www.laviladigital.com
8
entrevista
De la mare vaig aprendre el que no hauria de passar a cap família. Tirar endavant els fills amb el pare a la presó
Montserrat Carulla:: “La vida és un camí que anem fent”
L
a seva persona emet una llum preciosa dalt de l’escenari, una gran llum natural fent-se esƟmar molơssim per tots. Va començar fent teatre amateur i estudiant cursos a l´InsƟtut del Teatre fins a finals dels 50, ha entrat jo diria a gairebé totes les cases de Catalunya amb “Secrets de família”,”El cor de la ciutat”, Laberint d’ombres”, “Hospital central”, “Serrallonga”, “La Riera”, ha fet teatre d’Àngel Guimerà, Salvador Espriu, Shakespeare i molts reconeixements al llarg de la seva història professional. Medalla d´Or de la Generalitat de Catalunya, Medalla d´Or al mèrit arơsƟc i al 2013 ha estat guardonada al premi Gaudí d´Honor per la seva trajectòria arơsƟca. Avui ens endinsarem a l’essència de la Gran Montserrat Carulla, avui comparƟrem un te amb ella, des de la calma i el record. Glòria Montasell.- Benvinguda al Viure des de l’essència Montserrat. Montserrat Carulla.- Benvinguda tu a casa meva Glòria. GM.- Un plaer, com et sents més còmode, si li parlo de vostè o de tu? MC.- De tu, siusplau, per mi és important la proximitat amb les persones. GM.- Aquest darrer mes de desembre ens has donat la notÍcia que t’acomiades dels escenaris, ets mare d’un gran llinatge de professionals de l’espectacle amb Vicky Peña com a cap més visible i amb tots els teus fills que interpreten, escriuen, dirigeixen o realitzen les seves històries. Déun’hi-do quin llinatge! MC.- Si, esƟc contenta, perquè sense jo dirigir-los cap a aquest terreny ells voluntàriament hi han anat entrant. Com que a mi el teatre m´ha fet tan feliç, només desitjo que ells també ho puguin arribar a gaudir-ho tant com jo. GM.- Probablement quan es viuen les situacions des de l’amor que és el que tu els has transmès, d’aquí pot haver començat tot? MC.- Segurament, de peƟts ja venien als assajos s’hi movien com si fos casa seva, vaja tenien el teatre molt incorporat a la seva vida. GM.- Has finalitzat la teva trajectòria als escenaris amb “Iaia”? MC.- Sí, realment ha estat molt agradable. Vaig llegir l’obra, vaig veure que estava molt bé, molt diverƟda, que tenia els seus moments dramàƟcs i senƟmentals i que podia arribar al públic, però no m’esperava la meravellosa acollida que ha Ɵngut.
GM.- Montserrat, a quina edat vas començar a fer teatre? MC.- D’aficionada als quinze anys. Jo recomanaria a tothom que en algun moment de la seva vida faci teatre. GM.- Els records, els orígens, si mirem endins, si mirem enrere, veurem a la Montserrat, una nena ơmida, amb dislèxia, que parlava poc... MC.- Poquíssim. GM.- Va néixer a Barcelona l’any 1930, en una família treballadora, la segona de tres germans. MC.- Exacte, jo era la del mig i tenia la sensació que no m’esƟmava ningú, era una sensació perquè m’esƟmaven molt, però alhora era com jo ho vaig viure. La gran ens deia com havíem de fer les coses, ens manava als altres dos i el peƟt inspirava una certa tendresa apart que era el nen i jo, doncs no era ni la gran ni el nen, era la del mig. GM.- Que vas aprendre essent la del mig Montserrat? MC.- Vaig aprendre a defensarme sola. GM.- Vas viure la guerra amb la incertesa del pare al front, com va ser la postguerra? MC.- Va ser patèƟca per nosaltres, perquè al pare el van agafar i el van posar en un camp de concentració en el que hi va estar bastant temps, era a la platja, de fet ell dormia a la platja. Desprès el varen traslladar a la model, va tenir un començament de tuberculosi i la mare havia de treballar per tots nosaltres, inclosa la nostra àvia que era la que ens cuidava, imagina’t el menjar ens el subministraven amb les carƟlles de racionament, jo recordo passar molta gana. GM.- Vas plorar molt aquestes penes? MC.- No, jo era molt introverƟda i callava molt, observava molt i
em comunicava poc, tenia dislèxia i això em provocava la sensació que no deia bé les paraules. GM.- Quan vas començar a agafar força i a mostrar-te? MC.- Sens dubte amb el teatre, quan vaig començar amb el teatre amateur i vaig veure que els altres confiaven en mi. Allà vaig començar a creure en mi mateixa. GM.- Què sents que vas aprendre de la mare? MC.- De la mare pobreta, vaig aprendre el que no hauria de passar a cap família. El treball de Ɵrar els fills endavant amb el pare a la presó, la iaia ja molt gran, d´ella vaig aprendre l´esforç i el sacrifici per la família. GM.- I del pare? MC.- El pare en realitat el recordo més com un company, perquè és clar, ell ja veia els problemes que vivíem a casa però era molt bromista i diverƟt i vivia la família des d’un altre punt. Vàrem viure un gran canvi en ell, va ser molt trist quan va tornar després d’haver estat tant temps fora, estava totalment apagat, sense
ganes ni de parlar i ens va prohibir que nosaltres parléssim de políƟca perquè l’havia portat a viure moments terribles. GM.- Pel que m’estàs explicant, el teatre et va obrir realment a un món totalment diferent. MC.- El teatre ho ha estat tot per mi. GM.- Montserrat, qui et va proporcionar el teu primer paper rellevant? MC.- Va ser en Josep Maria de Segarra per consell del seu fill Joan, perquè em va veure fent teatre amateur. GM.- Una vida molt intensa i plena que completaràs deixant els escenaris amb “Iaia”una obra nascuda a la família, amb el teu fill Roger com a director i comparƟnt escenari amb el nét. Una tragicomèdia que no busca el riure fàcil, no però que està feta amb senƟt de l´humor, amb moments de realisme, de senƟment fins i tot de dolor dels personatges. En què emfaƟtzes amb el personatge? MC.- És un personatge molt di-
www.laviladigital.com
9
entrevista ferent a mi, però em sento molt idenƟficada en les seves ganes de viure. GM.- Dius que a la vida no tot són rialles, ni tot són tragèdies i que cal saber-la portar amb resignació. Com portes la resignació del pas del temps? MC.- El pas del temps el porto amb naturalitat, els anys passen i com més en tens, més vas entenent la gent, més la vas comprenent. GM.- Tens la sensació que sempre has acabat fent el que tu creies que havies de fer? MC.- Sí decididament. No he fet mai res a la vida contra la meva opinió o desig. M’he equivocat probablement moltes vegades però la decisió sempre ha parƟt de mi. GM.- Tu has triat? MC.- Sí, és molt important això. M´ha portat disgustos en alguns moments, però ho he triat jo. GM.- Jo dic que a vegades el que sembla que en un moment no és bo, potser en un futur és el millor que ens podia haver passat. MC.- Per descomptat, jo sempre dic que quan a la vida es tanca una porta, per alguna altra part s’obre una finestra per peƟta que sigui. No t’has de quedar espantat perquè allà no s’ha acabat tot, no. GM.- Què és per tu la nostàlgia? MC.- Un vol al passat, moments dolços. Situacions que em varen fer profundament feliç. De tota manera jo Ɵnc una qualitat Glòria, esborrar el record negaƟu, m´agrada aguantar-me amb el posiƟu. GM.- Sempre veus el got mig ple? MC.- Sempre, jo sóc molt posiƟva i Ɵnc molts moƟus per ser feliç. Una família meravellosa i un company...
GM.- El Manuel MC.- Exacte, el Manuel, fa molts anys que anem junts pel món, discrepem en algunes coses, com és normal perquè jo sóc bastant tossuda, sort que ell es més transigent que jo i ho comprèn més tot, la veritat és que ens compenetrem molt bé. GM.- Ets una persona de donar consells? MC.- Si no m’ho demanen no, no m’agrada interferir massa en la vida dels altres. Per molt que un Ɵngui una certa edat, l’experiència és de cadascú i no serveix per l’altre. GM.- Sàvies paraules. MC.- Sí, és un el que ha de triar, no poden triar els altres. GM.- I evidentment que els paranys també són eines. MC.- Naturalment, t´ajuden a treure recursos. GM.- De quina etapa de la teva vida sents que has adquirit més eines? MC.- De l’etapa que més recordo com més definiƟva en la meva manera de fer i pensar. És dels dotze als quinze anys. És quan vaig anar veient la realitat, les mancances, pensant amb la gent, comparant els uns amb els altres, a mi amb els altres, la meva família amb les altres. Per això parlo sempre de la nena que m’acompanya, perquè realment aquella que sorƟa al carrer i no tenia res, però lluitava per tenirho tot, que es va fer de la Biblioteca de Catalunya, que anava a conferències, que sempre demanava que em deixessin llibres, aquella nena és la que va formar a la dona que sóc avui, amb els seus defectes i qualitats. GM.- La teva essència. MC.- Totalment, aquesta es la meva essència Glòria.
Sí decididament. No he fet mai res a la vida contra la meva opinió o desig. M’he equivocat probablement moltes vegades però la decisió sempre ha parƟt de mi. L’etapa que més recordo com més definiƟva en la meva manera de fer i pensar. És dels dotze als quinze anys. GM.- Et veien gairebé cada dia a la televisió amb La Riera amb la Ɵeta Consol. MC.- Em fa gràcia la Ɵeta Consol perquè es una egoistona que déu-n’hi-do, però a la gent li cau bé , dic... jo no ho entenc, amb l’egoista que és aquesta dona i a la gent la diverteix molt. GM.- Per què a la gent, a l’espectador li agrada molt la Montserrat Carulla? MC.- Deu ser això... ja, ja. Jo també intento humanitzar-la. GM.- Preguntes curtetes... Si no haguessis estat actriu? MC- Hagués estat actriu. GM.- Un ritual abans d’entrar a escena? MC.- Tocar fusta. GM.- Alguna supersƟció dalt de l’escenari? MC.- No vull el color groc. GM.- Una obra teatral que t’hagi deixat empremta? MC.- Més d’una, te´n diré dues entre d´altres, Pigmalió i La filla del mar. GM.- Què et suggereix La Riera? MC.- Problemes de família, enveges, grandeses morals... GM.- PracƟques alguna teràpia?
MC.- No, jo em relaxo i em poso en forma caminant. GM.- I si et dic Manuel, què et suggereix? MC.- El més bo que m´ha passat a la vida, tenir un company fantàsƟc, un amic, una persona generosa, que m’esƟma molt, jo li dic que m’esƟma massa i que m´ha fet i em fa molt feliç. GM.- Molơssimes felicitats. MC.- Gràcies. GM.- Parlant de la vida, has arribat a alguna conclusió sobre el senƟt de l’existència? MC.- Sí, sí, en la conclusió, que jo no crec en el més enllà, crec que la vida és un camí que anem fent, no obsessionar-nos en el passat i sempre anar mirant amb il·lusió el camí que tens davant. I com que no crec que n’hi hagi un altre, que la gent l’aprofiƟ i sigui feliç, perquè el que és terrible a l’hora de morir-se és agafar els barrots del llit i pensar tot el que no vàrem fer per por i que hauríem volgut fer. GM.- Grans i precioses paraules escrites amb la teva ploma de la vida , des de la teva autenƟcitat i saviesa.
GLÒRIA MONTASELL