurs famílies i també per alguns petits patrons (que sempre es sentiren més catalans que conservadors) s’establiren molt modestament amb dos o tres tallerets. D’altres posaren botigueta en una entrada, es feren ordinaris o venedors ambulants. Homes enèrgics i capaços, treballadors infatigables, en pocs anys - gràcies a l’envergadura que prenien arreu els negocis – esdevingueren patrons o botiguers arrelats. No pas rics, però ja ben encaminats cap a la prosperitat. Així nasqué a Canet una nova classe mitjana, enemiga dels conservadors, dels cacics i de l’Estat castellà. En el si del Sindicat, la tendència extremada s’imposà. Però llavors ja molts obrers cercaven en la política catalanista, personificada per

El Sot de l’Aubó

Visita de Macià a l’Escola de Teixits de Punt, a la seva dreta Josep Fors, alcalde de Canet

en Fors, un exutori a llur afany de democràcia i de catalanitat. Convé fer remarcar, de passada, que en la vida dels pobles no tot es pot calcular amb xifres. Certs imponderables, com és ara l’eclosió de la personalitat, intervenen de

vegades d’una manera molt decisiva. I a Canet, per això mateix, molts treballadors, molts fills de botiguers o de fabricants, atrets per l’obra catalanista, pel corrent general que anava extenent-se per Catalunya, ompliren els buits

que entorn d’en Fors havien causat els trànsfugues. Aquesta obra de selecció natural i social, filla de les circumstàncies i del temps, produí a Canet una massa important d’individualitats que ja res no podia reduir. I la flama ideològica i espiritual d’aquell conjunt heterogeni, però sòlid, il·luminà en molts joves el camí de l’amor a Canet i a Catalunya que els primers vidents del Cau havien traçat. A partir d’aquell moment Arenys no pogué manejar les consciències ni amb persecucions ni amb prebendes ni amb diners. I si bé és cert que de tant en tant els cacics s’apuntaven èxits, aquests eren precaris i queien sota l’impuls vigorós d’una oposició cada dia més combativa i més fiançada. Durant els anys de dictadura, l’administració de la vila fou entregada a aquells homes que només podien surar amb la

Parlament del polític català Manuel Serra i Moret al costat de Macià, Fors i Ventura i Gassol al pati de l’Escola de Teixits

El Sot de l’Aubó

monogràfic garantia dels fusells, de la corrupció i de la mordassa. Lliures aleshores de fer i desfer, d’atacar i difamar sense témer la controvèrsia, aprofitaren les circumstàncies per desllorigar les forces catalanistes. Aquells set anys i escaig de domini absolut, que coincidiren amb un llarg període d’expansió econòmica mundial, els facilitaren la tasca. Canet visqué sense Sindicat i sense partit polític d’oposició. Això no vol pas dir que tot lluita fos bandejada. Els sindicalistes i els catalanistes actuaren clandestinament sense descoratjar-se. Però ja és prou sabut el pot donar un treball subterrani quan la gent no en sent la necessitat. Els obrers, alliberats del control sindical, es prestaren a rompre la setmana anglesa. Cadascú, enllaminit per l’extensió que prenien els negocis, sols pensà en guanyar pessetes. Molts obrers i obreres s’envaniren de treballar deu o dotze hores diàries i parlaven amb orgull dels duros que això els reportava. Llevat dels treballadors amants del moviment sindical, pocs volien recordar que sense l’organització i les lluites no haurien assolit mai les garanties legals ni els jornals elevats de què gaudien quan la dictadura dels militars, dels enzes i dels vius acaparà el poder. Amb tot, aquells anys negres refermaren el coratge dels irreductibles. I mentre els regidors de nova planta entregaven l’administració a companyies i a mestres d’obra aprofitats, s’anaven formant i eixamplant els nuclis sindicals i polítics que més tard havien de reaparèixer sota la República triomfant i dintre d’una Catalunya arborada.

Capítol 5 Amb l’adveniment de la República, Canet tingué de nou un Ajuntament demòcrata i catalanista, presidit per en JOSEP FORS VIDAL. Els seus adversaris, durant la campanya electoral, es deshonoraren una vegada més emprant procedimen-

Molts obrers cercaven en la política catalanista, personificada per en Fors, un exutori a llur afany de democràcia i de catalanitat ts immorals. Però quan la República fou proclamada i quan per tot el país s’encengué aquella gran flamarada de patriotisme, els valents de la dictadura corregueren a can FORS, demanant-li, amb llàgrimes als ulls, perdó i protecció contra les possibles exaccions populars. En Fors es limità a recordar-los que a Canet, des de

temps immemorials, només s’havien conegut les exaccions del cacicat. I que el poble mai no s’havia llençat a actes de violència. “Avui - els digué – encara menys que abans, per tal com el poble surt victoriós de la contesa”. La majoria quedà formada per representants d’ACCIÓ CATALANA REPUBLICANA, D’ESQUERRA REPUBLICANA i per un SOCIALISTA. En realitat les denominacions de partits eren purament formals, puix que es tractava d’un bloc sòlid i homogeni engendrat en el transcurs de totes les lluites ja esmentades. La minoria, desconcertada, es col·locà sota la invocació de la Lliga. En un manifest estrambòtic digué textualment: “Ahir amb el nom de Monarquia, avui amb el nom de Catalunya i República, som els de sempre, disposats a lluitar pels interessos de la població...”. En els últims mesos de l’antic règim, hom havia començat a asfaltar els carrers més cèntrics. El nou Municipi estengué els treballs d’urbanisme a gairebé totes les artèries i dotà les rieres de voreres amples i sòlides. Obligà els propietaris a suprimir els pedrissos i els esglaons, que consti-

Amb Josep Fors, els carrers del centre de la població es van començar a asfaltar

El Sot de l’Aubó

Acte de reobertura de l’Escola. Podem veure asseguts: Muller, director de l’escola, Sabina Masifern, Joan Alegret, alcalde de Canet; Joan Maluquer, president de la Diputació; Jaume Riba, vicepresident de la Diputació; Isidre Jover, Dr. Comerma, rector de Canet; J. Rectoret, industrial de Mataró; Serra i Moret i Josep Fors. Drets, Began, representant de la casa Dubiet; Rafael Campalans, director de l’Escola del Treball; el comte de la Vall de Canet; Carrasco i Formiguera; Busquets, alcalde de Canet que va tramitar l’escola i Escofet.

col·laboració amb en Rafael Campalans, en Fors i el Patronatge de l’ESCOLA, vetllà per tal que l’evolució ascendent del dit centre tècnic no s’aturés. Sota la protecció i vigilància del Conseller Ventura Gassol, en pocs anys Canet es pogué felicitar de posseir una meravella. I en Fors, que n’era el promotor i l’ànima, d’haver tingut la vidència, coratge i tenacitat. L’ESCOLA MONTESSORI ressuscità esplendorosa. La Festa del Llibre prengué caràcter oficial. L’Ajuntament creà una Caixa de Socors als sense feina, alimentada amb cotitzacions, amb dons del Municipi i amb el fons de l’ITAT creat per una llei del Parlament de Madrid. En Fors, ajudat per tots els republicans de la coalició local, creà una altra Caixa privada, de Visita de Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat a l’Escola de Teixits de Punt. A la seva esquerra Socors, destinada a alleujar Josep Fors, el claustre de professors i alumnes

tuïen un anacronisme i un perill per a la gent d’edat o de vista curta. També obligà la Societat forana encarregada d’aquells treballs a ocupar un determinat percentatge d’obrers aturats. L’ESCOLA DE TEIXITS DE PUNT fou restablerta i ràpidament modernitzada. En Fors, per fi, havia trobat col·laboradors patronals. Però el que més contribuí a fixar el pervindre d’aquella institució fou l’interès que hi prengué el senyor VENTURA GASSOL, Conseller de Cultura de la GENERALITAT. Durant els primers anys, el senyor Gassol, en

El Sot de l’Aubó

la gent colpida per algun desastre domèstic o social. Malgrat l’oposició sempiterna dels crancs, es construí un gran Mercat cobert. En Fors en fou, com sempre, l’autor i l’animador. També treballà activament amb l’objecte de fer, de totes les germandats, una Germandat única, més rica i puijant. L’èxit assolit propugnà la creació d’una Farmàcia Mutualista i Canet no trigà gens a posseir-ne una. Simultàniament bregà amb constància per fondre les dues Cooperatives de consum rivals en una de sola. I en aquest terreny també obtingué un èxit complet. Per fi i amb la idea de facilitar l’accés a la tècnica dels obrers de Canet més aptes, inscrigué en el pressupost ordinari del Municipi les quantitats destinades a alimentar dues beques. Per als que hem conegut i estimat en Fors, sembla realment impossible que un home pugui donar tantes coses a un poble en l’espai de dues dècades. Sobretot si hom considera el temps que havia de dedicar forçosament a la seva fàbrica i el temps, no menys preciós, consagrat a vèncer els

monogràfic

Demolició de les cases que ocupaven el solar on es construí la Plaça Mercat

múltiples obstacles que sempre li oposà, amb perseverança digna d’una millor causa, la conxorxa dels incapaços. Si l’onada bàrbara no hagués inundat per fi el nostre país, qui sap el que hagués guanyat encara Canet de Mar! Considerem, de passada, que l’oposició, refeta del gran esglai de l’any 1931, tornava a porquejar la política local amb els procediments d’antany: amenaces, pressions, corrupció, etc... Que el clergat atacà sense treva les noves institucions i els homes que les encarnaven, portant de retop aigua al molí dels vells cacics. Que els dirigents del Sindicat de Treballadors, gairebé tots membres de la F.A.I., menaren contra els republicans i contra l’Ajuntament catalanista una acció incansable de vagues, repartiment de fulls, mítings. I àdhuc assalts de locals i manifestacions, coses aquestes que no s’havien fet mai en

temps de la monarquia. Tot aquest feix d’incidències féu que, quan arribà l’hora de noves eleccions, els enemics de Canet i de Catalunya triomfessin, per bé que només d’un grapat de vots. A partir d’aquell moment el poble de Canet visqué en l’estat de guerra intestina. Els sindicalistes intransigents, cosa meravellosa, ja no reivindicaren res enfront de l’Ajunta-ment retrògrad. Però la gent republicana del poble, enfurismada per l’èxit reaccionari que no havia respost a una contesa lleial, esbroncà els consellers i l’alcalde cada dos per tres, a la sortida de les sessions. Quan arribà el dia 6 d’octubre de l’any 1934, es constituí a l’Ajuntament un Comitè d’Acció Local, que no tenia altra missió que la d’assegurar la mantinença republicana en aquelles hores tèrboles, evitant ensems tota possibilitat de violència. En

El Sot de l’Aubó

Fors, per no estar d’acord ni amb el principi extralegal ni amb el mètode d’execució, refusà de col·laborar. Però els partits E.R.C. B.O.C. i U.S.C. prengueren la responsabilitat de l’acció i s’instal·laren al Municipi. En Fors, clarivident, veia on anirien a parar. Però en recordar totes les lluites passades i presents, en adonar-se del perill que corrien els seus companys i amics d’altres partits, no pogué quedar-se a casa seva. I al vespre del dissabte se’ns presentà a l’Ajuntament dient-nos amb veu ferma, per bé que emocionada: “Vinc amb vosaltres. Si heu de caure, caurem junts, puix que els vostres enemics són els de Canet i de Catalunya”. Quan a la matinada del diumenge oírem la veu d’en Companys anunciant als catalans el fracàs d’una acció més generosa que ben encaminada, els

El Sot de l’Aubó

D’esquerra a dreta: Joan Alavedra, Josep Puig i Cadafalch, Josep Fors, Macià Alavedra, Àngels Macià (esposa de Josep Puig i Cadafalch) i Montserrat Moner (esposa de Joan Alavedra) a Sant Miquel de Cuixà

responsables locals tinguérem el mateix pensament: evitar que en Fors es trobés implicat en els fets. Aleshores es pogué comprovar el que representava en JOSEP FORS VIDAL pel poble actiu i demòcrata de Canet. Car a desgrat de la repressió ferotge que empresonà a més

de dos-cents vilatans(9), cap veu no es féu sentir (ni sota la tortura) per denunciar la seva presència a l’Ajuntament en aquella nit trista. Tanmateix, reeditant els actes que seguiren l’establiment de la dictadura militar del 1923, les denúncies contra en Fors plogueren a dolls espessos. I 26

El Sot de l’Aubó

malgrat l’absència total de proves, uns militars armats fins a les dents penetraren en el domicili d’en Fors, se l’emportaren i l’empresonaren. Els seus enemics clamaven pels carrers del poble: “Aquesta vegada ni Déu el salvarà!”. Imagineu, doncs, el despit i el furor d’aquelles bestioles insanes quan el coronel que instruïa la causa l’alliberà per manca absoluta de proves! I considereu la constància de les línies polítiques adverses: del costat català i republicà, tots els èxits són deguts sempre a la voluntat del poble. Del costat anticatalà, només s’obtenen pels mitjans més baixos i amb la protecció de les armes de l’Estat abassegador. En el transcurs del bienni negre, s’anaren exacerbant les antinòmies i s’eixamplà el fossar que separava les oposicions locals i s’incrementà aquell corrent d’odi que tanta sang havia de costar més tard. Tot i que el breu episodi del 6 d’Octubre havia estat, a Canet, pacífic i incruent, els antirepublicans es recolzaren una vegada més en la força repressiva. Convençuts d’antuvi que, de nou i per sempre, havia arribat l’hora de fer neteja, suscitaren obertament la delació, feren la caça al republicà i inflaren una causa que els semblava sense recurs. Uns trenta responsables de partits i organitzacions populars reeixiren a passar la frontera(9bis). Però dos centenars, almenys, foren empresonats. En Fors i els seus amics intensificaren l’obra d’ajut, que resultà modèlica. Cap família infortunada no quedà sense socors. Aquest esforç magnífic es perllongà fins que la voluntat popular restaurà els drets de la democràcia.

monogràfic

Capítol 6 L’alçament criminal de la pitjor reacció, en assaltar l’ordre republicà, deixà el poder legal sense mitjans de mantenir-lo. Els conjurats de Canet, com els de la resta del país, creien fermament que anaven a repetir la primoderiverada, sense penes ni perill. Ja sabem el que succeí. Quan el general Goded pronuncià a la ràdio aquelles breus paraules de vençut, a Canet es formaren dos Comitès: el revolucionari i el de salut pública. Els dos comprenien exclusivament homes de la F.A.I. i del P.O.U.M. Llur primer gest fou dissoldre l’Ajuntament de front popular, presidit per en JOSEP FORS VIDAL(10). Després, els milicians de l’extrema esquerra recuperaren armes als domicilis dels més significats reaccionaris i dels falangistes declarats. Després començaren a empresonar gent. Els militants del partit de la coalició popular s’organitzaren immediatament en grups de defensa, puix que alguns arrauxats de l’apoliticisme volien “liquidar” els homes més destacats del catalanisme i el socialisme locals. L’actitud ferma i decidida dels republicans, conjugada amb l’ambient de simpatia que prop de tres anys de lluita havien creat entorn d’en Fors i dels seus companys, aturà vel·leïtats “justicieres” adés esmentades. Si bé s’arribà a evitar la topada, no fou possible aturar els empresonaments de la gent que havia menat tostemps les repressions locals contra els catalanistes i els sindicalistes. Car si els primers perdonaven, com sempre ho havien fet, els segons estaven ben decidits a fer el que ells mateixos anomenaven “taula rasa”.

Josep Fors i la seva neboda Magda Soler a la plaça de Prada l’any 1952, per les festes de Nadal

A Canet, tan castigat de sempre per l’absurda política repressiva dels cacics. A Canet, on s’havien vessat tants plors durant el bienni negre. A Canet, on els falangistes, durant dos anys, havien rumbejat llurs fletxes i salutacions feixistes a la sortida de l’ofici dominical, sota l’esguard entendrit del rector i dels vicaris. A Canet, on els reaccionaris deien públicament que no deixarien ni les arrels del republicanisme català, significant amb aquest eufemisme que, en el cas de triomfar, matarien pares i fills. A Canet, on la trona servia tots els diumenges per a anunciar profèticament que aquell bas27

El Sot de l’Aubó

tó de Déu acabaria fent remor, no hi hagué pas manera d’evitar els efectes de la terror roja. Durant les primeres setmanes, gràcies als esforços i al coratge d’en Fors i els seus amics, no tan sols s’obtingué que els detinguts fossin ben tractats, sinó que també es reeixiren alguns alliberaments. Sempre gràcies als amics d’en Fors, s’evità que les famoses patrulles de control s’emportessin els empresonats. Però arribà un moment en què ja no hi hagué manera de contenir l’esperit de revenja. Cal precisar, en aquest punt, el perquè: 1º- L’allistament de voluntaris republicans i socialistes,

El Sot de l’Aubó que anaren a morir, per dissort, als fronts de Mallorca, Aragó i Madrid. Aquest enrolament llevà força a la coalició moderada i de retruc, augmentà la dels assedegats que, sense excepció, s’havien quedat al poble. 2º- La vigilància constant que calia mantenir entorn d’en Fors, amenaçat, com els seus amics, de “liquidació” per certs irreductibles dels Comitès abans esmentats i que dominaven el poble. 3º- L’exasperació produïda per les noves de la ferotge repressió feixista que s’exercia en les terres controlades pels franquistes. 4º- L’actitud imprudent dels vençuts locals, que no amagaven ni llurs esperances imminents ni llurs desigs de fer pagar el nou esglai amb escreix. 5º- L’exigència imperiosa de les patrulles foranes, que volien fer complir, als revolucionaris de Canet, unes pro-

meses i uns compromisos contrets imprudentment en el foc de la primera acció. Aquesta és la veritat, la trista veritat que costà la vida

Mai en Fors, no predicà ni emprà la violència. Fou un home sa del poble català a prop de cinquanta homes de totes les edats, compromesos en l’acarnissament sistemàtic amb què la reacció havia combatut, a Canet, els patriotes i els sindicalistes durant tants anys i amb armes tan innobles. Del costat demòcrata en moriren altres tants, si no més, en la guerra contra el vil feixisme(11). I ja no es compten aquells altres patriotes

assassinats després de la nostra desfeta. Assassinats com ho havia estat en Carrasco i Formiguera, com ho fou més tard en Lluís Companys... Quant a les bajanades de l’Acedo referents a en JOSEP FORS VIDAL i les seves preteses responsabilitats, queda demostrat que no tenien fonament. Car el present document està escrit per un testimoni permanent, que posa en les seves paraules la mateixa fervor i el mateix sentit de la responsabilitat que el malalt dictant les seves darreres voluntats. Mai en Fors, allò que es diu mai, no predicà ni emprà la violència. Fou en JOSEP FORS VIDAL un home sa del poble català. Catòlic i cristià, sempre perdonà els greuges soferts i recomanà la paciència, el coratge i la misericòrdia. Durant tota la seva vida pública sofrí el menyspreu, la injúria, la persecució, amb serenitat i forta-

Josep Fors i Peronel·la Massaguer en companyia de familiars. Al centre Peronel·la Coca (àvia de l’esposa), al seu darrera Teresa Sagrera i Coca, filla de l’anterior i la noia de blanc possiblement es tracta d’una filla de Teresa Coca. La resta són desconeguts 28

El Sot de l’Aubó

monogràfic

Josep Fors, familiars i amics el dia del casament de la seva filla Antònia a Andorra, entre els quals s’hi pot veure Enric Jover i la seva esposa Montserrat Garriga que van anar-hi des del seu exili de Suïssa

lesa. I quan aquells criminals de l’alçament feixista, de l’holocaust més deshonrós que coneix la història d’Espanya, desfermaren les bèsties de l’Apocalipsi, ell, en Fors, tot i el perill que corria, sols pensà en salvar vides amenaçades. En aquelles circumstàncies tràgiques, en Joaquim Carqués Andreu, al·ludit en el curs d’aquesta biografia, fou una vegada més el seu braç dret. Durant els anys, curts per bé que fructuosos, de la República, en Carqués no deixà d’ésser regidor, sia en la majoria, sia en la minoria. També fou jutge de pau un bon temps. En Fors i en Carqués, amb la complicitat d’un funcionari del Municipi(12), establiren actes de naixement a favor d’adversaris que s’havien amagat i que volien fugir a França. El secret romangué ben guardat i per aquell procediment bon nombre de canetencs salvaren llur vida. Tenia en Carqués dos fills

que militaven en dues organitzacions catalanes distintes. En les hores de pànic que travessava el poble de Canet, els dos joves secundaren amb coratge l’obra perillosa de salvació de llur pare i d’en Fors. Sense l’acció vigilant d’aquells quatre homes, que exposaven així llur pròpia vida, la llista de les víctimes s’hauria allargat sensiblement. I àdhuc es pot afirmar que alguns desapareguts caigueren per no haver volgut acceptar (en un excés d’optimisme) els mitjans de fuga que els foren proposats. Entre ells dos capellans. Quan es té coneixement de fets de semblant naturalesa, què pot dir-se del comunicat difamatori de l’Acedo, sinó que aquest criminal de guerra continua, en el poder, l’obra de perdulari que inicià en renegar del seu jurament solemne a la Constitució Republicana? En JOSEP FORS VIDAL, com en Joaquim Carqués Andreu, es quedaren a Catalunya

El Sot de l’Aubó

en perdre nosaltres la guerra. El primer, ocultat a casa d’uns amics segurs. El segon a Canet, a casa seva, obertament. Aquelles dues ànimes càndides s’havien imaginat que, pel fet d’haver-se conduït sempre amb honor i amb humanitat, podrien evitar les urpades de les feres. En Carqués fou detingut, empresonat i condemnat a 30 anys de presidi. Tenia ell, aleshores, 65 anys! Cap veu no s’alçà al seu favor. Cap de les famílies que li devien llur integritat no volgué alçar el dit xic per treure’l del mal pas. Oi més, per intervencions puixants i sàdiques, se’l tancà a Montjuïc en una cel·la del sector dels condemnats a mort. De manera que aquell home vell, aclaparat per la nostra magna desfeta i per la seva pròpia misèria, cada nit oïa els sorolls de les patrulles que se’n duien les víctimes al Camp de la Bota o als fossars. I a cada hora creia arribat el seu darrer rés. Així ho havien volgut els infeliços fal-

El Sot de l’Aubó pel dol de Canet i de Catalunya, la seva pàtria tan estimada.

Capítol 7

Josep Fors, esposa i fills a Sant Feliu de Pallerols, poble de la Garrotxa on estiuejaven

sos cristians de la miserable corda que regentaven, amb urc i maldat, el nou (per bé que provisori) destí de Canet de Mar, vila catalana màrtir. Quan en Fors sabé tot això, quan els esforços de la

seva família per a guardar-li la vida i la llibertat resultaren vans, aleshores se n’anà a França. I en trepitjar terra estrangera, aquell home valent que sempre havia mantingut alt el front, acotà la testa i plorà 30

El Sot de l’Aubó

El mes d’agost de 1955 vaig veure en JOSEP FORS VIDAL a Prada, per primera i ai las! última vegada després del nostre comú exili. A desgrat d’un atac de feridura que l’havia colpit uns anys abans, no em semblà pas molt canviat. Però a mesura que anàvem parlant, notava el cansament físic que el turmentava i el mal que havia causat a la seva resistència el dolor moral. Altrament era l’home de sempre. Potser el fet de trobar-se exiliat en terra de parla catalana, de tenir al seu costat la seva muller, model de dones de la nostra raça, companya amant, discreta, coratjosa, lleial i vibrant, com ell, d’amor patri, contribuí en gran manera a endolcir el seu estranyament. Passàrem junts un dia que ens semblà curt i llanguíssim ensems. Curt pel córrer implacable de les hores. Llarg per totes les coses que ens diguérem, pels nombrosos records que evocàrem, pel recompte que férem dels nostres màrtirs, dels morts i dels vius... Vaig assabentar-me que de tant en tant els amics de casa nostra l’anaven a veure i li parlaven de tot el que succeïa a Canet. Notícies gairebé sempre tristes, sovint tràgiques. Car aquella gent del “movimiento”, incapaç d’amar llur pròpia terra, no volia sentir a parlar de perdó ni d’oblit. Fora, però, de l’ombra espessa de l’odi irreductible, lluïa, em deia en Fors, més viva l’estrella de l’esperança. Gairebé tot Canet servava la memòria de les llices passades. Un corrent de simpatia i de

monogràfic solidaritat, que mai no s’havia estroncat, relligava els vells i els joves en un anhel comú. Tots condemnaven la feble minoria de mals canetencs que, protegida per les forces de l’ocupació castellana, es feia responsable d’una diguem-ne política, que sumia la vitalitat local en la claveguera del tripijoc més brut i insà. -“Jo no sento cap odi (em digué). Perdono sense reserva mental. Pensa que, com en una família, no es podrà evitar mai que a Canet i a Catalunya hi hagi de tot. Si Déu em dóna vida llarga i salut per recomençar la feina a casa nostra , no em cansaré de recomanar als canetencs les virtuts de la tolerància. L’experiència de la meva pròpia vida m’ha ensenyat que l’odi és estèril, mentre que la paciència, la magnanimitat, la fe i el coratge cívic amunteguen valors positives”. En un moment donat li vaig preguntar amb quina perspectiva veia ell nostre futur, en el cas d’un retrobament de la sobirania nacional. Es veia que en Fors havia pensat molt en aquesta qüestió, per tal com, sense vacil·lar, contestà aproximadament d’aquesta manera: -“No puc imaginar que Catalunya pugui salvar-se un dia, definitivament, sense l’amor de tots els seus fills. I com que l’amor tampoc no pot existir sense tolerància mútua, només un règim català de gran democràcia és susceptible de vincular-nos en l’obra enorme de reconstrucció material i moral. Jo, com sabeu, crec en Déu amb convicció fervorosa. No puc suposar, per tant, que cap règim, a Catalunya, vulgui mai atacar les manifestacions de la fe catòlica, tan viva a casa nostra. La

nostra catolicitat catalana, purament ortodoxa, ve de tan lluny i compta tantes i tan profundes arrels, que és part inseparable del tresor espiritual de la nació. Però entenc que aquesta fe no hauria, com s’ha fet per desgràcia tan sovint, de servir de trampolí a cap filosofia política. A la por-

L’odi és estèril, mentre que la paciència, la magnanimitat, la fe i el coratge cívic amunteguen valors positives ta de l’Església tot catòlic ha de deixar-hi les seves conviccions polítiques. Dintre dels temples no s’ha de parlar d’altra cosa que de Déu. Per haver oblidat aquesta gran veritat, l’Església ha sembrat dubtes, ha provocat retraïments i ha contribuït a fer-se enemics”. “Entenc també que si a Catalunya no s’arriba a formar un sindicalisme nacional, tota futura estructuració quedarà penjada, en perill d’ensulsiar-se. Però, igual que el que he dit del catolicisme, crec que el sindicalisme català només s’hauria d’interessar per allò que motiva la seva necessitat. I creieu que ja tindria prou feina! Els sindicats, englobant tots els treballadors, no han de fixarlos normes polítiques (o antipolítiques, que és el mateix). Ni tampoc tancar-los en dogmes filosòfics de cap mena, pels quals els obrers no senten passió ni fretura. Que

El Sot de l’Aubó

els sindicats siguin apolítics en el sentit ben concret del mot, de primera. Així, gràcies a la neutralitat sindical enfront dels partits polítics, cada treballador sabrà per endavant que el seu sindicat, tot defensant els seus interessos, el deixarà lliure de creure o no creure en el que li convingui. I potser (si, per sort, Catalunya posseís un dia un gran moviment sindicalista d’aquesta natu-ralesa, no hauríem de lamentar mai més aquelles inge-rències que, com les de l’Església, ferien els sentiments i les idees personals de tanta gent de bona fe”. “En política, comprenc que no es pugui evitar la diversitat dels partits. Però si cada català vol seguir tenint el seu, de partit, i anar de l’un a l’altre, sempre, amb la incons-tància del desmenjat, ens neutralitzarem, per més gran benefici dels nostres enemics comuns. Al meu criteri, tres grans partits s’imposen a Catalunya: el conservador, el liberal i el socialista, englobant respectivament la gran i la mitjana burgesia, la petita burgesia, els menestrals i els intel·lectuals moderats. I, finalment, els treballadors que, units amb els intel·lectuals progressistes (com es diu avui) desitgin introduir ràpidament en la vida catalana totes les lleis socials compatibles amb les nostres possibilitats econòmiques”. “Però com que, àdhuc reduïda a tres grans partits, la nació catalana sofriria de les propagandes contràries, de les lluites de competències, dels alts i baixos d’un cos electoral no mai segur, convindria que, per amor a la pàtria ca-

El Sot de l’Aubó

Míting de principi de segle al carrer Ample. A la cantonada del balcó de l’Ateneu hi podem veure el jove Josep Fors, que era secretari del Foment Catalanista

talana i amb l’objecte d’evitar-li recaigudes mortals com les que hem conegut, tots els partits acceptessin de formar una mena de CONSELL CÍVIC PERMANENT (el nom no

faria la cosa), en el qual les orga-nitzacions tindrien repre-sentació. Aquest Consell tindria sobretot per finalitat una entesa formal en el sentit de bandejar de les palestres 32

El Sot de l’Aubó

polítiques l’ús perniciós de les armes vils o barroeres, com són ara, entre altres, la difamació, la corrupció i les amenaces de violència. Recursos aquests que deformen en

monogràfic l’esperit de les masses el sentit noble de la lluita i arrisquen de conduir-les pels camins de l’excés. En tot lloc i en tota ocasió, el dit Consell tindria per missió preservar l’essència bàsica dels principis

«Em pregunto sovint si els catalans tots serem un dia aptes a lligarnos voluntàriament en un Consell permanent de civisme» democràtics, alertant l’opinió cada vegada que, per un costat o per l’altre, hom intentés violar la legalitat establerta. La dita legalitat, com és natural, havent estat determinada pel sufragi universal lliurement expressat i for-malitzada en una Constitució aprovada per la gran majoria dels ciutadans”. “Ja veieu (digué en Fors per acabar) si he pensat en totes aquestes coses. Però, tot i l’esperança que vull mantenir dintre el meu cor, em pregunto sovint si els catalans tots serem un dia aptes a lligar-nos voluntàriament en un Consell permanent de civisme. Puix que, al meu entendre, la relativa tolerància a la qual somio només pot estructurar-se lliurement. Les lleis poden imposar-se, però no l’esperit de concòrdia. Francament, no penseu com jo, que Catalunya es guardaria millor dels seus enemics tradicionals si, en el pla interior, presentés tothora un front unit?”. M’avergonyeix haver de confessar que aquell dia no em

Josep Fors Vidal de jove

vingué al pensament una resposta segura, positiva i concreta. Aquesta confusió del meu esperit neguitejat devia tenir les seves arrels en la pena que em causen tantes i tantes misèries morals de la humana naturalesa, sobretot la nostra, que porta en l’exili, després de vint anys, uns rellents de discòrdia que no podien pas haver passat desapercebuts per la sensibilitat refinada del meu amic i gran mestre, en JOSEP FORS VIDAL, de Canet de Mar. En un assaig biogràfic, traçat lluny dels orígens i amb el sol recurs de la memòria, massa fets importants passen per alt. Per això creiem

El Sot de l’Aubó

necessari apuntar la deficiència, amb l’esperança que un dia un canetenc més instruït i més ben documentat donarà a la història local l’obra descriptiva que mereix el nostre plorat Fors, mort de passió catalana. També creiem ferma-ment que un dia la despulla gloriosa del canetenc bene-mèrit reposarà definitiva-ment al cementiri de Canet. En aquell turó que domina la vila i la mar, com si volgués oferir als esperits de les ombres el consol d’una visió riallera, sota la llum de la qual batega l’ànsia de vera llibertat d’una població heroica. Carles Carqués Martí

El Sot de l’Aubó

Notes (1) L’enterrament de Josep Fors va tenir lloc el dia 15 de maig de 1956. (2) Aquest sonet és de Francesc Rossetti de Malgrat, amic i correligionari de Josep Fors que va llegir-la a peu de tomba el dia del seu enterrament per la qual cosa va ser durament represaliat. (3) Josep Fors i Vidal era fill de canetens però havia nascut a Barcelona el 5 de setembre de l’any 1889 i no el 1890, va venir a Canet quan tenia entre quatre i cinc anys. No eren quatre germans sinó sis. Per ordre d’edat eren: Florentina, Ramona (morta a 14 anys), JOSEP, Ramon, Teresa i Joan. (4) Carqués es refereix a l’Homenatge a la Vellesa organitzat amb el concurs de “La Caixa per la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears”. D’aquesta festa a Canet va ser el segon poble de Catalunya on és va celebrar i Josep Fors va ser-ne l’animador i promotor principal. Vegeu al respecte la col·lecció de la revista “La Costa de Llevant” que en fa el seguiment pas a pas d’aquesta activitat de Josep Fors. (5) Joaquin Sagnier i Villavecchia, (Barcelona 1864 -1939) germà de D’Enric Sagnier Villavecchia, era membre d’una de les famílies més riques de Barcelona. Es doctorà en dret (1893) i ingressà en el cos jurídic militar, en el qual arribà al grau d’auditor general (1923), càrrec que exercí a Valladolid, Burgos i Barcelona. Fou diputat a cors pel districte d’Arenys de Mar (1903-06 i e1 1910-17), alcalde de Barcelona (1913-14) i director de penals. (RoA) EC.CAT. Vol.13 p.42. (6) Milà i Camps, Josep M. (Barcelona 1887 - Esplugues de Llobregat 1955). Polític i financer. Fill de Josep M. Milà i Pi. Fou assessor de l’Associació de Banquers de Barcelona (1917) i col·laborador de la revista “Economia i Finances”. Cooperà estretament amb la dictadura de Primo de Rivera i presidí la junta liquidadora de la Mancomunitat de Catalunya i fou president de la diputació de Barcelona (en 1925-30; ho fou novament durant poc temps, el 1939), Alfons XIII el creà comte de Montseny (1926). També fou membre de la junta liquidadora de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929. (RoA) ENC.CAT.Vol.10p.66. (7) Es refereix a “La Caixa de Pensions per a Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears” (8) En realitat no era d’una pesseta per cada ancià sense recursos sinó que, cada any, en el transcurs de l’Homenatge a la Vellesa, “La Caixa” rifava dues pensions d’1 pesseta diària per cadascun, entre els ancians i ancianes de Canet de més de 70 anys. Això “La Caixa” ho feia a totes les poblacions en les que se celebrava “La Festa de la Vellesa”. (9 i 9 bis) El nombre de detinguts que tenim documentat és de 44 i el d’exiliats de 10.... (10) L’alcalde el juliol de 1936 no era Josep Fors que era regidor, sinó Joan Escarpenter Espriu que ho fou des del 2 de març al 21 de desembre de 1936, amb el lapsus de tres setmanes: des del 19 de juliol al 15 d’agost que no va haver-hi ajuntament perquè només manava el Comitè CNT/FAI/POUM i va dissoldre l’ajuntament com molt bé recordava aquí Carles Carqués. (11) Tot i no disposar d’estadístiques Carles Carqués no s’equivocava pas, la guerra Civil a Canet va comptar 165 víctimes en total de les quals 54 pertanyien al bàndol dels “Nacionales” i 111 al republicans, o sigui que els republicans són més del doble. (12) Aquest funcionari de l’ajuntament era Francesc Galí Murtra, ell mateix li ho havia contat a X.Mas abans que aquest conegués aquest manuscrit i per tant, allò que declara aquí Carles Carqués hi concorda perfectament. També Joan Illa Sala d’ERC estava en estreta comunicació amb Josep Fors en aquesta tasca de salvar a persones de dreta. Joan Illa va exposar la seva vida per a salvar la del farmacèutic Pere Malagelada Font i la dels germans Missioners del Sagrat Cor de Jesús, 8 dels quals foren assassinats, però si no arriba a ser per Illa, no se’n hauria salvat ni un. Per més informació vegeu “Guerra revolució i contrarevolució a Canet de Mar (1936-1943), X.Mas. Premi Iluro 2001, Caixa d’Estavis Laietana 2002. 34

El Sot de l’Aubó

monogràfic

Parlament de Francesc Macià en la seva visita a Canet de Mar el gener de 1933

El Sot de l’Aubó

Centre d’Estudis Canetencs

Fes-te soci! Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols participar activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat a salvar el patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis Canetencs i per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, El Sot de l’Aubó. Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina com a entitat. 36

El Sot de l’Aubó

papyrusdisseny · Tel/Fax 93 794 04 87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany de lucre, fundada fa gairebé quatre anys, que té com a objectiu recollir, preservar la documentació escrita o material que tingui interès local i fer-ne difusió.