La Rabassada. La utopia de l'oci burgès by Turiscòpia (ICA)

La Rabassada

Turiscòpia Grup de treball de l’Institut Català d’Antropologia

La utopia de l’oci burgés

Redacció: Sergi Yanes (Turiscòpia)

Aquesta obra està sota llicència Creative Commons Queda prohibida la seva còpia, reproducció o transformació amb ànims de lucre.

S’autoritza la seva còpia mitjançant qualsevol mitjà reprogràfic.

Correcció: Rut Solés Disseny de l’edició: Turiscòpia i Sònia Camallonga Disseny de la portada: Sònia Camallonga Tiratge: 100 exemplars

Aquest llibre és el resultat de l’ajut atorgat per l’Institut Català d’Antropologia (ICA) i el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) a Turiscò· pia per la realització d’una recerca al voltant de l’antic es· tabliment La Rabassada i el seu context històric i turístic.

TURISCÒPIA Grup de treball de l’Institut Català d’Antropologia

Turiscòpia és un espai obert a propostes i iniciatives al voltant de l’estudi del fenomen turístic. Està obert a la participació i col·laboració de persones i col·lectius. A més, pretén servir de plataforma per generar i participar en pro· jectes relacionats amb el turisme, l’oci i l’antropologia. L’objectiu de Turiscòpia és crear, promocionar i difondre treballs i experiències multidisciplinars en el camp del turis· me, així com la creació d’una xarxa de recerques antropo· lògiques i transversals que girin al voltant d’una disciplina cada cop més cabdal per entendre i pensar les dinàmiques socials i culturals de les societats i grups humans contem· poranis.

www.turiscopia.blogspot.com www.antropologia.cat/node/3501 turiscopia@gmail.com @turiscopia

Actualment, Turiscòpia enllaça projectes, punts de vista i espais amb l’Observatori de la Vida Quotidiana i el Col· lectiu Transeünts.

Més informació: www.ovq.cat www.transeunts.org L’objectiu de la recerca que presentem és el d’una aproximació històrica a la vida i el paper de La Rabassada en la construcció i impuls del turisme a Barcelona i Catalun· ya. Aquest centre d’oci va ser un clar exemple del tipus de polítiques turístiques de principis de segle vint, que tenien en els espais naturals els escenari perfectes per desenvo· lupar una oferta que girava entorn dels balnearis, la res· tauració, els allotjaments i l’oci tecnificat. Una oferta que pretenia atraure un públic acabalat i internacional, alhora que organitzar espais de trobada entre els sectors domi· nants de l’emergent burgesia, en mig d’un context polític, econòmic i social implosiu i revolucionari.

Turiscòpia, juliol de 2011.

ACLARIMENT SOBRE TOPONÍMIES I PARAULES RECURRENTS AL TEXT

Al llarg d’aquesta obra s’utilitza el nom «Rabassada» per indicar diferents espais. Quan s’esmenta «La Rabassa· da», ens estarem referint al complexe d’oci protagonista de la recerca, format per l’hotel, el restaurant, el casino, les atraccions, els jardins, etc. Quan s’assenyali l’espai natural on aquest s’ubica, així com la carretera que duu fins allí, utilitzarem «la Rabassada». D’altra banda, i tenint en compte que normalment s’utilitzen dos mots per denominar aquest espai, «Rabassa· da» i «Arrabassada», ens hem decantat sempre pel primer, ja que és d’aquesta manera com va ser enregistrat en un primer moment a finals del segle dinou.

ON ACABA LA MEMÒRIA D’UN COMENÇA LA CREATIVITAT DE L’ALTRE La recerca històrica que presenta aquest llibre no pre· tén limitar-se a la documentació obtinguda i analitzada en els diferents arxius, diaris, persones i llibres d’història que s’han consultat. Per això, i amb la intenció que els coneixe· ments al voltant de l’oci burgès i La Rabassada es puguin anar ampliant en el temps, s’ha habilitat un bloc en forma d’apèndix per convidar i animar totes les persones interes· sades a continuar on-line la construcció creativa de la seva història. Aquest espai digital està, des del precís moment que s’edita el llibre, obert a l’aportació i publicació de qual· sevol document que pugui aportar noves mirades al voltant de La Rabassada i el seu context històric i social. HISTÒRIES DE LA RABASSADA http://rabassada.wordpress.com Ens trobem que, en els jocs i llocs de la memòria, unes determinades referències n’evoquen fàcilment d’altres més imaginatives o més suggeridores. I el cert és que aquestes primeres referències no les podem trobar sovint en arxius o hemeroteques, sinó en cases particulars, despatxos, lli· breries oblidades o àlbums de fotos que resten tancats en l’espai privat del record de cada família, de cada per· sona. Són fotografies, textos, enregistraments, músiques o pel·lícules que –a mig camí entre la realitat i l’artifici– poden actuar com a guspires d’unes memòries col·lectives que, de ben segur, són capaces d’encendre la foguera d’allò que

hom podria anomenar «les històries de La Rabassada». El bloc, doncs, es presenta com una plataforma digital on recopilar, intercanviar i difondre de nou aquests frag· ments escampats de La Rabassada, la burgesia del segle xix i xx, i evidentment, les seves runes. Un espai dedicat a la construcció col·lectiva i potser dispersa de la memòria, el coneixement i la creativitat evocadora de tot allò que s’escapa a l’anàlisi historiogràfic. El primer record que proposem al voltant de La Rabas· sada és aquest text que el lector està a punt d’encetar. Es· perem que només sigui l’inici d’un univers cromàtic capaç de despertar les memòries que encara viuen sepultades als boscos frondosos de Collserola, així com al cap i la ima· ginació de cadascú.

AGRAÏMENTS A l’Instiut Català d’Antropologia i al Centre de Promo· ció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana per la seva confiança; a Soledad Bengoechea i María de los Ángeles Ezama Gil, per la seva atenció i textos; a Gerard Horta, pels seus valuosos consells (i més, molt més); a Ugo Manzoni, per la seva col·laboració amb el procés i resultat de l’obra; a l’equip de l’Arxiu Municipal de Sant Cugat per la seva ama· bilitat i el seu ajut prestat.

A la SĂ˛nia, pel seu infatigable suport i amor.

EL NAIXEMENT

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

El tret de sortida: l’Exposició Universal de 1888 Entrada la segona meitat del segle xix, Barcelona co· mençà a dibuixar un escenari polític i social destinat a su· perar les velles estructures medievals que encara vertebra· ven la majoria dels àmbits de la vida urbana. La puixança econòmica que proporcionà el desenvolupament industrial, així com la conseqüent reconfiguració de la ciutat, obriria el camí de grans canvis en les relacions entre els diferents sectors de la societat. Inicialment, però, el creixement de les principals indús· tries –metal·lúrgica, gràfica, tèxtil– es va veure greument afectat per la manca d’espai industrial i la pèssima situa· ció laboral d’una mà d’obra no condicionada per sostenir l’alt volum de producció desitjat pels industrials. En aquells moments altres països europeus com França o Anglaterra, més atents a les necessitats bàsiques dels treballadors, ja comptaven amb models urbans i de producció acords amb la realitat d’un comerç que es preveia internacional grà· cies al domini i colonització de territoris d’arreu del món. En aquest sentit, l’elit política i econòmica a Barcelona, Catalunya i Espanya, rebutjaria inicialment qualsevol pro· jecte renovador, a banda de concessions elementals, que deixés entreveure una negociació amb els sectors perjudi· cats pel model de societat i que pogués portar cap a un de democràtic i popular. La possibilitat de construir un estat diferent i, en definitiva, de modificar la lògica de relacions d’opressió de l’anterior model medieval, no entrava al cap del règim monàrquic i dels sectors dominants de l’estat. Uns sectors, per contra, que cada cop se sentien més des·

EL NEIXEMENT

plaçats i qüestionats en favor d’una classe emergent, in· dustrial i comercial. La reconfiguració urbana de Barcelona no va ser possi· ble fins la consolidació del procés de desamortització dels bens eclesials el 1835 i la total liquidació de les muralles que tancaven encara la ciutat. Lligat a l’augment demo· gràfic, s’inicià així un procés d’urbanització decidit a recon· vertir la ciutat en una metròpoli industrial. Com a moltes altres ciutats, la modernització econòmica que suposaria aquesta nova situació territorial tingué com a protagonis· ta central la indústria de la construcció. En aquest sentit, l’estructura física que marcaria definitivament la nova confi· guració urbanística de la ciutat seria el projecte d’eixample d’Ildefons Cerdà de 1863, concebut per superar les man· cances llegades de la època preindustrial. Tot i no consolidar-se fins el primer quart de segle xx, l’Eixample de Cerdà es presentà des dels inicis com a mo· del de la nova ciutat racional, ordenada i operativa. Proper en la seva formulació al socialisme utòpic, la seva estruc· tura va unir definitivament Barcelona amb els municipis propers abans de la fi de segle, conformant la base de la ciutat actual, molt més capacitada per acollir el creixent nú· mero d’habitants que formaven els treballadors provinents de l’àmbit rural perifèric. A la vegada, permetia respondre al control i estratificació del nou teixit humà que exigien les comunitats aristocràtiques i burgeses propietàries dels mit· jans de producció i, per tant, de la economia. Si bé la restauració borbònica de 1874 va afavorir la creació d’un context polític mínimament favorable pel des· envolupament d’un model liberal d’estat, l’ordre polític i le· gítim que encara suposava la monarquia era vist com una

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

barrera. Tot i així, per als sectors industrials l’hegemonia del poder conservador arran del famós Pacte del Pardo de 1885 –alternança de governs pactada entre els partits de Cànovas del Castillo i Pràxedes Mateo Sagasta– facilità cla· rament l’escenari legal sobre el qual portar a terme políti· ques afins als seus interessos durant les següents quatre dècades, aconseguint un dinamisme que mai s’hauria dut amb un poder tancat i opac com el de la monarquia. A més, suposaria l’ascens definitiu als llocs de poder d’aquesta nova i emergent burgesia, transformant el marc legal i ju· rídic de la societat en base a la seva ideologia, necessitats i interessos. La Real Orden del 6 d’abril de 1892 afirmava que: La asociación fundada en la anarquía y el colec· tivismo, con el propósito de emprender y soste· ner la lucha del trabajo contra el capital, y de los trabajadores contra la burguesía, es contraria a la moral pública, pues contradice la Autoridad y la propiedad industrial. Com resulta obvi, en aquest paisatge polític no hi havia lloc per afavorir cap mena de procés electoral transparent, i la manipulació constant del cens electoral no deixà espai per a un debat públic, obert i lliure al voltant de la repre· sentativitat del govern i la legitimitat dels dirigents. Les res· postes envers les poques veus crítiques amb el sistema de representació polític vigent, vincularen constantment amb les classes populars una mena d’aire apàtic, natural i en· dèmic, que suposadament les mantenia incapacitades per crear una proposta o projecte social alternatiu, així com un

EL NEIXEMENT

compromís polític actiu. Com es veuria més tard, un cop malmès el sistema caciquista que garantia el poder, aques· ta visió paternalista els esclatà a les mans. La participació política de les classes treballadores –i fins i tot de la bur· gesia progressista– acabaria fent tremolar radicalment un règim que per llavors ja es veia caduc, donant pas a una nova realitat social i política. Un dels esdeveniments que va marcar de forma impor· tant l’adveniment d’un nou panorama social i econòmic, va ser l’Exposició Universal de Barcelona el 1888. Arran de l’Exposició, tota una sèrie d’industrials i constructors van invertir grans capitals a Barcelona, modificant-ne la forma física, l’estructura mercantil i l’imaginari al voltant de la ciu· tat. L’origen d’aquesta Exposició cal trobar-lo en el marc de desenvolupament econòmic i colonial de les potències oc· cidentals que motivà, a mitjans del segle xix, l’organització de diferents certàmens, exposicions i exhibicions de caràc· ter industrial i tecnològic, que van recórrer de forma itine· rant les principals capitals del «món modern». La primera d’aquestes grans reunions va tenir lloc el 1851 a la ciutat de Londres. Sota el nom de The Great Exhibition of the works of Industry of All Nations, la trobada serví per obtenir una mostra del poder anglès sobre la terra, de les conques· tes i descobriments, de la revolució tecnològica i científica. Aquests grans esdeveniments, anomenats finalment «Expo· sicions Universals», esdevingueren, tot i que en un inici no foren pensats amb aquest objectiu, el punt de partida de l’activitat turística moderna tal i com la coneixem avui dia (Urry, 1990:56). I és que les exposicions universals foren més enllà de

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

la mostra i comercialització dels progressos tecnològics de cada país, esdevingueren també l’escenari de la difusió de les idees que emmarcaren la visió colonial de la política occidental i que, a la vegada, formaren part de la gènesi del turisme com a pràctica social. La 3a Exposició Universal de París, l’any 1878, va deixar clars els punts d’interès d’aquests esdeveniments: cièn· cia, exotisme i colonialisme van ser els eixos de la major part de conferències dels experts científics (Sánchez Gó· mez, 2006:195). La Rue des Nations, una avinguda de 600 metres de longitud envoltada de pavellons representatius de cada país participant, esdevingué una de les exhibi· cions més destacades. Aquest gran passeig tractava, a tra· vés d’un mecanisme motoritzat de diapositives, fer sentir l’espectador com un turista global amb capacitat per recó· rrer el món, «un món selecte, virtual, limitat i perfectament controlat» (ibídem: 197)1. Les mostres de poder dels països organitzadors s’estenien també sobre persones i societats; així ho de· mostrà l’espectacle, el 1889, del zoo humà format per 400 indígenes provinents de l’Àfrica colonial2 en el marc de la 1. L’exemple a Barcelona el tenim anys després, a l’Exposició Universal de 1929, amb la construcció de l’actual Poble Espanyol. 2. «Algunos relatos subrayan el espanto ante tales espectáculos. La actitud del público no es la cosa menos chocante: muchos visitantes arrojan alimentos o baratijas a los grupos expuestos, comentan sus fisonomías y los comparan con los primates (retomando de esa forma una de las muletillas de la antropología física, ávida de descubrir los “caracteres simiescos” de los indígenas), o ríen abiertamente ante una africana enferma que tiembla en su choza. Esas descripciones, aunque parciales, alcanzan a demostrar el éxito de la “racialización latente en las mentes” de la gente de la época.» Per un estudi més ampli del tema

EL NEIXEMENT

4a Exposició Universal de París, famosa també per la cons· trucció de la Torre Eiffel. Anys més tard, el març de 1913, el Parc del Tibidabo exhibiria, a la seva manera, un conjunt d’individus-esclaus de l’ètnia Wòlof de Senegal, seguint les mateixes idees, és clar, dels zoos humans. Aquestes cites internacionals amb aspiracions univer· sals suposaren grans beneficis econòmics per als partici· pants, i no només gràcies als guanys obtinguts per la venda de patents o la signatura de contractes, sinó també pel des· plegament urbanístic, arquitectònic i turístic que deixaven a les ciutats organitzadores. Motivat per aquesta oportunitat, el militar carlista i agent de viatges gallec Eugenio Serrano de Casanovas seria l’impulsor –en el marc dels projectes de desenvolupament urbanístic de la ciutat– de l’Exposició de Barcelona durant l’alcaldia de Francesc Rius i Taulet. L’oportunitat de projectar internacionalment Barcelona com a referent turístic seduiria inversors de tota mena, que van veure com la ciutat podia ser també un element de comer· cialització. Tot i que el primer projecte que presentà Serra· no de Casanovas no va tirar endavant per falta de capital, l’Ajuntament no va deixar escapar l’oportunitat i reactivà ràpidament el projecte juntament amb un grup de l’elit em· presarial, econòmica i política catalana que, a corre-cuita, aconseguí inaugurar l’Exposició a l’abril de 1888. Tot i no poder arribar als números d’assistència desitjats, 12.000 expositors provinents de més de 25 països es donaren cita en un espai de 450.000 m2 durant 245 dies, en els quals s’hi celebraren congressos d’enginyers, arquitectes, economistes, metges, farmacèutics, juristes, vegeu: Bancel, N./Blanchard, P./Lemaire, S. (2000) Los zoológicos humanos de la República colonial francesa. Edición Cono Sur, nº 14.

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

pedagogs... (Duran, 1988:68). Allà mateix l’oci i el lleure exerciren un paper destacat: curses de cavalls, concerts i recitals de poemes, muntanyes russes, teatre i fins i tot un circ lil·liputenc, van ser alguns dels espectacles que entretenien els assistents. Per l’Ajuntament, l’Exposició Universal va ser, primer de tot, una empresa amb projecció urbanística (Grau/Ló· pez, 1988:325). Així s’aprofità la celebració del certamen per urbanitzar l’àrea del Parc de la Ciutadella i del Born, remodelar espais com la Plaça de Catalunya i la Rambla de Catalunya, pavimentar carrers com el de la Princesa i ampliar la xarxa d’enllumenat elèctric i de gas. La voluntat del consistori era realitzar un procés de metamorfosi urba· na, fruit del desig de projectar cap a l’exterior una imatge de ciutat moderna i embellida. L’Exposició es convertí en l’espai perfecte per dissenyar una imatge sobre la qual la ciutat pogués afirmar-se al món (Michonneau, 2002:134). Un mes després de la inauguració de l’Exposició, però, el diari La Vanguardia es feia ressò d’una reunió al saló de juntes del Círculo de la Unión Mercantil. Allà els dirigents mercantils reconeixien en la veu de Frederic Rahola com: Una especie de sopor ha atacado á cuanto de cerca ó de lejos se roza con la Exposición (La Vanguardia, 23-VI-1888). Davant el fracàs que suposà el veritable baix número d’assistents a la cita universal, els grups econòmics de pressió insistiren en perllongar el desenvolupament turístic de la ciutat amb la construcció de nous hotels, restaurants i centres d’oci. D’aquesta manera es crea una comissió que:

EL NEIXEMENT

Estudie y proponga los medios más conducentes á estimular la afluencia de forasteros á Barcelo· na; tales como festejos, gestionar que concedan ventajas las empresas de ferrocarriles y cuanto de ocurra pertinente á este objeto (ibídem). La maquinària urbanística disposava encara de prou terreny per portar a terme noves construccions, però les capacitats econòmiques dels inversors i l’alt nivell d’atur que registrava Barcelona un cop acabades les obres de l’Exposició, provocà un fort retrocés de la oferta laboral que agreujà inevitablement els problemes. Molts dels immigrants que havien arribat a la ciutat atrets per la demanda de treball que oferiria la construc· ció de les obres del certamen quedaren sense ocupació. Paral·lelament, bona part de la població resident en els mu· nicipis annexionats a Barcelona l’any 1879 ja havien trans· format les seves relacions amb el camp, incorporant-se a les dinàmiques industrials de la ciutat, i afegint-se així a la massa obrera urbana. D’altra banda, algunes d’aquestes indústries se situaren precisament a les rodalies dels exmunicipis, i com en el cas de Gràcia, alguns d’ells ja tenien una tradició obrera més acusada3. Durant l’inici del nou segle, paletes, fuster, marbristes i pintors patirien una crisi sense precedents (Bengoechea, 1994:49). Tot i la envergadura de les obres realitzades per l’esdeveniment mundial, el cert és que Barcelona encara no comptava amb un empresariat fort i unificat capaç de prolongar a un ritme intens la indústria de la construcció, 3. Vegeu: Vila, P. i Casassas. (1974) Barcelona i la rodalia al llarg del temps. Barcelona: Aedos.

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

sinó més aviat constructors ocasionals, molt ajustats a les demandes puntuals i circumstancials4. Finalment, el 9 de desembre de 1888, l’Exposició Uni· versal de Barcelona tancà les portes. Només uns dies més tard, un articulista del Diari de Barcelona faria balanç del certamen: Las ciencias, las artes, la agricultura, la indus· tria, el comercio ¿habrán sacado de esta expo· sición algún progreso? Lo dudamos. Las expo· siciones han perdido el carácter que tuvieron al principio de certámenes, de luchas pacíficas donde en noble palenque medían sus fuerzas las naciones y se comunicaban sus adelantos; hoy la exposición de los productos de la activi· dad humana es poco más que el pretexto para atraer concurrentes a las poblaciones que las exhiben (Casassas i Ymbert, 1988:90). Com a pretext, d’alguna manera va funcionar: el nom· 4. Vegeu: Monlau, P.F. (1841) Memoria sobre las ventajas que reportaría Barcelona, y especialmente su industria, de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad. Imp. del Constitucional; Julián, I. (1988) L’urbanisme a Barcelona entre dues exposicions, 1888-1929. St. Cu· gat del Vallés: Els Llibres de la Frontera; García Espuche, A. (1990) El quadrat d’or. Centre de la Barcelona modernista. la formació d’un espai urbà privilegiat. Barcelona: Olimpíada Cultural; Torres, M. (1987) El planejament urbà i la crisi de 1917. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya; Sagarra i Trias, F. (1996) Barcelona, ciutat de transició (1848-1868) El projecte urbà a través dels treballs de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Barjau, S. (1990) La formació de l’Eixample a Barcelona. Aproximacions a un fenomen urbà. Barcelona: Fundació Caixa de Catalunya.

EL NEIXEMENT

bre de visitants se situà vora el milió i mig de persones. Els organitzadors hi van gastar vuit milions de pessetes, i en quedà un dèficit d’uns sis milions que la ciutat trigaria molts anys a pagar (Horta et alt., 2010:14).

Nous establiments per a un turisme incipient Tal i com hem anat veient, aquesta renovada Barcelona que desitjava ser cada cop més cosmopolita, pretenia fer les primeres passes com a ciutat turística de moda, però les instal·lacions necessàries per tractar d’allotjar els visitants encara eren més un desig que no pas una realitat5. Esta· bliments ja existents com l’Hotel Cuatro Naciones, l’Hotel Falcó, l’Hotel Espanya, la Fonda de Oro o la Fonda Universal van ser alguns dels negocis que van haver de fer front a tota la demanda. La gran majoria d’allotjaments estaven situats al centre de la ciutat, i així, la Rambla es conver· tí en l’epicentre de l’oferta de cafès, hostals i restaurants, sumant-se al paper que tenia com a nucli dels centres de teatre i òpera de la societat benestant (Teatre Principal, Li· 5. La qüestió suscitada per la manca de places hoteleres a la ciutat esdevé objecte freqüent de crítiques dins la premsa satírica local. En una caricatura publicada a la fi d’octubre dins L’Esquella de la Torra· txa s’hi poden veure uns turistes arribant a un hotel i, atesa la falta d’habitacions, el recepcionista els allotja en una taula de billar que ja està ocupada per dos turistes, que dormen tan bé com poden. L’epígraf diu: «Desprès de corre mil fondas y trobat plé en totas parts, han hagut d’aná a dormir ¡á las taulas dels billars!».

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

ceu...). Seguint l’exemple i l’esperit de Gaietà Vidal i la seva guia de 1840 sobre fondes, hostals i cases de menjar a Barcelo· na (Sala, 2005:101), es publicaren tota una sèrie de guies i almanacs dedicats al visitant, motivant una consciència més o menys clara d’un possible turisme cultural a la ciutat. L’Exposició Universal, en tant que projecte urbanístic, tam· bé va servir per impulsar una sèrie d’equipaments adreçats als turistes, com ara el Cafè-Restaurant Castell dels Tres Dragons –avui dia Museu de Zoologia– i el Gran Hotel Inter· nacional –ambdues obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner–. El Cafè-Restaurant s’anunciava als turistes com el “Grand Café-Restaurant de l’Exposition. Le plus grand et le plus luxueux de la ville” (Casanova, 2009:25). Bastit al passeig de Colom en un temps rècord de 53 dies gràcies al treball d’un miler d’obrers que hi treballaren dia i nit –per instal·lar-hi potents focus elèctrics–, l’hotel formava una estructura de ferro revestida de maons que aixecava cinc pisos i 1.600 habitacions. Seria enderrocat poc temps després de la fi de l’Exposició. La idea era que aquest esta· bliment, el primer gran hotel de luxe que va tenir Barcelona, resolgués el problema d’allotjament –en aquells moments només hi havia hostals i fondes– dels forasters que visites· sin la ciutat. Davant la visita de tants turistes, però, calgué habilitar finalment un vaixell per allotjar-los tots (Termes, 1987:139). Altres empresaris i constructors aprofitaren els aires francesos que tot projecte ben considerat havia de tenir, per obrir sota la marca de Grans Hotels o Grans Restau· rants nous establiments: el Gran Hotel Colón, el Gran Hotel Barcelona, el Gran Hotel Restaurant Condal, la Gran Fonda

EL NEIXEMENT

Restaurant de San Luis o el Gran Restaurant de France... Amb el propòsit de fomentar del turisme, la Comissió d’Afers Generals va dedicar, al seu torn, una forta inversió per garantir i facilitar l’accés al Tibidabo –en tant que atrac· tiu turístic– aprofitant que era objecte d’una urbanització especial (Grau, 1988:327). En aquest ambient receptiu amb el turisme, es plantejà també l’obligatòria necessitat de disposar d’un cos d’intèrprets per atendre millor els es· trangers que visitessin la ciutat, i així, durant el temps que s’estengué l’Exposició Universal, l’alcalde Rius i Taulet or· denà que els guàrdies municipals rebessin un curs de fran· cès bàsic (Montaner Montejano, 2000:38). El turisme esde· venia estratègic i, com a tal, va necessitar d’una acurada i integral planificació en molts dels seus àmbits.

Higienisme, termalisme i espais saludables fora ciutat Tot i aquest esclat immobiliari, industrial i comercial, bona part de la ciutat continuava degradant-se en un am· bient penós. La majoria de les condicions que sotmetien la població en la misèria podien ser clarament resumides en les característiques i contextos de l’habitatge, la feina i la salut. Les polítiques de proliferació de suburbis i polígons re· sidencials que s’hi projectaren, pretengueren uniformar el teixit industrial i l’habitatge obrer –pensat per allotjar el personal de les fàbriques–, però moltes d’aquestes cons·

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

truccions quedaren finalment en suspens degut al paper prioritari que es donà a la construcció de l’Eixample, no no· més pel paper que exercia sobre la morfologia urbana, sinó perquè en bona mesura condensava gran part dels habitat· ges de la burgesia. La manca d’infraestructures sanitàries –com el sistema de clavegueram, d’aigua corrent i d’eliminació de residus– esdevingué un factor de perjudici enquistat a un planteja· ment urbà que no semblava tenir voluntat ni intenció real d’atendre la totalitat de factors que determinaven la nova Barcelona. La població seguia un ritme de creixement ex· ponencial, com si d’una Madame Gigogne es tractés, es passà de poc més de 183.000 habitants l’any 1857, a la xi· fra de 509.589 el 1897 (Pujadas, 1988:16). Aquesta situa· ció, francament insostenible, no va ocupar línies a l’agenda governamental fins a principis del nou segle, quan es co· mençà a fer, encara que tímidament, alguna política social al respecte: el Museu Social de la Diputació (1909-1918) va ser el primer òrgan d’atenció social, esdevenint en els anys vint l’Institut d’Orientació Professional, la llavor de l’actual Seguretat Social. Un dels models d’habitatge del Museu va ser la ciutat jardí, característica de l’Anglaterra industrial. A Barcelona, però, el preu d’aquests habitatges no estaria a l’abast de la majoria de la classe popular i acabarien sent adquirits per les classes acomodades. Al problema de l’habitatge calia afegir-hi el de desenes de milers de persones que emmalaltien i morien afectades per epidèmies de febre groga, còlera o pesta. Els cementiris urbans –molts d’ells als fossars de les esglésies– esdevin· gueren potents focus d’infecció a l’abast de tota la població urbana, convertint l’espai públic en un lloc insalubre i mor·

EL NEIXEMENT

tal. En aquest sentit, els treballs produïts per Felipe Monlau i Méndez Álvaro foren fonamentals per establir a Barcelona una política relativa a l’higienisme. Els testimonis directes de les condicions de vida de les treballadores i els treballadors als dos darrers terços del se· gle xix van ser demolidors (Horta et alt., 2010:12) 6. La crea· ció de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya el 1887 i l’Institut d’Higiene Urbana de Barcelona el 1891, coincidiren amb l’Exposició Universal de forma ben intencionada; aquest se· ria també l’espai per a desenvolupar una intensa activitat al camp de les ciències mèdiques, que permeteren posar les bases de la doctrina higiènica al país. Hom considera que aquest interès per l’higienisme res· ponia a una estratègia de la burgesia que, a marxes força· des, va tractar de posar en pràctica un sistema adequat a les seves pretensions de creixement econòmic, dissenyant fórmules i planejaments que permetien una certa pau so· cial –si més no temporal– mitjançant la concessió de cer· 6. Vegeu: Marian Cubí i Soler, amb Manual de frenologia (Barcelona, 1843) i Pan y bocas, o sea la economía política puesta al alcance de todos. Al pueblo español, sobre el camino que nos conduce a la abundancia y nos aleja de la miseria (Barcelona, 1852); Joaquim Font i Mosella, amb Consideración sobre los inconvenientes que irrogan a la salud de los jornaleros y a la pública de Barcelona las industrias, en especial las de vapor, y sobre las ventajas de trasladarlas a la llanura de Can Túnez (Barcelona, 1852); Pere Felip Monlau, amb Higiene industrial. ¿Qué medidas higiénicas puede dictar el gobierno a favor de las clases obreras? (Barcelona, 1856); Joaquim Salarich i Verdaguer, amb Higiene del tejedor, o sea medios físicos y morales para evitar las enfermedades y procurar el bienestar de los obreros ocupados en hilar y tejer el algodón (Vic, 1858); Laureà Figuerola, amb Estadística de Barcelona en 1849 (Barcelona, 1850) i Ildefons Cerdà amb Monografia estadística de la clase obrera en Barcelona 1865 (Barcelona 1865).

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

tes garanties higièniques als treballadors. Com assenyala Alcaide (2004): «La higiene, que mitjançant els aspectes legislatius, científics i socials s’havia anat introduint a totes les capes de la societat espanyola, es convertí en el me· canisme capaç d’aglutinar la satisfacció d’una part de les demandes socials, sense que per això la burgesia conser· vadora perdés la seva parcel·la de poder, ni deixés de pos· seir els elements necessaris de dissuasió que li brindava la necessària protecció al seu quefer polític i econòmic”. La qüestió higiènica no faria insistència només en les condicions de salubritat i de vida a la ciutat; progressiva· ment s’integrà també com a ideologia predominant a les pràctiques ocioses de l’alta societat, motivant la construc· ció de nombroses residències d’estiu –ubicades de forma més o menys estables– en espais naturals lliures de la presència de fàbriques, fums i disturbis. En aquests espais un element natural com l’aigua va ser clau per condensar moltes de les virtuts de la vida ru· ralitzada que es construïa a cavall de les idees renaixen· tistes. Les aigües termals es van convertir en l’element purificador i medicinal validat per organitzar tota una sèrie d’instal·lacions –en un primer moment a la muntanya– con· cebudes per constituir centres de referència per a la recu· peració de cossos i ànimes afectades per mals, malalties i desajustos de tota mena. La pretesa exclusivitat de la vida aristocràtica es va veure en la necessitat de trobar un terri· tori allunyat de la ciutat i la misèria de les pràctiques obre· res que la inundaven, trobant en els boscos i muntanyes de la perifèria de Barcelona el refugi natural i silenciós del bullici caòtic de la vida urbana. Hom pot ubicar, doncs, l’origen del termalisme a Cata·

EL NEIXEMENT

lunya al període de la Renaixença i a la conseqüent recu· peració i promoció d’una activitat com la hidrotermal, que era hereva de la tradició grecoromana i que servia com a pràctica integrada en l’higienisme. A partir de 1816 les me· todologies termals i mineromedicinals van ser declarades per l’Estat d’ús i utilitat pública, adquirint un estatus pro· pi i establint-se així com a garants del domini sanitari dels tractaments hidroteràpics (Molina Villar, 2004). L’activitat balneària, cada cop més autosuficient, va suposar una in· novació empresarial dins d’una concepció no-industrial, fet que es constatà amb el nombre de clients, els desplaça· ments, les estades temporals al període de banys i l’inici de les segones residències pensades per gaudir de l’entorn paisatgístic, cultural i social (ibídem). Amb els anys, els continuats avenços en el camp hidroteràpic possibilitaren l’arribada d’aquesta activitat al mar, modificant l’escenari físic i marcant el punt de partida del turisme de sol i platja. Aquestes primeres instal·lacions balneàries seguiren l’estela dels antics hospitals i sanatoris, prenent, però, l’aparença i estètica dels nous hotels de tall europeu. La situació geogràfica de les aigües termals i fonts miraculo· ses va obligar a respondre també qüestions relatives a la mobilitat i allotjament de nombrosos malalts, banyistes i forasters que se sentiren atrets per la promoció del clima i les virtuts del medi. Per aquest motiu molts pobles, entre ells Sant Cugat, generaren tot un seguit d’ofertes en res· tauració, allotjament, esbarjo i transport, que suposaren la transformació fisonòmica d’uns territoris fins ara verges, així com de l’estructura econòmica i comercial tradicional del lloc. La torre i el xalet –habitatges característics d’aquests

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

espais– es van concebre garantint l’estreta relació amb els gustos de la burgesia industrial i, progressivament, s’escamparen per tota la muntanya, simbolitzant i territoria· litzant els contrastos existents entre els anomenats espais saludables i no-saludables, i en definitiva, entre el descans i el treball (ibídem). La dinàmica quotidiana d’aquests nous residents esta· va sostinguda amb tota mena de distraccions i activitats ocioses que anaven des de les festes privades, les revetlles, els balls de compromís, les visites d’amistats i familiars, les reunions i les tertúlies, fins els jocs de bridge, les vetllades pianístiques o el jocs de tennis; activitats d’esbarjo i relació que possibilitaren la creació d’una xarxa social i de suport entre comunitats i famílies.

L’amfitrió: Miquel Montané i Martos L’empresari hostaler Miquel Montané i Martos i el con· tractista d’obres Josep Sabadell i Giol, van ser els respon· sables de la creació, el juliol de 1899, de l’Hotel Restaurant La Rabassada dins el terme municipal de Sant Cugat –si bé als diversos documents oficials i periodístics la titularitat de l’establiment s’adjudicarà al primer–. Miquel Montané figuraria com a director durant nou anys. Malauradament, són pocs els documents històrics que aporten dades de la trajectòria i persona de Montané; no· més ha estat possible resseguir alguns aspectes de la seva

EL NEIXEMENT

vida a partir dels pocs documents periodístics trobats a di· versos arxius hemerogràfics. Un d’ells és l’article publicat el 19 d’agost de 1900 a Vida Galante, revista de literatura i tendències -amb arrisca· des referències eròtiques- editada a Barcelona (després a Madrid). En aquest text defineixen en Miquel Montané com un home trempat i simpàtic, molt atent i acollidor amb els visitants i clients, amb grans virtuts pel negoci de la restau· ració i el turisme. La seva activitat en el món de l’hostaleria ja deuria preveure aquest tipus d’actuacions i actituds, molt importants per a mantenir una clientela fidel que pogués fer d’altaveu cap a la resta de possibles clients. Com a qual· sevol empresa turística, el producte que s’hi pagava era en bona mesura immaterial, com el servei, i l’opinió positiva dels clients era fonamental per garantir l’èxit del negoci. Com s’ha anat apuntant anteriorment, va ser arran de l’Exposició Universal que el sector de la restauració turís· tica es va veure beneficiat per l’augment de visitants a la ciutat, i Miquel Montané no va dubtar a invertir en aquest tipus d’indústria emergent. Ja a l’abril de 1891, inaugura· va la cerveseria Gran Cafè Restaurant de la Alhambra, al Passeig de Gràcia número 25: «El nuevo establecimiento, comprende dependencias de cervecería, café, lechería y restaurant» (La Vanguardia, 14-IV-1891). L’Alhambra es va tornar característic entre la restaura· ció barcelonina gràcies al terra sense rajoles de què dispo· sava l’establiment, en un clar intent per imitar les sensa· cions pròpies d’un dinar al jardí. El dinar i el sopar solien estar acompanyats d’un agradable teatròfon instal·lat per al delit de la seva selecta clientela. L’apropament de Montané al negoci internacional del turisme i l’atracció de forasters

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

tingué, en un joc alemany de bitlles, el seu primer resultat exitós: “Der Kegelbahn”, convertí l’Alhambra en lloc habi· tual de la majoria de visitants germans. A les bitlles li afegí, “una rueda de caballitos en la que sirven de introductoras dos o tres muchachas, escogidas entra las más bonitas” (ibídem). Aquell mateix any va ser nomenat secretari segon del Gremio de Cafés-Restaurants7. Com molts altres empresa· ris, Montané va combinar els negocis amb l’activitat políti· ca. Tant important com les finances era ser partícip de les decisions polítiques, i era un fet normalitzat que polítics i empresaris compatibilitzessin funcions d’una forma escan· dalosament integral. Entre les distincions polítiques de Montané destacà la de conseller de foment per l’Ajuntament de Barcelona el 1895, en tant que representant de l’agrupació de Repu· blicans Possibilistes8 sota l’alcaldia de Josep Maria Rius i Badia9. Entre 1892 i 1899 va ocupar la vice-secretaria del 7. Aquest gremi va estar integrat ocasionalment, el 1893, al «Sindicato de los Gremios de Barcelona y pueblos del llano afectados por las patentes de alcoholes» (La Vanguardia, 11-VIII-1893). 8. L’agrupació del Partit Republicà Possibilista va ser fundada i dirigida per Emilio Castelar i Ripoll (1879). Provenia d’una altra formació: el Partit Demòcrata. La gran part dels seus afiliats es van integrar pos· teriorment al Partit Liberal, de caire dinàstic, un cop aprovat el sufragi universal. 9. Entre 1877 i 1899 són escollits a Barcelona 21 diputats liberals, 3 d’ells Possibilistes, acaparant els dinàstics el 80% dels escons. A les eleccions municipals del mateix període, el dinàstics aconsegueixen el 70% dels escons davant el 10% dels republicans. Només un 9% de la població vota. Cañellas, Vegeu: C. i Torán, R. (1989) La classe política barcelonina. Substrat socio-econòmic dels consistoris (1875-1901), a:

EL NEIXEMENT

Centro Industrial de Cataluña i posteriorment, el 1901, en· traria com a tinent alcalde de Barcelona a la vegada que era president del Comité Liberal Monárquico del districte 5è de la ciutat (La Dinastía, 31-XII-1901), l’actual barri del Raval. El 1908 Montané va deixar la direcció de La Rabassa· da, el seu gran projecte hostaler. Amb aquesta decisió es va perdre la pista de l’empresari durant els següents dotze anys. L’última i sorprenent notícia que es té d’ell la trobem a la Ciutat de Mèxic, l’agost de l’any 1920. Gràcies als arxius dels registres de patents dels Estats Units, va quedar cons· tància d’un registre que realitzà Montané per un sistema de cartró indicat per a l’ús dels mistos. Possiblement aquesta dada és un indicador clar del seu destí: aprofitant les extensions comercials i productives dels feliços anys vint nord-americans, emigrà a Mèxic, on de forma destacable, la inversió internacional augmentà la producció de bens, i sostingué amb molta precarietat una economia mexicana desfeta totalment per culpa d’una con· trarevolució sagnant.

Mir Curcó, C (comp.) (1989) Actituds polítiques i control social a la Catalunya de la Restauració (1875-1923). Lleida: El Fil d’Ariadna.

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

L’establiment: Hotel Restaurant La Rabassada L’Hotel Restaurant de la Rabassada va ser dissenyat per l’arquitecte i professor de l’Escola Nacional d’Arts De· coratives de França, Edmon Lechevalier Chevignard (18251902), que projectà una edificació carregada d’ornaments neoàrabs propis de l’arquitectura historicista i romàntica, que en aquell moment ja agonitzava envoltada per les qües· tions estètiques i formals pròpies del nou segle. Aquests plantejaments estètics van ser també propis de moltes al· tres construccions termals, tal i com va ser el cas del bal· neari de Caldes de Malavella, construït el 1989 i dissenyat en gran part per l’arquitecte Gaietà Buigas. L’emplaçament del centre hoteler complia amb totes les garanties higièniques pertinents, i aquest era el punt prin· cipal de la seva promoció: El Hotel está rodeado de frondosos bosques de pinos y otros árboles y plantas aromáticas y des· de sus ventanas se divisan importantes pobla· ciones como Sabadell, Tarrasa, Serdañola, Ri· pollet, Rubí, San Cugat, Caldas y otros. También alegra la vista desde aquel punto la contempla· ción de las montañas de Montserrat, San Lo· renzo Sabalís, San Felio de Piño y otras más. El sitio es adecuado para hacer excursiones pues se halla a unos dos kilómetros del pico del Tibi· dabo y a cuatro de Vallvidrera y muy inmediato a las fuentes del establecimiento que son, la ya mencionada de la Rabassada y la de los Robles,

EL NEIXEMENT

San Antonio y Sulfurosa. Las tres primeras con· tienen sustancias lítico-carbónico-magnesianas y la última sulfurosas. El local se halla esplén· didamente iluminado por medio de acetileno. Dadas las mencionadas condiciones podemos afirmar que el nuevo Hotel constituye un centro higiénico inmediato a Barcelona muy útil para las personas delicadas de salud y el mejor si· tio para la reposición de los convalecientes. [...] En resumen: el Hotel es confortable, y está si· tuado en el sitio más saludable e higiénico de los alrededores de Barcelona. Felicitamos a los señores Montané y Sabadell por el acierto que han tenido al disponer tan útil instalación (La Di· nastia, 23/07/1899). El dia de la inauguració de la Rabassada, la premsa reco· llí ràpidament unes primeres impressions de l’establiment: Anteayer se verificó la inauguración oficial del nuevo Hotel de la Rabassada, situado en el pa· raje que su nombre indica, en una vertiente de la montaña Tibidabo mirando al Norte, a unos trescientos metros del nivel del mar y sobre la antigua y popular fuente de la Rabassada cuyas aguas suben hasta el Hotel por medio de una bomba. El edificio responde al fin a que se le destina pues tiene todos los elementos para ha· cer agradable y sano el hospedaje. Hay salas de billares, tresillo, conversación, piano, tocador, baño, comedores para 300 cubiertos, etc. Las

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Carruatges a la porta de La Rabassada Revista Vida Galante Font: BNE

Carruatge a la porta de La Rabassada Revista Hispànica Font: BNE

EL NEIXEMENT

Postal de La Rabassada Font: Fons personal dâ&#x20AC;&#x2122;Ugo Manzoni

Visitants a la porta de La Rabassada Revista Vida Galante Font: BNE

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Dinar a La Rabassada Revista Vida Galante Font: BNE

Foto de grup a La Rabassada Revista Hispànica Font: BNE

EL NEIXEMENT

Sala de piano de La Rabassada i foto de grup a la façana Revista Vida Galante Font: BNE

Retrat de Miquel Montané i Martos Revista Vida Galante Font: BNE

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Nota comprovant de l’Hotel Restautant La Rabassada Font: AMSC

Propaganda de l’Hotel Restaurant La Rabassada Font: AMSC

EL NEIXEMENT

Propaganda de l’Hotel Restaurant La Rabassada Font: AMSC

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Propaganda de l’Hotel Restaurant La Rabassada Font: Fons personal d’Ugo Manzoni

EL NEIXEMENT

habitaciones son cómodas y ventiladas y todo el mueblaje es nuevo y se estrena con el edificio (Ibídem). Aviat l’Hotel Restaurant també va començar a ser reco· negut per la seva distingida cuina, indiscutible vector d’unes bones i saludables pràctiques. Així ho constatà el premi que reberen de l’agrupació artístico-culinaria “La Moderna” en un acte ofert al teatre Principal: Don José Casanovas, medalla de oro, jefe de cocina del Gran Hotel-Restaurant de La Rabas· sada. Don Pedro Soler, diploma distinguido, se· gundo cocinero del Gran Hotel-Restaurant de la Rabassada (La Vanguardia, 15-XII-1899). Les instal·lacions interiors també eren dignes de les exi· gències dels seus futurs clients: disposaven de grans es· pais per als menjadors, d’habitacions moblades, de salons de billar, de sofàs, de piano, d’oratori, de telèfons, de met· ge, de perruquer i de moltes cambreres... A part de l’activitat hostalera –hotel i restaurant– i dels stages terapèutics, La Rabassada s’utilitzà com a seu de di· ferents actes i activitats. S’habilità una capella pública per celebrar-hi bodes, s’organitzaren jornades especials per al dimecres de cendra o per la festivitat de Sant Medir, hi ha· gué concerts de cant, balls i tot tipus de festes públiques i privades. El febrer de 1900 Sabadell deixa pas a Pedro Figueres i Combrés perquè, juntament amb Montané, constituïssin una societat mercantil col·lectiva amb l’objectiu d’explotar

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

l’establiment fins l’1 de juliol de 1919 (Revista Ilustrada de Banca, Ferrocarriles, Industria y Seguros, ?-II-1900). Durant la primera dècada de segle l’establiment va obrir només les temporades d’estiu. Tot i les prodigiositats del clima, les condicions hivernals de Collserola no podien garantir les qualitats ambientals necessàries per rebre vi· sitants, i les despeses pel mantinent de tot el centre van acabar sent massa elevades per tenir-lo pràcticament buit. L’estiu de 1908, amb la sortida de Montané, la direc· ció de La Rabassada passa a mans de Joan Jubert, antic director de l’escola pública de Sant Martins de Provençals, justament l’any que aquest es va jubilar com a membre de la Junta Central de Derechos Pasivos (Gaceta de Instruc· ción Pública y Bellas Artes, 5-XII-1909), institució dedicada a la recaptació i comptabilitat de fons econòmics destinats a les jubilacions i pensions dels mestres. La nova direcció, però, no va suposar cap canvi significatiu en l’organització i oferta de l’establiment, i no seria fins la inauguració del Casino, el 1911, que el negoci patiria una transcendental transformació.

L’ESPLENDOR

L’estat legal i moral del joc Els orígens del joc d’apostes a Catalunya i Espanya van estar marcats per la difusió i promoció de la Loteria com a font d’ingressos de l’estat. La primera referència històrica d’aquesta Loteria la situà José Altabella al 1444 a l’antiga ciutat holandesa d’Esclusa, i no arribaria a la Península Ibèrica fins al segle setze de la mà de Carles I, gràcies als contactes comercials que mantingué amb Flandes. Al segle xvi s’organitzà una primera Loteria a Valladolid destinada a recaptar fons per tal de restablir la situació desprès de l’incendi que la devastà el 1561. Els premis oferts van ser joies i petites rendes vitalícies. Tot i així, esdevingué un ve· ritable fracàs i el temps necessari per recaptar el diners s’allargà tant que les joies es varen corroir i van perdre bona part del seu valor original. Durant segles no es po· saria en marxa una experiència semblant, i la Loteria no tornaria a aparèixer fins a la segona meitat del segle divuit, amb Leopoldo de Gregorio Esquilache, ministre de Carles III, quan decideix establir una Loteria nacional inspirada en la que es jugava a Sicília. El Reial Decret de 1763 del rei Carles III seria vigent fins a la promulgació dels codis civil i penal la segona meitat del segle xix. Aquesta reglamenta· ció establí, entre d’altres normatives, les penalitzacions a funcionaris públics, nobles i militars que estiguessin sota la sospita d’haver jugat a algun dels moltíssims jocs prohibits. A Catalunya la primera rifa oficial data de l’any 1798 i s’organitzà amb finalitats benèfiques. L’olla dels pobres va ser un èxit i es prolongà durant alguns mesos. Però no seria fins a la fi de la Guerra del Francès que el deute econòmic

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

proveí d’un bon argument el govern per suggerir, de nou, el joc com a font d’ingressos pública. El conflicte havia supo· sat un desgast per les arques i urgia trobar un sistema rela· tivament ràpid que permetés remuntar la situació. A partir de 1827 l’Ajuntament de Barcelona organitzà diversos sor· tejos de Loteria, com ara la «Rifa dels Empedrats», que es convertiria, a Barcelona i a Catalunya en general, en un sor· teig institucional suficientment fort com per competir amb la Loteria Nacional. Altres sortejos com la «Rifa de la Casa de la Caritat» o la «Rifa de l’Hospital»10, sorgirien posterior· ment aprofitant l’estat de gràcia en què es trobava el joc d’apostes. Però el desembre de 1881 s’aprovà una nova llei que decretava la prohibició de totes les rifes existents fins llavors; la competència que patí la Loteria a Madrid per part de les rifes forçà aquesta decisió (Cadena, 2006:96). La implantació i gestió de la Loteria per part de l’estat, su· posava «un punt d’inflexió en la història legal del sector que inicialment beneficià també a les sales de joc. Era la pri· mera esquerda al gel trencat” (Fontbona, 2008:108). Una legalització molt més àmplia del joc seria a prop. A l’abric de la Loteria, però, caldria sumar-hi tota la resta de jocs de cartes marcats per una forta tradició tertulia· na que històricament havien estat patrimoni de tavernes i domicilis privats (González Alcantud, 1993:194). Uns jocs tradicionals que, davant la imperiosa necessitat de forma· litzar-se en normes més o menys comunes, fomentaren la publicació o reedició de centenars de manuals dedicats a

10. Vegeu: Rué Dalmau, A. (1946) Las antiguas rifas barcelonesas. Su origen, esplendor y desaparición. Barcelona: Millà.

L’ESPLENDOR

aquesta qüestió11. Tot i comptar amb un ample marge de maniobra, el codi penal seria estricte en la seva regulació, prohibint i multant l’activitat en base a unes determinades consideracions d’ordre moral i econòmic. El 1888 es redacta el «Reglamento Oficial de Sociedades, Reuniones y Manifestaciones Públicas», que en un dels punts fixà que: en casinos o círculos de recreo donde se juegue habitualmente a juegos ilícitos y prohibidos, se procederá a la suspensión y disolución de la en· tidad por considerarlas casas de juegos (Mhar· tin y Guix, 1902:53). Aquests jocs il·lícits estarien determinats pel codi penal vigent: el Código penal comprende bajo ese calificati· vo a todos los de suerte, envite o azar, lo cual implica la consecuencia de que han de consi· derarse como lícitos aquellos en que intervenga la destreza, el cálculo y la habilidad del jugador (ibidem, 1902: 55). I de forma àmplia,

11. Vegeu: de Rementería, M. (1839) Manual completo de juegos de sociedad o tertulia y de prendas. Madrid: Impr. Norberto Llorenci; o, de Longueville, A. (1876) Manual de juegos de naipes: con baraja española y francesa, seguido del arte de echar las cartas francesas. Madrid: Impr. Saturnino Calleja

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

deben considerarse como ilícitos todos aquellos en que resulten a favor de los banqueros venta· jas conocidas (ibídem, 1902: 56). Però la desregularització interna de molt jocs dificultà a la citada llei establir quins eren veritablement d’apostes i quins no, quins eren d’atzar i quins promovien la concen· tració o el sentit educatiu. En un primer moment, els jocs «de bastos y espada» obtingueren la legitimitat del govern, mentre que els jocs d’atzar restarien prohibits, tot i que a la pràctica, com hom pot suposar, uns i altres es barrejarien, dificultant-ne l’operativa categorització. Els més moralistes entenien que aquesta reglamentació havia de servir com a eina preventiva, adreçada al decreixement de la conflictivi· tat social i ètica que s’associava al joc, així com per esta· blir l’escenari adequat per a gestionar-lo. Però en tot cas, la postura hegemònica era la que condemnava el joc i els jugadors, sobretot si eren obrers: El jòc, considerat en sí, és una institució molt bona i que produeix un joliu esbarjo, mentres no se n’abusa: però quan s’hi comença a estusias· mar i el seu fi és sols la passió, allavors el jòc resulta funestíssim. ¡Quànts daltabaixos ha cau· sat el jòc, fins arribar a esser-ne precipici i ruina de molts individus que, portats de l’entusiasme i més tard de l’interès, i fins de la mateixa pas· sió, han quedat reduits a la miseria, conduint-los moltes voltes al crim, especialment quan s’han apurat copes i més copes de licor per a avivar més la passió fins a emborratxar-se! ( : 35,36).

L’ESPLENDOR

Ja que l’home de bé: té que procurar esquivar-se i fugir de totes aque· lles que’n siguin contraries a la cultura i a la mo· ralitat i pregonin tota classe de vicis, que avui dia, per desgracia de l’obrer, són les més abun· doses en nostres vilatges i ciutats; com són les tavernes, els clubs, els cafetins, cases de jòc, etc., etc.; llocs on moltes voltes s’hi gasta l’obrer miserablement la setmanada, malmetent-se·la ja en el jòc, que n’és precipici de la Societat, ja emborratxant-se, causant odis, discòrdies i fins sagnant baralles (Ibidem: 11). En un exemple clar de paternalisme envers els obrers, el Círculo Obrero de Maceda d’Ourense, en veu del presbíter Manuel Vidal, denuncià reiteradament la permissivitat amb què es tractava el joc: ¡Peregrina solución la de reglamentar un mal porque no puede evitarse! Según ellos, también deberían reglamentarse el robo y otros grandes males, porque, dada la condición humana, no han podido ni podrán nunca proscribirse de la sociedad (González Alcantud, 1993:209). Tot seguit dictaminà als treballadors l’actitud que ha· vien de mostrar i exemplificar: Y vosotros, obreros católicos, predilectos amigos míos, no mancilléis la gloria de vuestro hermoso

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

título, entregandoos a ese pensamiento vil, cien veces más funesto que las enfermedades mor· tíferas y contagiosas. Huid de presenciar esas escenas indignas y fascinadoras que se repre· sentan, sobre la mesa del juego prohibido [...] He dicho (ibidem, 1993:210). Com apunta González Alcantud (1993:37), «la condem· na de l’atzar fou patrimoni del púlpit i del confessionari; tot i que gairebé sempre amb feblesa, donat que aplicada amb rigor la sanció haurien d’haver condemnat a una bona por· ció d’homes de les classes ocioses, entre les quals es tro· bava el cura mateix». Aquest període, comprés entre finals del segle xix i prin· cipis del xx, va ser també testimoni d’una sèrie de debats polítics i periodístics al voltant del joc i de la seva legislació pública que, bàsicament, foren sostinguts per les constants divergències que portaren a uns i altres a posicionar-se a favor o en contra. Els interessos propis de cadascú fomen· taren la presència del joc a l’escena pública d’una forma mediàtica, tot generant una opinió també pública, que de· terminà, a la vegada, l’escenari polític i partidista de la re· gulació o prohibició a què es veuria sotmès el joc. Contínuament diaris i revistes incorporaren el debat sobre el joc a les planes d’actualitat, sobretot diaris de la premsa renaixentista, com ara Diari Català, que posà en veu del fundador i director, Valentí Almirall, la consideració de que una activitat així, no era més que la primera pedra d’un estat perpetu de delinqüència i de degradació (Figu· res, 1999:390). Almirall reclama als governadors que:

L’ESPLENDOR

ocupat lo ministeri en una qüestió que tant se rossa ab la moral pública, semblaba natural que ‘l primer joch perseguit habia de ser lo joch ofi· cial, la loteria. Pero aquest se surt de la regla; aquest no entrará segurament en la categoria de joch; produheix alguna rendimenta al Estat y devant de la utilitat desapareix la moral. ¡Lo gobern prohibeix als demés una cosa que ell practica! Fenómeno curiós y que tal vegada sols passa en lo nostre pais (Diari Català, 4-III-1881). Uns anys més tard, amb l’establiment de noves normes i lleis, el focus prohibicionista s’emparà en la il·legalitat per denunciar els nombrosos casos de joc públic. En el context polític i en veu d’un destacat membre de l’administració monàrquica, Enrique Mhartin i Guix, la decidida repressió contra el joc era inqüestionable: no ha de detenerse la acción de la adminis· tración de justicia, sobre todo cuando se hace indispensable contener el desenfreno del jue· go ilícito, que ha llegado al extremo de tener alarmada la opinión y en tortura a las familias (Mhartin y Guix, 1902:53). Una gran quantitat de supòsits, fets i derivacions evi· denciaren les conseqüències que la protoindústria del joc tenia sobre l’economia, la política, el treball, la indústria i, és clar, la moral. Conseqüències, però, que no serien ana· litzades mai com a causes, obviant, per tant, les condicions socials i materials de la població que, per motius molt més

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

mundans que morals, es veuria abocada als jocs d’apostes. L’elevat atur, les condicions laborals, l’escassa visibilitat d’un projecte de futur emancipador, no eren mai dades a considerar. I és que el debat al voltant del joc semblava més aviat un debat al voltant de les activitats, pràctiques i usos de la classe obrera que podien veure’s, o es veien, com un desajust en el desenvolupament capitalista de la societat. En aquest sentit, les classes benestants queda· rien fora de tota discussió, disposant-hi l’etern valor de la propietat privada: Colom i Beneito publicà el 1889 el text La cuestión del juego, deixant clar que: No usando más argumentos que los artículos del Código Civil [...], hemos de demostrar que toda ley que prohiba el juego de dinero, entra en terreno vedado, trata de reglamentar la vida privada del individuo [...] Es más, esa ley consti· tuirá siempre un ataque a uno de los más sagra· dos derechos: el derecho de propiedad (Gonzá· lez Alcantud, 1993: 208). El desenvolupament social del joc també experimentà el seu propi progrés de la mà de governants i empresaris. En un període on la indústria fabril estava modificant les formes d’entendre el comerç i l’economia, la lògica del joc es dotà d’un fort potencial per produir negoci. Els concep· tes relatius a l’organització empresarial foren adaptats a l’administració dels jocs d’atzar i les apostes esportives (Fontbona, 2008:105). Els jugadors clàssics es toparien amb una nova classe de rendista: el jugador de borsa. Per a alguns, el sorgiment de la borsa i la seva equiparació a

L’ESPLENDOR

una autèntica timba de tafurs es faria en oposició al «ve· ritable comerç», aquell que intercanviava productes reals o colonials i no abstractes valors12. L’especulació, en poc temps, ja no seria una mera activitat a petita escala, sinó que es transformaria en l’eix vertebral de tota l’economia de mercat.

Cercles, clubs, ateneus i casinos Com molts aspectes de la vida quotidiana, la planifica· ció de l’oci durant el segle dinou estava supeditada tam· bé a la estructura classista de la societat. Gairebé cada col·lectiu, segment social o comunitat s’articulava en clubs, cercles, ateneus, orfeons o casinos, que actuaven com a aglutinadors d’interessos, gustos, costums, aficions, nego· cis i xarxes socials de tota mena. Així, i de mica en mica, varen fer aparició tot un seguit de clubs esportius, culturals, eqüestres, econòmics, religiosos, militars, obrers o artís· tics, que tractaren de donar resposta als desitjos d’esbarjo i sociabilitat d’una societat cada cop més avocada a l’interès sectorial. Però en realitat, tot i que existia una considera· ció classista i social que permetia o rebutjava l’accés de determinades persones a aquests espais, es desvirtuava 12. Bahamonde Magro, A. i Toro Mérida, J. (1978) Burguesía, especulación y cuestión social en el Madrid del siglo XIX. Madrid: Siglo XXI. Citat a: González Alcantud, J.A. (1993) Tractatus ludorum. Una antropología del juego. Barcelona: Anthropos.

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

constantment, obrint i acceptant en la pràctica l’entrada de més socis en tant que les circumstàncies –el negoci– ho demanaven. Alguns dels més selectes i coneguts a l’època van ser el Cercle del Liceu (1847) i el Cercle Eqüestre (1856), que en· cara avui continuen sent símbols i edificis emblemàtics de Barcelona. Aquest dos Cercles aglutinaren bona part de la nova burgesia industrial i actuaren com a societats influents en el poder econòmic i polític, esdevenint veritables centres de referència per als poderosos empresaris estrangers que en aquell moment començaven tímidament a arribar a la ciutat per establir negocis i tancar acords comercials. A diferència d’ateneus, clubs o cercles, el casinos esta· ven íntimament relacionats amb els establiments termals que anaren fent aparició, i responien, per tant, a un origen marcat per la conquesta ociosa de la muntanya i el mar. La paraula casino prové de la veu italiana casini, i fa referència a les cases d’esbarjo annexionades als palaus o vil·les dels nobles italians del segle xvii. En aquestes instal·lacions els jocs d’atzar i d’apostes es convertiren en un dels principals atractius, fent-ne el motiu principal de l’arribada dels hostes. Posteriorment derivaria a França i s’utilitzaria per designar les discretes sales de joc que, gairebé sempre, complementaven la oferta dels complexes termals. Amb el temps aquesta fórmula s’acabaria este· nent també per les grans ciutats, i el concepte «Casino» s’utilitzaria, sobretot a Anglaterra, per designar els opulents gentlemen clubs, obertament avinguts al joc i les festes. Per l’antropòleg González Alcantud, però, la prolifera· ció de casinos a molts països d’Europa creà tot tipus de defensors i opositors: «l’emersió dels casinos amb la seva

L’ESPLENDOR

corresponent classe ociosa internacional no era aliena, d’altra banda, a l’existència d’una íntima connexió entre luxe i capitalisme, entre l’herència aristocràtica divuitcen· tista del luxe i del dispendi econòmic, i la racionalitat ca· pitalista que operaria amb un sentit molt d’administrador de finques, buscant el benefici, l’interès, amb el dispendi originari de l’univers originari precapitalista13» (González Al· cantud, 1993:207). El mateix González Alcantud situa l’esplendor dels ca· sinos espanyols al període d’entreguerres que compren l’inici del conflicte franco-prussià el 1870 i la fi de la se· gona guerra mundial el 1945. Coincidint amb un context social marcat per les més de dues mil cases de joc a tota Espanya –a tavernes i domicilis privats–, la burgesia urba· na començaria a considerar els jocs d’atzar com una acti· vitat socialment interessant, fent que «els promotors dels cercles immediatament adverteixin de les avantatges que suposava incloure aquest tipus d’esbarjo entre les seves activitats. A més d’oferir una nova diversió als seus socis, la institució pot incrementar els beneficis per mitjà de tan lucratiu mitjà» (Fontbona, 2008:121). El manteniment d’aquests luxosos clubs tenia un cost tant alt que la majoria de centres no guanyaven prou amb les quotes dels socis o els capitals privats, la qual cosa feu que trobessin en el joc el mitjà estratègic per augmentar els beneficis i pagar els costos de l’empresa. La gestió i explotació del joc en aquests espais restà immune durant molts anys a l’estricta aplicació de la legislació per part de 13. Vegeu les relacions que l’economista i sociòleg anglès Werner Sombart fa en aquest sentit a (1922) Luxus und Kapitalismus, Múnich: Duncker & Humblot.

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

l’administració, que veuria els clubs aristocràtics com a clubs selectes formats per comunitats que no eren altres que les seves pròpies, tot considerant que els seus iguals no estaven exposats a les conseqüències perverses del joc, conseqüències a les que sí que ho estaven les classes po· pulars, més ingènues, segons ells, a l’hora de delimitar els riscos econòmics dels jocs d’atzar. El joc, així entès i així justificat, resultaria totalment com· patible amb la resta d’activitats del club, fins al punt de convertir-se en el lloc més idoni per jugar. Com apunta no· vament González Alcantud (1993:29), «entre tots aquests locus de sociabilitat masculina només els casinos stricto sensu eren aptes per allotjar a les classes ocioses pro· penses als jocs d’atzar. Ni el cafè, ni els cercles polítics, ni els ateneus, semblaven llocs adequats per la “diversió i expansió alegre”». Però la veritat és que, si bé la majoria d’aquests espais no ocultaven l’activitat quotidiana del joc d’apostes com a part normalitzada de l’oferta, d’altres la disfressaven sota objectius culturals, polítics o socials del club. I és que la invisibilitat d’aquests darrers afavoriria de bona manera la presència de moltes personalitats que, amagant-se de la llum pública, podien desfer-se d’una mo· ral contraria al joc que ells mateixos personificarien com a garants i defensors14. En aquest sentit, la situació legal del joc ja havia canviat respecte a l’anterior legislació de Carles III, i tot i que els jocs d’atzar seguien vetats, només es consideraven delicte 14. En relació a l’afició al joc d’altes personalitats públiques, vegeu: Pita Pico, R. (2007) «Afición de funcionarios, militares y religiosos a los juegos de azar: entre la transgresión y el buen ejemplo», Revista Cre· dencial Historia de Bogotà, 215 (Colòmbia).

L’ESPLENDOR

si es jugaven en espais públics. Però aquest Codi Penal de 1870 era clarament deficient a l’hora de definir quins eren aquests llocs públics (Fontbona, 2008:124), obrint així la lliure interpretació del sistema de penalitzacions. El primer casino que obrí a l’Estat espanyol fou el de Madrid, que naixia el 1836 amb l’etiqueta i la fama d’espai elitista i frívol, i que ràpidament esdevindria l’alternativa a la seriositat d’ateneus i liceus15 de la capital. Anys més tard, el 1887, es construí el Casino de San Sebastià, un establiment que seguia i reproduïa també els ambients més destacats dels grans Casinos europeus. Els casinos cada cop anaren prenent més rellevància com a escenaris de sociabilitat de la societat burgesa i aris· tocràtica. L’oci d’aquestes classes prengué un caire nou, més internacional i sofisticat, dotant-se d’un esperit decidi· dament grandiloqüent. González Alcantud ho expressa així: «Està clar que en l’imaginari col·lectiu, en qualsevol cas, el joc de casino era una modalitat nova, fascinant, de la clas· se ociosa internacional. Obres literàries com El jugador de F. Dostoievski augmentarien la fascinació pel gran casino, engendre últim de la ociositat aristocrático-burgesa i de cert spleen finisecular. En aquest univers simbòlic, Monte· carlo aniria modelant des de mitjans de la centúria deci· monònica la seva imatge fatal, amb el hieratisme dels seus croupiers, fidelment freds davant el cop de daus advers, o la seva sala de suïcidis, desprès, en realitat, infermeria per atendre desmais» (González Alcantud, 1993:205).

15. Per una història àmplia i detallada del Casino de Madrid, vegeu: Zozaya Montes, M. (2007) Del ocio al negocio. Redes y capital social en el Casino de Madrid, 1836-1901. Madrid: Catarata.

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

L’anatomia dels casinos L’any 1928, l’escriptor francès Francis De Miomandre (1880-1959) publicava un manual exhaustiu sobre la vida i morfologia del casino de l’època i que adreçava a tot aquell homme à la page: à celui qui prétend le devenir, à celui qui mène, sans vices, une bonne et belle vie, à celui qui en éprouve le désir (De Miomandre, 1928:5). Amb un to certament irònic i burlesc, el llibre de De Mio· mandre suposarà un repàs amb perspectiva dels aspectes estructurals dels casinos europeus, amb una fixació acura· da per detalls com ara la decoració o el personal humà que els visitaven. Per a l’autor, les qualitats estètiques dels casi· nos, en tant que monuments, eren poc més que l’expressió màxima de la lletjor, i salvant excepcions com les dels ca· sinos de Deaville o Cannes, la qüestió estètica brillava en un oblit que perpetuaven la majoria d’arquitectes contrac· tats per a dissenyar els edificis, que, avergonyits de la seva obra, no dubtaven en signar amb pseudònim. Les grans sales dels casinos, descrivia De Miomandre, estaven normalment atapeïdes de daurats que actuaven, per un estrany procés psicològic, com a tranquil·litzants per a tota la massa de visitants i jugadors. El bar, sempre a prop de la sala de joc, era també l’espai de reflexió per als jugadors, una mena de racó discret i idoni per a la medita· ció. Els cambrers, per la seva banda, combinaven la feina a la barra amb la de confidents de les gents de l’alta societat.

L’ESPLENDOR

Els salons, decorats amb gran luxe, amb divans i plan· tes verdes, eren els espais de les cites o dels rendez-vous, complint així la mateixa funció que les sales d’espera. Altres sales, com ara les destinades a les funcions teatrals, eren còmodes i estaven decorades alegrement, però resultaven estar molt lluny de l’esplendor dels veritables teatres. La gent assitia amb desencís a una programació que variava entre la comèdia, l’opereta, el ball i el cant. El joc era, sense dubte, l’ànima del casino. I més enllà del debat al voltant dels efectes del joc, per De Miomandre quedava absolutament patent que els beneficis que deixava eren els que feien possible l’existència de tot l’establiment. Les fonts termals i els boscos aromàtics per si sols no eren res sense el joc. Pel que feia als jugadors, podien dividir-se en base a dues tipologies diferents: l’ocasional i el nat. El primer venia a ser «tothom»: el banquer, l’industrial, la dona luxosa, el petit burgés... i qualsevol home o dona que entra· va a l’establiment «a passar l’estona»; tot i que podia perdre els seus diners i caure en la ruïna, triava en tot moment i no perdia mai la qualitat d’amateur. En canvi, al segon tipus de jugador no hi havia res que el pogués fer fora de la taula de joc; tret de les necessitats bàsiques com a éssers humans, el temps i la vida la dedicava al joc; una mena d’heroi que sempre se les manegava per trobar nou capital i tornar a l’endemà. Francis de Miomandre no dubtaria en titllar el món en el qual vivia reclòs aquest tipus de jugador com a paral·lel al de la resta. Un món on el plaer del joc ho dirigia tot. Aquestes i altres caracteritzacions ens parlen d’algunes de les diverses situacions quotidianes al voltant dels casi· nos, difícilment enregistrables fora de la literatura. Així, en

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

un to menys èpic i castís, Guillermo Solana (1973:30) situà, dècades més tard, dos tipus més de jugadors: el jaque, és a dir, aquell que després d’una sèrie de partides guanyado· res retirava els beneficis de la banca i marxava a un altre casino sense donar temps als inspectors de l’establiment per poder convèncer l’afortunat de seguir jugant –i per tant, perdent–, i aquells que volien cobrar al barato, és a dir, per· sonal de l’administració pública que guanyava periòdica· ment una quantitat determinada en forma de suborn per mantenir la discreció pública del joc. Si bé De Miomandre mantindrà sempre que el joc és immoral, l’autor no es va considerar mai a si mateix un mo· ralista, ben el contrari: Je suis un psychologue et un physicien. J’étudie la réalité (De Miomandre, 1928:45). I com a tal proclamà que, segons les seves observacions sobre la realitat del joc, aquest atrapava els adeptes en una mena de llim boirós i incorruptible, més enllà del bé i del mal, que tornava qualsevol voluntat en addicció. Al mateix temps, però, no s’estava de proclamar-ne els efectes posi· tius, entre els quals hi figurava una capacitat certament ori· ginal d’esdevenir un instrument educatiu que exercita la sa· gacitat i l’esperit crític, la prudència i la decisió, la violència i la subtilitat. El joc, concloïa, inspirava també l’ascetisme, eliminant la resta vicis: contra la volupté, contre la cocaïne, contre l’alpinisme, contre la vanité, contre la manie de bâtir, contre l’usure, contre la gourmandi·

L’ESPLENDOR

se, contre la médisance, le jeu est le remède le moins glorieux peut-être, le moins connu, ce· pendant le plus sûr. Le jeu exclut tous les vices. Le jeu est un école d’ascétisme (De Miomandre, 1928:48).

El gran empresari: Josep Sabadell i Giol Si hom pot destacar una persona determinant per seguir l’itinerari històric de La Rabassada, aquesta és Josep Saba· dell i Giol, el mateix polític i empresari que anys enrere, junt amb Miguel Montané i Martos, inaugurava les instal·lacions de l’Hotel Restaurant La Rabassada. Nascut el 1857, Josep Sabadell va tenir un paper des· tacat, tot i que poc reconegut, en la dinamització de bona part de les reformes i planejaments urbanístics de Barcelo· na, i va ser també una de les principals figures en la cons· trucció i organització de la patronal empresarial espanyola (origen de l’actual Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials) durant els últims anys del segle dinou i el primers del vint. Així ho constata la historiadora Soledad Bengoechea a l’obra Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004), que serveix com a principal referència per entendre la figura històrica i personal de Sabadell: «el semblant de Sa· badell corresponia a un home afable, amb uns trets facials suaus. Dotat d’una gran capacitat d’acció i organització,

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

fou un veritable líder patronal i l’impulsor de l’estructuració més nova de la patronal. Sabadell fou un referent pel món empresarial català i també espanyol, donat que les seves consignes organitzatives no només es deixaren escoltar a Catalunya, sinó que abastaren diferents punts d’Espanya (2004:10)». Josep Sabadell inicià el 1892 l’estructuració de la patro· nal de la construcció. Tenia trenta cinc anys, era membre del partit conservador i ocupava el càrrec d’alcalde de Grà· cia en substitució de J. Antonio Jordana. El propi Sabadell resumia el seus propòsits com alcalde de Gràcia en dues paraules, ordre i administració: Para conseguir lo primero, manifestó que procu· raría, dentro de sus atribuciones, que por todos se cumpliera estrictamente la ley, respetando por su parte los derechos de los concejales a quienes consideraría por igual sin fijarse en sus ideas políticas, atendiendo las indicaciones de la prensa y las reclamaciones justas del vecin· dario. Para lograr lo segundo declaró que velaría ante todo y sobre todo por la moralidad admi· nistrativa, destituyendo o suspendiendo inexo· rablemente a los empleados que cometieran la más ligera infidelidad. Añadió que procuraría ha· cer economía, con lo cual y con el aumento que confiaba obtener en la recaudación, podrían sal· darse los atrasos del municipio y realizarse las mejoras que el vecindario reclama (La Dinastia, 2-VII-1891)

L’ESPLENDOR

Sense dubte, destaca molt el fet que, justament a finals del dinou, Sabadell sigui l’alcalde d’una vil·la com Gràcia, te· rritori obrer per excel·lència que comptava ja amb una forta tradició revolucionària (Bengoechea, 1994:56). En aquest sentit, el periodista Francisco “Paco” Madrid dona fe de la importància estratègica de Gràcia quan escriu: Barcelona era la ciudad ideal para buscar re· fugio. Populosa urbe industrial, el movimiento anarquista se había desarrollado a la sombra de las chimeneas de sus fábricas textiles y contaba con un fuerte contingente de afiliados a sus or· ganizaciones que no dudaban en prestar apoyo y solidaridad a sus hermanos perseguidos. Sin embargo, más que la ciudad amurallada, el re· fugio lo proporcionó, casi siempre, una rica villa situada muy cerca: Gracia (Madrid, 1989:41). Però lluny de fer incompatible els objectius de Sabadell, el panorama social i polític que presentava Gràcia serà, per a ell, l’escenari sobre el qual tractarà d’organitzar, fent servir el llegat de les estructures medievals, la patronal en un bloc unitari: «la seva il·lusió era portar a terme una articulació i unificació general dels patrons del sector en el marc d’una nova Barcelona. Per això, Josep Sabadell va ressuscitar unes velles estructures, formant una societat que era hereva d’un antic gremi: el Centro de Contratistas de Obras, que ja es va definir com “de Barcelona”» (Ben· goechea, 1994:54). Sabadell, alhora que alcalde, era membre de Fomento del Trabajo Nacional (Sellés, 1991:45), la confederació

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

d’organitzacions empresarials de Catalunya constituïda el 1889 en defensa dels interessos industrials catalans i es· panyols. L’activitat de Sabadell en pro d’una patronal unida i forta va ser constant, i l’acció i lideratge patronal de Saba· dell, aconseguí promoure i activar la fusió de la classe in· dustrial i comercial –per Sabadell, «les classes mitjanes»– en una Confederació Patronal Española. El coneixement del territori i la població de Gràcia per· meteren a Sabadell establir connexions amb tot tipus de sectors socials: «Els bars, les penyes i tertúlies d’aquella lo· calitat eren espais idonis perquè àdhuc l’alcalde “confrater· nitzés” amb el proletariat i l’artesanat de la vila. Tanmateix, eren llocs apropiats, també, perquè un home con Josep Sa· badell, que era contractista d’obres i polític, es relacionés amb importants burgesos i empresaris de la ciutat» (Ben· goechea, 1994:57). Sabadell també mantingué relacions molt properes i còmplices amb la junta directiva del Fomento de Obras y Construcciones (FOCSA)16 i amb la Sociedad Económica Graciense de Amigos del País, fet que el pro· veeix d’eines per «solucionar» els conflictes laborals amb els obrers de la construcció. Per aconseguir això, «jugava en dos fronts diferents, utilitzant la política del “pal i la pasta· naga”: per una banda, organitzaven patronals de resistèn· cia; per l’altre, apel·laven a les plomes dels catòlica socials de l’època, que pregonaven els avantatges d’assolir una harmonia entre capital i treball» (Bengoechea, 1994:57). 16. La primera obra que s’adjudica a FOCSA és la construcció de di· ferents molls al port de Barcelona. El 1909 urbanitzen la Diagonal i Casanova, i pavimenten el Passeig del Triomf (entre d’altres). Web de Fomento de Construcción y Contratas [http://www.fcc.es/fcc/corp/ esp/qs_hhmd_1900.htm].

L’ESPLENDOR

L’inici de segle confirmà les premonicions finiseculars, i el conflicte social no farà més que esclatar una i altra vegada. Però Sabadell, procurador i líder patronal, no va dubtar a l’hora de prendre mesures: «Els conflictes laborals que van tenir lloc durant l’hivern de 1901 i la vaga general que els anarquistes impulsaren a principis de 1902, van activar el temor i el creixent malestar de l’empresariat català. La pa· tronal va replicar a aquells successos elaborant i posant en marxa una sèrie de respostes, tant preventives com defen· sives. Entre elles se’n destaca una de primordial: reforçar la seva pròpia cohesió en associacions de resistència» (Ben· goechea, 1994:63). Com a home polític i empresarial, Josep Sabadell va ser també president del Círculo de Propietarios de Gracia i president del Centro de Contratistas Generales de Obras y Maestros Albañiles de Barcelona durant la primera dècada del segle vint. La seva doble tasca de regidor i afiliat al Centro de Contratistas va ser clau per apropar aquestes dues institucions. La reiterada doble situació de polític i empre· sari no reportà, però, cap mena de problema: «el fet que en les associacions patronals poguessin conviure polítics de signe divers no equival a pensar que aquestes associa· cions fossin apolítiques. Al contrari, tractaven d’influir prop dels òrgans de poder, unes vegades corporativament, al· tres a través dels partits polítics» (Bengoechea, 1994:68). La seva posició política, plenament conservadora, quedarà palesa una i altra vegada: el 8 de març de 1903 signà un manifest polític –emès per a les eleccions provincials– en representació dels «Centros Conservadores, Centro Catalán Monárquico y otras entidades».

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Los que suscriben, en nombre propio y creyendo ser fieles intérpretes de los sentimientos y aspi· raciones que, sin estrecho espíritu de bandería, animan a las clases conservadoras de Barcelo· na, consideran que, para las inmediatas elec· ciones provinciales, deben proponer candidatos que dentro de su esfera de acción, sostengan como fundamentales principios, la Religión ca· tólica, la Monarquía, la dinastía legítima, el prin· cipio de autoridad, tan fatalmente decaído en los tiempos actuales, la descentralización en los servicios públicos como punto de partida para llegar a la autonomía política y administrativa, y la defensa de los intereses catalanes en armo· nía con los de las demás regiones españolas, para fortalecer, en vez de debilitar, los lazos que nos unen a la patria común (La Dinastía, 8-III1903). D’altra banda, l’activitat empresarial de Sabadell no es reduí només a la capital catalana, els seus projectes d’obres també arribaren a Madrid. El 1906 va fer entrega d’una proposició per construir el mercat de bestiar a Ma· drid. Finalment, però, va ser rebutjada17. El gener de 1907 Josep Sabadell esdevé concessiona· ri del ferrocarril elèctric de Barcelona a Manresa (Gaceta de los caminos de hierro, 16-I-1907), deixant així lligada la concessió del tramvia que arribaria finalment a la Rabassa· 17. Vegeu: de la Vega Zamora, M. (dir.) Memoria histórica para el proyecto de rehabilitación del antiguo Matadero Municipal de Madrid, 2005, Servicio Histórico COAM.

L’ESPLENDOR

da. Així ho indicava la nota de premsa: Ha sido informado favorablemente por la oficina de Obras y Urbanizaciones el proyecto de tranvía de la calle de Caspe a Casa Gomis, que presen· tó al Ayuntamiento don José Sabadell i Giol (La Vanguardia, 14-V-1909). Aquesta concessió seria la primera pedra del seu últim gran projecte immobiliari: la reforma de l’Hotel Restaurant La Rabassada i la projecció i construcció del nou Casino de La Rabassada.

Burocràcies Iniciat el segle vint, Barcelona continua el seu procés d’urbanització: el Pla Jaussely i el Pla Baixeras seran dos projectes més que tractaran de racionalitzar la ciutat i re· soldre la multitud de problemàtiques i contradiccions amb què es viu diàriament a Barcelona. Política i urbanisme es consagren com activitats inseparables, recollint així el tes· timoni dels darrers anys del segle passat. Però la situació a dins i fora del país no resultava gaire encoratjadora per als poders públics: la pèrdua de les últimes colònies america· nes, el 1898, esdevé l’inici del final de la monarquia, que a la desesperada i juntament amb el partit conservador de Maura, acabaria impulsant l’ofensiva militar al nord del Ma·

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

rroc i el conseqüent reclutament de treballadors que ob· tindria com a resposta l’esclat popular de la Setmana Trà· gica, altrament dita Setmana Gloriosa, Setmana Sagnant, Setmana Roja, Setmana de Passió o Revolució de Juliol. Un nou assaig de la revolució tenia a Barcelona, però, l’enèsim escenari de repressió. El vint-i-u de novembre de 1909, amb el fum de les restes incandescents de la revolta, Sabadell obtingué l’autorització de l’Ajuntament de Sant Cugat per a transfor· mar l’antic Hotel Restaurant de la Rabassada en un nou complex d’oci: Leída una instancia suscrita por D. José Saba· dell Giol y en su vista, se acuerda conceder a D. José Sabadell y Giol el permiso solicitado para establecer en el paraje denominado “La Rabas· sada” y en terrenos de su propiedad, los Sports, Casino, diversiones varias y juegos de todas cla· ses a que se refiere su solicitud, debiendo para ello sujetarse a los planos que oportunamente deberá presentar a este Municipio y que debe· rán ser aprovados antes de comenzar las obras y que los juegos que se verifiquen en dicho sitio se sujeten a las disposiciones de las ordenan· zas municipales y a las formas y condiciones con que se hallan establecidas en los lugares Si· milares de España y a los Acuerdos Municipales que sobre ellos puedan tomar una vez puestos en práctica18. 18. Actes de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallés, 21-IX-1909. Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallés.

L’ESPLENDOR

Sabadell, sense esperar més, encarregà un projec· te de reforma i ampliació dels edificis de La Rabassada a l’arquitecte Andreu Audet i Puig, el mateix arquitecte en dissenyar, a principis de segle, la residència personal de Sabadell, situada al número 9 de la Rambla del Prat de Barcelona. Un cop enllestida la proposta, faria entrega dels plànols a l’Ajuntament de Sant Cugat. El dinou de juny de 1910 el consistori concedeix definiti· vament els permisos d’obra, autoritzant així l’ampliació de les instal·lacions del que seria en breu el nou Casino de la Rabassada: A la vista del dictamen emitido por el señor Ar· quitecto Municipal D. Fernando Cels, se acuerda conceder permiso a D. José Sabadell Giol como representante de la sociedad “La Rabassada” con arreglo a las siguientes condiciones: 1º- Que las obras se ejecuten conforme a los planos presentados, debiendo sujetarse duran· te su construcción a todo lo vigente en las Leyes de Accidentes del trabajo, contratación con los obreros, etc. 2º- Que durante su ejecución se adopten las precauciones necesarias que aconsejan la bue· na práctica de construcción. 3º- Que se satisfagan los derechos de permiso que ascienden a 191’18 pts19. Sabadell era conscient que el nou centre de La Rabas· 19. ibidem, 19-VI-1910

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

sada necessitaria d’una millora integral del sistema de comunicació vial amb Barcelona, per això, al temps que avançaven les gestions internes per iniciar les obres del recinte, presentà també la documentació per construir la infraestructura del nou ferrocarril elèctric: Tranvía eléctrico prolongación del proyecto de la carretera de Cornellá a Fogás al Tibidabo, desde el empalme de la carretera de Vallvidriera con la de Gracia a Manresa, hasta «La Rabassada», para que por este Ayuntamiento sea informa· do. Se acuerda, hacer público el proyecto para que hasta el dia nueve de los corrientes puedan presentar las reclamaciones que se tengan por conveniente y después del plazo resolver (ibi· dem, 14-VIII-1910). Uns dies més tard s’aprovava el projecte: Hacen constar que durante los días de su expo· sición al público en la Secretaría de este Ayun· tamiento, no se ha presentado reclamación ni protesta alguna (ibidem, 21-VIII-1910). Un cop garantits els aspectes bàsics per tirar endavant el projecte, a Sabadell i a la resta d’inversors, només els mancava la part que contribuiria decididament a obtenir els beneficis i, per tant, el negoci del nou establiment. A l’abric del Cercle d’Estrangers, es demanà el permís per a que aquest, de caràcter privat i selecte, pogués portar a terme la gestió del joc a la Rabassada.

L’ESPLENDOR

L’Ajuntament no va semblar tenir cap reticència per tirar-ho tot endavant, ben al contrari, la instal·lació del nou complex d’oci permetria l’obertura de Collserola, millorant el transport entre Sant Cugat i Barcelona, i afavorint el comerç vitivinícola de la població. A més, la Rabassada esdevindria el centre unificador de totes les residències d’estiueig de la burgesia barcelonina, garantint així un impuls per a la jove indústria turística i de serveis de Sant Cugat. El dia quatre de desembre de 1910 la junta de govern de l’Ajuntament de Sant Cugat va anunciar en el ple el se· güent dictamen favorable a Josep Sabadell per obtenir el títol de casino municipal: Acto seguido dióse lectura de un Dictamen de la Comisión de Fomento que copiado dice lo si· guiente: «D. José Sabadell Giol en su calidad de Administrador, Delegado-Director General de la sociedad anónima “La Rabassada”, ha acudi· do a esta municipalidad en instancia suplican· do que al Círculo de Extrangeros constituido y domiciliado en “La Rabassada” se le concedan las mismas facilidades que se otorgan al Gran Casino de S. Sebastián y sus similares del ex· tranjero, considerándolo como lo [intransquibi· ble] Municipal a todos los efectos y que acepte el Ayuntamiento la subvención de veinte mil pe· setas anuales que mediante tal acuerdo ofrece entregar, para destinar a beneficiencia Munici· pal o lo que se estime más conveniente a los intereses de esta población. Atendiendo a que no hay inconveniente alguno

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

en que el Ayuntamiento preste a una entidad legalmente constituida según el Reglamento acompañado todas aquellas facilidades que esté en su mano conceder, máxime tratándose como se trata, de la atracción de extrangeros, materia a la cual son muchos los Municipios que en los tiempos presentes prestan preferente atención destinando a ella cantidades del presupuesto y pudiendo el Ayuntamiento de S. Cugat hacerlo no sólo sin gastar un céntimo sino obteniendo un importante y saneado rendimiento. Atendiendo a que no hay tampoco inconveniente alguno en que el citado “Círculo de Extrangeros” establecido en “La Rabassada” se le conceda el título de Casino Municipal, pues así mismo lo hacen con referencia a los industriales que lo solicitan varios Ayuntamientos, entre los que se cuenta el de Barcelona. Atendiendo a que el señor Sabadell, en la calidad en que obra, ofrece a cambio del indicado, entregar a este Ayuntamiento una subvención anual de veinte mil pesetas para ser destinadas a Beneficiencia Municipal o a lo que se estime más conveniente a los intereses de esta población, cosa a que esta Corporación no se puede negar pues ello ha de redundar en evidente beneficio de esta villa, ya que con la cantidad indicada podrían por ejemplo suprimir en absoluto los consumos, quedando todavía un remanente para destinar· lo a obras públicas de general utilidad. La suscrita Comisión de Fomento tiene la honra

L’ESPLENDOR

de proponer al Consistorio se sirva acordar: 1º- Que se concedan al “Círculo de Extrangeros” establecido y domiciliado en “La Rabassada” de este término municipal todas las facilidades que el Ayuntamiento pueda conceder para su funcionamiento y fin primordial de atracción de extrangeros análogamente a las que se dispu· tan en casino de S. Sebastián y sus similares. 2º- Que se conceda al citado Círculo el título y consideración de Casino Municipal en la forma solicitada por D. José Sabadell, sin que ello im· plique intervención alguna del Ayuntamiento en el régimen y gobierno de dicho Casino estableci· do en el Reglamento del mismo, aprobado por el Exmo. Sr. Gobernador Civil de la provincia. 3º- La sociedad anónima “La Rabassada” a cam· bio de lo que se expresa en los apartados ante· riores entregará anualmente al Ayuntamiento de S. Cugat del Vallés la cantidad de veinte mil pesetas. 4º- La autorización otorgada en el presente acuerdo no empezará a regir sino hasta que estén terminadas las obras del establecimien· to “La Rabassada”; y sólo continuará en vigor mientras subsista la gerencia del solicitante y este mantenga su domicilio en España. El Ayuntamiento después de una discusión en la que intervinieron varios señores consejales, acuerdan por unanimidad aprobar el dictáment que se transcribe, y que se comunique este acuerdo al interesado» (ibidem, 4-XII-1910).

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

L’inici d’activitats al Casino de la Rabassada ja només era qüestió de temps. El dia 15 de juliol de 1911 s’inaugurava a tot luxe el centre d’oci més gran i important de Catalunya i Espanya, acomplint així amb l’esperit grandiloqüent d’una burgesia cada cop més poderosa. El mateix signe del poder capitalista català que es desprengué de l’Exposició Univer· sal de 1888 tenia a La Rabassada l’edifici de moda, el cen· tre social, el seu món de fantasies. La utopia de l’oci burgés esdevenia realitat.

Inauguració i elogis El pla de màrqueting Sabadell era plenament conscient de la necessitat que hi havia de dissenyar un veritable pla de màrqueting per donar visibilitat i prestigi a la nova Rabassada. Així, la So· cietat de La Rabassada invertí grans quantitats de diners en anuncis als diaris, als cinemes –aprofitant l’auge i popu· laritat d’aquest nou format– o a les fires de turisme d’arreu d’Europa. Però tot i així, la publicitat a l’ús no aconseguia donar un panorama de La Rabassada que anés més enllà del simple full informatiu. Sabadell necessitava un altre ti· pus de publicitat, més avançada als temps i que pogués dotar a La Rabassada d’un significat simbòlic i emocional de gran envergadura, que evités així els efectes de la com· petència d’altres establiments i centres d’oci de Barcelona

L’ESPLENDOR

i Europa. I això només es podia fer barrejant realitat i ficció, és a dir, utilitzant un mitjà com la premsa per produir un relat gairebé mitològic. S’aprofitaria així d’un mecanisme estès i normalitzat com «la sopa», és a dir, la compra de no· tícies i la redacció interessada, per publicar tota una sèrie d’articles a la premsa local, estatal i internacional, que aconseguí comparar la inauguració de La Rabassada amb un veritable succés fundacional, propi d’una narració èpica. En aquest sentit, un bon dibuix dels primers dies de La Rabassada ens el proporciona el reportatge publicat al diari Heraldo de Madrid el 26 d’agost de 1911, un mes i mig des· prés de la inauguració oficial del nou Casino de la Rabassa· da. D’autor desconegut, aquest text és un document excep· cional per a albirar l’itinerari històric de La Rabassada i el tipus de discurs desmesurat que projectaren els propietaris als diaris. El reportatge documenta tota la composició de l’establiment amb el mínim detall: l’origen de l’indret al te· rritori de Collserola, els edificis, la divisió interna dels espais i les sales, el Cercle d’Estranger, les atraccions, els espec· tacles i el transport; registra les xifres econòmiques inver· tides, l’estructura de la societat propietària, l’organització i funcionament de la Junta, etcètera. Enriquit tot amb el nom dels protagonistes. L’autor de l’article no estalvia en barroquismes, i les descripcions estaran sobrecarregades d’elements que con· feccionen un text amb un tonalitats extraordinàries, que re· sulten de vegades certament exagerades. Tot i així, aquests detalls i descripcions són de gran importància per poder visibilitzar mentalment La Rabassada.

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

L’espai natural En la descripció de l’espai natural de Collserola, l’article tractarà de fer patents les garanties amb què es presenta; per l’autor, el context natural de La Rabassada és més en· llà de l’acció de l’home. La Rabassada, en aquest sentit, no serà altra cosa que un espai fet a si mateix, obra d’una Natura que no té necessitat d’intervencions especials, te· nint als recursos naturals tot allò que garanteix el perfecte entorn saludable: La Rabassada, pues, no es un parvenu de la Na· turaleza; es algo que á sí mismo se ha hecho y se debe; es algo que despierta agradecimiento en todos. Por eso hemos dicho que la Rabas· sada actual es la obra de la gratitud. Ella se hizo. El hombre la encontró, radiante y fecunda, ofreciéndole la sombra de sus pinos, el aroma de sus tomillos, oréganos y espliegos, el cristal de sus aguas. Con su arbolado le brindó repo· so, con sus aguas le prodigó salud. Y el hom· bre acudió á la cita, se posesionó del lugar, y ha convertido, por obra de gratitud, el olvidado rincón en una coquetona y sugestiva residencia mundial. (Heraldo de Madrid, 26-VIII-1911) Durant anys, el territori que ocupava la Rabassada a Collserola havia estat parcel·lat en diferents propietats, els noms de les quals encara es conserven amb més o menys ús: Pi d’en Gordi, Pi Bassó, Vista Rica... Històricament

L’ESPLENDOR

aquest punt de Collserola havia servit a pastors, llenyatai· res i caçadors per trobar la matèria prima, i la bona disposi· ció de fonts naturals per al refrigeri i descans. De la mateixa manera, però, el traçament de camins que connectaven el comerç entre les viles de Gràcia i Sant Cugat havien pro· veït el bosc de tot un seguit d’usos que, amb el temps i les noves construccions, entraren en competència amb els residencials. Era sitio predilecto. Los leñadores que destruían las fecundas vertientes, los cazadores que re· corrían el monte, fatigados de la labor o de la «caminata», reparaban sus fuerzas en las fuen· tes de la Rabassada, donde encendían el fuego para hacer sus comidas y recogían el agua para apagar su sed. Cruzaba el agreste lugar un ca· mino de peatón que conducía de San Cugat á Gracia. Los vecinos de aquella localidad traían á este pueblo sus productos utilizando el camini· to. Los traficantes, cargados con su mercancía, ansiaban llegar al paraje encantado. Á su som· bra se detenían en busca de descanso y bebían el agua reparadora de las fuentes, agua y som· bra que vigorizaba los cuerpos sudorosos y fa· tigados de la ascensión á la montaña. (ibidem) Posteriorment, la construcció d’una carretera –l’actual carretera de la Rabassada– serví per a connectar amb mol· ta més concurrència Sant Cugat i la nova Barcelona unifi· cada, provocant un trànsit quotidià de vehicles i un apropa· ment més intens dels excursionistes als boscos.

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

La Rabassada higienista La Rabassada, de la mateixa manera que succeí a fi· nals de segle amb l’obertura de l’Hotel i el Restaurant, seria concebuda com a punt clau en la materialització de totes les tesis de l’higienisme, procurant la construcció d’un nou context social, econòmic i humà: El emplazamiento de la Rabassada, según el dictamen de los más insignes higienistas, es sin par. Y no es raro que unos hombres empren· dedores, deseosos de engrandecer Barcelona, hayan creado una ciudad elegante, espléndida de lujo, atractivo y confort, llamada, como sa· natorio, á atraer los enfermos o cansados de la vida, y como centro de turismo, á cuantos gus· tan del arte exquisito de vivir la Naturaleza. No puede dudarse de que esta admirable residen· cia es un sanatorio que iguala, si no supera, en condiciones climatológicas todos los de Europa, para pretuberculosos, tuberculosis cerrada, de· bilitados, anémicos, convalecientes de enfer· medades agudas y crónicas, etc. En el llano de Barcelona, á orillas del Llobregat, existen cente· nares de fábricas y millares de almacenes don· de se produce riqueza; en aquellas verdes hon· donadas de la Rabassada existe una gigantesca fábrica y un colosal almacen donde se produce salud. Este sanatorio, obra de la misma Natura· leza, tiene la ventaja de no ser un albergue del

L’ESPLENDOR

dolor, sino un sitio de placer. Si alguien, por el desgaste, la desnutrición, escrófula, la incipien· te tuberculosis, la falta de energía vital que nos convierte en eternos tributarios del extranjero, anhela salud, encontrará allí una instalación so· berbia, llena de seducciones, de entretenimien· tos, de atractivos que rompen toda monotonía y abortan el ocio, que á veces resta encantos á las propias maravillas naturales. (ibidem) Segons les cròniques que envolten moltes de les quali· tats miraculoses de les fonts i els paisatges de La Rabas· sada, la primera sanació de què es té memòria, i que do· cumenta l’article del diari Heraldo de Madrid, pren com a relat fundador el testimoni perdut de Manuela, una dona que, en allotjar-se a una de les masies de la Rabassada, fou víctima afortunada de les virtuts del lloc, recuperant-se d’unes greus malalties que els metges no van ser capaços d’atendre: Y ocurrió un caso digno de la crónica. Existía entre el boscaje una choza donde albergaba el ganado lanar á su regreso de pacentar por las estribaciones de la montaña. Era una ma· sía llamada «Casa Cortés de la Montaña», título señoril que parece hablarnos de hospitalidad y galantería. Una mujer llamada Manuela, enfer· ma gravísima, desahuciada de los médicos, no encontró en modo alguno alivio para sus dolen· cias. La hablaron de la «Casa Cortés de la Mon· taña», de la feracidad del sitio, de la bondad de

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

las aguas y del clima. La doliente, en una última esperanza, decidió ser trasladada allí. Alquiló la «Casa Cortés» y se instaló en ella. La enferma notó pronto alivio. Sus fuerzas se recobraban y sus músculos flojos se distendían. Volvióla el color y el apetito y á postre la salud y el resta· blecimiento. Quienes conocían el caso hacíanse lenguas de la curación: era milagrosa. La enfer· ma, ya curada, por gratitud y por el sinnúmero de personas que acudían en busca de la salud perdida, decidió quedarse allí definitivamente, ocupándose en la venta de los productos de la tierra y comestibles y convirtiendo la abandona· da choza en la Casa de la Manuela, hoy fonda denominada «El Rabassalet». (ibidem) El propi Sabadell, propietari de La Rabassada, ajudà a enfortir la qualitat curativa de l’indret amb el seu testimoni: El excesivo trabajo –nos dijo– que durante años pesó sobre mi, había agotado mis fuerzas. La postración era enorme. Casi no comía y no di· gería nada. Me desahuciaron los médicos, en· tre ellos el eminente Dr. Robert, aconsejándo· me éste que se me trasladase al otro lado de la montaña, á la Rabassada, donde viviría en reposo constante, alimentado exclusivamente de leche. Así lo hice. Durante cuatro meses sólo leche tomaba y la digería mal. Noté algún ali· vio; paulatinamente recobré fuerzas. Me decidí á hacer alguna pequeña excursión en coche; la

L’ESPLENDOR

anemia me impedía andar. Llegué hasta la fuen· te, donde bebía ansioso aquella agua cristalina y pura... Recuerdo que un día encontré algunos cazadores que comían carne, allí mismo asada, con gran apetito. No pude resistir la invitación. Me llevé un pedazo de carne á la boca. Me supo á gloria... Desde aquel día dejé la leche, y co· menzaron mis almuerzos en la fuente, rociados con aquella bendita agua. En poco tiempo el desahuciado de la ciudad recobró las energías, y después, la salud. En agradecimiento construí el chalet primitivo y el hotel... Soy, pues, un caso práctico. Puedo hablar con verdadero conoci· miento de causa. Si no hablase yo, hablarían otros muchos. (ibidem)

Antiga font de la Rabassada (Font: BNE)

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Objecte i finalitat de la Societat La Rabassada va ser constituïda com a Societat Anòni· ma Immobiliària d’Esports i Atraccions a partir d’un capital social inicial de 2.500.000 de pessetes i de 1.500.000 de pessetes en obligacions, que es dividien en 1.500 accions de 1.000 pessetes cadascuna. Es domicilià legalment a Sant Cugat i funcionà sota el paraigua del codi de comerç vigent el 1910. L’objectiu prioritari, segons els propis anuncis de la So· cietat, era el foment dels esports i la vida a l’aire lliure, tot i que a la vegada s’anunciava l’explotació de les fonts ter· mals de la muntanya i la realització de tot tipus d’operacions immobiliàries, com ara la creació d’estacions climatològi· ques o sanitàries, així com l’explotació del joc i altres acti· vitats relacionades a les condicions de tolerància existents llavors. La Societat es reservava el dret a comprar, vendre o llogar tot el conjunt de terrenys, edificis, maquinàries i accessoris de la seva propietat, així com de fundar noves sucursals amb la mateixa marca allà on creguessin conve· nient. La vida de la Societat tenia una durada establerta de cinquanta anys, tot i que es reservaven el dret a prorrogarla, dissoldre-la o liquidar-la anticipadament, segons els punts establerts als estatus de fundació. Econòmicament, les 1.500 accions inicials es dividien en preferents (500) i ordinàries (1.000). Les primeres re· presentaven el valor de les quantitats lliurades a la Socie· tat i les segones s’aplicaven a les inversions realitzades pels fundadors de la Societat en concepte de concessions

L’ESPLENDOR

i contractes. La direcció de l’empresa quedava legalment a càrrec de Josep Sabadell. Louis Gex s’ocuparia de la treso· reria i Jaume Mans Capdevila –empresari pertanyent a la junta directiva del Centro Monárquico Conservador– de la secretaria. Si bé la figura de Sabadell està íntimament lligada a la història de La Rabassada, el senyor Louis Gex (1850-1925) apareix en escena com a soci capitalista només durant aquesta època. Empresari i banquer, Gex va treballar a la colònia francesa de Nova Caledònia al banc de l’Indoxina, i un temps després va passar a ocupar la direcció de l’empresa Chrome. Posteriorment va ser nomenat president de la companyia de navegació UCNC i finalment, en una ca· rrera ascendent, alcalde de Nouméa (Nova Caledònia) en· tre el 1908 i el 190920, just abans de sumar-se a la junta de La Rabassada. Les contínues relacions professionals i d’amistat que mantingué Sabadell amb els poders econò· mics de França facilitaren una nova relació empresarial que donaria peu a la reforma i reobertura de La Rabassada. El consell de La Rabassada es reservaria també el dret de decisió, execució, inversió i organització de totes les acti· vitats que s’hi donessin o es poguessin donar al voltant del negoci i d’altres possibles. En aquest sentit: Representa á la Sociedad ante terceros, hace los reglamentos y estatuye sobre todas las ope· raciones que comprenden el objeto de la Socie· dad. decide la creación, compra, organización y explotación de todo establecimiento, sucursal ó 20. Autor desconegut (2004) Des Maires, une ville. Nouméa 18591986. Ville de Nouméa.

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

empresa. Nombra y suspende á todo director, jefe de servicio, empleado ó agente de la Socie· dad y fija sus contratos, sueldos y gratificacio· nes, así como toda condición de ingreso o de sa· lida. Fija los gastos generales de administración. Cobra los créditos y paga las deudas. Suscribe, endosa, acepta y finiquita todo efecto de comer· cio. Estatuye sobre todo ajuste ó compra que recaiga bajo el objetivo de la Sociedad. Autoriza toda adquisición, retracto, transferencia, enaje· nación de rentas, valores, créditos, invenciones, patentes, licencias, marcas de fábrica y dere· chos mobiliarios de cualquier clase. Consiente, acepta ó renuncia todo arrendamiento y alquiler con ó sin promesa de venta. Ejecuta toda clase de construcciones ó instalaciones. Determina la colocación de los fondos disponibles y regu· la el empleo de los fondos de reserva. Contrata préstamos con ó sin hipoteca u otras garantías sobre los bienes sociales por apertura de crédi· tos ó de otro modo. Autoriza y ejerce toda acción judicial, tanto demandando como defendiendo. á él compete los poderes más amplios, enuncia· tivos e ilimitativos. (ibidem) Edificis i espais interiors L’edificació que dissenyà l’arquitecte Andreu Puig esta· va basada en l’estructura prèvia de l’Hotel Restaurant La

L’ESPLENDOR

Rabassada. Als plànols que avui podem trobar a l’Arxiu Municipal de Sant Cugat es pot observar de forma clara la superposició de la nova construcció en relació a l’antiga (vegeu Annex 2). Un cop a dins de l’establiment, i seguint les descripcions publicades al diari Heraldo de Madrid: Cuatro grooms de pantalón azul, polainas de charol, guerrera roja y casquete son centinelas en la puerta que conducen al viajero á unos de· partamentos de aseo con lavabos, espejos, etc., donde se cepilla la ropa y se limpian las botas del polvo del camino. A la derecha, el guarda· rropa; en el ancho pasillo, veladores y sillas y butacas de mimbres, la administración, la caja, el mostrador de encargos y recomendaciones, y al frente una terraza inmensa, con paredes de cristalería, desde donde se describe un panora· ma sorprendente. A la galería da el comedor del hotel-restaurant, capaz aquél para 800 cubier· tos servidos en mesitas independientes, con sencilla decoración, blanca y alegre, que es la nota dominante en todo el edificio. Criados de frac, sirven á los clientes, que suelen vestir, en la comida de por la noche, de smoking. Se come á la carta y por cubierto: éste cuesta 5 pesetas. Durante la comida da conciertos una orquesta de Tzíganes dirigida por el reputado maestro Frank Bertal. La cocina está encomendada á los mejores chefs de París. A partir de estos loca· les se desarrolla el establecimiento en toda su

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

grandiosidad, con sus gabinetes particulares y sus habitaciones, casi todas ocupadas, de mo· biliario elegante y moderno, alfombras, corti· najes, etc. Un teatro capaz para 300 personas, de lindo escenario, cuyo telón lo forman recias cortinas de terciopelo verde. En él actuarán emi· nencias de la Ópera, de la Comedia francesa, de los music-halls más célebres de Viena, Londres y París, y artistas españoles de fama. El Belve· dese o Mirador, gran atracción de la Rabassada. Desde esta terraza, á la que corresponde una sala de recreo donde los caballitos, la suges· tión del Casino de San Sebastián, entretienen y divierten, sitio que se eleva 400 metros sobre el nivel del mar, se divisa un panorama maravi· lloso, único en Europa. La vista abarca ansiosa las verdes ondulaciones de las montañas, que se enlazan en pendientes suaves, gargantas misteriosas, senderos pintorescos, fuentes, va· llecitos, repliegues cuajados de pinos... hasta las llanuras del Vallés, hasta Sabadell, Tarrasa, Rubí, San Cugat, los riscos de Montserrat y el no lejano mas Mediterráneo. (ibidem) Les atraccions Al peu de la terrassa hi havia les atraccions, que co·

L’ESPLENDOR

existien amb les seduccions naturals de la residència. Mis· ter Calvin Brown21, empresari anglo-americà i contractista d’obres, seria l’encarregat de dirigir la construcció de les atraccions de La Rabassada, inèdites encara a Espanya i molt més tecnificades que les del Saturno Park. Va ser tam· bé el propietari del parc White City a Manchester i d’altres parcs similars a Londres, París, Brussel·les i Estats Units. Els parcs d’atraccions tenien en la tecnificació de les indústries pesants el millor lloc on desenvolupar-se. Les Ex· posicions Universals ajudaren a posar en pràctica el que per l’època era poc més que un desafiament a les lògiques de la física. Sens dubte, suposaren un canvi en la concep· ció de l’oci a escala mundial, transformant lògiques i pràcti· ques que fins llavors semblaven inamovibles. A les atraccions de La Rabassada destacaven l’Scenic Railway22, que discorria en un trajecte de 8 minuts al llarg 21. John Calvin Brown, va ser l’impulsor del parc d’atraccions Whi· te City (Manchester) i pavellons de l’Exposició Universal de Nancy de 1909. Per dades específiques sobre la construcció de White City, consulteu l’informe (1907) White City Limited: Prospectus F.4.2.1.(á), a The National Archive. Informació concreta sobre White City en línia [http://www.nationalarchives.gov.uk/a2a/records.aspx?cat=418f41f69_1&cid=-1#-1]. Per a més dades sobre l’Exposició de Nancy, Damamme-Gilbert, B (2007) The 1909 Nancy International Exhibition: Showcase for á Vibrant Region and Swansong of the Ecole de Nancy. Dep. of French Studies, University of Birmingham. 22. El terme Scenic Railway data de finals del segle XIX i fa referència a un tipus d’atraccions, origen de les muntanyes russes, instal·lades a fires i parcs d’atraccions anglesos. Consistia en un tipus de raïls ferro· viaris elevats al cim d’una pendent per on circulaven vehicles desco· berts –de vuit o deu passatgers– per un seguit de decorats mitjançant telons pintats amb escenes exòtiques i naturalistes –els Alps suïssos, piràmides egípcies, escenes selvàtiques, etc.

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

de 1.200 metres, amb caigudes de 25 metres d’altura i un túnel de 57 metres de llarg, i el Water Chute, un gran tobo· gan de 130 metres per on descendia en trenta segons un vehicle de fusta que anava a parar a un llac artificial, de 75 metres per 15 metres, instal·lat enmig del bosc, i que enca· ra avui podem situar enmig de les runes. Tot i la grandiositat de les atraccions mecàniques, no serien pocs els accidents causats pel mal condicionament, i els diaris s’encarregaren de passar nota de denúncies realitzades pels propis afec· tats. No s’ha pogut constatar, però, que algú hi perdés la vida. A part del parc d’atraccions del Tibidabo –aixecat el 1899 però amb una tecnificació encara de petit format–, les atraccions de La Rabassada tindrien, com s’ha esmen· tat, un altre competidor al bell mig de la ciutat. El Saturno Park, inaugurat el 25 de maig de 1911, recolliria també el testimoni dels complexes d’oci europeus i americans (Tívoli a Copenhague o Coney Island a Nova York, entre d’altres), suposant la primera arribada –era anterior a La Rabassa· da– de les grans atraccions mecàniques a Barcelona. Tan· cà les portes el 1920. Altres atraccions i diversions a La Rabassada eren el Palais de Folies, el típic divertiment de miralls còncaus que deformen el cos de qui es reflexa; la Maison Hantée, és a dir, la casa encantada; el Cakewalk Building, una atracció que fusionava, en un petit format, els desplaçaments de la muntanya russa i les escenificacions i decorats fantasiosos de la casa encantada, i que normalment estava destinada als nens; el Jeu de boules o joc de bitlles, i el Lawn-tennis, nom amb què va néixer a Anglaterra l’actual joc de tennis, i que va tenir una gran difusió entre les classes burgeses,

L’ESPLENDOR

arribant a ser joc olímpic a la primera cita internacional d’Atenes el 1896. El tir al colomí era l’altre esport estrella, implicant-se fins i tot la pròpia direcció de La Rabassada en la celebració d’un torneig esportiu que convocava multitud d’espectadors. Eren esports en petit format, tancats als es· pais urbans i sense resposta per part de les masses que, uns anys més tard, tindrien en el football el seu esport totè· mic. En aquest sentit, la pràctica del football encara estava agafant embranzida i la majoria d’equips, entre ells l’actual Futbol Club Barcelona, fundat tan sols una dècada abans, no contemplaven la professionalització de l’activitat. El «Cercle des Étrangers» Seguint el model dels primers clubs aristocràtics euro· peus, de tall anglès, una institució selecta i privada com el Cercle d’Estrangers seria l’encarregada de legitimar la pràctica del joc. Com en d’altres estacions hidroteràpiques, a La Rabassada, el Cercle d’Estrangers es constituí com a associació destinada a la promoció i organització de fes· tes, reunions i esdeveniments que tractaren de dinamitzar l’estada dels turistes i personalitats del món polític, social i comercial d’arreu del món. Merecida es la preferencia por la intención del Círculo, cuyo objeto es retener en Barcelona, en favor del comercio de esta ciudad, á los extran· geros que vengan de temporada o de paso, en viaje de recreo, además de proporcionar á sus

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

socios todos los pasatiempos, diversiones y re· creos de la buena sociedad. (ibidem) Aquestes institucions –avui encara existeixen en forma de grups de pressió política i econòmica– no eren només patrimoni d’hotels i balnearis: estaven esteses en altres àmbits de la vida social, i eren, en definitiva, espais privats dotats d’una legislació pròpia que possibilitava un marc le· gal fora de la normativa pública. Evidentment, per entrar-hi calia ser acceptat com a membre, però un cop a dins, la legislació de l’Estat passava a obviar-se. A La Rabassada els socis del Cercle podien ser de tres tipus: fundadors, adscrits o temporals. El vint-i-cinc per cent dels ingressos que s’obtenien del joc anaven destinats a la beneficència i a les obres públiques al municipi que l’acollia legalment, és a dir, Sant Cugat, i aquesta aportació era sufi· cient –segons els directors– per lluitar contra la mendicitat, i sobretot, per millorar les vies de comunicació entre el mu· nicipi i les poblacions del voltant. Als espais destinats a aquest Cercle no hi faltava cap de· tall luxós; ocupaven una part de les instal·lacions de l’hotel i el restaurant, com dormitoris i menjadors –de catifes ver· melles i decoració en blanc–, que es connectaven amb la resta dels edificis a través d’àmplies galeries tancades amb vitralls de colors. Un equip fix de cambrers i cambreres do· naven servei als convidats i clients que presentaven la nota internacional a La Rabassada.

L’ESPLENDOR

Els mitjans de transport El dia 11 de juliol de 1911 es feren les proves de la línia Barcelona-Rabassada. El primer cotxe que va fer el recorre· gut va ser dirigit per l’enginyer de la Companyia General de Tramvies, el senyor Hahnn, i el cap de muntadors, el senyor Codina. Hi pujaren els senyors Borman, Mirabel, Eloi i Se· rra, en representació de Boursier i Escartefigue, construc· tors de la línia i vinculats a la Societat del casino; el senyor Stenberg, Miguel de los Santos Oliver23 i Josep Sabadell i Giol en companyia del consell d’administració de La Rabas· sada. La Sociedad de la Rabassada ha construido una línea tranviaria con elegantes y cómodos coches. Sale el convoy de Casa Gomis, y subien· do y bajando por la montaña en medio de la Naturaleza espléndida, en menos de una hora, sin trasbordo ni molestia se va hasta la Rabas· sada desde la plaza Catalunya, corazón de Bar· celona. Todavía la Sociedad piensa en mayores facilidades de comunicación; con las logradas hasta hoy, ya la concurrencia es numerosísima. Aparte la primera y segunda semanas desde la apertura de la Rabassada, pasan de tres mil bi· lletes diarios los vendidos para entrar en el Ca· sino y sus dependencias. (ibidem) 23. Miguel de los Santos Oliver Tolrà (Campanet 1864-Barcelona 1920), escriptor i periodista. Va ser nomenat director de La Vanguardia al 1916.

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

L’energia elèctrica era subministrada per AEG mitjançant una central situada a la font de la Tenebrosa, al mateix in· dret de La Rabassada. Inicialment la línia estava formada per quatre tramvies llogats a Tramvies de Marsella, que ràpidament es van deteriorar per no adaptar-se al perfil i instal·lacions de la línia, fet que en provocà el ràpid retorn a França. Per tal de restablir la comunicació, durant un temps s’oferí el lloguer de la línia a la Companyia Anònima de Tra· mvies de Barcelona, que restablí el servei del 20 d’abril de 1912 al 24 d’abril de 1914, data en què s’embargaren les instal·lacions. El bon funcionament del transport era una de les claus de l’èxit d’assistència. Sense una bona xarxa de comunica· cions i sense unes comoditats determinades per al tipus de clientela, l’accés a Collserola hagués estat molt menys nombrós. Proba d’això van ser els nombrosos problemes d’accés que van haver de patir Sabadell i Montané al 1899, quan s’inaugurà l’hotel i el restaurant. Aquest fet motivà Sabadell a atendre de forma prioritària les problemàtiques que suposava la ubicació dels establiments i aconseguir així organitzar tota una xarxa viaria destinada a comunicar Barcelona amb San Cugat, i per defecte amb altres pobla· cions properes. Tant important era, que la inauguració de La Rabassada s’hagué d’ajornar durant cinc dies, ja que les obres de re· paració i rec de la carretera encara no estaven enllestides. Finalment, la Diputació Provincial i la Junta d’Obres Públi· ques aprovaren les reformes. La inauguració es va celebrar amb una visita als edifi· cis i d’un banquet servit al saló-menjador del restaurant de l’hotel. Hi assistiren 300 convidats entre autoritats, sena·

L’ESPLENDOR

dors, diputats, regidors, cònsols, directors dels principals bancs de Barcelona, representants de la premsa local i es· trangera i diferents entitats de l’àmbit cultural de la ciutat. Al terminar la cena, el señor alcalde de San Cu· gat agradeció á los concurrentes que hubieran honrado con su presencia la inauguración de la Rabassada, é hizo votos porque ésta fuera eflu· vio de riqueza para Barcelona y San Cugat, en cuyo término municipal radicaban los Estable· cimientos que se inauguraban para el público. El Sr. Sabadell, director gerente de la Sociedad, dió igualmente las gracias á la concurrencia, y manifestó que un accidente en la Central de los tranvías privaba á la Rabassada de ese medio de transporte. No obstante –añadió– la galan· tería de la Sociedad «El Tibidabo» nos permiti· rá ofrecer aquel funicular á nuestros invitados, quienes podrán trasladarse allí en los automóvi· les de la Rabassada. (ibidem) Les impressions dels diaris Com s’ha apuntat abans, de la mà dels promotors, La Rabassada engegà un pla estratègic de màrqueting que te· nia als diaris locals, estatals i internacionals el gran mitjà difusor. La importància de l’opinió dels mitjans de comuni· cació era clau per potenciar el negoci i fomentar l’arribada de turistes internacionals. Fins i tot el cinema, que estava

100

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

fent les primeres passes com a realitat augmentada, servia com a plataforma per seduir un públic meravellat amb la tecnificació de les noves construccions urbanes: De pronto, en el telón negro destacan unas le· tras rojas que dicen: «Se ha abierto la Rabassa· da». ¿La Rabassada? –Se pregunta un forastero. Y en seguida aparece una rápida serie de cua· dros llenos de movimiento y atracción. Altas montañas, cuajadas de pinares, que bajan sus cabezotas hasta abrevar en cristalinos lagos de los valles; limpio ambiente, carretera llena de curvaturas y sorpresas, una larga línea de edifi· cios, hotel espléndido, comedores, salas, mon· tañas rusas, deportes varios, anchas escalina· tas marmóreas, criados de frac, concurrencia muy chic... ¿Dónde está eso? –pregunta un extranjero. ¡Ahí al lado! –le responden–, á una hora de Bar· celona. ¡Admirable! ¡Admirable! (ibidem) El famós diari parisenc Le Journal no va estalviar en elo· gis cap a La Rabassada: Á alguna de las ciudades le sucede como á los hombres: parecen condenadas á vivir una eter· nidad de vida modesta y tranquila; otras, de un solo golpe, de un soplo, se les va un porvenir brillante. Son las ciudades reinas. Entre ellas

L’ESPLENDOR

Edificis i detall del Water Chute Fotografia d’Àngel Toldrá Viazo (ATV)

Detall de l’entrada al Water Chute i al Cake-Walk Fotografia d’Àngel Toldrá Viazo (ATV)

101

102

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Edificis del Casino de La Rabassada Autor desconegut. Font: AFB

Detall del mirador Autor desconegut Font: Fons personal d’Ugo Manzoni

Lâ&#x20AC;&#x2122;ESPLENDOR

Detall de la muntanya russa Autor desconegut Font: Fons personal dâ&#x20AC;&#x2122;Ugo Manzoni

103

104

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Panoràmica de La Rabassada Autor desconegut. Font: Fons personal de Turiscòpia

Festa de disfresses a La Rabassada Autor: Frederic Ballell. Font: AFC

L’ESPLENDOR

Equip de cuiners del Restaurant La Rabassada Font: Fons personal d’Ugo Manzoni

Detall del menjador Autor desconegut Font: Fons personal de Turiscòpia

105

106

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Sala de joc al Cercle d’Étrangers Fotografia d’Àngel Toldrá Viazo (ATV)

Espai d’atraccions Autor desconegut Font: Fons personal de Turiscòpia

L’ESPLENDOR

107

108

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

- Ens en anem al Tibidabo a veure una posta de sol. ¿Vols venir? - No. Jo vaig a la Rabassada, que hi són més importants les “apostes”.

L’ESPLENDOR

ELS AMOS DE BARCELONA - Què penses ara? - Què penso?... que qualsevol vagi fòra a passar l’estiu!

109

110

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

FENT L’ANUNCI - Que si es hermós això de “La Rabassada”?... Molt! Molt!... No’t diré més que, després d’haverhi unes quantes hores, un home ja’s pot morir. - Encara que guanyi?

L’ESPLENDOR

111

hay distintas fisonomías. Las unas son ricas, de un poder austero, conseguido por el esfuerzo del hombre; grandes metrópolis del comercio y de la industria. las otras radian de explendor, donde la Naturaleza lo ha hecho todo. Son las ciudades del reposo y de la alegría humana. En España un esfuerzo de dos años viene á termi· nar la creación, en las puertas de una de las ciudades más laboriosas del mundo, Barcelona, un centro mundial de distracciones mundanas: la Rabassada. (ibidem) De la mateixa manera ho va fer l’històric Diari de Barce· lona: Tiene Barcelona para el ciudadano, como para el turista, el atractivo especial de sus vecinas montañas. Por su estructura singularísima, por sus pinares inmensos, por su vegetación esplén· dida, ofrece, á la vez que panoramas nuevos á cada revuelta de carretera, savia de vida á los pulmones agostados por el aire enrarecido de la urbe. Y de esos panoramas, de esos lugares que lo son de salud y de esparcimiento, en pocos se suman tantas circunstancias agradables como en el conocido con el nombre la Rabassada. Lo que allí faltaba era algo de ese espíritu empren· dedor del Extranjero que hace del erial jardín ameno, y eso es, precisamente, lo que se ha lo· grado aunando, capitales de aquende y allende, en la Rabassada. Medios fáciles de locomoción, tranvías y autos, disposición excelente del local,

112

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

acumulaciones de atracciones en el mismo, confort en el hospedaje... Todo esto reúne aquel lugar, que, por su sola belleza, habrá de ser de predilecta reunión para el barcelonés y para el forastero. El diari republicà El Diluvio: La Rabassada, después de las obras en él ejecu· tadas, recuerda lo que sólo vemos en las pelícu· las cinematográficas los que no podemos tras· ladarnos á Mónaco y Baden-Baden... La puerta principal del establecimiento es ya un anuncio del refinado gusto que en el interior predomi· na hasta en sus más insignificantes detalles. Soberbios edificios, espaciosas terrazas, esca· linatas monumentales, matigados parterres, kioscos, pabellones, etc., todo circundado por un marco de exuberante Naturaleza, alegran el ánimo del visitante, que no parece sino dispues· to á permanecer allí por espacio de mucho tiem· po. Los extranjeros que visiten la Rabassada no echarán de menos nada de cuanto puedan apetecer, aún estando acostumbrados á los es· tablecimientos parecidos que hay en otros paí· ses. Por todas partes se ven espejos colosales, cómodos divanes, aparatos de iluminación eléc· trica, de los cuales hay un verdadero derroche. En resumen: un establecimiento que añadirá á Barcelona un poderoso atractivo.

L’ESPLENDOR

113

El Poble Català, el diari oficial del Centre Nacionalista Re· publicà: Tota la vall es d’una vegetació espléndida, que fa agra· dosa l estada y el pas amplíssim que deixa en aquell punt la carena de montanyes que envolta Barcelona, permet allargar la vista á un panorama espléndit. Allí s’hi han bastit una serie de magnífics pabellons pera restaurants, sales de concert y de casino, atraccions, etc. Y á l’aire lliure al mitg de la Vall, altres d’aquestes atraccions americanes tan de moda avui en les grans ciutats, com són montanyes russes «waterchutte» y altres per l’istil. Tot construit amb gran luxe y enllume· nat als vespres, amb milers de bombetes eléctriques y arcs voltaics. Pera donar idea de la «modernitat» de les atraccion no hi ha més que dir que les montanyes russes tenen un kilómetro imaginanties en línea rec· ta, amb pendents vertiginoses y revolts extraordina· riament complicats. Dels pabellons á les atraccions á l’aire lliure s’hi baixa per unes grans esglaonades amb grans y artístics testos de flors que posen un non en· cant en aquell paratge espléndit. Descriure totes les dependences dels pabellons habilitades amb el més gran confort, fora tasca llarga... La Rabassada sobrirá avui al públic y es de creure que aquest sabrá recom· pensar tols els forsos fets per l’Empresa pera dotar á Barcelona d’un establiment d’esbarjo dignea’ella.

114

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Article: Cómo se beneficia un pueblo24 En la legítima aspiración de los pueblos á su prosperidad por el camino de la fama y la nombradía, aquéllos piensan en aplicar su actividad á la explotación y desarrollo de cuanto puede redundarles provecho y en alumbrar fuentes de riqueza que viven ocultas en su suelo ó en su ambiente. El mejor medio de progresar moral y materialmente una ciudad es atraer concurrencia. La concurrencia está en razón directa de las atracciones y de la manera y el arte con que el conocimiento de éstas de hace llegar al público. Podríamos citar muchos ejemplos, pero expongamos uno que por lo típico es concluyente. Pocos países tienen el encanto de Siria y Palestina. En ellos ha cuajado el misterio de la historia y los barniza la pátina de los tiempos viejos, del arte y de la poesía... Galilea, Samaria, Judea, Jesusalén, despiertan y azuzan el hambre, por conocerlos, del creyente, que recuerda con unción los orígenes de sus amadas devociones religiosas, y del incrédulo, inspirado en su afán de gozar las sensaciones artísticas emanadas del escenario donde se desarrolló el drama secular. Pero ni Jaffa con el anfiteatro de su costa, su Vía dolorosa y su Santo Sepulcro; ni el jardín de Gothsémani, ni Bethania, ni la tombeau de Rachel, ni el monasterio del Monte Carmelo, ni los extraños galileos, ni las excursiones con tiendas de campaña por la Siria, ni el mayor misterio de Oriente, la ciudad Petra, ni todas las sugestiones del Egipto 24. Text que tanca el reportatge del diari Heraldo de Madrid.

L’ESPLENDOR

115

promoverían esas caravanas de turistas si éstos no supiesen que esas largas excursiones tienen el éxito asegurado previamente. El viajero sabe que no se aventura á lo desconocido. Al proyectar el viaje todo se le prevee. Sabe que tiene rutas bien explicadas; multitud de folletos con mapas, croquis, precios y orientaciones de todo género, día por día los que ha de durar la excursión; hoteles con todas las comodidades modernas; barcos, medios de locomoción posibles, cuantos detalles son necesarios y aun los superfluos, y todo ello le invita, le estimula, acaba por decidirle á emprender el viaje... Luego quien aviva el deseo del turista no es sólo el encanto del país, sí que lo es, en grado máximo, el espíritu práctico de quienes importa encauzar la concurrencia á aquellos sitios, y para conseguirlo propagan las bellezas de los lugares, pero paralelamante facilitan los viajes, y, sobre todo, difunden á los cuatro vientos la previsora organización de la tournée. ¿Qué expedicionario, aún ansioso de visitar estos países de ensueño, se arriesgaría al viaje si no tuviese la certeza de realizarlo cómoda y seguramente? Todas las Empresas del mundo, todos los fomentadores del turismo, todos los representantes de los pueblos son convencidos de esta verdad y aplican la teoría. Más casos. Zurich no se contenta con su paseo desde el Zurichhorn al Parque de Belvoir, que se refleja en el lago y mira á los Alpes, ni con ser término de líneas internacionales, ni con su monumento á Pestalozzi, ni con sus escuelas, ni con sus parques; Interlaken no se satisface con se la Meca de los Alpes, ni con sus panoramas mágicos, ni con sus alrededores pintorescos; á Vernet-les-Bains no le basta con

116

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

la bondad médica de sus aguas sulfurosódicas, que emergen del Canigó; las grutas de Saint-Béat no quieren dejar que las busquen: son ellas las que buscan al peregrino; á la Chute du Rhin, á Cintra y Cascaes, á Lucerna, con sus montañas épicas, al Midi, á Monte-Carlo, Biarritz, San Sebastián, á toda residencia, en fin, del mundo, lo mismo del Norte, preferidas en el verano, que del Mediodía, preferidas en invierno, no les satisface con atesorar bellezas que, sin gente que las admirasen, lanquidecerían solitarias. Se impacientan por difundir su nombre y llegar á todas partes, bien convencidas de que era antes cuando el buen paño se vedía en las arcas... La vida moderna es vida de relación, y este tráfico de ideas y emociones, esta reciprocidad, este intercambio, facilita, acorta, pone en contacto, para mejor utilizar el gran instrumento, la verdadera palanca de Arquímedes, que es la propaganda... Naturalmente que la propaganda requiere cosa que propagar. Necio sería pedir cotufas al golfo... Pero en el caso concreto de Barcelona, que es lo que nos interesa, hay cosa que propagar. La gran ciudad del Mediterráneo, de la Exposición universal acá, á pesar de sus desgracias, que otros pueblos rivales parece como que se apresuraron á divulgarlas agigantándolas, encierra sobrados elementos de atracción para despertar y fomentar el turismo. Algunos esfuerzos se han hecho para lograrlo, pero carecía hasta ahora de un verdadero centro de atracción mundial. Ya lo tiene: la Rabassada. Ha bastado que unos pocos hombres emprendedores, aguijoneados por un espíritu inquieto y concepcionista,

L’ESPLENDOR

117

como el de D. José Sabadell, bien secundado por compañeros entusiastas, hayan arriesgado importante capital, para que el conjuro de esta iniciativa haya surgido el soñado Centro de atracciones que faltaba á Barcelona. La obra no está concluida, es demasiado vasta para realizarla de un golpe. Lo hecho es mucho, ¿quién lo duda?; pero es solamente el prólogo. Los millones invertidos en la montaña nos hablan de proyectos asombrosos. Con éste concluído bastaría para asegurar el resurgimiento de este pueblo catalán al abrir sus puertas, no sólo al turismo peninsular y al europeo, sino al mundial. Pero es que se va por el sendero del placer y del lujo á lo útil. La Rabassada es la prenda firme y sólida de mejoras que repercutirán en los negocios generales. Cuando la Rabassada sea un ciudad completa, con sus hoteles y villas y segura concurrencia, será horadada la montaña y un ferrocarril silbará por aquellas cuencas uniendo pueblos, desarrollando la industria y aumentando la riqueza pública. No se trata, pues, como alguien han creído, de un sitio de recreo, que ya bastaría en sus condiciones para atraer miles de forasteros, no. Se trata del comienzo de una gran obra que transformará ricas comarcas y contribuirá en alto grado al progreso de Cataluña y España. ¿Cómo se considerará, pues, alguien exceptuando de contribuir al éxito de esta empresa? El primer obligado es el Ayuntamiento, genuina y oficial representación de la ciudad condal; la Diputación provincial, llamada á amparar toda iniciativa altruista y patriótica dentro de la esfera de sus funciones; el Patronato contra la tuberculosis, que busca lugares adecuados para la salud;

118

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

la Cámara de Comercio, el Fomento, la Cámara de propietarios, los gremios, las entidades agrícolas, las Empresas de ferrocarriles y toda clase de transportes, los navieros, la Prensa, cuantos aman Barcelona, cuantos quieren su prosperidad y su grandeza, todos viene obligados á dar facilidades á esta gran obra que hace honor a Cataluña. Aquí ha dominado estos últimos tiempos, ante el temor del descenso de población y el alejamiento de turistas, una idea: «traer gente». Basada en ese plausible propósito, surgió una entidad simpática con el nombre de «Atracción de forasteros». Ella se ocupa de organizar festejos, Exposiciones, fiestas artísticas y populares, diversiones de todo linaje. No llenaría bien su objeto si desde ahora olvidase ponerse al habla con la Empresa de la Rabassada para todo momento. Precisa que todo proyecto de la «Atracción de forasteros» se integre con expediciones á la Rabassada y fiestas en dicho sitio. Las representaciones extranjeras ó los simples particulares, los congresistas, los expositores, las caravanas de turistas, cuantos visiten la ciudad, debe el Ayuntamiento, la «Atracción de forasteros», los organismos locales respectivos, hacer que recorran en gran centro de atracción mundial para que se impresionen de visu y luego difundan en sus países, lo que vieron y les hizo sentir, despertando aficiones de nuevos viajes. Sin duda que en barcelona existen sobrados elementos dignos de admiración; pero ninguno supera ya hoy á la Rabassada. Ella traerá más forasteros que todos aquellos elementos reunidos. Para sólo citar con ejemplos de dentro de casa, díga-

L’ESPLENDOR

119

se si más que su clima, su limpieza, su hospitalidad, su Concha, su situación geográfica, su coqueteria de ciudad moderna no atrae en San Sebastián su Casino espléndido. Creemos que todos cumplirán su deber ofreciendo entusiástica cooperacion á la Rabassada. Sea ésta ó no unánime, Empresa con tales alientos principía tiene asegurado el porvenir. Recuérdese que los primeros días, no obstante las dificultades del viaje, por motivos en esta crónica expuestos, fueron miles de personas las que visitaron aquellos sitios. Téngase en cuenta que ahora, pasado el momento de la curiosidad y sin que haya podido llegar á su apogeo, la concurrencia de extranjeros, no baja de 3.000 las que á diario visitan la grandiosa residencia. Y es que no se trata simplemente del negocio de una Empresa, siempre respetable, es que se trata del negocio de todo un país, que á virtud del esfuerzo de aquella Empresa, se ha colocado entre las primeras ciudades dignas de la preferencia del turismo universal.

120

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

La prohibició del joc Tot i els esforços que Josep Sabadell dedicà a tenir ben controlades les plomes de la premsa, els grans elogis ini· cials van anar sent, progressivament, substituïts per notí· cies i crítiques al voltant d’allò que pretenia ser el negoci principal, i que esdevé finalment el gran problema de La Rabassada: el joc. La gran quantitat de diaris que sorgeixen durant la primera dècada de segle, amb les corresponents i diferents línies editorials i ideologies polítiques, no li fa· cilitaren la feina. Tot i que «la sopa» va continuar sent una pràctica habitual, la multiplicitat d’interessos partidistes es tornaren en contra de Sabadell, i ben aviat les notes de premsa contràries al joc alçaren la veu d’alarma sobre la projecció d’aquesta pràctica a La Rabassada. El diari ABC va publicar a les seves pàgines que: por disposición gubernativa se presentó el dele· gado de Policia Sr. Martoret, con cuatro parejas de la Guardia civil, en el nuevo casino de la Ra· bassada, y sorprendió, según parece, una parti· da de juego. El suceso es comentadísimo. (ABC, 23-VII-1911) Automàticament i durant uns dies, el Cercle d’Estrangers de La Rabassada restà tancat. Tornaria a obrir al poc temps gràcies a les influències polítiques de Sabadell i a l’acció caciquil dels governants. Però tot i així, el primer any de vida pública de la nova Rabassada estigué marcat per les constants trifurques i

L’ESPLENDOR

121

acusacions pel que fa al joc al casino. La quotidianitat de les activitats, atraccions i virtuts del lloc, amagaren moltes de les preocupacions que sí tenien els seus promotors, que veien cada cop més nítidament com la seguretat legal de què creien disposar queia com un castell de cartes. A mitjans del 1912 s’inicia al Congrés i a la premsa un debat intens al voltant del joc a tota Espanya, que té com a resultat directe la intensificació en l’aplicació de les lleis contra el joc i conseqüent tancament de centenars de ca· ses de jocs i casinos. Desprès de la prohibició del joc a Se· villa –a l’agost d’aquell any– el Casino de la Rabassada es convertí en l’objectiu principal de tot tipus d’atacs i acusa· cions tant a Barcelona com a Espanya. En un article publi· cat el 31 de maig d’aquell 1912, anuncien: Se han roto los velos; se ha hablado claro en este espinoso asunto del juego, para cuyo efec· to toda España era Barcelona. (ABC, 31-V-1912) Policies, polítics i jutges van ser acusats de vulnerar la llei i no garantir el tancament de sales: Es lamentable que el escándalo se haya produ· cido y se haya demostrado que los encargados de cuidar por el incumplimiento de las leyes, son los primeros en vulnerarlas. Con esto ganan los gobernadores muy poco en el concepto que merecen al país, pues no es lícito que se legisle para más tarde tener por letra muerta las dispo· siciones acordadas. (ibidem)

122

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

En diverses sessions parlamentàries a Madrid, l’escàndol del joc s’incorporà al Congrés dels Diputats. El diputat Soriano esdevé un dels més destacats crítics amb la permissivitat dels governants, aportant constantment tot tipus de probes inculpatòries contra La Rabassada. Tot i així, el president del govern, José Canalejas, repetí una i altre vegada no saber res de l’assumpte. Es creuaren acu· sacions sobre corrupció periodística –la famosa «sopa»– i tràfic polític d’influències. En aquest sentit, el diari Tierra y Libertad recordà en una de les seves columnes que: todo esto lo hemos dicho muchas veces y hasta la prensa burguesa rompía lanzas muy a menu· do contra los sospechosos complots; pero des· de que en Barcelona funciona en «La Rabassa· da» la sucursal de Monte Carlo y las autoridades pagan a precios fabulosos los palcos para las corridas a beneficio de la Asociación de perio· distas, hay tal identidad entre ambas para apre· ciar la paz ciudadana que parece que vivimos en el mejor de los mundos. (Tierra y Libertad, 22-V-1912) Els intents per comprar la premsa van ser constants, i des de la inauguració del Casino de la Rabassada es dona· ren cita multitud de reunions i banquets en homenatge a la Asociación de la Prensa, quan no era la pròpia associació qui organitzava l’esdeveniment aprofitant la situació privile· giada com a garant de l’opinió pública. Tot i aquests enrenous, cada cop més intensos, Canale· jas apuntà que:

L’ESPLENDOR

123

No se me oculta que en otros varios casinos hay tolerancia para ciertos recreos, no de ahora, sino de siempre, porque hay mayores garantías en la personalidad de los socios. Es distinto un tugurio ó una casa de juego descarada, de esos casinos, donde se entra á veces hasta por vo· tación y donde no entran en las salas más que caballeros. (La Vanguardia, 30-V-1912) Per la seva banda, el diputat Soriano insistí en manifes· tar que a Barcelona tothom sabia que s’hi jugava, i que el veritable problema no era tant el vici o el perjudici moral que en suposava la pràctica, sinó la qüestió relativa al mo· nopoli de l’especulació: A la sombra de la Rabassada se ha fomentado la usura y se han creado sesenta casas de prés· tamos al 60 ó 70 por 100. (ibidem) Per la qual cosa Soriano manifesta que: es preciso que se aborde la cuestión del juego, pues no debe haber preferencias para nadie. Que se prohiba en absoluto ó que se reglamente [...] ¿Qué clase de influencias subterráneas, se· cretas, permiten que se juegue en la Rabassada y no en otros sitios de Barcelona?. (ibidem) En la mateixa sessió, el diputat Miró acusà directament al govern d’autoritzat el joc, anunciant estar plenament in· format de tot el que es mou a la Rabassada:

124

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Me hallaba yo en París cuando se fundó al so· ciedad «La Rabassada», y un periódico decía que se jugaría porque intervenían políticos in· fluyentes. Entonces me dirigí a La Publicidad, é hice una campaña en contra de ello, dirigién· dome al ministro de la Gobernación, y la junta de la sociedad se apresuró á decir que no se jugaría. El fiscal denunció el periódico en que yo escribía, pero no pidió probar mi aserto. Al día siguiente de la inauguración se empezó á jugar descaradamente, y el inspector de policía señor Martorell, de orden del gobernador, suspendió el juego. Salieron dos señores para Madrid, y desde que volvieron se estableció el juego sin interrupción25. (ibidem) A finals de maig Canalejas acaba cedint i anuncia una prohibició total que s’aplicaria fins que el Parlament adop· tés una resolució definitiva. Dies després, en una columna, el periodista Adolfo Mar· 25. L’única notícia que es té al respecte és la publicada al diari La Épo· ca: «Dice un colega que han llegado á esta corte los propietarios del Casino de La Rabassada, de Barcelona, con objeto de establecer en una “ciudad muy bien alineada”, situada en los alrededores de Madrid, y muy conocida de los madrileños, un centro de recreo, análogo al que tienen establecido en La Rabassada, que tan pingües beneficios les produce. También se asegura que en las gestiones previas y difíciles para conseguir el fin propuesto, toma parte activísima un batallador diputado radical. Nosotros recordamos que hace pocos días visitó al ministro de Fomento el jefe de los radicales, D. Alejandro Lerroux, para solicitar el apoyo del Sr. Villanueva en favor de determinadas mejoras en la Ciudad Lineal» (La Época, 28-VIII-1912)

L’ESPLENDOR

125

sillach al diari El Liberal es feia ressò de les conseqüències que la prohibició tenia sobre les associacions que es fun· daren sobre la base i el benefici del joc. L’autor afirmà que: La prohibición absoluta del juego está ocasio· nando algunos perjuicios en Barcelona. Fiando en la secular tolerancia respecto al juego, se fundaron Círculos de recreo y establecimientos públicos de muchísima importancia, y cuyo sos· tenimiento exige gastos enormes, que no pue· den existir sin los ingresos que los juegos de azar proporcionan (El Liberal, 10-VIII-1912).

126

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Article: A propósito del juego26 En los alrededores admirables de Barcelona es la Rabassada, sin disputa, el sitio más ameno y pintoresco. Es un paisaje de naturaleza brava y esplendorosa, á muy pocos minutos de una gran ciudad. Esta llega, con su sugestión excitante de muchedumbre afanada, el Tibidabo y á Vallvidrera: á la Rabassada, no. En la Rabassada está la Naturaleza misma que nos acoge y nos conforta y nos aquieta. Pero el «mundanal ruido» del poeta tiene sobre las multitudes de hoy demasiado ascendiente para que pueda constituir un buen negocio la mera oferta de un rincón de Naturaleza. plácido y ameno, y en busca del negocio llegó á la Rabassada el «mundanal ruido», en forma de Casino ó de Kursaal, con su pacotilla de mujeres pintadas, con sus orquestas y con sus ruleta y sus barajas. Ya porque prevaleciera la idea de los que hace mucho tiempo venían diciendo que «eso» era lo único que le faltaba á Barcelona para convertirse en una gran ciudad de mundial atractivo; ya porque en el régimen de licencia absoluta en que Barcelona ó convalece del terrible ataque de 1909, ó se prepara para otros más graves, ¡vaya usted á saber!, era natural que se llegara á donde se llegó; ya porque la soberanía feudal de Lerroux, que no avergüenza á los ministros del Rey ni á los ciudadanos de Barcelona, lo impusiera, lo cierto es 26. El 12 de juny de 1912 Salvador Canals publicà al diari Mundo Grá· fico aquest extens article amb el debat sobre la prohibició del joc a la Rabassada com a rerefons. Canals elaborà un text suggeridor i crític contra governadors i forces policials, deixant clara sempre la seva pos· tura prohibicionista pel que fa al Casino de la Rabassada

L’ESPLENDOR

127

que la Rabassada funcionaba, en su novísimo aspecto, á todo trapo y sin dificultades ni tropiezos, y hasta disfrutaba ya de leyendas de suicidios y tragedias. Mas he aquí que la otra tarde, en el Congreso, un diputado, no se si por amor á la dulce y apacible Rabassada perdida, ó por desamor al triunfador Lerroux, tronó ligeramente contra aquellas cosas, y el mismo Gobierno que sin empacho ha venido consintiéndolas, las ha prohibido con fulminante decisión, y como á ello se respondiera por quien ahora todo lo puede que, ó se tiraba de la manta para todos, ó no se le dejaba á él fuera de ella, la orden ha sido general, y se ha prohibido el juego en toda España hasta que el Sr. Canalejas lo haya sometido á régimen y tributación especiales. Es la segunda ó la tercera vez que el actual Gobierno pone sobre el tapete consabido ese tema de la «Reglamentación» del juego, y sería lo mejor que tampoco ahora pasase el propósito de la categoría de un tema para conversar y de un recurso oratorio para aquietar á los protestantes de ocasión. Y no por razones jurídicas ó morales más ó menos complejas, sino por muy claras y sencillas razones del arte de gobernar á los pueblos. Estatuyendo una disciplina legal para la explotación del juego, no se remediaría ninguno de los males del juego como plaga social y, en cambio, se perderían las ventajas sociales indudables que se derivan de la tolerancia bien administrada por el arbitrio gobernativo, por el arbitrio de gobernantes exclusivamente inspirados en el bien público, que no es el bien absoluto predicado por la ética, sino aquel bien relativo que prácticamente se puede alcanzar en cada momento, y según las circunstancias de la sociedad, la cual se gobierna.

128

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Llamando á las cosas por sus nombres propios, ¿cómo hemos de poner en duda que la tolerancia para el juego es cosa muy distinta respecto del Casino de San Sebastián y respecto de la Rabassada de Barcelona? Barcelona tiene elementos de vida económica, y aun para atraer forasteros sin necesidad de que se instale en ella un gran garito internacional. San Sebastián y todas las poblaciones similares necesitan para vivir y progresar, de los auxilios de la cagnotte, del estímulo y del fomento que por órgano de ella reciben todas las industrias. Está la sociedad de tal manera que, sin el Casino, San Sebastián se quedaría sin las fiestas que son el menor encanto, sin duda, pero también el mayor atractivo de su veraneo. Salvo los directamente interesados en el negocio, ¿perdería el conjunto de Barcelona algo con la clausura definitiva del Casino de la Rabassada? Dentro de la misma Barcelona, y hablando con igual crudeza, la tolerancia respecto del juego, puede ser en determinados momentos una necesidad de gobierno, poco confesable sin duda en los Parlamentos, pero inexcusable ante la conciencia del gobernante ó la irreprochable ante la historia. Si por deficiencias de la organización policiaca y por relajación del ambiente social, carece la autoridad de medios propios y de instrumentos eficaces para actuar contra todos los peligros y contra todos los males amenazadores, ¿no será una candidez el juntarlos á todos contra la Sociedad y sus constituciones fundamentales, por querer combatirlos todos á un tiempo como si á tanto alcanzaran las fuerzas menguadas del Poder público? Es un mal social, sin duda, el juego, como lo es la prostitución, pero ni ésta ni aquel son, por el momento, un enemigo tan apremiante como el revolucionarismo político y el terrorismo

L’ESPLENDOR

129

profesional. Las tolerancias que á estos aprovechen, ¿no serán para la sociedad mucho más funestas que las que se guarden á aquellos otros males? ¿Dónde irían á parar estas ventajas de la tolerancia administrada como instrumento de gobierno, no para enriquecer á autoridades y policías sin vergüenza, ni para ayudar á vivir á políticos sin conciencia, sino para servir al supremo interés de la sociedad misma, en cuanto la explotación del juego pasara á ser una industria sometida á leyes y reglamentos que la independizaran del arbitrio gubernativo? Claro que todo eso es delicadísimo, que para manejar eso, como todo lo que es arbitrario, se necesitan buenos gobernantes, llenos de celo y de abnegación por el bien público, á la vez que profundos conocedores de su tiempo y de sus contemporáneos; pero ¿quiere usted decirme, lector, si lo sabe, para qué sirven las mejores leyes ni los mejores reglamentos sin gobernantes de aquellas condiciones? ¡Dígalo el artículo 358 del Código Penal, á pesar del cual se discute tranquilamente en el Parlamento, por gobernantes y legisladores, cómo lo infringen impunemente cuantos lo tienen á bien!

130

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

La fi del Casino La Rabassada El tres de setembre de 1912 es declaraven en vaga 38 dependents del restaurant de La Rabassada. Aquesta atu· rada estigué motivada per l’ordre emesa pels patrons de no deixar anar els treballadors a un bar proper a la mateixa Rabassada. El dia set s’afegiren a la vaga la resta de treba· lladors del restaurant i de la cuina, francesos i espanyols, demostrant que l’abast dels fets no era degut a la prohi· bició, sinó que responien als mateixos motius que durant tots aquells anys mobilitzaren milers de treballadors arreu del país: les lamentables condicions laborals i la manca de garanties socials i legals. Així ho va corroborar la històrica vaga de ferrocarrils convocada a tota Espanya el mateix any i que suposà un altre avís seriós de revolta popular. La mateixa tarda del dia set, Josep Sabadell i la junta del centre no van tenir més remei que anunciar el tanca· ment provisional de La Rabassada, al·legant motius d’obres i reformes. Uns mesos més tard tornarà a obrir amb bona part de la plantilla renovada. En un intent de Sabadell per restablir la situació al vol· tant del joc a La Rabassada, el 15 d’octubre de 1912 viatja cap a Madrid amb el diputat socialista Pablo Iglesias i el po· pulista Alejandro Lerroux. Les negociacions, però, no donen cap fruit favorable a la permissivitat del joc, i Sabadell no té més remei que tornar a Barcelona amb les mans buides. El 12 de novembre d’aquell any la fotografia política perd un dels seus principals figurants: el president del govern, el liberal José Canalejas, és assassinat a Madrid, deixant un ampli terreny a les postures més prohibicionistes que en cap cas afavoreixen les demandes de José Sabadell.

L’ESPLENDOR

131

El juny de 1913 va tenir lloc a La Rabassada un banquet en honor al diputat per Barcelona i futur president del govern, Alejandro Lerroux. Hi assistiren més de cent convidats, però sense la ruleta, el declivi de la institució estava resultant imparable i tan sols un mes després el Jutjat del districte Oest feia oficial la fallida de la Sociedad Anónima La Rabassada per la incapacitat de fer front al pagament de la línia de tramvia. La fallida, però, va ser total, i la Diputació provincial de Barcelona no va tenir més remei que embargar la companyia del tramvia de Casa Gomis a la Rabassada –el tramvia urbà «Nordeste de Barcelona»– degut als deutes que s’havien anat originant entre 1912 i 1913. Tota la línia va ser adjudicada a l’Estat. Per si no podia anar pitjor, Europa sencera es preparava per una gran guerra i els hostes estrangers marxaren defini· tivament, abandonant l’alegre vida social i les instal·lacions –ja en decadència– de La Rabassada. El cop de gràcia va venir el desembre de 1914, amb la mort de Josep Sabadell i Giol, víctima de l’epidèmia de tifus que inundava tota Barcelona. Vídua i fills el succeeixen al ne· goci de contractació d’obres amb una empresa instal·lada a Gràcia que va rebre el nom de «Viuda e Hijos de Sabadell» (Bengoechea, 2004:10). Amb la mort de l’ideòleg, fundador i director de La Rabassada, la totalitat de les atraccions, edificis i terrenys es posen a la venda, tancant la segona època de La Rabassada i donant pas, amb la seva compra, a l’última de les seves vides.

L’OCÀS

133

La Barcelona del 1917 L’inici de la guerra mundial, el juliol de 1914, va repre· sentar també la mort de la Belle Époque. Els anys de be· nestar i puixança econòmica dels industrials liberals va arribar a un punt d’estancament. Esdeveniments a escala mundial, com la Revolució Soviètica, marcaren el futur de molts contextos socials d’exclusió i de lluita de classe, que es materialitzarien en canvis socials que farien trontollar –amb una intensitat desmesurada– el per llavors sistema polític vigent. L’anomenada «vaga revolucionaria» d’agost de 1917 a Espanya va ser l’avís definitiu del que vindria més tard. Amb una organització obrera forta i una situació social de conflicte perenne, les condicions i condicionants sociopolítics de les classes oprimides havien madurat prou per esdevenir en poc temps revolució. És en aquest estat de coses que uns empresaris francesos, Louis Ponet27 i Jean Meunier, compraren les instal·lacions de La Rabassada posades anteriorment a subhasta. Tot i que el nou escenari jurídic no possibilitava tampoc l’obertura del casino, i el capital belga que susten· tava ara la línia de tramvies de la Rabassada es va reti· rar temporalment a causa de la guerra, el negoci s’adaptà com pogué a les circumstàncies. A l’espera d’una desitja· ble restauració del joc, engegaren el negoci amb la resta d’atractius i serveis existents. L’entorn natural, saludable, familiar i relaxat seria, com amb Josep Sabadell, un dels eixos del discurs promocional, i la muntanya russa i la res· 27. Louis Ponet (1846-?), va néixer a Torino (Itàlia), tot i que va viure gran part de la seva vida a França.

134

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

ta d’atraccions, les principals ofertes lúdiques. Restaurant i hotel obririen de nou esperant la disposició dels seus il·lustres clients. Però la realitat era que sense els ingressos del casino resultava ben difícil poder mantenir les instal·lacions ober· tes tot l’any, de manera que aprofitant l’avinentesa del bon temps a l’estiu, els nous propietaris decidiren obrir tal sols durant el mesos de juliol i agost. Tot i així, les mesures no aconseguiren fer arribar els ingressos als mínims, i no tin· gueren més opció que tancar de nou els següents tres anys, del 1915 al 191828. Les notícies sobre una possible obertura, però, no deixen de succeir-se. Un any i mig després que es convoqués la junta de creditors de la societat anònima «La Rabassada», el desembre de 1917, un periodista anunciava que: Se están haciendo grandes preparativos para abrir La Rabassada. Como es natural, los co· mentarios son muchos y muy sabrosos. (La Épo· ca, 29-XII-1917) Per acabar sentenciant que: Estar en tiempos «renovadores»; estarse comba· 28. Durant aquest període, l’única notícia relacionada amb La Rabas· sada la protagonitza el militar Paul de Brunie, ex-responsable del Casi· no de La Rabassada, ferit per artilleria a la guerra mundial. La notícia apareix reflexada a La Vanguardia del 29 de març de 1917, però ha estat impossible trobar més dades sobre aquest personatge i la seva relació amb l’establiment. Cal suposar que durant el 1914 va ser el director La Rabassada, i no Poutet o Meunier, que figurarien tan sols com a propietaris.

L’OCÀS

135

tiendo acremento en política Cambó y Lerroux, y después llegar á una concordia para abrir La Rabassada, que no lo hicieron otros Gobiernos, no parece un ejemplo digno de cundir. (ibidem) La Barcelona de 1917 i endavant s’ha d’entendre com una ciutat definitivament renovada a nivell territorial, com· posada de barris i sectors diferenciats que discorren a ritmes diacrònics però que es retroalimenta en un espai urbà cada cop més públic, viu i entrellaçat. L’activitat ociosa de moltes zones de la ciutat, justament al període de liquidació dels anys daurats de la burgesia, esdevé intensa i emocionant per a la resta de població, ja que tal i com apunta l’historiador Pere Gabriel, «amb els anys de la guerra i primera postguerra arribem a l’època de la europeïtzació i la modernitat meitat parisenca, meitat americana, els dàncings, el tango, les orquestrines. A partir de 1917, en especial, l’explosió del jazz i els cabarets. El moment dels anuncis lluminosos. De les noves begudes: el gin, el whisky, el brandy-cold, el cherry-flip, el còctel. És el temps de la relació estreta del Paral·lel i una generació qua· lificada sovint de epicúria, jugadora, tanguista, etc. Va ser llavors quan de forma oberta i extensa es produí l’arribada al Paral·lel de la nova ciutat, amb escriptors, músics, es· portistes, dones galants [...]. Amb el Paral·lel va aparèixer un espai, interclassista però amb una significació popular clara, impensable a la Barcelona vuitcentista i en moltes al· tres ciutats o capitals espanyoles» (Gabriel, 1992:69). És el triomf de les masses, identificades com a veritables actors socials del canvi, que converteixen el carrer en un espai propi, festiu i vindicatiu.

136

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

La guerra mundial i el conseqüent replegament dels turistes internacionals no facilitaren, però, la projecció de polítiques a favor de l’atracció de forasters i per tant a favor dels il·lustres clients de La Rabassada. Tot i els avenços que s’havien aconseguit des de la creació, el 1910, de la Socie· dad de Atracción de Forasteros, Barcelona, Espanya i Euro· pa romanen enquistades al conflicte d’una situació social que, ara més que mai, és oposada a la desitjada pau social de la burgesia. En aquest sentit la SAF sempre tingué entre les seves preocupacions l’ordre públic. Un article aparegut a Barcelona Atracción, titulat «El turismo y el orden público», n’és una mostra: Sin orden público no hay turismo. El turista huye del desorden. No le interesan los pleitos ajenos cuando alteran la paz en la vía pública, y cuan· do aquella se altera, nada hay seguro. El trato general que recibe el turista cuando las circuns· tancias de una población son anormales es en absoluto diferente al que recibe cuando la paz y el orden imperan. Un nervisosimo especial lo invade todo. Los que conocemos el turismo sa· bemos el año 1936 que esperaba a España; hu· biera sido espléndido; muchas circunstancias lo favorecían en alto grado. No creemos exage· rar afirmando que se ha perdido para nuestra economía una fuente de ingresos realmente extraordinaria. Y no es esto sólo; con estas per· turbaciones, se pierde crédito, prestigio, fama y aún más: aquella general alegría y satisfacción en el ambiente que tanto agrada y atrae al tu·

L’OCÀS

137

rista. España toda actualmente atrae al turismo universal, pero es preciso que éste no tenga la impresión de momento, sino que la tenga defini· tiva, que se dirige a un país que le espera disfru· tando de un orden público organizado y seguro. (Barcelona Atracción, V-1936)

Una nova oportunitat Cal esperar dos anys perquè les especulacions de la premsa sobre una possible reobertura de les instal·lacions arribin a ser reals. El maig de 1919 –i durant tot l’estiu– tor· na a funcionar La Rabassada. Aquesta nova temporada representaria la consolidació de l’establiment com a espai familiar, destinat com sempre, «a la más selecta clientela». La cuina del restaurant passà a mans de Juan Blancher y Ferdinand Manaira, antics xefs de cuina de la desapareguda Maison Dorée. S’anunciava així: Cocina exquisita. Cubierto 15 pesetas. Bodas, baquetes, reservados. Para cenar espléndida· mente en una temperatura deliciosa, no hay si· tio más agradable que el elegante Restaurant de La Rabassada, á 8 kms. de Barcelona y 400 metros de altitud. (La Vanguardia, 23-VIII-1919) La muntanya russa, veritable icona del seu perfil arqui·

138

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

tectònic, esdevingué molt popular gràcies al massiu interès que despertaren les atraccions mecàniques arrel de la consolidació a la ciutat de la resta de complexes d’oci que seguiren el format que fins avui ha perdurat, és a dir, atrac· cions, espectacles, representacions i restauració. Amb una clara vocació aperturista i interclassista, el Tibidabo, el Sa· turno Park, el Turó Park i multitud d’indrets per passar els moments d’esbarjo, ajudaren a desenvolupar unes formes de diversió que democratitzaren a la força l’anterior con· cepció, privada i classista, que la burgesia tenia de l’oci i, en definitiva, de l’ús i apropiació de la ciutat. I així, l’èxit d’uns també suposà l’increment de la com· petència per d’altres, i acabada la temporada estiuenca, Jean Meunier no tindrà més remei que espavilar-se per ob· tenir uns ingressos extra a través de la venda de vehicles importats, convertint-se en comercial de la casa Berliet de Lyon, la seva ciutat natal. Tan sols uns mesos després, el negoci –de camions de 4 tones utilitzats per l’exercit fran· cès a la guerra mundial– li funcionà tan bé que Meunier optaria també pels Renault. Als diaris s’anuncià així: AUTOS RENAULT. útimo modelo, 10 HP, torpedos, 5 asientos, arranque y alumbrado eléctrico. Consumo 9 litros 100 kms. Nuevos. Disponibles. Juan MEUNIER, La Rabassada. Teléfono G. 6204. Els estius de 1920 i 1921 obrí de nou la Rabassada, tot i que de seguida les forces començaren a minvar. El nego· ci no va reportar els beneficis desitjats i, tot i obrir durant més mesos, l’assistència de públic no va ser ni de bon tros l’esperada. Era normal, com va anar succeint en els últims

L’OCÀS

139

anys, l’esmentada ampliació i diversificació de l’oferta lú· dica a la ciutat, amb nous parcs i zones d’esbarjo i d’oci urbà, que va obrir l’accés a gran part de la població i va situar l’interior de la ciutat –de nou– com a epicentre total de la vida social. El fet afegit de no disposar d’un servei de transport adequat ni d’una carretera adaptada que portés a Collserola, no semblava ser massa beneficiós per una Ra· bassada que cada cop veia de forma més crua com la mo· derna ciutat de Barcelona s’anava convertint en això ma· teix, una ciutat moderna. Potser allò que anunciaven al diari de «LA Rabassada, Restaurant, Hotel, Parque, Atracciones. Situación incomparable a 8 kms de Barcelona» era, llavors més que mai, un veritable problema. La distància geogràfi· ca amb la ciutat i la competència d’altres parcs i centres d’oci significà també la marginació de la Rabassada. L’èxit, però, que reportà a Meunier la venda de vehicles, el motivà a seguir invertint en productes d’importació, i així, el desembre de 1921, va aconseguir tenir la seva pròpia marca de champagne: «J. Meunier & Co», que dispensà a l’engròs al mateix establiment de La Rabassada. Poques setmanes després, però, la poca sortida al mercat que tin· gué el producte li farà abandonar el negoci. És també durant aquest període inestable, quan un grup d’afiliats del bar Rihn, situat a la plaça Catalunya i testimoni d’interminables tertúlies esportives, començaren a organit· zar curses automobilístiques a la carretera la Rabassada. La primera d’aquestes curses va tenir lloc l’onze de juny de 1922, i hi participaren cotxes i motos de carrera que competiren en una proba cronometrada al llarg d’una Ra· bassada tancada al trànsit. El lloc que fins ara pertanyia a l’elit de la burgesia liberal, veia com de mica en mica el seu

140

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

espai vital s’anava fent cada cop més estret. Collserola ja no serà una muntanya inaccessible per molts, sinó un espai més integrat a Barcelona.

Moviments per restablir el joc En aquest context, veritablement desfavorable per al desenvolupament del negoci, Louis Ponet no tingué més remei que moure fils entre les autoritats polítiques en un in· tent clar d’obrir la caixa de pandora del joc. L’abril de 1922 Louis Ponet escrivia a l’advocat i polític Antonio Aguirre Me· taca29 demanant ajuda i informació sobre les possibilitats d’una nova autorització. La relació de Ponet amb Antonio Aguirre l’haurem de trobar tres anys abans, el 1918, quan el propi Ponet decidí acollir moribund i malalt a Aguirre, facilitant-li les cures que mesos després el farien retornar a la vida pública. Aguirre es va convertir així en amic íntim de Ponet i Meunier, i com a tal, faria de mediador amb les institucions governamentals i públiques per tractar el tema de la restauració del joc. A la carta, Ponet utilitzaria el ma· teix discurs que en el passat va fer servir Josep Sabadell, recordant la forma com el joc podria proveir de múltiples beneficis el país amb l’atracció de turistes i amb les quotes per beneficència: 29. Periodista, empresari i polític del Partit Radical. Va ser secretari de Lerroux fins el febrer de 1922, quan trenca enemistosament relacions amb el líder radical.

L’OCÀS

141

En Caldetas se sigue jugando; en Sitjes y otros puntos de la costa funcionó la ruleta este últi· mo verano. Solo al Casino de La Rabassada le está prohibido lo que se permite á los demas, cuando precisamente se gastaron aquí millones para edificar un grandioso establecimiento, joya de los alrededores de Barcelona, admiración de los turistas nacionales y extranjeros, que su pro· pia importancia no puede subsistir sin la ayuda del Casino, el cual atraería á Barcelona muchos miles de extranjeros de gran posición resultan· do una fuente de ingresos considerables para el comercio y los hoteles de la ciudad que, como Vd. sabe, sufren honda crisis en la actualidad30. Amb aquest escrit no es va voler deixar cap mena de dubte sobre les bones intencions del propietari de La Ra· bassada, i fins i tot la Societat garantí, com a contrapar· tida a la llicència, la construcció d’escoles a Sant Cugat i l’adequació de la línia de tramvia existent, construint-ne una de nova que portaria de Les Planes a La Rabassada. L’exemple de Casinos com els de Niça, Cannes, Trouville, Deauville o Sant Sebastià va servir a Ponet per il·lustrar el creixement i les inversions de l’empresa: Hace muchos años que el Sr. Meunier invierte aquí capitales enormes esperando esta deci· sion de equidad que le permitiria realizar sus grandiosos proyectos immibiliarios. Confio pues 30. Cartes personals d’Antonio Aguirre Metaca, Arxiu de la Biblioteca de Catalunya.

142

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

en que, si puede Vd. exponer la situación á las actuales autoridades barcelonesas que tantas muestras de interés han dado á la ciudad y su provincia, su determinación sera del todo fa· vorable á nuestros deseos. Inutil decir que en manos del actual propietario de La Rabassada, no hay peligro de que las cosas no se lleven rec· tamente, facil estando además colocar aquí un delegado oficial como se practica por ejemplo en los Casinos francés31. Però el desembre següent el ministre de governació, el duc Almodóvar Valle, va fer oficial el tancament de dues mil cases de joc arreu de l’estat espanyol, suprimint les con· tribucions que lliuraven per obtenir la permissivitat de les autoritats. Per a molts, aquesta decisió del ministre no va resultar una prohibició en si mateixa, sinó el compliment imperatiu de la llei vigent. La gran permissivitat amb què s’havia viscut el joc durant tants anys havia fet oblidar la pròpia llei. Sense anar més lluny, la ruleta, per exemple, es· tava prohibida des de l’1 d’abril de 1897 (Solana, 1973:81), tot i així, ningú semblava estar-ne al corrent. La rígida apli· cació de la llei per part dels governadors civils de províncies va resultar immediata: el 21 de desembre es prohibia el joc a Cadis, el 25 a Navarra i el dia 7 de gener a València. Paral·lelament al tancament de sales, i de la mateixa mane· ra que va succeir al període d’entre segles, el debat sobre el joc prengué força entre polítics, periodistes i moralistes. I com succeí llavors, la major part dels posicionaments van 31. ibidem

L’OCÀS

143

ser favorables al prohibicionisme. Solana rescata alguna d’aquestes manifestacions: (el joc) aleja del trabajo y fomenta las pasiones más funestas, alimentándolas con la loca espe· ranza de pingües ganancias [...] el juego y las apuestas constituyen una forma de adquisición de la riqueza que está en contradicción con las leyes moral y económica del trabajo [...] el juego es semillero de infinitos males, en su abismo se desvanecen las fortunas como el humo, la mo· ralidad, el amor al trabajo; no hay mal, no hay crimen que no nazca espontánea y brevemente de su costumbre (Solana, 1973:82). Els empresaris del joc eren gairebé els únics favorables a la legalització, i només alguns diaris discreparen amb els prohibicionistes posicionant-se a favor de la reglamentació. Un d’ells va ser el diari ABC, que va actuar una i altra vega· da com a principal portaveu del discurs conciliador, i van ser diversos els articles publicats que van posar de relleu la qüestió. El diari considerava un absurd destinar part dels impostos del joc a obres de misericòrdia o a «la sopa», i cri· ticava el govern per no ser capaç de fer complir la llei vigent, proclamant que la conseqüència d’això no era altra cosa que l’augment de la corrupció: el hecho de esta ilicitud es el que da origen a que la organización semiclandestina del juego se preste a toda suerte de cohechos, agios e in· dignidades.

144

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Reclamava una ordenació del joc seguint l’exemple de França, és a dir, com a mecanisme d’ingressos per fer front als dèficits estatals de major importància. La mateixa idea, per cert, que segles abans havia motivat la instauració de la Loteria.

L’OCÀS

145

Article: Impresiones de un hombre de buena fe32 El Gobierno italiano va a reglamentar el juego. El Gobierno español va a suprimirlo. De estos dos Gobiernos, el único que procede con cordura es el italiano. Es una vulgaridad repetir que el juego no puede suprimirse. El juego tiene muchos aspectos. Hay quien afirma herméticamente: «Es un vicio». Sí; pero también es un lujo, y también una distracción, y en todos los casos, una tontería. Cualquiera de estas particularidades del juego basta para hacerlo consubstancial con la naturaleza humana. Cuando es un vicio... no tiene remedio. Si llega a absorver al hombre, si le obsesiona hasta que la voluntad entrega rendida y no puede reaccionar contra la fatal atracción, es inútil que el Gobierno suprima las ruletas. El hombre jugará al treinta y cuarenta, al poker, a los dados, al número de la matrícula del primer automóvil que pase. Este hombre será ya un enfermo. Sólo cabe velar por que los otros no abusen de su enfermedad. Si es un lujo, es útil a la sociedad. El millonario ocioso que, por vanidad o por tedio, entrega una parte de su inactiva riqueza en una mesa de juego, colabora en el ideal económico de que el dinero se difunda y no permanezca acumulado en unas manos. Si es distracción, es incomentable. Y a veces, moral. Un amigo nuestro se iba a pegar un tiro después de sufrir un desengaño amoroso. Escribió en el club esa carta que todo suicida correcto dirige al juez, y recorrió las estancias para 32. Article escrit per Wenceslao Fernández Florez (ABC, 30-XII-1922).

146

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

ver por última vez a sus amigos. En la sala de juego, casi maquinalmente, por esa incongruencia que se observa en muchas ocasiones en los actos de los hombres resueltos a morir, puso un duro al 32. Y luego, otro duro. El croupier no cantó el 32 ni una sola vez en toda la noche. Nuestro amigo sintió en aquella su primera aventura de juego esa indignación que tantos jugadores conoces. –¡No faltaba más –se dijo al retirarse de madrugada a su casa– sino que hasta el 32, ese estúpido número, se burlase de mí! ¡Pues saldrá, pese a quien pese! Guardó el revolver en un cajón. –¡Hasta mañana! –le dijo. Y al día siguiente volvió a jugar. Aclaremos: no le importaba ganar ni perder su dinero, sino triunfar de aquella necia negativa de la ruleta. En una semana, en un mes, este hombre no acertó el número. Cuando, al fin, un día salió el 32, nuestro amigo comenzó a dar brincos de júbilo. Era feliz. Un hombre feliz no se pega un tiro. El tiempo había dulcificado su dolor. Rompió la carta escrita para el juez. Vive. [...] El Gobierno de Mussolini tiene preparado un proyecto de ley reglamentando el juego. Se evita en él que en los grandes nucleos de población obrera puedan los trabajadores tener contacto con las casas que se dediquen a la explotación, se limitan las concesiones, se suaviza el rigor de la ley en las ciudades veraniegas, y se somete a las casas de juego a un tributo que sumará sesenta millones de liras anuales para el Estado.

L’OCÀS

147

Joan Tusquets i el contuberni maçó a La Rabassada Cap a l’inici de la tercera dècada del segle, el diari El Pueblo Manchego va publicar un article signat per Joan Tus· quets on es feia pública la història que hi havia darrere de l’enèsim intent de restablir el joc a la Rabassada. La guerra civil estava a prop i els esforços per sectorialitzar l’opinió pública del país, en base a escàndols i successos, esdevin· gueren part del dibuix previ al conflicte armat. Joan Tusquets va néixer a Barcelona el 1901, era fill de banquers i va estudiar filosofia i teologia a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Tot i militar de jove en corrents ca· talanistes, quan ingressà com a sacerdot amb només 25 anys, les seves idees s’impregnaren del més ranci i con· servador tradicionalisme espanyol. Amb els anys, el mos· sèn Joan Tusquets prengué notorietat com a ideòleg entre les elits polítiques conservadores i reaccionàries, gràcies a la singular habilitat que tingué per gestar un discurs únic i genuí que va ser capaç d’unificar els dimonis de la tan fus· tigada pau social: la conspiració judeo-maçònica-boltxevic. La seva gran virtut radicava en el fet de portar aquests tres elements a la categoria d’un totalitarisme conspiranòic. Així els jueus esdevingueren el símbol de la destrucció del cris· tianisme, la maçoneria el símbol de la destrucció dels va· lors de la societat precapitalista, i el comunisme –anarquis· me, sindicalisme o lluita obrera– el símbol de la destrucció de l’ordre social del moment. Definit i delimitat en aquests marges l’enemic, qualsevol acció repressiva podia justifi· car-se. El disseny d’una justificació com aquesta garantia el pas a la repressió oberta i aplanava el camí d’un règim

148

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

d’oligarquies feudals com a projecte central de la futura es· tructura dictatorial. En aquest sentit, el pare Tusquets va fer un constant profit de la seva posició privilegiada a l’esfera política franquista per confiscar i examinar documentació republicana, molta de la qual es troba actualment a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca, arxiu ideat pel propi Tusquets i que emmagatzema milers i milers de documents utilitzats per la justícia feixista per acusar de maçó qualsevol sospitós, tot i que la majoria d’aquests documents se sustenten en indicis poc contrastats i cer· ters sobre la vida política i ideològica de milers d’individus espanyols que, sense garanties judicials, van ser fàcilment condemnats. Tot i haver estat un clar exponent, durant la guerra civil i la postguerra, de la línia més dura –i tova– del franquisme, justificant la violència decidida contra qualsevol element no franquista, a les darreries de la vida, Tusquets va mirar de redimir pecats negant qualsevol relació amb la repressió de la maçoneria i les idees republicanes. Va morir el 1998. A l’article del diari El Pueblo Manchego, Joan Tusquets elaborà un nou capítol de la conspiració judeo-maçònica que, sempre segons el mossèn, va voler establir a la Rabas· sada durant els anys 1922 i 1923, el Club des Étrangers, és a dir, el Casino. Com era habitual en Tusquets, la història estaria documentada amb dades, testimonis, conjectures i raonaments que tractaren, una i altre vegada, de demos· trar com les forces maçòniques conspiraven a l’ombra per establir un sistema general de corrupció social. Sense po· der comprovar la veracitat o no dels fets descrits per Tus· quets, el cert és que la història coincideix en el temps amb les maniobres que Ponet i Aguirre Metaca articularen per

L’OCÀS

149

fer retornar el joc a La Rabassada. La successió de fets donen compte de l’estafa que el 1922 els maçons francesos François Pêche i Louis Cassan, amb l’ajut i complicitat dels també maçons Jorge Bloch, Francesc Esteva Bertran, José Ramos i Luis Gertsch, come· ten sobre l’empresari maçó Palma, individu que utilitzaren com a finançador de l’arrendament que els francesos te· nien signat amb Jean Meunier. Segons una denúncia trobada a les actes de la lògia barcelonina Inmortalidad, Pêche, Cassan i Bloch signa· ren un contracte d’arrendament per La Rabassada amb la idea d’establir noves atraccions i reobrir el casino amb la complicitat i garantia política de Manuel Portela, governa· dor de Barcelona i grau 33 del Gran Orient Espanyol. Però la falta de liquides de François Pêche –jutjat i embargat a França per la fallida de la societat que explotava al casino de Forges-aux-Eaux– obligà la resta d’inversos a buscar no· ves vies de finançament ràpid per obrir el Cercle. En aquest moment va ser quan entrà en joc el senyor Palma, finançant part de la despesa necessària a canvi d’un gir postal amb la sucosa quantitat de cent dotze mil pessetes, que no van arribar mai al seu compte corrent. Pêche i Cassan fugiren cap a França, i Palma inicià una odissea per poder fer front als deutes que tenia arrel del crèdit que demanà al Banc de Catalunya. Per Tusquets, tota aquesta maniobra al voltant de La Rabassada no era altra cosa que una estratègia més desti· nada a sotmetre el poble català: el buen pueblo catalán hizo la revolución para que cuatro masones, comercialmente desacre·

150

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

ditados, dirijan a los mandatarios de nuestra tierra. Aquí no manda Maciá, ni siquiera Pes· taña. Aquí se escribe al dictado, según vamos demostrando, de don Francisco Esteva Bertrán y don Luis Gertsch, grado 33 y dirigentes de la Gran Logia española, y de sus colegas del Gran· de Oriente inspirados por don Manuel Portela. ¿Hasta cuándo soportará el pueblo tan ominosa dictadura? Caiga de una vez la venda que cubre los ojos de nuestras multitudes, acuciadas mi· serablemente por agentes soviéticos para que el Judaísmo y la Masonería vayan llenando sus arcas, mientras se hunde la economía españo· la, y se preparan ruinosos combates entre los patronos y obreros de Cataluña. (El Pueblo Man· chego, 2-XII-1933)

Més moviments polítics per restablir el joc Arrel de la carta signada per Ponet, Antonio Aguirre Me· taca decidirà escriure a Miguel Arlegui i Bayones (18581924), el sanguinari cap de Policia de Barcelona a les or· dres del governador civil Serveriano Martínez Anido. Entre les distincions d’aquest personatge, conegut com el Mus· solini espanyol, destacà el patrocini que va sostenir sobre els pistolers dels Sindicats Lliures, els atemptats massius contra sindicalistes i l’aplicació de la «llei de fuges», accions

L’OCÀS

151

totes elles aprovades i aplaudides per la dreta i la patro· nal. En temps de Primo de Rivera va ser Director General d’Ordre Públic al Ministeri de Governació, sota les ordres també de Martínez Anido. A l’escrit, Aguirre Metaca va tractar de convèncer a Arle· gui amb una proposta econòmica, segons la qual el Cercle d’Estrangers de la Rabassada compraria un dels permisos de joc caducat o impagat per un altre empresari D’aquesta manera no s’haurien d’ampliar els permisos ni modificar cap tipus de normativa o ordenança legal: Vea usted que plenamente autorizado por el cir· culo de extranjeros domiciliado en la rabasada se ofrecen 10.000 pesetas mensuales a cam· bio de uno de los permisos que deben darse por caducados por falta de pago, y solo para los me· ses de verano. Como se mantendría el mismo numero de permisos nadie podria decir nada y menos de Madrid, por que yo puedo afirmarlo33. A l’espera d’una resposta d’Arlegui, Aguirre Metaca va dirigir una altra carta al conservador José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres. En aquesta ocasió Meta· ca li recordà com en els seus inicis La Rabassada comptava amb una autorització legal per establir-hi jocs, i com aquest fet afavorí la inversió de capital estranger, convertint la Ra· bassada en el punt de referència per a l’estiueig internacio· nal, fomentant l’atracció de multitud de turistes, superant fins i tot en nombre i ingressos Niça o Mònaco. Metaca es 33. Cartes personals d’Antonio Aguirre Metaca, Arxiu de la Biblioteca de Catalunya.

152

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

queixà una i altra vegada de l’abandó institucional i polític a què es veia avocada La Rabassada d’un temps ençà, en ser aquest centre l’únic on no es permetia el joc. En la mateixa línia que Ponet, Aguirre Metaca destacà les garanties que dipositava La Rabassada en el compliment dels diversos projectes socials que, amb els beneficis econòmics que re· portaria la legalització del joc, podrien sufragar la minvada economia de l’Ajuntament de Sant Cugat. Pero ocurre que la Rabassada no solo está con· forme con pagar la cuota que se la asigne para estos fines benéficos, si no que de acuerdo con el alcalde de San Cugat tiene el propósito de construir por su cuenta el grupo escolar proyec· tado por aquel Ayuntamiento y que se hecha muy de menos. Y no es solo eso. Hay un plan amplio a ejecutar inmediatamente, que comprende la construcción de grupos de viviendas para la cla· se media a pagar a plazos, acercando la Rabas· sada a Barcelona mediante la construcción de ferrocarril funicular que desde la estació de las Planas conduzca a los viageros a la puerta del Casino de la Rabassada del que solo se separa 1.500 metros. Y sobre todo una intensa cam· paña de publicidad en Francia e Inglaterra para atraer turistas, como ya se ha dicho34. Aquestes obres de millora garantirien l’ocupació d’obrers aturats i l’augment de l’activitat industrial a la ciutat: 34. ibidem

L’OCÀS

153

Estos trabajos emplearían doscientos obre· ros inmediatamente. No hay en Barcelona por desgracia trabajo excesivo en sus industriales: el problema del paro si no es agudo por el mo· mento tiene ya proporciones inquietantes: ayer mismo despidió la compañía de los ferrocarriles de Cataluña, la misma de la linea de las Planas, doscientos obreros, por haber casi terminado las obras del ferrocarril de Sabadell35. Fora d’establir una relació clara entre aquestes cartes, les acusacions de Tusquets i els possibles moviments polí· tics que provocaren uns i altres, el cert és que durant qua· tre dies, del 27 de juny a l’1 de juliol de 1923, la ruleta de la Rabassada tornà a girar. S’anuncià de nou com a «Casino de la Rabassada».

La definitiva repressió del joc La veritable repressió de joc, però, no es va iniciar fins uns anys després. El fet que la majoria d’empresaris dels joc es mantinguessin impotents en les demandes a polítics i homes d’influència, provocà la progressiva claudicació en la batalla a favor del joc. El cop d’estat, amb l’ajut, suport i col·laboració dels empresaris catalans i dels sectors con· 35. ibidem

154

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

servadors de l’esfera política, i de Primo de Rivera, capità general de Barcelona, el setembre de 1923, permetrà la imposició de gairebé set anys de repressió generalitzada, amb insistència especial pel moviment obrer, anarquista i catalanista. Les ordenances de la dictadura van caure com una llosa sobre casinos i cases d’apostes. Al manifest que Primo de Rivera facilità als periodistes el 13 de setembre de 1923, va deixar ferma constància que la persecució del joc seria a l’agenda política, i com la resta de les seves ac· cions, portaria la marca de la cara més fosca i repressiva del règim: Por último, seamos justos, un solo tanto a favor del Gobierno de cuya savia vive hace nueve me· ses, merced a la inagotable bondad del pueblo español, una débil e incompleta persecución del vicio del juego36. El 19 de novembre el nou governador civil de Barcelona, que ocupava el càrrec del destituït Martínez Anido, va do· nar ordres de prohibir el joc a bars i tavernes, i no va deixar escapar l’ocasió per condemnar altres tipus de costums immorals: Ha prohibido que se juegue al burro ni a otros recreos en bars y tabernas; que no se fume en los conciertos, que se persiga a las mujeres de vida airada que pululan por las calles antes de la una de la madrugada y que no se consienta la 36. Manifest de Primo de Rivera presentat a la premsa.

L’OCÀS

155

permanencia de mujeres en los bares. (La Van· guardia, 20-XI-1923) L’èxit de la dictadura en l’eradicació del joc va residir en la capacitat d’aquesta per intervenir allà on els anteriors governs no van voler o no van poder incidir, és a dir, en la interrelació entre el joc i les tavernes o els bars, principals espais de reunió de la població, que al mateix temps ac· tuaven com a substitutius de casinos i cases de joc. Les fortes condemnes que van recaure sobre els propietaris i jugadors que no complien la llei van provocar un efecte dis· suasori que ràpidament s’estengué per tot el país. Des d’un punt de vista menys decorós amb el paper de Primo de Rivera, però, caldria destacar que aquesta per· secució no va ser del tot perfecta, i van ser moltíssims els interessos econòmics i socials que bloquejaren en realitat el desmantellament total del joc. En aquest sentit, les sales de joc luxoses, atapeïdes d’alts càrrecs governamentals, empresarials i aristocràtics, no semblaven patir massa les conseqüències de l’ordenança de Primo de Rivera, i les tim· bes de província i les sales de joc improvisades a bars i tavernes van ser les més castigades (González Alcantud, 1993:218). A diferència de Barcelona, que disposava d’un teixit industrial important, altres ciutats com Madrid, amb estructures socials i econòmiques més especulatives37, te· nien als Casinos l’aport assistencial i polític, dificultant així la total i real eradicació del joc.

37. Cal dir, però, que l’especulació no era només una política econòmi· ca a Madrid, sinó que s’havia convertit en la lògica de tot l’estat.

156

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

La vida a La Rabassada continua com pot Sense cap possibilitat de fer anar el joc i el Cercle d’Estrangers, el restaurant, hotel i atraccions van reobrir durant l’estiu de 1924 sota la direcció de Francesc Buxó, ex-propietari del Café Apolo (1911) i del Gran Palais Joyeux (1914), antic Eden Concert, dedicats tots dos a la restaura· ció i a les varietés. Tot i així, durant deu dies, del 22 al 31 de juliol, s’anuncià a la premsa amb el nom de Casino de La Rabassada. Sense poder establir una interpretació clara d’aquest fet, queda pensar que aquesta denominació de «Casino» és utilitzada sota la tradicional denominació d’ateneus o cercles socials i culturals, sense que això comporti el restabliment del joc. El creixement residencial que es va desenvolupant a la zona de Collserola anima els propietaris de La Rabassada a tornar a invertir al servei de tramvies, creant, el 1923, una societat denominada «Tranvías de Montaña S.A.», que s’abastia de set tramvies provinents de Lyon i que comença· ren a funcionar a partir de l’1 de març de 1925, el mateix dia que se celebrà l’inici d’una nova temporada d’estiu:

L’OCÀS

157

Els estius de 1926, 1927 i 1928 suposarien una aposta ferma de La Rabassada per la promoció i oferta d’esdeveniments musicals, teatrals i de ball, amb una car· tellera renovada i plena d’estrelles internacionals que trac· taren de fer, una i altra vegada, la competència a la resta d’establiments d’oci i espectacles que s’aglutinaven a la ciutat: La Dirección de este Hotel Restaurant acaba de contratar para la temporada de verano la cé· lebre Orquesta Rusa de Balalaikas, que tantos éxitos ha cosechado en las principales capitales de Europa. Este solo anuncio bastará para des· pertar el interés de todos aquellos que han teni· do ocasión de oir la interpretación de la música popular rusa con instrumentos tan típicamente nacionales como son las balalaikas tocados por artistas consumados del propio país. Estos ar· tistas que interpretan con todo el sentimiento de su alma rusa esa inconfundible música, eje· cutan con el mismo acierto la música occidental y la serie de bailes modernos y ultramodernos, obligados en los tes dansants, que serán este verano como los anteriores, el clou de La Rabas· sada, y la amenidad de los almuerzos y cenas. Componen la orquesta distinguidad personali· dades de la alta sociedad rusa, víctimas de la Revolución, quienes han sabido formar en los infortunios del destierro en Francia el más ad· mirable conjunto artístico, que el público de Bar· celona tendrá ocasión de oir, dentro de breves

158

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

días, cada tarde y noche, en el más encantador rincón de los alrededores de Barcelona, en esa paradisíaca escena natural de La Rabassada (La Vanguardia)

Però la veritat és que els problemes no farien més que acumular-se. El 8 de setembre de 1928, i amb un sistema integral de persecució del joc, la font d’ingressos es veu ra· dicalment perjudicada, provocant el deteriorament total de la línia de tramvia per manca d’inversió. Tot i la voluntat per mantenir el servei, la precarietat a què es va veure abocada toparà de ple amb la crisi de 1930, i suposarà el definitiu declivi de la línia fins a la col·lectivització anarcosindicalista del transport a l’inici de la guerra civil. Sense una via de comunicació funcional, el principi del final de La Rabassada cada cop seria més a la vora.

L’OCÀS

159

La distopia de l’oci burgés Coincidint amb la celebració de la segona Exposició Uni· versal de Barcelona, el 1929, La Rabassada va obrir durant l’estiu amb més cartellera de concerts de jazz i altres estils «moderns», d’obres de teatre i de balls, com el «dansant de moda» –llegat de la Belle Epoque–. Els jardins estaven per· fectament florits i funcionaven les muntanyes russes. Els coberts es pagaven a deu pessetes. L’esdeveniment internacional que representà l’Exposició Universal a la zona de Montjuïc –promoguda pel Foment Nacional del Treball i l’Ajuntament de Barcelona– va ser un nou intent oberturista de la ciutat, ara ja consolidada en un discurs favorable a l’atracció de forasters i el turis· me com a indústria perfecta per a justificar i valoritzar uns plantejaments urbanístics que suposarien la construcció de nous edificis, equipaments, monuments, places i carrers (Horta et alt., 2010:20). Actualment encara es conserven la gran majoria d’aquests edificis, i tots ells són icones de la ciutat, com per exemple el Palau Nacional, el Teatre Grec, l’Estadi Olímpic de Montjuïc o el Poble Espanyol, un parc temàtic que segueix els mateixos preceptes que fins avui dia organitzen aquests recintes. Els pavellons dels països convidats van ser desmuntats un cop acabada l’exposició, però entre tots ells va destacar el pavelló d’Alemanya, de l’arquitecte Ludwig Mies van der Rohe, que es convertí amb els anys en un dels referents de l’arquitectura del segle vint, fet que motivà Oriol Bohigues –conseller d’urbanisme de l’Ajuntament– a considerar-ne la reconstrucció el 1980. Tot i els esforços per controlar la situació social a la ciu·

160

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

tat, continuava sent insostenible (Horta et alt., 2010:20) i dues setmanes després de la cloenda de l’Exposició Uni· versal, el 28 de gener de 1930, Primo de Rivera no té més remei que dimitir com a cap del govern espanyol gràcies a la pressió popular. Amb la caiguda del general, les forces republicanes començaren a moure fitxa amb la signatura del Pacte de San Sebastià, que establia un nou escenari de forces polítiques a Espanya, on el republicanisme, en totes les seves vessants, es posicionava com a alternativa clara al nou i impotent govern del general Dàmaso Berenguer. Durant aquells anys, els atracaments, els assalts i els assassinats es convertiren en actes quotidians a la carre· tera de la Rabassada. La situació geogràfica d’aquesta via facilitava l’assalt de molts cotxes, carruatges i tramvies que eren sorpresos les 24 hores del dia. Ben aviat, doncs, la carretera que connecta Barcelona i Sant Cugat esdevingué un punt clau de control policial. Amb l’afegit d’aquestes cir· cumstàncies, la manca de capital per invertir en una nova temporada portà inevitablement a la davallada final de La Rabassada: l’hotel, el restaurant i el casino restaren nor· malment tancats, i les atraccions i els jardins monopolitza· ren durant el darrer estiu l’oferta lúdica. Enrere quedaven definitivament les il·lusions de la Belle Époque, l’esplendor de la qual ja no era més que un estrany i borrós record. La proclamació de la II República es va produir en un context polític i econòmic certament desfavorable pel bon funcionament de les polítiques republicanes. Ni a dins ni a fora del país la situació mundial provocava optimisme: el crack del 29 a la borsa de Nova York marcà l’inici d’un període encara més tenebrós per la història recent del pla· neta amb la implantació de dictadures feixistes per tota Eu·

L’OCÀS

161

ropa –Itàlia, Alemanya, Portugal, Polònia, Grècia...–. Aquest gran desastre econòmic d’occident marcà el futur negre d’Espanya durant la dècada dels anys trenta, facilitant el terreny a una dictadura totalitària que esdevindrà intermi· nable. La radicalització de les forces d’esquerra i de dreta ofi· cialitzen un estat de guerra perpetu que inundaria els ca· rrers d’enfrontaments, atemptats i esclats de ràbia. El bien· ni radical-cedista tractaria per tots els mitjans de prolongar un estat continuista, que tenia com a única arma política la repressió, ja fos mitjançant el pistolerisme carlista o l’acció policial. En aquest context, la lluita obrera i sindical va anar consolidant la seva força. En una jugada certament arriscada i suïcida, la direcció de La Rabassada va aprofitar la inestabilitat dels òrgans de govern per anunciar l’obertura del Casino. Entre juny i juliol de 1930, i de forma intermitent, la ruleta tornà a girar.

El juny de 1931 la revista Barcelona Atracción –princi· pal òrgan de promoció turística de la ciutat– publicava un article signat pel president de la Sociedad de Atracción de

162

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Forasteros sobre la proclamació de la II República. El senyor Rubió explicava que els membres de la Sociedad: nunca hemos puesto un comentario político en nuestras publicaciones a través de sus 23 años de existencia, hoy, no podemos pasar sin un bre· ve y objetivo comentario de este trascendental acontecimiento para España en general (Blas· co, 2005:452) La neutralitat de la Sociedad quedava manifesta cada cop que hi havia un esdeveniment polític de primer ordre (referèndum d’Estatut, eleccions al Parlament Català...). Així, el mes d’octubre de 1932, afirmà que la votació de l’Estatut de Núria va ser bona pel turisme ja que: una sociedad consciente y patriótica sabe amar y mostrar sus obras de arte, su panorama, su historia, y el turismo; el verdadero turismo se basa en los pueblos dignos i conscientes de su pasado, de si presente i de su porvenir (ibidem, 453) Mentre a Madrid arribava una comissió de l’Ajuntament de San Sebastià per demanar per una altra vegada vegada l’autorització de la ruleta al Casino de la ciutat, a Barcelona s’anunciava l’habilitació, el juliol de 1932, de l’Escola de Policia en un dels edificis de La Rabassada. Era l’anunci definitiu del tancament d’unes instal·lacions que ja mai més tornarien a obrir. Ponet i Meunier no tingueren més remei, doncs, que recular i abandonar el negoci per sempre.

L’OCÀS

163

Tot i el conseqüent augment de vigilància a la zona, ningú va poder evitar que la carretera i el bosc de la Ra· bassada continuessin sent l’escenari de nombrosos roba· toris, assalts i tirotejos. Una brigada de policia muntada s’encarregà de patrullar pel bosc, que en aquells moments era ja propietat de l’Ajuntament de Barcelona. Fins i tot un grup paramilitar de Sant Cugat, el «Sometent Armat de la Rabassada», vigilava la zona pels interessos dels seus sen· yors. Entre els dies 5 i 19 d’octubre de 1934 tingué lloc una gran vaga a Barcelona, motivada per l’abolició cedista de la Llei de Contractes de Conreu38. Aquesta vaga general posà contra les cordes el recent govern de coalició entre el Partit Radical de Lerroux i el CEDA de Gil-Robles, llavors ja totalment obstinats en acabar amb la República. L’avenç polític de les forces antirepublicanes i clericals no va ser vist amb bons ulls per cap força política d’esquerres ni pels rabassaires, que aviat arremeteren –en un inici a Vilafran· ca– contra capellans i cacics amb tota contundència. A Bar· celona l’exèrcit va fer acte de presència als carrers pel que pogués passar, i automàticament es començaren a formar els escamots. La clausura de locals de la CNT, que no par· ticipava de la vaga, va provocar els primers tirotejos a tort i a dret. Així es mobilitzaren els primers piquets que articu· laren l’aturada total del transport públic. El govern català, per la seva banda, reagrupà les forces de l’Ordre Públic per fer front al control de la ciutat, i es prepararen els primers escamots d’Estat Català. El dia següent, Aliança Obrera es va sumar a la convocatòria popular demanant armes a la 38. Llei aprovada per Companys a l’abril d’aquest any i que atorgava al rabassaires la propietat de la terra que treballaven.

164

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Plaça Sant Jaume, el mateix lloc on Companys informava la població per mitjà de la ràdio. El govern de Madrid, però, va decidir tancar l’assumpte per la força i declarà instantània· ment l’estat de guerra. Per la seva banda i com a resposta, Lluís Companys declarava oficialment l’Estat Català –dins la República Federal Espanyola. A Vilafranca ho celebraren la mateixa nit cremant es· glésies, col·legis i seus de partits de dretes, fins que els rabassaires i la CNT prengueren el poder. Als carrers de Barcelona s’intensificaren els enfrontaments armats entre patrulles d’escamots, mossos d’esquadra i exèrcit. Final· ment, però, l’exèrcit espanyol aconseguí assaltar el Palau de la Generalitat, empresonant en Companys i la resta del govern. Al govern central, però, ja feia temps que les coses no anaven pel bon camí. La normalització de la corrupció entre els membres del govern era tan generalitzada que fins i tot tingueren greus dificultats per governar amb un mínim de serietat. Durant el 1934 diferents càrrecs del govern pacta· ren amb els holandesos Daniel Strauss, el seu soci, Perel, i la dona d’aquest últim, Lowann39, la instal·lació de la ruleta Strauss al Casino de San Sebastià i al recentment inaugu· rat Hotel Formentor de Mallorca. La jugada, però, va sortir tant malament que el propi Strauss acabaria denunciant públicament el govern després que la policia confisqués la ruleta. El 20 de setembre de 1935 dimitiria Lerroux, i amb ell, tota la plana major de diputats del Partit Radical. 39. Existeixen dues versions diferents sobre el nom dels impulsors de la ruleta trucada: una primera que adjudica a Strauss, Perel i Lowann l’autoria dels fets; i una altra que anomena només els dos primers, transformant el nom de Perel, en Perl i/o Perlowitz.

L’OCÀS

165

Aquesta estafa seria recordada als llibres d’història com «l’escàndol de l’estraperlo», i no pocs hi veurien el detonant de la crisi total a la qual es veuria immersa la II República.

Esclata la revolució El febrer de 1936 una coalició de forces polítiques d’esquerres, el Front Popular, es proclama guanyadora de les eleccions. Tot i la legitimitat del nou govern, l’oposició de militars i partits de dreta de tot el país, inclosos els de Catalunya, no veuen amb bons ulls l’emancipació de la po· blació i la reculada de les forces conservadores, així que, en una mostra autoritària, antidemocràtica i reaccionària, el general Mola, Franco i Sanjurjo fan un cop d’estat el 17 de juliol, que tot i fracassar, obriria el camí a la guerra oberta. Un cop iniciada aquesta guerra, la zona de la Rabassada es converteix en l’escenari de nombroses execucions (tam· bé Montjuïc i el cementiri de Montcada) que se succeeixen de forma constant. La FAI (Federació Anarquista Ibèrica) i altres grups anarquistes que formen el Front Popular, por· tarien fins a la carretera i el bosc de la Rabassada els indivi· dus acusats de col·laborar amb l’enemic (Mir, 2007): religio· sos, carlistes, membres de la Lliga Regionalista, del CEDA, d’Acció Ciutadana40, de Falange, del Sindicato Libre, de la 40. El cap d’Acció Ciutadana a Barcelona vivia a una casa de La Rabas· sada. El 1939 es va declarar un incendi i una sèrie d’explosions a casa seva. Segons el diari La Voz (8-X-1936), guardava material explosiu a

166

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

FEJOC41, d’Unión Patriótica... Un exemple d’això va ser l’assassinat, el 24 d’agost de 1936, de Josep Maria Planes i Martí, famós periodista d’investigació de tendència republicana i burgesa. Un es· camot de la FAI, cansat de les seves crítiques, acusacions i intromissions periodístiques, el capturà al carrer Muntaner i l’executà a la Rabassada amb set trets al cap. En mig d’aquest ambient caldejat, l’estat de l’oci entre les classes acomodades començà a patir els efectes de la guerra civil. Un article publicat a La Vanguardia es fa ressò de les ja reduïdes pràctiques estivals de «la vida de Socie· tat»: El calor, que va en aumento, induce a la gente a iniciarse en la vida de playa por las mañanas, o a buscar sitios frescos cerca de la ciudad, sien· do preferidos, por tanto, los de las alturas. Así tienen más adeptos la Rabassada, el Tibidabo, Vallvidrera y la «Font del Lleó», el sitio escogido por muchos para la última hora de la mañana y el mediodía. Por las tardes las terrazas al aire li· bre, en la ciudad, son los sitios preferidos. Tam· bién los salones bajos de Casa Llibre suelen ver· se elegantemente concurridos. Por las noches, otra vez la «Font del Lleó», el patio mejicano «Ti· juana», del Casino San Sebastián, de la Barcelo· neta, etc., son los lugares que frecuenta la alta Sociedad, a más de algún que otro restaurante casa per confeccionar bombes. 41. Federación de Jóvenes Cristianos.

L’OCÀS

167

de moda, al aire libre. Cerrados los salones de las casas particulares y en preparativos de mar· cha a los lugares de veraneo de muchos de sus moradores, la vida de Sociedad, de momento, se reduce a esto. (La Vanguardia, 8-VII-1936) Les sortides de ciclistes i grups d’excursionistes per la carretera de la Rabassada serien els únics casos d’ocupació ociosa i normalitzada del territori, i tot i la violència que inun· dava aquell primer any de conflicte bèl·lic, tota una sèrie d’agrupacions esportives, religioses, laiques i educatives, realitzaren excursions i campaments per la castigada zona de la Rabassada. El Club Ciclista de Gràcia, el Club Ciclista del Tibidabo, la Institució Catalana d’Escoltisme, l’Escola Grup Cervantes, el Campament femení «María Luisa Gil», entre d’altres, donarien sentit, in extremis, a la ja antiga garantia saludable de la Rabassada. El turisme, doncs, en la seves heterogènies modalitats, compliria amb aquesta superposició d’espais i realitats, que encara avui podem observar en molts llocs devastats per guerres o catàstrofes naturals. L’abril de 1937 el Comitè Obrer de Control de la CNT restablí la gestió i el funcionament de la via més important d’accés a la Rabassada: Al hacerse cargo este Comite Obrero de Control de la línea de travías de «La Rabassada» ha pro· curado con todo interés, siguiendo el plan de reformas que tiene trazado, ponerla en servicio nuevamente con el fin de facilitar las comuni· caciones de aquello magníficos alrededores con

168

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

la parte céntrica de la ciudad. (La Vanguardia, 23-IV-1937) El setembre de 1938, el 39è batalló de carrabiners que hi havia instal·lats a La Rabassada es traslladà a la pa· rròquia de Valldoreix i a dues cases del mateix poble. La retirada de les Brigades Internacionals a rel dels compromisos adquirits pel president de la República es· panyola, Juan Negrín, davant la Societat de Nacions i el Co· mitè de No Intervenció, marcaren el període final de la Gue· rra Civil. Alemanya i Itàlia no només incompliren el pacte, sinó que nodriren les tropes feixistes espanyoles d’efectius i armament. La resta de la comunitat de països europeus es va desentendre miserablement del conflicte a Espanya i només tres mesos després, el 26 de gener de 1939, les tropes revoltades contra la República entraren a Barcelona. Els nombrosos brigadistes internacionals que lluitaren a la guerra civil espanyola reberen una sèrie d’homenatges a Catalunya en gratitud per la seva acció en favor de les llibertats. Aquests actes van acabar essent les darreres festivitats populars al carrer abans de l’entrada feixista. El primer d’aquests homenatges públics tingué lloc a Les Masies d’Esplugues de Francolí, el 25 d’octubre. El segon, a La Rabassada el dia 27 d’octubre, enmig d’uns edificis completament degradats. Aquest acte posaria punt i final a la seva història viva. El que fou el temple de la burgesia de la Belle Époque, tindria l’honor d’acollir també la retirada dels voluntaris internacionals que arribaren de tot el món per defensar unes idees que, precisament, foren contra les que maquinaren els seus propietaris. El tercer i més massiu homenatge, va ser el dia següent,

L’OCÀS

169

170

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

L’OCÀS

171

al llarg de l’Avinguda 14 d’abril de Barcelona, l’actual Dia· gonal. En aquella desfilada el contingent internacional i el mig milió de persones que hi assistiren, amb banderes i pancartes en favor dels brigadistes, foren testimonis direc· tes de l’encoratjador, emotiu i històric discurs de Dolores Ibárruri, dirigent del Partit Comunista d’Espanya. Però un cop que la retirada de gran part dels brigadistes fou efectiva, les tropes feixistes entraren a Barcelona, i una vegada controlades les zones de la Rabassada, el Tibida· bo, Vallvidrera i Montjuïc, el domini total sobre la ciutat es va fer efectiu en qüestió d’hores. La farsa que suposà «la unitat de les democràcies europees contra el feixisme» con· demnà el país a quatre dècades d’opressió i terror. S’inicià així l’època més fosca de la història contemporània de Ca· talunya i Espanya.

ANNEX 1

ANNEX I

173

CARTAS A LOS LECTORES Señor Director: He leído en «La Vanguardia», en una página en color del domingo 17 cte., un artículo que me ha divertido mucho sobre el casino de la Rabassada, que desde el año 1912 ó 1913 fue propiedad de mi familia que la compró a una sociedad anónima que se fue al cielo... No discuto lo referente al año 1911. Aún no había na· cido cuando inauguraron el Casino, pero en el año 1912 o 1913 estaba ya en La Rabassada donde vivía. Por con· siguiente hubiese sido un poco difícil que no me hubiese enterado de la existencia del juego, aunque por referencias familiares. El señor J. Leonard se ha armado un lío con lo que fue y lo que no fue. No hubo nunca en la Rabassada pisos amueblados. Hubo, como era costumbre en los restaurantes de la época, salones, comedores, reservados en total 6 y en la foto se ven las ventanas moriscas de dos de ellos. Hubo además de nuestra vivienda particular, habitaciones, ya que en el año 16 ó 18 en La Rabassada se alquiló parte de ella para hotel-restaurante y así se quedó y fue siempre hasta que mi familia lo guardó entero como finca de recreo en por allí el año 1930. Por consiguiente el juego duró un par de años del 1911 al 13 máximo y si las voces de los croupiers aún resuenan en los bosques es que, evidentemente, hay mucho eco por allí... Recuerdo haber oído comentar que Canalejas que tenía que dar la autorización para reanudar el juego (después de

174

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

la adquisición por mi abuelo del Casino), fue el día antes asesinado en Madrid y nunca más hubo juego en La Rabas· sada. Esto debía ser en el año 1912 o 13. En cuanto a la noticia de que el general Primo de Rive· ra ordenó el cierre del Casino, me hace mucha gracia. El general Primo de Rivera, que era un buen amigo, estaba en La Rabassada el día antes de la proclamación de la Dic· tadura, y recuerdo que me recomendaron no comentar su presencia. Si un extenso sudario verde cubre los escasos restos del difunto Casino, es porque en 1936 se apoderaron de él e instalaron en nuestra vivienda y en la parte inhabitada del antiguo Casino un cuartel de Carabineros. Lo dejaron tan destruido, tan maltrecho, que en 1940, para evitar acciden· tes, se tuvo que acabar de derribarlo. Esto también forma parte de la historia de La Rabassa· da. Aunque con algunas inexactitudes, me ha hecho mucha gracia el artículo. Le ruego lo comunique al autor. La verdad es siempre la verdad.

P. Th P. de UTRILLO

L’OBLID

177

Pedra, herba i memòria42 Passejar avui per les runes de les antigues instal·lacions de La Rabassada esdevé una experiència intensa del pas temps, la història i el significat de l’oblit. Han passat cin· quanta anys d’ençà que l’acció controlada de la dinami· ta posés fi a gairebé tot el conjunt dels edificis aixecats, i aquest temps -prou temps- ha portat al deteriorament de les poques construccions que encara resten en peu, con· vertint tot l’indret en un veritable museu decadent. Ubicat fora de qualsevol circuit patrimonial, La Rabassada és ara un sinistre backstage ferit de mort, petrificat, majestuós al· hora que insignificant. Les restes del naufragi es troben escampades pel bosc i ocultes per una vegetació que, en un imparable ritme de creixement natural, rebenta per dins les fràgils, imperfectes i escasses parets del que un dia va ser un dels monuments al malbaratament, al luxe i a la presumptuositat. Alguna ment imaginativa podria fer-se ressò d’aquest escenari desolador i dibuixar-hi el fictici record d’una sobtada eva· cuació humana que, de cop i volta, hagués agafat tothom desprevingut. Potser La Rabassada, en algun sentit, és el nostre Takakonuma Green Land Amusement Park particu· lar: devastat, abandonat, inert, rovellat i etern; atrapat en una visió post-apocalíptica, com la imatge congelada de centenars de turistes bocabadats a una muntanya russa. Un matí de juny, un grup de falsos arqueòlegs pugem des de Barcelona ciutat a Collserola per visitar allò que que· 42. Totes les fotografies d’aquest capítol són pròpies.

178

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

da de l’antiga Rabassada. Encara no hem pogut fer una recerca gaire precisa del tema i els dubtes nodreixen tot el poc coneixement que tenim de l’espai. Només disposem d’alguns plànols antics obtinguts a l’Arxiu Històric de Sant Cugat i imatges diverses, antigues i actuals, que hem pogut trobar en una primera i dispersa immersió. Les primeres fotografies remeten a un escenari inquie· tant i certament misteriós de figures, rostres, habitacions, paisatges i seqüències congelades en blanc i negre. Les segones recullen l’estat actual de l’indret: un paratge de ru· nes i més runes abandonades, la majoria d’elles soterrades per la brolla del bosc. Ronda de Dalt direcció Sant Cugat. Primer contacte eti· mològic, som a la BV-1417, la carretera de la Rabassada. La seguim de pujada amb els ulls ben oberts a tots dos cantons. La Rabassada, segons el mapa, se situa al cantó dret, però per si un cas, posem el màxim d’atenció a tot el territori que ens envolta. En qüestió de minuts trobem a la banda dreta un mur derruït que entra i es perd al bosc. Ens aturem. Abans de sortir del cotxe ens recordem els uns als altres que per aquella zona es fan encara curses il·legals de motos, per la qual cosa aparquem a una cantonada i des· cendim amb certa cura. Davant nostre, una estructura de totxos forma un mur discontinu. Sembla una tanca. Hi ha moltes obertures i el nivell del terra no correspon amb el de les imatges que te· nim. Està soterrat a un o dos metres de l’actual nivell. Les obertures tenen llindars que recorden composicions àrabs i encara es poden apreciar algunes parts cromades. Sense confiar gaire en la capacitat d’orientació i en l’encert de la direcció correcta, escombrem el mur amb els ulls fins que

L’OBLID

179

creiem trobar la porta principal. O els seus llindars, perquè de la majestuosa entrada de ferro forjat ja no en queda ni rastre. El mur, com tota la resta de les construccions que anirem veient, ha estat decorat per dibuixos, tags i grafits que, acompanyats per la incessant mà de la natura, s’hi han introduït, apropiant-se’l com un element més del pai· satge. De seguida ens adonem que ens hem equivocat de sa· bates. Gairebé dues passes endavant, el terreny ens convi· da a baixar per un gran pendent terrós, i tant si ens dirigim cap a la dreta com cap a l’esquerra, no trobem gaire facili· tats d’accés. Des de dalt gairebé no es veu res dels antics pavellons que sí que veiem a les fotos. Toca descendir de front. Baixem. Ens envolta una generosa vegetació. Tot i així, i a mesura que avancem, no és difícil trobar indicis –pe· dres, totxos, clavegueres, mitges parets– d’antigues cons· truccions. Se senten unes veus. Ens preguntem qui més pot estar interessat en conèixer o passejar per aquell lloc. Seguim uns metres més endins i ens topem amb un grup d’adolescents amb càmeres de vídeo a les mans. Per l’aspecte i l’estètica fosca dels joves, tot apunta a que hem interromput la gravació d’una escena del que podria ser una pel·lícula amateur de terror. Somriem, ens saludem i avancem camí. Amagada entre els arbres, una noia amb la cara pintada de blanc i els llavis de vermell lluminós treu el cap. Els seus companys riuen a pulmó. Aviat trobem a l’esquerra un dels pavellons. La groguen· ca façana, tot i haver perdut alguns trossos de l’arrebossat original, es manté en bon estat. Es veuen perfectament les fortes línies horitzontals i les petites i estretes finestres ver·

180

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

ticals que en marquen la composició. Al costat, una torre de llum doblegada i menjada per lianes, es l’única construcció en peu. Adossat a banda i banda de dues façanes del pa· velló, a la intersecció entre paraments vertical i horitzontal, s’aprecia un rostre androgin envoltat de plantes de pedra. A sota, la inscripció nosce te ipsum (coneix-te a tu mateix), traducció llatina de la màxima grega inscrita al prónaos, l’entrada del temple d’Apol·lo a Delfos. Una referència mito· lògica pròpia del modernisme i de l’estil del conjunt; potser simbolitza l’oracle de Delfos, potser els jocs pitis celebrats en honor a la mort, o potser es va concebre per advertir tots i cadascun dels jugadors que arribaven al Casino de que, un cop entrats a dins, la necessitat d’una consciència mo· ral i d’un pensament propi eren indefugibles del bon fer. En tot cas, i signifiqui el que signifiqui, la gran proclama filosòfi· ca emprada temps enrere pel savis grecs es manifesta ara entre les runes com el missatge d’un oracle. No hi ha problema per accedir a l’interior del pavelló, així que ho fem. El sostre és molt alt. Dins hi ha restes d’ocupacions actuals, llaunes, roba, ampolles i una cadira de fusta. La coberta del pavelló és una terrassa amb clara vocació de mirador i imaginem grans vistes des de dalt. Ens hi enfilem i travessem agenollats una passera ben ruïnosa fins a terra ferma. Una estranya sensació ens envaeix: no és la primera vegada que som a un edifici centenari, però per alguns, sí a un edifici centenari en ruïnes i abandonat. Els alts arbres i la frondositat dels boscos més llunyans ens permeten veure només allò que ja vèiem durant tot el reco· rregut: vegetació i més vegetació. Fem una aturada allà dalt i repassem algunes dades etnogràfiques que hem estat llegint d’altres visitants. En

L’OBLID

181

general, l’activitat al voltant d’aquestes ruïnes ha estat i és força polivalent. Durant alguns anys, sobretot als vuitanta amb l’onada de l’heroïna, havia estat refugi de toxicòmans. La droga que havia fet les delícies de l’alta societat barcelo· nina als anys 20, tornava amb força mig segle després. Al· guns van aprofitar les cambres amb sostre per viure-hi du· rant un temps, pràctica, per cert, que encara avui s’hi dóna. D’altres s’amagaven en la llunyania del bosc per mantenir relacions discretes, o fins i tot per practicar cruising quan encara no s’havia estès per parcs o lavabos públics de la ciutat. Actualment les ruïnes de La Rabassada són també un punt del circuit local de geocaching. El geocaching o gymkhana és una pràctica de lleure consistent en amagar objectes en paratges naturals o urbans, anotant les coor· denades geogràfiques de l’amagatall per fer-les públiques a la xarxa amb l’objectiu que altres persones puguin iniciar la cerca (vegeu: www.geocaching-hispano.com). El «tresor» amagat consisteix normalment en un caché (una capse· ta, una bossa impermeable, un quadern, un pot de vidre) amb objectes sense valor a dins –o noves coordenades–, que poden ser intercanviats per nous objectes personals d’aquells que troben l’amagatall. També ho és per comunitats d’exploradors urbans (ve· geu: www.clubcela.com; www.abandonalia.blogspot.com; www.abandonat.com; www.garajakania.blogspot.com; www.loslugaresolvidados.blogspot.com; www.forbiddenplaces.net/explo1es.php; que, mitjançant la comunicació i l’intercanvi d’informació a la xarxa, realitzen sortides per diferents indrets on hi ha edificis i instal·lacions abandona· des. Una de les principals característiques d’aquesta pràc·

182

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

tica és l’acord tàcit existent entre els practicants de no re· velar mai la ubicació geogràfica dels espais, aïllant-los de la mà de saquejadors i curiosos que poden malmetre uns llocs que sovint guarden objectes de la vida quotidiana del passat. Aquests exploradors de jaciments contemporanis tampoc poden agafar res ni ser vistos per altres. Tot i que La Rabassada està dins aquest circuit, el coneixement pú· blic que es té de la ubicació el fa situar entre els menys valorats i cobejats. Una de les pràctiques, però, que més afició desperta és l’enregistrament d’efectes paranormals. Tota una sèrie de paraimatges, psicofonies, teleplàsties, fantasmogènesis i clariaudiències han estat percebudes per diferents experts en la matèria, dotant l’establiment en ruïnes de la categoria de casa encantada. No és estrany trobar a internet imatges i fotografies amb cares estranyes positivades d’imprevist, així com gravacions de veus que inunden un espai parafísic perceptible o com a mínim descriptible. El paisatge actual de La Rabassada ha esdevingut l’escenari ideal per tot tipus de rituals que ens apropen al que hom podria anomenar la geografia –actualitzada– de la Barcelona fantasmagòrica. Baixem i continuem voltant. Amb certa habilitat supe· rem un camp d’armaris, ampolles, matalassos, roba i cadi· res que entorpeixen el pas, i que jeuen a un espai convertit en abocador circumstancial. No resulta difícil trobar balus· tres escampats per la brolla, que pertanyen a la barana de la terrassa del mirador. N’aixequem un per comprovar que encara pesa, que l’interior no ha patit cap canvi miraculós de matèria i que allà on hi havia ciment encara n’hi ha. El deixem on era, col·locant-lo en la mateixa marca que la immobilitat ha format a terra.

L’OBLID

183

Ens allunyem seguint el sentit sud-est. Un metres més enllà el camí fa una lleugera baixada gràcies a una escali· nata que, també, s’amaga entre la vegetació. Podrien ser, segons el que es pot apreciar a les fotografies, les mateixes escales que portaven des dels edificis (hotel i restaurant) a la zona d’atraccions. Les seguim, tot i que als pocs me· tres les escales desapareixen i prenem un camí com en podríem prendre un altre. De sobte trepitgem el terra dur d’una mena de recipient gegant. Uns murs baixos i ama· gats entre la vegetació delimiten un perímetre. Som a sobre (i a dins) del vas que contenia la làmina d’aigua per on pas· saven els cotxets del Water Chute. Recordem les imatges de la pel·lícula turística Barcelona, perla del Mediterrani, 1912-1913 (Cabot Films), on els passatgers de l’atracció s’esvaloten pendent avall. A les imatges mudes, una barca tremolosa posa seriosament en dubte l’estabilitat del llac artificial. Encara cauran a l’aigua. Quants ho deurien fer? Ara, sota la brolla, s’endevina el ciment pla. Continuem. Escombrem de nou amb la mirada el terreny i ben aviat, a l’altra banda i fora ja del vas, trobem un banc circular. És la glorieta de la foto, que marca el bell mig de la muntanya russa. També vençuda per la vegetació i convertida ara en test de males i aromàtiques herbes. Unes dades per a l’anecdotari: el 1899, any de la in· auguració de l’Hotel Restaurant La Rabassada, coincideix amb la fundació del Futbol Club Barcelona, la patent de l’Aspirina i la fi de la sobirania espanyola a Cuba. Aquell any neix Alphonse Gabriel Capone -Al Capone-, Vladimir Na· bokov, Fred Astaire, Ernest Hemingway, Alfred Hitchcock i Jorge Luis Borges. Continuem caminant de pujada una estona més i cap al

184

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

sud-oest. De nou sentim veus, cada cop més properes, com si s’apropessin a nosaltres o nosaltres a elles. Ens topem amb vàries senyalitzacions que marquen rutes senderis· tes. Seguim les indicacions i les sospites es fan evidències: aquesta part de l’indret és plena d’excursionistes. Sens dubte, més ben vestits i aprovisionats que nosaltres, ara mateix, veritables forasters fora de lloc. Desubicats. Aquest cop de realitat ens retorna al present: som al Parc de Coll· serola, espai per excel·lència de passejades familiars de cap de setmana. Fi de l’encanteri, tornem a la realitat. Ni misteri, ni res. Perseguim a quatre dones de cinquanta anys calçades amb sabates de muntanya per un camí completament habi· litat pel senderisme i amb destí a la Font de la Rabassada. Aquesta font, d’estil modernista, recrea les muntanyes de Montserrat i està formada per tres brocs d’aigua adossats a la mateixa paret que manté el talús. Asseguts a una taula de pedra, enceten l’entrepà dos matrimonis d’uns seixanta anys que ens expliquen que aquesta font també pertanyia a les propietats del Casino de La Rabassada. «Ho vaig llegir no sé on», diu un d’ells, «era part del jardí». Un dels homes sentencia: «Aquest lloc és ideal per caminar i buscar bolets, res més. Si us enfileu per les ruïnes aquelles encara pren· dreu mal, que allí només hi ha merda, xeringues i vidres». Voltem sense direcció fins a la Font d’en Ribes, també mo· dernista i enrajolada amb trencadís de colors. Una grup de tres dones, dos homes i quatre nens es fan fotos a la font, simulant que veuen l’aigua medicinal. Tenim la sensació que més enllà de les fonts ens estem allunyant de les ruïnes, així que decidim desfer camí i tornar enrere fins al que queda del primer pavelló. Però ara, en

L’OBLID

185

186

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

L’OBLID

187

188

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

L’OBLID

189

comptes de baixar, anem en sentit nord-est. Passejant més que inspeccionant, recordem la història de la «sala dels suïcidis», una de les històries més obscures i que més ha donat a parlar entre aquells que han rescatat referències de La Rabassada. L’origen d’aquesta cambra cal trobar-la, però, al Casino de Montecarlo i l’esplendor de de la vida burgesa de mitjans del segle xix. Es deia que hi havia una habitació, de vegades tan sols un banc, on els desgraciats jugadors posaven fi a la seva vida davant la vergonya d’afrontar el retorn en blanc a la llar familiar. A Espanya alguns polítics feren menció d’aquesta sala a les llargues jornades parlamentaries sobre la qüestió del joc, i la premsa no va trigar gaire a nodrir de misteri i escàndol el rumor. Per a l’historiador Guillermo Solana, però, la sala dels suïcidis formava, en realitat, part de la imaginació dels periodistes que pul·lulaven pels casinos de la Belle Époque i que regularment dedicaven esforços per generar abun· dants dades especulatives o directament inventades sobre una estança secreta en la qual els perdedors se suïcidaven en la més absoluta intimitat. D’altra banda, per l’antropòleg González Alcántud, aquesta sala era en realitat la inferme· ria de l’establiment, i tan sols atenia els desmais i les crisis nervioses que sovint es donaven entre els jugadors. Més enllà de la seva existència o no, el cert és que aquesta sala ha donat peu a tota mena d’històries que són ja indissocia· bles del Casino de La Rabassada i que engreixen la litera· tura negra que s’ha escrit i s’escriu sobre els casinos del segle dinou.

190

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Mirem de no fer-nos mal amb la quantitat de plantes, arrels, tiges i pedres que composen el terra. De lluny veiem uns arcs. Ens hi apropem, però un petit mur impedeix con· tinuar. Traiem mig cos per poder veure millor l’altre can· tó. Una pendent severa d’uns dos o tres metres amaga l’entrada a un túnel a la part esquerra. Valorem com baixar, però no hi ha més opció que fer la volta per la banda dreta. Un cop abaix, caminem per sobre de matalassos mullats i lones de plàstic. Ens endinsem per la foscor del túnel amb molt de tacte per no trepitjar on no toca i prendre mal. Una petita i llunyana llum entra per una obertura al final del tú· nel. A mesura que avancem, un mínim de claror ens permet observar les restes de l’antic cablejat elèctric. A terra, un canal marca un recorregut. És el túnel per on passaven els carruatges de la muntanya russa? És la bodega del restau· rant? Sembla que per la part que ocupa és aquesta segona opció. Un altre matalàs i una capsa plena d’ampolles de cervesa amb l’etiqueta descolorida són els únics elements contemporanis a dins del túnel. La falta de llum ha permès mantenir l’espai fora de la influència de la natura. Fa fred a dins! Les parets deuen ser molt gruixudes. Per fi comencem a veure més a prop la llum que entra pels forats en forma de finestres que hi ha a l’altra banda. Avancem i sortim per una porta atapeïda d’arrels. A l’exterior, més restes del pre· sent: un altre matalàs, una baralla de cartes, papers, roba, llaunes i ampolles. Aixequem el cap, i entre la vegetació distingim un mur amb elements decoratius, llaços orna· mentals de pedra. Tot seguit, una altra construcció derruï· da, envoltada de totxos desfets i restes de trencadís, ens recorda que efectivament, fa cent anys, hi havia hagut uns edificis que segurament a dia d’avui no presentaven la seva

L’OBLID

191

millor fisonomia, però que restaven a mig aixecar entre el pas dels temps. Ens enfilem per una petita pujada, de nou amb tacte per no ficar el peu a cap forat amagat. Unes passes més enllà comencem a sentir el soroll dels cotxes. Som de nou a la carretera. Un grup de cinc turistes (Erasmus nòrdics?) arriben ca· minant per un lateral de la carretera. Sense intercanviar paraula, s’endinsen al bosc per la mateixa obertura que nosaltres. Descansem una mica, en silenci. Les cares de satisfac· ció es barregen, però, amb desil·lusió i indignació. Així és el bosc i tot allò que ja no amaga.

___________________________________________

ANNEX II Plànols de la reforma d’Andreu Audet i Puig (Font: AMSC)

194

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

ANNEX II

195

196

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

ANNEX II

197

BIBLIOGRAFIA

199

BIBLIOGRAFIA Alcaide, R. (1999) “La introducción y el desarrollo del hi· gienismo en España durante el siglo XIX. Precursores, con· tinuadores y marco legal de un proyecto científico social”, dins Scripta Nova. Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, núm. 50, Universitat de Barcelona. En línia, [http://www.ub.es/geocrit/sn-50.htm] Álvarez, S. (1994) Negrín, personalidad histórica. Madrid: Ediciones de la Torre Barajas, J. (1916) La mendicidad, el juego y su reglamentación. Madrid: A. de Ángel Alcoy. Batalla i Galimany, R. (1999) Els Casinos republicans: política, cultura i esbarjo. El Casino de Rubí 1884-1939. Barce· lona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Bengoechea, S. (1994) Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. - (2004) “Los hombres de la patronal a principios del siglo XX: Luís Ferrer-Vidal, José Sabadell y Félix Graupera”, dins Historia Social, núm. 48. 69-85 Blasco, A. (2005) Barcelona Atracción (1910-1936). Una revista de la sociedad de atracción de forasteros. Barcelo· na: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives. Tesi de doctorat, editada en pdf. En lí· nia, [http://www.tdx.cat/TDX-0809107-173028] Calino, P. C. (1737) Lecciones Theológico-Morales sobre el Juego. Madrid: Juan de Zúñiga. Cañellas, C/Toran, R. (1996) El personal polìtic de l’Ajuntament de Barcelona (1877-1923): del provincialisme

200

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

corporatiu al cosmopolitisme classista. Barcelona: Publica· cions de l’Abadia de Montserrat. Consultar llibre Biblioteca de Catalunya Casanova, R. (2009) El castell dels tres dragons. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Casassas i Ymbert, J. (1988) “La regeneració interior de la societat catalana. Projectes i dirigents d’una exposició dita universal”, pàg. 87-91, dins Barcelona: metròpolis mediterrània, núm. 10, Barcelona. Casterás, R. (1985) Actitudes de los sectores catalanes en la coyuntura de los años 1880. Barcelona: Anthropos. De Miomandre, F. (1928) Le Casino. Guides utiles à ceux qui veulent vivre la belle vie. Col. L’Homme à la Page. París: La Nouvelle Société d’Edition. Desdevises du Dezert, G. (1913) Barcelone et les grands sanctuaires catalans. París: H. Laurens Duran i Farrell, P. (1988) “L’Exposició Universal i l’embranzida d’una Barcelona nova”, dins Barcelona: metròpolis mediterrània, núm. 10, Barcelona. Estivill, A. (1935) Sis d´octubre. L´ensulsiada dels Jacobins. Barcelona: Edicions L´Hora Ferré Trill, X. (2007) Pensament positivista a Catalunya. Valls: Cossetània Edicions. Ferrer Benimelli, J. A. (Coord.) (1996) La masonería en la España del siglo XX. Centro de Estudios Históricos de la Ma· sonería Española. Universidad de Castilla-La Mancha. Figueres, J. M. (1999) El primer diari en llengua catalana: Diari Català (1879-1881). Barcelona: Institut d’Estudis Ca· talans. Fontbona, M. (2008) Historia del juego en España. De la Hispania romana a nuestros días. Barcelona: Flor del Vien·

BIBLIOGRAFIA

201

to Ediciones. Gabriel, P. (1992) “Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920”, dins García Delgado, J. L. (1992) Las ciudades en la modernización de España: los decenios interseculares. VIII Coloquio de Historia Contem· poránea de España. Madrid: Siglo XXI. Pàg. 3. Garay Tamajón, L. A. (2007) El ciclo de evolución del destino turístico. Una aproximación al desarrollo histórico del turismo en Cataluña. Tesi de Doctorat. Universitat Autònoma de Barcelona, Departament d’Economia i Història Econòmica. Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. En línia [http://www.tesisenxarxa.net/TDX-1031107-162244/] Garay Tamajón, L. A. i Cànoves Valiente, G (2009) “El desarrollo turístico en Catalunya en los dos últimos siglos: una pers· pectiva transveral”, pàg. 29-46, dins Documents d’Anàlisi Geogràfica, 53. Universidad Autónoma de Barcelona, De· partamento de Geografía, Facultat de Lletres. Gárate Córdoba, J. M. (1978) Partes oficiales de guerra 1936-1939. Servicio Histórico Militar. Madrid: Librería Edi· torial San Martín. Horta, G./ Antebi, A./Cardús, L./González, P./ Pujol, A./Yanes, S./Malet, D. (2010) A voltes. Pels itineraris turístics de Barcelona. Text inèdit per a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya de la Generalitat de Catalunya. González Alcántud, J.A. (1993) Tractatus Ludorum: una antropología del juego. Barcelona: Anthropos. González Parcel, F. (post. a 1911) Los misterios del juego en Barcelona: datos históricos desde 1911 hasta la fecha. Barcelona?: Grau, R. i López, M. (coord.) (1988) Exposició Universal de Barcelona. Llibre del Centenari 1888-1988. Comissió Ciu·

202

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

tadana per la Commemoració del Centenari de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. Barcelona: Editorial L’Avenç. Jutglar, A. [1972] (1984) Historia crítica de la burguesía en Cataluña. Barcelona: Anthropos. Madrid, F. (1989) La prensa anarquista y anarcosindicalista en España desde la I Internacional hasta el final de la Guerra Civil. Tesi de Doctorat. Universitat de Barcelona. De· partament d’Història Contemporània, Facultat de Geografia i Història. Publicat al Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CIDALL). En línia [http://www.cedall.org/Docu· mentacio/Castella/cedall203410101.htm]. Marthin y Guix, E. (1902) Reglamentación oficial de Sociedades, Reuniones y Manifestaciones Públicas. Barcelona: Imprenta y litografía de José Cunill y Sala. Michonneau, S. (2002) Barcelona: memòria i identitat. Monuments, commemoracions i mite. Vic: Eumo Mir, M. (2007) Diario de un pistolero anarquista. Barcelo· na: Destino. Molina Villar, J. J. (2004) Termalismo y turismo en Cataluña: un estudo geohistórico contemporáneo. Tesi de Doc· torat. Universitat de Barcelona. Departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional, Facultat de Geogra· fia i Història. En línia [http://www.tesisenxarxa.net/TDX0901104-093505/] Monlau, P. F. / Salarich, J. (1984) Condiciones de vida y trabajo obrero en España a mediados del siglo XIX. Barcelona: Anthropos. Montaner Montejano, J. (1998) “La societat d’Atracció de Forasters a Barcelona (1908-1936)”, pàg. 34-38, dins ETC. Estudis de Turisme de Catalunya, any II, núm. 3, Barcelona.

BIBLIOGRAFIA

203

Mota Muñoz, J. F. (2001) La República, la guerra i el primer franquisme a Sant Cugat del Vallés (1931-1941). Barcelo· na: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Newnham-Davis, N. (1911) The gourmet’s guide to Europe. Londres: Grant Richards LTD Publishers. Preston, P. (1978) La destrucción de la democracia en España. Reacción, Reforma y Revolución en la Segunda República. Madrid: Ediciones Turner. Requena, G. / Sepúlveda, R. Mª. (coord) (2003) Las brigadas internacionales: el contexto internacional, los medios de propaganda, literatura y memorias. Ediciones de la Univer· sidad de Castilla-La Mancha. Rucabado, R. (1922) Contra el joc i el pacte amb el joc. Barcelona: Políglota. Sala, Mª T. (2005) La vida cotidiana en la Barcelona de 1900. Madrid: Sílex. Sellés, M. (1991) El poder a través dels grups de pressió: estudi d’un cas. El Foment de Treball Nacional 1914-1923. Tesi de Doctorat. Universitat de Barcelona. Departament d’Historia Contemporània, Facultat de Geografia i Història. Sánchez Gómez, L. (2006) Ciencia, exotismo y colonialismo en la Exposición Universal de París de 1878. Cuadernos de Historia Contemporánea, 28 . Pàg. 192-212. Tafunell, X. (1992) “La construcción en Barcelona, 18601935: continuidad y cambio”, dins García Delgado, J. L. (1992) Las ciudades en la modernización de España: los deecenios interseculares. VIII Coloquio de Historia Contem· poránea de España. Madrid: Siglo XXI. Termes, J. (1987) De la revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil (1869-1939), vol. VI de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Barcelona: Edicions 62.

204

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Thirlmere, R. (1905) Letters from Catalonia and other parts of Spain. Londres: Hutchinson & Co. Thomas, H. (1976) La Guerra Civil Española (1936-1939). Barcelona: Grijalbo. Veblen, T. [1899] (2004) Teoría de la clase ociosa. Barce· lona: Alianza Editorial.

REFERÈNCIES ESPECÍFIQUES Fàbregas, P. / Giménez, C. (2011) El Gran Casino de la Rabas· sada. Història d’un somni burgés. Barcelona: Viena Eds. Manzoni, U. (2007) El Casino de la Rabassada. Autoedició. En línia [www.fotosdebarcelona.com] ARXIUS CONSULTATS Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona Arxiu Municipal del Districte de Gràcia Arxiu Municipal de Sant Cugat Arxiu Nacional de Catalunya Biblioteca Nacional de España Biblioteca Nacional de Catalunya Biblioteca de Prensa Histórica (Ministerio de Cultura)

SUMARI

205

SUMARI TURISCÒPIA / 5 Aclariment sobre toponímies i paraules recurrents al text / 7 On acaba la memòria d’un comença la creativitat de l’altre / 9 EL NAIXEMENT El tret de sortida: l’Exposició Universal de 1888 / 18 Nous establiments per a un turisme incipient / 27 Higienisme, termalisme i espais saludables fora ciutat / 29 L’amfitrió: Miquel Montané i Martos / 34 L’establiment: Hotel Restaurant La Rabassada / 38 L’ESPLENDOR

L’estat legal i moral del joc / 51 Cercles, clubs, ateneus i casinos / 59 L’anatomia dels casinos / 64 El gran empresari: Josep Sabadell i Giol / 67 Burocràcies / 73 Inauguració i elogis / El pla de màrqueting / 80 L’espai natural / 82 La Rabassada higienista / 84

206

LA UTOPIA DE L’OCI BURGÉS

Objecte i finalitat de la Societat / 88 Edificis i espais interiors / 90 Les atraccions / 92 El Cercle des Étrangers / 95 Els mitjans de transport / 97 Les impressions dels diaris / 99 Article: Cómo se beneficia un pueblo / 114 La prohibició del joc / 120 Article: A propósito del juego / 126 La fi del Casino La Rabassada / 130

L’OCÀS La Barcelona de 1917 / 133 Una nova oportunitat / 137 Moviments per restablir el joc / 140 Article: Impresiones de un hombre de buena fe / 145 Joan Tusquets i el contuberni maçó a La Rabassada / 147 Més moviments polítics per restablir el joc / 150 La definitiva repressió del joc / 153 La vida a La Rabassada continua com pot / 156 La distopia de l’oci burgés / 159 Esclata la revolució / 165 ANNEX I Carta a los lectores / 173

L’OBLID Pedra, herba i memòria / 177 ANNEX II Plànols de la reforma d’Andreu Audet i Puig / 195 BIBLIOGRAFIA / 200 SUMARI / 206